Llegits amb retard

Aquest post està dedicat habitualment a novetats editorials de llibres escrits recentment. Però en aquesta ocasió oferirem textos escrits fa anys. Començo per una joia de l’any 1968 traduïda al 2016 al català i al castellà, “Lliçó d’alemany” de Seigfreid Lenz (Club Editor/Impedimenta). Tots coneixíem a Grass, Böll o Wolf i ens sorprèn  ara, per la seva qualitat, originalitat i profunditat, una altra obra que revisa els anys  del nazisme. En aquest cas, la doble història d’un pintor sota la bota d’un policia i del fill del policia a un reformatori.

Al 2012 va morir la periodista, guionista i directora jueva de Nova York Nora Ephron. Poc abans, va publicar dos brillants i hilarants reculls d’articles que ara publiquen L’altre editorial i Asteroide: “No me’n recordo de res”  i “Tinc un coll que fa pena”. Són textos breus i àgils i amb una càrrega feminista vitriòlica que els fan bons com a lectura... i com a regal!

El sud-africà John M. Coetzee és per mi un dels millors guanyadors del Nobel dels darrers anys. “El polonès” (Edicions 62/El hilo de Ariadna) és una novel·la curta amb dos protagonistes madurs, un músic europeu i una dona catalana, que viuen una relació asimètrica a cavall entre Barcelona, Girona i Palma de Mallorca. Les possibilitats de l’amor i el desig entre la tardor i l’hivern de la vida hi apareixen amb tota les seves dificultats però, també, amb totes les potencialitats. Com acostuma a fer, Coetzee exposa els fets i no dona opinions i nosaltres, lectors, li ho agraïm.

I acabo ni més ni menys que amb Rafael Chirbes, de qui al 2022 es va publicar el segon volum dels seus “Diarios: A ratos perdidos 3 y 4” (Anagrama). En aquest cas es tracta dels anys 2005 a 2007, mentre l’escriptor valencià patia enormement la redacció de “Crematorio”. Assistim a la seva vida solitària a Beniarbeig, als seus problemes de salut, a la seva inseguretat econòmica i artística. I compartim les seves opinions sobre política, música i, sobretot, literatura, amb brillants anotacions sobre multitud de llibres que l’autor depredava.

Acabo, traint la pauta, amb un llibre que recentment ha guanyat el Premi Màlaga de Novel·la. El cordovès Joaquín Pérez Azaústre ficciona a “El querido hermano” (Galaxia Gutenberg) sobre els fets reals de la relació preciosa i fecunda entre els germans Antonio i Manuel Machado. Com sabem, la guerra els va dividir: cadascú d’ells fa defensar un bàndol i l’autor creu que l’atzar hi té alguna cosa a veure. La mort d’Antonio a Colliure serveix per recordar els anys compartits de la infància a Sevilla, de la bohèmia a París i del Madrid literari.