Escriptores Boomers i Millenials

Novament l’atzar fa que dediqui un post íntegrament a escriptores. Algunes són de la meva quinta (boomers) i altres de la de les meves filles (millennials). Començaré per les primeres. La nord-americana Elizabeth Strout ha dedicat alguns llibres a explicar la vida de la seva meravellosa criatura literària Lucy Barton. Ara, a “La Lucy a la vora del mar” (1984 i Alfaguara) la trobem fugint de Nova York i la pandèmia de la ma del seu ex-marit William. La vida rural la fa relacionar-se amb l’Amèrica trumpista mentre pateix per les circumstàncies de les seves filles. Com sempre, tot amb un estil suau i sensible i amb una càrrega empàtica i tolerant extraordinària.

No havia llegit mai res de la Rachel Cusk, britànica d’origen canadenc, però ho hauré de seguir fent després de fer-ne un tast més que satisfactori amb “L’altra casa” (Les hores i Asteroide), on la presència d’un artista prop d’una família, també en temps de pandèmia, genera situacions catàrtiques amb una dona madura i insegura enmig d’una tempesta de sensacions. Subtil i penetrant.

Afegeixo a aquest apartat dues de les moltes novel·les de sèrie negra escrits per la canadenca Louise Penny i la filla de la capital de Catalunya (El Prat de Llobregat, i si no hi esteu d’acord digueu-li al nostre lector Manel Bou i us convencerà del contrari) Rosa Ribas. “Casas de cristal” (Salamandra) és potser el millor llibre de Penny. L’inspector Gamache arrisca el seu prestigi i el seu càrrec en un cas enrevessat que s’inicia amb un assassinat i es va complicant amb moltes derivacions. A “Un asunto demasiado familiar” (Tusquets), Ribas demostra no sols capacitat de generar una trama sòlida, iniciada amb la desaparició del fill d’un constructor,  sinó sobretot una habilitat en la creació de personatges d’una ben curiosa família d’investigadors privats marcada per un trauma.

En l’apartat de millennials, recomano dues autèntiques joies. D’una banda, l’osonenca Irene Solà ha superat amb nota el repte de fer un nou llibre en prosa després de l’èxit que va assolir “Canto jo i la muntanya balla”. Ara, amb “Et vaig donar els ulls i vas mirar les tenebres” (Anagrama), Solà es mou lliurement amb el seu llenguatge poètic tan ric per la geografia del Montseny i les Guilleries, per sigles diversos i per famílies, plantes i animals. Un autèntic festival literari.

I acabem amb el llibre que més m’ha sorprès aquest estiu. La xilena Alia Trabucco Zerán ha dibuixat a “Limpia” (Lumen) un personatge fantàstic, el d’una criada a casa d’una família de Santiago. El que podia semblar d’entrada un molt bon retrat de les relacions laborals i socials a un país molt desigual, acaba sent també una mena de thriller amb una punta de misteri narrada per la protagonista. No us el perdeu.