Dos dels millors novel·listes europeus han publicat recentment llibres que tenen en comú la revisió de les vides dels seus protagonistes, marcades en tots dos casos per traumes amorosos.
IanMcEwan parteix a “Lliçons” (Anagrama) d’un abús patit
per un menor a mans de la seva professora de piano. Són potser aquest fet i
també les peripècies la seva família, marcada per fets secrets i per alguns
dels grans esdeveniments històrics, les causes d’una vida truncada que
s’allarga tristament en contraposició a l’èxit com escriptora de la dona amb el
que el protagonista va tenir un fill. Novel·la llarga, ambiciosa i reeixida.
Antonio Muñoz Molina ens
ofereix amb “No te veré morir” (Seix Barral) un llibre breu i
amb un magistral exercici literari a les seves setanta planes
inicials, escrites sense signes de puntuació per explicar com una història
d’amor juvenil truncada per l’entorn familiar i també polític de l’Espanya
franquista. Dècades després, els dos protagonistes, ja a la tercera edat, es
retroben i es torna a plantejar per l’home la possibilitat de ser valent. La
decisió, creïble i dramàtica, la podreu llegir i valorar.
També hi ha un retrobament de l’amor i una
revisió de vida a “Las despedidas” (Asteroide), de Jacobo
Bergareche. I també aquí el protagonista ha de prendre decisions i ha de
conèixer la que en el seu dia una altra -i transcendental- va prendre la dona
retrobada.
Torna Sergi Pàmies a
publicar un recull de contes. “A les dues seran les tres” (Quaderns
Crema) insisteix en moltes de les seves peces en elements autobiogràfics i
familiars de la vida de Pàmies i ho torna a fer amb la sensibilitat i
l’eficàcia que el caracteritzen, així com en el canvi de l’humor i la ironia
pel pessimisme i la malenconia dels seus últims llibres.
I per acabar aquest post dedicat a llibres
que expliquen vides senceres, què millor que els relats autobiogràfics que
publica la Donna Leon a “La meva pròpia història” (Edicions
62). Curiosament, Leon ens explica coses dels seus orígens familiars i de les
seves opcions professionals quan era jove, així com fets aïllats de
la seva maduresa, però gairebé no hi apareix res sobre la seva literatura i el
seu famós personatge, el comissari Brunetti. Tot i això, recomanable
pels seus lectors habituals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada