A ‘La novena
sinfonía’ (1936) - també coneguda com a ‘Acorde final’-
hi trobem un Detlef Sierck anunciant l’esplendor melodramàtic
que desplegaria als Estats Units, ja convertit en Douglas Sirk, nom
amb el que signaria les indiscutibles obres mestres del gènere: Imitación
a la vida y Solo el cielo lo sabe, entre
d’altres.
Rodada a l’alemanya nazi, aquesta pel·lícula és un boníssim exemple per
entendre que Hollywood no hagués estat el mateix sense les aportacions dels
directors que van fugir del nazisme, com és el cas de Sirk (que estava casat
amb una jueva). Està plena de moviments de càmera i solucions
visuals sorprenents, on es percep la influència de l’expressionisme
i el Kammerspielfilm.
Casualment, la primera pel·lícula que he vist el 2024 comença amb una
escena que té lloc la nit de cap d’any i el dia 1 de gener, i a partir d’aquí
desplega un dramon familiar monumental, amb mares patidores, infidelitats,
passions diverses i aquella fina ironia sobre les classes socials,
tot puntejat per la música clàssica. Les peces musicals estan triades
perquè tinguin relació amb la trama.
A més, te la gràcia que s’hi pot veure l’antiga Philharmonie de
Berlín, que va ser destruida el 1944, i els músics que surten tocant son
els de l’Staatsoper d’aquell moment.
Disponible a Filmin, on ara s’hi poden veure totes les pelis de
l’etapa alemanya de Douglas Sirk.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada