Un barret de tul entra en escena.

 

La Fundació Teatre Romea té una programació alguns dilluns que defuig els camins habituals de les arts escèniques. Ofereix exercicis creatius i arriscats, i això constitueix la seva raó de ser i la seva gràcia. De vegades, fins i tot, pugen a l’escenari personatges i activitats que tenen un habitat ben diferent del teatral. 

Això és el que succeeix amb el cicle “Pensar amb les mans” que acaba de començar i s’anirà desenvolupant en tres actes, únics i irrepetibles, durant l’hivern. Pel primer acte, titulat Sutura, a la protagonista, Gema Galdón, se li va proposar fer el que sap fer, barrets, res més, sola en escena i en total silenci. El risc que el públic no mantingués l’atenció durant els quaranta minuts que es preveia duraria l’acció era considerable. 

Només aparèixer la invitada amb la seva figura de model de Romero de Torres, cabell recollit i vestit llarg de color negre, avançant amb elegància natural però adaptada a la situació, es va fer palès que estàvem a punt d’assistir a quelcom d’insòlit i corprenedor. Es va detenir breument al mig de l’escenari per rebre els aplaudiments perplexos i tímidament subjugats dels espectadors que poblaven una quinzena de files de la platea.  Una tauleta obrador i un mirall de peu eren els únics attrezzi on recolzar-se. Abans de seure, va assajar amb les mans, davant el mirall, unes formes que semblaven una salutació ritual i l’esbós de l‘obra que es disposava a crear.

Un cop asseguda, va inclinar-se per recollir un tul i el va retallar. Va començar a manipular-lo lentament i sàviament i, de tant en tant, es girava vers el mirall per anar provant les evolucions en el seu cap. Damunt la taula, davant els ulls encisats dels assistents, anava apareixent una forma fràgil. S’estenia circularment en ales ondulades partint de la copa, la qual recolzava en el motlle semiesfèric situat al bell mig de la taula. La barretaire enfilava l’agulla amb el ritme pausat que va mantenir tota l’estona a fi de transformar una labor artesanal en una cerimònia. 

Així, revelava tota la bellesa del simple gest de posar fil a l’agulla i estirar-lo, i alhora ens recordava tants gests familiars “sense importància”, cosir un botó o brodar un llençol, que hem vist fer a l’àvia, a la mare, en fi, a les dones de casa sense haver-ne comprés la seva dimensió sagrada. Gema Galdón, en efecte,  donava algunes puntades aquí i allà per suturar el trossos de tul, les parts del barret, talment com les filadores mítiques que reproduïen el gest creador primordial. A la fi, el barret a les seves mans i sota els focus del teatre es transformà en la imatge de l’Univers, i ella ens aparegué com una deessa. 

                                                   Foto: J.M.Cortina