Sirat

Sirat, la flamant coproducció catalana dirigida per Oliver Laxe i guardonada amb el Premi del Jurat al Festival de Cannes, s’ha convertit en un fenomen inesperat que està arrossegant el públic a les sales. I com sol passar en aquests casos —i més davant una pel·lícula tan particular—, el debat està servit: és Sirat una gran pel·lícula o una monumental presa de pèl?

Sabem, per les obres anteriors de Laxe, que no cal esperar d’ell un film convencional. L’autor gallec aposta per suggerir més que no pas explicar, per provocar abans que narrar. I és des d’aquesta perspectiva que cal endinsar-se en una proposta que, innegablement, ens fascina en un primer moment, per després sacsejar i fer sortir l’espectador del cinema amb les imatges encara donant-li voltes pel cap.

Ara bé, també cal advertir de les trampes i vicis d’un tipus de cinema d’autor que aplica una fórmula que comença a mostrar signes de desgast. Trencaments narratius, el·lipsis, símbols críptics, metàfores visuals, finals oberts, personatges sense context ni passat... Recursos que, sense justificació, fan caure Sirat en un excés de forma i una certa buidor conceptual.

La pel·lícula arrenca com una road movie amb una premissa narrativa simple i clàssica: un pare, Luis, i el seu fill pre adolescent, Esteban, s’endinsen en una rave al mig del desert buscant la filla i germana desapareguda. Una arrencada que recorda inevitablement Centauros del desierto, amb un Sergi López en el paper de John Wayne iniciant una recerca desesperada a través d’un paisatge hostil. En aquest aspecte, Sirat no s’ allunya de la narrativa clàssica, presentant una estructura de guió que respon al model de “viatge de l’heroi” i que fa que la pel·lícula sigui molt més convencional del que Laxe pretén vendre.

Aviat, però, el film pren rumbs inesperats: la rave s’ interromp sobtadament per l’ esclat d’ un conflicte bèl·lic indefinit, del qual gairebé no se’ns dona informació, però que serveix per emmarcar tota la pel·lícula dins un context apocalíptic que no costa identificar amb el trasbalsat món actual.

Luis i Esteban s’ uneixen llavors a una colla de “freaks” de la rave - molts d’ ells amb amputacions i aspecte mutat - , en una fugida cap a una suposada segona rave que tindria lloc al sud del país. La cita de Freaks és simbòlica, però també literal: un dels personatges porta una samarreta del famós film de culte de Todd Browning. En aquesta part, el to visual i narratiu recorda clarament Mad Max o El salario del miedo, amb els seus camions travessant el desert i una tensió creixent.

En aquesta segona meitat, el relat clàssic deixa pas a un viatge cada cop més abstracte, gairebé místic, que s’aprofita també del significat simbòlic del desert. Sirat, com ens recorda el pròleg del film, és el pont que, segons l’ Islam, travessa l’ infern per arribar al paradís: estret com un fil, esmolat com un ganivet. Laxe ens fa sentir aquest infern a través de decisions visuals i argumentals que poden resultar tan impactants com desconcertants, i que - segons com - fins i tot arriben a incomodar.

És aquí on la pel·lícula es juga tot el seu sentit, ja que per moments, com els camions de la pel·lícula, tot plegat sembla deixat anar a la deriva. Dependrà de la mirada de l’ espectador - i de la seva paciència o benevolència a l’ hora de buscar significats a les imatges - que Sirat es visqui com una experiència estètica transformadora o una provocació sense sentit; un trencament radical o un engany absolutament pretensiós. El debat està obert.