Ubú al Picasso...i merdre per tot arreu.

 

El Museu Picasso acomiada amb la categoria que mereix el cicle directiu de Emmanuel Guigon. Es tracta de l’exposició Ubú, pintor. Mai hagués pensat de no haver vist aquesta exposició que el personatge creat per Alfred Jarry el 1896 hagués tingut l’impacte i la transcendència que ha tingut al llarg del segle XX i fins ara, quan el retrobem encarnat com a figura de poder per tot arreu.

L’obra original, Ubú, Roi, és una farsa que, parodiant Shakespeare, sobretot el Macbeth, denuncia la tirania i la bestiesa d’una manera grotesca que s’avança al surrealisme i al teatre de l’absurd, certament, però també a moltes altres coses. I és que tampoc Jarry podia imaginar quan va crear el personatge del Père Ubú, a partir d’una caricatura que va fer del seu professor de Físíca de l’institut, que esdevindria una mena d’arquetip fabulosament corrosiu del nostre temps, un ser grotesc personificació de l’antiheroi tirànic que inaugura el seu “discurs” dient “merdre”.

Al meu parer, l’èxit d’Ubú no és aliè al banal motiu que el va inspirar. En efecte, qui no ha tingut un professor que fos objecte de la nostra ira o almenys de les burles, i certament de l’odi quan aquestes no s’han pogut expressar? I qui diu un professor, diu qualsevol figura d’autoritat. Doncs bé, tant la sobreactuació de les persones que encarnen els arquetips de l’autoritat com aquelles que es queden curtes en el seu exercici constitueixen una deformació de l’arquetip que ens resulta intolerable. Esdevingudes tiranies, en uns casos, o crisis d’autoritat, en els altres, les deformacions de l’arquetip de l’autoritat han travessat els temps moderns, les seves diferents estructures i han marcat la seva història, des les grans tragèdies col·lectives de les guerres fins les més humils familiars i personals comèdies.

En Jarry i molts dels seus epígons, el Père Ubú, sol o acompanyat per la Mère Ubú, ha adoptat una expressió altament deformada, sarcàstica, sense cap ni peus aparent, tant en les seves manifestacions teatrals com en el terreny de la plàstica, fins impregnar seriosament aquesta. Succeeix, però, com sabien els reis que tenien bufons a la cort, que la mofa, el sarcasme i la deformació de la seva figura i dels seus comportaments provoquen el riure i permeten esbravar-se, i així els protegeixen i n’impedeixen el canvi o la transformació millorada.

Si Ubú Rei, amb el seu cos enorme, espiralment panxut, i el seu cap petit, s’hagués quedat en allò pel que va ser concebut inicialment, una burla al teatre d’André Antoine que acabava d’introduir el naturalisme de la mà d’Ibsen, Strinberg i Zola mirant de deixar enrere el “theatre de bulevard” que imperava a Paris a finals del XIX, en el millor dels casos hagués trobat el seu racó en algun petit teatre com ha succeït amb la Cantatrice chauve de Ionesco que fa seixanta-nou anys es representa al Théâtre de la Huchette al cor del Quartier Latin. En canvi, Ubú ha exercit una fascinació en una sèrie impressionant d’artistes que l’han recreat projectant-lo sovint sobre un seguit de personatges i situacions històriques que sembla no tenir fi. Així en l’exposició retrobem Bonnard, Max Ernst, Georges Roualt, Duchamp, Le Corbusier, André Breton, Picasso, Dubuffet, Enrico Baj, Helène Delprat, William Kentridge, Silvain Itkine, Robert Wilson, Joan Miró, Joan Baixas i La Claca, Pilar Aymerich, Fabià Puigcerver, Albert Boadella, entre altres.

En les circumstàncies actuals em temo que la llista s’allargarà perquè de motiu n’hi ha sobrat, ja que els fets palesen amb vertader horror que, després de més de cent anys d’un art que, en gran mesura inspirat en Ubú, ha fet de la deformació de la realitat condició gairebé necessària d’existència, allò que és més grotesc, absurd i cruel s’hagi reencarnat i perpetuat en diferents figures de poder de pelatge divers.