Godard al Palau de la Virreina: “la fraternitat de les metàfores”

 

Recordo amb claredat la primera lliçó que vaig rebre un cop iniciats els meus estudis d’audiovisuals: “el cinema és un treball molt sacrificat”. Potser per aquest motiu vaig preferir refugiar-me en el terreny de la crítica; per conrear, en un primer moment, una visió admirativa d'aquest ofici, i en segon lloc, una perspectiva crítica, valgui la redundància. La instrucció va venir de part d'un cineasta català -el nom del qual em privaré d'esmenar- que en la seva joventut s'havia nodrit molt de l'obra de Jean-Luc Godard, aquell artista irrepetible que va interrogar l'esperit creatiu i polític del seu temps i va rebutjar les pel·lícules realitzades d’acord amb el sistema d'estudis.

Godard no era pas un detractor del cinema de Hollywood, sinó més aviat un aprenent. Es va formar als anys cinquanta en la crítica de Cahiers, reverenciava als mestres (Hitchcock, Welles, Nicholas Ray, John Ford…) i sabia molt bé, com els seus companys de generació (Rivette, Varda, Truffaut, Belmondo, Seberg...), que per trencar amb unes normes era imprescindible, en primer lloc, interioritzar-les. Així va ser com, just abans de la primavera del 1960, va veure la llum "À Bout de Souffle", un film fabricat als carrers de París i que donava l’esquena al model predominant dels platós i de les grans estrelles. L'objectiu no era, com es pot apreciar en la formidable recreació "Nouvelle Vague" (Richard Linklater, 2025), narrar una trama d'espionatge, sinó filmar a personatges que fessin com si en formessin part d'una. Aquest gest d'innocència rebel va donar el tret de sortida a una de les corrents expressives més fascinants i complexes de la segona part del segle vint, encara avui estudiada amb fervor i que ens ensenya que l'art, en el fons, és com un ocellet: si no l'apretem se'ns escapa, i si l'apretem massa, mor.

Per citar aquella amable cançó dels Amics de les Arts, la de "Jean-Luc" és una figura que desborda la categoria de director, i conforme més ens endinsem en la seva trajectòria, més convençudament podem parlar d'un pensador compromès. L’exposició, comissariada per Manuel Asín, distribueix la seva ingent contribució en diferents seccions temàtiques -hi trobem entrevistes, fragments dels seus metratges o trossos de diaris de l’època-, fins al punt que per a un espectador inexpert li pot resultar difícil situar-se. Cal insistir, però, en què el context de l’aparició de Godard en el panorama cultural fou la París dels seixanta, un nucli d’ebullició intel·lectual i de sever qüestionament de l’status quo (de la guerra d’Algèria fins la revolució del 68), i que era favorable a l’emergència de noves veus que rellegiren la tradició cinematogràfica des de noves perspectives.    

L'exposició erigida en torn a aquesta personalitat inesquivable del cinema europeu, doncs, - es retira el proper juny- no només s'adreça als adeptes, sinó també a qualsevol qui vulgui confirmar que el cinema sempre obre horitzons més enllà dels estàndards imposats. En el cas de Godard, va ser algú molt reaci a classificacions, i cada període de la seva vida s’entreteixia amb aportacions trencadores que encara és massa d’hora com per assimilar.