La inspiració

Vaig llegir el recull de narracions breus “Tres cuencos” (Altamarea) perquè sabia que alguns dels seus contes havien inspirat una preciosa pel·lícula de la Isabel Coixet, “Tres adéus”.  El que no sabia era que l’autora, la sarda Michele Murgia, de qui havia llegit anteriorment “L’acabadora”, ha mort amb sols 51 anys. La humanitat i la senzillesa dels textos, al voltant de la vida, l’amor i la mort, són un llegat que recomano molt.

També podrien inspirar films les tres obres següents. Comencem pel mestre John Banville, qui a “Nocturno de Venecia” (Alfaguara) ens explica una història pròxima al gènere negre i amb un estil volgudament similar al de Henry James amb un narrador fatu i ridícul que triga tant com el lector en entendre perquè una jove heredera -i desheretada!- vol casar-se amb ell i perquè el fa acompanyar-la a Venècia a l’hivern entre la humitat i la boira.

Fernando Aramburu ja té experiència en que li adaptin una novel·la, gràcies a la sèrie “Patria”, i  li podria tornar a passar a partir de la riquesa del personatge principal de “Maite” (Tusquets), una dona que passa un cap de setmana -el mateix en que ETA va matar al regidor d’Ermua Miguel Ángel Blanco- amb una mare a la que ha de cuidar i una germana que torna de Donosti després de molts anys i de la que de mica en mica anem descobrint els seus secrets.

Jordi de Manuel ha ajuntat en el volum “Dunes blanques” (Editorial Clandestina) la que va ser la primera novel·la del cicle del policia Marc Sergiot i les que seran les dues últimes. El conjunt mostra en tres moments diversos una història distòpica en un món amb una imparable degradació del medi ambient i un manteniment dels grans vicis de la societat actual. Com sempre, el vessant de divulgació científica de l’autor apareix brillantment enmig de les trames.

El que seria més difícil d’adaptar, però resulta molt atractiu com a lectura, és “El primer any” (Club Editor),  de Francesc Serés. L’autor i la seva dona han trigat molt en tenir el seu primer fill i ell relata l’experiència i les seves reflexions no tant en el seu vessant familiar com en el referent a les vivències amb altres persones a la ciutat austríaca on resideixen, Graz, i en els viatges al seu poble, Saidí.