Una missa i dos fars a la Sagrada Família.

Una sèrie de sincronies i la bonhomia d’un amic van fer que fos invitat a la missa papal de la Sagrada Família. Semblava que passessin llista, ja que allò que vagament entenem per “societat civil” s’hi va congregar, independentment de les creences com marquen els cànons de la postmodernitat.

Feta aquesta constatació sociològica, allò realment remarcable va ser la solemnitat litúrgica, perfectament harmonitzada amb la monumentalitat del lloc, l’objectiu de la celebració i la categoria del Sant Pare.

En efecte, va ser un embadaliment sentir i anar descobrint el fris de cantaires que omplia el cor i les galeries laterals i absidals de la basílica mentre entonaven fragments de la Missa d’Angelis. Impressionava contemplar l’entrada i col·locació d’aquella multitud de bisbes, que per moments semblava interminable, vinguts de tota la Mediterrània, abillats tots iguals i coronats per unes superbes mitres, talment peixos de boca oberta apuntant al cel. Neguitejava la curiositat per veure de tan a prop  l’entrada del Papa, acompanyat dels concelebrants, pel passadís central de la basílica des de l’entrada principal fins l’altar. Quan l’ofici va començar, el primer que em vingué al cap fou la certesa de què l’Església catòlica, apostòlica i romana ha estat massa reservada en l’exercici litúrgic solemne i ha menystingut la potència del seu impacte perquè allò no hi ha cap òpera que ho pugui igualar.

Per poc que et deixessis emportar, el ritual et transportava a una altra dimensió. Tot tenia l’aura de la perfecció: l’elecció de l’orquestra del Liceu i de Josep Pons, el seu director; la selecció de les corals lluint una sincronització miraculosa; l’organista titular, Joan de la Rubia, que les acompanyava, i Marta Mathéu, la soprano solista. I tot al servei de la Missa d’Angelis i algunes altres peces de Millet, Gounod o Elgar. La Missa dels Àngels, composta entre els segles XII i XV en llocs i èpoques diferents va ser unificada i publicada a començaments del segle XX pels els monjos de l’Abadia de Solesmes, la qual cosa va fer que Pius X, que volia que es cantés a les esglésies, ordenés a totes les parròquies del món que l’aprenguessin perquè la considerava la més adient per ser cantada pel poble a Roma i a tot arreu.

Tanmateix i malgrat l’alta probabilitat d’haver-la sentit de petit, he de confessar que no la vaig reconèixer pas quan els cants i el so de l’orgue tan sublims van omplir aquell impressionant espai dotat d’una acústica meravellosa. Sostinc que l’acústica és la prova del nou de l’arquitectura de la Sagrada Família.  Se’m fa estrany que en les polèmiques, que ara semblen apaivagar-se però que han estat molt enceses durant anys, no s`hagi donat la consideració que mereix l’acústica a l’hora de jutjar l’arquitectura sagrada. .

L’arquitectura, però, va estar molt present aquella tarda memorable en la litúrgia de la paraula tant als texts que es van llegir com a l’homilia del Papa. Així, la primera lectura, treta del llibre de Samuel, feia referència al passatge on el rei David es disposava a fer un temple de pedra per a Déu i Aquest li va dir amb divinal ironia i per boca del profeta Natan: “Tu vas a construir una casa perquè hi visqui jo?”. D’aquesta manera, Déu capgirava la intenció de David, tot recordant-li que és Ell qui basteix la “casa” per a la humanitat i no al revés.

Seguint aquest fil, Lleó XIV va recordar que allò més important no són els edificis materials, sinó el lloc que Déu ens ofereix en el seu cor. Això no obstant, no va deixar de magnificar el treball de ”l’arquitecte ardent de fe”, el geni del qual permet en grau altíssim que l’art i la bellesa siguin essent vies prodigioses per transmetre l’Evangeli i els misteris de la vida de Jesús com succeeix a “la catequesi de pedra, llum i color”, va dir,  que és la Sagrada Família. Finalment, l’home que s’ha erigit ell mateix com un far en un mon convuls, covard i desorientat va definir la Torre de Jesús com “un far obert a la Mediterrània”. La imatge és bella però potser es queda curta veient com atrau a gent de tot arreu. Altra cosa és que la gent es deixi orientar.

Malgrat la presència de les autoritats civils, incloses les de més alt rang, l’acte va ser estrictament religiós, raó per la qual el Cant del Virolai per part de l’Escolania de Montserrat, veritable himne espiritual dels catalans, em va semblar la cloenda perfecte. L’encesa, a l’exterior, la va veure tothom i no tinc res a afegir.