Aro Berria

Dissortadament, la pel·lícula “Aro Berria”, dirigida per Irati Gorostidi, no ha tingut el ressò mediàtic que es mereix. El film en qüestió enquadra la situació dels treballadors d’una fàbrica de Guipúscoa el 1978, els quals promouen una vaga que no prospera. Decebuts, alguns abandonen l’entorn i s’instal·len en una comunitat muntanyosa on teixeixen lligams a través de cerimònies catàrtiques compartides.

Gorostidi, que filma els cossos amb un impecable sentit estètic i visual, ubica el relat allà on acabarien films com “Numax presenta…”, de Joaquim Jordà, la tradició de la qual es rastreja fins a Mario Monicelli o fins i tot Chaplin (fins arribar a l’alba del cinematògraf, la sortida dels obrers de la fàbrica). Anàlogament a realitzadors desconeguts per la majoria com Pedro Pinho, Claire Denis o Philippe Garrel, Gorostidi ens recorda amb contundència què significa construir un discurs que trenqui límits i barreres, mentres s’interroga, des de la contracara cultural de la Transició, pel cinema com a promessa de superació del món laboral i industrial.

La d’”Aro Berria” és, sense dubte, una gran proposta que explora els marges de les identitats col·lectives que s’han constituït a Espanya en els darrers cinquanta anys. La narració s’articula al voltant de seqüències de trànsit que hipnotitzen la mirada i que penetren en la consciència de l’espectador des d’un contacte hàptic. La cineasta projecta una visió sobre la sexualitat i la natura canviant de la corporalitat que confronta les lògiques dels actuals poders administratius, els quals busquen, a través de la tecnologia, reduir tots els radis de l’acció humana a gestos previsibles.

“Destello Bravío” (Ainhoa Rodríguez), “Los restos del pasar” (Luis Soto), “Bodegón con Fantasmas” (Enrique Buleo), “El Agua”, (Elena López Riera), “Historia de Pastores” (Jaime Puertas), “Trinta Lumes” (Diana Toucedo), “Espíritu Sagrado” (Chema García Ibarra), “Aro Berria”… La sinceritat que guia tot aquest ramell de propostes, rodades i estrenades aquí en el darrer lustre, transmet una actitud de retorn al cos, a la pell i al misteri inherent a l’experiència de la interacció humana, atès que l’individu occidental ha oblidat que el llenguatge construeix la realitat, i per tant, contribueix a canviar-la.

El que agermana aquests projectes diversos és el desig de reaprendre a mirar a través de la recuperació d’un sentit estrany d’allò quotidià, o sigui, d’allò que donem per sabut. No es tracta de tocar la fibra sensible o de contagiar emocions, sinó d’obrir vies d’expressió que reflecteixin un compromís amb un món cada cop més irreconeixible a causa de la globalització mercantil. En aquest mapa identifiquem una tendència cinematogràfica plural que s’allibera de la pressió de les categories per generar comunitat (o per lamentar la impossibilitat de formar-ne una).

Fantasmes, ruralisme, gestos folclòrics, dansa o espais liminals impregnen les imatges d’un cinema que exerceix de contrapès tant cap als fluxos de contingut visual que inunden les xarxes com cap a l’espectacle que diàriament manté els mitjans en moviment. Un cinema que és del cos perquè és de l’ànima, i de l’ànima perquè és de cos.