Els venerats i els no venerables

Es compleixen tres mesos de la visita del Papa Lleó XIV a Madrid, Barcelona i les Illes Canàries, on va pronunciar diferents discursos, tots plens de coherència i sentit comú, amb missatges que varen ser rebuts com una glopada d’aire fresc dirigida a la comunitat cristiana, al clergat, als emigrants, als malalts, als més vulnerables, a tota la població que el va voler escoltar i també als polítics i governants.

Una bona part d’aquests últims van ser els destinataris al Congrés dels Diputats a Madrid, escoltant una amplia reflexió del Sant Pare que intentava transmetre la necessitat de que la gestió i la convivència política fos més humanitària, respectuosa i solidaria. Set minuts de aplaudiments van ser la resposta a Lleó XIV dels allà reunits, però santa innocència dels que van pensar que el succeït durant aquells minuts de comunió parlamentaria podia ser un senyal per compartir en endavant camins de respecte i coherència a la seva gestió. Res més lluny de la realitat habitual, plena d’enfrontaments, burles i desqualificacions provocant una sensació profundament decebedora i de vergonya aliena.

De seguida van tornar a aparèixer les recriminacions i els insults creuats. Van seguir les amenaces contra el president espanyol, els processos judicials, alguns generant dubtes i altres que semblen fruit de “el que pugui fer, que faci”. I més tard la greu crisi migratòria a Ceuta, la seguretat nacional, el comandament únic; i entretant el preu dels àtics a Madrid, per els núvols. Què estaran pensant els lloats i venerats sants que habiten als núvols de cotó diví, després de veure la reacció de diputats i senadors a les paraules de Lleó XIV i el posterior comportament fals i irrespectuós de manera continuada ? Com a mínim deuen estar fent-se creus, mai millor dit, i sense capacitat miraculosa cap els càrrecs de màxima responsabilitat política als partits que governen i als que estan a la oposició, per fer-los canviar. Cap d’aquests responsables fa res, si més no, per ser considerats venerables per la ciutadania; tot el contrari, estan deixant de ser venerables i honorables per convertir-se en enemics. I com ha dit recentment Iñaki Gabilondo “quan els rivals polítics deixen de ser rivals i es converteixen en enemics, la situació es perillosa”. Deu nos en guard!