Cap a l’últim vermut a la Pérgamo

 

Pujàvem un dissabte d’octubre assolellat per la Cuesta de Moyano en companyia del filòsof i escriptor Ernesto Castro, a qui porto seguint durant anys al seu canal de YouTube. La llum daurada de la tardor banyava Madrid amb serenitat i semblava que el dia ens somreia. Vam esmorzar plegats a prop d’Atocha, vam triar algun llibre de segona mà per endur-nos i tenia la idea d’enregistrar una conversa amb ell per difondre-la via YouTube i xarxes.

Asseguts a un pedrís, rodejats pel pas dels transeünts i amb el telèfon mòbil gravant des del terra, vaig arrencar amb la primera qüestió, centrada en la posada en valor de la figura del filòsof en el nostre context incert i esverat. Amb la seva gran erudició i amb una sensibilitat encomiable, l’Ernesto va respondre que la seva disciplina mai perdrà rellevància, però especialment per a qui la vulgui apreciar i reconèixer. Des del seu punt de vista, el problema es vincula amb la incapacitat creixent d’aplicar la màxima d’Horaci “d’ensenyar delectant”. Com podem, en l’era de la intel·ligència artificial, contagiar la passió pel propi procés d’aprenentatge? Amb sensatesa i atenció, l’Ernesto em va fer notar la reversibilitat que se sol veure entre el savi i el famós, en tant que el savi coneix el món, mentres que el món coneix al famós. L’educació sense exemples ni referents lluminosos ja no serveix, prosseguia el filòsof tot citant una lectura d’Ezra Pound.

Com una aventura discreta i fosos amb l’ambient “castizo”, la conversa va derivar cap a la observació d’Ortega i Gasset que les generacions sempre es donen de manera simultània, i que per tant, negar-se a l’intercanvi cultural amb persones d’edat diferent és absurd. L’Ernesto, que prové de la generació anterior a la meva, va esmenar que la dècada dels vint serveix per desfer-se pas a pas de la pressió que tenim des que ens pregunten de bailets què volem ser de grans.

Em va commoure que l’Ernesto defensés la llibertat de fer enlloc d’insistir en l’imperatiu de contentar als altres. Si es fan les coses sense obsessionar-se amb el “qui sóc” o el “a qui apel·lo”, dubtes legítims dels més joves, significa que haurem adquirit una autoconfiança que ja servirà perquè ens escolti qui hagi d’escoltar-nos, va concloure. En consonància amb això, la vida no es percep igual quan es veu el temps que s’obre al davant que quan, ja entrats en edat, el temps se'ns menja. En aquest sentit, l’Ernesto em va confessar que s’hi sent al bell mig d’aquesta dicotomia.

Una pintora que romania asseguda rere nostre havia estat atenta a quasi bé tota la xerrada, i ens va felicitar un cop vaig pronunciar la darrera frase: “admiro als docents que en comptes de fer callar, feu emmudir”. Una proclama que el mateix Ernesto em va compartir en la nostra primera presa de contacte; una entrevista telefònica de fa tres anys i que es pot llegir completa al Diari de Barcelona.

Malauradament, durant la plàtica el so del mòbil es va apagar a causa d’un sobreescalfament del dispositiu, però ràpidament vaig pensar que sort que els humans tenim la via del text escrit per deixar constància d’allò que vivim.

Més enllà del petit incident, m’enduc una formidable experiència de diàleg que va culminar a la llibreria Pérgamo, a la Castellana, on es presentava “Apócrifas”, de Lola Nieto, amb presència de l’autora, de la Luna Miguel i de la Mónica Ojeda. L’Ernesto em va dur perquè veiés l’espai, un punt de troballa propici per als estudiants. Vaig accedir-hi encantat, perquè uns dies abans havia rebut una publicació conforme que l’establiment tancaria al novembre per culpa de la pressió immobiliària. Segons tinc entès, els joves responsables reobriran a un altre lloc de la ciutat, però és clar que ja no serà el mateix.

La Pérgamo es va fundar l’any 1946, i darrerament havia esdevingut un espai de discussió, de tertúlia i de troballa que s’acompanyava amb un vermut per als assistents. Una iniciativa preciosa que rema en contra de la ferotge competitivitat i que posa en relleu diversos factors, com són la dimensió presencial dels encontres amb els altres, el respecte pels llibres o la curiositat compartida pel coneixement. Va donar-se la casualitat que vaig coincidir amb una estudiant que sentia una especial predilecció per un dels meus autors de capçalera, Maurice Merleau-Ponty. Aquest fet em va fer pensar que les llibreries i les biblioteques són, en el fons, entorns per enaltir la tasca dels difunts.

A més a més, el col·loqui de la presentació va obrir tantes vies de reflexió sobre la filosofia i la creació que excedirien aquests paràgrafs.

Després de la presentació vaig agrair-li al meu admirat Ernesto la seva amable disposició i vaig seguir voltant per Madrid. Fou un matí per emmarcar, un d’aquells records joiosos que no es rememoren pas per l'excés, sinó pel plaer de l’estona, per l’enriquiment personal, pel temps aprofitat i pel sentiment de vida viscuda. 

 Arnau Martín

Libreria Pérgamo