divendres, 20 de novembre del 2026

El prerrafaelisme femení a la Fundació Mafre

 Després de la dedicada a Dalí aquesta és la segona crònica de Carme Arnau a algunes exposicions de Madrid

Prerrafaelismo. Intinerarios femeninos 1850-1940, és una exposició que mereix una visita a la seu de la Fundación Mapfre a Madrid. Es tracta d’una descoberta que permet contemplar les obres de dones-artistes escassament conegudes del cercle dels Prerafaelites que, en principi, i seguint les normes de l’època victoriana, eren excloses de les acadèmies de pintura. De fet, la denominada Fraternitat Prerrafaelista set artistes anglesos reconeguts (Dante Gabriel Rosseti, John Everett Millais, Edward Burne-Jones...)  anaven en contra de l’academicisme imperant en la pintura de la seva època i buscaven inspiració, en canvi,  en l’art anterior a Rafael (1483-1520), també en l’època medieval i en l’art del nord, Dürer assenyaladament. El gran defensor del Prerrafaelisme fou John Ruskin, reconegut teòric d’art, traduït ben aviat al català, i seguit per importants artistes del país atrets per la Fraternitat : Alexandre de Riquer, Apel·les Mestres..

El que no sabíem, fins ara, i d’aquí la importància de l’exposició, és que també hi havia un grup de dones dins de l’entorn prerrafaelita, que van passar, llavors, del paper convencional de models o muses, al de creadores de ple dret: pintores, fotògrafes, teixidores, artesanes... ; aquest és, de fet, el centre de l’exposició, que ens permet admirar la tècnica acurada d’aquestes artistes en diverses pràctiques, pictòriques, sobretot: aquarel·la, oli... Entre  els temes que van tractar destaca la natura, venerada per Ruskin, amb els paisatges, sobretot, que amb molt d’encert considerava que s’havien de preservar contra les actuacions de la incipient industrialització que rebutjava. O, si més no, deixar constància de com havien estat, en l’estat primigeni.

Tenint en compte la situació esmentada de tancament de les dones, aquestes van pintar el que tenien més a l’abast: retrats familiars, interiors de cases, jardins, sobretot, i els paisatges esmentats, uns paisatges propers en el seu cas i, en aquest sentit, més d’una vegada les finestres els van emmarcar. I, en seguir l’exposició, observem amb admiració l’execució de les obres, de vegades flors reproduïdes amb perfecció i colors adients, i sempre amb un gust tan delicat com segur. Els noms de les artistes ens són en general, desconeguts: Elizabeth Siddal, model de Dante Gabriel Rossetti i de MIllais, l’autor d’una pintura ben coneguda, la d’Ofèlia surant en les aigües, després del seu suïcidi, Marie Spartall Stillmann, model, també, i després aquarel·lista valorada amb una carrera que durà més de mig segle. Probablement, la més coneguda sigui la fotògrafa, Julia Cameron Michel, amb unes fotografies com pictòriques i artísticament difuminades, objecte de més d’una exposició. Un dels apartats de la interessant exposició se  centra en Arts and Crafts, uns models artesanals defensats per Ruskin i William Morris. per fugir de la massificació incipient on també les artistes va excel·lir L’exposició, per tot plegat, representa la descoberta d’unes dones que van obrir un camí que, ben aviat però amb dificultats de tot tipus, d’altres seguirien, i es convertirien, així, com en una mena de far per a elles. Una interessant descoberta, per tot plegat.   

Carme Arnau

Clickeu a sobre per veure tota la sèrie