Comiats... i nous escriptors

Mario Vargas Llosa acaba ‘Le dedico mi silencio’ (Alfaguara) assegurant que és la seva darrera obra de ficció. Amb vuitanta-set anys, el Nobel peruà continua sent capaç d’escriure una bona novel·la en la que té coses a dir, en aquest cas un homenatge a la música criolla del seu país -valsos, marineres, polques...- , i a més crea un personatge entranyable, controvertit i quixotesc, el crític Toño Azpilicueta. Resulta tan imperdible i divertida la seva definició de la ‘huachafería’ com -diguem-ne- estranya la seva visió de la conquesta d’Amèrica. Ara, a esperar el seu assaig sobre Sartre.

També és un comiat el tercer tom, molt voluminós, dels ‘Diarios. A ratos perdidos’ (Anagrama), les memòries de Rafael Chirbes, redactades entre el 2007 i el 2015. Assistim a la degradació física i la soledat de l’escriptor en paral·lel a l’enorme i merescut reconeixement de les seves darreres novel·les: ‘Crematorio’ i ‘En la orilla’. Chirbes dedicava la major part del seu temps a llegir i escoltar música i veure cine a la seva habitació, fugint de les relacions humanes, que havia de fer per promoure els seus llibres i fer xerrades per Espanya i altres països, especialment Alemanya. Les seves notes de lectura resulten profundes i interessants, fins i tot quan són cruels amb bons escriptors. 

Qui ja fa anys ja havia mort és l’editora neoyorquina Elizabeth Harwick (1906-2017), de qui ara s’estan reeditant les seves obres. A ‘Nits d’insomni’ (Flâneur i Navona), l’autora construeix una mena d’autobiografia a base d’escenes i anècdotes i emmarcada a la seva historia i la seva ciutat. Un estil sorprenent que atrapa.

Per compensar tanta veterania, proposo amb èmfasi dues primeres obres de les que se n’ha parlat i es parlarà, totes dues de caire autobiogràfic i travessades per la història dels països d’on provenen les famílies dels autors. D’una banda. ‘Libre’ (Anagrama), de la professora de albanesa Lea Ypi, que imparteix classes a la London School of Economics i va veure de petita l’ensorrament del règim comunista al seu país i els difícils inicis de la democràcia i el liberalisme econòmic. Molta atenció: el que comença sent una explicació aparentment naïf acaba convertint-se en una rica reflexió sobre la llibertat.

Encara més jove és Ricardo Dudda, qui investiga a ‘Mi padre alemán’ (Asteroide) sobre els orígens de la seva família i el duríssim recorregut que els va portar, des de la fi de la segona guerra mundial, a marxar a Espanya. En el camí, l’autor descobreix el paper del seu avi a l’holocaust.