Tu no has de fer de pagès.

Conec bé la pagesia. La raó és simple: la meva família tant paterna com materna ve de pagès i de l’Alt Camp. La paterna, de Nulles i Vilabella, eren pagesos benestants, de les cases bones dels seus pobles. La materna, més humil que la paterna, era de Valls on els  pares es van conèixer i es van casar. Aleshores van anar a viure a Barcelona.

Els estius de la meva infantesa els vaig passar entre la masia que teníem a la Vall del Francolí,  on s’hi concentrava la família vallenca, i Vilabella on anava jo sol el mes de setembre quan la mare s’incorporava a la vida barcelonina.  Les finques de la Vall del Francolí eren de regadiu. En els bancals, entre les files d’avellaners, s’hi cultivaven tota mena d’hortalisses i alguns fruiters. La propietat en aquella zona estava força dividida en trossos de poques hectàrees, la majoria un parell o tres. Les cultivaven el propis pagesos, a vegades amb l’ajut d’algun jornaler, o bé el mitgers. En canvi, les finques de Vilabella i Nulles eren majoritàriament de secà i hi predominava la vinya. L’extensió de les propietats solia ser més gran, fins arribar en les cases més bones a les 50 hectàrees. Recordo quan les terres de l’oncle es van començar a cultivar amb tractors.

Les primeres característiques a remarcar d’aquella pagesia eren la seva diversitat pels tipus de cultiu i la desigualtat per l’extensió i qualitat de les àrees cultivades. També hi havia un factor diferencial d’ordre subjectiu: el grau d’amor que es tenia per la terra. Els bons pagesos se l’estimaven. Eren els arquitectes del paisatge. Tenien molt de mèrit perquè la tècnica havia evolucionat molt poc des del neolític i tampoc hi havia les proteccions d’ara per fer front als imponderables (assegurances, subvencions, cooperatives eficients, etc.). Aquests factors, d’ordre natural i de mercat, podien convertir el treball de sol a sol en una autèntica maledicció. Es sentien més renecs que cants, els “em cago amb D.” tronaven.

Una altra diferència era la propietat. Del meu record, molts dels petits pagesos tenien algun tros en propietat, però eren arrendataris d’altres. Per exemple, el meu avi matern. Quan es va posar a la venda la terra de la Vall, el meu avi no podia comprar-la i els meus pares ho van fer sense dir res a ningú ni tan sols als fills que vam seguir pensant que anàvem al mas dels avis. Des de que, anys després, ho vaig saber, ho he trobat un gest d’una bondadosa i sàvia elegància.

Després de passar dos mesos llargs entre pagesos humils,  pujant a lloms dels animals de tir, jugant amb les eines i escoltant les seves sàvies converses d’antics mediterranis, arribava a Vilabella en temps de veremar. Mon oncle, l’hereu, qui fins i tot tenia una retirada al Burt Lancaster que encarnà al Príncep Salima del Gatopardo, em mimava com a un petit Tancredi. El meu pare era l’únic que es feia amb ell, els altres germans hi estaven tots barallats per la legítima. De manera que la meva germana i jo érem els únics nebots que en aquell temps els freqüentàvem. Per això i perquè li queia en gràcia, l’oncle em feia sentir com un príncep.

No li passava el mateix al meu cosí, futur hereu i deu anys més gran que jo. Compartíem la mateixa habitació i per això jo sentia, a les cinc de matí, com, indefectiblement, el seu pare, des de la porta, el despertava: “Nen, és l’hora”. Mentre ell anava a cuidar els animals i després cap a la terra, jo seguia dormint. Quan em despertava pels volts de les nou i baixava per esmorzar a l’àmplia cuina amb un foc de terra permanentment encès, el retrobava a taula juntament  amb l’oncle. Ja havien treballat quatre hores i bé que es mereixien la safata amb costelles de xai i patates fregides. Compartien somrients el suculent esmorzar amb el nen de ciutat, que encara feia cara de son, abans de tornar a la feina. Eren dels rics del poble, potser els més rics, però eren també uns treballadors portentosos.

D’aleshores ençà les coses del mon han canviat molt. Ho sabem i els diaris en parlen, però al camp es mantenen unes constants profundes, inalterables. En morir el meu pare, vaig heretar la finca de la Vall del Francolí. Un dia, mentre passava la desbrossadora per sota unes oliveres que havia fet plantar al lloc dels avellaners que volen molta aigua, va venir a visitar-me el meu cosí. En veure’m, em va preguntar, irònic, “què vols fer de pagès ara?”. I sense esperar la resposta em va dir, seriós, imperatiu, ancestral, amb un deix de qui ha estat maleït pel pes del dret i de la història: “Tu no has de fer de pagès”.

 Vaig saber que em parlava amb la saviesa familiar i l’esperança lampedusiana del seu pare.  Després d’una vida al camp tenia la certesa que allà no hi havia esperança. No era l’únic. Avui la població activa en l’agricultura catalana en prou feines arriba a l’1%. Els pagesos menors de 25 anys representen molt menys de l’1% d’aquest 1%, a Tarragona el 0,4. 

Mentre el capital globalitzat tendeix a la concentració màxima, el camp europeu, sotmès a les seves lleis,  humanament es buida, tot deixant-lo ruixat d’herbicides, pesticides i fertilitzants perillosos. Aquí, a més a més, es va estimular que s’omplís, primer, de gallines i pollastres,  després i fins ara, de porcs que no volen enlloc més. Juntament amb una industria dispersa per multitud de municipis, aquestes activitats han acabat de  contaminar el sòl i el sistema circulatori de l’organisme terra, és a dir, les escasses aigües dels nostres rius i freàtics. Tothom se n’omple la boca però ja gairebé ningú estima la terra o ho fan d’estranya manera. Més tard van arribar les subvencions europees no pas per defensar una causa perduda, sinó per fer una liquidació controlada i, per tant, burocratitzada. Els sotracs i les queixes, en tota agonia, són inevitables. I a la ciutat de l’entreteniment aplaudim els tractors, que sabem que no hi romandran, perquè també ens entretenen.

                                 Pintura : Jaume Mercadé