Punts de vista 5. Mans enlaire!

"Broadway and 103rd Street. Nova York" (1955) William Klein

Aquesta imatge pertany a un treball que va marcar una fita molt important en la història de la fotografia de la segona meitat del segle XX. Es tracta de la sèrie publicada sota el títol de "New-York" el 1956. WILLIAM KLEIN, que vivia i treballava a Paris, va tornar a la ciutat on havia nascut i amb aquest reportatge sobre la vida als seus carrers va capgirar la forma de fotografiar de l’època.
Utilitzava una pel•lícula més sensible i per tant amb més gra. Va introduir sense recança les distorsions de les imatges i el desenfoc. Les seves composicions, complexes i aparentment desordenades s’apartaven dels cànons vigents. Era una fotografia incòmoda, gens amable, que volia reflectir probablement les sensacions que la ciutat i la vida americana li produïen. Una fotografia plena de ràbia i que trobava una nova manera ben directa d’expressar-la. El mateix autor va dir amb fina ironia respecte de la seva tècnica que era un "tractat ràpid de tot allò que no s’havia de fer en fotografia". És ben curiós que un artista format a França, on hi havia a l’època tants bons fotògrafs, estigués tan lluny del perfeccionisme que caracteritzava l’estil de la fotografia francesa.
La nova estètica de Klein va influir decisivament en els cànons de la fotografia contemporània. Quan avui veig a casa nostra fotografies d’autors tan propers com Kim Manresa o Txema Salvans l’esprit de Klein se’m fa present. I curiosament després del terratrèmol en Klein desapareix pràcticament del món de la fotografia per dedicar-se al cinema. D’això si que en diríem tirar la pedra i amagar la mà. Però realment la va llençar ben lluny.
No cal dir que aquesta imatge és d’un impacte visual directe; com un cop de puny fotogràfic. Un noi, un nen més aviat, circula pels carrers de la ciutat. I, és clar, juga amb un revòlver com s’escau en una societat que té en les armes de foc un referent essencial. S’encara el fotògraf, li dirigeix la pistola i l’amenaça tot cridant – Mans enlaire o ets home mort! El fotògraf no s’espanta, posa l’ull al visor i dispara, ell també sense pensar-s’ho ni un instant, com si es tractés d’un duel en un western. Sense temps per apuntar, sense temps per enfocar. Segurament treballava amb un gran angular que li donava prou profunditat de camp. No tanta, és clar com per evitar que el puny i el revòlver quedessin totalment desenfocats. Però aquest era precisament el "quid" de la qüestió. Aconseguir una imatge perfectament reconeixible però que per la seva forma resultés més agressiva, més inquietant. La cara del noi amb una expressió rabiosa, violenta fins i tot en el joc, reflecteix també la seva personalitat. El company, potser un germà petit, se’l mira amb un to d’admiració pel col•lega més gran que es capaç ja de lluitar amb un revòlver a la mà. Tota una pedagogia de la violència apresa des de la infantesa.