Quan vaig arribar a Madrid fa tres anys vaig continuar
anant al teatre a Barcelona. Aprofitava les oportunitats de tenir “doble
cartellera”. Poc a poc em vaig anar adonant que no calia tornar a Barcelona per
veure alguns dels espectacles més interessants. Només era qüestió d’esperar a
que arribessin amb l’AVE. Sense anar més lluny, dos dels valors en alça de
l’escena catalana, l’Oriol Broggi i el Julio Manrique, presenten obra aquesta
temporada al Centro Dramático Nacional. I ja és la segona vegada perquè la
temporada passada ja van venir tots dos, el primer amb “Questi fantasmi” i el
segon amb “American Buffalo”. Normalment els espectacles, si eren en català, es
presenten a Madrid traduïts però també hi ha experiències de versió original
amb subtítols.
Des de Barcelona també podeu estar tranquils. Molts
espectacles que s’estrenen a Madrid arriben a Barcelona, i no només les
representacions dels clàssics. Només cal veure el programa del festival Grec
d’enguany. A més, això val tant per les produccions de teatre públic com per
les produccions privades. En el cas de les públiques, funcionen especialment bé
les coproduccions, és a dir la suma d’esforços de dues o més institucions per
tirar endavant un espectacle que després es presentarà a tots dos teatres
(gires a banda). Sense anar més lluny, la programació 2011-2012 que acaba de
presentar el Teatre lliure inclou diverses coproduccions amb teatres madrilenys
(Teatro de la Abadía, Teatros del Canal) i amb el Centro Dramático Nacional.
Més enllà de la viabilitat econòmica dels projectes, l’intercanvi que promouen
aquestes col·laboracions resulta molt estimulant.
Pel que fa a les produccions privades, un cas interessant
és el de “Un dios salvaje”, de Yasmina Reza (que per cert s’estrenarà aviat als
cinemes dirigida per Roman Polanski i molt celebrada a l’últim festival de
Venècia). Tamzin Townsend en va fer un primer muntatge a Madrid, el va portar després
a Barcelona; com que l’obra funcionava molt bé, després encara va dirigir la
versió catalana, també a Barcelona. Ja ho veieu, hi ha lloc per tots. Potser sí
que, com explicava el diari ARA en un article de fa uns mesos la cultura y l’escena madrilenyes estan en mans
catalanes, però també és veritat que l’escena barcelonina està trobant en els
professionals i les institucions madrilenyes i espanyoles bons aliats. Si als
professionals que treballen en totes dues ciutats i als espectacles que es
mouen gràcies a les gires hi afegim les coproduccions, tenim bons indicis per
considerar que la integració de les dues cartelleres, de les dues escenes, és
sòlida.
4 comentaris:
A veure si en d'altres àmbits socials i polítics és possible seguir aquest model de bona convivència i col·laboració que tanta falta faria.
Jo també celebro que la col.laboració ens porti més espectacles, però he de dir que els que he vist a Barcelona de factura "totalment madrilenya" no m'acaben d'arribar, no ho sé, hi ha alguna cosa que fa que no "me'ls cregui" un exemple del què dic fou "La Caída de los dioses" http://grec.bcn.cat/es/la-caida-de-los-dioses, res a veure amb "La nostra classe" que havia vist pocs dies abans al Lliure i que vaig trobar senzillament genial http://grec.bcn.cat/es/la-nostra-classe.
Tens tota la raó, Hermínia, alguns espectacles que es fan a Madrid no m'acaben d'agradar. I aquest Tomaz Pandur (que de madrileny deu tenir poc) fa coses més aviat horribles.
Però insisteixo en que les col·laboracions entre professionals d'arreu són molt interessants. Un bon exemple és "Delicades", de les T de teatre amb text de l'Alfredo Sanzol. Vas veure l'obra? També la van fer pel Grec.
Aprofito per deixar-te el programa 2011-2012 del Teatro de la Abadía. Segur que t'agafen ganes de fer una escapadeta a Madrid ;-)
http://www.teatroabadia.com/temporada/index.php
Gràcies, sí que és variada i extensa la programació. Veig que hi ha un parell (i mig) de montatges catalans. Pel què fa a les diferències, jo les trobo especialment en els actors i actrius tot i que la direcció és molt important. En aquest sentit les T de teatre són producte de l'Institut del Teatre de Barcelona (i no, no vaig veure aquesta obra que dius, estaré atenta per si la tornessin a estrenar durant la temporada, com sol passar amb algunes obres del grec que han tingut èxic. Per cert, si fos el cas de "La nostra classe" no deixis de veure-la. És el millor que he vist en anys, treball d'actors bonísssim, la direcció de la Portacelli impecable, la posada en escena original...
Publica un comentari a l'entrada