L’Infern, a l’altre món.

Causa perplexitat que els tres darrers papes de Roma no s’hagin posat d’acord sobre l’Infern. Es tracta, com veurem, d’una qüestió tan important que haurien d’haver apel·lat al seu do d’infal·libilitat, del qual no em consta que hagin anunciat la seva prescripció, per evitar, si més no, la perplexitat de la gent de bona fe, més o menys com nosaltres, lectors del blog.

Com no sentir-se perplexes si un ens diu que no és un lloc, sinó una mena d’entitat metafísica (Joan Pau II, mai m’ho hagués pensat de Vos!); l’altre, el corregeix dient que, i tant si és un lloc, com sempre havia estat (quin bé que fa l’ortodòxia de tant en tant, oi, Benet XVI?)  i ara el bon Francesc ho remata dient que l’Infern és incompatible amb la misericòrdia divina.

Per Déu!... Si no tingués les idees tan clares al respecte, jo, més que no pas perplex, estaria indignat. I aquesta claredat la dec als Pastorets. De petit, no me’ls perdia cap any quan anàvem a Valls a passar el Nadal amb els padrins. Els feien molt bé les noies i els nois de la vila al Teatre Principal. Hi havia moments estel·lars com quan els pastorets tremolaven i tartamudejaven, tan còmicament, en sentir la proximitat del Maligne. A Valls el pastorets es diuen Fredolic i Garrafó perquè allà no segueixen el llibret de Folch i Torres, sinó que es representa un text que Francesc d’Assís Picas va escriure el 1954, La Flor de Nadal, contribuint a la renovació del gènere.

Ara bé, el vertader clímax era l’Infern, amb l’esgarrifosa caldera de Pere Botero bullint, a punt de coure els pastorets, i de pas a tots els assistents ja plenament identificats amb ells, després d’ésser ben punxats per les forques de l’exèrcit de Satanàs i Llucifer. Quin Llucifer més fantàstic feia el meu cosí Joan Maria, tan literalment i precoçment malaguanyat!

El desenllaç, a més d’alliberador, era bellíssim perquè la noia que encarnava l’argentat i lluminós arcàngel Miquel que vencia amb la seva espasa flamígera i la seva determinació les fúries de l’Infern, era, en disputa amb Mare de Déu, a qui solia guanyar, la més bonica del lloc.

Mentre, en acostar-se aquestes festes de renaixements,  ens passen per davant dels ulls un rosari ubic d’Aleps de totes mides, sense treva, ans el contrari; mentre tantes forces malignes s’obstinen a fer-nos creure que Sartre es quedava curt i que l’Infern som tots nosaltres, he volgut recordar que l’Infern fou concebut com una realitat gairebé infantil, un dipòsit del mal, un lloc palpable, proper, possible, però alhora evitable. A les seves portes un àngel ens guarda, i els seus límits, un precipici del càstig, són també els darrers límits d’un món amable. L’Infern és un lloc diferent d’aquesta terra. Aquesta és la meva fe. Bon Nadal!

   El banyetes