Parasitos

Què ha passat perquè una pel·lícula sud-coreana hagi guanyat l'Oscar amb competidors tan significats com la formidable i incòmoda Joker, la defensora de la feminitat Mujercitas, i front a monstres del cinema com Spielberg (1917), Tarantino (Érase una vez en Hollywood) o Scorsese (El irlandés) ... ?

Potser per una vegada els acadèmics que voten els premis, com els jurats que ja van donar-li la Palma d'Or a Cannes, han volgut parar atenció a més de a la qualitat cinematogràfica de la pel·lícula - que la té sobradament - a la seva amarga reflexió sobre la societat i el sistema econòmic en què vivim ?.

I és que Corea del Sud és l'alter-ego de la nostra societat occidental. Fins i tot podríem dir que podríem considerar-la com el resultat ideal dels nostres somnis d'evangelització cristiana i capitalista que algun dia podria traspassar tot el tercer món a un primer món feliç i desenvolupat.

Corea del Sud era a meitat del segle passat una terra de pagesos analfabets o semianalfabets. Avui, és un dels països més avançats en tecnologia. Grans empreses com Samsung, LG o Hyundai en donen fe. En el Mobile World Congress, que aquest any no s'ha pogut celebrar, els estands sud-coreans estaven entre els que feien més patxoca. Corea del Sud es presentava com el front avançat de la connectivitat 5G: El país és ple de connexions telemàtiques de banda ampla avançada que permeten accedir a aplicacions i serveis en tots els àmbits i donen lloc a un món ultracomunicat.

A més, Corea té fe en l'educació. El seu sistema educatiu excel·leix en les proves PISA que l'OCDE desenvolupa per avaluar els sistemes educatius de diferents països. Els joves coreans competeixen de forma ferotge per accedir a les millors universitats, i, a través d'elles, entrar a l'ascensor que permet fer l'escalada social. Però alguna cosa falla en tot això quan Corea té un dels llocs més baixos en l'índex de felicitat dels països avançats, i un elevat nombre de suïcidis.

Bong Joon-ho, el director de la pel·lícula, té 50 anys, i ja ha mostrat la seva incomoditat en anteriors pel·lícules. A The host és l'ordre d'un científic nord-americà la que desencadena l'aparició d'una criatura amorfa perillosa, i mostra la inoperància del govern, que va a la seva i no afronta els problemes que se'n deriven. A Snowpiercer (El trencagels) narra les conseqüències d'un intent de contrarestar l'escalfament global amb enginyeria climàtica, destaca les diferències entre l'elit i l'escòria en la societat i constata la utilització de la por i el caos per mantenir el lideratge i l'ordre.

Parásitos comença mostrant-nos unes paradoxes: Al país més ultra comunicat tecnològicament del món, una família de classe pobre ha de cercar el racó del migrat  espai on s'amunteguen per accedir il·legalment al wifi del veí. I malgrat aquesta ultracomunicació, la única forma de comunicació entre les classes alta i baixa de la societat són la servitud o les classes particulars.

Un guió molt ben aconseguit, premiat amb l'Oscar, ens passeja per una sèrie de situacions farcides d'humor, surrealisme i tristesa, que ens fan pensar cap on porta l'evangelització en què estem immersos. I és que el capitalisme i l'eficiència tecnològica sols, sense una reflexió sincera sobre la condició humana no porten enlloc, o, si ho preferim, a l'aïllament i al parasitisme.

Una bona pel·lícula, merescuda guanyadora de l'Oscar a la millor pel·lícula i millor direcció d'enguany, controvertida, entretinguda i que fa pensar.