dijous, 7 d’abril de 2022

Novel·la negra

He llegit el best seller escrit originàriament en anglès “La señora March” (Lumen) intrigat per si realment la jove espanyola Virginia Feito era, com diu la publicitat, una nova Patricia Highsmith. I bé, no arriba a tant, però m’he quedat impressionant per la maduresa i l’habilitat amb que està redactada aquest intriga psicològica edificada sobre un personatge femení que sembla pla i insubstancial però que ens va dirigint, amb sang i també amb humor, cap a un laberint que no dec explicar aquí. Sembla que l’actriu Elisabeth Moss n’ha comprat els drets: no m’estranya, hi veig una bona pel·lícula mentre espero un altre llibre de l’autora.

La prolífica i variada Gemma Lienas ens ofereix a “La vida privada de Carmina Massot” (Univers/Harper Collins) un homenatge a una generació de dones de postguerra que ens està deixant a través d’una trama amb dosis d’amor, d’aventura i fins i tot d’espionatge. Hi apareixen personatges reals de funesta memòria, com ara el nazi Leon Degrelle i el franquista Blas Piñar. Els fets transcorren al 1956 entre Barcelona i Andalusia i amb el rerefons de la Segona Guerra Mundial, en un còctel solvent que manté la nostra atenció lectora. Per cert, recomano també un petit llibre coral en el que participa la pròpia Lienas amb altres sis dones intel·lectuals que ens expliquen a “Satisfiers. Parlem de sexe” les seves pròpies vivències sexuals, en un esforç reeixit tant de sinceritat com literari.

Javier Cercas ha publicat el tercer llibre "El castillo de Barbazul", protagonitzat pel mosso - ara ex - mosso - Melchor Marín. Si en anteriors lliuraments investigava i resolia les morts d’uns empresaris, de la seva dona i de la seva mare i el xantatge a una alcaldessa, ara ha de perseguir els raptors de la seva filla. La recerca el porta a Mallorca i novament Marín mostra un caràcter a prova de bombes per fer front a un subjecte milionari que ens recorda el maleït pederasta Jeffrey Epstein. M’ha semblat la millor novel·la de la sèrie.

I no sé si són novel·la negra però sí molt bons relats de misteri i fons i tot terror els que l’argentina Mariana Enríquez va reunir fa sis anys - sí, aquest cop he trigat molt! - a “Las cosas que perdimos con el fuego” (Anagrama). Molt merescut el Premi Ciutat de Barcelona que va rebre, antecessor del de la Crítica al 2019 per un altre llibre (“Nuestra parte de la noche”, que comentarem aviat). Enríquez escriu molt bé i ens situa amb lleugeresa enmig d’històries terribles que no acaba d’aclarir per deixar-nos l’angoixa al cor i al cap.