dimecres, 6 d’abril de 2022

Genealogia íntima d’una apoteosi.

Enmig d’allò que és vell: la guerra, la inflació, les disputes sectorials..., s’omple el Camp Nou per veure-hi jugar les nostres noies i celebrar allò que estan reeixint aquí i a tot arreu. Llurs conquestes són d’una impressionant solidesa, però alhora molt tendres. Ara fa just set anys, el 18 de març i el 21 d’abril de l’any 2015 aquest blog, sempre alerta, va publicar dos post, dins d’aquesta mateixa secció, que es referien al futbol jugat per noies, concretament al CE Sant Gabriel, aleshores un dels tres millors equips de Catalunya que, juntament amb el FC Barcelona i el RCD Espanyol, militava a la primera divisió estatal.

A diferència dels altres dos clubs, amb una massa social al darrera, el Sant Gabriel era un equip modest, sense socis, que havia arribat tan lluny gràcies a l’afinada percepció i generositat d’un mecenes,  Joan Llandrich, empresari a Sant Adrià del Besos i cosí dels Obiols Llandrich (Maria Rosa, Margarita, Víctor...). Doncs bé, en un viatge als països nòrdics, Llandrich va veure jugar futbol a les noies d’allà i va intuir els beneficis i el potencial que podia arribar a tenir aquesta pràctica en una ciutat tan modesta com la seva i, per extensió, en aquest país. Aquella percepció es va acabar transformant en la il·lusió de la seva vida. Per fer-la realitat, aquell home bondadós i cordial va posar-hi molta dedicació i va abocar-hi la seva fortuna.

Quan al final de la seva vida, de sobte, es va fer palès que li resultava econòmicament impossible de seguir mantenint el primer equip lluitant amb els més grans, l’impacte va ser molt dur tant en el club com en el món del futbol femení, on Llandrich i el Sant Gabriel eren una institució.  Personalment, em va semblar molt injust que la continuïtat de tantes il·lusions i de tants esforços depenguessin d’un sol home. Coneixia la situació perquè la meva filla, com totes les seves companyes, entrenava i jugava, plogués o fes sol, amb fred o calor, en aquell club que disposava d’una estructura formativa excel·lent. Aleshores vaig creure que havia de fer allò que estava a la meva ma per donar a conèixer el més àmpliament possible no només la situació crítica de l’equip, sinó també el feble reconeixement i suport que rebia el futbol jugat per noies.

A tal fi, vaig anar a veure al subdirector de El Periódico, aleshores un amic meu, Iosu de La Torre, i em va dirigir a l’Emilo Pérez de Rozas, que de seguida va entendre i simpatitzar amb la causa. L’endemà al vespre se´n va anar  amb un fotògraf al camp del carrer Dolores Ibarruri de Sant Adrià on entrenaven les noies del primer equip. Fa fer un magnífic reportatge de pàgina sencera amb crida a la portada, titulat “Les noves “guerreres”". Allò va representar un salt qualitatiu mediàtic del futbol jugat per noies, ja que fins aleshores, en el millor dels casos, només havia merescut d’algun diari un raconet els dilluns amb els resultats dels partits del cap de setmana.

També vaig parlar amb l’amic Fèlix Riera, aleshores director de Catalunya Radio i, seguidament, Pere Escobar va convidar a una representació del Sant Gabriel al programa El Club de Mitjanit d’aquella emissora. Mai les noies que jugaven futbol havien merescut una hora de conversa en un programa de radio de gran audiència, ni tan sols les del Barça, però allí estava la gent del Sant Gabriel posant de relleu les seves il·lusions i dificultats, emmarcant-les dins l’immerescut oblit del futbol femení. Finalment, com aleshores jo participava sovint en la tertúlia que conduïa en Xavier Grasset a primera hora de la tarda a la mateixa emissora, em vaig permetre d’alterar una mica el guió de la conversa el dia que es va invitar a En Xavier Bosch. Quan ja havíem parlat força de la seva darrera novel·la, vaig referir-me a la situació del futbol jugat per noies, tot insistint en el seu potencial. Bosch, bo i influent periodista esportiu, no va fugir d’estudi malgrat les simpàtiques protestes de Grasset. En acabar el programa vam seguir la conversa i, veient-lo ben predisposat, vaig demanar-li que mirés d’exercir la seva influència per plantejar als seus importants contactes en el Barça la conveniència de fer professional el primer equip de futbol femení.

Així van concloure els meus moviments en favor d’una causa que em semblava justa i de futur, malgrat que el Sant Gabriel no va poder mantenir-se a dalt de tot. Érem al 2015 i no sé què va fer en Bosch, però aquell estiu el primer equip de FC Barcelona esdevingué professional.  D’aleshores ençà l’espectacular evolució de l’equip ha estat coneguda i cada cop més àmpliament divulgada per premsa, ràdio i televisió. Ja ningú ignora que l’any passat va guanyar la Champions i que enguany, Alexia, la seva capitana, ha estat escollida millor jugadora del món. De fet, el fenomen que ha desfermat l’equip femení del Barça practicant amb una constància admirable un futbol de qualitat excepcional va més enllà de l’esport. L’apoteosi que s’acaba de viure al Camp Nou reunint 91.553 persones, cap de les quals s’haurà penedit d’haver-hi estat,  és un premi a la generositat anònima de molta gent durant molts anys, però sobretot és la celebració d’una fita sense retrocés possible en la única revolució victoriosa de la nostra època: la de les dones que juguen net.

Del Sant Gabriel al Barça