dimecres, 8 de juny de 2022

Alcarràs, un estil de vida que desapareix


A hores d’ara, prop de 300.000 persones ja han vist Alcarràs. La segona pel·lícula de Carla Simón va guanyar l’Os d’Or, el principal guardó del festival de cinema de Berlín, en una fita històrica pel cinema català. És normal, doncs, que s’hagi produït un fenomen únic en el nostre cinema, convertint una pel·lícula independent, de baix pressupost i parlada en català en un èxit de taquilla sense precedents. Això, és clar, ha generat també un debat sobredimensionat al voltant d’un film que, en condicions més “normals” no hagués arribat a tantes sales ni a tants espectadors. Per a moltes persones pot ser que ‘Alcarràs’ sigui de les poques -o l’única- pel·lícules que aniran a veure al cinema aquest any. També pot ser, per a un cert tipus d’espectador més acostumat al cinema majoritari, la primera vegada que s’acosten a una manera de fer pel·lícules diferent a la que es postula des de Hollywood o plataformes com Netflix. 

Em sembla important tenir en compte aquests aspectes per entendre la sobredimensió del debat al voltant d’Alcarràs i, sobretot, la polarització d’opinions sobre l’obra de Carla Simón. “És lenta”, “no passa res”, “això ja s’ha vist moltes vegades” o “no s’entenen els actors quan parlen” son alguns comentaris generalitzats que s’han sentit sobre Alcarràs, però que diuen més de la persona que els fa que no pas sobre la pel·lícula.

Cal entendre el tipus de pel·lícula que és Alcarràs: una producció independent que, amb ressonàncies al neorealisme italià, retrata una realitat que ens és molt propera: la desaparició del model de pagesia tradicional, familiar i de proximitat, i la seva substitució per nous models econòmics capitalistes, on l’explotació de les terres canvia de mans i s’instauren nous negocis.

Carla Simón hauria pogut fer un documental sobre aquesta família de pagesos que veu com perd la seva terra de conreu i s’enfronta, per tant, a un futur incert. Però ha preferit recrear aquesta història des de la ficció, creant una família estereotip, els Solé, que no representen cap cas concret sinó una idea general. D’aquesta manera, aquesta família de pagesos es converteix en representació simbòlica d’una realitat que, tot i el seu evident localisme, va molt més enllà de les terres de Lleida. És evident que aquest és un dels factors que va influir en la decisió del jurat de Berlín a l’hora de premiar aquesta pel·lícula.

Per donar versemblança a aquests personatges, es va fer un càsting entre milers de persones anònimes, i posteriorment se’ls va fer treballar en dinàmiques de grup per crear els vincles familiars i emocionals que tant bé transmeten a la pantalla. El resultat, en aquest cas, és senzillament extraordinari. Ho haurien pogut fer millor actors professionals? Possiblement haguéssim guanyat en bona dicció o qualitat actoral, però perdut naturalitat i realisme. Pel que la pel·lícula es proposa, l’aposta realista clarament queda beneficiada.

En ficcionar aquest retrat de la pagesia, Simón ha necessitat introduir elements de conflicte que facin avançar la narració d’una manera diguem-ne “més convencional”. El film arrenca amb la notícia que els Solé perdran les terres perquè no disposen d’un contracte que demostri que son seves. Què passarà? Un terratinent convenientment caracteritzat com el dolent de la pel·lícula -amb el barret de cowboy- ens recorda quin és l’enemic al que s’enfronta la nostra família.

Però més enllà d’aquests apunts narratius, que ens ajuden a situar el conflicte de la pagesia, el que realment interessa d’Alcarràs és la manera com capta el ritme de la vida al camp, la seva llum, els seus rituals i cicles, i també, és clar, la seva duresa i precarietat. Son interessants els apunts, tot i que breus, sobre el paper dels temporers o la plantació alternativa de marihuana, que ens recorden les dificultats dels pagesos per continuar amb la seva activitat. Son igualment remarcables seqüències com la de la cargolada familiar o la festa major, apunts de nou localistes però que tenen la capacitat de copsar un estil de vida que es veu amenaçat pel model capitalista. Potser la denúncia d’aquesta realitat sigui un pèl plana o es quedi una mica curta. Però és que el que realment transcendeix d’Alcarràs no és la seva crítica d’un canvi conjuntural que, malauradament, afecta a molts sectors de la nostra societat. El que és important d’Alcarràs, que la converteix en una pel·lícula important més enllà del seu Ós d’Or a Berlín, és la seva capacitat d’atrapar el temps, per deixar testimoni d’un estil de vida que irremeiablement està condemnat a desaparèixer.



1 comentari:

Anònim ha dit...

Totalment d'acord Judith. Ja l'he vist dues vegades. És un tipus de cinema introvertit, molt ben realitzat amb la tossunaderia que ja caracteritza a la seva autora de fer la seva sense concessions. Espero encuriosit la propera pel·lícula.
6Q.