"Daniela o l’elegància de la bondat."

Daniela o l’elegància de la bondat.

Diumenge el matí. Només he d’estar pendent d’anar a dinar a les dues a casa d’uns amics que viuen a la part alta de la ciutat. M’he llevat mandrosament; romancejo en pijama per casa; esmorzo; llegeixo els diaris, ara un ara l’altre; contemplo el dia assolellat; faig la meva estona de gimnàstica; em truca un amic amb qui converso llargament, una mica massa, me n’adono, perquè he d’accelerar el ritme en entrar al bany i a l’hora de vestir-me. Estic en retard.

Surto de casa i camino fins al carrer València perquè vull comprar unes flors. Arribo; les trio, lisianthus liles i blanques i clavellines roses; les agafa un senyor de Madeira que ha viscut i ha après a fer rams a Veneçuela; pago; surto al carrer quan ja hauria de ser a casa dels amics; m’encamino al carrer Roger de Llúria per agafar un taxi, però passa  el V17 i pujo. A Gala Placidia una senyora amb bastó no pot pujar perquè l’autobús no te rampa. M’he posat al seient de davant, la veig i baixo a ajudar-la; no la sento dir gràcies. Arribo al carrer Craywinckel i surto de l’autobús per anar a agafar un taxi davant de La Rotonda. Mentre camino, em truca l’amic per saber quan arribo, sóc a prop, dic, en uns cinc minuts.

Ja sóc a la cantonada on compto trobar el taxi. És un lloc familiar, però no havia sentit mai tota la seva complexitat viària. Ara ho constato perquè no sé per on poden venir els taxis. Aixeco tres o quatre cops el braç per aturar-ne uns que venen de cara, però, quan s’acosten, veig que estan ocupats. Ja fa uns minuts que espero atent i atabalat alhora. El retard fa que semblin més. Em noto lleugerament inquiet.

Quan ja la tinc al costat, m’adono que s’ha acostat una noia. Em diu: “Debe esperar un taxi y aquí es muy difícil encontrar-lo. Si quiere le puedo llamar uno”. Veig que té el telèfon a la mà, i responc que em farà un favor, moltes gràcies, ja que, a més, estic en retard. Em pregunta com s’escriu el carrer on vaig, li lletrejo mossèn, i  quin és el número del portal. Ho escriu tot al mòbil, i al cap d’uns instants m‘informa que el taxí tardarà quatre minuts en arribar.”Cómo lo reconoceré?”. “Será un coche negro”,  i m’ensenya a la pantalla el número de la matrícula. Li ho agraeixo moltíssim i segueixo amb la vista com torna al lloc d’on ha vingut: una taula de la terrassa del Restaurant La Tagliatela, als baixos de La Rotonda. A l’altra costat de la taula hi ha un noi. Passen un parell de minuts quan veig que la noia s´ha aixecat de la taula i torna a venir. “Baja por aquí”, diu, senyalant l’Avinguda Tibidabo. “Entonces mejor cruzo y espero allí” dic jo. Sense  dir res, m’acompanya amb un ull al telèfon i l’altre al carril per on ha d’estar baixant el taxi. El veu de seguida. “És aquel, el Cabify”, m’assenyala . Mentre envaeixo la calçada per arribar al cotxe, giro el cap per renovar-li, cada cop més emocionat, el meu agraïment i, al darrer moment, li pregunto com es diu. “Daniela”, i acompanya les paraules amb un somriure tan natural i plàcid, com ha estat la seva actitud tota l’estona.

En entrar al taxi, “Daniela?”, em pregunta el xofer. I jo, “bueno, sí, ya ha visto, lo ha pedido ella, sin conocerme”. Noto que ja ho ha entès tot i parlem de què hi ha gent meravellosa, que si més, jo, sempre optimista, que si menys, ell, més escèptic. També pregunto per la feina i per l’estat del conflicte amb els taxistes de Barcelona, en stand by, em diu. Ens hem passat al català mentre xarrem animadament, però la carrera és curta i quasi no m’adono que he arribat a casa dels amics. Quan pregunto què li dec, em respon: “Ja està pagat, ho ha deixat pagat la Daniela”. L’emoció que duia es transforma en commoció. “Això és massa, no m’ho puc creure!”, dic, i li demano fervorosament si té algun telèfon o e-mail de Daniela o si sap d’alguna manera de poder expressar-li la meva immensa gratitud. L’únic que pot fer és trucar des del telèfon del cotxe i passar-me´l, ofereix. Accepto i ho fa, i als pocs segons, la sento a ella i dic que ja ha fet molt i que això és massa.  “No tiene importància, solo eran cinco euros”, respon amb la modesta naturalitat de sempre. No sé ben bé què li dic per agrair el que ha fet i per ser com és,  abans de desitjar-li que la vida li doni el millor perquè s’ho mereix amb escreix. En acomiadar-nos, em sembla escoltar el seu somriure.

El carrer era sense sortida, i quan els meus amics em van obrir la porta de casa seva, el taxista ja havia girat el cotxe i ens vam fer una salutació còmplice, sabedors d’haver compartit un viatge breu i etern al mon cert de la bondat i la bellesa de la ma de Daniela. 

Lisianthus liles