dijous, 24 de novembre del 2022

Futbol al desert

Si quan el futbol es jugava amb pilota de cuiro i botes greixades, algú hagués assegurat que una Copa del Mon es disputaria al desert, tothom l’hagués tractat de boig; però un segle més tard a Qatar el boig tindria raó. Perquè és de bojos organitzar un mundial al desert en un país sense tradició futbolística, sense estadis i sense afició. Qatar no és un país de  futbol i per això s’han hagut d’invertir tres cents mil milions de dòlars construint estadis i infraestructures. Només esperen recuperar disset  mil milions; els dos-cents vuitanta tres mil restants els compensaran amb l’intent d’oferir al mon una imatge amable i exemplar, lluny de la que en realitat pateixen al  país milers de ciutadans per la manca de respecte a molts drets humans.

 La manca d’estadis s’ha cobert construint-los, però la manca d’afició i tradició ha necessitat de figurants als carrers vestint samarretes dels països participants; i també als estadis, on més de la meitat van marxar cap a casa al descans del partit inaugural. Ben mirat no hauria de sorprendre, no eren afeccionats, eren figurants.   

Des que la FIFA va votar Qatar com organitzador de la Copa del Mon de futbol, riuades de tinta han denunciat totes les ombres sorgides al procés d’elecció i durant la construcció dels estadis pel tractament indigne i explotador als treballadors contractats, majoritàriament estrangers. Però tot plegat no ha estat suficient per aconseguir un aclariment de les denuncies i el mundial ha començat cedint als amfitrions pràcticament l’absolut control organitzatiu i de les normes de comportament als estadis. Una renuncia de la FIFA que ha augmentat encara més tots els dubtes i totes les crítiques, sent assenyalada com cooperadora de facilitar la disputa del seu principal trofeu a un dels llocs menys meritoris del planeta.

Entenc el futbol com un esport generalment atractiu; l’he jugat, patit i gaudit. Veuré els partits del mundial perquè m’interessa seguir la competició esportiva, però em dol que la gespa dels estadis es faci servir com una catifa, on amagar injustícies que demanen igualtat; i no es la primera vegada a la història, Argentina 1978 i Rússia 2018, han estat precedents.

Tanco aquesta primera crònica sobre Qatar’22, veient la imatge de satisfacció del rei Felip VI a la llotja per la victòria del equip espanyol amb golejada front Costa Rica. Amb la de tempestes de sorra que cauen des de fa temps en vers la organització d’aquest mundial, calia que el monarca espanyol seies a una llotja tant devaluada, social, humana i políticament? Els dies anteriors he vist jugar Anglaterra, Països Baixos i Dinamarca i no he vist, o no me’ls han mostrat a la llotja, els seus monarques caps d’estat.

Observarem amb atenció els esdeveniments dels propers dies, esperant parlar-vos més de futbol la propera setmana. Al cap i a la fi, es juga la seva Copa del Mon, tot i que sigui al desert.