Futbol al desert 4

Quan es publiqui aquesta darrera crònica del mundial de Qatar al “Prova i Error”, la competició estarà a punt de deixar de ser noticia. Desprès de la pluja de partits que durant un mes han desbordat les televisions d’arreu del món, els ciutadans menys futbolers se sentiran alleugerits al deixar d’escoltar la repetitiva serenata de narradors, comentaristes i afeccionats, borratxos de entusiasmes, devocions, passions i decepcions efímeres.

Ara mateix, tothom haurà conegut que Argentina o França es la nova campiona del mon de futbol. Messi o Mbappé, passat o futur, i a Espanya barcelonistes o madridistes. Al univers futbolístic de la península s’han fet dos bàndols, el culé a favor de l’Argentina de Messi i el merengue a favor de França per tal d’estar contra Messi.

Es el signe del futbol, a favor, o en contra; l’empat gairebé serveix pe res. El mundial de Qatar deixar per la història del futbol quatre grans fracassos esportius, el d’Alemanya eliminada a la primera fase, el de Brasil eliminat per Croacia; i els d’Espanya i Portugal eliminats per el Marroc, primer equip africà a ser semifinalista a un mundial de futbol.

Qatar ha estat l’amfitrió més criticat de la historia dels mundials de futbol. Esportivament, el pitjor amfitrió de la història; cap partit guanyat i només un gol marcat. El seu seleccionador, Félix Sànchez, un barceloní nascut al barri d’Horta, amb experiència professional a Àfrica i Àsia, potser d’aquí uns mesos podrà explicar o no, la seva experiència amb ets i uts a Qatar, que deu donar per escriure més d’un llibre.

El mundial de Qatar acaba gairebé com va començar, amb escàndols. De les acusacions per suborns i corrupció per aconseguir els vots necessaris de les federacions de molts països arreu del mon per ser designat seu del mundial de futbol, s’ha passat a la investigació a diferents parlamentaris europeus i la detenció de un dels vicepresidents del Parlament, la grega Eva Kaili ja destituïda del seu càrrec, presumptament implicats en corrupció, suborns i blanqueig de diners, per d’influir en decisions econòmiques i polítiques del Parlament Europeu a favor de Qatar.

No vull finalitzar aquestes cròniques amb aquest regust poc dignificant que ha presidit tot el que ha provocat el Mundial de Qatar. A banda dels anàlisis futbolístiques, vull destacar dos fets. Un cívic, el dels afeccionats del Japó recollint amb bosses d’escombraries les deixalles de la grada al final dels seus partits; imatges que haurien d’haver-se difós molt més per estendre l’exemple als estadis d’arreu del mon. I el segon fet te a veure amb la globalització del campionat amb una amplia barreja de nacionalitats d’origen amb els països amb qui han competit molts futbolistes; un clar exemple l’hem vist a la figura d’un jugador, negre, nascut a Espanya, al País Basc, en concret a Bilbao, no a prop, no, al mateix Bilbao, de nom Iñaki i cognom Williams, que ha jugat al equip de Ghana, origen de pares i avis; un país on avui un cop acabat el mundial de futbol dirien Baai soccer! Baai World Cup!