Almudena

Fa un any va morir l’Almudena Grandes. Trobarem a faltar la seva presencia al món de la cultura en castellà, els seus articles i el fet de que no pogués redactar el darrer lliurament dels seus “Episodis d’una guerra interminable”. Però ara podem gaudir del seu llibre pòstum “Todo va a mejorar” (Tusquets), gràcies a que el seu vidu, el poeta Luis García Montero, va redactar el darrer capítol seguint les instruccions que ella li va donar mentre el càncer l’anava matant. Es tracta d’una distòpia inspirada pels anys de la pandèmia, amb una Espanya que perd les llibertats enmig d’una Europa on els populismes també  van erosionant les democràcies. És una novel·la coral on he trobat que la trama política - i sobretot el seu vessant econòmic - no està ben estructurada, però amb una gran qualitat narrativa i amb un doble missatge coherent amb la trajectòria de l’autora i consistent en defensar la importància de la llibertat i confiar en la iniciativa col·lectiva per fer front a les amenaces autoritàries.

També és un homenatge a la llibertat el dibuix que el periodista valencià Paco Cerdà ha fet a “14 de abril” (Libros del Asteroide) del dia en que es va proclamar la Segona República. Amb el rigor d’un historiador i les habilitats d’un novel·lista, Cerdà ens ofereix visions molt diferents: obrers, intel·lectuals, polítics de signe divers, el Rei, militants de diversos partits  i sindicats, gent anònima... amb un estil similar al dels llibres de l’Eric Vuillard.

També ens explica un dia històric, el de la trobada entre l’emperador Moctezuma i el conqueridor Hernán Cortés al 1519, el mexicà Álvaro Enrigue a “Tu sueño imperios han sido” (Anagrama). Un llibre fantàsticament narrat, amb una base de coneixement històric que l’autor barreja amb una capacitat de ficció extraordinària sobre les reaccions dels protagonistes i els seus respectius seguicis i amb un sentit de l’humor colossal.

Més història: la russa Liudmila Ilítskaya, que acaba de rebre el premi Formentor, va escriure al 1995 “Sóniechka”, recentment reeditat per Anagrama. Es tracta d’un text molt breu que narra la vida a les dècades de la Unió Soviètica d’una dona jueva molt especial que lliga el seu destí al d’un pintor. Primer la repressió estalinista i després l’amor per una altra dona porten al pintor, i per tat a la protagonista, a destins ben amargs.

Acabo confessant que no havia llegit mai a l’Annie Ernaux. He començat a fer-ho amb la seva primera obra, “Los armarios vacíos” (Cabaret Voltaire), on explica el procés de desclassament d’una jove provinciana d’una família humil.  La seva enorme qualitat em fa prometre que aniré llegint-los tots. Us ho aniré explicant.