dimecres, 4 de gener del 2023

Pau Casals i la seva orquestra II

D’un temps ençà l’OBC ha afegit al seu currículum que és l’orquestra hereva de l’Orquestra Pau Casals. Des del primer moment que ho vaig llegir em va semblar que alguna cosa “desafinava”. Com podia ser una orquestra hereva de l’altra quan hi havia hagut un trencament temporal tan brutal entre les dues èpoques de què parlem?. Un consistori franquista, el que va fundar l’Orquestra Municipal, entroncava aquesta orquestra amb la d’un violoncel·lista enfrontat amb el règim per defensar la democràcia?. Què podia unir les dues orquestres per dir que una era hereva de l’altra? 

Vaig pensar que per contestar aquestes preguntes, primer havia de conèixer a fons quina feina havia fet cada orquestra. Em vaig decidir a agafar el llibre de l’Oriol Martorell i començar a fer el buidatge de tots els concerts de l’Orquestra Pau Casals i de l’època de l’Eduard Toldrà a l’Orquestra Municipal. També vaig començar a buscar i llegir els escrits que parlen de la història de les dues orquestres. Els resultats em van sorprendre. Mai em podia haver imaginat la brillantor de la programació, tant en obres com en intèrprets, la moderna gestió artística i administrativa de l’Orquestra Pau Casals en un ambient tant tancat i gasiu com el de la Barcelona d’aquella època. Moderna perquè és comparable a la gestió de les orquestres americanes i europees actuals. Per una altra banda, els resultats de l’Orquestra Municipal són grisos i decebedors, com no podia ser d’una altra manera donades les circumstàncies polítiques del país. Malgrat que ja era un miracle la seva existència, cabdal per a la vida musical de la ciutat. 

El gran encert de Pau Casals va ser crear l’orquestra amb un projecte. En aquella època el modus vivendi dels músics era tocar als balls, sardanes, festes majors, òpera al Liceu i algun bolo en una orquestra simfònica. Per primer cop una orquestra oferia un nivell artístic de qualitat que permetia als músics dignificar la seva feina. L’orquestra es va convertir a més, per als músics, en una feina amb un remuneració molt més alta del que es pagava en aquella època. Pau Casals va crear l’orquestra a partir de la formació d’un patronat que li havia de donar tant el suport de gestió com buscar el suport econòmic. Quant a la gestió va aconseguir un equip de persones totalment incondicionals. Quant al suport econòmic els resultats no van ser tan satisfactoris. Va rebre diners institucionals, però no gaire. Tinc la sensació que el Consistori de Barcelona no era conscient del projecte que oferia Pau Casals. Els diners que faltaven els posava ell del seu peculi, cosa que passava sovint. És possible que es gastés 3 milions de pessetes en tots els anys que va durar l’orquestra. Durant els 16 anys de vida de l’orquestra va fer dos cicles anuals de concerts, un a la tardor i un a la primavera. Dedicaven entre dos i quatre mesos a l’any a assaigs i concerts. L’orquestra va arribar a fer 363 concerts: 329 a Barcelona, 30 a la resta de Catalunya, 2 a Palma de Mallorca i 2 a Paris.

Entre els directors i solistes que van actuar amb l’orquestra voldria destacar, apart del mateix Casals, els següents directors: Sergei Koussevitsky, Enrique Fernández Arbós, Anton Webern, Oscar Fried, Clemens Krauss, Otto Klemperer, Franz Schalk, Alexander von Zemlinsky, Hermann Scherchen, Ernest Ansermet, Alfredo Casella, Adrian Boult, Vincent d’Indy, Fritz Busch, Manuel de Falla, Robert Gerhard, Arthur Honegger, Erich W. Korngold, Ildebrando Pizzetti, Richard Strauss, Igor Stravinski, Pierre Monteux, entre d’altres. Com a solistes trobem la clavecinista Wanda Landowska, els violinistes Fritz Kreisler, Jelly d’Arany, Eugene Ysaye, Jacques Thibaud, Samuel Dushkin; els violoncel·listes Gaspar Cassadó, Pierre Fournier, Gregor Piatigorsky i els pianistes Bela Bartok, Alfred Cortot i Sergue Prokofiev, entre d’altres.

És possible que alguns d’aquests noms siguin desconeguts per a molta gent jove, però tots ells formaven part de la “crème” musical d’aquella època. Un altre encert de l’Orquestra va ser la creació de l’Associació Obrera de Concerts i el seu Institut d’Estudis Orquestrals, però aquest tema es motiu suficient per a un altre escrit



2 comentaris:

Anònim ha dit...

Esplèmdit article

Carme Bohera ha dit...

Molt interessant el que has escrit, Abili!!