Nostàlgia i futur del cinema

A la cartellera coincideixen dues pel·lícules molt diferents entre sí, però que tenen en comú que parlen sobre cinema: The Fabelmans, d’Steven Spielberg, i Babylon, de Damien Chazelle. Son dos films oposats com la nit i el dia que ens conviden -en menor o major mesura- a gaudir del cinema, però també a reflexionar sobre el seu passat i, sobretot, sobre el seu futur.  

En un moment en què les sales es veuen amenaçades per les plataformes d’streaming i el canvi d’hàbits dels espectadors, no deixa de ser curiós que el Cinema -així, en majúscules- es converteixi en tema de grans produccions estrenades en sales. També és significatiu que aquestes pel·lícules ens parlin del Cinema amb una mirada retrospectiva i nostàlgica, més basada en els records i la idealització del passat que no pas amb una voluntat de mirar cap al futur.

Això es pot entendre en el cas de la pel·lícula d’Steven Spielberg, que a The Fabelmans, Spielberg no només dirigeix sinó que per primera vegada també signa, al costat de Tony Kushner, el guió de la pel·lícula. No en va, doncs als seus 77 anys, Spielberg ens proposa una exploració de la vida de la seva pròpia família i els seus records d’infància i joventut a la dècada dels 50 i 60. Uns records estretament vinculats a la descoberta del cinema i el seu procés d’aprenentatge del mitjà, que li servirà també -i sobretot- per canalitzar el trauma de la separació dels seus pares.

No és la primera vegada que Spielberg ens parla del divorci dels pares i les famílies desestructurades. De fet, aquest ha estat un tema recurrent en la seva filmografia, des d’ET a La guerra de los mundos, per citar dos exemples. Ara, però, ho fa en una pel·lícula clarament autobiogràfica, realitzada ara que els seus pares ja son morts i amb voluntat de retre’ls un homenatge, que al mateix temps també és una celebració de la famosa “màgia del cinema”.

Protagonitzada per Paul Dano i Michelle Williams en els rols del pare i la mare, The Fabelmans ens mostra també el camí del jove Spielberg des de la primera descoberta de la sala de cinema fins als seus inicis com a aprenent en uns estudis professionals. La passió pel cinema s’entrellaça amb el conflicte familiar, regalant-nos seqüències sensacionals com la de la moviola, en la que el noi descobreix el secret de la mare a través de les filmacions de vídeos familiars.

Un altre moment destacat és la de la lliçó de cinema de John Ford, una trobada real que Spielberg ha explicat en diferents ocasions, i que en aquest film reconstrueix tal qual sembla que va ser. El millor, sens dubte, és haver comptat amb el director David Lynch en el rol de John Ford, cosa que converteix en un moment lynchià aquesta escena que també és entranyable. Però el més interessant és que aquesta seqüència final li serveix a Spielberg per rubricar un manifest sobre la seva forma d’entendre el cinema, que es resumeix amb una única premissa: No avorrir.    

Molt diferent a la proposta clàssica i entranyable d’Spielberg és la proposta de Damien Chazelle a Babylon. En aquest cas, estem davant d’una pel·lícula post-moderna, del tot excessiva, barroca i exagerada, Ambientada en l’època del pas del mut al sonor, la pel·lícula segueix a una actriu en ascens que buscar el seu lloc a Hollywood en un moment de canvis i transició cap al cinema sonor. També coneixem el personatge de Brad Pitt, un productor veterà que busca adaptar-se als canvis de la indústria en un moment en que canvien els models de producció.

Babylon ofereix un festival visual recarregat i excessiu que, fora de tres o quatre moments de lucidesa, cau sovint en l’absurd. Un Baz Luhrman amb poca classe i molta escatologia pretén vendre la seva pel·lícula com una gran celebració del cinema quan ella mateixa s’estimba en una deriva post-moderna sense sortida, una mica com passa amb part d’un cert cinema actual.  

Qüestionable és també la revisió que fa de la història del cinema, amb un refregit de fets reals i fets inventats. Es reescriuen, re-imaginen i reinventen els fets, especialment per encaixar-hi uns criteris de diversitat bastant postissos i increïbles. Al final es mostra un món fora de qualsevol època i referent on costa de reconèixer l’època del cinema de la que ens està parlant.

En tot cas, se li pot reconèixer a Babylon la seva capacitat de magnetisme. Té algun moment interessant, com la part del rodatge de la pel·lícula muda, una batalla trepidant i divertida en contraposició al tedi de rodar les seqüències de cinema sonor, una manera d’expressar que tot era més divertit quan es feia sense seguir tantes normes. També els apunts de la periodista de cotilleos, i l’escena final del Brad Pitt, que està realment bé en el seu personatge. La pel·lícula es tanca amb un homenatge al cinema, a l’estil de Cinema Paradiso, que visualment bonic però que ja està molt vist, i que en aquest context no té massa sentit, sobretot després de la bacanal d’imatges buides i sense sentit que cal aguantar fins arribar a aquest moment.