El millor reporter

En aquests posts, dedicats a recomanar novel·les, he fet alguns cops excepcions, entre les quals destaco avui dos grans reportatges signats pel nord-americà Patrick Radden Keefe: “No ho diguis a ningú”, sobre la història de l’IRA, i “L’imperi del dolor”, sobre la distribució legal de medicaments opiacis. Torno a saltar-me la pauta general per proposar la lectura de “Canalles”(Periscopi/Reservoir books), on es recullen deu reportatges llargs publicats all llarg dels anys pel mateix autor a New Yorker. Tots ells es refereixen a persones que han fet el mal: narcotraficants, assassins, estafadors, terroristes, traficants d’armes, corruptes... però també als seus perseguidors i fins i tot als seus advocats. No sabria quin text destacaria, però us asseguro que tots ells mostren tant la profunditat de les investigacions com la qualitat literària de Radden. Molt recomanable com a lectura per aquestes vacances.

I també és un bon llibre per la platja o la muntanya “El geólogo” (Alfaguara), del també nord-americà Paul Theroux, on es narra  la relació perversa entre dos germans, un dels quals té una capacitat extraordinària per a la manipulació. El lector hi assisteix incrèdul a com l’èxit humà, professional i econòmic d’un dels germans, el geòleg, és vulnerable davant les actuacions de l’altre germà.

L’andalusa Rosario Villajos ha guanyat el premi Biblioteca Breve amb “La educación física” (Seix Barral), un llibre de lectura senzilla en la forma però duríssima en el contingut, que dona voltes a la relació conflictiva d’una noia amb el seu cos en un ambient familiar i social opressiu.

Tampoc no és fàcil enfrontar-se a “Existiríamos el mar” (Literatura Random House), però això no és estrany en la rica trajectòria de la madrilenya Belén Gopegui, qui exigeix esforços dels seus lectors per penetrar en les seves obres, sempre amb un alt compromís social. El tema preferent d’aquesta novel·la és la convivència a pisos compartits entre persones que ja passen dels quaranta, una realitat gens marginal a les nostres grans ciutats.

Per compensar el tamany dels dos primers volums i la duresa dels altres dos, acabo amb “Literatura infantil” (Anagrama) del xilè Alejandro Zambra, a qui la paternitat, que li ha arribat tard, li fa viure noves sensacions que el porten a jocs literaris especialment lluminosos. Tan lluminosos com l’estiu que us desitjo, com cada any, ple de llibres.