FER o ANAR de VACANCES

Ara que l’estiu ja es passat, ara que la memòria ens permet recordar els dies i moments viscuts durant el període habitual de vacances de la majoria de ciutadans, em sembla adient Sr. Editor que ens preguntem si aquest estiu hem anat o hem fet vacances. Entenc que la resposta pot tenir molt a veure amb diferents factors; la edat, el moment vital, la curiositat, el gaudir d’allò diferent o el poder adquisitiu.

Pel que fa a l’edat, els més petits gaudeixen de les vacances, els adolescents les comencen i les acaben esgotats, els treballadors les desitgen, la majoria de jubilats ho estan gairebé sempre i els més grans expliquen les que van viure. La salut i les facultats físiques condicionen a l’hora de planificar-les i de fer-les; i el desig de conèixer territoris i cultures condiciona el destí. Voler viure experiències programades o imprevistes determina el com, i el nostre pressupost estableix on.

Però, quan podríem afirmar que a més d’anar, fem vacances en el sentit més literal d’evasió, descans, recuperar energies o fer allò que desitges i no pots fer la resta de l’any? Es evident que el ventall de respostes seria ampli, depenent dels condicionants i situacions de cada individu, i sens dubte igual de divers que el nombre de circumstancies que avui, el segle XXI, fan impossible gaudir amb satisfacció d’aquest període.

I per mi, Sr. Editor, hi ha una que em sobrepassa amb diferencia per d’amunt de totes altres, la massificació. Des de final de juny fins ben avançat el setembre, es un fenomen que impedeix gaudir del que gairebé tots anem recercant. Els paisatges se’ns presenten conquerits, les platges saturades, les terrasses comprimides, les carreteres emboçades, les estacions i aeroports col·lapsats. Tot plegat es una pressió que em fa avorrir aquest moment de l’estiu. Només de matinada pots tenir la sort de escoltar el cant d’un ocell, la remor del mar, o veure l’horitzó lliure de caps o esquenes humanes, fins i tot observar el color del terra del carrer on camines, lliure d’humans d’arreu. Tots, privilegis llunyans a l’estiu.

Cada any que passa tinc menys ganes d’anar de vacances a l’estiu perquè llavors no puc fer-les. I no em digueu que es el mateix, perquè ni “tanto monta”, ni “monta tanto”.