Avui. pensant amb el cruel i detestable president del EEUU us proposo que escoltem l'ària d'un personatge operístic violent i ccruel com ell i se m'ha acudit el paper de Scarpia, el cruel governador de la Tosca.
Es tracta del Te Deum, interpretat per la magnífica veu del baix baríton Byn Terfel.
Que Déu ens agafi confesats!
Reprenem avui la secció de Fotos de viatges arreu del món.
L'any 2001 varem viatjar a Birmània, que va resultar ser un dels paisos més bells i amables dels que he visitat.
Aquí teniu un breu reportatge fotogràfic dels seus paisatges i la seva gent.
Clickeu a sobre per veure més fotos
L'exposició informa sobre les característiques dels vaixells, les condicions dels viatges; dona dades del nombre, origen i destí dels esclaus i de les famílies catalanes dedicades al trafic. També documenta les fàbriques de sucre - ells ingènios - a partir de la canya de sucre i les plantacions de cotó en la que també participaven molts empresaris catalans.
Per això he volgut portar al Blog les paraules del conegut senador americà Bernie Sanders que expressa unes conviccions que confiem puguin fer de contrapès a les bogeries que practiquen en Trump i el seu equip de multi millonaris i tecnòcrates delirants.
Al Palau Martorell, al carrer Ample 11, es presenta una gran exposició de l'obra del colombià Fermando Botero amb més de cent deu obres de diferents especialitats: olis, aquarelles, dibuixos, carbonets, pastels i escultures.
A les tres plantes del palau s'hi pot veure una mostra antològica dels singulars personatges sortits de l'imaginari i la paleta d'aquest gran artista colombià. L'exposició està molt ben estructurada i dividida amb una sèrie de seccions temàtiques: Amèrica llatina, religió, circ, el renaixement, presons, natures mortes, entre d'altres
Només cal advertir que la mostra rep un gran nombre de visitants i que cal evitar, sempre que sigui possible, les visites de cap de setmana. Les entrades, a un preu de 16 euros (14 per jubilats), es poden adquirie amb tria de l'horari a la pàgina web https://www.palaumartorell.com/visita
Per tal d'animar-vos a la visita aquí teniu les imatges d'algunes de les pintures exposades.
Clickeu sobre la foto per veure tota la sèrie
El dimecres, gràcies a la invitació dels amics Cisco i M. Jesús vaig anar a la Faràndula de Sabadell a veure i escoltar NABUCCO. No és una de les meves òperes favorites de Verdi, encara que segons s'explica va ser el seu primer gran èxit. Però la representació va ser estupenda tant pel que fa a l'orquesta i els cors, especialitat verdiana per excel·lència, com per tots els interprets, especialment la soprano Eugènia Montenegro en el paper d'Abigaille.
Com es lògic, us proposo que escoltem avui els cors del Va pensiero en el que el poble jueu lamenta els seu desti. Un tema que ara, paradoxalment, cantaria el poble palestí.
El canta l'orquestra i el cor del Metropolitan Òpera House en una versió que va despertar tant el reconeixement del public que va ser objecte d'un bis.
Juan Trejo rescata de l’anonimat la vida de la seva
germana Manuela a “Nela 1979”
(Tusquets), una de les primeres víctimes de la droga dura a la Barcelona de la
transició. Per fer-ho Trejo, que era un nen quan la Nela va morir a un hospital
de València, va haver de trencar el silenci instaurat a la seva família i va
buscar incansablement rastres de la protagonista a Espanya i a Itàlia. Cal
agrair els esforços de l’autor, que ens recorden la Barcelona de la immigració
i dels barris (Vallcarca, Montbau...) i la Ciutat Vella d’Ocaña, Zeleste i la
plaça Sant Felip Neri, amb l’heroïna penetrant entre la joventut nascuda del
boom dels 50 i els 60.
No havia llegit res de Manuel Baixauli. Doncs bé, l’escriptor de Sueca m’ha sorprès
positivament a “Cavall, atleta, ocell” (Periscopi),
premi Omnium Cultural 2024, on un fuster vidu s’enfronta a la criança d’un
adolescent fent ús de la seva imaginació, la seva perseverança i el seu talent. La senzillesa de la narració
conviu amb elements màgics i el resultat genera en el lector a voltes neguit i
a voltes pau, molta pau.
A “Madre de
corazón atómico” (Alfaguara), el gallec Agustín
Fernández Mallo relata la curiosa aventura del seu pare, un emprenedor
castellà que va importar als anys 60 vaques a Galícia des dels Estats Units.
Aquesta excusa porta a l’autor a revisar molts més fets de la història de la
seva família i de la seva, en una novel·la profunda que va fluint amb aparent
lleugeresa.
I encara més lleuger és el brevíssim i simpàtic llibre “Y uno se cree” (Alfaguara) en el que
el mexicà-català Jordi Soler explica
la història de la composició compartida amb Joan Manuel Serrat d’una cançó a
partir d’uns noms imaginaris d’ocells selvàtics.
El Palau Robert presenta l’exposició La Cubana. 45 anys jugant a fer teatre, un homenatge a una companyia que ha tingut una importància cabdal per al teatre del nostre país, primer des del teatre al carrer i després sobre els escenaris, trencant totes les barreres entre la companyia i el públic.
Des dels seus inicis, La Cubana
ha creat un teatre popular on els
espectadors s’han converteixen en un actor més de cadascuna de les seves obres.
Més de sis milions d’espectadors han gaudit de les seves produccions, prova de
la seva gran popularitat,
Aquesta exposició que, amb un
format lleugerament diferent, el 2021 ja es va veure a Sitges, origen i seu de
la companyia. presenta una amplíssima mostra gràfica - fotografies i vídeos - de
les seves produccions més exitoses i un riquíssim recull de tota mena de materials
que varen utilitzar en les seves produccions: cartells, vestuari, disfresses,
sabates, barrets, decorats i tota mena d’andròmines
ens acompanyen en el recorregut de l’exposició.
Aquí teniu alguna mostra gràfica
per animar-vos a la visita
Llarga vida La Cubana!
Clickeu a sobre per veure les fotos
Es tracta d'un bar d'aforament interior petit, però amb dues terrasses generoses, una al sol de l'hivern al parc Ferran Casablanques, on mira una de les seves portes i fins i tot una barra de carrer; i l'altre a l'ombra de l'estiu a la cantonada de Cerignola.
Està obert durant tot el dia i tota la setmana, pel que podeu fer-hi des d'un esmorzar de forquilla, passant per un vermut (casolà), un dinar amb platets de cullera, o un sopar lleuger a qualsevol hora.
La seva cuina és minúscula, però hi fan meravelles, el producte a l'alçada de la zona i l'atenció informal però propera. Al matí les truites (una de les seves especialitats), els entrepans cruixents o unes mandonguilles Strogonoff; per un àpat més consistent el biquini tofonat, l'steak tàrtar tallat a ganivet, el trinxat amb cansalada Maldonado a baixa temperatura, el caneló de brandada o el ceviche peruà amb mango, tots ells els trobareu espectaculars. Per cert, el vi de la casa, un Montsant molt digne, a 3,5€ una bona copa i també tiren molt bé les canyes de cervesa.
En definitiva, que s'ha guanyat l'adjectiu de gran, sobradament. Reserveu.
https://www.granbaretoile.com/
(+34)
932 118 338
Torras
i Pujalt 28
08022 Barcelona
Soc un usuari habitual del Chat Gtp que m'ofereix gairebé sempre respostes molt precises i completes a les meves preguntes.
Fixeu-vos el que m'ha repost quan li he preguntat sobre en Donald Trump. Penso que no es pot definir millor la seva personalitat i em dona la tranquilitat que ni ell ni l'Elon Musk controlen encara el Chat Gtp...
Clicka a sobre per veure la resposta del Chat
Aquest matí hem anat a veure al cinema Verdi un pase de l'òpera NORMA de V. Bellini en una representació al Liceu de l'any 2015 que va tenir un gran èxit. No m'extranya gens perquè la qualitat dels cantants era excepcional. Destaca per sobre d'aquestes grans veus la de la oprano americana Sondra Radvanovsky.
La deliciosa música de Bellini ofereix grans moments musicals, el més conegut dels quals es l'ària Casta Diva . Per sort l'he localitzat cantada per la mateixa soprano a la que teniu l'oportunitat d'escoltar ara mateix.
Com gairebé tothom amb dos dits de front, aquests dies al·lucino escoltant les barbaritats que diuen, projecten i comencen a fer aquests monstres que són en Ronald Trump i el seu equip més proper de col·laboradors encapçalats pel delirant Elon Musk.
Per això avui reprodueixo l’acudit del Roto
que com sempre reble el clau. Aquesta vegada, però, penso que amb la seva caricatura potser està faltant el respecte al pobres porcs...
_Normandy_France_1944.jpg)
Aquest és l'article que hem publicat al NÚVOL.
Soc un fidel seguidor del programa EL INTERMEDIO de la Sexta conduit pel Gran Wyoming.
El seu sentit de l'humor especialment atrevit em distreu de les notícies polítiques que sense aquest esperit ens farien plorar cada vespre.
De tant en tant tenen una secció de paròdies musicals i fa poc amb motiu de la cimera ultra de Madrid del darrer cap de setmana van preparar un show molt divertit on passen revista a la majoria de liders feixietes que acudiran a la trobada.
Cliqueu i aquí teniu el vídeo:
Avui escoltarem la veu d'una de les millors sopranos de l'actualitat. Es tracta de Serena Sáenz que té un timbre de veu magnífic i que trobo que cada dia canta millor i continua la tradició de grans cantants d'òpera catalanes.
Ens interpreta una ària molt coneguda de l'òpera Gianni Schicci, de G. Puccini: "Oh mio babbino caro"; un títol que sovint que es presta a confussió per la similitud tel terme "babbino" (avi) amb el més conegut de "bambino" (nen)...
La Galeria d'Art Jordi Barnadas, al carrer de Consell de Cent a tocar del Passeig de Gràcia, presenta una exposició del reconegut pintor XAVIER SERRRA DE RIVERA.
La seva pintura pertany clarament a una línia figurativa en la que destaca especialment el retrat de nus i els bodegons. Una majoria de les obres estan pintades amb la tècnica del pastel però també es poden trobar magnífics olis en els bodegosdtemàtica vegetal,
És una exposició breu però molt atractiva. Si tot passejant pel centre hi passeu a prop atureu-vos-hi una estoneta.
Aquí teniu alguna mostra
El Centre d'Estudis Demogràfics (CED) és un centre de recerca que es dedica a l'estudi de la població catalana i de la demografia en general. Creat per la professora Anna Cabré, s'ha dedicat a formar nous demògrafs i s'ha convertit en una institució capdavantera en investigació en ciències socials al nostre país, amb molta projecció internacional. Allà vaig fer el meu doctorat fa 20 anys.
En motiu del 40è aniversari l'any passat, el CED va elaborar aquest interessant informe titulat "La Catalunya dels 8 milions" en el que podeu trobar una bona explicació de l'evolució demogràfica catalana del segle XX i fins l'actualitat. Coneixereu els detalls de la transició demogràfica que ens ha portat a tenir un règim de llarga esperança de vida i molt baixa fecunditat. També entendreu la importància de l'evolució migratòria en el creixement de la nostra població fins arribar als 8 milions de persones.
Moltes felicitats i llarga vida al CED!
Clickeu s sobre per llegir l'infome
Acabo de tornar de la Fira de Mostres on aquests dies s’està celebrant el ISE ( Integrated System Europe ), la més gran fira del món de la industria audiovisual. I haig de confessar que encara estic en xoc!
Són set pavellons immensos amb una superfície
de més de 90.000 metres quadrats on es presenten 1600 companyies expositores (!) i s'hi esperen uns 90.000 visitants .
Jo no havia esta mai al recinte de la Fira de La Gran via i he quedat esparverat de les seves dimensions. L’enorme espai amb set pavellons és un veritable formiguer, molt pitjor que les Rambles un dia d’agost, i s’hi escolten tota mena de llengües. Domina absolutament el gènere masculí i en general força jove.
Mareja el nombre, les dimensions i a varietat de tipologies d’equips audiovisuals i sobretot de les pantalles on es projecten tota mena d’espectacles convencionals i sobretot immersius. He pogut constatar en directe l’absolut domini de la imatge que envaeix les nostres vides. I la veritat és que he tingut un cop més el sentiment de que vivim uns temps en una societat dominada abusivament per a tecnologia i els tecnòlegs.
Fins al punt que literalment esgotat he abandonat el recinte molt més aviat del que pensava fer-ho abans d’entrar. L’ISE m’ha
fos els ploms!
Avui l'Imma Colomer ens recitarà el poema "Marina" de la poetessa Josefina Tura.
Avui em ve de gust escoltar la meravellosa i enyorada veu de Montserrat Caballé.
Cantarà l'ària "D'amor sull'ali rosee" de Il Trovatore en un enregistrament del 1972 al Festival d'Orange, quan, com comprovareu, la diva estava en un dels seus millors moments i cantava com els àngels.
Remenant arxius he trobat unes imatges que ja fa molt de temps vaig captar a París i Nova York. M'hat fet recordar alguns viatges a aquestes dues grans capitals que em fa il·lusió compartir amb els lectors del Blog.
Clikeu a sobre per accedir a totes les imatges
FotoColectania acaba d'inaugurar una exposició dedicada al gran fotògraf Ramon Masats, un dels més destacats de la seva generació.
Aquí teniu la crònica que he escrit pel NÚVOL en la que es parla abastament de la seva biografia.
Passa el temps, i passa per
tothom; passa pels homes i passa per les seves obres; hi ha el temps de vida i
la memòria del temps passat que també és temps.Vull recordar-ho
en posar-me a escriure sobre dos artistes que es van conèixer i apreciar de
joves, Joan Salvat Papasseit i Manuel Humbert.
Bé, Salvat Papasseit sempre
ho va ser de jove, la mort no el deixà envellir, i aquest any passat hem
commemorat el centenari d’aquella decisió inqüestionable de la dama que gira
els rellotges de sorra. Manuel Humbert, en canvi, va tenir una vida llarga. Va
néixer el 5 d’agost de 1890, quatre anys abans que Salvat, i va morir el dia 1
de febrer de 1975, ara fa cinquanta anys. Dos aniversaris seguits que fan palès
quan arbitrari pot ser el temps en la seva dimensió quantitativa: Salvat va
viure trenta anys; Humbert, vuitanta-quatre, ben pesats.
El poeta i el pintor van
compartir estones de la seva joventut a les Galeries Laietanes, situades
a la Gran Via, prop del passeig de Gràcia. Allí, Santiago Segura, un empresari
sabadellenc, hi venia antiguitats, mentre es mantenia atent a allò que era nou
i prometedor en les arts i sabia acollir als homes carregats de talent
que les creaven.
Salvat Papasseit va tenir cura
del quiosc-llibreria que es va obrir en aquelles galeries, la qual cosa li
permetia menjar poc o molt i fins i tot embolicar-se en aventures editorials
com Un Enemic del Poble o Proa, la més breu, que encara avui
ressonen vivament. Allà també Manuel Humbert va fer les seves dues primeres
exposicions individuals, el 1915 i el 1918, i va confirmar de manera esclatant
la qualitat que ja havia mostrat com a dibuixant a les pàgines de les revistes
humorístiques Papitu i Picarol. També va exposar-hi
col·lectivament en els salons de l’agrupament Les Arts i els Artistes, el més
característic del noucentisme, que feia, amb permís de l’amo, de les Galeries
Laietanes la seva seu efectiva.
No sabem gran cosa concreta del
tracte personal que van tenir Salvat i Humbert, però havia de ser considerable,
en primer lloc, perquè tots dos hi passaven molt de temps. Salvat, ja he dit
per què; i Humbert, que sojornava sovint a París, tenia com a adreça per la
correspondència, fins i tot pels amics íntims com Josep Aragay, les Galeries
Laietanes, en el celler de les quals, que decorà Xavier Nogués, tots
aquells artistes i escriptors hi feien tertúlies memorables.
Ara bé, allò que ens permet
d’endevinar la naturalesa d’aquella relació són dos dibuixos d’Humbert. El
primer li va demanar Salvat per publicar-lo al número 0 de gener de
1921 de Proa. Es tracta d’un dibuix on figuren dues noies en un
interior. Salvat el va posar a la portada (que podeu consultar en aquest enllaç) damunt d’un cal·ligrama seu, que
deia: “camí de sol- per les rutes amigues- unes formigues”. Les dues obres
venien emmarcades lateralment per les dues columnes d’un curiós article polític
del poeta Tomàs Garcés, “El mite de l'Espanya gran”. De Proa, un full
gran imprès a les dues cares, només van aparèixer aquell número i un altre.
Retrat de Salvat Papasseit de Manuel Humbert
per la portada del llibre Ossa menor
El segon dibuix és el testimoni més impressionant del que havia de ser la naturalesa d’aquella relació o, almenys, de la visió que Humbert tenia del poeta. No sabem si Salvat va arribar a veure'l, ja que va aparèixer a la portada del llibre pòstum de poemes titulat Ossa Menor que es va publicar l’any 1925. Sembla inqüestionable a la vista d’aquest dibuix que ningú ha sabut plasmar millor tota la força tràgica del poeta. Encara més, va caldre esperar els darrers anys d’Antonin Artaud per retrobar una imatge que recordés aquella expressió del poeta de la Barceloneta que tan corprenedorament va saber copsar i recrear Manuel Humbert.
Si el temps de vida va ser més
generós amb el pintor que amb el poeta, la memòria històrica ha estat més
injusta amb el pintor. Fa temps que em vaig proposar revertir en la mesura del
possible aquesta situació i vaig fer una tesi doctoral sobre el pintor. Jo l'havia conegut de petit perquè tenia l’estudi al mateix edifici on vaig néixer . Ara, la Fundació Rafael Benet, de la qual soc patró, promou amb diverses
iniciatives la commemoració del Cinquantenari del seu traspàs. L’amic Cortina
ha volgut sumar-s’hi amb tota la potència d’aquest blog, mitjançant el
qual sereu informats d’aquelles iniciatives que puguin ser del vostre interès:
exposició, llibre, conferències, articles, etc.
El sentit de la
commemoració i dels homenatges deguts, el va saber explicar el periodista i
crític d’art Josep Maria Cadena el 1970 quan Humbert va fer la seva
darrera exposició en vida a la Sala Parés. En efecte, va reclamar l’homenatge
ciutadà, no solament per fer-li justícia, sinó “pel prestigi que ens aporta la
totalitat de la seva obra”.
Com explicava un Post del Lector d'aquesta setmana el passat divendres es va estrenar al Liceu "la Traviata", una de les obres mestres de Giuseppe Verdi i probablermernt una de les òperes més representades.
Interpreta en aquesta ocasió el paper de Viloletta la soprano Nadine Sierra que ha rebut unes crítiques extremadament elogioses. Per això nosaltres també l'hem convidada humilment a que la canti pels seguidors del Blog. Ho fa en aquesta ocasió des del teatre de La Fenicce a Venecia amb la seva magnífica veu.
Aquí a teniu !
La tercera entrega correspon a un viatge molt local, el de la meva estada a la Romeria del Rocio ja fa molts anys.
La veritat és que es una de les festes populars que m'ha impressionat més, com segurament es reflecteix a les fotos que veureu. És una trobada que combina la vistositat dels carruatges, el vestuari, els caballs i els genets amb l'autenticitat que mostren els peregrins que viatgen des de mitja Andalusia fins a l'ermita del Rocio. Una singulart i autènrica barreja de folklore i religoistat.
Clickeu a sobre la foto per veure tota la sèrie
Sempre repeteixo que la Justícia és la pitjor lacra de la societat espanyola. Dominada per una casta elitista hereva del franquisme interfereix constantment en la vida poítica del pais.
Aquí us deixo un magnífic article del Director de eldiario, l'Ignacio Escolar, que tracta dels intents del Govern per articular un procediment d'accés a la judicatura que cavii el decimonònic sistema actual i les seves nefastes consequències.
Al Disseny Hub de la plaça de les Glòries
es presenta fins el 23 de febrer una original exposició sota el títol de "100
objectes d'IKEA que ens hagués agradat tenir a VINÇON"
Sota el comissariat de l'arquitecte Juli
Capella es fa un ampli relat de dues visions del disseny, escandinau i
mediterrani, encarnades pels mobles d'IKEA, el més important fabricant mundial
de mobles, i objectes per a la llar i VINÇON, l'emblemàtica botiga barcelonina capdavantera
en el camp del disseny a casa nostra.
L'exposició posa en valor el paper democratitzador del disseny que han tingut aquestes dues marques, així com la importància mateixa del disseny en el benestar de les persones. A més, reflexiona sobre com han evolucionat conceptes com la sostenibilitat i la funcionalitat. L'exposició proposa un joc de miralls que parla d'allò global davant allò local i que explica la història de dos emprenedors amb semblances i diferències, a més d'establir un diàleg entre el disseny escandinau i el disseny mediterrani.
Més enllà d'això, la mostra convida a reflexionar sobre com hauria estat un món en el qual la marca global hagués sigut VINÇON.
Pels que ja hagueu vist l'exposició com
pels que encara no ho heu fet aquí teniu el reportatge que ens ha preparat el
nostre videograf de referència.
La Traviata al Liceu: una joia intemporal
Aquest gener, el Gran Teatre del Liceu
acull una de les òperes més estimades de Giuseppe Verdi, La Traviata.
Aquesta obra mestra, estrenada el 1853, es basa en La Dama de les
Camèlies, la novel·la d'Alexandre Dumas (fill), amb llibret de Francesco
Maria Piave. Verdi, un dels compositors més influents del segle XIX, va crear
una partitura que captiva pel seu lirisme, la seva intensitat emocional i
l'equilibri entre les veus i l'orquestra.
Un argument que perdura
La Traviata narra
la tràgica història d'amor entre Violetta Valéry, una cortesana parisenca, i
Alfredo Germont, un jove burgès. Violetta, malalta però captivadora, decideix
abandonar la seva vida de luxe per amor a Alfredo. Tanmateix, les convencions
socials i les pressions familiars, representades pel pare d'Alfredo, Giorgio
Germont, provoquen la separació de la parella. Finalment, després d'un
retrobament ple d'emoció, Violetta sucumbeix a la seva malaltia, deixant un
llegat d'amor i sacrifici.
Una producció destacada
En aquesta nova producció al Liceu, el
primer repartiment inclou destacats noms de l'escena lírica internacional. El
rol de Violetta serà interpretat per la soprano nord-americana Nadine Sierra,
coneguda per la seva veu cristal·lina i la seva capacitat dramàtica. El tenor
Javier Camarena, guanyador fa anys del primer premi del prestigios Concurs
Internacional de Cant Tenor Viñas que aquest mes de gener celebra la seva 62
edició, assumirà el paper d'Alfredo, aportant la seva passió i
entrega. Completa el trio protagonista el baríton Artur Rucinski, un intèrpret
consolidat que donarà vida al complex personatge de Giorgio Germont.
L'orquestra del Gran Teatre del Liceu
estarà dirigida per Giacomo Sagripandi, garantint una interpretació fidel i
vibrant de l'obra de Verdi. A més, la direcció escènica firmada per David
McVicar promet una posada en escena que respectarà la tradició, però amb tocs
contemporanis que enriquiran l'experiència.
No us perdeu aquesta oportunitat única de gaudir d'una obra mestra de l'òpera en un dels teatres més emblemàtics del món. La Traviata al Liceu és una cita ineludible per als amants de la música i les emocions intenses.
Xavier Llisà
Entrades
Comentaris
