Com he dit en alguna altra ocasió soc soci de eldiario.es que per mi és un dels millors diaris del país.
Avui us proposo que llegiu un article enviat des de Nova York pel seu corresponsal Andrés Gil que parla de l'inesperat triomf del candidat a l'alcaldia de Noya York, Zohran Mamdani, en el context de l'era trumpista que viuen els EEUU i el món.
La Pedrera presenta l'exposició PASSATGES, una mostra de les escultures i instal·lacions de l'escultora vasca Cristina Iglesias que paga la pena visitar
Mitjançant un llenguatge escultòric singular crea entorns immersius per on el visitant circula travessant gelosies, laberints i murs impregnats de texts.
La seva obra s'adiu i connecta amb molts aspectes de l'estètica de Gaudí de manera que l'espai de la primera planta de la Pedrera és el lloc indicat per aquest mostra
Una vegada més, el nostre videògraf Climent Vilella ha preparat també una visita virtual que segurament us animarà a fer-la presencial.
Aquesta setmana el gran tenor Roberto Alagna va oferir un recital al Liceu i pel que m'han comentat va ser un gran èxit per un públic que l'adora. Jo també penso que es una de les veus de tenor que més m'agrada
Per això us proposo que avui escoltem la seva magnifica interpretació de l' ària "Je crois entendre encore" de Bizet"
Aquí teniu la tercera i darrera entrega.
Clickeu a sobre per obrir la sèrie.
El passat dijous , com recordareu, va fer unes fortíssimes ventades i es van tancar a tot Catalunya molts espais i instal·lacions públiques. I entre ells el Parc Güell.
Com cada dijous vaig anar a l'escola Baldiri Reixac, ubicada just a l'entrada del Parc, a recollir les meves netes i em vaig trobar amb un espectacle insòlit. Un parc sense ni un sol dels milers de turistes que l'envaeixen cada dia. Em va recordar, es clar, l'espectacle dels temps de la pandèmia. Silenci i soledat totals.
I, és clar, vaig aprofitar per fer algunes fotografies d'espais buits que sempre m'han fascinat. Direu que son més aviat postals, i tindreu raó, però avui en dia és molt difícil fer-les. Aquí en teniu unes quantes.
Clickeu a sobre de la foto per veure-les totes
El passat dimarts vàrem anar al Palau a
escoltar un concert de música i àries de Haendel interpretat pel l’ orquestra i
cor musica Aeterna del famós
director greco-rus Teodor Currentzis.
Haig de confessar que tant nosaltres com els
amics que ens acompanyaven i com la immensa majoria del públic vàrem quedar
absolutament fascinats per la qualitat de l’espectacle musical que varen oferir.
En primer lloc per l’ encertada tria d’ àries i
peces musicals del mestre Haendel que el grup va anar interpretant sens cap
mena d’ aturada o interrupció donant una gran continuïtat a l’ espectacle. En
segon lloc perquè l’ orquestra sonava de meravella i els sis cantants cantaven
com els àngels. A sobre un cor integrat per més d’ una quarantena de veus arrodonia
la interpretació. I per sobre de tot la personalitat i la forma de dirigir de
Currentzis que pel que vàrem veure té una prestigi i una fama molt merescuts.
Vàrem sortir dient tots que aquest concert era
un d'aquells que queden a la memòria per molt temps.
He localitzat l'enregistrament d'un fragment del Dixit Dominus que us ofereixo
tots seguit.
Els darrers mesos hem parlat en diverses ocasions dels actes organitzats per la commemoració del 50 aniversari de la mort del pintor noucentista Manuel Humbert. Actualment encara es pot veure fins el 5 de novembre l'exposició de la seva obra al Museu Abelló de Mollet del Vallès.
Per cloure aquest esdeveniment hem fet una entrevista en profunditat a Lluís Boada, ànima de la commemoració, que hem publicat al NÚVOL i que podeu llegir en el següent enllaç:
Els conjunts de Joan Chamorro (1 )
Per donar a conèixer els talents que
anaven sortint del Sant Andreu Jazz Band , Joan Chamorro va formar
diferents grups generalment en format quintet, amb una base rítmica comuna
constituïda per ell mateix al contrabaix , en Josep Traver a
la guitarra, i l`Esteve Pi a la bateria. A aquest tercet si va
afegir habitualment l´Ignasi Terraza al piano i fins que
es va independitzar, l´Andrea Motis, que durant molt temps va actuar amb
aquest acompanyament. Ocasionalment hi participaven també alguns professionals
com el magnífic saxofonista Scott Hamilton.
Aquest conjunt ens ha deixat gravacions excel·lents com
per exemple aquesta versió de “Summertime”amb una joveníssima Andrea
Motis de protagonista,
A la propera gravació el
grup amb la substitució de Scott Hamilton per Luigi Grasso dona la alternativa a Magali Datzira a la que ja hem dedicat un capítol en
aquesta sèrie. El solo de Grasso es tan bó que en acabar s´ escolta l´ Esteve
Pí, que diu “es buena, es buena.”
Seguidament escolteu el grup amb la incorporació
d´altes músics en ocasió de la presentació de la també joveníssima
trombonista Rita Payes, un descobriment més
de Joan Chamorro.
I finalment per a que
consti que al SAJB també han aparegut talents masculins, aquí teniu “Wave” una interpretació de la coneguda peça de
Jobim, a càrrec de la orquestra sencera, i amb la participació de Max Salgado a
la trompa i Joan Mar Sauqué a la trompeta.
El MNAC presenta una exposició molt interessant TINTA CONTRA HITLER que és la presentació a Barcelona del descobriment de l’únic artista català i espanyol que va treballar massivament per a la propaganda britànica i dels Aliats durant la Segona Guerra Mundial.
Del 1941 al 1945, el català Mario Armengol Torrella (Sant Joan de les Abadesses, 1909 - Nottingham, 1995) va dibuixar uns dos mil cartoons o caricatures al servei del Ministeri d’Informació britànic contra el Tercer Reich i l’Eix per a publicar-los en diaris i revistes de països aliats de Londres i neutrals, de Nova Zelanda a Haití.
L'exposició, que presenta mes de 200 caricatures, està molt ben plantejada en diversos apartats, amb texts explicatius i amb unes cartel·les molt bel situades al peu de les imatges i molt fàcils de llegir.
En conjunt una mostra molt recomanable que justifica pujar a Montjuic. Acompanyo aquesta recomanació amb algunes imatges que us donaran una idea dels dibuixos de Armengol.
Gràcies als meus amics sabadellencs aquesta setmana he anat a la Faràndula on es presenta la primera òpera de la temporada de la Fundació Òpera de Catalunya: Les noces de Figaro de W.A.Mozart.
Un cop més la representació a ser magnífica amb una escenografia simple però eleganit i efectiva i el repartiment de força qualitat. Em va agradar especialment les veus del Figaro i el Compte d'Almaviva interpretats respectivament pel baríton i el tenor.
Avui us proposo que escoltem al gran Ruggero Raimondi en una interpretació molt antiga, del 1985, de l'ària "Non piu andrai farfallone amoroso".
L'any 2016 vaig
publicar, a través d'un Verkami, el llibre de fotografia RETRATS D'ARREU.
Ara, passat el
temps i amb les noves tecnologies digitals m'ha fet gràcia
transformar-lo en un Flipbook, un format que permet veure'l en pantalla
passant les pàgines com si fos del paper.
Això sí, s'ha de
veure amb la de l'ordinador perquè el tamany de la imatge en els mòbils és un
veritable atemptat fotogràfic
Clickeu sobre el títol i s'obrirà el llibre
Entre els llibres més interessants
dels darrers mesos, cal alegrar-se de l’èxit de lectors que estant tenint ‘La picadura de abeja’ (Anagrama) de
l’irlandès Paul Murray i ‘De quatre grapes’ (Angle i Random
House) de la nord-americana Miranda July.
La primera parla de la crisi d’una família i la segona de la d’una dona de
mitjana edat. Veig que de totes dues obres destaquen les editorials i els
crítics l’humor que contenen. Això és cert, però a mi m’ha semblat més forta la
capacitat de commoure a través dels detalls en l’anàlisi de les exigències del
món actual cap a les persones i les seves relacions familiars i de parella, amb
una qualitat narrativa excel·lent en tots dos casos.
Som molts els seguidors de les
novel·les del gènere negre de l’argentina Claudia
Piñeiro, de qui s’han adaptat al cinema i la televisió moltes obres. Ara,
amb ‘La muerte ajena’ (Alfaguara),
torna a oferir-nos un retrat moral del seu país, amb els diners, la corrupció i
l’explotació sexual com a temes més rellevants.
Finalment, cal agrair als llibreters catalans que aquest
any hagin atorgat el seu premi a la mataronina Montse Albets per ‘Només
terra, només pluja, només fam’
(Periscopi i Hoja de lata), una dura història de dol per la mort del fill que
porta una dona a fugir cap al món rural.
Aquestes properes setmanes he pensat que estaria bé escoltar individualment els Tres tenors que varen cantar plegats el darrer diumenge. I fer-ho amb cançons no estrictament operístiques que ens permetin descobrir els seus registres més populars.
Avui comencem amb Josep Carreras que interpreta Granada, d'Agustin Lara en l'enregistrament d'un recital de l'any 1991 al teatre de la Scala a Milà
Torna ”La Cubana ” amb el musical “L´amor venia amb taxi “Hi ho fa amb un musical “ a la catalana” tal com diuen ells mateixos a la publicitat. La veritat es que feia bastants anys del seu últim espectacle i crec que el que ara presenten no defraudarà els seus incondicionals. Potser no té el nivell de les seves produccions més reeixides com “Cómeme el coco, negro” o “Cegada d´amor “ però com es habitual, fa riure bastant especialment a gent de la meva generació que recordem moltes de les coses que ens fan veure i ens expliquen
El fil argumental com sempre es
el de menys. Aquest cop va d´una companyia de teatre d´aficionats que cap a
finals de la dècada dels 50 del segle passat, tracta de muntar una comèdia en
la que tinguin un paper tots els seus components, el que dona lloc a situacions
còmiques i permet justificar els nombrosos números musicals que s´hi
intercalen. Com es habitual el millor son les interpretacions a càrrec d'alguns
veterans però també d´altres actors i actrius molt més joves que han assimilat
prou bé l ´esperit de La Cubana , que recordem-ho va ser creada fa ara uns 40
anys .
La idea de l’espectacle i la
direcció son d´en Jordi Millán, l´ànima de la companyia, que es també
coautor del guió. Hi intervenen 15 actors a més de 6 músics que en part també
actuen. Els números musicals s´encadenen pràcticament un darrera l´altre i
alguns del que recorden figures de l´escena catalana de la època, fan
riure molt. El dia que nosaltres hi vam anar, l´ovació al final de la
representació va ser considerable
Si us agrada el teatre musical
una mica despendulat a l´estil de La Cubana aneu a veure-la al
Teatre Romea.
L’Agència Magnum publica de tant en tant reportatges dels seus fotògrafs associats. Aquest setembre ha aparegut una publicació anomenada NOTES DE CAMP en el que quatre fotògrafs palestins que estan cobrint aquest espantós genocidi, que costat ja la vida a 270 periodistes, publiquen algunes de les seves fotos i en diàleg amb altres persones de l’agència comenten les seves experiències. Un document que cal veure. Aquí teniu l’enllaç:
Clicka a sobre per accedir
En un dels seus darrers posts el nostre crític literari va recomanar la darrera novel·la del colombià Hector Abat Facioline, AHORA Y EN LA HORA i jo em permeto avui insistir rotundament en aquesta recomanació.
En el seu darrer llibre, aquest magnífic
escriptor relata la dramàtica experiència que va viure en la seva visita al
zona del conflicte bèl·lic del Donbas a Ucraïna on s’havia desplaçat amb un
grup d’escriptors colombians i ucraïnesos que hi havien acudit per diversos actes en recolzament
a Ucraïna.
Allí, en una petita població propera a la línia
del front, mentre estava sopant en un
restaurant va explotar un míssil rus que va matar tretze persones i
entre elles una escriptora ucraïnesa del grup que sopava a la seva mateixa taula.
Traumatitzat per aquest fet l’autor fa un extraordinari relat dels prolegòmens del
viatge, les seves vivències amb els companys de l’expedició i reflexions de diferent
ordre que els fets li han provocat.
Avui us proposo un divertiment: Que escoltem l'ària "Nessun dorma" del Turandot de Puccini, interpretada per un únic tenor sinó per tres dels millors: Pavarotti, Domingo i Carreres que, com sabeu, varen constituir el conjunt ELS TRES TENORS que oferia espectaculars actuacions.
Aquí els teniu
Quin us agrada més?
La Sant Andreu Jazz Band 2
Des
de la seva aparició ara fa vint anys i malgrat que lògicament la formació ha
anat variant els seus components, doncs en tractar-se d´una orquestra no
professional, han passat per ella moltes persones que l´han deixat per
dedicar-se a altres professions, la Sant Andreu Jazz Band ( SAJB ) ha ofert concerts extraordinaris.
El 2009 el grup va fer un dels seus primeres actuacions serioses a Can Fuster. Escolteu com sonaven comandats per l´Andrea Motis a la trompeta i la Eva Fernandez al saxo, que aleshores devien tenir 15 anys
Més
recentment un dels concerts més
rellevants va ser el de la celebració dels 15 anys de la orquestra al Palau de la Mùsica.
D´aquest
concert he escollit en primer lloc aquesta magnifica interpretació de Night and
Day protagonitzada pels germans Datzira, ella una extraordinària cantant de les
millors que ha tingut el grup, i ell un virtuós del saxo.
Seguidament
un altre peça del mateix concert “Easy
money” amb quatre trompetistes a quin millor
Una interpretació extraordinària, amb la inclusió
d´en Josep Traver i tres convidats de la
convidats de la extinta Locomotora Negra,
es “Midnight blues” amb uns solos
de gran nivell de tots el protagonistes.
Enguany
la SAJB ha estat convidada per Wynton Marsalis
a participar en un concurs de orquestres
no professionals dedicat ala musica de Duke Ellington, que s´ ha celebrat al Lincoln Centre de Nova York,
hi han quedat segons !! , després d´una banda de Memphis. El 28 de setembre
replicaran la actuació al Palau de la Musica.
Aquí teniu l'article escrit pel NÚVOL
I també podeu veure el vídeo que ha fet en Climent Vilella.
Per això us proposo que, si no ho heu fet, llegiu aquest article de Juan José Millás publicat a El País que ho diu tot amb poques paraules.
“Con este discurso
queda homologado, estandarizado y alentado el delirio”. De este modo podría
haber finalizado Trump su intervención ante la Asamblea General de la ONU.
Si usted, lector, lectora (puto genérico disfuncional) pretende ser Premio
Nobel de Física, créaselo. No importa que en el fondo sepa que no tiene ni idea
de la materia, que, por otra parte, jamás le interesó, lo fundamental es el
tono y la desfachatez con la que sea capaz de proclamarlo (ayuda mucho disponer
de unas cabezas nucleares para fulminar a quien no lo acepte, pero a veces
basta con el control de la judicatura, o del ejército, o del FBI). Piense que tampoco Trump ha acabado con siete guerras.
De hecho, es un cómplice necesario del genocidio que se está llevando a cabo en
Gaza, además del ramal de la cloaca desde la que Putin dispara contra Europa.
No importa. Nada
importa. Rebobinen hasta el martes pasado y véanlo de nuevo mostrándose como un
pacificador nato sin que ninguno de los representantes de las decenas de países
que forman parte del organismo internacional soltara un “¡ay!”. No digo que se
levantaran y se fueran a vomitar al pasillo; nos habríamos conformado con un
gesto de asombro, con un leve movimiento de la cabeza negando la mayor, incluso
con una ligera sonrisa de carácter irónico. Nada de ironías porque el delirio
es más contagioso que la peste, de ahí que el ministro de Finanzas de
Israel haya podido afirmar sin rubor alguno que
lo de Gaza es, simplemente, una operación inmobiliaria. No una masacre, no un
exterminio, no una aniquilación ni una matanza cruel, a ver si vamos
entendiéndonos: se trata de un plan urbanístico que traerá prosperidad
económica a la zona y permitirá al presidente de los EE UU, socio del proyecto,
resarcirse de que su constructora no fuera la elegida, años atrás, para llevar
a cabo unas reformas en los cuartos de baño del edificio de Naciones Unidas. Ya
era hora de que se hiciera justicia. ¿O no?
Avui fem un viatge seixanta cinc anys enrere, En aquells temps els aficionats al bel canto es separaven entre partidaris de la Callas i de la Tebaldi. Encara que jo en aquells anys no participava en el debat més endavant em vaig sumar a les files tebaldianas.
La Tebaldi ens cantarà l'ària "Un bel di vedremo" de Madama Butterfly en un enregistrament del 1960.
Els altres tres llibres que recomano aquest mes surten
d’Espanya i passegen per Europa i Amèrica Llatina. “Mi madre era de Mariúpol” (Asteroide), de la traductora alemanya
d’origen ucraïnès Natascha Wodin, és
el resultat de la investigació que l’autora ha fet dels seus orígens familiars.
Hi trobem com el nazisme i l’estalinisme varen marcar cruelment la vida de
generacions d’europeus, amb especial incidència tant en els successius gulags
soviètics com en el treball esclau que Hitler va aconseguir amb les
deportacions massives des de les zones ocupades. Potser amb menor valor literari però amb un
estil volgudament més entretingut, “Un
cavaller a Moscú” (Amsterdam i Salamandra) imagina un curiós aristòcrata
rus condemnat a viure durant dècades a un hotel proper al Kremlin en l’era
estalinista, inclòs el període de la Segona Guerra Mundial. Potser la trama és
més que improbable, però el resultat és molt eficaç.
I acabem amb un molt bon assaig que es llegeix com una
bona novel·la. L’advocat Philippe Sands
combina a “Calle Londres 38” (en català i
en castellà a Anagrama) dues històries: la del criminal nazi refugiat a la
Patagònia xilena Walther Rauff i la del dictador Augusto Pinochet. Què tenen en
comú a més de l’historial macabre de tots dos personatges? Doncs que la
justícia internacional no va aconseguir la seva extradició.
Fa uns dies, remenant pels arxius de l'ordinador vaig trobar una sèrie de retrats que vaig fer el 2012 a Benin, un país no gaire conegut turísticament però que ens va encantar. La seva gent és especialment alegre i cordial com podreu comprovar en aquestes fotos que estan fetes"en passanr", amb molt poc temps i sense cap mena de preparació o convivència amb els retratats. Fixeu-vos amb les mirades, els somriures i les magnífiques dents que llueixen.
Cap aficionat al jazz
pot deixar d´admirar la increïble tasca pedagògica i artística desenvolupada
per en Joan Chamorro al front de
l`escola municipal de Música de Sant Andreu, on apart dels ensenyaments clàssics, ha creat un autèntic bressol de músics de
jazz a partir de nens i nenes de més de 7 anys.
Tot va començar fa ara
20 anys quan Chamorro ( Barcelona, 1962)
que toca regularment el contrabaix i el saxo soprano apart d´altres instruments, va decidir donar classes particulars de
jazz e improvisació a alumnes de l`escola , en una sala que va insonoritzar a
casa seva amb aquest objectiu. L’èxit va ser tan gran que aviat es va
constituir una orquestra , la Sant Andreu Jazz Band , que es va estrenar l´any
2006 i va gravar el seu primer disc
“Jazzing. Live at Can Fuster “ el 2009.
La banda la composen
actualment entre 24 i 30 nens i nenes d´edats compreses entre els 7 i els 20
anys. A partir del 2010 es va consolidar
notablement amb nombroses actuacions públiques principalment a Barcelona i i va començar a comptar amb la col·laboració
de figures del jazz nacional e internacional, summament interessats amb
l´experiment, com el pianista Ignasi Terrassa, el guitarrista Josep Travé, el drummer Esteve Pi,
els saxos Dick Oatts i Scott Hamilton i molts altres.
La SAJB porta gravats
més de 30 discs i la seva activitat, que per vergonya de la ciutat no ha rebut
mai cap subvenció pública, ha donat lloc
a la eclosió de verdaders talents, alguns dels quals han aconseguit projecció
internacional. En parlarem mes endavant, però citarem aquí alguns dels més
rellevants, com la trompetista i cantant Andrea Motis, la violinista Elia Bastida, la trombonista Rita Payés, la saxofonista i
cantant Eva Fernandez i el trompetista Joan Mar Sauqué, tots ells ex alumnes de
l´escola.
Per acabar aquest
primer capítol dedicat a la SAJB, escolteu aquestes mostres de la tasca
pedagògica d´en Chamorro amb els seus alumnes.
En primer lloc l´Elsa Armengou, als 9 anys tocant la trompeta al Palau, com si fos a casa seva
Seguidament veieu com l´Andrea Motis amb 14 o 15 anys ( ara en te 30
) canta i toca el saxo i la trompeta que
acabat sent el seu instrument
Finalment escolteu l´Eva Fernandez amb una edat similar, deixant parat en Dick Oatts que la felicita efusivament per la seva interpretació.
En el proper capítol
parlarem de l`evolució de la orquestr i
dels seus concerts.
Fa temps que no escoltem a meravellosa veu de l'Edita Gruberova, potser la soprano lleugera que més m'ha agradat. L'escoltarem en les àries "Ah, non credea... Ah! non giunge" de La Sonambula amb la deliciosa música de Bellini.
El Periòdico ha publicat un article explicant la situació i reclamant a les Institucions que ajudin a evitar la aquesta pèrdua pel món de la fotografia i la cultura a Catalunya.
Pel seu interès ayuí teniu el text complert de l'article.
Entrades
Comentaris
