L' Ària dels dilluns

Fa uns dies Nadine Sierra, la soprano nord americana de moda actualment, va donar un recital al Liceu que per les cròniques i comentaris que m'han arribat va ser un èxit rotund. 

Ara torna al Liceu per cantar La sonambula  de Bellini i els seus fans ja l'esperen amb ansietat. Un d'ells, en Xavier Llisà, ens ha preparat aquest text de presentació i tot seguit podreu escoltar a la Sierra interpretant una de les famoses àries d'aquesta deliciosa òpera.  

La Sonnambula al Liceu: Bellini entre el somni i la llum

Del 16 d'abril al 8 de maig del 2025, el Gran Teatre del Liceu acull una nova producció de La Sonnambula , una de les obres més delicades i emotives del compositor sicilià Vincenzo Bellini.

Ambientada en un poble suís, La Sonnambula explica la història d'Amina, una jove promesa a Elví que, víctima del seu somnambulisme, es veu atrapada en un malentès que posa en perill el futur amorós. El drama es resol finalment quan la veritat aflora i el perdó triomfa. La música de Bellini, amb línies vocals llargues i etèries, envolta l'oient en una atmosfera gairebé sobrenatural.

Vincenzo Bellini (1801–1835) és una de les figures més importants del bel cant italià. Fill de músics i format al Conservatori de Nàpols, es va fer famós per la seva capacitat d'unir melodia i emoció amb una puresa única. En tan sols 10 anys de carrera operística, va deixar obres cabdals com Norma , I Puritani i aquesta mateixa La Sonnambula . El seu estil es caracteritza per una elegància senzilla, melodies llargues com a sospirs, i una gran atenció a la veu com a vehicle d'expressió. Bellini escrivia pensant en la bellesa de la línia vocal, buscant sempre emocionar amb la màxima economia de mitjans.

El paper d'Amina serà interpretat per dues sopranos de gran projecció: Nadine Sierra i Caterina Sala. Sierra, amb una veu rica i expressiva, encarna la innocència i la força interior del personatge; Sala, per la seva banda, aporta una frescor juvenil i una gran precisió tècnica. El tenor basc Xabier Anduaga i el baríton Fernando Radó completin un repartiment de luxe.

Aquesta Sonnambula al Liceu és més que una òpera: és una invitació a redescubrir Bellini amb ulls del segle XXI, a escortar el silenci de la nit ia creure - ni que sigui per un moment - a la redenció de l'amor pur.

Xavier Llisà

Descubriendo a SINCLAIR LEWIS

No sé si muchos lectores del blog se encontraron alguna vez con un autor conocido de oídas, pero no leído. Hoy, después de mucho tiempo ausente del blog, reivindico a un autor que fue una verdadera casualidad que cayera en mis manos un libro suyo.

Les escribo de Sinclair Lewis, escritor norteamericano (1885-1951), premio Nobel del año 1930. Primer estadounidense al que se lo dieron.

El libro con el que empezó todo fue “ELMER GANTRY”, publicado en catalán el año 2024, quizás no sea el mejor o más conocido de los que escribió, pero me fascinó desde el inicio. Aquí retrata a un individuo avispado que desde la nada fue capaz de progresar por los conductos de las iglesias americanas hasta una relevancia social de primer orden. En privado era un tipo mujeriego, bebedor, y de dudosa moralidad pero que su físico y su verborrea brillante le impulsaron a subir en medio de una sociedad un tanto boba y engreída.

Seguí con otros títulos como “BABBITT”. En este caso es un agente inmobiliario un tanto mediocre, pero con una oratoria brillante (Sobre todo oratoria recomienda él a otro personaje en un cameo que hace en otra novela del autor), el que nos introduce en el mundo de la corrupción política y los negocios.

Después seguí en el tema de la investigación científica y la medicina con el título “DOCTOR ARROWSMITH”. Este hombre era nieto e hijo de médicos con lo que a través de las páginas del libro muestra un conocimiento extraordinario de la medicina en su época, pero lo más relevante es que pone el dedo en el ojo en una sociedad en que los gestores de sus instituciones públicas se decantan más por el interés político y publicitario que por apoyar en serio la investigación científica.

Sus temas son actuales, aunque escritos mayormente en el periodo 1920-1940.  Tanto que en estos días hay título suyo que se está convirtiendo en Best seller por lo que anticipa (es de 1935) “ESTO NO PUEDE PASAR AQUÍ” en el que habla de una américa convertida en dictadura a través de un presidente que va a crear un estado fascista en los Estados Unidos en crisis tras el crac del 29. ¿Les suena?

Así es que me considero seducido y agradecido por disfrutar leyendo sus páginas de prosa clara, irónica y brillante; su forma de introducir personajes y situaciones; sus diálogos; su profunda cultura, etc, etc.

Juan González.  

El Concurs Internacional de Cant Tenor Viñas: una cita anual amb l'excel·lència lírica

 

Aquest gener, Barcelona es converteix en l'epicentre mundial de la música clàssica amb la 62a edició del Concurs Internacional de Cant Tenor Viñas. Un esdeveniment de referència que reuneix joves talents de l'escena lírica internacional en una competició plena de talent, emocions i una profunda connexió amb la tradició operística.

La cerimònia inaugural tindrà lloc el 18 de gener al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona, un escenari emblemàtic que marca l'inici d'aquest prestigiós concurs. El pregó inaugural de la Sra.Maria Serrat, directora del Conservatori Superior de Música del Liceu, comptarà amb la presència d'autoritats locals i destacades figures del món de l'òpera, reafirmant el compromís de la ciutat amb la promoció i difusió de l'art vocal. A continuació del pregó tindrà lloc un recital de la soprano ucraïnesa Maria Guleghina.

Des de la seva creació el 1963, el Concurs Tenor Viñas ha estat una plataforma crucial per a cantants emergents d'arreu del món. En honor al llegendari tenor català Francesc Viñas, el concurs ofereix als participants l'oportunitat de mostrar el seu talent davant un jurat compost per personalitats de renom de teatres d'òpera, agències i institucions musicals internacionals.

El concurs inclou diverses fases eliminatòries que culminen en una gran final al Gran Teatre del Liceu, el dia 24 de gener a les 15 hores, on els finalistes interpretaran fragments d'òpera acompanyats per un pianista. Es poden adquirir entrades a la pàgina web del Liceu. Posteriorment, el concert de cloenda tindrà lloc el dia 26 de gener a les 18 hores, amb els cantants acompanyats per l'Orquestra Simfònica del Liceu. Els guanyadors rebran premis econòmics, contractes amb teatres d'òpera i oportunitats de formació amb institucions de prestigi.

Els teatres organitzadors inclouen el Metropolitan Opera House de Nova York, el National Centre for the Performing Arts of China de Pequín, l'Opéra National de Paris, la Royal Opera House Covent Garden de Londres, el Teatro alla Scala de Milà i el Teatro Real de Madrid. Aquests teatres d'òpera col·laboren per garantir el màxim nivell artístic i projecció internacional dels candidats al concurs.

Molts dels participants que han brillat en edicions anteriors han aconseguit carreres internacionals, consolidant el Concurs Tenor Viñas com un aparador de les veus més prometedores de l'escena operística. El certamen no només celebra l'excel·lència tècnica, sinó també la capacitat interpretativa i l'emoció que transmeten els artistes.

Aquest gener, no us perdeu l'oportunitat de viure en primera persona l'apassionant món del cant líric amb el Concurs Internacional de Cant Tenor Viñas. Una experiència única que connecta tradició, talent i futur en un dels escenaris més emblemàtics de Barcelona.

Xavier Llisà

Aftersun

Ahir vaig anar a veure “Aftersun” i encara estic impactada... Si no l’heu vist no us la perdeu. La guionista i directora és Charlotte Wells (Edimburg, 1987) i aquesta és la seva primera pel·lícula.

Transmet d’una manera molt original els interrogants que es planteja una noia de trenta i pico sobre el seu pare, tot rememorant un viatge que van fer junts quatre o cinc dies a la costa del sud de Turquia, poc després de la separació dels seus pares.

La cinta transcorre lentament, amb escenes aparentment anodines. Les hores van passant, i els dies de vacances es van esmunyint... No explica, insinua... les imatges no són el que són i les converses poden ser inacabades. Intuïm la tristesa que amaga aquest home... que bonica la manera d’explicar-ho!

Mica en mica vas intuint el drama sense que sigui explícit. Imatges narrades que et fan imaginar la infància del pare i vas entrant en una comunió tan forta amb ell que fa que t’emocionis quan ho fa ell, com si el que li està passant a ell t’estigués passant a tu.

Quanta subtilesa explicant la història! Es va teixint a còpia de frases curtes i inacabades, imatges que no ho son. Boníssima la fotografia!

Crec que d’aquesta directora se’n sentirà a parlar. M’ha encantat. I també crec que aquesta és una peli de les que em  quedarà a dins, al meu disc dur.

Carme Bohera

Ucraïna 22. La guerra programada.

"UCRANIA 22 . Una Guerra programada" és un llibre, crec que imprescindible per disposar d’una informació alternativa a la massiva propaganda unilateral dels medis occidentals sobre la guerra d’Ucraïna. El seu autor, Francisco Veiga, és catedràtic del Departament d’Història Moderna i Contemporània de la Universitat Autònoma Barcelona, que des de el 1976 fins al 2021 va viatjar per l’Europa de l’Est i altres escenaris de crisi; va viure de prop les guerres de l’antiga Iugoslàvia entre 1991 i 2001 i els començaments de la guerra a Ucraïna el 2014.

A part de l’obra referenciada, Alianza Editorial li ha publicat d’altres relacionades amb la seva experiència viatgera per zones de conflicte i amb la seva professió d’historiador.

La guerra d’Ucraïna és un esdeveniment greu que està condicionant l’organització política i econòmica mundial amb conseqüències immediates de gran abast i amb perills latents d’evolució imprevisible. En Francisco Veiga analitza les causes d’aquesta guerra aportant un cúmul de dades que no son a disposició de la majoria de la gent que necessita estar informada per valorar solventment les conseqüències.

El 1979, el General John Hackett, heroi de la Segona Guerra Mundial i Alt Comandament de la NATO, va publicar una distòpica Tercera Guerra Mundial fent servir tots els seus coneixements professionals i les experiències viscudes, i a més, utilitzant una gran quantitat d’informes, anàlisis i plans de contingència de la NATO amb relació al Pacte de Varsòvia. El General Hackett, en aquesta distòpia, diu “Ucraïna, situada immediatament al sud de Bielorússia ocupa una àrea mes gran que la de França i té una població d’un grandària similar. Abans de la guerra produïa més acer que la República Federal d’Alemanya, amb importants factories d’armament a Kiev i Jàrkov. Kiev va ser la capital de la primera Rússia, abans de la invasió tàrtara i abans de ser-ho Moscou. Però Ucraïna mai havia estat un país independent. Va estar un camp de batalla entre polacs i rusos, turcs i inclús suecs, abans de que Rússia l’absorbís finalment el 1654.”

Aquest relat incorporat a la ficció de l’obra del General Hackett pot servir per començar a entendre el paper d’aquesta comunitat en els despropòsits de la situació actual. Cal incorporar, no obstant, la informació i l’anàlisi del professor Veiga per estar en condicions de construir una opinió consistent sobre la situació. Per descomptat, fent servir també qualsevol altre informe solvent que pugui ser contradictori (en el dossier número 86 de La Vanguardia, en els articles 32 i 38 hi ha material contrastable).

Per acabar aquesta nota, solament dir que el professor Veiga subratlla l’important paper del Partit Comunista ucraïnès en l’organització de la Unió Soviètica, el fet de les diferències sociològiques entre la Ucraïna oriental i l’occidental i el cas del diferent comportament de la NATO en el tractament de l’antiga Iugoslàvia (facilitant la disgregació) i d’Ucraïna (no permetent la separació del Donbass).

Josep Vidal

El preu de l'electricitat i la geopolítica

Els consumidors estem patint en els darrers mesos una escalada del preu de la electricitat que incrementa significativament limport de la factura de la llum, especialment  als milions de persones acollides a la tarifa regulada. Aquesta situació es deguda en gran part a dos factors, la pujada del preu del gas i el procediment de formació dels preus de la electricitat en el sistema elèctric espanyol.

El primer que cal tenir clar es que la majoria de la electricitat a Espanya s`obté cremant gas i per tan si el preu del gas puja, el cost de produir electricitat també ho fa. El gas que consumin procedeix bàsicament de dues fons, Europa i Algèria. Europa, qui ho havia de dir, és energèticament depenent de Rússia i a Rússia mana el Sr. Putin, que es comporta com un perfecte oligopolista. Quan li convé, com ara, restringeix el subministrament, aconsegueix que el preu pugi i obté els mateixos ingressos. Quan Alemanya, el principal client europeu, protesta li diu que acceleri la posta en marxa del gasoducte del Bàltic que s`està acabant de construir i que li permetrà reduir el gas que passa pel de Ucraïna, país amb el que no té precisament molt bones relacions. Com podeu veure, tot un tema geopolític.

L`altre tema geopolític és Algèria que subministra quasi la meitat del consum de gas espanyol a través de dos gasoductes, un que va directe a la costa espanyola i un altre que passant pel Marroc aprovisiona també a Portugal. Ara resulta que Algèria i el Marroc estan enfadats; Algèria s`ha proposat reduir el subministrament a través del Marroc i això afecta directament a Espanya fins el punt de que el ministre espanyol d`assumptes exteriors ha hagut d`anar precipitadament a Alger a obtenir garanties de subministrament.

El preu de la electricitat en el sistema elèctric espanyol es forma d`una manera que per explicar-ho en poques paraules consisteix en que la electricitat més cara de produir, que és precisament la que s´obté cremant gas, determina el preu de tota la que es  posa a disposició del consumidor a través de la xarxa.  El govern espanyol ha intentat compensar l`increment del preu, reduint els impostos que  graven la producció, però com podeu suposar això no ha estat suficient. També ha intentat reduir els beneficis extraordinaris que obtenen els que produeixen energies barates, com la hidroelèctrica o les renovables, (els anomenats windfall profits), més aviat amb poc èxit, doncs al final es probable que es facin excepcions en el cas de que els beneficiaris estiguin disposats a fer contractes a preus “raonables” i a llarg termini amb els grans consumidors industrials. Falta saber que significa “preus raonables“.

Una altra mesura que ha pres el govern espanyol, aquesta en la bona direcció, és intentar convèncer als socis comunitaris de la necessitat de fer compres conjuntes de gas. Però malauradament, com tots sabem, a la Unió Europea posar a la gent d`acord en alguna cosa no es una tasca senzilla i requereix inevitablement molt de temps.

Que passarà el propers mesos ? Segons el Sr. Sánchez la factura de electricitat que en el total de l`any pagaran els consumidors serà pràcticament igual a la del 2008. Sembla difícil. Com algú ha dit, en pla de broma, per a que això es compleixi faria falta que els propers mesos, en lloc de pagar per la electricitat, cobréssim. En qualsevol cas, el més probable  sembla ser que els preus segueixin  alts durant un temps i que es moderin, a mesura que baixi al preu del gas a Europa com a resultat de la regularització dels subministraments  per part de Rússia i sobretot de la reducció del consum passat l`hivern.  

Josep Molins Codina

El V Centenari dels Comuneros de Castella i 3

V Centenari Comuneros. “Amapola comunera, en todo el trigal se ampara”.

La celebració de la festa de Villalar cada 23 d’abril té una banda sonora pròpia. La va escriure el poeta Luis López Álvarez, i es van encarregar de posar-li música el grup Nuevo Mester de Juglaría.

https://youtu.be/2qR0NM42K9A

Luis López Álvarez va néixer a La Barosa (El Bierzo, província de Lleó) en 1930. Va iniciar la seva vocació poètica amb tan sols 13 anys. Va estudiar periodisme a Paris, especialitzant-se en estudis llatinoamericans. Molt vinculat culturalment a la República del Congo, va treballar des de 1968 com a funcionari internacional al servei de la UNESCO, principalment a l’àmbit d’Amèrica Llatina i el Carib.

La seva vida, tot i així, està profundament lligada als seus arrels. Va escriure Los Comuneros com a reivindicació, una característica intrínseca al moviment: una mena de rebutjar l'obscurantisme envers un dels episodis més importants de l'historia de Castella. Va començar a escriure el romanç en 1967, i va ser publicat el maig de 1971 per Cuadernos para el Diálogo, amb pròleg de Vicente Aleixandre.

El romanç en sí està dividit en pròleg i sis parts centrals, que descriuen la revolta des de l’arribada de Carles I a la Península fins a la derrota en Villalar, i un epíleg: el Canto de Esperanza, que està considerat l’himne oficiós de Castella:

Desde entonces ya Castilla
no se ha vuelto a levantar, ¡ay, ay!
No se ha vuelto a levantar
En manos de rey bastardo
o de regente falaz
Siempre añorando una Junta
o esperando un capitán.

El Nuevo Mester de Juglaría és un dels grups més veterans del folk en castellà. Gràcies a la seva feina de recopilació i reconeixement de la tradició musical castellana, va arribar a les seves mans el romanç de Los Comuneros poc després de la seva publicació. En una recent entrevista a El Norte de Castilla, un dels seus membres, Fernando Ruiz, explica com “ho van aconseguir”:

“L’adaptació en sí no va ser complicada, per les pròpies virtuts que tenia el text”. López Álvarez treballava llavors a La Habana com a diplomàtic, però una senzilla carta va ser suficient per a connectar lletra i música. Los Comuneros va ser un gran èxit dins de la música folk, arribant a vendre més de 100.000 discs i convertí la Guerra de las Comunidades en un cantar de gesta contemporani:

Común es el Sol y el viento,
Común ha de ser la tierra,
Que vuelva común al pueblo
Lo que del pueblo saliera.

Lletres que mantenen la seva vigència, gairebé 50 anys després. I que han ressonat a la Campa de Villalar juntament amb el crit de “Castilla entera se siente comunera” cada 23 d’abril… Fins i tot fa un any, durant el confinament estricte, amb un viral vídeo de You tube on els components del Nuevo Mester es van llançar a tocar el Canto de Esperanza des de casa. Avui ja és difícil dissociar la celebració de Villalar d’aquest grup de música folk. La narrativa de Los Comuneros sona a jotas i ritmes tradicionals castellans.

Elena Minguela

El V Centenari dels Comuneros de Castella 2

V  Centenari Comuneros. El temps de la llibertat.

V  Centenari Comuneros. El temps de la llibertat. II

 

El proper 22 d’abril, com permeti la pandèmia, es donarà el tret de sortida a les celebracions del V Centenari de la derrota a la batalla de Villalar de Padilla, Bravo i Maldonado. Aquests són els principals  actes previstos:

. El primer gran esdeveniment serà l’exposició, que es podrà visitar a la seu de les Cortes de Castilla y León fins el 20 de setembre. L’exposició s’estructura en tres àmbits. El Movimiento permetrà conèixer als protagonistes i els orígens del conflicte, el desenvolupament dels alçaments i esdeveniments bèl·lics. El tiempo habitado servirà per a posar context geogràfic i cronològic, endinsant-nos en la Castella del segle XVI de forma vivencial. El tercer àmbit, Comuneros. De la Realidad al Mito, traça l’evolució del moviment comunero des de la seva realitat històrica fins les diverses interpretacions posteriors.

. Del 19 al 22 de maig es celebrà a Valladolid el Congrés Internacional, el qual analitzarà el moviment comunero des de la interdisciplinarietat i s’articularà en quatre grans seccions temàtiques: Història i Historiografia del moviment; Comunitats, propaganda i cultura escrita; Dret i institucions jurídiques, i Idees polítiques i societat.

. El plat fort arribarà a la tardor. Amb una òpera contemporània en tres actes, titulada Los comuneros, que amb música i llibret de Igor Escudero  adapta al segle XXI l'historia de la Guerra de las Comunidades. Una composició pensada per a nous públics, amb l’historia dels Comuneros com a eix vertebrador i música «tonal, clara i popular», per apropar-nos al costat més humà dels protagonistes de la revolta. Comptarà amb l’interpretació de la OSCyL (Orquestra Simfònica de Castella i Lleó )

. A més, amb l’inici de l’any ha començat el rodatge d’una pel·lícula documental, Comuneros, que veurà la llum també a la tardor de 2021. Dirigida pel cineasta val·lisoletà Pablo García Sanz , busca reivindicar la indiscutible importància històrica de la Guerra de las Comunidades de Castilla i de la batalla de Villalar amb els ulls del segle XXI. La banda sonora és part fonamental del documental. Composta pels músics i creadors Carlos Herrero i Héctor Castrillejo (cofundadors del grup palentí de música d’arrel El Naán)  revisa i adapta el romanç Los comuneros de Luis López Álvarez.

Tota la programació es pot trobar detallada a la web:  http://milquinientosveintiuno.es.

 

Elena Minguela

El V Centenari dels Comuneros de Castella 1

La meva neboda Elena, una vallisoletana plenament integrada a casa nostra com es pot veure pel seu magnífic nivell de català, ens proposa una mirada àmplia al voltant de l’anomenada Guerra dels Comuneros que té un paper de força rellevància històrica per a la Comunitat de Castella Lleó. Aquest és el primer dels tres posts que ens ofereix.

V Centenari Comuneros. “Desde entonces ya Castilla no se ha vuelto a levantar”… ¿o si?"

2021 marca una dada rellevant per Castilla y León, ja que es compleix el V Centenari de la “Batalla de Villalar”, amb la que es va posar fi a la Guerra de las Comunidades. Un alçament popular contra el poder establert, i contra la imposició d’un govern no desitjat per part del poble i la petita noblesa del Regne de Castella.

Començarem per un repàs del context històric, la seva reivindicació i com ha arribat la festa a l’actualitat.

Principis del segle XVI. La mort d’Isabel la Catòlica havia deixat al Regne de Castella sumit en la inestabilitat, fins que va accedir al tro Carles de Habsburg, fill de Joana i Felip I (el Bell) i net dels Reis Catòlics.

Males collites, pesta, i una pressió tributària asfixiant eren els principals motius de descontentament quan el jove monarca va desembarcar a la Península en 1519... Acompanyat per un seguici estranger, sense parlar la llengua i amb la intenció clara, amb la convocatòria de Corts a Galícia, de sagnar les arques per aconseguir ser escollit Emperador del Sacre Imperi Romà Germànic.

Les ciutats, descontentes, s’aixequen contra el govern en veure la situació, començant Toledo i Segovia fins arribar a tots els cantons de la Meseta. Els flamencs aconsegueixen el suport de l’alta noblesa i els grans terratinents, i al febrer de 1521 Carles (ja I d’Espanya i V d’Alemanya) dicta l’Edicte de Worms amb el qual condemna als rebels.

El 23 d’abril, les tropes comuneres, liderades per Juan de Padilla, Juan Bravo i Francisco Maldonado són interceptades al Puente del Fierro, a la localitat de Villalar. Els Comuneros van ser derrotats sense pal·liatius, i els seus líders, decapitats al dia següent.

Malgrat els intents de María Pacheco, dona de Padilla, de mantenir viva la rebel·lió des de Toledo, amb la tornada del rei l’estiu de 1522 es va donar per finalitzada la revolta.

Les conseqüències, per a Castella, les van pagar els de sempre. Els que van lluitar pel poble, els més humils, que es van veure ofegats pels impostos per compensar una noblesa que havia patit danys. La indústria tèxtil castellana, que va perdre una oportunitat d’or per renovar-se i modernitzar-se. I tampoc és que la noblesa es veiés molt reforçada: Carles I va portar també una nova forma de monarquia autoritària, amb tots els seus súbdits subordinats a la Corona.

 

I després, què?

Des de la derrota, no es va recordar als Comuneros fins 300 anys després, quan el liberalisme els va restituir com a «precursors de la llibertat». El mateix Juan Martín Díez el Empecinado, heroi de la Guerra del Francès, els homenatja al III Centenari de la Batalla de Villalar.

Però no és fins la Transició quan el llegat de Padilla, Bravo i Maldonado es va veure àmpliament reconegut, després dels intents del franquisme per acabar amb qualsevol incipient reivindicació de nacionalisme castellà. Des de 1976 es van celebrar concentracions no autoritzades a Villalar, que van adquirir caràcter oficial quan el 1983 la festa va ser escollida com a dia de la comunitat autònoma de Castilla y León.

Desprès d’un vergonyós intent per part del llavors president de la Junta José Mª Aznar de convertir el 1987 la celebració en itinerant, des de 2002 Villalar és una diada amb la participació de tot l’espectre polític castellà, on el record de la derrota és a la vegada simbolisme, protesta i festa. Un esdeveniment plenament consolidat, i que aquest any compleix el seu V Centenari amb una dificultat afegida: la de la pandèmia que ens afecta.

Elena Minguela

En memòria de Jordi Fàbregas

El passat 20 de gener malauradament ens va deixar en Jordi Fàbregas.

Molts el coneixíeu per ser un dels més grans impulsors de la música d’arrel del nostre país, extensament reconegut i premiat. Jo també, però sobretot el coneixia com el pare del Pol i el Boi i el company de la Lola. Ens solíem trobar pel carrer a Gràcia, a prop de casa i del CAT (Centre Artesà Tradicionàrius) i era una petita ocasió per intercanviar una càlida salutació i un somriure, darrerament sota la mascareta és clar. Eren trobades més breus del que hagués volgut, les presses sempre ens empenyen a uns i altres. En una d’elles comentàvem la casualitat que el meu fill, ara vagi a la mateixa escola bressol que el Pol, i que va ser el primer punt de trobada de les nostres famílies. Allí canviaven bolquers colze a colze amb la meva mare i ell solia anar-hi a cantar a les trobades i festes escolars, no només a La Fontana, al Reina Violant també.

La seva mort em duu a recordar moments compartits també al cau, el Pere Rosselló. El recordo a les sortides de pares o a les festes del solstici d’hivern mans a la guitarra i fent-nos cantar a tots. Sé que ell i la Lola encara ara formaven part de la primera unitat de Ietis, “el grup de pares”. Crec que ja no estaven ni tan sols vinculats pròpiament al cau, malgrat això seguien tenint aquest sentiment de pertinença a la unitat i buscaven una o altra excusa per a fer una trobada mensual.

És estranya aquesta sensació de pertinença, un sentiment que íntimament et fa sentir a prop de persones malgrat que no hi tinguis un contacte tan estret ni freqüent com voldries. Una mica com una família sense lligams de sang i així m’agrada pensar en ell.

Descansa en pau Jordi ara a prop del Boi podeu tornar a fer música junts, i si us el trobeu, saludeu al meu pare.

Núria Piera Trilla

Escoltem-lo cantar un cop més.

La sanitat avui

La pandèmia ha posat en qüestió tot un seguit de paradigmes de les nostres formes de vida: Globalització, canvi climàtic, desigualtat, etc. Sobre tots aquests temes hi ha tremendes dissensions polítiques i resulta molt difícil esperar un acord majoritari que es tradueixi en mesures concretes a mig termini. 

En canvi, portats per la por, sembla que en matèria sanitària si que hi hagi un cert consens sobre la necessitat de millorar la situació actual. S’admet generalment que les retallades en sanitat han sigut molt grans i han deixat el sistema de salut molt tocat. Que les dotacions econòmiques i personals són clarament insuficients i s’haurien de reforçar amb caràcter immediat. També que hi ha molts aspectes a millorar en la gestió i el funcionament de l’aparell sanitari. 

Tothom en parla però de moment no s’observen mesures que tradueixin aquests desideràtums i pocs precisen de manera senzilla les dades que ens ajudarien a calibrar la magnitud del problema. 

Mentrestant, desesperats, els metges dels centres d’atenció primària estan en vaga, els MIR ja han convocat la tercera jornada de vaga i els conductors d’ambulancia també. El 50% dels MIR formats a Catalunya marxen a la resta d’Espanya o a l‘estranger per millors condicions econòmiques i de treball.

Hem demanat a VICENTE ORTÚN, company i professor de la Pompeu Fabra, especialista en economia de la salut, que ens il·lustri sobre la situació actual de la sanitat a Espanya. Ens ha preparat una síntesi amb dades i informacions que ens permetin fer-nos una idea de les dimensions del problema. 

Aquí teniu en format pdf el seu escrit.

 SISTEMA SANITARI I SALUT

Alfons Borrell Pintor 1931-2020 In memoriam

Alfons Borrell al Foyer del Liceu 2019  Foto: J.M.Cortina

És la segona vegada aquest any que en Josep Maria em demana per a PROVA I ERROR un  escrit de comiat per un amic que també coneixia prou bé. Estem de mala ratxa.

La nostra amistat ve dels primers anys 60, fou intensa des del primer moment i es va estendre ben aviat les respectives famílies. Ens va presentar el poeta Josep Ramón Bach de qui, malauradament, ja us en vaig parlar fa uns mesos.

No parlaré massa de la seva obra com a pintor de la que en podreu trobar arreu cròniques ben explicades per experts i en els links dels reportatges que trobareu al final. Em seria impossible destriar l’obra del personatge i el seu entorn.

L’Alfons ha estat un lluitador incansable per la seva pintura i per la seva família. De ben jove, abans de fer la mili,  ja tenia clar que volia ser pintor. Fins a finals dels anys 80, però, va haver de compartir la pintura amb l’ofici de rellotger i això el neguitejava molt, tot i que la rellotgeria era el negoci familiar i no li desagradava; escollir el seu camí en la pintura l’angoixava i necessitava compartir sovint aquests dubtes.  Se’m fa difícil no parlar aquí de la seva muller, la Rosa. Amb les altres coses de la vida l’Alfons també dubtava i aquí la Rosa va jugar un paper decisiu fent-li sempre costat, animant-lo a no renunciar de la pintura, fent equip a casa, amb la canalla i a la rellotgeria. Una companya excepcional en tots els aspectes. De fet, amb el temps, Borrell va veure clar que l’ofici de rellotger li va permetre poder pintar el que volia lliure de pressions de les corrents del moment sense posar en perill l’economia familiar.

Als anys setanta organitzant la “Sala Tres” (art actual) a l’Acadèmia de Belles  Arts de Sabadell vam convidar a molts artistes d’avantguarda amb els quals habitualment s’establia una bona relació i l’Alfons podia contrastar i debatre amb els seus col·legues sortint del seu natural aïllament. Amb el temps va anar teixint una potent xarxa d’amistats en el món de l’art: en Lluís Maria Riera director artístic de la galeria Joan Prats,  Joan Brossa amb qui el 1993 va il·lustrar el llibre de poemes “Trasllat”, el pintor Perejaume, company de galeria, el ceramista i veí d’estudi Benet Ferrer i una llarga llista d’artistes de totes les generacions. Ningú tan tímid en aparença no ha tingut mai tants amics.

El 1973 la família va comprar una borda a Son del Pi; va significar molt per Borrell que va quedar embruixat d’aquells colors i d’aquella natura. Caminant per les muntanyes de Són al seu costat vàrem passar moments màgics; comprenies immediatament la seva passió per aquest món.

Després del trasbals de la mort de Rosa l’any 1988, superats els primers moments difícils, la seva obra va evolucionar incorporant trets de lirisme i nostàlgia i, es clar, el color “rosa”.

El seu currículum es llarg i prestigiós: Galeria Joan Prats (cada dos anys), Tecla Sala, Fundació Miró, Centre Georges Pompidou, Tokio, Nova York....però sempre mantenint-se molt proper al seu cercle d’amistats. Les darreres setmanes ha presentat La Capella Blava -pintant un espai de contemplació en un jardí d’un antic convent de monges- i una exposició a L’Acadèmia de Belles Arts, les dues a Sabadell. Tenia altres  projectes en marxa.

El dimarts 6 d’octubre de 2020 ens va deixar després d’esmorzar assegut tranquil en seu silló del menjador tot mirant el seu jardí que per ell simbolitzava el seu amor per Rosa.

Francesc Casas
Sabadell, a 8 d’octubre de 2020

Amb aquest el reportatge que va produir Fundació Vila Casas quan va organitzar l’exposició en homenatge als 80 anys del pintor us podeu fer una bona idea de la seva singular personalitat

En record de Toni Teignier

El passat dijous va morir, víctima d’una llarga malaltia, el nostre bon amic Toni Teignier, a qui probablement alguns dels lectors del Blog coneixien. La Carme, que havia treballat amb ell, ha escrit aquesta nota en el seu record.

Malgrat vinculacions familiars molt properes, el cert és que no vaig tenir el goig de conèixer el Toni Teignier fins que vam treballar junts, també amb el Ricard Fernández, a la direcció general d’Habitatge de la Generalitat, l’any 2004. Va ser una sorpresa, ja que ell no venia del món de l’habitatge sinó de l’urbanisme, i una immensa sort, perquè difícilment es podia comptar amb un col.laborador més sòlid professionalment, més transparent i més de fiar que ell. Havíem d’endinsar-nos en el camp de l’urbanisme perquè calia fer molts canvis en la forma de produir els habitatges protegits; els sòls privats tradicionals ja no encaixaven per a promoure’n a causa dels preus exorbitants de la bombolla immobiliària i calia, per tant, pressionar molt sobre sòls públics i començar a esprémer la nova veta dels sòls de reserva per a HPO. I des d’Habitatge érem molt ignorants dels molts i molt tortuosos camins de l’urbanisme.

Ell era una persona compromesa, d’esquerres sense fissures però sense teatralitat, amb una idea solidària de la societat i d’una fidelitat total als projectes que ens estàvem plantejant per al dret a l’habitatge. Dotat d’una exquisida prudència, una fina ironia i molta mà esquerra a l’hora de plantejar els temes amb tècnics, alcaldes, o regidors, va fer possible tirar endavant prop de 30.000 habitatges de protecció oficial de lloguer que haurien estat impensables sense la seva professionalitat i implicació sistemàtica.

Només la seva tant injustificada com exagerada modèstia va impedir que assolís nivells de responsabilitat més alts en els que encara hauria pogut ser més incisiu en idees i propostes.

Però la seva bonhomia i discreció -que no s’han de confondre amb ingenuïtat- no es manifestava només en l’activitat professional sinó també en la solidaritat amb les persones del seu equip per a la millora de les condicions laborals de les quals lluitava impenitentment.

En els anys en que ja no hem estat treballant junts he tingut el gran honor de comptar amb la seva amistat, trobant-nos molt sovint amb el Quim Gascó, cosa que m’ha permès veure encara més la gran humanitat, la immensa curiositat del Toni per tots els temes humans, socials i polítics i la seva dedicació en cos i ànima, per descomptat a la família, però també a tots aquells temes en els que ell  creia que hi podia contribuir amb els seus coneixements professionals.

No he pogut acompanyar-lo en aquests darrers mesos tan difícils en els que se li ha desbocat la terrible malaltia que ell amb energia havia anat doblegant, però em queda el consol que en la festa dels seus setanta anys vam compartir amb ell i amb els seus nombrosíssims amics i familiars una alegria de viure que ens deixa com a llegat i que ens ha d’ajudar a tirar endavant quan ja no és amb nosaltres. Gràcies per tot, Toni!

Carme Trilla Bellart.

A les infermeres en temps difícils

La nostra bona amiga Carme Bohera, seguidora habitual del Blog, ha escrit un emotiu poema dedicat a les infermeres que aquests dies han esdevingut els àngels de la guarda dels nostres malalts.

I l'Imma Colomer l'ha volgut recitar pels lectors de PROVA I ERROR.

Trobo que la combinació de lletra i paraula dona uns resultats magnífics i segur que us emocionareu en escoltar aquest poema.

A LES INFERMERES EN TEMPS DIFÍCILS

Penso en tu,

que et vesteixes cada dia amb una bossa de la brossa

i et tapes com pots la cara i les mans

que et canvies el vestit de plàstic a cada porta,

per anar a animar els que et necessiten,

que no tens ni temps de fer un mos a mig matí,

que animes als que estan bé i als que no tan bé,

que acompanyes a l’home que mor

mentre deixes que escolti els missatges d’amor dels qui l’estimen;

les seves llàgrimes també són les teves.

Que arribes a casa amb ganes de plorar,

però fas bona cara

perquè el teu fill t’espera amb les mans enlaire,

vol que l’agafis, però no pot ser...

no saps què es pot haver colat sota les bosses.

Penso en tu i t’admiro

i t’estic profundament agraïda

perquè ets un àngel, una deessa,

una heroïna silenciosa.

de les que fan que la vida encara tingui sentit.

Carme Bohera – 20-03-202

No tots els confinaments són iguals

No tots els confinaments són iguals, el codi postal té molt a veure de que així sigui. No tothom té la nevera plena, ni li porten el menjar a casa. Hi ha molts pisos petits que no tenen balcó i les poques finestres que tenen donen a una paret. Pisos on viuen persones que, si tenen sort, potser treballen en algun dels treballs anomenats essencials o s'han quedat sense feina, en els millors dels casos per un ERTO , o perquè simplement els han acomiadat, o ja no poden "treballar" en negre com ho feien perquè no hi ha activitat econòmica o simplement en aquest pis viu una persona gran i sola.

Aquesta realitat no està sortint als mitjans... Està bé que surtin coses positives, però hauríem de fer un esforç de pensar en tota aquesta gent. De  passada, ara que tenim més temps podríem també pensar que encara hi ha gent que es troba pitjor que tots nosaltres, en els seus països en guerra, amb fam permanent, en camps de refugiats amuntegats a no massa distància nostre. Fins ara com a societat no hem fet el que calia; ara no sé si estem fem tot el que es podria fer, però no vull ni imaginar que seria si  estiguessin governant a Espanya els que van perdre les eleccions, amb tant odi acumulat dins seu; només cal llegir o escoltar dirigents de l'extrema dreta difonent mentides, fent l'únic que saben fer, treure el pitjor de la gent, fent MAL.

Ara tothom reclama a l'Estat que ens protegeixi, fins i tot aquells que durant anys no han pagat els impostos que haurien d'haver pagat, o els que han permès l'evasió o l'elusió fiscal, o els  que han invertit els nostres diners en aspectes que no eren "essencials". Des de fa tres setmanes cada dia mostrem el nostre agraïment a tota la quantitat de gent que treballa en aquests llocs essencials. Perquè ens cuiden, perquè la resta ens puguem quedar a casa. Després haurem d'exigir el seu reconeixement de veritat. Haurem de tenir la memòria forta.

Tant de bo aviat comencem a veure la llum del final del túnel i, quan sortim, siguem una mica millors.

Enric Roldan Bermejo

Josep Ramón Bach. Investigador de Poesia (Sabadell 1946 - Barcelona 2020)

La matinada del 9 de Març ens va deixar el poeta i amic Josep Ramón Bach, víctima d’una dolència inesperada, cruel i fulminant. Amics des de 1965, dels de debò, de pedra picada; quan ens vam conèixer ja escrivia poesia i no va parar. Vital, tendre, subtil, extremadament generós, sincer i fet molt a la seva.

Deia: “l’escriptura ho es tot per a mi.... l’únic que justifica la meva vida és escriure...no em traeix, sempre m’ha acompanyat i no em juga cap mala passada. Que més vull” El Temps, febrer 2019.

Coincideixo amb el seu editor de l’obra completa quan el defineix com “un illot solitari dins la poètica catalana, allunyat de tots els ismes....conrea la ironia i la tendresa en un viatge impossible cap a una felicitat imaginada que el lector estima i agraeix”.

En el primer poema de Secreta Dàlia (2016) diu: “escric perquè vull fugir d’una realitat insaciable, que em pren el senderi i m’entronitza la por”

El 1966 publica els primers poemes a la revista Riutort de Sabadell. El 1968 es comença a reconèixer la seva obra amb el premi Martí Peydró de poesia (Sabadell, jurat presidit per Joan Triadú) i el 1972 publicà  la plaquette " Emilie Kraufort, alumna de primària -poemes de Johnny Course-". Després publicà a la recordada col·lecció Llibres el Mall “De rems i hores”(1974), “Diorames”(1975) i “Trànsfuga de la llum” (1985).

També el 1966 amb “l’Ocell Imperfecte” apareix el mite de Kosambi, narrador de comptes africà. Personatge clau en l’evolució de la seva obra. Kosambi i seu amic Abdul ens ofereixen un saviesa que contrasta, en un contrapunt irònic i tendre, amb la nostra civilització consumista. Al costat de Kosambi creà altres veus que l’acompanyen, en paral·lel, apareguts entre els anys 1993 i 1995, com l’obra “Viatge al cor de Li Bo”.

Al llarg de la seva carrera obtingué diversos guardons que varen culminar amb el Premi Serra d’Or de Poesia per Caïm.

Avui el recordem amb aquest poema que està escrit en el seu recordatori a mode d’epitafi:

“Ep, si pot ser.

Demano un bocí de cel

Per un somiatruites elegant,

Que no és ambiciós ni pedant,

Sinó un poeta fidel.

En tindré prou

Amb un sac de núvols prims

I un llibre ple de rims escrit sense enrenou !”

                                       Josep Ramón Bach.

Descansa en pau !

Francesc Casas

A Wikipedia trobareu la seva semblança actualitzada:

Les eleccions

TORNAR A GUANYAR UNES ELECCIONS PERQUÈ LA MAJORIA DE GENT LES PERDI ?

Iván Redondo, assessor del president en funcions, actualment Cap del gabinet del president, va fer possible que Xavier García Albiol arribés a alcalde de Badalona traient el pitjor de molta gent, criminalitzant a una altra, recordem el seu lema : "Netejant Badalona"...netejant Badalona d'algunes persones.

Ara sembla que l'objectiu del PSOE sigui incrementar la diferència que el separa de Unidas Podemos, tornar a guanyar unes eleccions i fer perdre a moltíssimes persones d'aquest país. Repetint fins la sacietat que aquesta gent de l'esquerra del PSOE demana l'impossible, repetim que demanen "coses" inviables...que allò que es considera normal a València, Balears, Aragó, La Rioja...com governar en coalició aquells partits que han aconseguit els vots de la gent que no volia un govern del "tri-franquito", sembla que no és normal per al govern d'Espanya... No volen compartir govern amb la seva esquerra. Dels quasi noranta dies que vam tenir per negociar, només ho va fer 72 hores i amb desgana, oferint ministeris sense control econòmic i una vicepresidència que no "feia cap falta" i PSánchezOE tornava a la pantomima falsa de 2016.....pretendre que el C's de "José Antonio" Rivera li donés suport. Des del 23 de juliol Sánchez no ha parlat amb Unidas Podemos. Vol tornar a fer eleccions, com si a Madrid, Andalusia, Murcia no manin els que manen. Està utilitzant la política com un "joc".

Quan el país necessita polítiques de progrés per pal·liar les desigualtats que ha provocat la crisi, quan necessitem polítiques de progrés per contrarestar els discursos de l'extrema dreta, quan necessitem polítiques de progrés per prendre la iniciativa en el món de la innovació, de la Sanitat, de l'Educació, quan necessitem polítiques de progrés per garantir pensions dignes, relacions laborals justes, polítiques d'ocupació no precàries, quan necessitem salaris que permetin a tothom arribar a final de mes, quan necessitem polítiques de progrés per garantir el dret a l'habitatge que diu la Constitució, quan necessitem canviar els poders judicials, l'accés a la justícia, quan necessitem, més que mai, poder trobar la forma de com a través del diàleg es pot trobar una solució per a Catalunya, quan necessitem liderar polítiques de progrés per afrontar la immigració que tant necessitem i per evitar que el Mediterrani sigui una fosa comú, quan necessitem polítiques per fer front a la violència masclista....quan necessitem tot això i més..... PSánchezOE només pensa, guiat pel seu guru "Redondo" , en  tornar a fer eleccions per treure uns escons més a Unidas Podemos. Decepcionant, vergonyós. Irresponsable i incapaç de reconèixer perquè ha arribat a ser president. Ja sabem que és l'home que no és capaç de ser ni agraït !

 P.E. Jo també sóc partidari de canviar la llei per facilitar la formació de governs. Aquells polítics que no aconsegueixen formar-los no haurien de poder presentar-se a unes altres eleccions en un període mínim de tres legislatures. Com a mínim els polítics han de saber que vol dir: Negociació , Diàleg, Escolta, Empatia característiques imprescindibles per fer POLÍTICA , en majúscules,  que és precisament el que necessitem en aquests moments.

Enric Roldán Bermejo

L'Hospitalet de Llobregat