Aftersun

Ahir vaig anar a veure “Aftersun” i encara estic impactada... Si no l’heu vist no us la perdeu. La guionista i directora és Charlotte Wells (Edimburg, 1987) i aquesta és la seva primera pel·lícula.

Transmet d’una manera molt original els interrogants que es planteja una noia de trenta i pico sobre el seu pare, tot rememorant un viatge que van fer junts quatre o cinc dies a la costa del sud de Turquia, poc després de la separació dels seus pares.

La cinta transcorre lentament, amb escenes aparentment anodines. Les hores van passant, i els dies de vacances es van esmunyint... No explica, insinua... les imatges no són el que són i les converses poden ser inacabades. Intuïm la tristesa que amaga aquest home... que bonica la manera d’explicar-ho!

Mica en mica vas intuint el drama sense que sigui explícit. Imatges narrades que et fan imaginar la infància del pare i vas entrant en una comunió tan forta amb ell que fa que t’emocionis quan ho fa ell, com si el que li està passant a ell t’estigués passant a tu.

Quanta subtilesa explicant la història! Es va teixint a còpia de frases curtes i inacabades, imatges que no ho son. Boníssima la fotografia!

Crec que d’aquesta directora se’n sentirà a parlar. M’ha encantat. I també crec que aquesta és una peli de les que em  quedarà a dins, al meu disc dur.

Carme Bohera