Ahir vaig anar a veure “Aftersun” i
encara estic impactada... Si no l’heu vist no us la perdeu. La guionista i
directora és Charlotte Wells (Edimburg, 1987) i aquesta és la seva
primera pel·lícula.
Transmet d’una manera molt original els
interrogants que es planteja una noia de trenta i pico sobre el seu pare, tot
rememorant un viatge que van fer junts quatre o cinc dies a la costa del sud de
Turquia, poc després de la separació dels seus pares.
La cinta transcorre lentament, amb escenes
aparentment anodines. Les hores van passant, i els dies de vacances es van
esmunyint... No explica, insinua... les imatges no són el que són i les
converses poden ser inacabades. Intuïm la tristesa que amaga aquest home... que
bonica la manera d’explicar-ho!
Mica en mica vas intuint el drama sense
que sigui explícit. Imatges narrades que et fan imaginar la infància del pare i
vas entrant en una comunió tan forta amb ell que fa que t’emocionis quan ho fa
ell, com si el que li està passant a ell t’estigués passant a tu.
Quanta subtilesa explicant la història! Es
va teixint a còpia de frases curtes i inacabades, imatges que no ho son.
Boníssima la fotografia!
Crec que d’aquesta directora se’n sentirà
a parlar. M’ha encantat. I també crec que aquesta és una peli de les que
em quedarà a dins, al meu disc dur.
Carme Bohera
1 comentari:
M'has fet venir ganes de veure-la, Carme. Les teves paraules són flames del foc sagrat de l'entusiasme. Moltes gràcies.
Publica un comentari a l'entrada