divendres, 24 octubre de 2014

GÈNESI de Sebastiao Salgado


Ahir vaig tenir el privilegi d’assistir a la roda de premsa de presentació de l’exposició fotogràfica “GÈNESI” del gran fotògraf brasiler Sebastiao Salgado, que, a més, després de la seva xerrada ens va regalar una visita guiada per ell mateix per les diferents sales de Caixaforum.  
Realment va ser una sessió d’aquelles que un fotògraf no pot oblidar fàcilment. Salgado és, tots ho sabem, un dels més grans fotògrafs dels darrers quaranta anys i els seus treballs “TREBALLADORS” o “MIGRACIONS” han donat la volta a món i han meravellat milions d’espectadors.  Però pel que vaig poder comprovar ahir és també un home senzill, excel·lent comunicador i amb una formació humanística i unes conviccions molt profundes. Cal dir que la seva formació bàsica fou la d’economista i que només va començar a fotografiar el 1979 en arribar a París, quan encara treballava com a tècnic d’una organització internacional del cafè. Sort que va canviar el despatx per la càmera però cal reconèixer que en totes les seves explicacions dels seus projectes es fan evidents uns molt sòlids coneixements socials que han contribuït molt al seu treball com a fotodocumentalista, com li agrada de catalogar-se.
En poc més d’una hora Salgado va sintetitzar els principals trets de les diferents etapes de la seva trajectòria i les va situar en el context dels grans canvis que el món ha experimentat en els darrers anys i que ell ha tingut la gran sort de poder documentar.
Escriuré un comentari més ampli per publicar al NÚVOL sobre l’exposició pròpiament dita, que evidentment cap aficionat a la fotografia es pot perdre,  però mentrestant no he pogut resistir la temptació de fer-ne aquest avançament pels lectors del Blog. I d’acompanyar-lo amb algunes de les fotografies que vaig tenir l’oportunitat de fer al mestre mentre ens explicava les seves experiències als llarg dels vuit anys que ha durat aquest llarguíssim projecte documental.



dijous, 23 octubre de 2014

El cas Blesa o " Sic transit gloria mundi"

No puc evitar recordar la incontestable saviesa d’aquesta locució llatina de només quatre paraules quan un personatge públic, creient-se tocat per la gràcia divina i exercint un poder omnímode –o gairebé- sobre la resta dels seus conciutadans, ensopega al cap del temps amb la crua realitat i cau en la més absoluta de les misèries, rebregat, trepitjat i escarnit per la ira venjadora dels seus congèneres.
No hauríem de reservar la invocació de la frase només a episodis tan sagnants, com els terribles finals de Ceacescu, Sadam Hussein, o el més recent de Gadaffi. Hi ha altres finals que sense acabar amb l’execució física del prohom, simbolitzen tanmateix el caràcter passatger i efímer de la glòria humana.
Aquesta funció imprescindible de posar a tothom al seu lloc, d’aturar els excessos megalomaníacs i de penalitzar els aprenents de bruixot, l’exerceixen, si més no en els països democràtics, els tribunals de justícia. Ni sempre, ni de vegades bé , és clar.
Es més. De vegades, són els propis Jutges encarregats d’aplicar justícia els que són obligats a arrossegar-se per terra, si no són molt curosos en la seva feina d’instrucció judicial contra els abusos flagrants de membres del “establishment”. Els casos de Baltasar Garzón i Elpidio José Silva són paradigmàtics de l’extrem risc d’enfrontar-se amb el poder polític i financer de debò.
Per això, quan un altre Jutge, Fernando Andreu, ni millor ni pitjor que els esmentats, però sí més curós i prudent, pugui aconseguir- com crec que aconseguirà- embargar béns de Miguel Blesa i Rodrigo Rato, per import de 16 i 3 milions d’euros, respectivament, per assegurar la seva responsabilitat civil en els afers d’administració deslleial que se’ls hi imputa en el cas Caja Madrid, caldrà celebrar entusiàsticament la notícia.

I si algun dia ens assabentem que l’advocat de Blesa demana al Jutge Andreu  que li permeti rebre una assignació major de diners –atès que tindria els comptes corrents bloquejats- perquè els autoritzats judicialment no li arriben per passar el mes (com va demanar fa poc Luis Bárcenas al Jutge Ruz), aleshores aquell dia serà el moment per fer servir la versió castellana –i castissa- d’aquesta locució genial: “Miguelito, ¡quién te ha visto y quién te vé!”.



dimecres, 22 octubre de 2014

Recerca i fugida de la veritat

“Así empieza lo malo”, el darrer llibre de Javier Marías, pren el seu títol  d'una cita de Shakespeare ("Así empieza lo malo y lo peor queda atrás"). I efectivament hi trobem coses males i pitjors referides tant a la vida d'una parella com a la història de l'Espanya franquista. Els fets estan datats al 1980, quan el país despertava del malson de la dictadura sense atrevir-se a revisar del tot les quatre dècades funestes. En aquell ambient, un home i una dona pateixen el resultat tant de l'engany com de la crua revelació de la veritat. Optar per saber o per no saber ens apareix com un projecte arriscat.
 Sabem que les novel.les de Marías estan tan plenes de digressions que sovint s'oblida el fil de la trama central o fins i tot acabem dubtant de que existeixi aquesta trama. No és el cas d'aquesta darrera obra, molt més centrada en la vida de la parella i d'una sèrie de secundaris que viuen al seu voltant i entre els quals trobem persones inquietants, alguna d'elles realment repulsiva i, com a "Los enamoramientos", un deliciós "cameo", aquest cop més llarg, de l'acadèmic Francisco Rico.
 Javier Marías manté la seva prosa, rica i d'un estil molt reconeixible, i aconsegueix més que mai generar tensió i interès al voltant d'uns personatges torturats i amb poc espai per l'esperança. El narrador, un personatge clarament associable al propi autor, es converteix en espia actiu, primer a requeriment del primer protagonista i després com a interessat en una veritat que ningú vol sentir i en el dolor, la culpa, la rancúnia i la possibilitat del perdó que recorren tota la història.


dimarts, 21 octubre de 2014

Trampes al solitari


Els mètodes pel càlcul de les estadístiques nacionals i les grans magnituds macroeconòmiques sempre m’han semblat molt complexes. Fan sevir sovint indicadors, com ara els kws consumits o les Tones de ciment produïdes,  el nombre de vehicles venuts, etc, etc a partir dels quals estimen les macromagnituds que després ens concentren en unes poques xifres màgiques: El PIB, la Formació de Capital, la Renda Nacional,etc. Ens les creiem perquè no tenim més remei.
Però vet aquí que ara ens arriba la notícia que l’Eurostat, la Oficina europea que dicta les normes i els procediments que han de regir aquest càlculs cabalístics, ha decidit que s’incloguin en les bases dels càlculs una sèrie d’activitats que fins ara no ho estaven. Fixeu-vos, amb el 2010 com a any base,  és a dir amb caràcter retroactiu, a més, s’incorporaran al càlcul del PIB les següents activitats:
. Les relacionades amb la prostitució
. Les relacionades amb la droga i el seu tràfic
. La compra d’armes es considerarà inversió
. Les despeses en Investigació i Desenvolupament es consideraran inversió
Amb aquest procediment tant enginyós s’ha aconseguit d’una tacada fer que el PIB de l’Eurozona augmenti el 3,7 %. L’activitat econòmica real i l’ocupació segueixen sent les mateixes però gràcies a la màgia dels estadístics el nostre PIB és més gran. I és clar, com a conseqüència la el quocient entre Deute Públic i PIB, l’indicador amb que mesura l’endeutament dels països, s’ha reduït automàticament. Vols millorar en rati?; doncs augmenta el denominador. Així de senzill. I de passada es pot evitar reconèixer disminucions dels creixements del PIB que indiquen la caiguda en recessió de determinats països.
Ens queixem sovint de les nefastes conseqüències de la enginyeria financera i ara acabem redescobrim a nivell europeu els grans avantatges de la més antiga enginyeria contable. D’això se’n diu “Fer-se trampes al solitari”!

I si per això s’ha de reconèixer la legalitat, si més no estadística, de la droga, la prostitució i el tràfic d’armes, doncs endavant. Un exemple més de la immoralitat que domina Europa i els seus dirigents.  


diumenge, 19 octubre de 2014

L'Òpera dels dilluns

El passat dimarts, gràcies a la meva amiga Margarita S,  vaig tenir l’oportunitat d’assistir al Palau de la Música a un magnífic concert de la prestigiosa “Budapest Festival Orchestra”on la veu tenia un paper molt important. Varen interpretar en primer lloc “Les quatre darreres cançons” de Richard Strauss i  tot seguit les “Cançons d’un camarada errant” de Gustav Mahler, seguides de la seva Quarta simfonia, on el darrer moviment és també una exquisida cançó.  Per això, avui us oferirem la darrera de les darreres cançons, “Im abendrot” (El capvespre) en una versió interpretada magistralment per la soprano americana Renée Fleming, que té una veu que s’adapta meravellosament bé a les cançons  de Strauss. 



  

divendres, 17 octubre de 2014

L'encarregat

En aquest bloc ja hem parlat en una altra ocasió del dramaturg britànic Harold Pinter. Va ser en ocasió de l'estrena a Barcelona de la seva obra "El montaplatos", a càrrec de la companyia madrilenya Animalario. Ara es presenta a l'Espa Lliure un altre text de l'autor, "L'encarregat", fins el 26 d'octubre. L'obra ja es va estrenar l'any passat amb tant èxit que ara l'han tornada a programar; a més, acaba d'obtenir dues nominacions als Premis Butaca 2014: per millor espectacle de petit format i per millor actor de repartiment (Albert Pérez).

Harold Pinter solia plantejar situacions dramàtiques potents a partir de la confluència de pocs personatges, molt sovint una parella o un trio, amb textos més aviat despullats, sense massa elements de context. Aquí presenta la relació triangular entre tres personatges singulars: un indigent i dos germans ben diferents que l'acullen a casa seva i que fins i tot li ofereixen una cosa semblant a una feina. Si a "El montaplatos" es creava un clima de tensió i d’intriga fantàstic entre dos assassins, en aquest cas l'atmosfera que resulta de l'encreuament dels tres paios és més aviat desconcertant i absurda. El director Xicu Masó destaca el sentit de l'humor que té la peça i el reforça en el seu muntatge. Hi ha moments, diàlegs, realment delirants en la seva absurditat. Jo diria que val molt la pena sobretot per la interpretació de l'Albert Pérez, que veieu a la fotografia, i que fa realment una construcció impressionant del personatge de l'indigent-encarregat. Molt recomanable.


dijous, 16 octubre de 2014

Quatre o Qatar.


No m’ha agradat mai o, més precisament, sempre m’ha repugnat que el Barça portés el nom de Qatar a la samarreta, tant en la versió Foundation com en la actual Airways. Anteriorment, malgrat que la rúbrica de Nike semblava inevitable, lluir-hi Unicef ho equilibrava, fins gaire bé esborrar-la, i podia omplir-nos d’orgull, no solament als culés, sinó a la majoria dels esportistes i afeccionats als esports que, potser ingènuament, volíem trobar en el Barça un “darrer bastió” de resistència a la transformació del món en mercaderia. Aquella samarreta era un espai relativament net on projectar-hi quelcom de l’original esperit esportiu, la qual cosa, a més a més, es corresponia amb el futbol de l’equip que la duia, un dels més generosos, intel·ligents i bonics de la història.
Certament érem molts a tenir aquell sentiment de repugnància i a lamentar la rendició comercial als poders ombrívols i poderosos del món. Per si això fos poc, la venda va coincidir amb la decisió de fer una segona vestimenta amb els colors de la senyera. No obstant, els sentiments de disgust no es traduïen en corrent d’opinió ni, menys encara, en ferma oposició. Paral·lelament, l’equip semblava futbolísticament extraviat pels camps com si no pogués evitar de representar-hi el fet que el club s’havia venut l’ànima.
Però aquest estiu les coses van començar a canviar significativament i de llavors ençà no han deixat de fer-ho fins el punt que la enquesta que manté activa La Vanguardia digital sobre aquesta qüestió dóna un resultat hores d’ara aclapadorament (83%) favorable a treure en nom de Qatar de la camiseta.
Què ha passat perquè s’hagi produït aquest canvi? Em sembla que no admet cap dubte que el mèrit principal correspon a Tomàs Alcoverro, el degà  dels corresponsals a l’Orient Mitjà, pels articles que ha publicat en el seu diari explicant el suport econòmic i els diversos entramats de Qatar amb el terrorisme islàmic i, particularment, amb l’auto anomenat Califat del E.I. que demostra una força militar devastadora i una crueltat esgarrifosa.
Davant les evidències de què els nostres colors eren tacats de sang, la repulsió s’ha transformat en un estat d’opinió que anirà a més fins transformar-se en indignació malgrat la sabuda força dels circus per adormir els pobles i evitar les explosions socials. Tanmateix, més que no pas corregir el rumb, la junta directiva sembla voler apagar un gran incendi amb quatre galledes d’aigua, tímidament, a desgrat i per força, avançant la hipòtesi d’una possible substitució del que semblava suculent, però ara s’ha vist terrible i, per tant, incòmode, patrocinador. No serà fàcil trobar-ne un de còmode perquè, el menys que es pot dir, és que les grans entitats capitalistes no es caracteritzen pas per l’esportivitat.
Més enllà de la possible correcció d’aquest cas palesament colpidor, valdria la pena repensar el destí d’una entitat que ens ha proporcionat tantes alegries i on, des de petits, hi tenim posades algunes o moltes il·lusions col·lectives i personals, per tant, un destí que, en certa manera, hem fet nostre.

Els articles de Tomas Alcoverro a L.V.


dimecres, 15 octubre de 2014

El cant de les arrels

La meua primera col·laboració al blog no podia haver tingut un millor motiu: descobrir Pep Gimeno Botifarra als que no el coneguen, i recomanar-lo amb entusiasme als que només n'hagen sentit a parlar. Si esteu en qualsevol de les dues situacions, aquests dies tingueu una bona oportunitat per saber més d'aquest músic. Als cinemes Girona es projecta el documental 'Pep Gimeno Botifarra. El cant de les arrels'.  

I qui és el Botifarra? Pep Gimeno, que va heretar el sobrenom del seu pare, avi i besavi, és un cantant de música tradicional valenciana. I alguna cosa més. Durant anys s'ha dedicat a recuperar cançons que s'havien tocat i cantat als pobles de La Costera -ell és de Xàtiva, la seua capital- i la veïna Vall d'Albaida. Es va acostar a aquest món de la mà del grup Sarau, amb el que va recórrer aquestes comarques a la recerca del que ja només recordaven els güelos, com ell diu, (els avis). Enregistrava les cançons en cintes de cassette per escoltar-les i aprendre-les després a casa. Desaparegut Sarau, Botifarra va continuar vinculat a la música tradicional, cantant a festes, dansaes i nits d'albaes dels pobles de la zona.

I un bon dia, el 2006, va gravar un disc. A partir d'ací, la seua figura va traspassar les fronteres de La Costera i es va estendre pel País Valencià. Col·laboracions amb grups com Obrint Pas, concerts a fora, premis... Res pareix que torne a ser igual després d'això, excepte la seua vida diària: alçar-se a les set del matí, treballar de ferrer, dedicar les vesprades a arreglar els animals i l'hort. I cantar allà on li demanen. 


El documental, dirigit per Albert Montón, explica aquesta història. Visita amb ell els güelos i güeles -o els seus fills, perquè alguns ja han mort- que li van ensenyar les cançons que ell ha modernitzat i convertit en hits. Qui els havia de dir a ells que els seus nets tornarien a conèixer les lletres i que les cantarien en un concert? Doncs això és el què ha aconseguit Botifarra.

De les moltes declaracions que apareixen al documental, em quede amb la d'un altre músic, Miquel Gil, que diu que Pep Gimeno ha dignificat la música tradicional valenciana i que, quan l'escoltes, sents orgull de ser valencià. I això, en uns anys en què València s'identificava a l'imagnari col·lectiu amb boom immobiliari i casos de corrupció, té mèrit.

Encara tingueu l'oportunitat de vore 'Pep Gimeno Botifarra. El cant de les arrels' els dimecres 15 i 22 d'octubre. Si no, seguiu la pista al documental i a Botifarra.

Paula Mateu
@pmateub

dimarts, 14 octubre de 2014

Imatges de Menorca

Aquest Setembre vaig passar quatre dies a Menorca, a casa de la Maria i en Miquel, uns bons amics que cada any ens acullen a Ciutadella. No cal dir que la illa és una meravella. Perquè en veieu més proves us adjunto algunes  fotografies de passavolant que hi vaig fer. Comencen amb la famosa pedrera d’on, des de temps immemorials, s’hi ha extret el marés menorquí i que ara ha estat rehabilitada i on enguany s’hi han creat unes instal·lacions laberíntiques. Veureu també algunes fotos de platges paradisíaques, algunes escenes dels carrers de Ciutadella i finalment imatges del jaleo de les festes de Gràcia a Maó.




diumenge, 12 octubre de 2014

L'Òpera dels dilluns

Avui tornarem a escoltar la més gran de totes les grans, Anna Netrebko. Ho farem en una gravació molt recent de l’òpera “Il Trovatore” en la brillant versió que va presentar aquest estiu al festival de Salzburg en la que compartia escenari amb Plàcido Domingo. Escoltarem la llarga escena “Tacea la notte che placida”, on podreu apreciar la gran exigència del paper de soprano verdiana. La veu de la Netrebko és una veritable meravella que cobreix sense cap dificultat des dels baixos profunds fins als aguts i ornaments més refinats. És una peça llarga però que, ja ho veureu, es fa curta.




divendres, 10 octubre de 2014

Paco Candel


Fa cinquanta anys es publicava la primera edició d’‘Els altres catalans’, el llibre més recordat de l’escriptor, periodista i activista Paco Candel. L’efemèride ha servit perquè el Museu d’Història de Catalunya i la Fundació Paco Candel organitzin una exposició que, més enllà d’aquesta obra, repassa la seva trajectòria vital i el llegat humà i literari de l’autor.
‘Candel. Els altres catalans’ ha estat comissariada pel periodista i biògraf de l’autor Genís Sinca, que reivindica la vessant literària i intel·lectual del personatge, i destaca el seu atreviment per tractar de forma planera temes incòmodes en època franquista, entre altres, la immigració o la lluita obrera.

A l’exposició veiem Candel fotografiat als carrers de les Cases Barates de Can Tunis on va viure molts anys, participant en mítings polítics (el 1977 va ser escollit senador a les Corts espanyoles per l’Entesa dels Catalans), escrivint al seu despatx, i també en estampes més familiars. Diversos textos ens recorden les múltiples facetes del personatge, com a escriptor, periodista, activista i també dibuixant.

Tot i que és una exposició de petit format, el conjunt permet fer-se una idea del personatge i la seva rellevància. No només per haver sabut donar veu a realitats marginades de l’imaginari català (la immigració espanyola, la pobresa extrema, etc.) sinó pel seu intent d’apropar mons distants per, com ell deia, fer que els catalans fossin “un sol poble”.
Podeu veure l’exposició al Museu d’Història de Catalunya fins el proper 11 de gener de 2015.

dijous, 9 octubre de 2014

"La crisi inacabable"

Fa uns dies em va agafar una d’aquestes dèries que a vegades tenim els economistes i vaig escriure unes pàgines per reflexionar sobre la inacabable crisi que vivim des de fa ja bastants anys i les expectatives que es presenten per superar-la. Vaig enviar el texts a alguns amics i amigues amb qui sovint parlem d’aquests temes. Una d’ells, la Cristina González, companya de la Clara i responsable de Projectes i Comunicació de la Fundació Campalans em va proposar si el volia publicar a la Revista digital de la Fundació. Feu un click a la imatge i aquí el teniu per si li voleu donar un cop d’ull. Es presenta en format pdf i és molt fàcil d’imprimir. Aprensius econòmics i optimistes irreductibles, abstenir-se



dimecres, 8 octubre de 2014

Joan Margarit: "Espai i temps"

Avui escoltarem el poema "Espai i temps", que el poeta Joan Margarit va escriure en memòria de la seva filla, un poema que resulta especialment emotiu.






dimarts, 7 octubre de 2014

" El ruido de las cosas al caer"

“El ruido de las cosas al caer” ens explica la història d’una coneixença molt breu entre un professor universitari i un personatge marginal, un antic pilot d’aviació, que ha passat molts anys a la presó. Però aquesta relació i la investigació sobre la trajectòria del seu amic, que mor assassinat, marcarà de forma definitiva la vida del protagonista. Escrita per Juan Gabriel Vásquez, ens transporta sutilment però amb gran força als pitjors anys de la convulsa vida de la societat colombiana i a la por que la impregnava. A mig camí entre la novel·la negra i la crònica social, el text, escrit en una magnífica prosa, ens descriu uns fets i uns escenaris insòlits pel lector de casa nostra però ens atrapa des del primer moment. Aquest llibre va guanyar el Premio Alfaguara de Novela el 2011.


diumenge, 5 octubre de 2014

L'Òpera dels dilluns

El fidel seguidor del Blog, en Xavier LL. em descobreix un nou tenor, Darren Pene Pati, originari de Samoa que acaba de guanyar, fa unes setmanes, el Concurs Internacional de Cant Montserrat Caballé. En Roger Alier i el crític musical Alejandro Martínez diuen que es tracta d’una veu excepcional. He trobat aquest enregistrament del 2011 on malgrat que el so no és massa bo ja s’apunta una gran veu. Aquí el teniu perquè el conegueu. Cantar l’ària “Il mio tesoro” de l’òpera Don Giovanni de W.A.Mozart.




dissabte, 4 octubre de 2014

Les inversions de l'Estat a a Catalunya: Més clar l'aigua.


Sovint ens embranquem en discussions molt complexes sobre les balances fiscals i els seus diferents mètodes de càlcul. Però fixeu-vos bé, sense menystenir la gran importància de les balances i els dèficits fiscals, que posen de manifest la correcció del finançament públic, hi ha maneres molt més senzilles de veure-ho. Una d’elles és la distribució de la inversió pública en els pressupostos de l’Estat. El darrer, corresponent al del 2015, que s’acaba de presentar aquests dies és d’una claredat meridiana.
Catalunya té el 16% de la població i genera el 18,4 % del Producte Interior Brut. Seria doncs raonable esperar que les inversions de l’Estat a Catalunya s’aproximessin, pels principis d’equitat i eficiència, a uns percentatges d’aquest ordre. Doncs trobareu en el quadre següent les xifres que l’estat ha pressupostat els darrers anys:


Així, el 2015 l’Estat diu que invertirà a Catalunya 1072 milions d’euros,un 9,5 % del Total, percentatge molt allunyat dels que hem comentat. I en una tendència que confirma la caiguda de la inversió a Catalunya des que governa el PP. En d’altres termes el 2015 Catalunya obtindrà una inversió de 145 euros per habitant respecte d’una mitja de  242 euros per habitant al conjunt d’Espanya. Crec que la intencionalitat política d’aquests pressupostos és claríssima i només pretén demostrar una actitud de càstig
I això, suposant que aquestes previsions es compleixin. Val la pena recordar que també en el grau de compliment final de les xifres pressupostades quedem sempre endarrere. En el període 2001-2011 el grau de compliment s’ha situat de mitjana a tota Espanya en un 86,5% mentre que aquest percentatge ha estat per Catalunya de només el 77,4%. Potser és que aquí som més lents o la realitat és més aviat, que sense cap mal intenció, això si, no es liciten les obres a temps.
Això sí, com va dir la Ministre de Foment, el 2015 l’AVE arribarà a Zamora, Ourense, Burgos, Palencia, Leon, Murcia i Cadiz.

Les xifres parlen per sí soles.


divendres, 3 octubre de 2014

Solos al Romea

Aquest dilluns el Teatre Romea va estrenar un nou cicle d'espectacles ben original: "Solos". Es tracta d'una sèrie periòdica de monòlegs programats en dilluns, el dia de descans als teatres, que faran pujar a l'escenari actors, directors, crítics i escriptors. Tots disposaran de total llibertat per definir la seva proposta: des d'interpretacions o lectures d'obres teatrals, fins a conferències, passant per la poesia i la música. 

L'encarregat d'obrir foc va ser Pere Arquillué, que va triar un text del dramaturg alemany Thomas Bernhard: "Senzillament complicat". El text, que és considerat una obra menor i que l'autor va escriure expressament pel seu actor fetitxe, s'havia representat recentment al Círcol Maldà. En aquesta ocasió, mitjançant una aparentment senzilla lectura dramatitzada, Arquillué va aixecar un personatge contundent: el d'un vell actor retirat que, des de la més absoluta soledat, fa balanç de la seva vida i recorda la grandesa de la seva interpretació de Ricard III i els drames i misèries de la seva vida familiar. Teatre dins del teatre: un (gran) actor fent d'actor, sol en un escenari, captivant el públic amb la paraula i una corona.

El nou director del Romea, Borja Sitjà, va aprofitar l'estrena per anunciar els propers solos: abans de Nadal, l'escriptor mexicà Juan Villoro i els actors Alberto San Juan i Lluís Soler. Durant 2015, molts noms encara per confirmar, però reclams tan atractius com Viggo Mortensen o Marcos Ordóñez.


dijous, 2 octubre de 2014

El Roto i Catalunya

Ja sabeu que jo soc un seguidor i un fan de El Roto, a qui he definit alguna vagada com al meu filòsof de capçalera. Una de les seves grans virtuts és la seva enorme capacitat de síntesi amb la que, amb molt pocs trets, defineix profundament el seu pensament. Aquest acudit d’avui n’és una prova perquè reflecteix perfectament els seu pensament radical i absolutament contrari al procés sobiranista que es viu a Catalunya. I ho fa amb una força extraordinària, que reflecteix no només la seva sinó la de una gran majoria dels corrents d’opinió a Espanya que desprecien i consideren atàviques les nostres reivindicacions. En això, El Roto, amb qui estic radicalment en desacord en aquesta matèria, té la virtut de  resultar molt clar, encara que no sigui català. És ben trist que una gran part de la intelectualitat espanyola no faci el més mínim esforç per comprendre les nostres posicions. De tota manera, gràcies per fer-nos-ho tant evident una vegada més. 



dimecres, 1 octubre de 2014

De cap a cap del Principat

Començo els meus comentaris de la nova temporada amb una ressenya doble, com ja he fet en altres ocasions. En aquest cas es tracta d’un restaurant del nord de Catalunya, a Capmany i un altre del sud, a Falset. Ambdós tenen una característica en comú: un xef, que excel·leix pel seu talent però també perquè “s’ha fet amb l’ofici”. He d’afegir que tots dos han nascut entre vinyes un al Penedès, encara que actualment es passegi entremig de les de l’Empordà, i l’altre al Priorat, on continua.
Comencem per “LA LLAR DEL PAGÈS” a Capmany. El xef és en Toni Sabas, que després de treballar en un altre sector, es matricula a l’Escola d’Hosteleria de Barcelona alhora que porta la cuina del restaurant La llar del pagès al barri de Sants de Barcelona, un restaurant de cuina típica catalana amb una carta on la carn a la brasa, els cargols i l’all i oli en són el centre. Però és un home inquiet, enamorat cada cop més de la cuina, que en conèixer a en Jean Louis Neichel, fa un pas endavant. Després d’una estada al restaurant d’aquest mestre de mestres, com ell l’anomena, obre el seu propi local, molt lluny de Sants, però en conserva el nom per no perdre els orígens.
Dels seus inicis, jo diria que només en queda, això, el nom de l’establiment, perquè ara a la seva carta hi té com a elements centrals el foie, la tòfona, els ceps, la ploma ibèrica... que són tractats com només els millors saben fer-ho. La seva és una oferta molt acurada, acotada en el nombre de plats que ofereix i també en el nombre de taules que pot atendre, això fa que la proximitat amb el client sigui màxima i l’elaboració del producte d’un alt nivell.

“La llar del pagès”
c/ Alt,11 Capmany ( GIRONA)
Tel: 972549170

Acabem amb  “EL CELLER DE L’ÀSPIC” a Falset. El xef és en Toni Bru, que després de treballar en el negoci familiar de forners a Cabacés continua amb el món dels vins, i finalment obre el seu propi restaurant, primer a Amposta: “L’Àspic” i més endavant, en aprofundir en el tema del vi, torna al Priorat natal on el ressorgiment de la viticultura està en el seu moment d’esplendor.
És president dels sommeliers de Tarragona, membre d’un bon nombre d’entitats gastronòmiques i sobretot un bon cuiner, conegut i reconegut al sud de Tarragona, amb un gust especial pel maridatge dels plats i la seva elaboració, on el detall fa la diferència. En el seu cas, la carta és més variada, però concentra el seu saber fer i la seva acurada selecció en uns menús degustació de diferents preus segons el nombre de plats, que concentren el bo i millor de la casa.


“El celler de l’Àspic”
c/ Miquel Barceló, 31
Falset ( TARRAGONA)
Tel:977831246

dimarts, 30 setembre de 2014

"Boyhood": atrapar el temps

El director Richard Linklater ha convertit el pas del temps, el sentit de l’existència i els límits entre realitat i ficció en matèria de reflexió d’algunes de les seves millors pel·lícules. Tant a la famosa trilogia d’ “Antes del amanecer”, “Antes del atardecer” i “Antes del anocher”, com a l’experiment animat “Waking life”, per citar alguns dels seus títols, el director texà s’ha anat plantejant dubtes existencials que giren al voltant de com el temps marca les persones i com el cinema pot captar l’essència d’aquesta transformació.
Amb la seva darrera pel·lícula, “Boyhood”, Linklater porta aquesta preocupació filosòfica i estètica a un punt àlgid, ja no només de la seva carrera, sinó també dins el conjunt de la història del cinema. “Boyhood” mostra el procés de creixement d’un nen des de que té sis anys fins que arriba als 18, amb totes les vivències, il·lusions, desenganys i records que van posant la base de la seva pròpia personalitat.
Rodada durant dotze anys, la proposta de “Boyhood” resulta tan senzilla en el seu plantejament com èpica en la seva execució: Linklater va convocar el seu equip durant tres o quatre dies l’any durant tota la dècada i escaig que va durar el rodatge. Així és com ha pogut captar els canvis físics dels actors (el seu fetitx Ethan Hawke i una immensa Patricia Arquette), les tendències estètiques de cada època, i el sentir social i polític de cada moment històric, amb un verisme mai vist en una pantalla de cinema. Però és en el creixement del protagonista, en els seus canvis vitals, i en els detalls que van configurant la seva personalitat, on “Boyhood” ens regala els seus moments més espectaculars i emocionants.
No és la primera vegada que veiem un personatge que va envellint a la gran pantalla: la sèrie de Harry Potter (que casualment surt referenciada a “Boyhood”) o el cicle de Truffaut sobre Antoine Duhamel (Jean Pierre Leaud) que arrenca amb “Los 400 golpes” són alguns experiments previs que venen al cap davant la proposta de Linklater. La novetat, a “Boyhood”, és que veiem tota l’evolució dels personatges en una única pel·lícula de prop de tres hores de durada, que converteix els espectadors en testimonis d’un viatge apassionant: el del nen que es va obrint a la vida mica en mica, a cop d’alegries, desenganys, èxits i fracassos.
Linklater opta per apuntar situacions familiars i personals sense entrar en gaires detalls. No pretén explicar, ni d’això es tracta, la història d’aquest nen en particular. La intenció és una altra, la de captar de forma genèrica el pas del temps i atrapar l’essència de cada moment. Un repte que només el cinema, l’únic art que té la imatge i el temps com a matèries primes, ha pogut fer possible. 



diumenge, 28 setembre de 2014

L'Òpera dels dilluns

Avui tornarem a escoltar una ària del Barbiere, perquè precisament dijous varem anar a l’Òpera al Cinema a veure una representació d’aquesta obra mestra, que Rossini va composar quan tenia només vint-i-quatre anys! Era una retransmissió en directa des de l’Òpera de la Bastille a París amb un repartiment i un muntatge excel·lents. Com que he localitzat una interpretació de la meszzosoprano francesa Karine Deshayes que cantava el paper de Rosina, i com que encara no ha estat mai al Blog, he pensat que era una bona ocasió per presentar-vos-la. Ens oferirà l’ària “Una voce poco fa”, que segurament tots coneixeu però que sempre agrada tornar a escoltar.




divendres, 26 setembre de 2014

Mai és tan fosc

Costa escriure amb rigor sobre un projecte que gira al voltant d’algú conegut i estimat com és l’Arcadi Oliveres. Així doncs, deixarem el rigor per una altra ocasió i us parlaré del documental ‘Mai és tan fosc’ des de la parcialitat i la simpatia més absolutes. 
L’Arcadi és el protagonista de ‘Mai és tan fosc’. Una pel·lícula documental de petit pressupost sobre aquest economista, professor i activista de base cristiana, que ha aconseguit estrenar-se als cinemes Verdi.
Se n’ha parlat com una ‘road movie’, perquè la cinta fa èmfasi en el frenesí de desplaçaments constants –en cotxe, tren o avió- de l’Arcadi per pronunciar conferències i participar en xerrades aquí i allà, difonent la seva veu crítica amb el sistema capitalista. Per tant no és una biografia a l’ús, sinó més aviat una aproximació a una manera de ser, de pensar i d’actuar.
El documental es va gravar entre el 2011 i 2012, dos anys de sacsejada col·lectiva i personal per al protagonista. D’una banda, per l’eclosió del moviment ’15-M’, que l’Arcadi va veure i viure amb l’esperança de qui ha fet seu el proverbi xinès ‘Mai és tan fosc com abans que surti el sol’. De l’altra, per la malaltia i la mort d’un dels seus fills, el Marcel.  
La pel·lícula té la virtut de remoure, coneguis o no el personatge. Però com deia al principi, potser això ho hauria de dir algú altre. En qualsevol cas penso que la directora, Èrica Sànchez, ha aconseguit -com volia- no fer una pel·lícula “d’autoconsum” per a gent conscienciada o de l’entorn de l’Arcadi. Perquè la integritat i la humanitat que ell desprèn són d’interès universal, poc freqüent, però universal. 
Aquí teniu el trailer del documental que, repeetixo, es pot veure ara mateix als Verdi.



dijous, 25 setembre de 2014

"Pieter Hugo, Kin" a la Fundación Colectania

La Fundación Foto Colectania presenta aquests dies, a la seva seu del carrer Julian Romea, 6,una magnífica exposició del fotògraf sudafricà Pieter Hugo. L’he anat a veure i sens dubte mereix la meva recomanació.
Aquí trobareu la crònica que he escrit pel NÚVOL digital de cultura.



dimecres, 24 setembre de 2014

"El balcón en invierno" de Luis Landero


Luis Landero va irrompre a la literatura espanyola al 1989 amb "Juegos de la edad tardía", que va ser premiada amb el Nacional de Narrativa i el de la Crítica. Des de llavors, ens ha deixat una sèrie de grans obres entre les quals jo triaria, a més de la  citada, "El guitarrista", la història, amb base real, dels seus anys de músic en companyia del seu cosí. En tots els llibres trobem el rastre de l'herència de Cervantes -i de la parella Quixot-Sancho Panza- amb la presència d'éssers a la recerca d'un objectiu impossible pel qual no acaben de posar mai tota la seva voluntat.
Ara, ja jubilat, Landero seu al balcó del seu despatx per aparcar la redacció d'un nou llibre ("¡Oh, no Dios mío, otra novela no, otra vez no! Otra vez el hombrecillo gris y sus grandes o pequeños afanes, no!") i per reflexionar sobre els orígens de la seva dedicació a la lectura i l'escriptura amb una sèrie de records sobre la seva infància a Extremadura, la migració de la seva família al barri madrileny de Prosperitat, els seus anys joves de formació i els antecedents familiars. L'escriptor troba en la seva família i la seva vida moltes pistes sobre la seva pròpia obra, amb una sèrie de fets i anècdotes explicades amb carinyo i respecte i redactats, com és habitual en ell, artesanalment, sense pressa, "con jeito".
Cal destacar com parla del seu pare, amb qui va tenir una relació difícil, de la seva mare, encara viva i gairebé centenària, i del seu cosí i alhora cunyat, un artista i inventor mort fa deu anys. I, encara més que tots aquests records personals, és  un plaer veure com Landero ens dibuixa la seva infància rural sense llibres ni mestres però amb una tradició oral tan rica com un vocabulari condemnat a perdre's. Anys després, a Madrid, el futur escriptor troba finalment un mestre i uns llibres que l'encaminen, feliçment per nosaltres, cap a la seva vocació per les lletres.



dimarts, 23 setembre de 2014

L'Orquestra Plateria s'acomiada

Avui he vist l’anunci d’un concert de l’Orquestra Plateria amb motiu de les festes de la Mercè. Serà l’inici de la seva gira de comiat amb la que tancarà una trajectòria de més de quaranta anys. Va néixer com un divertiment d’un grup d’amics de l’anomenada música Layetana, entre els quals Jaume Sisa i el Gato Perez, i ve’t aquí que ha  animat la música popular i les festes majors de moltes generacions.
Ara, i tenint en compte que és la nostra festa major, us proposo que escolteu la seva versió de “La rumba del Barcelona” de l’inoblidable Gato Perez.




diumenge, 21 setembre de 2014

L'Òpera dels dilluns

Avui escoltarem la veu de Núria Rial, una jove i magnífica soprano manresana. Ens interpretarà Flammende Rose, Zierde der Erden ( Rosa flamejant, ornament de la terra) que pertany al conjunt de les 9 Àries alemanyes que  va composar G.F.Haendel .


Núria Rial, que ja va particiar al Blog cantat a duo amb el prestigiós contratenor francés Philippe Jaroussky, s’ha especialitzat amb la música barroca i renaixentista i ja veureu que la seva veu s’adiu meravellosament bé a aquestes melodies.





"Sentimientos y emociones"

Un article molt interessant de Milagos Perez Oliva, periodista i durant molts anys Defensora del Lector a El Pais.



dissabte, 20 setembre de 2014

Obres

Es tracta d'obres menors per les quals no cal llicència.




divendres, 19 setembre de 2014

La Colometa a la Plaza Santa Ana


El dia de la Mercè s’estrena a Madrid una versió teatral de la Plaça del Diamant de la Mercè Rodoreda. L’obra s’havia presentat a Barcelona l’any 2007 en versió de Benet i Jornet. Ara, al Teatro Español de la Plaza Santa Ana, hi trobem una nova i atrevida proposta de Joan Ollé: en castellà i en forma de monòleg interpretat per la Lolita Flores. Sí, la Lolita Flores.

A primer cop d’ull, la tria d’aquesta artista per encarnar la famosa Colometa sembla sorprenent, però potser és més apropiada del que sembla. D’entrada, una desperta seguidora d’aquest bloc ja li ha trobat una connexió biogràfica evident amb Gràcia (com bé sabeu Lolita és filla del rumbero gracienc “El Pescailla”). D’altra banda, el repartiment encaixa amb la decisió del director de presentar una Colometa madura, la que coneixem al final del llibre. Aprofitant la narració en primera persona de la novel·la, l’espectacle dóna a l’actriu l’oportunitat i el gran repte d’explicar-nos a capela i retrospectivament tota la història del personatge.

No és la primera vegada que Joan Ollé treballa a Madrid, l’any passat ja va presentar al mateix Teatro Español una obra Vargas Llosa. El seu darrer espectacle a Barcelona va ser “Doña Rosita la Soltera”, al TNC. Feliç seqüència aquesta de muntar Lorca al Nacional de Catalunya i Rodoreda a l’Español de Madrid... En tot cas, ens cal confiar que l’espectacle viatjarà després cap a Barcelona perquè aquí també puguem gaudir-ne.


dijous, 18 setembre de 2014

Monago baixa els impostos a Extremadura


Aquest país és una meravella. El President del PP d’Extremadura i de la seva Comunitat acaba d’anunciar una rebaixa que afectarà a diferents figures impositives i que suposarà una reducció d’impostos estimada en 114 milions d’Euros. És a dir, que mentre la majoria de ciutadans pateixen l’impacte de les retallades i els augments impositius i les diferents hisendes autonòmiques fan mans i mànigues per reduir el seu dèficit l’inefable  Sr. Monago es permet el luxe de baixar els impostos del seus conciutadans, la qual cosa des de la perspectiva del PP és particularment interessant. Però naturalment, la mesura té connotacions i conseqüències que no es poden passar per alt de cap manera. Unes poques xifres ho il·lustraran.
Les diferents CCAA recapten una massa d’impostos, en tenen cedida una part i després reben transferències per part de l’Estat d’acord amb els criteris establerts en l’actual model de finançament. És el mecanisme de solidaritat interterritorial establert en el seu dia i objecte de moltes crítiques. Doncs bé, d’acord amb aquest model cada comunitat recapta un determinat import per càpita i després de tots els ajustos esmentats (l’anomenat anivellament) acaba rebent uns recursos fiscal finals. Si la mitja de les comunitats de règim comú és 100 aquestes són les posicions d’Extremadura i Catalunya el 2011.


Capacitat inicial
( Índex )
Num d’ordre
Recursos Finals
( Índex )
Num d’ordre
Catalunya
119,1
3er
99,9
10è
Extremadura
76,2
14è
114,5
Mitjana Espanya
100,0

100,0

Font: Dep. D’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya.

És a dir, que després de l’anivellament Extremadura rep de l’Estat molts més recursos per càpita que Catalunya i passa de la tercera a la desena posició en recursos fiscals per càpita.
Doncs bé, la reducció fiscal que proposa Monago el que fa és disminuir encara més la capacitat inicial recaptatòria de la seva comunitat i per tant demandar més recursos a transferir per part de les altres comunitats per tal d’assegurar els finançament de les seves necessitats. Un clar abús del  raonable principi de solidaritat que els darrers anys ja s’ha portat al límit. En definitiva, una burla més dels governants del PP que, francament haig de dir, que se’ns pixen a la boca, encara que aquesta sigui una expressió prou desagradable.