diumenge, 21 de juliol de 2019

L'Òpera dels dilluns


Aquesta és la darrera Òpera dels dilluns de la temporada. Com que estem a l’estiu he pensat acomiadar-me amb una peça que porta aquest títol.

Ho farem amb  Summertime de Porgy and Bess, la meravellosa obra de George Gerswin.
I hem triat la magnífica versió d’Andrea Motis acompanyada pel conjunt de Joan Chamorro i Scott Hamilton.

Molt bon estiu a tots!



Tancat per vacances



Un any més, i ja en van onze, a finals de juliol tornem a marxar de vacances. Ben merescudes, per cert. Enguany el Blog ha estat ben viu i hem publicat mes de 230 posts amb un promig que ronda els cinc per setmana. Hem incorporat un nou col·laborador, el poeta Valentí Gómez que ens està oferint uns haikus magnífics i de qui esperem noves creacions.
Que passeu tots, lectors i col·laboradors de PROVA I ERROR, unes bones vacances i esperem retrobar-nos, si Déu vol, a la tornada, amb una situació política una mica menys embolicada, tant a Espanya com a casa nostra.

dissabte, 20 de juliol de 2019

Coses que no entenc (o sí) LII


. Que els Clubs de futbol paguin per nous fitxatges fortunes que no tenen i hagin de demanar ajornaments o més crèdits per fer-les efectives.

. Que el TSJC suspengui les mesures dictades per l’autoritat metropolitana per regular les activitats de les empreses de taxi.

. Que malgrat les advertències de la UE respecte dels nivells de contaminació de Barcelona i Madrid, l’Ajuntament d’aquesta darrera ciutat hagi volgut revertir les mesures de reducció preses per l’anterior equip municipal.

. Que en la seva línia el TSJC suspengui una altre decret de la Generalitat que establia una taxa per les begudes ensucrades amb l’objectiu de desincentivar-ne el consum - seguint les recomanacions de l’OMS - i augmentar la recaptació fiscal.

. Que JuntsxCat hagi impedit  la governança de la Diputació amb ERC i s’inclini, sense cap motiu aparent, per cedir la Presidència al PSC.

. Que el Tribunal de Comptes revoca la condemna a Ana Botella per la venda d’habitatge públic a un fons voltor.

. Que el jutge Marchena hagi tingut la generositat de concedir unes hores de permís a Josep Rull perquè assisteixi a l’operació del seu fill i hagi de tornar a la presó immediatament després que el noi arribi del quiròfan a l’habitació.

. Que PSOE i UP hagin de fer tanta comèdia per tancar un acord que s’havia d’haver concertat des del primer moment.

Un dia qualsevol a La Villarroel



Dins de la programació del GREC es presenta a la Sala Villarroel fins el 29 de juliol l’obra “Un dia qualsevol” un text l’Oriol Tarrasón i producció de les Antonietes Teatre

Ens parla de la vida en una residència de la tercera edat a la que arriba una nova resident, Solange, que acaba de perdre el seu marit. Allí coneix l’Ernest i en Mateu amb els que establirà una fortes relacions.
L’obra té un argument senzill, planer, però ple de sentit i profunditat. S’hi tracten molts dels temes claus de la vellesa: la soledat, les sovint complicades relacions amb els fills, la malaltia, la necessitat de poder decidir lliurament el moment del traspàs, o les ganes de viure encara malgrat les limitacions que l’edat imposa, entre d’altres.
L’obra és molt seriosa però està plantejada en clau d’humor, un humor subtil, delicat, intel·ligent, que ens fa riure i somriure força sense perdre ni per un instant el fil seriós i a voltes dramàtic del tema. I té alguns escenes particularment encertades com el peculiar joc de pastilles o el trio nocturn dels protagonistes.

El muntatge és també senzill però efectiu:  permet el moviment i la circulació dels actors i el desenvolupament de la trama sense estridències ni complicacions innecessàries.
Les interpretacions són un altre dels atractius de la peça. L’Imma Colomer, en un paper que li va com anell al dit, broda el vital personatge de Solange que anima i arrossega tota la residència. D’altra banda en Quimet Pla assegut, a la cadira de rodes, encarna  amb la seva versatilitat actoral el paper del vell emprenyat. Completen el repartiment amb eficàcia en Pep Ferrer, en el paper del locutor de radio, i Annabel Castan en el de l’infermera del centre.

Si encara sou a Barcelona no us la perdeu. 


divendres, 19 de juliol de 2019

El somriure dels polítics


Em pregunto que passa pel cap dels màxims responsables dels partits polítics quan ens ofereixen sense restricció, de orella a orella, un gest tant saludable com es el somriure, però en mig de la preocupant situació de bloqueig polític que es viu al Estat i a algunes Comunitats Autònomes.    Veiem somriures forçats, tensos, nerviosos, freds; de vegades prepotents; masses vegades contradictoris amb el que diuen els seus protagonistes.

No entenc perquè somriuen tant, en tenen motius? De que riuen? No estan preocupats? Gaudeixen del embolic que protagonitzen?  Si somriure senzillament es una manera de mostrar-se feliç, perquè s’entesten en mostrar-nos un estat d’ànim desajustat amb la jeroglífica problemàtic  que pateixen i patim? L’individualisme i l’egoisme els porten a fer com el protagonista de la comèdia de Lope de Vega, El perro del hortelano, ni assoleixen acords de govern ràpids i pràctics, ni permeten que s’assoleixin. 

Fins on arribarà la paciència dels ciutadans? Hem respost a les demandes de participació com mai s’havia vist en democràcia i el resultat es tenir una classe política barallada, a Catalunya i a Espanya, incapaç de posar en marxa governs útils. La ciutadania no té motius per somriure.



dijous, 18 de juliol de 2019

Els haikus de PROVA I ERROR


Seguim amb les entregues dels d’haikus que en Valentí ha escrit seguint un criteri acròstic amb les inicials del nostre blog PROVA I ERROR.
Avui us presentem el que correspon a la I



dimecres, 17 de juliol de 2019

Un cantautor, un cònsol, dues dones i una odissea


Potser el cantautor més conegut del País Basc va ser Imanol. L’escriptor Harkaitz Cano li ha dedicat una esplèndida biografia novel·lada - fins i tot li ha canviat el cognom- a “La voz del fakir” (Seix Barral), traduïda de l’euskera. La vida del protagonista va estar fortament travessada pel compromís polític, que en el seu cas el va portar a la lluita antifranquista des d’ETA, la presó, l’exili, la col·laboració amb el món abertzale ja en democràcia i, finalment, l’enfrontament amb el terrorisme, amb el duríssim resultat de la marginació laboral i l’assetjament personal.

També el periodista Andreu Claret s’atreveix a ficcionar la vida d’una altra víctima de l’activitat política, la de qui va ser representant de la URSS a Catalunya al començament de la Guerra Civil, Vladimir Antónov-Ovséienko, a “El cònsol de Barcelona” (Columna).  Antónov, un dels líders de la revolució del 1917, va aportar ajut humanitari i militar a la república i va aconseguir l’amistat no sols dels comunistes sinó també del president Companys i dels anarquistes. Però Stalin no sols no el va felicitar sinó que... millor ho llegiu vosaltres.

M’han agradat molt dues novel·les breus, connectades en la seva temàtica i molt originals, escrites per sengles dones nascudes al 1970 i publicades per Anagrama. La xilena Alejandra Costamagna va quedar finalista del premi Herralde amb “El sistema del tacto”, un viatge al passat d’una dona que s’enfronta a records de la seva infància. I la danesa Dorthe Nors ens retrata a “Espejo, hombro, intermitente” una dona madura que ha de fer front a la seva soledat amb estratègies tan diverses com la de treure’s el carnet de conduir.

Finalment, recupero molt especialment per aquest estiu un llibre monumental publicat fa cinc anys pel palestí-canadenc Majdi Mouawad, més conegut pels seus èxits com autor teatral, especialment per “Incendis”. A “Ànima” (Perifèrica) compartim l’odissea d’un home que ho ha perdut tot amb l’assassinat de la seva dona i decideix enfrontar-se al mal mirant-lo als ulls en un llarg viatge que el porta a travessar Nord-Amèrica. Un text amarg, dens i brillant.




dimarts, 16 de juliol de 2019

Entrevista amb Martí Boada


En Martí Boada és un geògraf i naturalista de gran categoria i d'idees molt clares.
Us proposo que llegiu l'entrevista que li varen fer a WilaWeb arran dels incendis del Baix Ebre. Les seves paraules són d'una gran saviesa.



diumenge, 14 de juliol de 2019

L'Òpera dels dilluns

El passat divendres vaig assistir a l’assaig general de la darrera òpera de la temporada Luisa Miller. És una de les òperes menys representada de Verdi i jo no l’havia vista mai en directe.

La veritat és que la música i el llibret em varen agradar molt. La posta en escena també es magnífic ai ela cantants, encara que es tractava del segon repartiment em varen agradar molt sobretot la soprano italiana  Eleonora Buratto, que té una veu preciosa,  i el baríton Michael Caoldi en el paper del pare.

Avui us oferim “Tu puniscimi, o Signore”, una de les àries més dramàtiques de l’òpera interpretada per la Sondra Radvanovsky que aquesta mateixa tarda l'està cantant amb el primer repartiment.




dissabte, 13 de juliol de 2019

Els dies que vindran


La tercera pel·lícula del director Carles Marquès Marcet, un dels talents del cinema català més interessants del moment, reprèn dos dels temes que, de moment, han definit la seva filmografia. Per una banda, la vida de parella i les dificultats per capejar els esculls que poden minar la relació. Així passa, per exemple, amb la distància que s’interposa entre els protagonistes de la seva opera prima: 10.000 km. L’altre gran tema és el de la maternitat i el trasbals que suposo, fins i tot quan només es tracta de prendre la decisió, com és el cas de Tierra firme.

Ara, a Els dies que vindran, la parella protagonista -interpretada per la parella real dels actors David Verdaguer i Maria Rodríguez Soto - es troba amb un embaràs no buscat i han de decidir si el tiren o no endavant. La gràcia és que l’embaràs que ens mostra el film és 100% real, ja que el projecte es va posar en marxa en el moment en què els dos protagonistes van anunciar que esperaven un fill i es va rodar durant els nou mesos posteriors.
Aquest és un dels elements més remarcables de la pel·lícula, que ajuda a explicar en gran part l’autenticitat que es respira en aquest film, que més d’un podria interpretar com a gairebé un documental, (ull, SPOILERS) especialment en el tram final on podem veure les imatges reals del part.

El fet que la pel·lícula ens converteixi en testimonis de la transformació física de la Maria a mesura que avança l’embaràs ens recorda que el cinema és l’únic art que pot convertir el pas del temps en material de construcció cinematogràfica, i l’emoció que això ens provoca es fa difícil d’explicar. Només cal pensar en els exercicis de Richard Linklater, que ha retratat l’evolució d’una parella en el temps a la trilogia d’Antes del amanecer/atardecer/anochecer o el pas de la infància a l’adolescència a Boydhood.

En el cas d’Els dies que vindran, el director ha aprofitat a més unes imatges d’arxiu reals de l’embaràs de la mare de Maria Rodríguez i el seu propi part, i els pares de l’actriu apareixen al film donant vida als pares del seu personatge, per la qual cosa es crea un paral·lelisme interessant que reforça la idea del cercle de la vida.

Tan o més interessant és el joc que Marquès Marcet crea entre la realitat i la ficció, introduint petits elements que posen en qüestió els límits d’allò que és real, com per exemple canviant el nom i la professió dels protagonistes per recordar-nos que només son uns personatges inventats. Així, tot i saber que l’embaràs que veiem és real, el fet que la pel·lícula ens recordi que son actors interpretant un paper ens fa dubtar sobre on acaben les experiències reals i on comença la representació. Però potser és, precisament, el fet que s’introdueixin els elements ficcionats, el que contribueix a fer més versemblant i autèntica la història d’aquesta parella que, com tantes i tantes altres, han d’afrontar els reptes de la maternitat, una transformació física i emocional que els posa a prova i que els fa créixer com a persones. Real com la vida. 



dijous, 11 de juliol de 2019

Egipte en blanc i negre

El passat mes de maig varem anar a Egipte on havia intentat viatjar diverses vegades sense èxit degut a la conflictiva situació política que el país ha viscut dels darrers anys.
És un viatge molt monumental i on resulta difícil una aproximació als seus pobles i la seva gent. Pero el que veiem ens deixa bocabadat cada dia per la seva dimensió, dificultats de realització i una antiguitat inversemblant.

He volgut deixar constància del viatge amb algunes fotografies en blanc i negre que trobo que s'adiuen bé amb els paisatges i monuments que varem veure.

Clickar sobre la imatge per veure el reportatge

dimecres, 10 de juliol de 2019

Rosalia ja havia cantat en català



Avui l’ARA revela en un seu article que l’omnipresent Rosalia havia cantat, quan encara estudiava al Taller de músics, un poema del nostre col·laborador Valentí Gómez del que us venim oferint regularment els seus magnífics haikus que va escriure en forma de l’acrònim de PROVA I ERROR.

Aquí teniu l’article i el vídeo amb la cançó que canta la Rosalia basada en els versos del poema 'Herois obscurs'. Una magnífica cantant per un excel·lent poema.


dimarts, 9 de juliol de 2019

"50 fotografies amb història"


                                       Foto: Francesc Català-Roca

Al Moll de la fusta es presenta una interessant exposició fotogràfica al carrer amb una selecció de 50 fotografies emblemàtiques dels darrers seixanta anys. Si passegeu una tarda d'estiu pel capdavall de les Rambles o el port no us la perdeu.
Aquí teniu la crònica que vaig escriure pel NÚVOL.


diumenge, 7 de juliol de 2019

L'Òpera dels dilluns


No soc massa partidari dels nens prodigi que apareixen sovint las concursos televisius. Però aquest vídeo que m’ha fet arribar una lectora del Blog, Anna P. m’ha cridat especialment l’atenció i penso que també interessarà als aficionats a l’òpera. Perquè si continua a aquest nivell haurem de seguir la carrera de Emanne Beasha, una concursant de 10 anys participant al America’s Got Talent cantant "A l'alba vincero"...




divendres, 5 de juliol de 2019

"No era pecat" de Leopoldo Pomés


Els aficionats a la fotografia i a l'història de la Barcelona "in" dels darrers cinquanta anys trobaran en aquest llibre de Memòries de Leopldo Pomés un material prou interessant per aquest estiu. Aquí teniu la crònica que vaig publicar al NÚVOL fa uns dies.


dijous, 4 de juliol de 2019

dimecres, 3 de juliol de 2019

L'advocat de "LA MANADA"


Es diu Agustín Martínez Becerra, és sevillà, i ha pronunciat una de les frases més tramposes i inquietants que he sentit a dir darrerament, relacionada amb la justícia, fins i tot més que algunes de les pronunciades pel fiscal Zaragoza o per l’advocat Gonzalo Boye, salvant les distàncies. Diu així: “El Tribunal Supremo ha dictado la sentencia que toda la sociedad quería, que se haya hecho justicia es otra cosa”.

Martínez Becerra fa pinta de ser bon penalista i a més se li ha d’agrair que, complint una funció social inexcusable de l’Estat de Dret, s’avingui a defensar persones a qui molts companys i companyes no ho farien, i que sigui impermeable a la incomprensió de molta gent que, equivocadament, associa la catadura moral del presumpte delinqüent amb el professional que assumeix defensar-lo davant d’un Tribunal. 

Però Martínez Becerra no pot evitar ser al mateix temps un gran fatxenda, com ho demostra el subtext de la seva frase: “no m’han deixat acreditar la innocència dels meus clients perquè el poble ignorant i venjatiu ha influït en el Tribunal Suprem; la causa justa que jo pretenia defensar ha hagut de claudicar davant de forces superiors, he perdut però no ha sigut culpa meva”. Per això es tramposa l’afirmació.

I és inquietant perquè contraposa cínicament el concepte de justícia -la senyora amb els ulls embenats amb una espasa alçada i la balança a l’altra mà- amb el sentir majoritari de la societat, en aquest cas, identificat amb el populisme i les modes. Per bé que el conflicte filosòfic plantejat sempre serà polèmic en funció del que cadascú consideri què és just (ho veurem quan es dicti la sentència del “Procés”), en boca de l’advocat de “La Manada” sona a broma de mal gust.
Martínez Becerra es mereixeria defensar algun dia algun innocent per reconèixer de veritat el perfil difús de la justícia.



dimarts, 2 de juliol de 2019

Coses que no entec (o sí) LI



. Que els models de les desfilades de moda, tant els nois com les noies, que haurien de ser tan glamurosos, facin sempre cara de molt emprenyats.

. Que es pugui processar el President d’un Govern per posar un llaç groc al balcó.

. Que el TC tingui l’obsessió d’anul·lar el decret de la Generalitat sobre el canvi climàtic i les emissions contaminants al·legant que no té competències.

. Que la ministre d’Hisenda, la socialista Sra. Montero declari, com feia en Montoro, que mantindrà la intervenció de les finances de la Generalitat.

. Que els presos polítics i la direcció de Junts x Cat discrepin en matèria de suport a Sánchez.

. Que un país amb la història i el prestigi d’Itàlia pugui estar en mans d’un dement com Mateo Salvini que empresona els que tracten d’evitar que essers humans morin a la Mediterrània.

. Que haguem d’assistir impertèrrits a les inqualificables pallassades de Trump i Kim Jong-un

. Que cap dels tres euro parlamentaris que varen rebre el suport del 71% dels votants de Catalunya prengui avui possessió del seu escó.

. Que el Suprem confirmi la nul·litat de la Taxa als habitatges buits que va establir l'Ajuntament de Barcelona, al·legant que no té competències.


diumenge, 30 de juny de 2019

L'Òpera dels dilluns

La setmana vinent s’estrena al Liceu l’òpera de Verdi “Louise Miller”.

Per això avui us oferim l’ària “Quando le sere al placido” interpretada pel gran cantant Piotr Beczała que és precisament el tenor que la cantarà aquests dies a Barcelona fen parella amb la soprano Sandra Radvanovsky.



divendres, 28 de juny de 2019

"Il Cenacolo" de Leonardo.


Per aquelles coses que palesen el misteri de la vida, la casa de l’amiga de Milà on havia d’allotjar-me és a un centenar de metres de Santa Maria delle Grazie, la bella església que Francesco I Sforza va fer construir, juntament amb un convent, per una comunitat de l’ordre de Sant Domènec. En el refectori del convent es troba El Darrer Sopar de Leonardo da Vinci. Visitar-lo era un dels objectius principals del viatge, però,  com vaig decidir-me a darrera hora, ja no em van admetre de reservar una visita per cap dels dies que passaria a la capital de la Lombardia.

En arribar a la casa de Milà havia d’esperar un parell d’hores fins què la meva amiga tornés de la feina. La primera cosa que vaig fer per passar l’estona va ser acostar-me a l’església veïna i veure la capella annexa al claustre. Sembla que Ludovico il Moro la va encarregar al Bramante i va haver d’estrenar-la tristament per enterrar-hi la seva esposa Beatrice D’Este, que va morir als vint-i-quatre anys i ell l’adorava fins el punt de fer un túnel des de Castelo fins la capella per visitar la tomba quan la malenconia s’aguditzava. Ell mateix va voler ser-hi enterrat. Al senyor que venia les entrades aparentment com un fet accidental perquè amb la seva elegància, simpatia i coneixements semblava un home de la casa, vaig preguntar-li si hi havia alguna possibilitat de visitar Il Cenacolo. Em va indicar, amb un to que infonia esperança, que l’única possibilitat era anar a les vuit del matí a l’obertura de la taquilla per veure si havia quedat algun lloc sense reservar o cancel·lat pel mateix dia.

L’endemà anava  a Vicenza la ciutat on Palladio va deixar la seva més forta empremta i on es troba el sorprenent i deliciós Teatro Olímpico. A Vicenza vaig començar a prendre consciència de l’horror dels bombardeigs anglesos i americans sobre els tresors de les ciutats del nord d’Itàlia durant la Segona Guerra Mundial. Espantosos i sacrílegs. Vicenza mateix va ser llavors una ciutat en flames, on res va ser respectat. Vaig començar la meva particular llista de destruccions a la portentosa Basílica Palladiana i vaig acabar-la a la Scala de Milan. Tot aixafat i admirablement reconstruït. Potser aquí es trobi una de les claus per entendre la desconfiança envers l’altre “civilitzat” que s’expressa ara perversament en certes formacions polítiques en voga. La Capella dei Scrovegni pintada a Pàdua pel Giotto va ser la darrera meravella que vaig visitar abans de retornar a Milà.
Milà és una ciutat esplèndida. A diferència de Catalunya, la Lombardia sempre ha estat molt rica. Frontera amb els Alps, tot hi és pla, verd, ple d’aigua. La capital reflecteix doncs una riquesa consubstancial en els seus edificis públics, religiosos o privats: il Castelo, il Duomo, Il Palazzo Reale, la Galeria Vittorio Emmanuele, la Scala i un inabastable etcetera. M’aturo tanmateix a la impressionant Pinacoteca de Brera amb els seus Bellini, Mantegna, Caravaggio, Rubens, Rafaello i Piero della Francesca i una enormitat d’artistes més, a més o menys a l’ombra dels genis. Cap obra no hi és sobrant. Em preguntava, ple d’admiració, qui havia fet aquella col·lecció, qui havia posseït aquell coneixement i gust infal·lible, un pròleg perfecte per allò que m’esperava per cloure el viatge.

A les vuit del matí d’aquell darrer dia de viatge havia anat a la taquilla de Santa Maria delle Grazie per veure si quedava alguna entrada per visitar Il Cenacolo. Va haver-hi sort i vaig poder triar d’anar-hi a la darrera visita. Després d’esmerçar el dia fent el recorregut pels llocs esmentats en el paràgraf anterior, va arribar el gran moment. A l’entrada una senyora va fer una breu introducció amb el bon criteri d’exhortar als assistents a no fer fotografies almenys durant els cinc primers minuts de la visita i d’obrir-se de cor a l’experiència de contemplar. Cap reproducció ni res d’allò que hagueu llegit ni molt menys allò pugui dir-vos ara pot aproximar-vos a l’emoció que us proporcionarà aquella presencia pictòrica. Mai l’expressió artística de la humanitat ha estat en tanta intimitat amb la divinitat. Il Cenacolo de Leonardo és cosa d’un altra món, però procureu no anar-vos-en d’aquest sense haver-la vista. Són quinze minuts d’eternitat.



dijous, 27 de juny de 2019

La Casa Batlló es posa més guapa


El turisme s’ha apoderat del centre de la ciutat. Només cal passejar avui pel passeig de Gràcia per comprovar-ho. Botigues de super luxe amb cues de clients russos i orientals a les portes i grups de turistes amuntegats fent-se selfies davant de La Pedrera o la casa Batlló. Precisament aquesta darrera va inaugurar fa uns dies la restauració de la seva façana. Aquí en trobareu una breu crònica escrita pel NÚVOL.


dimarts, 25 de juny de 2019

Coses que no entenc (o sí) L


. Que la directiva del Barça consideri la possibilitat de tornar a fitxar Neymar.

. Que algú es pugui refiar encara d’un personatge com Valls.

. Que els preus dels fitxatges futbolístics i les retribucions dels cracks assoleixin xifres realment pornogràfiques.

. Que en un país com Anglaterra un altre personatge delirant com en Boris Johnson  pugui tenir possibilitats de ser el líder del patit conservador i eventual Primer Ministre.

. Que un cop més l’incivisme dels que celebren la revetlla a les platges generis tones i tones de merda. (S'estima que uns 60.000 assistents han deixat més de 20 Tones de deixalles a les platges de Barcelona.) Podrien celebrar la festa a casa seva...

. Que es pugui autoritzar la participació de Jonqueres, en situació de presó, a les eleccions al Parlament europeu i després de ser elegit no se li permeti acudir a la JEC per recollir l’acta.

. Que després d’acabat el judici no es permeti als presos polítics estar en llibertat provisional fins que es pronuncií la sentència.

. Que els mitjans donin tanta rellevància i facin negoci amb les bodes mediàtiques de personatges tan  vulgars com en Sergio Ramos i la Belen Esteban.

. Que hagin trigat tan a produir-se dimissions en el sí de Ciutadans davant de la delirant posició de Rivera.

. Que es pugui fer una roda de premsa més deplorable, ridícula i vergonyosa que la que va fer el diputat de Vox a Castilla-León, Jesús Garcia Conde. Si algú no l'ha vist aquí la té.

.Que l'Administració de justícia espanyola sigui tan incompetent o cruel que organitzi un trasllat dels presos polítics de Madrid a Catalunya que al segle XXI dura tres dies i dues nits.



dilluns, 24 de juny de 2019

Presentació de COL·LECCIONS

El passat dimecres vàrem fer la presentació i entrega del llibre COL·LECCIONS del que hem parlat diverses vegades al Blog. El Verkami va acabar amb èxit al maig i el llibre s’ha editat com estava previst a començaments de juny.

L’acte es va celebrar als locals de The Folio Club, l’empresa d’impressió digital on s'ha imprès el llibre i que generosament va oferir les seves magnífiques instal·lacions. Hi varen participar l’Eduard Cairol, professor d’Estètica de l’UPF, que també ha escrit el pròleg del llibre, i l’Albert Padrol  fotògraf, editor i fundador d’ALTAIR. Les seves paraules van ser un immillorable començament de la trobada que ens va permetre passar una estona molt agradable entre amics i coneguts.

La fotògraf i amiga Carme Esteve va fer fotografies de l’acte. N’hem triat algunes que potser seran d’interès dels assistents i dels que no van poder venir. Aquí les teniu en l’àlbum adjunt.

Moltes gracies a tots els que d’una o altra manera han recolzat el projecte amb la confiança que gaudiran de les seves imatges.

Clickeu a sobre la imatge per obrir l'àlbum


diumenge, 23 de juny de 2019

L'Òpera dels dilluns

Avui us proposem seguir amb Mozart però aquest cop en la veu d’una soprano lleugera. 
Es tracta de la cantat russa de 30 anys Iúlia Lezhneva que té una veu que em recorda molt la de la gran Gruberova. Ens ofereix l’Exultate, jubilate .




dijous, 20 de juny de 2019

Els germans Sister


Ens trobem davant una pel·lícula de l'oest poc convencional, cosa gens estranya perquè el director, Jacques Audiard, és ... francès !. I ha vist reconeguda la seva bona feina en aquesta pel·lícula amb el premi a la millor direcció a Venècia. Hi ha violència, és clar, estem a l'oest salvatge ! ... Els trets i la sang abunden a dojo. Però hi ha moltes més coses ... !

A les pel·lícules de l'oest els personatges parlaven poc i disparaven molt. Aquí també disparen força, però pensen i parlen !. Especialment un dels germans, el gran, que expressa les seves preocupacions sobre si el món, la societat, no podria ser d'una altra manera, on els conflictes no es decidissin disparant sinó de forma diferent. Per si de cas, entre pensament i pensament el gallet és a punt.

De fet es troben en el camí cap una societat diferent, on apareixen artefactes nous que fan la vida més confortable i sorprenen els nostres herois, com un raspall de dents o una tassa de vàter.
Trepidant, lírica, divertida. Una pel·lícula de l'oest diferent !. I un altre motiu no menor per veure-la són els magnífics paisatges de l'oest ... rodats a Almeria, Pamplona i Romania !.



dimecres, 19 de juny de 2019

Un gat blau ecològic i quasi vegetarià



El Gat Blau és un restaurant que es defineix com ecològic, de Km. 0 i comerç just. Promocionen el consum del plat vegetarià (per reduir la petjada), però ofereixen porc de la Vall d’en Bas, vedella de l’Espunyola, poltre de la Vall Fosca, conill del Matarranya i peix de la Barceloneta. Les verdures arriben de l’horta de Tarpuna a LLinars del Vallès o bé del Prat. En lloc de treballar amb distribuïdors tracten amb productors. En la seva filosofia que trobareu a la pàgina web ens diuen: “Ha de donar la volta al món una hortalissa? Ha de passar per tres intermediaris? Calen vint quilos de peix per produir un plat d’un de sol?”.

El xef, Pere Carrió, que s’ha associat amb Jo Mestres, la propietària que va obrir fa anys el restaurant, li ha donat una nova orientació, i ha optat pel producte humil però de qualitat, el què li permet oferir un menú de migdia de 12 euros i a la nit al voltant dels 25: "Una papada de porc ecològic costa 4 euros, un quilo de cigrons eco prop de 3, l'entrecot és car, però podem fer tàrtar de parts menys nobles". Dit això, no penseu que la senzillesa comporta poca elaboració, al contrari, a la carta hi trobareu plats saborosos, ben presentats, originals i de bona digestió.

I tot plegat en un espai agradable, amb un servei cordial que combrega i s’implica en la filosofia de la direcció.


Comte Borrell, 122.
08015 Barcelona
Telf: 93 325 61 99


dimarts, 18 de juny de 2019

"Hierro"



Encara que en principi no soc especialment amant de les sèries haig de reconèixer que cada cop n’hi ha de millors, fins i tot algunes d’irresistibles. En tot cas les agraeixo curtes - de sis a vuit capítols - perquè si no se’m fan massa llargues. Fa uns mesos en vaig veure dues a Movistar que em vam agradar molt, “Arde Madrid” i “El dia de mañana” que em sembla que ja vaig recomanar des del Blog.

Ara n’he vist una altra que també m’ha agradat i que recomano vivament. Es tracta de “HIERRO”, una sèrie de vuit capítols a Movistar. La trama policíaca està molt ben concebuda i és intel·ligible, cosa sempre d’agrair. Les interpretacions, sobretot la de Candela Peña, extraordinàries i la fotografia del paisatges de la illa excepcional.

Per tant, si teniu Movistar a casa no us la perdeu.


diumenge, 16 de juny de 2019

L'Òpera dels dilluns


Després de tants dies d’agitació judicial i electoral us proposo aquest dilluns  una música balsàmica. 

El “Laudate Dominum” de W.A.Mozart en la fantàstica veu de la mezzosoprano russa Hibla Gerzmava.




Presentació COL·LECCIONS


Com hem anat informant, el proper dimecres dia 19 a les 19,30 presentarem el llibre COL·LECCIONS.

L’acte tindrà lloc a l’espai de The Folio Club, situat al carrer Roc Boronat, 37, al Districte 22@ del Poble Nou. S’hi pot arribar en Metro (L 4) baixant a l’estació Llacuna, que està a 200 metros del local, o amb el bus 6; i tampoc és massa difícil trobar algun lloc per aparcar als voltants.

Els lectors del Blog amants de la fotografia que ens vulguin acompanyar seran benvinguts.


divendres, 14 de juny de 2019

La democràcia al carrer


Fotografia Col·lectiu SE-GRA

El Born CCB presenta una exposició de fotografia en la que dos dels seus tres autors són amics i antics companys de feina. Es tracta d’una mostra del seu fons, recentment donat al l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB), amb imatges dels moviments socials dels primers anys de la transició, 1977-1980.

És una exposició que ens recorda la vitalitat de les forces sindicals d’aquells anys. Aquí teniu la crònica que he escrit pel NÚVOL.