Hasta la vista, Sole!

Quina pena, la mort de l’Amparo Baró! No sabia que estava malalta així que he rebut la notícia una mica com la d’una mort sobtada. Però de seguida m’ha vingut al cap un nom que m’ha fet somriure. El nom de la Sole; la Sole de ‘7 vidas’.

Per mi, la Sole no és només el personatge que va interpretar l’Amparo Baró sinó, una mica, el seu alter ego. Per ser honestos, crec que no em toca a mi fer un repàs de la seva dilatada trajectòria com a actriu perquè, potser per generació, no l’he viscut prou, i hauria de recórrer –com ja he fet- a la wikipèdia ( o a El País).

En canvi, aquell mític paper en aquella gran sit com no només el recordo sinó que, com deia, gairebé l’identifico amb la seva persona. És així, Amparo! I si no m’equivoco, la Sole solia fer unes arengues filocomunistes bastant autoparòdiques. Algú més se’n recorda?

Doncs res, que se’ns en ha anat la Sole, l’Amparo, per sorpresa d'alguns i gran pena de tots. Però sempre podrem recuperar algun fragment del seu pas per ‘7 vidas’, que ens va fer riure tants diumenges, i recordar-la sempre així. Hasta la vista, Sole!

...y para muestra, un botón.

Clickeu sobre la foto i s'obrirà el vídeo

El Sirtaki grec

Aquests dies que es parla tan de Grècia em sembla un bon moment per recordar una memorable escena de "Zorba el Grec", amb l'escena del sirtaki de Mikis Theodorakis, en la que el pobre treballador (Antony Queen) ensenya a un jove propietari  anglès (Alan Bates) a ballar aquest dansa a la platja. Sense metàfores.

Retorn a Lisboa de Muñoz Molina

A finals del anys 80, Antonio Muñoz Molina va deixar de ser un anònim funcionari de l'Ajuntament de Granada gràcies a l'èxit de la seva segona novel.la,  'El invierno en Lisboa'. Ara torna a la capital portuguesa per explicar la història de l'assassí de Martin Luther King, que va passar uns dies a Lisboa en la seva fugida després de disparar un tret a la cara del líder  del moviment contra la segregació racial als Estats Units. A "Como la sombra que va" Muñoz Molina barreja aquest tema amb un altre autobiogràfic, el del seu propi viatge a Lisboa l'Any Nou del 1987 per documentar el llibre ja citat.

La peripècia del criminal, James Earl Ray, és explicada amb el rigor documental i l'exercici especulatiu propis de la prosa treballada amb la que l'autor disecciona els seus protagonistes. El record del tèrbol pescater de 'Plenilunio' sembla evident. S'agraeix per cert l'afegit històric i el to humà que prop del final dedica a la víctima de Ray.

Però intueixo que el que més quedarà a la memòria dels lectors habituals de Muñoz Molina serà tot el que es refereix a la vida real de l'autor abans de l'èxit comercial dels seus llibres, marcada pel provincianisme, l'afició a l'alcohol i una relació de parella insatisfactòria. Trobem un adolescent de 31 anys que busca la seva salvació en la ficció i les llargues nits als bars de Granada. L'aparició de la periodista Elvira Lindo va canviar la seva vida i aquesta novel.la és entre d'altres coses un acte tant d'expiació del passat com de celebració de l'amor, en ambdòs casos amb una impudícia tan sorprenent en l'autor com saludable pel lector.

Dos biòpics

Aquests dies coincideixen a la cartellera dues pel·lícules basades en dues  biografies de dos científics anglesos: “The imitation game” fa referència al matemàtic i informàtic Alan Turing i “La teoría del todo” al físic i cosmòleg Stephen Hawkings; contemporani nostre el segon, i de la primera meitat del segle passat (va morir el 1954 als 42 anys) el primer.

   “The imitation game”

Alan Turing va ser un gran matemàtic i informàtic que en l’època de la segona guerra mundial es va veure implicat en temes de criptografia i de desxiframent dels missatges alemanys, activitat en la que la pel·lícula centra, amb força dinamisme, una gran part del seu relat, sense, per això, deixar de banda d’altres aspectes del personatge, incloent la seva homosexualitat que, en l’època no tant distant que li va tocar viure, era encara punible al liberal i demòcrata Regne Unit.  

Condemnat per la seva homosexualitat, Turing va haver de triar entre la presó i la llibertat, condicionada a rebre un tractament hormonal equivalent a una castració química. Dos anys després el van trobar mort, possiblement suïcidat per enverinament de cianur, injectat en una poma que va mossegar. S’ha especulat que aquest fet va inspirar – encara que sigui inconscientment – els dissenyadors del logo d’Apple, per rendir un homenatge pòstum a un dels genis pioners de la informàtica.

“La teoría de todo”

Stephen Hawkings ha desenvolupat idees i teories importants i trencadores sobre l’origen i evolució de l’univers, el big bang i els forats negres. Des de ben jove ha desenvolupat una malaltia neurovegetativa important, que ha superat amb energia, determinació i l’ajut de persones molt determinades que han estat al seu costat en moments significats de la seva vida, molt especialment la seva primera esposa, Jane Wilde. La pel·lícula posa èmfasi en aquests aspecte, incloent la vida familiar, amb tres fills.

En els dos casos les pel·lícules se centren en un aspecte central del personatge, donant pinzellades de la resta de les seves facetes; utilitzant un determinat fil narratiu conductor per assolir un resultat narratiu i dramàtic molt efectiu: En el cas de Turing, les incerteses d’una situació militar angoixant; en el cas de Hawkings, una salut pendent d’un fil i una vida sentimental complexa.

A més de centrar-se en aspectes específics, sovint les pel·lícules biogràfiques, condicionades per les limitacions del medi o les visions dels guionistes, contenen simplificacions i, a vegades, distorsions. En el cas de Turing, es deixen de banda d’altres assoliments científics i tècnics personals importants (com la conceptualització i disseny de la “màquina de Turing”, cabdal en els inicis teòrics i pràctics de la informàtica); es presenta com un assoliment individual o de petit grup un projecte de criptografia militar que va implicar força més col·lectius i es posa menys èmfasi en les seves vivències personals i sexuals. En el cas de Hawkings, la pel·lícula no aprofundeix en els seus assoliments científics i algunes crítiques indiquen que s’han reorganitzat els fets sentimentals per assolir convencions dramàtiques.

En els dos casos, però, les revelacions que es fan permeten aproximar-se a   la globalitat del personatge i desperten l’interès de l’espectador per  ampliar-ne el coneixement, cosa fàcil, donada l’abundor de material bibliogràfic i referències a Internet disponible;  i les pel·lícules assoleixen uns nivells d’intensitat i qualitat que les han fet mereixedores d’ésser nominades als Oscars d’enguany.

Conjuntament ens ofereixen una magnífica  oportunitat de gaudir de bon cinema i d’acostar-nos al món de la ciència, i de constatar que darrera els científics exitosos i de prestigi hi ha persones humanes complexes, que uneixen, a una capacitat intel·lectual extraordinària, una energia, una determinació i una capacitat de treball elevades per superar les dificultats de la vida; i la necessitat de comptar amb l’estima i l’ajut de les persones del seu voltant.

                                                                                                 Jordi Castells

L'Òpera dels dilluns

Aquesta setmana hem anat un altre cop a una sessió d’òpera al Cinema. Es projectava el “Don Pasquale” de Donizetti en una versió enregistrada a París el 2006 . Aquesta és una de les darreres grans obres del gènere ”buffo” que el romanticisme acabaria esborrant. La veritat és que en alguns dels seus passatges, especialment en l’obertura i els moments de cant “silabato” em va semblar reconèixer clarament una traça rossiniana.

El  repartiment era prou notable,  amb un jove  Diego Florez com a Ernesto, Rugiero Raimondi com a Don Pasquale i l’espanyola Isabel Rey com a Norina.

Avui escoltarem l’obertura de l’obra que em va semblar un dels moments més brillants musical d’una obra que no trobo que sigui de les més reeixides de Donizetti. L'orquestra està dirigida per Riccardo Mutti.

Teatro de la Ciudad

 Fa un parell de posts, vaig parlar de com la tendència de fer ficció documental havia arribat també al teatre. Avui us presento una nova iniciativa que es proposa modernitzar el teatre, en aquest cas reforçant la participació de l'espectador. En un temps en el que la participació és un valor en alça, en el que ja no podem ser ciutadans ni lectors ni espectadors televisius passius, era d'esperar que també ens fessin posar les piles quan estem davant (o dins, o darrera) d'un escenari. Tres autors i directors teatrals amb molt prestigi i projecció, Miguel del Arco, Andrés Lima i Alfredo Sanzol, s'han unit per presentar un ambiciós projecte conjunt, el "Teatro de la Ciudad", que serà acollit pel Teatro de la Abadía de Madrid. 

En aquest teatre, d'una banda, tots tres directors col·laboraran per presentar obres connectades entre sí (un primer cicle de tragèdies gregues) i programades en dies alterns per tal que l'espectador les pugui veure consecutivament. D'altra banda, hi haurà sempre una mena de quarta funció que complementa les altres tres i on tots tres junts improvisaran i miraran de desconcertar l'espectador. En les seves pròpies paraules: "Nuestra pretensión es generar la experiencia en el espectador de algo más que una mera función”. Més enllà de tota aquesta vocació innovadora, la mera decisió de treballar junts, de fer col·laborar les seves respectives troupes, em sembla una gran notícia.

Acabo avisant de l'estrena a Barcelona de dos espectacles d'autors clàssics francesos que poden ser interessants i dels que miraré de parlar-vos des d'aquí aviat: la Fedra de Racine al teatre Romea i No feu bromes amb l'amor d'Alfred de Musset, a la sala petita del TNC.

BIRDMAN: Tragicomèdia del superheroi en decadència.

Un actor de Hollywood en decadència intenta recuperar el prestigi perdut dirigint a Broadway una pretensiosa adaptació teatral d’un relat de Raymond Carver. El teatre es converteix, a Birdman, en escenari real i metafòric d’una tragicomèdia, la de la pròpia vida d’aquest actor marcada per un antic èxit tan rotund com efímer, un matrimoni fallit, una paternitat mal portada i el fracàs professional com a motor de la depressió.

Amb Birdman, Alejandro González Iñarritu canvia lleugerament de registre, abandonant la gravetat dels seus drames anteriors (21 gramos, Babel, Biutiful) per aprofundir en els seus temes habituals –les misèries i la decadència humanes- des d’una mirada una mica més còmica i irònica. No renuncia, això sí, als repartiments corals i a les històries creuades, tot i que en aquesta ocasió tot pivota al voltant d’aquest actor en decadència i la seva tragicomèdia vital.

Aquest personatge està interpretat per Michael Keaton, un actor amb qui fàcilment s’hi poden establir paral·lelismes. Keaton, com el seu Riggan Thomson, també es va fer molt popular fent de Batman als primers films dirigits per Tim Burton. Un pes que Keaton no s’ha arribat a treure mai de sobre, de la mateixa manera que el superheroi d’ales negres i els seus superpoders acompanyen perpètuament al personatge central de Birdman. La doble lectura que aporta la presència de Keaton dota de major riquesa un guió que recorre a molts tòpics i llocs comuns sobre l’artista en crisi perpetua, que veu com la seva vida personal i professional s’enfonsa sense remei.

Iñarritu ha sabut trobar una manera diferent de plasmar aquests tòpics, gràcies a un muntatge en morphing que crea un fals pla seqüencia amb el que s’aconsegueix la sensació de continuïtat espaial i temporal. Un vistós exercici pirotècnic capaç de fer que Birdman enlluerni com un bonic castell de focs.

Però un cop s’apaguen les llums, les cendres que deixa Birdman tenen poca consistència. El film té alguns moments destacables, com la primera part dels caòtics assajos de l’obra i la manera com el text de Carver s’acaba convertint d’alguna forma en la plasmació de la vida personal de Riggan Thompson, però totes aquestes idees tenen el regust d’allò que ja s’ha vist (Short Curts, Vania en la calle 42 o fins i tot Que ruina de función venen ràpidament al cap).

On sembla que Iñarritu ha volgut aportar alguna cosa de collita pròpia és en els atacs mes sonats que conté Birdman. Un d’ells, el que arremet contra els crítics, en aquest cas teatrals, tot i que la doble lectura és obvia en un director que és venerat i defenestrat a parts iguals per la crítica especialitzada. L’altre crítica mordaç, i sens dubte el més interessant d’un film que promet més del que realment ofereix, és la que es desprèn de la tensió entre el cinema independent i el cinema comercial de Hollywood. Iñarritu, en un efectista desplegament visual, fa irrompre enmig del seu drama teatral una seqüència de grans efectes visuals, explosions i persecucions com les que habiten el cinema d’acció i superherois que es produeix a Hollywood. Un missatge d’alerta sobre el cinema que avui es menja gran part de la quota de pantalla, però també, perquè no interpretar-ho així, una demostració de què, arribat el cas, Iñarritu pot estar preparat per dirigir el que calgui. 

Wolinsky, je ne pense qu'a ça.

El dia 7 de gener a París no es va matar la llibertat d’expressió ni es va acabar amb Charlie Hebdo. La tragèdia irremeiable va ser l’assassinat d’uns éssers humans, en nom d’allò que no té nom, per dos joves que potser uns anys abans, quan anaven al lycée i encara no havien perdut el sentit del humor, havíen somrigut amb els dibuixos i acudits d’aquells a qui acabaven de llevar la vida.

Entre les víctimes, vull recordar, per homenatjar-les a totes, a un dibuixant nascut a Tunis l’any 1934, de mare franco-italiana i de pare emigrant polonès. Es deia Georges Wolinski i des dels meus primers viatges a París els anys 60 el vaig seguir a les pàgines de “Hara-Kiri”, autodenominat “Journal bête et méchant”, que va ser la matriu de tots els Hara-kiri i Charlie posteriors. Els seus dibuixos i històries palesaven “la joie de vivre” en la seva fórmula més francesa, i que aleshores em semblava, i encara em sembla, tan desitjable com alliberadora. Wolinski la va condensar en una expressió brillant, “Je ne pense qu’à ça”, acompanyada d’un dibuix d’un home meditabund assegut damunt el cul d’una noia. Aquesta expressió ha transcendit per a mi el terreny del joc amorós al que directament la referia el dibuixant, per esdevenir la millor expressió de totes les obsessions que al llarg de la vida han valgut la pena. L’he repetit infinitat de vegades i ara també em permet d’explicar el que sento en confrontar-me al crim: Je ne pense qu’à ça.

Manuel Castells va recordar Wolinski l’altre dia com un company del maig del 68.  Tenia molta raó de fer-ho no solament per l’actitud militant a les pàgines de “Action” o “L’Enragé”, sinó perquè els seus dibuixos van anunciar,  van acompanyar i van permetre que sobrevisquessin fins ara les formes i l’esperit del 68.

Amb el pas dels anys Wolinski va merèixer tots els honors que un Estat com el francès sap donar. Li agradava viure bé i no se’n amagava, era un home lliure i va col·laborar, sovint a la vegada, en diaris i revistes de posicions divergents o vocacions diferenciades, “Charlie Hebdo” i “l’Humanité”, “Paris-Match” i “Le Nouvel Observateur”, entre d’altres. Al llarg dels seus 80 anys va ser un artista prolífic que a més de les seves col·laboracions en les revistes humorístiques va publicar 80 àlbums, tres obres de teatre, una pel·lícula i un llibre Lettre ouverte à ma femme, dedicat a Maryse, la seva companya durant 44 anys a qui adorava.

Els seu humor bondadós, saborós, però crític i penetrant, convivia amb un cert pessimisme i una dosi de malenconia. El seu darrer àlbum duia el premonitori títol Le pire a de l’avenir. Aquesta propensió al pessimisme no ha d’estranyar en un home perseguit per la tragèdia, com quan van assassinar el seu pare o quan va perdre la seva primera dona em un accident de cotxe. Després d’omplir tantes vides, com la meva, d’instants de revelacions intel·ligents, de somriures còmplices i d’obsessions innocents, podia esperar haver-la deixat enrere, la tragèdia, però sembla que va poder veure-la, en la pausa dels assassins, com tornava vestida amb la més despietada gala per posar-li el FI a la seva extraordinària història. Tanmateix, ningú podrà robar-li mai, amb el fals camí curt dels trets, ni la raó ni el final a un home que deia i va deixar escrit “el humor és el camí més curt d’un home a un altre”. Si clickeu el dibuix següent trobareu una petita sèrie de dibuixos d’aquest mestre de “la joie de vivre”.

Justícia justa

Ahir vaig veure el Telenoticies una informació judicial, que encara que malauradament no sigui excepcional, resulta delirant. S’havia de celebrar un judici per un suposat delicte d’estafa en el que una dona i el seu company haurien participat en la contractació irregular de préstecs amb garantia hipotecària a catorze veïns de la zona Franca. Sembla que la intermediació es feia en condicions fraudulentes, que alguns dels perjudicats no haurien rebut la totalitat del préstec i que en no poder pagat haurien estat desnonats. Aquest és un procediment que s’arrossega pels jutjats només des de fa set anys...

Sense entrar en absolut en el fons de l’assumpte el que volem destacar és que el judici va durar deu minuts perquè la processada va manifestar que havia canviat d’advocat i que aquest no havia tingut temps d’estudiar l’assumpte i preparar la defensa. El judici es va suspendre i, llegiu-ho bé, va quedar ajornat fins el proper mes d’Octubre; sí, sí d’Octubre. És obvi que la raó no deu pas ser que el nou advocat necessiti aquest temps per preparar la defensa. Suposo que el que passa és que l’ajornament posa el judici a la cua, és a dir que, com es diu popularment, li fa perdre la tanda. 

Us imagineu els perjudicis que això suposa pels demandants? Us imagineu que quan un cirurgià ha de ser substituït per qualsevol raó el pacient hagués d’esperar deu mesos per ser operat? O que si un pilot d’avió no pot fer-se càrrec d’un vol tots els passatgers no poguessin fer el viatge fins setmanes després? O que si un mestre està de baixa els alumnes es quedessin sense classe fins que s’hagués convocat i cobert una nova plaça? Oi que sembla impossible? Doncs amb la justícia passa això, això i moltes altres coses que ara no comentarem. Personalment he viscut de prop un altre cas en el que la malaltia d’un advocat defensor va suposar un endarreriment del judici de més de sis mesos . 

Mentre els mitjans, els criteris organitzatius, i els procediments de l’administració de la justícia segueixin permetent aquesta mena de pràctiques dilatòries i trucs processals no es podrà parlar d’una justícia justa. 

L'Òpera dels dilluns

Aquesta setmana ha mort Elena Obratsova, una gran mezossoprano russa. I per això volem que en la seva memòria els seguidors del Blog puguin escoltar la seva veu. I ho farem amb una de les més populars romances russes que interpreta amb la seva profunda veu i exquisida dicció. Es tracta de “Matí boirós” del compositor Ivan Turgenev. La gravació va ser enregistrada en un concert el 1962.

Reflexions en torn a "Charlie Hebdo"

El brutal atemptat contra “Charlie Hebdo” ha generat tot un seguit de reflexions sobre el fenomen terrorista i les seves implicacions i conseqüències en els terrenys de la seguretat i de la llibertat d’expressió. Les mateixes paraules del Papa han provocat una forta polèmica. Avui volem reproduir l’article del sociòleg Manuel Castells a La Vanguàrdia que ens ofereix una visió molt interessant del problema.

"La mama i el cop de puny"

Texas, Barcelona...

En aquest blog encara no s’ha parlat mai del nou cinema Texas, incomprensiblement. I és estrany perquè, com jo, tots aquells que ja l'han descobert repeteixen.

El tinc al costat de casa i això ajuda, clar. Però aquest no és l'argument de pes, sinó els 3 euros que val l’entrada, molt temptadors al costat dels preus de les sales convencionals. Vaja, que es poden veure tres pel·lícules pel mateix preu que costa anar un dia al Bosque, al Verdi o l’Aribau.

D’acord, diguem-ho tot, el Texas és un cinema de reestrenes, que no fa la competència a les altres sales i, entre altres coses, és per això que es pot permetre vendre entrades a aquest preu. Però compte, no s’hi projecten velles glòries, sinó títols bastant recents. De fet, si no sou espectadors addictes a la cartellera, en veure-la anunciada potser se us escaparà un "encara la fan, aquesta?". Ara mateix, per exemple, hi passen una de les candidates a l’Oscar a millor pel·lícula de parla no anglesa, ‘Ida’, també l’espanyola ‘El niño’, ‘Her’ o ‘La grande belleza’, entre altres.

La selecció de pel·lícules és interessant, una mica en la línia dels Verdi o els Renoir, i sempre en versió original subtitulada. El criteri el posa el cineasta Ventura Pons. De fet, el criteri, la iniciativa de reobrir el Lauren Gràcia amb el nom de l’històric cinema Texas que el va precedir, la inversió i les ganes.

Bé, no sé si s'ha notat, però us l'estic recomanant!

Les cases icòniques de La mansana d'or

Fa unes setmanes es va celebrar a Barcelona un Congrés ben singular, el de  les  “Cases icòniques”. Trobareu al NÚVOL una ressenya d’aquesta organització que a Barcelona compta amb un nombre important de cases associades.

Amb motiu del Congrés es van organitzar unes visites a algunes de les cases icòniques barcelonines i vaig tenir el plaer de ser-hi convidat. Concretament varem visitar les tres cases de l’anomenada “ Mansana de la discòrdia” al Passeig de Gràcia, la Casa Batlló,  la Casa Ametller i  la Casa Lleó i Morera. Són, com tothom sap, una veritable meravella. I, és clar,  vaig tenir l’oportunitat de fer un reportatge fotogràfic que aquí us ofereixo. També varem visitar la racionalista Casa Bloc al barri de Sant Andreu i La Ricarda al Llobregat. Però d’aquestes en parlarem un altre dia.

"1 Foto 1 dia" a Arts Santa Mònica

Al centre Arts Santa Mònica, al cap d’avall de les Rambles, s’ha inaugurat fa pocs dies una mostra fotogràfica molt interessant ”1 DIA 1 FOTO” Es tracta d’una sèrie de 365 fotografies, una per cada dia de l’any 2014, que han fet 31 fotoperiodistes. Els  resultats són excel·lents. Adjunto la crònica sobre aquesta exposició publicada al NÚVOL.

L'Òpera del dilluns

Fa unes setmanes varem escoltar una peça d’una sarsuela, un gènere que que alguns seguidors del blog reclamen. Avui, perquè no es queixin n’escoltarem una altra. És tracta de la coneguda “Noche de amor” de “El último romántico”, dels compositors Reveriano Soutullo i Juan Vert. La interpreta Josep Carreras en una gravació d'un seu recital a Moscú de l’any 1992, ja fa uns anyets, la qual cosa ens permetrà escoltar la veu del tenor en tot el seu esplendor.

En Bartomeu i la veritat

Abans d’ahir a la tarda era a casa i vaig veure per televisió una bona estona, no tota perquè resultava insuportable, la roda de premsa del President del Barça. La veritat és que no sé perquè la va convocar. Després d’anunciar d’entrada i sense cap mena de preàmbul que havia decidit, contra tot el que havia manifestat fins llavors, no esgotar el seu mandat i convocar les eleccions pel mes de juny va passar immediatament al torn de preguntes. La única explicació: rebaixar la tensió que es viu al Club. La flor i la nata del periodisme esportiu, amb els directors dels mitjans al front el varen crivellar a preguntes, la majoria molt directes i incisives, i jo no diria que especialment malintencionades després de tot el que està passant al Club i el seu entorn els darrers mesos.

Durant una llarguíssima estona el President no va respondre absolutament a cap de les preguntes que se li feien i es va limitar repetir infinites vegades l’argument de la rebaixa de tensió i a expressar un seguit de generalitats, d’excuses sense solidesa, de mitges veritats i de falsedats evidents que podria detectar l’oient més desinformat. Va ser una actuació de  vergonya i a mi gairebé em feia posar vermell. Era perquè els periodistes s’aixequessin i marxessin de la sala però evidentment tots varen insistir una i una altra vegada sabent que era totalment inútil.

A en Bartomeu se’l veu un bon tipus, pacífic, poc agressiu però certament amb molt poca personalitat, que s’ha trobat per la renúncia de Rosell amb una presidència que li ve no grossa sinó enorme. Els fets, els interessos  i els egos del futbol el desborden i no sap què fer. Però el que volia emfatitzar sobretot amb aquestes ratlles és com n’estem d’acostumats en aquest país a la manca de rigor que permet als personatges públics estar parlant més d’una hora sense aclarir res de res, disfressant la realitat i dient mentides una darrera l’altra. Francament això desprestigia el paper dels dirigents, tant si són polítics com civils,  desacredita la seva  honorabilitat i crea entre la gent un escepticisme total. Tan difícil és dir la veritat, o alguna cosa que s’hi acosti una mica? No es pot ser mínimament honest i explicar allò que realment passa o, si més no, alguna cosa que se li acosti? Cal fer de la mentida la forma normal d’expressió. Fem-nos-ho mirar.

Teatre radiofònic

Us agradaria veure un muntatge de "El Quijote de la Mancha", amb text adaptat pel Francisco Rico i amb el Javier Cámara com a Sancho Panza y el Pou com a ingenioso hidalgo? Doncs no caldrà que traieu entrada, només haureu d'encendre la ràdio.

Ara que comença l'any, volia compartir amb vosaltres la descoberta que he fet recentment gràcies a un article del propi Josep Maria Pou (de qui justament hem parlat aquesta mateixa setmana a "Prova i error" en motiu del seu espectacle Prendre partit): el teatre ha tornat a la ràdio. Ràdio Nacional d'Espanya té un nou programa en el que emet, en col·laboració amb La Casa Encendida, espectacles teatrals radiofònics amb actors de primera fila. Per exemple, recentment van estrenar "Extraños en un tren" protagnitzada per l'Ernesto Alterio. També han muntat "Ricardo III", "Platero y yo", o "Un mundo feliz". Podeu accedir a tot els enregistraments al link següent: Ficción Sonora.

Tot torna, i més ara que està de moda de recuperar tot el recuperable (i el no recuperable també). De manera que té tot el sentit emetre de nou obres de teatre a través de les ones, un proposta que s'havia extingit. Estaria bé que també Catalunya Ràdio s'apuntés a la iniciativa "vintage" (si és que encara no ho ha fet), i també poguéssim sentir ràdio-teatre en català.

"Canvia el punt de vista"

De tant en tant m’arriba a través de la xarxa  algun vídeo que em sembla que és interessant difondre. Aquest és el cas de "Canvia el punt de vista", un petit reportatge sobre els tallers que Pau LLonch, un dels components del grup de Hip Hop “At Versaris”, i company d’escola i de penya d’en Pau, imparteix a instituts de Sabadell. El tema, fer participar als estudiants en la lluita contra el racisme. Com veureu els nois s’ho passen i actuen d’allò més bé. Una magnífica iniciativa.

Dos restaurants de restaurants.

A mitjans de 2013 va obrir al Born, El mercat de la Princesa. Es tracta d’un seguit de propostes molt diverses: un bar de tapes, un de platillos, un de japonès, un altre d’especialitats italianes, un d’asiàtiques, més enllà un especialitzat en ostres, un altre en patates, un en cocció a la planxa, un de productes ibèrics i formatges, encara un altre que serveix ous en les seves diverses presentacions, tampoc hi falten els plats de postres amb productes dolços i salats, ni per descomptat les begudes (bons vins, cerveses artesanes, combinats de destil·lats i cafès).

Tot plegat situat en un únic espai, un palauet del segle XIV amb una gran lluerna central que il·lumina les taules compartides del pati interior i tots els voltants. La qualitat és molt acceptable i els preus també. Potser tot plegat resulta una mica turístic, però és ideal per fer un mos lleuger i picar de diferents plats. La preparació sol ser de cuina a la vista i sense interrupció durant tot el dia, pel què és especialment recomanat per als passavolants amb gustos gastronòmics.

En canvi, per aquells que us vulgueu entaular amb una major privacitat i pausa, fa un parell de mesos que va obrir la seves portes El nacional. Un altre restaurant de restaurants ubicat en un lloc tant o més emblemàtic i tant o més cèntric que l’anterior, es tracta d’una petita joia de l’arquitectura industrial del segle XIX situada a l’interior d’una illa de cases de l’Eixample molt a prop de la Plaça de Catalunya.

Aquí l’espai és molt més gran i els diferents restaurants tenen taules pròpies, només un treballa en format d’autoservei i tres o quatre tenen barra (el de les llaunes Espinaler i la cervesa Damm, el dels vins a copes i el pernil ben tallat, el de les ostres i una part de la cocteleria). La resta són espais més grans distribuïts segons especialitats: carns selectes cuites a la brasa o al forn de llenya, peix fresc que podeu triar del seu aquari i per acabar tapes i platillos típics de totes les zones de la geografia peninsular..., en aquest darrer cas per donar-hi un aire més festiu, els plats calents són servits en subhasta, tal i com ho fan al celebrat Tintero de Màlaga.

Al Nacional els preus són més elevats, però a primer cop d’ull tot plegat és també més elegant, més sofisticat i de més qualitat, sense menystenir la del Mercat de la Princesa, i a més a més aquí hi trobeu restaurants de plat i no exclusivament de platillo com en el cas del Born. Podeu aprofitar aquests dies de gener, quan aneu a comprar “els reis” o de rebaixes, per passar per alguns d’aquests restaurants i no perdre temps buscant varietat, tot ho tindreu a tocar. Això sí, eviteu les hores punta, aquests dies de festa estaven a “vessar” i l’únic que es podia fer era anar-hi a donar un cop d’ull (anar al bany del Nacional, que val molt la pena pel seu disseny) i esperar una època més tranquil·la.

                                       El Mercat de la Princesa, Flassaders, 21 BCN (sense reserva)

    

                            El Nacional, Passeig de Gràcia, 24 bis BCN (sense reserva)

"Prendre partit"

Josep Maria Pou, actor i director a la vegada, i Andrés Herrera, encapçalen, al teatre Goya de Barcelona,  el repartiment de l’obra Prendre Partit, que ens transporta al judici que el 1946, ja acabada la segona guerra mundial, va tenir lloc a Berlin  contra el prestigiós director d’orquestra Wilhelm Furtwängler.

En el judici es pretén aclarir si Furtwängler, que va seguir duent a terme amb força prestigi la seva professió artística a Alemanya durant el règim nazi, va col·laborar amb el nazisme.

La forta dialèctica entre els dos personatges principals: l’acusador – el Major Steve Arnold interpretat per un excel·lent Andrés Herrera – i l’acusat - Wilhelm Furtwängler, interpretat magistralment per Josep Maria Pou – planteja en l’escenari qüestions que cada espectador ha de resoldre individualment: En una societat on la bogeria ho ha emplenat tot amb tanta intensitat que a la persona individual se li fa difícil pensar, sentir, i menys encara actuar de forma humana o racional, fins on pot o ha d’arribar la pròpia conducta en l’oposició a la bogeria col·lectiva ? Com i perquè s’arriba a situacions on ni tan sols l’heroïcitat permet entreveure una sortida ?

Les preguntes que fa l’acusador, dures i violentes, fruit de la constatació dels horrors personals comesos durant el nazisme i les respostes que dóna Furtwängler exposant la seva posició personal, ressonaran en les orelles i l’interior dels espectadors dies després de veure l’obra. Perquè durant les quasi dues hores que dura l’obra, els dos personatges principals i els magnífics quatre secundaris no donen treva a l’espectador, que abandona la sala pensant menys en si hi ha hagut un guanyador o un perdedor que en si la raça humana podrà algun dia autodenominar-se racional.

En definitiva, Teatre amb T majúscula, perquè et té atrapat durant la representació, gràcies a un text profund, unes magnífiques interpretacions i una posada en escena adequada. Us recomano que la veieu.

Jordi Castells

L'Òpera dels dilluns

Aquestes darreres setmanes s’està representant al Liceu l’òpera Maria Estuarda de Gaetano Donizetti. La veritat és que l’obra no és pas una de les millors creacions del compositor.  L’argument resulta força ensopit, sobretot al segon acte, i a la música trobo que li manca la màgia d’altres obres del compositor.  El muntatge, que barreja vestuaris d’època de les dues reines amb altres d’una època més recent per la resta dels intèrprets, tampoc no em va semblar especialment estimulant. Però, això sí, el trio d’intèrprets integrat per les dues reines, Anna  i Maria  i en Roberto, va estar molt bé. Sobretot la gran mezzosoprano americana Joyce  Di Donato, que era realment el motiu de la meva assistència, ens va oferir, amb la seva veu que omple el teatre en tot moment , una actuació sobresalient.  Avui l’escoltarem un breu fragment del darrer acte “Tu di un’umile preghiera” en una gravació del Metropolitan Opera de Nova York.

"Lo jardí de les rahons perdudes"

Aquesta tardor vam "descobrir" un jardí que desconeixíem, del qual mai havíem sentit parlar. Els Amics del Jardí Botànic de Barcelona van programar a la Filmoteca un parell de documentals relacionats amb els jardins. Un d'ells era : "Lo jardí de les rahons perdudes", un documental del geòleg Daniel Barbé, premiat l'any 2011 amb el Romà Gubern de Cinema d’Assaig. Es refereix a les "rahons" perdudes de les persones que estaven ingressades al Parc Sanitari de Sant Joan de Déu, l'antic Manicomi de Sant Boi. En el debat posterior al documental, el seu director ens va explicar la seva recerca durant 10 d'anys sobre aquest jardí de l'antic Manicomi, feta amb la col·laboració de l'arquitecte David Agulló. En aquest jardí modernista es poden veure construccions que tenen molts elements en comú amb les de Gaudí i Jujol. Sembla com si ells mateixos, o col·laboradors seus molt propers, haguessin fet d'aquest jardí un lloc d'assaig d'obres posteriors d'aquests arquitectes modernistes. Els treballs en aquest jardí són contemporanis de les obres de Gaudí a la Colònia Güell, molt a prop del Manicomi. Davant la sorpresa i l’interès dels assistents es va convocar una visita al jardí, comentada pels autors.

Durant gairebé dues hores varem poder apreciar in situ les similituds de les construccions que veiem amb obres, sempre posteriors en el temps, de Gaudí i Jujol. Varem poder veure uns bancs, que eren com un "banc" de proves del banc sinusoïdal d'en Jujol al Parc Güell. Tanta similitud planteja la hipòtesi que els treballadors que van fer aquest banc fossin els mateixos malalts mentals del jardí del manicomi; i això fa pensar que aquest jardí no era només un jardí modernista sinó que era un jardí "terapèutic" on els malalts seguien les instruccions de construcció que se'ls hi donaven però tenien marge per a la seva creativitat i podien expressar lliurement en les construccions elements creats per ells  mateixos.

També varem poder apreciar similituds en la utilització de materials, com somiers, que més tard en Jujol va utilitzar a Montferri, quan va fer l'església de Montserrat.  Dins de l’Hospital hi havien més de mil homes, dels quals uns quants centenars treballaven de paletes, cosa que els permetia acceptar encàrrecs a l’exterior i certificar així la seva curació. Aquesta curació pel treball, anomenada “ergoteràpia”, era l’eix de la vida dins de l’Hospital. Gaudí i Jujol van fer possible que molts malalts de Sant Boi sortissin a treballar amb ells; això significava la seva "llibertat", l'acreditació que els considerava "sans", i per tant la possibilitat  d’abandonar el Manicomi.

Us animem a acostar-vos a aquest jardí de l'antic Manicomi. Encara que una mica degradat i malgrat la desaparició d’algunes construccions creiem que paga la pena visitar-lo. Està obert tots els dies de 7 a 22 hores.

Carme Notó i Enric Roldán 

Bon Any amb Carlos Kleiber

Avui és Cap d’any i com mana la tradició cal escoltar el Concert de la Filharmònica de Viena que dirigeixen els més prestigiosos directors d’orquestra del món. Aquest 2015 li toca el torn a Zubin Metha, que és un dels grans. Però jo soc un fan absolut d’un altre mestre, desaparegut ja fa anys,  Carlos Kleiber. Per això us proposo que el veieu en una gravació del concert que va dirigir el 1989. L’orquestra interpreta el vals de Johann Strauss II “Veus de la Primavera”. Fixeu-vos en l’extraordinària elegància de Kleiber a l’hora de dirigir, el moviment dels seus braços i les seves mans, el seu somriure encantador.  A estones no sé si era un director o un ballarí;  segurament les dos coses alhora. Que gaudiu del concert i bon any 2015 a tots el seguidors del Blog.

Rhum i la memòria de Monti

El Maig del 2103 va morir, molt jove encara, en Joan Montanyès, Monti, un dels nostres grans pallassos. Plè de sentit de l’humor, de sensibilitat i de gust estètic, feia del circ un espectacle per petits i grans. Fill de Josep Montanyès, un dels fundadors i directors del teatre Lliure després de Lluis Pascual i  Fabià Puigserver, Monti tenia una vocació decidida pel món del circ, on era un pallasso de forta personalitat i molt admirat.

 Aquest Nadal, un grup dels seus amics ha decidit presentar al teatre Lliure un espectacle basat en el darrer projecte de Monti, que malauradament  no va poder estrenar. Es tractava d’un espectacle sobre un altre pallasso mític, Rhum, un dels Augustos clàssics.

L’equip de pallassos que ens fa passar una estona deliciosa està composat per Joan Arqué (el Senyor Arquetti), Roger Julià (en Juliani), Guillem Albà (en Wilha) i Jordi Martinez( el senyor Martines), oncle d’en Monti.

Els números que presenten i les seves interpretacions són magnífiques i fan honor al mestre, encara que en alguns moments enyorem alguns dels inimitables  expressions d’en Monti. Trobareu una completa crítica de l’espectacle a la crònica “Tributo de risa para un payaso muerto” que Jacinto Antón va escriure fa uns dies a El Pais. L’espectacle es pot veure al Lliure fins el 4 de Gener. No us el perdeu!

Mentrestant avui, com a petit homenatge a aquest gran artista, el recordarem amb un reportatge fotogràfic que vaig fer l’any 2004  del seu magnífic espectacle, Circus Grottescus, que va presentar en una carpa instal·lada al recinte del Forum de les Cultures. 

La màgia d'en Calders.

Mandarins que es converteixen en granotes, japonesos que venen Sants d’Olot i converses amb la mateixa mort en persona. Ara tenim l’ocasió de descobrir o recuperar la fantasia i l’humor de Pere Calders al Teatre l’Akadèmia en un espectacle de petit format, "La màgia d'en Calders", que ja s’havia presentat fa tres anys al Círcol Maldà, creat i interpretat per l’actriu catalana Imma Colomer, una de les fundadors del Teatre Lliure, que s’està endinsant en el terreny de la direcció.

Si no el vareu veure llavors, podeu fer-ho ara fins l’11 de gener. Per l’espectacle, l’actriu ha seleccionat 17 contes de diferents llibres de Calders com “Cròniques de la veritat oculta”, “L’honor a la deriva”, “Tot s’aprofita” i “Invasió subtil”. En tots ells, es plantegen situacions quotidianes en les que irromp un element sorprenent o fantàstic que altera els personatges i les circumstàncies i que es resolen, sempre, provocant el somriure o la rialla. 

L’Imma Colomer s’ha fet seus aquests contes, les històries i el to irònic, i ens els explica seguint la millor tradició de la narració oral, la dels rondallaires o “cuentacuentos”. La seva narració s’acompanya d’una acordionista, Dioni Chico, i s’ubica en un escenari minimalista presidit per un gran arbre exòtic que té la capacitat evocadora de transportar-nos al Mèxic que va acollir a Calders en el seu llarg exili.

L’espectacle, es presenta els divendres, dissabtes i diumenges a les sis de la tarda en una sala petita, en una ambient recollit que contribueix a apropar als espectadors a la intèrpret i a la música d’acordió. Els contes prenen així una dimensió íntima, gairebé de confidència. I quan s’acaben els disset relats un agrairia que hi hagués més d’un bis...

Perquè us feu una idea del to de l’espectacle us oferim un breu resum en aquest vídeo:

L'Òpera dels dilluns

Fa uns dies va actuar a Barcelona amb un èxit colossal la soprano preferida d’aquest Blog. Els seguidors fidels saben que ens referim a Anna Netrebko, que va oferir un concert basat fonamentalment en àries d’òperes de Verdi i Puccini. La veu de la Netrebko ha anat agafant cos progressivament cos i podem dir que ara s’adapta de meravella  als requeriments d’una soprano verdiana, potència, bons greus i alhora capacitat per la filigrana vocal.

Els que no varem poder assistir al concert ens haurem de conformar amb aquesta interpretació magistral de la Netrebko al seu recital de Moscu el juny del 2013. Aquestes dues  peces, "Tracea la notte placida" i  "Di tale amor che dirsi" de Il Trovatore de G. Verdi, han sonat ja alguna altra vegada al Blog però jo les escoltaria encara més sovint. De manera que aquí les teniu. Enjoy!

Sudamèrica en blanc i negre

Com ja vaig comentar fa unes setmanes, la visita a l’exposició GÈNESIS, de Sebastiao  Salgado, que es presenta al Caixaforum, em va despertar novament l’interès  per la fotografia de paisatges en blanc i negre. Per això vaig fer l’experiment d’editar algunes fotografies d’un viatge al desert de Líbia de fa uns anys i les vaig penjar a al Blog.

Ara repeteixo l’experiment amb fotos que vaig fer a Sudamèrica en color i, una altra vegada, trobo que passades a blanc i negre tenen una gran potència. Aquí en teniu  una mostra. En Salgado tenia raó. 

Elogi dels jutges discrets

Estarem d’acord que el funcionament de la justícia espanyola no és un model d’eficiència o agilitat que sigui objecte d’estudi a les escoles de negoci com ESADE o IESE. Però, ¡caram!, quan a un jutge, anem a dir, normal i corrent, com els d’Instrucció (l’esglaó més baix, last but not least, de la piràmide judicial), li cau a les mans una investigació “sonada”, amb personatges mediàtics implicats, de la que puguin presumir quan siguin vellets davant dels seus néts, aquests personatges famosos ja es poden ben preparar per un bon –i llarg- “via crucis” processal.   

En efecte, quan tothom, si fa no fa, ens havíem oblidat de la sorprenent declaració inculpatòria de Jordi Pujol, referent al patrimoni familiar amagat a Andorra, i ens pensàvem que tot plegat seria un foc d’encenalls més, doncs resulta que no. Resulta que la Sra. Beatriz Balfagón Santolaria, jutge titular del Jutjat d’Instrucció núm. 31 de Barcelona, hi tenia ficat el seu nas escrutador, des del mes de juliol, i que finalment ha considerat que els fets en qüestió poden ser constitutius d’un delicte contra la Hisenda Pública i d’un delicte de blanqueig de capitals.

Un acarament verbal de la jutge amb la Marta o la Mireia o el Pere Pujol Ferrusola, serà amb tota seguretat improbable el dia 27 de gener de 2015, atès que els imputats, anem a dir, normals i corrents, com els esmentats, acostumen a empetitir-se quan els interroga qualsevol jutge d’Instrucció (¡poca broma!).

Però, ¿serà capaç la jutge d’Instrucció d’aturar la verborrea atropellada i tot el seguit de mitges veritats i evasives amb que, previsiblement, el matrimoni Pujol-Ferrusola voldrà rebatre el seguit de preguntes inquisitives que els hi formulin? Jo crec que sí.

Jo ja em deleixo amb intervencions del tipus: “Sr. Pujol (o Sra. Ferrusola), no ens expliqui més sopars de duro, i faci el favor de respondre estrictament el que se li pregunta, sense intentar prendre els aquí presents pel que no som”.  O expressions semblants que deixo al vostre gust.

Aquell dia, tots serem Beatriz Balfagón Santolaria.

P.S. Just quan tancava aquest post, ens assabentem de la interlocutòria del jutge de Palma, José Castro Aragón, portant a judici a la Infanta Cristina, com a cooperadora en els delictes fiscals atribuïts al seu marit. La tasca minuciosa i constant d’aquest jutge, enfrontat a un batalló de eminències jurídiques i a pressions institucionals i mediàtiques gairebé insuportables, dignifica i honora la idea de justícia, tant malmesa a la nostre societat. Pronostico, a més, que la valenta doctrina jurídica “Hacienda somos todos” s’acabarà imposant a la tronada, retorçada i classista doctrina jurídica “Botín”.  Però no per ser més popular, sinó per aproximar-se més a aquella idea.

Nit de Nadal

Gairebé sense adonar-nos-en ja som altre cop a Nadal. Arriben doncs les diades familiars farcides de menjar i torrons.
Jo, que vaig néixer un 25 de Desembre, tinc una tradició personal per la nit de Nadal que faig extensiva als lectors del Blog. Llegeixo algun fragment del magistral poema "Poema de Nadal" de Josep M de Sagarra i escolto una nadala musical preciosa, “Simfonia nº 1 D’un matí, d’una nit de Nadal ”, que Pau Riba va incloure en el ja mític disc DIOPTRIA. Poètica, tendra, intencionada, nostàlgica, trobo que aquesta cançó ens transporta a Nadals ja molt antics.
Aquí teniu un breu fragment del poema i la cançó de Pau Riba.

Si ets net de cor, pastor mesquí
n t'has de perdre pel camí
que et van guiant l'estrella cauta;
no t'has de perdre, pastoret,
anant seguint el camí dret,
amb el sac de gemecs i la flauta!
Pastor dels meus somnis d'infant,
de les meves tristeses de gran.
pastor menut del meu pessebre,
tant és que fem com que no fem,
sempre es troba el camí de Betlem,
encara que ens escanyi la tenebra!

             Josep Maria de Sagarra

Simfonia nº1.  Pau Riba

El punt cec de Javier Cercas

És habitual en els llibres de Cercas trobar-hi reflexions sobre la literatura i en especial sobre la novel·la, més encara quan la seva implicació personal en les trames és tan evident i es fa tan explícita. A "El impostor" (Penguin Random House), no sols ens ofereix l'autor contínues referències al paper de la literatura quan es refereix no a la ficció sinó a la realitat, sinó que el llarg epíleg, sota el títol d'"El punt cec"ens proposa una reflexió afegida sobre la novel·la com una disciplina que no ha de donar totes les respostes, que ha de deixar preguntes plantejades al lector. Si algú vol estalviar-se la lectura del llibre, li prego que accedeixi a la web d'El País a l'article que amb el mateix títol de l'epíleg citat va publicar Cercas dimenge 23 de novembre.

Tornem però al llibre, un repàs de les moltes mentides que adornen i embruten la biografia d'Enric Marco, l'home que al 2005 va haver de renunciar a presidir l'Amical de Mauthausen després de reconéixer que no havia estat mai internat a un camp de concentració alemany. Cercas, alentat per Vargas Llosa, Martínez de Pisón i la seva pròpia família, es va proposar comprendre -que no justificar- el personatge. En el camí, va trobar una trajectòria insòlitament llarga i densa de mentides "fabricades amb veritats parcials" per un home que havia nascut en un manicomi i que va buscar a partir dels anys de la transició democràtica espanyola una forma de ser admirat i estimat. Aquest impuls li va portar al canvi de parella, la creació d'una nova família, l'escalada en temps récord a la secretaria general de la CNT catalana i l'espanyola, l'assoliment de la vicepresidència de la FAPAC i la ja citada presidència de l'Amical.

En la indagació, Cercas reflexiona sobre la mentida i les possibles formes de legitimar-la; sobre l'autoficció i el seu ús pràctic; sobre les moltes autobiografies  falses sorgides al final del franquisme; sobre els grams d'impostura que tots adoptem en algun moment de la nosta vida... Sorprén el paral·lelisme que proposa entre la parella Quixot/Alonso de Quijano i la doble vida d'Enric Marco i ens acabem preguntant sobre el paper que hi juguen Cervantes i Cercas en aquest joc de miralls.

Coincideixo plenament amb Javier Cercas en que les bones novel·les, tractin del que tractin i juguin com juguin la relació entre realitat i ficció, ens interroguen sobre nosaltres mateixos, com ja ho feien "Soldados de Salamina", "Anatomía de un instante" o, de forma singular i per qüestions generacionals molt estimada per mi, "Las leyes de la frontera".