divendres, 16 de novembre de 2018

Plata Bistró.


Vaig conèixer al xef del Plata bistró, en Víctor García, en una jornada de la Secret Foddie Society dedicada a l’aigua, si us mireu el vídeo que es va gravar, us fareu una idea del seu bon fer: https://youtu.be/KLcJ6hVxWOo

En el seu restaurant, de petites dimensions, la seva filosofia respecte a la cuina és la mateixa, hi ofereix petites racions, delicioses tant en la presentació com en el gust. La carta es projecta a una de les parets perquè cada dia hi ha alguna novetat, segons el que trobi en un dels dos mercats que té a prop, el de Sant Antoni o el de la Boqueria.

El perquè del nom, també és interessant: “Plata” era el nom del bar de la seva àvia aragonesa, i bistró, li ve del seu pas per la cuina suissa, i una vocació de taberna influència de la seva formació al País Basc i a Madrid.

Al migdia podeu provar el menú (12,5€) i començar el tast a un preu més mòdic. Gaudi assegurat.


Carrer de Sepúlveda, 23,
08015 Barcelona
https://www.facebook.com/platabistro/
http://www.platabistro.com

dijous, 15 de novembre de 2018

Les regles del joc i l’impost de les hipoteques



El company Gonzalo Boye, fuet infatigable del franquista i antidemocràtic (sic) Estat Espanyol, es deu rellepar i consumir de plaer aquests dies constatant com les seves invectives contra la tendenciositat i mala qualitat de la justícia espanyola es fan realitat una i altra vegada.

El desori de l’assumpte de les hipoteques, en efecte, ha estat inaudit, no tant pel resultat final (que el poder executiu hagi hagut de modificar la llei pel clam popular), sinó per la forma lamentable en que el Tribunal Suprem ha gestionat (?) la crisi. Els Tribunals, certament, poden canviar de criteri però el que no poden fer és reproduir les contradiccions dels passa-volants  i les incongruències del “donde dije digo, digo Diego” (molt habitual en l’àmbit de la justícia, per cert).
Però de fet ha passat. S’han creat falses expectatives, i de nou la mà invisible (o no) dels poders financers ha fet decantar la balança al seu favor: la forçada modificació de l’impost d’AJD no serà amb efectes retroactius. Potser sempre ha funcionat així, però intuir tan clarament la connivència d’aquells poders amb el poder judicial (i l’executiu) haurà ajudat a despertar la consciència d’alguns, i de ratificar els prejudicis dels altres.

Les regles del joc són així, ha dit el President del Tribunal Suprem: els Parlaments legislen i els jutges, persones humanes, apliquen les lleis i les interpreten tant bé como poden i saben. I les postures de tots els magistrats són legítimes, va afegir.

En veritat, no li falta raó per bé que l’alta magistratura sempre s’hagi caracteritzat pel seu biaix conservador com a garant de l’statu quo vigent (i com més ranci, millor). La decisió final del Tribunal Suprem, doncs, no ens hauria de sorprendre gens.

I, sent sincers, qui més qui menys sabia que la retroactivitat no es duria a la pràctica (el que està pagat ja està pagat) i que la Banca (on tots tenim dipòsits i estalvis) no perdria, o no perdria gaire. Són les regles del joc, sens dubte.
Unes regles que fins i tot algú de bona fe (o no) podrà creure que són les menys dolentes de totes les conegudes que hi ha avui dia en el nostre món real.




dimecres, 14 de novembre de 2018

Toulouse-Lautrec al Caixaforum

Caixaforum presenta una exposició sobre la vida artística al barri de Montmarte. Els seus carrers,cabarets i els cafès van ser l'escenari d'una explosió creativa, marcada per la bohèmia i l'avantguarda de la mà de joves artistes i intel·lectuals que van desafiar l'ordre establert.

Henri de Toulouse-Lautrec i altres artistes com Vincent van Gogh, Jean-Louis Forain, T. A. Steinlen, Pierre Bonnard o Édouard Vuillard van contribuir a aquesta florida d'un moviment trencador al marge de la burgesia.

L'exposició, molt extensa i potser una mica atapeida, presenta més de 350 obres, representa un viatge pel París bohemi d'entre segles on podreu passejar en els recreats ambients del cafè Le chat noir o el Moulin Rouge. És una mostra pluridisciplinària per comprendre el paper fonamental que l'esperit de Montmartre va tenir en el desenvolupament de l'art modern, i la manera en què Toulouse-Lautrec i els seus contemporanis van influenciar en l'evolució de la producció artística efímera: cartells, il·lustracions, impressions i dissenys, que van expandir a nous públics l'esperit bohemi i les creacions artístiques.

Recomano que si podeu hi aneu un dia laborable perquè, fins i tot així, és molt probable que hi trobeu una gentada de por.



dimarts, 13 de novembre de 2018

John Carlin. L'article del dia



En John Carlin, a qui el diari el Pais, va acomiadar fa poc ara escriu cada diumenge a La Vanguardia. I la veritat és que sintonitzo molt amb el que diu. Aquesta setmana ha publicat un article sobre l’inefable Trump. Aquí el teniu.



diumenge, 11 de novembre de 2018

L'Òpera dels dilluns


Avui tornarem a escoltar la veu d’una de les sopranos emergents que ja hem presentat al Bloc. Es tracta de l’americana Lisette Oropesa que ens ofereix una deliciosa ària no massa coneguda. Es tracta de “Oh, beau pays de la Touraine”, de l’òpera “Les Hugonots” de Meyerbeer, que com comprovareu posa aprova l’excel·lent coloratura de la soprano, El muntatge és una recent i vistosa producció de l’Òpera de de París.



divendres, 9 de novembre de 2018

Coses que no entenc (o sí) XL


. Que es pugui triar un nom tan difícil de recordar com el de Consell Assessor per a l'impuls del Fòrum Cívic i Social per al Debat Constituent, per anomenar un organisme encarregat de fomentar el debat polític a tot Catalunya.

. Que ara a Sudamèrica ja no calgui la figura del cop d’Estat militar perquè l’extrema dreta accedeix al poder i ho faci a través d’eleccions.

. Que no es puguin donar indicacions al Fiscals però que en canvi sigui possible anomenar d’entrada aquells que faran allò que a tu et convé sense que calgui donar-los ja cap mena d’intruccions.

. Que les borses internacionals reaccionin amb notables pujades després de la victòria de Bolsonaro.

. Que sense cap mena de pudor Bolsonaro hagi anomenat  Ministre de Justícia al jutge que va empresonar l’antic President i rival polític Lula da Silva.

. Que es permeti als patinets amb motor circular sense cap normativa per tot arreu on vulguin, carrers, voreres, carrils bici i passos de peatons.

. Que el Tribunal de Estrasburg hagi trigat sis anys a dictaminar que Otegi no va tenir un judici just però que ell se’ls hagi passat a la presó i aquí no passi res de res.

. Que Espanya tingui un Tribunal Suprem que pugui fer un ridícul tan espantós com el que ha protagonitzat amb el tema dels A.J.D. de les hipoteques.

. Que un humor tan barroer com el del programa  “El foraster” de TV3 tingui tanta audiència temporada rera temporada.


dijous, 8 de novembre de 2018

Paisatges de la Bretanya


Avui continuem la sèrie de paisatges de la Luïsa i anirem a la Bretanya on va pintar unes aquerel·les magnífiques.
Aquí les teniu.

Clickeu a sobre per veure tota la sèrie


dimecres, 7 de novembre de 2018

La setmana de la Ciència

Com en anys anteriors, volem recordar-vos que del 9 al 18 de novembre se celebra la Setmana de la Ciència 2018, que organitza la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació, amb la col·laboració d'un important nombre d'institucions, com universitats, museus i d'altres entitats de tot el país.

La setmana de la ciència constitueix una oportunitat única per acostar-se al món de la ciència d'una manera amena, entenedora i engrescadora.
Hi ha una gran varietat d'activitats que podeu consultar al programa de la setmana clicant aquí. Noteu que algunes activitats ultrapassen el calendari de la setmana (en el moment de redactar aquesta entrada hi ha activitats programades fins el 22 de novembre).

Hi ha molta oferta i força variada. Durant 10 dies, per tot el país, hi ha activitats per a tots els gustos i totes les edats. Exploreu la web de la Setmana de la Ciència, trieu les vostres activitats i reserveu-les. Mai la ciència havia estat tant a prop i de forma tant variada i divertida.



dimarts, 6 de novembre de 2018

TRAVY

Aquest cap de setmana van acabar a l'Espai Lliure de Montjuïc les representacions de Travy. És un espectacle que promet seguir viu a través de bolos i que, per tant, potser tindreu ocasió de repescar. Si ho feu descobrireu un espectacle íntim, lliure, que el seu creador, Oriol Pla, presenta com un homenatge a la seva família i a l'entrega total que aquesta ha tingut pel teatre. 

En aquest exercici metateatral, veiem com tots quatre, pare, mare, fill i filla, s'arromanguen per aixecar un espectacle que els permeti presentar-se tal com són. Amb el sentit de l'humor com a fil conductor, enllacen retalls de la seva qüotidianitat familiar i números clàssics dels dos artistes més veterans. Per això el resultat, a banda d'atrevit, és molt entranyable i ha cautivat el públic. 


diumenge, 4 de novembre de 2018

L'Òpera dels dilluns

El passat dissabte vàrem anar a l’Auditori a escoltar una extraordinària obra coral. Es tracta de La Missa breu de Leonard Bernstein. Ja l’haviem vista fa un parell d’anys i ens va tornar a meravellar.

Interpretada per l’orquestra de l’OBC amb molts músics joves i amb quatre corals- Cantiga, Lieder càmera, Amics de la Unió i Cor de Teatre - que varen cantar amb una gran força els diferents passatges d’aquesta obra. Una missa eclèctica, contestatària, reivindicativa que interpel·la Déu molt enèrgicament.
El cor de Teatre va aportar un seguit de cantants que interpretaren, a un gran nivell, els passatges solistes. Especial menció mereix la figura central del relator que va interpretar el baríton anglès William Dazeley.

Si volguéssiu veure aquesta obra ho podeu fer a través de l'enregistrament del concert del 2016, amb un repartiment molt semblant al d'enguany, a TV3 a la carta, a l'enllaç:

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/concert-missa-de-bernstein-capitol-1/video/5795429/

Perquè feu boca us proposem escoltar avui el Glòria en la versió enregistrada al 2012 per la BBC:



dijous, 1 de novembre de 2018

Cold war


He anat a veure Cold War, la peli del director polonès Pawel Pawlikowskique ha tingut unes crítiques extraordinàries i que va ser guardonada amb el Premi a la Millor Direcció al Festival de Cannes d’enguany.

Realment m’ha agradat moltíssim. L’argument és una història d’amor situada en el context de la guerra freda i del règim comunista de Polònia. És una història certament ben trista però molt potent. Està filmada en blanc i negre un format d’època (4x3). La fotografia és extraordinària i les interpretacions dels protagonistes també.
No puc fer altra cosa que recomanar-la als lectors del blog amb l’avís que no trigueu gaire a anar a veure-la perquè ja fa dies que es va estrenar.

dimecres, 31 d’octubre de 2018

Primer de Novembre

Ja tornem a ser al primer de Novembre, al dia dels difunts, de la castanyada, i des de fa uns anys també del Halloween.
Us proposo aquest petit reportatge, que vaig fer fa temps, del cementiri del Poble Nou, el més antic de Barcelona.

Molts panellets, moniatos i castanyes per tots.


Clickeu a sobe de la foto per veure la col·lecció.


dimarts, 30 d’octubre de 2018

Stanley Kubrick al CCCB



El CCCB presenta una gran exposició sobre un dels més grans cineastes del segle XX: Stanley Kubrick.
És una exposició que fa palesa la gran dimensió de l’obra d’aquest director i que dedica les diferents sales del centre a les seves principals pel·lícules. Recordem només entre elles Paths of glory, Espartac, La Jaqueta metàl·lica, El resplendor, Eyes wide shut, Barry Lindon, Telefon roig , La taronja mecànica o 2001 Odisea a l’espai.

Per cada una d’elles se’ns mostren una gran varietat de documents com guions, fotografies del rodatges, elements d’atrezzo i vestuari  i fragments destacats de  les pel·lícules, etc.
A l’entrada en una gran pantalla es poden veure una sèrie d’entrevistes amb el director acompanyada de reportatges i fotografies on es fa un extens recorregut per la seva vida.

Per tot plegar no hi aneu amb presses perquè fan falta més de dues hores per una  mínima visita. Sempre hi podeu tornar perquè, com és habitual, les entrades del CCCB són vàlides per dues visites. Ja saben ells que amb una no n’hi ha prou...

diumenge, 28 d’octubre de 2018

L'Òpera dels dilluns


Aquesta setmana la gran Cecilia Bartoli ha cantat al Palau “La Cenerentola” de Rossini en versió concert. No vaig tenir oportunitat d’anar a escoltar-la i per això ho farem avui al Blog.

Interpretarà l’ària “Non piu mesta” en una versió que va cantar el 2016 al mateix Palau. Millor sembla gairebé impossible.




divendres, 26 d’octubre de 2018

Tos els colors del Groc al NÚVOL



NÚVOL, el digital de cultura va decidir anar publicant cada setmana  petites entregues de la revista en format pdf, fetes pensant en els presos i les seves circumstàncies. Un cop imprès l’envien en paper a Lledoners, Puig de les Basses i Mas d’Enric. També el pengen al web per a tots aquells que ho vulguin llegir. 

En el número 24, del 25 d’Octubre, han inclòs una mostra de la sèrie TOTS ELS COLORS DEL GROC, que d’aquesta manera arribaran als presos polítics.

Clickant aquí podeu obrir el pdf de la revista.



dimecres, 24 d’octubre de 2018

Catalans


. L'inici del curs ha coincidit amb nous lliuraments d'obres d'escritpros catalans ben coneguts. L'Eduardo Mendoza inicia amb 'El rey recibe' (Seix Barral) una trilogia on evita l'autobiografia directa que molts li demanen a través de la creació d'un personatge, el periodista Rufo Batalla, amb qui visitem la història d'Espanya i del món de finals dels 60 i començaments dels 70. L'estil tendre, humà i humorístic de l'autor connecta novament amb les expectatives dels seus lectors.
. El premi Sant Jordi ha estat guanyat per la Gemma Lienas amb 'El fil invisible' (Edicions 62 i Destino), on una dona jove s'enfronta als enigmes familiars quan coneix la seva besàvia amb ocasió de la celebració del seu centenari. Un llibre que enganxa i que ens ofereix els 'cameos' de dues grans dones molt poc conegudes: la pintora surrealista catalana Remedios Varo i la científica anglesa Rosalind Franklin.
. El poeta Joan Margarit recorre a una prosa tan austera i certera com la seva poesia a 'Per tenir casa cal guanyar la guerra' (Proa), on recull els seus anys d'infantesa i joventut. La guerra mostra els seus terribles efectes sobre la vida familiar, condemnada a les privacions i la separació, contribuint tot plegat a la conformació de la personalitat solitària de qui acabaria sent un gran arquitecte i potser el millor poeta català actual.
. Finalment, en Sergi Pàmies ens presenta la que per mi és la seva millor obra fins al moment, 'L'art de portar gavardina' (Quaderns Crema). Amb grans dosis de tristor i melancolia, Pàmies relata els efectes de les pèrdues tant dels seus pares com de la seva relació de parella i per tant el canvi en les relacions familiars. El fons agre dels contes no elimina en absolut l'esplèndid sentit de l'humor de l'autor.



dimarts, 23 d’octubre de 2018

diumenge, 21 d’octubre de 2018

L'Òpera del dilluns

Fa uns dies vaig anar a Parma i  sense tenir-ho previst vaig assistir a un concert a la cripta de la catedral. S’interpretaven peces musicals religioses antigues dels segles XII al XVII. Les antífones i els motets, acomapnyats amb orgue i altres instruments antics, cantats per dues sopranos en aquell marc varen resultar deliciosos.

Vaig fer un breu enregistrament en vídeo que encara que no tingui massa qualitat avui ofereixo als lectors de Blog.




dissabte, 20 d’octubre de 2018

Coses que no entenc (o sí) XXXIX

Reprenem la Secció

. Que una institució com el Tribunal Suprem pugui dictar una sentència sobre els impostos de les hipoteques, de tanta transcendència econòmica pels ciutadans i pel sistema financer, i es desmenteixi al cap de 24 hores ajornant la decisió definitiva no se sap fins quan.

. Que després de la vergonya que varen passar amb el judici de la Gurtel ara el PP presenti un recurs en el que demana que es torni a repetir el judici “amb imparcialitat”.

. Que encara es parli novament sobre la possibilitat que Neymar pugui tornar al Barça perquè sembla que s’enyora.

. Que la inefable Inés Arrimadas pugui fer tan fina distinció quan afirma que l’Estat espanyol no va afusellar en Companys perquè qui ho va fer va ser el règim franquista.

. Que haguem hagut d’esperar 38 anys perquè la Sagrada Família pagui l’impost municipal de llicència d’obres. O potser és que estava pagant el d’establiment de pastisseria.

. Que en Josep Borrell pensi que la manera de millorar la imatge internacional d’Espanya sigui vetar diplomàtics i representants estrangers.

. Que la mort d’un sol periodista saudita tingui moltíssima més repercussió que la de milers de víctimes dels conflictes bèl·lics de Síria i el Iemen o dels immigrants de la mediterrània o Birmània.

. Que ara en Borrell completi les seves genialitats en matèria de política exterior fent apostes amb els parlamentaris sobre l'aprovació dels presupostos.


divendres, 19 d’octubre de 2018

El Museu de la vida rural a l'Espluga de Francolí.

Els museus locals són petites joies que convé visitar. N’hem recomanat diversos des d’aquestes pàgines. Avui li toca el torna la Museu de la vida rural a l’Espluga de Francolí a la Conca de Barberà
Va ser creat el 1988 per iniciativa de Lluis Carulla, fill del poble i important industrial -Agrolimen i Gallina Blanca entre moltes altres empreses. Era també un notable mecenes de la cultura catalana que va participar en molt diverses iniciatives: Enciclopèdia catalana, Omnium Cultural, etc.

L’edifici original proposa una visió de l’agricultura tradicional i de tots els oficis que hi estan relacionats, boters, ferrers, sabaters, mestres, carreters, etc  És un compendi excel·lent de tots els estris i materials que es feien servir ja fa molts anys.
El museu va ser ampliat amb un nou edifici el 2007 que es dedica als aspectes més actuals de la moderna agricultura i la industria de l’alimentació.

Actualment i fins el proper mes de gener es pot veure una exposició fotogràfica temporal que per si sola mereix el desplaçament. Es tracta de Dust Bowl la catàstrofe ecològica i humanitària ocorreguda durant els anys 30 als Estats Units d’Amèrica com a conseqüència dels mals usos agrícoles, agreujada pels efectes de la Gran Depressió generada pel Crack del 29. Són les fotografies de Arthur Rothstein i  Dorothea Lange , algunes de les quals són imatges icòniques que formen part de la historia de la fotografía.

Realment és una visita molt interessant que podeu completar amb un bon àpat a un restaurant del poble, L’ocell Francolí, que està molt bé.

dimecres, 17 d’octubre de 2018

Màquines que aprenen. Alpha Zero sacseja el món dels escacs.


Ja fa temps que a ningú li sorprèn que les màquines puguin emular cada cop millor les capacitats dels humans. El 1996 un superordinador anomenat Deep Blue, construït per IBM, va causar commoció derrotant als escacs el campió mundial del joc, el rus Gary Kasparov. Actualment podem disposar en el nostre telèfon mòbil un programa que juga molt bé als escacs i que pot vèncer qualsevol jugador.
Fins ara això s'aconseguia programant dins la màquina el millor coneixement humà disponible, donant-li accés a bases de dades a milers de partides i aprofitant la seva rapidesa d'actuació i gran capacitat de memòria. D'alguna manera els humans podíem pensar: fan com nosaltres mateixos, però disposen de tecnologia més potent.
Però ara, gràcies a la disciplina de la Intel·ligència Artificial, s'està produint una estratègia radicalment diferent: L'aprenentatge profund. Se li expliquen a la màquina simplement les regles del joc, se li demana que jugui milers de partides contra ella mateixa, cosa que pot realitzar a velocitats supersòniques, i que aprengui de la seva pròpia experiència, com ho fan els nens. Simplement, se li ensenya a la màquina a aprendre i a aplicar els resultats del seu aprenentatge.

L'empresa anglesa Deep Mind, creada l'any 2010, va desenvolupar un programa basat en aquest enfocament per aprendre a jugar jocs dels antics ordinadors Atari.  En el vídeo Deep Mind aprèn a jugar un joc d'Atari podeu veure que després de 10 minuts, el programa comença a saber jugar, però encara de forma tosca, al cap de 2 hores ja sap jugar molt bé, i en 4 hores descobreix l'estratègia òptima per jugar a aquest joc.

L'empresa Google (anomenada formalment Google-Alphabet) va considerar que aquest enfocament tenia molt interès tècnic, i el 2014 va comprar l'empresa Deep Mind per 500 milions de dòlars. Dues vegades el cost del jugador de futbol més car del món.
Després d'aquesta adquisició, l'equip de Deep Mind, ja dins de Google-Alphabet, va seguir treballant i va desenvolupar Alpha Go, un programa que va guanyar un jugador expert de Go, joc que es considerava força difícil per als ordinadors a causa de la seva gran quantitat de possibilitats.



Recentment, Deep Mind ha sacsejat el món dels escacs amb el desenvolupament del programa Alpha Zero. A Alpha Zero se li han ensenyat tan sols les regles dels escacs, se li ha dit que jugui milers de partides contra ell mateix i que aprengui a jugar de la millor forma possible, aprenent de la seva pròpia experiència. N'ha tingut prou amb quatre hores de joc per aprendre a jugar de tal manera que ha derrotat el més fort dels programes informàtics que juguen a escacs, Stockfish, que disposa dins seu la intel·ligència acumulada de segles de jocs d'escacs per part dels humans. No cal dir que Alpha Zero possiblement derrotaria amb facilitat qualsevol jugador humà. L'aprenentatge profund per part de les màquines està tan sols començant, però els seus resultats són sorprenents, i poden aplicar-se a molts altres àmbits. Reflexionem-hi.

El que sembla clar és que en àmbits tancats, i amb regles específiques, encara que semblin activitats "humanes", com el joc d'escacs, o la supervisió d'una planta elèctrica complicada, les màquines són imbatibles, i superaran de lluny els humans, però en activitats de "sentit comú" com les que fem contínuament cada dia, les màquines ho tenen molt més difícil.

Si voleu ampliar aquesta entrada :
·         Vídeo amb un diàleg amb un professor especialista en intel·ligència artificial.
·         Vídeo on es comenta una partida d'escacs del duel entre Alpla Zero i Stockfish.

dimarts, 16 d’octubre de 2018

"Aurea Dicta" de Miquel Barceló


Gràcies a la recomanació de la Lluïsa ahir vaig tenir l'oportunitat de veure un llibre molt especial que ha publicat l’editorial La Casa dels Clàssics, vinculada a grup editorial cooperatiu Som.

Es tracta d’una edició de bibliòfil de l’obra “Aurea Dicta” (Paraules d’or), un recull d’aforismes romans que varen ser seleccionats, traduïts i publicats per la Fundació Bernat Metge per primera vegada el 1960.

Jo soc molt aficionat al que denomino “latinajos” i en tinc una bona col·lecció però molt lluny dels més de 2600 que varen recollir llavors.
Ara, molts anys després, han realitzat un llibre il·lustrat per en Miquel Barceló que ha treballat més quinze mesos en el projecte. Recull una selecció dels 562 aforismes que ha triat el mateix pintor

Quatre dades que impressionen: el llibre, de 228 pàgines, té unes dimensions de 32 x 44 cm, està contingut en una caixa estoig de fusta decorada que incorpora un faristol metàl·lic perquè es pugui admirar amb comoditat. Tot plegat té un pes d'uns 17 kg. Tots els materials i la qualitat de l’edició són excel·lents i és tracta d’una veritable obra mestra. La qualitat de les pintures de Barceló amb la seva imaginació i riquesa de formes i colors són realment impactants. Naturalment el preu és també elevat però cal tenir en compte que no estem parlant d’un llibre sinó d'una obra d’art.

Per aquells que vulguin conèixer de primera mà el llibre i les condicions de venda l’editorial ofereix visites particulars que es poden concertar a través de la  pàgina web.

Aquí teniu un vídeo que us explicarà molt millor que jo aquest projecte.




diumenge, 14 d’octubre de 2018

L'Òpera dels dilluns

Aquest dimecres hem anat al Palau de la Música a un dels concerts del seu cicle Grans Veus. Cantava el gran baríton anglès Simon Keenlyside, acompanyat per l’excel·lent pianista  Malcom Martineau.

Varen interpretar cançons de lied de Brahms, Poulenc, Ravel i Shubert.  Avui us proposo que escolteu una de les cançons que va oferir. Es tracta de la molt coneguda Ständchen de Franz Shubert.



dijous, 11 d’octubre de 2018

Patrick Deville. La ficció sobre la no ficció.


Si us han agradat els llibres de Conrad, de Jules Verne, viatjar a països exòtics, si sou curiosos, si sou defensors de causes justes i us atrauen els personatges interessants tot i perdedors , us recomano els llibres de Patrick Deville.
Nascut al 1957 a la regió de la Loire Atlàntica, aquest francès , viatger impenitent, bon conversador, diplomat en literatura francesa comparada i filosofia, es un dels escriptors actuals que té una capacitat d’expressió  literària més captivadora i fascinant,  que he llegit en els darrers anys. 
Les seves històries, basades en fets reals, que van succeir als segles XVIII o XIX ens presenten personatges excepcionals, que van gaudir d’unes vides fóra del comú. Tant per les circumstàncies que els van envoltar com sobretot, per les seves personalitats singulars.

“Peste & Cólera”, es el primer llibre d’una  trilogia que tot i ser sobre temes completament diferents, tenen el lligam comú de les aventures reals.
“Peste i Cólera” ens descriu la vida de Alexandre Yersin, un científic suís, que va començar la seva carrera treballant amb en Louis Pasteur a finals dels segle XIX a París, però que la seva curiositat, l’esperit aventurer i afany permanent de descobriment, el van portar a acabar la seva vida al Vietnam, desprès d’haver voltat per diversos països d’Orient i Africà. Va descobrir el bacil de la pesta. Es un llibre apassionant per la humanitat i la capacitat científica del personatge i perquè  està escrit en una prosa brillant, molt àgil, sovint irònica que et desperta el somriure. La seva lectura inspira simpatia pel personatge protagonista, i admiració alhora per la seva imaginació, coneixement i capacitat científics.

El segon llibre de la trilogia es “Ecuatoria”. En aquest cas, el personatge protagonista es el  compte franco-italià Pierre Savorgnan de Brazza, fundador de Brazaville, capital del Congo.
El recorregut de Brazza, gran admirador dels aventurers i descobridors africans com, Livingstone, Stanley, Schweitzer, ens remunta a un viatge a través dels països de la selva equatoriana africana de caire conradià,  ple d’aventures i de situacions límits. La història que ens presenta Deville, remet als diferents personatges que havien fet semblants recorreguts. Les actuacions sovint poc ortodoxes que molts d’ells van protagonitzar i que van deixar petjada en molts dels llocs on van actuar. La voluntat i tossudesa del personatge protagonista  molt més enllà de la racionalitat, ens és presentada com una història coral, complexa, escrita amb l’habitual mestria i sentit de l’humor de Deville, on  es barregen els fets històrics amb històries personals i els esdeveniments mundials de l’època.

El tercer llibre es titula “Pura vida. Vida y muerte de William Walker” .Una vegada més canviem d’escenari, i ens situem a l’Amèrica Central, Costa Rica, Nicaragua, Honduras.   
El protagonista d’aquesta història es William Walker, un personatge excessiu, aventurer, que durant la seva curta vida, 36 anys, va ser fundador d’una república a Sonora, president de Nicaragua per poc temps, i finalment va morir afusellat a Honduras. Nascut als Estats Units d’Amèrica, aquest personatge il·luminat, d’idees extraordinàriament conservadores ratllant al feixisme, defensor de l’esclavisme, va ser per voluntat pròpia una espècie de Don Quixot del segle XIX. 
Deville es situa ell mateix en el lloc d’aquests personatges, les novel·les ens enreden en històries que amplien el camp de narració en tots els sentits, físics, conceptuals, saltant d’una època a l’altre i d’un personatge a un altre. El resultat son llibres que t’atrapen des del començament, que expliquen situacions i presenten personatges, que no necessàriament desperten  simpatia però si que les seves vides narrades brillantment per Deville, i els fets que es descriuen, ens atrauen de manera irresistible i ens desperten la curiositat per conèixer millor el període històric en el que es contextualitzen.
Tots tres llibres, han sigut editats per Anagrama.


Núria Pedrals

dimecres, 10 d’octubre de 2018

L’Orvay


A primer cop d’ull, amb la seva ubicació i amb aquest nom, penses: “un restaurant per guiris amb una qualitat per passavolants”. Doncs no, per començar Orvay és el cognom del propietari, originari d’Eivissa, que està al peu del canó, i que compra producte fresc, de qualitat i vigila que tot estigui fet al moment. Per tant, els plats que ofereix són de temporada, el que en diríem una bona cuina de mercat perquè busca fer clientela entre la gent del país, tot i que, és clar, per la seva situació també hi ha molts turistes que deuen marxar encantats.
Tenen servei de cuina tot el dia, i a la nit també s’hi pot fer una copa a l’entrada, on hi ha unes taules més altes. La resta del menjador no és gaire gran, el què el fa acollidor, i els cambrers són molt simpàtics, que no vol dir pesats.
Jo vaig provar unes croquetes de pollastre al curry i un tàrtar de tonyina per llepar-vos els dits; el tàrtar de vedella vella i la truita de bacallà i porros em diuen que també estaven espectaculars. Per acabar unes bones postres: podeu triar entre coulant de xocolata, crema de fruita de la passió, i un parell o tres més de propostes. De fet, la carta és curta, com a mi m’agrada, sovint una oferta molt extensa vol dir molt precuinat. O sigui que ja ho sabeu, el dia que esteu pel Born no cal en que fugiu per menjar bé.

Passeig del Born 4 BARCELONA
Tel 93 8324504

dimarts, 9 d’octubre de 2018

Art en moviment a La Pedrera

                                                  Victor Vasarely 1970

A la Pedrera s’ha inaugurat fa pocs dies una exposició molt interessant. Es tracta de «Obres obertes. L'art en moviment, 1955-1975» que reuneix una àmplia selecció d’obres d’artistes que busquen una transformació profunda del rol de l’espectador a través de la seva participació i interacció amb l’obra d’art.
És una de les últimes avantguardes artístiques del segle XX que s’ha anomenat cinetisme o art del moviment. Hi podreu veure formats i materials molt diversos i la utilització de tècniques científiques o industrials. Aquests artistes creen així objectes que es relacionen amb l’espectador d’una forma més interactiva. És aquest qui, amb el seu moviment al voltant de l’obra, la fa dinámica i inestable alhora que en genera múltiples visions.
Aquí teniu un petit vídeo que tracta d’exemplificar el que veureu a la Pedrera.



diumenge, 7 d’octubre de 2018

La mort de Montserrat Caballé



Ahir va morir la Montserrat Caballé. Sempre he pensat que ha estat la millor veu de soprano de la història, si més no la del segle XX, que és la que jo conec. Avui escoltant els comentaris d'experts i cantants tots coincideixen en aquesta opini situant-la entre les millors amb la Callas i Joan Shuterland.
La Caballé tenia un timbre de veu que a mi m’enamora i alhora una enorme versatilitat que li permetia interpretar tota mena d’estils operístics: òperes belcantistes, romàntiques i veristes. De Rossini i Donizetti a Strauss o Wagner sense cap dificultat. Per això al llarg de la seva carrera va cantar un repertori de més de 120 òperes.
Potser un dels aspectes en que ningú l’ha superat és en cant amb un fil de veu, els pianíssimos, i en l’extensió de la seva respiració que li permetia encadenar frases musicals molt llargues. Tenia realment una tècnica molt depurada.

La seva carrera ha sigut llarguíssima encara que potser la lògica disminució de facultats els darrers anys ha desmerescut una mica la seva immensa trajectòria. Els embolics fiscals derivats de la seva forçada residència andorrana també han contribuït a deteriorar una mica la seva imatge pública. Però tot això es molt poc rellevant en la seva biografia musical.

Perquè veieu un exemple de la seva capacitat us proposo escoltar un enregistrament antiquíssim on una molt jove Caballé fa ja una exhibició de les seves extraordinàries facultats. Es tracta del "Al dolce guidami" de L'Anna Bolena de Donizetti


dijous, 4 d’octubre de 2018

"Tots els colors del GROC": La sèrie completa

Ha arribat el moment d’acabar la sèrie de 70 fotografies en Groc que he anat penjant cada dia d’aquest estiu. Gràcies a tots els que les heu seguit amb interès. Ara, els que ho desitgin les poden veure totes en gran format a l’àlbum que he penjat a Google Photos i que obrireu clickant la foto al peu.
Com que no vull deixar de recordar els presos polítics que encara continuen a la presó penjaré una foto en groc un cop a la setmana.

I imprimiré un mosaic en format DIN A 3 ( 42x30 cm ) amb una tria de les 36 fotos (un antic rodet) que han tingut més acceptació, mesurada pels M’agrada que han rebut dels lectors. Si algú està interessat en una còpia en paper a preu de cost ( 10 € ) que m’escrigui un correu indicant-ho.




dimecres, 3 d’octubre de 2018

Gonzalo Boye, el millor advocat del món?

En un post de fa algunes setmanes, vaig qualificar “d’extravagant” l’advocat Gonzalo Boye, per la seva peculiar imatge i forma d’expressar-se, entre misteriosa i arrogant. Però a hores d’ara he de mostrar la meva creixent admiració professional, perquè assumpte que toca, assumpte que guanya.

Aquest advocat nascut a Xile, i que va estudiar la carrera a la presó amb la UNED mentre complia una condemna de sis anys per col·laboració amb banda terrorista, s’ha convertit en un autèntic malson per la Brigada Aranzadi, que veu com la seva màxima eficiència dintre de la jurisdicció espanyola es desintegra totalment quan surt de les fronteres i s’ha d’enfrontar a Boye.
El seu èxit més clamorós és la seva intervenció en el judici en el qual el Tribunal de Schleswig-Holstein va rebutjar entregar Puigdemont a Espanya pel suposat delicte de rebel·lió, però també cal atribuir-li el seu mèrit en el rebuig dels Tribunals belgues a executar l’euro-ordre demanada pel Tribunal Suprem contra els  ex-consellers Comín, Serret i Puig. Fa pocs dies, ha aconseguit també tombar l’ordre d’extradició que amenaçava al fi raper Valtonyc -feliçment fugat a Bèlgica- de passar tres anys de la seva vida en un presó espanyola.

Tampoc cal oblidar que ha estat Boye -bon coneixedor del tarannà belga- l’autor d’una demanda civil formulada en nom de Puigdemont contra el Jutge Llarena, acusant-lo de parcialitat en la instrucció del procés, i que ha estat admesa a tràmit, inversemblantment, per un Tribunal belga. De la crisi política sorgida entre PP i PSOE sobre si l’Estat Espanyol havia de defensar Llarena o no (i pagar-li els advocats), encara se’n deu estar rient ara.
Avorrit per les explicacions tecnicistes d’altres companys seus, només paro atenció quan surt ell en els mitjans de comunicació per escoltar com serà la fuetada que li clavarà a la corrupta justícia espanyola o al franquista Estat Espanyol.
Recomano a tothom, doncs, que si té algun problema amb la justícia contracti a l’advocat Boye. A Bèlgica, és clar.



dimarts, 2 d’octubre de 2018

"Una infància sota les bombes" al Born



S’ha inaugurat al Born una exposició molt interessant sobre la infància i els brutals bombardejos a la ciutat de Barcelona el mars de l’any 38.

Aquí teniu la crònica que vaig escriure pel NÚVOL on trobareu tota la informació necessària.