Traduccions

Falta poc perquè acabi a la Biblioteca de Catalunya l'espectacle "Traduccions/Translations", produït per la companyia La Perla 29.  Està tenint molt èxit i fins i tot han hagut de prorrogar una setmana. La novetat està en que aquesta vegada el director no és Oriol Broggi sinó Ferran Utzet. L'obra, que va ser escrita l'any 1980 per un autor irlandès, explica el xoc i la relació entre els veïns d'un petit poble rural irlandès i els soldats britànics que acaben d'instal·lar-se. Si coneixeu la pel·lícula "La filla de Ryan" podreu visualitzar immediatament els paisatges en els que transcorre l'acció. Els mateixos paisatges geogràfics i el mateix paisatge polític, ja que totes dues històries transcorren durant l'ocupació britànica i totes dues giren al voltant d'un amor prohibit entre una vilatana irlandesa i un soldat de l'exercit invasor.

A Traduccions, però, la relació més interessant és la que s'estableix entre el soldat cartògraf i el fill del mestre del poble, que l'haurà d'ajudar a traduir tots els topònims de la regió del gaèlic a l'anglès. Mitjançant l'esforç conjunt de traduir els noms dels llocs de pobles, rius i muntanyes, i sobretot en la decisió final de renunciar a fer-ho, aquests dos personatges representen la llibertat i la capacitat de veure més enllà del bàndol al que els ha tocat pertànyer; de comprendre les raons de l'altre.

El text original és íntegrament en anglès i al muntatge de La Perla només es parla en català. De manera que els actors han de fer veure que no s'entenen els uns als altres quan se suposa que els uns no parlen l'anglès i els altres no parlen l'irlandès. I nosaltres ens hem de creure que no s'entenen. I ho aconseguim, ho aconsegueixen. És la màgia del teatre, la que fa que el joc funcioni a la perfecció. Els diàlegs impossibles que en resulten són, per mi, el millor de la funció: una delícia. Si no sou a temps d'anar al teatre, sempre ho podeu compensar revisant "La filla de Ryan", no us en penedireu!

Entrevista a Samuel Aranda al NÚVOL

Com ja he comentat, des de fa unes setmanes col·laboro al la Revista digital cultural El NÚVOL, en la que cobreixo temes de fotografia.

L’altre dia vaig tenir l’oportunitat de fer una entrevista a SAMUEL ARANDA, un dels fotoreporters més destacats del país, que exposava les seves fotografies al festival Fine Art d’Igualada.

Clikeu la foto i el link us portarà a l text de l’entrevista. 

SUCULENT, casa de menjars.

Els responsables del restaurant Suculent es defineixen pel seu nom: a la seva pàgina web ens diuen que els agraden els plats on es pot sucar pa i que són partidaris de la cuina a foc lent, sense presses. Jo afegiria que la seva oferta és suculenta, no tant per l’accepció d’abundància, atès que són poc generosos en el sentit quantitatiu, sinó per aquella que defineix el terme com a gustós, deliciós i tots els sinònims que vulgueu. El secret està en el producte, però sobretot en la manera de tractar-lo. Els seus plats no tenen noms sofisticats, la complexitat i la riquesa dels sabors es troba al paladar. Quines croquetes més cremoses! Quines sepionetes amb foie a la brasa! Quins pèsols amb botifarra i cansalada! No tinc paraules. Gràcies Tonet (cal dir que en Toni Romero és un jove cuiner que ha passat pel Bulli, però el seu toc és molt personal, en Ferran Adrià es veu que va dir d’ell “cuina bé!”).

La bodega és molt variada, em va sorprendre trobar-hi dos vins que m’havien recomanat no fa gaire, un de la Mancha: “Sospechoso” i l’altre de la Rioja: “La locomotora”, ambdós amb una molt bona relació qualitat-preu. Per descomptat hi trobareu bons caves, totes les denominacions de vi catalanes i fins i tot un Shiraz australià o un gewurstraminer alsacià.

El Suculent es va instal·lar al lloc que ocupava l’antiga Bodega del Raval i d’ella ha conservat part del mobiliari i l’ambient de “tasca” de barri, alhora que li ha donat un toc distingit. Ha ampliat el reduït espai de les sis taules per a quatre persones arrambadetes amb uns seients a la barra, una terrassa ideal quan fa bon temps i dos espais reservats; un d’ells quasi clandestí, darrera d’una prestatgeria que s’obre com a la casa on va viure Anna Franc, amb cabuda per unes 10-12 persones, i un altre a l’altell per a 20-25 persones. En aquests dos reservats només s’hi pot demanar un dels seus dos menús degustació on es pot fer un tast dels plats estrella.

S’hi pot esmorzar, dinar o sopar, fer el vermut... l’horari és ampli i la seva ubicació d’allò més cèntrica.

Rambla del Raval, 43                      08001 Barcelona

tel. 934436579

info@suculent.com,     www.suculent.com,

Eleccions

L'Òpera dels dilluns

Continuem en la línia de presentar noves veus al Blog. Aquesta vegada escoltarem Ximena Agurto, una cantant peruana que fa anys viu i estudia a Barcelona i que enguany ha obtingut el tercer premi del prestigiós concurs de cant Francesc Viñas.

Recentment la varem veure actuar en un dels Sopars lírics que organitza en Roger Alier al Restaurant les Set portes i ens va agradar molt la seva veu i la seva forma de cantar.

L’escoltarem interpretant la molt coneguda ària “Mio babbino caro” amb la que va cloure la seva brillant actuació. La versió d’avui, però, correspon a l’enregistrament de la representació de “Gianni Sichi”, l’òpera de Puccini que la Jove Companyia d'Òpera del Conservatori del Liceu va presentar el 2010 a la Universitat de Barcelona. Com apreciareu, ja llavors cantava molt bé.

La Plaça de les Glòries. Una reforma pactada

Finalment es va definint el futur de la Plaça de les Glòries Catalanes, confluència de varies avingudes importants (Diagonal, Gran Via i Meridiana) i punt neuràlgic de la sortida de Barcelona cap a la costa del Maresme i el nord. Aquesta plaça va ser una creació d’en Cerdà  per tancar la trama de l’eixample per l’est però mai ha estat un centre d’atracció urbana, sinó més aviat un espai on s’entrecreuen uns carrers i vies d’accés a la ciutat.

A primers de febrer es va decidir el disseny definitiu de la Plaça que  s’adjudicà el concurs al projecte anomenat “Canòpia urbana”. Allò que em sembla més destacat és que el plantejament de la nova Plaça ha rebut l’aprovació dels veïns. Aquest fet, ressaltat per l’ Alcalde Trias, és important ja que els veïns de la zona seran els més afectats per les futures obres, que està previst que durin fins a finals del 2017! D’altra banda, els beneficis socials: equipaments, espaïs verds, entorn urbà, comunicacions, etc.,a més dels veïns, afavoriran a una gran part dels barcelonins, que, això si, haurem de suportar també dures restriccions de transit en els nostres sortides i entrades a la ciutat.

Desprès de molts projectes municipals molt discutits, cal valorar positivament l’exercici de participació ciutadana en tot aquest procés. Seria necessari que l’exemple s’ estengués en altres actuacions urbanes, que, moltes vegades, la gent no sap ben bé perquè es fan o a qui beneficien i semblen més projectes de gabinet que resultat d’una demanda ciutadans.

Victor Fabregat

El mur de Keith Haring

L’any 1989 el novaiorquès Keith Haring va pintar al Raval el mural ‘Todos juntos podemos parar el sida’. Va ser un dels primers grafitis beneïts per l’ajuntament i un cas poc comú, en aquell temps, d'expressió artística que parlava obertament del tema de la sida. Haring era portador del virus del VIH, i amb el seu atreviment va contribuir a treure –una mica- aquella qüestió de l’ostracisme. Malauradament, el famós artista urbà va morir un any després a conseqüència de la malaltia.

 Haring va pintar aquella obra en un mur avui enderrocat a la Plaça Salvador Seguí del Raval. Sortosament, l’ajuntament en va fer un calc a mida real l’any 1992, abans de tirar-lo a terra. Ara, coincidint amb els 25 anys de la visita del grafiter a Barcelona, el Districte de Ciutat Vella i el Macba han decidit instal·lar-ne una reproducció al gran mur que separa el carrer Ferlandina i la Plaça de Joan Coromines, també al Raval.

Si passeu per allà reconeixereu el traç de Haring, que ha esdevingut icònic i segur que heu vist estampat en samarretes i utilitzat en campanyes publicitàries. Veureu, també, la intencionalitat del seu mural, que ens convida a no mirar cap a una altra banda, en tots els sentits.   

El carnaval de Venècia

Avui, dijous gras,  comencen les celebracions del Carnestoltes. Per afegir-me a la gresca us proposo revisitar el reportatge que vaig fer fa tres anys al carnaval de Venècia, un espectacle realment impressionant.

Paco de Lucia

Una notícia trista. Ha mort Paco de Lucia, un dels més grans guitarristes que hem conegut.

Com a petit homenatge podreu veure i escoltar la seva màgica  interpretació de ”Entre dos aguas” un dels seves peces més emblemàtiques.

Els drones i Barcelona

Ja fa dies que circula per la xarxa un vídeo espectacular de vistes aèries de la ciutat de Barcelona. Ha estat realitzat per un fotògraf  Marc Subirana utilitzant un drone. Què és un drone? (també conegut com un UAV, acrònim de l’expressió anglesa Unmanned Aerial Vehicle). Doncs una aeronau, sense persones a bord, controlada per un humà a distància o amb un cert grau d'autonomia.

Fins ara es tractava d’equips bàsicament destinats a aplicacions militars. Però les noves tecnologies han reduït les seves dimensions i facilitat la seva maniobrabilitat fins a extrems que les companyies de paqueteria estan pensant als EEUUU a fer-los servir pel repartiment domiciliari i comencen també a utilitzar-se per treballs fotogràfics com aquest.

Impressionant, espectacular, efectivament. Però potser haurem de començar a pensar en les implicacions, en matèria de seguretat i intimitat, d’un us massiu i poc controlat d’aquesta mena d’aparells sobre els nostres cels.

Mentrestant, però, gaudiu d’aquest espectacle.

L'Òpera dels dilluns

Fa uns dies, tot navegant per la xarxa, vaig descobrir una jove cantant d’òpera que no coneixia. Es tracta de Rocio Martinez. Canta sovint amb un tenor prou conegut a casa nostra, en Carlos Cosias, de qui a més n’és la parella

He pensat que paga la pena presentar-la al Blog perquè conegueu la seva veu. Cantarà un passatge del Carmina Burana de Karl Orff, com a solista amb l’Orfeón Donostiarra amb motiu del 110 aniversari d’aquesta prestigiosa coral vasca. 

Entrevista amb Antoni Castells.

Les finances de Catalunya, les balances fiscals les seves implicacions tècniques i polítiques són temes sobre els que molts parlen amb sense massa  coneixement i amb molt poca claredat.

Per això vull recomanar a tots aquells que estiguin interessats en aquests temes, dels que sovint parlem al Blog, aquesta entrevista d’Antoni Castells, economista i ex Conseller del ram. al programa Els matins de TV3. La veritat és que s’expressa amb molt rigor i amb una claredat meridiana que fa fàcil allò que és difícil. L’entrevista, molt ben conduïda per la periodista Lídia Heredia, és una mica llarga però si la comenceu crec que us enganxarà. I segur que aprendreu un munt de coses.

"SISTEMATURGIA" a Santa Mònica, un regal per als sentits.

M'afanyo a veure les mostres d'aquest Centre, abans que els nostres "poders públics" no el destinin a altres menesters (segurament més rendibles) i perdem aquesta sala de l'art d'avanguarda, que tant ens ha permès descobrir.

Avui ha estat "SISTEMATURGIA" de Marcel·lí Antúnez Roca; un artista prolífic, fundador de la Fura del Baus, investigador i imaginatiu, que m'ha deixat astorat. Un personatge per mi fins ara desconegut, però que després de seguir l'obra que allà hi te exposada, no et deixa indiferent; mostrant-te la gènesi de les seves performances, dels seus audiovisuals interactius, dels seus enginys home-màquina, del seu bany en litres de pintura i els seus acudits esbojarrats.

Obra transgressora, atrevida, novedosa, trepidant en alguns casos, hil.larant en d’altres, però sempre sorprenent. La seva intenció és clara en tot el que ha portat allà, fer-te partícep i a la vegada fer que participis en la seva obra, que en formis part, que momentàniament la modifiquis amb un acte teu, que no et puguis quedar en la mera observació a la que estem acostumats. En la mesura que et desinhibeixes i et vas deixant anar en el que se't suggereix en cada peça, encara gaudeixes molt més de la mostra.

La instal·lació no té desperdici, una pintura que ocupa tota la longitud de l'escala que et porta fins la segona planta, i en l'observació de la qual ja t'introdueixes en l'interior de l'obra d'Antúnez, vídeo en el que el propi artista acaba literalment banyat de pintura, muntatges audiovisuals amb i per la participació del observador, una columna sensorial, màquines robòtiques i demés artilugis.

Una vegada més em meravello que Barcelona tingui espais com aquest, on les expressions més avantguardistes en les diferents formes de l'art hi tinguin cabuda. Recomano destinar-hi una estona; anar-hi sense tenir massa pressa, per poder descobrir tot el que l'obra d'aquest petit geni posa al nostre abast.

Joan Vilardebó

L'Hospital de Sant Pau

L’Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau és una joia de l’arquitectura modernista. Després del trasllat de les instal·lacions mediques al nou hospital, la rehabilitació dels edificis de l’antic recinte, declarat patrimoni de la humanitat per la UESCO el 1997, està a punt de concloure.

Aquest complex arquitectònic va ser construït gràcies a l’aportació inicial del financer i mecenes Pau Gil i Serra - d’aquí la segona part del nom de l’Hospital - que va donar quatre milions de pessetes del 1900. El projecte es va encarregar al gran arquitecte Lluis Domenech i Montaner i la primera fase de les obres, que ell va dirigir, va durar del 1902 al 1913.
 

Ja es poden visitar algunes parts del recinte que, per fer-se una idea de les seves dimensions, ocupa 9 illes de l’eixample. La rehabilitació resulta magnífica i  impressió que s’emporta el visitant és espectacular. La inauguració final es produirà aviat però auguro que esdevindrà un centre d’atracció turística impressionant. Per tant, barcelonins afanyeu-vos si no voleu haver de suportar la marabunta que s’acosta.

Mentrestant podeu veure un petit reportatge fotogràfic que vaig fer fa uns dies.

Xemei i Bacaro, representants de la Sereníssima Venècia.

Us torno a recomanar dos restaurants, tot i que aquesta vegada més aviat hem de parlar de dues tavernes venecianes. Els venecians, proveïdors de peix a l’època romana continuen treballant-lo de manera especial i refinada. En destaca el bacallà mantecato (una mena de brandada emulsionada sense llet) i, més popularment, les sardines in saor (properes a les escabetxades, amb ceba i panses).

 Xemei, significa bessons, perquè en Max i l’Stefano Colombo són els dos bessons venecians propietaris de l’establiment. El primer als fogons i l’altre al menjador, bé als dos menjadors (després de l’ampliació feta en el local del costat) i a la terrassa (ideal per estar-s’hi en dies càlids), fa també tasca de sumiller. S’hi ha vist menjar sota la seva lona en Ferran Adrià, en Sean Penn i la Patti Smith.

Aquesta taverna té un encantador ambient vintage que acompanya una bona pasta (en destaquen els spaguetti al nero de sípia, o amb eriçons) i un peix excel·lent que van a buscar a la Boqueria, on s’han fet molt amics d’en Juanito del bar Pinotxo.

 Xemei, Passeig de l’exposició, 85, Barcelona 08004 (tel. 935535140)

Bacaro, nom amb el que s’anomenen les tavernes en venecià, està situat  al costat mateix d’aquest emblemàtic mercat barceloní. Aquí en Mauri, un jove xef del Véneto, en Pablo, uruguaià i l’Alí, paquistanès, conformen l’equip multicultural, com el barri mateix, que fa les delícies de la clientela en un espai molt reduït i a uns preus més ajustats que al Xemei, però amb una qualitat comparable; he de dir que hi he menjat els millors gnoquis que recordo.

Bacaro, Jerusalem, 6, Barcelona 08001 (tel. 695796066)

A la cuina dels dos restaurants, que podríem qualificar com a “casolana d’excel·lència” hi fan també els millors tiramisú de la ciutat.

La salud y la crisis

Enfermeras, médicas, trabajadoras del sistema sanitario han contribuido, en general, a que los indicadores de salud no acusen el impacto de los recortes presupuestarios. Cierto que estos indicadores no recogen la angustia de una persona y su familia ante el retraso de una intervención pero igualmente cierto que las tasas de mortalidad, incluso las más sensibles a la actuación sanitaria, han continuado su mejora.

También los ciudadanos han encajado la disminución de consultas, prescripciones e ingresos hospitalarios financiados públicamente con una mejora de la percepción subjetiva de salud, debida probablemente a que la realidad empeoró menos de lo esperado.

La preocupación debe centrarse ahora en el impacto a medio y largo plazo de la crisis económica pues será el aumento de la desigualdad social y el paro de largo duración lo que, pese a los servicios sanitarios, más puede amenazar gravemente no sólo la salud, sino también el bienestar.

Los antídotos son conocidos: Apuesta decidida por el Estado de Bienestar (EB) y Salud en Todas las Políticas. Un EB financiado de manera más progresiva, con el ‘factor de sostenibilidad’ que daría la racionalidad en su cartera de servicios y una correcta priorización técnico-democrática de prestaciones y pacientes, y que mantenga, y mejore, su solvencia y capacidad resolutiva para que las clases medias y altas no deserten.

Salud en todas las Políticas, muy especialmente educación y políticas activas de empleo. Educación por ser la variable más explicativa tanto del estado de salud como de las potencialidades de un país. Eso sí una educación no sólo para hijos de educados sino para todos, atajando el deterioro en la igualdad de oportunidades, hasta ahora tal vez la peor consecuencia de la crisis.

Vicente Ortún

Article publicat al diari El Periódico el 10 de Febrer del 2014

L'Òpera dels dilluns

Aquesta setmana hem tornat a anar a una sessió de l’opera al cinema. Hem vist Don Giovanni, de Mozart en una producció de la Royal Opera House des del Covent Garden de Londres. Com gairebé sempre, una bona realització escènica, molt moderna i original, però respectant perfectament l’esperit de l’obra. No hi havia en el repartiment superstars però tots ells cantaven i interpretaven els seus papers de meravella.

Es fa difícil escollir una d’entre tantes àries precioses de l’obra. Encara que dominin les àries de les diferents víctimes de Don Joan, Doña Ana, Doña Elvira i Zerlina, n’he triat precisament una del conqueridor. Es tracta de “Non mi dir”, que Don Joan canta a Doña Anna. L’escoltareu en una versió molt antiga, gairebé arqueològica, de l’any 1960. I la canta ni més ni menys que Luigi Alva, un cantant  peruà (de fet es deia Luis Ernesto Alva)  que va ser el tenor mozartià de referència durant molts anys a mitjans de segle passat. Ha sigut una sort trobar aquest enregistrament amb bona qualitat.

Un enemic del poble

Un dels espectacles més sonats de la temporada s'està representant aquests dies al Teatre Lliure de Montjuïc: Un enemic del poble, d'Henrik Ibsen. Una obra clàssica de la que molts han volgut destacar la vigència i les connexions amb la situació actual i les contradiccions de la nostra democràcia. També és una obra que gira al voltant d'un gran personatge, Stockmann, que s'enfronta a tota la seva comunitat i als poders establerts fins a quedar-se sol. Per uns és un heroi sense fisures, per altres un personatge molt carismàtic però també contradictori. El programa de ma destaca justament aquesta tensió entre la integritat i el messianisme de Stockmann. I el muntatge l'il·lustra molt bé en una gran escena en la que els espectadors ens convertim en veïns o conciutadans que participen a la gran assemblea en la que Pere Arquillué-Stockman juga totes les seves cartes. 

El director de l'obra és Miguel del Arco (de qui hem parlat en aquest bloc en d'altres ocasions), i el responsable de la versió, el prestigiós dramaturg Juan Mayorga (amb traducció de Cristina Genebat). Tots dos han vingut al Lliure des de Madrid i s'han llançat a treballar amb català, demostrant així, de la manera més natural, que de barreres només hi ha les que vulguem posar. Potser per això, en justa reciprocitat, vaig anar al teatre amb una colla d'amics on hi havia un bon grup de madrilenys (alguns barcelonins d'adopció i d'altres arribats expressament per veure l'espectacle). I l'obra no ens va deixar indiferents.

Nota: hi ha una altra versió recent de la mateixa obra que encara gira per Catalunya i que potser tornarà a Barcelona: Stockmann, de la companyia "Les Antonietes".

"NÚVOL, Digital de cultura". Nova col·laboració

Aquests dies es parla força de l’exposició de Joan Colom al MNAC de la que en vaig penjar un post ja fa uns dies.

Ara he publicat a la Revista “NÚVOL, Digital de cultura” un article més ampli sobre la figura d’aquest gran fotògraf que podreu veure en aquest link.

Espero que aquest article sigui l’inici d’una col·laboració més llarga en aquesta revista que us recomano pel seu nivell i amplíssim contingut cultural 

"Corrandes de l'exili" de Pere Quart

Avui escoltarem “Corrandes de l’exili”, un dels poemes emblemàtics de Pere Quart. El poeta de Sabadell  ens explica, amb un dramatisme extraordinari i una força poètica immensa, la seva experiència personal quan va haver de marxar amb tants altres exiliats a França el gener del 39.

Els joves i el teatre

Sovint trobo al teatre la majoria de les coses que hi busco: una bona obra, uns bons intèrprets, una bona escenografia... Però m'incomoda la falta d'un sector del públic que em sembla imprescindible: els joves. Vull creure que és un efecte de la crisi, que els preus d'entre 20 i 30 €, sovint moderats per les reduccions dels carnets d'estudiant o de biblioteca o per l'accés a través de l'Atrápalo, no s'addiuen a les migrades butxaques de les noves generacions. Al contrari que en el cine, la pirateria no és una causa de l'abandó de les sales. Podria ser-ho el contingut de les obres, majoritàriament escrites per veterans o fins i tot clàssics. Si fos així, no entenc com peces de, per exemple, Jordi Casanovas, que ha escrit grans textos sobre la generació mileurista -l'anterior a l'actual 'zeroeurista'-, com ara 'La ruïna' o 'La revolució' no van atreure tampoc aquest públic a la Sala Villarroel.

Ha estat per tant un plaer comprovar com el Teatre Lliure s'ha vingut omplint d'un públic jovenísim  amb 'Jo mai', de l'Iván Morales i la Companyia Prisamata. Cinc joves actors exposen amb veus, gestos, música, plors i crits les seves dificultats per sortir de la 'boira' a la que els exposen la seva marginalitat de barriada, la violència ambiental i de gènere i les seves pròpies incapacitat per assumir responsabilitats. Dins del bar 'Amparo'' creen un món propi, un refugi que mostra les seves escletxes.

Em sobta, però, trobar referències generacionals més pròpies de la meva joventut dels anys 70, com ara Pink Floyd, Bob Marley o fins i tot Los Chorbos, que de l'actual. És com si s'agermanessin els sentiments transversals dels joves de qualsevol de les crisis que des de fa quaranta anys neguen el present i part del futur dels nostres joves.

Ricard Fernandez

L'Òpera dels dilluns

Demà acaba una sèrie de quatre sessions que en Ramón Gener ha impartit sobre la vida i l’obra de Giuseppe Verdi, organitzat pels Amics del Liceu. Ha estat una forma magnífica d’aprofondir en  les vessants  personal i musical del meu compositor operístic favorit.

En la darrera sessió el ponent es va concentrar en Aida, una de les una obres de maduresa del compositor de Busseto, i una de les més representades en la història de l’òpera.  En particular  va dedicar una bona estona a comentar l’ària “Celeste Aida”, una de les àries més complicades d’interpretar per un tenor.

Per tot això, avui l’escoltarem en una versió dels inicis de la carrera de Lucciano Pavarotti, enregistrada el 1984, on podreu apreciar les seves immenses facultats que li permetien superar olímpicament totes les dificultats de l’ària. 

Pagar per informar?

Una petita polèmica recorre les xarxes socials, sempre propenses al drama i la impulsivitat, d'altra banda. L’anunci que el Primavera Sound cobrarà 50 euros als mitjans de comunicació que vulguin cobrir informativament l’esdeveniment ha aixecat polseguera i el festival s’ha emportat unes quantes clatellades, en especial dels mitjans digitals i els blocaires amb menys recursos econòmics.

“Esta novedad tiene como objeto favorecer las condiciones de trabajo y la experiencia global de los medios acreditados antes, durante y tras el evento”, informen. Com es veu, el festival no invertirà gaire temps argumentant una decisió que pot prendre legítimament i està convençut que no el perjudica, més enllà de caure millor o pitjor entre els periodistes (que en tot cas hi assistiran, majoritàriament).

És cert que des que cobreixo aquest festival sempre he tingut la impressió que a la cua d’acreditacions hi havia més ‘blogers’ presumptament interessats a informar-ne que periodistes. És una generalització, però també és raonable que en un festival d’aquesta magnitud això hagi pogut arribar a convertir-se en un problema.

Ara. La solució per evitar l’intrusisme és fer pagar 50 euros a tothom? La millora de “l’experiència global” i les condicions de treball dels informadors està relacionada amb què 70 espavilats es quedin fora si no paguen? Que alguns festivals de cinema i música ja practiquin aquesta política tampoc em convenç com a explicació, entre altres coses perquè cal veure quines són les prestacions que aquests certàmens ofereixen als periodistes acreditats.

El problema que el Primavera hagi pres aquesta decisió, amb aquest argument, és que aquells que ens hem queixat amb la boca petita de les condicions amb què es treballa a l’autoproclamat  #bestfestivalever (carpa de premsa on si plou et mulles i si fa fred et geles, taquilles de pagament per deixar el material, Internet justet i pagar a preu d’or qualsevol consumició, entre altres), ara tindrem raons per ser molt més exigents.

Aquest any n’esperem molt del festival: recollir l’acreditació a la bústia de casa i oblidar-nos de les cues sota el sol; una zona de premsa ben tancada, amb taules per tothom i aclimatació garantida; aigua, cervesa i entrepans calents; un trolley per desplaçar els nostres equips per la immensitat del Parc del Fòrum. I si amb això no arribem als 50 euros, que es quedin amb el canvi, per les molèsties! 

Pintura mural a les Glòries

Aquest darrer cap de setmana a l’antic recinte de les Glòries es va permetre als graffiters, alguns d’ells veritables artistes murals, que poguessin pintar les seves obres a les parets i tanques que havien encerclat els Encants Vells, recentment traslladats a l’altra costat de la plaça.

Això m’ha permès fotografiar aquestes magnífiques pintures que ara us presento. Recordo en aquests moments la llarga sèrie de fotografies  que vaig fer per moltes poblacions del cinturó de Barcelona a la recerca de treballs murals que varen culminar en l’exposició “Pintura mural. L’art al carrer”, presentada l’any 1998 al Col·legi d’Aparelladors de Barcelona i on vaig tenir la sort que dos dels millors graffiters de l’època, Sendys i Puke, pintessin dos murals a les mateixes parets de la sala del Col·legi. Quins records!

Espero que us agradin aquestes pintures de l’anomenat “art efímer” i pugueu valorar el mèrit d’uns artistes disposats a gastar temps i diners en unes obres condemnades a una segura desaparició.

KINOKO, gastronomia japonesa a la Catalunya interior.

                                                                

La família Sano va arribar a Solsona fa vint anys. El pare, especialista en historia de l’art, va viatjar amb la dona i els tres fills a Catalunya per conèixer l’art romànic. El Museu diocesà i comarcal d’arqueologia i art romànic de Solsona i la proximitat al Pirineu, feren que s’hi hostatgés durant unes setmanes. El què va passar després, com se sol dir, ja és historia.

Van iniciar la seva emprenedoria amb activitats d’intercanvi cultural entre Catalunya i Japó que van acabar estenent a la gastronomia. Fa un any van inaugurar un nou restaurant que també és centre cultural, és el KINOKO. La traducció literal de la paraula seria “el nen petit de l’arbre” o també “bolet”. Aquest és el símbol de la casa per la seva “simplicitat, naturalitat i frescor”, que és com els propietaris defineixen la cuina que ofereixen: “on la base és l’ús d’ingredients naturals i de proximitat per garantir-ne la qualitat”. Es proveeixen dels productes d’una masia del Solsonès on també hi cultiven algunes hortalisses típicament japoneses.

Tot i que la seva cuina de fusió potser encara no destaca: al xai del Solsonès cuït a la japonesa no li han trobat el punt; sí que han aconseguit apropar la gastronomia nipona als nostres gustos tot mantenint l’essència dels orígens: el tataki de tonyina acompanyat amb una salsa de cítrics i soja, és espectacular. Els preus són raonables i les racions generoses. Tenen un menú de migdia excel·lent a 13 euros i també hi ha la posibilitat de fer menús tancats a demanda.

Avinguda del Cardenal Tarancón, 18

25280 Solsona (Lleida)

Tel. 973482203

http://www.japo.cat/kinoko/

El llibre perdut i retrobat : De Rerum natura (Lucreci)

Retrobar una cosa perduda és sempre un motiu d’alegria. El món dels llibres ens mostra alguns exemples de llibres perduts i retrobats,  especialment dels temps antics clàssics, llibres dels que n’hem tingut notícia a través de tercers autors que els referencien, però el text dels quals no ens ha arribat. Així, d’Aristòtil  es diu que va escriure més de 200 tractats, dels quals només ens han arribat 31.

Un d’aquests llibres perduts era De Rerum Natura (“De la natura”), obra mestra  de Lucreci, poetà romà del segle I a C; una prèdica de l’epicureisme, un cant apassionat a la vida que intenta ajudar als homes a alliberar-los de la por als déus, oferint-los una explicació racional dels fenòmens de la natura, proper a l’atomisme.

Al segle XV De rerum natura es podia donar per perdut, però l’humanista Poggio Bracciolini  en va descobrir en un monestir una còpia en un còdex medieval que estava desapercebut; en va fer còpies i el va divulgar, provocant des del primer moment  una forta sensació en una societat molt dominada per la ideologia clerical.

Al voltant de la pèrdua i troballa d’aquest llibre s’han escrit dos llibres magnífics  que us recomano: D’una banda, El Giro, de Stephen Greenblatt que inclou en el seu llibre, tot lligat de forma deliciosa, la singular història de Poggio Bracciolini,  que de secretari papal va passar a ser rastrejador de llibres i copista,  la història dels llibres des de l’època antiga, en què eren fets de papir o de pergamí, de les biblioteques, molt especialment la d’Alexandria, la visió de l’epicureisme, i dels sentiments que va provocar en societats religioses com la Grècia i Roma clàssica o l’època medieval cristiana i finalment del cop d’aire que De Rerum natura va suposar per l’incipient humanisme del renaixement italià.

El segon llibre és El somni de Lucreci, del valencià Martí Domínguez, biòleg, que posa èmfasi en el fet que l’obra de Lucreci és un cant a la llibertat del pensament, i a la ciència com a explicació de la natura que ens envolta. El llibre utilitza el context de l’obra retrobada de Lucreci per passejar-nos per fets rellevants de la història del pensament científic fins els nostres dies, molt especialment els relacionats amb les ciències naturals i  l’evolucionisme darwinista, que enriqueix amb una multiplicitat de reflexions, dades i anècdotes.

Ves per on, un llibre perdut i retrobat ens ha brindat l’ocasió de gaudir no tan sols de la seva lectura, sinó també de dos llibres més, tots dos molt recomanables. 

Jordi Castells

L'Òpera dels dilluns

Fa un parell de  setmanes varem anar a veure “Lucrecia Borgia” de G.Donizzetti a les sessions d’òpera al cinema. Es tractava de la versió de l’Òpera de San Francisco amb la més prestigiosa de les sopranos americanes i una de les meves veus favorites, la Renée Fleming. 

Volia oferir-vos una de les àries més destacades, “O com’e bello” en la que Lucrecia canta a Genaro,  el seu fill secret, que està dormint. Malauradament no he trobat una versió en vídeo de la Fleming i per això us en presento una altra també de gran qualitat. La canta la italiana Mariella Devia, una gran soprano belcantista que ha tingut gran èxits en les seves visites al Liceu, en la darrera de les quals va cantar “El Pirata” de V.Bellini en versió de concert. Això ens permet afegir una nova cantant a les dives del Blog.

Otel·lo

En aquest cap de setmana dels premis del cine català, no em puc estar de recomanar-vos una pel·lícula extraordinària: Otel·lo, del director Hammudi Al-Rahmoun Font. És teatre dins del cinema i és cinema dins del cinema. Un joc de miralls interessantíssim i rodat de manera molt intel·ligent. En poques versions de l'obra de Shakespeare haureu vist un Iago tan perillós i poderós com en aquesta. En poques versions haureu entès tan bé l'essència de la tragèdia. En poques pel·lícules veure actors com aquests. Emociona i trasbalsa alhora.

Podeu fer-ne un tast amb el tràiler, però sapigueu que a Barcelona només l'han estrenat als Cinemes Girona i que val la pena no deixar-se-la perdre. Tan de bo el boca-orella i potser un premi Gaudí al director de producció (que se sumaria als diversos premis que ja ha rebut en festivals nacionals i internacionals) permetin que duri una bona temporada a la cartellera.

Pete Seeger volia venir a Andorra...

El passat dilluns va morir Pete Seeger. I per retre-li un petit homenatge us parlaré d’una història ben singular. De la cançó que va compondre i cantar parlant d’Andorra, que podreu escoltar al final d’aquest presentació.

No és gens estrany que un home de la seva sensibilitat i que havia estat perseguit per la cacera de bruixes dels 50’s, es fixés el 1962, juntament amb la cantant i activista política Malvina Reynolds, en un article del New York Times  en el que es feia referència al migrat pressupost de defensa d’un petit estat independent.

En escoltar la cançó he recordat tot d’una les impressions d’en Josep Pla, quan al 1943 va venir a fer una cura de la pleura, i que podeu trobar a “De l’Empordanet a Andorra”, Edicions Destino. En vint pagines i havent-hi passat pocs dies, es capaç de descriure la historia l’essència i l’anima d’aquest peculiar país.

En l’àmbit que impressionà  Pete Seeger, diu Josep Pla: “Sis homes formen la gendarmeria andorrana. Tots semblen --em diuen—molt bones persones i son molt hàbils. Jo ignoro l’opinió que al lector  mereix la gendarmeria, però he de confessar que viure en un país de sis gendarmes produeix un gran efecte i és molt excepcional.”

Salvant totes les distancies, i sense tenir la capacitat de cantar o d’escriure, vaig tenir sensacions semblants quan fa més de vint anys vaig tenir la sort de venir a aquest país. Especialment en l’àmbit que ens afecta a tots; la maquinaria administrativa i la fiscalitat.

Andorra continua sense tenir pressupost de defensa. Ara bé, parafrasejant un deixeble de Pete  Seeger, “...els temps estan canviant...” Avui mateix el cap de govern andorrà és a Brussel·les per iniciar l’acord d’associació amb la UE. Tant de bo la visió d’aquests dos genis pugui seguir sent valida en el futur i com diu la cançó: “The least is first, the biggest is last...”

Os recomano el link al diari d’Andorra amb l’article de l’ex cap de govern Marc Forné, on explica com varen aconseguir la gravació, i sobre tot el vídeo amb la cançó i imatges antigues d’Andorra.

Ramon Buisan

El dèficit fiscal: Borrell vs Sala Martín

El passat 20 de Gener l’ex ministre socialista Josep Borrell i l’empresari Joan Llorach van publicar un article a El Pais en el que en to burlesc polemitzaven sobre l’existència del dèficit fiscal català. Ho feien amb molt poc rigor científic i amb males arts amb les que pretenien ridiculitzar la posició dels que defensen l’existència permanent de l’esmentat dèficit.

Pocs dies després en Xavier Sala Martin, de qui discrepo en molts altres temes, va escriure una resposta magnífica. Tracta amb una claredat meridiana un tema que és prou complex i molt difícil d’explicar i aconsegueix aclarir els dubtes que planteja. Això sí els interessats cal que llegeixin  els articles amb bastant concentració.

Aquí teniu els dos articles. Els que estiguin interessats en aquest tema tenen l’oportunitat d’aclarir-se. Això sí, cal que els llegeixin  amb bastant concentració.

És clar que com ja haureu vist per la premsa i com vaig comentar fa uns dies ara resulta que en Montoro ja ha decidit que no es publicaran mai més les balances fiscals per evitar el que ell anomena “tensions interterritorials”. “Mort el gos morta la ràbia” pensen al PP. Però les balances i els dèficits fiscals seguiran existint agradi o no al Sr. Borrell i al PP.

L’ARTICLE DE BORRELL

LA RÈPLICA DE SALA MARTIN