"Tanquem per vacances"

S’acaba la temporada i, un any més, “Tanquem per vacances” durant el mes d’Agost. Han sigut onze mesos de força activitat en els que hem publicat 240  posts, més de 5 per setmana. Com sempre hem parlat una mica de tot, d’òpera, de política, d’art, de llibres o de cinema, entre d’altres coses i hem  publicat també alguns reportatges fotogràfics. Aquesta temporada hem arribat al post número 1000,  fita que varem celebrar el mes d’Octubre amb un escrit per d’en Ramon Gener, el creador del programa “Òpera en texans”.

Enguany també  hem enriquit considerablement el Blog amb les Seccions de gastronomia: RADAR GASTRONÒMIC,  poesia: PARAULA ENCESA , actualitat jurídica: DURA LEX SED LEX i cinema: PANTALLES.  Vull agraïr a tots aquests col·laboradors la seva tasca i la paciència que tenen amb l’editor... També ha augmentat sensiblement el nombre de  Posts del Lector, una Secció que està oberta a tots els que vulguin expressar i compartir les seves idees i opinions.

Esperem que tot plegat us hagi  informat i distret  al llarg d’aquests mesos i que ho torni a fer a partir de setembre.

Una abraçada a tots i molt bon estiu.

Josep Maria i Cia.

L'Òpera dels dilluns

Avui escoltarem música de Vicent Martín i Soler, un músic valencià que va arribar a les més altes cotes operístiques del seu temps. Martín i Soler va iniciar la seva carrera a Madrid, a la cort de Carles IV, i es va traslladar després a la cort de Nàpols, primer, i a Viena, a la cort de Josep II, després;  finalment va treballar i viure a a Sant Petersburg, a la cort de la tsarina Caterina. Fixeu-vos quin recorregut per les principals capitals operístiques del seu temps de qui s’ha dit que, a Viena, gairebé va arribar a eclipsar la figura de Mozart. Va compondre més de 30 òperes, moltes d’elles amb llibret de Lorenzo Da Ponte, el mateix llibretista de Mozart. Recordem que un fragment de la seva òpera de més èxit, “Una cosa rara”, sona  en un passatge de “Don Giovanni” quan els protagonistes estan escoltant melodies d’èxit d’aquells temps

Hem triat l’ària "Si dice qua e là" de l’òpera “L'arbore di Diana” interpretada per la gran soprano Maria Bayo, en un concert que va donar al Liceu de Barcelona el 2003. 

Recordant Monti

Ara que fa un any llarg de la mort de Joan Montanyès, ‘Monti’, el Teatre Grec ha tingut l’encert de retre-li homenatge programant l’obra en què treballava l’enyorat pallasso quan va marxar, víctima d’un càncer. El director del festival, Ramon Simó, era amic i col·laborador d’en Monti, i a ell li hem d’agrair que el Grec vulgui mantenir viu el seu record.

‘Rhum’ és el nom de l’espectacle, que es pot veure encara avui i demà dissabte a l’Espai Lliure del Teatre Lliure. Com dèiem, no ha calgut inventar gran cosa perquè és una obra que Monti gairebé va arribar a estrenar. Martí Torras va treballar amb ell preparant l’espectacle i ara ha exercit de director, al capdavant d’un equip on no hi falten els habituals Jordi Martínez i Oriol Boixader ‘Oriolo’.

Joan Montanyès, 'Monti' / Autor: David Ruano

Ironies de la vida, ‘Rhum’ era un homenatge de Monti al seu ofici, que recordava la figura d’un cèlebre pallasso de la primera meitat del segle XX, Jacinto Sprocani, àlies Rhum. Montanyès desconeixia aleshores que la professió acabaria retornant-li aquell acte de generositat.

"Hem intentat fer un espectacle que reuneixi tots els ingredients del millor Monti. Ell tenia uns espectacles deliciosos que tothom recorda”, explica Torras sobre la recuperació de ‘Rhum’ en absència del seu creador.

Realment, l’estil de Monti, un dels tres pallassos més importants de Catalunya al costat de Tortell Poltrona i Leandre, ha deixat empremta. Tot i que jo només vaig veure la divertidíssima ‘Petita feina per a pallasso vell’ a la Sala Muntaner, es recorden sobretot ‘Klowns’ i ‘Utopista’, dos espectacles que van entusiasmar a can Cortina Trilla.

I bon estiu!  

"Nowhere"

De tant en tant m’arriba algun vídeo, dels molts que circulen per la xarxa, que crec que és interessant veure. És el cas d’aquest fragment d’un ballet del coreògraf grec Dimitris Papaioanou  que m’ha fer arribar l’amiga Llum F. i que m’ha semblat d’una elegància extraordinària. Creat el 2009, era un homenatge a la gran coreògrafa alemanya Pina Bausch.

Espero que us agradi

El Roto i el sistema polític

L'Òpera dels dilluns

Aquests dies s’ha representat al Liceu l’òpera “Porgy and Bess “ de George Gershwin. Gràcies al meu cosí Toni vaig poder anar-hi el dia de l’estrena.

La veritat és que a mi em va agradar molt i que el públic va acollir també amb entusiasme la versió que presentava la Cia Sudafricana Cape Town Opera. Els cors, els ballarins i els solistes van estar magnífics i l’escenografia, situada en uns barris marginals de Soweto, va resultar molt encertada.

Per recordar la seva interpretació avui veurem un vídeo promocional que, en un ambient especialment festiu, la companyia va rodar a les Rambles, davant del Liceu, amb la participació dels vianants que passaven per allí.

"Informe per una acadèmia"

Fa unes setmanes us vaig parlar aquí de "L'Onada", un muntatge de teatre aficionat que fins i tot millorava la versió professional que podíem trobar a la cartellera. Avui segueixo en la mateixa línia i us anuncio l'imminent estrena d'una versió lliure de l'obra "Informe per una acadèmia", de Kafka. Com potser alguns sabreu, aquesta temporada s'ha presentat al Teatre Lliure aquest monòleg, interpretat amb molt èxit per Ivan Benet. Doncs ara s'estrena una altra versió del text amb el títol "Hagenbecht", dirigida per Hèctor Mora, bon amic, i protagonitzada per Marçal Bayona, alumnes tots dos de l'Institut del Teatre.

No conec la versió de Benet, però us garanteixo que aquesta és un gran encert. El director ha volgut portar cap al món del cabaret i de les variétés el discurs d'aquest ésser que ha deixat de ser un simi per incorporar-se al món dels humans. L'espectacle sorprèn i diverteix alhora. Marçal Bayona està esplèndid i troba en tot moment el recolzament necessari en els seus acompanyants a escena i també en el públic. Els podreu veure i disfrutar-los aquest cap de setmana i el següent al Centre Cívic de Sant Andreu. 

¿Barra lliure a l’assetjament als diputats dels Parlament de Catalunya?

Acabo de llegir-me, en lectura professional, els 142 folis de que es compon la Sentència de la Sala Penal de l’Audiència Nacional que ha absolt als 19 acusats pels incidents coneguts com els del “setge” al Parlament de Catalunya, del dia 15 de juny de 2011.

Per ser precisos, només un d’aquests 19, el que va pintar l’esquena de la jaqueta de Montserrat Tura, ha estat condemnat, com autor d’una falta de danys a una pena de 4 dies de “localització permanent”, al computar-se tan sols el valor de la roba malmesa (inferior a 400 €), i per tractar-se, diu la sentència, d’un “acto descortés y gratuito”, que “no tuvo incidencia alguna sobre la libre determinación de voluntad de la parlamentaria, ya que no fue consciente del gesto hasta que ya había entrado en el Parlament.”

Es podrà estar d’acord o no, però la sentència fa un autèntic esforç per argumentar perquè tots els acusats no són responsables del delicte contra les Institucions de l’Estat, i d’atemptat, que se’ls imputa –i pels quals el Fiscal els demanava una pena de 8, després rebaixada a la pena mínima de tres anys-, al considerar que els fets en qüestió es van desenvolupar en el marc del legítim dret de protesta dels manifestants (emparat en els drets constitucionals de reunió i manifestació), i que tot  i que “formalmente esas conductas pudieran parecer como coactivas, materialmente carecían de la idoneidad necesaria y de la entidad suficiente como para ser consideradas

típicas.”

La sentència es interessant també perquè recull el testimoni dels diputats assetjats (Montserrat Tura, Santi Vila, Joan Boada, Jordi Turull, Llop Rigol, que és invident, López Tena, Ernest Maragall, Salvador Milà, etc.), uns explicant la realitat dels fets, i altres, minimitzant-los, com per exemple l’esmentat Salvador Milà, qui va manifestar que “no tuvo ningún incidente, entró sin problemas, le interpelaron amablemente”.

La meva valoració jurídica dels fets, però, coincideix en el vot particular del Magistrat Grande-Marlaska, el qual, dissentint dels altres dos Magistrats, era partidari d’imposar una pena de tres anys als nou acusats identificats en els actes d’intimidació/coacció als diputats del Parlament, però que no demanava el seu l’ingrés en presó, atès que solicitava per tots ells un indult parcial d’un any, al entendre excessiva una condemna de privació de llibertat. Recordem que amb una pena de dos anys, i sense antecedents penals, no s’ingressa a la presó.

Haurem d’esperar un temps perquè el Tribunal Suprem es pronunciï sobre la procedència d’aquesta absolució, i per saber si els actes que tots vam veure a les imatges de televisió són punibles o si per contra, hi ha barra lliure a l’assetjament dels diputats autonòmics (i del President de la Generalitat, que va haver d’entrar al Parlament en helicòpter…). 

Arquitectura efímera

Aquests dies i fins el 30 de Setembre es poden veure a Barcelona set instal·lacions artístiques i arquitectòniques, que proposen una reflexió sobre conceptes com identitat,  llibertat i democràcia.

Sota la supervisió de B.Tagliabue i A. Oller totes les escoles d'arquitectura de la ciutat, i algunes escoles de disseny i l'Institut del Teatre,  han treballat de forma conjunta en un mateix projecte  BCN R.SETSi tot passejant pel centre de la ciutat passeu a prop d’alguna d’aquestes places i carrers podreu observar aquestes instal·lacions que pertanyen al que s’anomena arquitectura efímera perquè per la seva pròpia naturalesa estan condemnades a desaparèixer. Les trobareu a:

. Parc de la Ciutadella

. Plaça nova

. Plaça Salvador Seguí

. Plaça del Mar

. Plaça dels Àngels

. Plaça de la Mercè

 I pels que no tinguin oportunitat de veure-les aquí teniu algunes fotografies que vaig fer fa uns dies.

L'Òpera dels dilluns

Fa uns dies varem veure Manon Lescaut de Giacomo Puccini a una sessió d’òpera al cinema. Aprofito aquesta ocasió per escoltar una altra vegada l’intermezzo, un fragment exclusivament orquestral que el verisme va utilitzar freqüentment entre dos actes. Concretament el d’avui introduïa el III acte de l’òpera. La versió que escoltarem està interpretada per l’orquestra del Metropolitan de Nova York sota la batuta del seu director James Levine.

Japó a Sant Pau

Aquests dies es pot visitar al Recinte Modernista de Sant Pau (l’antic Hospital de Sant Pau) una singular instal·lació artística d’Esther Pizarro que ens fa viatjar fins al Japó. A l’interior d’un dels pavellons que encara no han estat rehabilitats hi trobareu la recreació d’un jardí japonès amb una superfície de 500 metres quadrats.

No es tracta d’una exhibició de botànica nipona sinó d’una proposta artística que recrea la cartografia japonesa a partir dels elements dels seus jardins tradicionals. Vist en alçada, el perímetre de la instal·lació reprodueix el mapa del Japó dividit en les seves 8 regions administratives.

Pel què fa als elements vegetals, la molsa representa, en diversos colors, les densitats de població de l'illa, i els bonsais marquen la ubicació de les 20 ciutats més poblades del país. Setze tones de sal marina omplen el terra del pavelló que trepitja el visitant, simbolitzant el mar que envolta l’arxipèlag japonès.

 El conjunt és interessant i molt agradable de visitar. A més es troba dins d’aquest recinte modernista impressionant que és Sant Pau, recentment rehabilitat i que paga la pena anar a admirar. Això sí, l’entrada general al recinte val 8 euros. 

Radars

Els catalans ens queixem sempre de patir un tracte discriminatori per part del Govern Central. Un dels greuges més habituals fa referència a que les inversions de l’Estat en infraestructures i equipaments són molt inferiors a les que es fan a la resta d’Espanya. Perquè veieu que a vegades exagerem i que no sempre som discriminats llegiu aquest article on es posa de manifest que en ocasions Catalunya resulta clarament afavorida...

CATALUÑA Y LOS RADARES

"La casa que vull" de JOAN SALVAT PAPASSEIT

En la darrera paraula encesa de la temporada escoltarem novament un dels grans poetes catalans del segle XX, Joan Salvat Papasseit. El poema que hem triat és “La casa que vull”, que sempre hem trobat una delícia.

"Family life"

En el context del festival de fotografia DOC Field 14 que es celebra aquesta primavera a Barcelona es pot veure la magnífica exposició "Family life", de la fotògraf americana Darcy Padilla al Centre d'Arts Santa Mònica. Aquí teniu la crònica que vaig escriure al NÚVOL.

L'Òpera dels dilluns

Aquesta setmana, gràcies a la invitació del meu amic Josep V. he anat a veure al Liceu la representació de dues òperes curtes, “Il prigioniero” de Luigi dalla Piccola i “Suor Angèlica” de Giacomo Puccini. Les dues òperes no són res de l’altre món però en aquesta representació el muntatge escènic del Lluis Pascual és molt encertat i les interpretacions dels cantants, especialment de la soprano Maria Agresta en el paper de Suor Angèlica, molt convincents.

Avui escoltarem “ Sensa mamma”, l’ària principal de l’òpera de Puccini,  en la que la monja, tancada al convent per haver tingut una fill il·legítim, s’assabenta de la seva mort i lamenta  no haver pogut estar amb ell en el moment del seu traspàs. La interpreta Renata Scotto, una Suor Angèlica de referència, en una gravació ja molt antiga però de pou qualitat. És interessant observar en aquesta ària les característiques del cant verista, veu potent, nua, sense cap mena d’ornamentacions.

A cop de talonari: l'estil Florentino al Barça

Lamento haver de tornar a parlar del Barça i dels disbarats que s’estan fent darrerament al Club. I parlaré exclusivament dels que es refereixen a la política de fitxatges

L’any passat varem fitxar Neymar per 100 milions en una operació farcida d’rregularitats de tota mena. Ara fitxem un altre jugador, de 27 any i tendències violentes, per 80 milions d’Euros. Ens fem una idea del que suposen una xifres d’aquest ordre?

Doncs aquesta política és la que tant havíem criticat al Real Madrid, l’anomenat estil Florentino, la tècnica del talonari. El Barça, llavors, s’enorgullia d’haver fet de la Masia i la pedrera la base de la seva plantilla. I ara fem tot al contrari, fitxem jugadors ja consagrats i esperem a fer-ho després del mundial, que són una mica més cars! Per Déu, per això no calen Secretaris tècnics ni experts en descobrir promeses. Aquests fitxatges els pot fer qualsevol.

I  no diguem dels salaris i les primes que es paguen. Un veritable disbarat, començant pels 22 milions de Messi, a qui millorem sensiblement el sou després d’una temporada lamentable, perquè el xicot estigui content i  motivat... Ens hem begut el seny.I per acabar d’adobar els soci i l’aficionat assisteixen impertèrrits a tots aquests despropòsits. Quina vergonya! Ja va fer bé en Guardiola de marxar a temps.

Incendis

Avui us proposo un article del dia escrit per la politòloga Judit Carrera a El Pais. Parla de l'incendi d'Horta de Sant Joan arran de l’emissió d’un reportatge de TV3, protagonitzat pels bombers que varen participar en la seva extinció.

Coincideixo plenament amb el seu anàlisi, especialment en la consideració, que m’he plantejat sovint, que la nostra societat no accepta el principi de fatalitat i per tant tendeix sempre a cercar uns culpables allà on a vegades no hi són. I tracta, de passada, de traslladar-los la responsabilitat personal d’uns fets que ben sovint tenen el seu origen en uns comportaments col·lectius. Crec que les reflexions d’aquest article són prou interessants.

“LECCIONES DE HORTA DE SANT JOAN”

Meteora

A la plana de la regió grega de Tesalia surten unes espectaculars columnes de roca de gran altura sobre les quals s’hi van començar a construir, al segle XIV, monestirs bizantins habitats pels monjos estilitas –d’ stylos, columna-. Són els monestirs de Meteora, els monestirs del cel, i la visió del seu vertiginós equilibri constitueix una de les vistes més corprenedores de la península grega.

Emmarcada en l’espectacular escenari natural de Meteora, la pel·lícula de Spiros Stathoulopoulos que porta el mateix títol posa en escena una impossible història d’amor entre una monja ortodoxa russa i un monjo grec ortodox de dos d’aquests monestirs suspesos a l’aire. Aquesta producció grecoalemana s’allunya de les maneres de fer del nou cinema grec i el seu realisme de l’absurd. Per la contra, aposta per un esteticisme posat al servei d’una història mínima, que es relata a partir de cites contínues a salms bíblics i uns fragments d’animació molt bonics inspirats en les icones ortodoxes.

Fent servir molt poques paraules, el director és capaç d’expressar el dilema dels dos protagonistes, el pes del seu desig carnal en un entorn d’espiritualitat i celibat. La dificultat geogràfica de les muntanyes de Meteora reforça, de forma natural, la idea d’aquesta distància metafísica que separa els dos amants.

El debat intern entre el compromís espiritual i l’anhel físic es mostra també a través de la relació del jove monjo amb dos personatges secundaris: el pastor arrelat a la terra i preocupat per les qüestions terrenals i el monjo asceta que porta una vida aïllada en una cova. Entremig, el monjo dividit busca la sortida al seu laberint emocional.

Inspirant-se en l’estètica de les icones ortodoxes, la pel·lícula inclou uns fragments animats que, des dels mateixos títols de crèdit inicials i finals contribueixen a expressar les emocions, temors i desitjos dels dos protagonistes. En aquests fragments animats, el director inclou referències a mites com el laberint del Minotaure i el fil d’Ariadna, i a contes com el de Rapunzel. Imatges reals i animades en un contrast que remarca la dualitat dels sentiments que defineixen a aquesta insòlita parella d’amants del cel de Meteora.

Petita indemnització.

Aquests dies ha sigut notícia l’acomiadament, perquè sembla que d’això es tracta, del conseller delegat de Caixabank, Juan Maria Nin.

No ho sabrem mai del cert però sembla, segons informa El Pais,  que acostuma estar ben informat dels afers de La Caixa, que com a compensació cobrarà la mòdica quantitat de 11 milions d’euros, que equivalen aproximadament a cinc anys del seu salari anyal fix. A més seguirà representant l’Entitat en diferents consells d’Administració quer li reportaran més de mig milió d’euros l’any. I tindrà despatx cotxe i secretària a càrrec de Caixabank. No està malament, oi? Sobretot tenint en compte que és força probable que d’aquí un temps el brillant executiu trobi alguna altra feineta.

No m’estendré massa en el comentari perquè el fet es comenta sol. Encara que aquests diners els pagarà  l’Entitat i per tant implica només als seus òrgans rectors i afecta als seus accionistes, només diré que l’operació d’acomiadament ha resultat una mica cara i que moral i socialment tot plegat resulta francament obscè.

La mar salada

Per aquells i aquelles de vosaltres que passeu l’estiu a Barcelona, també aquí hi trobareu terrasses marineres amb producte de qualitat i preu assequible. És el cas de La Mar Salada, un restaurant amb un menú de migdia on el peix de la llotja de la Barceloneta o de Vilanova hi és sempre present. El porten els hereus dels propietaris de Can Ros (restaurant centenari encara obert i amb prou prestigi a la ciutat). Són la cinquena generació, han viscut la cuina des de petits i continua essent la seva passió.

Es treballa amb producte de temporada, peix de costa i una elaboració i presentació “de categoria” –que dirien els valencians-. Aquesta setmana, per exemple, oferien: cous cous amb pop de Vilanova i salpicó, canelons farcits de peix de la llotja de Vilanova amb beixamel suau de marisc i gambeta blanca, cigrons de mercat amb espinacs, ou a baixa temperatura i la seva picada - com a primers - i carpaccio de vedella macerat amb llima, pols de parmesà i oli d'arbequina, risotto d'Idiazàbal amb llagostins de Vilanova i reducció de Pedro Ximenez, enfilall de pollastre amb alls tendres i xampinyó al curry acompanyat amb arròs basmati, aranya de la llotja de Vilanova amb wok de verdures de temporada i salsa yakisoba o bacallà confitat amb pil pil de ceps, saltat de rossinyols i salsa de rostit - com a segons -.

Us podeu subscriure al seu butlletí i rebreu el menú setmanal. Si aneu “a la carta” l’oferta s’amplia però manté una bona relació qualitat-preu; la majoria de vins estan per sota del 25 euros.

Només tanquen els dimarts i els caps de setmana i festius tenen un horari ininterromput. Disposen d’un menjador per àpats privats (12 persones com a màxim), un menjador interior a peu de carrer que mira a la terrassa i un altre al primer pis - més formal - amb bones vistes al port.

www.lamarsalada.cat/

Passeig de Joan de Borbó, 58

08003 Barcelona Tel. 932212127

PHOTOESPAÑA 2014 a Madrid

Si teniu oportunitat de passar per Madrid aquest estiu podreu gaudir de tot un seguit d’excel·lents exposicions de fotografía organitzades, com cada any, pel  prestigiós Festival  Internacional de Fotografia PHOTOESPAÑA 2014.

De les que jo he vist aquests dies us recomanaria les següents:

 . “Retratos de papel”  de Chema Conesa a la Sala de la Comunidad de Madrid c/ Alcalà, 21. Una magnífica col·lecció de retrats publicats al El país durant més de trenta anys per aquest brillant fotoperiodista. Un recorregut pels personatges que han configurat la nostra història.

. “La sombra y el fotògafo” d’Antoni Arissa al Espacio de la Fundación Telefónica  c/ Fuencarral, 3. Una extrardinària mostra d’un fotògraf de Sant Andreu, molt desconegut, que va ser un  pioner de la fotografía espanyola al segle XX; dels anys vint fins el trenta-nou va fer impressionant un recorregut des des del pictorialisme fins als corrents més renovadors de la fotografía europea.

. “The american way of life” de Josep Renau.  Al Círculo de Bellas Artes c/ Alcalà, 42. Una mostra dels originals dels fotocolages que Renau va dedicar a la vida i la societat americana amb una brutal càrrega crítica.

Progressivament s’aniran inaugurant altres exposicions, entre elles les dedicades a Eugeni Forcano, Cartier Bresson, Garcia Alix,que segur serán també molt interessants. Llàstima que no les he pogut veure encara.

L'Òpera dels dilluns

Aquest setmana escoltarem un altre lied. Un dels més bells que s’hagin escrit. Es tracta de “Im abendrot” (“Cap al tard”) Forma part de l’obra “Les quatre darreres cançons”, la darrera obra escrita el 1948 pel compositor alemany Richard Strauss als seus 84 anys. La interpreta una de les sopranos de referència de la segona meitat del segle XX, Kiri Te Kanawa, dirigida per un altra gran figura de la direcció, Sir Georg Solti, en una gravació del 1990.

"Prohibido entrar sin pantalones" de Juan Bonilla

Recentment, el premi de la primera Biennal Mario Vargas Llosa per a la millor novel·la editada en castellà als anys 2012 i 2013 va ser concedit a l'escriptor malagueny Juan Bonilla per "Prohibido entrar sin pantalones" (Seix Barral). Vencia  així a dos grans finalistes: ni més ni menys que Rafael Chirbes amb la immensa "En la orilla" (Anagrama) i el colombià Juan Gabriel Vásquez amb la subtil "Las reputaciones" (Alfaguara).

 Calia doncs comprovar si n'hi havia per tant. I sí, que n'hi ha, sí. Bonilla, amb una tècnica i una intenció molt similars  a les d'Emmanuel Carrère a "Limònov" (Anagrama) es dedica a biografiar a Vladimir Maiakovski, el gran poeta, dramaturg, cineasta i artista gràfic boltxevic. L'autor narra no sols la seva peripècia vital sinó sobretot l'evolució de la seva obra, marcada per la seva afiliació al moviment futurista i pel seu compromís polític, que el va portar a les presons tsaristes, al triomf com a poeta oficial dels primers temps de la Revolució i a la marginació creixent sota el primer estalinisme, truncada pel seu suicidi al 1930.

No se'ns estalvia els aspectes menys edificants del poeta com ara un individualisme ferotge i les seves contribucions a la pràctica de la delació política de la que acabaria sent víctima. Es tracta per tant d'un protagonista tan polièdric i opinable com Limònov però sense els seus aspectes més truculents. Enmig del relat, hi apareix gent que, com Maiakovski, formen part de la nostra memòria política i cultural: Gorki, Pasternak, Shostakovitx, Picasso, René Clair, Bulgakov, Isadora Duncan, Diego Rivera, Trostski, Ajmátova, Rodchenko, Meyerhold... Però el que al meu parer fa més gran aquest llibre és la presència contínua i agraïda de l'obra de Maiakovski, que es barreja lliurement entre el text, sovint sense poder-se distingir on comença Bonilla i on el poeta rus. Un homenatge.

Ricard Fernàndez

Veurem algun dia el final del cas Palau?

Dia a dia, el “cas Palau” s’allunya cada cop més de la nostra fantasia de veure realitzat en el nostre món real algun bri de justícia poètica, per convertir-se en el pitjor dels nostres malsons: el paradigma de la incapacitat del sistema judicial –i de la societat catalana en particular- per poder jutjar ràpida i eficientment la conducta infame d’uns poca-vergonyes, liderats –com es diu ara- per Fèlix Millet. 

L’última –¿penúltima?- estarracada a la nostre infinita bona fe ha estat la decisió de l’Audiència de Barcelona, que, esmenant la plana al Ministeri Fiscal i al jutge instructor Pijoan, ha ordenat reobrir la instrucció del cas, atès que cal incloure a l’actual paquet d’imputats (17, fins ara) a nou industrials que van fer obres a les finques de Millet i Montull cobrant del Palau.  Aquesta decisió suposa endarrerir, com a mínim un any més, la celebració del judici, ja que el nou jutge instructor –el jutge Pijoan es va jubilar el passat mes de març- haurà de prendre declaració a aquests nou industrials, practicar les proves que els demanin els seus advocats, així com resoldre la bateria de recursos que li plantejaran a la mínima que no estiguin d’acord amb la seva instrucció. Un autèntic desastre.

El més lamentable és que aquest retard bestial no es pot atribuir a cap maniobra dilatòria de les defenses, sinó a l’impuls justicier d’una anomenada Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (Favb), a la qui la llei processal penal li permet –com a qualsevol ciutadà- exercir l’acusació popular malgrat no existeixi una lesió directa a cap dret o interès particular. I si pensaven que la seva actuació no suposaria un retard en la causa principal, es van equivocar de ple.

Personalment, i tot i ser un dret constitucional, considero l’acusació popular una redundància, atès que la defensa de la legalitat ja l’assumeix el Ministeri Fiscal,  i una porta oberta a que la justícia es pugui instrumentalitzar al servei d’interessos espuris.  Això ja ho sabíem que ho feia el sindicat ultradretà “Manos Limpias”, i ara, ¿haurem d’afegir-hi també a la Favb?

"Durmamos tranquilos" de Juan José Millás

Ja fa anys que Juan José Millàs es dedica a un gènere que m’agrada molt i que jo també he practicat humilment. Es tracta d’escriure un text curt comentant una fotografia. És una manera d’aprendre a mirar amb calma una imatge, reflexionar sobre el seu contingut, la seva estètica i les intencions del fotògraf. En definitiva un exercici que suposa considerar la imatge com una realitat comunicativa complexa. En això, Millàs és un veritable mestre.

Veieu, si no, el que va publicar el passat diumenge a “El Pais Semanal” comentant la fotografia d’un jutge il·lustre. És antològic.

“DURMAMOS TRANQUILOS”

L'Òpera dels dilluns

Aquest dilluns escoltarem un altre lied de Franz Shubert, però molt diferent del de la darrera setmana. En aquest cas es tracta de “Gretchen am Spinnrade”, (“Margarida a la filosa”) basada en un text de l’obra Faust de Goethe, que ha inspirat tantes obres musicals. Mentre fila,  Margarida canta, trastornada, el seu gran amor pel doctor Faust.

Escoltarem una versió particularment apassionada que interpreta la gran soprano americana Renée Fleming sota la direcció del mestre Claudio Abaddo. Quina parella i quina meravella de cançó. Només hem d'excusar, això si, el vestit de la cantant; com es diu habitualment "l'ha vestida l'enemic"...

GREC 2014

El dia 1 de juliol comença la nova edició del festival de teatre de Barcelona, el Grec. Durant el mes de juny, el director del festival, Ramon Simó, ha fet una sèrie de xerrades a biblioteques de la ciutat per explicar la proposta al públic. Sembla, doncs, que cal una mica d'orientació per tal de poder triar dins de l'ampli programa d'espectacles de teatre, dansa i música, molts d'ells estrangers.

Xafardejant el programa (que podeu consultar complert clicant al cartell que hi ha a sota), he localitzat un parell de coses "xules": en primer lloc, un espectacle de circ que preparava el pallasso Monti (Joan Montanyès) abans de morir i que ara els seus col·laboradors habituals, el Martínez i l'Oriolo, aixequen per fer-li un homenatge. Es diu "Rhum" i s'estrenarà a l'Espai Lliure. En segon lloc, una obra escrita expressament pel Festival: "Bartolomé encadenado". Forma part d'un projecte en col·laboració amb l'Institut del Teatre que, cada any, encarregarà un text a un autor que tracti un tema contemporani aplicant l'estil propi del teatre grec. Aquesta vegada li ha tocat a José Sanchis Sinistierra que ha triat la història del jubilat que l'any 2012 es va suïcidar davant del Parlament grec, a Atenes, i que pretén convertir-lo en una mena de Prometeu modern. El protagonista és Lluís Soler i, no cal dir-ho, s'estrena la Teatre Grec de Montjuïc.

L'estiu a teatral a Barcelona no s'acaba amb el Grec, però. També comença a ser tradició la iniciativa de la companyia "Parking Shakespeare" d'estrenar una obra del gran dramaturg a l'aire lliure, concretament  al parc de l'Estació del Nord. Aquest any preparen "Molt soroll per res"; encara no hi ha data d'estrena però estarem atents!

La coronació, quin espectacle!

Acabo de veure el Telenotícies del migdia amb el reportatge del seguit de cerimònies que ens han preparat per celebrar la coronació del nou Rei.

La veritat és que no m’esperava altra cosa que tot el que he vist però aquesta previsibilitat no impedeix el disgust i la tristesa que em produeix. El discurs ha estat plè, pleníssim, de llocs comuns com “Quiero reafirmar, como Rey, mi fe en la unidad de España, de la que la Corona es símbolo. Unidad que no es uniformidad”, “Caben todos los sentimientos y sensibilidades, caben las distintas formas de sentirse español”, “En esa España, unida y diversa, basada en la igualdad de los españoles, en la solidaridad entre sus pueblos y en el respeto a la ley, cabemos todos”. Un discurs que no aporta la més mínima novetat i que hagués pogut pronunciar exactament igual el Rei abdicat.

La desfilada pels carrers en un Rolls Royce descobert, això si, quina mostra de valentia del jove monarca, els carrers bloquejats i plens de banderoles amb gent que feia cua des de la matinada, la sortida al balcó a l’estil de la reina d’Anglaterra, els petons entre les membres de la família real, etc. Tot plegat un espectacle ranci i passat de moda.

I finalment les salutacions de tots els notables del Regne al saló del tron del Palau. Uns 2000 invitats, polítics, banquers, empresaris rendits al peus del Monarca amb la clara intenció de manipular-lo després en defensa dels seus interessos. La Corte de los Milagros de Valle o, en  terminologia actual, els més alts representants de la “casta” que controla el país.

Tot plegat un espectacle lamentable. Sort que la Roja ens va donar ahir una altra alegria!

"El Cambados" a Mataró

El Cambados és una taverna de platja ubicada a Mataró. Es distingeix d’altres locals semblants de la zona del Maresme per estar ubicat en una de les cases de pescadors que hi ha a la banda de mar, és a dir, que la carretera i la via del tren, queden al darrera: entre les taules i l’aigua només hi ha uns arbres centenaris i la sorra. És un lloc d’allò més agradable, sobretot si es va amb canalla.

Pel què fa a la cuina, té un aire gallec i mariner, tal com ho indica el seu nom. Fa anys servien un arròs negre impressionant, però jo diria que en els darrers temps ha perdut qualitat i ara destaca més la fideuà. Però el meu menú preferit es composa d’unes excel·lents patates braves, uns seitons frescos fregidets  prèviament macerats amb vinagre, molts suaus i gustosos, i unes gambes (que pel preu estan molt ben descongelades) de les de llepar-t’hi els dits. Per postres “tarta de Santiago” amb el seus vinet dolç “meus amores” o un flam d’ou casolà amb caramel de sucre de canya. Vaig deixa de demanar el “vino turbio” després d’un viatge a Galícia on em van explicar que allà no en prenen, és la pitjor premsada, però l’envien a Catalunya perquè “Alí gústalles moito”, em van dir.

És una opció d’una bona relació qualitat preu, tant - i sobretot - per l’espai, com per la qualitat de la cuina. Aquesta es veu avalada per la sobrada clientela que omple la terrassa del local (a dins és una mica fosc) durant tot l’any, però, és clar, sobretot quan arriba el bon temps. Us recomano reservar, tot i que en temporada alta només es pot fer per al primer servei, abans de les 14 hores i els caps de setmana tenir una mica de paciència a l’hora punta del servei.

Passeig de Callao, 14

08301 Mataró  tel. 937 908 117

La Mancomunitat de Catalunya: 100 anys

Fins el 20 de juliol encara podeu veure una petita però magnífica exposició al CCCB. Es tracta de " La Mancomunitat de Catalunya: 100 anys”. Aquí trobareu l’article de presentació que he escrit pel NÚVOL.