diumenge, 1 d’agost de 2021

L'ària dels dilluns

Ahir vàrem tenir la sort d’anar escoltar la gran mezzo soprano Joyce DiDonato que cantava en el concert inaugural del Festival de musica de Torroella. Va estar esplèndida i molt simpàtica com sempre i el públic va acabar entregat amb els tres bisos que ens va regalar.

És una bona manera d’acabar la nostra temporada escoltant aquest diva americana que ara viu des fa uns anys a Barcelona i é una mica més nostra.

Cantarà una una de les àries que va oferir-nos ahir, encara que acompanyada només per piano: la cèlebre ”Laschia ch’io  pianga” de l’òpera “Rinaldo” de Haendel.




dissabte, 31 de juliol de 2021

Pla i els artistes del seu temps


Si correu per l'Empordà podeu anar a veure l'exposició sobre Pla i els artistes del seu temps que es presenta a la seu de la Fundació Josep Pla de Palafrugell, on va neixer l'escriptor.

Mentrestant aquí teniu la crònica que vaig escriure pel NÚVOL.


divendres, 30 de juliol de 2021

Tanquem per vacances

Com cada any, en arribar a finals de juliol, tancarem per fer unes bones vacances que em sembla que ens tenim ben merescudes. El Blog ha salvat força bé aquest llarg i difícil període de pandèmia que, malauradament, encara no ha acabat. Cadascú des del seu particular confinament, uns escrivint i els altres llegint, hem mantingut viu PROVA I ERROR.

Al llarg de la temporada devem haver publicat al voltant d’uns 230 posts i a més de les col·laboracions habituals hem comptat amb una extensa Secció dedicada a la història del jazz que ha tingut molt bona acollida. La propers temporada tenim previstes alguns altres novetats en el terreny musical que ja anunciarem oportunament.

Però vull anunciar que aquest proper més d’octubre, si tot ho permet, publicarem el Post número 3000 ! Si, si, jo llegiu bé, 3.000. Està aviat dit! Al llarg de més de dotze anys cada setmana, sense faltar-ne ni una, el Blog s’ha mantingut actiu  i cada dilluns al matí s’ha pogut escoltar una ària d’òpera, Volem celebrar el que per tots les que fem el Blog és, en certa manera, una petita efemèride. I quan comenci la temporada anunciarem algunes de les idees que se’ns ha ocorregut posar en marxa.

El diumenge publicarem el darrer post dedicat a l’ària de la temporada. Fins al setembre. 

dimecres, 28 de juliol de 2021

Una foto cada dia

Aquest estiu he decidit publicar una foto cada dia a Instagram, una plataforma que fins ara no utilitzava gaire. És estimulant tractar de trobar imatges i temes que resultin interessants.  I fer-ho amb les càmeres del mòbil que són realment extraordinàries, des del macro al tele passant per totes les òptiques intermèdies.

Com que molts no utilitzen l’Instagram he penjat una col·lecció al Blog que podeu veure clickant sobre la imatge següent. Si voleu anar veient les que vindran podeu entrar al meu compte a Instagram amb el nom de

josepmariacortina


dimarts, 27 de juliol de 2021

Fotografia a Torroella

Com cada estiu el Palau Solterra a Torroella de Montgrí, seu permanent de l'espai de fotografia de la Fundació Vila Casas, presenta novetats expositives d'interès. Si aquests dies volteu per l'Empordà paga la pena anar-hi per visitar el magnífic palauet i veure les tres exposicions que s'hi presenten.

Trobareu una explicació en aquesta crònica que he escrit pel NÚVOL:



diumenge, 25 de juliol de 2021

L'Aria dels dilluns

Com varem comentar la darrera setmana, aquests dies es presenta al Liceu la Lucia di Lammermoor. La havien d'intrepretar dos de les màximes figures de l'operística actual: el tenor mexicà Javier Camarena i la soprano nord americana Nadine Sierra. Malauradament aquesta darrera es va trobar indisposada i no va poder actuar en totes les funcions previstes. Va ser sobstiuïda per la cover la oprano barcelonesa Serena Saez que segons totes les cròniques va tenir un gran èxit. Amb substitucions imprevistes d'aquest mena han nascut grans figures del bel canto!

Però avui escoltarem la magnífica veu de la Sierra interpretant l'ària "Regnava nel silenzio".


divendres, 23 de juliol de 2021

Pollastre i filet


El preu de l'energia elèctrica s'ha convertit darrerament en un tema de debat social i polític molt intens. Encara que hi ha algusn punts que requeririen ulterions precisions per comprendre a fons el problema crec que paga la pena escoltar aquesta explicació. Ens l'ofereix el periodista de la cadena SER  Aimar Bretos

"TODO A PRECIO DE SOLOMILLO"


dijous, 22 de juliol de 2021

Fotografia feta per nois i noies


En un món caracteritzat, en general, per l’abús de la pràctica fotogràfica, que podríem batejar com fotomòbilmania, i paralelament per la seva considerable banalitat, una iniciativa com el programa de formació de joves a través de la fotografia sembla prou interessant.

A l’article que he escrit pel NÚVOL trobareu els detalls d’aquesta iniciativa que es presenta aquests dies al vestíbul de  Caixaforum.



dimecres, 21 de juliol de 2021

La motxilla dels llibres


Aquest estiu podem carregar la motxilla que Vueling ens deixa posar sota el seient amb uns quants bons llibres. Jo us suggereixo començar per la molt exitosa novel·la de la nord-irlandesa Maggie O'Farrell 'Hamnet' (L'altra editorial/Libros del Asteroide), una ficció basada en trets reals de la vida de Shakespeare i la seva família. La mort als onze anys de l'únic fill varó del dramaturg, Hamnet, potser va inspirar-lo en el títol i part de la trama de la seva obra 'Hamlet'. Però el que més importa en aquest llibre és la vivència de la mare del nen, abatuda per la seva pèrdua. El més memorable de 'Hamnet' és precisament l'efecte devastador d'aquesta mort.

 El peruà resident a Barcelona Santiago Roncagliolo torna a lliurar un llibre amb base històrica a 'Y líbranos del mal' (Seix Barral), on un jove nord-americà ha d'enfrontar-se amb la història real de la joventut del seu pare a Lima. Les pràctiques d'una secta catòl.lica equivalent als Legionaris de Crist hi van apareixent i el protagonista xocarà amb una realitat amarga que posarà a prova les seves relacions familiars.

 La danesa Anne Cathrine Bomann ens mostra a 'Agathe' (Anagrama en català i castellà), un llibre breu i subtil, els resultats de l'acceptació per part d'un psiquiatre a punt de jubilar-se d una darrera client. Si hi sumem la mort del marit de la secretària del psiquiatre, acabem trobant una crisi triangular, que traspassa al lector uns quants interrogants. I també genera preguntes 'Los días perfectos' (Libros del Asteroide), de Jacobo Bergareche, on l'autor combina l'estudi de les cartes de Faulkner a una amant amb la carta  que a la primera part del llibre escriu a la seva pròpia amant, en un exercici brillant que decau -i no sols literàriament- a la segona part, que és una segona carta, aquest cop a la seva dona.

 El col.lectiu italià que firma els seus llibres com a Wu Jing s'atreveix a 'Proletkult' (Tigre de paper i Anagrama) a barrejar la història de la revolució rusa i dels primers anys de la URSS amb la ciència ficció a partir d'un personatge real, el científic, revolucionari i escriptor Aleksandr Bogdànov. El resultat és un bon llibre, original, honest i sorprenent fins al final.

 Acabo amb tres propostes més arriscades que les que acostumo a oferir en aquest post   mensual de llibres. Són tres obres de gran qualitat però que entenc que no agradin a bona part dels lectors. Començo per 'La vida pequeña' (Anagrama), una mena de dietari escrit en bona part en temps pandèmics on el gran escriptor sorià José Ángel González Sainz reflexiona sobre els temps que ens toca viure, marcats per la presa, el soroll, la immediatesa, el poder de les xarxes i la progressiva pèrdua de valors. Mereix una lectura estiuenca lenta i aïllada de les preocupacions que condicionen la nostra vida diària. Les altres dues obres són sengles reedicions d'autors llatinoamericans a editorials modestes. Les recomanaré de forma similar: si t'agradaven els llibres més enigmàtics  de Carlos Fuentes, llegeix 'La cresta de Ilión' (Tránsito), de la mexicana Cristina Rivera Garza; i si recordes amb admiració 'El beso de la mujer araña', de l'argentí Manuel Puig, prova amb 'Tengo miedo torero' (Las afueras) del xilè, ja desaparegut, Pedro Lemebel. 

 Bon agost, amics del blog del Cortina!  Ens llegim el pròxim curs!



dimarts, 20 de juliol de 2021

"Ostres! del mar al plat"


Com pràcticament cada estiu us recomanaré un restaurant gastronòmic per menjar de peus a la sorra o gairebé. Em sembla recordar que vaig començar pel Sotavent, també us vaig parlar del Santamaria, la Sal Varador, més endavant de l’Ostres! quin raconet... doncs fa poc vaig voler anar a descobrir el nou local que han obert la gent d’aquest darrer restaurant.

El nou es diu Ostres!... de la mar al plat i està una mica més al nord, a Canet. Tots els que he anomenat es situen a la costa del Maresme, per tant a poc més de mitja hora de Barcelona, i conviden a aprofitar el dia per fer un bany. I parlant de bany, vull fer un incís: buscant l’Ostres!... , vaig descobrir el gran tros de platja que hi ha entre Arenys i Canet, la del Cavaió, i el millor, amb un enorme aparcament al darrera i tota una colla de guinguetes per refrescar-vos. 

Tornant al restaurant us diré que, com el seu germà de Caldes d’Estrac, ofereix bon producte, fresc i de proximitat amb un molt bon servei. No hi falten les ostres, és clar, i tampoc la coca de Llavaneres (que jo demano sense la guarnició de nata, que no la necessita per res). Aquí us recomano el seu saltat de closca o les “zamburiñas” amb picada de pernil de gla, entre altres delicadeses. Deixo per un post de més endavant, un altre restaurant mariner que vull explorar tan aviat com pugui: la Guingueta Vaivé a Cabrera de mar.


Passeig marítim de Canet de mar s/n Zona Espigó.
Tel. 937436081

diumenge, 18 de juliol de 2021

L' Ària dels dilluns

Aquests dies es representarà al Liceu la Lucia di Lammermoor, una de les òperes mes conegudes de Donizetti. Malauradament me la perderé però avui escoltarem tots l'escena de la bogeria de la Lucia, interpretada magistralment per l'Anna Netrebko en un dels millors moments de la seva veu.

Gaudiu-ne!



divendres, 16 de juliol de 2021

El Carnaval de Venècia

El febrer del 2012 amb la meva esposa i uns amics, vàrem estar quatre dies al Carnaval de Venècia. De les més de tres centes fotos que vaig fe, en Josep Maria, que en aquesta matèria és un autèntic mestre, ha escollit les que podeu veure a continuació. Amb excepció d`unes poques fetes al impagable Caffè Florian, les demés estan totes preses pel carrer, principalment als voltants de la Plaça de San Marco i a la illa de Sant Giorgio Maggiore, on vaig tenir la sort de poder ser-hi el dia que la premsa internacional fotografiava les disfresses que es presentaven a concurs. He de dir que totes elles les vaig aconseguir pràcticament sense haver de fer res més que el gest de voler-les fer; la gent que es disfressa, tant venecians com estrangers, al menys una grandíssima majoria, estan encantats de ser fotografiats i si posen tan bé com poden.

El Carnaval de Venècia, el 2012, era un autèntic espectacle de elegància, sofisticació i bon gust; res a veure amb els carnavals d'altres països amb més ganxo popular. Pel que he llegit ha estat sempre en certa manera un carnaval històric. La ciutat reviu el seu esplendorós passat amb festes, desfilades i regates i de fet moltes de les disfresses, com la de Dr. Peste o la Colombina, esdevingudes clàssiques, es remunten a segles anteriors. Però com podreu apreciar a les fotos, que per descomptat no fan justícia al magnífic espectacle que es pot contemplar simplement passejant pels carrers, la varietat de disfresses es increïble, i moltes d`elles son autèntiques obres d`art. Ignoro si en aquests temps en que tantes coses d`aquest tipus van a pitjor, el  Carnaval de Venècia manté el nivell que tenia fa uns anys, però si que us dic que l`experiència del 2012 va ser formidable. I em sento molt afortunat d`haver-hi  pogut participar.  

Clickeu a sobre per veure la sèrie completa



dijous, 15 de juliol de 2021

Coses que no entenc (o sí) LXIV


. Que després de conèixer les declaracions de Florentino Pérez aquest infaust personatge pugui seguir sent President, encara que sigui del Madrid.

. Que la capital d’Espanya pugui tenir uns personatges públics com per exemple el mateix Florentino, Ayuso o Almeida, tan esperpèntics que farien les delícies de Don Ramón.

. Que ara, més d’un any després dels fets, el Constitucional (no el vull qualificar de tribunal) pugui declarar incorrectes determinats aspectes de l’estat d’Alarma declarat el seu dia.

. Que davant de la gravetat de la cinquena onada, que hem permès entre tots a base de revetlles, viatges “d’estudis”, festivals de música, esdeveniments esportius, discoteques i altres bajanades, la gran mesura sigui declarar el toc de queda de 1 a 6 de la matinada.

. Que malgrat la suspensió de les festes de Sant Joan a Ciutadella s’autoritzés a les companyies navilieres el transport de milers de joves des de Mallorca i Barcelona a l’illa perquè allí es poguessin emborratxar a gust amb Gin. 

. Que fins i tot en un tema aparentment tan poc polèmic com els Jocs Olimpics d'Hivern, ERC i Junts  votin diferent al Parlament

dimecres, 14 de juliol de 2021

Mas-Colell i el Tribunal de Cuentas


Andreu Mas-Colell
té un prestigi com a acadèmic i gestor fora de tot dubte, tant a nivell nacional com internacional. La prova són les nombroses manifestacions de solidaritat que ha provocat la tramitació de la seva causa pel Tribunal de Cuentas que li imposa una fiança milionària, amb caràcter cautelar, sense que s’hagi dictat sentència respecte  de les responsabilitats de les que se l’acusa.

La Generalitat està intentant, a través d'un enginyos procediment, corregir aquesta precipitació, clarament intencionada, d’afectar el patrimoni dels 34 encausats a través de  l'embargaments dels seus bens si no poden fer front a les milionàries fiances establertes.  

Per la seva claredat expositiva reproduirem avui l’article que el mateix Mas-Colell ha escrit a la Vanguardia.

                   SI ES JUSTICIA, QUIERO JUECES


dimarts, 13 de juliol de 2021

Chema Madoz i la justícia

En Chema Madoz és un dels artistes visuals espanyols més rellevants dels últims anys. Centrat essencialment en la fotografia conceptual té una obra extensíssima i d’una qualitat extraordinària. Podeu veure’n una bona mostra a la seva pàgina web. No us la perdeu, és una meravella de poesia visual

Però avui el portem aquí amb una de les seves fotografies, que m'ha fet arribar el meu amic Carles F, en la que ens explica amb una imatge ben senzilla quina és la natura de la justícia que tenim al país. Magistral!



diumenge, 11 de juliol de 2021

L' Ària dels dilluns

Avui, seguint amb el repàs de les grans veus espanyoles del darrer segle, és el torn d'Alfredo Kraus, un dels grans tenors lleugers de la seva generació. Es deia que potser no tenia una de les veus més maques però en canvi tothom coincidia que la seva tècnica vocal era extraordinària.

L'escoltarem en l'ària "Je crois entendre encore" de Les pécheurs de perles de Bizet.


dijous, 8 de juliol de 2021

El Concurs Parroquial de Poesia de Cantonigròs



El passat dissabte es va celebrar a Cantonigròs la commemoració del 75 aniversari del primer Concurs Parroquial de Poesia. El primer certamen literari en llengua catalana després de la guerra civil.

Creat per Joan Triadú, al llarg de vint-i-cinc anys va ser una fita cultural de gran rellevància per on varen passar els millors poetes del país.

Com que jo en alguns d’aquells anys estiuejava a Cantonigrós i vaig viure en directe l’esdeveniment el dissabte em vaig acostar al poble i he escrit aquesta crònica pel NÚVOL sobre l’acte i el concurs.


dimecres, 7 de juliol de 2021

Dues exposicions de fotografia a KBr

The Brown sisters 1975                     Nicholas Nixon 

La sala KBr de la Fundación MAPFRE presenta dues noves exposicions de dos grans fotògrafs americans:  Garry Winogrand i Nicholas Nixon.

Aquí teniu la crònica que vaig escriure pel NÚVOL on trobareu la informació que us pot ser útil si us hi voleu acostar.


dimarts, 6 de juliol de 2021

"En un lugar salvaje": aïllar-se el món


Una de les pel·lícules més vistes i comentades d’aquest any ha estat “Nomadland”. En aquesta pel·lícula que combina ficció i documental, la protagonista és una dona que, després de perdre-ho tot durant la recessió, s'embarca en un viatge cap a l'Oest americà vivint en una caravana i explorant una vida fora de la societat convencional, com nòmada moderna.

Una premissa similar, però sense la càrrega de denúncia social de “Nomadland”, és la que mou la protagonista d’ “En un lugar salvaje”, l’interessant debut com a directora de l’actriu Robin Wright, que també interpreta el paper principal. En aquest cas, la història gira al voltant d’Edee, una dona que, després de perdre la seva família, decideix aïllar-se del món instal·lant-se en una cabana enmig de les Muntanyes Rocoses, sense cotxe ni mòbil.

Durant la primera part, la pel·lícula ens explica una història de supervivència: Edee s’ha d’adaptar a un entorn nou, d’espectacular bellesa però també força hostil, amb atacs d’ossos, gelades i molta gana. En aquest tram de la història encara no sabem massa quines son les motivacions d’aquesta dona que decideix, com la de Nomadland, allunyar-se de la societat.

En la segona part apareix un nou personatge, Miguel, un caçador local amb qui Edee establirà una curiosa relació. En aquest moment, la pel·lícula sap jugar amb el misteri de les vides passades d’aquestes personatges i una atracció que va creixent i amb la que es manté també l’interès de la història.

Tot i ser una opera prima, Wright es maneja prou bé en la direcció tot i caure potser en alguns recursos fàcils -els flashbacks- i alguns girs de guió una mica forçats. Com a actriu sap aportar la duresa justa que fa creïble el seu personatge, i es complementa molt bé amb el seu company de repartiment, l’actor mexicà Demien Bichir. La pel·lícula creix a mesura que avança el metratge i acaba emocionant amb aquesta història extrema de superació del dol, però també d’amistat i solidaritat humana.

La pel·lícula de la Robin Wright està filmada a la regió d’Alberta, al Canadà, i sap aprofitar molt bé la bellesa natural dels paisatges. ‘En un lugar salvaje’ és, en aquest sentit, també un cant a la natura i la integració de l’home en l’entorn natural.

També a Canadà es va filmar “Y llovieron pájaros”, una pel·lícula que es va estrenar l’any passat i que, com les dues ja comentades, ens torna a presentar una sèrie de personatges que abandonen la civilització per anar viure aïllats enmig de les muntanyes. En aquest cas estem davant d’una història que parla sobre la voluntat de viure i morir dignament, a més d’incloure un missatge d’alerta sobre els efectes del canvi climàtic. 

Son tres pel·lícules d’enfoc diferent però amb elements en comú, sobre personatges que decideixen viure al marge de la societat i fer-ho acostant-se a la natura, per poder trobar el sentit a la seva existència.



diumenge, 4 de juliol de 2021

L' Ària dels dilluns

El passat diumenge varem a anar al Palau a escoltar un recital del gran contratenor  Philippe Jaroussky i la soprano Emöke Baràth. Varen interpretar un repertori de temes de diversos compositors - Cavalli, Monteverdi, Sartorio i Rossi, entre d'altres-  sobre el tema d'Orfeo i Euridice. No eren les peces més conegudes i la veritat és que em vaig ensopir una mica. Però tots dos cantants ho faren fer molt bé.

Us proposo que per recordar la vetllada escoltem la fantàstica versió de Jaroussky del "Què faro sensa Euridice" de Gluck, la meva versió favorita.



divendres, 2 de juliol de 2021

Coses que no entenc (o sí) LXIII

. Que es pugui tenir un idea més demencial que la de crear, amb tota la desvergonya, una “Oficina del español” a la Comunidad de Madrid.

. Que Laporta fulmini tots els entrenadors i equips tècnics de les seccions que acaben d’aconseguir els màxims guardons nacionals i internacionals:  equip segona divisió, futbol sala, handbol, futbol femení, etc .

. Que siguin els mateixos Instituts els que portin els seus alumnes a viatges massius a Mallorca i que els permetin assistir a festes multitudinàries amb alt risc de contagi.

. Que un cop aquest s‘ha produït, els xicots tinguin la santa barra de protestar i considerar-se presoners privats de llibertat mentre estan a cos de rei amb despeses pagades en un hotel de cinc estrelles complint un obligat període de quarantena.

. Que els jutjats intervinguin novament per esmenar la plana a les decisions de les autoritats sanitàries, mentre el virus generat a les festes mallorquines s’extén per tota arreu.

. Que la suna de les quantitats que es demanen als encausats pel Tribunal de Cuentas suposi més de tres vegades la quantitat de 5,3 milions deuros de la despesa  atribuida a l'acció exterior de la Generalitat.

Que un individu pugui pagar 28 milions de dòlars per un vol, per més  estratosfèric que sigui, de 15 minuts.per acompanyar el president d'Amazon, Jeff Bezos



dijous, 1 de juliol de 2021

El Chiringuito

 L'Alfons Duran és un analista de reconegut prestigi que publica sovint articles a la premsa i al seu Blog. 

Avui us proposo aquest que dedica amb molta agudesa al infaust Tribunal de Cuentas que més aviat és una reedició del Tribunal de la Inquisición



dimecres, 30 de juny de 2021

Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya

Si no hi heu estat mai recomano que visiteu l’edifici de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya que fou antigament “Real Colegio de Cirugía de Barcelona” (1760 - 1843) i després  Facultat de Medicina (1843 - 1906), abans del seu trasllat al carrer de Casanova.

Aquest edifici situat al carrer del Carme 47 just davant de la seu de l’Institut d’Estudis Catalans, és una de les peces més interessants de l’arquitectura neoclàssica a Barcelona. És especialment conegut pel seu famós amfiteatre anatòmic, de bellesa excepcional. Es destinava a la formació de cirurgians per l’exèrcit i a l’assistència de la població civil.

La visita dura una hora i les explicacions i la guia són molt interessants . Només es pot visitar els dimecres i les dissabtes al matí, el preu 8 euros i cal reservar per telèfon 93 327 01 25 / 93 170 17 97 .

Aquí teniu algunes fotos que us animaran a visitar aquest monument poc conegut pels barcelonins.




dimarts, 29 de juny de 2021

Dedicatòria (per a Xavier Folch, in memoriam)


Jugar a bàsquet era un dels més grans plaers, de petit, al Liceu Francès de Barcelona. De més gran es jugava a l’equip dels grans: l’Hispano Francés. Allà vaig coincidir amb un jugador flegmàtic i enginyós, una mica més gran. Era en Xavier Folch. Es va establir una mútua simpatia.

L’any 1969 em vaig instal·lar a Itàlia, concretament a Roma, on he treballat a la Universitat gairebé 40 anys. Sempre he mantingut una relació amb Xavier Folch, tot visitant-lo a Barcelona o acollint-lo a la Ciutat Eterna  (la foto és de la visita a Ostia, amb uns amics amb motiu de l’exposició sobre Antoni Tàpies: "Tríptic”, organitzada per l’Associació “Catalans a Roma”, anys noranta.)


J.Vilafranca, V.Gómez, A.Tàpies,T.Barba, R.Petit, F.Miralles X.Folch,

En Xavier ha estat el meu primer editor de poesia- també de novel·la i assaig- i sempre recordaré la seva delicadesa en dir-me que Selva Endins (el meu primer poemari) era un llibre que li agradava i que el publicaria, amb contracte i anticip! Corria l’any 1993. L’any 2005 vaig publicar, dins Or Verd, un sonet dedicat a Xavier Folch, anomenat “Dedicatòria”, escrit entre 1993-1995 i que és aquest mecanografiat.

Cura ut valeas!!!!



                                

diumenge, 27 de juny de 2021

La Missa en B menor de J.S.Bach

El passat dilluns vàrem tenir l’oportunitat d’escoltar la Missa de Bach en B menor, l'única missa catòlica que va composar el gran mestre. La interpretació era la del conjunt Le Concert des Nations i el cor  la Capella Reial de Catalunya dirigits pel seu creador, en Jordi Savall.

Tant l’orquestra com el cor varen sonar de meravella malgrat que l’Auditori no és la millor sala de concerts per a música vocal.

Escoltarem avui un fragment, l’Agnus Dei, una ària per a contratenorinterpretada pels mateixos conjunts que vàrem tenir el privilegi d’escoltar.



divendres, 25 de juny de 2021

"Consell de redacció"


Després dels llargs mesos de confinament sense contacte ni abraçades presencials alguns dels col·laboradors que fem el PROVA I ERROR finalment ens vàrem poder reunir.  Mentre sopàvem la mar de bé en una terrassa a l’aire lliure triada per la nostra crítica gastronòmica vàrem celebrar el que anomenen el nostre "Consell de redacció", que, com veureu, es manté dins la més estricta paritat...

I començarem a comentar algunes iniciatives per celebrar la publicació del Post número 3000, esdeveniment que es produirà previsiblement el proper mes de Novembre.  A mida que vagin quallant les idees ja us anirem informant. Mentrestant rebeu, estimats lectors, una cordial abraçada telemàtica de part de tots nosaltres.

L'Hermínia, en Jordi, en Ricard, en Lluís,
en Josep M, la Imma, la Judith i la Lluïsa

dijous, 24 de juny de 2021

El far del nord


Els Lluïsos de Gràcia és una associació sòciocultural i esportiva situada a la plaça del Nord i que està en actiu des de 1855. No tinc ni idea de quin any van obrir un espai de bar-restaurant, però el que sí que està molt clar és que els seus gestors tenen bon ull per adjudicar-ne l’explotació. “El Far del nord” ha substituït a “Perdem el nord” i si dels anteriors restauradors n’havia llegit unes bones crítiques (no vaig tenir oportunitat d’anar-hi), els nous ofereixen també un molt bon nivell.

En Carles Tutzó i en Ramon Marcet se n’han fet càrrec després dels moments més durs de la pandèmia COVID-19, el que vol dir que se’ls ha de suposar coratge i ganes de fer bona feina aprofitant la represa. La seva és una cuina tradicional catalana “revisitada”, un exemple: el trinxat de mar que inclou la sardina entre els ingredients. Hi podeu berenar uns entrepans, però la carta del migdia i de la nit inclou plats de temporada fets amb l’honestedat del bon producte ben tractat.

L’entorn de fusta i taules de marbre amb peus de ferro (alguns de les màquines Singer) amb una paret de grans finestrals cap a la plaça, convida a fer-hi estades a tota hora. Un altre dia us parlaré, de La Martina, el nou local que han obert l’Àngel Moya i en Joan Duran, de l’antic “Perdem el nord”, a veure si finalment puc provar les seves famoses croquetes.



dimecres, 23 de juny de 2021

Els Beatles

Cada vegada que escolto algunes de les cançons dels Beatles retorno per uns instants a les melodies de la meva joventut. Però a més d’experimentar aquest sentiment nostàlgic no puc evitar pensar que les seves composicions eren genials i que es mantenen avui encara fresques i vives. I que m'agraden força més que moltes de les cançons que escolto avui en dia.

Una explicació de les virtuts de les músiques dels Beatles és el que podeu veure molt ben documentat en aquest vídeo que m’ha recomanat el meu amic i músic Jaume Güell i que vull compartir amb els lectors del Blog. Crec que els Beatles i la seva música es mereixen aquest petit reconeixement.




dimarts, 22 de juny de 2021

La Casa Batlló

La Casa Batlló acaba d'inaugurar una ampliació amb noves instalacions a la seva seu del Passeig de Gràcia. Ocupant parts de la finca en les que Gaudí no havia intervingut han dissenyat nous espais utilitzant les més modernes tecnologies audiovisuals amb la col·laboració de destacats arquitectes i creadors artístics. Hi ha gustos per a tothom: qui diu que es una intervenció innecesària, una simple estratègia comercial, i en canvi d'altres troben que és una aportació complementària a l'obra del geni.

A mi particularment no m'ha semblat massa interessant però penso que com a mínim s'han ocupat espais no utilitzats fins ara - cotxerees i carboneres, escales interiors - i per tant no s'ha afectat l'obra ni l'estil de Gaudí.

Aquí teniu un petit reportatge fotogràfic que vaig fer el dia de la visita i on podreu veure imatges de l'antiga i la nova Casa Batlló. 

Clickeu a sobre per veure tot el reportatge


dilluns, 21 de juny de 2021

La novena de Beethoven a Gràcia

Aquest cap de setmana vàrem assistir a un concert singular. La Jove Orquestra Simfònica de Barcelona i la Coral Càrmina varen interpretar la novena simfonia de Beethoven. El concert estava organitzat amb caràcter solidari per la Fundació Gràcia Actua que treballa en projectes socials del barri.

Tenint en compte les necessitats d’espai d’una orquestra i una coral tan nombrosos el públic es va distribuir entre els bancs de l'interior de l’església i les cadires del carrer de Gràcia on s’hi havia instal·lat una gran pantalla i una bona sonorització.

La meravellosa música de Beethoven i la seva Oda a l’Alegria varen sonar molt bé i tant l’orquestra, dirigida amb força per en Tomàs Grau com les veus de la Coral Càrmina i dels intèrprets solistes -Maria Pujades, Tanit Bono, Christian Camino i Xavier Casademont - varen oferir una brillant interpretació. Aquí en teniu una breu mostra.