diumenge, 4 de desembre de 2016

L'Òpera dels dilluns

Aquest dies es celebra el 40 aniversari de la fundació del Teatre Lliure amb la reposició d’una de les seves obres més emblemàtiques: “Les noces de Figaro” . La dirigirà Lluis Homar, que va interpretar llavors el paper de Fígaro.

Com a petit homenatge a aquest esdeveniment avui escoltarem una de les àries més conegudes de l’òpera: “Voi che sapete”. I ho farem en la interpretació de la mezzo Cecilia Bartoli en el seu famós concert de Vicenza enregistrat el 1998.




divendres, 2 de desembre de 2016

Coses que no entenc (o sí) XXII

Que Miquel Iceta, després d’haver recolzat fermament Sánchez, adopti ara una posició tan servil amb la lideressa del PSOE, que és una de les que més s’oposa a la celebració d’un referèndum a Catalunya.

Que TV3 emiti anuncis publicitaris estimulant el joc.

Que s’anuncii el projecte d’un nou complex del joc a Madrid amb la promesa de la creació de 57.000 llocs de treball.

Que novament el M. d’Hisenda boicotegi una iniciativa fiscal catalana com l’Impost sobre begudes ensucrades, amb el truc de crear el mateix impost a nivell estatal que bloqueja el de la Generalitat.


dijous, 1 de desembre de 2016

El WORLD PRESS PHOTO al CCCB

 
Fins l'11 de Desembre es pot veure a CCCB  l'exposició de les fotos guanyadores del concurs de fotodocumental més important del món: el WORLD PRESS PHOTO.

Aquí teniu la crònica que he escrit pel NÚVOL



dimecres, 30 de novembre de 2016

Dues famílies basques

He trigat uns mesos en llegir i poder-vos recomanar "Patria" (Tusquets), la nova novel.la del donostiarra Fernando Aramburu, de la qual ja n'ha parlat molt - i molt bé - la crítica. Es tracta d'un volum tan gruixut en extensió com ambiciós en el propòsit, que no és altre que retratar la vida de dues famílies d'un poble guipuscoà que als anys de plom del terrorisme etarra veuen les seves vides canviades radicalment amb la mort d'un dels set components i l'empresonament d'un altre. Com veieu, un tema difícil i sotmès al mateix silenci ciutadà que l'autor ens explica a la seva obra.

També a mi m'ha colpit el llibre. Destacaré tres coses sobre ell. La primera, la seva factura. Aramburu és sobretot un bon autor de narracions breus. La seva estratègia per aquesta novel·la ha estat construir-la amb 125 capítols breus amb vida pròpia però sàviament enllaçats i amb un llenguatge més que planer, ajudant a una lectura més fàcil que contrasta amb el dramatisme dels fets.

La segona, el paper de les dones, especialment les mares de la família, en l'administració, gens passiva ni imparcial, de les seves desgràcies, potser en sintonia  amb el que s'ha interpretat tradicionalment com a sistema matriarcal a Euskadi.

Finalment, l'orientació ètica. Fernando Aramburu aconsegueix, com ha de fer la bona literatura, comprendre tots els comportaments. Però això no el converteix en equidistant i molt menys en justificador dels crims, sinó que basa més fortament la seva crítica al terrorisme, a la resposta repressiva que va significar la tortura i al silenci que tant ha enverinat dècades de vida al País Basc. Un testimoni honest i necessari.




dimarts, 29 de novembre de 2016

El ciudadano ilustre

Molts catalans seguidors del Barça seguim amb curiositat les peripècies dels viatges de Lionel Messi a l'Argentina, quan va a jugar amb la seva selecció, constatant les dificultats que té per repetir allà les delicadeses del seu joc. Alhora - simètricament - molts afeccionats argentins segueixen per televisió els partits d'en Messi al Barça i envegen el seguidor que pot veure personalment els seus partits al Nou Camp.

Barcelona s'ha convertit en una llunyana meca del món del futbol per als argentins, com també ho és per molts escriptors llatinoamericans la Barcelona capital literària amb editorials potents que impulsen l'edició i publicació de les seves obres.

És en aquesta Barcelona meca literària on els directors Mariano Cohn i Gastón Duprat - amb una important trajectòria creativa al darrera en el món de la televisió -  ubiquen l'escriptor argentí Daniel Mantovani, que ha guanyat el premi Nobel - cap escriptor argentí l'ha guanyat en la realitat - amb novel·les que transcorren a la seva localitat natal, Salas, de la qual fa més de 40 anys que és absent.
Mantovani decideix cancel·lar la seva apretada agenda i acceptar la invitació per anar a Salas, per correspondre a la seva declaració com a "Ciudadano ilustre" del municipi, i retornar als seus orígens.

A partir d'aquí, l'acció transcorre a Salas on assistim a una successió de situacions surrealistes, divertides i iròniques que constitueixen alhora una reflexió sobre com els argentins, o potser la gent del món rural argentí, es veuen a sí mateixos, al món de la cultura i aquests altres móns - "meques" - on resideixen els triomfadors i  sobre els sentiments  que aquest intel·lectual "triomfador" té sobre el món que l'envolta, que va ser el seu i del que s'ha allunyat, i sobre si mateix.

No us la podeu perdre. Així ho han reconegut a Venècia donant a Oscar Martínez el premi al millor actor i a Valladolid donant-li a la pel·lícula  l'Espiga de plata i el premi al millor guió. Un guió que us farà riure molt, però també pensar una mica, cosa que no està gens malament.



diumenge, 27 de novembre de 2016

L'Òpera dels dilluns

Fa uns dies va cantar a Barcelona Philippe Jaroussky, que potser és avui el contratenor mes famós del món. Va interpretar al Palau un repertori d‘àries de Telemann i Bach. Nosaltres l’escoltarem avui en una ària de "Serse" l’òpera de Haendel: “Ombra mai fu”.




divendres, 25 de novembre de 2016

Charles Trénet

Charles Trénet, ( Narbona, 1913 Créteil2001), va ser un autor-compositor i cantant francès, molt popular en el repertori musical de la Chanson i  autor de gairebé un miler de cançons, algunes de les quals, com La Mer, Y'a d'la joie, L'Âme des poètes o Douce France, romanen encara avui èxits populars. Tots els cansonniers porteriors en varen parlar sempre amb el respecte degut a un gran mestre.

L'escoltem avui interpretant en directe un dels seus grans èxits.



dijous, 24 de novembre de 2016

Un noi del Besòs i una senyora de Reus.

Si seguim mantenint la passivitat col·lectiva, sentirem dir i veurem coses molt grosses. El capitalisme s’ensorra no pas per haver xocat amb un iceberg com el Titànic, sinó de mort natural, ja que tot allò que es viu mor, els sistemes inclosos. Mentre ens arrossega amb ell posant-nos, tanmateix, música de violins, les tragèdies es succeeixen i se’ns acosten.
Unes són colpidores, esgarrifoses, com la d’aquesta senyora de vuitanta anys a qui li han tallat la llum i se li decanta l’espelma que incendia la pobra casa amb ella a dins. Quan els agents implicats, companyia de serveis i administració, haurien de declarar-se culpables i mostrar-se avergonyits, munten una escena de mercat ambulant i es tiren els plats pel cap.
Un dia,  aquest sistema polític, una democràcia que arrossega un greu defecte de naixença, serà recordat com el de les complicitats imbricades entre les administracions públiques, les grans companyies de serveis, les constructores i les entitats financeres. Privilegis, absurditats, impunitats, corrupció i portes giratòries. En poques paraules: capitalisme senil i estat servil, però ambdós dels durs.

Unes altres tragèdies són més del dia a dia, properes, però no solem veure-les. Per exemple, les que afecten a nois i noies en edat escolar. No parlo, amb tots els respectes, dels “bullings” dels fills de la burgesia o petit burgesia dels barris centrals, sinó que em referiré al que m’ha explicat un noi del barri del Besòs amb qui he parlat darrerament. Per cert, hi he parlat amb català perquè és eixerit, ben educat i voluntariós i en adreçar-m’hi en aquesta llengua, m’ha respost en la mateixa, tot i parlar-la molt malament, com algú que xapoteja l’anglès i malda per espavilar-se de visita a Londres.
La meva impressió és que aquest noi no parla mai el català en els seus entorns socials, tot i que cal suposar que moltes de les classes les deu rebre en el nostre idioma al seu Institut d’Ensenyament Públic. La meva impressió és que fa un terrible esforç, sobretot per educació, però potser també com qui s’agafa a una rara oportunitat. Jo segueixo la conversa en català, però sense forçar gaire, perquè sincerament, per bona voluntat que hi posa, molts cops no se’n surt d’expressar el que vol dir. Té setze anys i òbviament no fa el batxillerat. Fa uns estudis de secundària combinats amb una “experiència empresarial”:  Aquest sistema d’ensenyament reglat consisteix en anar cada setmana dos matins a una empresa, en els quals perd les classes ordinàries (català i castellà, matemàtiques, socials, etc)  Aquest trimestre, va a un herbolari i, els propers, anirà a un gimnàs, primer, i a un restaurant, després. L’horitzó de les seves ambicions professionals són, donades les circumstàncies, ser entrenador de futbol o bé cuiner.
Al seu institut, els alumnes s’organitzen per ètnies: gitanos, “paquis”, diversos llatins, “moros”... Segons ell, els pitjors, que ja és dir, són els primers. Hi ha mantingut baralles perillosíssimes perquè ataquen en grup. Com evitar-les si volen tocar-li el cul a la teva novia? Algun cop, podia haver-hi perdut la vida. Potser un dia ho farà. En tot cas, la nostra escola pública no l’haurà lliurat de desaprofitar-la malgrat la gentilesa, bonhomia i talent que té. Els fracassos de la nostra societat, els nostres, ressonen a la cantonada.
Ací i allà.



dimecres, 23 de novembre de 2016

"Les madames"



A la Lluïsa li agrada molt la música i devia ser per això que va fer una petita sèrie de gravats dedicada a dones practicant algun instrument, el viloí, el contrabaix, el piano i el saxo. Déu hi do! les "madames". Devien ser franceses...

Cliqueu a sobre per veure la sèrie

dimarts, 22 de novembre de 2016

Qui sap si això és bo o dolent

Fa uns dies la Marta Millà es va reincorporar al Blog recitant un poema de l’escriptor japonès Taigu Ryokan de qui n’escoltarem d’altres aquesta temporada .

Avui ens llegeix un dels contes Zen que forma part del llibre “Petites històries per despertar” que va publicar el 2012 amb il·lustracions de Jordi Arcalís i música d’Horacio Curti, que l’acompanya amb el sò de la flauta japonesa en un CD inclòs en l’edició.


Escolteu, doncs, el conte “Qui sap si això és bo o dolent”, una delicada faula zen.




diumenge, 20 de novembre de 2016

L'Òpera dels dilluns

Fa uns dies varem anar a una de les sessions d’òpera al cinema a veure “Els contes d’Hoffman” emesa en directe des del Royal Opera House de Londres.
Va ser una de les millors versions que he vist d’aquesta obra en una producció que reprenia la posta en escena que el director de cinema John Schlesinger va fer fa trenta set anys.
Decorat, ambientació, vestuari varen ses magnífics i amb un repartiment molt nombrós - quatre veus femenines i dues masculines - de primera línea . Destacava el tenor italià Vitttorio Grigolo, que està en un moment esplèndid de veu i capacitat interpretativa.
L’escoltarem avui participant en el septet "Hélas, mon cœur s'égare encore" del III Acte.



divendres, 18 de novembre de 2016

Relato de un náufrago

Fins a primers de desembre, la Sala de Gràcia del Teatre Lliure acull un espectacle petit i original: l'adaptació teatral de "Relato de un náufrago", de Gabriel García Márquez. La protagonitzen una estranya parella d'actors, Emilio Gutiérrez Caba i Àngel Llàcer, sota la direcció de Marc Montserrat-Drukker. 

Com potser recordareu, el text original recrea, en primera persona, la traumàtica experiència d'una mariner que va caure accidentalment del vaixell militar en el que navegava i que va trigar 10 dies a arribar a terra. El testimoni de la seva odissea és recollit per un jove periodista, García Márquez, que 15 anys més tard acceptarà la proposta d'un editor de convertir les cròniques en novel·la. Ara, Montserrat-Drukker ens proposa un cànon a dues veus, la del nàufrag i la del periodista, per fer-nos arribar la història. També recorre a evocadores imatges, músiques i veus que aconsegueixen traslladar-nos a altar mar i també a la Colòmbia de l'època. Els dos intèrprets entren perfectament en el joc i la peça flueix de forma esplèndida. 

Història i actors al marge, són interessants aquests salts entre gèneres: primer, el pas de la crònica periodística a la novel·la, i, ara, el pas de la novel·la a la dramatúrgia. Primer, la cessió de la veu del periodista al protagonista de la història i, ara, la recuperació de les dues veus, perfectament entonades en la versió teatral. En certa manera, com reconeix el propi director, amb aquest muntatge es retorna a Gabo la veu que ell va cedir perquè considerava que "hay libros que no son de quien los escribe sino de quien los sufre". 


dijous, 17 de novembre de 2016

Imma Colomer i els premis Butaca

Imma Colomer mostra la fotografia de tota la companyia

El 19 de Desembre s’atorgaran els Premis butaca del Teatre Català que premia en diferents categories les millors obres, actuacions i realitzacions tècniques del teatre català. Els premis es concedeixen en funció d’una votació popular a la que s’accedeix entrant a la pàgina correponent dels Premis.

Enguany hem de destacar que la nostra col·laboradora habitual Imma Colomer ha estat nominada com a finalista en la categoria d’Actriu de repartiment pel seu brillant paper a "Qui bons obres farà", l’obra escrita i dirigida per en Pep Tosar que es va representar a la sala petita del TNC.

Els que varem veure la representació donem fer que l'Imma, en un paper que li anava com anell al dit, va fer una de les seves actuacions més brillants.

Com a lectors del Blog que gaudiu tantes vegades del regal de la seva veu us agrairia que votéssiu per la seva candidatura. Per fer-ho només cal entrar en aquest enllaç.


Gràcies pel vostre recolzament!


Sobre la importància de les citacions judicials

No recordo, sincerament, si abans d’estudiar la carrera, el meu pare, eximi advocat, m’alliçonés sobre la importància de complir amb les lleis vigents, o sobre la dimensió cívica o moral de fer-ho, per més que, com tots els adolescents, tingués una idea poc definida i bastant abstracte de la “Llei”. Com a primera aproximació, devia pensar que aquesta era un conjunt de regles pràctiques, raonables, més o menys benintencionades, i acceptades majoritàriament, per tal de que la convivència humana, difícil per se -com va teoritzar Hobbes- pogués esdevenir el més pacífica, justa i segura possible.  
Tampoc recordo que m’alliçonés sobre les conseqüències de no complir les lleis, perquè entenc que ja devia saber que jo intuïa que alguna cosa inconvenient devia passar, no agradable, i probablement proporcional a la magnitud de l’incompliment, d’acord amb uns principis d’actuació que se m’escapaven per complet. No contribuïa tampoc gens a exacerbar la meva prudent rebel·lia juvenil en contra de les injustícies de l’ordre social imperant -parlo de finals del 70-, l’admonició que sí em va fer de que la ignorància de les lleis no em serviria d’excusa, si algun dia les arribés a infringir, per evitar la sanció o pena corresponent, atès que ni els jutges ni la policia estaven per escoltar cap mena de romanços. La lectura de “El Procés” de Kafka, que vaig abordar en aquella època, va reblar el clau de la meva natural desconfiança envers el sistema judicial i el seu braç executor per excel·lència, la policia.

Les coses, sens dubte, han canviat des d’aleshores, i el que a finals dels 70 era opac i encara incert ara, en plena societat de la informació i del coneixement, és transparent i a l’abast de tothom. L’arbitrarietat no ha desaparegut del tot, però avui és molt més senzill preveure allò que et pot passar si fas tal cosa o tal altra, i calcular amb exactitud les repercussions dels propis actes d’acord amb les lleis aplicables.
Jo diria que no trobaríem ningú al país que no sàpiga que tots tenim l’obligació de presentar-nos davant del Jutge quan rebem una citació judicial, llevat que puguem justificar una causa de força major, i que si aquesta desatenció es repeteix injustificadament, al final t’anirà a buscar la policia per forçar-te a fer allò que et resisteixes a fer. Fins i tot els nens i nenes de Primària deuen imaginar-se que això és normal que passi.

Per aquesta raó, no acabo d’entendre com algunes persones s’hagin pogut indignar amb el que li va passar a l’alcaldessa de Berga, Montse Venturós, que, com es diria en castellà, “a sabiendas” de que tard o d’hora l’anirien a buscar els Mossos d’Esquadra, va provocar la seva conducció forçosa al Jutjat, per després declarar com si res. No em sorprèn tant la seva intencionada jugada política com els escarafalls i “postureig” d’alguns que fingien escandalitzar-se pel suposat “atropellament”. Perquè d’atropellaments n’hi ha, és clar, però aquest en particular, no.




dimecres, 16 de novembre de 2016

Coses que no entenc (o sí) XXI

. Que el Suprem tiri enrere la llei del PP que subvencionava, a càrrec de les elèctriques, un 25% de les factures de persones en dependència i obligui ara l’Estat a compensar a les Cies. amb 150 milions d’euros corresponents al període 2010-2014.

. Que una persona tan preparada, experimentada i intel·ligent com Josep Borrell caigui també en l’engany d’una societat d’inversió per internet que li ha estafat la mòdica quantitat de 150.000 euros.

. Que l’ex Ministre Fernández Diaz pugi ser designat President la Comissió d’Exteriors del Congrés ( amb l'abstenció dels vots de PSOE!) quan no parla francès ni anglès fluidament i està sota investigació per la seves converses amb el Dtor. de la Oficina Antifrau de Catalunya

. Que la nova Ministra de l’Exèrcit hagi jurat el càrrec amb aquestes paraules, pròpies del anys quaranta: "Hoy asumo esta responsabilidad con humildad y orgullo. Nuestras Fuerzas Armadas son digna bandera de lo mejor de España y de todos y cada uno de los españoles. Y a ese honor y ese estandarte, con la ayuda de Dios, me debo a partir de hoy".

Que hagi de ser fins i tot el Dtor del Museo del Prado qui digui que les pintures de Sixena  no es poden traslladar del MACBA per més que ho dictamini un jutge absolutament ignorant en matèria de conservació artística.

. Que el Portaveu del Govern i Ministre de Cultura pugui dir que "Cohen es un autor con cuyas canciones han bailado muchas generaciones de españoles".


dimarts, 15 de novembre de 2016

Sully

Sully és una història dramàtica dirigida per Clint Eastwood, basada en un fet real, l'amaratge d'emergència d'un avió amb els motors avariats sobre el riu Hudson, a Nova York, un dia fred de gener de 2009.

Tom Hanks, en una interpretació plena de força que recorda la d' "El puente de los espías", interpreta el pilot que s'enfronta durant 208 segons eterns a la situació més dramàtica de la seva vida, però que tot just veurà començar el seu veritable calvari un cop ha amarat exitosament. El seu copilot, que comparteix amb ell tota la tensió de la situació, és interpretat molt sòbriament per Aaron Eckhart.

Clint Eastwood gestiona adequadament el tempo de la situació, tot i que no és fàcil mantenir la concentració en una pel·lícula amb situacions tant impactants i espectaculars, i fa que ens posem en la pell dels professionals que fan que l'aviació funcioni i constatem com de complexa i necessitada de fortalesa és la tasca d'aquests professionals, no tan sols en el moment en què la situació reclama l'heroïcitat sinó en el dia a dia d'una professionalitat ben portada.

Veient la pel·lícula ens plantejarem i donarem voltes sobre algunes preguntes inquietants:
. Podem deixar a mans de màquines, cada cop més potents, això sí, el judici de la conducta humana ?
. Poden les forces de l'economia i els interessos empresarials anteposar visions pretesament "tècnic - racionals" de les situacions quotidianes a les visions més planeres, però sovint més sàvies, de l'home del carrer ?

En definitiva, una pel·lícula per veure. A la vegada interessant, distreta i compromesa. 



diumenge, 13 de novembre de 2016

L'Òpera dels dilluns

Joyce di Donato és una extraordinària mezzo soprano americana que ja ha cantat en repetides ocasions al Blog.
He trobat un enregistrament en el que canta l’ària “Brilla nella alma” de l’òpera “Alessandro” de G.F.Handel. Com que no em canso mai d’escoltar la música d’aquest fantàstic compositor, i menys si és cantada per una veu com aquesta, us proposo que ho fem junts aquesta setmana.



divendres, 11 de novembre de 2016

"OTEIZA, la desocupació de l’espai", a La Pedrera


Fins per Nadal es pot veure a La Pedrera una magnifica exposició de l’escultor basc Jorge Oteiza que ens permet fer un complert recorregut per la seva llarga i rica trajectòria amb peces de les seves diferents etapes creatives.
Oteiza va se molt més que un  brillant i innovador escultor i els seus interessos el varen fer ser també molt actiu en els camps de l’arquitectura, la poesia, la pedagogia o l’agitació cultural, camps als quals va dedicar-se especialment a partir del 1959 moment el que va deixar completament l’escultura en considerar que havia esgotat el seu recorregut artístic.
Una exposició força interessant.



dijous, 10 de novembre de 2016

"Les músiques del President"

La veritat és que després dels desastrosos resultats d’aquesta matinada queden poques ganes de parlar de les eleccions americanes.

Però per recordar la figura d’Obama, que tan enyorarem els propers anys,  us recomano que, si no ho heu fet, veieu aquest magnífic reportatge que va emetre ahir TV3. Es tracta de “Les músiques d’Obama”, del periodista Jaume Bartrolí , que ens presenta la figura i els mandats presidencials del president sortint a través de les músiques i cançons que l’han acompanyat.  Em sembla un treball periodístic original i d’una gran qualitat que dona una idea de la talla política i personal d’Obama. A  part d’en aquest enllaç el trobareu també a TV3 a la carta i em sembla que el tornaran a transmetre el proper diumenge.


dimecres, 9 de novembre de 2016

El "Santa Clara"


Ara que s’apropa l’estiuet de Sant Martí, aprofiteu per gaudir de l’aire lliure. Si voleu passar el dia en un lloc tranquil, agradable, amb seients còmodes, bona llum i una terrassa esplèndida, on us ofereixin a qualsevol hora bons productes de mercat i una breu, però excel.lent, carta de vins, no ho dubteu, heu d’anar al restaurant Santa Clara, a la part alta de la ciutat.

Els seus propietaris, Ana López de Lamadrid i Gonzalo Galbete, que regenten també el restaurant Igueldo, han passat per diverses cuines amb estrella Michelin: Niechel, Arzak, Rodero i Jean Luc Figueras. Ella la sumeller i ell el xef, fan un excel.lent equip en aquesta nova aventura iniciada ara fa un any. Al local li han posat el nom de Santa Clara, l’illa que hi ha a Donostia, just 3 kms. mar endins davant de l’Igueldo, que s’aixeca a l’extrem oest de la gran badia que presideix la ciutat.

Aquest és un dels restaurants que aprofita a fons el forn Josper i això dóna un toc diferent, no només a carns i peixos, sinó també a les seves patates braves o a la truita de bacallà, que més aviat sembla un pastis al bany maria. El seu producte és de qualitat i serveixen mitges racions d’alguns dels plats. Recomano especialment els tàrtars, ja sigui el de salmó o el de vedella, també en tenen de tomàquet i algun altre de temporada. Hi podeu esmorzar, fer l’aperitiu, dinar (el menú està entorn dels 25 euros), berenar i sopar. Hi ha un racó-biblioteca amb un sofà per si voleu fer una copa, i fins i tot hi podeu comprar el pa del forn Baluard que hi té una petita botiga oberta de 8 a 19 hores. Ara que encara fa bo per gaudir de l’aire lliure, aprofiteu-ho.

Santa Clara
Carrer Jiménez i Iglesias, 11-13
08034 Barcelona


dimarts, 8 de novembre de 2016

La màquina de pensar: Ramon Llull i l'ars combinatoria

Aquest any 2016 s'està celebrant l'any Llull. En aquest marc, té lloc al CCCB l'exposició "La màquina de pensar: Ramon Llull i l'ars combinatoria", que podem veure fins l'11 de desembre.

La primera part de l'exposició ens acosta a la biografia i obra de Ramon Llull en un format de "còmic multimèdia" elaborat a partir de les il·lustracions, animades per estudiants de la Universitat Pompeu Fabra, que Thomas Le Myésier va integrar a l'obra Breviculum, que va obsequiar a la reina Joana de Navarra, i en la que va resumir la vida i obra  de Llull.  Només per contemplar aquest multimèdia ja val la pena accedir a l'exposició. Destaquen de la vida de Llull la seva aproximació oberta al fet religiós, buscant els punts que tenen en comú les diferents religions evitant els conflictes que inevitablement porten a la violència tant freqüent en el seu temps, així com la seva visió  poètica i combinatòria del coneixement, que influiria en molts altres pensadors.

La segona part de l'exposició ens mostra una selecció d'artistes i pensadors de tots els àmbits de la cultura que d'una o altra manera reflecteixen en la seva obra l'esperit de Ramon Llull. En citaré tan sols alguns a tall d'exemple:

. Joegmont Choi, que amb la seva instal·lació Drawing in Space ens mostra com la unió d'elements fràgils com els fils pot donar lloc a la força de la xarxa, de forma similar a com Llull construeix una xarxa de coneixements a partir de conceptes específics.

 Drawing in Space -  Joegmont Choi

. Salvador Dalí, lul·lià declarat, que en la seva obra Corpus Hipercubicus,  integra alhora el cubisme de Juan de Herrera i l'Ars Magna de Ramon Llull.

. Gottfried Wilhelm Leibniz, filòsof i científic, coinventor amb Newton del càlcul infinitesimal, que va desenvolupar una màquina de calcular, que hauria volgut que fos capaç de calcular sentències lògiques, a la manera de Llull, alhora que formulacions matemàtiques.

. Julio Cortázar, que a la seva obra Rayuela ens ofereix a més de la lectura seqüencial clàssica del llibre la possibilitat de fer-ne una lectura totalment personal, resseguint els capítols en un ordre diferent, elegits combinatòriament a la manera de Llull.

Una gran exposició, i una magnífica oportunitat d'acostar-nos a aquest gran pensador universal de casa nostra, que alhora que gaudir ens farà reflexionar en molts àmbits. Un consell: Aprofiteu l'oportunitat  que us dóna el CCCB de fer dos visites amb la mateixa entrada, per fer una de les dues visites de forma comentada (diumenge 11.30 en català, dissabte 11.30 en castellà).

diumenge, 6 de novembre de 2016

L'Òpera dels dilluns

Avui escoltarem les veus masculines del tenor i el baríton interpretant un duet, una mena de passatges que habitualment tendeixen a combinar les veus de l’home i la dona .
Es tracta del famosíssim duet “Al fons del temple sant” de l’òpera “Els pescadors de perles” de Georges Bizet.

Difícilment podríem trobar millor parella que la formada per Jhonas Kaufmann i Dmitri Hvorostovsky.   Aquest darrer ha fet avui mateix un recital al Liceu de Barcelona!



dissabte, 5 de novembre de 2016

L'espantall populista


Josep Ramoneda publica avui a "El pais" un dels seus fins articles que em sembla que paga la pena llegir. Precisa el consepte de populisme i la seva utilització per part de les forces polítiues



divendres, 4 de novembre de 2016

Coses que no entenc ( o sí ) XX

. Que Javier Tebas, president de la Federació Espanyola de Futbol i  reconegut membre de Fuerza Nueva, intervingui en la polèmica  carregant contra els jugadors del Barça en lloc de deixar fer al Comitè de Competició, l’òrgan competent.

. Que la Generalitat sigui ”responsable” del Servei de Rodalies però que les vies i la resta d’infraestructures depengui  d´ADIF i els trens i el personal de RENFE.

. Que Ines Arrimadas pugui fer en poques hores dues declaracions tan desafortunades com aquestes: “Soy consciente de la gravedad porque la vivo, porque llevo escolta y porque sabemos lo que pasa en Cataluña" 27/10/2106. I l’endemà per matitzar a la primera va i diu: “No hay una guerra civil en las calles de Catalunya”

.Que per acabar-ho d’arreglar ara els trens s’aturin també perquè RENFE assigna el torn a un maquinista que estava de baixa.

. Que un jutge decideixi treure del MNAC, amb un enorme risc per a la seva conservació, les pintures murals de Sixena (Aragó) del segle XII que , cremades durant la guerra, varen ser extretes i restaurades el 1940 per l’historiador de l’art Josep Gudiol a,mb el pel consentiment de la comunitat religiosa. L’objectiu era salvar-les de l’abandonament i l’oblit, com ho havien estat també els murals romànics del Pirineu, i han sigut cuidades durant mes de seixanta anys al Museu barceloní.

. Que Susana Diaz tingui gairebé tant enginy com Rajoy i pugui dir en pocs dies frases tan profundes com “El PSOE es mucho PSOE”, “No somos ni de derechas ni de izquierdas” o  “No es el momento de proyectos personalistas”.


dijous, 3 de novembre de 2016

Mariano solamente


El Queco Novell, un dels mes grans imitadors de l'humor català, i mireu que n'hi ha de bons, va fer l'altre dia, en un programa  especial de Polònia, una extraordinària imitació de l'enyorat Pepe Rubianes en el paper de Rajoy.

No us la perdeu



dimecres, 2 de novembre de 2016

Menorca, petit paradís

Està fora de dubte que Menorca és una meravella. De la mà d'uns bons amics, la Maria i en Miquel, els darrers anys, en arribar Setembre, hi he passat un llarg cap de setmana.
Aquí teniu algunes imatges d'aquest petit paradís.




dimarts, 1 de novembre de 2016

On va la fotografia avui?


La Fundación Colectania presenta una nova exposició "Yo queria ser fotógrafo" en la que a través dels treballs de tretze joves fotògrafs europeus intenta explicar-nos cap a on va la fotografia avui.
Aquí teniu la crònica que vaig escriure pel NÚVOL.




diumenge, 30 d’octubre de 2016

L'Òpera dels dilluns

Avui escoltarem la veu de Nino Machaidze, una soprano georgiana que els darrers anys s’està situant entre les grans dives de l’òpera. Veureu que té un estil de veu, un físic i una forma d’interpretar que s’assemblen bastant als de l’Anna Netrebko, com sabeu la gran favorita d’aquesta secció.

Canta l’ària alegre i acolorida “Je veux vivre” de "Romeo i Julieta", del compositor francès Charles Gounod.


divendres, 28 d’octubre de 2016

Edith Piaf

Es coneix popularment com La chanson el moviment musical en que un conjunt de cantautors francesos, entre els quals destaquen noms com els de Charles Trenet, Edith Piaf, Jacques Brel, Georges Brassens o Georges Moustaki, varen irrompre amb força i estil propi en el panorama musical europeu a mitjans del segle passat.

La Chanson francesa va tenir un forta influència  en el naixement del moviment de la Nova Cançó catalana impulsat per  Miquel Porter, Josep M. Espinàs i Lluís Serrahima que, a començaments dels anys seixanta, varen traduir i interpretar cançons franceses.

Sempre he sigut un fan de la chanson sobretot de Brassens i Brel. Per això he pensat que aquesta temporada podríem escoltar, de tant tant, alguns dels seus títols més representatius.
No és fàcil trobar gaires vídeos dels cantants perquè en aquells anys els enregistraments no eren tan freqüents i per això ens haurem de conformar amb qualitats no massa bones. Però allò que resulta important és escoltar una altra vegada aquells chansonniers mítics interpretant alguns de les seves cançons més representatives.

Avui comencem per "La Môme"
Édith Piaf, (1915- 1963), va ser una veritable icona cultural i gran part de la vida està envoltada de misteri. El seu pare, Louis, era contorsionista i la seva mare, Anita, era d'origen italoalgerià. Édith va ser educada per les seves àvies en un bordell. Va debutar el 1935 cantant al carrer cançons populars. El 1936, enregistra el seu primer disc Les Mômes de la cloche. El març de 1937 debutà en el gran music-hall .El 1940, Jean Cocteau va escriure per a ella Le Bel Indifférent.
Després de la Segona Guerra mundial ella va escriure La Vie en rose, la seva cançó més cèlebre. Després dels anys cinquanta la seva fama va esdevenir mundial. El 1951, Charles Aznavour es va convertir en el seu home de confiança i secretari.
Édith Piaf va tenir moltes relacions sentimentals, entre les quals cal destacar la que va tenir amb Yves Montand, Marlon Brando, Georges Moustaki i Marcel Cerdan.




dijous, 27 d’octubre de 2016

"La propera pell": els límits difusos de la identitat

En una de les escenes culminants de LA PROPERA PELL, en què el personatge de Leo interpretat per Àlex Monner recorda un episodi de la seva infantesa, la imatge es torna onírica i el fons pràcticament desapareix. La seva mare, a qui dóna vida Emma Suárez, havia oblidat el capítol i sembla dubtar de la veracitat del record. És un record viscut o una invenció de la ment? És aquest Leo qui tothom creu o la seva identitat també és reconstruïda? Sobre aquesta ambigüitat permanent, el tàndem creatiu Isaki Lacuesta/Isa Campos –que signen junts per primera vegada la direcció- ha construït a La propera pell un notable artefacte que ens qüestiona sobre temes com la construcció de la identitat, el pes dels records, els buits de la memòria i la necessitat de recordar o oblidar segons el moment.
En una altra de les eloqüents escenes de La propera pell, la imatge en primer pla de Leo ens apareix completament desenfocada, de nou un altre símbol sobre aquests límits difusos de la ment. El film, amb la seva posició decididament ambigua, aconsegueix crear al voltant del personatge d’Àlex Monner un d’aquells rols que sempre resulten tant fascinants, el de l’impostor, el suplantador de personalitats, el lladre de les vides dels altres. El detall del seu doble nom, Leo/Gabriel, afegeix més llenya al foc en aquesta pel·lícula plena de dualitats, de possibilitats, de dubtes.
La propera pell explica la història d’un jove desaparegut que torna a casa després de vuit anys quan tothom el donava per mort i es reincorpora a la vida familiar marcada per el misteri de la seva desaparició. Poc a poc sorgirà el dubte de si realment es tracta del nen desaparegut o d’un impostor.
Realment fins a l’escena final la pel·lícula no resol el misteri. Això és el que fa de La propera pell un film ambigu també en la seva pròpia definició: és un drama familiar o un thriller de misteri? L’atmosfera al mateix temps acollidora i amenaçant de les muntanyes dels Pirineus i els paisatges nevats aporten un clima de misteri i la sensació d’aïllament mental. El relat costa d’arrencar, i en algun moment s’entreté massa en jugar a crear-nos dubtes, però avança sòlidament cap a un clímax imponent, sustentat també en les remarcables interpretacions dels actors protagonistes, Emma Suárez, Sergi López i Àlex Monner.
La memòria i els records son un tema recorrent en la filmografia d’Isaki Lacuesta, que presenta a La propera pell el que probablement sigui el seu film més lineal i accessible. Però l’aparent simplicitat no amaga la signatura d’uns creadors singulars –la mà d’Isa Campo és ben present en tota la filmografia d’aquest realitzador- dins el panorama del cinema català.