Les activitats pròpies de la capitalitat europea de la cultura,
com gairebé tot el que darrerament succeeix a Donostia, estan impregnades per
la novetat de la pau, tan costosament assolida, i per la defensa de la memòria.
L’exposició més important, Tractats de
pau, així ho palesa. Complexa, original i extensa ocupa els espais del
Museu de Sant Telmo i del Centre Cultural Koldo Mitxelena.
Més enllà de l’efemèride cultural, tot remuntant el riu Urumea i damunt un relleu prou
elevat, apareix una paret blanca. Malgrat la seva senzillesa és una de les
façanes d’una església única, la Parròquia del Iesu, que ha projectat fins els seus mínims detalls
l’arquitecte Rafael Moneo. El monument s’alça al costat d’un jardí de flors
blanques, El jardí de la memòria, la
qual cosa, al meu entendre i al marge de quina fos la voluntat dels
constructors i de la funcionalitat parroquial estricte, li dóna inevitablement
un caire expiatori, com el de la nostra Sagrada
Família.
Res en l’estil depurat fins l’esglai de
Moneo permetria que allarguéssim la comparació amb l’obra de Gaudí si no fos per
la genialitat que caracteritza totes dues esglésies. L’època també és una altra
i planteja una qüestió interessant: per què arquitectes com Le Corbusier, Niemeyer,
Alvaro Siza o el mateix Moneo davant el repte de fer un espai sagrat, capella,
església o catedral, donen el millor d’ells mateixos i ens han deixat obres
sublims?
Privilegiant la seva interioritat i la del
visitant, l’església del Iesu ens rep amb un text mural de sant Lluc referit a
la Resurrecció de Crist escrit en lletres blanques sobre fons vermell. Seguidament,
ens acull un pati o claustre enjardinat pel que arribem a l’església pròpiament
dita. Hi entrem per un espai discret de sostre baix, en una finestra interior
del qual hi ha l’única peça escultòrica del conjunt, la Mare i el Nen, obra de
José Ramón Anda. En accedir a la nau principal, ens veiem transposats a un inefable
espai de llum. La llum penetra des del sostre del temple, format per una creu
estructural lleugerament irregular, corprenedora. És la marca suprema d’aquest
prodigi arquitectònic i religiós.
L’arquitecte ha dissenyat o almenys ha
pensat tots els detalls, des dels bancs pels fidels fins l’altar, una taula de
fusta on Leonardo hagués pogut fer asseure les tretze figures del seu Sant
Sopar. Al fons, un retaule que, en obrir-se, dóna una sensació d’infinit.
Presenta uns tons lleugerament més foscos que el blanc de les parets, però en
apropar-nos veiem que és una obra a l’oli minuciosament treballada per Xavier
Altain i inspirada en els fractals. Un Crist de Moneo, inspirat en la Majestat de
Batlló, lleugerament descentrat respecte a l’eix que conformen el retaule i l’altar,
sembla voler indicar-nos que el centre de l’església és ella mateixa i potser el
cor de qui hi conviu. Perplex per aquesta heterodòxia, li comento a Jesús Mari Zabaleta,
el rector i promotor d’aquesta meravella. Ell em dóna la clau de tot això, no
sé si la recordo bé, però la recordo així: hem d’estar còmodes amb la
incertesa,
A l’esquerra de la nau, l’espai del cor,
elevat, conté un òrgan esplèndid de forma i sonoritat. A la planta, a més de la
nau principal, Moneo ha concebut tres altres espais que articulen el conjunt jugant
amb diferents alçades i obertures de comunicació entre ells i amb la nau del
temple: l’espai del sagrari, amb la presència d’un tapís de Chillida; un espai
que evoca l’esperança, on l’arquitecte ha dissenyat un confessionari obert,
insòlit, i el baptisteri, íntim i pur com l’aigua d’una una pica que també és
una font. L’església conté un altre espai altíssim, normalment tancat, que ens
obre al misteri de la sonoritat. Prop d’ell, una escala metàl·lica ens puja al
terrat. És l’altre costat de la creu, envoltat de les vidrieres que protegeixen
els espais buits i deixen passar-hi la llum zenital. No oblidaré mai
l’experiència.
Entrades
