dimecres, 29 de juny de 2022

Distòpies molt reals


Isaac Rosa ha guanyat el premi Biblioteca Breve amb “Un lugar seguro” (Seix Barral). Una nissaga d’estafadors navega en un món en que el canvi climàtic i l’hiperneoliberalisme deixen la seva empenta destructiva davant l’oposició d’una part de la ciutadania que s’organitza de forma autogestionària per fer-hi front. Rosa fa ús molt eficaçment del llenguatge d’un dels estafadors, qui critica amb prepotència i un humor groller les alternatives que es van obrint contra el desgavell social.

Si la distòpia del paràgraf anterior es situa en un futur no llunyà, per desgràcia resulta molt actual el món de violència masclista a les dues bandes de l’Atlàntic que ens narra brillantment la mexicana Brenda Navarro a “Casas Vacías” (Sexto Piso), que ja porta sis edicions. Hi podem veure a través de dues dones la lluita per la maternitat i pel vincle amb els fills i la forma en que els homes i la societat sencera dificultem aquesta lluita. Cal destacar els canvis de llenguatge de les dues dones, de classes socials ben diferents, que protagonitzen alternativament els diversos apartats de la novel·la.

La gallega Cristina Sánchez Andrade, de qui ja havíem recomanat les seves narracions, ha construït a “La nostàlgia de la Mujer Anfibio” (Anagrama) una novel·la molt potent a partir d’un fet real, el naufragi d’un vapor a  la ria d’Arousa, al 1921, dibuixant la vida de tres dones relacionades amb aquell fet. El to de la història s’acosta al realisme màgic i aconsegueix embolicar al lector en un joc de miralls, secrets i sorpreses.

M’ha agradat conèixer la prosa i les intencions de l’Albert Lladó, qui recrea a “La travesía de las anguilas” (Galaxia Guttenberg) la vida d’uns adolescents del que ara s’anomena Zona Nord de Nou Barris (Ciutat Meridiana, Vallbona i Torre Baró) en els anys de la Barcelona Olímpica. Amb un esperit similar al de Javier Pérez Andújar, el narrador recorda la importància pels xavals de la papereria del barri com a subministradora de materials ben oposats als de la droga, l’atur i els desnonaments que han marcat  part de la vida d’aquests indrets, invisibles per a la majoria de la ciutadania barcelonina.

I, per suposat, he de proposar la lectura del darrer llibre del Graham Swift, “Bueno, aquí estamos” (Anagrama). Els jocs de la màgia, l’il·lusionisme i les desaparicions són la base per explicar un triangle en el que la pitjor part se l’endú un home que de nen va ser acollit prop d’Oxford per fugir del Londres bombardejat per la Luftwaffe. Swift ens ofereix una nova lliçó de profunditat psicològica amb un estil aparentment subtil i senzill i clarament descarregat de qualsevol barroquisme.




dimarts, 28 de juny de 2022

Passejades per Barcelona


L’Ajuntament de Barcelona ha editat un llibre guia de caminades a la ciutat de Barcelona seguint les traces dels antics camins romans i medievals. Pot ser molt útil pels que ens agrada caminar per la ciutat i descobrir llocs i passatges poc coneguts. Aquí teniu la crònica que vàrem publicar al NÚVOL.



dissabte, 25 de juny de 2022

L' Ària dels dilluns

En la música francesa Nathalie Stutzmann coincideixen dos vessants de l’art musical. D’una banda és una magnífica mezzosoprano i alhora dirigeix un conjunt musical especialitzat en música antiga.

Aquí la veureu exercint aquestes dues facetes interpretant i dirigint alhora l’ària  “Ah mio cor schernito sen” de l’òpera Alcina. Una delícia.



L' article del dia


Ja fa temps que em crida l’atenció el fet que amb un atur impressionant, un dels més alts d’Europa, hi hagi queixes constants per part d’empresaris i també d'entitats del sector públic respecte de les dificultats per trobar personal per cobrir les seves necessitats de ma d’obra de moltes especialitats.

Avui en Carles Mundó ha publicat a La Vanguardia un article força aclaridor d’aquesta problemàtica del nostre mercat de treball. Aquí el teniu;

AIXÒ NO QUADRA!

dijous, 23 de juny de 2022

La nit de Sant Joan

Avui és la nit màgica de Sant Joan que es celebra a tot el mediterrani amb  fogueres, cremàs, cohets i petards.

Per això he pensat que podiem aprofitar per escoltar una de les cançons emblemàtiques de la canço catalana: "La nit de Sant Joan" de Jaume Sisa acompanyat per la Salseta del Pobles Sec Com veureu l'enregistrament no és gaire bo però m'ha semblat que la seva autenticitat compensava la qualitat del só.

Bona revetlla!



dimecres, 22 de juny de 2022

RAPA


Movistar + acaba d'estrenar una nova sèrie, curta com a mi m'graden, de només sis capítols. Es tracta de RAPA, dirigida pel mateix equip que va realitzar "Hierro", aquella sèrie que tant ens va agradar.

En aquest cas es tracta també d'un thriller sobre uns assassinats però en aquest cas l'accció es situa en un petit poblet gallec.

La realització, sobretot la fotogrfia, l'ambientació i la música tenen de molts punt de contacte amb Hierro la qual cosa pot ser alhora un avantatge per la seva qualitat i un inconvenient per la sensació de dejà vu que a estones pot provocar.

Sense arribar pel meu gust al nivell de l'anterior aquesta també stà molt bé i destquen les actuacions de Monica López, Javier Càmara i la menys coneguda Lucia Veiga.


dimarts, 21 de juny de 2022

La Maçoneria al Palau Robert


El Palau Robert presenta aquests dies una exposició divulgativa sobre el món de la maçoneria.

Hi trobareu una síntesi de la història, l’esperit i la importància de la maçoneria. També una menció al importants personatges de la història que n’han format part com Montesquieu,  Goethe, B. Franklin, Roosewelt, Churchill, Prim, Companys, entre d’altres

També podreu veure materials que formen part de la litúrgia maçònica: davantals, guants, candelabres, compassos, temples mòbils. etc.

Finalment es presenta una simulació dels principals elements d’un temple maçònic.

És una exposició breu però prou interessant.




diumenge, 19 de juny de 2022

L' Ària dels dilluns

Com que dilluns anirem al Liceu a veure i escoltar  "La Flauta Màgica" avui us tornaré a oferir un nou passatge d'aquesta obra mestra. I veureu el duet "Papagueno-Papaguena" en un fragment de la peli que va rodar el gran Ingmar Bergman sobre l'òpera de Mozart.



divendres, 17 de juny de 2022

Xiringuito Miramar


En ocasions anteriors, quan he fet algun comentari sobre un restaurant de la costa, dels que toquen gairebé l’aigua, acabo parlant-vos de la zona de Maresme, però aquesta vegada, he anat una mica més lluny a gaudir d’un bon àpat al costat del mar, en concret a la Platja de Sant Gervasi, al sud de Vilanova i la Geltrú, quasi tocant a Cubelles. Hi podeu anar sense fer caravanes per l’autopista Pau Casals (la C32), que encara és de pagament.

Pel què he llegit fa uns 35 anys que està allà, i el que va començar essent un local d’arrossos fet amb canyes, és ara un restaurant de qualitat amb un excel·lent producte que ofereix una cuina elaborada. Si abans estava a peu de sorra, ara es troba a peu de passeig després d’una remodelació de l’espai i dels accessos, però en conserva les vistes i l’exclusivitat de la platja, sense altres construccions, tot mantenint el seu aïllament.

Continua oferint arròs, però la seva carta s’ha ampliat i participa en les campanyes temàtiques amb menús dedicats a la tonyina, al bacallà, al calamar, a la garota; també hi trobareu música en viu de tant en tant, ara mateix estaven promocionant el menú de la revetlla de Sant Joan.

Les racions són generoses i el peix molt fresc. Entre els plats de dia solen oferir “morralla” i us la serveixen amb unes quantes gambes vermelles de Vilanova, tot un luxe, que pagareu a 17€, és clar, però s’ho val de totes totes. L’oferta de vins no és espectacular, però hi trobareu malvasia de Sitges i altres vins criats al Garraf, la majoria entre 20 i 25€.

I per acabar, si heu de fer una trobada de feina, familiar o amb les amistats, disposen un menjador amb terrassa al pis de sobre de la sala habitual, per gaudir “mediterràniament”.

Xiringuito Miramar
Platja de Sant Gervasi s/n
08800 Vilanova i la Geltrú
Tel. 938157970

dijous, 16 de juny de 2022

Fabulosa, sí




Amb el permís del nostre editor gracienc, he de  recordar-vos que el millor barri de Barcelona –i per tant del món- és el Poblenou. I això mateix deu pensar en Francesc Bellart, qui ha fet ús d’aquesta antiga vila industrial –i ara preciosa, diversa i viva víctima de la gentrificació- per escriure la seva “Crònica fabulosa de la Mama Asya i la seva descendència” (La Campana). No tinc el gust de conèixer l’autor, però estic segur de que coincidim en que algun dia varen caure a les seves mans, com a les de tants d’altres, els llibres de Gabriel García Márquez i d’Eduardo Mendoza, perquè el que més sobta en aquest text, amb una preciosa portada de la gran Lita Cabellut,  és la capacitat de relligar cent-setanta anys d’història omplint la narració d’una barreja de realisme, imaginació, màgia i un toc d’humor.

La Mama Asya és una madame d’origen rus que regenta cap amitjans del segle XIX un prostíbul al passeig del Triomf, actualment anomenat Rambla del Poblenou. I és també l’origen d’una nissaga accidentada i poblada de personatges impossibles: nascuts a un váter o concebuts a l’úter d’una dona morta; atracadors o místics; sensellar o líders anarquistes… M’ha meravellat comprovar com es pot ajuntar sota un mateix fil històries ben diverses, totes elles ubicades a un petit espai urbà que té com a centre la confluència del carrer Ramon Turró amb la Rambla, on, per cert, també podeu visitar la millor pastisseria del Barcelona -i, per tant del món-, que té a la seva façana dos noms: Triomf i… Bellart. 



dimecres, 15 de juny de 2022

Coses que no entenc (o sí) LXXV

 


. Que Anglaterra no es pugui desempallegar del pallasso del Boris Johnson que a més es proposa incomplir els acords del Brexit pactats amb l’UE.

. Que després de tot el que s’ha posat de manifest en les investigacions del senat dels EEUU respecte de l’intent del cop d’Estat incitat per Trump aquest segueixi sense cap mena de responsabilitat.

. Que els lletrats del Congrés rebutgin limitar la inviolabilitat del Rei.

. Que la justícia espanyola hagi fet entrar a la presó per una pena de 9 mesos a la Maria Salmeron, la mare que va protegir a la seva filla de les visites del seu pare que la noia rebutjava totalment.

. Que els responsables del tràfic siguin incapaços de posar en marxa mesures àgils per evitar els monstruosos col·lapses de tràfic de les darreres setmanes a les autopistes catalanes.

. Que encara hi hagi tanta gent que segueixi apostant per les criptomonedes com a actiu financer.

. Que el poble andalús pugui votar majoritàriament un partit com el PP.

. Que després de la continuació de les grotesques picabaralles pels JJOO d'hivern, encara algú pugui pensar que tenim alguna possibilitat.

dimarts, 14 de juny de 2022

TURNER al MNAC

El Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) presenta una nova exposició dedicada a J.M.W.Turner el gran pintor anglès del segle XIX. Com sempre molt ben muntada ens permet tenir una visió àmplia de la seva obra que destaca pel singular tractament de la llum i sobretot del sol. 

Moltes de les seves pintures, sobretot de les aquarel·les d'uns colors molt tenues, amb dominants grocs i taronges reflex de la llum solar, em transporten a una mena d'impressionisme "avant la lettre" que les fa molt singulars. 

A més, després de la trista i cara experiència de l'anterior exposició de Gaudí, ara l'entrada torna ser gratuita pels jubilats. Aquí teniu una petita mostra d'algns dels quadres que veureu

Clikeu a sobre del quadre per veure la mostra



diumenge, 12 de juny de 2022

L' Ària dels dilluns

D'ací a pocs dies es presenta novament al Liceu "La flauta màgica" de W.A.Mozart, que curiosament coincideix amb l'exposició sobre la masoneria que es pot veure al Palau Robert i de la que parlarem la setmana vinent.

Avui escoltarem l'ària de "La reina de la  nit" intrepretada per la magnífica Diana Damrau que en fa una creació extraordinària.




dijous, 9 de juny de 2022

El preu de l'energia elèctrica


El preu de l’electricitat, amb puges constants i molt elevades, s’ha convertit en un tema de la màxima importància des ja fa uns mesos, situació que s’ha agreujat encara més arran del conflicte bèl·lic a Ucraïna. Perquè ha pujat tant els darrers temps el rebut de l’electricitat?

L’enorme complexitat del mercat elèctric fa molt difícil explicar d’una manera senzilla la seva estructura, els seus agents principals, el funcionament del mercat i el sistema de fixació de preus.  Potser una mica ingènuament he intentat entendre-ho però haig de confessar que és una tasca molt difícil, per no dir gairebé impossible; i aquestes notes que he escrit per aclarir-me jo mateix s’han d’entendre com una simple aproximació. He comptat amb la inestimable col·laboració del bon amic AgustÍ Maure, expert del sector, que m’ha aclarit, fins on ha estat possible, les innombrables preguntes que li he plantejat. Espero que qui arribi a llegir aquestes pàgines sàpiga perdonar les seves mancances i les accepti com un intent voluntariós de penetrar en els secrets inextricables de l’energia elèctrica.

Aquí teniu el pdf amb el text:


EL PREU DE L'ENERGIA ELÈCTRICA


dimecres, 8 de juny de 2022

Alcarràs, un estil de vida que desapareix


A hores d’ara, prop de 300.000 persones ja han vist Alcarràs. La segona pel·lícula de Carla Simón va guanyar l’Os d’Or, el principal guardó del festival de cinema de Berlín, en una fita històrica pel cinema català. És normal, doncs, que s’hagi produït un fenomen únic en el nostre cinema, convertint una pel·lícula independent, de baix pressupost i parlada en català en un èxit de taquilla sense precedents. Això, és clar, ha generat també un debat sobredimensionat al voltant d’un film que, en condicions més “normals” no hagués arribat a tantes sales ni a tants espectadors. Per a moltes persones pot ser que ‘Alcarràs’ sigui de les poques -o l’única- pel·lícules que aniran a veure al cinema aquest any. També pot ser, per a un cert tipus d’espectador més acostumat al cinema majoritari, la primera vegada que s’acosten a una manera de fer pel·lícules diferent a la que es postula des de Hollywood o plataformes com Netflix. 

Em sembla important tenir en compte aquests aspectes per entendre la sobredimensió del debat al voltant d’Alcarràs i, sobretot, la polarització d’opinions sobre l’obra de Carla Simón. “És lenta”, “no passa res”, “això ja s’ha vist moltes vegades” o “no s’entenen els actors quan parlen” son alguns comentaris generalitzats que s’han sentit sobre Alcarràs, però que diuen més de la persona que els fa que no pas sobre la pel·lícula.

Cal entendre el tipus de pel·lícula que és Alcarràs: una producció independent que, amb ressonàncies al neorealisme italià, retrata una realitat que ens és molt propera: la desaparició del model de pagesia tradicional, familiar i de proximitat, i la seva substitució per nous models econòmics capitalistes, on l’explotació de les terres canvia de mans i s’instauren nous negocis.

Carla Simón hauria pogut fer un documental sobre aquesta família de pagesos que veu com perd la seva terra de conreu i s’enfronta, per tant, a un futur incert. Però ha preferit recrear aquesta història des de la ficció, creant una família estereotip, els Solé, que no representen cap cas concret sinó una idea general. D’aquesta manera, aquesta família de pagesos es converteix en representació simbòlica d’una realitat que, tot i el seu evident localisme, va molt més enllà de les terres de Lleida. És evident que aquest és un dels factors que va influir en la decisió del jurat de Berlín a l’hora de premiar aquesta pel·lícula.

Per donar versemblança a aquests personatges, es va fer un càsting entre milers de persones anònimes, i posteriorment se’ls va fer treballar en dinàmiques de grup per crear els vincles familiars i emocionals que tant bé transmeten a la pantalla. El resultat, en aquest cas, és senzillament extraordinari. Ho haurien pogut fer millor actors professionals? Possiblement haguéssim guanyat en bona dicció o qualitat actoral, però perdut naturalitat i realisme. Pel que la pel·lícula es proposa, l’aposta realista clarament queda beneficiada.

En ficcionar aquest retrat de la pagesia, Simón ha necessitat introduir elements de conflicte que facin avançar la narració d’una manera diguem-ne “més convencional”. El film arrenca amb la notícia que els Solé perdran les terres perquè no disposen d’un contracte que demostri que son seves. Què passarà? Un terratinent convenientment caracteritzat com el dolent de la pel·lícula -amb el barret de cowboy- ens recorda quin és l’enemic al que s’enfronta la nostra família.

Però més enllà d’aquests apunts narratius, que ens ajuden a situar el conflicte de la pagesia, el que realment interessa d’Alcarràs és la manera com capta el ritme de la vida al camp, la seva llum, els seus rituals i cicles, i també, és clar, la seva duresa i precarietat. Son interessants els apunts, tot i que breus, sobre el paper dels temporers o la plantació alternativa de marihuana, que ens recorden les dificultats dels pagesos per continuar amb la seva activitat. Son igualment remarcables seqüències com la de la cargolada familiar o la festa major, apunts de nou localistes però que tenen la capacitat de copsar un estil de vida que es veu amenaçat pel model capitalista. Potser la denúncia d’aquesta realitat sigui un pèl plana o es quedi una mica curta. Però és que el que realment transcendeix d’Alcarràs no és la seva crítica d’un canvi conjuntural que, malauradament, afecta a molts sectors de la nostra societat. El que és important d’Alcarràs, que la converteix en una pel·lícula important més enllà del seu Ós d’Or a Berlín, és la seva capacitat d’atrapar el temps, per deixar testimoni d’un estil de vida que irremeiablement està condemnat a desaparèixer.



dimarts, 7 de juny de 2022

Helmut Newton


La galeria de fotografia FOTONOSTRUM, al carrer de Diputació, 48 de Barcelona, de la que ja vàrem parlar arran de la seva exposició de Steve Mc Curry, presenta ara una nova i magnífica mostra.

Es tracta d'una selecció del gran fotògraf  Helmut Newton que va canviar el paradigma de la fotografia de moda a partir dels anys setanta del segle passat.

Aquí teni la crònica que vèrem publicar al NÚVOL



diumenge, 5 de juny de 2022

Homenatge a Caruso, Corelli i Di Stefano

La meva bona amiga italiana Irene Z.em va fer arribar ja fa temps un magnífic audiovisual produit per la Scala de Milà, el teatre d'òpera per antonomàsia, que te un magnific museu de la història de l'opera que tot aficionat al gènere hauria de visitar algun dia.

En aquest cas es tracta de commemorar el centenari de la mort del gran i emblemàtic tenor  Enrico        Caruso i acompanyar-lo de dos dels seus successors, Franco Corelli i Giuseppe Di Stefano, que, com he dit en repetides ocasions, és potser la veu de tenor que més m'ha agradat.

En aquesta visita virtual al món dels tres grans cantants hi trobareu les seves biografies i podreu escoltar enregistraments dels seus principals rols. 

Clickeu la imatge i trobareu l'enllaç a l'audiovisual.


divendres, 3 de juny de 2022

En Jaume Plensa a Ceret


En Climent Vilella és un antic company de la Caixa que té un canal de You tube on penja vídeos sobre exposicions d’art, sobretot contemporani, del que és un gran coneixedor. Els filma i edita ell mateix incorporant-hi una musica molt encertada. Fa poc l’he enredat perquè pengem també a PROVA i ERROR algunes de les seves filmacions. I aquí teniu unes breus ratlles amb les ell mateix es presenta.

“En el món de l’art també hi ha tafaners. Jo en soc un. M’hi han ajudat els sis anys que vaig estar a la Col·lecció Testimoni de la Caixa i els dotze en que vaig escriure mensualment la pàgina d’art del Butlletí de l’Associació de Personal de la Caixa.

Ara, des de fa sis o set anys, a més de visitar exposicions i museus, em dedico, si m’ho permeten, a filmar-ho sense cap intenció inconfessable ni interès crematístic, només pel pur plaer de tenir imatges d’aquells esdeveniments, m’hagin agradat més o menys, però que en el seu dia van remoure la meva tafaneria”.

Començarem amb una de les més interessants exposicions dels darrers mesos.

En Jaume Plensa a Ceret

El Museu d'Art Contemporani de Ceret ha presentat, del 5 de març al 6 de juny de 2022, "Chaque visage est un lieu", escultures i dibuixos de Jaume Plensa (Barcelona, 1955)



dijous, 2 de juny de 2022

Dol

Molts dels subscriptors del blog coneixen la professora Elisenda Guarro i varen conèixer també qui va ser el seu home fins a la seva mort al 2015, l’urbanista Marçal Tarragó. Precisament, el dol presideix bona part dels dotze relats que composen “Calidoscopi. La vida com la veig” (Círculo Rojo). La seva lectura m’ha commogut profundament i em fa recomanar-la amb aquest post monogràfic. L’autora esclareix els seus propòsits al pròleg, on anuncia la funció catàrtica de la seva redacció, que es trasllada als lectors amb la publicació. I també ens assegura que en totes les pàgines hi ha un “transfons de realitat” que dona més força al volum. El llibre no estalvia fets molt durs, com ara els referits al bullying infantil, al desamor i l’engany dins de les famílies o a un avortament clandestí.  Però és sens dubte la gestió de la vida després de la mort del ser estimat el tema més recorrent i potser el que més ens repta com a lectors. Fins i tot l’absència de depressió i la disposició d’una vida social rica no pot esborrar plenament la tristor i el sentiment de mancança, tot i la recerca contínua i valenta d’alternatives vitals.

Més enllà de la capacitat dels textos per remoure els nostres sentiments, hem d’agrair la seva molt bona factura literària. Són relats molt treballats i polits i de lectura fluida, com correspon a una bona lectora i jurat de premis literaris. Esperem doncs que hi hagi més llibres de l’Elisenda i esperem també que trobin millor distribució a llibreries. Mentrestant, podeu encarregar exemplars al web https://libros.cc/Calidoscopi.htm o a la llibreria Documenta, on l’autora farà una presentació el dia 8 de juny a les 19h.



dimecres, 1 de juny de 2022

"I la lluita continua"

 


A finals del 2019, just una mica abans de la pandèmia, es va presentar al Cinema Girona de Barcelona el documental de “I la lluita continua” que varen promoure dos bons amics, en Josep M Rodriguez i l’Adela Alòs, incansables lluitadors socials. El documental dirigit per Llúcia Oliva abraça uns 20 anys d´història: emigració i exili intern, lluites obreres, sobretot de la construcció, els inicis de CCOO, tortures i repressions, fins l´assoliment de la democràcia. 

Ara el film es torna a projectar en un espai emblemàtic i molt adient atès el seu contingut:  el  Museu d´Història de Catalunya. La projecció tindrà lloc el  dimecres 8 de juny a les 18h i tots els interessats hi es tan convidats.

Aquí teniu un breu tràiler del film.



 

dimarts, 31 de maig de 2022

Tattoo, l'art sota la pell


Avui escric un post singular perquè es tracta precisament de no recomanar una exposició que he anat a veure fa poc a Caixaforum. I em sap greu perquè gairebé sempre les mostres i activitats que s’hi presenten resulten de notable interès, com saben els lectors habituals de Prova i Error

En aquesta ocasió parlo de TATTOO. L’ART SOTA LA PELL, una àmplia exposició sobre el món del tatuatge, producció del museu del Quai de Branly de Paris. No hi ha dubte que està ben organitzada i que ofereix un ampli panorama del fenomen amb una mostra de més de 240 peces de diferents regions i cultures del món.

El que passa és que a mi aquest tema del tatuatge més aviat em disgusta perquè trobo que té un component de mutilació, resulta en bona mesura irreparable pel tatuat que respira un aire d'adicció i a sobre estèticament trobo que hi ha infinitat d’altres suports diferents i millors que la pell humana on plasmar  les emocions artístiques.

I precisament he trobat a faltar en aquesta exposició una secció on, més enllà del panegíric del Tattoo, s’expressés aquesta visió crítica que afortunadament molts tenim.

Però ja se sap que “contra gustos no hi ha res escrit”...

diumenge, 29 de maig de 2022

L' Ària dels dilluns

Fa poc he descobert un contratenor argentí que no coneixia i que m'ha enamorat. Té una veu cristal·lina i alhora uns baixos impressionants. Es diu Franco Fagioli i canta com els àngels. 

Trobareu a Spotify diferents enregistraments d'òperes barroques, la seva especialitat, que us encantaran. Però avui l'escoltarem en l'ària " Vo surcando un mar crudele" de l'òpera Artaserse del compositor barroc Leonardo Vinci.




divendres, 27 de maig de 2022

Fotografia poètica



La galeria fotogràfica ilmondo, al carrer de Calabria,178 de Barcelona, presenta una exposició del fotògraf i alhora pagès del Maresme Toni Ayat.

És molt interessant i aquí teniu la crònica que vaig escriure pel NÚVOL.



dijous, 26 de maig de 2022

Coses que no entenc (o sí) LXXIV



. Que la futura candidata per VOX a la Presidència d’Andalusia Macarena Olona s’acomiadi de la seva plaça de diputada  al parlament amb un discurs en el que, para frasejant les  paraules que en el seu dia va pronunciar José Antonio Primo de Rivera, va dir : "Ya hemos alzado la bandera, ahora toca defenderla con alegría desde Andalucía. Por Andalucía y por España. Viva España!".

. Que el vicepresident de VOX a la Junta de Castilla Leon es permetés dir-li a una procuradora del PSOE que pateix una discapacitat que li parlaria “com si fos una persona com les altres”.

. Que cap els màxims dirigents del PP preguntats sobre el tema hagi criticat aquestes paraules al·legant que no coneixien les declaracions.

. Que els partits catalans es passin dies i dies tractant de negociar Decrets Llei i Lleis per tal de protegir el model lingüístic català amenaçat per la resolució del TSJC quan, aprovin el que aprovin, serà impugnat davant del tribunals i altres instàncies jurídiques per Vox, Ciutadans i el PP i no es podrà aplicar.

. Que aquest retard en l'acord entre els partits favorables a la immersió linguística faci que el recurs de VOX, PP i Ciutadans al Consell de Garanties Estatutàries impedeixi la seva aprovació a temps i pugui fer possibles les sancions que decideixi imposar el TSJC

. Que el Suprem, degut a canvis de jutges, ara pugui reconsiderar després d’un any la legalitat de l’indult als polítics catalans que tornen a estar amenaçats amb la presó.

. Que la inefable Margarita Robles s’apressi a declarar que "Les decisions que prenen els jutges s'han de respectar sempre, tant si es comparteixen com si no"

. Que una jutgessa tingui la capacitat d’impedir l’indult del Govern a una dona condemnada a 9 mesos de presó per evitar que el seu marit - declarat culpable d’abusar de la seva filla i condemnat a 21 mesos per aquesta raó - segueixi veient a la seva filla, que ha declarat repetidament que no el vol veure.

. Que la industria armamentista i el Partit republicà dels EEUU puguin mantenir la legislació que fa possible que nois de 18 anys puguin comprar impunement un rifle de repetició i matar d’un cop una vintena de nens de menys de 10 anys.

. Que seguim escoltat àudios de les converses de Villarejo amb la Cospedal que posen al descobert la corrupció i les il·legalitats que ha comès aquesta dona i ella segueixi en llibertat.

. Que el Rei emèrit es passegi per la seva Espanya sense cap mena de vergonya i que encara hi hagi gent que el vagi a aplaudir.

. Que per segona vegdacen en poc temps el PSOE aprovi lleis al Parlament amb el recolzament per abstenció del PP i amb el vot en contra de ERC i  l'abstenció de Podemos.

. Que l'espectacle que estem donant tots plegats amb el tema del JJOO d'hivern hagi passat de ser una comèdia a un vodevil de tercera.

. Que es pugui ser tan pretenciós com l'Albert Serra i declarar que "Qualsevol de les pelis dolentes de Cannes és més original que la totalitat del cine espanyol" Suposo que incloses les seves...


dimecres, 25 de maig de 2022

Kurt Sanderling

Avui he demanat a l’Abili Fort - que va començar la seva vida professional com a violista de l’OCB, posteriorment va ser-ne director tècnic i més endavant va ocupar càrrecs de la màxima responsabilitat a diferents orquestres - que ens parli de la figura del director Kurt Sanderling. I ens ha escrit el següent text:

“He conegut alguns directors famosos, però he conegut directors no famosos tant o més bons que els més anomenats.

Hi ha un director del qual tinc un record inesborrable. Es tracta de Kurt Sanderling Va venir al desembre de 1993 a fer un concert doble amb l’OBC al Palau. Ja tenia en aquella època molts anys: 87. Era impressionant veure la intensitat amb la qual treballava. Malgrat la seva edat es lamentava dels pocs assaigs que tenia. Acomplia l’horari dels assaigs amb disciplina prussiana (era originari de Prússia). Tot això serveix de marc a la sorpresa que vaig tenir el dia del concert. El programa incloïa el concert per a violoncel de Dvorak, amb el seu fill Michael de solista, i la 4ª Simfonia de Tchaikovski. En aquella època l’OBC ja començava a guanyar-se un prestigi a nivell europeu i estava sonant molt bé. Però em vaig trobar amb una orquestra de molta més qualitat de la que havia escoltat la setmana anterior. El so era mòrbid, sortia de les entranyes dels músics. I a més em va colpir el so de gran orquestra que aconseguia dirigint la simfonia amb uns tempos més lents dels habituals.

Fer els tempos lents sense un gran mestratge per part dels intèrprets pot provocar que la música en lloc de caminar caigui a cada compàs, fent-se insuportablement avorrida. Els tempos lents són el més difícil per a un director i una orquestra. Furtwangler o Celibidache són coneguts per els seus memorables tempos lents.

Sanderling va aconseguir l’atenció no solament dels músics sinó també del públic. La tensió no va decaure en cap moment, va ser una interpretació memorable. Penso que és un dels moments més brillants que va tenir l’OBC en aquells anys.” 

(1) Pels detalls biogràfics vegeu la Vikipedia amb un article magnífic



dimarts, 24 de maig de 2022

Cançons populars catalanes


El compositor i guitarrista Jaume Torrent acaba d’editar un doble CD en el que interpreta magistralment dotze cançons catalanes.

Editat per Boileau Music “DE LLOBET a BONET” ens ofereix dues versions per a guitarra del cançoner català.

En primer lloc la de del compositor Miquel Llobet (1878-1938) que va ser un guitarrista molt reconegut en el seu temps i la seva harmonització per a guitarra del cançoner popular ha esdevingut un referent del repertori de la guitarra clàssica. 

En segon lloc la de Narcís Bonet, (1933-2019) que format a Catalunya va desenvolupar la major part de la seva carrera professional a París on va ser deixeble de la compositora i pedagoga francesa Nadia Boulanger. A finals dels anys 90 va fer una versió personal de les cançons populars que va saber impregnar d’un estil orquestral.

Tot seguit trobareu dues versions d’una de les cançons on podreu gaudir dels estils diferents dels dos músics i de les interpretacions de Jaume Torrent.

Si algú desitja adquirir el doble CD el pot adquirir a la pàgina web de Boileau Music www.boileau-music.com

Aquí teniu les dues versions de La pastoreta





Jaume Torrent


diumenge, 22 de maig de 2022

L' Ària dels dilluns

Fa pocs dies a l’Auditori es va celebrar un concert per recaptar fons per a la Fundació Montserrat Caballé en el que varen cantar la seva filla Montserrat Martí, la soprano Serena Sáez i el mateix Josep Carreras que havia format parella amb la gran Caballé en nombroses ocasions

Avui, per recordar aquesta mítica parella, escoltarem el duet finals de Tosca de Puccini en una versió dirigida per Colin Davis i enregistrada del 1979, quan tots dos estaven en el zenit de la seva carrera. Les seves veus plenes i fresques sonen meravelloses.



divendres, 20 de maig de 2022

Atlantic Crossing

"Atlantic crossing" és una altra sèrie breu - de només vuit capítols - que tracta de l'ocupació de Noruega per part de l'exercit alemany a la segona guerra mundial. El Govern i el rei del pais fugen a Suècia des d'on tracten de reorganitzar la resistència i l'exercit per lluitar contra els nazis. La princesa Martha, casada amb l'hereu del rei, marxa a Estats Units amb els seus fills. Allí es relaciona amb el cercle del president americà F.D.Roosevelt amb qui manté una ambigua relació que li permet recolzar la intervenció dels EEUU a la guerra.

Bon guió i bona realització. Força ecomanable. La trobareu a Movistar +



dijous, 19 de maig de 2022

Veus noves

 


Ha sorprès molt la irrupció literària de la Xita Rubert, nascuda al 1996 a Barcelona. A “Mis días con los Kopp” (Anagrama) ens mostra una veu pròpia a partir de la narració d’una curiosa trobada d’una adolescent i el seu pare amb una parella anglesa i el seu enigmàtic fill. Tot i que s’hi donen alguns fets lamentables i unes relacions complicades, la narradora en té un record feliç format per molts petits detalls i contrastats amb el posterior deteriorament cognitiu del pare de la protagonista, qui enyora la relació d’amistat i complicitat entre tots dos.

Em referiré ara a una altra primera novel·la, però no a una òpera prima, perquè l’autor és ni menys que el gran escriptor i director de teatre egarenc Sergi Belbel. Amb “Morir-ne disset” (Proa) ha guanyat el Premi Sant Jordi. El protagonista és un psicòpata que durant anys decideix eliminar físicament persones que ell considera negatives per a la societat o si més no per persones concretes, fent ús d’una varietat imaginativa de mecanismes i amb unes obsessions filològiques derivades del seu origen de xarnego que vol homologar-se a través de la correcció lingüística.

L’Eva Baltasar manté a “Mamut” (Club Editor), que tanca la trilogia iniciada amb “Permagel” i “Boulder” el seu bon nivell literari. Són molts els llibres “neo-rurals” que han aparegut en els últims anys, amb homes i dones que fugen de la vida urbana acceptant la soledat i els riscos.  Aquest llibre s’inscriu en aquesta onada i novament l’autora se’n surt amb èxit.

L’anglesa Tessa Hadley torna a referir-se a les classes mitjanes de la dècada dels 60 a “Amor lliure” (1984 i Sexto Piso). Una dona londinenca, casada amb un alt funcionari i mare de dos fills, altera completament la seva vida burgesa enamorant-se i convivint amb un jove i renunciant al benestar material i l’honorabilitat en uns moments de canvi social i cultural.

Finalment, recomano un llibre molt curt i amb aparença de divertimento del mexicà resident a Barcelona Juan Pablo Villalobos. A “Peluquería y letras” (Anagrama) el bon humor habitual de Villalobos es desplega sobre fets més o menys anecdòtics que pertorben la felicitat rutinària d’un escriptor al barri de Gràcia. El llibre, aparentment insubstancial, és en realitat un parany amb diverses capes que cal esbrinar i gaudir-ne.



dimecres, 18 de maig de 2022

Morandi a La Pedrera.

Un grup de joves devoradors de cultura vam experimentar un fenomen que segurament no es pot restringir a la nostra època. Hi havia artistes que t’havien d’agradar perquè el prestigi que gaudien en aquell temps i en els cenacles culturals influents ho imposaven. En el cinema això era palès, estar al dia de vegades ens va portar a combregar amb rodes de molí, amb “rotllos” d’una lentitud i una pretensió insuperables, alguns dels quals no serà difícil que ens vinguin ara mateix a la memòria. En les arts plàstiques també succeïa, però no tant, potser perquè la nostra devoció no era tan apassionada com la que dedicàvem al cinema. Al meu parer, l’expressió suprema d’aquest fenomen en pintura era Piet Mondrian, les làmines del qual, amb les seves geometries rectilínies en negre, vermell, blanc i algun groc de tant en tant, penjàvem sovint de les parets de les cambres i pisos dels joves dels anys seixanta i setanta.

Giorgio Morandi no era tan “popular”, però també era un artista indiscutible. A diferència de Mondrian, als grans pintors com Morandi la reproducció gràfica  també als ha donat molta fama però en canvi artísticament els ha empobrit moltíssim. Per exemple, és impossible de percebre-hi la subtilesa, el volum i la llum de les pinzellades. Així s’esvaeix el misteri pictòric i tot queda reduït, en els millors dels casos, a un cert enigma “literari”. La reproducció gràfica va bé als pintors “plans” perquè tot ho aplana. La llum constant sobre els quadres en la penombra de la majoria dels museus i sales d’exposició ha anat acabant de donar el cop mortal a la pintura viva, aquella que interactua amb la llum natural, infinitament variable, i ens sorprèn cada cop que la contemplem.

A Barcelona no hi cap museu que tingui morandis  i tampoc ens consta que n’hi hagi en cap col·lecció particular. Ens agradaria fer-ho, però no creiem equivocar- nos. És el que succeeix quan les institucions que vetllen pel patrimoni artístic no tenen pressupost per adquisicions. Aleshores no cal tenir una estratègia ni una política de compres. Com el col·leccionisme i el mercat de l’art són aquí prims com el paper de fumar, els col·leccionistes i els seus descendents, a cops per proïsme però més sovint com a mal menor davant la perspectiva de vendre a preus ridículs, ofereixen a les institucions les obres de la seva propietat. La política museística aleshores es redueix a acceptar les donacions i negociar-ne les condicions, o  simplement a refusar-les.

La darrera exposició de Morandi que es va fer a la ciutat data de 1985. Per tant, La Pedrera ens ofereix una d’aquelles oportunitats que, en aquest cas literalment, passen un cop o potser dos a la vida. Personalment, en aquest interval, havia vist poques obres de Morandi. En recordo un parell en un passadís dels Museus Vaticans, entre les estances pintades per Rafaello i els Michelangelo de la Capella Sixtina. En aquell context i aïllades de la resta de la seva producció, em van semblar alineades amb una de les tendències de l’art occidental dels darrers cent anys, que es caracteritza per una mena d’anèmia. En una paraula, no en guardava un bon record. Però front a la mostra que se’ns ofereix ara, la meva percepció ha canviat radicalment. L’exposició és una meravella. Dins un conjunt magnífic, hi ha algunes obres prodigioses i un parell o tres d’harmonies en blau que són vertaders miracles. L’exposició té la virtut afegida de presentar-­nos amb encert l’home i l’entorn on transcorregué la seva vida, la qual cosa, a més a més, situa molt bé una de les seccions de la mostra que m’ha semblat particularment interessant, la dedicada als seus gravats. Perquè Morandi va romandre tota la vida a la seva ciutat, on va fer sempre de professor de gravat a l’escola d’art.

Prepareu l’esperit i deixeu que la contemplació faci la resta. Vivim temps de distracció i no faré spoiler, però la conclusió, que cultivà Morandi, és aquesta: el més humil element de la realitat és mereixedor de la nostra completa atenció o, millor dit, ens mereixem de posar la nostra plena atenció a la realitat, fins i tot la més simple, fins i tot la nostra. Les obres de Morandi són una al·legoria d’allò que ens espera.