La meva neboda Elena, una vallisoletana plenament
integrada a casa nostra com es pot veure pel seu magnífic nivell de català, ens
proposa una mirada àmplia al voltant de l’anomenada Guerra dels Comuneros que té
un paper de força rellevància històrica per a la Comunitat de Castella Lleó. Aquest
és el primer dels tres posts que ens ofereix.
V Centenari Comuneros. “Desde entonces ya Castilla no se ha vuelto
a levantar”… ¿o si?"
2021 marca una dada rellevant per Castilla y León, ja que es
compleix el V Centenari de la “Batalla de Villalar”, amb la que es va posar fi
a la Guerra de las Comunidades. Un alçament popular contra el poder establert,
i contra la imposició d’un govern no desitjat per part del poble i la petita
noblesa del Regne de Castella.
Començarem per un repàs del context històric, la seva
reivindicació i com ha arribat la festa a l’actualitat.
Principis del segle XVI. La mort d’Isabel la Catòlica havia deixat
al Regne de Castella sumit en la inestabilitat, fins que va accedir al tro
Carles de Habsburg, fill de Joana i Felip I (el Bell) i net dels Reis Catòlics.
Males collites, pesta, i una pressió tributària asfixiant eren els
principals motius de descontentament quan el jove monarca va desembarcar a la
Península en 1519... Acompanyat per un seguici estranger, sense parlar la
llengua i amb la intenció clara, amb la convocatòria de Corts a Galícia, de
sagnar les arques per aconseguir ser escollit Emperador del Sacre Imperi Romà
Germànic.
Les ciutats, descontentes, s’aixequen contra el govern en veure la
situació, començant Toledo i Segovia fins arribar a tots els cantons de la
Meseta. Els flamencs aconsegueixen el suport de l’alta noblesa i els grans
terratinents, i al febrer de 1521 Carles (ja I d’Espanya i V d’Alemanya) dicta
l’Edicte de Worms amb el qual condemna als rebels.
El 23 d’abril, les tropes comuneres, liderades per Juan de
Padilla, Juan Bravo i Francisco Maldonado són interceptades al Puente del
Fierro, a la localitat de Villalar. Els Comuneros van ser derrotats sense
pal·liatius, i els seus líders, decapitats al dia següent.
Malgrat els intents de María Pacheco, dona de Padilla, de mantenir
viva la rebel·lió des de Toledo, amb la tornada del rei l’estiu de 1522 es va
donar per finalitzada la revolta.
Les conseqüències, per a Castella, les van pagar els de sempre.
Els que van lluitar pel poble, els més humils, que es van veure ofegats pels
impostos per compensar una noblesa que havia patit danys. La indústria tèxtil
castellana, que va perdre una oportunitat d’or per renovar-se i modernitzar-se.
I tampoc és que la noblesa es veiés molt reforçada: Carles I va portar també
una nova forma de monarquia autoritària, amb tots els seus súbdits subordinats
a la Corona.
I després, què?
Des de la derrota, no es va recordar als Comuneros fins 300 anys
després, quan el liberalisme els va restituir com a «precursors de la llibertat».
El mateix Juan Martín Díez el Empecinado, heroi de la Guerra del Francès, els
homenatja al III Centenari de la Batalla de Villalar.
Però no és fins la Transició quan el llegat de Padilla, Bravo i
Maldonado es va veure àmpliament reconegut, després dels intents del franquisme
per acabar amb qualsevol incipient reivindicació de nacionalisme castellà. Des
de 1976 es van celebrar concentracions no autoritzades a Villalar, que van
adquirir caràcter oficial quan el 1983 la festa va ser escollida com a dia de la
comunitat autònoma de Castilla y León.
Desprès d’un vergonyós intent per part del llavors president de la
Junta José Mª Aznar de convertir el 1987 la celebració en itinerant, des de
2002 Villalar és una diada amb la participació de tot l’espectre polític
castellà, on el record de la derrota és a la vegada simbolisme, protesta i
festa. Un esdeveniment plenament consolidat, i que aquest any compleix el seu V
Centenari amb una dificultat afegida: la de la pandèmia que ens afecta.
Elena Minguela
Entrades
