diumenge, 26 de juliol de 2015

Tancat per vacances


S’acaba la temporada i un any més “Tanquem per vacances” el mes d’Agost. Han sigut onze mesos de força activitat en els que hem publicat  245  posts, més de 5 per setmana. Com sempre hem parlat una mica de tot, d’òpera, de política, d’art, de restauració, de llibres, de teatre i cinema, entre d’altres coses.  Aquesta temporada s’ha incorporat al Blog una nova Secció PINZELLS a càrrec de Lluïsa Jover. Enguany hem celebrat també fa pocs dies el setè aniversari de PROVA I ERROR. Déu n’hi do tot plegat, oi?
De cara a la temporada vinent tenim preparades vàries novetats que de ben segur interessaran als lectors i que es basen en la incorporació d’alguns nous col·laboradors i canvis en algunes de les Seccions actuals. Ja us en informarem amb detall a l’inici de la temporada que està previst pel diumenge 6 de Setembre.

Mentrestant gaudiu tots, col·laboradors i lectors, de les merescudes vacances

Una abraçada a tots i molt bon estiu.

El darrer Musical dels dilluns

Aquest és el darrer dilluns musical de la temporada i també conclou la selecció de Musicals que us hem ofert els darrers mesos. A partir del Setembre, quan reobrim el Blog, després d’aquest parèntesi, tornarem a la fórmula tradicional de l‘Òpera dels Dilluns. Per acomiadar doncs la Secció he triat l’obertura de West Side Story amb l’extraordinària música de Leonard Bernstein i un ball que va marcar tota una època i que segueix essent avui, després de més cinquanta anys, de total actualitat. És ja, doncs, tot un clàssic.



dissabte, 25 de juliol de 2015

Tres parelles de llibres per aquest estiu

Tres parelles: amors impossibles a New York, històries colombianes i les classes socials britàniques

Per preparar l'agost, tenim la sort de poder oferir sis bons llibres. Comencem per una proposta d'Edicions 62, que ha rescatat dues magnífiques novel·les escrites als anys 50 per Alfred Hayes, qui entre d'altres coses va  ser guionista de Rossellini i de Sica o de telefilms  de Hitchcock, poeta i fins i tot autor de la lletra d'una cançó de Joan Báez. Es tracta d'"Enamorats" i "Una cara coneguda". En tots dos casos hi apareixen l'amor i el desamor, la irracionalitat extrema dels gelos, la incapacitat d'adaptar-se a l'abandó i el gust de l'ànima humana per vorejar els abismes. Dos textos tan primorosament escrits com de dura lectura.


Saltem a Colòmbia per retrobar-nos la prosa senzilla i clara d'Héctor Abad Faciolince. Fa deu anys va explicar a "El olvido que seremos" (Seix Barral) la història del seu pare, metge i activista pels drets humans que va ser assassinat pels paramilitars al 1987, dins dels  llarguíssims anys de ferro, a Medellín. Un text precís i emocionant que retrata el domini total que la violència ha exercit sobre la història recent de Colòmbia però també i sobretot ens ofereix un homenatge a aquells valents que van saber dir "No" i ho van pagar amb la seva vida. Anys després, Héctor Abad publica a Alfaguara "La oculta", una novel·la que a través de la història d'una finca agrària antioquenya ens retrata la història de Colòmbia des de la conquesta, novament amb un sentit accent sobre la violència que condiciona la vida dels protagonistes.


 I acabo, amb una recomanació entusiasta pels dos assajos que porta escrits el nen prodigi de l'esquerra britànica, Owen Jones. Fa uns anys ens va sorprendre amb "Chavs" (Capitán Swing), amb l'expressiu subtítol "La denomització de la classe obrera". I ara confirma el seu geni, la seva bona mà i la seva profunditat crítica amb "El Establishment" (Seix Barral), subtitulat a Espanya com "La casta al desnudo". Si al primer text denunciava Jones com els mitjans castiguen i ridiculitzen els gustos i les formes de vida del nou proletariat/precariat, al segon disecciona els grups dominants: financers, polítics, intel·lectuals orgànics... Llegint-lo, no sabem si aquest llicenciat en història és un periodista, un sociòleg o un activista. Bé, de fet és les tres coses al mateix temps i totes tres amb un alt nivell.

 Bon agost, amics i amigues!

divendres, 24 de juliol de 2015

La clausura de l'amor

En el darrer post vaig parlar-vos d'un petit espectacle programat pel Grec, i avui ho faig d'una de les estrenes del Festival que més expectació ha despertat: "La clausura de l'amor".

És un text d'un jove autor francès, Pascal Rambert, que va triomfar al Festival de teatre d'Avinyó l'any 2011 i que aquí arriba en versió castellana interpretada per dos dels puntals de la companyia madrilenya "Kamikaze". A Barcelona vam poder veure a principis de temporada el darrer muntage d'aquesta companyia, "Misántropo", protagonitzat precisament per els mateixos Israel Elejalde i Bárbara Lennie (en vam parlar aquí a Prova i error). Ahir a la nit hi havia gran expectació al Lliure de Gràcia per veure el seu tête à tête. Entre el públic, com se sol dir, molta gent de la professió, tant catalana com madrilenya, perquè l'obra arribarà a Madrid a la tardor però ahir era la première. 

Dos personatges sols a escena en el moment de la ruptura de la seva relació. Una primera llarga intervenció d'ell on exposa els seus motius. Ella entoma en silencia. Després una també llarga rèplica d'ella en la que es defensa de l'agressió rebuda. Tots dos monòlegs són durs, violents, i potser per això l'escenari suggereix un ring de boxeig. Es podria discutir molt sobre les raons de l'un i l'altre, sobre les seves reaccions, fins i tot sobre el grau de pedanteria dels personatges i del propi text. Però el que és indiscutible és que l'obra és tot un repte pels actors i el públic els ho va agraïr amb una gran ovació final.


dijous, 23 de juliol de 2015

"Del revés": emocionant Pixar

A hores d’ara segur que ja no fa falta recomanar “Del revés” (Inside out), la nova pel·lícula dels estudis Pixar d’animació. Però tot i el risc de sonar redundant - és difícil dir alguna cosa que no s’hagi dit ja d’aquesta petita joia animada -, em permeto insistir en la recomanació per si encara queda algú que dubta sobre els mèrits que tenen les pel·lícules “de dibuixos” com aquesta. Tot i que potser no caldria, ja que la Pixar ens ha regalat uns quants dignes de formar part de qualsevol rànquing de les millors pel·lícules: des de la fundacional “Toy Story” passant per “Buscando a Nemo”, “Cars”, “Monstruos SA” o fins i tot aquell pròleg d’Up que, en només set minuts, és capaç d’estovar al més insensible.
Les emocions tornen a ser el centre de la nova pel·lícula de la factoria que dirigeix John Lasseter. “Del revés” ens convida a un viatge fascinant per l’interior del cervell d’una nena que s’enfronta a la primera gran crisi de la seva vida, la que marca el pas de la infantesa a l’adolescència. Les protagonistes d’aquesta història són les emocions humanes, reduïdes a cinc per fer-ho més assequible al públic infantil: l’alegria, la tristesa, la ira, la por i el fàstic. Aquestes emocions es disputen –literalment- el control de comandament del cervell de la nena mentre intenten tenyir cadascun dels records de la menuda amb la seva personalitat pròpia.
L’alegria predomina en els records fins que els pares es traslladen a San Francisco i la nena es veu obligada a adaptar-se a una nova vida lluny del seu entorn, els seus amics i les seves aficions. I és aquí on comença l’autèntica aventura emocional, la que ens fa entendre que no tot és alegria a la vida, i que cal deixar un espai necessari per a totes les emocions, tant les positives com les negatives, en el nostre camí cap a la maduresa i la plenitud.

A “Del revés” se li pot tirar en cara un cert conservadorisme a l’hora de plantejar conflictes i solucions. També es pot lamentar que els personatges de les emocions no siguin tan emblemàtics com un Buzz Ligthyear, un Nemo o un Rayo McQueen. Però el que és indubtable és que la Pixar ha sabut sintetitzar un tema complex i abstracte com és el de les emocions i el funcionament del cervell de manera que els menuts ho entenguin i s’hi identifiquin i, al mateix temps, que els adults també puguin gaudir de l’humor adult i intel·ligent que és ja marca de la casa.  



dimecres, 22 de juliol de 2015

Aniversari: El BLOG fa set anys!



Es diu que set és una xifra màgica, cabalística. Set dies té la setmana, set són els pecats capitals  i set també les plagues d’Egipte o les meravelles de món. Nosaltres ens afegim ara a aquesta sèrie virtuosa perquè aquest 22 de juliol el BLOG fa set anys.
Iniciat com una experiència personal per omplir i estructurar els temps lliure, que no ociós, que m’havia de procurar la jubilació, ha anat creixent i ara és ja una petita publicació col·lectiva on hi participen nou col·laboradors permanents, de manera que es diu ja PROVA I ERROR: el Blog d’en Josep Maria i Cia. Al llarg d'aquests set anys hem publicat 1.500 posts , és a dir un promig de gairebé 5 articles setmanals i el visiten de l’ordre de 350 lectors cada setmana. Pel que fa a la distribució setmanal de les visites es produeix una concentració molt alta els dilluns (35%) i dimarts (15%), sens dubte com a conseqüència de la publicació de l’ària dels dilluns i de l’avís setmanal que cada diumenge al vespre reben per correu els lectors. Un avís, ara se’n diu una Newsletter, que en tots aquests anys no ha fallat ni un sol diumenge, una fidelitat de la que ens sentim ben orgullosos.
Tenim, entre d’altres, seccions de Cinema, de Fotografia, de Teatre, de Restauració, de Pintura, d’Opinió, d’Humor, del Lector, a càrrec dels diferents col·laboradors que s’han anat incorporant progressivament. El gràfic adjunt us donarà una idea de la distribució de continguts dels posts que hem anat penjant en aquests anys, molt variats com bé sabeu.

Període 2008-2015


Procurem informar als lectors, gairebé sempre de “bon rotllo”, com diu un del nostres col·laboradors, i la veritat és que rebem sovint comentaris molt positius dels que ens segueixen. Ens agradaria difondre una mica més el Blog i per això us proposem que si teniu algun amic o conegut a qui penseu que els continguts li poden interessar n’hi parleu;  i si voleu fer-ne un seguidor fidel feu que rebi la informació setmanal: només cal que ens envieu el seu nom i la seva adreca a: josepmcp@gmail.com i li farem arribar a partir de Setembre. La subscripció és gratuïta...
Esperem continuar publicant PROVA I ERROR molt de temps i seguir comptant amb la fidelitat dels lectors.

                           Antoni Tàpies

dimarts, 21 de juliol de 2015

Halldor Mar canta a Madremanya

Halldor Mar és un cantant islandés que viu a Catalunya des de fa ja vint-i-dos anys. Parla un català excel·lent i està totalment integrat a la vida i la cultura catalanes. No és del tot estrany, doncs, que hagi tingut l’excel·lent idea de traduir a l’anglès i versionar algunes de les peces més emblemàtiques de la cançó catalana. Fa tems que vaig descobrir el seu disc WINDS que em sembla una petita joia.
Fa un parell de setmanes ens varem trobar amb l’agradable sorpresa que en Halldor actuava a Madremanya participant en el festival “ Emergents”, que organitza el Consell comarcal del Gironès i que les caloroses nits dels caps de setmana de juliol presenta a diferents artistes per diferents poblacions.  Varem tenir ocasió d’escoltar en directe les seves cançons i de xerrar una estona amb en Halldor. Fins i tot, seguint les tendències actuals, ens varem fer una foto plegats i vaig enregistrar alguns fragments de la seva actuació amb el vídeo del meu mòbil. Una gravació que he penjat a You tube i que us ofereixo aquí mateix.  



dilluns, 20 de juliol de 2015

Raul Romeva entrevistat a "La Vanguardia"


Una entrevista molt interessant a Raul Romeva que planteja amb claredat les seves tesi.



diumenge, 19 de juliol de 2015

El musical dels dilluns

S’apropen les vacances i la temporada dels musicals es va acabant. Aquesta setmana li toca el torn a “Mamma mia”, un musical estrenat el 1999 basat en els cançons del grups suec Abba composades pels musics Benny Anderson i Björn Ulvaeus. L’obra va aconseguir una gran popularitat en la seva versió cinematogràfica protagonitzada per Meryl Streep i estrenada el 2008.
Escoltarem avui “Dancing queen”, una de les nombroses peces que tenen una música alegre i un ritme que s’enganxen amb molta facilitat.



divendres, 17 de juliol de 2015

Sense Festigàbal?

Un conflicte entre marques, entre patrocinadors, està a punt d’acabar amb una de les cites preferides de bona part del jovent –i no tant jovent- autòcton a les Festes de Gràcia, el Festigàbal.

Curiosament, dues empreses que professen amor infinit a la cultura i que, efectivament, en els últims anys s’han fet omnipresents a tota mena de concerts, festivals i esdeveniments culturals amenacen ara d’acabar amb 10 anys d’un cicle de música independent, organitzat pel bar Heliogàbal a la Plaça Rovira i Trias cada mes d’agost. Money, that’s what I want?

Les parts: l’Heliogàbal, cau il·lustre de la música independent al barri de Gràcia, manté un acord comercial amb Estrella Damm des de fa anys. La cervesera, a més, ha estat la patrocinadora de les festes de Gràcia, fins aquest 2015. San Miguel n’és ara el patrocinador, i com a tal té l’exclusiva de la distribució i venda de cervesa a totes les barres de Festes de Gràcia.

El conflicte: evident, no? San Miguel no està disposada a autoritzar que durant les festes una plaça organitzi un petit festival on hi corri la cervesa de l’estrella roja. Al seu torn, Estrella no es va conformar en mantenir-se com a patrocinador dels concerts renunciant a vendre la seva cervesa. I l’Heliogàbal té interès en mantenir la relació amb Damm. I la Fundació Festa Major ha mirat cap a una altra banda per no molestar a uns ni als altres.

Però ni amb aquesta incertesa a un mes de la cita, sense acord i per tant sense un espai on organitzar el festival, els seus promotors renuncien a celebrar-lo. Per això ja han tancat i anunciat el cartell de grups que hipotèticament hi actuaran. A més, un amic els ha fet un vídeo en clau d’humor i amb participació d’alguns dels músics, per mirar de cridar l’atenció sobre el conflicte obert.


Llarga vida al Festigàbal, i benvinguts al fabulós món del patrocini cultural que, diuen, salvarà la cultura.

 
El Periódico'

dimecres, 15 de juliol de 2015

Impressions de Donosti.

Al llarg de la vida he anat a Donosti quatre cops, tres dels quals, curiosament, per raons esportives. La primera vegada vaig anar-hi amb el meu pare per presenciar el Cros de la Naciones de Lasarte, una carrera atlètica aleshores molt important. Era el meu primer viatge fora de les rutes familiars habituals. Jo tenia deu o onze anys i de la ciutat em va quedar sobretot el record dels elogis que en feia el meu pare, els terres de fusta de l’hotel i un tall de lluç. El segon viatge, el vaig fer uns anys més tard per jugar-hi un partit d’handbol amb la selecció juvenil de Barcelona. En Josep M. Cortina, que n’era un dels porters, formava part d’aquella expedició. Aleshores, ens vam banyar a la platja d’Ondarreta, prop de lloc on teníem l’hotel, i a la “Concha”, els record de les quals, i d’una noia que hi prenia el sol, han estat ja inesborrables.
El tercer viatge va ser per motius artístics ara fa uns tretze anys. La tensió que crispava l’aire i atemoria els esperits m’impedí d’apreciar la bellesa de la ciutat.
Ara, en canvi, en un quart viatge per veure la meva filla jugar-hi un torneig internacional de futbol base, la Donosti Cup, la impressió que he tingut de la ciutat ha estat formidable. En primer lloc, la impressió del torneig mateix, que en la seva vint-i-quatrena edició ha reunit 440 equips i 8000 nenes i nens, noies i nois dels cinc continents per jugar-hi el seu esport d’elecció durant una setmana. Allotjament, avituallament, transports, acompanyants, estructura del torneig, festes, cerimònies inaugurals i de cloenda, trets de solidaritat, com la invitació a un equip de noies d’un camp de refugiats palestins, han fet palesa una capacitat organitzativa i una sensibilitat envejables. Per cert, que els dos equips del C.E Sant Gabriel femení, club del que ja hem parlat en aquest blog en altres ocasions, van arribar a les finals respectives, disputades a l’estadi d’Anoeta, i un d’ells va guanyar-la.
Aquest veritable festival mundial de joventut dóna un repunt d’alegria i de vitalitat a una ciutat que va renàixer el segle XIX per haver-la elegit la Reina Maria Cristina com a balneari. Avui en dia San Sebastián no solament resisteix sinó que provoca totes les comparacions amb altres ciutats del món, té molt del millor de les millors: l’emplaçament, l’arquitectura, l’urbanisme, la netedat, la gràcia d’uns jardins tan bé cuidats, la xarxa de transports, el menjar i l’amabilitat de la gent que emana de l’optimisme que produeix una vida ordenada i confortable.

En efecte, assentada en una tradició que no s’improvisa, la clau d’aquest admirable estat de les coses, crec que rau en la riquesa i en l’organització, és a dir, en un sentit molt arrelat i elegant de l’ordre en les seves coses. Això se sent per tot arreu: des d’una casa particular a qualsevol passeig,  des del museu de San Telmo, on Sert va fer-hi una de les seves “sixtines”, al Kursaal de Moneo, allà on es troben, nit i dia, el mar i el riu, una sala de concerts, que en remet a un altre de “concert”. Posats a comparar-nos, inversament, nosaltres amb ells, potser ens hem equivocat.


dilluns, 13 de juliol de 2015

Qüestions gregues


Les interminables negociacions per trobar una sortida a la crisi grega estan a punt de concloure, sembla, amb una gran duresa per part de la UE i amb una gran debilitat de Grècia després de l’intent fallit de reforçar la seva posició negociadora amb el referèndum de fa dues setmanes. Hi ha criteris i opinions per tots els gustos sobre un assumpte polièdric i amb aires de tragèdia. Jo em segueixo fent preguntes i consideracions. Aquí n’hi ha algunes:
. Reunia Grècia les condicions mínimes necessàries per incorporar-se amb possibilitats d’èxit a una U.E que no era, de fet, un estat amb voluntat i capacitats realment solidàries?
. Es van falsejar els comptes econòmics del país, amb col·laboració d’assessories del màxim prestigi internacional, i pot ser que Brussel·les no en tingués les mínimes sospites?
. Com és que ara tothom reconeix sense embuts que els indicadors econòmics de tota mena - infraestructures, productivitat, fiscalitat, despesa militar, sobredimensió del sector públic, balança comercial extremadament deficitària, incapacitat exportadora, etc - són, i eren ja llavors, devastadors?
. Va utilitzar Grècia, i especialment la seva classe dirigent, els recursos que li arribaven de la UE per modernitzar l’estructura econòmica del país, dedicant-los a infraestructures i projectes a que ajudessin a millora el model econòmic?
. La classe política grega  no va aprofitar aquesta conjuntura favorable per fer creure a la població que podia viure a un nivell impensable sense la U.E., va ajornar sobretot la reforma fiscal, i va aconseguir així els rèdits polítics corresponents?
. A partir del crèdit obert pels mercats, basat no en les seves capacitats d’endeutament real sinó en la en la condició de membre de la UE, es va endeutar el país, tant el sector privat com el públic, excessivament?
. La Banca europea i els mercats financers, que tenien recursos excedents per col·locar, no els varen aplicar al mercat grec (com ho havien fet també a Espanya) a tipus molt alts, sense el més mínim criteri de risc?
. Malgrat una quita l’any 2012 ( de 1000.000 milions d’€ ) no  es van afanyar el creditors privats i la Banca europea a transferir els seus riscos al BCE, que els va entomar sense protestar?
. Per què la troika i les institucions comunitàries, ara tan enèrgiques, van fer tant de temps el joc als successius governs grecs i varen ocultar a la opinió pública europea la insolubilitat de la problemàtica grega?
. Podia un Govern com el de Syrisa portar a terme reformes en la estructura fiscal i productiva en un període de sis mesos, negociant alhora amb la corda de la liquiditat al coll, quan una veritable transformació d’un país requereix generacions?
. Va creure Syrisa que David seria capaç de tombar un Goliat estant com estava sense cap recurs financer i tenint davant una UE que volia donar un escarment exemplar?
. Aprovarà el Parlament grec, amb un país esgotat  després de les eleccions i el referèndum que semblen no haver servit per res, i acceptaràles condicions cada cop més dures o ha d’intentar el seu camí fora de la UE?
. Què volen realment Alemanya i l’Europa de Nord, salvar de veritat la UE o fer fora definitivament l’aneguet negre i al mateix temps advertir a altres països mediterranis que no es facin els valents?
Ja sé que només faig preguntes. Ho sento, és que no tinc respostes. Per si de cas un dono l’enllaç a tres articles publicats avui sobre el tema.




diumenge, 12 de juliol de 2015

El musical del dilluns

Avui escoltarem l’emblemàtica cançó  “No ploris per mi Argentina” del musical "Evita", estrenat a Londres el 1978, obra del compositor anglès Andrew Lloyd Webber, autor d’alguns dels musicals més prestigiosos del segle XX.

Hi ha diferents versions, tant en castellà ( potser la més coneguda és la de Paloma San Basilio) com en anglès ( sens dubte la més impactant la de Madonna). Però he triat la que canta al Royal Albert Hall la soprano Sarah Brigthman, que va ser la primera a interpretar el paper i fou dona del compositor.



divendres, 10 de juliol de 2015

Penso en Yu

Encara no he parlat aquí del Festival Grec, que com cada estiu té lloc aquests dies a Barcelona. De tots els espectacles que es programen, que són molts, començo avui per un de petit format que es presenta a la Sala Beckett i que és tota una troballa: "Penso en Yu". Es tracta d'un text contemporani d'una autora québequesa, Carole Fréchette, que ha viatjat fins a Barcelona per assistir a l'estrena i, de passada, participar en l'escola de teatre d'estiu L'Obrador.

La directora de l'espectacle és l'Imma Colomer, actriu que ara treballa tant davant com darrera de l'escenari. Sense anar més lluny, fa uns mesos va crear i protagonitzar un espectacle basat en contes de Pere Calders del que ens vam fer ressò en aquest bloc. A "Penso en Yu"dirigeix a tres actors, Fina Rius, Mar Ulldemolins i Pep Ferrer, per explicar la història d'un personatges que s'emmirallen en una història aliena i aparentment llunyana. Una bona metàfora del que ens passa sovint al teatre. Una dona s'obsessiona, 17 anys després, amb un episodi dels fets de la plaça de Tinanmen de 1989 amb el que no va tenir cap relació. La investigació dels fets i la interacció amb dos personatges que l'acompanyen de manera fortuïta suposarà per tots tres un procés de coneixement personal.

El text és molt àgil, però de molta intensitat. I el muntatge és d'una gran delicadesa. Un dels grans encerts és la creació d'un espai idoni:  protegeix als personatges de la intempèrie exterior; serveix de pantalla i aparador per fer-nos participar de la investigació; i dóna protagonisme a unes cortines que es van descorrent a mesura que la cerca avança i que la intimitat entre els personatges creix.


dijous, 9 de juliol de 2015

L’educació per al progrés social

L’educació com a arma en la lluita de classes i com a camí de progrés social. Aquesta és la idea al voltant de la qual pivoten els arguments de dues interessants pel·lícules estrenades recentment, la cubana “Conducta” i la brasilera “Una segunda madre”. Dos films emmarcats en un cinema social crític, humà i amb valors, provinents de dos països abocats a la reflexió sobre la seva realitat i els contrastos entre classes.
“Conducta”, dirigida per Ernesto Daranas, s’emmarca dins aquest subgènere del “cinema de mestres” que acostuma a conrear grans èxits. El film mostra la relació de Chala, un nen problemàtic fill d’una mare addicta a les drogues, amb Carmela, la seva mestra de primària i l’únic puntal sòlid en la vida d’un nen obligat a assumir responsabilitats d’adult per sobreviure en una Havana empobrida i deixada de la mà de déu. A partir de les dualitats que s’estableixen entre Chala i la mestra, el director Ernesto Daranas ofereix un acurat retrat de l’extrema situació social que viuen molts cubans sense recursos, per als quals, com per al protagonista Chala, l’educació pot marcar la diferència entre malviure per sempre o un futur mínimament digne. Aquest és un film de narració convencional, que sap manejar els seus recursos (les accions paral·leles, metàfores com ara la lluita de gossos, etc) per emocionar l’espectador, per fer certa crítica al sistema polític cubà i convidar, finalment, a la reflexió sobre la importància de l’educació com a camí per garantir-se un futur.

Amb la mateixa voluntat però un plantejament ben diferent se situa la pel·lícula brasilera “Una segunda madre”, d’Anna Muylaert. En aquest cas la història gira al voltant de Val, la minyona d’una família adinerada de Sao Paulo, que treballa per poder enviar diners a la seva filla, que es cria amb uns familiars al Nord de Brasil. Quan la nena arriba a la ciutat amb la voluntat de fer la Selectivitat i entrar a la Universitat, les diferències de classe surten a la superfície. De nou, l’educació es mostra com el factor definitiu per pujar en l’escala social. I, de retruc, com la base per convertir-se en ciutadans crítics, capaços de ser transgressors amb el sistema fins aconseguir canviar-lo. “Una segunda madre” s’aparta en algun moment del convencionalisme narratiu de “Conducta”, però els dos films tenen en comú, més enllà de la reflexió sobre l’educació i el progrés social, la dignitat amb què retraten els seus protagonistes i la dura realitat social que els envolta. 

dimecres, 8 de juliol de 2015

Quina llista voleu?

Ho sento, però encara que molt a contracor no puc evitar penjar aquest acudit d'en Batllori. Trobo que reflecteix molt bé el meu estat d'ànim.


Eva i els Adamites






EVA I ELS ADAMITES VI
      (Clickant la il·lustració s’obrirà a pantalla sencera) 
El campió mundial de menjar pomes del desig a preu fet, de les més verdes a les més madures, no va ser el pobre Adam sinó el més pobre encara Don Joan. E. Satué 


dilluns, 6 de juliol de 2015

Visca en Varu!

Fa poc vaig tenir l'oportunitat de fer-me aquesta foto amb en Varufakis i avui he pensat que era un momet perdedicar-li un record. Un economista que ha estat capaç de parlar clar i que naturalment ha ofès a tots els buròcrates i polítics europeus. I que ara, després de la victòria del no, ha tingut el detall d'apartar-se de la negociació perquè no es pugui dir que són la seva actitud i intransigència les que deficulten un acord. Bravo Varu!

diumenge, 5 de juliol de 2015

El musical del dilluns

La veritat és que avui volia oferir-vos altre musical però davant de les calors que estem patint aquests dies, i que sembla que encara en duraran alguns més, he pensat que convenia triar un passatge que fos el més refrescant possible. I per això aquí teniu el número musical potser més famós de tota la història del musical i que segur heu vist moltes vegades. Però és una escena impagable i, a més, segurr que us ajudarà a refrescar una mica l’ambient. Canteu i balleu doncs sota la pluja.




divendres, 3 de juliol de 2015

Incendis is back

Ha tornat a la cartellera barcelonina l'èxit de fa tres (i fa dues) temporades: Incendis, de Wajdi Mouawad. Si la vau veure llavors al Teatre Romea potser recordeu la grada dins de l'escenari i la sorra a la platea que es veuen a la imatge. En aquell moment la companyia La Perla29 es va traslladar al teatre del carrer Hospital per oferir aquest muntatge i va "necessitar" fer-se seu l'espai i recuperar alguns dels elements que caracteritzen el seu espai propi, el de la Biblioteca Nacional de Catalunya (a l'altra banda del carrer). Doncs ara han desfet el camí i s'han emportat Incendis cap a casa per presentar-lo allà on probablement va ser concebut. 

Seria una bona ocasió de repetir o de descobrir aquesta meravella, però em temo que si no teniu ja les entrades haureu fet tard, perquè estan esgotades per tot el que queda de juliol. És tot un èxit continuar omplint el teatre en la tercera temporada. Si a Brodaway o als teatres londinencs hi ha peces que duren anys i panys (musicals a banda), Incendis és una bona candidata per fer el mateix a Barcelona. Això sí, fins ara han mantingut el mateix repartiment, Clara Segura i Julio Manrique al capdavant, i francament costa imaginar recanvis per aquests dos artistassos.

Acabo avisant-vos que ahir mateix es va estrenar una nova sala de teatre a Barcelona (Bailén 194). És una sala diferent de les altres perquè ofereix una proposta nova (amb una certa tradició a Madrid i d'altres ciutats del món com Buenos Aires): una seqüència d'espectacles breus (màxim 15 minuts) de petit format (en habitacions i per 10-15 espectadors). En diuen "microteatre". Us en parlaré amb calma quan hi hagi estat, perquè la cosa promet.


dijous, 2 de juliol de 2015

Pere Casaldàliga vist per Joan Guerrero

La Casa Amèrica presenta una interessant exposició sobre Pere Casaldàliga, amb fotografies de Joan Guerrero, que el va visitar a la seva residència de Sao Fèlix do Araguaia. Aquí teniu la crònica que vaig fer pel NÚVOL on s'explica la gènesi d'aquest treball. Precisament avui ens arriba la trista notícia que la salut del bisbe Casaldaliga ha empitjorat i la seva vida s'està apagant.




dimecres, 1 de juliol de 2015

Ha arribat l’estiu.

“L’Oportunitat” era una botiga de venda al major de calces, sostenidors, visos, pijames..., al final del passatge Sert, que la globalització va fer tancar. Aquí mateix ha obert, conservant-ne l’estructura, la Casa Lolea, un lloc ideal per a fer-hi l’aperitiu.
Lolea és el nom d’una sangria gourmet feta a Saragossa, embotellada artesanalment en una ampolla de “lunares” molt divertida i en diferents formats: Lolea 1, Lolea 2, La Cala 19 (amb intervenció de l’Albert Adrià) i Lolea brut. Tot plegat una mica folklòric però de qualitat, i atès que jo sempre havia fugit d’aquest combinat, he de reconèixer que em va sorprendre gratament i em sembla una bona recomanació estiuenca.
A CASA LOLEA hi trobareu aquesta beguda però també tot el necessari per fer-hi el vermut, l’esmorzar, el berenar o fins i tot un dinar o sopar lleuger. S’hi cuina poc, però el què s’hi fa és molt bo. Us recomano especialment la “Mojama” de tonyina, que més que seca, està molt ben macerada, les truites de patates, els seus plats del dia i els pastissos casolans.
Si el què voleu és menjar més i més elaborat, podeu continuar caminant per aquest barri de Sant Pere, on les mateixes propietàries de Casa Lolea –dues germanes argentines: Sofia i Camila Matarazzo- van obrir fa un parell d’anys al carrer del Rec  Comtal el restaurant ELSA I FRED. Aquí l’oferta és més àmplia, tota mena de platerets de qualitat, brunch els cap de setmana, menú de migdia i per a grups. En destaquen les seves patates braves, el seu entrepà pastrami, el pop a la brasa, l’hamburguesa de tonyina vermella amb alvocat o els raviolis de carbassa.
L’espai tan ben cuidat com a la Casa Lolea, aquí substituint a una croissanteria, té una petita terrassa al carrer. Sembla que s’inspira en els locals centreuropeus dels anys 50, amb una llar de foc, un sofà de cuir, una taula gran... on us animo a compartir una bona vetllada amb amics i coneguts a qualsevol hora del dia, perquè la cuina no tanca.
CASA LOLEA
Sant Pere més alt, 49T. +34 93 624 10 16
ELSA I FRED
T. +34 93 501 66 11


dimarts, 30 de juny de 2015

L'ocupació i l'exigència

Sempre m’ha semblat que la qualitat del serveis a casa nostra és molt deficient i que una millora dels mateixos produiria un augment significatiu de la tan reclamada productivitat. Aquesta ha de créixer no tant rebaixant els salaris sinó millorant la eficàcia dels treball, la reducció del errors i el control de la qualitat. Fa uns dies el suplement d’Economia de La Vanguardia va publicar un article que suscric integrament. Aquí el teniu:

diumenge, 28 de juny de 2015

El musical dels dilluns

Avui li toca el torn al musical  “La legenda de la ciutat sense nom”, estrenat el  1969, dirigit per Joshua Logan i protagonitzat per Lee Marvin, Jean Seberg i Clint Eastwood. Hi ha diferents passatges musicals d’interès i jo he triat "Here it is" en el que un predicador fa un vibrant sermó, a ritme de gospel,  a la parròquia de buscadors d’or que envaeixen els carrers i els bars de la ciutat. Potser no és tan conegut com la cançó ”Wandering star” de Lee Marvin però m’ha semblat més euforitzant, com convé en aquest moments...



divendres, 26 de juny de 2015

Un mirador espectacular a Montjuic


Si encara no heu tingut l'ocasió de pujar a les terrasses del Palau Nacional a Montjuich busqueu l’oportunitat per fer-ho. És un magnífic complement d’una visita a les sales de Museu o a alguna de les seves exposicions temporals. En aquests moments, per exemple, la dedicada al fotògraf Gabriel Casas.
Tornant a les terrasses, a les que s’accedeix des d’un ascensor que arrenca de la Sala Oval i us puja cinc pisos fins a la coberts, la visita i les vistes són espectaculars. Podreu veure de prop les torres del palau, que es varen construir inspirant-se amb les de la catedral de Sevilla, o els focus que des del 1929 il·luminen amb els seus peculiars raigs de llum les nits de la ciutat. Si, si, són encara els originals! Tant per la part del darrera, que dona a les instal·lacions olímpiques, com per la  frontal, que s’obre  a la vista panoràmica de 180 graus sobre la ciutat, les perspectives resulten impressionants. Ja m’ho direu. L’entrada exclusivament al Mirador costa 2 € i pels majors de 65 és gratis com la resta de la visita al Museu.

dimecres, 24 de juny de 2015

Llibres per començar aquest estiu

Jordi Amat, nascut al 1979, porta anys escrivint sobre les grans figures del catalanisme. Ara Tusquets edita el seu llibre "El llarg procés", amb un subtítol que té poc a veure amb el contingut del llibre: "Cultura i política a la Catalunya contemporània (1937-2014)". El subtítol correcte hauria estat: "El catalanisme sota el franquisme (1937-1975)", ja que ni parla de la majoria dels autors d'obres culturals del període ni arriba més enllà de la mort del dictador. Faig aquesta esmena a la totalitat del subtítol per ajudar a guiar al futur lector, però aquesta esmena no detreu ni un gram de l'entusiasme amb el que he llegit un llibre que ens explica les aportacions que al catalanisme van fer tant aquells que es van adherir al 18 de juliol (Cambó, Gaziel, Estelrich, Pla...) com aquells altres que de mica en mica van anar teixint l'oposició   política i cultural catalanista conservadora (Vicens Vives, Benet, Pujol...). És preciament a través de la lectura dels textos d'aquests i altres líders que Amat ens va explicant el redreçament nacional. Val a dir que, tot i explicar clarament l'hegemonia de l'esquerra i especialment del PSUC a l'oposició catalanista, el protagonisme de l'assaig correspon als noms que he anat citant, alguns dels quals, sobretot en Josep Benet, van prioritzar la fusió del sentiments nacionals amb la lluita dels obrers. Cap al final del text, també s'hi destaca gent com Candel, Castellet o Solé Tura. Tot i la parcialitat, entenc que relacionada amb les prioritats que han marcat les investigacions d'Amat, em sembla un text interessantíssim i, per cert, molt ben escrit.

. Entre el llarg glossari del llibre d'Amat, hi trobem el nom del poeta i articulista gironí Antoni Puigverd, de qui La Vanguardia ha editat el seu dietari "La finestra discreta. Quadern de la roda del temps". Es tracta d'una barreja de textos curts, en bona part recuperats de la seva activitat com a columnista, que van des de la cultura al passeig pel territori, passant per la intimitat i la política. Un llibre ideal per llegir tranquil·lament aquest estiu sota l'ombra d'una figuera.

. I, per acabar de desaitjar-vos un estiu ric en descans i lectures, podeu acudir a una bona novel·la negra, "Gran Granada", de Justo Navarro, a Anagrama. En el clima tancat i opressiu de la Granada de començaments dels 60, una trama d'assassinats entre les classes dominants amenaça la calma de la ciutat. Un complement perfecte d'un altre llibre, " Alguien dice tu nombre" (Alfaguara), que, sobre els mateixos temps i la mateixa ciutat però personatges oposats, ens va oferir l'any passat  Luis García Montero. Apa, bon començament d'estiu!



dimarts, 23 de juny de 2015

"Viaje a Sils Maria"

Vull recomanar una pel·lícula sobre el món del teatre que reflexiona sobre l'ofici de la interpretació i el pas del temps en els actors i els personatges: Una actriu famosa (Maria Enders) - magníficament interpretada per Juliette Binoche -  que va debutar interpretant un personatge jove en una obra, té l'oportunitat força anys després d'interpretar el personatge madur de la mateixa obra, amb ocasió de la mort de l'autor de l'obra, que per ella havia estat una mica com un pare i un amic.
Joc ambigu entre el teatre i la realitat, amb els magnífics paisatges dels Alps Suïssos que proporcionen un escenari molt adequat per al relax, la reflexió i el retrobament interior ... que les actrius famoses semblen trobar  més fàcilment a través dels seus personatges. La veureu, la gaudireu, i se us despertaran sentiments i preguntes diverses :

L'ofici de l'actor. Fins a quin nivell l'actor ha d'identificar-se amb el personatge per interpretar-lo bé ? Com pot arribar a fer-ho ?

En la pel·lícula el contrapunt del personatge principal és la seva assistenta personal (Valentine secretària ?, amiga ?, confessora ?, psicoanalista ? .... Necessitem tots nosaltres aquests contrapunts ? Si més no, en la pel·lícula el personatge està esplèndidament interpretat per Kristen Steward.

Les segones oportunitats ... és la vida una contínua reinvenció ? o "nunca segundas partes fueron buenas" ?

La contenció dels personatges (tot molt "suís"). Fins i tot l'autor de l'obra en la seva manera de morir és contingut i no vol molestar. És "humana" aquesta contenció ... o ens sentim més propers a l'altre extrem i l'esbojarrada rauxa del personatge jove de la Jo-Ann Ellis, interpretada per Chloe Grace Moretz (la relació de la qual amb Maria Enders recorda la mítica "Eva al desnudo") ?.

El món dels paparazzi i la seva continua generació de soroll. Són una contaminació sense defensa possible en el món actual ?. Justifiquen l'aïllament de Maria Enders ?

Bona pel·lícula per a una tarda d'estiu, en la que us endinsareu en el món privat d'una gran estrella i us refrescareu amb els paisatges impressionants dels Alps Suïssos. Ja ens direu què us sembla.

Jordi Castells


diumenge, 21 de juny de 2015

El musical del dilluns

Avui escoltarem “If I were a richman” ( Si jo fos ric), una de les cançons emblemàtiques del musical  “El violinista a la taulada”.  Està extret del film del estrenat 1971, basat en un musical del mateix nom estrenat a Broadway el 1964, en el que es retrata la vida de les comunitats jueves en la Rússia zarista de començaments del segle XX. La interpreta el protagonista de la pel·lícula Chaim Topol, que en va fer la versió més coneguda.




divendres, 19 de juny de 2015

El mètode Gronhölm

Estem a final de curs i és temps d'examens, concerts i representacions teatrals. El grup de teatre de l'escola Mestral de Sant Feliu de Llobregat va presentar el cap de setmana passat un muntatge de l'obra "El mètode Grönholm". Després de l'èxit de l'any passat amb "L'onada" el llistó estava molt alt.

Però aquestes estudiants (entre elles la Cloe Cortina, seguidora d'aquest bloc) i sobretot la seva directora són valentes i van escollir una obra que és difícil d'interpretar, amb pocs personatges i molt text per cadascun. Tot un repte per un grup amateur com el seu. Va ser un plaer veure que se'n sortien molt bé, mantenint intactes l'agilitat del text, la tensió de les situacions i la sorpresa final. Enhorabona a totes!

El mètode Gronhölm és una obra de Jordi Galceran de l'any 2003 que segurament haureu vist al teatre o a la pantalla i que, segons diu Guillem Clua, va suposar una veritable revolució. Una revolució perquè és l'obra de teatre en català més estrenada i més representada arreu del món i perquè va obrir pas a una nova generació de dramaturgs (entre ells el propi Galceran i Sergi Belbel), que recullien el testimoni deixat pel seu mestre, Josep Maria Benet i Jornet. Per cert que, com sabreu, el Papitu ha rebut aquesta mateixa setmana un homenatge al TNC amb motiu del seu 75è aniversari, on es va il·lustrar de manera esplèndida la importància del seu teatre.


                                     Foto: Encarna Campillo


dijous, 18 de juny de 2015

La magistrada Encarna Roca i Trias

La setmana passada el Tribunal Constitucional va dictar la sentència que posava fi al “culebrot” jurídic del procés participatiu del 9N: aquella consulta sobre el futur polític de Catalunya va ser inconstitucional sense pal·liatius, atès que és l’Estat qui té la competència exclusiva per a convocar consultes que afectin l’ordre constituït i el fonament de l’ordre constitucional.  El fallo, apart de previsible per gairebé tothom, no ha generat grans escarafalls en cap de les parts enfrontades que l’han mirat d’utilitzar pels seus respectius interessos, atès que, com es diu ara, la foto del 9N és una pantalla més que superada a la vista de l’acceleració creixent dels esdeveniments polítics que ens duran al 27S.
Me n’alegro especialment que aquesta vegada la sentència del TC no hagi provocat l’esquinçament de vestidures d’altres vegades en alguns sectors del nostre país, no tant per la correcció jurídica del fallo - que a més va insistir que la possibilitat de realitzar aquest tipus de consultes depèn de la voluntat política de l’Estat-, sinó pel total respecte que es mereix la magistrada Encarna Roca Trias (71 anys), membre del TC,  i a la que se la considera, avui dia, la jurista de més prestigi de Catalunya.
Encarna Roca va ser la primera dona Catedràtica de Dret Civil de l’Estat Espanyol, la primera dona magistrada del Sala Civil del Tribunal Suprem, la primera dona que va ingressar a la Reial Acadèmia de Jurisprudència i Legislació, i a més és coautora dels quatre volums dels “Fonaments del Dret Civil Català”, obra de referència absoluta del nostre Dret Civil, del qual és la millor especialista.
Creu de Sant Jordi de l’any 2003, Encarna Roca era i és una personalitat de la que no s’hauria de dubtar ni del seu compromís cívic amb el país, ni de la seva aportació indispensable a la construcció, impuls i modernització d’un dels pilars de la nostre identitat: el Dret Civil català.
Jo sóc dels que pensa que és millor que Encarna Roca estigui en el TC, que no que no hi sigui. En cap cas pot ser criticada per mantenir postures que el seu rigor i professionalitat li impedeixen no subscriure, per la seva obvietat. Però n’estic segur que el seu pes intel·lectual, la seva ponderació, i el seu savi olfacte jurídic seran valuosíssims per contrarestar les properes embranzides de la temible brigada Aranzadi. Al temps.