dijous, 26 de maig de 2016

dimecres, 25 de maig de 2016

Llatinoamericans

No és aquest el primer cop que escric en aquest blog sobre Juan Gabriel Vásquez, un destacadíssim novel·lista colombià que va residir molts anys a Barcelona. "Los informantes", "Las reputaciones" i, sobretot, "El ruido de las cosas al caer" m'han semblat llibres de gran nivell. Tots ells tenen com a rerefons la història de la Colòmbia moderna i especialment la violència que l'ha travessat. Ara, a "LA FORMA DE LAS RUINAS" (com tots els altres a Alfaguara), Vásquez fa un pas més implicant-se personalment en la investigació dels magnicidis de dos líders liberals: el del general Uribe al 1914 i el de d'advocat Gaitán al 1948. Ho fa adoptant l'estil que Javier Cercas ha conreuat als seus llibres, amb una volguda barreja de realitat i ficció i un marge de llibertat pel lector, tot plegat sota un prisma ètic coronat pel respecte als nostres antecessors, actors d'un passat que no mor mai, i la preocupació responsable pel   futur dels nostres fills.  És ben interessant la seva reflexió, molt oberta, sobre les interpretacions de fets històrics en clau conspirativa.

També és colombià Pablo Montoya, de qui recomano "TRÍPTICO DE LA INFAMIA" (Random House). El llibre ens ofereix els retrats de tres personatges històrics europeus del segle XVI: el cartògraf i pintor Jacques Le Moyne, el pintor François Dubois i el gravador Théodore Bry. Tots tres protestants i francòfons. Cadascú d'ells  va viure fets carregats de violència i sectarisme, com ara la colonització d'Amèrica  i les guerres i matances en nom de la religió. Des del meu reconeixement d'ignorància respecte de fets tan importants com la Nit de Sant Bartomeu o l'abast de les denúncies de Frai Bartolomé de las Casas, celebro que des d'un mateix volum ens arribin informacions i missatges que uneixen fragments de la història de dos continents.

Per acabar aquest post de sabor llatinoamericà, em referiré al veneçolà
Rodrigo Blanco Calderón, qui ens radiografia a "THE NIGHT" (Alfaguara) fragments de la vida del seu país a partir de fets dramàtics de la crònica negra i enmig d'un ambient de crisi en el que persones ben diverses busquen la seva pròpia llum.
M'ha semblat un projecte molt ambiciós però desigual, por arrodonit, la qual cosa no m'impedeix proposar la seva lectura.



dimarts, 24 de maig de 2016

Impressionistes i moderns

Seguint la recomanació d'una lectora del blog - Conxita Pujol - volem remarcar per a tots aquells que encara no hi hagin anat, que tenim l'oportunitat de veure a Barcelona una magnífica exposició de pintura, "Impressionistes i moderns", que es pot visitar al Caixa Forum fins el dia 19 de juny.
L'exposició recull 60 obres mestres de la Philips Collection, una col·lecció creada pel col·leccionista nord-americà Duncan Phillips, que normalment tan sols es poden veure a la seu d'aquesta col·lecció, a Washington.
La visita a l'exposició permet alhora que gaudir d'obres excepcionals, constatar l'evolució de la pintura des de l'academicisme a l'impressionisme, i des d'aquest fins als nostres dies, ja que Duncan Phillips va adquirir obres d'una gran varietat  de tipologies, tenint sempre com a comú denominador la seva alta qualitat.
Ingres, Cézanne, Degas, Van Gogh, Matisse, Kandinsky  o Picasso són alguns dels grans pintors presents amb obres a la mostra; que destaca també per la presència de la pintura  nord-americana amb obres d'O'Keefe, Dove  o Diebenkorn.
Si encara no hi heu anat, aneu-hi  aviat, ja que possiblement us vindran ganes de repetir i tornar-la a veure abans que s'acabi.

E.Degas. Ballarines a la barra

diumenge, 22 de maig de 2016

L'Òpera dels dilluns

Aquest passat dimarts el meu amic i seguidor del Blog Xavier LL. ens va convidar a un concert de lied al Petit Palau. Actuava un baríton anglès, Benjamin Appl, que va interpretar un repertori de cançons de Schubert, Schumann i Grieg. Ens va agradar força perquè, encara que la seva veu no és especialment potent, té una dicció i un timbre molt agradables que s'adapten perfectament al lied. De manera que he decidit convidar-lo a que ens canti avui al Blog. He triat un enregistrament del 2014 d’una de les cançons de la Bella Molinera de Franz Schubert.



dissabte, 21 de maig de 2016

Nous relats fotogràfics a Santa Mònica


Fa pocs dies es va inaugurar al Centre d’Art Santa Mònica "Nous Relats fotogràfics", una exposició col·lectiva dedicada a setze joves fotògrafs que ens permet fer-nos una idea de les actuals corrents fotogràfiques. Està molt ben plantejada i mereix una visita.  Per a qui li pugui interessar aquí teniu la crònica que vaig publicar al NÚVOL.




divendres, 20 de maig de 2016

Vida i miracles dels Comediants

Fins a finals d'agost es pot veure al Palau Robert l'exposició "Comediants. Inventors d'un nou llenguatge". És una ocasió per recórrer mitjançant vídeos, imatges, màscares, decorats i vestuari, els 44 anys de trajectòria d'aquesta companyia teatral. La trajectòria impressiona per la seva creativitat i varietat. Els comediants no entenen de gèneres, i s'han atrevit amb el teatre, la música, el circ i l'òpera, utilitzant tot tipus d'espais com a escenaris, sobretot el carrer. Tampoc tenen fronteres, i és sorprenent la projecció internacional que han aconseguit, molt més important del que es podria pensar.

L'exposició explica bé els orígens de la companyia i els seus referents, com el "Bread and Puppet Theatre" que durant els anys 60 al Regne Unit va recuperar el teatre de marionetes. En la mateixa línia els Comediants van alimentar-se del folklore local de capgrossos, gegants, dimonis i cercavila per crear un llenguatge propi i universal a la vegada. També desvetlla que la companyia ha estat una escola important de teatre català, pels que van passar, en els seus inicis, intèrprets com Imma Colomer, col·laboradora de Prova i error, Anna Lizaran o Fermí Reixach.

L'exposició és una bona oportunitat de recordar alguns dels seus "hits", com la cerimònia de clausura dels Jocs Olímpics de Barcelona 92, i de conèixer-ne d'altres. Podeu començar fent un recorregut per l'exposició guiat pel propi Joan Font en aquest vídeo de Barcelona Televisió: http://www.btv.cat/alacarta/rtic-1/44900/


dijous, 19 de maig de 2016

Si no volen l'estelada no volem la copa

La inadmisible prohibició que els socis del Barça puguin acudir a l'estadi on es jugarà la final de copa ( que pel que sembla potser s'hauria de seguir anomenant del Generalísmo ) amb l'estalada, mereixeria una resposta per part del Club que estigués a l'alçada de la que ja han anunciat tant el President de la Generalitat com l'Alcaldesa de la ciutat.
Una proposta a considerar fora que, en cas d'obtenir la victòria en la final, el Barça, proclamat campió de la copa renunciés a recollir-la de mans del Monarca i es limités a celebrar el triomf en rotllana al centre del terreny de joc.
Seria aquesta la millor forma de mostrar la disconformitat del club i la seva afició davant l'agressió que l'esmentada prohibició suposa per als catalans.

Francesc Tàrrega


Un últim apunt al cas Raval

La sentència penal que posa fi al “cas Raval”, referent a aquell pobre home, J.A. Benítez, que una fatídica nit va anar encadenant fatalitat rere fatalitat, fins la fatalitat absoluta, em recorda a aquella famosa dita, molt popular en el gremi dels advocats i procuradors, segons la qual “més val un mal arreglo que un bon plet”. Tot i que a primera vista sembla una recomanació absurda, ja que un “bon plet” és quelcom desitjable per advocats i clients, no ho és si tenim en compte que, a priori, ningú et pot garantir que el procediment que comences amb certes expectatives acabarà esdevenint un èxit processal espatarrant. Es per això que el sentit comú sempre aconsella que per evitar una derrota processal inesperada (però possible), és millor aferrar-se a la seguretat d’un arreglo, que, si es ven bé, encara s’assembla més a una victòria que a una desfeta. En realitat, la saviesa popular que va crear la dita era conscient que això del “mal arreglo” era una pura exageració, o fins i tot, un oxímoron.

Em fa l’efecte que els sis policies que van reconèixer ser responsables de la mort de Benítez, com a conseqüència d’una reducció desproporcionada i excessiva, i que després van intentar camuflar la seva actuació destruint proves, és probable que considerin que el seu advocat va assolir un “bon arreglo” per ells - ja que no hauran d’entrar a la presó, ni seran expulsats del cos - de la mateixa que la Fiscalia pensarà que, en el fons, ha guanyat el cas, atès que s’ha dictat una sentència condemnatòria contra els acusats, que en definitiva és el que persegueix sempre la Fiscalia -excepte en el cas de la Infanta Cristina, com tots sabem-.

Tampoc cal oblidar que l’hereva legal de Benítez, la seva germana, va acceptar percebre 150.000 € del Departament d’Interior, en concepte de responsabilitat civil per la mort, i que l’acusació popular (l’Associació Catalana per la Defensa del Drets Humans) va optar per tirar la tovallola i no allargar un assumpte que els actors principals ja havien donat per dat i beneit.

Com que sóc, per principi, partidari dels pactes i les transaccions en l’àmbit de la justícia, i en d’altres, sempre i quan no siguin fruit de cap imposició, sinó el resultat de de la intel·ligent constatació de la complexitat de les coses, la solució del “cas Raval” no em pot semblar malament, ni molt menys injusta des del punt de vista jurídic. Ni injusta, ni tampoc exemplaritzant, és clar. Però si aquesta sentència condemnatòria -diguem-li lleu- serveix perquè, a qui correspongui, aconsegueixi -o aconseguim entre tots- que mai més es repeteixin fets com els que van provocar la mort de Benítez, millor que millor.



dimecres, 18 de maig de 2016

La LLei

Una altra manera, més moderna, d'interpretar la nostra dita: "Feta la llei, feta la trampa"




dimarts, 17 de maig de 2016

La gola del Ter i les Medes

Aquest darrer cap de setmana varem fer per una passejada per la Gola del Ter, que ofereix unes magnífiques vistes de les illes Medes i del massís del Montgrí, des d'una perspectiva inhabitual.
Aquí teniu un petit reportage  d'aquestes vistes.

Clickeu a sobre la foto per obrir el reportatge


diumenge, 15 de maig de 2016

L'Òpera dels dilluns

Els que no varem veure el concert de la Cecilia Bartoli al Palau ara tenim l'oportunitat d'escoltar el seu virtuosisme vocal sense límits. Canta un fragment de "La Sonàmbula" de Bellini. A vegades tinc la impresió que té tantes facultats que es passsa una mica i tot. Que Déu em perdoni...



dissabte, 14 de maig de 2016

Coses que no entenc (o sí) XI

. Que Rajoy, el líder polític pitjor valorat de tots segons l’enquesta del CIS, torni a encapçalar el partit que, segons la mateixa enquesta, té moltes  probabilitats de  tornar a guanyar les eleccions.

. Que els responsables màxims del Govern de la Generalitat no siguin capaços de posar-se d’acord amb un tema tan sensible com el fiscal i es contradiguin constantment.

. Que UD encara estigui pensant si es presentarà a les properes eleccions.

.Que el PSC torni a presentar com a primera de la llista una persona que fa anys que viu a Madrid.

. Que en moments de renovació política el PSOE resuciti a Josep Borrell i Margarita Robles.


divendres, 13 de maig de 2016

dijous, 12 de maig de 2016

Trumbo

Fa pocs dies vam parlar la pel·lícula "El caso Fritz Bauer" en  la que viatjàvem a meitats del segle passat a Alemanya i constatàvem la lluita d'un home contra la negativa de la societat a encarar el seu passat.

Amb la pel·lícula Trumbo viatgem novament a la mateixa època, aquest cop als Estats Units, i ens tornem a trobar amb un personatge ,Dalton Trumbo, un afamat guionista, personatge divertit i extravagant, que estima el seu ofici per sobre de tot  - que s'ha d'enfrontar a la societat que l'envolta, quan aquesta actua de forma paranoica i intolerant  i persegueix tot el que fa olor  a comunisme, sota les llistes negres del senador Mc Carthy. 
Trumbo és empresonat i marginat per negar-se a contestar les preguntes dels congressistes maniqueus que li demanen que delati a col·legues seus, i passa un veritable calvari personal que afecta també la seva família,  en una història - similar a la que van sofrir d'altres milers de persones per motius similars en aquest període negre de la història americana - que ens manté enganxats a la butaca fins al final.

La pel·lícula està molt ben ambientada, i per davant nostre desfilen una multiplicitat de figures del Hollywood d'aquella època. Així, veurem personatges reaccionaris, com  l'actor John Wayne o la columnista Hedda Hopper,  enfrontats a d'altres de progressistes com Kirk Douglas o Otto Preminger.
El viatge en el temps ens fa notar que algunes coses semblen haver  canviat força : Els escriptors no escrivien amb ordinador ni feien  "tallar" i "enganxar" amb processadors de text sinó que ho feien - a vegades a la banyera -  amb vetustes màquines d'escriure i amb estisores i pegament reals; el tabac i els licors eren omnipresents, a uns nivells que ara ens semblen exagerats;  per telefonar es tenia que cercar on estaven disposats els telèfons, i no es portava a la butxaca un aparell que et permet contactar amb qualsevol racó del món en un instant, ...

Però alhora que fer-nos viatjar al passat  i gaudir  una estona intrigant i divertida,  la pel·lícula ens fa reflexionar sobre el perill sempre latent que a Hollywood, i  a la societat en general, segueixi havent-hi discriminació i injustícia i  que els poders polítics i socials puguin esdevenir intromissius i intolerants, causant danys i sofriments injustos a moltes persones.




dimecres, 11 de maig de 2016

Mans i llibres

La lectura és cosa de tots, o potser més aviat només d'uns quants segons opinen els editors, però la veritat és que fa goig veure algú amb un llibre a les mans, ara que el que veimm més sovint són smartphones...
Per això són d'agraïr aquests dibuixos de la Lluïsa, encara que sembli que això dels llibres sigui només cosa de dones, i molt fines elles...
Clickeu+ sobre la imatge per veure la col·lecció completa



dimarts, 10 de maig de 2016

"Barcelona a l'era de la fotografia" a La Virreina

La Virreina Centre de la Imatge presenta una gran exposició: Barcelona. La metròpoli en l’era de la fotografia 1860-2004, en la qual mostra, a través de la fotografia, la transformació de la ciutat de Barcelona i els canvis socials que ha experimentat al llarg d’un segle i mig d’història.
És una exposició molt àmplia i pels interessats - tant de la història com de la fotografia - mereixerà potser més d’una visita. Aquí teniu la crònica que vaig escriure pel NÚVOL.




diumenge, 8 de maig de 2016

L'Òpera dels dilluns

Avui us proposo una peça ben curiosa. El duet “ Oh Mimi, tu piu non torni de “La Boheme” de Puccini, però interpretat per dos veritables monstres de la cançó Lucciano Pavarotti i Plàcido Domingo en una representació de l’any 1991 al Metropolitan Òpera de Nova York. Té un gran interès escoltar aquestes veus en plenitud de facultats i apreciar-ne  les diferències. Si us hi fixeu bé en algun instant podreu veure la gran Mirella Freni, germana de llet de Pavarotti, aplaudint l'actuació dels dos dels més grans tenors del segle XX.



dissabte, 7 de maig de 2016

Josep Clarà i les escultures en guix.

Entre les arts plàstiques, l’escultura és l’art públic per antonomàsia. El seus acabaments en marbre, en bronze o en pedra semblen destinar-les als carrers, a les places, als parcs o als espais oberts dels edificis. Als bons escultors, i Clarà fou dels millors, els agrada començar la feina sabent on s’instal·laran les seves obres, i ho tenen ben en compte en crear-les.
Un cop feta l’obra, la localització també determina enormement el seu destí. Així, La Deesa de Clarà a la plaça Catalunya (actualment, una còpia sense màgia) van donar a l’obra i al seu autor una centralitat incomparable. Només cal pensar la diferència de visibilitat amb Desconsol de Josep Llimona a l‘estany ovalat del jardí projectat per Forestier a l’antiga plaça d’Armes de la Ciutadella, tocant al Parlament, al meu parer, la segona en centralitat simbòlica.

Malgrat aquesta preeminència entre els escultors catalans que tenen obra en l’espai públic de Barcelona i malgrat la seva generositat envers la ciutat, Clarà ha estat molt mal tractat pel nostre ajuntament democràtic. Dos fets ho proven abastament: primer, l’inqualificable incompliment dels compromisos que comportaven l’acceptació de la seva donació a la ciutat, palès en el desmantellament del Museu Clarà de les Tres Torres; segon, la complicitat vergonyosa del consistori amb l’acció vandàlica que va malmetre la seva escultura pel monument, originalment, als “Caiguts”, posteriorment, a tots els morts de la guerra civil, en desmantellar el monument i deixar en l’oblit la digna pietà masculina amb la qual Clarà va respondre a l’encàrrec oficial. En el seu moment vaig publicar un article, Monumentos caídos, a El País sobre el fet, que trencava per un moment el silenci sepulcral que va envoltar aquella covardia. Si voleu accedir-hi,aquest és l’enllaç:

Doncs bé, ara i fins a mitjans de juny és pot veure aquesta escultura, juntament amb mig centenar llarg d’altres, gairebé totes en guix, en l’exposició que ha dedicat a Clarà i al seu taller el Museu Europeu d’Art Modern, (MEAM) en col·laboració amb el Museu de la Garrotxa, principal dipositari, juntament amb el MNAC, de la donació que l’artista ens va fer. És una oportunitat de gaudir-ne i de contribuir individualment a reparar una injustícia. Després, l’exposició passarà a Olot
El fet que es tracti de guixos no us hauria de tirar enrere. Tot i que no sigui un material noble com els què he esmentat anteriorment, sovint permet una intervenció més directe de la mà de l’artista. Pels interessats en saber com s’arriba a les formes en guix dins el procés escultòric podeu consultar un dels videos de youtube, per exemple, el titulat “Vaciado en escayola”

El desprestigi de les escultures en guix està relacionat curiosament amb la posició central que va tenir a partir de finals del segle XVIII en la formació dels artistes, quan varen abundar en totes les escoles i acadèmies les còpies sense ànima d’escultures clàssiques en aquest material.  Fins i tot les escultures originals,  com les de l’exposició Clarà del MEAM, tenen una ambivalència entre fragilitat i perdurabilitat, entre fugacitat i permanència, que pot provocar un cert rebuig, però també un interès molt d’ara, quan gairebé tot sembla  incert i fugisser, i tanmateix emocionant.
Podeu veure algunes fotos de l’exposició en aquest petit reportatge gràfic d’en Josep Maria.

Cliqueu a sobre la foto per obrir el reportatge


divendres, 6 de maig de 2016

Victòria i Victoria

S'ha estrenat aquesta setmana a la Sala Gran del TNC "Victòria", escrita i dirigida per Pau Miró, que explica la història d'una Victòria, la protagonista, en un món de vençuts. L'obra està ambientada a la Barcelona dels anys 50s amb la guerra de fons, que ja havia estat l'escenari de l'exitosa "Barcelona" de Pere Riera, també estrenada al TNC i també protagonitzada per Emma Vilarassau.

Aquesta gran actriu encapçala un repartiment de luxe (Mercè Arànega, Pere Arquillué, Jordi Boixaderas) que ofereix unes interpretacions molt contingudes. El seu treball em va semblar el gran encert de l'espectacle, encara que potser una sala més petita hauria permès apreciar-lo millor; la immensitat del TNC juga aquí clarament en contra. En qualsevol cas, la contenció interpretativa ajuda a dibuixar personatges aspres, propis d'una època grisa que anul·la el color dels caràcters, dels ambients i dels sentiments.

Per recrear aquesta època l'autor del text admet referents com Marsé o Rodoreda. A mi, durant l'espectacle, em van ressonar ecos d'altres textos teatrals, com "Una vella coneguda olor" de Benet i Jornet: mateixa època i mateix barri, però barberia enlloc de pati de veïns; o "Una giornata particolare": mateixos conflictes i mateixos descobriments, però més passió. 

No em puc estar d'acabar amb la recomanació d'una pel·lícula recent i molt premiada, aprofitant que té el mateix títol: "Victoria". És alemanya però també està protagonitzada per una altra gran actriu catalana, Laia Costa, que fa un paper espectacular, rodant tot la peli en un únic pla seqüència de més de dues hores. 


dijous, 5 de maig de 2016

Pere Quart: La vaca suissa

En Pere Quart va ser un poeta que m’agrada molt perquè escrivia amb gran força poètica i alhora amb una claredat meridiana. Avui escoltarem un poeta “La vaca suïssa”en el que juga amb el paral·lelisme amb “La vaca cega” de Joan Maragall.





dimecres, 4 de maig de 2016

La mundana de Sants

Els meus comentaris sobre restaurants, sempre han estat positius, atès que es tracta de recomanacions que m’agrada fer-vos. En aquesta ocasió he tingut algun dubte, ara us explico el perquè. Sembla ser que la Mundana va néixer com una vermuteria, un vermut, una tapeta de llauna, taules petites, espai reduït, barra... Però ara s’ha convertit en una taberna gastronòmica de racions per compartir. Tant un aspecte com l’altre són importants, perquè formen part de la incomoditat o del cert maltracte al que els clients ens veiem sotmesos,  bé perquè no hi caben els plats que van portant i sembla que t’apressin per acabar,  bé perquè si intentes compartir uns primers i fer la resta com a segons, un per cadascú, et serveixen igualment un plat cada deu minuts, per la qual cosa quan porten el primer plat, la resta de comensals s’ho miren, fins que la darrera persona menja quan els altres ja fa estona que han acabat.

Dit això, em trec al barret davant cadascun dels platillos que serveixen, tots espectaculars, dignes d’un restaurant dels de cuina d’autor, no d’una vermuteria reciclada. Com que jo vaig ser la persona a qui van portar primer el seu plat, després vaig anar tastant tota la resta, per entretenir-me, i certament, tots tenien un altíssim nivell: el tàrtar de tonyina, melós, amb una salseta oriental que en realçava el gust, l’escalopa de foie, al punt just de cocció, acompanyat d’una crema de blat de moro que hi maridava perfectament, la papada cuita a baixa temperatura amb salsa teriyaki es desfeia a la boca... fins i tot les croquetes de rostit amb un arrebossat cruixent i les patates braves servides en forma de lingot rematat amb puntets de maionesa d’estragó i all i oli fumat amb tinta de calamar, mereixen menció especial. Finalment, les postres estan igualment molt aconseguides, vaig provar el babá del Raiguer, que era com prendre’t alhora la copeta de final del dinar. Els artífexs d’aquest bé de Déu són n’Alain Guiard que dóna el toc afrancesat a alguns plats (ha treballat de segon amb xefs de volada a l’Àbac i al Mandarin i es nota) i en Marc Martín. Ambdós van obrir al mateix barri una hamburgueseria que, pel que sembla, se’ls hi va fer petita vistes les extraordinàries dots culinàries que demostren aquí.

Per acabar destacaré la vaixella –d’aires japonesos- com a punt positiu a afegir, i els vins com a punt negatiu perquè tenen una oferta amb una baixa relació qualitat-preu: el montsant que varem provar era acceptable, però el verdejo no valia els 19 euros que en feien pagar, ni la temperatura era l’adequada. En definitiva, us convido a anar-hi mentalitzats dels inconvenients per poder gaudir al màxim de la seva alta cuina.

La Mundana de Sants
Carrer del Vallespir, 93, 08014 Barcelona
Telèfon:934 08 80 23
https://www.facebook.com/lamundanabcn/

dimarts, 3 de maig de 2016

El caso Fritz Bauer

Alemanya és avui una potència mundial que viu un dels moments de més auge en la seva història. Per aquest motiu resulta força interessant l'exercici que es fa en la pel·lícula El caso Fritz Bauer de mirar enrere cap un dels seus moments més difícils.
No em refereixo directament als terribles moments de les matances nazis o de la segona guerra mundial, sinó a uns pocs anys després de finalitzada la guerra, quan una Alemanya encapçalada per Konrad Adenauer es troba en plena recuperació econòmica. Recuperació econòmica, sí, però amb els ulls closos cap el passat recent com si res hagués passat, sense metabolitzar ni treure cap lliçó dels terribles esdeveniments que es van deixar enrere.
Com si els judicis de Nuremberg haguessin tancat del tot la història, la societat alemanya tornava a intentar fer vida normal, amb molts dels antics responsables de la barbàrie nazi ocupant llocs importants en la nova societat.

Fritz Bauer, fiscal general del nou estat, no creu que aquesta situació sigui adequada, i posa tota la seva determinació en que es processin importants criminals nazis, però Bauer sembla trobar-se quasi sol en aquest objectiu, davant una societat alemanya que sembla haver establert un pacte de silenci respecte a aquest tema.
La pel·lícula inclou una trama secundària lligada a l'homosexualitat del personatge central i un dels seus ajudants, i als problemes que això comporta en una societat poc tolerant, però crec que, encara que potser contribueix a fer més intrigant la història, distreu una mica del tema central, que ja en sí mateix dóna molt de sí.

Ens trobem davant un thriller polític d'alta intensitat, més precís i humà que explosiu; amb una ambientació acurada i bones interpretacions, que sosté l'interès fins al final. El guió es basa en la seva part nuclear en fets totalment verídics: Gràcies a la determinació del fiscal Bauer va ser possible la realització del judici d'Auschwitz, i la societat alemanya, especialment les generacions més joves, van poder començar a mirar enrere i intentar entendre el que no té cap explicació.

Pel·lícula sòbria i ben feta, que mostra la necessitat d'encarar la història propera i la lluita de la fortalesa i la determinació contra la inèrcia i la inacció. Potser en l'Alemanya d'Adenauer alguns grans mals s'havien superat i deixat enrere,  però aquesta eterna lluita seguia vigent. Per aquesta raó, val la pena veure la pel·lícula i reflexionar sobre els dilemes que ens planteja, que segueixen essent totalment rellevants a casa nostra.


diumenge, 1 de maig de 2016

L'òpera dels dilluns


Aquesta setmana varem anar a veure Lucia di Lammermoor a una sessió de l’Òpera al cinema. La veritat és que els intèrprets ho varen fer tots molt bé però la versió escènica que aquesta vegada va oferir la Royal Òpera House de Londres no ens va agradar gens ni mica. El director artístic es va inventar un embaràs de la Lucia i per si fos poc un avortament que la feia passejar ensangonada mentre cantava l’escena de la bogeria. Per rematar-ho es suïcida tallant-se les venes en una banyera. Ja us podeu imaginar el festival de sang i fetge. Vaja, que en algun moment ens va sembla que el director era un deixeble d’en Tarantino.

Per compensar-ho teníem l’excelsa veu de la Diana Damrau que avui us oferim en la seva interpretació de la famosa ària de la bogeria després d’assassinar el marit; una peça que ja ha sonat al Blog però que no em resisteixo a tornar a oferir. Ja ho veieu, tot plegat paroxisme romàntic.



dissabte, 30 d’abril de 2016

"Oona i Salinger"

Acabo de llegir OONA I SALINGER una singular novel·la escrita per Frederic Beigbeder en la que tracta de reconstruir de forma ficcionada, però basant-se en fets real,  la relació entre Oona O’ Neill, filla de l’escriptor teatral americà i Premi Nobel de literatura, i J.D.Salinger, un altre reconegut escriptor americà. La parella es va conèixer al New York dels anys quaranta quan ell tenia 24 anys i ella només  15. La seva singular relació es va trencar quan Salinger es va enrolar a l’exèrcit americà i va marxar a Europa per participar molt activament en la II guerra mundial i no es va reprendre mai més. Als 18 anys Oona es va casar amb Charlie Chaplin amb qui va tenir vuit fills. Per Salinger, la seva relació amb Oona va deixar una empremta imborrable.

Per les pàgines de la novel·la travessen els glomurosos ambients del Nova York dels quaranta, amb personatges com Truman Capote, Orson Weles i E. O’Neill.  També la traumàtica realitat de II gran guerra i alguns passatges de la vida del genial Chaplin. Tot escrit en una prosa original i amb una fina ironia. Un llibre per passar molt bones estones.



divendres, 29 d’abril de 2016

D'Innova a Ciudadanos

No és que el Cas Innova esclatés aquell dia, però el 29 d’abril de 2015 es va efectuar una operació policial relacionada de força envergadura, amb la detenció d’una tinent d’alcalde de Reus (l’epicentre del conglomerat empresarial investigat) i 8 persones més relacionades amb la mateixa causa.

Aquest és un macro cas encara obert que consta de 14 peces separades i més de 110 imputats, i que recentment ha dut el jutge instructor a demanar auxili a instàncies superiors en veure’s al límit del “col·lapse”. Un cas que mereixeria, sens dubte, el comentari de l’expert jurista d’aquest bloc... 

La premsa catalana se’n feia eco a les respectives portades i amb nivells d’entusiasme diferents. Cadascú és lliure d’interpretar per què l’Ara destacava el cas de les reclamacions de l’euro per recepta tombat pel TC, per què ‘El Periódico’ titulava sobre Innova en clau preelectoral, o per què ‘El Punt Avui’ no obviava per una vegada una notícia que afecta el partit de govern i alguns dels seus responsables polítics.

I mentre les capçaleres d’aquí reflectien, poc o molt, l’abast de l’’Operació Cirurgia’ –un cop més, bravo per l’enginy semàntic policial-, la premsa estatal feia les seves càbales sobre la batalla interna al PSOE.

La baralla de galls –clandestina- entre el secretari general i la presidenta andalusa, amb la corresponent i inestimable intervenció de Felipe González, feien les delícies de rotatius com l’’ABC’ i ‘La Razón’. No així a ‘El Mundo’, que relegava el tema al faldó inferior en benefici d’una entrevista exclusiva al president egipci, Al Sisi.


I no m’oblido d’’El País’. L’ex referent periodístic espanyol no va fer sang amb la crisi del PSOE, doncs hi ha vies més sibil·lines de fer mal. Per exemple, sumar-se a la campanya per Ciudadanos, estampant a quatre columnes una declaració d’intencions electoralista del partit de Rivera: “Ciudadanos descarta pactos de gobierno antes de las generales”. Doncs enhorabona, que deia aquell. 


 

dijous, 28 d’abril de 2016

La biblioteca Rossend Arús

Al Passeig de Sant Joan 26 hi ha la Biblioteca pública Rossend Arús, que poca gent coneix i que mereix una visita, tant per l’edifici que ocupa com pel fons que conté.
Rossend Arús, fill d’una família benestant de l’Hospitalet, va ser un membre destacat de societat catalana del seu temps. Demòcrata d’ideologia republicana, lliurepensador i maçó va ser un filàntrop preocupat pel progrés de la seva comunitat.

En morir el 1891 i va encomanar als seus hereus de confiança, Valentí Almirall i Antoni Farné, la creació d’una biblioteca dedicada especialment a la documentació sobre el moviment obrer i la maçoneria. La biblioteca es va obrir el 1895 i va funcionar fins a la Guerra Civil. Malgrat els perills que corria es va conservar tancada va romandre tancada fins a la seva reobertura el 1967. L’edifici i les instal·lacions obra de l’arquitecte Bonaventura Bassegoda es conserven en un estat magnífic. El centre acull visites programades i té un considerable interès. El vaig visitar fa uns dies i aquí teniu les imatges que segur que us faran venir ganes d’acostar-vos-hi. Trobareu informació a la seva pàgina web

Cliqueu la foto per obrir el reportatge



dimecres, 27 d’abril de 2016

La segona novel·la

Diuen alguns crítics que sovint els escriptors no saben sobreviure a l'èxit d'una bona primera obra. El que és segur és que la por al paper en blanc es multiplica quan les expectatives són altes. No sé si va sentir això l'estremeny Jesús Carrasco després de que "Intemperie" una molt bona narració, que a mi em va semblar com si Miguel   Delibes hagués escrit un western, fos tan ben rebuda i tan traduïda al 2013. Ara, amb "LA TIERRA QUE PISAMOS" (Seix Barral), Carrasco torna a sorprendre positivament amb una novel·la que té com a marc geogràfic una Espanya atemporal invadida per un imperi centreeuropeu. En un clima d'absència de llibertats, la dona d'un general victoriòs  i malalt desenvolupa una curiosa i arriscada relació protectora amb un fugitiu de molt feble salut física i mental. Aquesta història i el seu tractament recorden molt "L'edat de ferro" un dels millors llibres del Nobel sudafricà John M. Coetzee.

Ja fa més de mig segle que Mario Vargas Llosa va escriure la seva primera novel·la i ignoro quant pateix abans de treure’n  una altra. El que és segur és que, a punt de convertir-se en octogenari i tot i no mantenir la prodigiosa ambició literària que ha produït alguns dels millors llibres en castellà de la història, encara té capacitat d'aportar coses noves i moltes satisfaccions als seus lectors. Aquest és el cas de "CINCO ESQUINAS" (Alfaguara), que en to de comèdia serveix a l'autor peruà per tres coses: ajustar comptes amb Fujimori i el seu gos caçador Vladimiro Montesinos; reflexionar sobre el paper dels mitjans i entre ells la premsa groga; i permetre's un divertit joc eròtic que pivota sobre una relació lèsbica. En tots tres propòsits Vargas Llosa torna a encertar.
 
I ara una novel·la negra. Fa anys que Jordi de Manuel va crear el personatge literari de l'inspector de la policia nacional Marc Sergiot, home amarg, ètic i dotat d'una gran intuició. Ara el fa visitar Galícia, on les seves vacances a una aldea, convidat per un col·lega, es veuen trasbalsades per una història de crims passats i presents propis  del món rural i amb elements autòctons. L'herència de la terra, els abusos sexuals, el xantatge i la revenja apareixen enmig d'un estiu marcat pels incendis com a causes i mòbils d'uns crims sòrdids. Sota el títol de "FOC VERD", el llibre forma part de la col·lecció crims.cat (Alrevès Editorial).  



dimarts, 26 d’abril de 2016

El vell nou món

Aquest és un d’aquells vídeos que val la pena veure. Es tracta d’una recreació en moviment del New York dels anys 20 feta a partir de fotografies de l’època . Un viatge al passat gràcies a la més moderna tecnologia  




diumenge, 24 d’abril de 2016

L'Òpera del dilluns

Aquests dies es representa al Liceu “Simon Boccanegra” una òpera que encara que no sigui de les més prestigioses de Verdi porta el seu segell.  La canta Plàcido Domingo que amb més de setanta anys conserva encara una veu, de to més baritonal, però molt digna.

Avui escoltarem la seva interpretació de l’ària “Plebe! Patrizi” enregistrada  l’any 2008 al Metropolitan Opera House de Nova York.



Amb els nòmades al desert del Marroc

El passat mes de Desembre varem fer un curt viatge al desert que ens va permetre conviure amb algunes famílies de nòmades berbers a la zona fronterera entre el Marroc i Argèlia. Va ser una experiència interessantíssima. Aquí teniu un petit reportatge de la nostra convivència a les seves “jaimas”.

Clickeu a sobre per veure la col·lecció