diumenge, 24 de maig de 2015

El musical del dilluns

Aquesta és una nit de febre electoral i per això he triat un musical animat: “La febre del dissabte a la nit”, una pel·lícula del 1977  que va tenir un èxit extraordinari i una notable influència en la música i la moda juvenil dels anys vuitanta. Penseu que  la cançó que avui escoltarem té més de setanta milions de visites al YouTube. Es tracta de la peça que porta per títol “You are the one that I want“, que podeu dedicar  al vostre candidat preferit, si és que en teniu algun... La interpreten John Travolta i Karen Lynn Gorney els protagonistes d’aquesta pel·lícula dirigida per John Badham, amb una excel·lent banda musical interpretada per diferents cantants i en la que hi varen tenir una important participació els Bee Gees. Que segueixi el ball electoral!




Reflexionem




divendres, 22 de maig de 2015

Els Max al Paral·lel

 En aquest blog us he parlat en diverses ocasions dels Premis Max de teatre i arts escèniques que atorga la SGAE. La darrera vegada vaig explicar que per l'edició de 2014 (que s'ha lliurat aquest dilluns) havien canviat el reglament per tal de donar millor cobertura als espectacles i professionals de tot Espanya. Els nominats han estat seleccionats per tres comitès independents, un a Madrid, un a Barcelona i un tercer a la resta de l'Estat.

Això explica, per exemple, que el premi a millor actor se l'hagi endut, enguany, el Lluís Homar per la seva interpretació multi-personatge de Terra Baixa. O que el premi al millor espectacle musical sigui per un muntatge de produït pel Grec i el TNC: L'Eclipsi.

Però a banda d'això, o d'acord amb aquest nou esperit que la SGAE ha volgut imprimir als premis, la gala es va celebrar al teatre BARTS que hi ha al Paral·lel (habitualment es feia a Madrid). És un gest que té el seu significat polític, indiscutiblement, i que va permetre un important protagonisme del teatre català i els seus artistes durant la cerimònia. També va donar peu a una reivindicació del teatre de revista i els anys daurats del Paralelo que van inspirar l'estil de la gala (com es pot veure a la fotografia) i que deuria agradar a Xavier Albertí, que és responsable d'aquest ressorgiment gràcies, entre d'altres iniciatives, a una recent exposició al CCCB.

Per acabar, no vull deixar de mencionar que el Max d'honor, merescudíssim, va ser concedit a la Rosa Maria Sardà.

Fotografia: Pau Cortina

dijous, 21 de maig de 2015

Per què no poden apujar-se els impostos?


En Miquel Puig és un economista prou conegut que destaca per la solidesa de les seves opinions. Tertulià en diferents mitjans però consistent i molt poc sensacionalista. Paga la pena llegir el seu article publicat a l'ARA sobre la fiscalitat al nostre país.

   "Per què no poden apujar-se els impostos?"


dimecres, 20 de maig de 2015

El jove Marçal Tarragó.

En Marçal era un fidel seguidor del Blog. Avui, en LLuís li dedica aquest record que tots compartim. J.M.Cortina

Ja tenia pensat el títol, el tema i la idea guia del post d’aquest mes. Es diria Un brau a la finestra i es referiria a l’exposició de Sophie Calle a La Virreina. Em va interessar molt el seu interès pels grups humans i com a través les seves insòlites operacions poètiques ens treu del nostre lloc d’espectadors i ens impulsa vers situacions mai abans explorades. Per exemple, què seria per nosaltres la bellesa si fóssim cecs de naixença? Calle palesa un inusual interès per allò que és humà, ja sigui tràgic, com la ceguera, o banal, com rebre un email d’un amant que ens deixa. Però allò banal es transmuta poèticament quan s’és capaç de crear com ella “una comunitat” de 107 lectores de la missiva. Va aprendre a mirar el món per una finestra d’una humil caseta on passava els estius de la seva infantesa. La finestra donava a un prat  on hi pasturaven braus. N’hi havia un que cada matí s’hi acostava i posava el cap a la finestra. Sophie Calle l’acaronava. No ha oblidat mai ni el brau ni el gest ni la finestra.
Quan em disposava a escriure el post, he rebut una trucada. Sento com la veu em diu que Marçal Tarragó és mort. Afegeix que feia poc li havien detectat un tumor i que el desenllaç ha estat ràpid, però no ho sap ben bé. Jo tampoc ho sé, millor dit, no n’he sabut res de la seva malaltia. A la tristesa per la mort si suma la pena de no haver-lo acompanyat en cap moment de l’agonia. La darrera vegada que vaig trobar-lo, ja no sé si fa molt o poc perquè els anys ens fan passius davant el temps, vaig trobar el meu Marçal de sempre, un esperit jove, proper i afectuós.

Marçal Tarragó formava part d’aquella comunitat de joves que a la segona meitat dels anys seixanta van constituir i defensar el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona. Va estudiar a la Facultat d’Econòmiques que en aquells anys era un viver incessant i formidable de “rojos”. La repressió gegantina i implacable dels representats democràtics dels estudiants predisposava a molts altres a fer un pas endavant en el compromís antifranquista, sovint canalitzat pel PSUC. Marçal va ser membre del partit i, quan va tocar, va fer de  Delegat de Facultat. Poc abans n’havien expulsat tants i tan bons de representants estudiantils que hi havia dubtes sobre si Marçal podria a estar a l’alçada de les circumstàncies. No va tardar gaire en desfer-les. En un meeting al patí de la Facultat de Lletres va fer una intervenció brillant, vibrant, memorable. Poc després també a ell li va tocar la repressió i el sofriment, però el seu lloc no va quedar buit.
Marçal no solament era un coratjós company de lluita, era sobretot un bon amic. Vam compartir vacances i festes memorables. En recordo una de festa a casa, un cap de setmana que els pares se n’havien anat. Després de la impactant La caza, Saura acabava d’estrenar Pipermint Frappé i aquella va ser una festa de petons amb les boques verdes del licor de menta. Marçal i Elisensa van passar la nit fent l’amor al meu llit. Han estat marit i muller tota la vida. Marçal ja era un jove lleial  i generós amb les coses del cor. Els seus pares, de qui servo un record entranyable, eren molt avançats per l’època. La festa a casa meva va ser excepcional, però a casa seva eren constants ja que per fer-les no calia que els seus pares anessin de cap de setmana. Havia estat saltador de perxa i un bon esquiador. Tenia un gran coratge físic, a més del moral. Compartíem la vitalitat de la joventut i dels temps de guerra. L’he conegut bé i l’he estimat sempre.



dimarts, 19 de maig de 2015

Visita nocturna a La Pedrera

La Pedrera ha posat en marxa unes visites nocturnes molt singulars a l'emblemàtic edifici d’Antoni Gaudí, que tenen com a element d’especial interès la projecció d’un audiovisual a la terrassa. Trobareu tot seguit l’enllaç a una crònica escrita pel NÚVOL i un àlbum amb les fotografies que hi vaig fer la nit de la presentació.





diumenge, 17 de maig de 2015

El musical del dilluns

Aquests darrers mesos el musical ha substituït temporalment els nostres dilluns d’òpera. Però el seu esperit sempre està present i potser és per això que  avui ens visita amb un fragment de “El fantasma de l’òpera”, un dels musicals més representats de tots els temps. Composat per Andrew Lloyd Webber, un del més grans compositors del gènere, es va estrenar el 1986.  Actualment ocupa el primer lloc en la llista d’espectacles de més permanència en cartell a la història de Broadaway i el segon al West End.  S’ha representat als principals teatres de tot el món i en total l’han vist més de 130 milions d’espectadors.

Avui escoltarem una de les seves cançons més emblemàtiques interpretada per Sara Brigthman, la soprano de referència de Webber, amb qui va estar casada. Veureu que la seva veu té un timbre magnífic i en els trams finals de la peça resulta clarament operística. L’acompanya Antonio Banderas, que durant un temps va representar el paper del fantasma. I ja veureu que per no ser cantant professional té una veu prou maca.



divendres, 15 de maig de 2015

Joves Condemnats pels fets del Parlament de Catalunya

Estem en temps de campanya electoral, immersos en descobertes continues de casos de corrupció i veiem amb perplexitat com "casos" que causen alarma social acaben amb els acusats a casa seva com el senyor Núñez i el seu fill Núñez y Navarro. I això al cap de 20 anys de cometre els delictes. Veiem atònits com en alguns casos els fiscals semblen que actuïn com advocats defensors i els jutges no són capaços d'aplicar els mateixos criteris per a tothom. En aquest panorama no sembla estrany que Espanya ocupi un dels últims llocs de la Unió Europea pel que fa a la credibilitat de la justícia.
Dins de tot aquest batibull vull denunciar tres escàndols que estan succeint a casa nostra. Els jutges estan demanant l'entrada a presó de vuit joves condemnats pels fets del Parlament de Catalunya, perquè compleixin la condemna que el Tribunal Suprem els ha imposat: TRES ANYS de PRESÓ per uns fets provats, com diu la sentència. La cito literalment:
Así se explica en el relato de hechos probados: “...El diputado D. Santi Vila i Vicente, de CiU, se encontró con un grupo de manifestantes cuando se dirigía al Parlament, quienes le recriminaron las políticas de recortes de gasto público y le dijeron que no les representaba. Entre los que protestaban estaban algunos de los acusados. Agentes de policía acompañaron al diputado para que superara a los manifestantes. No consta que fuera agredido, ni empujado”.
Llegiu bé:Tres anys de presó per protestar, sense violència física.Tres anys per dir a un diputat que no et representa.
En aquest fet s'estan produint tres escàndols:
El primer és judicial. Els joves van ser absolts en un primer judici per l'Audiència Nacional.
El segon es polític. El Parlament de Catalunya, unint-se al "Sindicat” Manos Limpias, recorre la sentència, només amb el vot contrari de dos grups parlamentaris : Iiniciativa i la CUP.
El cas arriba al Tribunal Supremo i dicta sentència: TRES ANYS PER PROTESTAR, sense agressions, sense empentes, només per protestar. Aquesta sentència no va ser unànime. Hi va haver el vot particular del jutge Perfecto Andrés Ibañez on es pot llegir de forma contundent : Olga A. J., Rubén M. M. y Carlos M. D. recriminaron las políticas de recortes de gasto y dijeron a un parlamentario que no los representaba.
Crec que no fan falta més paraules per veure que s'està realitzant una veritable INJUSTÍCIA amb aquests joves.
I el tercer escàndol és periodístic. A la immensa majoria de mitjans de comunicació aquests fets són ignorats. I dol molt més, que aquesta ocultació es faci també en els nostres mitjans públics.
Aquests joves no han d'anar a presó. Tenim una altra ocasió més per demostrar que en el nostre país resta una mica de democràcia. Aquests vuit joves NO han d'entrar a presó i que han d'escoltar les disculpes i la petició de perdó dels parlamentaris catalans que van recórrer la sentència de l'Audiència. Confiem que així sigui.

Enric Roldán Bermejo l'Hospitalet de Llobregat    

dijous, 14 de maig de 2015

Ben senzill!

Tan senzill com això. Quina lliçó de sentit comú, certament el menys comú dels sentits.



dimecres, 13 de maig de 2015

Eva i els Adamites


EVA I ELS ADAMITES IV
      (Clickant la il·lustració s’obrirà a pantalla sencera) 

De tot això tan complex la Bíblia en diu, probablement per abreujar, senzillament costella. E. Satué


dimarts, 12 de maig de 2015

Salaris desiguals


El tema de la desigualtat és prou conegut i darrerament se n’ha parlat molt arran de la publicació del llibre de Piketty del qual ens n’hem fet ressò en aquestes pàgines amb un extens article de Josep Vidal. Un dels aspectes d’aquesta desigualtat és el de les retribucions dels alts directius sobretot de les grans empreses, que assoleixen uns nivells astronòmics. Com ja hem comentat altres vegades el seu poder i les seves íntimes relacions amb els propietaris els permeten negociar uns salaris fixos,  incentius variables i uns fons de pensions extraordinaris. I el que és més greu, la maximització de les seves retribucions passen molt sovint per sobre dels interessos de les empreses que en teoria haurien de gestionar en favor des accionistes, els treballadors i clients. I per descomptat  una desigualtat com aquesta no sembla que es pugui  justificar per l’aportació personal que facin a les companyies i no contribueix pas al clima de bona relació entre els empleats d’aquestes.
Avui llegeixo quatre dades en un article al El Pais ,“La brecha salarial se profundiza”,  que confirmen tot això. Són les retribucions dels principals executius i equips directius de les empreses de l’IBEX 35. El trobareu en aquest enllaç.  Però permeteu-me resumir algunes dades.
El promig per cap de les retribucions que varen ingressar per tots els conceptes el 2014 els màxims directius de les 50 majors empreses espanyoles (eliminats alguns casos atípics ) puja a la xifra de 4.330.000 €. I el salari promig de l’alta direcció d’aquestes mateixes empreses va ser va ser de 949.000 €, (amb un augment del 12,1% sobre l’any anterior) mentre que el promig de la plantilla ingressava 43.000 € (en aquest cas amb una reducció del 0,6% sobre l’any anterior).

Ja veieu quin pa s’hi dona. Els presidents d’aquestes companyies guanyen 100 vegades la mitjana dels seus empleats i els directius 22 vegades. I si comparem les xifres esmentades amb les del salari mínim interprofessional, que és de 9,080 €,  els factors multiplicatius se situen respectivament en les 476 i 104 vegades

diumenge, 10 de maig de 2015

El musical del dilluns

Aquesta setmana li toca el torn a Els Miserables, un dels musicals més representats els darrers anys. Basada en la novel·la de Victor Hugo i amb música del francès Claude-Michel Schönberg  està situada en l’època de les revoltes populars posteriors a Napoleó.

Es tracta d’una obra dramètica però he triat una de les seves peces divertides “Master of the House“, en la que un taverner i la seva parella desplomen, sense escrúpols, als seus clients. I aprofito l’ocasió per oferir-vos, en versió doble, la recreació que en varen fer a Polònia. Extraordinària. Crec que supera l’original.






dissabte, 9 de maig de 2015

dimecres, 6 de maig de 2015

A propòsit de Leopoldo Pomés

Recentment he anat a veure l’exposició sobre l’obra de Leopoldo Pomés, que podeu visitar a La Pedrera fins el 12 de juliol. Hi destaca la seva vessant professional com a fotògraf en el món de la publicitat, però recurrentment se’l qualifica de bon vivant i gourmet, una paraula manllevada del francès per diferents idiomes.
A l’exposició hi vaig descobrir que fou el seu entusiasme per la gastronomia i per un bon servei que en ressaltés l’excel·lència, el què el va portar a participar en la creació de dos restaurants inaugurats a principis de la dècada dels setanta. Estem parlant dels restaurants Flash Flash i Il Giardinetto, ambdós al carrer La Granada del Penedès, quasi davant per davant l’un de l’altre.
Em referiré especialment al Flash Flash per l’originalitat de la proposta i perquè és el de major implicació d’en Pomés, però sobretot perquè és el què continua conservant l’estètica del primer dia, amb l’extraordinari mèrit que no es noti el pas dels anys. Les seves virtuts continuen intactes i són fruït d’una filosofia que s’explicita actualment en la seva pàgina web: una bona insonorització (encara la millor de la ciutat), una cuina ininterrompuda (perquè el client no hagi d’estar pendent del dia ni dels horaris de tancament), uns serveis dignes (ens referim ara als lavabos) i uns cambrers professionals -per aquest ordre-. En puc donar fe perquè hi vaig anar la setmana passada. A les nou del vespre d’un dijous el restaurant estava gairebé ple d’homes i dones de mitjana edat, alguns sols i altres amb amics o familiars (fills, avis), a primer cop d’ull no em va semblar veure cap turista ni informat ni despistat, i l’ambient era relaxat, sense estridències ni sofisticació, amb la sensació d’estar sopant com si estiguessis a casa, perquè es tracta d’una cuina senzilla però ben feta.
Continuen tenint una extensa carta de truites (pels què no ho sapigueu el seu nom sencer és Flash Flash Tortilleria) que es completa amb unes quantes excel·lents amanides, hamburgueses, dos o tres arrossos, cinc menes de croquetes delicioses (en podeu tastar tota la varietat en el “crack de croquetes”) i uns bons postres d’un obrador proper. Aquí, però, s’enyora la pastisseria austríaca, país d’origen de la primera esposa d’en Pomés, Karin Leiz (els retrats de la qual omplen les parets del restaurant) que inicialment arribava diàriament des de Viena.
I com que, per no perdre el costum, m’estic allargant massa, prometo parlar-vos un altre dia de Il Giardinetto, guanyador de dos premis FAD (un després de la seva inauguració el 1973 i l’altre en acabar la seva recent remodelació el 2013), al cap del qual hi trobem un fill de Leopoldo i Karin, en Poldo Pomés.

Flash Flash Tortilleria
c/ La Granada del Penedès, 25
 Barcelona
 Tel. 932.370.990
A Madrid hi trobareu una rèplica pràcticament igual a:
c/ Núñez de Balboa, 75 Madrid
 Tel. 915.751.010


dimarts, 5 de maig de 2015

Eugeni Forcano a Canet de Mar


Eugeni Forcano és un dels grans fotògrafs catalans del segle XX. Fa poc vaig visitar un espai permanent que li ha dedicat la Casa Museu de Lluis Domenech i Montaner a Canet de Mar. Aquí teniu la crònica que he publicat al NÚVOL.



diumenge, 3 de maig de 2015

El musical del Dilluns

Aquesta setmana us proposo que veiem un fragment de Mary Poppins, un musical de fantasia dedicat a la canalla que molts varem veure ja fa molts anys, quan encara érem  molt joves, en companyia dels fills petits. Walt Disney va produir aquesta pel·lícula que combina acció real i dibuixos animats. Es va estrenar el 1964 i va rebre tretze nominacions als Oscar d’aquell any. La protagonitzaven Dick Van Dike i Julie Andrews i he triat el cèlebre número ”Supercalifragilísticoexpialidoso” on la parella balla al so d’una orquestrina integrada per músics de dibuixos animats.



dissabte, 2 de maig de 2015

Justícia. Però quina justícia?


Però quin dimoni de justícia tenim en aquest país?  Ho sabem perfectament: dolenta, polititzada, i sense recursos. Els poders polítics i els fàctics tenen un particular interès, i fan tot el possible, perquè no funcioni i els permeti aixi gaudir d'impunitat. Malgrat saber tot això em segueixo sorprenent un dia darrera l’altre de les seves actuacions i resolucions. Deu perquè la meva capacitat  sorpresa i indignació no té límits. La resolució que avui m'ha indignat es refereix a la condemna als vuit joves acusats del bloqueig al Parlament de Catalunya al juny del 2011. Fixeu-vos en la inusitada rapidesa amb que aquests fets han sigut jutjats per l’Audiència Nacional, que els va condemnar a tres anys; sí, si, heu llegit bé, a tres anys per impedir l’entrada dels diputats al parlament. Ara apressadament s’exigeix la seva entrada a la presó sense  esperar la resolució del recurs presentat al Tribunal Constitucional o en el seu cas al de Drets Humans d’Estraburg. Quan convé, en canvi,  es perllonguen els processos d’instruccció 10, 12 o 15 anys ( no sé quin deu ser el record); recordem el cas Millet o la majoria de processos per corrupció que afecten a PP i d’altres partits polítics (no m’entretindré  a esmentar-los perquè aquest post es faria interminable).Quan convé s'ajornen i així es retarden  mesos i mesos els judicis amb excuses peregrines. Quan convé s’ajusten les sentencies a una condemna de menys de 2 anys que no obliga al compliment de la pena. Quan convé es pacten reconeixements de culpabilitat a canvi d’evitar el judici o minimitzar les penes. Ahir mateix llegia, per exemple, que l’advocat Piqué Vidal, encausat per col·laboració amb un grup mexicà del cartel de la droga en el blanqueig de 78 milions d’euros, a qui la fiscalia demanava una pena de nou anys, ha acabat pactant finalment  una condemna d’un any i una multa de 13 milions.
I després diran que la justícia és igual per a tothom!

És cert que com que sentim a parlar tant de intervencions judicials  i tenim tantes ganes que es faci justícia de veritat de tant en tant  dipositem certes esperances en la seva actuació. Però malauradament la realitat demostra, un dia darrera l’altra, que això és una falsa il·lusió i que tret d’algunes poques ocasions la nostra justícia és tremendament injusta.


dijous, 30 d’abril de 2015

El Roto

M'indigna la passivitat i el conformisme amb els que reacciona la gent davant de la interminable successió de despropòsits dels dirigents i responsables d'alguns partits polítics. I m'espanto quan les enquestes assenyalen  que malgrat tot milions de persones els seguiran votant en les properes eleccions. En aquests moments penso que El Roto té tota la raó del món.




dimecres, 29 d’abril de 2015

Allò que Joan Coscubiela va dir-li a Rajoy

Crec que convé escoltar les paraules que en Joan Coscubiela va dir-li a Rajoy en una de les seves interpelacions al Senat. No és pot dir més clar ni més alt. Convindria que molta gent ho escoltés. Resulta impagable també la cara de "merluzo" que fa el Presidente


El delicuente Español que defiende a la oposición apatrida en nuestro Pais. miren como lo arrastran.
Posted by Miguel Angel Navarro on dilluns, 16 / març / 2015

dimarts, 28 d’abril de 2015

"La temptació d'existir" a la Fundación Colectania

La Fundación Colectània presenta a la seva seu (c/ Julián Romea, 6 a tocar de la Travessera/ Via Augusta) una magnífica exposició de dos fotògrafs suecs. Per si voleu més informació aqui trobareu la crònica que vaig escriure pel NÚVOL.



dilluns, 27 d’abril de 2015

diumenge, 26 d’abril de 2015

Chicago

Aquest dilluns veurem una escena de Chicago, un dels musicals més famosos dels darrers anys. Es va estrenar al teatre el 1975 amb música de John Cander i coreografia de Bob Fosse. Ha estat el segon dels musicals més representats a Broadway, després del "Fantasma de l'Òpera" i per davant de de "Cats".
La seva popularitat var créixer encara a més amb la  pel·lícula protagonitzada, entre d’altres, per Richard Gere i C.Zeta Jones.
Resulta francament difícil triar un dels molts “números” excel·lents que s’hi poden veure. Finalment he escollit el que clou el musical. És l’anomenat  “Nowadays”, en el que  Renee Zellweger and Catherine Zeta-Jones ballen com si fossin ballarines professionals. És admirable, en aquest sentit, la preparació i la polivalència dels actors americans que, com hem comentat més d’una vegada, són capaços amb gran facilitat d’actuar, cantar i ballar quan ho exigeix el paper. “That’s entertainement”



dijous, 23 d’abril de 2015

Tines enmig de les vinyes

Les tines enmig de les vinyes són unes construccions de pedra singulars utilitzades en el passat per produir el vi en els mateixos camps en els que es cultivaven. Van ser construïdes al bell mig de les vinyes plantades en els llocs més aïllats de les valls del Montcau, a la comarca del Bages. Es troben repartides pel vessant nord-oest del Parc natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obach i la seva àrea d'influència, i constitueixen un patrimoni etnològic i històric únic a tot Catalunya.
Gràcies a una meritòria tasca de persones de les poblacions properes, en els darrers anys s’ha anat recuperant i rehabilitant i comencen ja a ser conegudes per excursionistes. Hi ha diferents rutes  que permeten descobrir algunes d’aquestes més de 120 tines.
Si algú té interès en aprofundir en aquestes construccions pot consultar l’article de la Wikipedia que és molt didàctic

Fa uns dies vaig fer una d’aquestes passejades i aquí teniu un petit reportatge que en vaig fer. He triat en aquest cas el blanc i negre perquè m’ha semblat que s’adeia millor a la història i el caràcter d’aquestes tines.



dimecres, 22 d’abril de 2015

De Brooklyn a Toloriu

Aquest mes barregem dos llibres ben diferents. He esperat unes setmanes abans de recomanar el primer d'ells, "El mundo deslumbrante" (Anagrama), de la Siri Hustvedt, perquè certament és un llibre difícil, o com a mínim ho ha estat per mi. L'argument central em sembla extraordinàriament atractiu: farta de no ser reconeguda per la crítica, una artista de Nova York decideix fer tres exposicions de la seva obra sota els noms de tres homes per demostrar que si no triomfava era pel seu gènere. I l'encerta, perquè en tots tres casos les exposicions són molt exitoses. Però el llibre va molt més enllà d'aquest missatge nítidament feminista i explora altres idees. Entre elles, la potència que l'emmascarament té tant sobre la pròpia qualitat de l'obra com sobre la seva identitat, ja que en tots els casos l'artista treballa sabent que exposarà sota unes altres firmes i que aquestes firmes coresponen a homes reals. Aquests homes pateixen en major o menor mida el fet d'haver-se prestat a un joc ben arriscat.
Com en els seus altres llibres, Hustvedt torna sobre temes que domina, com ara la psicologia, la salut i la malaltia i, en aquest cas especialment, el món de l'art. Confesso que no ser bon coneixedor de cap d'aquests temes m'ha fet patir molt. En tot cas, proposo a qui no conegui a l'autora que comenci pel seu millor llibre, el preciós "Todo cuanto amé" (Circe i Anagrama, en català a Angle) o bé per una peça més lleugera, "El verano sin hombres" (Anagrama i en català a Edicions 62).
No em causa cap por suggerir "El príncipe que fui" (Alfaguara) del mexicà i català Jordi Soler, l'autor d'aquella gran novel·la de records que és "Los rojos de ultramar" (Alfaguara). Prenent novament la realitat com a base de la seva feina, Soler recupera la figura d'un successor de Moctezuma. A Toloriu i el Querforadat, tothom sap que una filla del rei dels azteques va residir al segle XVI a la Cerdanya en companyia d'un noble que havia participat a la conquista i va portar també un seguici reial i, segons llegenda, un tresor. Quatre segles més tard, en ple franquisme,  Guillem Grau Moctezuma va muntar un negoci a costa de l'explotació de la seva  més que forçada condició aristocràtica, autonomenant-se emperador. Basant-se en els favors del dictador, Grau va organitzar una estafa que va acabar creant-li greus problemes legals. A partir d'aquesta història inversemblant però real, Soler, canviant noms i moltes dades, construeix un relat imaginatiu sobre el personatge en un text àgil, a estones divertit i clarament inspirat en esquemes quixotescs.




dimarts, 21 d’abril de 2015

Amics del C.E. Sant Gabriel femení.


El darrer D’Ací D’Allà es va aturar a la porta d’entrada d’un camp de futbol situat al carrer Dolores Ibarruri de Sant Adrià del Besòs. Allí ens ha esperat una jugadora del C.E. Sant  Gabriel. És de Barcelona, va a l’Escola Súnion i té catorze anys, però vol mantenir l’anonimat perquè sent que parla en nom de totes. Això no obstant, ens deixa una foto per il·lustrar el post. L’entrevistem perquè ens parli de la seva experiència en el futbol i de quina és la situació del club.
- Des de quan jugues a futbol i on vas començar a fer-ho?
Des dels 8 anys. Als benjamins de la UB Catalonia. Era la única nena.
- Com va ser que vas venir a jugar al Sant Gabriel?
Des dels 11 anys, quan encara jugava als alevins, els del Sant Gabriel van començar a venir-me a veure jugar. Als catorze anys, quan ja no és permès de seguir jugant amb nens, vaig tenir la sort de poder fitxar per aquest club, un dels tres millors clubs del futbol femení català, juntament amb el Barça i l’Espanyol.
- Que ha representat per a tu esportivament i humanament pertànyer a aquest club?
Passar d’un club normal de nois  a un club de noies que sempre aspira a guanyar campionats. Aquí venen les millors, a vegades de ben lluny i de famílies socialment i culturalment molt diverses. Per tant, a més dels tècnics excel·lents, aprens molt de les companyies, tant futbolísticament com humanament. I després, totes les perspectives estan obertes: seleccions, jugar a primera divisió, etc.
- Quantes nenes i noies sou en els diferents equips?
Som unes 150, agrupades en nou equips de totes les categories a més de l’escoleta per les més petites, nenes de sis i set anys.
- Què representa per vosaltres que el vostre club tingui un equip a Primera Divisió Nacional, amb jugadores internacionals malgrat la seva joventut, competint amb els Barça, Atlético de Madrid, Atlhetic de Bilbao, València, Espanyol, Sevilla, etc.?
Les jugadores del primer equip són un model i un estímul. Tenir un equip a primera divisió, sent un club socialment modest, és un luxe i gairebé un miracle. El primer equip és un referent per totes les nenes i noies del club. Per això és tant important tractar de seguir a dalt.
- Alguns mitjans de comunicació, dissabte passat mateix El Periódico, s'han fet ressò de que el club passa per una situació especialment difícil que podria portar a renunciar a la primera divisió. Ens ho pots explicar?
El futbol femení encara no és gaire conegut, va poca gent a veure’l, rarament surt als mitjans i té molt poc suport oficial. Malgrat això, la selecció sub 17 és subcampiona d’Europa i del Món i la sub 19, subcampiona d’Europa, per cert, amb algunes jugadores del Sant Gabriel. Hi dediquem moltes hores i hi posem molta il·lusió, aquesta és la base. Però no n’hi ha prou. El nostre club ha tingut la sort de comptar amb un mecenes molt generós, però ara ja no pot posar-hi tants diners. Hem de buscar altres solucions.
- Què et sembla que podem fer els lectors del blog per ajudar-vos.
Necessitem sponsors, però també fer amics. Amics als que els agradi el nostre futbol, que es vulguin sorprendre veient-nos jugar, que vegin com es bo per tothom que les noies puguem fer-ho amb tota normalitat i que ens vulguin donar suport econòmic i fer-nos costat perquè el nostre club a més de bon futbol fa una gran labor social.
I, en efecte, el club, les jugadores i els pares s’estan organitzant per fer una associació d’amics del Sant Gabriel femení, els quals amb petites aportacions i l’escalfor del seu interès podrien ajudar molt perquè aquesta institució exemplar pugui seguir el seu camí. Si la voleu coneixer millor aquí teniu l'enllaç:

http://santgabrielfemenino.weebly.com/




diumenge, 19 d’abril de 2015

"Money, money"

Aquesta setmana han retingut  unes hores l’antic vicepresident del Govern del PP,  en Rodrigo Rato, per un altre escàndol financer més de la plaga interminable que estem patint. Això m’ha fet pensar que era un bon moment per reveure una de les més grans escenes d’un dels més grans musicals de tots els temps, “Cabaret”, segurament l’obra mestra del coreògraf Bob Fosse. Es tracta, com podeu imaginar de “Money, Money” on Joel Grey i Liza Minelli fan una extraordinària paròdia del déu que mou el món.



divendres, 17 d’abril de 2015

La Colometa al barri del Raval


El darrer mes de setembre us vaig parlar en aquest bloc de l'estrena al Teatro Español de Madrid de "La plaza del diamante", dirigida per Joan Ollé i protagonitzada per la Lolita Flores. En aquell moment destacava el fet que la proposta fos en clau de monòleg i, per descomptat, la sorpresa de l'actriu escollida. També apuntava la possibilitat que l'espectacle acabés arribant a Barcelona. Doncs bé, ja el teniu al Teatre Goya, i fins el 3 de maig, i val la pena no perdre-se'l.

Ara ja puc dir que haver optat per la Lolita és un gran encert. Com es pot veure a la imatge que il·lustra aquest post, l'artista fa un salt important per convertir-se en el personatge de la Colometa, per encarnar-lo o, gairebé diria, per reencarnar-lo. I és que realment es tracta d'una metamorfosi, gràcies a la qual els espectadors entenen millor que mai les misèries i l'essència de la Natàlia i la seva història en la Gràcia de la guerra i la postguerra. Encara que ella mateixa digui que no és una actriu de teatre sinó Lolita Flores (sic), el dia de l'estrena tots vam tenir la sensació d'estar davant d'una de les grans. Per això la nit va acabar amb una emotiva ovació per part de tot el públic que es va posar dret per agrair l'art i l'entrega de l'artista.

Per descomptat, l'espectacle també és una ocasió per redescobrir la duresa i la bellesa de les paraules de Mercè Rodoreda que, sorprenentment, sonen tan expressives i contundents dites en castellà com llegides en el català original. Segur que hi ajuden l'adaptació del text feta per Joan Ollé i la senzillesa de l'escenografia i la dramatizació, que donen absolutament tot el protagonisme a la paraula.


dijous, 16 d’abril de 2015

La guerra dels López Aguilar

L’ex-ministre de Justícia socialista, López Aguilar, que va ser el promotor de la Llei contra la Violència de Gènere, de 2004, eina legal imprescindible per lluitar contra aquesta xacra social, està  actualment passant per l’amarg tràngol de ser acusat de conductes tipificades en la mateixa  norma que ell va impulsar. El cas m’ha cridat l’atenció per ser un exponent més d’aquells girs inversemblants que pot deparar la vida, resumits en la dita “sic transit gloria mundi”, als quals em vaig referir en el meu post del passat 23 d’octubre.
Si López Aguilar és objecte d’una maniobra ordida per la seva ex-dona, Natalia de la Nuez, per aconseguir avantatges en el divorci que estan tramitant, o com a revenja per la seva decisió de trencar la relació, o bé tenen fonament fàctic les acusacions de “maltractament físic i verbal” des del 2.000 sofert per la presumpta víctima és quelcom que se sabrà aviat, atès que aquests processos tenen la virtut de la rapidesa en la tramitació i resolució pels propis Jutjats especials creats “ad hoc” per la pròpia Llei. Al cap de més de 10 anys de funcionament dels Jutjats de Violència de Gènere, el resultat és més que positiu, a l’haver contribuït eficaçment a donar resposta jurídica a una problemàtica de gran impacte social.
La polèmica al voltant d’aquest cas –extrapolable a d’altres- se centra en si aquesta Llei possibilita fer un ús abusiu de les denúncies per finalitats espúries, i, admetent que això sigui així, en quin percentatge es produeix. Estadísticament, en 2013 la Fiscalia va obrir només 22 processos per denúncies falses de les gairebé 125.000 presentades, el que representa un 0,018 % d’aquest total. Però d’altra banda, segons dades del Observatorio contra la Violencia Doméstica y de Género resulta que del 1.034.613 denúncies formulades per violència de gènere, només 328.045 van finalitzar en sentència (de les quals, 207.997 condemnatòries i 120.048 absolutòries), mentre que la resta, 706.508, o es van retirar abans de judici o es van sobreseure. Es a dir, que en un 79,89 % dels processos oberts van quedar exculpats, d’una u altra manera, els denunciats i/o imputats.
Es pot afirmar que entre les denúncies irrefutables i les falses, existeix una tercera categoria en la que s’encabirien, segons la jurisprudència, supòsits de maltractaments físics i/o psicològics mutus, els quals, si no estan marcats pel “predomini” de l’home sobre la dona, bé podrien tractar-se com a lesions fora de l’àmbit de la violència masclista, o bé simplement romandre al marge de qualsevol retret penal.
És probable que sigui el cas de López Aguilar, tot i que, mentre tant, es degui estar maleint per no haver acceptat la cartera d’Agricultura i Pesca en lloc de la Justícia l’any 2004. 

dimarts, 14 d’abril de 2015

La nova Diagonal

Per fi ha acabat la remodelació de la Diagonal que ens ha tingut amb obres tants mesos. El tema és polèmic i hi ha crítiques per tots els gustos. Que si els nous panots no són còmodes, que si les parades d’autobús són insuficients, que si el tràfic dels laterals resulta impossible, etc, etc.
A mi, en canvi, em sembla que en conjunt les obres han quedat prou bé. L’ampliació de les voreres dona una gran amplitud a la zona de passeig i sobretot les cantonades han guanyat molt espai. I el carril per bicis s’ha ampliat i clarificat. És clar que aquests espais per vianants possiblement es reduiran quan es posin en marxa les terrasses de bar per fer front a l’allau turística que ens ve a sobre. Però algun  preu s’ha de pagar per aquest negoci... També és veritat, com vaig veure passejant-hi el diumenge al matí, que es tracta un passeig fet a mida per passejants benestants. Però que s’hi pot fer, això ho porta el barri!

I finalment, el pla de promoció inaugural amb taules i hamaques a les cantonades, amb oferta de diaris, llibres jocs i espais per la canalla, degudament monitoritzats, és, sens dubte,  una descarada operació de marketing polític que en Trias, després d'haver sortejat amb èxit la polèmica de l'Hareu, ha dissenyat de cara a les properes eleccions municipals. Segurament més endavant seure al passeig no serà de franc! Aquí teniu un petit reportatge d’un matí de diumenge.



diumenge, 12 d’abril de 2015

El Musical dels dilluns

Un dels més grans musicals de tots els temps és, sens dubte, WEST SIDE STORY amb la música extraordinària del compositor i director d’orquestra americà Leonard Bernstein, lletra de Stephen Sondheim i coreografia de Jerome Robbins, es va estrenar el 1957.
L’adaptació cinematogràfia, dirigida per Jerome Robbins i Robert Wise es va estrenar a Barcelona al cinema Aribau, on jo la vaig anar a veure, el Desembre del 1962. Va tenir un èxit de públic extraordinari i va estar en cartell vuit anys i la van veure al voltant de sis milions d’espectadors. Tot un record!
La pel·lícula va marcar tota una època en la dansa contemporània i les coreografies de Jerome Robbins  van inspirar durant un llarg període la dansa de la segona meitat del segle XX.

Es fa molt difícil triar algun dels molts extraordinaris passatges que s’han fet cèlebres. Jo he escollit el número “Amèrica” en el que Anita i Bernardo, interpretats per Rita Moreno i George Chakiris interpreten, en la seva condició de membres de la banda porto-riquenya del Sharks, una paròdia de l’estil de vida americana.  Encara que són els actors els secundaris de la pel·lícula possiblement siguin els millors ballarins del repartiment. Espero que tots recordareu aquest moment de la peli.