dilluns, 16 d’octubre de 2017

Presó per Jordi Sànchez i Jordi Cuixart !


Aquesta nit amb la plena complicitat de la justícia, tan lluny de la separació de poders, els poders fàctics de l’Estat espanyol han demostrat la seva veritable intenció d’esclafar el poble de Catalunya. Anticipant-se fins i tot a l’aplicació del 155 han empresonat a Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, els líders de l’ANC i l’OMNIUM, les dos organitzacions civils més importants dels darrers anys, que han mobilitzat de forma absolutament pacífica milions de persones. El premi que els hi han atorgat: la presó.

Em temo que aquesta decisió i les que seguiran provocaran una reacció ciutadana molt important i faran gairebé impossible qualsevol diàleg o negociació. Només cal veure ara si l’empresonament de dos dirigents socials de la seva rellevància pot ser admesa per les instàncies politiques europees; encara que m’agradaria equivocar-me, pel que sembla no hi ha gaires esperances. En mig d’una forta indignació em temo que s’acosten temps molt foscos. Esperem, però, que s'aconsegueixi alliberar-los ben aviat!



diumenge, 15 d’octubre de 2017

EL POST 2.000

AQUEST ÉS EL POST 2000!
Aquests dies hem celebrat la publicació del post número 2.000 que es penja al Blog des del seu inici, el 22 de Juliol del 2008. Fa doncs ja més de nou anys. Com passa depressa el temps!  Per això, aprofitaré, potser per una certa deformació professional, per fer una mica de balanç d’aquests més de nou anys. Comencem per les estadístiques que ja ens diran alguna cosa.
Les 2.000 entrades suposen que  gairebé  cada  2 dies s’hi ha penjat alguna notícia.  El nombre de visites totals ha estat fins ara de 131.000, la qual cosa dóna una mitjana de 310 entrades setmanals , xifra que ha evolucionat positivament al llarg dels anys.
 Els 2.000 posts s’agrupen en diferents  Seccions. La distribució de les més importants és la següent,

Pel que fa a la distribució setmanal de les visites es produeix una concentració molt alta els dilluns (35%) i dimarts (15%), sens dubte com a conseqüència de la publicació de l’ària dels dilluns i de l’avís setmanal que cada diumenge al vespre reben per correu els lectors subscrits.
Pel que fa a la participació i inter activitat hi ha hagut un total d’uns  2063 comentaris dels lectors el que representa una ràtio de 1 comentaris per post. No és gaire, però comparat amb els ratis d’altres publicacions digitals no està malament del tot.
Sovint rebo també d’alguns lectors notícies, informacions o vídeos que em recomanen i que he penjat en el seu nom a la Secció “EL POST DEL LECTOR”. Totes aquestes aportacions són molt benvingudes.

A mesura que el Blog anava madurant hem incorporat una sèrie de col·laboradors amb una Secció fixa. Varem començar el 2011 amb les Seccions “ES DIU A MADRID, amb les cròniques de la Clara des de la capital i “AL CAP DEL CARRER “ amb la mirada d’en Pau des de Barcelona. En marxar la Clara de Madrid la seva Secció des de Barcelona es va transformar en “ESCENES”, dedicada al món de l’espectacle teatral.
Més tard varem anar incorporant més col·laboradors  amb noves Seccions fixes:

“RADAR GASTRONÒMIC”, a cura d’Hermínia Pujol“PARAULA ENCESA” a càrrec de les actrius  Marta Millà Imma Colomer ; “DURA LEX SED LEX” del lletrat Carles Cortina; “PANTALLES” a càrrec de Judit Vives i Jordi Castells, que també  és responsable de “MIRADES CURIOSES”. Va seguir “PINZELLS” en la que  Lluïsa Jové i Victòria Campillo ens mostren periòdicament els seus treballs. I finalment “D’ÀCÍ D’ALLÀ” on Lluís Boada ens trasllada les seves reflexions . Darrerament hem incorporat  “COSES QUE NO ENTENC” de la que s’ocupa directament aquest editor .
Segueix oberta la Secció “EL POST DEL LECTOR” on sempre que vulguin els lectors poden publicar les seves recomanacions. Per cert, per tal d’agrair la col·laboració d’aquells lectors que en els propers tres mesos ens facin arribar el seu Post tindran dret al clauer commemoratiu que hem preparat per celebrar el Post 2000.

I ara les valoracions qualitatives.
En conjunt hem format un equip molt compacte i divers alhora que fa una feina desinteressada i molt professional. Aquí teniu un retrat de l’equip:

El Consell de redacció de PROVA I ERROR
Segueixo força content de l’acollida que té aquesta iniciativa, que m’estimula i ajuda a estructurar les meves activitats; i sobretot em permet mantenir-me en contacte, encara que un tant anònim, amb amics i coneguts. Tot i  que ja sé que avui això és difícil us animo a participar en el debat amb els vostres comentaris perquè en sortirem tots enriquits. I si teniu notícies o temes que us agradaria veure publicats envieu-me’ls sense dubtar-ho.

També m’agradaria augmentar una mica el nombre de visitants i això només es pot aconseguir si els lectors consideren positiu recomanar el Blog a amics i coneguts que puguin estar interessats en el seu contingut. Això es pot fer de dues maneres, donant-los l’enllaç:   http://josepmcp.blogspot.com.es/  o bé  fent-me arribar el seu e-mail perquè els inclogui en el llistat setmanal de l’ària.
Per descomptat, agrairé qualsevol comentari crític o suggeriment que pugui millorar els continguts o la configuració actual del Blog. I finalment un sincer agraïment a tots els lectors i molt especialment a aquells, i no són pocs, que per correu o personalment m’han animat a continuar amb aquest “invent”.


L'Òpera dels dilluns


Aquest diumenge hem de brindar perquè aquest Post que avui llegiu i escolteu és el número 2.000 des que PROVA I ERROR va començar el seu camí l’any 2008.

Per això proposo als lectors del Blog que avui brindem amb una copa virtual de xampany. I per fer-ho escoltarem el brindis per antonomàsia del mon operístic:  el “Libiamo” de La Traviata de Giuseppe Verdi. He triat la interpretació de Rolando Villazon i Anna Netrebko en l’enregistrament del Festival de Salzburg del 2005, sens dubte la meva versió preferida d’aquesta òpera.

Estigueu atents al següent Post en el que farem un repàs a l’activitat del Blog en aquest darrers nou anys.

Salut a tots els lectors!



divendres, 13 d’octubre de 2017

John Carlin:un nou acomiadament a El Pais


La crisi econòmica i la deriva autoritària de El Pais no té límits.
Avui hem sabut que el diari acaba d’acomiadar el gran periodista John Carlin, que des de fa anys hi escrivia dos articles setmanals. Carlin és un autor d’enorme prestigi que ha publicat als diaris més importants de tot el món i que el 2008 va escriure el llibre “Invictus” sobre Nelson Mandela que va servir de base per a la pel·lícula del mateix nom.

A més de l’ERE que el 2012 va acomiadar 129 periodistes i treballadors, El Pais ja havia fet altres purgues ideològiques i prescindit darrerament de firmes reconegudíssimes perquè no s’ajustaven als seus criteris ideològics. Parlem de Maruja Torres, Miguel Angel Aguilar, Fernando Garea, Joan B.Culla i Francesc Mira entre molts d’altres.

Aquesta actitud va molt lligada a les successives crisi econòmiques que ha patit el grup Prisa, sobretot per les seves equivocades decisions d’inversió a Sud amèrica i en matèria televisiva. Això i la pèssima gestió de José Luis Cebrian l’ha carregat de deutes i ha fet que els principals accionistes del Grup siguin entitats financeres. Aquestes, amb les seves interessades ingerències en la línia ideològica i professional acabaran d’arruïnar el diari. Els principals accionistes són actualment el fons Amber Capital, (19%), Telefónica (13%), Banco Santander (4%), Caixabank (4,9%), HSBC (9%) i la familia Polanco. S’acaba d’anunciar el relleu de Cebrian i la seva possible substitució per Javier Monzón, persona molt vinculada a Ana Patricia Botin, i que va ser cessat fa uns mesos com a President de INDRA per la seva pèssima gestió.  

Els darrers temps, i especialment arran de les eleccions a la secretaria general del PSOE i de l’actitud respecte del conflicte de Catalunya, són moltíssims els subscriptors que s’han donat de baixa. Jo mateix en sóc un d’ells. El present i futur del diari estan ben compromesos i això és una molt mala notícia perquè s'apaga una de les poques veus que a vegades, cada cop menys,  encara trencava el poder monolític de la premsa madrilenya.


dijous, 12 d’octubre de 2017

Carta de una docente catalana a Alfonso Guerra

"Usted no recuerda, pero nosotros no olvidamos."

 Hay personas que con el paso del tiempo cambian o cambian sus actitudes. Algunas quizás modifican la percepción que tienen de las cosas; otros, con el paso de los años, adquieren la experiencia, la maduración que les hace vivir con su entorno con la capacidad reflexiva que incluso les permite comprender lo que nunca se habían propuesto entender. No es su caso, señor Guerra...

Parece que usted no sólo no ha adquirido esa madurez contemplativa y reflexiva, sino que, además, ha perdido la memoria. Ayer, en su intervención en Onda Cero, afirmó que las escuelas y centros educativos de Cataluña hace 40 años que están controlados por un profesorado sectario que se dedica a adoctrinar su alumnado de manera fascista, a la manera de Adolf Hitler y sus juventudes hitlerianas. Con sus afirmaciones de ayer, señor Guerra, usted me insultó, me agredió y, por ello, ahora dejaré de hablar de usted para hablarle de mí.

Sabe, yo soy catalana por obra y gracia del Caudillo de España. Soy de esa generación que nació en Cataluña porque los fascistas asesinaron o persiguieron a nuestros abuelos. Soy hija y nieta de aquellos andaluces que consiguieron rehacer su vida lejos de una Andalucía sometida a los terratenientes falangistas, que crearon un hogar en una tierra que se tuvo que rehacer de la represión franquista y que colaboraron en la creación de la escuela pública catalana a finales de los años 70. Una escuela pública, señor Guerra, que contó con un consenso político y social en el que participaron la mayoría de familias proletarias venidas de Andalucía y que fue un modelo surgido de una decisión democrática.

Sabe, yo soy de esa generación nacida en 1970 que no fuimos escolarizados en catalán, que todavía sufrimos las lecciones de maestros franquistas, que crecimos en plena transición, que pasamos miedo la noche del 23-F y que vivimos el entusiasmo de nuestros padres el día que ustedes, los del PSOE, ganaron las elecciones. Soy de esa generación que, mientras usted llegaba a ser vicepresidente del gobierno, trabajábamos para estudiar en la universidad.

Como le decía antes, señor Guerra, ayer me agredió, pero no sólo a mí... Ayer, usted escupió sobre la memoria de todos los muertos en manos del fascismo español; insultó a todos los padres y madres que han colaborado en la construcción de un modelo educativo consensuado; agredió a diferentes generaciones de profesionales de la educación que, desde 1975, han trabajado para que la educación en Cataluña sea siempre el garante de la transmisión y consolidación de los valores propios de una sociedad democrática.

Usted, con su actitud beligerante, no es nadie para situarme, a mí y a todos mis compañeros de profesión, a la misma altura que a los asesinos de nuestros abuelos. Usted, protagonista del primer caso de corrupción del gobierno socialista, no puede acusarnos de desarrollar desde las escuelas un movimiento prefascista. Usted, hijo de militar, que justifica las cargas policiales contra nuestros conciudadanos no puede acusarnos de ser despreciables.

Y es que usted, señor Guerra, no ha cambiado: sigue viviendo de la agresión verbal, de la mentira injuriosa, de la difamación injustificada... Porque tal vez usted ha olvidado que un día ejerció de socialista, pero nosotros recordamos que, en realidad, no lo fue nunca. Hoy, con sus dictados injuriosos, usted se asocia a la extrema derecha española, mientras nosotros, el profesorado catalán, seguimos trabajando para nuestro pueblo. Passi-ho bé, señor Guerra!

Maribel Gómez
Profesora de Secundaria del Departament d’Ensenyament

dimecres, 11 d’octubre de 2017

L'escola de la gana

Avui, per descomprimr una mica la tensa situació que travessem, la Marta Millà ens llegirà un altre conte dels que va publicar en el seu llibre “Petites històries per despertar”, un recull de contes zen del japonès Taigu  Ryokan, il·lustrat amb dibuixos de Jordi Arcalis i  música d’Horacio Puntí.

Es tracta de l’”Escola de la gana”




dimarts, 10 d’octubre de 2017

"Nit de reis" al Teatre LLiure

Em pregunto què més poden imaginar aquests directors joves per innovar el teatre... perquè aquest Shakespere sorprèn pel muntatge, per la posta en escena, pel vestuari, per la música, i per la interpretació d’aquests joves acabats de sortir de l’ou, desconeguts gairebé, que ens deixen bocabadats. De la Kompanyia jove del Lliure sempre admirem  la seva frescor, el seu enginy, la seva capacitat per ser polifacètics, capaços d’interpretar mentre ballen, de cantar mentre interpreten, o de tirar-se per terra i fer acrobàcies mentre reciten... aquesta vegada em quedaria curta posant qualsevol adjectiu que els honori.

Una història d’embolics amorosos, res de nou, res sorprenent, ja sabem la trama... però una posta en escena que ja ens deixa bocabadats només entrar al teatre: una boira espessa enterboleix l’escenari. Un escenari senzill, altrament: una gran paret al fons, amb una mena de cortina de dalt a baix, diria que metàl·lica, amb llums de neó que s’apaguen i encenen i van dibuixant diferents formes geomètriques a la mateixa cortina. Però darrera la “cortina” hi ha l’estupefacció, la sorpresa que es descobreix així que s’il·lumina: un extraordinari Arnau Vallvé amb la guitarra i bateria tocant sense parar durant gairebé tota l’obra. Els actors salten, ballen i pugen a l’escenari secundari sense que el públic s’adoni de com han pujat.

La caracterització dels personatges és excepcional: cada personatge és interpretat per  l’actor adequadíssim. Gairebé comparable als dibuixos d’en Xavier Nogués a la revista Papitu.
A més fan riure, molt. Per a mi és difícil riure al cinema o al teatre, però en aquesta obra vaig riure molt amb els criats, sobretot, i amb les bromes que es fan entre ells.
Si en Pau Carrió com a director us va agradar la temporada passada amb Hamlet i L’Hostalera,  aquí confirma la seva peculiar originalitat a Nit de Reis. Ell, juntament amb l’Arnau Vallvé (Manel) són els artífexs de la música i les cançons. Encara que ara ja han acabat les representacions estigueu atents per si algun dia la reposen.

Carme Bohera


diumenge, 8 d’octubre de 2017

L'Òpera dels dilluns

Aquest passat dijous, gràcies novament a la nostra amiga Maria Jesús, vaig tornar al Liceu a l’assaig general de “Un ballo in maschera” de Giuseppe Verdi, que, per cert, serà retransmesa en directe a l’opera al cinema el proper 24 d’Octubre.

He triat "Teco io sto", el seu duet més famós, en una extraordinària interpretació de Luciano Pavarotti, en el paper de Riccardo, però sobretot de la soprano Katia Ricciarelli, en el rol d’Amèlia. L’enregistrament és del 1980, i la imatge força deficient, però trobo que les veus mereixen que l’escoltem avui.



dissabte, 7 d’octubre de 2017

Carta al President Puigdemont

Publiquem la carta que ens ha fet arribar el nostre amic lector Enric Roldan. La va publicar el passat dimecres a El Periódico,  excepte  les paraules que va suprimir el diari (en color blau en el text)

President Puigdemont no faci de Felipe VI que ha ignorat, menyspreat a una part molt important dels catalans i catalanes, ha menyspreat als que van ser agredits diumenge, ha menyspreat als que vam votar diumenge i ha menyspreat a  totes les persones que avui han omplert els carrers i places d'arreu de Catalunya. Avui el Rei ha rebentat l'article 56 de la Constitució on diu que ell és "l'àrbitre" del funcionament de les institucions de l'estat. Avui molta més gent cridarà Visca la República i estic convençut que a Espanya també més gent ha cridat : VIva la República !!!.  

President no faci com ell ni com el Presidente del "gobierno" de España...no menyspreï  a més de la meitat dels catalans i catalanes que no van votar Sí en un referèndum que no va ser "com sempre", que no va complir ni la mateixa llei del Referèndum que va aprovar el Parlament de Catalunya durant la primera setmana de setembre. No proposi la DUI , no porti els resultats encara no validats de l'1-O al Parlament....Faci cas a les seves paraules del dia 29...."que tot el que guanyarem l'1-O no el perdem el dia 2, ....Pensi no només amb la gent que va votar Sí.

La POLÍTICA amb majúscules necessita polítics de talla XXl , de talla gran, que són aquells que no només governen per als seus. Si us plau no faci de Rajoy, no faci de Felipe VI...Demostri que no tots els governants que tenim són iguals i sap que tindrà , aquí SÍ , la immensa majoria de les catalanes i catalans al seu darrera perquè volen votar com sempre. VOTAREM !!!

Enric Roldan


Estaba de parranda

Els musicals de Polònia acostumen a ser molt bons. El d'aquest dijous em va semblar impagable. Aquí el teniu.



divendres, 6 d’octubre de 2017

Coses que no entenc (o sí) XXXII

. Que es vulgui inculpar als governants catalans per malversació de fons públics en l’organització de consultes electorals i no  es digui res del cost del desplaçament de tropes policials a Catalunya que haurem de pagar entre tots.  

. Que tots els serveis d’”intel·ligència” i espionatge espanyols hagin sigut incapaços de localitzar i segrestar milers d’urnes que varen arribar perfectament al col·legis electorals.

. Que tots els serveis informàtics espanyols, que s’han dedicat a tancar infinitat de webs, no hagin detectat l’existència d’un sistema que ha permès votar a qualsevol col·legi electoral.

. Que després del que hem vist als carrers i col·legis electorals es pugui dir que no hi ha hagut un referèndum (no pactat, evidentment).

. Que després els vídeos que ha vist tot el món es pugui negar l’evidència i dir que l’actuació policial ha sigut “professional i proporcionada”.

. Que el President del Govern es permeti no comparèixer al Parlament fins la setmana vinent.

. Que el portaveu del PP Rafael Hernando pugui dir que el Govern de la Generalitat és nazi.

. Que en Gerard Piqué segueixi volent jugar amb la selecció espanyola després de tot que li diuen.

. Que el Rei, en el seu paper constitucional de “moderador i àrbitre”, pugui fer un discurs dient exactament allò que diu el PP.

. Que en les manifestacions d’aquests dies, que ha mobilitzat milions de persones, no hi hagi hagut el més mínim incident.

. Que la Soraya Sáez de Santamaria no tingui altra cosa a fer que querellar-se amb Hristo Stoítxkov perquè ha dit que ella i la seva família són franquistes.


dijous, 5 d’octubre de 2017

Una escapada al Lluçanès: Església Monestir de Santa Maria de Lluçà

Aquest estiu he dut a terme una visita a l'Església Monestir de Santa Maria de Lluçà, i l'he trobat molt interessant i gaudit força, per la qual raó ho vull compartir amb vosaltres.

Començo per dir que una culpa important de l'interès de la visita ha estat la magnífica explicació del conservador de l'església, Joan Vila. Us recomano que us assegureu que quan la visiteu disposeu d'aquest acompanyament. No us serà difícil, ja que aquest home viu tocant a l'església, on hi desenvolupa tasques de conservació i historiografia.
D'entrada us remarcarà el paper important que aquest monestir té en la història del romànic a Catalunya; us ensenyarà la seva estructura i els seus recons, incloent les pintures originals que conserva, així com el frontal de l'altar, també excepcional, encara que en aquest cas és còpia, ja que per seguretat l'original es troba al Museu Episcopal de Vic. L'explicació dels quadres va acompanyada d'una munió d'anècdotes que us interessaran i divertiran.

L'explicació, molt variada i enriquidora, us portarà també a molts altres àmbits, per exemple a entendre una mica més com era la vida i l'economia en aquella època. Així, aquest monestir basava part de la seva economia en l'obtenció de l'oli, producte molt valuós i estratègic en el aquell temps, avançant-se a l'actual petroli (oli obtingut de la terra).

Abans d'acabar l'entrada vull envair una mica el terreny de l'Hermínia, i recomanar-vos que el dia que feu la visita a Santa Maria, aprofiteu per anar a menjar a la Fonda Sala, a Olost, tot just a una distància de 14 Km de Santa Maria de Lluçà.
El restaurant, l'ànima del qual és Toni Sala, ha estat guardonat amb una estrella Michelin. Podeu per tant gaudir-hi un àpat de gran nivell. Però si preferiu controlar una mica el pressupost, la fonda disposa els dies laborables un menú de diari, basat en cuina casolana, amb un preu absolutament assequible, sempre sota la garantia de la mà d'en Toni Sala.

Ja veieu que el Lluçanès té moltes temptacions per deixar-vos-hi caure.




dimecres, 4 d’octubre de 2017

Novetats i recuperacions

Aquesta secció recomana sempre llibres editats recentment. Em permeto però fer aquest cop una excepció amb dues grans obres de finals del segle passat amb l'excusa de que han estat traslladades al cinema o la televisió, en tots dos casos molt dignament. Em refereixo a "Pastoral americana", de Philip Roth (reeditat en Debolsillo i La Magrana), i "El cuento de la criada", de Margaret Atwood (Salamandra). El primer revisa els canvis polítics en els Estats Units dels temps de la guerra de Vietnam a la llum del patiment d'una família trencada per l'adhesió de la filla a un nucli terrorista. El segon és una terrible distopia que centra la crítica a una societat militaritzada  i fortament jerarquitzada en el paper subaltern de les seves dones.

Entre les novetats, en destaco tres. Comencem pel controvertit Javier Marías, qui amb "Berta Isla" (Alfaguara) s'atreveix de nou amb el tema recorrent a la seva obra de l'espionatge i també, com va fer a 'Los enamoramientos', amb donar veu en primera persona, en bona part de la novel.la, a una dona. Com sempre, la seva prosa ens captiva i fins i tot ens fa disculpar-li les situacions menys versemblants de la trama, posada al servei d'una reflexió sobre el desconeixement de l'interior de la persona que comparteix la nostra vida.

Sota una apariència molt més modesta de novel.la breu, però amb un gran vigor literari, m'ha sorprès gratament "La seducción", de José Ovejero (Random House), on retrata un escriptor egòlatra en crisi contraposat a dos joves en un joc de relacions de poder captivador.

També proposo, especialment per aquells que ja han llegit i aplaudit la impressionant 'Patria', de Fernando Aramburu, "Mejor la ausencia"(Random House),  primera obra de ficció de l'assagista Edurne Portela, amb el conflicte basc com a cruel determinant de l'evolució d'una família biscaïna. Un gran llibre que espero que trobi continuitat.

Acabo agraint i adherint-me a la recomanació que ens va fer la companya de blog Imma Colomer a la ressenya que va lliurar per Sant Jordi del molt ambiciós "Al vertigen", de Núria Perpinyà (Empúries), on l'alpinisme ens dona un marc excelent  per parlar sobre l'amor i la mort.



dimarts, 3 d’octubre de 2017

Aturada

                                                                 Foto: J.M.Cortina

Avui el Blog s'afegeix a la jornada d'aturada en protesta per les accions policials el dia de la celebració del Referendum i per tant no publicarem el post previst.


diumenge, 1 d’octubre de 2017

L'Òpera dels dilluns

Avui ha sigut un dia molt trist a Catalunya en el que s’ha confirmat definitivament la naturalesa repressiva de l’Estat espanyol amb quantitat d’agressions violentes a un poble que volia votar pacíficament en exercici del seu dret  i que en cap moment ha agredit a les forces de l’ordre públic. I, el que és més greu, tot això sembla reduir encara més les  possibilitats d’una solució política acordada i deixarà unes ferides molt intenses en la nostra convivència.

Per això avui, encara que ja ho ha fet alguna altra vegada, avui sonarà al Blog el cor “Va pensiero” del "Nabucco" de Giuseppe Verdi, una música que reflecteix el meu pensament aquest vespre. L'escoltarem en la versió enregistrada al Metropolitan de NovaYork el 2002 dirigida per James Levine.



divendres, 29 de setembre de 2017

Tierra de Campos


El nostre crític literari ja va recomanar aquest llibre en el seu darrer post. D’entre les seves innumerables propostes aquest estiu he llegit “Tierra de Campos” de David Trueba i haig de dir que m´ha agradat tant com per insistir en la recomanació.
Trueba ens explica en el seu darrer llibre la vida i aventures de Dani Mosca, un cantant de música moderna que, al seus quaranta anys, ens parla de la seva trajectòria familiar i professional. Ho fa al fil d’un viatge en un furgó fúnebre per tal d’enterrar al seu pare al poble on va néixer, a la comarca de Tierra de Campos. 
 
El text té un gran  sentit de l’humor i ens fa riure molt sovint però també està farcit de consideracions molt profundes sobre l’amor, la família, la música i l’amistat que són els eixos de la narració.
L’estructura de la novel·la és bastant lineal, sense un crescendo narratiu, però amb hàbil gestió dels temps amb anades i vingudes que la fan molt àgil i amena. La prosa de Trueba és molt rica però directa i fàcil de llegir.

No ho dubteu. És un llibre que us farà passar molt bones estones i  reflexionar alhora sobre la vida.


dijous, 28 de setembre de 2017

Mobilitzacions

Aquests darrers dies s’estan vivint mobilitzacions ciutadanes de tota mena per fer front a l’escalada de repressió polícial i judicial. Són reunions pacífiques i festives en les que s’aplega gent de totes condicions que reivindiquen amb fermesa les llibertats de vot i expressió. 
Aquí teniu un reportatge de tres d’elles: La trobada a la plaça de Sant Jaume en recolzament dels alcaldes el diumenge 17, la concentració davant del TSJC el dimecres 20 i la marató per la Democràcia a la Universitat de Barcelona el passat diumenge.

Clickeu la foto per veure el reportatge 



dimecres, 27 de setembre de 2017

La poma de Cézanne.

 Va ser estudiant la vida i obra del pintor provençal que vaig entendre la importància de la maduresa, i això em va passar tard, massa, essent ja gran. Les persones i les comunitats tenim difícil de madurar quan estem “sobreprotegides”, ja sigui en la vessant autoritària, ja sigui en la vessant permissiva o, com sol succeir, mes o menys explícitament, en una combinació de les dues. Les darreres generacions de catalans ens hem format sota les diverses variants de la “sobreprotecció”, amb una evolució des de la dominància autoritària, que vam patir els nascuts a la postguerra, fins a l'aparentment permissiva dels ja nascuts en democràcia. Caldria ponderar-ho bé i cas per cas, ja que la giravolta dels costums propiciada pels avenços científics i tècnics de la mà del capitalisme i amb la complicitat, sovint avantguardista, de l’esquerra, l’hem viscuda tots, inclosa l’exaltació de la perpetua joventut.

Però això no ha estat tot, ni, com els fets demostren, tampoc ha estat el més important. Es va crear una democràcia tutelada, però efectiva, dins uns límits (com totes per cert, allò que canvia són els fonaments i l’elasticitat dels límits); ha predominat el seny en política; ens hem integrat a la Unió Europea; hem lluitat per aconseguir un considerable estat del benestar; hem mantingut, tot reformant-les, estructures bàsiques de la societat, talment la família; i, sobretot, hem treballat i estudiat molt. Tot això ens ha fet madurar.

A través Cézanne vaig entendre la realitat i importància de la maduresa en veure en què consistia el seu procés pictòric: construir l’obra pinzellada a pinzellada, per taques de color, de manera que el color vagi esdevenint forma i que aquesta assoleixi el seu punt bo quan el color assoleix la seva plenitud. Talment un fruit, una de les seves pomes, per exemple, que aconsegueix l’equilibri de forma i color. Aleshores diem que és madur, la qual cosa es tradueix no solament en bellesa, sinó en els millors sabor i olor. La maduresa, per tant, és la realització, la plenitud de la seva realitat. I això que s’aplica en un quadre, potser es pot aplicar a la persona i certament a una societat.

Venint d’una tradició d’esquerres poc sensible al fet nacional, però molt sensible a les mobilitzacions democràtiques, em vaig incorporar amb una dosi d’escepticisme a les manifestacions multitudinàries pel dret a decidir. Aquelles manifestacions mai vistes van propiciar-me aviat una revelació. Les famílies i persones que es manifestaven al meu costat es llevaven d’hora per obrir o anar a la botiga, la fàbrica, el taller, el despatx, anar a estudiar o pujar al tractor; posseïen majoritàriament casa pròpia personal o familiar i molts d’ells una i, alguns, dues residències secundàries; els fills tenien estudis universitaris, sovint amb masters i doctorats obtinguts en universitats d’ací o d’allà; viatjaven amb normalitat a l’estranger per vacances o per feina; anaven al teatre, al cinema, a la biblioteca o fins i tot a òperes i concerts; col·laboraven amb ONG’s o en tasques solidaries i eren capaços de manifestar-se  alegrament, il·lusionadament, cívicament, sense ni tirar un paper a terra..., però combativament. La revelació va ser la següent: els components d’aquelles manifestacions havien assolit la maduresa social i reivindicaven un dret més en el seu procés de realització: governar-se. Per la manera com havien conduït la seva vida personalment i col·lectivament, els semblava merescut, lògic i millor que cedir-ho als que confonen fins i tot despesa i inversió.


Cal dir-ho: estem davant, protagonitzem, un fenomen polític i social nou. No havia succeït mai res semblant ni aquí ni enlloc. Estant dins, no és fàcil d’entendre-ho i menys encara d’explicar-ho bé. En aquest terreny hi ha una feina apassionant a fer. Certament, no és aquest dèficit d’explicació la raó per la qual l’Estat actua com actua. Instal·lat en la seva naturalesa d’Estat “sobreprotector de tots els súbdits” ens ha tractat d’abduïts, manipulats, assetjats i abusats, és dir, de víctimes immatures. Víctimes seves, està per veure; immatures, en cap cas. Cézanne, quan pocs li feien cas, va profetitzar: “Amb una poma conqueriré París”.



dilluns, 25 de setembre de 2017

"La calavera de Connemara" a La Villarroel

El passat divendres es va estrenar a La Villarroel "La calavera de Connemara", una comèdia escrita per un dramaturg irlandès contemporani, Martin McDonagh, que ha tingut gran èxit tant a Irlanda com a Londres.
A l'espectacle hi actua la Marta Millà, col·laboradora d'aquest bloc. Al seu costat, els personatges principals estan protagonitzats per dos actors joves però de carrera efervescent, l'Oriol Pla i el Pol López. Del primer us n'hem parlat recentment des d'aquí quan es va estrenar la versió cinematogràfica de "Incerta glòria". Us dèiem llavors que era un luxe veure la seva creació del Soleràs de la novel·la de Joan Sales. Ara us confirmem que és un luxe veure'l de ben a prop sobre l'escenari, en un paper amb un registre totalment diferent.

A l'escenari, el tàndem d'aquests dos actors és una mena de recreació del joc que s'estableix entre els dos pallassos clàssics, l'August pallús (Pla) i el llest (López). Un joc al servei d'una història macabra i molt divertida ambientada en un cementiri irlandès. Val la pena deixar-se sorprendre!



diumenge, 24 de setembre de 2017

L'Òpera dels dilluns

Fa un parell de setmanes vaig comentar que havia anat a veure al Liceu “Il viaggio a Reims”, una òpera molt alegre, que entre d’altres coses era famosa pels seus concertants, una de les grans especialitats de Rossinni, que sap combinar a la perfecció les intervencions de diferents cantants. He localitzat un dels seus famosos concertants al final del primer acte en el que deu solistes de gran nivell ens van oferir un exemple de perfecte sincronia. 




dissabte, 23 de setembre de 2017

Votarem, de Josep Ramoneda


En Josep Ramoneda és un analista molt fí. Avui, en un article al ARA, assenyala un línia possible d'acció del Govern de la Generalitat que jo consideraria també la més inteligent i estratègicament més eficaç donada l'actual correlació de forces. Certament cal lluitar i mobilitzar-se fins al límit, fins al darrer dia, però no fins a l'extrem d'una extenuació que ens deixaria molt debilitats de cara al futur.




divendres, 22 de setembre de 2017

Paula Rego a la Virreina


Fins el 8 d’Octubre es pot veure al Palau de la Virreina una magnífica exposició “Lèxic Familiar”de la pintora portuguesa Paula Rego. Jo, com moltes persones  amb les que ho he comentat, no la coneixia i vaig quedar parat per la força i la qualitat d’aquesta pintora nascuda a Lisboa el 1935.

Prego té un estil proper a l’expressionisme de Bacon o Freud i en alguns dels seus gravats en recorda l’obra de les pintures negres de Goya. Dibuixa extraordinàriament i amb una gran versatilitat d’estils i tècniques. Les temàtiques que toca, giren molt sovint al voltant del món de la dona i normalment estan tractades amb molta sinceritat i alhora amb una gran duresa.  

En fi, és una exposició amb molta obra que requereix una visita llarga.  No queden gaires dies però si us agrada la pintura potent us recomano que no us la perdeu.

dijous, 21 de setembre de 2017

Citacions per una mesa electoral

¿Què fer si es rep la citació per anar una mesa electoral pel referèndum de l’1-O?
La pregunta que formulo és de molt senzilla resposta per un independentista de pedra picada o per un unionista de soca-rel: el primer hi anirà sense pensar-s’ho dues vegades i l’altra declinarà enèrgicament a col·laborar en un referèndum que considera il·legal.

Però la pregunta és pertinent per aquella gent, diguem-ne d’ordre, i en certa manera temorosa de la llei, grup social heterogeni en el que hi cabria des de l’independentista instrumental, a l’unionista moderat, passant pel catalanista pragmàtic, que poden estar disgustats pel fet que, facin el que facin, poden rebre una patacada legal, per qualsevol dels dos bàndols:

Si es presenten a formar part de les meses electorals, poden témer que es faci realitat l’amenaça del Fiscal General de l’Estat, que assegura que poden ser perseguits penalment com a “cooperadors essencials en un acte il·legal”, i si no es presenten, la Generalitat pot imposar sancions econòmiques, atès que es obligatori comparèixer segons la Llei catalana de Referèndum, la qual es remet, en matèria de sancions, a la Llei espanyola del Règim Electoral General, de 1985.
Hem de reconèixer que la situació pot ser incòmode i fins i tot esdevenir kafkiana (autor, casualment o no, de l’obra “El procés”), com a símbol de l’angoixa que pot patir un ciutadà normal i corrent sotmès a dues legalitats enfrontades i inconciliables.
Sembla de tota manera que aquest dilema existencial/legal no arribarà a produir-se, atès el zel posat per l’Estat per impedir que les citacions per a les meses electorals arribin als seus 55.000 destinataris, entre presidents i vocals.

Però, per si un cas arribessin, i no es tingui clar el què fer, sempre tindreu l’opció de fer el que feia un conegut meu advocat quan no volia anar a un judici i provocar la seva suspensió: li demanava a un amic seu metge que li fes un certificat mèdic fent constar que patia un atac de còlic-nefrític i el presentava un dia abans al Jutjat per excusar la seva absència a l’endemà. Crec que ho ha fet set o vuit vegades, i sempre li ha sortit bé.
És només una idea. 



dimecres, 20 de setembre de 2017

El cocodril

Seguim amb els dibuixos amb els que la Lluïsa va il·lustrar els poemes de Miquel Desclot de “El bestiari de la Clara".

Avui li toca el torn al cocodril, que pateix de mal de queixal. No és d’extranyar amb tants com en té…

El cocodril
           del Nil
       crida al mussol
          del Pol:


     -Ai, el queixal
         quin mal!

 I el mussol
         del Pol
   al cocodril 
         del Nil:


   -Posa t’hi gel
          amb mel

dimarts, 19 de setembre de 2017

Dalí Eureka! a Ceret


Com dèiem fa poc parlant de l’exposició Dalí al Palau Robert, el geni de Figueres està de moda,. Aquest estiu, fins el 30 de setembre, els seus fans es poden acostar al Museu d’Art Modern de Ceret que presenta una altra mostra el seu art, “Dalí Eureka!”, que vol incidir especialment en la importància que la ciència va tenir en la seva obra.

És una exposició que presenta 180 obres de Dalí cedides per la Fundació Gala-Salvador Dalí, el Museu Reina Sofia de Madrid, el Centre d'Art Georges-Pompidou de París i diverses col·leccions privades. La resta fins a les 300 peces exposades són obra d’artistes vinculats a Dalí com Buñuel, Man Ray, Descharnes o Brassai.

L’exposició, molt àmplia, està estructurada a partir de seccions dedicades als diferents conceptes científics que Dalí va anar utilitzant al llar de la seva obra: les teories de la relativitat, la física quàntica, el principi d’indeterminació, la psicoanàlisi. 
  
Tot aquest material podrà ajudar al visitant a dilucidar fins a quin punt el coneixement de Dalí de tot aquest mon científic era real o si poc a poc el va utilitzant simplement com un element més de la creació del seu personatge mediàtic i delirant, un geni de la impostura.


dilluns, 18 de setembre de 2017

"Respecte", d'Antoni Puigverd

Fins i tot un intelectual com Antoni Puigverd, tan lluny de l'independentisme, escriu un article com aquest on posa de relleu la manca de respecte envers els catalans de les elits espanyoles. Aquí el teniu.

diumenge, 17 de setembre de 2017

L'Òpera dels dilluns

En aquests començaments de temporada és moment d’escoltar enregistraments mítics. I avui hem triat l’ària “Casta Diva”, de Norma de Bellini, probablement una de les més famoses de la història de l’òpera.  La interpreta un altre mite, Maria Callas, en un enregistrament del 1957 quan la diva estava en plenitud de facultats. Impressionant! Ahir precisament es complia el 40 aniversari de la seva mort.



dissabte, 16 de setembre de 2017

"Repressió" de Manuel Castells

Una altre magnífic article de Manuel Castells a La Vanguardia d'avui.


divendres, 15 de setembre de 2017

VISA pour l'image


Com cada any a començaments de Setembre anem a Perpinyà per veure el VISA pour l’Image, el millor certamen de fotoperiodisme del món. 
Aquesta vegada m’hi he quedat dos dies i he pogut viure unes jornades de la setmana professional, entrevistar al President del Festival i assistir a diversos actes inclosa una de les sessions de passi diapositives al amfiteatre del Camposanto. Tota una experiència.

Aquí teniu la crònica publicada al NÚVOL.




dijous, 14 de setembre de 2017

La manifestació de l'11 de Setembre

El passat dilluns es va viure una nova gran manifestació de la Diada. Com cada any vaig fer algunes fotos que us ofereixo en aquest breu reportatge.

Clickeu sobre la imatge per veure tot el reportatge