diumenge, 14 de febrer de 2016

L'Òpera dels dilluns

Aquest dijous varem anar a veure una versió de “El Trovador” que es retransmetia en directe des de l’Òpera de La Bastille. Tenia dos atractius molt especials, d’una banda la direcció escènica de la Fura dels Baus i d’altra la presència en el paper de Leonora de la meva soprano favorita l’Anna Netrebko.

Malauradament, molt a darrera hora, la Netrebko va haver de cancel·lar degut a una indisposició i va ser substituïda per la xinesa Hui He. La veritat és que ho va fer molt bé però també que el timbre i la qualitat de veu de la Netrebko són irremplaçables. Què hi farem! De tota manera va ser una gran  representació perquè el muntatge és excel·lent i la resta del repartiment, encapçalat pel tenor Marcelo Alvarez, el baríton Ludovic Tezier, i la mezzo Ekaterina Semenchuck va estar a gran alçada.
Els lectors del Blog, però, sí podran escoltaran avui la Netrebko en l’ària “Damor sull’alli rosee”, en un enregistrament fet a Salzburg del 2014.




dissabte, 13 de febrer de 2016

Refugiats al Palau Robert


Als jardins del Palau Robert es presenta una exposició fotogràfica a l'aire lliure de les experiències dels refugiats en la seva dramàtica fugida. Aquí en teniu la crònica.




divendres, 12 de febrer de 2016

CiU, a l'hemeroteca


 Quin invent, l’hemeroteca. Seguim el rastre dels titulars de premsa fins un any enrere -12 de febrer de 2015-, i què descobrim? Una picabaralla a la federació de Convergència i Unió. Insòlit, eh? Els mitjans s’han posat les botes, durant anys, gràcies a les diferències i retrets recurrents entre els dos socis, entre Pujol i Duran, entre Mas i Duran, entre qui sigui i Duran.

 Però aquesta gloriosa etapa de la política catalana es va tancar el juny del 2015, amb la separació definitiva de convergents i democractacristians. Ja ho sento, perquè ara només ens queda -a nosaltres i especialment a Duran, l’oblidat- tirar d’hemeroteca per reviure-la.

També és divertit comparar el discurs dels diferents mitjans respecte aquell matrimoni impossible, i intuir –per dir-ho fi- qui li augurava més futur, qui minimitzava els problemes de convivència, i qui el volia rematar. 

“Amenaça de ruptura a CiU”, titulava aquell dia ‘El Periódico’; “Unió fa pinya amb Duran i CDC evita el xoc”, interpretava l’Ara’; ‘Duran acusa a CDC de desautorizarle y CiU se instala en una nueva crisis’, apuntava ‘La Vanguardia’, això sí, excloent la notícia de la seva portada. Un cop més, no hi ha titulars innocents, ni informació ‘objectiva’.

dijous, 11 de febrer de 2016

Més coses que no entenc IV

No sé pas què em passa però haig de confessar que cada dia hi ha més coses que no entenc.

-        Que la Conferència episcopal espanyola destini al finançament de la vomitiva cadena de televisió 13TV 10 milions d’Euros i a Càritas només 6 milions.

-        Que el sentit de l’humor del programa de TV3 “El Foraster” pugui fer riure tant a la gent dels pobles que visita.

-        Que a NovaYork es gastin 3.500 milions de $ per construir una estació de metro encarregada a l’arquitecte valencià Calatrava.


-        Que mentre el President Puigdemont diu que vol sotmetre el projecte de Barcelona World a la votació dels habitants de les comarques afectades el Vicepresident Junqueres digui que “si s’ha de fer una consulta s’hauria de fer per tot el país”


dimecres, 10 de febrer de 2016

Fruita fresca

Aquest mes la Lluïsa gira la seva paleta cap a la natura. Utilitza els primers plans i és com si anéssim amb ella al mercat i  en una parada de fruites i verdures triéssim plegats aquelles peces que més ens agraden  i les agaféssim amb les nostres pròpies mans.

                     Clickeu sobre la imatge per veure la sèrie 


dimarts, 9 de febrer de 2016

Encara més coses que no entenc III

-       Que per donar classe o treballar amb menors s’hagi demanat a tots els possibles candidats un certificat d’antecedents penals que acrediti que no han sigut mai condemnats per delictes sexuals.

-      Que l’ex conseller delegat del BBV, Àngel Cano, que va cesar el passat mes de maig, després d’exercir sis anys el càrrec, hagi rebut un pla de pensions de només 45 milions d’euros i que el del President del Banc, Jesús González, sigui, de moment, de 80 milions.

-       Que es detingui i s’empresoni a dos titellaires per un cartell en el seu teatrí quan centenars de mafiosos passegen tan tranquils pel carrer.

-        Que el PP, enlloc d’expulsar Rita Barberà la col·loqui com a suplent de la diputació permanent del Senat de manera que si hi hagués eleccions conservaria la seva condició de senadora i per tant d’aforada.

dilluns, 8 de febrer de 2016

Carnestoltes a Venècia

Aquests són dies de Carnastoltes i per això tornarém a veure les fotografies que vaig fer fa uns anys a Venècia. Enjoy!

Cliqueu sobre la foto per veure la sèrie




diumenge, 7 de febrer de 2016

L'Òpera dels dilluns

Fa pocs dies l’orquestra The English Baroque Soloists i el Montverdi Choir dirigits per John Elliot Gardiner varen  interpretar amb un gran èxit al Palau de la Música la Missa en C menor de W.A. Mozart. Pels que varen tenir la sort d’anar-hi, però sobretot pels que ens la varem perdre, al proposta de la seguidora del Blog Montserrat C.  us oferim avui un fragment de l’ària “Et incarnatus est” interpretada per la soprano Miah Persson.



dissabte, 6 de febrer de 2016

Humor de Forges

Fa temps que no penjem cap acudit. En aquests temps no convé perdre el sentit de l'humor. Per això avui recuperem el de Forges.



dijous, 4 de febrer de 2016

Radio i melangia

La melangia és un sentiment que va augmentant a mesura que passen els anys. Per això us proposo que veieu avui, sobretot els que ja hagin arribat a la seixantena, aquest vídeo que m'ha fet arribar la Maria Llum, fidel seguidora del blog. Recordareu alguns dels programes i falques publicitàries de la de radio que havíem escoltat quan érem nanos. Jovincells, abstenir-se




dimecres, 3 de febrer de 2016

La Cantina mexicana

Em sembla que encara no us havia recomanat cap restaurant mexicà malgrat que fa molts anys que s’han establert per tota la geografia catalana. Es fa difícil de parlar-ne d’un en concret, perquè n’hi deu haver molts de bons, entremig d’altres més mediocres, així que m’he decidit per la Cantina mexicana, al barri de la Sagrada Família, que fa pocs mesos ha obert també  a Les Corts.
El xef, Victor Berkelaar que fa anys que es va establir a Barcelona, ens ofereix una cuina de qualitat: no és tan fàcil fer un bon guacamole, cal una bona matèria primera i servir-lo amanit amb el picant just.
A banda de quesadillas, tacos (el vegetal és genial), nachos, enchiladas i altres plats tradicionals menys populars com els chilaquiles verds i vermells, la cochinita (porc  adobat) o el chamorro (vacú cuinat molt lentament), hi trobem també una tonyina als tres pebres feta com si fos un tataki al punt just de cocció i una salsa amb mel impressionant, uns ceviches (en versió aguachile) molt ben marinats. En definitiva, crec que tant si us agrada la cuina mexicana, com si no l’heu provada massa, hi hauríeu de fer una visita. S’adapten als nostres gustos i serveixen les salses més o menys picants per separat. De postres hi destaca un pastís de tres llets (condensada, natural i quallada) difícil de trobar, que, tot i que per mi em resulta molt dolç, és altament apreciat.
Pel què fa a la decoració, cal dir que no es passen gens de folklòrics, l’ambient és ben acollidor i el servei també, molt amable i disposat a explicar-vos tot allò que no sapigueu. Ah! I, a banda de cerveses mexicanes i bons tequiles, els més nostrats hi trobareu la barcelonina Moritz (clara i epidor).
Avís final, veig en el seu facebook que els dies de futbol posen una tele, o sigui que caldrà tenir-ho en compte, segons els gustos de cadascú.

c/ València, 427
08013 Barcelona, Tel. 936676668
c/ Taquígraf Garriga, 89
08029 Barcelona, Tel. 932778949
https://www.facebook.com/LaCantinaMexicana


dimarts, 2 de febrer de 2016

Més coses que no entenc II


Una nova remesa de coses que no entenc:

       . Que països com Dinamarca requisin les ínfimes pertinences i diners per sobre de 400 euros  que portin els immigrants d’Orient mitjà que arribin al seu país per tal de finançar les despeses de la seva acollida... ( 29-01-2016)
. Que ara resulti que des de fa ja un temps LA VANGUARDIA defensa posicions polítiques menys conservadores que EL PAIS. (31-01-2016)
. Que mentre  el jutge imputa a la pràctica totalitat de la cúpula de l’Ajuntament ( regidors, consellers i assessors) la inefable Rita Barberà segueixi gaudint de la condició d’aforada i es permeti el luxe de declarar que:  “En el Ayuntamiento de Valencia no se ha amañado nunca ningún contrato, que yo sepa. Ni ha habido ninguna mordida ni ninguna desviación para financiar ilegamente nada”(2-02-2016)
. Que la UE faci responsable a Grècia de l’entrada del fluxe d’immigrants i li traslladi tota la responsabilitat del seu control, registre, assistència i repatriació.


"Cola, Colita, Colassa" de Ventura Pons

Aquest cap de setmana varem anar a veure la pel·lícula de Ventura Pons sobre la Colita i les seves amigues. Ens va agradar força. Per si us interessa aquí teniu la crònica que he preparat pel NÚVOL.


diumenge, 31 de gener de 2016

L'Òpera dels dilluns

En Xavier LL. fidel lector del Blog i bon aficionat al cant em recomana la veu de la Sara Blanch que acaba de guanyar un dels guardons del concurs de cant Tenor Viñas. He trobat un enregistrament d’una de les seves actuacions al Concurs Internacional de Cant Camerata Sant Cugat 2012 que us ofereixo aquest dilluns. Canta “Mein Herr Marquis”,  una de les àries de l’opereta “El rat penat” de Johann Strauss on a més de la seva bona veu podreu valorar les seves dots interpretatives.





dissabte, 30 de gener de 2016

Early Works


Victòria Campillo s’incorpora a la Secció de PINZELLS on ens anirà presentant  mostres dels seus treballs més recents.
Victòria és una artista plàstica que construeix àmplies sèries de fotografies amb col·leccions d’objectes que cerca, tria, organitza i fotografia per associar-los a l’obra i l’ estètica d’artistes destacats o d’aquells que a ella li interessen especialment. Així, com veureu, cada una de les seves obres porta inscrit el nom de l’artista amb el que, d’alguna manera, es pot interpretar com una signatura conjunta.
A través de la seva obra ens ofereix un original i  estimulant viatge pel món de l’art contemporani del que n’és una gran coneixedora.

EARLY WORKS, 2002
En aquesta sèrie faig una associació dels treballs d’artistes contemporànis amb dibuixos infantils. Per fer-la vaig buscar dibuixos de nens per a tot arreu i els vaig anar associant amb treballs de d’artistes.  Els dibuixos dels nens tenen un llenguatge propi i tots junts formen un conjunt similar.
Vaig fer aquesta associació per diferents motius. D’una banda volia explorar el treball primigeni dels nens, que dibuixen amb una llibertat envejable. És per aquest motiu que els seus dibuixos tenen similituts amb els treballs dels artistes, perquè aquests també experimenten amb llibertat i fan treballs amb una gran expresivitat.
D’altra banda, en aquells moments la meva filla tenia tres anys i començava a fer dibuixos i em vaig fixar en els seus treballs.

Clickeu sobre la imatge per veure la sèrie



divendres, 29 de gener de 2016

Coses que no entenc I

Cada dia llegeixo al diari moltes coses que per més que m’esforço no aconsegueixo entendre. Per això he decidit començar una nova Secció, COSES QUE NO ENTENC, on, de tant en tant, em permetré mencionar-ne unes quantes per si algú tingués una explicació convincent que jo no soc capaç de trobar.

.Que ACS, a través de la seva filial IRIDIUM , vengui a John Lang Infraestructures la seva participació del 80 % en la concessió de la línea 2 del Metro (que tot just s’acaba d’inaugurar parcialment i té la resta d’obres aturades) per 110 milions amb una plusvàlua de 70 milions. (27-1-2015).
.Que la Comissió de la UE estimi que cada any els països europeus deixen d’ingressar entre 50.000 i 70.000 milions d’euros per les practiques d’enginyeria fiscal de les multinacionals que operen a Europa (28-01-2015)
.Que quan el petroli i altres primeres matèries baixen de preu i s’abarateixin els costos de producció, això provoqui caigudes generalitzades a les borses. (23-01-2016)
.Que el Tribunal suprem acabi de dictar sentència sobre l’accident del Prestige que va succeir el 2002 ara fa doncs 14 anys.
.Que encara no s’hagi celebrat el judici pel cas Palau que, després de denúncies presentades el 2002, la fiscalia va iniciar el 2009, ara fa doncs 7 anys.



dijous, 28 de gener de 2016

“Hacienda somos todos”: un exemple de publicitat enganyosa?

L’anomenada “pena de banqueta” (consistent en què el públic en general et pugui veure assegut en una cadira o banqueta davant del Tribunal que t’ha de jutjar per una pressumpta infracció del Codi Penal) no deu ser gens agradable, ni tan sols quan creus  tenir el 99,9% de possibilitats, bé de que et declarin innocent al finalitzar el judici, o bé de que abans de celebrar-lo et diguin de que ja te’n pots anar cap a casa, perquè no hi ha ningú que t’acusa, o perquè qui t’acusa és un aixelebrat (Manos Limpias) que no compta per res i és com si no t’acusés ningú.
És per això que la Infanta Cristina posava aquella cara de pomes agres asseguda en un extrem de l’última fila de la improvisada sala de vistes de l’Audiència de Palma, visiblement contrariada pel fet que les circumstàncies de la vida l’haguessin triat per convertir-la en l’exemple fefaent de que en la democràcia espanyola la justícia sí que és igual per a tothom. No s’ha pogut lliurar de la incòmoda “pena de banqueta” ni tenint als millors advocats d’Espanya (és un dir), en Miquel Roca Junyent i en Jesús Silva, Catedràtic de Dret Penal de la UPF (també conegut per unes declaracions a la premsa en el 2014 que pretenia exculpar a la seva clienta per “la seva fe en el matrimoni i en l’amor en el seu marit”, atès que, “como tothom sap”, confiança i matrimoni són termes “inescindibles”).
Però qui més eficaçment està ajudant a la Infanta per no repetir la cara de “qui-em-va-manar-signar-tot-el-que-em-posava-davant-aquest-linx-dels-negocis” és, sens dubte, el fidel fiscal Horrach (també conegut per guardar els expedients judicials en un carretó del Mercadona), i la severa Advocat de l’Estat Ripoll, que passarà a la petita història forense per ser la primera en reinterpretar aquella bella fantasia popular que assegurava que “Hacienda somos todos”. Ara resulta que qui representa l’Agència Tributària (l’Advocacia de l’Estat) ens diu que allò era una afirmació purament publicitària, sense cap mena de valor jurídic. L’Agència Tributària representa a tots els contribuents espanyols -ve a dir- i si considera que la Infanta no ha perjudicat l’Erari Públic (com a cooperadora necessària amb el seu marit en un delicte contra la Hisenda Pública), ningú més es pot considerar perjudicat i pot acusar-la. Naturalment, com el Dret és una de les ciències més inexactes que es coneixen, tot és opinable.
El més probable que passi, doncs, és que la Infanta no torni a trepitjar la Sala de Vistes perquè el Tribunal l’exoneri de responsabilitat penal en aquest assumpte.
Un dels primers que es va mofar del “Hacienda somos todos” va ser el director de cine Mariano Ozores qui a l’any 1988 va dirigir una pel·licula protagonitzada pel seu germà Antonio Ozores que es titulava “Hacienda somos casi todos”. Potser no devia ser gaire bona, però la va clavar amb el títol.




dimecres, 27 de gener de 2016

Grandeses i misèries de l'amor

L'any comença amb dues novetats literàries que m'atreveixo a anunciar que apareixeran al quadre d'honor del balanç finaldel 2016. Per una banda, un text pòstum del recentment desaparegut escritor valencià Rafael Chirbes. "Paris-Austerlitz" (Anagrama) té en comú amb el primer llibre editat de l'autor, "Mimoun" algunes coses: són novel.les breus i amb un clar component eròtic. Se'ns diu que la novel·la va ser escrita i revisada durant dues dècades fins que, poc abans de morir, Chirbes la va deixar enllestida a Jorge Herralde. No podem evitar trobar-hi un sentiment de testament personal i literari, amb un inhabitual component amoròs i potser expiatori, a través de l'explicació de la relació entre un obrer francès madur i un jove artista espanyol de classe alta que apareix sense diners ni habitació a París als anys 80. Els amors i desamors entre els dos protagonistes són sorpresos per l'aparició brutal de la SIDA. Les visites del jove al malalt a l'hospital mostren cruament tot allò de bell i   també tot allò de míser que pot tenir l'amor i el seu record davant de l'amenaça de la mort. Ens trobem aquí amb un Chirbes d'una qualitat a l'alçada dels seus grans llibres dels darrers anys però en un format i amb uns objectius ben diferents.

També el gran novel·lista irlandès John Banville ens porta una gran obra, "La guitarra azul" (Alfaguara). L'autor d'"El mar" ha alternat els darrers anys la seva obra clàssica,  basada en la memòria i escrita sempre amb una perfecció i una profunditat exquisides,  amb esplèndides novel·les negres firmades pel seu heterònim Benjamin Black. El to d'aquest nou llibre és paròdic. El protagonista, pintor d'èxit que ha deixat de pintar, ens explica en primera persona la seva atzarosa vida sentimental i la contrasta amb la història de la seva família, la seva infància i el seu matrimoni. L'egoïsme pervers del narrador en la seva relació amb les dones no ens impedeix trobar-hi reflexions molt interessants sobre els misteris de la relació entre els sexes i sobre la naturalesa de l'art.




dimarts, 26 de gener de 2016

Los odiosos ocho

"Los odiosos ocho" és la vuitena pel·lícula d'un director que ha declarat públicament que vol fer 10 pel·lícules i retirar-se. A un ritme aproximat d'una pel·lícula cada 3 anys, d'aquí 6 anys es retiraria. Woody Allen, a una edat més avançada, intenta mantenir el ritme d'una pel·lícula anual. No sembla estrany, però,  que Quentin Tarantino necessiti 3 anys perquè la càrrega d'energia per fer pel·lícules com la que ara comentem és realment alta, i en cada pel·lícula vol collar més els cargols de la seva particular manera de fer cinema.
"Los odiosos ocho" és "Tarantino pur" : Un estil molt propi, amb un  guió complex i imaginatiu, amb elements d'una pel·lícula d'Agatha Christie,  i dels westerns "de tota la vida"; amb un to constant de força i violència física i psíquica forta, associada a les freqüents situacions extremes que es produeixen entre els personatges: vuit personatges singulars - perduts, tarantinians - que no acabareu d'ubicar fins a la resolució del puzzle. No us enganyarà: Si no us agrada Tarantino, si no és el vostre estil, no hi aneu; però si us agrada no us defraudarà.
La pel·lícula, però, és llarga - tres hores - i transcorre majoritàriament en interiors, encara que els pocs exteriors que apareixen han estat magníficament filmats. Les relacions entre els personatges, i els magnífics diàlegs que intercanvien,  fan paleses les tensions racials i socials de la societat americana, que encara que se situen en el temps històric de la pel·lícula, segueixen vives i actuals encara als nostres dies. Segons com la veieu, podeu viure la pel·lícula com un banquet o com un empatx. La distància entre una cosa i l'altra és petita. Depèn de vosaltres i del vostre estómac. La música d'Ennio Morricone us acompanya tot al llarg de la pel·lícula, la qual cosa no deixa de ser també un valor segur per a una bona digestió.
Al sortir tens una sensació semblant a quan surts d'una atracció forta de fira (Dragon Khan o similar): Sents la satisfacció d'haver-la vist, i alhora l'alleujament que s'hagi acabat. Ja ho sabeu ... si us fa mandra anar a Port Aventura, teniu Tarantino més a prop.




diumenge, 24 de gener de 2016

L'Òpera dels dilluns


                    La sala de teclats del Museu de la Música

L’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC) organitza uns concerts de petit format els diumenges al matí a la seu del Museu de la Música, anex a l’Auditori. Sota el títol de “Un cafè amb...Haendel” els d’aquests any ofereixen les actuacions  d’alumnes i ex-alumnes del Departament de Música antiga que interpreten un ampli repertori de la música i el cant del compositor. A la pàgina web trobareu les dates i altres  indicacions per si voleu assistir a algun dels quatre propers concerts que poden ser una bona proposta musical. Si hi aneu, de passada podreu veure la magnífica exposició d'instruments musicals de tot el món a les vitrines del museu.

Ahir varem assistir el primer d’ells en el que, entre d’altres, cantava la jove soprano Marta Garcia Cadena que va interpretar la Cantata italiana “Tra le fiamme”. Recordarem aquesta peça en una versió de la gran mezzosoprano txeca Magdalena Kozenà.



dissabte, 23 de gener de 2016

+HUMANS : Una mirada al futur.

Fa uns dies, en una entrada d'aquest mateix blog, en Josep Maria Cortina se sorprenia de la capacitat de predicció que Artur C. Clarke mostrava el 1974, predient de forma força exacta molts dels canvis que l'extensió d'Internet ha provocat en la nostra societat. Igualment, en Josep Maria reclamava que ara necessitem persones amb aquesta visió que ens diguessin com serà la vida el 2050. 
Doncs bé, tenim aquests dies a Barcelona una exposició, que potser no pronostica com serà exactament el nostre món d'aquí 35 anys, però sí que apunta moltes de les tendències sobre l'evolució de la nostra societat, i ens planteja forces preguntes i reflexions sobre el futur de la nostra espècie.


L'exposició "+HUMANS: El futur de la nostra espècie", que es pot visitar al CCCB  (Centre de Cultura Contemporània de Barcelona) fins el 10 d'abril, és força significativa i està estructurada en 4 apartats : Capacitats augmentades, Trobar-se amb d'altres, Dissenyant l'entorn i La vida en els límits.
L'exposició  mostra diversos elements científics i tecnològics, els avenços dels quals influiran en la nostra evolució cap el futur, per exemple  tècniques de fabricació de pròtesis artificials, desenvolupaments de robòtica i intel·ligència artificial,  tècniques de fabricació d'aliments o tècniques de manipulació genètica, entre d'altres.
L'exposició inclou una gran diversitat de presentacions em els àmbits abans indicats i a mesura que la visitem ens planteja un grapat de preguntes que més que dir-nos com serà el futur ens fan pensar com creiem que hauria de ser, per exemple:
·        Crearà la bioenginyeria una nova raça humana ?
·        Tindries una relació íntima amb un robot ?
·        Si canviem l'entorn, haurem de canviar nosaltres per adaptar-nos-hi ?
Els dissabtes i diumenges a els 11.30 h hi ha visites comentades amb guia, que presenten una visió global de l'exposició , que poden complementar-se un altre dia amb una visita més personal, tenint en compte que el tiquet de l'exposició permet fer-hi dues visites.

En resum, una proposta molt adequada per avançar en la reflexió sobre les qüestions sobre com serà el món que ens espera.

divendres, 22 de gener de 2016

Ventura

El mes d'octubre passat vam explicar aquí la tendència creixent de fer teatre a casa, és a dir en domicilis particulars. I ho vam fer a propòsit d'un espectacle que es va estrenar en el marc del Festival Temporada Alta al municipi gironès de Celrà: "Ventura". Ens havien arribat bones referències d'aquell espectacle i recentment hem pogut assistir a un passi gairebé es podria dir que privat. Com ja vam dir, és una obra de la dramaturga i guionista de sèries Cristina Clemente, interpretada per una parella d'actors, David Planas i Meritxell Yanes, que resideixen justament a la casa on es representa: Can Pagans. És un edifici noucentista de dues plantes: les estances del primer pis serveixen d'escenari, i el segon pis de residència dels actors.

Ara que ja l'hem vist, més enllà de l'originalitat de l'espai, ens agradaria destacar aquí els mèrits d'un text que és interessant i commovedor i que obliga a l'espectador a estar ben atent per seguir el joc de pistes proposat pels actors. Perquè es tracta ben bé d'això, d'un joc, en el que s'utilitzen diversos recursos narratius (desdoblament d'històries, salts en el temps, flashbacks) per explicar una història mantenint en tot moment la tensió dramàtica i fins i tot un cert suspens: Qui són aquestes dues dones? Què tenen en comú? Anem endavant o anem enrere? Tot plegat per ajudar-nos a reflexionar al voltant de la importància que certes decisions, que poden semblar intranscendents, tindran sobre tota la trajectòria vital.

El joc es completa amb un amable intercanvi amb els autors després de la funció. Descobrim llavors que són més que intèrprets, que són d'alguna manera els pares de la criatura perquè van demanar a l'autora un text a mida, amb referències personals i emmarcat en el seu hàbitat: la casa i Celrà. Ens alegrem de saber que el boca a boca ha funcionat i han pogut allargar la programació més enllà del Festival i també que ja tenen convinguts "bolos" per Catalunya, on d'altres cases acolliran les històries d'en Ventura, de la Maria i de la Teresa. Si us passen a prop no els deixeu escapar.


                                        Can Pagans. CELRÀ

dijous, 21 de gener de 2016

"Passa Vent" de Clementina Arderiu

Avui escoltarem la veu de l’Imma recitant un preciós poema de Clementina Arderiu, que a més d’una delicada poetessa que va ser l’esposa de Carles Riba i àvia d’en Pau Riba. Els que freqüentin l’Empordà o altres zones ventoses del país es reconeixeran especialment en els seus versos.






dimecres, 20 de gener de 2016

Les nacions i els grans homes.

He passat el Cap d’Any a París, allotjat a Montparnasse, prop de l’estació del mateix nom. D’allà agafava els autobusos que em portaven gairebé per tota la ciutat enfilant per la rue de Rennes. En el primer viatge, abans d’arribar al boulevard Saint Germain, ja vaig escoltar la veu enregistrada que anunciava: “Propera parada, Michel Debré”.
No m’ho podia creure. Pels que vam freqüentar París a mitjans dels anys seixanta o a primers dels setanta, Michel Debré encarnava el pitjor de la dreta francesa d’aleshores. En temps de De Gaulle havia redactat la constitució de la Cinquena República i va ocupar diversos ministeris i fins i tot va ser Primer Ministre. El general el va allunyar per les posicions extremades de Debré a favor de l’Algérie Française, però el va recuperar com a Ministre d’Economia i Finances el 1966, càrrec que encara ocupava quan va esclatar la rebel·lió del Maig de 1968. Pompidou el va fer Ministre de Defensa del 1969 a 1973, els anys de la ressaca del 68. Abans de morir va ser elegit membre de l’Académie Française i actualment un fill seu és el president del Consell d’Estat.
La meva incredulitat inicial va anar deixant pas al record de que França venera els seus “grands hommes”, que bé poden ser també, és clar, dones com Mme. Curie. I ho fa amb la certesa que són ells i el reconeixement d’Estat que mereixen allò que, al llarg dels segles, ha fet de França una gran nació. El reconeixement de les persones de mèrit implica l’acceptació que les seves trajectòries no hagin estat impol·lutes o no hagin gaudit de la unanimitat. No solament se’ls dediquen carrers i places, instituts, biblioteques i museus o s’inscriuen llurs noms en els frontons dels gran edificis públics, sinó que les seves vides i obres s’estudien a les escoles, instituts i universitats. Així, més enllà del propi Panthéon, París, com a capital de França, és un panteó viu i inesgotable, una escola de història i de cultura oberta a tots els ciutadans del món.
Abans de posar-me a redactar aquestes ratlles, he volgut mirar a la Guia que edita i distribueix l’Ajuntament de Barcelona quin espai públic, carrer o plaça, es dedicava a quatre dels personatges més valuosos dins del seu camp d’activitat del nostre segle XX. Podrien ser d’altres, però em veig en cor de defensar aquesta elecció on calgui: Eugeni d’Ors, Josep Pijoan, Enric Casanovas i Joaquim Sunyer.
Dons bé, el carrer d’Ors es redueix a uns cent metres a les Corts; el de Pijoan, a Ciutat Vella en mig d’un descampat, no crec que els faci; el carrer de l’escultor Casanovas, un home del Guinardó, neix a la Font de Canyelles i mor al carrer d’Argullós, a la zona de Valldaura; finalment, el pintor Sunyer dóna nom a un carreró ínfim, literalment perdut a la muntanya, quan ja s’ha acabat la carretera de les Aigües. Podria allargar la llista dels nostres “grans homes” i mesurar-ne el reconeixement oficial pels metres de carrers barcelonins que duen el seu nom, però només cal que ens limitem als personatges escollits i mirem quina atenció mereixen a les escoles, instituts  i facultats, per confirmar abastament la dimensió d’una mesquinesa transcendental.

Més enllà de l’elaboració d’un text constitucional, els representants polítics i tots els ciutadans d’aquest país nostre, que Pla qualificava, amb segones intencions, com “el més democràtic del món”, hauríem de meditar, a la llum de l’exemple francès, per què la nostra veritable constitució de catalans ens impedeix de reconèixer i venerar  amb orgull “nacional” els nostres “grans homes”. 



dimarts, 19 de gener de 2016

"El salón era el mensaje", de J.J.Millás

Una de les grans especialitats de Juan José Millás és el comentaris de fotografies. Un exercici que m’agrada molt perquè suposa explorar a fons els missatges que comporta tota imatge fotogràfica. La seva secció setmanal a el Pais Semanal és una delicia que procuro no perdrem. Aquestra setmana ha comentat amb la seva fina ironia una foto del missatge de Nadal del Rei. 
Clicant sobre la fotografia el trobareu.



diumenge, 17 de gener de 2016

L'Òpera dels dilluns

Avui escoltarem una altra de les grans. La inimitable mezzosoprano Cecilia Bartoli. Ens cantarà la deliciosa ària “Voi che sapete” de “Les noces de Figao” de W.A. Mozart. L’enregistrament pertany al  seu memorable concert del 1998 al Teatro Olimpico de Vicenza, obra mestra del gran arquitecte italià Andrea  Palladio.



divendres, 15 de gener de 2016

"Acord!"


De consensos improbables i acords in extremis n’hem après molt últimament a Catalunya. L’hemeroteca ho confirma. El gener de 2015, ‘acord’ per celebrar eleccions el 27-s; al juliol, ‘acord’ sobre la llista ‘conjunta’ de Junts pels Sí; i fa dos dies, ‘acord’ d’investidura per no repetir eleccions. I tots, sempre, en temps de descompte.

La cultura last minute en què s’ha instal·lat la política catalana en els temps del procés té una lectura mcluhaniana clara: L’acord és el missatge, és a dir, ho acordin com sigui per l’amor de Déu. 

D’aquí que els pactes a darrera hora s’hagin celebrat, successivament, com victòries contra els elements i èxits “de país”. Mostres de replegament nacional, no exemptes de renúncies, imposicions i males arts, per cert.

"Hi ha acord!", és la proclama dels qui han empès cap a aquest escenari sense reparar massa en el com ni el per a què. L'important era, és, seguir endavant, sempre endavant cap a... un nou acord! Vegeu aquestes dues portades, una de ben recent i l’altra d’avui fa tot just un any, que confirmen que vivim en l’acordisme, si se’m accepta el neologisme, sempre a càrrec d’uns mateixos actors. 

Proveu d'encertar a primer cop d'ull la data i l'acord als quals remet cada titular. 




dijous, 14 de gener de 2016

Quan Mercè Rodoreda era petita

Acabo de llegir “El paradís perdut de Mercè Rodoreda”, un llibre de la Carme Arnau, en el que es tracta la infància de l’escriptora, que tanta influència va tenir en la seva obra literària. M’ha agradat molt i per això n’he escrit una crònica pel NÚVOL. Aquí la teniu.


dimecres, 13 de gener de 2016

La Pompadour

La pintura sobre vidre ha sigut sempre una de les grans especialitats de la Lluïsa. Avui, encara que ja han passat les festes, us presentem una sèrie de copes de xampany que va il·lustrar.  Notareu que es tracta  de les copes estil Pompadour, un model que segons diu la llegenda es va dissenyar en porcellana a finals del segle XVII per encàrrec de Maria Antonieta i seguint la forma del seu pit esquerra; encara que, ràpidament es va difondre la idea que en realitat el pit corresponia a Madame de Pompadour, la amant de Lluis XVI. Ja ho veieu, la Lluïsa sempre tant picant...




dimarts, 12 de gener de 2016

David Bowie

Quan ahir vaig llegir la trista notícia de la mort d’en David Bowie, vaig recordar amb emoció aquesta cançó que no sé si coneixeu, que ell canta en italià, "Ragazzo solo, ragazza sola". És el fruit d'una col·laboració amb Mogol, l'autor de la majoria de les cançons de Lucio Battisti i d'algunes altres cantades per Mina. El text de Mogol i la música de Bowie, la mateixa de la cançó Space Oddity; les dues cançons que fa servir Bertolucci en la seva pel·lícula "Io e te", en dos moments crucials; és per això jo les havia tornat tornar a més recentment. He pensat que també us agradaria a vosaltres escoltar-les alhora que recordem la figura de Bowie.

Irene Zannier