Revolució

Avui una nova entrega dels d’haikus que en Valentí ha escrit seguint un criteri acròstic amb les inicials del nostre blog PROVA I ERROR.

Avui us presentem el que correspon a la R: REVOLUCIÓ

Càmera i ciutat al Caixaforum

A Caixaforum s’ha inaugurat una altra exposició de fotografia molt interessant que explora les relacions entre la fotografia i la ciutat moderna. S’hi poden veure obres dels millors fotògrafs del segle XX procedents dels fons del Centre Pompidou i alhora de fotògrafs espanyols coetanis.

Aquí teniu la crònica que he publicat al NÚVOL que espero us engresqui a visitar l’exposició.

Can Boneta

Fa temps que llegia bones crítiques de Can Boneta i sempre que volia reservar ja estava ple. Finalment, dilluns passat, sense reserva prèvia hi vàrem trobar taula. La ubicació del restaurant no el fa massa llaminer però la seva cuina rotundament sí.

En Jordi Boneta, arquitecte reconvertit en cuiner després de passar per una escola del gremi i ser deixeble Pep Nogué (chef del Celler de Can Roca), va obrir aquest local, que recorda una bodega tradicional, apostant per una cuina senzilla però original amb producte de primera. El mateix Pep Nogué l’ha assessorat i junts han aconseguit una petita joia pel que fa a sabors i textures.

Hi trobareu des de les clàssiques tapes de croquetes de rostit o de braves fins les refinades de tàrtar d’albergínia escalivada amb romesco verd i sardina fumada o els raviolis de gamba vermella amb ceps confitats i vinagreta de pinyons i festucs (de llàgrima).

No podeu deixar de provar algun dels seus biquinis (de formatge blau amb figues, de formatge amb sobrassada o de formatge tou amb tòfona) o alguna de les seves amanides, com la d’alvocat amb cremós de carbassa i moniato. Finalment, per rematar l’àpat, els guisats d’arrels catalanes: bacallà confitat amb romesco, l’espatlla de xai amb trinxat de la Cerdanya o els cigrons amb llamàntol i cansalada viada. Si en aquest punt, no se us ha fet la boca aigua, ja podem plegar. Que vagi de gust.

Ah! Em diuen que si sou de 18 a 24 persones, us tanquen el restaurant només per vosaltres, qualsevol dia de la setmana, fins i tot els dissabtes.

Carrer de Balmes, 139

08008 Barcelona 

Tel. 93 2183193

L'Òpera dels dilluns

Barbara Hendrick és una altra soprano negra amb una veu d’un timbre meravellós i especialment versàtil. Nascuda als EEUU avui té la nacionalitat sueca i és una significada activista humanitària que ha treballat intensament en el terreny dels refugiats com a ambaixadora de l’ACNUR.

Avui l’escoltarem en el seu deliciós “Laudate Dominum” de Mozart.

La Bíblia fotogràfica de Tino Soriano

En Tino Soriano és un gran fotògraf que també escriu llibres de divulgació fotogràfica. Acaba de publicar el seu darrer que és un veritable compendi del món del fotoperiodisme. Més de quatre-centes pàgines amb tota mena de informacions, documentació, cites i anècdotes de moltíssims fotògrafs. 

Una veritable Bíblia del fotoperiodisme com indica el mateix títol del llibre.

Aquí teniu la crítica que vaig escriure pel NÚVOL.

Un poema de Pilar Cabot

Avui escoltarem la veu de l'Imma Colomer recitant un altra poema d'una dona.
Es tracta de la poetessa d'Osona Pilar Cabot traspassada fa ara uns dos anys. En el seu poema Claudator Mediterrani glosa la tardor que aviat s'acaba.

On està la gracia?

Sempre s’ha valorat que recórrer quilometres amb una motocicleta propicia una agraïda sensació de llibertat. Sensació que també es pot gaudir sobre una bicicleta o un patinet elèctric, però a menys velocitat . Quan aquests vehicles s’han incorporat a la vida urbana com a ràpids mitjans de transport, han fet oblidar les sensacions de gaudi i llibertat, convertint-les en elevades dosis de  risc i estrès perquè l’únic objectiu es fer un recorregut el més ràpid possible. Aquesta és la gracia. Maleïda gracia!

Maleïda i compartida per un elevat nombre de conductors que no respecten semàfors ni passos  de vianants, envaeixen les voreres i circulen contra direcció. Maleïda gracia patida per la gran majoria de ciutadans i que sense adonar-me, trobo que té un cert paral·lelisme amb el patiment que provoca en un altra gran majoria de ciutadans el procés independentista. Per gaudir de llibertat i exercir tots els drets, s’ha de conviure d’acord  als procediments establerts, s'ha de conduir la gestió amb la  habilitat i la velocitat adequada que eviti envair espais de risc. Aquesta es la gracia!

Dones victimades, contistes llatinoamericans i veterans en forma

‘No es solo una cuestión de estètica, sinó de ética en la literatura’. Subratllo emocionat aquesta declaració que la gran novel·lista italiana Melania G.Mazzuco s’atreveix a fer a las plana 145 d’’Estoy Contigo’ (Anagrama), enfrontant-se clarament a aquells que diuen que amb els bons sentiments no poden fer bona literatura. L’escriptora descriu amb deteniment l’epopeia d’una refugiada d’origen congoleny, la Brigitte, qui va haver de deixar fills, casa i feina fugint una cel·la policial. El text, escrit sense concessions i d’una precisió quirúrgica, em sembla més que recomanable com a denúncia del trist paper que els europeus estem fent davant dels drames de les persones que han de marxat per motius polítics o materials dels països pobres.

També és una dona, en aquest cas de ficció i alemanya, qui protagonitza “Olga” (Anagrama), de l’autor de l’exitosa “El lector” (Anagrama), Bernhard Schlink. En aquest cas el patiment té orígens diversos: el classisme, el masclisme, el nazisme... La història d’Alemanya al segle XX passa per sobre d’una mestra que ha donat molt i ha rebut ben poc durant una vida llarga i atzarosa.

Precisament els cruels capricis de la història estan al centre de les obres del colombià Juan Gabriel Vásquez qui a ‘Canciones para el incendio’ (Alfaguara) demostra que també a la disciplina de les narracions breus sap aconseguir un gran dibuix dels personatges i de les trames, sempre travessades per la història violenta del seu país en les darreres dècades. 

Un altre novel·lista llatinoamericà, l’argentí Pedro Mairal, triomfa igualment amb els contes recollits a ‘Breves amores eternos’ (Áncora y Delfín), on manté els seus trets habituals: humor, agilitat narrativa i una forta càrrega eròtica.

Acabo retent homenatge a dos veterans imprescindibles que no deixen de demostrar una afortunada vitalitat creadora. La canadenca Margaret Atwood, potser esperonada per l’èxit de la sèrie basada en el seu llibre “El conte de la criada” a HBO, publica ara la continuïtat de la història. “Los testamentos” (Salamandra i pròximament en català a Quaderns Crema) adopta una estratègia brillantment resolta amb la incorporació de tres punts de vista de tres dones quinze anys dels fets narrats a la primera part. 

Finalment, l’anglès Ian McEwan s’atreveix també amb la ciència ficció però referida a un tempos passat, els anys 80, amb el supòsit de que en aquells anys haguéssim pogut disposar ja de robots d’apariència humana molt refinats. A ‘Màquines com jo’ (Anagrama en català i en castellà), McEwan es permet altres supòsits atrevits que sorprendran al lector. Per exemple: i si la dictadura argentina hagués guanyat la guerra de les Malvines?    

L'Òpera dels dilluns

Com que demà marxo de viatge al Japó m’ha semblat adient que avui escoltéssim, “Un bel di vedremo”, l’ària més popular de La Madama Butterfly”. La canta una de les grans sopranos del segle XX, Angel Gheorghiu, en un enregistrament des de Nova York el 2008.

 Però no patiu que el Blog seguirà ben actiu tots aquests dies gràcies a la inestimable feina dels col·laboradors i a les facilitats que dona la programació.

Fins a la tornada!

Acampada a la plaça Universitat

Aquest dies els estudiants han decidit protestar amb una acampada a la plaça de la Universitat. Aquí teniu un breu reportatge que he fet aquest mateix matí.

Clicar sobre la imatge per veure tot el reportatge

Mariona Sagarra

La Mariona Sagarra és una cantant polifacètica amb una àmplia formació musical que li permet abordar múltiples facetes de la veu. És també professora de cant i està molt vinculada al món de la dansa, la literatura i les arts plàstiques. Trobareu informació sobre les seves activitats a la seva pàgina web

Com que és una bona amiga i fidel seguidora del Blog ha decidit fer un pas endavant i oferir-nos generosament algunes de les seves cançons, molt lligades al món de la poesia, sobretot de les nostres poetesses.

Començarem avui amb la seva creació cantant el poema “El que m’agrada de l’aigua” en l’homenatge a Teresa Rebull al Palau de la Música.

El que m’agrada de l’aigua

Es que totes coses veu

Les mira i les emmiralla

té l’esguard com un parany

On van caient les imatges

i se les emporta avall.

El que m’estranya de l’aigua

que segueix corrent avall

Es que per dintre la terra

Pot pujar fins dalt del cau

On sura la font novella

Es el rocadí més alt.

Els Horts del Torrent de Can Clota

Els Horts del Torrent de Can Clota són un paratge molt singular situat en els límits del municipi d’Esplugues a tocar de l’Hospitalet.

Es tracta d’un gran conjunt d’horts urbans furtius que funcionen des de fa més de trenta anys al voltant de la riera de Can Clota i l’aqüeducte que la travessa, que a finals del segle XIX servia per portar l’aigua des de la muntanya  de Sant Pere Màrtir cap a l Baix Llobregat.

Les múltiples parcel·les estan ocupades majoritàriament per jubilats que viuen a les poblacions dels voltants i que recuperen amb el seu tros de terra les seves aficions i vivències. A part de cultius de verdures i fruites es freqüent que s’hi criïn gallines, conills o coloms. Els horts sense cap mena de legalització es cuiden i transmeten d’uns a altres “propietaris” amb tota naturalitat. L’aigua del rec s’obté de la riera esmentada i d’alguns pous que s’han anat perforant.  

Les parcel·les i les petites casetes i construccions acullen sobretot els caps de setmana trobades familiars i esmorzars i dinars d’amics en un ambient de gran fraternitat.

Aquí teniu un reportatge que vaig fer ja fa un temps de la zona i la seva gent.

Clickar sobre la imatge per veure el reportatge complert.

L'Òpera dels dilluns

El passat divendres va ser el Dia mundial de l’Òpera. Per celebrar-ho també al Blog escoltarem avui un enregistrament d’una acte que es va celebrar a Pamplona el 2017 quan es celebrava en aquell cas el dia europeu de l’Òpera. Ja veieu que hi ha dies de tot i per tot arreu...

L’acte es va celebrar des dels balcons de l’Ajuntament de Pamplona, des d’on es llença cada 7 de juliol al famós “Chupinazo”. En aquest cas el cor  navarrès va llençar a l’aire alguns del cors més famósos de la història de l’òpera i la sarsuela. L’espectacle resulta magnífic.
Bon dilluns de l’òpera, doncs, a tots.

Txernòbil

Foto: M.Angel Pérez

La galeria fotogràfica ILMONDO, al carrer de Calabria,178, presenta fins el 14 de Novembre una exposició de tres fotògrafs catalanes sobre Txernòbil, més de trenta tanys desprès de l’espantós accident nuclear. Ara el tema s’ha posat de moda degut a la sèrie de televisió però ells hi varen anar el 2017.

Aquí teniu la crònica que vaig escriure pel NÚVOL que us la explicarà millor.

Bill Viola a La Pedrera

La Pedrera presenta “Miralls de l’invisible”, una important exposició sobre l’obra de Bill Viola, un dels més rellevants videoartistes contemporanis.

Hi trobareu un seguit d’alguns del seus treballs, des dels seus inicis a finals dels anys 70 fins a les seves creacions més recents del 2014. Tots ells projectats en pantalles de diferents mides i suports digitals diversos.

Viola treballa sempre amb imatges filmades en càmera super lenta  la qual cosa exigeix a l’espectador esmerçar una llarga estona davant de cada obra. Això afavoreix la reflexió i la introspecció davant dels temes que presenta. Ens ofereix un antídot contra la impaciència i el neguit que normalment envolta les nostres vides. Convé doncs anar doncs a l’exposició amb temps i si cal no veure totes les projeccions i concentrar-se amb tota la calma en aquelles que més ens agradin.

Simultàniament a aquesta exposicio les properes setmanes es presenten alguns altres dels seus treballs a altres institucions culturals, tanta Barcelona com a d’altres ciutats catalanes. Trobareu els detalls de les activitats programades al Palau de la Música en aquest enllaç.

Jardí secret

Avui us presentem un altre dels treballs de la Lluïsa que amb la seva imaginació sempre descobreix temes nous. Es tracta d’una sèrie de nou petits teatrets fets amb estructura de fusta pintada i pa d’or, paisatges i figures retallades i pintats amb aquarel·la. Una delícia.

Clickeu a sobre per veure la sèrie completa

Excursions literàries

Els amics de l’Unió Excursionista de Sabadell (UES) han preparat per aquesta temporada un seguit d’excursions de paisatges literaris guiades pels escriptors que els han descrit en les seves obres.

Vindran precedides per una sessió de conferència col·loqui els dimecres anterior al dissabte dia de l’excursió. Aquesta es farà en autocar des de Sabadell amb sortida a les 7h.

Els col·loquis son gratuïts i les excursions tenen el cost de l’autocar i si es vol del del dinar. Caldrà inscriure's; les inscripcions s'obren dues setmanes abans de l’excursió, que seran el tercer dissabte de cada mes.

Aquí teniu en aquest poster el calendari de les excursions i el col·loqui corresponent i el nom dels autors que les guiaran. Entre ells escriptors tan reconeguts com Marta Pessarodona, Rafel Nadal o Jordi Cabré.

Per més detalls consulteu la pàgina web de l’UES

L'Òpera dels dilluns

Continuem avui amb la sèrie que vàrem començar  fa un parell de setmanes  arran de la mort de Jessie Norman. Escoltarem una de les altres cantants a les que ens referíem.

Es tracta de Leontyne Price que amb la seva veu potent de soprano dramàtica interpreta l’ària “Pace, pace, Dio mio” de La Força del destino de Verdi. Veureu que en aquell enregistrament del 1962 el director és el joveníssim llavors James Levine, que ha sigut un dels directors d'òpera afectats per la campanya del Me too als EEUU

Paisatges després de la batalla

Aquest darrers dies estem vivint unes nits realment dramàtiques que fan molt de mal a l’independentisme i al país. És un fenomen de violència que fins avui no havíem viscut i que desborda a tothom; una entrada radical,  en bona mesura inesperada, de gent molt jove en l’escena política.

Aquí teniu algunes imatges d’aquest matí a primera hora que reflecteixen alguns tristos “paisatges després de la batalla”, parafrasejant el títol de la novel·la de Juan Goytisolo.

Clickar a sobre per veure la sèrie

Dones i pràctiques fotogràfiques

A l’espai expositiu del Centre Cultural de la Casa Elizalde , al carrer de València, es presenta una interessant exposició sobre la fotografia de les dones:  Una càmera pròpia. Dones i pràctiques fotogràfiques.

Aquí teniu l’article que hem publicat al NÚVOL que potser us animarà a passar-hi un dia.

Escriptores premiades i escriptors reeditats

Els premis Anagrama varen recaure l’any 2018 en les obres de dues dones joves. “Lectura fácil”, de l’andalusa resident a Barcelona Cristina Morales, és una novel·la d’una potència, una originalitat  i una qualitat extraordinàries. Hi reflecteix amb detall i una escriptura punyent i descarada que no respecta res, les vides de quatre dones amb discapacitat intel·lectual que cohabiten un pis tutelat, explicant les seves relacions amb els serveis socials, la policia, els moviments alternatius, la seva sexualitat... Crec que tant aquest llibre com aquesta autora mereixeran ser seguits en els pròxims anys.

Amb un estil ben diferent, la poeta Irene Solà ens sorprèn gratament amb una prosa d’orfebreria amb les històries interconnectades i amb múltiples personatges –no tots ells humans-  que composen “Canto jo i la muntanya balla”. S’hi recuperen llegendes rurals per construir en conjunt un relat a voltes dur i sempre delicat.

Em permeto excepcionalment rescatar dues peces escrites fa dècades però ara reeditades. “El primer hombre” (Tusquets) és el llibre que Albert Camus estava revisant abans de la seva mort accidental al 1960. Va ser revisada i editada molts anys després a ara tornem a gaudir-ne mentre recuperem moltes dades de la formació del nen i el jove que va ser Camus a Algèria, en un exercici equiparable a l’actual moda de l’autoficció.  Empúries la va traduir al català al 1996.

“El final del affaire” (Libros del Asteroide), una de les millors obres de Graham Green, amaga igualment elements autobiogràfics en la descripció d’una subtil relació amorosa triangular. Publicada al 1951, va ser portada al cine amb encert fa vint anys pel Neil Jordan i això explica la portada amb un fotograma il·luminat per la presència de Julianne Moore i Ralph Fiennes. Qui hagi vist la pel·lícula podrà ara compartir les reflexions ètiques i religioses que són tradicionals als llibres de Greene.   

Esperit

 

Avui una nova entrega dels d’haikus que en Valentí ha escrit seguint un criteri acròstic amb les inicials del nostre blog PROVA I ERROR.
                               

                                         

Avui us presentem el que correspon a la E: ESPERIT

Els refranys d'octubre

Continuem la sèrie de refranys catalans triats a partir del recull del llibre del llibre  Cinc mil refranys catalans i frases fetes populars d'Àngel i Lluís  Millà.

Aquesta vegada parlem del mes d'octubre.

L'Òpera dels dilluns

Arran de la mort de Jessie Norman el passat diumenge parlàvem d’altres cantants negres que a mitjans del segle passat varen triomfar als ambients operístics i varen trencar el tabú racial en la interpretació de rols femenins que mai havien estat pensats per cantants negres.

Aquestes properes setmanes presentarem alguns enregistraments, tots és clar molt antics, d’aquestes meravelloses veus que varen enriquir el panorama operístic del seu temps.

Avui escoltarem la Grace Bumbry interpretant l’Habanera de Carmen de Bizet.

Hierro

Més sèries molt bones a Movistar  Avui us parlo de Hierro, un thriller policíac de vuit capítols, rodat a l’illa del mateix nom. La història us atraparà i alhora podreu gaudir dels magnífics paisatges d’aquesta illa de les Canàries. La interpretacions són extraordinàries sobretot Dario Grandinettil i  de Candela Peña en el paper d’una jutgessa que dirigeix la investigació d’uns crims a l’illa.

La Rambla de les floristes

L’altre dia vaig anar al Teatre Nacional a veure l’obra amb la que s’estrena la temporada. Es tracta de “La Rambla de les floristes”, una obra d’en Joan de Sagarra que es va estrenar al teatre Poliorama de Barcelona el 1935 i que va ser una encàrrec de la Conselleria de Cultura de la Generalitat, dirigida per Ventura Gassol, per impulsar el teatre públic català.

La direcció  és del dramaturg  Jordi Prat  que l’any passat vaja va dirigir amb gran èxit una altra obra històrica del teatre català, “Els jocs floral de Camprosa” de Santiago Rusiñol

En aquest cas el muntatge no té un caràcter de musical i potser resulta menys espectacular però és també de gran qualitat. Destaca sobretot el fet que el text de Sagarra sigui en vers, magistralment lligat.  La història gira en torn a de les Rambles i de la figura d’una de les floristes, l’Antonia, enamorada de la seva professió i de la ciutat.  Al seu voltant es presenten tot un seguit de personatges dibuixen el món d’aquells anys. Té un contingut nostàlgic, i destil·la un caràcter feminista perquè tracta molta sensibiltat el paper de les dones i en canvi, tots els homes que hi apareixen queden ben bé com un drap brut. La classe política, representada per un regidor de l’Ajuntament de Barcelona queda també a l’alçada del betum; la realitat d’avui en dia ve de lluny...

Les interpretacions són excel·lents però destaca per sobre tot el protagonisme de l’Antonia al que respon la Rosa Boladeras, avui també regidora de l’Ajuntament de Terrassa, que fa , com sempre, una interpretació incommensurable.

Resumint,  un espectacle molt recomanable.

Dones de Barcelona

Amb motiu de la "Setmana del Llibre Català" vaig anar a una passejada entorn del tema "Dones de Barcelona".

La passejada va seguir un dels itineraris continguts en el llibre que té aquest mateix nom, i va ser guiada per l'autora del llibre, Elisenda Albertí, i va resultar força interessant i entretinguda.

Elisenda Albertí és dissenyadora gràfica, editora, i, sobretot, biògrafa de dones. Ha fet recerca en la biografia de prop de 3.000 dones, i periòdicament, un cop cada any i mig, publica un llibre en el que aplega algunes biografies seleccionades. Així, entre els seus llibres figuren, a més de l'esmentat "Dones de Barcelona. Històries i llegendes barcelonines des del segle IV fins al XIX", "Decidides. Set dones contra corrent", "Compromeses. Vuit dones catalanes excepcionals", "Dames, reines, abadesses. Divuit personalitats femenines a la Catalunya medieval", "Catalanes medievals, 24 històries femenines de l'edat mitjana".

L'itinerari que vam fer ens va permetre conèixer, entre d'altres, Estefania Carrós i de Mur, que cap el 1500 va fundar a la plaça de Santa Anna, prop de l'actual Portal de l'Àngel, el que avui podríem anomenar una escola femenina, en una època en que la pràctica totalitat de les dones eren analfabetes perquè així ho fomentava la societat; o també Serafina de Pedralbes, que a finals del segle XIX, després de treballar uns anys de serventa al monestir de Pedralbes, va muntar un establiment a Barcelona on va popularitzar el deliciós mató de Pedralbes, que encara avui pot degustar-se a La Pallaresa, al carrer de Petritxol.

Si voleu saber més coses de dones interessants, els llibres de l'Elisenda poden ajudar-vos. A més, si sou un grup interessat podeu demanar a l'Elisenda que us acompanyi en una passejada i us expliqui les seves vides i miracles, tal com s'indica en el següent enllaç.

Cabrils

A la primavera o a començaments de la tardor és una bona època per passejar per la costa, ja ho sabeu, altres vegades ho he comentat: allò de les platges tranquil·les..., i una de les zones més properes a Barcelona i amb un bon passeig a la vora de l’aigua és el Maresme. Aquesta comarca possibilita també anar a regalar-se la vista amb les cases dels “indianos” o “americanos” i, fins i tot, visitar-ne els cementiris.

Però anem a la teca, a la comarca hi trobareu la població que té la fama de tenir més restaurants per kilòmetre quadrat de Catalunya, és Cabrils, que tot i que no està arran de costa, hi arriba molt bé la marinada. Aquí hi ha un restaurant amb estrella Michelin, on encara no hi he menjat, l’Axol, i per tant no us en puc parlar, però com que he trobat molt bones alternatives, us en comento tres: Can Rin, Ca l’Estrany i l’Hostal de la Plaça, en ordre creixent de preu. Tots tres amb una molt bona cuina. Els dos primers amb una bonica terrassa per quan fa bon temps,


Can Rin hi organitza concerts a l’estiu. Aquest és el més assequible: té un menú de cap de setmana a 27€, de gran qualitat amb la beguda inclosa, però en canvi és l’únic on no hi trobareu l’excel·lent coca de Llavaneres, l’estrella de les postres del Maresme. 

A Ca l’Estrany i a l’Hostal de la Plaça la carta és llarga, el menú de cap de setmana puja a 32€ sense beguda. A ca l’Estrany hi he menjat uns pèsols excepcionals, de fet a la seva carta sempre hi trobareu un apartat recomanant els productes de temporada. A l’Hostal de la Plaça destaquen els seus arrossos i recentment han inaugurat un menjador privat per a unes 30-35 persones. Tots ells estan situats en unes masies precioses que fan encara més agradable l’estada.

Can Rin

Torrent Roig nº2, 08348 Cabrils,

Tel. 93 750 90 01

Restaurant Ca L’Estrany

Camí Coll de Port 19, 08348 Cabrils

Tel. 93 750 70 66

Hostal de la Plaça

Hostal/Restaurant 93 753 19 02

Plaça de l'Església, 32, 08348 Cabrils 

L'Òpera dels dilluns

Ha mort aquesta darrera setmana la immensa Jessye Norman, una de les primeres cantants negres que va triomfar al món de l’òpera juntament amb Marian Anderson, Leontine Pryce i Grace Bumbry.

La potència i claredat de la seva veu juntament amb la seva impressionant presència escènica van fer d’ella una veritable estrella. Resulta molt difícil triar alguna peça de les seva innumerable discografia. Com que ella va entrar al món de la cançó a través dels espirituals que cantava des dels quatre anys a l’esglèsia del seu barri, a Augusta, n’he triat un, “Joyce to my soul” perquè ens el canti avui al Blog. 
Descansi en Pau.

Mientras dure la guerra

Avui hem anat a veure “Mientras dure la guerra” de l'Alejandro Amenabar, de la que tothom parla aquests dies. I no per casualitat perquè a més de ser una magnífica pel·lícula, amb un bon guió i unes magnifiques interpretacions de Karra Elejalde  en el paper d’Unamuno i Eduard Fernàndez en el de Millán Astray, el tema que planteja ens transporta en certa mesura a la situació política que està travessant el país. Així ho comenta precisament avui en Jordi Évole en el seu article setmanal a La Vanguardia que m’ha agradat tant com la pel·lícula. Aquí el teniu

MIENTRAS DURE LA GUERRA