dimarts, 21 abril de 2015

Amics del C.E. Sant Gabriel femení.


El darrer D’Ací D’Allà es va aturar a la porta d’entrada d’un camp de futbol situat al carrer Dolores Ibarruri de Sant Adrià del Besòs. Allí ens ha esperat una jugadora del C.E. Sant  Gabriel. És de Barcelona, va a l’Escola Súnion i té catorze anys, però vol mantenir l’anonimat perquè sent que parla en nom de totes. Això no obstant, ens deixa una foto per il·lustrar el post. L’entrevistem perquè ens parli de la seva experiència en el futbol i de quina és la situació del club.
- Des de quan jugues a futbol i on vas començar a fer-ho?
Des dels 8 anys. Als benjamins de la UB Catalonia. Era la única nena.
- Com va ser que vas venir a jugar al Sant Gabriel?
Des dels 11 anys, quan encara jugava als alevins, els del Sant Gabriel van començar a venir-me a veure jugar. Als catorze anys, quan ja no és permès de seguir jugant amb nens, vaig tenir la sort de poder fitxar per aquest club, un dels tres millors clubs del futbol femení català, juntament amb el Barça i l’Espanyol.
- Que ha representat per a tu esportivament i humanament pertànyer a aquest club?
Passar d’un club normal de nois  a un club de noies que sempre aspira a guanyar campionats. Aquí venen les millors, a vegades de ben lluny i de famílies socialment i culturalment molt diverses. Per tant, a més dels tècnics excel·lents, aprens molt de les companyies, tant futbolísticament com humanament. I després, totes les perspectives estan obertes: seleccions, jugar a primera divisió, etc.
- Quantes nenes i noies sou en els diferents equips?
Som unes 150, agrupades en nou equips de totes les categories a més de l’escoleta per les més petites, nenes de sis i set anys.
- Què representa per vosaltres que el vostre club tingui un equip a Primera Divisió Nacional, amb jugadores internacionals malgrat la seva joventut, competint amb els Barça, Atlético de Madrid, Atlhetic de Bilbao, València, Espanyol, Sevilla, etc.?
Les jugadores del primer equip són un model i un estímul. Tenir un equip a primera divisió, sent un club socialment modest, és un luxe i gairebé un miracle. El primer equip és un referent per totes les nenes i noies del club. Per això és tant important tractar de seguir a dalt.
- Alguns mitjans de comunicació, dissabte passat mateix El Periódico, s'han fet ressò de que el club passa per una situació especialment difícil que podria portar a renunciar a la primera divisió. Ens ho pots explicar?
El futbol femení encara no és gaire conegut, va poca gent a veure’l, rarament surt als mitjans i té molt poc suport oficial. Malgrat això, la selecció sub 17 és subcampiona d’Europa i del Món i la sub 19, subcampiona d’Europa, per cert, amb algunes jugadores del Sant Gabriel. Hi dediquem moltes hores i hi posem molta il·lusió, aquesta és la base. Però no n’hi ha prou. El nostre club ha tingut la sort de comptar amb un mecenes molt generós, però ara ja no pot posar-hi tants diners. Hem de buscar altres solucions.
- Què et sembla que podem fer els lectors del blog per ajudar-vos.
Necessitem sponsors, però també fer amics. Amics als que els agradi el nostre futbol, que es vulguin sorprendre veient-nos jugar, que vegin com es bo per tothom que les noies puguem fer-ho amb tota normalitat i que ens vulguin donar suport econòmic i fer-nos costat perquè el nostre club a més de bon futbol fa una gran labor social.
I, en efecte, el club, les jugadores i els pares s’estan organitzant per fer una associació d’amics del Sant Gabriel femení, els quals amb petites aportacions i l’escalfor del seu interès podrien ajudar molt perquè aquesta institució exemplar pugui seguir el seu camí. Si la voleu coneixer millor aquí teniu l'enllaç:

http://santgabrielfemenino.weebly.com/




diumenge, 19 abril de 2015

"Money, money"

Aquesta setmana han retingut  unes hores l’antic vicepresident del Govern del PP,  en Rodrigo Rato, per un altre escàndol financer més de la plaga interminable que estem patint. Això m’ha fet pensar que era un bon moment per reveure una de les més grans escenes d’un dels més grans musicals de tots els temps, “Cabaret”, segurament l’obra mestra del coreògraf Bob Fosse. Es tracta, com podeu imaginar de “Money, Money” on Joel Grey i Liza Minelli fan una extraordinària paròdia del déu que mou el món.



divendres, 17 abril de 2015

La Colometa al barri del Raval


El darrer mes de setembre us vaig parlar en aquest bloc de l'estrena al Teatro Español de Madrid de "La plaza del diamante", dirigida per Joan Ollé i protagonitzada per la Lolita Flores. En aquell moment destacava el fet que la proposta fos en clau de monòleg i, per descomptat, la sorpresa de l'actriu escollida. També apuntava la possibilitat que l'espectacle acabés arribant a Barcelona. Doncs bé, ja el teniu al Teatre Goya, i fins el 3 de maig, i val la pena no perdre-se'l.

Ara ja puc dir que haver optat per la Lolita és un gran encert. Com es pot veure a la imatge que il·lustra aquest post, l'artista fa un salt important per convertir-se en el personatge de la Colometa, per encarnar-lo o, gairebé diria, per reencarnar-lo. I és que realment es tracta d'una metamorfosi, gràcies a la qual els espectadors entenen millor que mai les misèries i l'essència de la Natàlia i la seva història en la Gràcia de la guerra i la postguerra. Encara que ella mateixa digui que no és una actriu de teatre sinó Lolita Flores (sic), el dia de l'estrena tots vam tenir la sensació d'estar davant d'una de les grans. Per això la nit va acabar amb una emotiva ovació per part de tot el públic que es va posar dret per agrair l'art i l'entrega de l'artista.

Per descomptat, l'espectacle també és una ocasió per redescobrir la duresa i la bellesa de les paraules de Mercè Rodoreda que, sorprenentment, sonen tan expressives i contundents dites en castellà com llegides en el català original. Segur que hi ajuden l'adaptació del text feta per Joan Ollé i la senzillesa de l'escenografia i la dramatizació, que donen absolutament tot el protagonisme a la paraula.


dijous, 16 abril de 2015

La guerra dels López Aguilar

L’ex-ministre de Justícia socialista, López Aguilar, que va ser el promotor de la Llei contra la Violència de Gènere, de 2004, eina legal imprescindible per lluitar contra aquesta xacra social, està  actualment passant per l’amarg tràngol de ser acusat de conductes tipificades en la mateixa  norma que ell va impulsar. El cas m’ha cridat l’atenció per ser un exponent més d’aquells girs inversemblants que pot deparar la vida, resumits en la dita “sic transit gloria mundi”, als quals em vaig referir en el meu post del passat 23 d’octubre.
Si López Aguilar és objecte d’una maniobra ordida per la seva ex-dona, Natalia de la Nuez, per aconseguir avantatges en el divorci que estan tramitant, o com a revenja per la seva decisió de trencar la relació, o bé tenen fonament fàctic les acusacions de “maltractament físic i verbal” des del 2.000 sofert per la presumpta víctima és quelcom que se sabrà aviat, atès que aquests processos tenen la virtut de la rapidesa en la tramitació i resolució pels propis Jutjats especials creats “ad hoc” per la pròpia Llei. Al cap de més de 10 anys de funcionament dels Jutjats de Violència de Gènere, el resultat és més que positiu, a l’haver contribuït eficaçment a donar resposta jurídica a una problemàtica de gran impacte social.
La polèmica al voltant d’aquest cas –extrapolable a d’altres- se centra en si aquesta Llei possibilita fer un ús abusiu de les denúncies per finalitats espúries, i, admetent que això sigui així, en quin percentatge es produeix. Estadísticament, en 2013 la Fiscalia va obrir només 22 processos per denúncies falses de les gairebé 125.000 presentades, el que representa un 0,018 % d’aquest total. Però d’altra banda, segons dades del Observatorio contra la Violencia Doméstica y de Género resulta que del 1.034.613 denúncies formulades per violència de gènere, només 328.045 van finalitzar en sentència (de les quals, 207.997 condemnatòries i 120.048 absolutòries), mentre que la resta, 706.508, o es van retirar abans de judici o es van sobreseure. Es a dir, que en un 79,89 % dels processos oberts van quedar exculpats, d’una u altra manera, els denunciats i/o imputats.
Es pot afirmar que entre les denúncies irrefutables i les falses, existeix una tercera categoria en la que s’encabirien, segons la jurisprudència, supòsits de maltractaments físics i/o psicològics mutus, els quals, si no estan marcats pel “predomini” de l’home sobre la dona, bé podrien tractar-se com a lesions fora de l’àmbit de la violència masclista, o bé simplement romandre al marge de qualsevol retret penal.
És probable que sigui el cas de López Aguilar, tot i que, mentre tant, es degui estar maleint per no haver acceptat la cartera d’Agricultura i Pesca en lloc de la Justícia l’any 2004. 

dimarts, 14 abril de 2015

La nova Diagonal

Per fi ha acabat la remodelació de la Diagonal que ens ha tingut amb obres tants mesos. El tema és polèmic i hi ha crítiques per tots els gustos. Que si els nous panots no són còmodes, que si les parades d’autobús són insuficients, que si el tràfic dels laterals resulta impossible, etc, etc.
A mi, en canvi, em sembla que en conjunt les obres han quedat prou bé. L’ampliació de les voreres dona una gran amplitud a la zona de passeig i sobretot les cantonades han guanyat molt espai. I el carril per bicis s’ha ampliat i clarificat. És clar que aquests espais per vianants possiblement es reduiran quan es posin en marxa les terrasses de bar per fer front a l’allau turística que ens ve a sobre. Però algun  preu s’ha de pagar per aquest negoci... També és veritat, com vaig veure passejant-hi el diumenge al matí, que es tracta un passeig fet a mida per passejants benestants. Però que s’hi pot fer, això ho porta el barri!

I finalment, el pla de promoció inaugural amb taules i hamaques a les cantonades, amb oferta de diaris, llibres jocs i espais per la canalla, degudament monitoritzats, és, sens dubte,  una descarada operació de marketing polític que en Trias, després d'haver sortejat amb èxit la polèmica de l'Hareu, ha dissenyat de cara a les properes eleccions municipals. Segurament més endavant seure al passeig no serà de franc! Aquí teniu un petit reportatge d’un matí de diumenge.



diumenge, 12 abril de 2015

El Musical dels dilluns

Un dels més grans musicals de tots els temps és, sens dubte, WEST SIDE STORY amb la música extraordinària del compositor i director d’orquestra americà Leonard Bernstein, lletra de Stephen Sondheim i coreografia de Jerome Robbins, es va estrenar el 1957.
L’adaptació cinematogràfia, dirigida per Jerome Robbins i Robert Wise es va estrenar a Barcelona al cinema Aribau, on jo la vaig anar a veure, el Desembre del 1962. Va tenir un èxit de públic extraordinari i va estar en cartell vuit anys i la van veure al voltant de sis milions d’espectadors. Tot un record!
La pel·lícula va marcar tota una època en la dansa contemporània i les coreografies de Jerome Robbins  van inspirar durant un llarg període la dansa de la segona meitat del segle XX.

Es fa molt difícil triar algun dels molts extraordinaris passatges que s’han fet cèlebres. Jo he escollit el número “Amèrica” en el que Anita i Bernardo, interpretats per Rita Moreno i George Chakiris interpreten, en la seva condició de membres de la banda porto-riquenya del Sharks, una paròdia de l’estil de vida americana.  Encara que són els actors els secundaris de la pel·lícula possiblement siguin els millors ballarins del repartiment. Espero que tots recordareu aquest moment de la peli.



divendres, 10 abril de 2015

Autisme(s)

Dues bones propostes culturals aquesta setmana per entendre una mica millor el transtorn de l’autisme, o més ben dit, dels autismes. Una, l’estrena al Teatre Lliure de Gràcia del clàssic de la literatura juvenil ‘El curiós incident del gos a mitjanint’, de Mark Haddon. La segona, la projecció en diverses sales del país del documental ‘The special need’, de Carlo Zoratti.
 
La primera –i sense ànim d’aixafar-li el post a la reina de les ‘Escenes’- és una adaptació teatral d’aquella novel·la protagonitzada per un adolescent amb el Síndrome d’Asperger que volia resoldre, sí o sí, l’assassinat del gos del seu veí. Adaptació que al Lliure es presenta amb unes credencials de luxe: direcció de Julio Manrique, amb l’ascendent Pol López (‘Ivan i els llops’, ‘Enric V’, follet del federalisme (!), etc.) en el paper del jove autista, Marta Marco, Mireia Aixalà, Ivan Benet...I traducció de l’obra, com no, de Cristina Genebat (que també hi actua).


Ingredients suficients per anar a veure-la i, potser, superar alguns clixés sobre l’autisme. I sobre l’altra cara de la moneda: el sentit de la justícia del protagonista o la seva incapacitat d’entendre la mentida també ens ensenyen, per contrast, alguna cosa sobre la nostra manera de raonar i sobre el món en què vivim.

L’altra proposta, una meravella, és el documental ‘The special need’. Guanyador de diversos guardons del gènere, es presenta com una ‘road movie’ en què tres amics surten de viatge perquè un d’ells, l’Enea, diagnosticat d’autisme, trobi algú amb qui mantenir la seva primera relació sexual. L’argument sembla més propi d’una ficció, i també el tipus de narració cinematogràfica, que s’allunya del documental clàssic i podria passar per una pel·lícula. 

Però tot és real, d’una realitat que sorprèn i emociona. I l’aprenentatge que l’Enea i els seus dos impagables amics fan en aquesta aventura per Europa no és més gran que la lliçó d’humanitat que s’emporta l’espectador a casa.

 

dijous, 9 abril de 2015

Flors de primavera, flors al marge

Ja som a la primavera i els marges dels camps s’omplen de flors i les flors d’insectes que s’alimenten i alhora les pol·linitzen. En conjunt constitueixen un fort atractiu fotogràfic mentre passegem enmig de la natura. La seva discreció i petitesa amaguen uns colors i una estètica meravelloses si ens hi acostem. Aquí en teniu una petita mostra  que he anat recollint amb el temps. L’he titulada “Flors al marge”. És veritat que alguns ja coneixeran aquesta sèrie perquè ja l'he penjada alguna altra vegada; però no és veritat que el cicle de la natura es repeteix sistemàticament i cada cop ens meravella? Doncs això, bona primavera!



dimecres, 8 abril de 2015

Eva i els Adamites






EVA I ELS ADAMITES III
      (Clickant la il·lustració s’obrirà a pantalla sencera) 

La fragilitat i vulnerabilitat que caracteritza la infantesa i la juventut torna a la vellesa terriblement corregida i augmentada. E. Satué. 

dimarts, 7 abril de 2015

Leviatán

Vaig sortir de veure l'última pel·lícula del director rus de El regreso (2003), Andrei Zvyagintsev, amb una inquietud notable. És una pel·lícula que incomoda, de les que diuen la veritat que no volem saber. Sembla feta en primera persona, tens la sensació d'haver estat present  en aquests dies dramàtics de la vida del protagonista. Nikolai és un senzill mecànic que viu en una atrotinada però bella casa de fusta a la costa del mar de Barents, al nord de Rússia, amb el seu fill adolescent i la seva dona, que no és la mare del noi. Aquests dies Nikolai s'enfronta amb l'alcalde del poble, que està decidit a expropiar-li la casa i el taller, pel que utilitzarà tots els mètodes que se li acudeixen, legals i no tant. El germà de Nikolai és advocat i intentarà ajudar-lo a aconseguir conservar la casa. Però les actituds poc encertades d'uns i d'altres i la gran afecció al vodka per part de tots faran que la història tingui un fatal desenllaç. L'església, en aquest cas ortodoxa, també té un important protagonisme: es presenta com una aliada de l'autoritat per aconseguir el terreny de la casa d'en Kolia.
Ambientada en un paisatge àrid i gairebé desolat, amb una llum lateral que mai no acaba de ser plena, un mar embogit amb balenes i una platja amb un gran esquelet de balena (la balena present, representació de Leviatán, el monstre bíblic). La cinta retrata els mals de sempre: caciquisme, injustícia, corrupció... Descriu amb cruesa les desesperades reclamacions d'un home tossut que es nega a acceptar la decisió de l'alcalde, un tipus sanguinari que utilitza la violència com un senyor feudal, amb el recolzament de l'església.
Aquest film ha tingut una gran polèmica a Rússia, ja que no els ha agradat gens el retrat que es fa d'aquesta societat. De fet, la versió que ens arriba és retallada, ja que en la versió original hi apareixen gran quantitat de paraules malsonants.
Potser tot això que us explico no és molt encoratjador per anar a veure la pel·lícula. Però us diré que val la pena per entendre una societat que viu en un clima extrem, en un paisatge extrem, i que es refugien amb el vodka i els jocs amb armes. Per prendre consciència d'un fet que passa en gran part de societats, no només la russa. Per la repercussió que ha tingut en el poble rus. I perquè està molt ben feta, amb un bon treball dels protagonistes.

Carme Bohera


diumenge, 5 abril de 2015

El Musical dels dilluns

Continuant amb el claqué, que els americans anomenen “Tap dance”, he trobat una peça molt curiosa que crec que és digne d’aparèixer en aquesta petita antologia del gènere del musical. Pertany a la pel·lícula “The Seven Little Foys” (1955)
Es tracta de la fenomenal l’exhibició anomenada “Great dance routine” que fan dos actors cinematogràfics clàssics, Bob Hope i James Cagney, que jo sempre havia catalogat respectivament com a còmic i gàngster. Doncs ja veureu con es mouen, i a certa edat. És veritat que Cagney havia sigut ballarí al començament de la seva carrera i Hope també devia haver practicat. Realment s’ha de reconèixer que els actors americans tenen una escola professional que els fa capaços de tota mena de registres. En aquest cas, dos fenòmens; ja ho veureu!




divendres, 3 abril de 2015

La Setmana Santa amb J.S.Bach

Quan arriba la setmana Santa m'agrada escoltar música religiosa. I sovint ho faig amb un dels fragments més cèlebres de la“Passió segons Sant Mateu” de J.S.Bach, que ja ha sonat altres vegades al Blog però que per la seva bellesa  no em resisteixo a tornar a escoltar. 
Es tracta de l’ària per mezzosoprano “Erbarme dich mein Gott“ (El meu Déu és misericordiós) que interpretarà la cantant hongaresa Julia Hamari. Es pot apreciar el increïble joc de la veu i el violí que junts interpreten realment un duet extraordinari. Bona setmana Santa a tots.




dimecres, 1 abril de 2015

Sotavent, un xiringuito de “nivell” arran de mar.


Ja ha començat la primavera i vénen ganes de sortir a fer un tomb per la platja, ara que encara no hi ha banyistes. Això és el que vaig fer jo recentment i que us aconsello per aquest mes d’abril.
Ben a prop de Barcelona, just quan comença la població de Caldes d’Estrac, seguint la línia de la costa, hi trobareu un xiringuito (o guingueta com sembla que es diu en català acurat) amb una zona tancada amb vidres per si fa vent i una terrassa magnífica per l’hora de dinar o prendre l’aperitiu, és el Sotavent.
Però no només el lloc és interessant, també ho és la seva cuina, amb una carta no massa llarga, bons ingredients i ben cuinats. Potser et fan esperar una mica, però les vistes ja s’ho valen. Fan esmorzars de forquilla i tenen un menú de migdia de dilluns a divendres per 18 euros on hi trobareu fins i tot arròs de llamàntol. A la carta inclouen també l’arròs caldos amb bou de mar, el de bacallà amb cloïsses gallegues o el negre amb sèpia. Si preferiu racions, proveu els musclos de roca del Delta de l’Ebre a la planxa, els crispells de bacallà a la romana o les croquetes de la casa, també us serviran altres platillos de peix a la planxa o marisc i tres o quatre plats on la carn és la protagonista. I de postres, la traca final: coca de Llavaneres!!!
Aquesta coca és feta amb la cara de massapà i pinyons incrustats sobre una fina capa de pasta de full farcida de crema. Són unes postres artesanes amb denominació d’origen que traspassen fronteres, hi ha qui, fins i tot, diu haver-la tastat a la selecta cadena de restaurants francesos Maxim’s. Però en realitat, tot ha estat gràcies a la “voluntat de Déu”, segons deia en una entrevista el seu inventor, Gaspar Sala i Ros, qui va dissenyar la recepta el 1955. Avui, la seva creació forma part de la identitat de Llavaneres i del Maresme.
Passeig del anglesos, s/n
Caldes d’Estrac
Tel. 639363390


diumenge, 29 març de 2015

El Musical dels dilluns

Avui veurem una deliciosa escena d’un dels musicals més famosos de la història: “Siete novias para siete hermanos” I ho escric en castellà perquè és així com recordem el títol tots els de la meva generació. La pel·lícula es va estrenar el 1954 i va ser dirigida pel gran cineasta Stanley Donen, un veritable especialista en el gènere a qui també devem altres grans musicals com “Un dia en Nueva York” o “Cantando bajo la lluvia”.. Encara que aquesta mena de classificacions són sempre discutibles l’any 1966 la pel·lícula va ser catalogada com un dels millors musicals de la història. No en tinc cap dubte. Avui veurem l’extraordinària escena de ball entre les set parelles i els seus competidors. Una meravella de ritme i composició.





divendres, 27 març de 2015

Naomi Klein


Naomi Klein ha visitat aquest divendres Barcelona per promocionar el seu últim llibre, 'Això ho canvia tot' (Empúries). L’autora de dos títols d’èxit i de referència del pensament altermundista com ‘No logo’ (2000) i ‘La doctrina del xoc’ (2007), ha presentat el nou llançament per partida doble, al matí a la premsa, i aquest vespre amb una conferència al CCCB.

Jo hi he pogut anar al matí, i he gravat la roda de premsa per a l’ACN, de la qual hem extret aquests talls que us enllaço aquí. Són en anglès, això sí. La tesi del llibre és, per fer-ho fàcil, que el neoliberalisme econòmic és bastant enemic de la lluita contra el canvi climàtic.

“El primer que hem de fer és enterrar el neoliberalisme”, diu. I és que tot allò que ha de passar perquè  disminueixin els nivells d’emissions de CO2 a l’atmosfera, d’acord amb els advertiments científics, “col·lisiona” amb la lògica de l’austeritat i la privatització dels actors del sector energètic i els seus interessos.

Després segueix amb reflexions sobre la capacitat de l’economia verda de suplantar a nivell ocupacional l’actual model de producció i distribució energètica i deixa clar que no combrega del tot amb les teories del decreixement pur i dur.

Finalment parla de la ‘qüestió nacional’ catalana (a dia d’avui és gairebé impossible assistir a una roda de premsa d’un estranger que ens visita sense que caigui la pregunteta). Amb gran cintura, l’autora ha sabut satisfer a tothom. "Sí, estic a favor de l’autodeterminacio. No, la independència no és garantia de millors polítiques per la conservació del clima”, ha despatxat. 

dijous, 26 març de 2015

Una foto a cada instagram

Aquest darrer cap de setmana es va celebrar a Barcelona una trobada-concurs d’aficionats a la fotografia seguidors d’Isatagram, la primera plataforma digital de fotografia que avui té més de 300 milions de seguidors. Interessat pel fenomen m’hi vaig acostar  per veure de què anava i aquí teniu la crònica que vaig escriure pel NÚVOL 



dimecres, 25 març de 2015

Filles, mares i fins i tot monges

Fa vint anys, l'escriptora feminista Laura Feixas va compilar per Anagrama "Madres e hijas", amb relats de Chacel, Laforet, Martín Gaite, Matute, Grandes i un florit etcètera. En aquest volum, que es segueix reeditant amb èxit, podem llegir un ajustament de comptes que Esther Tusquets feia amb la seva mare. Ara, la seva filla, Milena Busquets, novela amb evidents contactes amb la realitat, la desoreintació en què l'ha deixat la mort de la seva mare. "También esto pasará" (Anagrama) s'ha enfilat al capdamunt de les llistes de vendes i s'ha traduït a unes quantes llengües, entre elles el català (Ara Llibres). El to és ben diferent al que va utilitzar la seva mare, un homenatge gens afectat a la figura humana i intelectual de l'autora de petites joies literàries com "El mismo mar de todos los veranos". Suposo que l'èxit d'aquesta novel·la rau sobretot en la forma aparentment lleugera d'abordar l'explicació dels dies estiuencs passats després del funeral a Cadaqués, amb la protagonista rodejada de fills, amigues i amants. Però lleuger, prou que ho sabem, no és el mateix que frívol i el llibre ens deixa amb un sabor agredolç sobre l'eterna dificultat de sobreviure a la mort dels éssers estimats.

Precisament, Esther Tusquets va ser la fundadora i ànima de Lumen, l'editorial on la jove catalana Cristina Morales publica "Malas palabras", un llibre sorprenent per la seva qualitat i, sobretot, pel seu tema, ni més ni menys que un suposat text redactat per Santa Teresa de Jesús en paral·lel al seu "Libro de la vida". Morales, imagina que, temerosa de la Inquisició, la mare Teresa escriu amb el cor obert sobre la seva pròpia història i sobre els seus projectes fundacionals de l'ordre de les Carmelites Descalces. Als coneixedors del món teresià, ens meravella comprovar la verosimilitud amb la que s'assoleix el propòsit tant des del punt de vista històric com des del llenguatge. Per cert, entre els millors passatges del llibre trobem el Testament de la mare de Teresa i les reflexions sobre els múltiples embarassos que la varen consumir. 




dimarts, 24 març de 2015

Música i pintura

Fa unes setmanes es va celebrar a Barcelona el prestigiós concurs de piano Maria Canals. Amb aquest motiu varen aparèixer al carrer pianos i pianistes que tocaven pel públic. Un dels llocs emblemàtics on es varen fer aquests concert populars va ser la Plaça Reial. Allí, la Fundació SETBA, de la recentment hem parlat al Blog, va organitzar un acte de maridatge entre música i pintura. Alumnes de l’Escola Massana varen pintar unes grans peces mentre sonava la música. Vaig anar a veure-ho i aquí teniu un petit reportatge fotogràfic de l’acte.



diumenge, 22 març de 2015

El Musical del dilluns

Hi ha qui pensa, i entre ells el meu amic Joan Guerrero, que aquest número de dansa és el millor de la història del musical. És una afirmació molt categòrica i encara que en matèria de gustos res està escrit la veritat és que és un número extraordinari. Es tracta de la peça “Beguin the beguine” original del gran músic Cole Porter que la va composar el 1934. Més tard, el 1949,  se’n va incorporar una versió més rítmica, com a peça de ball, al musical The Broadway Melody”. El van interpretar Fred Astaire i Leonor Powell, els reis indiscutibles del claqué en aquells anys. 



divendres, 20 març de 2015

Una giornata particolare

 Tan si heu vist la pel·lícula d'Ettore Scola como si no, l'espectacle que la companyia La Perla 29 acaba d'estrenar a la Biblioteca de Catalunya us pot interessar. El repartiment és segurament el principal atractiu d'aquesta proposta: un tête à tête de la Clara Segura i el Pablo Derqui. Entre tots dos actors hi ha tanta complicitat com la que descobrim entre els dos personatges, Antonietta i Gabriele, i això és clau per poder-nos explicar la història que ens expliquen. És una història petita i gran a la vegada: petita perquè és íntima, continguda i, com diu el director, Oriol Broggi, on la força es troba en els matisos. Però també és una història gran perquè emociona i aborda la tristesa que provoca la manca de llibertat i la força d'un encontre fugaç entre dues persones.

Derqui i Segura només havien treballat junts en un escenari a una de les darreres produccions de la mateixa companyia, 28 i mig, en la que no és difícil veure el germen d'aquesta nova funció. Aquella vegada també ens proposaven la versió teatral d'una peli italiana (el 8 i mig de Fellini) i allà Pablo Derqui es presentava com el nostre nou Mastroianni, que ara torna a encarnar. Per la seva banda, Clara Segura interpretava llavors múltiples papers, preparant potser el terreny, qui sap, d'aquesta Antonieta "alla Loren". Esperem que la seva col·laboració tingui futur i ens segueixi donant més ocasions de gaudir-ne. De moment, teniu temps d'anar a la Biblioteca fins a primers de maig.


dijous, 19 març de 2015

Cases Icòniques: La Ricarda i la casa Bloc

Fa uns mesos es va celebrar a Barcelona un Congrés ben singular, el de  les  “Cases icòniques”, una organització que aplega cases singulars construïdes al segle XX i que es poden ses visitades.
Amb aquest motiu es van organitzar unes visites a algunes de les cases icòniques barcelonines i vaig tenir el plaer de ser-hi convidat. Concretament varem visitar les tres cases de l’anomenada “ Mansana de la discòrdia” al Passeig de Gràcia, la Casa Batlló,  la Casa Ametller i  la Casa Lleó i Morera de les que ja vaig oferir un reportatge aquí al Blog.  

També varem visitar dos altres joies de l’arquitectura moderna. En primer lloc 'La Ricarda' al Prat del Llobregat, residència de la família  Gomis construïa per l’arquitecte Antoni Bonet a la segona meitat dels anys cinquanta. Se li han practicat diferents restauracions però conserva la major part del mobiliari i las instal·lacions originals. És un magnífic exemple del racionalisme arquitectònic català.

La segona visita va ser la racionalista 'Casa Bloc' al barri de Sant Andreu. Uns blocs d’habitatges promoguts per la Generalitat al temps de la segona República per allotjar famílies treballadores del barri de Sant Andreu de Barcelona. És obra dels arquitectes del GATPAC, Josep Lluis Sert, Josep Torres Clavé i Joan Baptista Subirana. Un exemple de la construcció d’habitatges socials de la qual encara es pot visitar un pis en el seu disseny i materials originals.
Aquí teniu un breu reportatge fotogràfic de les dues cases.
   


dimecres, 18 març de 2015

Carrer Dolores Ibarruri.

Avui D’Ací D’Allà us proposa un problema a tall de joc. Se us cita en un lloc de l’àrea metropolitana de Barcelona, capital inclosa, i només se us diu que el lloc es troba al carrer Dolores Ibarruri. La cita és amb una nena o una noia vestida amb camiseta de futbolista de color blau. On aniríeu a trobar-la? Us sembla un problema irresoluble?
Si teniu a mà “Barcelona. Guia de la ciutat” semblarà lògic que primer cerqueu en el seu índex de carrers. Dons bé, ni per la lletra D ni per la I no n’hi trobareu cap de carrer que respongui pel nom de la revolucionària. Si insistiu, incrèduls, cercant per la L o la P no tindreu pas millor èxit. Caldrà ampliar la recerca a l’àrea metropolitana i, a tal fi, es podrà recórrer a Google. Aleshores us apareixeran dos carrers Dolores Ibarruri: un, al Prat de Llobregat, i l’altre, a Sant Adrià del Besòs. Per tant, ja tenim delimitat l’abast del problema a dos únics carrers. Sorprenentment, allò d’aparença irresoluble sembla ara de solució senzilla. I això, malgrat trobar-nos en el que fou considerat “cinturó roig” de Barcelona.

Obro un parèntesi. Tot fullejant La Vanguardia he vist que l’Enric Juliana relatava un encontre amb l’escriptor portuguès Gabriel Magalhaes per parlar de la crisi. De la conversa en destacava aquesta declaració que el va colpir: “Miri, allò que la Unió Soviètica va donar als treballadors europeus – una bona seguretat social sota amenaça revolucionària – ara ens ho pren la Xina Popular i el seu tremend exèrcit industrial”. 
Segueixo dins el parèntesi per recordar la tarda que vaig passar amb La Pasionaria a Moscou a la primavera de 1968. Seguia essent una dona de vivesa i intel·ligència impressionants. Havia estat una gran figura de la Tercera Internacional on es tutejava amb Stalin i Mao. Considerava la Unió Soviètica com una mare: l’adorava malgrat saber-ne els defectes. En canvi, detestava Mao i desconfiava de la Xina. Tanco el parèntesi.

Heu vist que quedaven dues opcions per solucionar el problema que ens ocupa. El carrer Dolores Ibarruri del Prat de Llobregat, vist en el mapa, sembla llarg i poblat. En canvi, el carrer de Sant Adrià del Besòs neix a tocar la llera del riu, entravessa un descampat, que s’utilitza de pàrquing, i va a topar amb la paret que tanca l’immens solar de la vella central tèrmica on s’alcen les tres imponents xemeneies que dominen el litoral nord barceloní. Just abans d’aturar-se al solar, trobem els dos únics equipaments municipals que donen alguna funcionalitat al nom del carrer: un poliesportiu i un camp de futbol. Per tant, fareu bé d’optar primerament per explorar el carrer de Sant Adrià.

Passats a l’acció, podeu arribar-vos-hi en tren, que s’atura darrera el camp de futbol. Però jo us aconsello un mitjà que no vagi gens soterrat, talment el cotxe o, millor, el tramvia de la línia 4 fins el final. Així, pel camí, a la dreta podreu veure la incineradora de residus urbans i les noves tèrmiques, mentre a l’esquerra deixeu els barris de La Mina i La Catalana, just abans de creuar el riu. Arribats a la porta del camp del carrer Dolores Ibarruri hi trobareu la noia de camisa blava, que us espera. El problema del nostre joc, per tant, està resolt.  Però la noia i les seves companyies del San Gabriel, en tenen un de debò de problema. Deixeu que us l’expliquin. Val la pena. Per això, amb el vostre permís, hi dedicarem el proper post.



dimarts, 17 març de 2015

"Flash Back" Tot Pomés a la Pedrera

Fa uns dies s’ha presentat a La Pedrera l’exposició antològica del fotògraf i publicista Leopoldo Pomés. Vaig tenir l’oportuninat d’assistir a la roda de premsa amb la presència del mateix Pomés i a la visita guiada pel comissari de la mostra, l’escriptor i periodista Julià Guillamon.

En aquest enllaç trobareu la crònica que he escrit pel NÚVOL d’aquesta magnñífica exposició que els aficionats a la fotografia no es poden perdre.



diumenge, 15 març de 2015

El Musical dels dilluns

Aquesta setmana farem un salt endarrere en el temps i tornarem a un dels primers Musicals, “42nd Street”, es a dir el carrer 42 de Nova York, un via emblemàtica pel nombre de teatres musicals que hi estan instal·lats. Els seus números musicals són celebres i van ser font d’inspiració i per moltes obres posteriors. Avui veurem  l’escena final que comença amb un ball de claqué de Ruby Keller i continua amb una mena de fals  travelling compost de moviments corals i números de ball del cos de dansa. Pensem que això és una pel·lícula del 1933, pocs anys després dels inicis del cinema sonor. Realment espectacular!




dissabte, 14 març de 2015

Samba

Un cop més el cine francès ens ofereix una bona pel·lícula, SAMBA, dels directors Olivier Nakache i Eric Toledano, que fa uns anys ja ens varen oferir una altra pel·lícula d’èxit que molts recordareu,“Intocable”.
En aquesta ocasió  ens expliquen una història de l’emigració clandestina a França i d’algunes de les persones dels serveis socials que els atenen. Amb l’amenaça permanent de detenció per la policia i l’expulsió del país   Samba, el seu oncle i els seus col·legues viuen tot un seguit de peripècies mentre sobreviuen amb treballs precaris i unes condicions de vida molt difícils.
Com es tradicional en la seva obra, els directors fan una pel·lícula pel gran públic amb molts tocs d’humor però aconsegueixen un tractament profund del tema. Ens demostren que es pot fer cinema molt seriós i de qualitat amb plantejaments no excessivament dramàtics i sofisticats.

El treball dels dos actors principals Omar Sy, que era el cuidador a “Intocable”, i Charlotte Gainsbourg és excel·lent i la resta del  repartiment està a la seva alçada. La fotografia i sobretot la banda musical són també molt bones. El ritme de la pel·lícula no decau en cap moment i et fa passar un parell d’hores molt agradables i interessants alhora. Ben recomanable.


dijous, 12 març de 2015

"Acorar" a l'Espai Brossa


Fins el 22 de març podeu veure a La Seca Espai Brossa l'obra Acorar, escrita i interpretada per Toni Gomila. Fa una mica més de 2 anys - l'octubre de 2012 - la vaig veure i em va deixar un record inoblidable. Es tracta d'un monòleg que és pura poesia, poesia d'una vida popular que sembla que se'ns escapi, i que Toni Gomila recull i, de forma magistral, ens la serveix en safata. La matança del porc - molt tradicional a les Illes, però també a diversos indrets a casa nostra -  és una excusa per passejar-nos per un món que podem creure que s'ha perdut però que ressona molt fort dins nostre. Un món de paraules, sons, colors, olors, tradicions, oficis i  sensibilitats, del qual hauríem d'aprendre i conservar moltes coses.
Si cliqueu l'enllaç que he posat de l'obra, veureu que totes les opinions que hi surten són encomiàstiques. No hi puc estar més d'acord. Vull tan sols acabar amb una recomanació: No us la perdeu !. Passareu una estona fantàstica !.

Jordi Castells



dimecres, 11 març de 2015

Eva i els Adamites

Continuem amb la seriè de il·lustracions del llibre “Eva i els Adamites"


EVA I ELS ADAMITES II
      (Clickant la il·lustració s’obrirà a pantalla sencera)  

"Parlo als que han tombat la seixantena... No es pot viure sense l'estimada costella malgrat que, comparada amb altres de més joves, sembli un os" E. Satué.


  

dimarts, 10 març de 2015

En record d'Ovidi Montllor


Avui fa vint anys que l’Ovidi Montllor se’n va anar de vacances, com deia ell mateix. No cal dir que era un cantant molt admirat per la nostra generació. Tenia una veu extraordinària i una capacitat actoral esplèndida. Recordem encara alguns dels seus concerts acompanyat pel seu gran amic, en Toti Soler, i escoltem molt sovint les seves cançons que no han perdut ni un gram de la seva força. Per això avui us proposo que escoltem “Les meves vacances”.

diumenge, 8 març de 2015

El Musical del dilluns

Avui presentarem un fragment del que per a molts és el musical més popular de la història: “Singing in the rain” produïda per la Metro-Goldwin-Mayer i dirigida el 1952 per Stanley Donen i Gene Kelly.
Segur que tots la heu vista més d’una, dues i tres  vegades i probablement coincidireu amb mi que és molt difícil escollir un dels “números” d’entre tants moments màgics com presenta la pel·lícula. He volgut fugir de l’arxiconegut ball sota la pluja de Gene Kelly i he preferit, a més, que apareguin en pantalla d’altres dels protagonistes, com són Debbie Reynolds i Donald O’Connor. Per això he triat el fragment “Good Morning” on el trio té la idea de fer una pel·lícula musical per superar la crisi que els provoca l’aparició del cinema sonor, un tema sovint tractat i del qual el darrer exemple és la recent “The artist”. És una veritable delícia veure’ls ballar en aquesta corografia de Kelly en la que Reynolds, que no era ballarina, es defensa la mar de bé.



dissabte, 7 març de 2015

"Quadrilàter"

Si passegeu pel centre de la ciutat aprofiteu l’ocasió per visitar, com vaig fer jo, una exposició força interessant. La trobareu en un magnífic pis de la Plaça Real de Barcelona, seu de la Fundació Setba (acrònim dels set balcons del pis que donen a la plaça). Aquí us deixo la crònica que en vaig fer pel NÚVOL.