dimecres, 21 de febrer de 2018

Laëtitia (i Jessica) i altres propostes.


L’historiador francès Ivan Jablonka ha recollit uns quants premis literaris i, sobretot, ha impressionat arreu del món milers de lectors - entre els quals un servidor - amb una obra sense elements de ficció dedicada a reconstruir la vida i la mort de Laëtitia Parrais, una jove de 18 anys que va ser segrestada i assassinada al 2011 i que va estar al centre d’una operació política populista del president Sarkozy, enfrontat als jutges. A ‘Laëtitia o la fi dels homes’ (en català i en castellà a Anagrama), Jablonka recull la biografia de dues bessones que pateixen la violència masclista des del seu naixement i acaben sent acollides per una família.  Jablonka combina admirablement el rigor en la reconstrucció dels fets amb una visió empàtica cap a Laëtitia i la seva germana Jessica, qui també va ser víctima d’abusos sexuals. Cap al final del llibre, l’autor obre el focus cap a l’anàlisi del context social, el paper que hi juguem els homes en les relacions de dominació envers les dones i el sentit de la literatura i el periodisme de ‘successos’.

La sueca Karolina Ramqvist ens situa a ‘La Ciudad blanca’ (Anagrama) en l’angoixa d’una dona que perd al seu home, un delinqüent amb qui va aconseguir un gran benestar material, i fa front, amb el seu nadó i enmig de la neu, a la necessitat d’obtenir diners recuperant la part del botí a la que creu tenir dret. Els antics còmplices del seu home no opinen el mateix i la narració, extremadament austera, reflexa la progressiva pèrdua d’esperança de la protagonista.  

Recomano també tres llibres escrits en castellà. 

Juan José Millàs ens ofereix a ‘Que nadie duerma’ (Alfaguara) la confusió entre realitat i al·lucinació d’una dona solitària que és acomiadada d’una empresa, amb ‘Nessum dorma’ com a banda sonora i certes similituds amb l’esplèndida pel·lícula ‘Cigne negre’. 

L’argentí Diego Vecchio va quedar finalista del premi Anagrama amb “La extinción de las especies” (Anagrama), un molt original joc sobre la història d’alguns museus de ciències naturals i antropologia dels Estats Units on no és gens fàcil –ni necessari- desxifrar on l’erudició és converteix en ficció. 

Finalment, Leonardo Padura, edita la seva desena novel·la amb el detectiu Mario Conde com a protagonista. A ‘La transparencia del tiempo’ (Tusquets), la recerca d’un lladre i el contingut del seu darrer robatori s’alterna amb la història secular d’una petita escultura d’una verge negra amb un recorregut que comença a l’Orient Mig a les creuades i, passant per França i la Garrotxa, acaba a l’Havanna transportada per un català que fuig de la guerra civil. 



dimarts, 20 de febrer de 2018

Llum BCN

El darrer cap de setmana es va celebrar al Poble Nou l'anomenada festa de la Llum. S’hi varen poder veure instal·lacions lluminoses de tota mena que ocupaven espais emblemàtics i projeccions als murs de grans edificis i parets mitgeres.
La festa va tenir una gran concurrència de públic, sobretot joves atrets per aquestes noves tecnologies que resulten tan espectaculars com a vegades un pel banals.
Aquí teniu quatre fotos per recordar aquestes nits.

Clickeu a la foto per veure la sèrie completa


diumenge, 18 de febrer de 2018

L'Òpera dels dilluns

Gràcies novament a la nostra amiga M.Jesús fa uns dies vaig assistir a l'assaig general de "Romeo i Julieta" al Liceu.
Probablement l'aria més coneguda d'aquesta òpera sigui el "Oh, leve toi soleil".
Avui l'escoltarem per un dels tenors que millor la canta, Juan Diego Flórez.




dissabte, 17 de febrer de 2018

Frankenstein

El proper 11 de març la novel·la de Mary Shelley "Frankenstein" compleix 200 anys. No sé si amb la intenció de celebrar-ho, el TNC estrena aquesta setmana un muntatge a partir d'aquesta obra: una creació conjunta d'un home de cinema, Guillem Morales, i una dona de teatre, Carme Portaceli. Junts han fet una lectura teatral del clàssic que destaca per la seva senzillesa i la seva força poètica alhora. Hi ajuden molt l'escenografia (creada sobretot a base d'audiovisuals) i la música (composada per l'espectacle), que són totes dues una delícia. El text és preciós i el personatge del monstre, de la criatura, és entranyable.

El gran reclam de l'espectacle són segurament els dos actors protagonistes, Joel Joan i Àngel Llàcer, la criatura i el científic creador respectivament. Estem molt acostumats a veure'ls a la televisió, tant a l'un com a l'altre, però cal dir que fan una feina de creació remarcable de tal manera que en cap moment els veiem a ells sobre l'escenari sinó els personatges que interpreten. Els secundaris també estan magnífics, sobretot Lluís Marco. En conjunt, és una obra interessant, commovedora i, m'atreviria a dir que, en el millor sentit, per tots els públics.

Nota: muntatge Frankenstein del cartell de
 l'espectacle després de la intervenció del Miquel.


dimecres, 14 de febrer de 2018

El nas vermell


Ja fa dies que rumiava com era possible que els nassos dels pallassos poguessin irritar tant als poders fàctics fins al punt d’arribar a inculpar d’inculpar a algú que se’l posa fora de la carpa del circ.

I vet aquí que l’altre dia tot navegant per internet, la nostra enciclopèdia d’avui en dia, vaig cercar el mot “clown” i llavors vaig descobrir el perquè.

Mireu si en poden ser de dolents els pallassos que tenen el nas vermell!

Clickeu sobre la imatges per veure la sèrie completa


dimarts, 13 de febrer de 2018

"Los archivos del Pentagono"

Si ajunteu la professionalitat i sapiència de Steven Spielberg en la direcció, i un repartiment encapçalat per Meryl Streep i Tom Hanks, l'aposta d'anar al cinema sembla força segura.
En aquest cas, efectivament, l'aposta no us decebrà, perquè la història és interessant i rellevant: el repte en què es troben la propietària i el director d'un diari quan s'han d'enfrontar al poder polític i militar dels Estats Units, en referència a la divulgació d'informes secrets que destapen mentides i posen els poderosos en un compromís.

La història està força ben narrada. L'entorn, tan el físic (com ha canviat la forma d'editar i publicar un diari en prop de 40 anys !) com el psicològic, retratant les emocions i les situacions tenses que viuen els personatges. En particular, en el cas del paper de Meryl Streep, la propietària del diari, una dona solitària en un consell de direcció masculí, que ha de fer front als seus dubtes interns i a les pressions externes, en un diari que acaba de sortir a la borsa per fer front a les dificultats financeres i al que el poder polític pot aixafar d'una manotada.

Estem, doncs, davant una bona oportunitat de veure i reflexionar sobre el món del periodisme i les seves responsabilitats davant la societat, gaudint alhora de bon cinema i d'una estona de suspens dins una història que t'atrapa i t'intriga.




diumenge, 11 de febrer de 2018

L'Òpera dels dilluns

La darrera setmana va cantar al Palau de la Música un dels tenors més celebrats del moment actual: el polonès Piotr Beczala. Sembla que tristament el Palau estava mig buit. Qüestió del clima polític que està afectant al món de l’espectacle i la cultura, de problema del repertori anunciat, del preu de les entrades, o de manca de promoció. Qui sap. Potser una mica de tot plegat.

Nosaltres l’escoltarem avui en el paper d’Edgardo en l’ària final de Lucia di Lammermoor en la que està magnífic.


dissabte, 10 de febrer de 2018

Carnestoltes a Venècia

Aquesta és la setmana del Carnestoltes. I per això vull recordar le dies que ja fa uns anys varem passar a Venècia gaudint de les meravelloses imatges que s'hi poden veure.

Clicka a sobre la imatge per veure la sèrie completa


divendres, 9 de febrer de 2018

Coses que no entenc ( o sí ) XXXVI


. Que després de la confessió de Ricardo Costa i els seus compinches al judici de la Gurtel encara tinguem a Rajoy com a President del PP i del Govern.

. Que un Ministre de Justícia pugui dir que “quan es dicti auto de processament els polítics encausats seran inhabilitats”.

. Que ara sigui Rufián ( el de les 155 monedes ) un dels que reclamin “generositat per part de tot el món i també un component de realitat”.

. Que el coronel de la guàrdia civil Pérez de los Cobos pugui dir que el compliment de la Llei ha de passar per davant de la convivència quan l’auto de la jutgessa deia expressament que “s‘havia d’impedir la votació sense que això afecti a  la normal convivència de la ciutadania”.

. Que a la Gala del Premis Goya, sempre tan reivindicatius, absolutament cap dels artistes premiats  tingués el valor d’esmentar el problema de Catalunya i els seus presos polítics.

. Que any rere any seguim parlant dels accident i col·lapses de la N-340 i la N-II a Girona i no s’hi vulgui posar solució.

. Que el Tribunal Europeu dels Drets Humans hagi acceptat com a una dels seus membres a la jutge proposada pel Govern espanyol que té una ideologia manifestament contraria a la homosexualitat a la que considera una patologia que cal tractar.
  
. Que el PP presenti una esmena a la reforma del codi penal per la que, per si de cas, s’impedeixi l’indult als condemnats per rebel·lió, sedició i delictes contra la corona.

. Que es pugui acusar i processar algú del delicte d’incitació a l’odi per posar-se un nas de pallasso o per cantar un rap contra la monarquia.

. Que una patronal murciana premïi a policies  que varen actuar a Barcelona amb un cap de setmana en hotel de luxe a la seva comunitat.

dimecres, 7 de febrer de 2018

Un ruc molt ruc


Avui, després d'un parèntesi, tornem amb un nou dibuix de la Lluïsa i un poema de Miquel Desclot.

RUC MOLT RUC A L'ESCOLA


Vet aquí un ruc tan tros de lluç
que ni el seu nom sabia escriure
a la pissarra el cap d'estruç

-Erra, u, ce trencada: RUÇ-
I el mestre: - Arri, doncs a Rucia - 
i claca guitza al gamarús.



La Model

El passat divendres vaig anar a la presó Model de Barcelona en una de les visites que els divendres a la tarda i el dissabte tot el dia en la que es mostren un parell de galeries un pati i algunes dependències de la presó que s’acaba de tancar fa uns mesos.

Pels que hi vulguin anar cal advertir que s’ha de fer una bona estona de cua perquè les entrades es produeixen cada vint minuts en grups de trenta persones. A canvi la visita es fa molt tranqui-la i sense cap mena d’aglomeracions ni de pressa per sortir.
Encara que el recinte està buit i silenciós la visita impressiona i no vull ni imaginar com devia ser amb els passadissos i les cel·les plens d’interns i guardians a vessar. Aquest dies que tenim empresonats alguns del dirigents polítics catalans el seu record feia encara més viva l’emoció de la visita.

Aprofitant l’estada a la Model vaig fer un petit reportatge fotogràfic que podeu veure tot seguit. La majoria de les fotos estan disparades amb un angular i editades en blanc i negre que em va semblar que era el format més adient.

Clickeu a sobre per veure el reportatge


dimarts, 6 de febrer de 2018

Sin amor (Loveless)

Tot el cinema d’Andrey Zvyagintsev té una càrrega política que obliga a llegir les seves pel·lícules entre línies, i la seva obra més recent, "Sin amor", no és cap excepció.
Aparentment, el film relata - amb una fredor esfereïdora - la ruptura sentimental d’un matrimoni en procés de separació, posant especial atenció en els efectes que el mal rotllo familiar té sobre el fill pre adolescent de la parella.

Durant la primera part de la pel·lícula, el film ens presenta els personatges i ens mostra els seus esforços per refer les seves vides amb altres parelles. Descobrim alguns detalls rellevants de tots dos: ell, ortodox, necessita estar casat per poder conservar la seva feina, per la qual cosa abans el divorci ja ha embarassat a la seva nova parella. Ella, mare jove a contracor, confessa el seu rebuig a una maternitat que li va ser “imposada”.

Aquests poden semblar elements anecdòtics, però sens dubte son detalls que ens ajuden a fer la lectura política que Andrey Zvyagintsev dibuixa de forma velada i simbòlica, segurament intentant fugir de la censura i possibles represàlies al seu país, tal i com ja va fer al seu film anterior, el magnífic "Leviatán".

La segona part de la pel·lícula se centra en la recerca del fill desaparegut, un nen desemparat que desapareix sense deixar rastre davant l’esfereïdora indiferència d’un pare i, sobretot, una mare, que simbolitza molt més del que pot semblar. Atents, per tant, a les pistes que ens dóna el propi film, sobretot en el pla final. Entretant, el director fa un retrat social de la societat russa, el funcionament de les institucions i la realitat del país.

"Sin amor" va ser la pel·lícula guanyadora del premi del jurat a Cannes i està nominada a l’Oscar de parla no anglesa en representació de Rússia.




diumenge, 4 de febrer de 2018

L'Òpera dels dilluns

El proper dimecres anirem al cinema a escoltar i veure, com diria en Roger Alier, la Tosca. Si algú li ve de gust encara s’hi pot afegir.

Per celebrar-ho avui escoltarem una de les més grans intèrprets de la Tosca. Canta la Maria Callas, en un enregistrament de fa exactament seixanta anys, realment un cas d'arqueologia musico- cinematogràfica. Encara que jo no soc un callià convençut cal reconèixer que el timbre de veu i la manera de cantar eren impressionants. 



divendres, 2 de febrer de 2018

Ken Loach a Barcelona

La nostra crítica cinematogràfica va assistir a la roda de premsa del gran director anglès Ken Loach a qui la Filmoteca de Catalunya dedica un cicle retrospectiu aquest proper mes.

I ha escrit un article per la revista de cinema "El cinèfil" que avui volem oferir als lectors del Blog.




dijous, 1 de febrer de 2018

Una temporada para silbar

Avui, excepcionalment, enlloc de parlar de teatre us faré una recomanació d'un llibre dirigida, de manera especial, a totes aquelles lectores del bloc que es dediquen o s'han dedicat a l'ensenyança. Es tracta de la novel·la d'Ivan Doig "Una temporada para silbar", que narra una història senzilla ambientada a l'oest dels Estats Units a principis del segle XX. 

L'arribada de dos personatges singulars en aquella terra d'immigració alterarà la vida quotidiana dels seus habitants i en especial de la família protagonista. La història se centra en l'aire fresc que aporten els dos protagonistes tant a casa com a l'escola i alguns crítics han considerat que la figura del mestre és una creació entranyable i d'aquelles que es recorden. Però per mi, més interessant fins i tot que la pròpia història és la veu narradora que recau en el germà gran de la família, el Paul, un nen d'uns 10 o 11 anys. Aquesta veu infantil és possiblement la gran troballa de la novel·la, ja que la seva perspectiva, combinació perfecta d'innocència, intel·ligència i perspicàcia, és la que enriqueix tota la història.  Us convido a deixar-vos commoure per aquest nen que xiula, somia, aprèn i creix al llarg de les pàgines del llibre.


dimecres, 31 de gener de 2018

Restaurant La Palmera

Fa molts anys que de tant en tant em deixo caure pel restaurant la Palmera perquè és un lloc molt acollidor on sempre hi he menjat bé i a un preu raonable, amb uns cambrers professionals, dels d’abans.
Aquest és un negoci familiar que va començar a mitjans dels noranta de la ma de Rosa Bas i Mateu Capdevila, més endavant s’hi va incorporar el fill gran, en David.
Van obrir en el lloc d’una antiga botiga de queviures i encara en conserva l’ambient de bodega bohèmia, taules de marbre rectangulars i rodones, d’aquelles tan petites, a la francesa, on just hi cap un plat de xarcuteria o formatges i una copa de vi, i és que aquest era el menú que s’oferia en el seus inicis.
Ara, les taules rodones se situen de dues en dues i l’oferta ha augmentat a favor de platets elaborats i de gran delicadesa. En destaquen els de foie, fresc o micuit, i els carpaccio, de vedella, de morro de bacallà, de tonyina. Hi trobareu uns excel·lents plats de temporada, dies enrere: carxofes, ceps i rovellons.

A l’estiu podeu seure a la terrassa, força tranquil.la perquè és un carrer amb pocs cotxes, també tenen una sala al costat del menjador principal (força petit, no us penseu), on hi ofereixen menús per a grups de més de deu persones. Si sou menys de deu disposen d’un menú degustació d’entre 20 i 25 euros (els vins a part) segons si es tracta de migdia o nit. Pel què fa als vins la seva oferta és molt extensa amb més de 180 referències.
El què encara no he descobert, és perquè li van posar “La Palmera”, si hi aneu i us n’assabenteu, ja m’explicareu.


C/ Enric Granados, 57, 08008 Barcelona
Telèfon: 93 453 23 38
 
http://www.lapalmera.cat


dimarts, 30 de gener de 2018

El Dret Penal de l’enemic

En aquests temps convulsos en els que predominen, per desgràcia, les mentides, les insinuacions, les notícies falses, les mitges veritats, la propaganda política més barroera, les desqualificacions personals més feridores, i, en general, la manca de rigor més absolut, crec que és necessari trobar refugi intel·lectual en el criteri dels experts. I dels experts juristes, quan es tracta d’aportar llum a la complexa realitat jurídica de tants i tants afers al que ens aboca la persistent judicialització de la política.

En el camp del Dret Constitucional, aconsellaria escoltar sempre els arguments de dos catedràtics de la matèria, el Dr. Xavier Arbós, de la UB, i la Dra. Mercè Barceló, de la UAB, que, des de les seves respectives posicions - perquè la interpretació del Dret no és unívoca mai -, intenten explicar les claus legals del controvertit context polític en el que es desenvolupa el denominat “procés”.
Dec, en concret, a la Dra. Barceló, en unes recents declaracions públiques, el coneixement del concepte “Dret Penal de l’enemic”, l’aplicació del qual va atribuir al poder judicial espanyol, en particular, a les instàncies i jutges que estan instruint la causa penal contra els “Jordis”, i els membres del Govern i la Mesa del Parlament, pels suposats delictes de malversació, sedició i rebel·lió, quan és manifest que no va concórrer força o violència en les seves actuacions polítiques
.
La idea del “Dret Penal de l’enemic” es fonamenta en una aplicació maximalista i extrema de la llei penal per tal d’imposar -o tractar d’imposar- penes desproporcionades per delictes inexistents, a aquelles persones que, de manera difosa - o no -, se les considera social o políticament perilloses o irredemptes, o mereixedores d’un càstig exemplar, ja sigui preventiu o definitiu. Per la Dra. Barceló, el manteniment de la presó provisional als “Jordis”, i a Junqueras i Forn, obeiria clarament a aquesta dinàmica punitiva de perseguir els enemics polítics. D’acord amb aquesta teoria, doncs, els empresonats ho serien més pel que són, que pel que han fet, constituint com una mena “d’ostatges” en mans d’un poder hegemònic, el càstig als quals hauria de servir per eradicar conductes o pretensions semblants.

Quan no s’havia inventat aquesta expressió afortunada, del que està passant ara se n’ha dit tota la vida, des dels Romans, abús de Dret o abús de poder. Nihil novo sub sole.


diumenge, 28 de gener de 2018

L'Òpera dels dilluns


Avui escoltarem la veu de Marta Garcia Cadena, una jove soprano, que va ser companya de batxillerat de la Clara i a qui hem escoltat en directe en diferents actuacions.

Ens interpreta una ària de l’òpera Der geduldige Sokrates" de Telemann que va enregistrar el 2016 al Conservatori Victòria dels Àngels de Sant Cugat del Vallès. 



divendres, 26 de gener de 2018

Manuel Humbert: cúpula i magatzem.

Els lectors del blog que heu visitat al MNAC l’exposició La caixa entròpica de Francesc Torres, recentment clausurada, heu tingut ocasió de contemplar, en la secció dedicada als impactes vandàlics del fanatisme purità damunt les obres d’art, un delicat Nu de Manuel Humbert, ferit al ganivet. Correspon al primer període de creació de l’artista, viscut entre París i Barcelona, període que el crític, historiador i pintor Rafael Benet qualificà de “realisme poètic” i comprèn del 1913 al 1922. El quadre va ser adquirit per Lluís Plandiura i va arribar al museu l’any 1932 amb les 264 obres d’aquella col·lecció. Josep M. Cortina va incloure la seva fotografia en el post ressenya de l’exposició.

Mentre el museu va ser a la Ciutadella, i també quan es va traslladar a Montjuïc, sempre s’hi exposava alguna obra d’Humbert. Els responsables tenien on triar perquè el museu posseeix una extraordinària col·lecció de aiguades i olis de l’artista. Estem parlant d’un dels pintors catalans més importants del segle XX. Havia debutat als divuit anys com a dibuixant de Papitu de la mà de Nonell i Feliu Elias, el qual, fundador, propietari i assidu col·laborador de la revista, digué retrospectivament que els dibuixos d’Humbert, Nonell i Nogués foren el millor que va publicar. Quan aquella revista es desnaturalitzà en canviar de propietari, Nogués, Aragay i Humbert, la terna que, segons Pujols, més féu somniar dins el Noucentisme, van emprendre la breu però esclatant aventura de Picarol.

Les exposicions d’Humbert a les galeries Laietanes el 1915 i el 1918 donaven forts indicis de que es tractava d’un artista genial. Els tràgics destins d’amics seus parisencs molt propers, talment Modigliani, que feu dos extraordinaris retrats del nostre artista, probablement li van fer repensar el seu propi destí. El jove tocat pel geni va renunciar a ser genial i va obrir un nou període, que Benet va qualificar d’”objectivisme mental”, en el qual va crear algunes de les seves obres mestres, com Sònia, pintada a Paris el 1924. A partir de 1926, tercer període, de “visió directe”, allunyat de “la via dels genis”, es va proposar “simplement” dominar l’art de pintar. Hi va reeixir plenament i així es va reconèixer quan el museu li adquirí Jove Mora, presentada al Saló de Montjuïc de 1932, i, sobretot, quan, en constituir la Generalitat el Premi Nonell, de fet el premi nacional de pintura, Humbert va guanyar la primera edició amb Descans (1934). Aquella consagració, com tantes altres trajectòries, va ser interrompuda poc després per la guerra civil. El lector interessat en la seva biografia pot consultar la meva tesi doctoral Manuel Humbert 1890 -1975, en edició digital de la Universitat Pompeu Fabra

El somni noucentista de la pintura mural, pública, va tenir poques concrecions. Desvirtuat ja aquell ideal, va tenir el seu cant del cigne a l’Exposició Internacional de 1929. Humbert, juntament amb Francesc Galí i Josep Togores, va rebre l’encàrrec de pintar la cúpula del Palau Nacional.  Togores i ell van pintar les petxines i els frescos del tambor. La restauració del Palau Nacional i el seu condicionament com a seu definitiva del museu les va preservar per a contemplació dels visitants.

L’any 2006, essent president del MNAC Narcís Serra, va arribar a la direcció del museu “per concurs internacional” Maite Ocaña, fins aleshores directora del Museu Picasso. Pepe Serra, nebot de Narcís, la va substituir al carrer Montcada i, poc després, va cedir algunes obres, no precisament les millors, de Picasso al MNAC. Per ubicar-les es van retirar de l’exposició permanent les obres d’alguns pintors com ara Jaume Mercadé, Bosch Roger o el mateix Humbert.  D’aleshores ençà no havia estat possible veure cap obra d’aquest pintor a les sales del MNAC. El 24 de novembre de 2011 Narcís Serra va renunciar a la presidència i el 2 de desembre va ser substituït per Miquel Roca. Aquell mateix 24 de novembre el Patronat del museu havia proposat com a nou director Pepe Serra, “guanyador del concurs internacional” corresponent. Un cop ratificada la proposta, el nou director va encarregar a Juanjo Lahuerta una remodelació de la col·lecció d’art modern, la qual exclogué Humbert completament.

Ha calgut doncs que Francesc Torres hagi furgat dos anys en el magatzems més recòndits del museu, allà on es troben oblidades les obres malmeses perquè s’hagi pogut veure una obra d’Humbert en aquelles sales. Paradoxalment, va sortit de la foscor pel fet de ser una obra mutilada. Tot i que els esparadraps no li treien l’encant, en veure-la l’espectador es podia fer una altra pregunta, perquè ha romàs tants anys sense restaurar i així segueix i potser seguirà indefinidament? Mentre esperem una improbable resposta, Humbert ha tornat al magatzem.


 Clickeu a sobtre per veure la col·lecció completa


dijous, 25 de gener de 2018

Coses que no entenc (o sí) XXXV

. Que la sentència del cas Palau no condemni als directius de Ferrovial perquè el seu delicte de pagar comissions ha prescrit quan no ho ha fet pels que les han cobrat.

. Que un país com EEUU pugui estar governat per un megalòman cada dia més dement, inculte i provocador com en Trump.

. Que es gastin 87 milions d’euros per mantenir una tropa de policies i guàrdies civils a Catalunya que no han fet res mes que apallissar els votants de l’1-O i que no es demanin explicacions als que han dilapidat aquesta xifra brutal de recursos públics.

. Que malgrat aquesta descomunal despesa la tropa s’hagi queixat sorollosament del tracte en l’allotjament i l’alimentació rebuts en la seva estada a Catalunya.  

. Que s’inauguri un nou tram de l’AVE: Castelló Madrid, naturalment abans que es faci l’enllaç València- Barcelona, un tram que a sobre no utilitza vies d’alta velocitat i triga el mateix que l’Euromed.

. Que el Govern de Rajoy s’atreveixi a presentar com a candidat a membre del Tribunal Europeu dels Drets Humans al ex president del TC, Pérez de los Cobos, que en no parlar francès ni anglès ha sigut desqualificat pel tribunal que, lògicament, ha recomanat un altre dels candidats.

. Que, com pretén la direcció de El Periódico, es pugui acomiadar el 45% d’una plantilla, ja castigada i reduïda, i continuar editant el diari.

. Que el President del Parlament hagi de pagar de la seva butxaca el desplaçament a Brussel·les per entrevistar-se amb el candidat a President que han designat els partits guanyadors de les eleccions per tal d’evitar una possible acusació de malversació de fons públics.

. Que algun polític pugui mai acostar-se ni remotament  al nivell d'estultícia que ha demostrat avui el President del Govern espanyol en la seva entrevista amb Carlos Alsina a Onda Cero. (Nota: Si no l'heu escoltada busqueu-la a Internet, mai haureu vist a ningú fent un ridícul com aquest.)


dimecres, 24 de gener de 2018

"El somni" de Juan José Millàs.

Avui l'Imma ens recita "El Somni" un conte curt d'en Juan José Millás,  degudament traduït al catàla. Segur que us agradarà.




dimarts, 23 de gener de 2018

Un bol i un plat

Aquest vegada us mostrarem unes peces que la Lluïsa ha dibuixat per decorar un joc d'un plat i un bol perquè en Miquel pugui menjar moltes sopes i es faci gran i fort. Un regal personalitzat fantàstic!

El gravat, el vidre i la ceràmica són algunes de les especialitats de la nostra il·lustradora, que es capaç de dibuixar sobre qualsevol suport.

Clicka sobre la foto per veure en gran format



diumenge, 21 de gener de 2018

L'Òpera dels dilluns

Aquesta darrera setmana s’ha projectat a l’Opera al cinema una representació del Rigoletto des del Royal Opera House. Per això us oferim avui l’ària per a soprano “Caro Nome”. La interpreta la gran cantat georgiana Nino Machaidze

dijous, 18 de gener de 2018

Diaris pel terra.

Al fer el canvi de la L-5 a la L-1 a Pl. de Sants, just a l’entrar al vagó de metro m’he trobat al terra sota el seients una “Vanguardia”. He pensat que algú se l’havia deixada, o bé li havia caigut al terra i distretament se l’havia oblidat. M’endinso cap al fons per situar-me més a prop de la porta de sortida del darrer vagó i observo al desplaçar-me pel comboi que la història es repeteix a la resta de vagons. Sota la majoria dels seients n’hi han moltes de “Vanguardies”, tirades arreu. També observo que als llocs del terra (buits de diaris) algun que altre viatger ja les han fetes seves i les estan fullejant. No està malament -he pensat- ja que habitualment el diari que es llegeix al metro és el “20 Minutos”, però aquest sempre ha estat de franc.

Prenc de sota el meu seient un diari i me’l miro no sigui cosa que es tracti d’una publicitat enganyosa. Però no, és tracta de “La Vanguardia” d’avui. Desconec per quina causa han decidit repartir-los així, llençant-los als vagons com aquell qui sembra blat al mig del camp.

He de manifestar que durant anys he estat fidel comprador de “El Periódico” en català, fins l’estiu passat. Com a conseqüència dels atemptats soferts a la Rambla el diari no va tenir contemplacions ni entranyes a l’hora d’escollir unes portades absolutament desafortunades. Després el diari ho va rematar amb el mal tracte donat a les actuacions del Mossos publicant informacions no contrastades. 

És cert que l’anomenat “procés” ha tingut un efecte clarificador ja que gairebé tot s’ho ha endut per  endavant (Convergència, Unió, PSC, PP, Comuns…). La destrossa és important… i espera’t.
També ha tingut la virtut de treure la màscara a molts mitjans de comunicació i deixar al descobert que alguns del mass-media autoanomenats catalanistes en un temps no gaire llunyà, s’han comportat tan sols com fidels servidors dels promotors del 155, i sobretot, d’aquells qui els paguen els deutes i els omplen les pàgines de publicitat.
“Diguem quina publicitat anuncies i et diré qui és el teu amo”.

És cert que el nombre de lectors ha anat minvant i que la majoria dels diaris no passen per uns moments massa fàcils, però repartir el diari d’aquesta forma he de confessar que jo mai no l’havia vist. Sobretot dit d’un diari seriós, clàssic i sobretot, monàrquic.
Imagino que és una manera simple de no amainar el tiratge i mantenir-se “viu” a costa del que sigui per tal de presentar uns índex de publicació absolutament erronis, per no dir falsos, em perdonaran l’atreviment.

Recordo no fa massa dies, de viatge a la ciutat de Toledo i província, que a la majoria dels hotels on vam estar hostejats, a la recepció, cada dia, només rebien “La Razón” y “El Mundo”.
Preguntat del perquè no tenien altres diaris per tal de complaure la variada clientela hostalera, el recepcionista va ser molt clar en la resposta:
- Hombre, estos se reciben gratis, los otros hay que pagarlos.

De fet ens passa amb els diaris el mateix que ens passa amb les autopistes o els “Castors” recuperats per l’estat. Totes les despeses per publicitat acabaran sumades al rebuts de la llum, del gas, del telèfon o de qualsevol altra empresa situada dins l’Ibex, que són en realitat les que tallen el bacallà a “Ñ”. 

Bé, si al cap i a la fi som sempre nosaltres qui paguem la festa avui almenys he pogut fullejar “La Vanguardia” de franc.

Francesc Tàrrega 



dimecres, 17 de gener de 2018

Setanters

Les recomanacions d’aquest mes tenen en comú que  són lleugeres de pes i per tant us poden ajudar a suportar la costa de gener. I també que són llibres en castellà escrits per autors nascuts als anys 70. Alguns d’ells han assolit premis literaris importants. Aquest és el cas del darrer premi Herralde, atorgat al madrileny Andrés Barba, nascut al 1975, per “República luminosa” (Anagrama). Es tracta d’una fàbul·la molt torbadora en la que un exèrcit de nens complica la vida d’una ciutat tropical sudamericana. El desenvolupament dramàtic de la història m’ha semblat brillant i magníficament resolt. Del mateix autor i a la mateixa editorial podem recuperar “En presencia de un payaso”, protagonitzada per les relacions entre un científic, la seva dona, un cunyat que va ser un còmic d’èxit, la dona d’aquest i, sobretot, l’ombra de la sogra/mare ja desapareguda.

L’argentí Pedro Mairal (1970) va guanyar el premi Tigre Juan amb “La uruguaya” (Libros del Asteroiode), una crònica d’un dia en la vida d’un escriptor que creua el Río de la Plata per cobrar uns diners i per trobar a una dona. És més que captivador el ritme d’aquesta novel·leta, en la que passen moltes coses que el protagonista va explicant a la seva esposa.

Les dificultats de comprensió del lèxic argentí presideixen també “Una casa junto al Tragadero”, de Mariano Quirós (1979) que va guanyar el Premi Tusquets. Podem gaudir d’un text brillant i patir per la història d’un rodamón asocial i mut –perquè vol, diu ell- que ocupa una casa misteriosa –i potser encantada- entre la muntanya i un riu traïdor. L’arribada d’un grup ecologista alterarà la seva vida i la dels seus pocs veïns.

El barceloní  Pablo Sánchez (1970), qui compta amb alguns premis literaris, publica ara “La vida pòstuma” (Algaida). Un fill revisa la vida del seu pare, intel·lectual antifranquista i messiànic que després de la seva mort segueix publicant textos i envaint la vida de la seva família. El to gairebé satíric inicial va deixant pas, a partir de l’enamorament d’una dona enigmàtica arribada d’Andalusia, a una reflexió més profunda sobre els lligams entre pare i fill.

Acabem canviant de llengua i de dècada però no de tamany per proposar a qui fes cas el mes anterior del suggeriment de llegir “Por ley superior”, de l’italià Giorgio Fontana (1981), que repeteixi ara autor amb un text concebut junt amb l’anterior com un díptic: “Muerte de un hombre feliz” (Libros del Asteroide), que va guanyar el premi Campiello.



dimarts, 16 de gener de 2018

Àligues o coloms


Un article d'Antoni Puigverd que cal llegir amb atenció.




diumenge, 14 de gener de 2018

L'Òpera dels dilluns

Fa unes setmanes va morir als 59 anys el cantant rus Dmitri Hvorostovsky, un dels millores barítons dels darrers anys.

Per recordar-lo l’escoltarem avui en la interpretatió del duet “La ci darem la mano” de Don Giovanni de Mozart

Fa una immillorable parella amb la gran Elina Garanka amb la que havia cantat sovint.





divendres, 12 de gener de 2018

Montserrat Roig al BORN

                                                           Foto: J.M.Cortina

El BORN Centre cultural ofereix l’exposició “MONTSERRAT ROIG 1977. Memòria i Utopia” en la que es presenten algunes de les facetes més destacades de la periodista i escriptora, una de les autores més destacades de la seva generació, que va morir molt prematurament als quaranta cinc anys.

La base de l’exposició són les fotografies de Pilar Aymerich, amiga i companya de feina de l’escriptora amb la que va col·laborar en diferents projectes.
Hi podem veure 49 magnífics retrats que Aymerich va fer als personatges entrevistats per Roig pel programa de Televisió Espanyola Personatges. Podreu veure i recordar tot un seguit d’intel·lectuals, artistes i polítics que varen configurar la segona meitat del segle XX a casa nostra i que ens porten incomptables records vitals.
Paral·lelament s’ofereixen vídeos amb el resum d’algunes de les entrevistes més emblemàtiques que Roig va fer pel programa PERSONATGES que va emetre TVE els anys.
També es pot veure una col·lecció de 15 retrats en gran format de Montserrat Roig que Aymerich, la seva fotògraf de capçalera, li va fer entre els anys 1970 1990.

Hi ha també una mostra dels llibres publicats per l’autora, exemplars de revistes, cartes i altres documents biogràfics i estan previstes pels propers mesos una sèrie de conferències i taules rodones molt interessants.


dijous, 11 de gener de 2018

El plaer de deixar-se meravellar

Les històries de dos pre-adolescents amb força coses en comú –són sords i han perdut els pares - s’entrecreuen en el Nova York dels anys 30 i els 70 per fer possible una meravella: la de la nova pel·lícula de Todd Haynes, “El museo de las maravillas (Wonderstruck)”que sense assolir el nivell de subtilesa del seu film anterior, “Carol”, ens presenta una obra elegant, delicada i emotiva que es converteix en tot un gaudi pels sentits.  

Haynes s’ha basat en una novel·la visual de Brian Selznick, el mateix autor d’Hugo Cabret, que ja va adaptar al cinema Martin Scorsese. Els dos films tenen en comú la figura del nen “abandonat” pels adults i la capacitat de meravellar-se amb artefactes com el cinema, els telescopis o les andròmines d’un gabinet de meravelles. Precisament la història agafa aquesta idea, la dels gabinets de curiositats que van proliferar durant el Reinaxement, i que van desembocar en la creació dels museus d’història natural.

“El museo de las maravillas” és potser una pel·lícula més mel·líflua que d’altres de Todd Haynes, però d’alguna manera fidel i coherent a plantejaments argumentals i estètics d’un director que ha anat polint i depurant el seu estil, fent-se cada vegada més i més elegant, però que mai ha deixat de parlar dels mateixos temes, sovint històries crues que queden dissimulades sota un món de bellesa fascinant i elegància exquisida.
Els dos nens protagonistes viuen infanteses difícils, amb els pares absents i la sordesa que els portarà a meravellar-se amb els espectacles visuals que es despleguen davant d’ells: les pel·lícules mudes, l’univers observat des d’un telescopi, el moviment de la gran ciutat, els llibres i les rareses acumulades en el museu de les meravelles on tots dos aniran a parar de forma atzarosa, meravellosa.

Haynes ens convida a mirar-nos el món, la seva pel·lícula, amb la mirada meravellada d’aquests dos nens, i aconsegueix fascinar-nos amb les seqüències en blanc i negre ambientades a l’any 27 o l’aire documental que dóna al Nova York dels any 70; amb la reconstrucció d’una pel·lícula muda que ret homenatge a “El viento”, de Victor Sjostrom; o amb les sales del decimonònic museu de ciències naturals. També amb les referències a David Bowie i amb una banda sonora de Carter Burwell, que pren el seu màxim protagonisme en la seqüència de la fugida a Nova York dels dos nens, dues accions paral·leles que tenen lloc amb cinquanta anys de diferència, i que es converteixen en un bonic homenatge de Haynes al cinema mut i al melodrama. 



dimecres, 10 de gener de 2018

Puig i Cadafalch, arquitecte de Catalunya

És bo que un país honori la memòria dels homes i dones que l'han fet gran. És el que el Museu d'Història de Catalunya ha fet amb Josep Puig i Cadafalch, en l'ocasió del 150 aniversari del seu naixement.
Puig i Cadafalch va ser un home polifacètic. D'una banda, va ser un arquitecte i urbanista reconegut. De l'altra un polític compromès amb el seu país. Igualment va ser un expert en restauració artística de monuments, especialment romànics, i en història de l'art.

Com arquitecte, moltes de les seves obres (Casa Ametller, Casa de les Punxes, ...) són avui visitades de forma concorreguda pels amants de l'arquitectura i pels turistes, i han deixat petjada tant a casa nostra com en la història del modernisme.

Com urbanista, una de les seves actuacions va ser la promoció i preparació de l'Exposició Universal de 1929, que va incidir en la remodelació de la zona de Montjuïc. Una de les seves realitzacions, les quatre columnes, van ser enderrocades l'any 1928, abans de l'Exposició, pel dictador Primo de Rivera, que volia esborrar tot signe de catalanisme. L'any 2010 han estat restituïdes.

Com a polític, va ser la mà dreta d'Enric Prat de la Riba, amb qui va col·laborar en la creació de la Mancomunitat de Catalunya, que entre 1914 i 1925 va constituir la institució d'autogovern de Catalunya, precursora de la futura Generalitat restaurada, que va desenvolupar infraestructures, crear biblioteques,  escoles i moltes de les institucions que vertebrarien el país (Institut d'Estudis Catalans, Biblioteca de Catalunya, ...). L'any 1917, en morir Prat de la Riba, Puig i Cadafalch va passar a ser president de la Mancomunitat, compromís que va assumir amb vocació i intensitat fins el 1924, quan Primo de Rivera va destituir el govern de la Mancomunitat, que va ser dissolta l'any següent.

Una altra gran faceta de Puig i Cadafalch van ser les seves intervencions com historiador i com restaurador de monuments romànics; tant directament com com a impulsor de la política que va permetre fer actuacions notables en aquest àmbit.
Després de la guerra civil va ser exiliat i en retornar, va ser represaliat  amb la inhabilitació per a l'exercici de l'arquitectura. Els darrers anys de la seva vida va emprendre la reconstrucció de l'Institut d'Estudis Catalans, com a membre fundador i ex-president, i va seguir escrivint sobre l'art romànic a Catalunya.

Aquestes breus pinzellades ja ens fan veure que ens trobem amb un home excepcional,  compromès amb el seu temps i amb Catalunya, a la que va servir i estimar. La mostra "Puig i Cadafalch. Arquitecte de Catalunya" ens dóna l'oportunitat d'acostar-nos més a la seva figura i a la seva obra, que mostra amb imatges, maquetes i records de diversos tipus; i que ben segur ens captivarà i emocionarà.