diumenge, 12 de juliol de 2020

La dansa dels dilluns


Aquesta setmana acaba la sèrie de 20 posts que la Melània ens ha preparat. Com que ha tingut molt bona acollida el curs vinent també reservarem espai per una segona temporada (com si es tractés d'una sèrie televisiva)

Akram Khan és un ballarí i coreògraf britànic molt celebrat entre els artistes contemporanis. Amb les seves peces ha creat un treball que ha contribuït molt significativament a definir les arts al Regne Unit en els darrers anys. Es va formar inicialment en la dansa tradicional hindú Kathak que al llarg de la seva formació i la seva carrera com a ballarí i coreògraf va unir amb la dansa contemporània.

Una de les seves principals col·laboracions ha sigut com a coreògraf de l’English National Ballet, junt amb la directora Tamara Rojo, pel qual ha creat darrerament la seva pròpia versió del ballet romàntic Giselle.
Ha treballat conjuntament amb nombrosos artistes com Juliette Bioche o la cantant Kylie Minogue, ballarins i coreògrafs reconeguts com Sylvie Guillem o Sidi Larbi Cherkaoui, amb artistes visuals com Anish Kapoor, l’escriptor Hanif Kureishi o compositors com Steve Reich o Ben Frost. .

Avui veurem un fragment de la seva esmentada coreografia de Giselle.



divendres, 10 de juliol de 2020

Els animals del bosc

Al llarg d'aquests dies de confinament, tot passejant per camins i boscos, em vaig entretenir a descobrir i a imaginar els rostres dels animals que s’amagaven als arbres. Déu n’hi do els que vaig trobar!

Aquí els podreu veure vosatres també. Alguns són ben evidents, d’altres s’amaguen dissimuladament, potser per protegir-se de les mirades humanes, sota màscares protectores.

Clicka a sobre per veure la sèrie completa




dijous, 9 de juliol de 2020


Avui torna la Imma per recitar-nos un poema breu però intens de Josefa Contijoch.








dimecres, 8 de juliol de 2020

Coses que no entenc (o sí) LVIII


. Que després de paralitzar les exportacions d’armes a Aràbia Saudita el 2018 - amb 13 milions d’euros el 2018 - aquesta xifra hagi augmentat 30 vegades i s’hagi arribat a la xifra de 390 milions el 2019.

. Que ara a l’Ajuntament de Perpinyà governi l’ultra dreta de la ma de l’antiga parella de Marine Le Pen .

. Que per maquillar el compte de resultats, aflorant uns resultats extraordinaris, aquest exercici,  el Barça vengui a la Juventus el brasiler Arthur de 23 anys, al començament de la seva carrera, per 72 milions i compri al mateix club el bosni Pjanic de 30, al final de la seva,  per 62 milions. Els ajustos comptables ho deuen explicar tot.

. Que la inefable Consellera de Cultura pugui dir que “A vegades veig massa castellà a TV3”!

. Que hores després de la roda de premsa on el Vicepresident del Govern i els consellers de Sanitat i Educació anuncien que el curs vinet gastaran 370 milions i contractaran 5000 treballadors surti el Sr.Torra i els rectifiqui dient que seran 450 i de 6000 a 10000. Gran coordinació!

. Que la brillant i original recomanació del Banc d’Espanya de cara a sortir de la crisi sigui l’augment dels impostos i la reducció de la despesa!

. Que el soci vulgui guanyar títols quan a Can Barça coincideixen aquesta combinació explosiva: una directiva absolutament inepta, una plantilla envellida i prepotent i un entrenador sense personalitat. 

. Que la Fiscalia demani només 8 anys i mig de presó per a cadascun dels 13 estudiants acusats de desordres públics i danys en una manifestació a Barcelona per reclamar la reducció de les taxes universitàries el 2 de març del 2017, organitzada pel Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC).

. Que cada vegada que un partit en el Govern o un autoritat pública, sigui estatal o autonòmic, pren una mesura, sigui quina sigui, sobre la Covid 19 els seus rivals polítics o d’un àmbit competencial diferent s’afanyin a criticar-la aferrissadament.

. Que Catalunya, que segons deien hagués pogut controlar molt millor la pandèmia sense la intervenció de l’estat ara, amb ple control sanitàri, tingui un brot com el de Lleida i el nombre de infectats més alt de tota Espanya.



dimarts, 7 de juliol de 2020

El nou salt després de la crisi.


                                  Foto: Crónica global

El nostre company Lluis Boada ha sigut entrevistat pel digital Crònica Gobal sobre les perspectives que s'obren arran de la pandèmia que estem patint.

Pel seu interès reproduïm al blog l'esmentada entrevista.

diumenge, 5 de juliol de 2020

La dansa dels dilluns


Sol Picó començà a ballar de ben petita a Alcoi, on es diplomà en dansa clàssica i dansa espanyola. Posteriorment començà a fusionar allò que havia après, per exemple ballant flamenc amb puntes de ballet clàssic, definint així el seu llenguatge propi i segell personal.

El 1994 constitueix la seva companyia professional de dansa contemporània. Al llarg de la seva trajectòria amb més de 30 espectacles creats, ha combinat el teatre de sala amb produccions de carrer, inserint el seu llenguatge en l’entorn urbà i fusionant diferents tècniques i disciplines.  Les seves peces són un gran ventall d’aspectes de la vida quotidiana, el gènere, la immigració, el fracàs, el poder, la por, l’amor... i ho fa des de la força i la precisió, seguint el seu estil dinamitzat per l’humor. Planteja preguntes per explorar a través dels sentits, qüestionant allò establert i posant en comú aspectes aparentment contraposats.
Ha sigut reconeguda amb importants premis nacionals com el Premi Nacional de Dansa de la Generalitat de Catalunya i del Ministeri de Cultura entre d’altres.

La veurem al seu espectacle Bésame el cactus (2000) on Sol Picó es debat en una lluita d’obstacles amb materials, amb el públic o amb ella mateixa, convertint aquesta confrontació en un joc ple d’humor i dinamisme. Espectacle que fa referència al risc i a la por, estructurat amb un plantejament molt senzill, només amb pocs elements posats en escena, proposa moments molt intensos i desafiants, debatent-se entre la interpretació, la paraula i la dansa.
Al llarg de tot l’espectacle, amb una  coreografia molt propera, aconsegueix establir un estret diàleg amb el públic.




divendres, 3 de juliol de 2020

"Mira lo que has hecho"



"Mira lo que has hecho" és una sèrie de Movistar concebuda i protagonitzada per l'humorista i actor Berto Romero, molt conegut per ser un dels cola·laboradors bàsics dels late shows de l'Andreu Buenafuente.

Està basada en bona mesura en les seves experiències personals derivades de la paternitat i tot el que comporta.
Fins ara se n'han fet tres temporades, cadascuna de 6 capítols de curta durada 20 minuts que fan molt còmoda la seva visió.
La primera temporada és molt brillant, una mica més fluixa la segona però la tercera recupera el nivell de l'inici.


dijous, 2 de juliol de 2020


La Casa Elizalde ha actualitzat la pàgina web de "Finestres de la Memòria" un banc de imatges fotogràfiques  de la vida a l'Eixample de Barcelona el segle XX.

He escrit un article pel NÚVOL sobre aquesta interessant iniciativa.


dimecres, 1 de juliol de 2020

Melmelada de maduixa



Fa uns dies us vàrem proposar que féssiu melmelada de llimona primer i de carbassa després seguint les receptes sense paraules del llibre de Confitures que havien editat la Georgina Regàs amb il·lustracions de la Lluïsa Jover. Hem sabut per alguns que s’han decidit a fer-les que les fórmules  i les explicacions gràfiques dels dibuixos resultaven molt senzilles i que els resultats eren per llepar-se els dits.

Per això us proposem que avui proveu la de maduixes o maduixots,  que ara ja es troben al mercat, que també diuen els que l’han provat que és molt senzilla de preparar.


Clickeu a sobe de les imatges i les veureu en format gran







dimarts, 30 de juny de 2020

El llibre de l'any



En Josep Maria Cortina, pacient i constant editor d’aquest blog, coincideix amb mi en que el llibre de l’any es diu ‘El infinito en un junco’ (Siruela), escrit per una desconeguda cridada a deixar de ser-ho que es diu Irene Vallejo. És filòloga, està especialitzada en literatura clàssica grega i romana, viu a Saragossa i ha construït un artefacte lluminós, una meravella indispensable per aquest estiu. Sols trobo un argument per no portar-lo a la bossa de la platja  o a la motxilla muntanyenca: el seu gran volum: 400 denses pàgines.

De què va aquest assaig divulgatiu de difícil classificació? El subtítol ens dóna una pista: ‘’La invención de los libros en el mundo antiguo’. La primera part del volum es dedica al món grec i la segona al romà. Però ambdues parts, formades per multitud de petits capítols amb una estratègia més pròxima al collage o el mosaic que al que faria un treball acadèmic, fan salts endavant i endarrere continus per explicar un munt de descobriments, anècdotes i supòsits  sobre l’escriptura i els seus suports materials, les biblioteques, les llibreries, la censura... En fi, tot allò que pot satisfer la inabastable  curiositat dels lletraferits (com ara un servidor).
L’erudició de l’autora s’expressa en tot moment amb una aparent lleugeresa que facilita la lectura i anima a continuar-la. A aquesta virtut afegeixo que l’admiració continuada per la cultura clàssica no estalvia notes sobre les seves limitacions, especialment les referides a l’opressió de les dones, l’esclavisme, l’elitisme, el bel·licisme, el racisme o la imposició política i religiosa.  Set defectes pandèmics greus dels sistemes socials que, en major o menor mesura, perviuen a través de la història. Però, com escrivia Ray Bradbury a ‘Farenheit 451’, la tradició oral pot generar i llegar espais de llibertat.

El protagonista del llibre és col·lectiu i format per grans noms propis i també per copistes, llibreters, editors, lectors o bibliotecaris anònims. Però si hi ha algun element presidint el relat des de la primera fins l’última pàgina és la Biblioteca d’Alexandria, impulsada per Alexandre Magne, com a gran símbol del necessari manteniment d’una cultura escrita a l’abast de les generacions futures. I un altre punt d’interès  continu és sobre quina base hem pogut escriure: la pedra, el fang, la seda, la pell... fins arribar al paper i, ara, la pantalla.      
Estic segur de que aquesta troballa, que ja porta unes quantes reedicions en castellà,  es traduirà a molts més idiomes i espero que tingui noves aportacions en altres llibres per part de la mateixa autora. Mentrestant, no dubteu: la podeu gaudir molt!



diumenge, 28 de juny de 2020

La dansa dels dilluns

Fred Astaire
és reconegut com un dels ballarins més influents del cinema musical de la història. Ballà en les més aclamades pel·lícules musicals que renovaren la imatge de la dansa amb una gran jovialitat i elegància. Fou guardonat amb un Oscar honorífic a la seva llarga i plena carrera i pel seu virtuosisme que l’havien portat a ser anomenat com el Príncep de la Dansa.

Ginger Rogers, gran actriu, cantant i ballarina cinematogràfica reconeguda fou una de les principals i més duradores parelles artístiques de Fred Astaire. Amb una llarga i frondosa carrera cinematogràfica amb 37 pel·lícules i guanyadora d’un Oscar, ha marcat una època i una revolució en la història del cinema musical.

Els veurem ballar en un passatge de Swing Time, (1936) amb música de Jerome Kern, una de les millors pel·lícules musicals de tots els temps. Ambientada a Nova York, explica la relació i els entrebancs divertits que sorgeixen en aquesta entre un ballarí sense diners i una ballarina que ensenya i balla a Nova York. 



divendres, 26 de juny de 2020

Coses que no entenc (o sí) LVII



. Que la paga de 160.000 euros que no s’abona al rei Joan Carles s’apliqui a cobrir les despeses urgents de la Casa Reial.

. Que el PSOE, un partit d’origen i tradició republicans voti amb PP i VOX per oposar-se a una comissió d’investigació sobre els escàndols financers del rei  Joan Carles.

. Que no hi hagi forma d’aclarir els embolics al voltant de Junts x Cat, i els seus nombrosos possibles candidats a la presidència de la Generalitat.

. Que davant la immensa corrupció que ha viscut i viu el país s’utilitzi l’eventual  fragmentació, en exercicis diferents, d’unes factures de 18.000 euros de la Institució de les lletres catalanes per perseguir i incapacitar, un cop més, una diputada independentista.

. Que davant d’un atac com aquest els partits independentistes siguin incapaços de mantenir una acció unitària.

. Que el Rei pugui dir frases tan profundes i brillants com aquesta per ajudar-nos a encarar el futur: “Juntos siempre llegaremos más lejos y en mejores condiciones”.

. Que una part de la gent jove es comporti amb tan poc sentit comú i tanta irresponsabilitat com sembla que està demostrant en aquesta fase de desconfinament.

. Que seguint la onada de revisió històrica del racisme s’hagin de fer caure pràcticament totes les estàtues dels prohoms i polítics de la història.

. Que Felipe González, critiqui constantment les decisions dels seus companys de partit i arribi a dir que aquest govern sembla el camarot dels germans Marx.

. Que es pugui esperar una política comuna i potent de la UE amb un sistema d’aprovació de les grans decisions i mesures per unanimitat en un col·lectiu de 27 països membres.

. Que el Col·legi d’Advocats gosi invitar a fer una conferència al fiscal del judici del procés Javier Zaragoza.

. Que un cop més el Govern aturi la possibilitat d’un impost sobre les grans fortunes per pal·liar la manca de recursos derivada de la crisi econòmica de la Covid19.



dimecres, 24 de juny de 2020

La inauguració del GREC d'enguany



La nostra col·laboradora Imma Colomer no para. ”¡Està que se sale!”, que diuen els castizos.

Com veureu per aquest article serà una de les participants en el singular espectacle que s’ha preparat per la inauguració del festival GREC d’enguany.
No intenteu trobar entrades perquè ja s’han exhaurit. Però per sort el podrem veure retransmès per btv.

Felicitats Imma com a representant de tota una generació teatral.

Cliqueu a sobre per veure'l en gran format


“El enigma de la habitación 622”


Res més lluny de la meva intenció que fer-li la competència al nostre crític literari que cada més ens fa unes recomanacions molt encertades. Però és que cabo de llegir un best seller policíac que m’ha atrapat d’una forma tan especial que m’atreveixo a recomanar-lo.
Es tracta del recentíssim “El enigma de la habitación 622” de Joël Dicker  editat per anagrama.  Dicker és un jove escriptor suís que va tenir un èxit espectacular amb la seva primera novel·la, “La verdad sobre el caso de Harry  Quebert”. Des de llavors els seus llibres han tingut un gran reconeixement per part el públic.

A mí, que m’agraden els llibres curts, aquest enigma, que té 600 pàgines me l’he empassat en cinc dies. Literalment l’he devorat. Per què? em preguntava quan en qualsevol moment que tenia em posava a llegir-lo. Doncs crec que el secret és que té una trama tremendament imaginativa i, malgrat la seva complexitat, no massa difícil de seguir. Encara que els fets que es descriuen varen durar nomes uns pocs dies la narració va endavant i enrere constantment, està molt ben construïda i l’interès no decreix fins al final. Els personatge , encara que en alguns moment puguin resultar una mica inversemblants, estan molt ben dibuixats.
D’altra banda l’estil narratiu és precís i senzill i a més la traducció és francament molt bona, cosa que sempre és d’agrair.
Resumint, encara que tingui un punt de best-seller és un llibre molt recomanable per passar unes bones estones d’intriga.

dimarts, 23 de juny de 2020

Les festes de Sant Joan

Ara ja farà tres anys, el juny del 2017 vaig tenir la sort d'assistir a les festes de Sant Joan a Ciutadella en companyia dels meus bons amics menorquins Maria i Miquel. Em varen impressionar de valent per la seva espectacularitat però sobretot per la veritat que hi vaig trobar.

Vaig filmar alguns dels moments més vibrants i després vaig montar un vídeo que avui, dia d'una revetlla que no podrem celebrar encara amb normalitat, ofereixo novament als lectors del Blog.


diumenge, 21 de juny de 2020

La dansa dels dilluns


Wayne McGregor és un cèlebre coreògraf i director britànic. Pioner i innovador en canviar i redefinir la dansa en l’època contemporània. Ha aprofundit i explorat el moviment i el seu potencial, experimentant i treballant conjuntament amb altres formes artístiques, disciplines científiques o tecnològiques, creant així treballs i peces multidisciplinàries de gran complexitat i interès.
Director artístic de la seva pròpia companyia de dansa Studio Wayne McGregor amb la qual ha creat més de 30 ballets, i coreògraf resident del Royal Ballet de Londres. Al llarg de la seva carrera ha pogut col·laborar amb grans músics contemporanis com Max Richter o Steve Reich, dissenyadors o artistes visuals com Olafur Eliasson, entre molts d’altres importants escriptors, directors de cinema o arquitectes.

La dansa d’avui, Chroma explora el drama del cos humà i la seva habilitat de comunicar extrems del pensament i l’emoció.
Els ballarins ballen al ritme de la música original de Joby Talbot amb arranjaments de l’American rock band and the White Stripes, i amb l’escenografia lluminosa i minimalista de l’arquitecte John Pawson. Amb l’experiència d’un espai pràcticament sense límits, el llenguatge i l’articulació del moviment del cos esdevé clar i arquitectònic.
Va ser estrenada el 2006 I va rebre el premi Laurence Oliver Award a la millor nova producció de dansa.





divendres, 19 de juny de 2020

Clips de cinema en quarentena VII: El racisme


Arriba avui la setena entrega  de les magnífiques píndoles sobre cinema que la Judith Vives prepara pels seus alumnes de la Casa Elizalde i que generosament ens permet compartir amb els lectors del Blog.

Avui ens parla del racisme americà que el cinema ha retratat sovint. I ho fa amb la pel·lícula "En el calor de la noche" de 1967 dirigida per Norman Jewison i protagnitzada per un jove Sidney Poitier




dijous, 18 de juny de 2020

Barcelona: Obert per pandèmia



El nostre col·laborador literari, en Ricard Fernández, resulta que a part d’escriure puntualment les seves recomanacions literàries pel Blog és el Gerent de l’Àrea de Drets Socials, Justícia Global, Feminismes i LGTBI de l’Ajuntament de Barcelona... I com ja vàrem comentar aquest darrers mesos ha hagut de treballar de valent!

Acaba de publicar un article a la revista Treball en el que fa un balanç de la feina que s’ha fet des de l’Ajuntament de Barcelona. Aquí el teniu perquè pugueu conèixer les accions realitzades.


Gràcies per aquesta feinada.


dimecres, 17 de juny de 2020

Sheila i Wagner

Darrerament estic penjant uns vídeos de la sèrie que està fent la periodista i cantant Sheila Blanco que interpreta amb la seva veu  recreacions de la música de grans compositors.

Avui li toca el torna a Wagner, un altre dels grans compositors de la història. Que aquesta música ens ajudi una mica a arribar al final d’aquest llarg i difícil confinament.



dimarts, 16 de juny de 2020

Canvi d’estació


Encaràvem l’arribada de la primavera mirant-nos amb recel. La cua per entrar al supermercat era tot un poema. A l’interior, les mirades creuades caminant entre els aparadors transmetien por i desconfiança. Anar a l’aparcament soterrani suposava endinsar-se en un mon fins llavors indiferent, però que ara esdevenia inesperat. Tornar a casa i haver de travessar les portes del edifici i de l’habitatge era enfrontar-se a un cúmul d’incerteses. Les claus, els guants, l’ascensor, la escala de veïns, la mascareta; que faig? En plena primavera estàvem neguitosos i pansits. No era astènia, era la pandèmia. Durant setmanes ens hem mirat de lluny i de reüll, hem modificat les nostres rutines, hem confinat l’expressió de molts sentiments i hem reprimit gestos, abraçades, encaixades de mans,  petons.

 Som al juny i comencem a encarar l’arribada de l'estiu. Ara que la pandèmia ja no fa tant de mal, hi ha qui pensa que gaudirem amb la nova normalitat i d’altres que tot plegat ha deixat de ser el mateix. No em preocupa el que podrem fer; em preocupa com ho farem. Amb recel o amb confiança? Mirant de reüll o als ulls?  Però em preocupa molt més, si amb el que podrem fer, serem capaços de mostrar els nostres sentiments, de la mateixa manera que ho fèiem abans de la primavera.  Em preocupa que després d’unes llargues setmanes, alguns sentiments estiguin rovellats de no exterioritzar-los.  Esperaré al canvi d’estació per treure conclusions.


diumenge, 14 de juny de 2020

La dansa dels dilluns



Tamara Rojo, és una ballarina espanyola que nasqué el 1974 al Canadà; es formà a l’Escola de Victor Ullate i ballà amb la seva companyia a Madrid. Posteriorment fou contractada pel Ballet d’Escòcia i després seguí la seva carrera com a ballarina principal de l’English National Ballet de Londres, del qual després n’ha sigut la directora artística, i del Royal Ballet de Londres.
Avui la veurem ballar els Cinc valsos de Brahms a la manera d’Isadora Duncan, en una coreografía de Frederick Ashton que va estrenar amb el Royal ballet de Londres el 1975.

Isadora Duncan fou una ballarina revolucionaria, la primera que plantejà noves possibilitats en un món dominat per la dansa clàssica. Buscà el moviment de la natura, en les ones del mar o els arbres i va fer un retrocés en la cultura antiga grega, en la seva llibertat de moviment i de pensament. Es va desfer de la roba típicament clàssica per sortir a ballar amb unes robes semblants a les túniques gregues, molt senzilles, molt lleugeres, i el més important: descalça. Treballava amb la improvisació i no amb una estructura rígida de passos, el ball per ella havia de ser una prolongació dels moviments naturals del cos, la dansa posava a l’individu en comunicació harmònica amb la natura.





dissabte, 13 de juny de 2020

Els núvols de l'Empordà

El cel i  els núvols ens ofereixen sovint espectacles impressionants, sobretot a la primavera. 

Aquí teniu una petita col·lecció de cels empordanesos que hem pogut veure darrerament als voltants de Madremanya i que he anat fotografiant amb el mòbil, que, una vegada més, es demostra una eina fotogràfica totalment solvent.

Cliqueu a sobte per veure la sèrie completa





divendres, 12 de juny de 2020

Coses que no entenc (o sí) LVI


. Que el  Tribunal Suprem hagi confirmat la condemna a nou mesos de presó al raper Pablo Hasel, per enaltiment del terrorisme i injúries a la monarquia i a les forces de seguretat a través de missatges "atemptatoris" en xarxes socials.

 . Que la fiscalia sol·liciti 10 anys de presó pel delicte de sedició al major Trapero i que al mateix temps plantegi l’alternativa de condemnar-lo pel delicte de desobediència que té només una pena d’inhabilitació d’un any i vuit mesos

 . Que JuntsxCat i ERC siguin capaços de trobar cada dia un nou motiu per tirar-se els plats pel cap.

 . Que després de l’enorme esforç de confinament dels darrers mesos ara es cometin imprudències com les que pot comportar la celebració de les revetlles de Sant Joan que son absolutament prescindibles i certament perilloses.

 . Que la CUP proposi a  Borràs que renunciï a l’escó per tal que decaigui el seu judici al Suprem i torni a la jurisdicció ordinària.

 . Que no hi ha manera que les administracions es posin d’acord i ara ara l’alcaldesa Colau doni pressa a Sanitat perquè acceleri el traspàs d Barcelona a la fase 3.

 .Que un personatge delirant i trastornat com Fernández Diaz hagi pogut ser Ministre del Govern d’Espanya.

 . Que ara resulti que de cara a les eleccions del nou Secretariat de l’ANC Elisenda Paluzie resulti ser la candidata moderada.

 . Que la Presidenta de la Comunitat de Madrid Díaz Ayuso proposi celebrar una corrida de braus el dia 12 d’Octubre per homenatjar els professionals de la sanitat.

 


Contes confinats

Aquest és el segon conte que aquests dies ha escrit en Jordi Castells amb una il·lustració del bon amic Miquel Bort.

"Vull ser bruixa com tu"


Il·lustració; Miquel Bort

La Meritxell acaba de fer divuit anys. Fa dies que ho esperava. Tan aviat els ha acomplert ha anat a veure a la seva tieta Rosa.
- Tieta. Cada vegada que t'ho he preguntat m'has dit que no em podies respondre fins que tingués divuit anys. Avui ja els tinc. Digue'm: Ets una bruixa ? Què he de fer si jo també vull ser bruixa com tu ?
- Meritxell. Tens sort. Avui és dimarts, dia de bruixes i males arts. Aquest vespre, a les dotze, estigues darrera la casa, al costat de l'alzina gran. Jo passaré a buscar-te i m'acompanyaràs.
A les dotze en punt, amb el cel ben fosc,  la tieta Rosa va aparèixer i li va donar una escombra a la Meritxell.
- Té. Puja-hi. Agafa't bé i segueix-me.
Tot just acabades aquestes paraules, i amb la Meritxell ben agafada, les dues escombres van començar a volar a velocitat còsmica fins el cim del Mont Pelat, la muntanya que es divisa des del poble quan fa bon temps.  Allà, una trentena de companyes van donar la benvinguda a la Rosa, i a la seva acompanyant, la Meritxell.
- La Meritxell diu que li agradaria ser com nosaltres.
- Ja sap qui som i el què fem ? Li has explicat ?
- No. Tot just acaba de fer divuit anys i està molt impacient. Val més que ho vegi per ella mateixa.
Dit això la majoria es van posar a dansar vertiginosament formant un cercle amb les seves escombres, que escopien per la cua reguerols de foc, mentre unes poques, al bell mig, pujaven i baixaven mentre proferien uns càntics molt estranys que la Meritxell no entenia.  Al cap d'una bona estona, de sobte es van aturar, i la que semblava més gran va preguntar:
- Quina feina tenim avui ?
- El Pere de can Llevarri està morint de mal d'amors. La Clara no li fa cas. - Va dir una de les bruixes, que semblava força preocupada.
- Doncs tu, Montseta, posa-hi remei.
La Montseta va sortir volant, prenent la forma d'un ocell,  i al cap de poc ja era de tornada.
- Tot arreglat. He entrat per la xemeneia i he disposat unes gotes d'essència d'argelaga dins d'un got d'aigua que hi havia sobre la tauleta de nit de la Clara, que era ben adormida, i he cantat l'encanteri d'amor de  Santa Marta. Ella no ha notat res. Notarà l'efecte demà, quan es llevi i begui el got d'aigua.
- Molt bé, Montseta. Has fet una bona feina !. Recordeu que dijous és l'ascensió, i que totes les bruixes hem d'anar a processó.
Dit això, les bruixes es van acomiadar fins dijous amb una altra dansa frenètica, van agafar les escombres i van tornar a les seves respectives llars. Quan van arribar a casa, la Meritxell estava contenta, però la tieta li va agafar l'escombra i li va dir que es veurien l'endemà. L'endemà, just llevada, des de la finestra, la Meritxell va veure en Pere i la Clara passejant feliços i encaramel·lats.
Més tard, va sortir a passejar pel poble i va trobar el seu amic Anton amb la cara trista i compungida.
- Què et passa, Anton ? Fas mala cara !
- A tu t'ho diré, Meritxell, que et tinc confiança. Jo estimo la Clara, i em pensava que ella començava a estar per mi. De sobte, avui, l'acabo de veure passejant amb en Pere.  Me'n faig creus !
Quan va tornar a veure la tieta, la Meritxell li va dir que havia  decidit  no ser bruixa.  Que els miracles que es feien per una banda, feien destrosses per l'altra. La Rosa va mirar fixament la Meritxell i li va dir el següent encanteri :
- Beneït dia, santa nit. Oblidaràs per sempre el que has vist i sentit.
Des de llavors, quan la Meritxell li pregunta a la tieta si és bruixa, aquesta la contesta amb evasives com qui no en sap res.



dijous, 11 de juny de 2020

Carta per una mare analfabeta



Una de les grans novetats literàries de l'any és 'En aquest món per un moment som grandiosos' (Anagrama en català i en castellà) del molt jove poeta nord-americà d'origen vietnamita Ocean Vuong. Es tracta d'una brillant narració autobiogràfica d'una vida marcada per la migració, l'abandó, la pobresa, el bulling, una relació molt especial amb l'àvia,  la iniciació a l'homosexualitat i l'amor a la literatura. I és sobretot una carta a la mare de l'autor, en la confianca de que al no saber llegir sols podrà conèixer les dures veritats que hi apareixen en una reencarnació. Una meravella de llibre.

La barcelonina i també poetessa Eva Baltasar, després de la seva exitosa estrena com a novel.lista amb 'Permagel', presenta ara 'Boulder'  (Club Editor i Literatura Random House), una història d'amor i desamor, de sexe i del mal que ens podem fer que ens porta en vaixell des del Cono Sud a Escandinàvia i que confirma la força i l'originalitat de l'autora.

Reconec que els llibres recomanats als  dos primers paràgrafs són poc indicats per sobreviure a les crisis que comporta el confinament. Tampoc són precisament divertides les altres tres que recomano aquest mes, però el seu gènere, que és el negre, sembla que està triomfant en aquests mesos estranys. Es tracta de 'Dos hermanas' (Alfaguara) del francès David Forenkinos, que narra un canvi psocològic més que tèrbol en una dona que es queda sola i cerca refugi en la seva germana i la seva família; 'Las invitadas secretas' (RBA), de Benjamin Black, pseudònim de John Banville, també amb dos germanes, en aquest cas de la família real britànica i en greu risc físic durant la Segona Guerra Mundial;   i 'La Red Púrpura' (Alfaguara), pseudònim de no sabem qui i segona part de la trilogia, amb molta sang i fetge, que va començar amb 'La novia gitana'. Prometo ser menys amarg el mes vinent.



dimecres, 10 de juny de 2020

Covid19



La meva cunyada Victòria Campillo, artista plàstica que treballa habitualment el tema de les sèries amb suport fotogràfic, ha fet en aquests dies un treball inspirat en el tema de la pandèmia, Covid19, que ha rebut un notable reconeixement  amb mencions  al prestigiós portal de fotografia View Bug i al Moscow International Photo Awards

Aquí podeu veure una bona mostra de la sèrie
.




dimarts, 9 de juny de 2020

Clips de cinema en quarentena: VI El travelling

Arriba avui la sisena entrega  de les magnífiques píndoles sobre cinema que la Judith Vives prepara pels seus alumnes de la Casa Elizalde i que generosament ens permet compartir amb els lectors del Blog.

Avui ens parla de la tècnica del travelling en el cinema.  I ho fa a partir d'una escena de la pel·licula de 1986, "Mala sangre" del francès Leos Carax i també de diferents sequències de films de Godard i Truffaut  de la Nouvelle vague que probablement el varen inspirar.

dilluns, 8 de juny de 2020

En record de Toni Teignier



El passat dijous va morir, víctima d’una llarga malaltia, el nostre bon amic Toni Teignier, a qui probablement alguns dels lectors del Blog coneixien. La Carme, que havia treballat amb ell, ha escrit aquesta nota en el seu record.

Malgrat vinculacions familiars molt properes, el cert és que no vaig tenir el goig de conèixer el Toni Teignier fins que vam treballar junts, també amb el Ricard Fernández, a la direcció general d’Habitatge de la Generalitat, l’any 2004. Va ser una sorpresa, ja que ell no venia del món de l’habitatge sinó de l’urbanisme, i una immensa sort, perquè difícilment es podia comptar amb un col.laborador més sòlid professionalment, més transparent i més de fiar que ell. Havíem d’endinsar-nos en el camp de l’urbanisme perquè calia fer molts canvis en la forma de produir els habitatges protegits; els sòls privats tradicionals ja no encaixaven per a promoure’n a causa dels preus exorbitants de la bombolla immobiliària i calia, per tant, pressionar molt sobre sòls públics i començar a esprémer la nova veta dels sòls de reserva per a HPO. I des d’Habitatge érem molt ignorants dels molts i molt tortuosos camins de l’urbanisme.
Ell era una persona compromesa, d’esquerres sense fissures però sense teatralitat, amb una idea solidària de la societat i d’una fidelitat total als projectes que ens estàvem plantejant per al dret a l’habitatge. Dotat d’una exquisida prudència, una fina ironia i molta mà esquerra a l’hora de plantejar els temes amb tècnics, alcaldes, o regidors, va fer possible tirar endavant prop de 30.000 habitatges de protecció oficial de lloguer que haurien estat impensables sense la seva professionalitat i implicació sistemàtica.
Només la seva tant injustificada com exagerada modèstia va impedir que assolís nivells de responsabilitat més alts en els que encara hauria pogut ser més incisiu en idees i propostes.
Però la seva bonhomia i discreció -que no s’han de confondre amb ingenuïtat- no es manifestava només en l’activitat professional sinó també en la solidaritat amb les persones del seu equip per a la millora de les condicions laborals de les quals lluitava impenitentment.
En els anys en que ja no hem estat treballant junts he tingut el gran honor de comptar amb la seva amistat, trobant-nos molt sovint amb el Quim Gascó, cosa que m’ha permès veure encara més la gran humanitat, la immensa curiositat del Toni per tots els temes humans, socials i polítics i la seva dedicació en cos i ànima, per descomptat a la família, però també a tots aquells temes en els que ell  creia que hi podia contribuir amb els seus coneixements professionals.
No he pogut acompanyar-lo en aquests darrers mesos tan difícils en els que se li ha desbocat la terrible malaltia que ell amb energia havia anat doblegant, però em queda el consol que en la festa dels seus setanta anys vam compartir amb ell i amb els seus nombrosíssims amics i familiars una alegria de viure que ens deixa com a llegat i que ens ha d’ajudar a tirar endavant quan ja no és amb nosaltres. Gràcies per tot, Toni!

Carme Trilla Bellart.


diumenge, 7 de juny de 2020

Café Muller, de Pina Bausch


Pina Bausch és una de les coreògrafes més significatives del segle XX. Nasqué i estudià a Alemanya sota la direcció de Kurt Joos, important coreògraf expressionista alemany que desenvolupà la idea de la Dansa-Teatre, per a partir del 1973 esdevenir la coreògrafa de la companyia de dansa de la ciutat de Wuppertal. La companyia, amb les coreografies de Bausch que combinaven elements de la vida quotidiana amb un gran contingut poètic, malgrat la controvèrsia que va provocar a l’inici amb les seves propostes, es guanyà poc a poc el reconeixement internacional i tingué una influència decisiva en l’evolució de la dansa contemporània arreu del món.

Café Müller, basada en música d’Henry Purcell, explica històries de solituds, de dolors, i alhora la recerca d’una nova dansa on l’obligació és la de no presentar la aparença bonica de les coses sinó de desenvolupar la raó essencial i profunda dels sentiments. amb les temàtiques que Bausch porta amb la coreografia, la solitud, allò desconegut i el reconfort.

L’escenari amb la sala nua, grisa amb al fons una porta giratòria de vidre i plena de taules i cadires de cafè desocupades, mostra l’absència de persones, la buidor i la dificultat de comunicar-se. Només dues ballarines amb un camisó blanc, tres homes vestits de fosc i una última dona pèl-roja, apareixen i desapareixen en aquest escenari.

És una de les peces més emblemàtiques de Pina Bausch, i l’única on ella hi ballava, amb els ulls tancats.





dissabte, 6 de juny de 2020

Coses que no entenc (o sí) LV

. Que es pugui ser tan miserable com per acusar de terrorista a un home, el pare d’Iglesias, que va ser empresonat pel franquisme per repartir octavetes defensant la vaga un 1er de maig.
. Que Iceta confirmi la seva baixa estatura moral després de recolzar el ministre Marlaska quan diu referint-se a Diego López de los Cobos que “Una  persona que llevaba tanto tiempo en el cuerpo y ha lidiado con muchos problemas, merece un respeto y no decir que ahora, por haber sido sustituido, toda su trayectoria es puesta en cuestión"
. Que l’Albiol proposi amb el nou cartipàs per Badalona un augment del sou de l’alcalde de 61.000 a 100.000 euros en uns moments com aquests
. Que Josep Montilla no hagi pogut resistir tampoc les portes giratòries i s’incorpori al Consell d’Administració d’una empresa de l’IBEX, tot i que renunciï al seu sou d’ex-president.
. Que el Govern apugi el salari de la Guardia Civil abans de fer res per millorar les condicions dels sanitaris del país.
. Que Borràs i Rufián hagin arribat a l’extrem de fer-se retrets directament i en públic des de la mateixa tribuna del parlament.
. Que una de les contribucions del rei en favor de la pandèmia per  hagi sigut convèncer  a la noblesa espanyola perquè regali llet i oli als pobres.
. Que els que critiquen  sistemàticament i àcida les accions del Govern per fer front al coronavirus no tinguin la sensibilitat de pensar la sort que han tingut de no haver estat ells al front del Govern en aquesta situació, cosa que probablement els hauria fet més comprensius i tolerants.
. Que la Guardia Cívil tingui tan interès en desacreditar, amb tota mena de mentides i manipulacions, la gestió del Dr. Simón.
. Que Diaz Ayuso digui literalment que rebutja qualsevol pacte amb Podemos "porque son peor que el coronavirus"