La Cançó de l’Enfadós del Referèndum

Malgrat que el tema del referèndum representi avui dia la versió més depurada de la Cançó de l’Enfadós (aquella melodia que de tan i tan repetida acabava per irritar a tothom que l’escoltava), no he resistit, amb aquest post, fer una petita aportació al conjunt instrumental dels esforçats músics de totes bandes que des de fa anys malden per posar-li un punt i final.

I és que més enllà dels que creuen que tots els referèndums són legals perquè son democràtics, i dels que creuen que només són democràtics els referèndums que són legals (conseqüència, en ambdós casos, de posicionaments ideològics previs), entenc que seria enriquidor que poguéssim nodrir-nos del punt de vista jurídic per acabar de formar la nostra opinió al respecte.

En aquest sentit, aplaudeixo les dues plataformes de juristes que han sorgit recentment amb la voluntat de il·luminar a la ciutadania en aquesta sensible matèria, una d’elles denominada “Juristes pel Referèndum”, i l’altre “Portes obertes del Catalanisme”. Malauradament, i pel que he constatat, les tesis d’ambdues plataformes no són coincidents, sinó dispars, i per tant no queden aclarides algunes preguntes bàsiques que alguns catalans es formulen, com per exemple:

¿És constitucional un referèndum no vinculant però acordat amb l’Estat? ¿És democràtic un referèndum unilateral vinculant? ¿És legal un referèndum consultiu no vinculant? ¿És legítim, però no constitucional, un referèndum acordat? ¿És democràtic i constitucional un referèndum unilateral consultiu? ¿És il·legal, però legítim, un referèndum no acordat i no vinculant? ¿És vinculant un referèndum democràtic però inconstitucional? ¿És acordat un referèndum unilateral no legal? ¿És referèndum una consulta legítima vinculant i no acordada?

Mentre que no es responguin satisfactòriament aquestes preguntes -i algunes d’altres que em reservo pel proper post- sospito que tindrem aquesta Cançó de l’Enfadós per un temps indeterminat.

Raimon: Que n'és de gran!

Aquest diumenge hem anat al recital de comiat d’en Raimon. El cantant de Xàtiva ens ha tornat a sorprendre amb la seva força, la seva presència l’escenari i la potència i frescor de la seva veu. Resulta realment admirable que als 76 anys es pugui fer una sèrie maratoniana de recitals en aquesta forma física i mental. Ni un error, ni un mínim defalliment, ni un simple got d’aigua per aclarir la veu després de cantar trenta cançons durant una hora i  mitja. I encara de propina sis bisos entre el fervor dels seus seguidors. Això no fa sinó confirmar la qualitat personal d’una artista que s’ha mantingut sempre en una línia de coherència i honestedat personal. I per acabar ens ha regalat allò que ell mateix ha volgut anomenar “un bel partire”. A fè que ho ha aconseguit. Que gran ets Raimon.!

Aquí teniu "Jo vinc d'un silenci", una de les seves cançons més emblemàtiques que ens va cantar.

L'Òpera dels dilluns

El darrer dissabte varem anar a escoltar el Requiem de Verdi a l’Auditori, una veritable peça mestra. La versió va ser realment extraordinària amb quatre solistes no massa coneguts però que cantaven com els àngels. D’altra banda, la interpretació es va completar amb unes fantàstiques projeccions a les parets de la sala d’imatges de natures imaginàries  i/o abstractes que s’entrellaçaven perfectament amb la música .

Per recordar aquesta vetllada avui us oferirem el passatge “Lacrymosa ” interpretat per un quartet d’excepció: la soprano Hanja Arteros , la mezzo Elina Garanca, el tenor Jonas Kaufmann i el baix René Pape. Tots ells amb l’orquestra i cor de la Scala de Milà i dirigits per Daniel Barenboim. Un repartiment de luxe!

La decisión del PSOE

Demà diumenge es celebren les primàries del PSOE. Manel Castells ha escrit un article a la Vanguardia on explica la transcendència del resultat d’aquestes eleccions per ala política del país. Molt interessant.

"LA DECISIÓN DEL PSOE"

Coses que no entenc (o sí) XXVIII

. Que el Govern espanyol reclami ara el retorn d’alguns dels papers de Salamanca recuperats fa un parell d’anys després de setanta d’esforços per aconsseguir-los.

. Que  Prenafeta declari que va ocultar al fisc 14 milions de comissions i gràcies a aquesta confessió arribi  a un pacte amb la fiscalia que el lliuri de la presó.

. Que el Govern es passi pel forro la reprovació de la totalitat de la càmera de diputats excepte el PP i mantingui el Ministre de Justícia (sic) i els càrrecs de la fiscalia reprovats.

.Que el PdCat es negui a veure l’evidència i bloquegi l’acusació particular del Consorci del Palau a CD en el judici del cas Palau.

. Que davant la posició majoritària de la militància del PSC en favor de Sànchez, Iceta s’entesti en mantenir això que anomenen “neutralitat activa” en lloc de parlar clar, cosa que no fa gairebé mai.

. Que el Govern implanti bruscament (sense aprofitar el període d’adaptació de fins a sis mesos) el nou sistema de control aeroportuari de l’UE, sense disposar dels equips tècnics ni dels efectius de la policia nacionals que fan falta pel correcte funcionament del sistema, la qual cosa garantiza el caos absolut.

. Que una vegada més la Fiscalia pacti la reducció de penes, que evitin la presó, en aquest cas pels directius d’ADIGSA que han confessat el seu delicte.

. Que amb la seva abstenció el PdCat faciliti al PP l’aprovació del polèmic Decret de l’estiba.

 . Que el Ministeri de Fomento tingui la infinita barra d’anunciar que les obres del pas a nivell de Montcada, que havia promès el 2007, començaran el 2020!

Justícia

"También esto pasará" de Milena Busquets

Hay personas que al sufrir la pérdida de un ser querido quedan traumatizadas y su reacción es de incomprensión, abriéndose a  un abismo de preguntas sin respuesta.

Relatar la amplitud y profundidad del espacio que unía a una madre y a una hija, aunque sabido porque estaba ahí, no toma dimensión hasta que ese espacio se mide por la ausencia de la madre. Y una madre y una hija son un mundo con mayúsculas. Y acostumbrarse a ese  vacío es todo un reto si se  quiere seguir viviendo. En la ausencia de la madre todo lo vivido con ella adquiere un nuevo sentido, nueva vida. Y es ahí en donde profundiza la hija en querer comprender todo el espacio que llenaba su madre.

A  Milena Busquets habría que hacerle desde ya un monumento, con su pequeña obra (en número de páginas) se ha abierto en canal, se descubre al mundo con sus defectos y sus virtudes. Es humana; fuerte, exigente, débil,  y lo cuenta. Escribe desde el fondo, su fondo, y lo muestra sin tapujos ni medias verdades. Y para eso hay que ser valiente y escribir tan bien, tan bien,  como ella lo hace.

La experiencia como lector nos enseña a distinguir entre la escritura creativa de ficción y la que está escrita en sangre propia, ésta lo está. Por eso hay que leerlo, porque todos los días no se nos ponen al alcance de la mano libros así.

Su madre estará orgullosa allá en donde esté,  si tiene ocasión de leer el libro.

Juan González

En horari europeu: La esquina (i una mica més, ben a prop).

Per aquells que dineu d’hora i sopeu cap a les 7 de la tarda, hi ha dos restaurants al bell mig de Barcelona, al costat de la plaça de Catalunya, on tenen horari ininterromput i hi podeu esmorzar, dinar o sopar mentre fullegeu un llibre, llegiu el diari, treballeu amb el vostre ordinador o la tauleta. Es tracta del restaurant La esquina, inaugurat el 2015, amb un menú de migdia de 16 euros, beguda, postres i cafè inclosos, i el petit restaurant, o potser n’hauríem de dir bar, que va obrir fa uns mesos la llibreria Altaïr.

En el primer cas, a més del menú “healthy”, com l’anomena el seu xef britànic, Alan Stewart, hi trobareu tots els ingredients per un magnífic brunch o per un agraït berenar-sopar: diuen que fan uns dels millors ous benedict i royal de Barcelona; ah i tenen també una de les més bones màquines de cafè del mercat: la Marzocco.

En el segon, a més de tres llibres de la botiga que podeu fullejar a la taula, us oferiran quatre o cinc entrepans molt originals (fins i tot amb cua de bou), tres o quatre amanides (taboulé, grega...), algunes empanades argentines i uns quants pastissos casolans, a qualsevol hora del dia.

En tots dos casos hi trobareu un ambient molt acollidor i una cuina senzilla però honesta i de qualitat. És clar que La Esquina, és més restaurant i per tant l’oferta és més completa, més pensada (els seus són uns menús equilibrats segons les estrictes normes de la dietètica) i més elaborada, amb productes de temporada. En definitiva, que no cal que fugiu del centre mega-turístic per menjar bé i saludable.

Atenció, als horaris La esquina té obert de dilluns a diumenge de 9 a 19 hores. La llibreria Altaïr, en horari comercial de dilluns a dissabte, de 10 a 20:30, però el servei de cuina acaba a les 19 hores.

La Esquina

c/ Bergara, 2

937 68 72 42

Llibreria Altair
Gran Via, 616
933 42 71 71

Federico García

Si no el vau veure al festival Grec, encara teniu dues setmanes per anar al Romea a veure l'espectacle de Pep Tosar dedicat al poeta Lorca. Justament en el post anterior d'aquesta secció, parlàvem d'una pel·lícula de TV3, "La Xirgu" que narra les peripècies de l'estrena a Barcelona de l'obra de Lorca "Mariana Pineda". D'aquesta obra, i de la seva poesia, i del seu imaginari i de la gent amb qui Lorca es va relacionar ens parla l'espectacle.

En una creació molt personal, l'home de teatre Pep Tosar se serveix d'una original combinació de flamenc i de recursos audiovisuals per fer un recorregut per la biografia de Federico Garcia Lorca. Tant el bailaor, com la cantaora són esplèndids i les imatges que es projecten a la pantalla/escenari són molt evocadores. Per acabar-ho de completar, les paraules de Lorca en veu de Tosar i els testimonis d'experts i familiars omplen l'espectacle de contingut literari i històric. Així acompanyem Lorca des del seu poble natal per les seves etapes madrilenya, catalana, novayorquesa i cubana. Un viatge ple de poesia, sensibilitat i emocions molt recomanable que aquest diumenge va fer posar dreta tota la platea del Romea.
Aquí teniu un vídeo promocional que us donarà una idea de l'espectacle.

L'Òpera dels dilluns

Aquest dissabte, gràcies a la M. Jesús C. vaig poder assistir a l’assaig general de “La filla del Regiment”. Probablement aquesta no sigui l’òpera més destacada de Donizetti però la veritat és que la versió que es presenta al Liceu resulta molt interessant. La direcció ha accentuat encertadament la vis còmica de l’òpera i l’escenografia i el muntatge, els mateixos que ja havíem vist fa algunes de temporades, són molt encertats. El repartiment és excel·lent: Ja coneixíem la magnífica veu del tenor Javier Camarena i la de la veterana Ewa Podles, que han confirmat plenament les seves capacitats. Però també ens ha agradat molt la de la soprano aragonesa Sabina Puértolas, a la que  encara no coneixíem, i que ha estat magnífica. Sense oblidar a l'actriu Bibiana Fernández, que ofereix una estupenda creació en el paper de la Duquessa.

Per afegir-nos a aquest èxit us proposo que escoltem a Javier Camarena  en la seva darrera actuació al teatre Real de Madrid. Naturalment parlem de l`ària “A més amis”, que amb els seus nou dos de pit és un dels majors reptes per un tenor. Són històrics els bisos que n’han fet grans cantants com Pavarotti, Florez i el mateix Camarena al Metropolitan de Nova York. Potser aquí, al Liceu, es repeteixi el dia de l’estrena.

El món d'ahir

Guillem López Casasnovas ha publicat a “El Punt-Avui” una reflexió sobre el món d’avui tal com l’entenen algunes elits del mon d’ahir, ací a Catalunya. 

Posa en evidència, López Casasnovas, la manca de criteri i de nivell intel·lectual, la feblesa davant el poderós i la manifestació acrítica davant propostes sense contingut que tant sovint admeten encara que siguin nocives pels seus interessos fonamentals a llarg (o no tan llarg) termini. Per ell, tenim unes elits velles, ignorants i sense tica. Deu n’hi do!.

Crec, no obstant, que al país hi ha bastant gent que coincideix amb la visió del professor, però cal que siguem capaços, com ho ha estat ell, d’articular-la rigorosament i compartir-la tan com puguem

Josep Vidal Samà

"EL MÓN D'AHIR"

Consultes

Les consultes al TC segons en Forges

World Press Photo 2016

Foto de l’any: Un assassinat a Turquia. | © Burhan Ozbliici

S'acaba d'inuagurar al CCCB la mostra dels premis guanyadors del World Press Photo, un dels certamens més prestigios de fotoperiodisme de tot el món.

Aquí teniu la crònica escrita pel NÚVOL

L'Òpera dels dilluns

Aquests dies s’està representant al Liceu “L’holandès errant” de Richard Wagner. Ens en farem  ressò amb la seva obertura interpretada per la Filharmònica de Chicago dirigida per Georg Solti, un dels més grans directors del segle XX.

Com veure fàcilment PROVA I ERROR des del mòbil

Cada dia són més els que consulten les pàgines de la xarxa a través del mòbil o la tauleta.

Una forma molt còmoda de consultar aquesta entrada és fer-ho des d'una icona d’accés directe del vostre mòbil (o tauleta). La forma de disposar aquesta icona per sempre a la pantalla del mòbil és molt fàcil:

-  Connecteu-vos al blog des del mòbil de la forma que ho feu habitualment (teclejant l'adreça web del blog : josepmcp.blogspot.com.es, o cercant-lo per google). La pantalla del mòbil ha de tenir un aspecte tal com mostra la següent figura 1:

- Un cop tingueu a la pantalla del mòbil la pàgina principal del blog, cliqueu la tecla de menú del mòbil (està en alguna de les cantonades de la pantalla). Es desplegarà un menú.  La pantalla del mòbil ha de tenir un aspecte tal com mostra la següent figura 2 :

Cliqueu l'opció "Afegeix a pantalla d'inici". La icona del blog es disposarà a la pantalla d'escriptori del mòbil i us permetrà accedir fàcilment al blog prement aquesta icona, tal com es mostra a la següent Figura 3 :

Pot ser que en alguns mòbils o tauletes no us aparegui el menú que us hem indicat a la figura 2 sinó un altre menú.  En aquest cas haureu d'elegir l'opció "Obrir amb Chrome" i després tornar a teclejar la tecla de menú del mòbil, que us mostrarà el menú de la Figura 2. Llavors seguiu la resta de les instruccions igual. Sort!

Marcel Girò: la descoberta d'un fotògraf

De tant en tant descobrim fotògrafs que no coneixíem. Aquest és el cas de Marcel Girò, un català que va viure molts anys a Brasil i que era un desconegut fins que el seu nebot el va redescobrir. Ara la Galeria RocioSantaCruz presenta una exposició amb algunes de les seves fotografies més emblemàtiques.

Aquí teniu la crònica escrita pel NÚVOL.

Stefan Zweig - Adiós a Europa

Aquesta pel·lícula ens dóna l'oportunitat d'acostar-nos a la figura del gran escriptor austríac que va assolir gran popularitat durant la primera meitat del segle passat.

Es tracta d'una oportunitat que val la pena aprofitar. D'una banda perquè, encara que la pel·lícula no en parli, potser ens estimularà a reprendre la lectura d'alguna de les seves obres, totes elles escrites amb mestria i amenitat : Potser la monumental autobiografia El món d'ahir, que repassa la seva visió de la vida i del món, deliciosament escrita i una permanent invitació al gaudi i a la reflexió (Podeu veure aquí la recomanació que varem publicar al Blog fa uns mesos). També entre d'altres el gran seu relat històric Grans moments de la humanitat; les delicioses biografies Fouché, Maria Estuard o Erasme o obres de ficció com Carta d'una desconeguda, que va ser adaptada al cinema per Max Ophüls o Novel·la d'escacs.

La pel·lícula, però, no ens presenta l'Stefan Zweig escriptor (no se'l veu pràcticament agafar una ploma) sinó l'Stefan Zweig emigrant que ha hagut de deixar la seva casa i la seva terra, i emigrar a Brasil,  a causa de la seva condició de jueu i de pacifista, en una època especialment violenta que, acabada la primera guerra mundial veu la irrupció del nazisme i l'esclat de la segona guerra mundial.

Són les dificultats que la llunyania, i alhora, la confrontació amb els grans problemes que li ha tocat viure plantegen al protagonista, interpretat per Tomas Lemaquis, on posa el focus la directora Maria Schrader. Veurem com un home que ho havia estat tot intel·lectualment ha de tornar a començar a viure en un altre continent molt diferent al seu, el qual veu com es consumeix en flames, sentint-se impotent per poder fer-hi res. I, alhora que compartirem les peripècies del protagonista, aclaparat per les demandes que li arriben derivades de la seva posició i deprimit per la visió d'un món que ell havia somniat molt diferent; potser reflexionarem sobre la situació actual del món, i la visió que en poden tenir aquells que, per una o altra raó han de deixar la seva casa i la seva terra.

Passejada amb barrets

Com cada any després de la Pasqua es celebra a Barcelona la “Passejada amb barrets”. És una trobada de gent molt imaginativa en els que els i les amants, sobretot aquestes darreres, dels capells passegen per la Rambla de Catalunya i llueixen les seves fantàstiques creacions. Aquí teniu un petit reportatge de la passejada del passat diumenge.

Clickeu a sobre de la imatge per veure'l sencer

L'Opera dels dilluns

Joan Shuterland i Marilyn Horne van ser dos de les millors cantants d’òpera del seu temps.  He descobert un enregistrament en vídeo que data del 1970 on podem escoltar les seves veus meravelloses cantant a duo un passatge de La Norma de Bellini. Aquí el teniu.

Vengo a entregarme...

Forges, un cop més magistral. No es pot dir millor ni més clar.

La Paca i la Xirgu

Durant els propers mesos domèstics que compartiré amb el Miquel, aquesta secció estarà més dedicada a la pantalla que als escenaris. Per començar, he pensat que estaria bé recomanar dos films de gran qualitat produïts i emesos per televisió (TV3 i RTVE) recentment. Sí, d'aquells que en diuen telefilms o tv-movies, però no us feu enrere per l'etiqueta poc prestigiada.

Les pel·lícules tenen en comú que estan dedicades a personatges històrics de l'escena i la literatura dels primers anys del s. XX: Margarita Xirgu i Rubén Darío. Don Ramon del Valle Inclan treu el cap en totes dues com a personatge secundari. De fet ens remeten a una mateixa bohèmia que es movia amb fluixesa entre Madrid Barcelona, les ciutats en les que estan ambientades, respectivament les pelis.

Estan protagonitzades per dos grans actrius, Laia Marull i Irene Escolar, i l'ambientació històrica i la interpretació són destacables. Si us interessa, les podeu veure a la carta en els següents enllaços:

La Xirgu  (TV3)

La princesa Paca (RTVE)

Tres consagrats en castellà i dos thrillers en català

El primer trimestre de l'any ens ha portat molt bones noves novel·les de tres dels escriptors espanyols que considero imprescindibles. Comencem per Luis Landero, qui després d'escriure amb èxit i en to autobiogràfic el seu canvi de vida com a jubilat a "El balcón en invierno", ens ofereix ara, com sempre a Tusquets, "LA VIDA NEGOCIABLE". Novament l'autor estremeny resident a Madrid narra amb el seu estil artesanal i cervantià al voltant del seu tema principal, "el afán",  un propòsit continu de fer grans plans vitals no acompanyat de la voluntat real de posar-hi els mecanismes necessaris per assolir els objectius proclamats. Els protagonistes de Landero semblen condemnats a una adolescència perpètua, que en aquest cas aboca a  actes perversos.

El també estremeny d'origen però català d'adopció Javier Cercas revisa a "EL MONARCA DE LAS SOMBRAS" (Mondadori) la curta vida del seu tiet-avi Juan Mena, qui va morir abans dels vint anys a la guerra civil a la localitat tarragonina de Bot. Mena és l'heroi familiar però també una vergonya per haver estat falangista i alferes provisional de l'exèrcit rebel. Cercas entra a fons en aquesta contradicció, en bona part com un missatge d'amor a la seva mare, investigant i interpretant el que va significar la guerra i arribant a una conclusió similar a aquella gran cançó de Raimon segons la qual "tots havíem perdut". Impagables pel seu humor són les planes amb protagonisme compartit amb el director de cine David Trueba fent catarsi sobre el seu divorci.

El barceloní Enrique Vila-Matas continua amb els seus virtuosos jocs literaris i metaliteraris a "MAC I SU CONTRATIEMPO" (Seix Barral), on un advocat lletraferit acomiadat poc abans de l'edat de jubilació intenta superar el seu trauma a través de l'escriptura d'un diari en el que va explicant com es proposa reescriure un llibre editat molts abans per un veí seu, escriptor d'èxit. També aquí trobem molt humor i molt fi, però encara més remarcable és el seu conjunt d'impressions sobre el fracàs i els gelos.

A aquestes tres grans novel·les afegeixo aquest mes dos thrillers en català que m'han agradat força. Per una banda, Jordi de Manuel ens presenta a "MANS NEGRES" (Pagès) set relats breus on apareix, no sempre amb el paper principal, l'inspector de policia Marc Sergiot, protagonista d'unes quantes bones novel·les anteriors. Es llegeixen molt bé i ens mostren alguns dels precipicis de l'ànima humana quan es converteix en criminal.

Menys conegut literàriament però més socialment és el periodista Andreu Claret, que ha desenvolupat diverses tasques polítiques, culturals i diplomàtiques a la seva vida. Ara ens presenta amb molt de ritme i una trama ben complexa "VENJANÇA" (Columna), una història al voltant de la filòsofa egípcia Hipàtia. Una jove de Milwaukee resident a Alessandria es veu implicada en la resolució d'un enigma de fa setze segles  en un foc creuat amb el Mossad, la CIA, el Vaticà i un grup catòlic preconciliar que no li fan la vida gens fàcil. 

600 anys de correu : Una passejada d'autor

Possiblement molts de nosaltres escrivim ara menys cartes que fa uns quants anys, quan érem més joves. La vertiginosa evolució dels medis de comunicació, molt especialment del correu electrònic i les xarxes socials, fa que el correu escrit tradicional hagi davallat en intensitat d'ús, tot i que, a canvi, s'hagi incrementat notablement l'enviament de paquets i mercaderies a causa de la globalització del comerç a tots els nivells.

La història del correu ve de molt lluny, i està plena d'interès. Grans estats i imperis antics, com l'egipci, el xinès o el persa, tenien serveis de correu que els permetien estar informats i controlar el que succeïa als diferents confins del seu territori. En particular, l'imperi romà va tenir un servei de correu, el cursus publicus,  en el que els missatges eren transportats per missatgers especialitzats que feien trajectes per relleus de cavalls i/o de vehicles amb rodes, utilitzant les vies de transport construïdes per finalitats militars, i les mansions disposades per permetre el relleu dels cavalls o vehicles, i per descansar entre etapa i etapa d'un trajecte.

Amb la caiguda de l'imperi romà, va desaparèixer a occident una autoritat forta capaç de mantenir un servei de correu complex i eficient. Llavors, diverses institucions, com el papat, les ordres monàstiques o els diversos regnes i ciutats que es van anar formant, van instituir els seus propis serveis de correu. Al començament eren molt senzills, estaven  constituïts per missatgers propis que, a peu o a cavall, feien la seva feina afrontant tot tipus de perills.

Amb el temps, els serveis de correu van tornar a assolir la complexitat dels temps clàssics, encara que sempre limitats per uns camins rudimentaris i uns medis de transport molt limitats.

A casa nostra, la història del correu va tenir moments molt assenyalats. En un moment determinat, fa més de sis cents anys,  hi havia a Barcelona una diversitat de serveis de correu : El correu reial de la corona d'Aragó, els correus de la ciutat i els correus privats de diverses institucions i mercaders. Va ser a la ciutat de Barcelona on els missatgers del correu - llavors anomenats troters - es van associar per primer cop en un gremi o associació propi, independent de qualsevol institució o estament, que tenia la seva seu a la capella de Marcús, que encara avui existeix a la placeta de Marcús, prop del carrer Montcada, sota l'advocació de la Mare de Déu de la Guia.

Des de llavors, una multiplicitat d'esdeveniments van deixar una petja força interessant a la història de la nostra ciutat. Així, mentre a la resta d'Espanya la família Tassís, que tenia experiència en serveis de correu a d'altres països,  controlava el servei de correu, per encàrrec reial, als territoris de l'antiga Corona d'Aragó, la família Ferran conservava la responsabilitat del servei. El 1716, però, amb l'arribada dels Borbons, l'estat agafà el control del servei i el va unificar. Llavors el servei va tenir diverses ubicacions principals, que van culminar amb l'actual edifici situat al començament de la Via Laietana, inaugurat l'any 1929.

Per resseguir aquesta petja i accedir sobre el terreny a un munt d'històries i localitzacions de força interès, us recomanem la passejada "600 anys de correu de l'edat mitjana al segle XXI", organitzada pel Museu d'Història de Barcelona (MUHBA), amb un itinerari i contingut de gran interès dissenyat per Antonio Aguilar, geògraf especialista en la història de les comunicacions.

La propera data per a la passejada serà diumenge 28 de maig a les 10.30. Cal reserva prèvia. Us recomanem de fer-la amb antelació ja que la qualitat de l'activitat fa que s'acostumin a acabar les places.

L'Òpera dels dilluns

Avui escoltarem una veu blanca. La de Aksel Rykkvin, un noi de norueg de tretze anys que canta com els àngels. Ens ofereix el “Laudate Dominum” de W.A.Mozart, una veritable delícia, enregistrada el Desembre del 2016

Les roses de Sant Jordi

Avui tothom envia roses digitals i els whatsapp i els mòbils treuen fum. El Blog per no ser menys també vol enviar les seves roses. I ho fa amb les que ha dibuixat Ramon Pujolà, antic professor d’Art de la Clara a Sunion, que cada any regala una de les seves aquarel·les. Clickeu i veureu la imatge en format més gran.

Bon Sant Jordi i moltes roses a tots i totes!

Males herbes.

El dia 23 d’abril de 1794 va ser guillotinat Guillaume Chrétien de Lamoignon de Malesherbes. Havia estat director de la Librairie, altrament dit, censor real, sota Lluis XV I Lluís XVI. Semblarà curiós avui que en l’exercici de la seva funció mantingués una estreta relació amb Diderot i fos un fort impulsor de la Enciclopèdie. No va ser això, lògicament, el que el va dur a patir una tràgica mort sota el Terror revolucionari, ni potser tan sols haver estat ministre, per breus períodes, de Lluís XVI, sinó la seva lleialtat monàrquica que el va fer abandonar la dedicació a la botànica l’any 1792 per defensar el rei com a jurista. Uns cent anys més tard, Gabriel Fauré va compondre el Requiem en el número 154 del boulevard parisenc que du el nom de Malesherbes, al començament del qual va viure també durant vint-i-set anys Marcel Proust.

 Sang, música, recerca del temps perdut, dia de Sant Jordi, botànica... inclinen a pensar en llibres i en les roses vermelles cultivades en hivernacle, esplendoroses i sense perfum que omplen aquests dies els carrers de la ciutat. Mentre les multituds ens hi passegem, jo veig com a contrapunt a les roses “perfectes” i inanimades i a les empentes i trepitjades dels veïns ocasionals, les “males herbes” del meu solitari tros de terra del camp tarragoní. Els pagesos troben que les herbes “fan brut” perquè consideren que tenir els camps nets és que no s’hi vegi cap ni res que pugui “competir” amb els seus cultius. No els critico. Viure del camp ha estat molt dur i els avenços tècnics i la química han alleujat molt la seva feina. Tot i això, en queden pocs. Els joves que segueixen en l’ofici s’han hagut d’espavilar concentrant terres, innovant tècnicament i adaptant-se a la demanda. Aquesta demanda, majoritàriament urbana, sovint té poc a veure amb l’harmonia dels camps, amb els cicles estacionals i amb la proximitat. Ens hem acostumat a tenir de tot a tothora. O fins i tot volem, en un dia, comprar milions de roses...

Tanmateix en el meu tros, “brut”, a la primavera, a cada mil·límetre hi ha una meravella. Perquè les “males herbes” no ho són tant i, si les deixes néixer, presenten una enorme varietat. A més, tenen propietats nutritives ja oblidades, propietats medicinals que desconeixem, generen sinèrgies l’estudi de les quals ha donat lloc a la permacultura i, a més a més, floreixen amb formes i colors d’una bellesa delicada, sorprenent, inesgotable i misteriosa. Les he volgut fotografiar amb una humilitat que no fa justícia a l’art de la fotografia però que em sembla adient amb la seva espontània senzillesa i menystinguda generositat. I que sant Jordi ens recordi que també val la pena celebrar-lo passejant pels camps bruts de males herbes, abandonats, en repòs o subtilment cultivats.

Jacques Brel

Jacques Brel, belga de naixement, és, sens dubte, un dels més grans de la chanson. La seva força interpretativa era realment desbordant com ho demostren els nombrosos enregistraments que ens ha deixat. Alguns dels seus títols com "Ne me quite pas", "Les bourgeois" o "Amsterdam" entre tants d'altres passaran a la història de la música. Avui escoltarem aquest darrer en un enregistrament de fa molts, molts anys.

El drac de Sant Jordi

Amb aquest magnífic dibuix de la Lluïsa, PROVA I ERROR us desitja a tots un bon Sant Jordi i us recorda les recomanacions de llibres que han fet els seus col·laboradors i que trobareu en el post anterior.

Les recomanacions del Blog per Sant Jordi

Aquesta Setmana és Sant Jordi i hem pensat que estaria bé que al marge de la nostra potent Secció de llibres, a càrrec d’en Ricard, els col·laboradors del Blog recomanessin d’algun dels títols  que han llegit darrerament. Aquí teniu les seves propostes.

Imma : “Al vertigen” de Núria Perpinyà

Es tracta de la història d’un gran amor, d’un triangle inusual i d’una escaladora enigmàtica i solitària, la Irena Besikova. El recomano perquè em vaig emocionar, perquè m’agrada la muntanya i no m’atreveixo a fer el que fan els muntanyencs. Perquè l’autora escriu apassionadament. Perquè és una dona amb una personalitat arrasadora.

Jordi: “La parella del costat”, de Shari Lapena 

És una novel·la que quan la comenceu, no la podreu deixar. I és que si haguéssiu anat a sopar a casa els veïns i haguéssiu deixat la vostra filla de sis mesos dormint a casa vostra (possiblement vosaltres no ho faríeu, però en la novel·la sí que ho fan), i quan hi haguéssiu anat a veure que tot està bé no la trobàveu ... no podríeu dormir fins que la situació es resolgui, oi ?. Doncs això és el que els hi passa als protagonistes del llibre, i vosaltres els haureu d'acompanyar amb neguit fins al final.

Josep M: “La senectud del Capitalismo”, de LLuís Boada

Un llibre d’assaig del qual ja hem parlat abastament des del Blog . Planteja noves interpretacions de la crisi actual i de les possibles sortides, sobretot des de la perspectiva dels joves, els veritables protagonistes del futur.

Pau: “La hija del Este”, de Clara Usón

Reveladora i singular narració -entre l’assaig i la ficció- que ens retorna a les misèries de la Guerra de Bòsnia, a través d’una mirada inesperada: la d’Ana Mladic, filla del general serbi Ratko Mladic, que encara avui espera sentència com a responsable dels pitjors crims de guerra comesos en el conflicte.

Clara: “Caro Michele / Estimat Michele”, de Natalia Ginzburg

És una bona novel·la per descobrir aquesta escriptora italiana. És una història trista i molt emotiva, ambientada a la Itàlia dels anys 70, explicada en un estil epistolar. Les cartes i les veus que la composen són magnífiques.

Hermínia: "El xinès", de Henning Mankell

Us proposo aquesta novel·la policíaca perquè a banda de tenir-te des de la primera pàgina en tensió, fa un repàs històric d'allò més interessant. De totes les novel·les d'aquest gènere que he llegit és una de les que en tinc un millor record.

Ricard: “Tierra de Campos”, de David Trueba

Amb aquesta novel·la Trueba torna a construir una gran peça, protagonitzada per un cantant que revisa la seva vida i la de la seva família mentre porta les restes del seu pare per ser enterrades al seu poble natal. L’autor ens ofereix multitud de reflexions sobre temes ben diversos  que van des de la recerca de la identitat fins l'amor, la paternitat o la creació artística. I tot amb la seva contrastada capacitat de combinar humor i tendresa, amb un molt àgil ritme narratiu. Segur que serà un dels més buscats en aquest Sant Jordi.

Carles: “La memòria de l’arbre”, de Tina Vallès.

El narrador és un nen de 10 anys que observa, i viu, un canvi familiar i que manté una relació especial amb el seu avi. Amb aquest plantejament tan senzill, l’escriptora aconsegueix amb el seu talent narratiu una cosa extraordinària: no solament que el lector s’identifiqui sense dificultats amb el nen de la novel·la, sinó que recuperi records i vivències de la seva pròpia infància.

Lluís: “Retaule de Nova York”, de Valentí Gómez.

Perquè Sant Jordi convoca la bellesa i aquest és un llibre per regalar-la. Perquè Nova York, cantada per Walt Whitman i Federico Garcia Lorca, ara ho ha estat en català prodigiós i amb els tons i ritmes dels dibuixos d’un poeta a qui una dona negra de mans esberlades per la vida li va demanar la ploma al metro i després d’acaronar-la li tornà amb un God bless you, sir!, talment una Madona del retaule d’aquella ciutat i d’aquest llibre sorprenents i inesgotables.

Judith Vives: “Els homes m’expliquen coses”, de Rebecca Solnit


Aquest és el llibre que dóna nom al “mansplaining”, aquell vici que tenen alguns homes d’explicar coses a les dones amb condescendència i paternalisme i sense tenir en compte si la seva interlocutora coneix el tema o fins i tot en sap més que ell. Això precisament és el que li va passar a l’autora del llibre, que es va trobar en una festa sentint com un home li parlava d’un llibre molt interessant que, precisament,havia escrit ella. Solnit agafa aquest fet “anecdòtic” com a punt departida per a un recull d’assajos sobre la construcció de la diferència entre els homes i les dones i sobre la lluita de les dones per fer sentir la seva veu, reivindicar els seus drets i acabar  ambla cultura de la violació i dels privilegis sexuals a que moltes es veuen sotmeses.

Gloria

Avui diumenge de Resurecció escoltarem el Gloria in Excelsis Deo de Vivaldi