Incendis

Els incendis de El Roto.

Léo Ferré

Léo Ferré és un altre dels grans de la cançó francesa i un dels seus cantants més prolífics ja que tot al llarg de la seva carrera ve editar més de quaranta àlbums. Les seves lletres han sigut valorades per la l'alta qualitat poètica. Avui l’escoltarem una de les seves cançons més emblemàtiques "Avec le temps".

L'Òpera dels dilluns

Aquest dies es representa al Liceu una de les grans òperes de Mozart “Don Giovanni”.  Us proposo quer escoltem un dels duets més representatius “La ci darem la mano” per baríton i soprano. Hi ha moltes versions però he triat una que m’agrada especialment: és la dirigida per Claudio Abaddo i interpretada per S. Keenlyside i C.Schäfer. Potser no són noms que sonin massa però veureu que canten de meravella.

La nit de Sant Joan

Avui és la nit de Sant Joan i un bon moment per escoltar la cançó que Sisa va composar pel musical de Dagoll Dagom. No he trobat un enregistrament visual en el que aparegui el cantant i per això ens haurem de comformar amb un muntatge visual de dubtosa qualitat però que ens permet escoltar-lo. Aquí el teniu.

Duane Michals a la Fundació Mapfre

                                                   Chance Meeting 1970

La Fundació Mapfre presenta fins el 10 de Setembre una exposició de fotografia molt interessant. Es tracta de l’obra de l’americà Duane Michals, un fotògraf amb una acusada personalitat que l’ha portat cap a camins molt innovadors. El seu treball s’endinsa en el terreny de la fotografia creativa i proposa formules fotogràfiques molt imaginatives que s’allunyen dels formats tradicionals.

Els plantejaments més singulars són dos. El primer el de les sèries de fotografies on presenta un seguit de variacions sobre un mateix tema que li permet  aconseguir una mena de recorregut cinematogràfic a la narració.

El segon les fotografies en les còpies positivades inclou uns textos escrits a ma on exposa les seves consideracions. Així  aconsegueix complementar allò que potser no es capta amb la simple imatge però que ell necessita explicar a l’espectador. És dons un peu o una capçalera de foto de gran magnitud.

Hi ha moltes altres novetats estilístiques que sorprenen per la seva originalitat. Una exposició que sens dubte agradarà als aficionats a la fotografia.

Museu Agbar de les Aigües

Quan obrim l'aixeta de casa i gaudim d'un raig d'aigua, accedim de forma còmoda a un servei que suposa i ha suposat un esforç significat de moltes persones, empreses i institucions, per aprofitar, canalitzar i distribuir el regal líquid que ens fa la natura.

Ens trobem, en efecte, davant un servei que una persona que viatgés en el temps des de fa poc més de cent anys qualificaria de "miracle", com tants altres aspectes de la nostra vida quotidiana.

Així, per rentar la roba calia anar als safarejos públics, que es convertien en un espai de sociabilitat. L'expressió "fer safareig" deriva del fet que en compartir l'estona de rentar la roba, les dones intercanviaven notícies i tafaneries del poble, donant lloc al mot "xafardejar".

Els rius Llobregat  i Besòs es van constituir amb el temps com fonts importants de proveïment d'aigua de Barcelona, afegint-se a les aigües extretes directament de pous.

Una font històricament molt significativa d'aigua per Barcelona la va constituir el Rec Comtal, l'orígen del qual cal trobar en l'aqüeducte romà que proveïa d'aigua la ciutat.

Més endavant, amb el creixement demogràfic, es van haver de tecnificar i modernitzar les infraestructures hidràuliques i es van  afegir com fonts de proveïment el transvasament d'aigua d'altres conques o la dessalinització i potabilització de l'aigua del mar. El sistema hidràulic potabilitza, canalitza i distribuieix l'aigua cap a nuclis de població cada vegada més grans per a les quals l'aigua és una necessitat de primer ordre.

Totes aquestes coses, i moltes altres, us les mostraran i explicaran en aquest magnífic oasi que al bell mig de Cornellà constitueix el Museu Agbar de les aigües. El museu disposa, a més de les instal·lacions museístiques, d'un magnífic i relaxant jardí, a més de pàrquing per als visitants si preferiu anar-hi en cotxe, malgrat està molt ben comunicat per metro, trambaix i tren.  Les visites, preferiblement guiades, us faran apreciar i gaudir més el petit miracle quotidià de la disposició de l'aigua i us mostraran com era la planta de servei de l'aigua el 1909 i com ha evolucionat fins ara.

Segur que després d'aquesta enriquidora visita us vindran ganes de complementar-la amb les altres oportunitats que teniu de conèixer el nostre sistema hidràulic: les cases de les aigües de Montcada i de Trinitat Nova, que, a la vertent del Besòs, han constituït també elements singulars del nostre sistema hidràulic i en custodien i transmeten la història.

Museu Agbar de les Aigües

La revista en paper del NÚVOL

Ja fa uns mesos, varem anunciar que el NÚVOL digital de cultura, on sovint escric de fotografia, havia decidit fer una campanya per aconseguir patrocinadors per les seves noves activitats. El Verkami es va tancar amb èxit i ara, el 14 de juny, es presenta el primer número de la Revista en paper que s’editarà un cop l'any, com a complement del l’edició digital que seguirà essent la seva activitat fonamental.

La podeu trobar a llibreries i quioscs pel mòdic preu de 10 €. Aquest primer número està farcit d’articles interessants, escrits per col·laboradors habituals de la Revista. Però sobretot jo en destacaria la varietat temàtica que presenta i també el gran sentit de l’humor que es desprèn de molts d’ells. Si la compreu passareu unes bones estones d’aquestes tardes d’estiu que ja s’apropen.

L'Òpera dels dilluns

Aquest dilluns anirem a l’òpera al cinema a veure la  “Cenerentola” ( la Ventafocs), una deliciosa opera buffa de Rossini.

Avui per celebrar-ho anticipadament us oferim un fragment del sextet de l’extraordinària versió que va produir el Liceu fa uns anys amb posta en escena dels Comediants. Com veureu era extremadament original; fixeu-vos en el vestuari, els plats que es serveixen i els ratolins que corren als peus de la taula!

D’altra banda el repartiment era també d’excepció amb Florez i Di Donato i di Simone com a protagonistes. Una veritable festa!

LIFE: La revolució en directe

Al Palau Robert es presenta una exposició sobre les noves tecnologies de la comunicació audio visual “MEDIA PRO LIFE.  La revolució en directe”. Forma part d’aquesta sèrie d’exposicions de iniciatives empresarials singulars per on han desfilat, entre d’altres, El Bulli de  Ferran Adrià o el Celler de Can Roca dels germans Roca.

Aquesta vegada és el torn de l’empresa audiovisual MEDIAPRO que ens ofereix una mostra de les seves activitats, sobretot en el camp de les retransmissions de grans esdeveniments socials i esportius, sobretot futbolístics. És sabut que Jaume Rouras, el fundador de la companya, va revolucionar el món dels drets de retransmissió futbolística que s’han convertit amb el temps en un negoci monumental.

L’exposició es pretén tecnològicament mot avançada. Hi trobareu grans pantalles que ofereixen les notícies que avui retransmeten els mitjans. Una sala amb ulleres de 3D que permeten a l’espectador introduir-se en aquest món del que tant es parla. Una instal·lació de realitat virtual que permet pintar la cúpula que Miquel Barceló va crear per la sala dels Drets Humans de la ONU a Ginebra. I en una carpa instal·lada als jardins del Palau s’hi pot veure el making-off de la retransmissió un clàssic Barça-Madrid que es veu a tot el món.

Resulta  curiós i interessant visitar l’exposició encara que em sembla que no aporta gran cosa a la comprensió del fenomen de la nova comunicació i les seves implicacions en la vida de les nostres societats.

El Menjador de la Beckett

Tinc una excel·lent notícia per la gent que ens agrada el teatre i el bon menjar: recentment ha obert el restaurant de la nova seu de la Sala Beckett, al Poble nou. El propietari és en Llorenç Roca, un home amb experiència en el sector que diu que vol fer créixer aquesta iniciativa sense pressa i amb ganes de fer bona feina. El xef és en Manel Marquès, nebot de l'enyorat Manel Marquès. del Suquet de l'Almirall, que va morir el gener d'enguany.

Feia dies que esperava arribar al teatre i veure el restaurant obert i fa un parell o tres de setmanes va arribar el dia, i la sorpresa fou molt agradable. Tot el què vàrem demanar ens va agradar, el vi del Montsant excel·lent, els pebrots del Padrón al seu punt (no és fàcil, sovint els serveixen massa crus a altres llocs), els bunyols de bacallà són més aviat daus de bacallà arrebossat, la qual cosa encara ho millora, les croquetes de pernil, gustoses, amb la farina ben cuïta, es desfan a la boca. El mollete de calamars és servit amb canonges, en lloc de la ruca amargant que predomina darrerament a Barcelona, potser eren una mica sosos els calamars, però tenien una excel·lent textura i cocció.

Pel que fa al cost, cal dir que és correcte, excepte en el preu de les copes de vi que s'agraïrien més generoses per 4 euros (cal dir que, en el nostre cas, van rectificar i ens van arrodonir la ració inicial); el servei doncs està al cas i és sensible al que necessites, uns bons professionals, vaja.

Hi podeu anar tant a esmorzar com a dinar o a sopar. Al migdia trobareu un menú de 12 euros de cuina catalana ben feta i generosa (hi he tornat). Vaig veure que alguns diumenges organitzen concerts de jazz a l’hora de l’aperitiu (d’11 a 13 h.), no sé com deu ser l’acústica atès que la volumetria del local és enorme, però fa ganes d’anar-hi, tot i que em diuen que són concerts de caire familiar, o sigui amb nens voltant per allà, el què pot ser positiu per alguns i no tant per altres, però en tot cas és una bona iniciativa, afegida a la resta de l’oferta cultural.

Finalment el local on s’ubica el menjador és espectacular, de fet la remodelació de tot l’edifici (la centenària Cooperativa Pau i Justícia), sales de teatre incloses, ha fet guanyar a l’estudi Flores Prats dos premis d’arquitectura.

Pere IV, 228-232

08005 Barcelona

Tel. 935.991.794

Assaig obert de "Bodas de sangre"

Fa uns dies hem pogut fer un petit tast de Bodas de Sangre, l’obra que La Perla 29 estrena el proper 14 de juny a la Biblioteca de Catalunya, sota la direcció d’Oriol Broggi.

L’Oriol ens introdueix l’obra: la pista, la llum (que encara no tenen ben definida), les guitarres, el cavall... tot pensat per sentir-se immers en la poesia de Lorca

L’escenari és una pista allargada de terra, que recorda un circ romà, pensat perquè li sigui còmode al personatge més emblemàtic de l’obra, en Juguetón, un cavall negre i lluent  que actua amb una elegància sublim. L’amazona, la Montse Vellvehí, el cavalca per la pista talment com si ho hagués fet tota la vida.

Tres guitarristes, Joan Garriga, Marc Serra i Marià Roch, toquen melodies que ens remeten als paisatges andalusos. En Joan Garriga canta una nana mentre la mare, Nora Navas, bressola un nadó. Més tard, una Clara Segura vestida de negre canta la mateixa nana, Duérmete clavel... i en Joan respon amb la mateixa melodia, fins que totes dues veus es fusionen, i les guitarres mormolen les notes de la cançó. Sublim...

En Juguetón apareix  de tant en tant, ara menja, ara beu, ara és muntat per la Montse i fa un bot menorquí, ara cavalca al trot... aplaudiments generals... Avui, ens explica l’Oriol, es tracta que en Juguetón s’adapti al públic.

L’Oriol com sempre, corregint als actors amb la seva habitual delicadesa, quasi demanant disculpes per fer-ho, i explicant al públic que si no veiem prou bé l’escena que no patim, que les escenes succeiran en diferents espais de la pista al llarg de l’obra. (Oriol, no canviïs mai!)

Hem vist molt poc, però ens hem fet una idea de l’emoció que transmetrà aquest casament que, ja ho sabeu, no tindrà res de romàntic ni de pacífic.

Carme Bohera

L'Òpera dels dilluns

Els peuets d’en Miquel ens han fet recordar un meravellós passatge del Messies de Haendel. Es tracta de l’ària  “How beautiful are the feet”. Aquí la teniu interpretada per la magnífica soprano anglesa Lynne Dawson. Encara que no sigui la temporada, tota ocasió és bona per escoltar el mestre Haendel!

Coses que no entenc (o sí) XXX

. Que un ministre tingui la immensa barra de dir que no accepta la iniciativa de Catalunya (d’establir una taxa anyal per tots els cotxes que permetés permeti eliminar els peatges ) perquè no permetrà que Catalunya aprovi un sistema propi de peatges diferent del de la resta de CCAA. I el que tenim ara, que aquí es paguen les autopistes i a la resta d’Espanya no, no és diferent?

. Que de sobte, els EEUU, l’Aràbia Saudita, Egipte, els Emirats Àrabs i Bahrein es posin d’acord per organitzar un boicot econòmic radical a Qatar, país al que fins ara havien rigut totes les gràcies.

. Que el Popular hagi passat en pocs anys de ser uns dels bancs més rendibles i valorats del món a valer 1 euro.

. Que el ministre De Guindos digués encara no fa dos mesos, el 18 d’Abril, que: "El Popular es un banco solvente y su futuro lo decidirán sus accionistas". Quin ull!

. Que Sánchez,que tant ha criticat l’abstenció del PSOE en l’elecció de Rajoy com a President, ara, en la moció de censura, adopti la mateixa posició que permet a Rajoy seguir governant. Visca la coherència!

. Que el Tribunal Constitucional, tan àgil en temes relatius a Catalunya, trigui 5 anys a declarar nul el Decret que va autoritzar l’Amnistia fiscal del 2012.

. I que, a sobre, aquesta nul·litat no afecti l’essència de l’amnistia, les regularitzacions realitzades ni els baixíssims impostos que es van pagar.

La noia del riu

Continuem avui la lectura d’alguns dels contes zen que la Marta Millà va enregistrar com a complement del llibre de contes “Petites històries per despertar” de l’escriptor japonès Taigu  Ryokan  il·lustrat amb dibuixos de Jordi Arcalis i  música d’Horació Puntí .

Es tracta de “La noia del riu”.

Llop de rondalla

La Lluïsa va il·lustrar fa uns anys un llibre de poemes d’en Miquel Desclot anomenat “Bestiari de la Clara” que el poeta va dedicar a la seva filla, per a qui probablement havia creat aquests breus i divertits poemes.

Els dibuixos originals eren en blanc i negre i ara la Lluïsa ha decidit calorejar-los per presentar-ne uns quants al Blog en aquesta nova versió.

Els acompanyarem amb el poema original, gràcies a la generositat del poeta.

Aquí teniu el primer dedicat al “Llop de rondalla”

                          S’alimenta de iaies o de nenes
                          amb caputxeta i trenes;
                          de cabretes o de porquets
                          caçats de poc o freds...

                          I és que els autors de contes i rondalles
                          li fan passar més gana que a unes tovalles

                          Però si li donessin pinso per dinar
                         el llop fora més bo que el pa.

ISMENE a l'Ateneu Barcelonès

                                                                                   Foto: J.M.Cortina

El passat divendres vaig assistir a una sessió de teatre i debat a l’Ateneu Barcelonès. S’hi representava, seguida d’un col·loqui, una peça teatral curta, “Ismene”, un monòleg interpretat la Fina Rius i dirigit per la nostra bona amiga i col·laboradora del Blog Imma Colomer.

L’obra, escrita per la dramaturga canadenca Carole Fréchette, és una narració que gira al voltant d’una de les més grans tragèdies escrites per Sófocles. L’únic personatge, però, és Ismene, l’oblidada germana d’Antígona. Aquesta darrera mor a mans del seu oncle i Rei de Tebas, Creont, perquè contradient les seves lleis decideix enterrar el seu germà, Polinices.

Antígona demana a Ismene que l’ajudi en aquest acte heroic i ella s’hi nega inicialment perquè té por, dubtes i recança de desobeir les ordres del Rei i afrontar el càstig que li esperaria. Però quan aquest condemna a mort la seva germana ella es declara també responsable dels fets encara que finalment Antígona ho nega i acaba estalviant-li la mort

L’obra és un llarg monòleg de considerable dificultat interpretativa, que Fina Rius resolt magistralment amb una gran actuació, i en el que es desgrana la personalitat d’una anti-heroina amb totes les seves llums i ombres.

A continuació els membres de la Secció de teatre de l’Ateneu i el públic varen participar en un ric debat sobre l’obra i la tragèdia en el que actuaren com a ponent Fina Rius, Imma colomer, l’escriptora Josefina Contijoch i l’actor i home de teatre Jaume Comas.

Si teniu l’ocasió de veure aquesta obra, que de tant en tant es representa en sales de petit format, no us la perdeu pas. És una petita perla.

L'Òpera dels dilluns

Aquest diumenge canta al Liceu la immensa Joyce DiDonato, una de les mezzo més impressionants del darrers anys. Són cèlebres les seves interpretacions de Haendel, Mozart i Rossini. Tenim la sort de poder assistir al concert gràcies al regal de dos bons amics invisibles.

De moment, per anar fent boca us proposo escoltar la seva interpretació de l’ària "Non piú mesta", de l’òpera de Rossini La Ventafocs. La qualitat de la seva veu i el seu virtuosisme són impressionants. O no?

Coses que no entenc (o sí) XXIX

. Que la primera declaració  que faci en Sánchez després de la seva elecció sigui parlar amb en Rajoy per garantir - li la seva oposició al referèndum a Catalunya.

. Que el nou President del Cercle d’Economia digui a Puigdemont que vagi al Parlament a explicar-se - exactament el mateix que li demana Rajoy - i no tingui res a demanar-li a aquest darrer.

. Que els sistemes de selecció de personal de la Fiscalia General permetin que s’anomeni un Fiscal Anticorrupció sense esbrinar abans que és un corrupte.

. Que tants programes  radiofònics i televisius puguin continuar tenint com a  convidat en Gonzalo Bernardos, que per a mi desprestigia qualsevol tertúlia.

. Que el Corte Inglés es segueixi anunciant al programa d’en Basté a RAC 1, que se’n en fot descaradament cada vegada que la Noemí comença la seva falca publicitària del matí.

. Que el món hagi d’aguantar un personatge com Donald Trump, que finalment representa la primera potència mundial.

Els somnis

Jocs d'escriptors consagrats

Comentarem avui quatre obres, tres de les quals tenen en comú dues coses: corresponen a tres autors ben coneguts  i no semblen els seus productes clàssics sinó que afronten reptes molt originals. Per ordre de veterania, comencem per la canadenca Margaret Atwood, qui a "Por último, el corazón" (Salamandra) elabora una distopia. Enmig de la crisi econòmica, una parella que s'ha quedat sense casa i malviu a un cotxe accepta la proposta de participar en una ciutat tancada on es garanteix sostre, feina i menjar a canvi de renunciar a la llibertat i a la informació. No trigaran en aparéixer les causes reals d'un projecte que en realitat passa per activitats econòmiques gens dignes que no desvetllarem. Atwood composa el seu exercici dotant els seus personatges d'ingredients morals ben diversos que van des de l'amor i la compassió fins a la traició i el crim i banyant el conjunt amb una òptica humanista i un xic d'humor.

Precisament l'humor és la màxima virtud d'"Enviada especial" (Anagrama i Raig Verd). Trobem aquí un esplèndid Jean Echenoz ben llunyà dels llibres de format breu i estil lacònic que tant d'èxit li han donat els darrers anys, com ara "Ravel", "Córrer" o "14". Ens trobem ara amb una peça plena d'enginy en la que una cantant és segrestada per l'espionatge francès per acabar posant-la al servei d'una operació de desestabilització del règim de Corea del Nord. La caravana de personatges que poblen la trama donaria per una bona comèdia i mentre ningú decideixi comprar els drets puc assegurar que el llibre donarà moltes alegries als seus lectors.

En canvi, no trobem massa alegria a "Clavícula" (Anagrama), una mena de diari de la madrilenya Marta Sanz, on l'autora ens explica els mals amb els que ha de conviure enmig de la seva menopàusisa. Aquest relat inclou dolors diversos, tristesa, cansament, un via crucis  pel camí dels diagnòstics mèdics, pastilles de tots els colors i, per compensar, la companyia solidària del seu marit, qui d'altra banda és víctima de la crisi i s'ha quedat sense feina. Cal agrair aquesta valenta exposició d'una vivència del climateri, narrada amb la qualitat habitual en Marta Sanz.

Acabo amb un llibre que, al contrari dels anteriors, està plenament dins de la tradició de l'autor.  Ignacio Martínez de Pisón torna a tractar el seu tema preferit, el de la família, a "Derecho natural" (Seix Barral). Un home nascut al 1962 recorda la seva infància i la seva joventut, marcades per les molt complexes relacions d'abandonaments i retrobades dels seus pares. El gran protagonista és el pare, actor secundari, còmic i imitador -de Demis Roussos!- , qui condemna a la mare i els fills a passar problemes econòmics duríssims fins que la seva dona decideix rebelar-se. Pisón arriba novament a mostrar un nivell altíssim com a narrador, utilitzant com a paisatge de fons Barcelona i Madrid.  

Personal shopper

Pel·lícula dirigida per Olivier Assayas, que va guanyar el premi a la direcció al Festival de Cannes l'any 2016, i interpretada per Kristen Stewart. Un argument poc convencional, amb la presència d'un fet controvertit com l'espiritisme, ens acosta, però, a situacions i emocions comuns i actuals :

. Un argument poc convencional, amb la presència d'un fet controvertit com l'espiritisme, ens acosta, però, a situacions i emocions comuns i actuals :

. La soledat provocada per la manca d'una persona propera, un germà bessó de la protagonista mort recentment

. La dificultat de fer front a la mort

. La insatisfacció davant una feina en la que ets poc considerada, malgrat tractar-se d'un treball  teòricament molt "personal" (la compradora de vestuari d'una gran artista que no té temps per fer-ho)

. La curiositat, la rebel·lió, l'enveja, ...

. L'exagerat ús dels mòbils i les noves tecnologies.

I tot amanit dins d'una interpretació molt ben assolida per la magnífica Kristen Stewart, per a qui el director, que ja l'havia dirigida a l'inoblidable "Viaje a Sils Maria" ,  va escriure el paper a mida; i amb un to d'intriga i de thriller que fan que el ritme de la pel·lícula sigui in crescendo.

No és, però, una pel·lícula totalment arrodonida que provoca adhesions  universals. La pel·lícula té daltabaixos i arestes i suscita divisió d'opinions i controvèrsia.

És per això que m'ha vingut de gust publicar aquesta entrada. Per animar-vos a que la veieu, i a que en dieu la vostra.

L'Òpera dels dilluns

Avui tornarem a explotar les velles gravacions per escoltar un dels meus cantants preferits. Juntament amb la d’Aragall és la veu de tenor que més m’agrada.  Es tracta del tenor alemany Fritz Wunderlich,  que malauradament va morir, molt jove, als 36 anys, víctima d'un accident.

L’escoltarem avui en una ària de “La flauta màgica” que canta meravellosament amb el seu inconfusible timbre de veu. Ja m’ho direu!

Manchester i el fat.

Manchester, ahir, niu del capitalisme i, avui, darrera terra d’innocents sacrificats, no és de tu de qui volia parlar. Volia parlar de Manchester davant el mar, la pel·lícula meravellosa i precisa de Kenneth Lonergan. Volia dir que, malgrat les opinions majoritàriament coincidents de què el tema central que s’hi tracta és la culpa, allò que fa, al meu entendre, que el personatge que interpreta Casey Affleck “no se’n surti” és la brutalitat del fat que l’ha colpit, matant-li els fills. Arrasat per la incredulitat i el dolor, vol refugiar-se en la seva culpabilitat davant la justícia humana, però, amb raó, no li admeten. Perquè ser causant per descuit o deixadesa d’una tragèdia de la magnitud que es desferma és molt diferent que ser-ne el culpable.

Allò que em va impressionar del film i encara m’impressiona és veure com l’acció arbitrària del fat damunt la nostra vida, aprofitant les malapteses que cada dia prodiguem en les més variades formes, pot ocasionar uns fets que de vegades no podem superar mai més del tot. L’educació ens hauria de fer més aptes per fer front a les complexitats de la vida. El tema que tracta la pel·lícula i que ens posa davant nostre massa sovint la pròpia vida és el fat i no pas la culpa.

Imagineu els pares que van deixar anar els seus fills al concert d’Ariana Grande al Manchester Arena. Potser van fer-ho amb les recances habituals (no beguis, no et droguis, compte amb qui et relaciones, no tornis tard...) o bé els van regalar, il·lusionats, les entrades (t’has portat bé, ha estat el teu aniversari, has tret bones notes..). I, fos com fos, ara  se’ls troben destrossats o malferits.

Com s’han de sentir en aquestes hores i com se sentiran per sempre més?. Tanmateix, on és la seva culpa? I, encara que, injustament la sentin, on trobaran càstig humà per la seva acció tan humana, fins i tot amorosa, de deixar-los anar al concert? Tanmateix en algun lloc del seu pensament es diran que la seva decisió ha estat en l’origen de l’espantosa tragèdia, ja que altrament serien a casa sans i estalvis. I, si els fills han mort, quants anys de presó acceptarien perquè els hi tornessin amb vida? Malgrat que no els hi tornin i que certament no aniran a la presó, el sol pensament de la possibilitat de rebre un càstig, és a dir, un mínim reconeixement social de culpabilitat compartida amb l’atzar, no els seria potser un consol per a alleugerir el sentiment difícilment evitable de tenir certa responsabilitat per la immensa pèrdua? Però tot ja és inútil i aquest sentiment d’inutilitat el compartiran amb el personatge que encarna prodigiosament Ben Affleck. El fat ens vol sols davant seu, i això que ens fa humans, és la tragèdia. L’art vertader, talment el de Lonegan, ens entén i, a cops, ens consola.

La força de la tragèdia de Manchester m’ha fet silenciar que he llegit un llibre esplèndid, La España vacía, de Sergio del Molino o que he vist una exposició dels paisatges de Jaume Mercadé al Museu de Valls que mereix ésser un esdeveniment nacional i probablement passarà de puntetes. En realitat, només volia referir-me a Manchester davant el mar a tall d’introducció a un post que ha viscut fins el darrer moment en estat d’indefinició, com quasi sempre. Però aquesta vegada un fat terrible ha pres la decisió i ha escrit l’argument amb sang de d’innocència. Me n’he de sentir culpable? 

Els envelats

Si un dia d’aquests, tot passejant, passeu pels Jardinets de Gràcia hi trobareu un envelat blanc i blau. Entreu-hi perquè és interessant.

És un envelat que s’ha muntat amb motiu de la celebració del 200 aniversari de les Festes Majors de Gràcia i té per objectiu fer un repàs de la història dels envelats que durant tants anys es van utilitzar a Catalunya per acollir-hi tota mena de celebracions, balls, trobades i festes majors.

Amb un seguit de panells es presenten fotografies, cròquis i tota mena d’explicacions dels envelats, la seva estructura i utilitzacions més freqüents. És un repàs simpàtic i nostàlgic a unes infraestructures mòbils que els més grans encara recordem prou bé i que amb el progrés econòmic i tècnic s’han transformat o desaparegut avui en dia.

L'envelat estarà obert fins el proper 9 de juny.

La Cançó de l’Enfadós del Referèndum

Malgrat que el tema del referèndum representi avui dia la versió més depurada de la Cançó de l’Enfadós (aquella melodia que de tan i tan repetida acabava per irritar a tothom que l’escoltava), no he resistit, amb aquest post, fer una petita aportació al conjunt instrumental dels esforçats músics de totes bandes que des de fa anys malden per posar-li un punt i final.

I és que més enllà dels que creuen que tots els referèndums són legals perquè son democràtics, i dels que creuen que només són democràtics els referèndums que són legals (conseqüència, en ambdós casos, de posicionaments ideològics previs), entenc que seria enriquidor que poguéssim nodrir-nos del punt de vista jurídic per acabar de formar la nostra opinió al respecte.

En aquest sentit, aplaudeixo les dues plataformes de juristes que han sorgit recentment amb la voluntat de il·luminar a la ciutadania en aquesta sensible matèria, una d’elles denominada “Juristes pel Referèndum”, i l’altre “Portes obertes del Catalanisme”. Malauradament, i pel que he constatat, les tesis d’ambdues plataformes no són coincidents, sinó dispars, i per tant no queden aclarides algunes preguntes bàsiques que alguns catalans es formulen, com per exemple:

¿És constitucional un referèndum no vinculant però acordat amb l’Estat? ¿És democràtic un referèndum unilateral vinculant? ¿És legal un referèndum consultiu no vinculant? ¿És legítim, però no constitucional, un referèndum acordat? ¿És democràtic i constitucional un referèndum unilateral consultiu? ¿És il·legal, però legítim, un referèndum no acordat i no vinculant? ¿És vinculant un referèndum democràtic però inconstitucional? ¿És acordat un referèndum unilateral no legal? ¿És referèndum una consulta legítima vinculant i no acordada?

Mentre que no es responguin satisfactòriament aquestes preguntes -i algunes d’altres que em reservo pel proper post- sospito que tindrem aquesta Cançó de l’Enfadós per un temps indeterminat.

Raimon: Que n'és de gran!

Aquest diumenge hem anat al recital de comiat d’en Raimon. El cantant de Xàtiva ens ha tornat a sorprendre amb la seva força, la seva presència l’escenari i la potència i frescor de la seva veu. Resulta realment admirable que als 76 anys es pugui fer una sèrie maratoniana de recitals en aquesta forma física i mental. Ni un error, ni un mínim defalliment, ni un simple got d’aigua per aclarir la veu després de cantar trenta cançons durant una hora i  mitja. I encara de propina sis bisos entre el fervor dels seus seguidors. Això no fa sinó confirmar la qualitat personal d’una artista que s’ha mantingut sempre en una línia de coherència i honestedat personal. I per acabar ens ha regalat allò que ell mateix ha volgut anomenar “un bel partire”. A fè que ho ha aconseguit. Que gran ets Raimon.!

Aquí teniu "Jo vinc d'un silenci", una de les seves cançons més emblemàtiques que ens va cantar.

L'Òpera dels dilluns

El darrer dissabte varem anar a escoltar el Requiem de Verdi a l’Auditori, una veritable peça mestra. La versió va ser realment extraordinària amb quatre solistes no massa coneguts però que cantaven com els àngels. D’altra banda, la interpretació es va completar amb unes fantàstiques projeccions a les parets de la sala d’imatges de natures imaginàries  i/o abstractes que s’entrellaçaven perfectament amb la música .

Per recordar aquesta vetllada avui us oferirem el passatge “Lacrymosa ” interpretat per un quartet d’excepció: la soprano Hanja Arteros , la mezzo Elina Garanca, el tenor Jonas Kaufmann i el baix René Pape. Tots ells amb l’orquestra i cor de la Scala de Milà i dirigits per Daniel Barenboim. Un repartiment de luxe!

La decisión del PSOE

Demà diumenge es celebren les primàries del PSOE. Manel Castells ha escrit un article a la Vanguardia on explica la transcendència del resultat d’aquestes eleccions per ala política del país. Molt interessant.

"LA DECISIÓN DEL PSOE"

Coses que no entenc (o sí) XXVIII

. Que el Govern espanyol reclami ara el retorn d’alguns dels papers de Salamanca recuperats fa un parell d’anys després de setanta d’esforços per aconsseguir-los.

. Que  Prenafeta declari que va ocultar al fisc 14 milions de comissions i gràcies a aquesta confessió arribi  a un pacte amb la fiscalia que el lliuri de la presó.

. Que el Govern es passi pel forro la reprovació de la totalitat de la càmera de diputats excepte el PP i mantingui el Ministre de Justícia (sic) i els càrrecs de la fiscalia reprovats.

.Que el PdCat es negui a veure l’evidència i bloquegi l’acusació particular del Consorci del Palau a CD en el judici del cas Palau.

. Que davant la posició majoritària de la militància del PSC en favor de Sànchez, Iceta s’entesti en mantenir això que anomenen “neutralitat activa” en lloc de parlar clar, cosa que no fa gairebé mai.

. Que el Govern implanti bruscament (sense aprofitar el període d’adaptació de fins a sis mesos) el nou sistema de control aeroportuari de l’UE, sense disposar dels equips tècnics ni dels efectius de la policia nacionals que fan falta pel correcte funcionament del sistema, la qual cosa garantiza el caos absolut.

. Que una vegada més la Fiscalia pacti la reducció de penes, que evitin la presó, en aquest cas pels directius d’ADIGSA que han confessat el seu delicte.

. Que amb la seva abstenció el PdCat faciliti al PP l’aprovació del polèmic Decret de l’estiba.

 . Que el Ministeri de Fomento tingui la infinita barra d’anunciar que les obres del pas a nivell de Montcada, que havia promès el 2007, començaran el 2020!

Justícia