dijous, 18 desembre de 2014

La Nadala del Blog

L’equip que elabora PROVA I ERROR us vol desitjar bones festes amb aquesta Nadala que segueix un tradició ja molt antiga avui totalment perduda. Feu click i Visca la nostàlgia!




dimecres, 17 desembre de 2014

A LLuís Domenech i Montaner


La historia de los pueblos es un sedimento de historias personales que  conforman las señas de identidad de un pueblo. Historiadores, políticos, médicos, arquitectos, poetas, músicos, y personas de toda índole a través de sus propias aportaciones van construyendo el paisaje identitario de una sociedad. Hoy este relato va en homenaje al singular arquitecto modernista LLUIS DOMENECH I MONTANER nacido en Barcelona en 1849 por su contribución al desarrollo del modernismo en Catalunya a finales del siglo XIX y principios del XX
Hace unos dias quedamos en Canet de Mar con el grupo de amigos de salidas culturales. Estaba previsto visitar el Museo de Lluis Domenech i Montaner.
Cualquier vecino de Barcelona no puede abstraerse del modernismo que impera en la ciudad con las obras arquitectónicas de Gaudi, Puig i Cadafalch y Domenech i Montaner. No hace falta ser experto en arte ni en arquitectura para disfrutar de la belleza de sus obras. La Sagrada Familia  la hemos visto crecer esbelta con sus polémicos contrastes, pero siempre dispuesta a ser contemplada  por sus múltiples detalles, como si cada vez que la observamos fuera la primera vez. A Gaudí se le descubre a simple vista  por la visibilidad de sus torres que se erigen hacia el cielo. La obra de Domenech i Montaner se la empieza a conocer  conforme uno va descubriendo  la ciudad y su historia. Quién no ha ido al Palau de la Música a un Recital de canciones, a un concierto de música y se ha quedado impresionado de la belleza de las ornamentaciones y estructuras que dan un aire mágico envolvente con el busto de Beetoveen, las columnas dóricas, los cúmulos, la Cabalgata de las Walquirias de Warner, el sauce, la figura de Josep Anselmo Clavé, los muros de cristal, esculturas, mosaicos, vitrales.   
En cuanto al Hospital de San Pablo también su otra obra maestra, quien no se  ha dejado llevar por el silencio de los jardines interiores y la belleza de las edificaciones con sus cúpulas, fachadas, esculturas y vidrieras con representación de elementos de la propia naturaleza.
En esta visita cultural íbamos a descubrir no solo la extensa obra de Lluis Domenech i Montaner sino lo más importante, la persona que hay detrás de ese gran personaje. Nos dirigimos al Museo de Domenech i Montaner ubicado en la riera de Canet en lo que fue su propio estudio y residencia familiar. Entramos en una pequeña sala, a la izquierda una figura de cartón y al fondo en la pared tres pantallas pequeñas. En la figura se proyectó la imagen viva de un hombre que nos dio la bienvenida. En las pantallas se proyectaron imágenes de su obra. Después la guía, una mujer rubia con intensa emoción nos mostró las diferentes estancias de la casa donde Lluis Domenech i Montaner pasaba largas temporadas y  la vida privada del personaje, sus aficiones, su trayectoria, su esposa, sus hijos, su intenso amor a su mujer, y sobre todo  su sensibilidad y amor a la naturaleza. A medida que describía el interior del personaje íbamos descubriendo la grandeza de su obra impregnada de elementos de la naturaleza a través de su lenguaje ornamental de cristaleras, cerámicas y mosaicos.

 José Molina Ayala

Els que vulgueu podeu completar la lectura d'aquest text amb el reportatge gràfic de la visita a càrrec de J.M.Cortina.



dilluns, 15 desembre de 2014

"Recuperación inclusiva o no"



Aquests dies Rajoy s’omple la boca dient que la crisi ja ha acabat i que la recuperació és un fet. Malauradament aquesta recuperació, a part de ser extremadament fràgil, no arriba a la gent i no ha tingut efectes sobre la precarietat, l’atur i la pobresa. És força interessant l’article que publica avui Joaquin Estefania a les pàgines de El Pais.



diumenge, 14 desembre de 2014

L'Òpera dels dilluns

Un fidel seguidor del Blog, en Xavier LL. ,em suggereix que la sarsuela no esta gens present al Blog i que en canvi és un gènere que per la seva qualitat musical  s’ho mereixeria. Doncs li farem cas i n’escoltarem alguns fragments les properes setmanes.

Avui començarem per “La canción de la Paloma“ de la sarsuela  ”El Barberillo de Lavapiés” del compositor Francisco Asenjo Barbieri, que es va estrenar a Madrid el 1874. Per donar-li un aire més internacional ens la interpretarà una cantant no espanyola però que canta sovint peces del gènere en els seus recitals. Es tracta de la brillant mezzosoprano letona Elina Garanka en una gravació enregistrada a  Baden Baden el 2008. Música alegre per començar la setmana.



dissabte, 13 desembre de 2014

Ficció documental


Cada vegada són més els novel·listes que s'apunten a la narrativa de ficció documental. Que aborden històries reals i se serveixen d'unes dosis, poques, de ficció per explicar-les. O que adopten el prisma de la ficció per explicar la realitat, com diu Muñoz Molina. Justament la setmana passada, el suplement Babelia, els dedicava un reportatge.

El cinema també fa temps que explora aquesta relació entre un material de realitat i una creació artística. És el que alguns anomenen "documental creatiu" o, per què no, cinema de ficció documental. Un bon exemple és l'última pel·lícula guanyadora dels Premis Gaudí "La Plaga", de Neus Ballús. Justament aquesta setmana, la directora i el productor de la peli, ens ho van explicar al programa Versión Española.

La dramatúrgia no podia ser menys. Aquesta setmana arriba al Teatre Lliure (entre el 16 i el 21 de desembre) "Ruz-Bárcenas", una de les darreres creacions de Jordi Casanovas, que podem qualificar, seguint el mateix esquema, de teatre de ficció documental. En concret, l'obra es construeix a partir de la transcripció de la declaració que Luis Bárcenas va fer davant del jutge Pablo Ruz el dia 15 de juliol del 2013 a l'Audiència Nacional. Aquest és el material de partida. La creació rau en la manera de fer-nos-el arribar. És una proposta de teatre urgent, que ataca el més vibrant de la nostra actualitat, del que ens està passant. L'obra de Casanovas ens arriba des de Madrid, on es va estrenar amb molt èxit al Teatro del Barrio, a Lavapiés. Estarem atents a les reaccions que provocarà també aquí a Barcelona.


dijous, 11 desembre de 2014

Antoni Arissa al CCCB

Al CCCB es pot veure una magnífica exposició d’ Antonio Arissa, un fotògraf català del primer terç del segle passat poc conegut fins araAquí teniu el link de la crònica que vaig fer pel NÚVOL, amb la recomanació que no us perdeu aquesta mostra perquè és magnífica. Clickeu aquí

dimecres, 10 desembre de 2014

Joan Vinyoli: "El vell i el mar"


Enguany es celebra el centenari del naixement del poeta Joan Vinyoli. És curiós que jo vaig anar a escola i vaig ser "compinxe" d'un del seus fill. Avui escoltarem el seu poema "El vell i el mar".





dimarts, 9 desembre de 2014

Entrevista a Alfons Duran-Pich

Fa dies vaig rebre un vídeo d’aquells que agrada contribuir a difondre. Es tracta d’una entrevista enregistrada per la Sexta Telelevisión que finalment no va ser emesa, sembla que per raons d’autocensura de la pròpia cadena.
Alfons Duran-Pich és un economista i empresari al que coneixem per les seves aparicions regulars en el programa informatiu de BTV que condueix Xavier Muixí, per mi un dels millors periodistes televisius, que amb uns recursos  escassíssims produeix un informatiu de molt alta qualitat.

Crec que paga la pena escoltar amb calma les informades i assenyades opinions tècniques d’aquest economista  del que podem aprendre moltes coses.



dilluns, 8 desembre de 2014

Mai és massa tard...

Fa uns dies es va estrenar al cinema 'Nunca es demasiado tarde' ('Still life'), una pel·lícula impactant a la qual agraeixo, entre altres, el descobriment d'una professió que evidentment mereixia un guió: localitzador de familiars de persones que moren soles.

En això consisteix la feina de John May, un empleat públic londinenc que no només compleix amb el seu deure de notificar a algun parent o conegut la mala notícia, sinó que organitza i presencia els funerals dels morts, als quals no acostuma a assistir ningú més, i els fa enterrar com cal. No és un pertorbat. És un professional amb molta humanitat. I està sol...

El director, Uberto Pasolini, que potser us soni perquè va ser el productor de 'Full Monty', toca amb molta sensibilitat aquesta realitat tan sòrdida. No és llacrimògen ni es recrea en els drames que envolten els morts. El protagonista -un brillant Eddie Marsan- t'atrapa amb el seu rictus seriós i impertèrrit, un tarannà hiper metòdic i una mirada que amaga moltes coses, menys la tristor, que intuïm antiga.

Fins que un imprevist ho canvia tot, com sempre. L'acció s'accelera, el personatge creix... i el director ens sorprèn amb una llicència final que ara no desvetllarem. Sí que podem dir que aquest final és una acte de justícia poètica cap al protagonista, tal i com va comentar Pasolini quan va venir a presentar la pel·lícula a Barcelona.


Gran pel·lícula, gran actor!


diumenge, 7 desembre de 2014

L'Òpera dels dilluns

La darrera setmana varem anar a la Faràndula de Sabadell a escoltar “Orfeo e Euridice” en versió concert, en una de les sessions organitzades pels Amics de l’Òpera de Sabadell. La representació, en la que va destacar la mezzosoprano Laura Vila en el paper d’Orfeo, va ser molt interessant i ens va permetre escoltar novament aquesta òpera que va marcar el final de l’òpera barroc i va establir els canons que haurien de marcar el classicisme operístic. Com es va encarregar de recordar-nos en Roger Alier en el seu escrit de presentació les principals novetats que va introduir Gluck varen ser: l’eliminació dels recitatius, la reducció de la dimensió de les àries, la substitució dels castrati per veus de dona, i  la concisió dels arguments. Tot això varem poder apreciar escoltant les magnifiques melodies i cançons d’aquesta òpera. Us proposo que escolteu l’ària més coneguda “Che faro sensa Euridice” intrerpretrada per Janet Baker, una mezzosoprano anglesa de referència en el paper d’Orfeo, el veritable protagonista de l’òpera.




dijous, 4 desembre de 2014

GÈNESI, de Salgado al Caixaforum

Ja he parlat de GÈNESI en un altre post però crec que no està de més completar la informació d’aquesta extraordinària exposició de Sebastiao Salgado a Caixaforum, una de les millors que s’han vist a Barcelona darrerament; i això que els darrers mesos hem tingut l’oprtunitat de veure mostres fotogràfiques molt interessants.

Per això aquí està el link a la crònica que vaig escriure pel NÚVOL fa unes setmanes. Exposició absolutament imprescindible i si pot ser jo hi aneu el cap de setmana perquè està a rebentar. 



dimecres, 3 desembre de 2014

També els restaurants són efímers


L’atzar va fer que entrés a La Mary, un restaurant a tocar del centre comercial Les Glòries, perquè la meva intenció era visitar el Punx, el restaurant obert pel xef Àngel Pascual a l’edifici Imagina.
El 2011, a causa de la crisi econòmica i de diferències de criteri amb el seu soci, Pascual va canviar la seva orientació deixant l’alta cuina gastronòmica i renunciant a la seva estrella Michelin (n’havia aconseguit una el 2000 al seu restaurant Lluçanès de Prats,  que reedità el 2008 en el nou restaurant traslladat al mercat de la Barceloneta). Feia poc més d’un any havia obert el Punx on oferia dos menús diaris de 12 i 15 euros i una carta amb arrossos de qualitat, bon peix i plats de la cuina de terra endins (caça, bolets, tòfona) amb un preu mitjà a l’entorn de 30 euros. Fantàstic, oi? Doncs, no us feu il·lusions, aquesta crisi que s’està allargant massa, sembla ser que tampoc li ha permès de mantenir aquesta seva aposta per un restaurant més modest. Total que ara, a Diagonal 177, hi ha un bistrot, el Daniel Cafè, del què no us en puc dir res perquè només obre de dilluns a divendres i encara no ha produït gaire crítica gastronòmica.
 Així doncs, com que es feia tard, vaig decidir provar sort per la zona. Just a l’altra banda de carrer hi vaig veure “La Mary restaurant”, tot i que estava a tocar del Centre Comercial, el seu aspecte era acollidor i molt agradable. Un primer cop d’ull a la carta feia intuir que mereixia un vot de confiança i efectivament fou un encert.
De primer vaig demanar una tatin d’au amb melmelada de figues, bolets, encenalls de foie i enciams tendres, de segon confit d’ànec amb puré de moniato, taronja i albercocs secs (el confit sempre és aposta segura si no es coneix la cuina); tots dos van resultar ser uns plats excel·lents. La resta de la carta tenia molt bon aspecte, amb productes de temporada com el Ragout de cèrvol amb castanyes i codonyat. L’oferta de vins: breu però encertada i a una preus molt raonables, tant com el dels plats, cap passava dels 14 euros, i els arrosos a 10 euros, tenien un aspecte immillorable. En resum un restaurant molt recomanable a l’abast de moltes butxaques.

Una indagació posterior a través de Google m’ha mostrat que es tracta d’una franquícia del grup Andilana que té un altre restaurant a Barcelona, però també a Bilbao, València, Múrcia, Madrid i León. No sé com seran tots aquests altres  perquè aquí sí que la ma dels cuiners o de les cuineres marcarà la diferència (el de l’Avinguda de Sarrià, 10 es pot provar, no és lluny), però si aneu pel 22@ no deixeu d’entrar a “La Mary restaurant”.

Avda. Diagonal, 208 BCN
tel:934860564
www.lamaryrestaurant.com

dimarts, 2 desembre de 2014

Societat "low cost"

Crec que no és fàcil sintetitzar millor, com fa El Roto, el miratge de la societat de consum d'avui en dia basada en els productes "low cost", que generen pobresa i atur.




diumenge, 30 novembre de 2014

L'Òpera dels dilluns

Aquest passat dimecres varem assistir al magnífic concert del contratenor francès Philippe Jaroussky, una de les veus més singulars del panorama musical. El concert estava dedicat exclusivament a música de Vivaldi i tant l'actuació l’orquestra, l’Ensemble Artaserse, com les interpretacions del cantant, que davant l’entusiasme del públic va haver de fer fins a tres bisos, varen ser magnífiques.
Avui us oferim una de les peces que ens va regalar. Es tracta de l’ària  "Sento in seno ch'in pioggia di lacrime" de l’Òpera "Giustino" d’Antonio Vivaldi.




¿Misántropo o indignado?

Fa uns mesos vaig veure, al Teatro Español de Madrid, la versió del Misàntrop de Miguel del Arco i la seva companyia. Ara han arribat al Teatre Lliure de Montjuïc i, tot i que la seva proposta no em va acabar de convèncer, crec que és una bona oportunitat de descobrir aquesta colla d'artistassos que fa temps que arrasen a Madrid.

La companyia Kamikaze es va donar a conèixer amb el seu premiat muntatge "La función por hacer", a partir de "Sis personatges en busca d'autor", de Pirandello. Després van repetir l'aventura d'agafar un text clàssic i fer-ne una adaptació molt lliure amb "Veraneantes" de Maxim Gorki. Ara li ha tocat el torn a Molière. La idea és sempre trobar en el text allò que és essencial i fer-ho arribar al públic adoptant una perspectiva contemporània, directa i efectiva. Res que no facin altres directors, però del Arco ho fa de manera brillant. 

En el cas del Misantrop, tota l'acció transcorre al llarg d'una sola nit i s'ubica en un carreró estret, a la la porta del darrera d'una discoteca. Ens arriben els ecos de la gran festa que hi ha dins i de la que els personatges entren i surten, mostrant fora la cara que no poden exhibir dins. Més enllà de situar-nos en el present, la proposta tracta d'acostar-nos el personatge d'Alcestes, i facilitar la nostra empatia, afegint a la seva misantropia ("aversió als homes i en general a la societat") unes bones dosis d'indignació que no estic convençuda que estiguessin al text original. El misantrop dels Kamikaze és un home molt del nostre temps, que denúncia la injustícia del món que veu, que no es presta als jocs de l'hipocresia i que paga un preu per fer-ho. Té interès i força, sens dubte, però diria que és un personatge nou... 


dijous, 27 novembre de 2014

En record del barraquisme


El bon amic Pepe Molina és un català fill d’emigrants que va viure la duresa de la immigració i el barraquisme  en la seva infància. Ens ho ha explicat molt bé en el seu llibre autobiogràfic “Detrás del muro” i en les nombroses representacions teatrals fetes a partir d’aquest text.

Avui us invito a llegir el seu article, publicat en la Diari Digital “La Lamentable”, que ha escrit amb motiu de la col·locació, per part de l’Ajuntament, d’una placa a la zona de la platja davant de l’Hospital del Mar, el Somorrostro, en record i homenatge a les persones que hi varen viure en tan precàries condicions. Aquesta és la primera de les catorze plaques que està previst col·locar en diferents punts de la ciutat que varen patir el barraquisme de la postguera.



dimecres, 26 novembre de 2014

Femení Plural

L'atzar ha volgut que m'arribin tres novetats literàries escrites per dones. Les comentarem en ordre oposat al de la distància. Comencem doncs per l'australiana Hannah Kent, qui ambienta "Ritos funerarios" (Alba Editorial) a la Islàndia del segle XIX i potser per això adopta un estil decimonònic, pausat i intimista. Es refereix Kent a un cas real, el de la criada Agnes Magnúsdóttir, la darrera dona executada al seu país, que va passar els darrers mesos de la seva vida, mentre esperava el botxí, a càrrec d'una família de grangers i d'un jove capellà que va ajudar-la a trobar-se amb Déu. Es tracta d'un text subtil en el qual coneixem una biografia de pobresa predestinada a la desgràcia en el marc rural i el paisatge esquerp de la costa nord islandesa. I és en aquest punt, en l'interès pels perdedors, en el que el llibre està més aprop  de Dickens o Zola que d'Austen o James. Val a dir que la joveníssima autora ha trobat un èxit de vendes en vint idiomes. Sí, hi ha best sellers que mereixen ser llegits.

Des de més aprop, Madrid, Belén Gopegui ens proposa a "El comité de la noche" (Penguin Random House) una història d'activisme polític. Gopegui em va enganxar fa molts anys amb novel·les sobre una generació abocada al mileurisme a la que cadascú ha hagut de decidir quins valors defensa i quins traeix. Fa vint anys "La escala de los mapas" o "La conquista del aire" van irrompre com a bons exercicis literaris i manifestos ètics. En els darrers llibres, com el que ens ocupa, la crisi li fa parlar del zeroeurisme i de l'exili econòmic. Però també de rebel·lió política, en un to tan explícit que podria resultar massa evident i per tant arriscat. En aquest cas, la mercantilització de les transfusions de sang i, per elevació, de la Sanitat, troba una resposta radical des de grups autoorganitzats clandestins, una nova guerrilla urbana no violenta que fa un ús hàbil i intensiu de la xarxa. Aprofito per proposar el visionat de "Las razones de mis amigos", dirigida l'any 2000 per Gerardo Herrero, basada en "La consquista del aire" i amb guió adaptat per l'encara no ministra Ángeles González Sinde.

Finalment, arribem a Barcelona, on la molt jove Jenn Díaz ens presenta "Es un decir" (Lumen), un exercici d'orfebreria literària que molts relacionen, amb el beneplàcit de l'autora, amb Ana María Matute. "El día que cumplí once años mataron a mi padre". A partir d'aquesta primera frase, Díaz construeix una narració amarga però gens afectada i amb tocs d'ironia i humor ben col·locats, en la que una noia passa l'adolescència volent conèixer -i acaba aconseguint-ho- la història de la seva pròpia família tot i la boira que impera en un poble marcat per un ambient no menys tèrbol. Intueixo que sentirem parlar molt d'aquesta Jenn Díaz.




dimarts, 25 novembre de 2014

Torres Dulce, el jardiner fidel

El Fiscal General de l'Estat acostuma a ser un càrrec controvertit. Recau en juristes de reconegut prestigi, però al tenir el vici d'origen de ser designats pel Govern de torn, la imparcialitat i oportunitat de les seves actuacions és sovint qüestionada i posada en dubte per aquest mateix biaix ideològic i partidista. I amb raó.
Torres-Dulce, gran cinèfil i madridista de pro, està ara en l'ull de l'huracà mediàtic per haver promogut la famosa querella contra Artur Mas, de la qual l'inefable Sánchez-Camacho se sent tan orgullosa, després d'haver pronosticat que s'acabaria presentant sí o sí, quan el més el calent era a l'aigüera. ¿Podem, però, considerar-lo com el dolent de la pel.lícula d'aquest cras error polític?
Entenc que no. La Fiscalia no tenia altre remei que resoldre sobre la procedència o viabilitat de la querella, ja que li exigia l'article 8 del seu Estatut Orgànic: “El Gobierno podrá interesar del Fiscal General del Estado que promueva ante los Tribunales las actuaciones pertinentes en orden a la defensa del interés público".
Torres-Dulce ha estat hàbil contrarrestant l'amotinament dels Fiscals catalans (evitant un desenllaç tipus "Rebelión a bordo"), però ha perdut l'ocasió de ser tan intel.ligent com els seus subordinats amotinats, que van qualificar les actuacions de Mas, Ortega i Rigau com d'"argúcies" (és a dir, trapelleries pseudo-legals d'advocat amb ofici), fetes amb un punt de "deslleialtat", que no mereixerien una resposta penal.
Hi estic bastant d'acord. La última "ratio" del Dret Penal no ha d'estar al servei d'interessos polítics partidistes, com si fos un arma llencívola. Perquè, siguem sincers, una miqueta de desobediència, sí que hi va haver, però a la vista, ciència i paciència de tothom.
I una argúcia tolerada no ha estat mai, ni pressumptament, delicte.



diumenge, 23 novembre de 2014

L'Òpera dels dilluns

Aquest cap de setmana al concert de l’Auditori la OBC han interpretat “Un conte il·lustrat de Peter Gynt” del compositor noruec Edvard Grieg. Un dels fragments d’aquesta composició és la coneguda “Cançó de Solveig”. Avui us la oferim interpretada per la soprano australiana Mirusia Louwerse que n’ha fet una de les peces emblemàtiques del seu repertori.




divendres, 21 novembre de 2014

Regala Centelles

Quantes vegades hem de fer un regal especial a algú i no hi ha manera de decidir el què? Si hi ha sort, apareix una ànima bondadosa amb una idea original que et salva i, quan arriba el dia, et fa sentir el millor regalador del món. I l’afortunat? L’afortunat s’emporta el regal i a més es guarda la idea pel dia que li toqui a ell obsequiar algú, o per aconsellar un altre indecís, és clar.

Ara oblideu aquest embarbussament i apunteu a la llibreta: Experiència Centelles. Vull dir, EXPERIÈNCIA CENTELLES. El regal que marcarà tendència aquestes festes de Nadal i que no se us pot escapar, creieu-me!

L’Experiència Centelles és un itinerari per les fotografies que Agustí Centelles va realitzar el dia que l’infaust ‘Alzamiento’ va arribar a Barcelona, el 19 de juliol de 1936. I diem “itinerari per les fotografies” perquè no és només una ruta pels indrets que apareixen a les seves imatges, sinó tot un exercici de reconstrucció dels fets que s’hi mostren (com podeu veure a la imatge, gentilesa del Josep Maria) i del punt de vista del fotògraf.


L’inici i principal punt d’interès del recorregut és aquesta icònica fotografia d’uns milicians apuntant les seves armes, recolzats en els cossos abatuts d’uns cavalls, a la confluència dels carrers Diputació i Roger de Llúria. Les investigacions de l’associació que organitza aquesta activitat (Arqueologia del punt de vista), explicades magistralment pel fotògraf Ricard Martínez, ens permeten reviure l’escena al detall: la successió dels fets, la intensitat del moment, la intenció del fotògraf i fins i tot l’hora del dia en què va disparar la seva càmera.

L’aventura continua seguint part del recorregut que va fer Centelles aquell matí, i culmina a Plaça Catalunya, on el fotògraf va documentar els durs enfrontaments pel centre de comunicacions de la Telefònica o l’Hotel Colón, entre altres. Impressiona i molt posar-se a la pell d’aquest home en aquella situació. Un fotògraf que “va sortir de casa com a foto-periodista i va tornar investit de fotògraf de guerra”, tal i com ho resumeix en Ricard Martínez.

I no us avanço res més, que l’interessant és viure-ho. Ja em direu si ho heu gaudit en qualitat de regalador, de conseller o de regalat!       

dimecres, 19 novembre de 2014

El prestigi de la calumnia.

Pels que vulguin acompanyar aquest text amb bona música els suggereixo aquesta peça de Rossini "La calunia e un venticello" del Barbier de Sevilla.



Un cop més un home, un ciutadà, ha estat a punt de ser ensorrat en el fang de la indignitat i la corrupció per una calumnia. El diari El Mundo va filtrar fa uns dies unes “informacions” segons les quals l’Alcalde Barcelona, Xavier Trias, hauria tingut una quantitat important de diners dipositats en un compte bancari a Suïssa, posteriorment traslladat a un banc andorrà. La “descoberta” hauria estat obra dels serveis policials especialitzats en aquests assumptes i s’hauria “canalitzat” vers el diari des de el Ministerio del lnterior del Gobierno de España en una conjuntura en la qual l’afebliment de les autoritats catalans els resulta altament desitjable.
Malgrat el desmentiment immediat i la indignació del perjudicat, vaig poder constatar que l’acusació tenia en moltes persones, fins i tot del meu entorn, una acollida més favorable, un major crèdit, que les paraules i l’actitud de Trias, tot i que em van semblar sinceres.
Com ha succeït tantes vegades, per no dir sempre, en demostrar-se que l’acusació era falsa i injustificada no hi hagut correcció per part del diari. En aquest cas, l’alcalde va aportar els documents de la banca suïssa que certificaven la falsedat de l’acusació i la “fabricació” de les “proves” publicades. També va demanar lògicament la dimissió del ministre. Això no obstant i com és habitual, enlloc del reconeixement explícit de la seva innocència per part de l’opinió pública, s’ha produït un silenci mesquí banyat sovint en la desconfiança i en l’escepticisme. De fet, com va dir encertament el mateix Trias en la seva primera reacció en llegir la “notícia” que l’embrutava, el mal ja estava fet i tenia quelcom d’irreparable.
La gravetat de les reaccions socials tan ben predisposades a creure’s les calumnies no es pot justificar ni minimitzar per l’incessant reguitzell de casos de corrupció, ni tampoc perquè els que finalment resulten ser culpables acostumin a reaccionar negant d’entrada qualsevol culpabilitat. L’honorabilitat de les persones hauria de defensar-se personalment i socialment fins que uns tribunals dignes provessin que l’havien perduda. També seria just que la pèrdua fos proporcionada al delicte o a la falta, i no dugués sempre al deshonor total. Altrament, tots estem exposats a ser víctimes de les calumnies, fins i tot de les més absurdes i infundades, malgrat creure que esdeveniments d’aquesta mena no ens succeiran mai, que estan reservats als altres, i ara sobretot, als polítics.
Seria llarg i difícil d’esbrinar les causes del prestigi que gaudeix la calumnia i certament no és aquest el lloc adient per intentar-ho. Em limito a constatar-ho i a sotmetre-ho a la meditació dels lectors del blog. Tanmateix, vull recordar, perquè s’han divulgat abastament en els darrers temps en els diaris, que alguns dels actuals estudiosos de les neuro-ciències sostenen que la part més arcaica del cervell, aquella que compartiríem amb els rèptils, seria el “lloc” on raurien l’agressivitat i la malfiança defensiva, i per tant, seria la base orgànica, objectiva, on acolliríem les calumnies.  Davant aquesta mena de divulgacions “científiques” potser convindria recordar que, des del temps que érem parents dels rèptils, el nostre cervell ha crescut i s’ha desenvolupat tant que ha esdevingut humà, és dir, capaç de cavalcar amb dificultats però dignament sobre els instints  i, molt de tant en tant, capaç d’escriure sobre les causes i efectes de la calumnia amb l’art d’un Shakespeare a  Otelo, per exemple, o amb la música dels Verdi o Rossini.

dimarts, 18 novembre de 2014

Fotografies estil Salgado

Des de fa unes setmanes es pot veure al Caixaforum una exposició fotogràfica del màxim nivell, GÈNESIS, de Sebastiao Salgado de la qual n’he parlat abastament al Blog i a les cròniques al NÚVOL tant de l’exposició com de la pel·lícula “La sal de la Tierra” que s’ha estrenat recentment.
Normalment la fotografies de naturalesa es fan en color. Però Salgado, fidel al seu estil i la seva tècnica, ho ha fet en blanc i negre amb uns extraordinaris resultats. L’altre dia, motivat per la visita a l’exposició, em va venir al cap editar amb blanc i negre algunes imatges que havia fet al desert de Líbia, en un viatge memorable, ja fa anys. Per això, amb la col·laboració del meu amic Josep Maria P. vaig fer diferents proves fins a trobar una aproximació a allò que, amb tota la humilitat de món, en podrien anomenar el perfil Salgado. La veritat és que quan he comparat les fotografies originals en color amb aquestes que veureu en blanc i negre trobo que em quedaria amb les darreres. No dèiem que la natura era en color?
Aquí les teniu.



diumenge, 16 novembre de 2014

L'Òpera dels dilluns

Algú dirà que l’Anna Netrebko surt molt sovint al Blog. I tindrà raó. Què hi farem si és la meva soprano favorita! Aquest darrer dijous vaig tornar a anar a una sessió d’Òpera al Cinema. Projectaven Il Trovatore, en una versió recent dirigida per Daniel Barenboim a Berlí i amb un repartiment encapçalat per la Netrebko en el paper de Leonora i Plàcido Domingo  en el del Comte Luna.  No cal dir que vaig tornar a sortir fascinat  amb la interpretació de la soprano russa. Domingo que ja té setanta anys aguanta prou bé el paper encara que la seva veu ha perdut potència i frescor. No he trobat una versió d’aquesta representació i per això n’he triat un altra enregistrada en un concert  ell 2011 en la que la Netrebko interpreta l’extraordinària ària  "Quel suon, quelle preci solenni" acompanyada pel gran tenor Jonas Kauffman. Quina parella!



dissabte, 15 novembre de 2014

I ORIGINS, respostes científiques a dubtes espirituals

Sitges 2014 premia un drama científic que busca respostes a l’existència del més enllà
Mike Cahill ja va sorprendre l’any 2011 a Sitges amb la seva emocionant opera prima “Another Earth”, una pel·lícula de ciència ficció amb rerefons filosòfic sobre una estudiant del MIT que entrava en contacte amb un planeta terra paral·lel. El bon regust que va deixar aquesta pel·lícula feia que el seu segon llargmetratge, ‘Orígenes’ s’esperés amb certes ganes al Festival de Sitges 2014, on finalment s’ha endut el premi a la millor pel·lícula.
El títol original de la pel·lícula, I Origins, planteja un joc de paraules entre el jo i l’ull, que és la matèria que estudia el protagonista del film: un biòleg molecular (Michael Pitt) que investiga sobre l’evolució dels ulls fa un descobriment inesperat amb implicacions filosòfiques i espirituals que posen en qüestió tant les seves fermes creences científiques com el seu escepticisme sobre l’existència d’un “més enllà” o un ésser superior.
Amb aquest argument, ‘Orígins’ torna a posar sobre la taula el debat mai resolt entre ciència i espiritualitat. Un tema que s’ha abordat al cinema en diverses ocasions i resultat diversos, des del críptic ‘2001’ de Kubrick fins a la mística ‘Contact’ de Robert Zemeckis. Origins segueix més en l’estela d’aquest darrer film, posant el focus en el personatge del científic descregut que només es refia d’allò que pot demostrar amb dades de laboratori. Fins que una sèrie d’atzars i casualitats que prenen la forma d’un amor amb final tràgic fan aparèixer els dubtes que faran trontollar la seva vida.
Amb aires i vocació de drama abans que de pel·lícula de gènere, ‘Orígins’ resulta més interessant en la seva primera part, on es combina la investigació científica de l’ull amb la petita història d’amour fou del protagonista. En la segona part, quan es planteja obertament el debat espiritual, la pel·lícula comença a transitar per la delicada línia que separa el debat científico-filosòfic del new age de postaleta. Però Mike Cahill torna a fer gala, com ja va fer amb Another Earth, de la seva elegància i contenció, que són les claus per les quals ‘Orígins’ no se li ha escapat de les mans (ni tan sols en les seqüències estereotipades que tenen lloc a l’Índia, la part més fluixa de la pel·lícula). Cal fer l’esforç de quedar-se fins al final de tot dels títols de crèdit, per quedar-se amb una dada més que ajuda a reinterpretar el discurs que Cahill planteja amb el seu film.
Però més enllà de girs i sorpreses, és la moderació i el bon gust d’aquest realitzar nord-americà el que pot explicar també perquè aquest film, davant altres propostes més arriscades, ha captivat el jurat del Sitges 2014. Un jurat contemporitzador que ha buscat equilibris i ha mirat de quedar bé amb tothom, segons sembla indicar el fet que pràcticament totes les categories del palmarès s’hagin resolt amb ex-aequos i mencions especials.

divendres, 14 novembre de 2014

El teatre pren la paraula

En aquestes pàgines han anat apareixent ja una llarga llisa de dramaturgs i directors d'escena. Aquells pels que tenim debilitat ho han fet de manera recurrent, com Alfredo Sanzol (en motiu dels seus espectacles "En la luna" i "Aventura") o Guillem Clua (per les seves nominacions als Premis Max i Butaca). Avui tinc el plaer d'anunciar-vos que, gràcies a un cicle de converses organitzat pel Teatre Romea, podrem veure'ls a l'escenari parlant de teatre. Un petit plaer pels que enriquim la nostra afició al teatre amb una dosi de mitomania.

La programació, que podeu veure complerta al cartell, és més que atractiva i encerta especialment en l'emparellament dels ponents (arribats gairebé a parts iguals de Barcelona i Madrid). La propera sessió, per exemple, la protagonitzaran Mario Gas i Alfredo Sanzol i la darrera Guillem Clua i Andrés Lima (col·laborador habitual de la companyia Animalario). També hi estan convidats Salvador Sunyer (director del Festival de Teatre Temporada Alta, Girona), Ángeles González Sinde (ex ministra de Cultura i assídua del Romea), Joan Font o els directors de cine Mariano Barroso i Benito Zambrano. Cada sessió gira al voltant d'un tema específic, com per exemple: la intersecció entre el teatre i el món audiovisual; el teatre i el conflicte social; l'autor local i el món global; l'autonomia del dramaturg envers les productores teatrals. En definitiva, una oferta dirigida sobretot a la gent de la professió, però que alguns potser voldrem aprofitar.

Es tracta de la segona edició d'aquestes converses. Com que la primera va passar desapercebuda a Prova i error, ara us avisem quan tot just acaba de començar. Això sí, sembla que cal inscriure's amb antelació a info@fundacioromea.com.


dijous, 13 novembre de 2014

Una entrevista de Pablo Iglesias a Enric Juliana

M'ha arribat, a través de la Clara, aquest vídeo que reprodueix l'entrevista de Iglesias a Juliana en el programa La Tuerca.
Crec que és una lliçó d'anàlisi política, serena i reflexiva. És llarga però es fa curta. Ja ho veureu.



dimecres, 12 novembre de 2014

Salvador Espriu. "El meu poble i jo"







En aquests dies tant intensos serà bo escoltar la veu de Salvador Espriu que ja ha estat una altra vegada en aquesta Secció. Es tracta del molt conegut poema “El meu poble i jo”.






dimarts, 11 novembre de 2014

El post del lector


Ricardo Darín, protagonista de uno de estos relatos salvajes llenos de tensión y drama, se dice sorprendido de que la película levante carcajadas. Probablemente se trata de una técnica más de promoción. Las historias son absolutamente demoledoras, violentas, con frecuencia trágicas, decididamente salvajes, pero, al mismo tiempo, tarantínamente divertidas, graciosas y muy osadas. Esa combinación es el gran mérito del film. Una verdadera y espeluznante delicia.    
  
La película es en realidad una colección de cinco historias independientes (más el divertimento inicial) que tienen en común al director y guionista, Damián Szifrón, el tema - la venganza- y, hasta cierto punto, el planteamiento. Todas parten de una situación más o menos tensa: la aparición del culpable de la muerte del padre de la camarera, el pique entre dos conductores (una de mis favoritas), la grua que se lleva un coche aparcado, (Darín, siempre Darín), el padre que quiere salvar al hijo de la cárcel y la presencia de una ex amante del novio en la boda (absolutamente delirante hasta el final).

La actitud y la moral de los personajes es casi siempre detestable (es lo que hay), los desenlaces casi siempre previsibles (pero no importa) y el fondo de la película, a pesar del humor y la inteligencia de las historias, perturbador. Y si todo eso no basta, “Relatos salvajes” es la película más vista en Argentina en toda la historia y los argentinos no son cualquier cosa. 

Antonio Cortina

dilluns, 10 novembre de 2014

El 9 - N a Gràcia

La jornada del 9-N va ser un èxit de participació, d’organització i d’expressió democràtica. Al matí vaig sortir a passejar pel barri i veure l’ambient que es respirava en alguns col·legis electorals propers de Gràcia . Vaig tenir la sort, gràcies a una informació privilegiada d’en Pau, d’estar al Col·legi electoral on votava el President Mas i per tant de fer algunes fotos de la seva arribada acompanyat d’en Jordi Évole que l’acompayava per gravar el programa que es va emetre al vespre.

Aquí teniu el petit reportatge dels tres col·legis que vaig visitar..



diumenge, 9 novembre de 2014

L'Òpera dels dilluns

L’altre dia, en un dels seus programes de radio en el que parlava de Turandot, Ramón Gener va recomanar una històrica actuació del tenor italià Lauro Volpi al Liceu de Barcelona el 1972.
És doncs una gravació molt antiga i el seu interès rau en que Volpi va cantar la dificilíssima ària “Nessun Dorma” a l’edat de 80 anys. Sí, ho heu llegit bé i més sorpresos quedareu encara quan el veieu i l’escolteu. Impressiona la seva força.

En Volpi coneixia bé aquesta ària perquè, a part d’haver-la cantat centenars de vegades al llarg de la seva carrera,i  sembla que Puccini la va escriure aquesta pensant en que la interpretés el tenor italià. El compositor va morir el 1924 i va deixar inacabada l’òpera que es va estrenar a Milà el 1926.