divendres, 6 març de 2015

Teatre a Buenos Aires

Durant la preparació d’un proper viatge a Buenos Aires, m’endinso en la cartellera teatral d’aquesta ciutat. Ho faig amb una gran admiració, perquè a Barcelona fa temps que ens arriben els ecos de la important renovació de la dramaturgia i l’escena argentina, porteña. L’èxit d’obres de petitíssim format que s’estrenen en pisos particulars o mini espais i que es basen en històries sobre la quotidianitat dels personatges. Alguns dels protagonistes d’aquesta renovació, com Javier Daulte, Daniel Veronese o Claudio Tolcachir, són dramaturgs i directors ben coneguts a La Villarroel o el Teatre Lliure (o el Matadero de Madrid).

De manera que el primer que he fet és consultar la programació del teatre Timbre 4, fundat per Tolcachir al barri del Boado i descobreixo que aquest darrer més de febrer s’hi ha celebrat un festival de teatre català, gràcies a la col·laboració amb el Temporada Alta de Girona. Entre altres espectacles, s’hi ha pogut veure el “Non Solum” de Sergi López i Jorge Picó i el "Con la claridad aumenta el frío", d'Imma Colomer i Pep Tosar. Sembla que també allà arriben els ecos del nostre teatre i que la circulació funciona en els dos sentits.

A banda de les interessants propostes que es troben en el circuit de teatre independent o “off”, Buenos Aires també es famosa per la gran oferta de teatres que es concentren a la calle Corrientes (una mena d’híbrid entre Brodaway, la Gran Via madrileña o el nostre Paral·lel). També aquí hi ha sorpreses perquè descobreixo que varies de les obres que estan en cartell també les hem pogut veure a Barcelona  recentment, per exemple “El nom” (estrenada al Teatre Goya) o “Toc toc”  (Teatre Borràs). Es tracta de produccions que aconsegueixen un èxit internacional i que traspassen fronteres, com els bons "bestsellers".

Finalment, les cartelleres barcelonina i porteña semblen més properes del que es podria esperar. En diverses ocasions m’he referit  en aquesta secció a la connexió entre les cartelleres teatrals de Madrid i Barcelona; després d'aquest viatge hi afegiré un tercer eix.


dijous, 5 març de 2015

Migracions, 50 anys després de Candel

En els darrers mesos ha coincidit la publicació de diversos llibres i revistes sobre el fet migratori. Coincideix això amb el cinquantenari de la publicació d'"Els altres catalans" un llibre en el que Paco Candel donava una perspectiva molt propera dels barris on els immigrants originaris d'altres terres d'Espanya s'establien i lluitaven per un futur millor.
A "Milagro en Barcelona" (Ariel), el veterà fotògraf colomenc Joan Guerrero i l'escriptor adrianenc Javier Perez Andújar construeixen amb èxit una visió de la immigració extracomunitària a la perifèria barcelonina. Les formidables fotografies en blanc i negre de Guerrero, que cobreixen els seus 45 anys de professió, són comentades per l'autor de "Los príncipes valientes" i "Paseo con mi madre" amb el seu habitual estil farcit de jocs de paraules, cites culturals diverses, humanitat i humor. Les fotografies cobreixen homes i dones arribats de l'Amèrica Llatina, del Magreb, de l'Àfrica subsahariana o del Paquistàn enmig d'espais urbans tan diversos com el passeig fluvial del Besòs, Can Zam, les cues d'estrangeria, la plaça del MACBA o un local de reunions de la PAH, llocs tots ells on ara mateix enfronten la crisi les persones que exerceixen "el oficio más viejo del mundo", l'emigració.
També l'escriptor de la franja Francesc Serés dóna una visió de la immigració no menys deutora de l'herència candeliana al conjunt d'escrits que conformen "La pell de la frontera" (Quadrens Crema). Bona part del seu contingut està dedicat a la descripció de les condicions materials de vida dels treballadors que durant anys van anar arribant a les comarques del Segrià i el Baix Cinca. Cal destacar la inclusió al volum d'un bon grapat de fotografies dels cubicles que s'han anat endreçant aquests nous immigrants: pallars, cases abandonades, tendes de campanya i fins i tot  canonades han anat acollint aquests homes i els pobres mobiliaris, utillatges i vestuaris que han anat aconseguint dels abocadors o de la solidaritat veïnal. Aquests fragments es complementen amb altres amb àmbits territorials i temàtics diversos com ara el que es refereix a la feina del propi escriptor com a professor a una aula d'inclusió a Olot.

Podem saludar també que a l'edició d'aquests llibres s'hagi unit la de l'estudi d'Andreu Domingo "Catalunya al mirall de la immigració. Demografia i identitat nacional" (L'Avenç), recentment guardonat amb el Premi Ciutat de Barcelona d’assaig. Igualment, la Fundació Nous Hortizons al seu número 207 ret homenatge a Candel al monogràfic "Catalunya: del país real a la comunitat imaginada", que inclou la recuperació de textos de Vázquez Montalbán, Francesc Valleverdú i el propi Candel i un merescut record del recentment traspassat Miquel Caminal. Finalment, L'Avenç, al seu número 407, comença 2015 amb la immigració com a tema de portada i un article del propi Andreu Domingo que revisa les referències bibliogràfiques sobre la immigració a Catalunya.


dimecres, 4 març de 2015

Els gastrobars no només viuen als hotels.

El concepte del gastrobar que, com vaig comentar en el post de febrer, han sabut aprofitar els hotels de categoria, s’ha extès molt darrerament, potser propiciat per la crisi econòmica i la millora de la cultura culinària. Es tracta de bars-restaurants, bars de tapes o platillos de bona qualitat; es vol així acostar l’alta cuina d’autor a un nombre més ampli de públic, atès que permet uns preus més assequibles. De passada, el vostre estómac sempre us agrairà un àpat més lleuger, tot i que els què sigueu de vida, cap problema! es demanen més racions i podeu tastar molts més plats.
El Bitxarracu és un d’aquests restaurants que es defineix a ell mateix com a gastrobar. El van obrir l’any passat els propietaris del celebrat restaurant Lluerna de Santa Coloma de Gramanet, en Víctor Quintillà (el xef) i la Mar Gómez (la somellier), que aquí s’han associat amb el professor de cuina Lluís Tomàs amb la voluntat de ser el germà alternatiu, més desenfadat i canalla, del Lluerna; el seu símbol és un bitxo, un pebrot vermell dels què piquen.
La carta és, doncs, informal però elaborada, amb un menú de migdia (12 euros) i dos petits menús degustació de nit (15 i 20 euros) on podeu provar entre 4 o 5 plats (a mi em va agradar especialment l’hamburguesa de magret d’ànec i festucs sobre parmentier de mostassa o el caneló de pollastre de pagès), més les postres, compartint entre dues persones. Si hi afegiu 5 euros més també us hi entra el vi de la casa, cervesa artesana de barril i cafès.

Tenen una carta curta d’altres platillos fora dels menús, on introdueixen plats que en Víctor va aprendre a Tailàndia o algun de marroquí, al costat de la botifarra de Cal Nen, elaborada segons indicacions del xef amb un toc d’orujo a la xarcuteria del costat del Lluerna. També hi podeu trobar alguns entrepans amb pa d’oli del forn Turull de Terrassa (un de papada, formatge brie i pebrot escalivat, o de vedella ecològica del Pirineu, o d’ou ferrat amb pernil ibèric), formatges i embotits artesans catalans. Que vagi de gust.

Lluis Tomàs i Victor Quintilla               Foto: Mònica Tudela
BITXARRACU
C/ València, 212
931148444
www.bitxarracu.com

dimarts, 3 març de 2015

Timbuktu


Per fi he anat a veure TIMBUKTU, la pel·lícula del director maurità Abderrahmane Sissako, un dels més prestigiosos directors de cinema africans. El tema central és l’arribada a Mali de les forces yihadistes que, procedents bàsicament de les milícies expulsades per la guerra de Líbia, estan sotmetent els països subsaharians al terror islamista fins a extrems inimaginables que han desembocat en les actuals atrocitats de l’Estat Islàmic.
El film està construït amb simplicitat i produeix una gran sensació de veracitat. Els personatges, els ambients i els fets que explica resulten absolutament creïbles i produeixen una forta impressió. La barbàrie i la brutalitat de les milícies yiadhistes que imposen la sharia a la pacífica població de Mali són esgarrifoses. Els que varem tenir la oportunitat de viatjar a aquell país quan vivia en la pobresa però en un ambient de total tranquil·litat ens sentim especialment commoguts.
A part de la seva duresa la pel·lícula té molts altres valors: els paisatges africans del desert, la fotografia, i unes interpretacions i una música excel·lents. L’any 2014 va ser seleccionada per competir per la Palma d’Or al Festival de Cannes i nominada com a millor film de llengua estrangera als Oscar. En resum una pel·lícula per anar a veure.Aquí teniu el trailer.



diumenge, 1 març de 2015

El Musical del dilluns

Començarem pel principi i avui ens n’anirem molt lluny en el temps. Gaudirem d’un passatge de ball d’una pel·lícula musical de 1935, “Top Hat”, és a dir Barret de copa. Amb música i coreografia del compositor Irving Berlin va ser un musical interpretat per dos ballarins  de primera categoria, potser la parella més emblemàtica de la història del musical, Fred Astaire i Ginger Rogers, que varen ser protagonistes de  grans èxits tant al cinema com al teatre.
Els veurem cantar i ballar "Cheek to cheek", una peça que tothom reconeixerà i que la majoria haurà vist alguna vegada. Però no hi fa res; segueix essent una delícia veure els harmònics desplaçaments de la parella com i en lloc de ballar estiguessin patinant.



divendres, 27 febrer de 2015

Torrent a La Camarga

 Ferran Torrent recupera en la seva última novel·la la crònica del seu temps, amb l'especulació i la corrupció al País Valencià com un mal permanent. 'Un dinar qualsevol' (Columna) és una ficció basada en fets reals, un retrat de la societat valenciana actual a través de la mirada d'un periodista veterà que, amb el propòsit inicial d'investigar la venda dels terrenys de Mestalla, acaba estirant el fil d'una corrupció "que ha esdevingut un modus vivendi".

Finalment ha escrit ficció, tot i que l'origen del llibre va ser un encàrrec periodístic, un reportatge al voltant de la corrupció. Però quan es va adonar que la informació obtinguda en llargues converses amb fonts diverses era tan certa com difícilment verificable, va decidir decantar-se per la novel·la i transcendir la corrupció per fer “una mirada” a la societat valenciana actual. 


Tot això ho explicava el mateix Torrent dimecres passat en un dinar de premsa convocat, amb gran puteria, al restaurant La Camarga, potser us soni... Un dinar amb ‘micros’, sí, però aparentment només els de les ràdios que van assistir a tan prometedora cita. Tot legal.

El confident habitual de l’escriptor n’hi ha explicat de molt grosses, ens deia, al voltant de la corrupció al País Valencià (del PP). Segurament, res que no hagués imaginat ja un valencià de l’Horta, i per a més inri inventor d’històries, com ell. Tristes confirmacions d’aquest “modus vivendi” esperpèntic dels Zaplanes, Fabres, Camps, empresaris i especuladors...

Però també d’una societat massa tolerant, diu Torrent, amb tota aquesta cort d’impresentables, sempre que “hi ha hagut un plat a taula”. Taula al voltant de la qual s’asseuen sovint Torrent i els seus amics del poble, per gaudir de llargs dinars: un bàlsam davant la mediocritat regnant. Així és, i així són, assumeix amb somriure amarg l’autor d’‘Un dinar un dia qualsevol’.




dijous, 26 febrer de 2015

En record de José Garcia López

Llegeixo a La Vanguardia, que és on apareixen aquestes notícies, que ha mort als 99 anys en José Garcia López, que va ser catedràtic de Literatura i professor meu a l’Institut Milà i Fontanals, on vaig estudiar allò que llavors s’anomenava Batxillerat Superior. A mitjans dels anys seixanta aquell Institut tenia un quadre de professors extraordinaris. Encara que probablement als lectors del Blog no els diran res aquests noms vull recordar per exemple els de Casulleres, de Matemàtiques o Candel de Geologia. Però per a mi destacava per sobre de tots en Garcia López. Va ser no només un professor de la seva especialitat sinó que em va ensenyar a escriure i en certa manera a raonar i a expressar-me. Era un brillant professor universitari però les purgues de la dictadura el varen confinar a l’àmbit de l’ensenyament mitjà, com varen fer també  amb la seva dona, la també brillant catedràtica de l’Institut Montserrat, Carmina Pleyan. Tots dos varen ser una parella d’intel·lectuals estimadíssims per les generacions que van poder gaudir dels seus ensenyaments.
Permeteu-me que en la meva condició d’editor em concedeixi el privilegi d’un breu exercici de nostàlgia i pugui recordar les seves explicacions sobre els corrents literaris i  la vida en general mentre l’aula s’omplia de l’olor del tabac dels seus cigarrets que “liava” un darrera l’altre amb el tabac que portava en una petaca de cuiro. I quan sonava el timbre anunciant el final de la classe tots haguéssim preferit no sentir-lo.

Com que no tinc ni he trobat a la xarxa cap fotografia seva he reproduït la portada del seu magnífic manual d’Història de la literatura.

dimecres, 25 febrer de 2015

Llibres pel Metro

Cada matí constato que al transport públic els gadgets (mòbils, i-books, tablets...) han guanyat la batalla al paper. I també que portar un llibre pesat a sobre es va convertint en una anomalia. A això cal afegir que la lectura de  molts textos és difícil en curts trajectes i posicions incòmodes. Proposaré per tant una quantes lectures de llibres curts i compatibles tant en tamany com pel seu contingut amb parades de metro, transbords i fins i tot estacions d'autobusos i tramvies o terminals aèries. Com veureu, n'hi ha per tots  els gustos.

Començo per un petit recull de memòries d'infància del poeta, traductor i home de teatre Feliu Formosa, qui a "Sense nostàlgia" (Proa) recupera la història de la seva família, amb especial esment a la repressió viscuda pel seu pare, militant del POUM de Sabadell, qui va viure l'exili exterior i l'interior. A cavall del Vallès i el carrer Aragó, prop dels Encants, en Feliu ens ofereix records de la seva infància. Ideal doncs per viatgers de les línies del Vallès Ferrocarrils Catalans.

Pels mateixos anys que en Formosa, començaments dels 30, va néixer Juan Marsé, amb qui Lumen ha treballat la preciosa edició il·lustrada de "Noticias felices en aviones de papel". L'autor de "Si te dicen que caí" torna al paisatge de la seva adolescència amb una senzilla història de postguerra que uneix un jovenet amb una senyora gran. Perfecte per a la línia groga a l'alçada de Gràcia i el Guinardó.

El mateix sabor nostàlgic i agredolç ens deixa "Rellotges en temps de pluja", de l'Antònia Carré-Pons (Meteora), on es combinen quatre històries de gent corrent a la recerca de la felicitat. Perfecte per l'autobús 50. O el 47.

Es pot llegir a trossos el curiós exercici de barreja autobiogràfica i de crítica literària que fa el donostiarra Fernando Aramburu a "Las letras entornadas" (Tusquets). M'ha agradat molt llegir els seus homenatges a la llibreria Lagun, víctima dels franquistes i dels etarres, o a autors tan diversos com Celaya, Cortázar, Borges, Blas de Otero, Cervantes, Flaubert, Dostoievski o el recentment desaparegut Ramiro Pinilla.

Precisament, Ramiro Pinilla va deixar escrit poc abans d'acabar els seus 91 anys de vida el tercer llibre de la seva sèrie de novel·la negra amb Samuel Esparta (seguidor confès de Sam Spade) com a protagonista. "Cadáveres en la playa" (Tusquets) pot acompanyar el llibre d'Aramburu per la moderna línia de Metro de Bilbao.

Finalment, recomano "Blitz" (Anagrama), un llibret del novel·lista i cineasta David Trueba on la relació entre un jove arquitecte paisatgista en crisi i la seva veterana traductora en un congrés a Múnich centra la nostra atenció. Es pot llegir a l'AVE o al Pont Aeri.
En fi, qui amenaça no és traïdor: el pròxim mes torno amb  els totxos!



dimarts, 24 febrer de 2015

Crònica d'un Viatge al Japó

Ara fa poc més d'un any, uns amics ens van explicar les seves experiències d'un viatge que havien fet al Japó, del qual van tornar força entusiasmats.
Encomanats del seu entusiasme, i seguint un grapat de consells que ens van donar,  ens vam decidir a anar-hi, vam preparar el viatge, i hi vam estar 15 dies, l'agost passat. Vam gaudir tant preparant-lo, com després en el viatge  pròpiament dit, en el que vam constatar  que el Japó és un país amb molts atractius, ja que combina un funcionament, organització i seguretat envejables, amb la conservació d'una cultura i una tradició mil·lenàries.
Per aquest motiu, volem compartir amb els lectors del blog aquesta experiència, perquè de la mateixa manera que a nosaltres ens va animar a anar-hi el contacte amb els nostres amics, volem transmetre el nostre entusiasme, les nostres reflexions i consells als lectors que estiguin interessats, amb el desig que els siguin útils i, potser, els animin a anar-hi.
Els que estigueu interessat cliqueu CONSELLS JAPONESOS tindreu el text pdf amb les reflexions i consells del viatge; i si cliqueu la fotografia, accedireu a una selecció de les fotografies que va fer la Maria Rosa

Rosa Maria Miquel i Jordi Castells

diumenge, 22 febrer de 2015

"Candide" de Leonard Bernstein

Ja fa dies que rumio la possibilitat de dedicar algunes setmanes la Secció de l’Òpera dels dilluns a una selecció de passatges de Musicals, un espectacle que alguns consideren, en certa manera, l’òpera del segle XX. La comèdia musical, que va començar com a teatre musical a començaments del segle, sobretot als Estats Units, va experimentar un gran impuls amb l’aparició del cinema sonor els anys trenta i des de llavors es va convertir en un espectacle molt popular. Estretament lligada al món de la dansa no crec que se la pugui considerar un gènere menor sinó un modalitat artística amb característiques pròpies. Grans músics, ballarins i cineastes ens han deixat pàgines memorables que aquestes properes setmanes tractarem de recordar. I com que avui iniciem l’experiència començarem per una obertura, la de “Candide”, del gran compositor Leonard Bernstein. Catalogada com a opereta còmica en dos actes està basada en una novel·la de Voltaire i es va estrenar a Broadway el 1959. L’escoltarem en una gravació dirigida pel mateix compositor. Quin privilegi veure el pare de la criatura dirigint la London Symphony Orquestra el 1989!

Espero que aquest experiment de canviar temporalment la Secció dedicada a l’opera per la de “El Musical dels dilluns” agradi als seguidors melòmans del Blog.




dissabte, 21 febrer de 2015

Calçots i calçotades.

Recollint el guant llançat per en Lluís Boada en el seu post del 18 de febrer, i vist que durant el mes de març encara hi sou a temps, avui el radar us localitzarà tres restaurants on podeu menjar bons calçots o bé fer una bona calçotada que no és ben bé el mateix però s’hi acosta.
Ja fa força anys que el fet de menjar calçots i les trobades d’amics per fer una calçotada van depassar el terme de la ciutat de Valls per estendre’s pel Tarragonès primer i per tot Catalunya més tard, ara fins i tot en podeu trobar a la carta d’un restaurant de Londres, el Brindisa.
En els darrers deu o dotze anys la producció de calçots s’ha incrementat exponencialment, fins hi tot sé d’un poble de Toledo, Consuegra, que s’ha especialitzat en la producció d’aquesta ceba dolça que han après a calçar i que venen en grans quantitats per les nostres contrades.
El cert és que jo sempre he preferit anar a menjar calçots més que no pas fer tota una calçotada, és a dir el menú complet (amb la carn de xai a la brasa, la botifarra negra i blanca, les carxofes, les mongetes del ganxet i per acabar la taronja i la crema catalana), però també val a dir que quan n’he fet una ha resultat una experiència ben agradable, sobretot si no es va a parar a una d’aquelles masies que fan calçotades com qui dóna de menjar als pollastres, d’una manera que quasi sembla industrial, que també n’hi ha.
Bé el restaurant on vaig des de fa anys, com un ritual anual amb una colla d’amics, una parella dels quals ve expressament de Osca ciutat, es troba a Roda de Barà i té per nom “Les Guatlles”. Es tracta d’una antiga masia senzilla on criaven guatlles. Serveixen els calçots a taula (hi ha restaurants que us els fan menjar al pati) sobre la tradicional teula, i no cal que feu tot el menú, podeu acompanyar-los amb unes guatlles flamejades, o uns cargols a la llauna... però el més important és que sempre tenen un producte excel·lent i la salsa és realment bona. Actualment ja és la tercera generació la què ha après a fer la tan exquisida combinació.
Als altres dos restaurants, sí que hi he anat a fer el menú sencer, el més famós i típic, situat a Valls a la barriada de Masmolets, és Cal Ganxo i només per veure la masia (us recomano que feu un tomb sencer pel pis de dalt i el de baix), ja val la pena. Cal que reserveu amb molta antelació, tot i que és molt gran, s’omple de seguida, però malgrat tants comensals, la qualitat i el servei són també molt bons.
Per fer la terna, he triat un restaurant familiar de la Masó, Casa Guri, que també és un lloc molt agradable i amb producte de qualitat.

LES GUATLLES, Roda de Barà, cap a l’estació. Tel. 977809022
CAL GANXO, Masmolets/Valls. Tel. 977605960
CASA GURI, La Masó, C/ Sant Sebastià, 20. Tel. 977637346

La revista Descobrir Catalunya d’aquest febrer passat, núm.204, dedicava el seu reportatge central als Calçots de l’Alt Camp; us el recomano també.

dijous, 19 febrer de 2015

La condemna social de Jordi Pujol Ferrusola

Francament, no deu ser fàcil avui dia ser Jordi Pujol Ferrusola. Deu ser dur tenir una ex amant hiperactiva que es dedica a pregonar a tort i a dret que ets un evasor d’impostos compulsiu i que t’has enriquit amb el tràfic d’influències, i un oncle que abomina públicament de la teva col·lecció de cotxes de luxe, i uns adversaris polítics del teu pare que no fan més que posar-te querelles per blanqueig de capitals i d’altres delictes quan tu només et consideres un espavilat dinamitzador de negocis. A sobre, ara és el teu propi pare qui t’assenyala amb el dit, en seu judicial, com un dels administradors de la fortuna familiar més opaca i misteriosa de tota la història política de Catalunya (des de 1714), raó per la qual resultes imputat juntament amb els teus propis pares i dos dels teus germans.
Amb Jordi Pujol Ferrusola, passa com amb l’Iñaki Urdangarin, el Fèlix Millet o el Luis Bárcenas (podeu afegir-ne algun més si voleu): que abans de que recaigui sobre ells una sentència penal condemnatòria (més que probable) ja estan condemnats socialment. L’opinió pública, amb la informació rebuda dels mitjans de comunicació, ja ha dictat la seva sentència: són culpables. Tant se val que no sapiguem si és per un delicte contra la Hisenda Pública, o d’estafa, o d’apropiació indeguda, o de malversació de cabals públics, o de finançament il·legal, o d’administració fraudulenta, etc. Ho són, de culpables, sens dubte. El judici popular, en casos flagrants com aquests, anticipa el veredicte de culpabilitat que emetran els professionals de la justícia. La presumpció d’innocència desapareix de facto perquè tots creiem ser com testimonis presencials de malifetes irrefutables executades amb traïdoria i desvergonyiment. No considero funesta, doncs, la  condemna social per si mateixa, ja que en molts casos simplement preanuncia la condemna jurídica que vindrà després, talment com el llamp és el preàmbul indefectible del tro.
Però sent curosos, el cert és que com que la condemna jurídica –la que realment compta en un Estat de Dret- no ha estat dictada en els casos esmentats, caldrà admetre que existeix encara la possibilitat, per bé que remotíssima, de que un gir inesperat, processal o de fons, canviï la previsió de culpabilitat a la que tots ells estan abocats.

No sembla aquest el cas, però, de Jordi Pujol Ferrusola. ¿Algú que fos innocent de veritat se li acudiria comprar una mansió a Nova Zelanda, país que no té un tractat d’extradició amb Espanya, perquè hi vagin a viure la seva ex dona i la seva ex sogra?



dimecres, 18 febrer de 2015

Itinerari Ramon Casas: de Vinçon al Museu de Valls.

Febrer ens regala dies assoleiats que conviden a passejar. Poden ser passejades urbanes, relativament curtes, pels espais centrals de la ciutat. Poden ser també més llargues, d’un dissabte o diumenge, per sortir fins algun punt més calm de la nostra geografia a estirar les cames, respirar amb llibertat, fer un bon àpat i deixar-nos sorprendre per quelcom d’inesperat.
Us proposo un itinerari de la ma de Ramon Casas que permeti d’aplegar les dues menes de passeig. L’ordre el fixarà la conveniència de cadascú, però a l’hora de proposar-vos-ho, deixeu-me començar-lo pel passeig de Gràcia, concretament per la botiga Vinçon on en l’espai d’exposicions que va ser taller de Casas podreu contemplar una obra recent de Francesc Artigau, esplèndida tan per la seva bellesa com per les seves dimensions. 

                                                               Foto: J.M.Cortina
S’exposa sota el nom El taller d’Artigau en l’estudi de Ramon Casas. Bàrbara Marchi li ha dedicat un comentari crític complet i encertat a la Revista digital El Núvol que em sembla una immillorable preparació per la visita. Aquí teniu l’enllaç.

El  segon component de l’itinerari ja requereix posar-se a la carretera o anar a l’estació del tren. Es tracta de la molt bonica exposició de cartells de Ramon Casas, pertanyents a la col·lecció Marc Martí, que té lloc fins el diumenge 1 de març al Museu de Valls. Aquest equipament es troba al cap damunt del passeig dels Caputxins, al costat de l’església de la Mare de Déu del Lladó i davant de la primera Biblioteca Popular que va fer la Mancomunitat per iniciativa d’Eugeni d’Ors.
Molts dels museus comarcals i locals de la xarxa de museus de Catalunya tenen un considerable interès tant per les col·leccions pròpies, basades en donacions, com per les exposicions que s’hi presenten. Aquest interès té una gran potencialitat si el MNAC va consolidant i augmentant el suport que els hi pot donar, facilitant la producció d’exposicions, que podrien viatjar per la xarxa, o cedint-los obres en dipòsit per millorar les col·leccions i permetent la contemplació pública de moltes obres de valor que solen romandre als magatzems de Montjuïc.
No cal dir que si teniu algun conegut pels camps de Tarragona i us convida a fer una calçotada familiar val la pena aprofitar l’avinentesa. Com la meva família materna ve de Valls, per a mi els calçots han estat sempre una menja deliciosa i casolanament campestre. Abans de la industrialització d’aquest memorable invent de la pagesia vallenca, la segona quinzena de febrer era una època perfecte per menjar-los. Em consta que a Valls hi ha molts pagesos que els cultiven bé i fins i tot certifiquen l’origen del calçot. Pel que fa als restaurants, el blog disposa dels savis consells d’ Hermínia Pujol i això em permet de rentar-me’n les mans (mai tan ben dit, com en aquest cas), tot i que no sé si ella voldrà endinsar-se per aquest terrenys. Mai és com a casa, però, no dubteu que hi ha llocs que ho fan molt bé. Si l’encerteu, quin plaer aquest un àpat dolçament pantagruèlic després d’haver contemplat les dolceses de les noies dels cartells de Casas, de les quals aquí us en presentem una escollida i irresistible mostra per temptar-vos o consolar-vos. Clickeu sobre la foto i s’obrirà la nostra exposició particular.



dimarts, 17 febrer de 2015

Llegir economia i trencar mites

Alguns dels clàssics de les ciències econòmiques eren també grans escriptors: Smith, Stuart Mill, Marx... Keynes ens va regalar obres més que legibles -i perdurables- com ara "Les conseqüències econòmiques de la pau" i els seus "Assajos de persuasió". En dècades anteriors, els economistes progressistes ens alimentàvem del geni pedagògic de John K. Galbraith i, més tard de Paul Krugman i Joseph Stiglitz, tots dos reconeguts fa uns anys pel Jurat del Nobel.
 Ara, la duresa de la crisi i el fracàs evident del model neoliberal estan ampliant la nòmina d'aquest nou star-system. Als dos darrers citats, que converteixen els seus escrits en best sellers, s'afegeixen amb força nous noms. No cal que destaqui el més evident, Thomas Piketty, qui amb "El capital al segle XXI" (La Magrana) ha fet un crit d'alerta sobre les causes i els efectes de la desigualtat a través d'un molt documentat estudi que travessa tres segles de dades sobre països capitalistes. I tampoc cal que expliqui qui és Yanis Varoufakis, qui al 2011 ens va sorprendre amb "El minotauro global" (Capitán Swing), on explicava la importància dels fluxos econòmics per explicar els equilibris i, sobretot, els desequilibris internacionals, amb una més que encertada reflexió sobre la necessitat actual de que els països del Nord d'Europa rescatin els del Sud a través de moviments financers ben diferents dels que s'han vingut imposant i que a ell mateix li toca enfrontar ara com a nou ministre de Finances grec. Altres noms interessants són en James Galbraith, fill d'en John i hereu de les seves idees, qui acaba  de publicar a Espanya "Desigualdad y desequilibrio" (RBA) o Jeremy Rifkin, qui a "La sociedad de coste marginal cero" (Paidós) teoritza sobre la societat emergent dels "proconsumidors".
 Més aprop nostre, a Catalunya, en Joan Majó i l'Antón Costas es preocupen a la seva abundant producció editorial i com articulistes per donar-nos una visió socialdemòcrata de perquè hem arribat a aquesta crisi i per on hauríem d'intentar sortir d'ella, amb crítiques clares a l'austeritat a ultrança i una greu preocupació per la desigualtat.
 Però avui vull subratllar la importància i l'interès  del llibre "El Estado emprendedor" (RBA), escrit per l'economista italiana Mariana Mazzucato. Es tracta d'un estudi amb sòlides bases teòriques keynesianes i schumpeterianes que discuteix amb exemples concrets i detallats (indústria farmacèutica, Internet i energies alternatives) el mite de que el sector públic no innova i el privat sí. Ans al contrari, Mazzucato assegura que l'Estat ha tingut un paper clau en totes les grans innovacions de les darreres dècades, especialment en el finançament de la investigació bàsica. I afegeix que els principals beneficiaris d'aquest gran esforç haurien de veure especialment gravades les seves enormes plus-vàlues per tal de retornar a la societat part de l'ajut previ de l'Estat  i per finançar nous esforços d'investigació i inversió. Paradoxalment, sabem que la realitat és que algunes grans transnacionals en sectors punters, com ara les que lideren la Xarxa, aconsegueixen eludir les seves contribucions a les hisendes nacionals amb enginyeria fiscal i paradissos diabòlics. Gran llibre
.


diumenge, 15 febrer de 2015

L'Òpera dels dilluns

Aquests dies es presenta al Liceu l’òpera “Norma”, probablement l'obra més reconeguda de Vincenzo Bellini. No he tingut l’oportunitat d’anar a escoltar-la però he llegit comentaris de la gran actuació de la soprano americana Sondra Radvanovsky. Però avui us oferirem una versió de mítica de l’ària estelar de l’òpera,“Casta Diva”, en la que la sacerdotessa adreça una pregària a la lluna. Es tracta de la interpretació que va fer la gran Montserrat Caballé,  amb la seva inigualable veu al Festival d’Orange. La va cantar a l’aire lliure i en mig d’una nit ventosa l’estiu del 1974, fa doncs més de quaranta anys, i se n’ha conservat aquest enregistrament de força qualitat. Un miracle que volem compartir.




Sanchez Piñol i el Museu militar

El passat diumenge el NÚVOL, Diari digital de cultura, en que col·laboro molt sovint, va destapar en un article del seu editor, “Al senyor Godó no li agraden els museus” , que el diari havia censurat un article de l’Albert Sanchez Piñol en el que feia una crítica sarcàstica i molt dura del projecte del l’exèrcit de crear un Museu militar a l’antic edifici del Govern Militar de Barcelona.
L’assumpte ha portat cua perquè el Director de la Vanguardia va desmentir la censura dient que ja es publicaria més endavant. Però l’autor en un altre article al NÚVOL, “Sanchez Piñol explica l’accidentada vida del seu article” , va confirmar plenament la censura inicial i va fer evident que si l'article es publicaria més endavant això seria degut a la denúncia i al ressò que aquesta havia tingut als mitjans i les xarxes.
Els links anteriors us permetran, si voleu, seguir l’aventura però crec que paga la pena llegir l’article “de marras” que, finalment, avui ha publicat la Vanguardia.



dissabte, 14 febrer de 2015

El Carnestoltes: Records de Venècia

Aquesta setmana és Carnestoltes. He sortit a passejar una estona i a fer quatre fotografies però la veritat és que tot el que he vist m’ha semblat bastant cutre. Això m’ha fet recordar l’estada a Venècia de fa uns anys i he pensat que valia la pena compartir-la una altra vegada  amb els lectors de Blog. Clickeu la foto i obriu l'àlbum.



divendres, 13 febrer de 2015

Guillem Albà per estona

Personatge polifacètic, comunicador per naturalesa, artista de cap a peus. Actor, clown, músic, showman, escenògraf, i el que pugui venir. Poc a poc, Guillem Albà (Vilanova i la Geltrú, 1985) s’està fent un lloc, i un nom, en el mapa artístic català. Després d’anys treballant en espectacles d’altres, Albà va agitar el còctel de la seva formació musical i actoral, el teatre de pallassos i l’herència familiar del teatre de titelles per crear, l’any 2006, la seva pròpia companyia.

Des d’aleshores ha estrenat ja quatre espectacles. ‘Sketchofrenia, ‘Flirt, ‘Trau’ i ‘Marabunta (Guillem Albá & The All In Orchestra)’. Aquest últim, de gira després d’haver passat per Barcelona, és una bona síntesi de l’Albà més volcànic: música, sketch, clown, cabaret, tot en un, “espectáculo total”.

‘Trau’ és una altra cosa. Teatre visual i clown que ens endinsen a un món sorprenent –però familiar- d’un personatge atrapat en els records de moments viscuts, degudament envasats i emmagatzemats. Una obra entranyable on Albà i el seu company de viatge, Blai Rodríguez, es llueixen, dient molt amb poques paraules.  

‘Trau’ es va estrenar a la Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega el 2013 i ha viatjat fins a la Xina, però ara es pot veure (només els propers dos dimarts) al Lliure de Gràcia. Albà ha construït una història. Aquí en teniu una mostra.  


Com ja hem dit, Guillem Albà té  molts rostres artístics. Darrerament ha fet incursió en el terreny de l’escenografia, on ha treballat per alguns grups musicals com Anna Roig i l’ombre de ton chien o, més darrerament, amb Love of Lesbian en la gira ‘Miralls i Miratges’. I si vau veure 'Rhum' (al Grec 2014 o aquest Nadal al Lliure), aleshores ja el coneixeu, perquè Albà era un dels clowns d'aquell gran homenatge a Monti.


dimecres, 11 febrer de 2015

PINZELLS, nova Secció al Blog

Aquest  2015 incorporem una nova col·laboradora. Es tracta de la il·lustradora Lluïsa Jover, fins ara seguidora del Blog, que ens oferirà mensualment un dels seus magnífics dibuixos.


Aquesta temporada començarem la seva col·laboració amb una selecció de les il·lustracions que va fer pel llibre “Eva i els Adamites”, editat conjuntament amb els texts escrits per l’Enric Satué, un altre prestigiós dissenyador gràfic que en aquesta ocasió va canviar el llapis per la ploma. Els autors expliquen perquè han triat aquest tema:
“La Lluïsa i jo trobem Adam i Eva simpàtics. Ens cau bé la seva felicitat permanent de babaus, la seva desobediència irracional de criatures entremaliades, i el seu enjogassament. Però sobretot el que ens commou és la seva humanitat planera i desinteressada.”
Segur que els lectors agrairan aquesta generosa col·laboració que amplia el contingut del Blog cap al terreny de les arts plàstiques. Comencem doncs avui mateix la nova Secció, que es dirà PINZELLS, amb el primer dels seus dibuixos, que aniran acompanyats d’un breu fragment extret dels texts de l’Enric Satué.                                      
EVA I ELS ADAMITES I
                       (Clickant s’obrirà a pantalla sencera)                   

"Adam i Eva són una parella de fet que van encarar la lluita per la vida amb un coratge i una dignitat encomiables, i es van proposar no amargar-se-la tot i les penalitats que els va tocar patir" E. Satué.
             

dimarts, 10 febrer de 2015

La fotografia i la novel·la negra

Si algun dia d'aquests passegeu pel barri de la Ribera i us agrada el món de la novela negra podeu descobrir en una petita galeria del carrer de Banys Vells nº 7, "Barcelona Visions", una interessant exposició fotogràfica col·lectiva sobre el tèrbol món dels germans Muñoz Ramonet. Aquí teniu la crònica que vaig escriure pel NÚVOL.




diumenge, 8 febrer de 2015

L'Òpera dels dilluns

El darrer dissabte varem anar a veure (i sobretot a escoltar, com precisaria en Roger Alier ) la retransmissió en directe de “Els contes de Hoffmann” des del Metropolitan de Nova York. Es tractava d’una producció de fa uns anys i protagonitzada pel tenor italià Vittorio Grigolo, un dels favorits d’en Ramón Gener. Ell  i la resta del repartiment varen cantar molt bé però en conjunt la versió no em va semblar res d’extraordinari. De tota manera aquesta obra té alguns passatges memorables i una música molt rica i variada.
Avui us oferirem una de les àries de referència de l’obra, la que canta la nina mecànica Olympia de la que s’enamora en el primer conte el poeta Hoffmann.

He buscat diferents versions però no n’he trobat cap de tant meravellosa com la que interpreta la inefable Edita Gruberova en una gravació en concert de l’any 1984 a Londres quan estava en plenitud absoluta de les seves facultats. No crec que el seu nivell interpretant aquesta peça de coloratura extrema es pugui superar. Ja m’ho direu.



Poca broma

Si voleu conèixer una nova directora de teatre aneu a veure "No feu bromes amb l'amor", d'Alfred de Musset, al TNC fins el 22 de març. Quan dic nova vull dir nova per als espectadors barcelonins, perquè Natalia Menéndez és una reconeguda realitzadora que des de l'any 2010 dirigeix el Festival de Teatro Clásico de Almagro. Xavier Albertí, al capdavant del TNC, ha tingut l'encert de convidar-la a muntar un espectacle aquí i en català.

"No feu bromes amb l'amor" (On ne badine pas avec l'amour) és una comèdia tràgica del romanticisme francès, en que dos joves s'enfronten a les vicissituds de l'enamorament i del matrimoni. Però aquest text serveix sobretot, en mans de Menéndez, per construir un espectacle deliciós. La clau està en una escenografia molt simple presidida per una gran malla per la que deambularan unes figures acròbates que amb els seus jocs i les seves contorsions serviran per enllaçar les diferents escenes de l'obra. Aquest ambient mig circense (gentilesa de La Central del circ), reforçat per la música, la llum, i uns personatges secundaris molt pallassos, enriqueix el muntatge i alhora permet que la transició entre els diferents tons, còmic i tràgic, de l'obra enllacin suaument. Un descobriment.

Ah, me n'oblidava, també és una ocasió per veure en acció el flamant guanyador del Premi Ciutat de Barcelona de teatre, Carles Martínez, acompanyat per Carme Balagué, Ferran Rañé i Albert Pérez, entre d'altres.



dijous, 5 febrer de 2015

"Els darrers dies de la Catalunya Republicana" d'A.Rovira i Virgili


Gràcies a una campanya de Micromecenatge es va publicar a finals del 2013, editat per Acontravent, la quarta edició d’aquest llibre de l’escriptor i historiador Antoni Rovira i Virgili en el que ens relata en forma de diari els darrers dies d’estada a Catalunya i el dramàtic periple que el va portar, a ell i la seva família,  fins a França per la ruta de la Jonquera.
Antoni Rovira i Virgili, escriptor de prestigi i Vicepresident del Parlament de Catalunya, va formar part del grup d’intel·lectuals i polítics catalans que, tot i les gravíssimes  penalitats d’aquells moments,  van tenir el privilegi, com ell mateix reconeix, de poder fer amb certa assistència la ruta i el pas  de la frontera camí de l’exili.  
Les pàgines d’aquest diari, escrit el mars del 1939 molts pocs dies després dels fets, són dramàtiques i commovedores alhora. Rovira i Virgili és persona que afronta les dificultats amb una gran serenitat i que tracta de trobar sempre que pot elements positius en els comportaments humans. Però el seu relat no pot deixar de descriure les dramàtiques circumstàncies d’aquells dies: en el pla més general la desmoralització que provoquen  la pèrdua la guerra, la perspectiva de l’exili, la desaparició de les institucions republicanes, les disputes entre les diferents forces polítiques i les fortes tensions entre el Govern central i la generalitat de Catalunya.  Ja en un terreny més personal, les peripècies i penalitats de les diferents etapes del viatge de set dies des de  Barcelona a Perpinyà i els sentiments que li provoquen  les covardies, malfiances i traïcions d’uns homes sotmesos a unes condicions extremes.

El llibre, breu però d’una gran intensitat, està escrit en una prosa senzilla però amb una gran força narrativa i amb passatges d’innegable qualitat poètica.  

dimecres, 4 febrer de 2015

Els gastrobars dels hotels.

Ja fa uns quants anys que els restaurants dels hotels de Barcelona han apostat per la qualitat i s’han obert més que mai a la ciutat. Els hotels de més prestigi acullen fins i tot a xefs “amb estrella” que hi troben un lloc amb la categoria adequada a la seva cuina. En alguns d’aquests casos, com que l’oferta representa un preu elevat, s’ha optat per presentar una alternativa més a l’abast del públic en general amb el què anomenen el gastrobar de l’hotel.
Avui us en ressenyaré quatre: el de l’hotel Ohla (que comparteix amb el restaurant “Saüc” de Xavier Franco); el de l’hotel Omm (amb les taules a tocar del restaurant Moo dirigit pels germans Roca); el de l’hotel Mandarín Oriental (que coexisteix amb el restaurant “Moments” dels Ruscalleda). A banda de la carta aquests gastrobars solen oferir menús de migdia a uns preus raonables (de 20 a 30 euros begudes a part); i finalment el de l’hotel Villa Emília
. En el primer cas, el de l’Ohla gastrobar, es tracta d’un espai just a l’entrada, al llarg del finestral que mira al carrer Comtal, lluminós i agradable però amb les taules una mica massa juntes pel meu gust. L’oferta de racions i tapes és extensa, el darrer que hi he menjat han estat uns musclos de roca a la brasa impressionants, un arròs socarrat amb sèpia i un tàrtar excel·lents.
. En canvi, el Roca Bar té una oferta també de qualitat però menys elaborada: entrepans selectes, barra d’ostres, pernil de gla, formatges de granja, pastisseria casolana. El lloc permet fer un mos a qualsevol hora del dia en un ambient molt acollidor.
. El tercer, el Bistro Mandarín, és el més sofisticat, situat en un semisòtan amb una gran claraboia que hi deixa entrar la llum natural, té un disseny molt especial i acurat, en podríem dir exclusiu. Té nom propi, el “BistrEAU” i un xef de tanta categoria com el del restaurant, es tracta de l’Ángel León, que ofereix les especialitats marineres del seu local andalús “Aponiente” (El Puerto de Santa María) en format ració. L’àpat resulta tota una festa des de la mantega de plàncton que presenta com a entreteniment inicial, passant per les seves braves de mar (es tracta de llagostins amb una salsa que recorda a la de les braves sense ser-ho) o les croquetes de calamar amb la seva tinta... fins l’arròs de marisc amb cocció de tres brous diferents. El preu, és clar, també és més elevat, sobretot en afegir-hi els vins, però si sou una mica continguts menjareu com un bisbe a preu de prevere.
. Per acabar, i com a torna, el quart: el Zinc bar de l’hotel Villa Emilia. Aquest no té un restaurant “estrellat” al costat i per tant és més assequible. Al migdia i a la nit, a banda d’una reduïda carta, ofereix un menú de 14 a 18 euros (depenent de la franja horària i de si hi demaneu o no els postres) i els diumenges el presenta en format de brunch per 24 euros tot inclòs, és a dir, que entre les deu del matí i les quatre de la tarda podeu esmorzar-dinar amb la beguda i els cafès inclosos, ah! i música de piano en directe cap al migdia. Que vagi de gust.

Hotel Ohla a la Via Laietana, 49, BCN, tel. 933415050.
Hotel Omm al c/ Rosselló, 265, BCN, tel. 934454000.
Hotel Mandarín  al P.de Gràcia,  38-40,  BCN, tel. 931518783.
Hotel Villa Emilia  al c/ Calàbria, 115-117,  BCN, tel. 932525285.



dimarts, 3 febrer de 2015

El casino de l'Arrabassada

L’altre dia, en una de les nostres caminades per Collserola, varem visitar les restes que encara queden d’allò que havia estat el gran Casino de l’Arrabassada. Construït el 1911, com a ampliació del Gran Hotel inaugurat el  1899, era un projecte molt ambiciós que a més de les sales de joc tenia el seu propi parc d’atraccions, amb una gran muntanya russa, restaurants i grans jardins. Fins i tot s’hi va fer arribar una línia de tramvia per apropar-lo als barcelonins de a peu
Malauradament l’experiment va durar poc degut a les successives prohibicions governamentals del joc i el 1930 les instal·lacions es varen clausurar definitivament i són avui un indret de difícil accés on encara es poden veure algunes restes plenes enmig d’un aire de nostàlgia i misteri.
Aquí teniu quatre imatges en blanc i negre, que s’adiu molt bé a al tema.



diumenge, 1 febrer de 2015

L'Òpera dels dilluns

Aquesta setmana hem vist a l’Òpera al Cinema  “Andrea Chenier” d’Humberto Giordano.  Jo no soc massa entusiasta de l’òpera verista  i la veritat és que aquesta, excepte un parell d’àries molt conegudes, no em sembla una gran obra. Això si, es tractava d’una representació retransmesa en directe des del  Royal Opera House  de Londres interpretada per un repartiment de luxe, el tenor  Jonas  Kauffman, la soprano Eva Maria West-Broek i el baríton Zeljko Lucic. Això va fer més atractiva la vetllada. Avui us ofereixo una de les àries més importants, que demana al tenor un esforç considerable. Són emblemàtiques les interpretacions de tenors històrics com Del Mónaco, Corelli, Di Stefano o Pavarotti però he preferit  penjar la del mateix Kauffman gravada en un festival a Budapest el 2013. Haureu de pujar el volum perquè el so és una mica baix. 



divendres, 30 gener de 2015

Hasta la vista, Sole!

Quina pena, la mort de l’Amparo Baró! No sabia que estava malalta així que he rebut la notícia una mica com la d’una mort sobtada. Però de seguida m’ha vingut al cap un nom que m’ha fet somriure. El nom de la Sole; la Sole de ‘7 vidas’.
Per mi, la Sole no és només el personatge que va interpretar l’Amparo Baró sinó, una mica, el seu alter ego. Per ser honestos, crec que no em toca a mi fer un repàs de la seva dilatada trajectòria com a actriu perquè, potser per generació, no l’he viscut prou, i hauria de recórrer –com ja he fet- a la wikipèdia ( o a El País).

En canvi, aquell mític paper en aquella gran sit com no només el recordo sinó que, com deia, gairebé l’identifico amb la seva persona. És així, Amparo! I si no m’equivoco, la Sole solia fer unes arengues filocomunistes bastant autoparòdiques. Algú més se’n recorda?
Doncs res, que se’ns en ha anat la Sole, l’Amparo, per sorpresa d'alguns i gran pena de tots. Però sempre podrem recuperar algun fragment del seu pas per ‘7 vidas’, que ens va fer riure tants diumenges, i recordar-la sempre així. Hasta la vista, Sole!
...y para muestra, un botón.

Clickeu sobre la foto i s'obrirà el vídeo


dijous, 29 gener de 2015

El Sirtaki grec

Aquests dies que es parla tan de Grècia em sembla un bon moment per recordar una memorable escena de "Zorba el Grec", amb l'escena del sirtaki de Mikis Theodorakis, en la que el pobre treballador (Antony Queen) ensenya a un jove propietari  anglès (Alan Bates) a ballar aquest dansa a la platja. Sense metàfores.




dimecres, 28 gener de 2015

Retorn a Lisboa de Muñoz Molina


A finals del anys 80, Antonio Muñoz Molina va deixar de ser un anònim funcionari de l'Ajuntament de Granada gràcies a l'èxit de la seva segona novel.la,  'El invierno en Lisboa'. Ara torna a la capital portuguesa per explicar la història de l'assassí de Martin Luther King, que va passar uns dies a Lisboa en la seva fugida després de disparar un tret a la cara del líder  del moviment contra la segregació racial als Estats Units. A "Como la sombra que va" Muñoz Molina barreja aquest tema amb un altre autobiogràfic, el del seu propi viatge a Lisboa l'Any Nou del 1987 per documentar el llibre ja citat.
La peripècia del criminal, James Earl Ray, és explicada amb el rigor documental i l'exercici especulatiu propis de la prosa treballada amb la que l'autor disecciona els seus protagonistes. El record del tèrbol pescater de 'Plenilunio' sembla evident. S'agraeix per cert l'afegit històric i el to humà que prop del final dedica a la víctima de Ray.
Però intueixo que el que més quedarà a la memòria dels lectors habituals de Muñoz Molina serà tot el que es refereix a la vida real de l'autor abans de l'èxit comercial dels seus llibres, marcada pel provincianisme, l'afició a l'alcohol i una relació de parella insatisfactòria. Trobem un adolescent de 31 anys que busca la seva salvació en la ficció i les llargues nits als bars de Granada. L'aparició de la periodista Elvira Lindo va canviar la seva vida i aquesta novel.la és entre d'altres coses un acte tant d'expiació del passat com de celebració de l'amor, en ambdòs casos amb una impudícia tan sorprenent en l'autor com saludable pel lector.