divendres, 3 de juliol de 2015

Incendis is back

Ha tornat a la cartellera barcelonina l'èxit de fa tres (i fa dues) temporades: Incendis, de Wajdi Mouawad. Si la vau veure llavors al Teatre Romea potser recordeu la grada dins de l'escenari i la sorra a la platea que es veuen a la imatge. En aquell moment la companyia La Perla29 es va traslladar al teatre del carrer Hospital per oferir aquest muntatge i va "necessitar" fer-se seu l'espai i recuperar alguns dels elements que caracteritzen el seu espai propi, el de la Biblioteca Nacional de Catalunya (a l'altra banda del carrer). Doncs ara han desfet el camí i s'han emportat Incendis cap a casa per presentar-lo allà on probablement va ser concebut. 

Seria una bona ocasió de repetir o de descobrir aquesta meravella, però em temo que si no teniu ja les entrades haureu fet tard, perquè estan esgotades per tot el que queda de juliol. És tot un èxit continuar omplint el teatre en la tercera temporada. Si a Brodaway o als teatres londinencs hi ha peces que duren anys i panys (musicals a banda), Incendis és una bona candidata per fer el mateix a Barcelona. Això sí, fins ara han mantingut el mateix repartiment, Clara Segura i Julio Manrique al capdavant, i francament costa imaginar recanvis per aquests dos artistassos.

Acabo avisant-vos que ahir mateix es va estrenar una nova sala de teatre a Barcelona (Bailén 194). És una sala diferent de les altres perquè ofereix una proposta nova (amb una certa tradició a Madrid i d'altres ciutats del món com Buenos Aires): una seqüència d'espectacles breus (màxim 15 minuts) de petit format (en habitacions i per 10-15 espectadors). En diuen "microteatre". Us en parlaré amb calma quan hi hagi estat, perquè la cosa promet.


dijous, 2 de juliol de 2015

Pere Casaldàliga vist per Joan Guerrero

La Casa Amèrica presenta una interessant exposició sobre Pere Casaldàliga, amb fotografies de Joan Guerrero, que el va visitar a la seva residència de Sao Fèlix do Araguaia. Aquí teniu la crònica que vaig fer pel NÚVOL on s'explica la gènesi d'aquest treball. Precisament avui ens arriba la trista notícia que la salut del bisbe Casaldaliga ha empitjorat i la seva vida s'està apagant.




dimecres, 1 de juliol de 2015

Ha arribat l’estiu.

“L’Oportunitat” era una botiga de venda al major de calces, sostenidors, visos, pijames..., al final del passatge Sert, que la globalització va fer tancar. Aquí mateix ha obert, conservant-ne l’estructura, la Casa Lolea, un lloc ideal per a fer-hi l’aperitiu.
Lolea és el nom d’una sangria gourmet feta a Saragossa, embotellada artesanalment en una ampolla de “lunares” molt divertida i en diferents formats: Lolea 1, Lolea 2, La Cala 19 (amb intervenció de l’Albert Adrià) i Lolea brut. Tot plegat una mica folklòric però de qualitat, i atès que jo sempre havia fugit d’aquest combinat, he de reconèixer que em va sorprendre gratament i em sembla una bona recomanació estiuenca.
A CASA LOLEA hi trobareu aquesta beguda però també tot el necessari per fer-hi el vermut, l’esmorzar, el berenar o fins i tot un dinar o sopar lleuger. S’hi cuina poc, però el què s’hi fa és molt bo. Us recomano especialment la “Mojama” de tonyina, que més que seca, està molt ben macerada, les truites de patates, els seus plats del dia i els pastissos casolans.
Si el què voleu és menjar més i més elaborat, podeu continuar caminant per aquest barri de Sant Pere, on les mateixes propietàries de Casa Lolea –dues germanes argentines: Sofia i Camila Matarazzo- van obrir fa un parell d’anys al carrer del Rec  Comtal el restaurant ELSA I FRED. Aquí l’oferta és més àmplia, tota mena de platerets de qualitat, brunch els cap de setmana, menú de migdia i per a grups. En destaquen les seves patates braves, el seu entrepà pastrami, el pop a la brasa, l’hamburguesa de tonyina vermella amb alvocat o els raviolis de carbassa.
L’espai tan ben cuidat com a la Casa Lolea, aquí substituint a una croissanteria, té una petita terrassa al carrer. Sembla que s’inspira en els locals centreuropeus dels anys 50, amb una llar de foc, un sofà de cuir, una taula gran... on us animo a compartir una bona vetllada amb amics i coneguts a qualsevol hora del dia, perquè la cuina no tanca.
CASA LOLEA
Sant Pere més alt, 49T. +34 93 624 10 16
ELSA I FRED
T. +34 93 501 66 11


dimarts, 30 de juny de 2015

L'ocupació i l'exigència

Sempre m’ha semblat que la qualitat del serveis a casa nostra és molt deficient i que una millora dels mateixos produiria un augment significatiu de la tan reclamada productivitat. Aquesta ha de créixer no tant rebaixant els salaris sinó millorant la eficàcia dels treball, la reducció del errors i el control de la qualitat. Fa uns dies el suplement d’Economia de La Vanguardia va publicar un article que suscric integrament. Aquí el teniu:

diumenge, 28 de juny de 2015

El musical dels dilluns

Avui li toca el torn al musical  “La legenda de la ciutat sense nom”, estrenat el  1969, dirigit per Joshua Logan i protagonitzat per Lee Marvin, Jean Seberg i Clint Eastwood. Hi ha diferents passatges musicals d’interès i jo he triat "Here it is" en el que un predicador fa un vibrant sermó, a ritme de gospel,  a la parròquia de buscadors d’or que envaeixen els carrers i els bars de la ciutat. Potser no és tan conegut com la cançó ”Wandering star” de Lee Marvin però m’ha semblat més euforitzant, com convé en aquest moments...



divendres, 26 de juny de 2015

Un mirador espectacular a Montjuic


Si encara no heu tingut l'ocasió de pujar a les terrasses del Palau Nacional a Montjuich busqueu l’oportunitat per fer-ho. És un magnífic complement d’una visita a les sales de Museu o a alguna de les seves exposicions temporals. En aquests moments, per exemple, la dedicada al fotògraf Gabriel Casas.
Tornant a les terrasses, a les que s’accedeix des d’un ascensor que arrenca de la Sala Oval i us puja cinc pisos fins a la coberts, la visita i les vistes són espectaculars. Podreu veure de prop les torres del palau, que es varen construir inspirant-se amb les de la catedral de Sevilla, o els focus que des del 1929 il·luminen amb els seus peculiars raigs de llum les nits de la ciutat. Si, si, són encara els originals! Tant per la part del darrera, que dona a les instal·lacions olímpiques, com per la  frontal, que s’obre  a la vista panoràmica de 180 graus sobre la ciutat, les perspectives resulten impressionants. Ja m’ho direu. L’entrada exclusivament al Mirador costa 2 € i pels majors de 65 és gratis com la resta de la visita al Museu.

dimecres, 24 de juny de 2015

Llibres per començar aquest estiu

Jordi Amat, nascut al 1979, porta anys escrivint sobre les grans figures del catalanisme. Ara Tusquets edita el seu llibre "El llarg procés", amb un subtítol que té poc a veure amb el contingut del llibre: "Cultura i política a la Catalunya contemporània (1937-2014)". El subtítol correcte hauria estat: "El catalanisme sota el franquisme (1937-1975)", ja que ni parla de la majoria dels autors d'obres culturals del període ni arriba més enllà de la mort del dictador. Faig aquesta esmena a la totalitat del subtítol per ajudar a guiar al futur lector, però aquesta esmena no detreu ni un gram de l'entusiasme amb el que he llegit un llibre que ens explica les aportacions que al catalanisme van fer tant aquells que es van adherir al 18 de juliol (Cambó, Gaziel, Estelrich, Pla...) com aquells altres que de mica en mica van anar teixint l'oposició   política i cultural catalanista conservadora (Vicens Vives, Benet, Pujol...). És preciament a través de la lectura dels textos d'aquests i altres líders que Amat ens va explicant el redreçament nacional. Val a dir que, tot i explicar clarament l'hegemonia de l'esquerra i especialment del PSUC a l'oposició catalanista, el protagonisme de l'assaig correspon als noms que he anat citant, alguns dels quals, sobretot en Josep Benet, van prioritzar la fusió del sentiments nacionals amb la lluita dels obrers. Cap al final del text, també s'hi destaca gent com Candel, Castellet o Solé Tura. Tot i la parcialitat, entenc que relacionada amb les prioritats que han marcat les investigacions d'Amat, em sembla un text interessantíssim i, per cert, molt ben escrit.

. Entre el llarg glossari del llibre d'Amat, hi trobem el nom del poeta i articulista gironí Antoni Puigverd, de qui La Vanguardia ha editat el seu dietari "La finestra discreta. Quadern de la roda del temps". Es tracta d'una barreja de textos curts, en bona part recuperats de la seva activitat com a columnista, que van des de la cultura al passeig pel territori, passant per la intimitat i la política. Un llibre ideal per llegir tranquil·lament aquest estiu sota l'ombra d'una figuera.

. I, per acabar de desaitjar-vos un estiu ric en descans i lectures, podeu acudir a una bona novel·la negra, "Gran Granada", de Justo Navarro, a Anagrama. En el clima tancat i opressiu de la Granada de començaments dels 60, una trama d'assassinats entre les classes dominants amenaça la calma de la ciutat. Un complement perfecte d'un altre llibre, " Alguien dice tu nombre" (Alfaguara), que, sobre els mateixos temps i la mateixa ciutat però personatges oposats, ens va oferir l'any passat  Luis García Montero. Apa, bon començament d'estiu!



dimarts, 23 de juny de 2015

"Viaje a Sils Maria"

Vull recomanar una pel·lícula sobre el món del teatre que reflexiona sobre l'ofici de la interpretació i el pas del temps en els actors i els personatges: Una actriu famosa (Maria Enders) - magníficament interpretada per Juliette Binoche -  que va debutar interpretant un personatge jove en una obra, té l'oportunitat força anys després d'interpretar el personatge madur de la mateixa obra, amb ocasió de la mort de l'autor de l'obra, que per ella havia estat una mica com un pare i un amic.
Joc ambigu entre el teatre i la realitat, amb els magnífics paisatges dels Alps Suïssos que proporcionen un escenari molt adequat per al relax, la reflexió i el retrobament interior ... que les actrius famoses semblen trobar  més fàcilment a través dels seus personatges. La veureu, la gaudireu, i se us despertaran sentiments i preguntes diverses :

L'ofici de l'actor. Fins a quin nivell l'actor ha d'identificar-se amb el personatge per interpretar-lo bé ? Com pot arribar a fer-ho ?

En la pel·lícula el contrapunt del personatge principal és la seva assistenta personal (Valentine secretària ?, amiga ?, confessora ?, psicoanalista ? .... Necessitem tots nosaltres aquests contrapunts ? Si més no, en la pel·lícula el personatge està esplèndidament interpretat per Kristen Steward.

Les segones oportunitats ... és la vida una contínua reinvenció ? o "nunca segundas partes fueron buenas" ?

La contenció dels personatges (tot molt "suís"). Fins i tot l'autor de l'obra en la seva manera de morir és contingut i no vol molestar. És "humana" aquesta contenció ... o ens sentim més propers a l'altre extrem i l'esbojarrada rauxa del personatge jove de la Jo-Ann Ellis, interpretada per Chloe Grace Moretz (la relació de la qual amb Maria Enders recorda la mítica "Eva al desnudo") ?.

El món dels paparazzi i la seva continua generació de soroll. Són una contaminació sense defensa possible en el món actual ?. Justifiquen l'aïllament de Maria Enders ?

Bona pel·lícula per a una tarda d'estiu, en la que us endinsareu en el món privat d'una gran estrella i us refrescareu amb els paisatges impressionants dels Alps Suïssos. Ja ens direu què us sembla.

Jordi Castells


diumenge, 21 de juny de 2015

El musical del dilluns

Avui escoltarem “If I were a richman” ( Si jo fos ric), una de les cançons emblemàtiques del musical  “El violinista a la taulada”.  Està extret del film del estrenat 1971, basat en un musical del mateix nom estrenat a Broadway el 1964, en el que es retrata la vida de les comunitats jueves en la Rússia zarista de començaments del segle XX. La interpreta el protagonista de la pel·lícula Chaim Topol, que en va fer la versió més coneguda.




divendres, 19 de juny de 2015

El mètode Gronhölm

Estem a final de curs i és temps d'examens, concerts i representacions teatrals. El grup de teatre de l'escola Mestral de Sant Feliu de Llobregat va presentar el cap de setmana passat un muntatge de l'obra "El mètode Grönholm". Després de l'èxit de l'any passat amb "L'onada" el llistó estava molt alt.

Però aquestes estudiants (entre elles la Cloe Cortina, seguidora d'aquest bloc) i sobretot la seva directora són valentes i van escollir una obra que és difícil d'interpretar, amb pocs personatges i molt text per cadascun. Tot un repte per un grup amateur com el seu. Va ser un plaer veure que se'n sortien molt bé, mantenint intactes l'agilitat del text, la tensió de les situacions i la sorpresa final. Enhorabona a totes!

El mètode Gronhölm és una obra de Jordi Galceran de l'any 2003 que segurament haureu vist al teatre o a la pantalla i que, segons diu Guillem Clua, va suposar una veritable revolució. Una revolució perquè és l'obra de teatre en català més estrenada i més representada arreu del món i perquè va obrir pas a una nova generació de dramaturgs (entre ells el propi Galceran i Sergi Belbel), que recullien el testimoni deixat pel seu mestre, Josep Maria Benet i Jornet. Per cert que, com sabreu, el Papitu ha rebut aquesta mateixa setmana un homenatge al TNC amb motiu del seu 75è aniversari, on es va il·lustrar de manera esplèndida la importància del seu teatre.


                                     Foto: Encarna Campillo


dijous, 18 de juny de 2015

La magistrada Encarna Roca i Trias

La setmana passada el Tribunal Constitucional va dictar la sentència que posava fi al “culebrot” jurídic del procés participatiu del 9N: aquella consulta sobre el futur polític de Catalunya va ser inconstitucional sense pal·liatius, atès que és l’Estat qui té la competència exclusiva per a convocar consultes que afectin l’ordre constituït i el fonament de l’ordre constitucional.  El fallo, apart de previsible per gairebé tothom, no ha generat grans escarafalls en cap de les parts enfrontades que l’han mirat d’utilitzar pels seus respectius interessos, atès que, com es diu ara, la foto del 9N és una pantalla més que superada a la vista de l’acceleració creixent dels esdeveniments polítics que ens duran al 27S.
Me n’alegro especialment que aquesta vegada la sentència del TC no hagi provocat l’esquinçament de vestidures d’altres vegades en alguns sectors del nostre país, no tant per la correcció jurídica del fallo - que a més va insistir que la possibilitat de realitzar aquest tipus de consultes depèn de la voluntat política de l’Estat-, sinó pel total respecte que es mereix la magistrada Encarna Roca Trias (71 anys), membre del TC,  i a la que se la considera, avui dia, la jurista de més prestigi de Catalunya.
Encarna Roca va ser la primera dona Catedràtica de Dret Civil de l’Estat Espanyol, la primera dona magistrada del Sala Civil del Tribunal Suprem, la primera dona que va ingressar a la Reial Acadèmia de Jurisprudència i Legislació, i a més és coautora dels quatre volums dels “Fonaments del Dret Civil Català”, obra de referència absoluta del nostre Dret Civil, del qual és la millor especialista.
Creu de Sant Jordi de l’any 2003, Encarna Roca era i és una personalitat de la que no s’hauria de dubtar ni del seu compromís cívic amb el país, ni de la seva aportació indispensable a la construcció, impuls i modernització d’un dels pilars de la nostre identitat: el Dret Civil català.
Jo sóc dels que pensa que és millor que Encarna Roca estigui en el TC, que no que no hi sigui. En cap cas pot ser criticada per mantenir postures que el seu rigor i professionalitat li impedeixen no subscriure, per la seva obvietat. Però n’estic segur que el seu pes intel·lectual, la seva ponderació, i el seu savi olfacte jurídic seran valuosíssims per contrarestar les properes embranzides de la temible brigada Aranzadi. Al temps.



dimecres, 17 de juny de 2015

Les fronteres del cel.

L’origen d’aquest post és un recent viatge a la vall de Boí i al Parc d’Aigüestortes.  
La primera sorpresa del viatge va ser veure que, camí de Pont de Suert, la carretera anava serpentejant entre Catalunya i Aragó. Vull suposar que els promotors de la nostra independència ho tenen present i sabran evitar els conflictes fronterers que quasi sempre són els pitjors i inici de molts altres.
Arribats a Taüll totes les premonicions positives es van quedar curtes. Si Nostre Senyor si va lluir, el que van fer els senyors d’Erill en el seu feu muntanyenc és digne de ser considerat una de les nostres grans epopeies, que en tenim, però tampoc tantes. L’Erill del títol senyorial no es trobava a Erill la Vall sinó força lluny d’allí i a l’altra costat de la muntanya. Deixem que la imaginació es desplaci més de mil anys enrere, desplaçament que recomano per gaudir plenament de l’experiència d’aquells monuments romànics en les seves justes proporcions.
Quan es pensa en aquella gent que fa un miler d’anys era capaç de recórrer aquelles muntanyes majestuoses cobertes o coronades de neu, s’entén que decidissin acompanyar al Comte de Cerdanya Sunifred II en la seva expedició a Roma de l’any 951 sense ni tan sols fer testament, com sí van fer d’altres més porucs o més prudents. El desig d’imitació, en el bon sentit tradicional de la paraula, de les meravelles que va veure el senyor d’Erill durant aquell portentós viatge s’havia de gravar en els gens familiars, ja que els descendents, successivament i a mesura que anaven arreplegant botins de guerra per llurs contribucions a la Reconquesta, van saber cercar els homes que simbolitzessin en pedra i colors la creació divina. Aquell desig heretat va anar aixecant les esglésies i els campanars, ací i allà, en inaudita harmonia amb l’entorn.
En sortir, nit fosca, d’una esplèndida cerveseria de Taüll, la inesperada visió de la l’església de Sant Climent i un xic més amunt de la de Santa Maria il·luminades com dues llanternes màgiques suspeses en l’espai invisible però densament present de la part més alta de la vall, era el preludi d’allò que ens esperava l’endemà: un passeig pel mateix cel nostre, pel parc d’Aigüestortes.
La hipòtesi del cel en la terra no pot excloure’s. Té llarga tradició: Teresa d’Àvila, per exemple. I avui mateix he llegit una entrevista a La Contra amb Donald Pettit, astronauta i fotògraf de l’espai, on deia que a l’espai sideral, que anomenava frontera, només és percep “el buit, el negre... No hi ha àtoms, no hi ha res de res”, i, en canvi,  “la Terra és un oasis preciosíssim”. Potser es hora de canviar la hipòtesi que hem compartit els revolucionaris joves de tots temps, feliçment retornats: que la Terra, o els altres, és, són, l’ infern, per la del cel, tot mantenint, matisadament, la tesi: la tasca consisteix en fer-hi, o administrar bé, el paradís. I si més no, gaudir-lo amb agraïment.




dimarts, 16 de juny de 2015

Rodamots, cada dia un mot

Si us agrada la llengua i l’escriptura us recomano que seguiu una iniciativa molt interessant. Es tracta de RODAMOTS una pàgina web en la que des de 1999 un grup d’amants de les paraules i la seva etimologia ens ofereixen diàriament un mot, el seu significat, la seva etimologia i alguns exemples del seu us extret de texts d’escriptors catalans.

Podeu seguir-lo a través de la seva pàgina web www.rodamots.cat. Si us hi subscriviu cada matí, de dilluns a divendres, rebéreu un correu amb el mot del dia. Des la pàgina web podreu també fer consultes dels mots d’aquesta quinze anys per ordre alfabètic, cronològic, temàtic, etc. Quan us hi aficioneu l’esperareu amb il·lusió cada matí.


diumenge, 14 de juny de 2015

El musical dels dilluns

Aquesta setmana us oferim un fragment de “My Fair Lady” extret de la pel·lícula dirigida el 1964 pel gran cineasta George Cukor i interpretada pe Geoge Harrison i Audrey Hepburn. Va obtenir tres Oscars: millor pel·lícula, millor director i millor actor. Basada en la novela de George Bernard Shaw “Pigmalió” explica la història d’un pretensiós logopeda que instrueix una modesta florista.

Escoltarem el brillant passatge “With a little bit of luck” en el que el pare de la protagonista, interpretat per Stanley Holloway, canta i balla pels carrers de Londres.



divendres, 12 de juny de 2015

85 afroamericans

Entre els 2.800 nord-americans integrants de la Brigada Lincoln, una de les moltes que (l’any 1936) van venir a defensar la república espanyola, hi havia, atenció, 85 afroamericans. El fet no és gens anecdòtic, si pensem en la tensió racial i l’estatus de la comunitat negra als Estats Units dels anys 30. No és admirable que en aquell context alguns membres d’aquesta comunitat s’allistessin a defensar les llibertats que els negaven al seu propi país?

La història dels brigadistes internacionals ha estat explicada abastament, però alguns detalls han passat desapercebuts... Si bé la gesta de la Brigada Lincoln és coneguda, no així la dels seus integrants afroamericans que van venir a Espanya per combatre i lluitar contra el racisme i pels drets civils. Els nord-americans, tan devots de la seva història i glòria militars, saben que va ser a Espanya on un conciutadà negre va ocupar per primera vegada un rang militar superior?

Aquesta és la història que recupera el documental ‘Invisble Heroes. African-Americans in the spanish civil war’, d’Alfonso Domingo i Jordi Torrent. “Una pàgina inèdita tan als Estats Units com a l’Estat espanyol: La peripècia d'uns herois que van acudir a una llunyana guerra per lluitar per la llibertat i els drets humans, i que gràcies a aquest documental han deixat de ser invisibles”, resumeix la sinopsi de la pel·lícula.

Basat en entrevistes amb el veterà brigadista afroamericà James Yates, entre d'altres, el documental compta amb la participació d'historiadors i experts espanyols i nord-americans, i inclou imatges d'arxiu inèdites i la filmació en escenaris històrics de Mississipí, Chicago, Nova York, Madrid, Valencia, Aragó, Catalunya i els Pirineus.

Una perla, amb una resolució formal una mica apedaçada -s’explica pels anys que han passat des de l’inici del projecte fins a la seva estrena aquest 2015-, sí, però absolutament recomanable.

dijous, 11 de juny de 2015

El Dispensari antituberculós

Fa unes setmanes vaig tenir l’oportunitat, gràcies a l’amic arquitecte Joan A. de visitar un edifici emblemàtic de l’arquitectura racionalista de Barcelona. Es tracta del Dispensari Antituberculós, al cas antic de la ciutat, obra dels arquitectes del GATPAC:  Sert, Subirana i Torres Clavé.  Aquest dispensari va ser promogut per la Generalitat de Catalunya amb la intenció de socialitzar l’atenció hospitalària, lluitar contra una malaltia maleïda en aquells anys i de passada esponjar el teixit urbà de ciutat vella. En el projecte  dels tres arquitectes s'hi combinen l'ús polèmic dels nous materials amb el respecte per la tradició constructiva. És una obra innovadora i moderna d'arquitectura hospitalària oficial que va plantejar ja uns paràmetres que serien utilitzats en centres hospitalaris posteriors.
Aquí teniu un breu reportatge on es poden apreciar alguns dels aspectes de la nova arquitectura de l’edifici: espais diàfans, gran obertures, ventilació, terrasses funcionals, etc.



dimecres, 10 de juny de 2015

Eva i els Adamites


EVA I ELS ADAMITES V
      (Clickant la il·lustració s’obrirà a pantalla sencera) 

Pel que es veu fer l'amor els va agradar més que cap altra de les activitats que feien a lEdèn, tot i limitar-se al que feien els animals els ocells i fins i tot les plantes. E.Satué


dimarts, 9 de juny de 2015

Palmira

Aquests dies en que assistim horroritzats a la possible destrucció de Palmira, una de les ruïnes més impressionants que he vist mai, he rescatat un petit reportatge que vaig fer l'any 1993. Esperem que no es confirmi aquesta salvatjada i algun dia puguem tornar a vistar aquest lloc meravellós.



diumenge, 7 de juny de 2015

El musical dels dilluns

"Cats" és un altre dels grans musicals d’Andrew Lloyd Weber basat en uns poemes de T.S.Eliot. És un dels musicals més representats de la història, tant a Broadway (18 anys) com al West End ( 21 anys) i ha rebut tota mena de guardons. Escoltarem avui “Memory”, segurament el hit més important de l’obra, interpretat per les dues cantants que l’han interpretat amb més èxit, Elaine Page i Veerle Casteleyn.


dissabte, 6 de juny de 2015

“A vista d’hotel” del 5 al 14 de juny


L’estiu de 2011 el Gremi d’hotels de Barcelona, va posar en marxa la Setmana de les terrasses dels Hotels de Barcelona. On abans molts d’ells només hi tenien les instal·lacions de l’aire condicionat i trasters de mals endreços, ara hi trobareu petites piscines, cocteleries, barbacoes… que durant el dia ocupen els clients hostatjats, però que quan el sol va de baixa s’obren a la ciutat, així podem fer de turistes per una estona i gaudir dels serveis i de les vistes més o menys impressionants, segons la ubicació i la categoria de l’hotel.
En l’edició d’enguany, ja hi participen 59 establiments de la ciutat que ofereixen petits refrigeris patrocinats en part pels vins Torres i un munt d’activitats: concerts en directe (Novotel Barcelona City, Ohla Hotel, Hotel Espanya…) o conduïts per DJs reconeguts (Gran Hotel Central, Hotel Condes de Barcelona...), mostres de cuina (Hotel Neri, Hotel Majestic), passejades pels terrats pròxims (Yurbban Trafalgar Hotel), tallers artístics per nens (H10  Art Gallery) i un llarg etcètera. No us ho perdeu. Aquí trobareu el detall dels hotels que hi participen:  "LES TERRASSES".
Atenció, no ho confongueu amb els “Vespres inèdits” que se solen celebrar a mitjans de juliol i són patrocinats per les cerveses Damm. Es tracta, en aquest cas, d’un seguit de propostes gastronòmiques, per a dos, amb tres tapes d’autor per cap i una ampolla de 75cl. de la cervesa Inèdit, per 20 euros (10 per barba), un preu que, en hotels de luxe com els que hi participen, és difícil de trobar.



divendres, 5 de juny de 2015

Idiota

El Jordi Casanovas és un dels autors clau de la nova generació de dramaturgs catalans. No només per haver estat el fundador d'una de les principals sales de teatre de creació contemporània a Barcelona, la Flyhard, sinó per la seva prolífica producció i, molt recentment, pel seu desembarcament a Madrid. En aquest bloc hem presentat i elogiat tres dels seus espectacles, molt diferents entre ells però sempre intensos i interessants: L'home amb ulleres de pasta, Una història catalana i Ruz-Bárcenas. Aquest triplet és la millor demostració de la versatilitat d'aquest autor que se'n surt tan bé en petit com en gran format, en ficció com en ficció documental, en català com en castellà i en sales alternatives com en teatres públics.

Doncs bé, actualment es presenta a Barcelona un nou espectacle seu, que com és habitual i propi de la seva generació, dirigeix ell mateix: Idiota. Es pot veure a la Sala Muntaner i està protagonitzat per dos actors solvents i altament televisius: Ramón Madaula i Anna Sahun. Són, sens dubte, un reclam per atraure espectadors i per acostar el teatre de nova creació a tots els públics. El text té un plantejant clàssic: partir d'una situació inicial còmoda que anirà agafant cada vegada un to més inquietant fins a acabar amb un inesperat gir final. En concret, un home participa com a voluntari en un experiment científic sense saber del tot què s'espera d'ell. L'espectador tampoc ho sap i el descobriment, l'engany, funcionarà per tots dos. O més aviat caldria dir "hauria de funcionar", perquè al meu parer el joc no és versemblant i per tant no commou (com passava per exemple a L'home de les ulleres de pasta). D'altra banda, el gir final és efectista i s'excedeix a l'hora d'explicitar quin era el missatge que es volia transmetre, sense deixar cap marge a l'espectador perquè n'extregui ell mateix les conclusions. El teatre de denúncia és necessari, com ho demostra Ruz-Bárcenas, però potser no a costa de la simplificació de l'artefacte teatral.


dimecres, 3 de juny de 2015

Il Giardinetto

Tal  com us vaig prometre en el meu post sobre el restaurant Flash Flash (maig 2015), us parlaré del segon restaurant que, per iniciativa de Leopoldo Pomés, es va obrir a Barcelona a principis dels anys setanta.
Si en el cas del primer, el motiu principal fou oferir truites variades i de qualitat (després de superar un problema de vesícula durant el qual va tenir prohibit menjar-ne), a Il Giardinetto, l’objectiu fou oferir bons plats de pasta (després d’un sopar a casa d’una bona amiga de la família, d’arrels italianes). Pomés, volia, en definitiva, que els seus conciutadans poguessin gaudir, com ell, del què a ell li agradava: menjar bé en un marc bonic, acollidor i tranquil, potser per això aquest local també va guanyar un premi FAD de disseny.
Inicialment, aquest fou un restaurant que s’identificà com el lloc de trobada de la burgesia intel·lectual i d’esquerres de la ciutat, l’anomenada gauche divine, però en els darrers anys, el fill de Pomés, que és qui el dirigeix, l’ha volgut orientar a un públic més ampli. En va renovar l’estètica, aconseguint un segon premi FAD, sense perdre la seva vocació artística (cada cert temps el seu aparador és decorat per una firma de dissenyadors de la ciutat), ni la seva qualitat culinària.
Hi trobareu amanides de qualitat, pasta fresca feta al moment i altres plats de cuina mediterrània amb un producte excel·lent. S’ofereix un menú de migdia i una variada carta de cocteleria amb alguns platillos per picar. Dimarts i dijous a la nit us acompanyarà un pianista amb música de jazz i, en general, gent del barri de totes les edats.
La Granada del Penedès, 28 · 08006 Barcelona
Tel 93 218 75 36
giardinetto@ilgiardinetto.es



dimarts, 2 de juny de 2015

"La dama de oro"


El fet que “La dama de Oro” estigués basada en una història real de la que no en coneixia el desenllaç em va fer anar a veure-la, i la vaig trobar força interessant. La pel·lícula relata com la protagonista, emigrada als Estats Units a causa de la barbàrie nazi - litiga contra l'Estat Austríac per la propietat del quadre "Retrat d'Adele Bloch-Bauer", pintat pel pintor Gustav Klimt, amb un molt alt valor econòmic  i convertit en una  icona pels austríacs -  com ho serien "Las Meninas" pels espanyols - que els nazis van robar a la seva família. La protagonista era neboda de la dona pintada al quadre, i va haver de veure en la seva infància com mitja família - entre elles ella mateixa - havia d'emigrar escapant del terror,  mentre l'altre meitat era eliminada.
Independentment o paral·lelament al seguiment del relat -que, com ja he dit, se'm va fer força interessant - se'm van posar en marxa un munt de sentiments i reflexions, que fan que us recomani la visió de la pel·lícula:
. Mai cap revisió de la barbàrie nazi serà sobrera. Va ser un període horrible per la història de la humanitat i com més present el tinguem, potser serà més probable que puguem evitar la seva repetició.
. La violència i la guerra com a fets continuats (i inevitables ?) de la història humana, causants no tan sols d'innombrables morts sinó també de destrosses i espolis de tot tipus.
. L'exageració de la valoració de l'art, molt especialment  - encara que no exclusivament - des  de la perspectiva econòmica.
. Els límits de lo públic i lo privat. El comportament d'aquests dos móns i les seves interaccions.
. El funcionament del món del dret. Els valors bàsics front als tecnicismes dels especialistes.

En la pel·lícula destaca la interpretació de la protagonista per part d'Helen Mirren, però, per a mi és tant interessant tot allò  que explica com les reflexions que provoca. Aneu a veure-la i dieu què us sembla.

Jordi Castells

diumenge, 31 de maig de 2015

El musical dels dilluns

“All that jazz” és un film musical dirigit el 1979 per Bob Fosse, un des més grans coreógrafs del segle XX. És una mena d’autobiografia basada en la seva vida i la seva carrera com a ballarí, coreògraf i director de escena. Va guanyar la Palma d’Or al Festival de Cannes del 1980. Avui veurem un fragment del número “Take off with us”.




dissabte, 30 de maig de 2015

Mandarines


Es projecta aquest dies la pel·lícula “ Mandarines” del director georgià Zaza Urusshadze. L’acció està situada el 1990, a Abkhàzia - actualment república independent reconeguda només per Rússia – que en  aquell temps era territori en conflicte armat entre txetxens i georgians.  Dos descendents de la població estoniana, que es va ubicar en aquelles llunyanes terres a mitjans del segle XIX com a consequència de la política colonial rusa, encara no han abandonat el país malgrat les amenaces bèl·liques que els rodegen. Volen acabar la collita de les mandarines, la principal riquesa d’quelles terres.
Un atac entre patrulles rivals els deixa amb dos ferits, un chechè - musulmà -  i un georgià - cristià - que s’odien a mort i als que ells cuiden i salven la vida. La difícil convivència entre els quatre i els nous esdeveniments que es produiran en aquest microcosmos donen peu a serioses reflexions sobre les conseqüències de la guerra i la violència i les dificultats per afrontar-s’hi. Conceptes com l’amistat, la reconciliació o la bondat,  es barregen amb el fanatisme i la violència i tots ells estan tractats sense estridències ni sentimentalismes i ofereixen un bon retrat de la condició humana.

Pel·lícula de ritme pausat, malgrat els ensurts bèl·lics, i amb unes magnífiques interpretacions, sobretot del protagonista, el vell Ivo, que broda el paper. Ha obtingut diverses mencions en diferents certàmens internacionals. Molt recomanable.


divendres, 29 de maig de 2015

Llàstima, 33

Aquesta setmana el canal 33 ha estrenat la seva nova ‘fórmula’ cultural, ‘Tria33’, un contenidor diari de temes que ve a omplir el buit deixat pels defenestrats programes ‘Ànima’ i ‘Via Llibre’. Sobre aquesta novetat ha escrit la Mònica Planas al diari ‘Ara’ un article que subscric plenament i que us animo a llegir.

Només el pretext pressupostari o l'ambició de millorar l’audiència (diària) del canal poden explicar, al meu entendre, aquest canvi a la graella del 33. Perquè és evident que el nou format no satisfarà els seguidors d’Ànima’, ni tampoc els del ‘Via Lliure’, dos programes tan cuidats i amens com ho pugui ser ‘Tria33’ però amb una selecció, aproximació i aprofundiment sobre els temes incomparable.

‘Tria33’ no deixa de ser una agenda cultural, una altra, mal li pesi al seu excel·lent equip, en part format per periodistes dels esmentats programes desapareguts –el més conegut, Toni Puntí-. I d’agendes culturals anem sobrats, el propi 33 emet assíduament les inspiradores càpsules ‘El 33 recomana’.


Amb dues franges d’emissió diària (a les 22.00h i a les 23.15h) de vuit i quinze minuts respectivament, l’espectador es queda amb la mel als llavis de qualsevol tema que s’hi tracta. Si això és el que es proposaven, enhorabona. Però un cop més, quantitat no és qualitat, i allà on un magazín setmanal convocava i saciava l’audiència més ‘cultureta’, em temo que aquest nou contenidor no destria, no convoca, ni satisfà.  


dijous, 28 de maig de 2015

Una imatge

Fa us dies tot passejant per Montjuïc se’m va presentar una imatge molt suggerent. Com que portava la càmera vaig aprofitar l’ocasió. Aquí la teniu, és una fotografia oberta a  múltiples lectures i interpretacions.



dimecres, 27 de maig de 2015

90 anys sense Kafka i 100 amb "La metamorfosi"

Coincideix en el temps l'edició de dos llibres de l'univers Kafka. Un, que ha estat  justament celebrat en molts mitjans, és la nova traducció al castellà, a càrrec d'Isabel Hernández,  amb ilustracions d'Antonio Santos i un bon pròleg de Juan José Millàs, és la reedició de "La metamorfosi" per celebrar el seu primer centenari. Nórdica Libros ha respectat el desig de l’autor de no representar cap imatge sobre l'insecte Gregor Samsa però, cosa que entenc, no ha recuperat el títol real en alemany de "La transformació".

L'altre volum és el que sota el títol "La grandeza de la vida" ha publicat Tusquets. El seu autor és el periodista i escriptor alemany Micahel Kumpfmüller i el tema és el darrer any de la vida del gran literat pragués. L'estiu del 1923, Franz Kafka va conéixer la jove Dora Diamant, jueva com ell, a una colònia de vacances a la platja i ràpidament l'amor els va fer decidir viure junts a Berlín. Però la tuberculosi que des de feia anys amargava la vida de Kafka va acabar marcant el seu ritme de vida fins que al juny de 1924 li va arribar la mort a un sanatori austríac.
La història està narrada de forma extremadament austera en present, amb frases sovint curtes i com si més que una bella i trista història d'amor se'ns vulgués lliurar una crònica dels fets.  Finalment, hi trobem totes dues coses. Veiem el gran esforç de Kafka per viure i escriure. I veiem també la forta decisió de Dora de lluitar per la vida i per una relació condemnada per la malaltia. No se'ns amaga la duresa extrema de les últimes setmanes, en les que ell, sense forces i amb dolors, a penes va haver temps per a la correció de les galerades del seu darrer relat, "L'artista de la gana".
Com a teló de fons, un Berlin assetjat per la hiperinflació com a preàmbul de l'ascens nazi, que anys després va portar a les germanes de Kafka a la mort als camps de concentració i a la pròpia Dora a l'exili després de perdre els darrers escrits de Franz en mans de la Gestapo.


dimarts, 26 de maig de 2015

Sophie Calle a La Virreina


Ja fa un temps es presenta a La Virreina "Modus Vivendi" una exposició de l'artista visual francesa Sophie Calle. Jo l'he vista tres vegades i me n'he enamorat. Encara es pot veure fins el 6 de juny. Us recomano que no us la perdeu. Per animar-vos aquí teniu la cròinica que vaig escriure pel NUVOL fa uns dies.