dimecres, 27 de gener de 2021

Obrador Xerigots: un dels pocs afinadors de formatges de Catalunya.


Avui us proposo un nou obrador, aquesta vegada de formatges, es tracta de l’obrador Xerigots, de Vilafranca del Penedès, propietat de la Gemma Urgell i en Jordi Bertran. Situat en un antic celler del s. XIX que tenia sis cubs subterranis de ceràmica per emmagatzemar el vi, els quals han resultat ser excel·lents per afinar formatges. 

Compren formatges artesanals (més de 250 especialitats), els conserven i els hi acaben de donar el punt de maduració òptim per al consum. La varietat de formatges amb la que treballen és important, així que han acabat oferint la venda "on line” puntual o per subscripció, amb degustació mensual de formatges que us envien a casa, prèviament tallats a ma en les condicions de fred necessàries perquè mantinguin les seves característiques.

També podeu anar a les seva botigues de Vilafranca del Penedès, on organitzen diverses activitats en forma de visites i de tastos per promoure la cultura del formatge. Òbviament com que són de terra de vins, en tenen una bona selecció que us recomanen per maridar amb els seus millors formatges. Els vins són de cellers petits i mitjans de Catalunya, però els formatges els adquireixen arreu del món. I si entreu a la seva pàgina web quedareu impressionats.


Carrer Comerç,36, Vilafranca del Penedès
Carrer Salvador Espriu, 8, Girona
Carrer Major, 28, Sant Cugat del Vallès
https://xerigots.cat/

 

dimarts, 26 de gener de 2021

Fotografies de Marilyn a la FILMOTECA


Fotografies de Milton H. Greene
© 2020 Joshua Greene • archiveimages.com
   

La Filmoteca de Catalunya presenta una exposició de fotografies de Mariliyn Monroe del prestigiós fotògraf de moda americà  Milton H. Green amb el que va mantenir una molt estreta relació.

Green va fotografiar nombroses celebritats per revistes com Life, Harper’s Bazaar o Vogue però és conegut sobretot pel seus retrats de Marilyn. Ella, que com és sabut va tenir una duríssima infantesa i joventut, va trobar en Green i la seva família un gran recolzaments fins el punt que tots dos varen arribar crear una productora cinematogràfica.

Ara, en el context d’un cicle cinematogràfic sobre la Monroe es presenta una setantena de retrats que descobreixen una vegada més el gran l’encant i l’enorme  capacitat de seducció de l’actriu que va morir en plena joventut als 36 anys, en circumstancies encara no del tot aclarides. Les fotos són magnifiques, la retolació i les explicacions molt aclaridores  i sens dubte mereixen una visita pels aficionats al cinema, als mites i a la fotografia. Es pot visitar fins el 15 de Febrer.


diumenge, 24 de gener de 2021

L'Ària dels dilluns

Aquesta setmana s’ha celebrat a Barcelona la 58ena edició del Concurs de cant Tenor Viñas, un dels més prestigiosos del món en la seva especialitat. S’hi han presentat més de 500 candidats de molts països  i després de tot un seguit de proves eliminatòries s'ha celebrat la fase final  a l’auditori del Conservatori de Barcelona. Aquest passat  divendres va tenir lloc la final entre 18 candidats al Liceu de Barcelona.

Vaig tenir la sort de poder-hi assistir i haig de dir que la qualitat dels participants em va semblar molt alta fins al punt que si hagués format part del jurat, supòsit inversemblant, m’hagués estat molt difícil decidir.

Avui us ofereixo un vídeo amb la intervenció del baríton argentí Germán Enrique Alcántara, que he tingut la sort de trobar, en la que interpreta “Oh, Carlo, ascolta”, una ària de Don Carlo, la mateixa que li vàrem escoltar divendres i que em va agradar especialment, tant per la seva veu magnífica com per la forma d’interpretar-la que em va emocionar. Alcántara va ser guardonat amb el tercer premi del Concurs. Felicitacions a ell i a la resta de guanyadors, especialment a l’espanyola Carmen Artaza, que va guanyar el Primer premi.



divendres, 22 de gener de 2021

Els homes a l'ombra

Aquesta és una sèrie francesa una mica més llarga de les que acostumo a recomanar perque té una durada de tres temporades i divuit episodis. Però la trobo prou interessant com per seguir-la fins al final. 

Es tracta de seguir les incidències de la política francesa des de la perspectiva dels assessors d'imatge que orienten les campanyes electorals i les grans decisions dels partits polítics i els seus principals líders. 

Se'ls anomena per això els homes que en segon pla, des de les ombres, exerceixen una influència decisiva en la vida política. La sèrie, a la que alguns han volgut equiparar a la famosa Borgen danesa, està molt ben travada, resulta força creïble i manté l'atenció malgrat la seva durada. Les interpretacions són també de primer nivell. És de les series que et sap greu que s'acabin.


dijous, 21 de gener de 2021

Breu Història del Jazz II

II  El "Dixieland"

Durant els anys 20, l`estil New Orleans es va difondre ràpidament pels Estats Units, fins i tot  entre moltes orquestres blanques que el van batejar anomenant-lo "Dixieland", el nom poètic dels estats del Sud. Després va passar a Europa primer, i amb el temps a la resta del mon, fins el punt de que avui  hi ha orquestres que toquen Dixieland a tot arreu fins i tot  en llocs com el Japó.

                                   
A Catalunya per cert, també en tenim alguna, com La Vella DixielandPerò òbviament és a Nova Orleans on es continua tocant el genuí dixieland. Sense anar més lluny pels mateixos carrers de la ciutat,  com fa Tuba Skinny, un conjunt forca bo, com podeu comprovar a la gravació adjunta. I en el mític local Preservation Hall, creat els anys 60, en ple French Quarter,  per preservar les tradicions i fer front a l`avalancha de rock i pop. Podeu escoltar també una mostra del que toca la Orquesta Titular del Preservation Hall on el que escriu aquestes ratlles va passar dues nits inoblidables ja fa un quants anys, envoltat d'americans que feien turisme al seu país.  

 

dimecres, 20 de gener de 2021

Cases, arquitectes i un sanatori


Andrés Barba ens ha sorprès amb “Vida de Guastavino y Guastavino” (Anagrama), on relata l’aventura americana de l’arquitecte valencià, format a Barcelona, que va exportar a Nova York i altres ciutats dels Estats Units la volta catalana i uns materials ceràmics, que van fer possible des de la famosa Estació Central fins multitud d’equipaments i gratacels. El seu fill va continuar amb el seu impuls i és realment estrany que aquí tinguem tan poc coneixement d’aquests fets.

No menys sorprenent és que Mercedes Abad hagi decidit que un habitatge a l’ombra de la tèrmica del Besòs sigui el narrador de “Casa en venta” (Páginas de espuma), preciosament il·lustrat per l’Àlvaro Ardèvol. Es tracta d’una novel·la curta –o potser un conte llarg- en el que la casa és testimoni de la vida quotidiana i per tant dels problemes dels seus propietaris, encantats per les vistes al mar i perseguits per l’obsessió per la neteja del pis per part de la protagonista.

La joveníssima escriptora irlandesa Sally Rooney ha tornat a tenir un èxit de vendes amb “Gent normal” (Periscopi i Random House), una bella i també crua història d’amistat, amor i desamor durant anys entre mil·lennials que fan front als problemes generats als  seus entorns familiars i acadèmics. 

El madrileny Juan Vilá ens explica a “1980” (Anagrama) la seva infància, condicionada per la mort del seu pare i l’arribada a la seva vida des de Catalunya d’un padrastre. El text és una mostra més d’autoficció on la mare, l’àvia i els germans juguen papers molt importants. Confesso que la qualitat del text, sempre fluid i interessant,  no m’ha ajudat a generar empatia per un personatge principal, l’autor, que no m’ha semblat empàtic.

El premi Anagrama ha estat concedit a “Cien noches”, de Luisgé Martín, una novel·la al voltant del sexe amb una dona com a narradora i amb uns quants escriptors amics que han servit a l’autor com ajudants en la seva investigació sobre els límits de l’amor i el desig i sobre la infidelitat com a pràctica generalitzada.

Deixo pel final el llibre que més m’ha agradat en aquest canvi d’any: “Diario de un viejo cabezota (Reus, 2066)”, de Pablo Martín Sánchez, publicat per Acantilado. A més d’acabar triomfalment la trilogia iniciada amb “El anarquista que se llamaba como yo” i continuada per “Tuyo es el mañana”, l’autor sap crear dins del recinte de l’antic sanatori psiquiàtric modernista Pere Mata una comunitat de resistents a una situació distòpica generada per dues guerres i un acord internacional que obliga a deixar la península ibèrica com una base militar de contenció. És molt difícil assolir ritme en el gènere dels diaris, però Martín Sánchez ho aconsegueix a través d’una sèrie de  fets tràgics i d’una història d’amor, la darrera d’un home octogenari, amb una dona extraordinària.  




dimarts, 19 de gener de 2021

Epidemiologcràcia


De sempre hi ha hagut l’aristocràcia, la plutocràcia, i la democràcia, últimament, la tecnocràcia i la meritocràcia, i potser ara ha arribat l’hora de la epidemiolegcràcia, és a dir, el govern dels epidemiòlegs, especialistes mèdics que, qui els hi havia de dir, s’han vist empesos per aquesta maleïda pandèmia al primer pla de l’actualitat, i als quals ja els hi reconeixem un rol d’autèntics guies i gurus de la nostra societat.

Resulta que ara, per indicació d’alguns experts, el govern ha considerat pertinent posposar les eleccions que havia convocat, per la inhabilitació del expresident Torra, per raons de força major i atesa la prioritat de la salvaguarda del dret a la salut, que es considera -en termes absoluts- superior a qualsevol altra. Fins el 30 de maig de 2021, per bé que, establert el precedent, ningú asseguri que es puguin tornar a desconvocar “ad calendas grecas”, tornant a utilitzar principis jurídics indeterminats com la “força major” o el “dret a la salut”.

Amb el desgavell present, que cada lector/a podrà modular com vulgui i responsabilitzar a qui li plagui, ja no ve d’aquí prolongar una mica més aquest estat de coses inestable, provisional, fatigós, i fins i tot risible, si no fos prou simptomàtic de l’època que ens ha tocat viure.

Jo trobo comprensible que el govern hagi fet cas a alguns epidemiòlegs per suspendre les eleccions, el dret bàsic de les democràcies liberals, però, en coherència, no comprenc que no els hi hagin fet cas quan advocaven per restriccions més dures per evitar les interaccions socials durant les passades festes, les celebracions de les quals no eren cap dret fonamental. Com tampoc entenc com ha estat incapaç d’implementar, amb temps suficient, les mesures organitzatives i protocols que garantissin tant la seguretat sanitària com el dret de vot. Es fa molt èmfasi en què els positius i malalts de COVID-19 no podran votar, però ¿qui s’havia recordat abans del dret de vot no exercit de tots els altres malalts de totes les altres malalties que no han pogut votar en totes les eleccions anteriors? 

Atesa, doncs, la preponderància i creixent pes polític dels epidemiòlegs, amb ànim polèmic, caldria plantejar-se bandejar el govern actual i substituir-lo interinament, fins que no s’assoleixi la immunitat de ramat, per metges i epidemiòlegs, que poguessin decidir lliurament sense les interferències dels polítics de mirada curta i partidista, sobre l’adequat tractament de la pandèmia i d’altres qüestions socials.

Proposo uns quants noms:

Dr. Oriol Mitjà -Conseller d’Educació (per decidir l’obertura i tancament d’escoles)
Dr. Jaume Padrós - Conseller d’Economia (per demanar fons extres a Madrid)
Dra. Magda Campins - Consellera d’Acció Exterior, Relacions Institucionals i Transparència (per organitzar les properes eleccions)
Dr. Bonaventura Clotet - Conseller de Cultura (pels seus vincles familiars amb la cultura)
Dr. Josep M. Argimon - Conseller de Salut (per ja ser-ho de facto) 
Dr. Benito Almirante - Conseller de Territori i Sostenibilitat (per la seva bonhomia castellana).

I tots presidits pel Dr. Antoni Trilla, per la seva paciència infinita en respondre amb gran didactisme una i una altra vegada les mateixes preguntes durant gairebé un any (i el que vindrà).




diumenge, 17 de gener de 2021

Una soprano canta al carrer

Un matí d’aquesta setmana passejava jo a prop del mercat de la Llibertat quan vaig escoltar una veu que cantava una peça d’òpera. M’hi vaig atansar i després d’escoltar-la una mica li vaig deixar una propina. En acostar-me a la bossa per posar-hi les monedes vaig veure un rètol on amb el seu nom demanava que si la fotografiaven o filmaven li fessin arribar les imatges.

I li vaig preguntar si li agradaria que li enregistrés una peça que després penjaríem a You Tube i al meu Blog. La noia, una jove soprano alemanya que està passant una temporada a Barcelona es va mostrar encantada i em va proposar cantar una ària de La Traviata. I així sense més assaig previ i només amb amb el mòbil vaig enregistrar la peca que avui escoltareu a l’ària dels dilluns.

Tot plegat va ser una experiència molt gratificant que avui vull compartir amb els lectors del Blog. Ja veureu que Christina Harslem per ser un enregistrament improvisat i fet amb tans pocs mitjans fa una interpretació prou bona.



Sant Antoni Abad

Avui és Sant Antoni Abad, un dels Barbuts, però, és clar, no hem pogut anat a veure la tradicional passejada dels animals als voltants del mercat de Sant Antoni.

Per compensar-ho aquí us deixo amb un reportatge que vaig fer el 2019, que potser alguns recordareu i que ens ens permet evocar la diada d'avui.

Clickeu a sobre per veure el reportatge complert


divendres, 15 de gener de 2021

Christo, ha ressuscitat?


El mes de maig de l’any passat moria a Nova York l’artista Christo V. Javacheff. Havia nascut a Gàbrovo, Bulgària, el 1935 en una família d’ascendència industrial alemanya. El seu pare, però, era científic i la seva mare, secretària de l’Acadèmia de Belles Arts de Sofia. Ell mateix va cursar Belles Arts en aquella acadèmia i un any a la de Praga. Decebut pels condicionants del règim “socialista” a l’ensenyament artístic i després de l’entrada de l’Exèrcit Roig a Hongria (1956), als vint-i-dos anys Christo, amagat en un camió, va fugir a Viena. Només hi va romandre uns mesos i, després d’un breu pas per Ginebra, va arribar a París, on es casaria amb Jeanne-Claude, que esdevindria la seva inseparable col·laboradora de tots els projectes artístics, l’autoria dels quals s’ha d’atribuir a tots dos. El 1964 es van establir als USA, on Christo, apàtrida, va obtenir la nacionalitat estatunidenca.

L’art de Christo i Jeanne-Claude és d’una gran originalitat conceptual, d’una descomunal dimensió monumental i d’una corresponent complexitat i dificultat tècnica i administrativa amb la freqüent mobilització de multituds d’ajudants. Van embolicar i intervenir alguns dels gran monuments i paisatges de molts llocs del món. Entre altres, Costa embolicada a Little Bay, Sidney (1969); Cortina de la Vall a les Muntanyes Rocoses, Colorado (1970); Pont Neuf, Paris (1984); The Umbrellas, Tejon Ranch, California, i Ibaraki, Japó, simultàniament (1990); i Edifici del Reichstag, Berlin (1995).

L’any 1975 Christo i Jeanne Claude van ser a Barcelona i van proposar a l’alcalde Viola de folrar el Monument a Colon. Aquest, sense tancar la porta del tot, no ho va veure clar. El mateix va succeir amb els següents consistoris de la ciutat, fins que el 1984 Pasqual Maragall va tancar l’acord amb els artistes. Aquests, però, desmotivats després de tants anys d’espera, van preferir centrar els seus esforços en embolicar el Pont Neuf parisenc d’acord amb Jacques Chirac. Així doncs, Barcelona es va quedar per sempre més fora del catàleg monumental  de Christo.

Quina no ha estat la meva sorpresa en veure, tot passejant per la cruïlla de la Diagonal i el Passeig de Sant Joan, embolicat, gairebé à la façon de Christo, el Monument a Jacint Verdaguer. El motiu, ben pueril, protegir-lo de les obres de construcció d’un col·lector d’aigües, en el tram entre els carrers Girona i l’esmentat passeig. Ara bé, la qualitat de la intervenció en el monument, ha estat impecable. M’atreviria a dir que dona una nova dimensió a l’obra de l’escultor Borrell Nicolau i de l’arquitecte Pericas, què, al meu parer, acabarà per afavorir-la.

En efecte, l’obra guanyadora del concurs públic que es va convocar l’any 1912, sembla que no era la millor de les presentades. Dels quatre projectes finalistes, el de Josep Clarà era nítidament el favorit. Tanmateix es va convocar un segon concurs només entre els finalistes. Clarà, que ja era un escultor de renom a París, es va sentir vexat per no haver-li ofert l’encàrrec a la primera, i es va negar a tornar-se a presentar. Entre els altres tres que ho van fer, el projecte de Borrell Nicolau i Pericas va ser donar guanyador. Els germans Miquel i Llucià Oslè, també finalistes, se’ls va encarregar els relleus del fris del monument. Finalment, el monument el van inaugurar Alfons XIII i Primo de Rivera el 1924, deu anys després d’haver començat les obres.

Sempre m’havia semblat que alguna cosa no acabava d’anar en aquell monument. Era això: feia gairebé cent anys que traspuava les vicissituds dels orígens que acabo de recordar. Les obres actuals està previst que durin un any. Aprofiteu per contemplar-ho perquè sembla que la ma de Christo hagi passat com l’ombra d’un àngel doblement justicier.



dijous, 14 de gener de 2021

Breu Història del Jazz I

Alguns lectors del Blog amants del jazz m’han preguntat més d’una vegada com era que aquest música no havia estat present mai a PROVA I ERROR. Per això he demanat a un bon amic i gran i coneixedor d’aquest gènere la seva docta col·laboració en un terreny en el que soc un perfecte ignorant.

En Josep Molins, bon amic, ha acceptat la proposta i ens prepararà una sèrie de posts, que publicarem els dijous, en els que seguint l’evolució de la historia del jazz ens indicarà els
enllaços (que estaran marcats en color) perquè els que ho desitgin puguin escoltar algunes de les peces i intèrprets més representatius. Veureu que donats els anys que tenen no són vídeos i només escoltareu la música, que és allò que realment més interessa.

Amb aquesta sèrie crec que els amants del jazz tenen l’oportunitat d’obtenir una visió panoràmica molt interessant de la seva historia; i els que no ho siguin potser s’hi aficionaran.


I New Orleans, el bressol del jazz

Tot amant del jazz sap que aquesta música o millor dit aquesta manera de interpretar música que, en definitiva, és el que realment és el  jazz, va néixer a Nova Orleans a començaments de segle. Concretament a les cases de tolerància que omplien Storyville, l`actual French Quarter, i de la mà de pianistes que eren quasi tots negres, simplement perquè sortien més barats.


Amb el temps aquests pianistes es van anar independitzant i creant  petits conjunts i orquestrines bàsicament  composades per un piano, una trompeta, un clarinet, un banjo i un washboard, o fusta de rentar, un instrument típicament  de Nova Orleans. Quan el 1917 la Marina va clausurar la majoria dels prostíbuls, el jazz se’n va anar a Chicago, on el 1926 Jelly Roll Morton va gravar amb la seva orquestra, els Hot Red Peppers, aquesta composició anomenada Dr.Jazz.

Jelly Roll era tot un tipus. Nascut a Nova Orleans, era un crioll i un  autèntic fatxenda. Jugador,  faldiller i estafador, però un gran pianista. Era tan cregut que deia que havia inventat la paraula "jazz" que ningú sap gaire bé que vol dir. El cas es que es feia dir Dr.Jazz  i d’aquí el títol  de la gravació, ben representativa de l`estil New Orleans"

 


dimecres, 13 de gener de 2021

La Pastisseria Canal

Aquest 2021 el radar gastronòmic es dedicarà a buscar obradors i botigues d’especial interès pels “foodies”, que diria algun repelent de la cuina postmoderna. I començarem pel dolç just ara que ens n’acabem de fer un tip entre tortells de reis, panettones nadalencs i torrons de tota mena (n’he menjat uns de xocolata amb xurros, però encara n’hi ha de més originals).

L’obrador en qüestió és el de la Pastisseria Canal, que té un parell de botigues a Barcelona i també, ja que en parlàvem, una xurreria al costat de l'establiment del carrer Muntaner ("Com a xurros", es diu). Just fa un parell de mesos que han celebrat els seus 50 anys. La van obrir dos germans de Puigreig (on van viure els meus avis, però això no ve al cas ara), en Xavier i la Maria Canal, el fill d’aquesta és qui continua el negoci, n’haureu sentit a parlar: en Lluís Estrada Canal és qui va guanyar el concurs del millor croisant de mantega de l’estat segons el gremi barceloní, en dos anys diferents.

La varietat dels productes que ens ofereixen és alta tant en dolç com en salat, de fet a en Xavier el dolç li agradava poc dolç, segons vaig llegir en una entrevista; però en destaca la qualitat i l’interès per millorar constantment, un exemple: en obrir la xurreria van anar a assessorar-se a la Fundació Alícia per fer una massa òptima. I res més, el millor és que us acosteu a comprar i a provar algun dels seus productes.





Pastisseria Canal
Muntaner, 566 i Calvet, 15

dimarts, 12 de gener de 2021

L' Estupidesa humana



Un dels pensadors que més ha reflexionat sobre l’estupidesa humana és Carlo Maria Cipolla. Aquest economista italià, a qui ja vaig coneixer els anys de la Facultat, va escriure cinc lleis infal·libles sobre l’estupidesa humana: 

Són aquestes i convé tenir-les ben presents, sobretot en aquests temps que corren:


diumenge, 10 de gener de 2021

L' Ària dels dilluns

Aquests dies que fa tan fred he pensat que podíem escoltar "Gute Nacht" un passatge del meravellós “Viatge d’hivern” de Schubert. I he trobat una versió excepcional de Thomas Quasthoff acompanyat al piano ni més ni menys que per Daniel Barenboim.

Quasthoff és un baix-baríton alemany nascut el 1959 i una de les víctimes de la talidomida que tants estralls va provocar aquells anys. Malgrat tot es va convertir en un dels millors cantants de la seva especialitat i destaca sobretot en el terreny del leader. Ara ho comprovareu.



dissabte, 9 de gener de 2021

Gebrada

El gener del 2017 també va fer força fred. I vaig tenir l’oportunitat de fotografiar la boira gebradora a la Terra Alta.

Ara, com que també estem passant una onada de fred, potser és el moment de tornar a veure aquelles fotos. Aquí les teniu i abrigueu-vos bé.

Clickeu a sobre per veure tota la sèrie



divendres, 8 de gener de 2021

Antidisturbios


Avui us proposo ANTIDISTURBIOS, una sèrie espanyola de MOVISTAR que tracta de la vida d'un equip de la Policia Nacional especialitzada en el control i la represió de disturbis. Són només sis capítols (sèrie curta com a mi m'agraden) però d'una gran intensitat amb violentes escenes de manifestacions i repressió policial. Alhora es descriuen els conflictes personals dels integrants de la patrulla i tot un seguit d'embolics i corrupteles que interfereixen la seva activitat.

Té alguns aspectes discutibles però trobo que la realització és molt bona i, encara que per sort no els conec, em sembla que retrata força bé l'ambient i la vida dels policies.


dijous, 7 de gener de 2021

L'Or Blau al Palau Robert

El Palau Robert, que acostuma a presentar sempre exposicions força interessants, ens ofereix ara l’OR BLAU, una mostra sobre l’aigua, un dels recursos naturals més preciosos que tan sovint malbaratem.

L’exposició, breu però molt ben plantejada, fa un recorregut sobre les característiques de l‘aigua on aprenem que de tota la que hi ha a la terra només un 3% es dolça i només un 0,007%  està disponible per als usos domèstics, agrícoles i industrials. També que el creixement exponencial de la població - de 1.860 milions el 1920 als 7.900 d’avui - pressiona tremendament les necessitats de l’or blau. Ens explica els principals usos i quantitats d’aigua que fem servir en la nostra vida diària i les formes de moderar aquests consums, els sistemes de tractament i reciclatges, etc, etc. En resum, una exposició de gran interès ciutadà.

I de passada podreu veure l'altra mostra que s'hi exposa  de la que ja vàrem parlar des d'aqueste pàgines fa unes setmanes "AIXAFEM EL FEIXISME" que és també  molt interessant.

Ja ho veieu, s'imposa una visita al Palau Robert!


dimecres, 6 de gener de 2021

La festa rave


Fa uns dies vaig penjar al Facebook un comentari sobre la maleïda festa Rave de Llinars del Vallès que ara reprodueixo aquí:

“I jo em pregunto. Com es possible que els mossos no estiguessin informats que s'anava a organitzar una festa per a un miler de ximples, en una nau d'aquestes dimensions amb el que una reunió així suposa de necessitat de desplaçar-hi equips de so, begudes, equipaments, etc. I sabent-ho, gràcies als serveis d'informació que haurien de tenir, el que calia era bloquejar les entrades i clausurar la nau abans de l'arribada de la gent. I no dir després que no es podia actuar per evitar mals majors. Em resulta francament incomprensible a més de indignant.
Encara que probablement, com diu l'adagi popular, sigui veritat que cada poble té els governants que es mereix penso que potser el nostre cas sigui una excepció a la regla...”

Avui l’Antoni Puigverd  publica a La Vanguardia un article sobre el tema que em sembla també interessant

NEGLIGENCIA PERSISTENTE


dimarts, 5 de gener de 2021

Dime quien soy


Aquesta és un serie de només vuit capítols que es pot veure a  MOVISTAR +. "Dime quien soy" és la història, basada en una novela del mateix títol de Julia Navarro, d'una noia de la burgesia madrilenya que a començaments dels anys 30 coneix un xicot revolucionari, que és de fet un espia soviètic. Per fugir amb ell es separa de la seva família, inclosa una criatura recent nascuda, i inicia un llarguísim periple que la portarà a intensses i dramàtiques aventures per mig món.

El guió és molt intens, l'ambientació extraordinària i les interpretacions magnífiques, en les que destaquesn el paper de la protagonista de Irene Escolar i Oriol Pla.

Molr recomanable.

diumenge, 3 de gener de 2021

L 'Ària del dilluns

L’altre dia, tot veient  la retransmissió d’un concert de Nadal des del teatre Bolchoi de Moscú, on per cert cantava de meravella als seus 79 anys en Plàcido Domingo amb la seva actual tesitura de baríton, vaig descobrir un tenor molt jove del que em sembla que en sentirem a parlar.

Es tracta del vasc Xavier Anduaga que té nomes 25 anys que va començar a cantar a l’Orfeón Donostiarra als set anys i que ara ja ho fa als gran escenaris i en companya de primeres figures com la Netrebko, en Beczala, o el mateix Domingo. L’escolareu en la interpretació d’Una furtiva lagrima” i podreu apreciar una magnifica veu i l’elegància del seu cant que promet un magnífic futur.



divendres, 1 de gener de 2021

Exposicions de fotografia a BCN


La Claudia Rius, cap de redacció del NÚVOL i responsable de la Secció de Cultura, ha escrit una article recomanant les 10 millors exposicions de fotografía que es poden veure aquests dies de vacances a Barcelona, de les quals ja n’haviem parlat en el moment de la seva inauguració. És un bon recull que us pot fer pasar molt bonees estones en aquests dies on són recomanables la tranquilitat i recolliment. Aquí el teniu.



El concert de Cap d'any

Avui, Cap d’any és el moment d’escoltar el concert de Viena. Enguany el dirigirà Ricardo Mutti però jo he pensat recordar-lo amb la Marxa Radetzky dirigida en aquest cas per Daniel Barenboim

Veureu que el que fa és donar una mostra de la seva qualitat humana, que la musical està més que demostrada!


Aprofito l'ocasió oper desitjar a tots el lectors un millor 2021!


dijous, 31 de desembre de 2020

Fotografiar la fraternitat


La parròquia de Santa Anna fa, des de fa anys, una tasca social molt intensa amb col·lectius desfavorits que troben allí aliments i escalf. La perodista Maria Contreras ha fet un seguiment d’algunes de les persones que reben aquest ajut i fin el 15 de gener exposa al mateix claustre de l’esglesia una mostra del reportatge.

Aquí teniu la crónica que vaig escriure pel NÚVOL.


dimecres, 30 de desembre de 2020

CURARTE


En Tino Soriano, un excel·lent fotògraf català de qui ja hem parlat altres vegades al Blog, acaba de publicar un llibre magnífic, CURARTE, dedicat al seu seguiment de més de quaranta anys del món de la Sanitat. 

Aqui us deixo l'enllç a la crònica que li vaig dedicar al NÚVOL.


dimarts, 29 de desembre de 2020

William Kentridge al CCCB

Al CCCB fan una exposició que no us podeu perdre de cap manera. Es tracta de l’obra de l’artista sud-africà William Kentridge que, a través del dibuix, l’animació i el cinema ha construït una obra personalíssima i de gran interès.

S’hi poden veure 11 de les seves projeccions de cinema més emblemàtiques que construeix a partir de múltiples dibuixos combinats a l’estil de les pel·lícules de dibuixos animats. També una llarga sèrie de grans tapissos i finalment mostres dels dibuixos que serveixen de base a les filmacions que haureu vist. També s’hi poden veure un parell d’entrevistes amb l’artista i finalment una impactant instal·lació audiovisual d’enormes dimensions. L’exposició dura fins al mes de febrer del 2021 però ull que la instal·lació marxarà abans , el 12 de gener perquè s’instal·larà a la Fundació Sorigué de Balaguer.

Una recomanació. Aneu amb temps i sense presses perquè la cosa requereix com a mínim un parell d’hores. aquí teniu una petita mostra de les creacions de Kentridge.



dijous, 24 de desembre de 2020

L'Ària dels dilluns

Cada any per aquestes dates anàvem a escoltar l’oratori El Messies de Haendel participatiu al Palau. Des de fa un parell d’anys la Caixa va deixar d’esponsoritzar la iniciativa a Barcelona. Afortunadament, però, els cantaires més fidels es varen auto organitzar i els concerts varen continuar, aquest cop a l’Auditori. Recordo amb emoció el de l’any 2018 al que vàrem assistir.

Cada any, també per aquestes dates, proposo un breu fragment del Messies al Blog i seguiré la tradició. Però aquesta vegada hi afegiré l’enllaç a un enregistrament que els mateixos cantaires han produït en el que, els que tinguin temps i ganes, poden escoltar durant uns 45 minuts alguns dels principals fragments de la seva actuació de l’any passat. L’enregistrament està acompanyat per unes magnífiques explicacions del crític musical Joan Vives i d'unes filmacions molt encertades de paisatges que acompanyen al música. El trobareu en aquest enllaç: https://youtu.be/721kRfxs0rk

Bon Messies, malgrat tot, amb aquest eufòric "For un to us a child is given"





La Nit de Nadal

 



Avui és la Nit de Nadal i enguany malgrat les penoses circumstàncies que travessem, repetiré, com s'escau, la tradició amb aquest Post. Jo, que vaig néixer un 25 de Desembre, tinc un costum, que faig extensiu als lectors del Blog.

Primer llegeixo algun fragment del magistral "Poema de Nadal" de Josep M de Sagarra. Enguany us proposo que n'escolteu un fragment molt breu que recita per tots nosaltres l'Imma Colomer.

   
Després escolto una nadala musical preciosa, “Simfonia nº 1 D’un matí, d’una nit de Nadal”, que Pau Riba va incloure en el ja mític disc DIOPTRIA. Poètica, tendra, intencionada, nostàlgica, trobo que aquesta cançó ens transporta a Nadals ja molt antics.

Aquí teniu la cançó de Pau Riba.


dimecres, 23 de desembre de 2020

El Blog us felicita les festes

Com cada any tots els col·laboradors del Blog volem felicitar les festes als nostres lectors. I ho farem un cop més amb el nostre tarjetó tradicional.

Que el 2021 ens permeti recuperar els nostres hàbits i deixem enrera aquest malson que encara ens atenalla.



dimarts, 22 de desembre de 2020

El polsim màgic

Un conte d'en Jordi Cuixart, recitat per en Pau Riba i musicat per l'Orquestra Fireluche, que expressa els millors desitjos que tan de bo fossin només una mica possibles.



El Parc de la Ciutadella


El Parc de la Ciutadella no és tan sols el parc més antic de la ciutat de Barcelona sinó que es tracta d'un lloc carregat d'història i significat. 
Com indica el seu nom, el parc va néixer en l'espai on hi havia hagut l'antiga fortalesa ("Ciutadella") que l'Estat Espanyol va construir en el marc de la repressió que es va dur a terme un cop va acabar la Guerra de Successió.

L'enderroc de la Ciutadella es va decretar arrel de la Revolució de Setembre de 1868 que va derogar la monarquia i establir la República. El solar de la Ciutadella es va cedir a la ciutat l'any 1869 per fer-hi un parc públic que va començar a construir-se l'any 1873, sota la direcció del mestre d'obres Josep Fontseré, en una època en la que Barcelona tenia un creixement important, ja que havia enderrocat recentment les seves muralles i havia aprovat el pla Cerdà, que estava impulsant la construcció de l'Eixample. De la Ciutadella  original s'ha conservat l'Arsenal, actualment seu del Parlament de Catalunya, la Capella, actualment Parròquia Castrense, i el Palau del Governador, actualment l'Institut d'Ensenyament Secundari Jacint Verdaguer.

 

Des del moment de la seva creació el Parc de la Ciutadella va incloure elements de referència culturals, com les estàtues d'alguns prohoms catalans, entre els quals Aribau.

 

Un factor que va incidir força en la història primerenca del Parc va ser que el 1888 va celebrar-se a la ciutat de Barcelona una Exposició Universal que va tenir lloc de forma primordial dins del Parc. L'Exposició va aprofitar alguns dels edificis que hi havia al Parc provinents de l'antiga Ciutadella i en va fer construir o promoure l'acabament d'altres de nous, alguns dels quals van ser efímers i enderrocats en acabar l'Exposició, o alguns anys més tard, i d'altres han continuat fins als nostres dies, com el Castell dels Tres Dragons, obra de Domènec i Muntaner, que va ser el restaurant de l'Exposició.

 

Per actuar d'entrada al recinte de l'Exposició es va construir l'Arc del Triomf, que conjuntament amb d'altres elements de referència que també es van construir en aquell moment, com el Monument a Colom, van voler realçar la imatge de la ciutat per als visitants a l'Exposició.

 

L'espai alliberat per la Ciutadella va permetre també la construcció del Mercat del Born, obra del mateix Josep Fontseré, que després de diverses vicissituds ha esdevingut un espai de Memòria Històrica que permet veure restes de les cases derruïdes amb ocasió de la construcció de la Ciutadella i ens permet copsar millor la dimensió històrica dels fets que van portar al naixement del Parc.

 

El Parc neix en un moment en què Barcelona alhora que creix, potencia el seu caràcter de ciutat industrial  i veu en el Parc la doble oportunitat d'oferir a la ciutadania un espai per fer divulgació científica, alhora que disposar de relax, esbarjo i contacte amb la natura. Per dur a terme aquesta divulgació científica va ser crucial el llegat econòmic i la donació de les seves col·leccions que va realitzar el 1878 el comerciant català Francesc Martorell, que va permetre la creació del Museu Martorell, de factura neoclàssica, ubicat al bell mig del Parc, que va esdevenir museu d'Arqueologia i Ciències Naturals.

 

Amb els creixement dels anys, el contingut del Museu Martorell va haver de dividir-se en diferents seus. Així, el Museu Martorell va esdevenir Museu de Geologia, mentre el Castell dels 3 Dragons va esdevenir Museu de Zoologia.

 

L'any 2010 una part important dels fons del Museu Martorell i del Castell dels 3 Dragons es van traslladar al Museu Blau, dins un procés d'integració en el Museu de Ciències Naturals de Barcelona. El Castell dels Tres Dragons ha esdevingut la seu científica del Museu, incloent un Laboratori de la Natura. El Museu Martorell, considerat seu històrica del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, inclourà en un futur un espai de reflexió sobre la història de la cultura científica a la ciutat de Barcelona.

 

De forma similar, dins del Parc de la Ciutadella podeu trobar d'altres elements que van disposar-s'hi per potenciar la seva dimensió d'espai d'acostament al món de la ciència i la natura. Així, l'Umbracle o l'Hivernacle, pensats per acollir espècies vegetals que requereixen un entorn controlat, el Mamut, que ens acosta als animals ja extingits o la Cascada, que pretén  acollir elements del món aquàtic, prop de la qual hi ha la Glorieta de la Transsexual Glòria, Glorieta Musical, el nom de la qual rememora la persona que hi va morir assassinada l'any 1991.

 

També dins l'espai de l'antiga Ciutadella trobem el Parc Zoològic, construït a partir de la col·lecció privada que Lluís Martí i Codolar tenia a la Granja Vella d'Horta, que l'Ajuntament de Barcelona va adquirir el 1892.

 

No menys important és el significat que en el Parc han tingut i tenen els àmbits de l'Art i la Política. Així, a més de les diferents estàtues disposades dins el Parc, l'edifici que havia sigut Arsenal de la Ciutadella, l'any 1900 va esdevenir Museu Municipal d'Art Decoratiu i Arqueològic de Barcelona i el 1932 va acollir  el Parlament de Catalunya, després de la proclamació de la Segona Repúplica. Amb la instauració del franquisme, després d'uns anys destinat a fins militars, el 1945 s'hi va disposar el Museu d'Art Modern de Catalunya, i el 1977 amb l'arribada de la democràcia, va tornar a ser la seu del Parlament de Catalunya que segueix essent en l'actualitat, mentre el Museu d'Art Modern s'integrava al MNAC, a Montjuïc.

 

Com veiem, quan anem al Parc de la Ciutadella, a més d'oportunitat d'esbarjo i accés directe a la natura, tenim l'oportunitat d'establir contacte amb la seva dimensió científica i amb la nostra història, i és que cadascun dels edificis que conté o dels elements naturals, estàtues i espais que hi ha alberguen moltes peces de la nostra memòria.


 Si voleu veure algunes imatges de la nostra vista al parc clickeu la imatge següent



Per  a més informació:

Web "El Parc de la Ciutadella" de l'Ajuntament de Barcelona.

Llibre: El Parc de la Ciutadella. Una visió històrica. Manuel Arranz, Ramon Grau, Marina López. Ajuntament de Barcelona. L'Avenç. 1984.