dijous, 25 de febrer de 2021

Breu història del Jazz VII

 VII Duke Ellington

Duke Ellington, pianista, director d'orquestra i sobretot un gran i prolífic compositor és sens dubte una de les figures capitals del jazz. De família acomodada i amb una gran cultura es va atrevir amb altres tipus de música, fins i tot amb la música sacra, doncs era un home profundament religiós. Va  oferir un concert  memorable ara fa vint i cinc anys a Santa Maria del Mar amb la Coral Sant Jordi.

                                                                               

Duke Ellington no es va prodigar massa com a pianista i els seus amics en un cert moment li van haver de demanar que actués més sovint. A partir sobretot dels anys 40 va formar varies orquestres a les que va incorporar alguns dels millors solistes de la època, entre altres, el saxo alt Johnny Hodges, el trompeta Cootie Williams i el baix Jimmy Blanton. Va composar tant, que al final qui no havia tocat amb ell tocava les seves composicions. Les  trobades amb Louis Armstrong, Coleman Hawkins, el rei del saxo tenor i John Coltrane, un músic absolutament innovador del que parlarem en un altre moment, interpretant les seves composicions, van donar lloc a les gravacions esplèndides com aquesta “In a sentimental mood”.  He afegit una  composició, "Blues for New Orleans" en la qual toca Johnny Hodges, que per cert va morir pocs dies després de la gravació.  



dimecres, 24 de febrer de 2021

Un clam per la concordia

L'irrespirable clima polític que estem vivint darrerament m'ha impulsat a escriure una nota que he publicat al NÚVOL demanant a la classe política que tracti d'actuar amb un esprit de major concòrdia. Aquí la podeu llegir.


dimarts, 23 de febrer de 2021

Solitud a Stromboli


El 10 de març de l’any passat, tot just pocs dies abans de la proclamació del primer estat d’alarma i de l’inici d’aquesta llarga pandèmia, vam parlar-vos al bloc de l’estrena al TNC del muntatge teatral “Solitud”. L’adaptació de la novel·la de Víctor Català va acabar cancel·lant-se pocs dies després de l’estrena, però s’ha pogut recuperar finalment aquesta temporada. Associat a aquell muntatge, el TNC n’havia programat un altre del que també us parlàvem en aquella ocasió, “Solitud a Stromboli. Somnis, Signes i Símbols”, que malauradament no va arribar a estrenar-se. La bona notícia és que ara sí que ho ha fet i per partida doble, de manera virtual al TNC (podeu comprar entrada i visionar-lo a la web del teatre) i de manera presencial a la barcelonina SALA ÀTRIUM del 3 al 21 del proper mes de març. 

“Solitud a Stromboli” és un monòleg protagonitzat per l’actriu Fina Rius i dirigit per la nostra companya Imma Colomer. El text de Núria Casado Gual es construeix a partir d’un estudi literari que Rosa Delor va fer de la influència de la novel·la de Víctor Català sobre la pel·lícula de Roberto Rossellini. Plantejat com si es tractés d’una conferència en un congrés de literatura, el que ens proposa l'autora és un joc teatral en diverses capes perquè d’una banda descobrirem la relació entre les dues obres, la literària i la cinematogràfica, però també anirem descobrint ponts entre la creació artística i l’activitat investigadora; entre els conflictes de les protagonistes de la novel·la i la peli, la Mila i la Karin, i els de la filòloga que dicta la conferència. És un espectacle diferent i suggeridor, amb una gran interpretació de Fina Rius, que val la pena no deixar-se perdre. Tornar al teatre és possible. I ho trobàvem a faltar.


Fina Rius

diumenge, 21 de febrer de 2021

L'Òpera dels dilluns

Avui escoltarem una peça cantada a duo per dos tipus veus molt singulars. La d’un contratenor - el registre més agut de veu masculina - que fa parella amb una contralt - el mes greu de la femenina.

La veu de contralt és una veu natural i en canvi la del contratenor és un registre artificiós, també anomenat en falset, que utilitza només una part de les cordes vocals (falses, diuen alguns) que requereix una tècnica i preparació molt especial.  Les dues veus varen ser molt utilitzades per la música barroca i la major difusió d’aquesta en els darrers temps ha fet que s’escoltin cada dia amb més freqüència.

Cantaran Philippe Jaroussky, un dels contratenors més populars dels darrers anys, i Nathalie Stutzmann, una brillant contralt francesa que és també directora d'orquestra. Interpreten el mervellós duet "Son nata a lagrimar" de l'òpera Juli Cesar de G.F.Haendel. Si algú està interessat en altres interpretacions trobarà diversos entregistraments a You tube i particularment una versió del Stabat Mater de Pergolesi interpretat per Jaroussky i dirigit per Stutzmann que em sembla magnífic 



Paisatge després de la batalla

Aquest diumenge al matí he anat a passejar pel Passeig de Gràcia i m'he trobat amb aquest pasisatge després de la batalla

Clickeu a sobre per veure tota la sèrie



divendres, 19 de febrer de 2021

El imputado de la habitacion 2806

Estem davant d'una sèrie reportatge que ens explica en quatre capítols la impactant història de la caiguda per abusos sexuals de Dominique Strauss-Khan, un brillant poític francès que era el President del FMI.

Membre del Partit socalista francès i antic ministre d'economia se'l donava  gairebé com a segur guanyador de les eleccions presidencials a França el 2011 quan es va produir una denuncia i la seva detenció a Nova York acusat d'abusos sexuals per una  cambrera negra en un luxós hotel a Nova York.

 Arrestat i jutjat no va arrribar a entrar a la presó però aquest fet i altres denúncies que varen apareixer arran de la primera varen arruinar definitivament la seva brillant carrera política.

La sèrie de quatre episodis resulta molt recomanable i es pot veure a Netflix.



dijous, 18 de febrer de 2021

Breu història del Jazz VI

VI Les orquestres de l’època swing. Fats Waller. Benny Goodman



Entre el grups destacats de l'època clàssica, figura també el liderat per el pianista Fats Waller, el rei del piano "stride",  una forma de tocar en la qual la mà esquerra fa grans salts a una banda i l'altre  del teclat amb els acords, mentre la dreta desgrana la melodia. Fats Waller a més d`un gran músic, va ser un gran showman, un home gras, jovial i una mica histriònic cantant. Escolteu-lo a  "Baby Brown" i a “After you`ve Gone" en plan solista.

                                                                   

I ara podem passar a les grans orquestres dels 40. Per exemple, la del clarinetista blanc Benny Goodman, en la que, a més d`ell,  hi havia dos solistes excepcionals, el pianista Teddy Wilson, el millor de la seva època, i el vibrafonista Lionel Hampton. Aquesta orquestra va fer un concert  històric el 1938 al Carnegie Hall, del que us poso "Honeysuckle Rose". Es una mica llarga, però una meravella, escolteu-la tota. I de propina una gravació d`un sextet del propi Benny Goodman en la que podreu escoltar- lo amb en  Lionel Hampton i amb el guitarra Charlie Christian, que s`hi va afegir.

 

dimecres, 17 de febrer de 2021

Gris és el color...

Senyor editor, 

Ja fa unes quantes setmanes que no li he escrit; pot ser que el desconcert general amb que passem els dies m'ha arrossegat a una certa apatia davant el que podria fer. Tenir la sensació que una bona part del que ens envolta es troba aturat exerceix un cert fre als estímuls. La activitat social restringida em fa sentir que el meu voltant es mou a càmera lenta. Jo també visc a càmera lenta. No es que em mogui més a poc a poc, és que gairebé cada dia la meva actitud ha esdevingut més parsimoniosa i, en tot cas, contemplativa. Potser és la manera d’afrontar l’imprevisible que pot ser l’endemà. 

Dins l’entorn familiar, el veïnat, la escola, els amics, la feina, vivim assetjats per l’amenaça d’un indesitjable positiu, que converteix en negatius tot un seguit de dies. Passem les setmanes escoltant com pugem fins el pic i després com es dobleguen les corbes, intentant mantenir una distància que sempre hauria de ser segura, amagant darrera un drap qualsevol expressivitat facial, a la recerca d’esperances efímeres de conscienciació, protecció i vacunació, que ens treguin d’aquest bucle. Des de casa meva puc veure tant Montjuic com Collserola, avui totes dues estan força emboirades. Igual que el meu cap?  Es veuen molt grises. Serà el color de la futura normalitat? 


dimarts, 16 de febrer de 2021

Coses que no entenc (o sí) LX

. Que un cantant pugi ser empresonat per unes cançons en les que denuncia la corrupció del Rei Joan Carles i la monarquia espanyola.

. Que es pugui declarar innocent la Sra. Cifuentes alhora que es condemna les persones que varen falsejar les notes i els exàmens del seu Master. D’això se’n diu matar al mensajero...

. Que la fiscalia condicioni la política d’un Govern socialista, que diu vol trobar solucions al conflicte català, i insisteixi novament a impedir el tercer grau pels presos polítics.

. Que els grups d’extrema dreta, puguin fer impunement tota mena d’actes, com el recent al cementiri de l’Almudena, dient sense cap limitació entre d’altres disbarats que “el fascismo és diversión” o que “El enemigo siempre va a ser el mismo aunque con distintas máscaras: el judío… El judío es el culpable y la división azul luchó por ello”. “Ser español es de las pocas cosas serias que se puede ser en esta vida”

. Que els TSJ de les diferents autonomies segueixin dictant sentències que invaliden o esmenen les mesures de caràcter estrictament sanitari dictades per les autoritats polítiques.

. Que EROSKI hagi estat condemnada a una multa de 150.000 € per filtrar el vídeo (que tots varem veure per televisió) en el que apareix Cifuentes retinguda per la seguretat de l'establiment per emportar-se els dos ja famosos pots de crema


Amistats d’infància


L’estatunidenc Colson Whitehead ha aconseguit guanyar per segon cop el premi Pulirtzer amb “Els nois de la Nickel” (Edicions del Periscopi/Literatura Random House), una esplèndida ficció escrita a partir de fets reals de nens desapareguts a un reformatori de Florida als anys 60. Hi podem trobar, a més de molt bona literatura, un retrat tant del racisme com dels moviments contra el racisme, amb Martin Luther King com a referència i, sobretot, una història d’amistat a prova de bombes com a element de resiliència davant de la crueltat infinita dels vetlladors del centre on es produeixen abusos infinits.

El barceloní Miqui Otero ens ofereix a “Simón” (Blackie Books) la història de dos cosins amb una relació asimètrica i variable al llarg dels anys, amb el barri de Sant Antoni com escenari i amb un conjunt de dones de diferents edats marcant la configuració de les personalitats dels protagonistes.

També l’amistat entre dos nens és l’eix a partir del qual Antonio Muñoz Molina publica el conte llarg “El miedo de los niños” (Seix Barral), que compta amb unes il·lustracions immillorables de la jove dibuixant andalusa María Rosa Aránega. Les pors infantils es combinen amb la solidaritat entre els nens i uns fets terribles que l’escriptor va desvetllant  lentament.

Ja sabeu per altres posts que m’agraden molt les novel·les de José Ovejero. A “Humo” (Galaxia Gutenberg) canvia amb èxit de registre i aconsegueix elaborar un retrat distòpic de la relació entre una dona i un nen que intenten sobreviure en un entorn duríssim de por i necessitat.



diumenge, 14 de febrer de 2021

L'Òpera dels dilluns

Fa unes setmanes va actuar al Palau el contratenor de moda, el polonès Jakub Józef Orliński.

Molt jove i tot un adonis té una veu preciosa. La seva faceta de ballarí de breakdance i cantant de composicions modernes l’han fet molt popular els darrers anys.

L’escoltarem en "Lusinghiera mia speranza", una ària de l’òpera Agrippina de Haendel, acompanyat per l’orquestra barroca “Il pomo d’oro” amb la que treballa habitualment.


Eleccions i reflexió

 Ja feia temps que El Roto no ens visitava. Avui ho fa una altra vegada amb motiu de les eleccions!


divendres, 12 de febrer de 2021

"El cantir" de Felícia Fuster

Enguany es celebra el centenari del naixement de la poetessa i pintora Felícia Fuster i Viladecans  que va néixer a La Barceloneta i va viure des del 1951 a París fins la seva mort el 2012. Podeu trobar una informació més completa de la seva biografia a la pàgina web de la seva Fundació

L’Imma ens recita avui "El cantir", un dels seus poemes




dijous, 11 de febrer de 2021

Breu Història del Jazz V

 V  El jazz a Europa, el quintet del Hot Club de França


La irrupció  de Louis Armstrong al panorama jazzístic marca el començament del que s`ha denominat l'època clàssica del jazz, l`edat d`or, que dura aproximadament fins el 1945. Apareixen grans orquestres, com les dels pianistes Count Basie, i Duke Ellington o la del clarinetista Benny Goodman  (la primera orquestra blanca de nivell) en les que toquen en un moment o altre quasi tots els grans noms de la època. Però al costat d`aquests grans grups  de 15 o 20 músics, es formen altres conjunts més petits però de gran qualitat. I no solament als Estats Units.

                                                   
 

El jazz ha arribat a Europa i el 1934 es crea a Paris de la mà del violinista Stephane Grappelli i el guitarrista Django Reinhardt, el quintet del Hot Club de France que té immediatament un èxit apoteòsic. Es una delícia escoltar-los, perquè tots dos són veritablement uns mestres dels seus respectius instruments i han assimilat perfectament l'essència del jazz, el swing. I els dos son blancs i europeus, per a que alguns diguin que el jazz només és una música dels negres americans. Afegiré que a partir de 1970, Grappelli  que va viure fins als 90 anys, va tocar tres o quatre cops a Barcelona i el vaig poder escoltar en directe.

Escolteu si us plau la magnìfica interpretació de “J`attendrais", la guitarra de Django a "The sheik of Araby " (anys 30 ) i a Grappelli molt més tard ja de gran tocant “Jalousie” entre altres amb Yehudi Menuhin! 

 

dimecres, 10 de febrer de 2021

La venus negra


La casualitat, i les xarxes, han fer que hagi retrobat un antic company de curs del batxillerat del Milà i Fontanals, 53 anys després de deixar l’Institut. Es tracta de Josep Lorman i fa uns dies ens vàrem retrobar per fer un vermut a les hores permeses pel règim que imposa la pandèmia.

Doncs resulta que en Lorman és escriptor amb una llarga carrera de guionista, literatura juvenil i novel·la. La trobada va ser necessàriament nostàlgica però alhora molt interessant i fructífera, com veureu. Vàrem intercanviar records, vivències i fins i tot uns llibres. Jo li vaig donar el meu darrer de fotografia i ell una novel·la publicada el 2014,  “La venus negra”.

I el cert és que em va atrapar des del primer moment i me la vaig empassar, literalment,  en quatre dies. És una història sentimental d’un home que té unes relacions familiars molt complicades, sobretot amb les seves parelles. Això el porta establir-ne una més amb una dona negra que coneix en un viatge turístic a Burkina Fasso. Aquesta vegada les conseqüències resulten molt més greus que acaben portant-lo a la presó. Això és el que en David, que així es diu l’home ens explica en un recorregut ple d’incidències que no pots deixar. Tant ell com la resta dels personatges estan molt ben dibuixats i resulten singulars però alhora creïbles. L’estructura del relat funciona molt bé i la prosa resulta rica però fluida i es deixa llegir amb extrema facilitat. En resum un llibre molt recomanable. Com que ja fa temps que es va publicar ja no es troba ales llibreries però en el context digital en que ens movem el trobareu fàcilment per internet i 17 € a Amazon o la Casa del Libro.


Fotografia amb un somriure

El prestigiós fotògraf Tino Soriano, del que ja hem parlat diverses vegades des d'aquestes pàgines, acaba de publicar un llibre  de divulgació fotografica  "Fotografia con una sonrisa",  molt original i interessant.

Pels aficionats que vulguin coneixer la seva aproximació al fet i la pràctica fotogràfica aquí teniu la crònica que vaig escriure pel NÚVOL.


dimarts, 9 de febrer de 2021

Xarcuteries Margarit


Dolors Rafa
va enviudar durant la guerra civil i a Olesa de Montserrat, on vivia, hi predominaven les empreses del tèxtil i ella, que venia de família de cansaladers, va decidir baixar a Barcelona amb els seus dos fills a guanyar-se la vida, posant una parada al mercat de Sarrià, era l’any 1945.

El primogènit, Benet Margarit, comença ja produir els seus propis embotits en una botiga que obre el 1950. Actualment aquest negoci familiar disposa de sis establiments i hi treballen els seus cinc fills. En Josep Margarit, distingit per la Generalitat de Catalunya amb el guardó de mestre artesà experimenta amb noves creacions adaptades als nous temps, desgreixant el què ho és massa, provant diverses combinacions i productes diferents a la recerca de la màxima qualitat. Com altres xarcuteries ofereixen també menjar preparat, però en aquest cas l’oferta inclou plats de carn i peix cuinats a baixa temperatura o de verdures al vapor i embassats al buit, el què els hi dóna un valor afegit en el marc de la cuina saludable. No només són innovadors en l’oferta de productes sinó també en la forma de comercialitzar-los: a banda de les xarxes socials habituals, podeu conèixer el que fan a l’obrador o a la cuina, i adquirir-ho, a través de la seva pròpia “app”! Baixeu-vos-la i a gaudir!

Les botigues:
A Barcelona:
Mercat de Sarrià, parada 61
Caponata, 12
Cornet i Mas, 63,
Benet Mateu, 52
Manel Girona, 53

A Olesa de Montserrat
Joan Coca i Grau, 5 


dilluns, 8 de febrer de 2021

Restauradors Km-0

El passat divuit de gener el col·lectiu de Restauradors Km-0 va fer una performace a la plaça de Sant Jaume per demanar ajudes i mesures.  Després de parar unes taules al mig de la plaça amb plats, copes i coberts el President del grup va llegir un manifest en el que el demanava  amb un to enèrgic però correcte ajudes per un tipus  de negoci especialment afectat per les mesures restrictives, sobretot després dels tancaments perimetrals municipals.
Després varen aparèixer quatre figurants amb mascaretes de polítics - Illa, Vergés, Aragonès i Sánchez - que varen de fer petar uns globus situats sobre un taüt i tot seguit 
llençaren a terra i trencaren els plats mentre cridaven els conceptes que hi havia escrits. 
Aquí teniu un breu reportatge fotogràfic de l’acte.

Clickeu a sobre per veure tot el reportatge


diumenge, 7 de febrer de 2021

L' Ària dels dilluns

Aquests dies es representa al Liceu els Contes de Hoffmann , d'Offenbach. És una òpera en tres parts molt vistosa i representada i que té diferenst passatges emblemàtics.

Nosaltres escoltarem avui la famosa Barcarola interpretada per dos veus d'excepcio la de la mezzo Elina Garanka i la de la soprano Anna Netrebko, les dues força asídues al nostre Blog 



divendres, 5 de febrer de 2021

En memòria de Jordi Fàbregas

El passat 20 de gener malauradament ens va deixar en Jordi Fàbregas.

Molts el coneixíeu per ser un dels més grans impulsors de la música d’arrel del nostre país, extensament reconegut i premiat. Jo també, però sobretot el coneixia com el pare del Pol i el Boi i el company de la Lola. Ens solíem trobar pel carrer a Gràcia, a prop de casa i del CAT (Centre Artesà Tradicionàrius) i era una petita ocasió per intercanviar una càlida salutació i un somriure, darrerament sota la mascareta és clar. Eren trobades més breus del que hagués volgut, les presses sempre ens empenyen a uns i altres. En una d’elles comentàvem la casualitat que el meu fill, ara vagi a la mateixa escola bressol que el Pol, i que va ser el primer punt de trobada de les nostres famílies. Allí canviaven bolquers colze a colze amb la meva mare i ell solia anar-hi a cantar a les trobades i festes escolars, no només a La Fontana, al Reina Violant també.

La seva mort em duu a recordar moments compartits també al cau, el Pere Rosselló. El recordo a les sortides de pares o a les festes del solstici d’hivern mans a la guitarra i fent-nos cantar a tots. Sé que ell i la Lola encara ara formaven part de la primera unitat de Ietis, “el grup de pares”. Crec que ja no estaven ni tan sols vinculats pròpiament al cau, malgrat això seguien tenint aquest sentiment de pertinença a la unitat i buscaven una o altra excusa per a fer una trobada mensual.

És estranya aquesta sensació de pertinença, un sentiment que íntimament et fa sentir a prop de persones malgrat que no hi tinguis un contacte tan estret ni freqüent com voldries. Una mica com una família sense lligams de sang i així m’agrada pensar en ell.

Descansa en pau Jordi ara a prop del Boi podeu tornar a fer música junts, i si us el trobeu, saludeu al meu pare.

Núria Piera Trilla

Escoltem-lo cantar un cop més.


dijous, 4 de febrer de 2021

Breu Història del Jazz IV

 IV Louis Armstrong, primera etapa


Cap al 1925, Louis Armstrong va deixar l`orquestra de King Oliver i després d'una breu estada a la de Fletcher Henderson va formar el seu propi conjunt, el Hot Five, al que poc desprès hi va afegir dos músics més i va convertir en el Hot Seven. Les gravacions d`aquests dos grups, especialment durant els anys 1926-1934, son antològiques i han aconseguit la immortalitat en el regne del jazz. En elles, Armstrong  desplega a més d`un  absolut domini de la trompeta, la seva única i personal forma de cantar, utilitzant el "scat", que consisteix en substituir les paraules per síl·labes sense significat que segueixen  la melodia. La influència d`aquestes gravacions sobre els músics del moment i posteriors, especialment sobre els trompetistes, així com l'acollida del públic, li van valdre a Armstrong ser considerat el rei del jazz.


                                      Louis Amstrong

Posteriorment, va seguir sent un gran intèrpret, (va tocar fins que  va morir el 1971) i com acostuma a passar amb els artistes consagrats,  la seva popularitat va créixer exponencialment, però potser sense mostrar la creativitat dels anys inicials. No obstant, el 1947 va formar els All Stars, probablement el  conjunt de jazz més conegut de la història,  amb el qual va actuar per tot el món i va tornar a oferir interpretacions formidables. Però d'això en parlarem més endavant.

Escolteu, si us plau  "Stardust" (1931)  "Lazy river" (1931) "Some sweet days" (1933)  "Gully Low Blues" (1928)


dimecres, 3 de febrer de 2021

El Parc del laberint d'Horta


El Parc del Laberint d'Horta, a més de ser un lloc de gran bellesa i força enigmàtic és un lloc carregat d'història. És l'obra d'un avi i del seu nét, que hi van reflectir les seves diferents personalitats, que es corresponien amb dos temps diferents de la societat.

El Parc el va crear Joan Antoni Desvalls, marquès de Llupià, dins d'una finca de grans dimensions, que ara anomenaríem "de segona residència", a Horta, a partir de l'any 1791. Horta era, en aquella època, un municipi independent, i diverses famílies benestants de Barcelona hi anaven a estiuejar. Dins el Parc, que va encarregar a l'arquitecte italià Domenico Bagutti, Joan Antoni Desvalls hi va reflectir la seva personalitat d'home il·lustrat, interessat per tots els àmbits del coneixement, donant lloc a un jardí neoclàssic, en el que diversos espais enjardinats cadascun amb el seu estil, condueixen al Laberint pròpiament dit, a la sortida del qual els temples de Danai i Ariadna ens donen la benvinguda al Pavelló Neoclàssic, i al gran safareig / piscina que actua de dispensador d'aigua per tot el jardí, i des d'on es gaudeix una vista impressionant de tot el conjunt.

Dues generacions més tard, el nét del creador del Parc, Joaquim Desvalls, va crear una extensió del Parc reflectint l'esperit romàntic que en aquell moment hi havia a la societat. En aquesta parc del Parc, que inclou un canal romàntic, s'intenta deixar més lliure a la natura, contrastant amb la part neoclàssica del jardí en la que la ma de l'home intenta obtenir la bellesa d'una forma més controlada. Unes dècades més tard, ja tocant el 1970, els hereus dels creadors del Parc van vendre la finca a l'Ajuntament de Barcelona, que la va convertir en Parc públic. 


 La visita al Parc del Laberint, com podeu constatar a l'esquema de la figura anterior, ens ofereix, per la seva diversitat vegetal i d'estils i els nombrosos punts d'interès existents, una magnífica oportunitat de gaudi i esbarjo, alhora que ens permet, durant el recorregut pel Laberint pròpiament dit, sentir-nos com Teseu quan recorria el Laberint a Creta a la cerca del Minotaure per alliberar el poble d'Atenas de la dura penyora de dur a una mort segura catorze joves cada any d'acord amb el dur càstig imposat pel rei cretenc Minos.

Perquè aneu fent boca, podeu veure aquí algunes fotografies del Parc fetes per l'editor del blog, Josep Maria Cortina.

Per saber-ne més:

Parc del Laberint d'Horta. Què pots fer a Barcelona. Ajuntament de Barcelona.

Guia "El Laberint d'Horta". Patricia Gabancho. Parcs i Jardins de Barcelona. Ajuntament de Barcelona.

Parc del Laberint d'Horta. Viquipèdia.

El Laberinto del Minotauro. Col·lecció "Mitologia clàssica", actualment en venda als quioscs junt amb el diari "La Vanguardia".

Clickeu a sobre per veure el reportatge complert


dimarts, 2 de febrer de 2021

Els murals de la Model

Ja fa un temps que s’ha començat a treballar en el projecte de remodelació del recinte de la model, després de molts mesos de treballs per decidir-ne el seus usos.  Una feina en la que va participar molt activament el nostre amic i company, l’arquitecte Toni Teignier, que malauradament va traspassar fa uns mesos.

Fa ja un temps vaig publicar un reportatge fotogràfic en blanc i negre de l’interior de la presó que podeu veure en aquest enllaç: La presó MODEL

L’altre dia, tot passejant pels voltants del recinte em vaig fixar, en canvi, en les magnífiques pintures murals amb els que es va celebrar el final de la vida activa del recinte penitenciari. Són magnífiques i aquí en teniu unes quantes, algunes d’elles molt emotives.

Clickeu a sobre per veure el reportatge complert



diumenge, 31 de gener de 2021

L 'Aria dels dilluns

Fa unes setmanes va cantar al Palau en Javier Camarena, un dels tenors lleugers més apreciats del circuit. Després d’una seriosa afecció a les cordes vocals sembla, segons la crítica, que ha recuperat plenament les seves facultats

Nosaltres l’escoltarem avui cantant la famosa ària dels 9 dos de pit “Ah, més amis” de La fille du regiment de Donizzetti.



divendres, 29 de gener de 2021

"L'altra mirada de la recerca"

Al vestíbul del Palau Robert es presenta una exposició de fotografies científiques obtingudes a l’Institut de Recerca de la Vall d’Hebron (VHIR) que resulten espectaculars. Si passeu per allí no dubteu donar-hi un cop d’ull. És una mostra breu però molt impactant.

Aquí teniu la crònica que vaig escriure pel NÚVOL on trobareu una explicació més detallada i algunes de les imatges.



dijous, 28 de gener de 2021

Breu Història del Jazz III

 III  El jazz a Chicago

Com s’ha dit abans, a partir de 1920 el jazz se’n va a Chicago. En aquesta ciutat es formen varies orquestres, moltes d'elles amb músics de Nova Orleans. La més famosa es la del trompetista Joe King Oliver en la que aviat destaca un joveníssim trompeta anomenat Louis Armstrong, que es convertirà poc desprès en una figura capital en la evolució del panorama jazzístic. Però d`aquests anys hem de destacar també a Bessie Smith, probablement la millor cantant de blues de tots el temps.

 

  

He seleccionat també un tema de la orquestra de King Oliver, "Dippermouth Blues" de 1923, en la que ja tocaven Louis Armstrong i  i la pianista Lil Hardin, aleshores la seva esposa,  i un de Bessie Smith:  "Young Woman Blues", es presenta en dues versions, la de Bessie Smith i una segona interpretada per una cantant molt més moderna i menys famosa, Lavern Baker, que va aconseguir tenir en aquesta gravació un acompanyament excel·lent. Així podeu comparar. 


dimecres, 27 de gener de 2021

Obrador Xerigots: un dels pocs afinadors de formatges de Catalunya.


Avui us proposo un nou obrador, aquesta vegada de formatges, es tracta de l’obrador Xerigots, de Vilafranca del Penedès, propietat de la Gemma Urgell i en Jordi Bertran. Situat en un antic celler del s. XIX que tenia sis cubs subterranis de ceràmica per emmagatzemar el vi, els quals han resultat ser excel·lents per afinar formatges. 

Compren formatges artesanals (més de 250 especialitats), els conserven i els hi acaben de donar el punt de maduració òptim per al consum. La varietat de formatges amb la que treballen és important, així que han acabat oferint la venda "on line” puntual o per subscripció, amb degustació mensual de formatges que us envien a casa, prèviament tallats a ma en les condicions de fred necessàries perquè mantinguin les seves característiques.

També podeu anar a la seva botiga de Vilafranca del Penedès, on organitzen diverses activitats en forma de visites i de tastos per promoure la cultura del formatge. Òbviament com que són de terra de vins, en tenen una bona selecció que us recomanen per maridar amb els seus millors formatges. Els vins són de cellers petits i mitjans de Catalunya, però els formatges els adquireixen arreu del món. Si entreu a la seva pàgina web quedareu impressionats.


Carrer Comerç, 36. Vilafranca del Penedès

 

dimarts, 26 de gener de 2021

Fotografies de Marilyn a la FILMOTECA


Fotografies de Milton H. Greene
© 2020 Joshua Greene • archiveimages.com
   

La Filmoteca de Catalunya presenta una exposició de fotografies de Mariliyn Monroe del prestigiós fotògraf de moda americà  Milton H. Green amb el que va mantenir una molt estreta relació.

Green va fotografiar nombroses celebritats per revistes com Life, Harper’s Bazaar o Vogue però és conegut sobretot pel seus retrats de Marilyn. Ella, que com és sabut va tenir una duríssima infantesa i joventut, va trobar en Green i la seva família un gran recolzaments fins el punt que tots dos varen arribar crear una productora cinematogràfica.

Ara, en el context d’un cicle cinematogràfic sobre la Monroe es presenta una setantena de retrats que descobreixen una vegada més el gran l’encant i l’enorme  capacitat de seducció de l’actriu que va morir en plena joventut als 36 anys, en circumstancies encara no del tot aclarides. Les fotos són magnifiques, la retolació i les explicacions molt aclaridores  i sens dubte mereixen una visita pels aficionats al cinema, als mites i a la fotografia. Es pot visitar fins el 15 de Febrer.


diumenge, 24 de gener de 2021

L'Ària dels dilluns

Aquesta setmana s’ha celebrat a Barcelona la 58ena edició del Concurs de cant Tenor Viñas, un dels més prestigiosos del món en la seva especialitat. S’hi han presentat més de 500 candidats de molts països  i després de tot un seguit de proves eliminatòries s'ha celebrat la fase final  a l’auditori del Conservatori de Barcelona. Aquest passat  divendres va tenir lloc la final entre 18 candidats al Liceu de Barcelona.

Vaig tenir la sort de poder-hi assistir i haig de dir que la qualitat dels participants em va semblar molt alta fins al punt que si hagués format part del jurat, supòsit inversemblant, m’hagués estat molt difícil decidir.

Avui us ofereixo un vídeo amb la intervenció del baríton argentí Germán Enrique Alcántara, que he tingut la sort de trobar, en la que interpreta “Oh, Carlo, ascolta”, una ària de Don Carlo, la mateixa que li vàrem escoltar divendres i que em va agradar especialment, tant per la seva veu magnífica com per la forma d’interpretar-la que em va emocionar. Alcántara va ser guardonat amb el tercer premi del Concurs. Felicitacions a ell i a la resta de guanyadors, especialment a l’espanyola Carmen Artaza, que va guanyar el Primer premi.



divendres, 22 de gener de 2021

Els homes a l'ombra

Aquesta és una sèrie francesa una mica més llarga de les que acostumo a recomanar perque té una durada de tres temporades i divuit episodis. Però la trobo prou interessant com per seguir-la fins al final. 

Es tracta de seguir les incidències de la política francesa des de la perspectiva dels assessors d'imatge que orienten les campanyes electorals i les grans decisions dels partits polítics i els seus principals líders. 

Se'ls anomena per això els homes que en segon pla, des de les ombres, exerceixen una influència decisiva en la vida política. La sèrie, a la que alguns han volgut equiparar a la famosa Borgen danesa, està molt ben travada, resulta força creïble i manté l'atenció malgrat la seva durada. Les interpretacions són també de primer nivell. És de les series que et sap greu que s'acabin.