dijous, 26 de novembre de 2020

Parc Güell pandèmic

Fa uns dies en Jordi Castells va fer un post recomanant la visita al Parc Güell en unes condicions que no són gens habituals.

Li vaig fer cas i un divendres a mig matí hi vaig anar a passejar amb un bon amic. La impressió que produeixen aquestes espasis habitualment saturats de gent i sobretot de turistes és realment frapant.

Una impressió única que per altra banda desitjariem no haver de viure una altra vegada.

Aquíteniu algunes fotos que reflecteixen l'actual visió del Parc.

Clickeu a sobre per veure la sèrie completa


dimecres, 25 de novembre de 2020

El World Press Photo al CCCB


Aquests dies es presenten al CCCB de Barcelona les fotos guanyadores del World Press Photo d'enguany, el concurs de fotoperiodisme més important del món.

Aquí teniu la crònica escrita pel NÚVOL on, si us interessa, trobareu tota la informació.


dimarts, 24 de novembre de 2020

Margaret Thatcher avui


Si no l'heu llegit us recomano aquest article de Rafael Ramos, corresponsal de la Vanguardia a Londres, que descriu amb una extraordinària precisió el perfil de Margaret Thatcher, avui especialment recordada degut a la seva presència a a la sèrie The CrOwn que està emetent Netflix i de la que parlarem aviat.

L'anàlisi de la  personalitat d'aquesta dona i la seva tremenda i terrible influència en la política internacional i en la configuració del neoliberalisme que encara ens domina m'ha semblat magnífica.

LA LARGA SOMBRA DE MARGARET THATCHER

diumenge, 22 de novembre de 2020

L' Ària del dilluns

La veu dels contratenors és de les més controvertides en el món de l'òpera actual. A alguns els fascina; a d'altres, en canvi, no els agrada gaire. A mí particularment m'agrada força, sobretot si el cantant és de molt nivell.

Avui us proposo que escoltem una ària de Haendel molt coneguda: "Lascia la spina, cogli la rosa" interpretada per un dels millors contratenors dels darrers temps, el francès  Philippe Jaroussky. Em sembla una veritable meravella.


divendres, 20 de novembre de 2020

Patria


Aquests temps de reclusió i confinament són també temps de sèries. Ja n’hem recomanat diverses, curtetes, això sí, que són les que prefereixo.

Ara arriba el torn de PATRIA, que es pot veure a HBO. Són vuit capítols basats en l’extraordinària novel·la de Fernando Aramburu que ja vàrem recomanar al Blog fa uns mesos.

La sèrie no desmereix en absolut el text i fa un relat molt complert dels patiments de la societat basca deguts al conflicte armat. Això sí, cal advertir que és un relat molt  dur amb alguns moments i escenes que t’encongeixen el cor.  Però trobo que tant el guió, com la direcció i les interpretacions són excel·lents i és, sens dubte,  una sèrie “a ne pas manquer”


dijous, 19 de novembre de 2020

Les boques de Cristina Garcia Rodero


Cristina Garcia Rodero

Fa unes setmanes us vaig parlar de la Biennal de Fotografia Xavier Miserachs que es celebra a Palafrugell i molt especialment de l’exposició de Cristina Garcia Rodero. Podeu trobar la crònica sencera en aquest enllaç.

Com us deia em varen  impactar molt la seixantena de fotografies que ha col·leccionat al llarg de la seva dilatada carrera i en les que a totes elles la boca n’és l’element central.  Fotografies en gran format, blanc i negre, gairebé totes analògiques i positivades de forma exquisida.
Aquesta obra s’ha presentat en diverses ocasions i algunes de les fotografies han format part d’altres exposicions de l’autora però trobo que la seva potència augmenta molt considerades en conjunt. Malauradament no s’ha publicat cap llibre amb totes elles però n’he trobat algunes disperses per la xarxa i n’he confegit una petita col·lecció mostra pels lectors del Blog.

Ja em direu!

Clickeu a sobre per veure la sèrie completa


dimecres, 18 de novembre de 2020

La seducció


Fa uns dies La Vanguardia va publicar una entrevista amb el sociòleg francés Gilles Lipovetsky que tracta el tema de la seducció com a motor del sistema econòmic i dels comportaments individuals i les relacions socials.

Em sembla un tema especialment interessant i les idees que proposa l'autor molt sugerents. Per això l'oferixo als seguidors del Blog que no hagin tingut l'ocasio de llegir-lo al diari. 

LA SEDUCCIÓ MOTOR DEL MÓN


dimarts, 17 de novembre de 2020

Gambito de dama


Com sempre dic m’agraden només les sèries curtetes – si és possible una  temporada i de sis a vuit capítols-

Precisament ara us en puc recomanar una que he vist recentment i que està tenint una notable acollida. Es tracta de GAMBITO DE GAMA, que es pot veure a NETFLIX.

Ens explica la historia duna noia americana que queda orfe molt jove i que es acollida en un orfenat. Allí el conserge del centre la ensenya a jugarà escacs pels que té unes facultats absolutament extraordinàries. Es converteix en pocs anys en la campiona dels EEUU i més endavant arriba a guanyar a Moscou als mes grans  campions russos que en aquells anys dominaven aquest esport a nivell mundial. Però tot això es travessat per unes complicades relacions personals i problemes amb les drogues i l’alcohol.

La sèrie, té un guió que enganxa i reflecteix l'ambient dels EEUU en aquells anys, està molt ben filmada i compta amb unes excel·lents interpretacions.


diumenge, 15 de novembre de 2020

L' Ària dels dilluns

Avui us proposo que escoltem una ària de Puccini interpretada per una de les meves sopranos favorites.

Es tracta de "Quando me'n vo" de la Boheme de Puccini cantada per la inefable Anna Netrebko i enregistada l'any 2010 que és quan ella estava en un moment de màxima plenitud de la seva veu.


divendres, 13 de novembre de 2020

Queixar-se de tot


A l'amalgama pluricultural, pluri social, pluri nacional, pluri lingüística i més pluri que vulguem afegir, que conforma l’estat espanyol, es pràctica recurrent la queixa global, de tot i per tot, culpant als altres, mai fent constricció de les actuacions pròpies i sovint amb queixes poc objectives, sense arguments sòlids  i sense la nformació  necessària.

Parlant de queixes, aprofitaré estimat editor, per queixar-me dels mitjans i plataformes informatives que fan d'altaveu d'aquesta tipologia de queixes, com un ingredient més dins els seus continguts. Caldria que posessin més cura al farcit, perquè en ocasions desmereix l’envoltori del missatge i el receptor només es queda amb el regust que li deixa una petita porció del esmentat farcit.

Trobo imprescindible  més rigor a la emissió de  queixes publiques, no condimentar-les amb qualsevol ingredient d'opinió; que les mostrin des de diferents angles poblacionals i que evitin que amb la seva difusió es fomenti un estat d’opinió publica afavoridor a que les queixes esdevinguin violentes.

Em sap greu posar-me crític amb un sector que me'l estimo i amb el que tinc alguns vincles, però fa dies que em sento cansat d’escoltar informacions i queixes que no aporten res i que, a més a més, ens confonen.  


dijous, 12 de novembre de 2020

El Park Güell: Una mirada diferent


Permeteu-me compartir amb vosaltres un petit secret: El Park Güell és un regal esplèndid
 que els déus ens han obsequiat. És un recó extraordinari per passejar i gaudir, que, a més, en aquests moments està magnífic.

I no ho dic especialment perquè està tranquil i solitari. No tinc res contra els turistes que l'atapeïen fins fa poc. En el fons enyoro aquells moments en què passejar en mig de multituds de tot el món no suposava cap perill. Però ja que ara el que toca són moments de pau i solitud, i gaudir el Park en la intimitat ... aprofitem-ho !.

El Park (amb k, us explicaré aviat el perquè) és una deixa que Güell i Gaudí han fet a la ciutat de Barcelona.


La idea original de Güell, però, era una altra: fer construir a la Muntanya Pelada, en una finca que va comprar amb una casa senyorial inclosa, una urbanització exclusiva per a famílies benestants amb l'estil dels condominis i les ciutats - jardí angleses; d'aquí ve la k de Park.

Güell va encarregar la construcció de l'urbanització a Gaudí, a qui l'unia una forta amistat, i que ja havia treballat per ell en el Palau Güell i la Colònia Güell. Gaudí va projectar l'urbanització adaptant-se a l'orografia de la muntanya, que va travessar amb un carrer transversal principal, flanquejat de boles de pedra, que simbolitzen les denes d'un rosari, i va disposar un camí serpentejant amb 3 ponts, el Pont de Baix, el Pont del Mig i el Pont de Dalt, que permetria circular amb vehicle per l'urbanització des de l'entrada principal fins arribar al punt més alt, on ara hi ha el Turó de les tres Creus.

Gaudí també va respectar la vegetació de la muntanya, on abundaven els garrofers i les oliveres, i la va complementar amb vegetació mediterrània esplendorosa i poc àvida d'aigua. Va disposar igualment un reguitzell de viaductes, camins i escales, que havien de permetre arribar a totes les parcel·les, i que avui ens permeten dur a terme infinites passejades diferents. I tot això salpebrat amb fantasies fetes de pedra que sorprenen per la seva imaginació i el seu gust. El Park té una entrada principal, en la que un drac ens dóna la benvinguda i ens condueix a la Sala Hipòstila, la Sala de les 100 columnes, que en realitat són 86, que havia de ser el mercat de l'urbanització. Sobre la Sala Hipòstila, sostinguda per aquesta, hi ha la Plaça de la Natura, que està envoltada per un espectacular banc serpentejant de ceràmica que va dissenyar Josep Maria Jujol, des de la qual tenim una vista única de Barcelona, i des de la que es pot contemplar el creixement de l'altra gran obra d'Antoni Gaudí, la Sagrada Família, que té com a teló de fons el blau del nostre mar Mediterrani.

L'urbanització, afortunadament per nosaltres, va ser un fracàs. Els barcelonins ja estaven prou ocupats construint l'Eixample, i no els quedava prou energia per pensar en ciutats - jardí angleses. Tan sols una persona, l'advocat Martí Trias Doménech, va adquirir una parcel·la i construir una casa, la casa Trias, que encara avui senyoreja en la part alta del Park. Güell es va establir a la Casa Larrard, que ja hi havia originàriament a la finca, i que el 1931 va esdevenir l'Escola Baldiri Reixach, que encara avui existeix, i Gaudí va viure durant uns anys a l'altra casa que es va construir a l'interior del Park: la casa mostra de l'urbanització que actualment ha esdevingut el Museu Gaudí.

Descartada la idea de l'urbanització, els hereus de Güell van oferir el Park a l'Ajuntament de Barcelona, que el 1925 el va adquirir i el 1926 el va obrir com parc públic.

Gràcies a això avui tenim l'afortunada possibilitat de passejar per tots els recons del Park: Travessar el carrer principal transversal - Passeig de les Palmeres -  que va de Sant Josep de la Muntanya cap a la Carretera del Carmel, aturar-nos a la Plaça de la Natura i baixar a la Sala Hipòstila, pujar pel Camí dels tres Ponts fins el Turó de les tres Creus o perdre'ns en la infinitud de camins i recons d'un Park irrepetible, gaudint del contacte amb la natura i descobrint els tresors amagats creats per Gaudí, com el Pòrtic i l'estàtua de la Bugadera.

I és que Gaudí, a més de ser l'arquitecte que volia fer pujar la Sagrada Família fins el cel, és també l'arquitecte de la natura que va convertir una muntanya pelada en un espai prodigiós i sorprenent anomenat Park Güell.

Podeu entrar al Park gratuïtament amb el carnet de biblioteques municipals.

Per disposar d'una informació més completa sobre el Park, incloent la seva història i la referència a molts detalls interessants, i preparar millor la visita podeu consultar la Web del Park, de l'Ajuntament de Barcelona.



 

dimecres, 11 de novembre de 2020

Epitafi per a un boig


John Carlin
va publicar el passat dissabte un article a La Vanguardia dedicat a Donald Tramp pel que té una especial predilecció, com ha demostrat abastament els darrers mesos...

Té un  títol  prou revelador i crec que paga la pena oferir-lo als que no l'hagin llegit.

EPITAFIO PARA UN LOCO 

dimarts, 10 de novembre de 2020

La Fundació d'art Contemporani FRAN DAUREL al Poble espanyol.


Fundació Fran Daurel

Avui he fet una descoberta a la ciutat que vull compartir amb els lectors del Blog. Sembla mentida però no havia sentit mai a parlar de la Fundació FRAN DAUREL, que té un veritable museu d’art contemporani.

Està ubicat dins el recinte de poble espanyol, en una magnífic edifici de trexs plantes just al costat d’un altre espai d’art que tampoc no coneixia:  l’Espai Guinovart.


Espai Guinovart

Va ser creat el 2001 pel empresari, escriptor i mecenes d’art Francisco Daurella, vinculat a l’empresa distribuïdora de la Coca Cola a Espanya. S’hi presenten més de tres centes peces de pintura, escultura, ceràmica, dibuix i tapissos, només una part de tota la seva immensa col·lecció particular.
Hi podem veure l’obra de mes de 80 artistes espanyols entre els que es poden mencionar noms com Miró, Picasso, Tapies, Saura, Arranz-Bravo, Ràfols Casamada, Barceló, Plensa, Pons o Guinovart.

Tinc la impressió que es tracta d’un espai poc conegut i que en canvi tots els aficionats a l’art estic segur que apreciaran.


Ceràmica de P. Picasso

diumenge, 8 de novembre de 2020

L' Ària dels dilluns

Aquests dies s'havia d'interpretar el Don Giovanni al Liceu que malauradament s'ha hagut de cancel·lar com tants altres actes culturals  degut a la Covid. 

Però el Liceu, fidel al seu compromís amb tots els aficionats a l'òpera ens ofereix un magnífic regal i posarà a la disposició de tot el públic l’enregistrament de l’òpera el proper 8 de novembre a les 17 h, dia en què estava prevista l’última funció del muntatge. D’aquesta manera tothom podrà gaudir del primer espectacle de la temporada del Teatre, que estarà disponible durant una setmana a Youtube

Nosaltres avui escoltarem l'ària "Madamina, il catalogo e questo" en una versió del festival de Glyndebourne.


divendres, 6 de novembre de 2020

Carlos Saura, fotògraf

En Carlos Saura es un gran director de cinema i alhora un artista que ha conreat les més diverses formes de la imatge. Una d'elles la fotografia, com podem comprovar en l'exposició que presenta el Centre d'art Tecla Sala de l'Hospitalet.

Aquí teniu l'article que he escrit pel NÚVOL sobre aquesta interessant exposició.


dijous, 5 de novembre de 2020

Irene Vallejo i el seu "El Infinito en un junco" Premi Nacional d'Assaig


El passat mes de juny en Ricard va recomanar a la seva Secció de Llibres un assaig que a mi també m’havia apassionat. Es tractava de “EL INFINITO EN UN JUNCO ” de la jove filòloga i escriptora aragonesa Irene Vallejo.

Doncs avui veig que ha sigut molt justament guardonada amb el Premio Nacional de Ensayo 2020 que concedeix el Ministerio de Cultura. No puc sinó tornar a recomanar aquest llibre a tots els aficionats a la literatura que encara no l’hagin llegit . I per això reprodueixo literalment la crítica que va escriure en Ricard.

D’altra banda aprofito també per recomanar una entrevista amb l’autora que contribuirà a desvetllar-vos la seva rica personalitat i que trobareu a l’enllaç següent: 

https://www.youtube.com/watch?v=cbgjaZwALn4

Irene Vallejo és filòloga, està especialitzada en literatura clàssica grega i romana, viu a Saragossa i ha construït un artefacte lluminós, una meravella indispensable per aquest estiu. Sols trobo un argument per no portar-lo a la bossa de la platja  o a la motxilla muntanyenca: el seu gran volum: 400 denses pàgines.

De què va aquest assaig divulgatiu de difícil classificació? El subtítol ens dóna una pista: ‘’La invención de los libros en el mundo antiguo’. La primera part del volum es dedica al món grec i la segona al romà. Però ambdues parts, formades per multitud de petits capítols amb una estratègia més pròxima al collage o el mosaic que al que faria un treball acadèmic, fan salts endavant i endarrere continus per explicar un munt de descobriments, anècdotes i supòsits  sobre l’escriptura i els seus suports materials, les biblioteques, les llibreries, la censura... En fi, tot allò que pot satisfer la inabastable  curiositat dels lletraferits (com ara un servidor).
L’erudició de l’autora s’expressa en tot moment amb una aparent lleugeresa que facilita la lectura i anima a continuar-la. A aquesta virtut afegeixo que l’admiració continuada per la cultura clàssica no estalvia notes sobre les seves limitacions, especialment les referides a l’opressió de les dones, l’esclavisme, l’elitisme, el bel·licisme, el racisme o la imposició política i religiosa.  Set defectes pandèmics greus dels sistemes socials que, en major o menor mesura, perviuen a través de la història. Però, com escrivia Ray Bradbury a ‘Farenheit 451’, la tradició oral pot generar i llegar espais de llibertat.

El protagonista del llibre és col·lectiu i format per grans noms propis i també per copistes, llibreters, editors, lectors o bibliotecaris anònims. Però si hi ha algun element presidint el relat des de la primera fins l’última pàgina és la Biblioteca d’Alexandria, impulsada per Alexandre Magne, com a gran símbol del necessari manteniment d’una cultura escrita a l’abast de les generacions futures. I un altre punt d’interès  continu és sobre quina base hem pogut escriure: la pedra, el fang, la seda, la pell... fins arribar al paper i, ara, la pantalla.      
Estic segur de que aquesta troballa, que ja porta unes quantes reedicions en castellà,  es traduirà a molts més idiomes i espero que tingui noves aportacions en altres llibres per part de la mateixa autora. Mentrestant, no dubteu: la podeu gaudir molt!


dimecres, 4 de novembre de 2020

Diàspora


A l’obra del cubà
Leonardo Padura, especialment a la seva exitosa sèrie que té com a protagonista l’ex-policia Mario Conde, és habitual la referència a aquells que varen marxar del país, especialment els impulsats per motius econòmics. Padura va ser també el guionista del film del director francès Laurent Cantet ‘Retorno a Ítaca’, on un terrat de l’Havana servia com escenari de la retrobada d’amics de la joventut repartits pel món. A "Como polvo en el viento" (Tusquets), és novament la diàspora el motiu d’una obra que aquest cop és extensa i ambiciosa. Un grup d’amics nascuts als inicis de la Revolució s’acaba separant per un doble motiu, ja que a les penalitats socials del país s’uneix la mort en estranyes circumstàncies d’un d’ells. Padura aconsegueix, amb força literària, honestedat intel·lectual i estratègies de thriller brodar un gran llibre, el millor des del seu meravellós retrat de Trostsky, el seu assassí català i l’entorn polític de la seva època reflectits a “El hombre que amaba a los perros”.

La sabadellenca Marta Orriols ha tornat a publicar una bona novel·la, “Dolça introducció al caos” (Periscopi i Lumen), amb el títol prestat d’una preciosa cançó d’Extremoduro. Per cert, també el títol de l’obra de Padura prové d’una cançó del grup  Kansas. El llibre ens fa compartir el dilema d’una parella. La dona està embarassada i vol avortar. L’home no ho veu clar i vol participar de la decisió final. L’entorn laboral, les opinions dels altres, les inseguretats sobre la relació, elements del passat i la possible càrrega de culpa intervenen en els dies previs a la data acordada per a la interrupció voluntària de l’embaràs.

M’han agradat i m’han sorprès molt dues novel·les editades per Anagrama d’autors que no coneixia. La jove poeta andalusa Elena Medel s’atreveix a “Las maravillas” a explicar la vida precària de dues dones  de generacions ben diferents, obligades a prendre decisions difícils i condicionades per circumstàncies molt dures. Més difícil d’explicar –i de recomanar, tot i la seva gran qualitat- és “Un verdor terrible”, on el xilè Benjamín Labatut ens apunta elements biogràfics de grans científics dels segles XX i XXI, tots ells amb tanta genialitat com elements tempestuosos en el seu caràcter i la seva evolució.


dimarts, 3 de novembre de 2020

Olga Tubau, a l’Olimp


L’èxit de l’absolució del major Trapero, en una sentència que ja es ferma, ha elevat a la seva advocada, Olga Tubau, al restringit Olimp dels advocats cèlebres. I no és per menys, perquè poca gent s’esperava aquest resultat final, ja que un ampli corrent d’opinió pronosticava una condemna segura -si més no per desobediència-, mogut sens dubte per un determinat biaix ideològic. Sí, malgrat tot, la justícia és imprevisible, i les profecies acostumen a errar, almenys en un 50%.

Però, ¿fins a quin punt és mèrit de l’advocada Olga Tubau l’absolució del seu client? Ja sabem que comptar amb un o una primera espasa no et garanteix necessàriament guanyar el judici. Les condemnes a Joaquim Forn i a Quim Torra, defensats per Xavier Melero i Gonzalo Boye, lletrats brillantíssims, són l’exemple clar que quan ho tens tot en contra, per una cosa o una altra, cap Tribunal et donarà la raó per molt bo que siguis.

En el cas de Melero, la seva estratègia tècnica, la seva ironia punyent, i la seva contrastada experiència forense no van servir perquè el Tribunal Suprem apreciés una mera desobediència en els actes del seu client. Era obvi que el càstig havia de ser superior, com avís espanyolista per a ingenus navegants independentistes.  

Encara més cru ho tenia Boye, atès que el seu client va actuar amb la voluntat de ser incriminat, i, per postres, es va auto-inculpar en el mateix judici, reconeixent amb innegable orgull el fet de la desobediència comesa. Amb clients així, ni amb un miracle es podia guanyar.

Són els casos incerts i ambigus, aquells en els que la intervenció dels advocats pot ser decisiva per inclinar la balança al seu favor.

No dubto que Olga Tubau, amb la seva bona feina, ho va ser per poder convèncer a un magistrat titllat de “conservador” (Francisco Vieira) a sumar-se a la tesi absolutòria d’un altra magistrat titllat de “progressista” (Ramón Sáez) i rebutjar la tesis condemnatòria d’una tercera magistrada titllada també de “conservadora” (Concepción Espejel).

Però no hauríem d’oblidar que ningú pot pujar sol a cap Olimp. Si Olga Tubau ha pogut pujar-hi, ha estat per l’inestimable col·laboració, en el seu cas, de dos homes justos. 


 

diumenge, 1 de novembre de 2020

L' Ària dels dilluns

Fa uns dies el gran tenor Juan Diego Flórez va actuar al Liceu. Com en la majoria dels seus recitals a l'hora dels bisos va cantar cançons populars acompanyat per la seva guitarra. 

Per això avui, encara que per a alguns pugui resultar poc operístic, l'escoltarem en la seva interpretació de Cucurrucucú Paloma a la Scala de Milà.


divendres, 30 d’octubre de 2020

La sanitat avui



La pandèmia ha posat en qüestió tot un seguit de paradigmes de les nostres formes de vida: Globalització, canvi climàtic, desigualtat, etc. Sobre tots aquests temes hi ha tremendes dissensions polítiques i resulta molt difícil esperar un acord majoritari que es tradueixi en mesures concretes a mig termini. 

En canvi, portats per la por, sembla que en matèria sanitària si que hi hagi un cert consens sobre la necessitat de millorar la situació actual. S’admet generalment que les retallades en sanitat han sigut molt grans i han deixat el sistema de salut molt tocat. Que les dotacions econòmiques i personals són clarament insuficients i s’haurien de reforçar amb caràcter immediat. També que hi ha molts aspectes a millorar en la gestió i el funcionament de l’aparell sanitari. 

Tothom en parla però de moment no s’observen mesures que tradueixin aquests desideràtums i pocs precisen de manera senzilla les dades que ens ajudarien a calibrar la magnitud del problema. 

Mentrestant, desesperats, els metges dels centres d’atenció primària estan en vaga, els MIR ja han convocat la tercera jornada de vaga i els conductors d’ambulancia també. El 50% dels MIR formats a Catalunya marxen a la resta d’Espanya o a l‘estranger per millors condicions econòmiques i de treball.

Hem demanat a VICENTE ORTÚN, company i professor de la Pompeu Fabra, especialista en economia de la salut, que ens il·lustri sobre la situació actual de la sanitat a Espanya. Ens ha preparat una síntesi amb dades i informacions que ens permetin fer-nos una idea de les dimensions del problema. 

Aquí teniu en format pdf el seu escrit.



dijous, 29 d’octubre de 2020

El Vell Guerrer a l'IEFC


Els seguidors del Blog, i especialment els amants de la fotografia, saben de la meva estima per Joan Guerrero,  com a gran fotògraf i excel·lent person. I segurament han llegit alguna de les cròniques sobre les seves exposicions, publicacions i altres activitats que empren constantment.

La darrera és una exposició a l'IEFC, a la seva seu de l'Escola Industrial, que estarà oberta fins el 20 de novembre. Aquí teniu la crònica que vaig escriure sobre la mateixa pel NÚVOL.



dimecres, 28 d’octubre de 2020

Els peixos de Benicarló

En el primer confinament de la pandèmia la Montse Freixenet  ens va regalar magnífiques imatges de cafès i de flors que segur que els lectors del Blog recordareu.

Aquest estiu, des del seu refugi de Benicarló, ha dibuixat una sèrie de peixos del mediterrà dels que hem fet una petita tria per tots vosaltres. 

Clickeu a sobre per veure tota la sèrie



dimarts, 27 d’octubre de 2020

Recolzem els restaurants

Els restaurants i bars estan tancats degut a la pandèmia. Però la nostra crítica gastronòmica ens fa una bona proposta per seguir gaudint de les seves creacions i alhora recolzar la seva difícil situació econòmica.

En aquests temps de pandèmia, sindèmia i altres incerteses, un bon àpat ens hauria de permetre continuar gaudint de la nostra naturalesa humana de menjar en companyia. Els restaurants sempre han estat un bon lloc per compartir aquesta activitat social i no ens podem permetre que agonitzin o morin en mans de les nostres accions contra el virus. He sentit a dir que potser ja anirà bé una mica de neteja, segur que sí, però entre els que moriran perquè no feien bé la feina, també n’hi hauran d’altres que no mereixen aquesta censura. Així que us animo a ajudar-los encarregant-los-hi algun dels àpats quotidians o festius que feu amb els vostres “contactes propers”, durant aquesta travessa del desert.

La meva experiència en els dos darrers caps de setmana ha estat molt positiva, el primer dissabte després d’una passejada pel Montnegre-Corredor vaig anar a Can Rin, a Cabrils, ells tenen una web que facilita molt la feina de l’elecció de la carta que ofereixen. Aquest darrer dissabte, després de visitar tres edificis en el marc de la 48OpenHouse a BCN, vaig passar per Can Boneta, que ofereix un parell o tres de menús a escollir. En ambdós casos ha estat una excel·lent experiència. Teniu molt per triar, bons restaurants dels que us he anat recomanant cuinen els seus millors plats perquè els mengeu a casa. No ho desaprofiteu.


diumenge, 25 d’octubre de 2020

L'Ària dels dilluns

Aquesta setmana l'Òpera de Sabadell ha inaugurat la temporada amb la representació de La flauta màgica. El dificil paper de la Reina de la nit l'interpreta una de les més brillants joves sopranos catalanes: Sara Blanc. Per sort hem trobat una video d'ella mateixa en aquesta ària tan compromesa. Bravo!




divendres, 23 d’octubre de 2020

El Gato Pérez. Ara ja fa trenta anys.


Ara fa trenta anys va morir, molt jove, el Gato Pérez, un músic singular que va marcar una època a la musica popular a Barcelona. Va tocar una temporada amb el meu germà Victor al conjunt Secta Sònica i d’aquella època són aquestes  de fotos que li vaig fer en un estudi de gravació.


El Gato Pérez amb en Jordi Bonell


El Gato Pérez i en Victor Cortina

Per recordar el seu estil inconfusible aquí teniu una de les seves cançons més populars: "Lo que me da la gana", que era efectivament el seu lema vital.


dijous, 22 d’octubre de 2020

Tony Catany. Visita guiada a l'exposició

Fa uns dies vaig parlar de l'exposició de Tony Catany a la Sala Parés. Ara m'arriba aquest vídeo en el que Antoni Garau, Director de la Fundació Tony Catany i comissari de l'exposició, ens fa una visita guiada molt interessant perquè explica en primera persona com es va concebre aquesta mostra. Fans de la fotografia i de Catany aquí la teniu. 



dimecres, 21 d’octubre de 2020

D’Atenes a Babel.



Havíem estat hereus de l’àgora de l’Atenes de Pericles. Aquell esperit de civilitat que s’hi donava havia impregnat fins el moll de l’os el nostre. La trobada, la conversa,  el debat, la discussió, el contar històries, els acudits, les anècdotes i, per damunt de tot, el diàleg com a eina de construcció de coneixement, d’acceptació de l’altre, de delimitació de personalitats foren les seves meravelloses conseqüències. Aquelles eines de civilització havien marcat les nostres vides i havien caracteritzat els nostres espais de relació social, des de la taula familiar al parlament democràtic.

Tanmateix, en un sopar amb amics, als quals no havia vist des d’abans de confinament, vaig poder observar una severa alteració d’aquell esperit. En efecte, jo recordava les posicions que havien mantingut anteriorment sobre alguns aspectes de la vida i de la societat, però veia que no solament s’havien encallat en aquelles mateixes posicions, sinó que s’hi havien emmurallat. En presència dels altres comensals cadascú s’explicava  per torns, això sí, però sense cap interacció d’idees i amb escoltes passives, tancades, gairebé resignades. Era obvi que el confinament i el distanciaments pandèmics havien fet de les seves.

Fa anys, en un llarg i esborronador viatge camí de l’altiplà bolivià vaig compartir un dels seients continus d’un autobús humil amb un indi d’aquelles contrades. Després de molta estona de conversa en castellà, de sobte vaig percebre que, malgrat compartir el mateix idioma, aquell home no havia entès res del que jo li estava dient i probablement jo tampoc res del que ell m’havia dit. Aleshores vaig començar a entendre que la llengua comuna no homogeneïtza els diferents codis culturals i, per tant, no garanteix la comprensió, sinó que sovint la falseja i ocasiona un galimaties. El vi, per exemple, no serà mai el mateix per nosaltres que per un indi bolivià, ni la xirimoia serà el mateix per a ell que per nosaltres, malgrat utilitzar els mateixos mots per anomenar-los.

El mite de la Torre de Babel després dels imperis i la globalització actual ja quedava curt. Ens diu que Déu castigà a la gent a no entendre’s i a dispersar-se fent-los parlar llengues diferents per no haver comprès les raons que el portaren a gairebé exterminar la seva creació terrestre amb el Diluvi. El desmemoriat i estúpid orgull dels humans els va fer creure que podrien fugir d’un altre càstig semblant si escalaven fins el cel amb una construcció portentosa. D’aleshores ençà ens hem tornat tant estúpids i orgullosos, si no més, que els nostres ancestres mítics, i Déu, més subtil, fart de què destruïm la seva obra i que ens condemnem a no entendre’ns ni en el nostre propi idioma, ha canviat el càstig lingüístic per una malaltia que fa palpable que hem triat el camí que porta a la infinita solitud.  


dimarts, 20 d’octubre de 2020

Barcelona Memòria Fotogràfica

L’espai IDEAL Centre d’arts digitals està especialitzat en la producció d’espectacles audiovisuals utilitzant les més modernes tecnologies del món de la imatge. Es va obrir fa uns mesos amb una exposició sobre Monet que va tenir un considerable èxit.

I ara inaugura la temporada amb un muntatge audiovisual sobre Barcelona fotografiada per sis grans fotògrafs de la segona meitat del segle XX:  Francesc Català-Roca, Oriol Maspons, Leopoldo Pomés, Xavier Miserachs, Joana Biarnés i Colita .

La proposta consisteix en una experiència immersiva amb projeccions a 360º i la visió de les imatges sobre uns 1000 m² de pantalla en una gran sala. Finalment s’ofereix també una experiència de realitat Virtual amb 3D on el tema és també la nostra ciutat combinada amb fragments de les esmentades fotografies.

La veritat és que el conjunt resulta molt interessant. Primer perquè podem gaudir de les millors fotografies que s’han fet d’una Barcelona avui ja desapareguda: Visca la nostàlgia!  Però en segon lloc perquè el muntatge està molt ben fet i ens permet veure-les en un format immens amb una gran qualitat. El ritme del passi i les seves transicions estan molt aconseguides com la música que acompanya les projeccions.

En fi, que és un  muntatge que combina amb uns grans resultats la fotografia tradicional amb les modernes tècniques audiovisuals. Cal reservar les entrades perquè l’aforament és molt limitat degut la natura de l’espectacle i ara, encara més, per les limitacions que imposa la Covid. Ho podeu fer a través de la web de l‘IDEAL.


diumenge, 18 d’octubre de 2020

L'Ària dels dilluns

Fa temps que no escoltem Haendel i la seva meravellosa música. Per això avui us proposo un fragment de “Giulio Cesare” en la inoblidable versió de l’òpera de Glyndebourne en una creació de David Mc Vicar.

Es tracta de la peça “Va Tacito” interpretada per la fantàstica mezzo soprano  Sarah Connolly.



divendres, 16 d’octubre de 2020

Desfilada judicial

És desesperant. No puc més amb la inimaginable actitud del poder judicial que no para de boicotejar constantment les mesures que adopten les institucions polítiques i els especialites sanitaris.

És de jutjat de guardia (sic) i repugna la raó que uns individus sense el més mínim coneixement es permetin donar lliçons als especialistes i contribueixin a la desorientació de la població. Ells si mereixerien ser jutjats per un comportament criminal.

En Farreres ho descriu prou be en el seu acudit.