dimecres, 23 de gener de 2019

"En la mort de Josep Pla" de Maria Àngels Anglada

Continuem amb la sèrie de poemes escrits per dones que aquesta temporada ha triat i ens recita l'Imma.
Avui és de  torn de Maria Àngels Anglada de la que escoltarem el seu poema "En la mort de Josep Pla". 
Pels que som fans de l'escriptor empordanès, reconegut per molt com un dels millors prosistes de la literatura catalana, aquest poema és un veritable regal.




dimarts, 22 de gener de 2019

El vicio del poder


L’actor Christian Bale torna a estar d’actualitat per haver guanyat un Globus d’Or pel seu paper a El vicio del poder. Per fer-lo s’ha engreixat més de vint quilos i s’ha sotmès a una de les transformacions camaleòniques a les que ja ens té bastant acostumats. Però seria una llàstima que aquesta anècdota entelés la resta de mèrits del film, que son uns quants, i que el converteixen en un bon exemple de cinema polític de qualitat on l’humor i l’entreteniment es donen la mà amb la intel·ligència i la crítica.
La pel·lícula relata, en clau irònica i satírica, l’ascens d’un personatge que va ser tant opac i sinistre com definitori per la política nord-americana: Dick Cheney, que va passar de ser un gris buròcrata en els governs de Nixon i Reagan, a assolir un poder individual descontrolat i pràcticament infinit com a vicepresident de l’administració Bush fill, entre els anys 2001 i 2008.

Que aquesta sigui la primera pel·lícula que es fixa en la figura d’un vicepresident dels Estats Units (i de qualsevol altre país del món) ja ens diu molt sobre la influència cabdal que va tenir Cheney en tot allò que va venir després dels atemptats de l’11 de setembre de 2001 al World Trade Center de Nova York: la guerra d’Irak, Al Qaeda i la incubació d’Estat Islàmic.
El títol original, Vice, és un joc de paraules entre “vicepresident” i “vici”. La pel·lícula ens mostra un polític sense escrúpols, assedegat de poder i amb una ambició infinita que el posa al costat dels més temibles personatges shakespearians. Un dels encerts d’aquest film escrit i dirigit per Adam McKay és la manera com, sense renunciar a l’humor i a la ironina, converteix Dick Cheney en una mena de pseudo Macbeth contemporani.
En aquest sentit, una de les millors escenes de la pel·lícula és la que intenta recrear, com si fos un autèntic diàleg d’una obra de Shakespeare, la conversa que podien haver mantingut Cheney i la seva dona Lynne just abans d’acceptar el càrrec de vicepresident.
El paper de Lynne, interpretat per la grandíssima Amy Adams, mereix també destacar-se, doncs la pel·lícula ens la mostra com l’autèntica instigadora i artífex de la carrera al poder de Dick Cheney. Com també son dignes de menció les interpretacions d’Steve Carell, que aporta la seva vis còmica al retrat de Donald Rumsfeld; i de Sam Rockwell, que ens pinta com a un autèntic cretí al president George W. Bush.

El vicio del poder no perd mai de vista la seva vocació de sàtira política i de pel·lícula d’entreteniment, però a mesura que avança el metratge aconsegueix que la seva ironia tallant i els riures que ens provoca a l'inici derivin mica en mica en un somriure glaçat i alguns calfreds de terror.
Entre salts temporals, girs narratius i enginys de guió, el film ens guarda alguns moments brillants com l’escena en què Alfred Molina llegeix un "menú" de lleis adaptades als interessos del poder, o el propi contrapunt que aporta el narrador del film, un personatge que pren un protagonisme inesperat en el relat. Per últim, una recomanació: no marxeu abans dels crèdits finals -que ja de per sí també valen la pena- per no perdre’s una divertida escena que dota d’autoconsciència crítica la pròpia pel·lícula i al mateix temps l’acaba d’enllaçar amb l’actual mandat de Donald Trump.


diumenge, 20 de gener de 2019

L'Òpera dels dilluns

Aquesta setmana hem anat a escoltar un concert de Música antiga al cicle de l’Auditori. El grup anglès ARCANGELO, dirigit per Jonathan Cohen, un dels conjunts més acreditats d’aquesta especialitat, interpretava música de Haendel, Vivaldi i l’Stabat Mater de  Pergolesi. Va ser un concert preciós i per recordar-lo avui escoltarem el passatge Quae moerebat et dolebat” per la mezzosoprano Marianna Pizzolato.



dissabte, 19 de gener de 2019

Coses que no entenc (o sí) XLV


. Que el Suprem pugui estudiar si la direcció de la presó de Lledoners va cometre un delicte per deixar sortir dues hores a Josep Rull per visitar amb urgència a l’Hospital de Manresa el seu fill  que patia una commoció cerebral que s’havia fet en caure quan el visitava a la mateixa presó.

. Que en els darrers 10 anys s’hagin invertit 31.400 milions d’euros en l’Alta Velocitat i només 6.400 en la resta de vies ferroviàries - rodalies, mitja i llarga distància - quan aquestes suposen el 80 % del tràfic ferroviari del país.

. Que les places del pàrquing de l’Auditori siguin tan estretes que resulti molt difícil obrir la porta del cotxe i que, a sobre, es trigui, anant bé, un mínim de quinze minuts per sortir-ne. Haurien de pagar ells als que hi deixem el cotxe.

. Que la policia nacional continuï amb les seves clares provocacions detenint indiscriminadament persones i periodistes sense ordre judicial.

. Que després de la rebolcada que ha patit la seva proposta Teresa May tingui forces per continuar com a Prime Minister.

. Que el Santander renunciï a fitxar un nou Conseller Delegat, l’italià Andrea Orcel, que cobra uns 8 milions d’€ l’any perquè a sobre havia d’abonar 50 milions d’€ pel seu “salari diferit”(!?) que li havia de pagar l’UBS, el seu banc actual, i que perdria si anava al Santander...

. Que quan es casen a la presó de Lledoners dues persones que volen mantenir en la més estricat intimitat la seva vida privada diferents mitjans no tinguin el respecte, la decència i la professionalitat mínima i publiquin la notícia perquè l’ha publicat un diari. I no parlo només de la premsa de Madrid.

. Que el BBVA també contractés al comissari Villarejo per investigacions irregulars a empresaris i ministres del govern socialista de Zapatero.

. Que Errejon i Iglesias, els principals líders de Podemos acabin, com la majoria de polítics dels altres partits,  tirant-se els plats pel cap i debilitin així la seva formació i els seus electors, que acabaran no votant-los desencisats amb aquestes lluites fratricides.

. Que la ignorància i la catalanofòbia puguin ser tan grans que una actriu com la Carmen Maura pugui dir que “Me pone negra dar dinero a los catalanes; no lo necesitan”.

divendres, 18 de gener de 2019

La línia


Lúcio Costa, l’urbanista de Brasília, qui juntament amb l’arquitecte Òscar Niemeyer i l’enginyer estructural i poeta Joaquim Cardozo, va concebre aquella ciutat utòpica, explicava que el gest fundacional del seu projecte va ser el traçat d’una creu. Aquesta mena de gest és tan antic com la idea mateixa de ciutat. Allò que era nou en Costa va ser explicitar-ho a mitjans de segle vint, així com donar una lleugera curvatura personal i dinàmica en l’eix transversal que dibuixà.
Si les ciutats s’alcen damunt dues línies entrecreuades, talment el cardo i el decúmeno romans, la gran creació política de les ciutats, la democràcia, s’alça damunt una sola i fina línia imaginària, la confiança en les capacitats i les decisions polítiques dels ciutadans.

El més greu perill que poden ocasionar certs resultats recents de l’exercici democràtic, per exemple, l’elecció de Trump  i Bolsonaro, la pujada de l’extrema dreta a molts països europeus o, fins i tot, el Brexit, entre altres casos propers o llunyans, és, precisament, que ens inclinin a desconfiar de les capacitats polítiques dels ciutadans. Amb un agreujant respecte a altres moments històrics en el quals aquest fenomen s’ha produït: ara, no serien principalment els poders fàctics qui desconfiarien, sinó uns ciutadans respecte uns altres. La història també mostra que aquesta desconfiança pot donar-se tant entre els poders i la gent de dretes com d’esquerres, ocasionant en el límit règims monstruosos, ja siguin de tall nazi-fascista o stalin-maoista, o els que puguin venir. Tot i estar lluny d’aquelles situacions extremes, detecto que aquest perill del menyspreu de l’altre amenaça, més o menys imperceptiblement, la nostra societat i que tots hi estem exposats d’una forma o altra ara mateix.

Èsquil a l’Orestea, segons la traducció de Riba del títol d’aquella formidable tragèdia, ens permet d’entendre com la llei del pacte entre ciutadans, que és també la llei de la llibertat i de la democràcia, es basteix victoriosament, però en tensió permanent i inestable, sobre la llei de la sang. Per tant, hauríem de valorar i extremar la prudència i, en lloc de dubtar de la base de la democràcia, hauríem de posar en qüestió les nostres decisions polítiques i les dels que hem votat per representar-nos quan l’exercici democràtic ens depari resultats inesperats. Si obrim l’esperit crític i el girem èticament també envers els “nostres” i nosaltres, segurament no ens caldrà aprofundir massa en l’anàlisi per trobar en opcions i decisions nostres algunes de les raons per les quals altres ciutadans opten per contradir-nos i, fins i tot,  per espantar-nos. Corregim el tir quan calgui, marquem més encertadament les distàncies amb l’adversari, però no desconfiem de la voluntat popular perquè fer-ho seria la nostra vertadera derrota.

         "L'esperança del condemnat a mort" de Joan Miró


dijous, 17 de gener de 2019

Humor i altres coses


El darrer llibre de la madrilenya Elvira Lindo, '30 maneras de quitarse el sombrero' (Seix Barral), és un esplèndid recull d'articles, conferències i pròlegs i presentacions de llibres, la majoria amb dones escriptores com a tema fonamental: Atwood, Paley, Berlin, Zgustova, Fortún, Munro, Fuertes, Highsmith... Es 'colen' al llistat Pippi Langstrump i la galdosiana Tristana. Jo vull destacar aquí pel seu enorme interès i la seva força  el darrer capítol, dedicat a ella mateixa, que és sobretot una defensa absoluta de l'humor, camp en el que Lindo és una mestra, com demostren els seus llibres sobre Manolito Gafotas i els articles estiuencs de 'Tinto de verano'.

Molt humor, i molt bo, és el que trobem a les novel.les del mexicà Juan Pablo Villalobos, de qui proposo recuperar 'Te vendo un perro' (Anagrama), on una escala habitada per jubilats és testimoni de la tensió entre una rígida tutora d'un club de lectura i un incorrectíssim carnisser, amb la violència i la corrupció com a teló de fons.

No menys ni pitjor humor trobarem a la molt sorprenent 'Los asquerosos' (Blackie books)' de Santiago Lorenzo, on un jove informàtic decideix amagar-se a un poble abandonat després de ferir a un policia violent, amb l'únic suport del seu tiet, qui també és el fidel narrador de l'aventura, que es veurà condicionada per l'arribada     al poble dels urbanites de cap de setmana. Preneu nota d'aquest autor, a qui trobo molt pròxim en estil a Luis Landero.

I tampoc li falta humor a l'angoleny José Eduardo Agualusa a 'El vendedor de pasados' (Edhasa) on un home reencarnat en sargantana conviu amb un home que es dedica a fabricar passats familiars  il·lustres de persones que volen tenir una genealogia especial anys després de la descolonització portuguesa d'Angola.



dimecres, 16 de gener de 2019

Passat Festes


Heu vist també vosaltres quina és la paraula més important de totes, en aquest bonic missatge? La que es repeteix més, la més curteta, la que es veu sense ni tan sols llegir tot el text, si s’aixeca el cap i es fa una ullada a la façana de la Pedrera aquestes festes de Nadal?


Si no l’heu vist  potser és senzillament perquè no n'heu fet cas… Buy… Buy… Buy...

Després d’adonar-nos que aquesta és la paraula
(l’important és Comprar), 

Podríem preguntar-nos quina relació hi ha entre Comprar i...
Respecte, Felicitat, Llibertat, Pau, Igualtat…
(com es fa  per comprar tot això?)

Potser no cal que ens sorprenguem… Aquests missatges subliminals són presents a tot arreu…

O potser si que cal o caldria,
si no volem tornar-nos cada dia
una miqueta més
indiferents…

Irene Zannier

dimarts, 15 de gener de 2019

Vida de gos

Avui comencem una nova secció que es dirà CARTES A L'EDITOR, on l'Àngel Andrés un bon amic i antic company de feina, aficionat a la literatura epistolar periodística, comentarà periòdicament i en format breu les seves idees, opinions  i dèries sobre l'actualitat. Àngel, benvingut a PROVA I ERROR!

La historia, els contes, la transmissió oral, les nostres vivències als pobles dels avis, dels pares, als nostres pobles, tenen present en moltes ocasions la presencia d’un gos. El que cuidava el ramat, protegia el tros i la casa, acompanyava el camí al hort  o a l’era. Gossos amb camp per córrer, aire net per respirar, menjar suficient, la majoria protegits del fred, amb la veu dels amos com a referent.

Els infants d’avui coneixen un altre tipus de gos. Es el gos que va lligat, que no te carrer ni places per córrer, que embruta les voreres i borda excitat davant un altre gos, també lligat. Gossos convidats al esbarjo dins de singulars espais públics, compartint sorra i obstacles amb els seus amos. Gossos que van a la perruqueria i porten armilla quan el dia refresca. Es el gos urbà. Un gos que se’l ha adaptat a un medi gens natural. Un gos que es ven a botigues, que no es vol com gos i si com mascota. Què bufó quan es petit!. Un gos que s’abandona quan fa nosa i que llavors està en elevat risc de perdre la vida. Un gos que ha perdut gran part de la essència de la seva espècie perquè el gos urbà no te vida de gos.




diumenge, 13 de gener de 2019

L'Òpera dels dilluns

Aquesta setmana, gràcies un cop més a l’amiga Maria J. hem assistit a l’assaig general de Madama Butterfly de G.Puccini al Gran teatre de Liceu. Al marge de l’argument, com sempre la música de Puccini, sobretot la del segon acte, és magnífica. La soprano, Maria Teresa Leva, que substituïa per indisposició a Ainhoa Arteta, que havia de debutar en el paper de Cio-Cio, va tenir una magnífica actuació. En canvi, malauradament, el tenor no va a cantar a veu de manera que els duets es varen convertir en un cant solista.

Avui escoltarem l’arxiconeguda ària principal de l’òpera “Un bel di vedermo”. He dubtat molt a l’hora de triar la interpretació. N’hi ha moltes d’històriques i excel·lents - Callas, Caballé, Freni,  Pryce, Victòria dels Àngels, Tebaldi, Georghiu, etc - però finalment m’he inclinat, un cop més, ho sento, per la Netrebko per la qualitat del seu més recent enregistrament; i també per la de la seva veu, és clar!



dissabte, 12 de gener de 2019

Un asunto de família


Pel·lícula alhora deliciosa i dura.
Deliciosa perquè presenta un grup humà en el que les emocions positives estan a flor de pell. El títol traduït de la pel·lícula parla de "família", però el títol original és "The shoplifters - Lladres de botigues". Pot un grup humà sense massa llaços de sang ser una família, o la família és l'aixopluc en què tots ens refugiem per sentir-nos humans ?
Deliciosa perquè està rodada amb l'ofici, poesia, atenció al detall i parsimònia de Hirozaku Koreeda, de qui vam ressenyar en aquest blog "Nuestra hermana pequeña".
Deliciosa perquè ens permet veure per darrera vegada, magnífica com sempre, Kirin Kiki (Una pastelería en Tokio), morta el darrer setembre, que ha estat al peu del canó de la càmera fins els darrers moments malgrat greus problemes de salut.
Dura perquè es fa difícil entendre com un grup humà així es veu obligat a marginalitzar-se en una societat rica i pretesament humanista (en el sentit oriental d'aquesta paraula) com la japonesa.
Dura perquè es fa difícil entendre com aquesta societat s'empassa i digereix amb fredor les situacions difícils que viuen els seus grups marginals.
Que la duresa no us espanti. La suma és clarament positiva, i així ho han reconegut a Cannes on li han donat la Palma d'Or.



divendres, 11 de gener de 2019

Llenguatge

Unes molt sàvies paraules del gran Wyoming que desenmascaren amb claredat meridiana l'us pervers del llenguatge que practiquen els polítics de la dreta d'aquest país.



dijous, 10 de gener de 2019

Sobre la pèrdua

Avui fa dos anys que ens va deixar la Montserrat a la que tots recordem tan sovint.
He trobat en aquestes paraules de la cantant americana Patti Smith una expressió tan perfecte del meus sentiments que les vull compartir.



dimecres, 9 de gener de 2019

La Polleria Fontana

Al bell mig del barri de Gràcia i ben a prop dels cinemes Verdi hi trobareu un petit restaurant sense grans pretensions però ideal per anar-hi a sopar abans o després d’una bona pel·lícula. Obre de 6 de la tarda a 1 de la matinada. Ofereix plats tradicionals de cuina catalana a bon preu, ben elaborats, cuidats i fets al moment.
El propietari, en Nil Ros, hi fa un homenatge als seus avis que tenien una polleria amb aquest nom prop de l’estació de metro. Els bunyols de bacallà, les croquetes de pollastre rostit  amb pernil o la truita de patates, van que volen i acompanyen altres plats més elaborats com un arròs brut, unes mandonguilles amb sèpia o un ofegat de la Segarra. 
Hi ha poques taules en un espai força petit però agradable. Al fons us espera una taula gran per si sou colla o no us sap greu compartir-la; amb un parell d’amigues hi vàrem tenir una conversa ben entretinguda amb unes noies franceses mentre sentíem els espetecs del correfoc de les festes de Sant Antoni de Sa Pobla, el darrer cap de setmana de gener de l’any passat. 

Carrer Sant Lluís, 9
08012 Barcelona
Tel. 932173904



dimarts, 8 de gener de 2019

Yuli

Iciar Bollain és una directora que sempre m'ha agradat. Les seves pel·lícules són entenedores i carregades alhora de sensibilitat. Recordo ara "Flores de otro mundo", "También la lluvia" o "El olivo".

Yuli és un biòpic que ens explica la vida de Yuli, un nen cubà a qui de ben petit el seu pare va obligar a ser ballarí. Després d'uns començaments molt durs les seves condicions naturals i el seu talent varen triomfar i va ser disset anys primer ballarí del Royal Ballet a Londres. Un cop jubilat s'ha establert novament a l'Habana on ha fundat una companyia de dansa seguint l'exemple d'Alícia Alonso.

Magnífic ritme narratiu, aproximació a la vida cubana, excel·lents escenes de ballet, moltes d'elles interpretades pel mateix Yuli que segueix en plena forma i segons s'ha anunciat actuarà aquest estiu amb la seva companyia al proper Festival de Perelada.


diumenge, 6 de gener de 2019

L'Òpera dels dilluns


Aquells que any rere any acudíem al Palau a escoltar El Mesias participatiu vàrem quedar desolats en saber que, incomprensiblement, La Caixa havia decidit suspendre el seu patrocini a Barcelona mentre que el mantenia a la resta de capitals espanyoles.

No és que em sorprengués excessivament aquesta postura després d’altres actuacions i iniciatives de La Caixa en relació al conflicte polític que estem vivint. Però  la trobo igualment inoportuna i mesquina.

Ja sabem ara que els cantaires es van resistir a la desaparició del projecte i han aconseguit amb gran esforç mantenir el seu/nostre Mesias. Aquest cop amb la col·laboració de l’Auditori, l’Orquestra de cambra de Granollers, la Coral Cantiga i la direcció d’Edmon Colomer, que va ser el primer director de l’oratori ara fa ja 25 anys.

El resultat va ser extraordinari: l’Auditori ple de gom a gom, les interpretacions dels 450 cantaires i l’orquestra magnífiques i tots els solistes a un bon nivell, especialment el baríton Josep Ramon Olivé i el tenor Roger Padullés. Les condicions acústiques de la sala varen resultar molt millors del que podia esperar i el Mesias va sonar esplèndit.

Aquest diumenge veureu i escoltareu alguns fragments que vaig enregistrar amb el meu mòbil. Per la qual cosa espero que sapigueu disculpar la qualitat del vídeo. El Mesias serà sempre nostre.

Clickeu a sobre per obrir el vídeo

divendres, 4 de gener de 2019

Fer un Dembélé


Mai hagués imaginat aquest futbolista francès, de nom Ousmane, que el seu comportament provocaria  la incorporació a la parla quotidiana d’una expressió que està fent fortuna a diferents cercles de conversa.

Els retards de Dembélé en arribar a la seva feina, ara a Barcelona, sembla que no son nous, dons ja li havia passat als seus anteriors destins laborals on ha “treballat” com a futbolista. Però aquesta vegada, la darrera, els seus caps l’han imposat una sanció econòmica d’elevat import i sembla que els seus companys li han demanat un seriós canvi d’actitud.

Hi havia curiositat per saber com reaccionaria el seu entrenador i el seu públic després del sonat retard de tres hores en arribar a la feina. L’ immediat partit, Dembélé va ser titular i el públic el va aplaudir, més encara quan ell solet va fabricar-se un gol reservat als genis del futbol.

Més d’un es va sorprendre  per tanta complaença popular. Res d ’anormal. Qui no ha estat mai víctima del déu Morfeo just quan has d’aixecar-te del llit per anar a treballar? Tot i poder-se afirmar que en alguna ocasió tots hem fet un Dembélé, nosaltres no ho podem solucionar marcant un gol, més aviat hem de vigilar que si arribem tarda a la feina, ni que sigui cinc minuts, el marcador no estigui ja en contra nostra.

Àngel Andrés



dimecres, 2 de gener de 2019

Roma



Vaig anar a veure-la al cinema Verdi la tarda d'un dia laborable i vaig trobar-me amb la sorpresa que el cinema estava inusualment ple, amb una cua llarga per entrar. I és que tan sols 2 cinemes a Barcelona (Verdi i Verdi Park) i uns pocs més en tota Espanya projectaven la pel·lícula, malgrat que es tractava de la guanyadora del Lleó d'Or del prestigiós festival de cinema de Venècia.
Aquesta situació és deguda a que la pel·lícula ha estat produïda per Netflix, i les condicions de distribució que Netflix imposa han provocat aquesta situació.
Us recomano que malgrat les dificultats que us pugui suposar desplaçar-vos a aquests cinemes, fins i tot encara que disposeu de Netflix a casa, aneu a veure Roma en pantalla gran.

Es tracta d'una obra mestra del seu director, el mexicà Alfonso Cuarón, que construeix aquesta pel·lícula de forma molt viva i emotiva a partir dels seus records d'infància, ja que ell va nèixer el 1961, i situa la pel·lícula a incís de la dècada dels 70.
La pel·lícula ens transporta de forma molt realista al Mèxic de la infància de Cuarón, i ens permet endinsar-nos en l'interior d'una família mexicana de classe mitjana, i també passejar-nos per l'exterior, palpant els conflictes polítics i socials, incloent els grups paramilitars.
Però, sobretot, la pel·lícula ens transporta a l'interior de l'ànima de les dones de la família, dones que lluiten per sobreviure en un món complex i gens fàcil, fent el cor fort davant dels problemes, ajudant-se entre elles, i fent pujar els petits de la família.

Encara que hi ha algunes escenes impactants i sobrecollidores - un part, terratrèmols, manifestacions, onades amenaçadores - és la bellesa i naturalitat de la majoria de la pel·lícula la que farà que se us faci curta i que no us sàpiga greu haver hagut d'anar a veure-la a un dels pocs cinemes on es projecta.

Jordi Castells

dimarts, 1 de gener de 2019

La persona de l'any


Una vegada més John Carlin descriu amb el seu peculiar sentit de l'humor però amb un extraordinari dramatisme la figura de Donald Trump.



dilluns, 31 de desembre de 2018

Jaume Plensa al MACBA

El MACBA presenta una exposició de Jaume Plensa, una artista català de gran prestigi internacional. Les seves escultures omplen places i carrers de tot el món però fins fa poc la seva obra no estava present a casa nostra.

Recentment un dels seus caps de noia s'ha instal·lat davant del Palau de la Música i ara el MACBA ofereix una mostra reduïda de les seves obres. És una exposició de petit format que no es pot considerar ni de bon tros antològica però que ens acosta una mica a la rica personalitat de Plensa.

Aquí us deixo unes imatges d'algunes de les obres que podreu veure:

Clickeu a sobre per veure les imatges

diumenge, 30 de desembre de 2018

L'Òpera dels dilluns


Ja som altre cop a Cap d’any i hem d’escoltar una mica de música vienesa.  I res millor que veure en acció la Filarmònica de Viena dirigida per l’incommensurable Carlos Kleiber, el director més elegant que mai hagi vist. Fixeu-vos en el moviment de les seves mans i com dansa des del podi
mentre dirigeix.
Ens interpreten el vals “Veus de primavera“ de Johann Strauss II en un enregistrament del concert del 1989. Bon 2019.


Diálogo y dignidad



Un interessant article de Manuel Castells a La Vanguardia on planteja les seves reflexions sobre l'estratègia per tractar de resoldre el conflicte polític entre Catalunya i Espanya.



dijous, 27 de desembre de 2018

Felicitació gastronòmica

La nostra critica gastronòmica us desitja un any 2019 sense espines i amb el punt just de sal.


Coses que no entenc (o sí) XLIV


. Que la UE estigui presidida per un individu com Junquer que freqüentment dona un espectable penós en les seves compareixences públiques en les que realment sembla que hagi pres alguna copa de més.

. Que ara, 16 anys després del fet, es fixi l’import de les indemnitzacions pel vessament de petroli del prestigi ocorregut l’any 2002.

. Que la nova generació de joves polítics de la dreta espanyola, que tenen al voltant dels 40 anys - Ribera, Arrimadas, Casado, Montserrat, Garcia, etc,- sigui molt més dura i reaccionaria que els seus precedents avui retirats.

. Que després de presentar una querella contra la Mesa del Parlament, Ciutadans presenti una querella  al Govern de Catalunya per incitació a la rebel·lió pels actes de violència que assegura que es produiran el 21-D, abans que el dia i les manifestacions hagin acabat.

. Que l’escultura gegant Júlia de Jaume Plensa, de dotze metres d’alçada, no hagi trobat recolzament a casa nostra i estigui a la plaça de Colon en lloc d’haver-se exposat en una gran plaça de Barcelona.

. Que mentre els Governs d’Espanya i Catalunya facin equilibris  per distensionar la situació la premsa de Madrid tituli les seves portades amb aquesta mena de missatges incendiaris:  ABC: Sanchez reo de su pacto“, EL MUNDO: “La rendición de Pedralbes”, LA RAZON:“Sánchez claudica ante Torra”.

. Que com a gran contribució a les demandes catalanes el Gobierno decideixi canviar el nom de l’aeroport del Prat sense informar prèviament al Govern de la Generalitat.

. Que mentre el Govern de Sánchez tracta de distensionar la situació la Fiscalia demandi al Puigemont davant del Tribunal de Comptes per desviar 8 milions d’euros per l’organització del referèndum de l’1-O.

. Que Andalusia, una comunitat receptora de transferències fiscals de la resta de l’Estat projecti reduir els impostos que depenen d’ella, IRPF, Successions, ITP.

. Que la Reserva Federal dels EEUU sigui tan inepta en la seva política 
monetària i pugui provocar una forta caiguda de la Borsa de Wall Street  i de la resta del món.

dimecres, 26 de desembre de 2018

Patinets sense fre



Assistim des de fa un cert temps a la consolidació de nous mitjans de transport  a les nostres ciutats. Els VMP, vehicles de mobilitat personal, encapçalats pels patinets elèctrics, s’estan convertint en una solució de mobilitat per el seu cost, senzilla utilització i les seves dimensions.

Provinents dels Estats Units, els patinets elèctrics son ja una febre entre molts ciutadans i un mal de cap per usuaris d’altres vehicles; també per vianants sorpresos i de vegades atemorits, per la irrupció inesperada d’aquests VPM en voreres i vials, protagonitzant una  aferrissada pugna per ser els més ràpids i espavilats a la via pública, deixant un constant rastre de imprevisibilitat i inseguretat. 

Sobta el retard en regular els VMP per part de la Direcció General de Trànsit quan fa mesos que son freqüents els incidents i accidents urbans. Hauria estat coherent una regulació, en tot cas provisional, per posar fre als riscos de la seva utilització desordenada. Com tot vehicle a motor que circuli per la via pública, hauria d’estar matriculat i sotmès al reglament aplicable a vehicles d’una velocitat i potencia equivalents. Una primera acció per posar fre a tants i tants patinets desenfrenats.  

Àngel Andrés



dimarts, 25 de desembre de 2018

Matarem el gall...

Com cada any la LLuïsa ens vol felicitar les festes amb una original Nadala.


diumenge, 23 de desembre de 2018

L'Òpera dels dilluns

Falten només dos dies per Nadal i aquest diumenge arriba l’hora d’escoltar un fragment d'El Mesias de Haendel. Us oferim avui l’ària “I know that my Redeemer Lived”, interpretada per la soprano anglesa Sylvia McNeir acompanyada per l’orquestra de l’Academy of St.Martin in he fields dirigida per Sir Neville Marriner.



dissabte, 22 de desembre de 2018

La felicitació de Nadal

Arriba el Nadal i és el moment de felicitar les Festes. Des del Blog seguim des de fa temps la tradició de les targes de felicitació que ja fa molts i molts anys portaven en ma als domicilis els treballadors dels oficis més diversos, fusters, lampistes, porters, serenos, etc.

Aquí teniu doncs el vídeo d’aquest any amb del desig que el vinent sigui millor que aquest.


divendres, 21 de desembre de 2018

Picasso, Picabia, Lee Miller: impressions de normalitat.


La Fundació Mapfre i la Fundació Miró presenten dues exposicions, una millor que l’altra, al marge de qualsevulla espectacularitat. Tanmateix dignifiquen la vida artística de la ciutat perquè s’inscriuen en allò que podria esdevenir una ben desitjada normalitat. Totes dues posen de relleu aspectes poc coneguts en el nostre àmbit cultural de la història de l’art internacional del segle XX: d’una banda la trajectòria de Picabia en la seva complexitat i, per tant, més enllà de la visió estereotipada que ens pot haver quedat als ciutadans del lloc on va residir un temps i va editar la revista 391; i d’altra el surrealisme britànic.
Curiosament tan Picabia com el surrealisme anglès ens son servits de la mà de dos artistes que donen un gran interès a les exposicions. En el primer cas, Picasso i en el segon, Lee Miller.


Al nostre parer no importa gaire si és més o menys reeixit el propòsit dels organitzadors de "Picasso-Picabia. La pintura en qüestió"de voler entrecreuar les trajectòries del malagueny i del mestís d’hispano-cubà i francesa. Allò que importa és que es presenten obres que permeten entendre i apreciar el periple vital i artístic de Picabia sense que el formidable Picasso el deixi sota la seva aclaparadora ombra. I això és un gran mèrit, no solament de Picabia, sinó especialment dels creadors de l’exposició perquè aquesta es clou amb mitja dotzena de rostres que Picasso va pintar als seus 91 anys i que expressen amb una força esgarrifosament titànica i goyesca el seu personal pont entre la vida i la mort. No sabíem que Picasso encara ens pogués sorprendre tan colpidorament, però ho ha fet. Simplificadament i en conclusió, una bona i ben recomanable exposició.


"Lee Miller i el surrealisme a la Gran Bretanya", en canvi, es situa en l’altra vessant de la normalitat: presentar-nos un moviment poc conegut per poder constatar el seu escàs interès, el surrealisme britànic. Si a mesura que passa el temps i deixen de sorprendre’ns les ocurrències que cercaven la legitimitat en l’inconscient, als quadres dels surrealistes els costa cada cop més de suportar la confrontació directa amb els apreciadors de l’art pictòric, tret d’algunes excepcions. I hem de dir que no ens sembla que els pintors britànics es trobin entre aquestes excepcions.
Això fa, segurament, que els creadors de la mostra hagin recorregut de manera força erràtica a alguns artistes de fora les illes, talment Dalí o Angel Planells amb peces que tampoc són excepcionals. L’exposició, al nostre entendre, no la salva ni Lee Miller que no es mereix que la facin servir de Virgili en aquest Purgatori. Precisament per això, però, pot valer la pena fer una excursió a Montjuïc i endinsar-nos en l’obra i la personalitat de la model i fotògrafa americana, si no ho hem fet anteriorment per altres mitjans. Aquella que, segons les pròpies paraules, es va estimar més fer fotografia que ser fotografiada, ens mostra en algunes sales de l’exposició, especialment la darrera, ja com a fotògrafa de Vogue i reportera de guerra, que va arribar a un dificilíssim equilibri entre persona i obra, entre bellesa i talent, entre inquietud per l’aventura personal i coratge pel compromís social. Lee Miller, on sigui, però no us la perdeu.

dijous, 20 de desembre de 2018

"Creadors de consciència" al Palau Robert

Al Palau Robert es presenta una exposició col·lectiva “Creadors de consciència” amb una extensa mostra dels treballs de quaranta fotoperiodistes espanyols. S’hi poden veure tres o quatre fotografies de cada autor, la majoria d’elles d’una gran força.

Si us agrada el fotoperiodisme és una exposició que no us heu de perdre
Aquí teniu un vídeo que us animarà.



dimecres, 19 de desembre de 2018

Si et va agradar...


Ara que el Nadal i els Reis conviden a regalar (o auto-regalar-se) llibres, podem fer a l’hora de triar l’exercici clàssic de prendre referències del passat, com proposa el títol d’aquest post.

Si et va agradar la meravellosa Lucia Berlin del ‘Manual per a dones de fer feines’, et recomano ‘Un vespre al paradís’ (L’Altra i Alfaguara), un nou recull de narracions amb el mateix valor literari però sense la força de les peces basades en el període d’addiccions de l’autora que tant ens havien impressionat.

Si et va agradar  ‘Apegos feroces’, de Vivien Gornick, ara pots trobar ‘La dona singular i la ciutat’ en un volum amb les dues obres en català (L’Altra) o en castellà sense la primera (Sexto piso). I probablement les seves visions refinades, penetrants i plenes d’humor sobre la dona a la societat actual et semblaran encara més interessants. Per suposat, amb Nova York com a marc imprescindible.

Si no sols t’agrada llegir sinó que també gaudeixes del passeig per les llibreries, et satisfarà per duplicat ‘Les nostres riqueses’ (Periscopi i Asteroide), on l’algeriana Kaouther Adimi reprodueix amb un diari la història real d’un llibreter i editor a cavall entre Alger i París, contemporani de l’Albert Camus, que va participar –i per tant va patir- a la història de tots dos països.

Si t’agraden les històries que des de ‘Madame Bovary’ o ‘La dona del tinent francès’ ens parlen de dones totalment lliurades a l’amor en contra de tota raó, has d’enfrontar-te a  ‘La mujer desnuda’ (Anagrama), de la italiana Elena Stancanelli, on la protagonista no té límits en la seva obsessió per un home.

I, finalment, si t’agrada aquest blog ple de tot tipus d’expressió artística, estic segur que també et sorprendrà positivament ‘La mort sempre acaba la partida’ (La vocal de Lis) de l’Àlex Masllorens, un fals dietari que pren com a punt de partida l’amor d’un ésser estimat per compartir un any d’experiències vitals, culturals i fins i tot polítiques. A destacar la seva hàbil combinació de notícies, sentiments, ironies i anècdotes, amb un to aparentment lleu que assoleix una gran profunditat.