dilluns, 26 de setembre de 2016

Coses que no entenc ( o sí ) XVII

. Que un Govern en funcions pugui intentar anomenar un ex ministre que va haver de dimitir com conseqüència de la seva vinculació als papers de Panamà, Director executiu del Banc Mundial.

. Que algú se li acudeixi la genial idea de destinar una zona de la platja de Barcelona, tan comprimida, perquè s’hi puguin  cagar i pixar els gossos que havíem tractat de controlar a la ciutat.

. Que, mentre els manifestants de la Diada varem mostrar una gran unanimitat, quan intervenen els partits comencen i no acaben les discrepàncies.

. Que no n’hi hagi prou amb una acte unitari per commemorar la Diada i que calgui organitzar actes alternatius a Sant Boi o al Born per marcar paquet i diferències.

. Que els vestits que es presenten a les desfilades dels gran dissenyadors de roba se’ls pugui posar algú en la vida quotidiana.

. Que l’antic president de la Comissió del UE, Barroso pugui tenir la poca vergonya de ser soci d’una consultora i sigui l’encarregat d’assessorar al Regne Unit en el seu procés de Brexit.

. Que la fiscalia pugui negociar amb Matas el pacte que li permeti no anar a la presó a canvi de confessar la seva culpabilitat.


diumenge, 25 de setembre de 2016

L'Òpera dels dilluns

Aquest mateix dilluns anirem a una de les sessions d’Òpera al cinema per veure la “Norma” de Bellini en directe des del Royal Opera House de Londres. Per això, aquesta setmana us vull oferir una de les àries més famoses de la història de l’òpera: “Casta Diva”. I a més, us ofereixo una interpretació absolutament excepcional que ja ha sonat una altra vegada al Blog però que no ens cansaríem d’escoltar. Es tracta de la mítica versió enregistrada per Montserrat Caballé al Festival d'Orange el 1974, fa doncs méss de quaranta anys. Caballé va ser  per a mi, sens dubte, una de les més grans sopranos del segle XX. Podreu  apreciar la gran riquesa de la seva veu interpretant aquesta extraordinària melodia de Bellini. Des dels finíssims trinats a fragments de gran profunditat i potència. I sempre amb el seu timbre de veu tan personal i la gran elegància en la seva forma de cantar.




divendres, 23 de setembre de 2016

Sobre la corrupció del PP, una vegada més.


Un pèl inquiet per l’absència de notícies judicials sobre els protagonistes habituals d’aquesta secció (Millet, els Pujol, Urdangarin i senyora, Rato, etc.), 24 hores abans del lliurament del meu post, la deessa Fortuna m’ha obsequiat d’una tacada amb tres nous personatges que afegiré amb molt de gust a la nòmina del “Dura lex sed lex”: Barberà Nolla, Rita; Matas i Palou, Jaume; i Bárcenas Gutiérrez, Luis. Si ens fixem, cadascú d’ells representa l’arquetip genuí del corrupte representatiu de la zona geogràfica a la que pertanyen. Barberá, ordinària, populista i fallera; Matas, fenici, discret i bon vivant; Bárcenas, fatxenda, xulesc, i desafiant. I tots ells, amb el denominador comú del mateix carnet de partit polític que els agermana -amb mols altres- en la cobdícia i en l’aprofitament personal dels status privilegiats que gaudien. A Catalunya, penso, aquest arquetip seria bicèfal: el model ranci i demodé de Millet i el model desinhibit i 2.0 de JPF. El caràcter de la terra ho marca tot.
La recent voluntat de Bárcenas de retirar la seva denúncia contra el PP per la destrucció dels discs durs dels seus ordinadors de la seu de Génova, 13, no ens hauria de sorprendre. Hauran arribat a un acord per no fer-se mal (“sé fuerte, Luis”, li va dir Rajoy al 2013), i perquè mai se sàpiguen els detalls dels pagaments en B i les comissions il·legals que finançaven el partit. Reflexionant en el modus operandi, penso ara en la tremenda facilitat en que avui dia un pot impunement desfer-se d’informació incòmode, perillosa i confidencial. Abans calia recórrer a simular un robatori o un petit incendi als arxius on es guardava la documentació comprometadora. Ara només cal un minut perquè un informàtic faci un “delete” que t’esborri una comptabilitat sencera, i aquí pau i després glòria. Tan asèptic com vergonyós.
De Rita Barberá, aparcada en el cementiri d’elefants que es el Senat, poc a dir en aquests moments, més que la seva investigació/imputació per blanqueig de capitals estava més que cantada des de que tots els regidors del PP (menys un) de l’Ajuntament de València ja estaven sent investigats pels mateixos fets. I tot indica que d’aquell cementiri passarà dintre de poc al congelador dels tòtems caiguts en desgràcia a l’espera d’arribar, quan escaigui, a algun acord amb la Fiscalia de l’Estat per tal de minimitzar les penes que en justícia -justícia poètica, es clar- li correspondria.

Com l’acord que sembla que està a punt d’arribar Jaume Matas i Palou (que no obstant la coincidència de cognom, no té cap mena de parentiu conegut amb l’editor del Blog), per tal d’evitar un nou ingrés en presó per diversos delictes de falsedat, prevaricació, i frau. Es comprèn, perquè ja va estar quasi 9 mesos a la presó de Segòvia, i no vol repetir. També comprenc que aquests acords amb Fiscalia enervin a la majoria per considerar-los una deferència injustificada cap els corruptes, que mereixerien el compliment íntegre de les penes. Potser sí, però en el cas de Jaume Matas ens haurem de consolar amb el fet de que, a canvi d’evitar la presó, revelarà dades rellevants de qui més participava en aquelles trames delictives, i les coneixia i se’n beneficiava. Qui no es consola es perquè no vol.



El trident


dijous, 22 de setembre de 2016

Realitats augmentada i virtual


Aquest estiu he viscut dues situacions que m'han fet constatar la maduresa d'una tecnologia, la realitat virtual i / o realitat augmentada, que cada cop estarà més present a la nostra societat.
D'una banda, amb motiu d'una estada a la vall de Boí, vaig visitar l'església de Sant Climent de Taüll on vaig poder veure la recreació de les seves pintures romàniques mitjançant un "visual mapping" (una projecció que s'afegeix als escassos restes de pintura original que encara hi ha a les parets de l'església).


D'altra  banda, la visió de grups de jugadors que envaeixen els carrers i diversos indrets de molts pobles i ciutats cercant uns éssers imaginaris - Pokemons - per tal d'atrapar-los i col·leccionar-los.


En els dos casos s'utilitza la tecnologia per afegir a una situació real - les parets d'una església en un cas, l'espai dels carrers i places en l'altre - uns elements afegits, que per a l'usuari passen a formar part d'una "nova realitat".
Aquestes situacions són possibles a causa de l'augment important de les possibilitats de la tecnologia, entre d'altres la capacitat de digitalització i projecció, amb escanners i projectors d'alta definició; la gestió de les ubicacions per GPS; o la gran capacitat de càlcul i de connectivitat en els telèfons i dispositius mòbils, que avui en dia són més potents que el més potent dels ordinadors existents fa tan sols uns pocs anys.

Anomenem a aquesta tecnologia realitat augmentada  quan - com en el cas de Sant Climent de Taüll - es dóna lloc a una interacció amb un entorn real que es combina amb elements virtuals per a la creació d'una "realitat mixta"; mentre anomenem realitat virtual la situació en la que representem les coses a través de mitjans electrònics. En el cas del joc Pokemon Go, podríem dir que seguim en una situació de realitat augmentada ja que afegim a una situació real - els nostres carrers, places o d'altres indrets, l'existència d'éssers imaginaris, però possiblement estaríem d'acord en dir que ens allunyem més de la "realitat" que en el cas de les pintures de Sant Climent.

També els dos casos esmentats plantegen reflexions interessants:
. En el cas de les pintures de Taüll, projectades sobre els murs reals de l'església, la seva "visualització / reconstrucció", que per la seva qualitat va emocionar-me, permet fer accessibles visions noves i completes de les pintures, però alhora fa palès que, per raons força conegudes, aquestes estan al MNAC, en un context més fred i, potser "acadèmic", on l'accés massificat a les obres d'art les fa més accessibles i segures, però també menys emotives.
. En el cas del joc "Pokemon Go", es constata que la tecnologia obre les portes a situacions lúdiques noves, que poden interaccionar amb l'espai real i afegir-hi noves dimensions, que han fet que alguns constatessin l'abandó del carrer i les places com espai de joc i socialització.

Com en tantes altres situacions, però, tots els extrems són dolents i, en el cas d'aquest joc, es produeixen, entre d'altres, situacions no desitjades d'addicció, o de manca de respecte a la realitat, amb invasió de privacitat, que desvirtuen l'ús d'una tecnologia que està - i seguirà - aquí, i pot aportar elements d'enriquiment a la nostra realitat.
Potser, una reflexió interessant sobre aquestes tecnologies, potencialment molt útils, però, alhora, invasives a causa de  l'afany econòmic de la indústria que tenen al darrera, és fer-nos adonar de la riquesa que la "realitat simple" té en ella mateixa, i que només si l'estimem, la comprenem i no la maltractem, té sentit "augmentar-la" o "virtualitzar-la" per fer-la més nostra encara. 


dimecres, 21 de setembre de 2016

Clar i català

Encara que gairebé tothom deu haver vist el vídeo de la intervenció de Rufian a la darrera sessió parlamentària d'investidura no em puc estar de penjar-lo al Blog perquè poques vegades he escoltat un discurs tan clar i potent com aquest.



dimarts, 20 de setembre de 2016

diumenge, 18 de setembre de 2016

L'Òpera dels dilluns

La veu de la soprano és probablement una de les més representatives del món de l’òpera. Però, com és sabut, hi ha diferents modalitats de veus de soprano. Des de la soprano lleugera, també anomenada de coloratura, amb gran facilitat pels ornaments vocals, la soprano lírica, de veu més plena i potent, fins a la mezzosoprano, de tesitura molt més ampla i greu, per arribar, finalment, a la contralt, l’equivalent al baix de la veu masculina.

Avui he triat un vídeo, encara que malauradament no té massa qualitat degut a la seva antiquitat, que us permetrà escoltar diferents tipus de veu de sopranos de primeríssim nivell que interpreten el mateix fragment de l'ària "Una vocce poco fa" de Rossini. 




divendres, 16 de setembre de 2016

Inquietuds de setembre

Un dels riscos de dedicar posts a repassar l’hemeroteca d’un any enrere és que tard o d’hora t’acabarà tocant regirar les portades de setembre. Oh, sí, el setembre. Gairebé ho podríem dir de memòria: nou curs escolar, depressió post vacacional, dades d’ocupació esperançadores, Catalunya aixeca el teló i sant tornem-hi.

Per sort, jo i la meva depressió post vocacional estem fets a prova de titulars estacionals. No ens reca, doncs, tirar-nos de cap a un altre dels temes recurrents d’aquestes dates, i quan dic dates sabeu que em refereixo a l’11 de setembre. Oh, sí.

Ha costat, però ja som al cap del carrer! O és que potser pensàveu que en un bloc de tan nostrada propietat es podia obviar la cobertura informativa de la Diada Nacional? No, no ho pensàveu... No negaré que la temptació de prescindir del tema era gran, i en honor a la veritat diré que tampoc ens hi esplaiarem. Però mireu aquesta portada: 


Si us fixeu en l’esguard de l’Homo Naledi, que ‘El País’ va considerar oportú publicar en portada aquell dia, no sembla gaire content amb el fet que la campanya de les catalanes arranqui “con ligera ventaja secesionista”. Ara, que, això seria atribuir una intencionalitat (molt animal) als portadistes del diari. Potser allò que realment inquieta aquest aprenent d’Homo Erectus sigui la perspectiva d’un altre curs polític marcat pel procés català, que se li està fent etern. Però qui ho sap, fet i fet, té tota la pinta de ser un baula perduda.

I ara, si realment voleu recordar què deien les portades de l’11 de setembre de 2015 i de l’endemà (sempre més sucoses) les trobareu totes en aquest enllaç. Val a dir que, malgrat les disquisicions i la fatiga del nostre homínid, la Diada de l’any passat va estar marcada per l’inici de la campanya per les eleccions al Parlament de Catalunya, la qual cosa va donar una projecció política i mediàtica afegida la celebració.  


dijous, 15 de setembre de 2016

Morir d’èxit: La sobreexplotació turística i les taxes

És evident que Barcelona, i Catalunya en general, pateixen una clara sobreexplotació turística que afecta sèriament al seu patrimoni, als seus ciutadans i als mateixos turistes. Pensem que Barcelona acull cada any uns 15 milions de pernoctacions als que s’afegeixen una xifra del mateix ordre de visitants diàris sense pernoctació.

Aquest enorme flux turístic beneficia evidentment als principals operadors turístics, hotels i restaurants, que gaudeixen d’unes taxes d’ocupació altíssimes i que malgrat això ofereixen, en general, una ocupació molt precària i molt mal retribuïda. D’altra banda està produint, a través de la proliferació d’apartaments turístics (se n’han censat 16.000 - dels quals un 40% il·legals), un considerable efecte en els preus dels lloguers dels habitatges en perjudici dels residents habituals, sobretot els joves.

Una de les formes per controlar l’esmentada sobreexplotació i recaptar fons per cobrir les despeses de tot ordre que ocasiona el turisme, i que acabem pagant els ciutadans que res hi tenim a veure, és l’anomenada taxa turística. Aquesta pretén que el turista col·labori directament al cost de l’ús dels recursos de tot ordre dels que està gaudint: patrimoni artístic, infraestructures, serveis de neteja i manteniment, etc, etc

Davant d’aquesta taxa els sector turístic posa el crit al cel dient que redueix el nombre de visitants i perjudica els seu negoci i els seus marges. Certament, a part de cobrir els costos ja esmentats l’objectiu d’una taxa turística és també el regular la demanda d’uns recursos escassos, posant-els-hi un preu i reduint el seu excés i la sobreexplotació que pot provocar. Perquè el nostre patrimoni no és propietat dels agents turístics sinó de total població i perquè el seu us no pot ser il·limitat.
Defenso una forta pujada de l’actual taxa que es cobra a Barcelona, que tant han criticat els lobbies hotelers: 2,25 € per nit i dia en hotels de 5 estrelles, 1,1 € en els de 4  i 0,65 € a la resta. Uns imports que em semblen francament ridículs. Un senyor que està 3 nits en un hotel de 5 estrelles pagaria un import de 6,75 € davant d’una factura de entre 600 i 900 €. Insuportable, oi? Pensem que Florència, Milan o Venècia, per exemple, tenen una taxa de 1€ per nit i  nombre d’estrelles de l’establiment; és a dir el doble de les nostres. D’altra banda, es pot estudiar també una taxa que s’apliqui no les pernoctacions sinó a les tarifes de les entrades en llocs de visita emblemàtics i massius als que acudeixen els visitants de dia de la ciutat.

Penso que l’elasticitat de la demanda turística, és a dir els ses impacte negatiu, respecte d’aquestes taxes és molt baixa i que la Generalitat i els ajuntaments turístics haurien, sense cap mena de dubte, d’apujar el seu import sense fer cas de les queixes i lamentacions, totalment insolidàries del sector. Els efectes serien beneficiosos per la Hisenda pública i per la defensa i protecció del nostre patrimoni.

dimecres, 14 de setembre de 2016

Dones i gerros

La Lluïsa domina la tècnica de dibuixar sobre vidre. Aquí trobareu uns gerros amb figures femenines que en són un exemple magnífic. Però, sobretot, que no s'entengui que l'artista  ha volgut fer del tema allò que se'n diu un "gerro xinès"... 


"Clickeu sobre la foro per obrir la sèrie"


dimarts, 13 de setembre de 2016

La Diada

La manifestació del passat diumenge va ser novament un èxit de participació, unitat i civisme del que haurien d'aprendre els que neguen els dret a decidir i també, en una altra mesura, els que defensant-lo no són capaços de mantenir després la unitat necessària. Aquest és un breu reportatge gràfic de la Diada.

Clikeu a sobre la foto per obrir el reportatge


“Tarde para la ira: Un thriller com els d’abans”

Sou dels que penseu que ja no es fan pel·lícules com les d’abans? Aneu a veure “Tarde para la ira”, una pel·lícula de tall clàssic i aires de western, que sap treure molt bon partit d’aquest tema tan cinematogràfic com és el de la venjança. Ho fa en el format d’un thriller tens, elegant, contingut i contundent, recolzat en les enormes interpretacions d’Antonio de la Torre, Luis Callejo i Ruth Díaz, un guió sòlid i una realització ferma. Una inesperada sorpresa tenint en compte que Tarde para la ira suposa el debut en la direcció de Raúl Arévalo. Aquest actor, que ha mostrat la seva versatilitat en films com “También la lluvia”, “AzulOscuroCasiNegro”, “Los amantes parajeros” o “La isla mínima”, supera amb nota les grans expectatives que ha generat la seva opera prima.

L’acció de Tarde para la ira gira al voltant de dos personatges, Curro, un delinqüent que vol refer la seva vida després de complir condemna per l’atracament a una joieria. I José, un misteriós i silenciós personatge a la recerca de venjança per un passat que no és capaç de superar ni pair. Ana tanca aquest triangle que deriva, com tota venjança, en l’inevitable bany de sang.

Raúl Arévalo fa gala d’un absolut domini del ritme cinematogràfic, i això, sumat a l’aposta per un realisme cru, permet crear una atmosfera d’ira i tensió creixent que, com a espectadors, agraïm  quedant-nos aferrats a la butaca i ben pendents de la pantalla. De la Torre afegeix un nou caràcter a la seva impressionant galeria de personatges turmentats, foscos i violents que l’actor sap dotar de sensibilitat. 

S’agraeix que Arévalo no es limiti a imitar el cinema d’acció americà i opti per agafar el millor del western i el thriller clàssic per portar-ho cap a un altre terreny, el d’un tipus de cinema espanyol que tampoc renuncia a la seva personalitat. Sense caure en paròdies barates ni folklorismes ridículs, el film sí que retrata ambients típicament ibèrics: barris perifèrics, bars de tota la vida, hostals de carretera, petits pobles castellans... I en la mateixa línia que La isla mínima, treu partit de l’entorn on té lloc l’acció, convertint aquests escenaris en personatges vius que doten d’ànima la història. 



dilluns, 12 de setembre de 2016

L'Òpera dels dilluns

Aquest dilluns, el segon de la temporada, seguirem amb música de Rossini. Us oferirem una ària d’una òpera poc representada, “La donna del lago”, basada en una obra de Walter Scott i que va representar el començament del corrent romàntic en l’obra del compositor de Pesaro.

La interpreta magistralment Joyce di Donato que fa una veritable exhibició de facultats i exhibeix un timbre de veu excepcional. Aquí està.




divendres, 9 de setembre de 2016

Per on començar?

Aquest dilluns es va emetre per TV3 la gala d'inauguració de la nova temporada teatral: "S’aixeca el teló". Conduïda pel pallasso Guillem Albà, va ser un show fresc i lleuger per atraure la gent cap als teatres, animant-los a trobar-hi emocions i entreteniment, en el millor sentit de la paraula. La gala, però, no va pretendre presentar les novetats de la cartellera, tasca probablement impossible si considerem la quantitat d'espectacles que s'estrenaran i es recuperaran. 

Però com que molts teatres ofereixen fórmules d'abonament de temporada i els espectadors s'avancen a comprar les entrades amb antelació, aquí ens atrevirem a fer un petit tast d'espectacles que, segur, valdran la pena. Primer, Boscos, la tercera peça de la trilogia de Wajdi Mouawad que La Perla 29 i Broggi van encetar amb Incendis (obra que precisament arribarà a Madrid dirigida per Mario Gas a l'Abadía). Després, la reedició del muntatge de Fabià Puigserver de Les noces de Fígaro, al Lliure, 27 anys després i dirigida per Lluís Homar. I, per què no, Molt soroll per no res, la versió musical que Àngel Llàcer va muntar al TNC la temporada passada i que torna per seguir omplint la sala gran. També caldrà capbussar-se a les programacions de teatres més petits, com l'Akademia o la Villarroel, on sempre és fàcil trobar-hi propostes atractives.

I per si a Barcelona no tinguéssim prou oferta, també s'acaba de presentar la programació del Festival Temporada Alta, que com cada any se celebra a Girona duran la tardor. En parlarem en calma més endavant, però ara us deixem amb l'espot de promoció que han preparat i que, com la gala de TV3, reivindica el teatre com a forma d'entreteniment. Una petita joia.


dijous, 8 de setembre de 2016

Coses que no he entès aquest estiu (o sí) XVI

.Que Rafa Nadal hagi sigut l’abanderat de l’equip olímpic espanyol quan “tributa” fiscalment a Andorra.

.Que els mitjans ponderin el disbarat que està a punt de fer en Kilian Jornet amb el seu intent de pujar a l’Everest amb uns mitjans gairebé suïcides.

.Que el sector de l’hostaleria a Barcelona que, amb preus molt alts i amb taxes d’ocupació a molt elevades,  ha d’estar generant grans beneficis aquests darrers anys, escatimi llocs de treball i pagui uns sous de misèria als seus empleats.

. Que els campions olímpics hagin de mossegar les medalles d’or, que saben perfectament que no ho són, amb el risc de donar feia al seus dentistes.

. Que les tertúlies de les ràdios catalanes, especialment les de RAC 1 i Catalunya Radio siguin un veritable guirigall on els tertulians criden i s’interrompen contínuament i que s’assemblin més a un Sálvame de Telecinco que a les molt més civilitzades tertúlies de la SER.

. Que es pugui votar un candidat a President que resulta ridícul fins i tot quan apareix fent “footing” pels camins de Galícia i ofereix una imatge que recorda a Forrest Gump.

. Que es pugui ser tan retorçat i malparit com per dissenyar un calendari i una estratègia electoral amb l’amenaça de que es convoquin unes eleccions del dia de Nadal.


dimecres, 7 de setembre de 2016

El jardí de Leo Messi

Comencem temporada amb un nou fitxatge, el restaurant promogut per Leo Messi i propietat del seu germà Rodrigo: el Bellavista Jardín del norte. Per assegurar-ne l’èxit s’han associat amb els germans Iglesias, que semblen els actuals reis Mides de la gastronomia barcelonina. Ells regenten el Cañota, el Rías de Galicia, l’Espai Kru i el Bobo Pulpín, i també són socis dels germans Adrià en els seus restaurants propers al Paral.lel (Tickets, Bodega 1900, Hoja Santa, Niño Viejo i Pakta).

El Bellavista, amb un espai d’uns mil metres quadrats en dues plantes, vol ser un homenatge a la vida de poble, en especial del Rosario natal d’en Leo. Està dissenyat com un municipi imaginari amb la plaça major, l’església, la botiga de queviures, la barberia, el kiosk amb diaris de tot el món ...

S’hi serveixen esmorzars, vermuts i berenars a la banda de l’entrada, reservant el fons pels dinars i sopars, amb vistes al jardí d’interior d’illa de l’Eixample, on no hi tenen permís de terrassa (els veïns ja vetllen perquè així es mantingui). Al pis de dalt hi ha quatre reservats i els banys, on enlloc de la música de fons habitual, es van sentint acudits, com si es tractés d’un programa de ràdio tronat.

Però anem al què interessa: la cuina. En la meva visita d’aquest estiu vaig provar algun plat de carn, on es notava el bon fer del tall de les peces dels argentins, i un d’una tonyina fresquíssima, tots es desfeien a la boca; la qualitat del producte i del seu tractament són indiscutibles. No vaig tastar el plat preferit del crack del Barça: “Milanesa napolitana a cavall”, o sigui, filet de bou amb pernil dolç sobre tomàquet, mozzarela i un ou de perdiu, tot arrebossat, que surt per 10,50 euros. L'establiment vol ser una proposta econòmica, però tenint en compte que també s’ofereixen alguns dels millors plats dels restaurants dels germans Iglesias - n’hi ha que passen dels 18 euros - no ho resulta del tot. Pel què fa als vins, surten més aviat cars, només n’hi ha un de 15 euros, cinc de 17 a 20 i la resta per sobre dels 25; nosaltres vàrem acabar compartint una cervesa Inèdit de 75cl. per 9 euros.

Enric Granados, 86
08008 Barcelona
Telf. 938.562.949

dimarts, 6 de setembre de 2016

"Cafe society" de Woody Allen

La tornada de vacances convida a reprendre algunes rutines, i una d'aquestes rutines és el retrobament anual amb la pel·lícula de Woody Allen. I és que - com ara es diu - "aquest any també".
Aquest any també l'ha tornat a encertar. Sembla que per a Allen fer cinema és fàcil ...

·        Perquè sap recrear meravellosament el glamour i la tristesa del món de l'espectacle dels anys 30 als Estats Units (Los Angeles i Nova Iork), ajudat per la fotografia de Vittorio Storano.

·        Perquè sap construir, explicar i desenvolupar amb humor i amb lucidesa, històries d'amor i de vida, que ens enganxen des del primer fins al darrer minut de la pel·lícula.

·        Perquè, als 80 anys, ha deixat de banda qualsevol pretensió i destil·la amb naturalitat i simplicitat tot el suc que vol deixar anar a la pel·lícula.

·        Perquè, als 80 anys, és un savi que va deixant anar "perles" com el consell que dóna al jove protagonista de la pel·lícula "Viu cada dia com si fos l'últim. Algun dia ho serà." o la reflexió sobre la religió jueva "Si la religió jueva tingués paradís, tindria més clients".

·        Perquè els diferents personatges amb els que confegeix una història tendra i trista tenen una mica d'ell (i de tots nosaltres). O no veieu un tros d'Allen dins la ingenuïtat del jove protagonista, els dubtes de la seva jove partner (la meravellosa Kristen Stewart), la filosofia i preocupació político-religiosa del cunyat o fins i tot el primitivisme del parent gangster ?


Vaja, que si encara no us heu refet del tot del shock post-vacances ... Allen us acabarà de posar en solfa. No us la perdeu. És una bona història i una bona pel·lícula. Passareu una estona agradable i entretinguda.

Jordi Castells


dilluns, 5 de setembre de 2016

"VISA pour l'image" a Perpinyà


Com cada Setembre es presenta a Perpinyà el VISA pour l’image, el festival de fotoperiodisme més important del món on es poden veure els millors reportatges de l’any. Hi vaig anar el passat dilluns i aquí teniu la crònica que he preparat pel NÚVOL. El Festival està obert fins el dia 11 de Setembre. Si teniu oportunitat d’acostar-vos-hi paga la pena. 


diumenge, 4 de setembre de 2016

Tornem a obrir!

S’acaben les vacances i tornem a obrir el Blog per començar una nova temporada que estarà carregada de noticies, articles i escrits de tota mena. Pel que fa als continguts es mantenen la major part de les seccions però com cada any hi anirem introduint algunes petites novetats.

He pensat dedicar alguns posts a recordar els principals cantautors de la “Chanson” francesa, que tant varem escoltar els de la meves generació i que varen influenciar la nostra cancó.

També he demanat a l’Elisa, una jove vallisoletana i gran aficionada al món de la sarsuela, que ens ajudi a preparar una selecció dels passatges d’aquesta especialitat musical que introduirem, com ja hem fet alguna altra vegada, a l’ÀRIA DELS DILLUNS.

Enguany prendrà més consistència la Secció MIRADES CURIOSES on en Jordi Castells ens introduirà en les principals qüestions i novetats tecnològiques que avui semblen dominar la nostra vida i els comportaments socials.

Pel que fa a la resta de les Seccions no hi ha novetats significatives excepte que ESCENES i AL CAP DEL TEMPS passaran de periodicitat quinzenal a mensual per tal de deixar espai a tantes col·laboracions com tenim gràcies als deu dol3laboradors que ja té el Blog.

Ens agradaria també recordar una vegada més als nostres lectors que poden participar més activament en el Blog. Com? Doncs d’una banda fent comentaris als posts publicats i de l’altra escrivint algun post a la Secció El POST DE LECTOR, que està sempre oberta a tot-hom. Per això només cal que m’enviïn el text  a la meva adeça de correu (amb una extensió màxima d’unes 300 paraules) en un arxiu word i el publicarem degudament il·lustrat.

També, per tal de contribuir a una mica a la difusió del Blog el podeu recomanar a amics i coneguts; i si voleu que rebin el correu de cada diumenge al vespre només cal que em faciliteu les seves adreces de correu i els afegirem a la llista de distribució de la Newsletter setmanal.

Avui, per inaugurar també les nostres peces operístiques dels dilluns he triat, com s’escau, una obertura. I n’he buscat una que fos animosa i vibrant, que falta ens farà amb tot el que ens ve a sobre! La de l’Òpera de Rossini, “Guillem Tell”. Que els seus "crescendos" siguin un bon auguri pel proper futur.

Bona temporada a tothom!



diumenge, 24 de juliol de 2016

Tanquem per vacances!


Un any més arriba l’estiu i el Blog i els seus col·laboradors es mereixen unes setmanes de vacances. Per tant, aquests dos Posts d’avui diumenge son els darrers fins que puntualment tornarem a obrir el proper diumenge 4 de Setembre.

Gràcies a tots els lectors per seguir fidelment el Blog que té de l’ordre de tres cents lectors setmanals. I gràcies sobretot als col·laboradors que setmana darrera setmana s’esforcen per portar-nos les seves opinions i mantenir-nos informats de tota mena d’activitats culturals.

Com veieu en el Post anterior a aquest us deixem un bon regal musical per aquest dies de vacances de manera que podeu seguir entrant al Blog sempre que vulgueu per gaudir de bona música. Ja sabeu que l’enllaç a clickar és:

 http://josepmcp.blogspot.com.es/

Que passeu tots un bon estiu!


Les Òperes de l'estiu

En  Miquel  Moreno, un fidel seguidor del Blog i gran aficionat a la música, ha fet una feinada que vull compartir amb tots els lectors del Blog.

Fixeu-vos-hi bé: Ha extret les pistes musicals de tots el vídeos de Youtube penjats les cinc darreres temporades - uns 200 - a la Secció L'ÒPERA DELS DILLUNS; n’ha confeccionat una llista amb el nom de l’intèrpret, la peça i l’obra i autor.  Els ha guardat en format Mp3 de manera que ara són reproduïbles en qualsevol dels aparells de tota mena que llegeixen aquest format.
Per això els he penjat a GOOGLE DRIVE de manera que amb l’enllaç que segueix els podeu trobar tots i escoltar-los o descarregar-vos-els al vostre ordinador, llapis de memòria o telèfon.
És un gran real per escoltar bona música aquest estiu mentre el Blog està tancat per vacances. És així com ens acomiadem amb aquest present musical donant novament les gràcies a en Miquel.

L’enllaç per accedir a les àries és el següent:


N’hi ha prou amb clickar-lo i a escoltar bones àries.


dissabte, 23 de juliol de 2016

Coses que no entenc ( o sí ) XV


. Que els quatre pels escardalencs que té el President francès François Hollande li costin a l’Estat 10.000 euros mensuals que cobra el seu perruquer ( això sí, segons diuen, per  estar 24 hores al seu servei...)

. Que Anglaterra faci Ministre d’Assumptes Exteriors un personatge que ha estat qualificat sovint com a pallasso i que ha insultat repetidament als líders dels EEUU, Rússia i Alemanya, per exemple.

. Que la Fiscalia consideri que no cal investigar les actuacions de Fernández Diaz.

. Que el Barça segueixi tenint com a patrocinador principal a Qatar, un dels països que finança l’intregrisme islàmic més radical.

. Que Convergència, o com ara es digui aquest partit,  doni els seus vots per la mesa del Parlament al PP i alhora estigui negociant amb Junts pel Sí i la CUP el procés de desconexió. 


divendres, 22 de juliol de 2016

Els Comediants

El passat divendres 20 de Maig la Clara va publicar a la Secció ESCENES un Post que parlava a l’exposició dedicada als Comediants que es presenta al Palau Robert i que podeu tornar a llegir aquí. Certament és magnífica i els que encara no l’hagin vista tenen temps fins a finals d’Agost.

L’altre dia hi vaig anar i vaig fer un petit reportatge fotogràfic que avui us ofereixo. Aquí el teniu. La plàstica i la imaginació dels Comediants és imbatible.

Clickeu sobre la foto per obrir el reportatge



dijous, 21 de juliol de 2016

El paradís barceloní de Toni Catany

Fa unes setmanes, amb motiu de l’exposició de Toni Catany a La Pedrera vaig tenir l’oportunitat de visitat el seu estudi al carrer Nou de les Rambles, en una visita guiada per l'Antoni Garau president de la Fundació que administra el llegat del gran fotògraf.
Trobareu en aquest article del NÚVOL una crònica de la visita i de la gran impressió que em va produir aquest espai únic.


Com que també vaig fer un petit reportatge fotogràfic el podeu veure també tot seguit clickant aquesta fotografia.



dimecres, 20 de juliol de 2016

Arquitectura sagrada de Moneo.

Les activitats pròpies de la capitalitat europea de la cultura, com gairebé tot el que darrerament succeeix a Donostia, estan impregnades per la novetat de la pau, tan costosament assolida, i per la defensa de la memòria. L’exposició més important, Tractats de pau, així ho palesa. Complexa, original i extensa ocupa els espais del Museu de Sant Telmo i del Centre Cultural Koldo Mitxelena.

Més enllà de l’efemèride cultural, tot remuntant el riu Urumea i damunt un relleu prou elevat, apareix una paret blanca. Malgrat la seva senzillesa és una de les façanes d’una església única, la Parròquia del Iesu,  que ha projectat fins els seus mínims detalls l’arquitecte Rafael Moneo. El monument s’alça al costat d’un jardí de flors blanques, El jardí de la memòria, la qual cosa, al meu entendre i al marge de quina fos la voluntat dels constructors i de la funcionalitat parroquial estricte, li dóna inevitablement un caire expiatori, com el de la nostra Sagrada Família.
Res en l’estil depurat fins l’esglai de Moneo permetria que allarguéssim la comparació amb l’obra de Gaudí si no fos per la genialitat que caracteritza totes dues esglésies. L’època també és una altra i planteja una qüestió interessant: per què arquitectes com Le Corbusier, Niemeyer, Alvaro Siza o el mateix Moneo davant el repte de fer un espai sagrat, capella, església o catedral, donen el millor d’ells mateixos i ens han deixat obres sublims?

Privilegiant la seva interioritat i la del visitant, l’església del Iesu ens rep amb un text mural de sant Lluc referit a la Resurrecció de Crist escrit en lletres blanques sobre fons vermell. Seguidament, ens acull un pati o claustre enjardinat pel que arribem a l’església pròpiament dita. Hi entrem per un espai discret de sostre baix, en una finestra interior del qual hi ha l’única peça escultòrica del conjunt, la Mare i el Nen, obra de José Ramón Anda. En accedir a la nau principal, ens veiem transposats a un inefable espai de llum. La llum penetra des del sostre del temple, format per una creu estructural lleugerament irregular, corprenedora. És la marca suprema d’aquest prodigi arquitectònic i religiós.
L’arquitecte ha dissenyat o almenys ha pensat tots els detalls, des dels bancs pels fidels fins l’altar, una taula de fusta on Leonardo hagués pogut fer asseure les tretze figures del seu Sant Sopar. Al fons, un retaule que, en obrir-se, dóna una sensació d’infinit. Presenta uns tons lleugerament més foscos que el blanc de les parets, però en apropar-nos veiem que és una obra a l’oli minuciosament treballada per Xavier Altain i inspirada en els fractals. Un Crist de Moneo, inspirat en la Majestat de Batlló, lleugerament descentrat respecte a l’eix que conformen el retaule i l’altar, sembla voler indicar-nos que el centre de l’església és ella mateixa i potser el cor de qui hi conviu. Perplex per aquesta heterodòxia, li comento a Jesús Mari Zabaleta, el rector i promotor d’aquesta meravella. Ell em dóna la clau de tot això, no sé si la recordo bé, però la recordo així: hem d’estar còmodes amb la incertesa,

A l’esquerra de la nau, l’espai del cor, elevat, conté un òrgan esplèndid de forma i sonoritat. A la planta, a més de la nau principal, Moneo ha concebut tres altres espais que articulen el conjunt jugant amb diferents alçades i obertures de comunicació entre ells i amb la nau del temple: l’espai del sagrari, amb la presència d’un tapís de Chillida; un espai que evoca l’esperança, on l’arquitecte ha dissenyat un confessionari obert, insòlit, i el baptisteri, íntim i pur com l’aigua d’una una pica que també és una font. L’església conté un altre espai altíssim, normalment tancat, que ens obre al misteri de la sonoritat. Prop d’ell, una escala metàl·lica ens puja al terrat. És l’altre costat de la creu, envoltat de les vidrieres que protegeixen els espais buits i deixen passar-hi la llum zenital. No oblidaré mai l’experiència.



dimarts, 19 de juliol de 2016

"Brida" de Maria Mercè Marçal

Maria Mercè Marçal va ser una escriptora molt polifacètica amb una intensa vida professional. Poetessa, editora, catedràtica d’Institut i activista feminista són alguns dels seus principals registres. Va morir molt jove als 45 anys però va deixar una obra poètica que és molt llegida. Avui la Imma ens recita “La brida”, que dibuixa bé alguns trets de la seva personalitat.




dilluns, 18 de juliol de 2016

Tots som babaus?

En relació a una de les (moltes) coses que no entén l’autor del blog -“que algú pretengui que jo també sóc com Messi!”- vegeu el núm XIV de les Coses que no entenc (o sí)-, voldria fer una breu reflexió, afegint-me per descomptat a la seva justificada indignació. Perquè, en efecte, la campanya engegada pel Barça, anomenada “TotssomLeoMessi” és una de les campanyes solidàries més ridícules i lamentables que s’hagin pogut concebre mai, per bé que estigui en plena consonància amb la frivolitat que caracteritza el món del futbol i el seu entorn. 

Ja és d’una total manca d’originalitat fer servir una vegada més l’expressió “tots som fulanet o fulaneta” sempre que es vulgui demostrar solidaritat amb algú (els hereus de JFK hauríem de cobrar royalties per la frase pronunciada a Berlin l’any 1963, Ich bin ein Berliner), però que a sobre ho haguem de fer per un esportista d’èlit, multimilionari, que ha estat condemnat per un delicte fiscal -en primera instància- per un Tribunal Penal radicat a Barcelona, em sembla inconcebible. ¿Ho hem de fer perquè, malgrat tot, juga en el nostre equip i marca molts gols? La veritat és que una iniciativa així, basada en remarcar la malignitat del poder judicial i d’Hisenda, i en donar suport a l’infractor per ser “un dels nostres” (el millor del nostre equip) desqualifica als “cervells” (¿?) que l’han creat.  

Les sentències, naturalment, poden ser objecte de crítica i de recurs, i també la que ens ocupa conté aspectes discutibles i interpretables. Però Messi ha tingut un judici amb totes les garanties, i ha comptat amb l’assessorament d’advocats i fiscalistes de primera fila per defensar les seves tesis sobre l’abast jurídic de la (seva) ignorància en matèria de deures fiscals. No pot sortir un portaveu del Barça a parlar seriosament, amb veu engolada i posat reptador, d’”humilació, escarni i acarnissament” del que està sent víctima el nostrat jugador. Apart de ser un insult a la intel·ligència de molta gent, és una autèntica invitació al culers a negar la imparcialitat i professionalitat de l’òrgan judicial que ha declarat Messi culpable d’un delicte fiscal, per un pur rampell de passió futbolera. Ho trobo d’una gran irresponsabilitat.



S’ha dit que el futbol és la cosa més important de les coses menys importants de la vida. Jo introduiria una petita variant: el futbol és la cosa més infantilitzadora de les coses menys importants. de la vida.


diumenge, 17 de juliol de 2016

L'Òpera dels dilluns

Fa temps que no escoltem cap cantant del país i encara que és veritat no tenim les figures d’abans no hem d’oblidar de les nostres veus. Per això us proposo que avui escoltem una de les millors, la de Josep Bros, un tenor que ha format parella en moltes ocasions amb la gran Gruberova.
Canta la famosa ària “A mes amis” de “La Filla del Regiment” de Donizetti. Aquesta ària és un veritable repte per tot tenor perquè ha de cantar nou dos de pit. A veure si els identifiqueu...



dissabte, 16 de juliol de 2016

El Roto tampoc ho enten!

El Roto que, com jo, tampoc enten les coses ( o sí )


divendres, 15 de juliol de 2016

El crack borsari a l'escenari

En aquest primer post dedicat a la programació del Festival Grec d'enguany, parlem de l'obra Lehman Trilogy, que es presenta durant tot el mes de juliol a la Sala Villarroel. És un espectacle que rep l'etiqueta de "teatre documental" perquè aborda una qüestió d'actualitat, en concret la crisi financera que va originar la llarga crisi econòmica d'inicis del s.XXI. I perquè ho fa aportant informació real i no ficcionada sobre l'orígen i evolució de Lehman Brothers a través de la nissaga familiar.

L'autor és un jove dramaturg italià, Stefano Massini, que ja acumula uns quants èxits, com els monòlegs que ha dirigit Lluís Pasqual aquesta temporada al Lliure, interpretats per Rosa Ma. Sardà i per Míriam Iscla. Lehman Trilogy ja s'ha pogut veure recentment a París i al Teatro Piccolo de Milà i la seva estrena a Barcelona és tota una primícia. 

El repartiment és exclusivament masculí, i cadascun dels sis intèrprets encarna un dels membres de la família Lehman, començant pels tres jueus alemanys que van arribar, un darrere l'altre, als Estats Units a mitjans del segle XIX i que van fundar el primer negoci amb el nom Lehman Brothers. D'aquella botiga de teixits en l'Alabama esclavista del cotó, a la societat financera que va esclatar el setembre de 2008, seguim les peripècies dels descendents dels tres germans. L'obra se centra en els detalls biogràfics i les personalitats de cadascun d'aquests personatges, recorrent a una narració original en la que les diferents veus són a la vegada 1a i 3a persona. Però per sobre del text, és destacable sobretot el treball dels actors (Santi Ricart, Òscar Muñoz, Jordi Rico, David Vert, Jacob Torres i Rubèn de Eguía). Podeu escoltar-los a ells mateixos parlant de la seva feina en aquesta entrevista radiofònica