L'Òpera dels dilluns

Aquesta darrera setmana ha passat per a Barcelona la gran soprano dramàtica Irene Theorin, una de les cantants wagnerianes més reconegudes en l'actualitat, que va oferir un recital al Liceu.

Per això, avui la invitem al Blog perquè ens interpreti un fragment de Tristan i Isolda que, com escoltareu, canta amb la seva prodigiosa veu.

"The Mule" de Clint Eastwood

Que un personatge del món del cinema dirigeixi i actuï com a protagonista en una pel·lícula de primer nivell als 88 anys és realment quelcom sorprenent. Però que a sobre ens trobem davant  d’una magnífica realització ho fa encara més admirable.

És el cas de "The Mule", dirigida i protagonitzada pel gran Clint Eastwood que és com el bon vi, que va millorant amb els anys.

És, en certa manera, un film crepuscular, en la línia de les seus darrers treballs, però alhora carregat d’humanitat. La peli discorre a un ritme pausat fins al final però flueix molt bé. Explica amb molt detall la vida d’un home ja molt gran que ha viscut dedicat molt intensament a la feina i les seves aficions i ha deixat en un segon pla la seva família que al final de la seva vida vol recuperar.

No us la perdeu.

Els Haikus d'en Valentí: PODER

En Valentí Gómez és un antic company de l’escola que amb els anys s’ha convertit en un notori escriptor i poeta. Ha sigut professor de Llengua i Literatura espanyola a l'Università degli Studi a Roma molts anys i ha publicat nombrosos llibres  i participat en múltiples i polifacètiques activitats culturals.

Des de fa un temps és un seguidor del Blog i ha tingut una generosa i brillant iniciativa. La de participar-hi activament i escriure per tots els lectors una sèrie de Haikus, acompanyats d’una petita il·lustració que ell mateix ha dibuixat. Ho ha fet a partir de la idea de triar aquells conceptes que li suggereixen les primeres lletres de les paraules de PROVA I ERROR.

Veureu que són una petita meravella que publicarem successivament els dijous cada quinze dies. Aquí teniu el primer haiku dedicat a la primera lletra, la P:

El preu de l’amor

Anagrama ha decidit reservar l’honor del número 1000 de la seva meravellosa col·lecció “Panorama de narrativas” al veterà Julian Barnes. I no decep en absolut l’escriptor anglès amb “La única historia”, que també s’ha traduït al català a la mateixa editorial. El protagonista de la novel·la és un joveníssim enamorat d’una dona trenta anys més gran. La història comú viu moments millors i pitjors, fins i tot dramàtics, que marquen plenament la vida de tots dos fins i tot després de la fi de l’amor. No sé que tenen els grans escriptors madurs anglesos i irlandesos (Banville, McEwan, Swift, el propi Barnes...) que en els darrers anys han sabut enfrontar amb èxit el tema sempre difícil del primer amor  amb honestedat, sentiment i una enorme qualitat literària.

Fa poc vaig recomanar “Los estúpidos”, de Santiago Lorenzo, que per cert està triomfant merescudament entre els lectors. La mateixa editorial, la catalana Blackie Books, ha recuperat també “Los millones”, una obra plena d’humor i tendresa que ens recorda tant al guionista Rafael Azcona com a l’Eduardo Mendoza més gamberro. I tot a partir de la idea de que un terrorista del GRAPO a mitjans dels 80, aïllat del món, guanya una fortuna a la Primitiva i coneix a una periodista anomenada... Primitiva. Una història prèvia i una lectura feliç.

M’ha sorprès positivament la brevíssima “Chilean Electric” (Minúscula), on Nona Fernández, juga amb la història de l’electrificació de Santiago de Xile per combinar-la amb la de la seva família i la del seu país, en un joc literari arriscat i finalment guanyat.

Coses que no entenc (o sí) XLVI

. Que després d’haver estat President del Parlament europeu ara, als 71anys, en Borrell en lloc de jubilar-se es torni a presentar a les eleccions europees.

. Que ell mateix no s’avergonyeixi d’haver apostat públicament - “doble contra sencillo”- en la seva darrera compareixença al Congrés dels Diputats, que els partits independentistes acabarien donant suport als Pressupostos.

. Que la política internacional pugui estar en mans de personatges tan delirants i perillosos com Trump i Kim Jong-Un.

. Que resulti absolutament impossible fins i tot pels mateixos anglesos entendre mínimament aquest embolic del Brexit on s’han ficat ells mateixos.

. Que Borrell digues que la única cosa que varen fer els Estats Units va “va ser matar quatre indis”.

. Que un càrrec públic rellevant com el Delegat del Govern espanyol a Catalunya pugui confondre el Fairy amb una arma química.

. Que l’equip de l’Ajuntament de Barcelona es descapitalitzi cedint els seus dos primers tinents d’alcalde a les eleccions al Parlament.

. Que encara algú dubti que el principal responsable de la crisi esportiva del Real Madrid és el seu President.

. Que el jutge que ha mantingut en presó preventiva Sandro Rosell dos anys pugui seguir exercint.

. Que Soraya Saez de Santamaria faci us de les portes giratòries anant a un despatx al qual va ajudar com advocadessa de l'Estat en els notables embolics fiscals del seu propietari. 

L'Òpera dels dilluns

Avui escoltarem una deliciosa cançó napolitana de Donizetti: “Me voglio fa'na casa miez o mare”, interpretada per la gran Angela Gheorghiu en un recital que va donar a Barcelona el ja llunyà 2004.

El Bermejo al MNAC

El MNAC presenta una magnífica exposició dedicada a l’obra de Bartolomé de Cárdenas, àlies el Bermejo (c. 1440 – c. 1501), un extraordinari pintor del segle XV. Nascut a terres cordoveses, és molt possible que la seva condició de judeo convers l’adrecés a una vida itinerant que, el va dur a residir a València, Daroca, Saragossa i, finalment, a Barcelona.

Podreu admirar la riquesa de composició i color de les seves pintures i retaules on, en mig d’una temàtica gairebé totalment religiosa, apareixen sorprenents detalls de figures i animals fantàstics que podríem associar a la pintura del seu coetani El Bosco.

Trobareu en aquest enllaç a la pàgina web del Museu una mostra de les seves pintures que al natural resulten realment impressionants.

No passareu!

En el decurs de la seva brillant declaració al judici del Tribunal Suprem en Jordi Cuixart va esmentar un fragment del poema “No Passareu” d’Apel·les Mestres.També conegut pel títol de “La cançó dels invadits”, Mestres el va escriure el 1915 contra la invasió de Bèlgica durant la primera guerra mundial. Més tard es va convertir també en la base de l'himne 'No passareu' que durant la guerra civil va adoptar la resistència republicana.

Hem demanat a la Imma Colomer que ens el recités complet i aquí el teniu en la seva magnífica veu.

El vell Trencaones

Fa poques setmanes s’ha inaugurat un nou Passeig del Trencaones al voltant de la Marina Vela situat a la Nova bocana al Port Vell. Aquest nou passeig ve a reemplaçar l’antiga escullera que era sobretot un espai dedicat a la pesca, que ara amb la nova configuració podem donar per perdut.

He recuperat un reportatge fotogràfic que vaig fer ja fa molts anys quan encara l’escullera era un paradís pels pescadors barcelonins que com veureu construïen tota mena de enginyoses  plataformes per acostar-se a l’aigua. També seients i taules per dinar o berenar amb la família al costat del mar. Vistes avui resulten unes imatges entranyables.

Aquí les teniu.

Cliqueu sobre la imatge per veure el reportatge complert

L'Òpera dels dilluns

El passat dijous, gràcies un cop més a l'amiga M. Jesús C, vàrem poder assistir a l'assaig general de "Rodelinda" al Liceu. No és una de les òperes més representades de G.F.Haendel i de fet era una estrena absoluta a Barcelona.  Però tant la meravellosa música de Haendel com la posta en escena i les actuacions dels cantants varen resultar excepcionals, sobretot les del contratenor Bejun Mehta i de la soprano americo-cubana Lisette Oropesa , que ja han aparegut en diverses ocasions al Blog.
En conjunt una òpera que és recomanable no perdre's.

Avui escoltarem un fragment del duet del segon acte entre Rodelinda i  Betarido interpretat pel mateix Mehta  i la soprano Lucy Crowe en el mateix muntatge que es presenta al Liceu.
Enjoy!

Paraules i imatges

Les sessions del Tribunal Suprem  al  judici contra els processats pel procés independentista han començat amb sorpresa respecte a l’exercici de la paraula. Per una banda, els acusats han fet us de la paraula de manera  ferma  i convincent, front la forma dubitativa de Fiscalía i  Abogacía del Estat per la evident manca de precisió en algunes de les intervencions.

Ser protagonistes d’aquesta Champions  judicial potser els ha provocat por escènica. Potser que la pilota per jugar el partit no es tant rodona com imaginaven. Potser estan més acostumats a la pissarra teòrica que al joc de camp.  La qüestió es que un cop escoltades les paraules, els àrbitres d’aquest judici haurien de revisar amb cura les imatges del VAR dels esdeveniments reals de setembre i desembre de 2017.  Totes poden  afavorir la correcte interpretació dels dubtes generats per les paraules.

A l’Audiència Nacional, les paraules del jutge han assolit un protagonisme inesperat atorgant la llibertat condicional a Sandro Rosell i Joan Besolí. La imatge dels processats sortint al carrer sense manilles després de vint-i-un mesos a presó provisional esperant judici, obliga a reflexionar en vers la contradicció de les decisions judicials. El resultat es molt preocupant  i per definir justament la injustícia, em sobren les paraules. 

Mig Europa cau. Les impressions de Josep Pla sobre la gran guerra

Si tot passejant per Barcelona passeu a prop del Palau Robert, a la cruïlla del Passeig de Gràcia i la Diagonal, entreu a la sala 4, en un extrem del jardí, i podreu veure una petita exposició prou interessant. Es tracta d’una mostra que recull les vivències de Josep Pla al voltant del a primera guerra mundial i les seves reflexions posteriors sobre l'esdeveniment recollides fonamentalment al Quadern gris, el llibre de memòries de la seva joventut.

Josep Pla, encara estudiant de dret en aquells anys, va deixar anotada l’empremta del conflicte bèl·lic a les comarques de Girona i Barcelona, escenaris en els quals va viure els esdeveniments. Més tard, va reflexionar sobre els efectes sobre les repercussions de la guerra per al país, en diversos àmbits: cultural, social i econòmic. A través dels seus texts copsem com la guerra va condicionar l’evolució política i cultural del país. La mostra presenta també fotografies, objectes i materials d’arxius, biblioteques i hemeroteques i  reflecteix un panorama molt ampli de com es va viure la Guerra a Catalunya i la incidència que va tenir, tot i la neutralitat espanyola en el conflicte.

Pan & Oli

Amb aquest nom plurilingüístic es presenta aquest petit restaurant del barri de Sants. En Carlos Ortiz, el seu xef, ofereix una cuina tradicional posada al dia, amb petites racions. Especialment recomanable és el seu menú de migdia, es tracta d’un petit menú degustació de 15 euros, on podeu menjar quatre “platillos” i unes postres, amb beguda inclosa. Un exemple: Crema de coliflor fumada, amanida amb mousse de formatge de cabra, ou trufat a baixa temperatura, ventresca de bacallà amb cigrons i recuit amb mel de romaní. 

A altres hores, no podeu deixar de tastar les seves braves servides en un vaset i amb cullereta, consistents en un puré de patates confitades a baixa temperatura i la salsa brava per sobre i per postres els seus xurros amb xocolata negra: de primera. Entre mig, la carta, no gaire llarga, però suculenta i temptadora, va canviant segons la temporada. Un servei amable i cordial més un local agradable completen aquesta bona opció.

Carrer de Galileu, 30, 08028 Barcelona

Tel.  931 40 18 53

La mani del judici

El passat dijous es va celebrar una manifestació per protestar contra el judici als polítics catalans presos des de fa més d'un any. Parlen de 45000 manifestants però hi havia una gentada. Aquí teniu algunes imatges d'una manifestació que un cop més, per desesperació dels qui no ho voldrien així, s'ha produït amb total calma i sense cap mena de incidents.

Clickeu a sobre de la imatge per veure la resta de fotografies

L'Òpera dels dilluns

D'aquí pocs dies es representarà al Liceu l'òpera de Haendel "Rodelinda". I tindrà un repartiment de luxe en el que destaca Bejun Mehta, un dels més grans contratenors dels darrers anys i que és nebot del mític director d'orquestra Zubin Metha.

Avui farem el que se'n diu una prèvia i us oferirem l'ària "Vivi tiranno" perquè aneu escalfant motors...

Viaje al cuarto de una madre

Una sala d’estar és l’espai on col·lisionen dues forces oposades. La d’Estrella, una dona que s’acaba de quedar vídua i que troba un únic refugi tancada a casa, on viu amb la seva filla Leonor. La noia, en canvi, comença a despertar al món i el petit poble de províncies on viu se li fa petit: vol marxar a Londres per buscar un futur diferent que el sembla tenir predestinat, fent de planxadora com la seva mare.

La tensió entre aquests dos personatges és el motor que fa arrencar ‘Viaje al cuarto de una madre’, l’opera prima de la realitzadora Celia Rico, i amb la que ha aconseguit captivar el públic i recollir uns quants premis, entre ells el premi de la Joventut a San Sebastián i el Gaudí pel guió i per les dues actrius protagonistes.

Si una cosa destaca de ‘Viaje al cuarto de una madre’ són, sense cap mena de dubte, les interpretacions de Lola Dueñas i Anna Castillo, que aporten la seva desarmant naturalitat als seus personatges, ens fan empatitzar de seguida amb ells i ens permeten entendre la càrrega que arrosseguen sense pràcticament ni moure ni un dit.  

És la màgia d’aquesta pel·lícula tan gran en la seva senzillesa, que és capaç de dir-nos moltes coses sense pràcticament cap acció, amb uns diàlegs mínims, oferint-nos tan sols alguns esbossos i detalls de la vida d’aquestes dues dones i mostrant-nos poc més que la presència (i absència) dels personatges dins els espais de la casa. Dins aquestes habitacions s’hi palpa l’anhel de vida i la necessitat del dol, l’alegria i la tristesa, les distàncies que uneixen i separen a mare i filla, i el pas del temps que inexorablement ho canvia tot.

(Si ja no la trobeu al cinema, podeu veure aquesta pel·lícula a Filmin: https://www.filmin.es/pelicula/viaje-al-cuarto-de-una-madre)

La descoberta d'una fotògrafa

La Galeria RocioSantaCruz presenta una exposició de l'obra de Paulina Puig, una fotògrafa catalana que ha sigut descoberta arran de una investigació dels arxius de l'obra del seu marit Marcel Giró amb qui va viure i compartir estudi fotogràfic més 25 anys al Brasil.
Una singular història que us explico a la crònica publicada al NÚVOL.

TOTS ELS COLORS DEL GROC

Ja vaig presentar la sèrie TOTS ELS COLORS DEL GROC en la que aquest estiu vaig publicar cada dia una foto on el color groc ens recordés els presos polítics que estaven a la presó.

Des del final de l’estiu, malauradament, la sèrie continua amb una foto setmanal. Encara que segurament molts ja n'heu vist algunes imatges a Facebook o Instagram he actualitzat l’àlbum complert que podeu veure clicant la foto següent:

Tant de bo aquesta sèrie pogués acabar demà mateix!

L'Òpera dels dilluns

L’altre dia vàrem reveure l’enregistrament del “Il Barbiere di Siviglia” en la producció del Teatre Real de l’any 2005 amb una escenografia fantàstica i un càstig de primer nivell:  Flores, Bayo, Raimondi i Spagnoli. Aquest darrer, que té una veu magnífica, fa una interpretació brillantíssima del paper de Figaro. Per això aquest dilluns volem compartir amb els lectors del Blog el seu “Largo al  Factotum della citta”

La Biblioteca Eugenio Trias

La primera cosa que vaig fer en un recent viatge a Madrid va ser anar al Parc del Retiro, ben proper a l’estació d’Atocha. Volia veure-hi les escultures que Plensa ha instal·lat al Palacio de Cristal, però sobretot volia visitar la biblioteca que els madrilenys han dedicat al filòsof Eugenio Trias, un amic molt estimat, situada dins el mateix parc, en l’antiga Casa de las Fieras, reformada i ampliada de manera molt reeixida per a la nova funció.

Sembla que ens fem cada cop més oblidadissos i no pas de la mà dels anys sinó pel bombardeig informatiu i digital i una desvaloració de la Història. Tanmateix vull creure que els lectors tenen molt viu el record de qui ha estat un dels pensadors més creatius i profunds del nostre país. Puc afegir que la seva qualitat humana era extraordinària.

Eugenio després de viure ple d’amor amb serenor i saviesa socràtica una llarguíssima malaltia traspassà a Barcelona, la seva estimada ciutat, el mes de febrer de l’any 2013. Dos mesos després, s’inaugurava la seva biblioteca, la qual cosa òbviament vol dir que la decisió de les autoritats madrilenyes i pràcticament tota l’obra es van produir en vida del filòsof. L’alegria per aquest fet li va endolcir l’agonia.

La meva visita a la biblioteca, la primera que feia, va esdevenir un veritable pelegrinatge d’emocions incessants. L’espai està ple de la seva presència. Certament hi contribueixen les fotografies, els seus pensaments escrits en les parets, els seus llibres, però sobretot es percep en la munió de freqüentadors, molt predominantment joves, que omplen amb passió per l’estudi els diferents espais, gestionats amb amor i orgull pels responsables de l’exemplar equipament. Mentre vaig ser-hi, només tenia un pensament: què feliç es sentiria o es deu sentir l’Eugenio.

Una de les qüestions recurrents d’Ací i D’Allà és la incapacitat catalana per reconèixer la vàlua de la nostra gent més valuosa. Hem de tornar-hi. Set anys després de la seva mort només la darrera universitat on va ensenyar, la Pompeu Fabra, ha fet un gest d’homenatge perdurable, dedicant-li un jardí en el campus de la Ciutadella. Els nostres representants polítics no han fet res, que jo sàpiga. Sempre troben una excusa de mal pagador o es fan els despistats per reproduir la misèria de l’esperit que és la pitjor de les misèries. Tampoc he sentit veus que els empenyessin vers el reconeixement d’allò que cal. Ultra la indignitat que suposa el desagraïment, quina pena perdre’s aquests merescuts santuaris on podríem assadollar-nos de les companyies que ens manquen.

A la barra del bar

Temps era temps quan a les nostres ciutats abundaven bodegues i bars de barri, molts també eren “el bar del carrer”. La majoria, plens d’una parròquia eminentment masculina, eren un clar termòmetre del pols social, polític, econòmic i del estat d’ànim de cada barri. Des de les seves barres es podien elaborar interessants conclusions sociològiques.

Avui, aquest segment de la hostaleria s’ha transformat de cap a peus. Gran part dels bars que encara resisteixen oberts als barris, han perdut la seva essència i ara son en mans de famílies xineses que ofereixen voluntat però ben poc caliu.  Les cadenes comercials de diferents marques, en propietat o mitjançant franquícies, s’han especialitzat en servir-nos pastisseria industrial, cafè i llet, i han passat a ser el punt de pas o de trobada on ara prenem un esmorzar, un cafè ràpid o un berenar, ocupant el lloc de la majoria dels antics bars de barri. 

Amb una oferta globalitzada que en algun cas pot ser fins i tot atractiva, son en general impersonals i massificats. A les seves barres predomina la indiferència i la mecànica de la rutina, però un bon grapat de tossuts clients s’entesten en preservar encara  un punt d’atenció personalitzada, atenent al gust de cadascú. La diversitat de llets, cafès i sucres juguen a favor i es per això que en molts casos la demanda es singular i exigent: “un cafè amb llet descafeïnat de màquina, llarg de cafè i llet freda sense lactosa, stevia i en got de vidre”. Sens dubte una petita resistència a la globalització del bar, “!oído barra! ”.

Cafeteria Amadeus. Zaragoza.     Fotografia: El Heraldo. 

                     

Carvalho viu

Té molt mèrit que Carlos Zanón hagi acceptat l'encàrrec d'escriure un nou lliurament de la sèrie Carvalho, creada pel grandíssim i enyoradíssim Manuel Vázquez Montalbán. I encara té més mèrit que hagi tingut èxit en aquest arriscat repte. A "Problemas de identidad" Zanón ha pres unes opcions molt inteligents per prendre distàncies: canviar la tercera persona per la primera, no respectar l'edat que ara tindria el detectiu galaico-català, reduir les referències a la cultura antifranquista... Al bell mig de les trames que s'hi barregen trobem dones de molt diverses extraccions socials afectades pel masclisme i al propi Carvalho, acompanyat per l'incombustible Biscúter i allunyat de Charo, patint mal d'amors i un altre mal mèdic ben fosc. Sí, Carvalho ha retornat i desitjo que continui.

Anagrama continua editant joies litaràries dels seus autors tradicionals i dels nous. Destaquem avui quatre. En primer lloc, 'Serotonina' de Michel Houellebecq, on la identitat masculina del personatge es veu assetjada per la pèrdua de la potència sexual, que intenta recuperar visitant els seus antics amors. Som molts els que considerem que Houellebeck salta de la incorrecció política a la trampa moral, però és innegable la qualitat de la seva prosa, sempre brillant i de lectura fàcil. 

En segon lloc, la nova novel.la de la molt original María Gaínza, una jove argentina que sap crear històries penetrants al voltant del món de l'art, en el cas de 'La luz negra' amb la falsificació com a tema central. 

Seguim amb Laurence Debray, filla de l'intelectual francès Regis Debray i biògrafa del Rei Juan Carlos I. A 'Hija de revolucionarios' salda comptes amb el seu pare explicant tant els seus temps heroics de presó per haver acompanyat al Che Guevara a la guerrilla boliviana com la seva deficitària tasca de pare. 

Finalment, Justo Navarro torna a presentar-nos al Comissari granadí Polo a 'Petit Paris',  una història d'espionatge, delinqüència i violència enmig de la invasió nazi a la capital francesa.

Camins sense llei

Aquest darrer diumenge, en el seu article setmanal en John Carlin va tornar a fer diana.
Aquí teniu el text.

CAMINS SENSE LLEI

L'Òpera dels dilluns

Avui, després de l'espectacular exhibició del passat diumenge, tornem al clàssics i escoltarem un duet de dos grans cantants, Juan Diego Florez i Patricia Coffi  que ens interpreten "Prendi: l'anel ti dono" de "La sonnambula" de Bellini.

El relator

Avui Malagon paradibuixa en Forges amb aquest acudit

Paraula encesa

Continuem la sèrie de refranys catalans triats a partir del recull del llibre del llibre  Cinc mil refranys catalans i frases fetes populars d'Àngel i Lluís  Millà.

Aquesta vegada parlem del mes de febrer.

No ens ho mereixem.

Es diu que cada país té els polítics que es mereix. Però francament jo crec que en el nostre cas això ha deixat de ser veritat. Els ciutadans som molt millors que els polítics que ens governen. No ens mereixem la classe política que tenim. 

Els darrers mesos els nostres polítics estan actuant de manera nefasta. Menteixen constantment sense cap pudor. Enverinen els fets i les situacions, que deformen d’acord amb les seves conveniències, sense cap respecte a la veritat ni als interessos de la població. No els interessa l’acord ni el pacte. Busquen la baralla per treure’n rèdits electorals, tant front als seus enemics com dintre dels seus mateixos partits on mantenen constantment guerres fratricides.

Estan portant el país a una situació límit i molt perillosa. Quan escolto les paraules violentes, vitriòliques, viperines, de Casado, Rivera o Arrimadas m’esborrono. I sobretot quan es tracta de persones tan joves que veig que tenen ja en el seu ADN els pitjors vicis polítics. Les persones amb categoria intel·lectual, alçada moral i capacitat de lideratge s'estan apartant de la política. Estem confiant la res publica als pitjors elements de la nostra societat. I així ens va!

Parafrasejant la frase d'Estanislao Figueras, President de la Primera República, puc dir que:

"Señores, voy a serles franco: estoy hasta los cojones de todos ustedes"

Serà imparcial el Tribunal Suprem?

Un cop comenci el macro-judici contra l’independentisme català, arrancarà el compte enrere per saber com acabarà aquest malson pels polítics empresonats pels fets d’octubre de 2017. És a dir, si més enllà del presumpte delicte de desobediència - amb el Codi Penal a la mà - el Tribunal Suprem encabirà o no, dintre del tipus penal de la rebel·lió, sedició i malversació, les actuacions personals dutes a terme pels acusats en aquelles setmanes de màxima turbulència en les que semblava que tot era possible. 

Personalment, i contra el que algú pugui creure, soc dels que pensa que la sentència no està ja escrita, ni predeterminada, i per tant, em resulta impossible predir si serà dura o tova, justa o injusta, condemnatòria o absolutòria. Des d’un punt de vista merament tècnic, fins que el Tribunal no escolti en sala les declaracions d’acusats, testimonis i pèrits, i examini la descomunal prova documental existent, no es podrà formar el criteri jurídic per dictar sentència. És així com funcionen les coses i com també hauríem de funcionar en aquest judici.

És més, considero que tots els advocats defensors, en el seu fur intern, deuen alimentar la  fantasia que les seves tesis seran acollides pel Tribunal Suprem i que guanyaran. Si més no, en algun grau i d’alguna manera. Tots ells pensen que “hi ha partit”, que el relat interessat de la Fiscalia es podrà desmuntar, que la instrucció abusiva del jutge instructor es podrà torpedinar,  i que la veritat finalment podrà resplendir per a major glòria de la justícia.

He llegit una declaració recent de l’advocat de Joaquim Forn, Xavier Melero, opinant que el Tribunal Suprem és un dels més prestigiosos d’Europa i que menys pronunciaments contraris ha rebut del TEDH. Jo no tinc tanta informació com l’advocat Melero, però em crec el que diu. Sobretot quan m’he assabentat que el Tribunal Suprem ha rebutjat la compareixença com a testimoni de Pilar Rahola, argumentant que “són prescindibles les valoracions de la testimoni proposada”.

Em sembla no solament una decisió encertada sinó també una petita mostra del seny del Tribunal Suprem que tant de bo confirmi dictant la millor sentència per la convivència del país.

"Federico Garcia" al Romea

Fa un parell d'anys es va estrenar a Barcelona aquesta obra de Pep Tosar de la que varem publicar una crònica. Ara es reposa també al Romea i la recuperarem per aquells quel lavors no la varen veure.

En una creació molt personal, l'home de teatre Pep Tosar se serveix d'una original combinació de flamenc i de recursos audiovisuals per fer un recorregut per la biografia de Federico Garcia Lorca. Tant el bailaor, com la cantaora tenen una actuació destacada  i les imatges que es projecten a la pantalla/escenari són molt evocadores. Per acabar-ho de completar, les paraules de Lorca en veu de Tosar i els testimonis d'experts i familiars omplen l'espectacle de contingut literari i històric. Així acompanyem Lorca des del seu poble natal per les seves etapes madrilenya, catalana, novayorquesa i cubana. Un viatge ple de poesia, sensibilitat i emocions molt recomanable que aquest diumenge va fer posar dreta tota la platea del Romea.

Aquí teniu un vídeo promocional que us donarà una idea de l'espectacle.

L'Òpera dels dilluns

Aquest dilluns us hem preparat una sorpresa. El meu amic music Jaume G. em va descobrir l’altre dia una cantant canària ben particular, Cristina Ramos, que no em puc estar presentar-vos. Acaba de guanyar diversos premis de concursos de televisió, un d’ells al famós “America’s Got talent” als  EEUU. 

Avui l’escoltareu interpretant el començament de l’ària "Les oiseax dans la charmille" de "Els contes de Hoffman" d'Offenbach.  Veureu amb quina força ho fa. Ja m’ho direu!