dijous, 19 de juliol de 2018

Gala Dalí al MNAC



El MNAC presenta aquests dies l’exposició “GALA SALVADOR DALÍ Una habitació pròpia a Pubol”.
És sabut que Gala va ser molt més que la musa de Dalí, sobre qui va exercir un influència decisiva, des que el va conèixer el 1929 a Cadaqués, i que amb la seva forta personalitat de dona enigmàtica i intuïtiva es va relacionar amb molts artistes i intel·lectuals del seu temps.

Dalí li va regalar i decorar el castell de Púbol, que està a tocar de Madremanya i que hem visitat en diverses ocasions. Ara, amb aquest escenari com a centre, es presenta una mostra en la que es poden veure molt diversos dibuixos i pintures en las que Gala és la gran protagonista, objectes personals, correspondència, fotografies fetes pels més reconeguts fotògrafs de l’època i altres materials d’interès.



dimecres, 18 de juliol de 2018

La Capella de Jujol de Roda de Berà.


Si seguint la recomanació del post anterior aneu a Roda de Berà i visiteu el Museu de la Ràdio i l'Espai Jujol que hi ha disposat al mateix edifici del museu, demaneu de visitar la Capella Jujol. Us haureu de desplaçar una petita distància, però val la pena. En sortireu exultants.

La Capella de Jujol de Roda de Berà era una capella que formava part de la masia "Mas Carreras". El "Mas Carreras" i la capella van ser reformats entre 1942 i 1944 per l'arquitecte Josep Maria Jujol que hi va incorporar la seva peculiar visió de l'art i la bellesa. Anys després el Mas Carreras va ser enderrocat, ja que en aquella època les masies no eren objecte de protecció patrimonial i artística, i tan sols es va salvar la Capella.

Jujol va intervenir a la capella ampliant-la amb un petit absis, i hi va disposar un altar fet amb pedra d'Ulldecona. Va disposar l'altar de forma separada per tal que es pogués oficiar cara al poble, avançant-se en dècades a les reformes del concili Vaticà. Jujol va dur a terme igualment de forma personal  la decoració i pintura de les parets i les vidrieres. Pere Virgili, fill del paleta que va col·laborar amb Jujol, i actualment director del Museu de la Ràdio i de l'Espai Jujol de Roda de Berà, recorda com observava, essent un vailet de 14 anys, com Jujol, que llavors rondava la seixantena, dibuixava i pintava personalment en les parets fins assolir el resultat que el deixava meravellat.
Explica Virgili, admirador confés de Jujol, que Jujol va disposar igualment les làmpades i canelobres que hi ha dins la capella i va prendre cura personal de tots els detalls de la restauració. Recorda que la mestressa de la masia va fer canviar el cap del Sagrat Cor de grandària natural que hi ha dins la capella perquè no la satisfeia.
El conjunt és realment un esclat de bellesa concentrat en un espai  reduït. Es pot dir ben bé allò de "en el pot petit hi ha la bona confitura".


El Museu de la Ràdio "Luis del Olmo" a Roda de Berà


L'any 2012 es va constituir el Museu de la Ràdio "Luis del Olmo", ubicat al centre cívic La Roca Foradada, al bell paratge del Roc de Sant Gaietà, de Roda de Berà. El Museu neix d'una col·laboració entre l'Ajuntament de Roda de Berà, que disposa el personal i el local del Museu, i Luis del Olmo, que cedeix  per exposició un conjunt important d'aparells de la seva col·lecció.
El museu val molt la pena de visitar ja que, a més de ser un goig per la vista, tant pel continent com pel contingut, permet fer una passejada per la història de la ràdio, a través dels prop de 400 equips exposats.
Així, el museu disposa d'un conjunt de ràdios galena, de la dècada 1920-30, que va ser la primera tecnologia que van utilitzar els receptors, i que va constituir per molts l'inici de la seva relació amb la ràdio.

La següent etapa de la història de la ràdio va tenir lloc a través de l'ús de la tecnologia de vàlvules o tubs de buit, que van ser desenvolupats a partir de la invenció de l'audió o tríode per part de Lee de Forest.
Amb l'arribada de les vàlvules, la ràdio va gaudir d'un "boom" i d'una gran acceptació per part del públic en general i de les famílies en especial. Els aparells eren grossos, d'una estètica molt acurada, ja que estaven al centre de la vida familiar, i ocupaven espais privilegiats a la llar, com més endavant ho faria  la televisió. Passejant pel museu veurem forces equips i molt variats, però tots ells molt elegants.

Abans, però, la dècada de 1930, els règims fascistes europeus, i molt especialment Alemanya, van fer ús de la ràdio per fer propaganda política i adoctrinament amb les seves idees. L'estat alemany va promoure la fabricació de receptors de ràdio de preu assequible per donar suport a aquesta actuació.
El museu disposa alguns aparells d'aquesta època, que porten l'emblema de l'àliga o l'esvàstica. Així, el model VE-301 va prendre la seva denominació de la data del 30 de gener de 1933, el dia de la investidura d'Adolf Hitler com a canceller d'Alemanya. Aquests aparells només podien connectar-se a les emissores locals governamentals, que disposaven de monopoli informatiu.
Podreu veure també alguns aparells d'especial significació. Així, un dels primers aparells de ràdio portàtils per cotxe de l'any 1934, o un dels primers aparells amb bateries, que poden considerar-se un antecedent de les piles.
El museu té aparells de moltes nacionalitats, tan espanyols com d'altres països. Comparant la diferència tecnològica entre equips espanyols i equips americans de la mateixa època, constatarem que la difusió de la tecnologia entre països més i menys avançats  era lenta.


Com hem dit, el museu ha estat possible gràcies a la generositat de Luis del Olmo. No és doncs estrany trobar-hi records personals, com el primer receptor de ràdio que hi va haver a la casa familiar quan en Luis era encara un jove que intentava obrir-se pas en el món professional de la ràdio.
Passejant pel museu constatarem la reducció de dimensions i canvi a dissenys més funcionals que va significar la substitució de les vàlvules pels semiconductors o transistors, paraula que va donar nom a aquests aparells més reduïts, que a Espanya es van consolidar la dècada dels 60.

No ens estendrem més en la descripció dels aparells de ràdio del museu. N'hi ha molts i en gaudireu durant la visita. I és que volem en aquesta entrada dedicar un espai a les altres joies que disposa el museu. Molt especialment a les caixes de música: Una de suïssa de 1820 i un equip Polifon Sirion de 1885. Són una mostra de com el treball dels autòmates va constituir una de les primeres formes de producció mecànica de música,  a la que seguiria el fonògraf d'Edison, del que el museu en disposa diversos models. Podreu també contemplar un magnetòfon de fil, antecedent dels de cinta magnètica, tocadiscs i equips complexos del tipus pick-up.

El museu dedica també un espai a records personals de Luis del Olmo, molt especialment una selecció dels molts i merescuts premis que va aconseguir en la seva dilatada carrera. Igualment dins l'edifici del Museu hi ha  un espai dedicat a l'arquitecte Jujol - l'Espai Jujol - amb qui el director del museu va tenir una estreta relació, però aquest tema mereix específicament una entrada diferent d'aquest blog. I és que us recomanem que el dia que visiteu el museu de la ràdio, aprofiteu per visitar també la Capella de Jujol, de la  que es pot dir que és un espai reduït que us captivarà perquè està ple de bellesa.

Per a informació sobre la visita podeu consultar la web del museu.

dimarts, 17 de juliol de 2018

El maig del 68 al Palau Robert



Darrerament hem parlat al Blog del maig francès del qual enguany es celebra el 50 aniversari. Ara ho tornem a fer perquè a la Sala 4 del Palau Robert es presenta una exposició de 50 fotografies realitzades aquells dies per 20 fotògrafs de premsa del diari France-Soir.

És una selecció d’un fons de més de 25000 imatges amb les que es varen enregistrar els episodis de violència al carrer amb enfrontaments entre estudiants i obrers i les forces d’ordre públic franceses.
La mostra estarà oberta fins l’onze de setembre i ofereix un record gràfic molt interessant d’aquells fets històrics.
A més, si aneu al Palau Robert podreu aprofitar veure encara dues exposicions superinteresants que ja varem recomanar fa uns dies:



diumenge, 15 de juliol de 2018

L'Òpera dels dilluns


El passat dilluns us parlava de la gran representació de la “Lucia di Lamermoor” des del teatre Real de Madrid i la bogeria del públic que va forçar el bis del sextet del segon acte. Ara ja s’ha publicat a You tube. I aquí el teniu perquè també en  pugueu gaudir com ho vaig fer jo el passat dissabte ja de matinada.



divendres, 13 de juliol de 2018

Visages et Villages



Si encara no l’heu vista no us perdeu la pel·lícula Visages et Villages de la cineasta francesa Agnes Varda, una de les components de la Nouvelle Vague. Als seus 88 anys ha dirigit i interpretat una magnífica pel·lícula reportatge amb col·laboració amb el fotògraf-artista visual JR de 36 anys.

Tots dos es passegen per petites poblacions franceses amb una furgoneta de JR, dialoguen  i fotografien la gent que troben i fan grans ampliacions gegants que pengen a les parets de tota mena d’edificis i construccions. Les relacions entre ells dos, les seves converses, els espais que filmen, tot plegat constitueix un còctel que beu amb una gran plaer.
No us la perdeu!

Per situar-vos en la gran personalitat d’Agnes Vardà reproduiré un article que la nostra especialista cinematogràfica Judith Vives va escriure a la revista digital


La fotografia catalana 1973-1982 a La Virreina


El Palau de la Virreina presenta aquest estiu una gran exposició fotogràfica dedicada a una generació de fotògrafs catalans que en la dècada dels setanta del segle passat varen iniciar un moviment de renovació estètica i conceptual de la fotografia casa nostra.

Aquí teniu la crònica que he escrit pel NÚVOL



dijous, 12 de juliol de 2018

Fotografia japonesa a la Fundació MAPFRE


La Fundació Mapfre presenta una nova exposició de fotografia a la seva seu del la Casa Garriga Nogués al carrer de Diputació.
Es tracta del fotograf japonès Shomei Tomatsu, que va fer un excel·lent retrat de la societat japonesa després de la segona guerra mondial.
Aquí teniu la crònica que vaig escriure pel NÚVOL.



dimecres, 11 de juliol de 2018

Bestiari


Una nova entrega del Bestiolari de la LLuïsa i en Miquel Desclot. Aquest cop el lloro cridaner.


Lloro de gàbia

Entra una dona a la botiga
amb un vestit jaqueta verd
i el lloro fa des d'una biga
-Cotorreta, fem un concert?



dimarts, 10 de juliol de 2018

Els dinosaures al Berguedà


A Fumanya, un indret que pertany al terme municipal de Figols, va funcionar una explotació minera de carbó a cel obert, activa entre 1975 i 1986, que va deixar al descobert un impressionant jaciment paleontològic amb més de 3.500 empremtes de dinosaures de més de 65 milions d’anys.
A partir dels treballs paleontològics d’estudi d’aquesta troballa s’ha construït un Centre d’interpretació dels Dinosaures. L’edifici és petit però magnífic i la presentació museogràfica molt pedagògica.

Tenim del mon dels dinosaures una visió molt cinematogràfica, generada per la pel·lícula Jurasic Parc i les seves seqüeles. Però aquests animals varen tenir una llarga existència de més de 160 milions d’anys fins que varen desaparèixer ara en farà 65 degut probablement a la col·lisió amb la terra d’un enorme meteorit que va alterar brutament les condicions ambientals del planeta i va provocar la desaparició de la majoria de les espècies.

Després de la visita al Centre d’interpretació sabreu molt més de tot aquets món i aquest animals.



diumenge, 8 de juliol de 2018

L'Òpera dels dilluns

El passat dijous varem anar, gràcies com sempre a l’amiga M.Jesús, a l’assaig general de “La Favorite” al Liceu. Aquesta vegada varem tenir una decepció total. És una òpera de l’època francesa de Donizetti i la vaig trobar llarga, ensopida i amb un interès musical a gran distància de les òperes més conegudes d’aquest compositor.

Però per sort aquest dissabte varen retransmetre des del Teatre Real de Madrid la “Lucia di Lamermoor” amb un muntatge que em va agradar molt i sobretot amb un repartiment extraordinari. Javier Camarena en el paper d’Edgardo i, per a mi una magnífica descoberta, la soprano americana Lisette Oropesa en el paper de Lucia. L’haurem de seguir de prop. Els papers d’Enrico i Raimondo van ser també de gran qualitat
El públic del Real embogia i fins i tot, cosa insòlita, va aconseguir que bisessin  el concertant del segon acte.  Si voleu veure la retransmissió de l’òpera sencera la trobareu a You tube en aquest enllaç:
 https://www.youtube.com/watch?v=LME3pH3tckU

Escoltarem doncs la Lisette es un enregistrament de “ Spargi d’amaro pianto”, una de les més famoses àries de bogeria de la història de l’òpera. 



divendres, 6 de juliol de 2018

Però, ¿què vol dir “torticero”?


Com era d’esperar, el Tribunal Suprem ha confirmat el processament de Puigdemont i de la resta d’investigats en la causa sobre el procés de Catalunya, avalant la instrucció feta pel jutge Llarena. Això vol dir que tots ells seran jutjats no solament pels delictes de desobediència i malversació, sinó també pel de rebel·lió, pel qual es demanen unes penes estratosfèriques de fins a 30 anys de presó.

El Tribunal Suprem considera que la tipificació dels fets per tots coneguts com a rebel·lió és suficientment raonable com per no descartar-la d’entrada, atès que, si bé no es va emprar violència explícita (com al juliol del 36 o al febrer del 81), a parer seu, no es descabellat apreciar que va existir un alçament amb una utilització “torticera” del poder per a aconseguir la independència de Catalunya al marge de la llei i negant l’autoritat de l’Estat. Atenció: utilització “torticera” del poder.
Reconec que sempre m’ha admirat la presència constant d’aquest adjectiu en tota mena de resolucions judicials, perquè em fa l’efecte que poquíssima gent comprèn el seu significat i perquè no conec ningú del meu entorn proper -professional o no- que el faci servir ni tan sols de forma excepcional. Confesso que sí l’he escoltat dita per companys de Madrid amb qui he hagut de tractar, deixant-me sempre el dubte de si a la capital és habitual el seu ús, o si només era una qüestió de fatxenderia. Suposo que d’aquí em deu venir la fascinació per aquesta paraula tan castellana, que, curiosament, no té el seu equivalent literal en català.

Torticero/a, que ve del llatí “tortus” (torçat) vol dir allò que no és conforme a dret o a la justícia, és a dir, injust. També poden ser sinònims de torticero/a, en català o castellà, adjectius com malintencionat/da, retorçat/da, manipulador/a, enganyós/a, pervers/a, etc. El que em sembla lamentable, però, és com el poder judicial, en general, s’obsedeix a utilitzar reiteradament expressions tan arcaiques com aquesta, pròpies de l’Edat Mitjana, per explicar-nos realitats del segle XXI, ja no sé si per inèrcia elitista o per evitar que la gent normal pugui entendre les seves resolucions.

Moltes vegades l’ús de tecnicismes és necessari per ser rigorós i precís en els conceptes, però no és aquest el cas. Rere d’un determinat llenguatge hi ha una determinada ideologia, i ara que hi caic, crec que en el fons no són de fiar aquells que fan servir la paraula “torticero/a”... Temps al temps.

La justícia a la catedral de la Valletta. Malta
Foto: J.M.Cortina


dijous, 5 de juliol de 2018

Un poema de El Romancero Gitano

El bon amic Pepe Molina. personatge polifacètic, escriu relats i memòries dels moviments socials però també té fusta d'actor i de tant en tant ens regala amb recitats de poemes.
Avui escoltarem el que ha enregistat amb el conegut poema "El prendimiento de Antoñito el Camborio" del Romancero Gitano de Federico Garcia Lorca.


Pepe Molina 

dimecres, 4 de juliol de 2018

Simis, gols i papallones.

La confrontació amb un escenari global com la Copa del Món de futbol ens revela amb tota la patètica cruesa l’estat anímic de veritables multituds humanes de totes les procedències. La divinització concreta d’un personatge trontollant, per dir alguna cosa, com Maradona, amb homes adults besant-li literalment els peus o el que convingui, correspon a la tragicomèdia d’una humanitat perduda, radicalment desorientada. La virtut d’aquest escenari global en excitació és que ens permet de veure realitats que en tenir-les a prop no són tan fàcils de situar en la seva magnitud cultural d’època.

L’adoració que es té per uns senyors, exclusivament per les seves habilitats motores, ens projecte vers el temps immemorial en què els incipients humans vivien als boscos primitius en companyia, més o menys cordial, amb els seus cosins darwinians, els simis. Desconec els mecanismes d’orientació en un bosc espès i inabastable, però, en afrontar la primera plana, l’humà primitiu va haver de traçar al terra i fixar a la imaginació el senyal d’orientació fonamental, una creu de nord a sud, d’est a oest. A partir d’aquell senyal es va anar construint el món humanitzat en les seves vessants culturals més diverses.

Mil·lennis més tard, la caiguda en desgràcia del revestiment cristià d’aquell signe primordial, tan accentuada recentment i, molt particularment, en llocs i sectors socials que ens són propers, ha pogut comportar un menyspreu o l’oblit del senyal mateix i, per tant, una desorientació substancial o fins i tot la ignorància de la possibilitat i de la necessitat d’orientar-se, de donar un sentit a la vida.

L’avinentesa d’una breu i recent convivència amb un grup de joves de disset i divuit anys m’ha fet comprendre quelcom que, en major o menor mesura, ens afecte gairebé a tots: estem radicalment desorientats. No es tracta solament d’allò que apareixia en primer pla en el cas juvenil, l’elecció d’estudis i professió, sinó d’una mena d’estat de perplexitat general. Desorientació davant la gran qüestió de la transcendència, desorientació sobre la identitat política, desorientació sobre el model familiar o les qüestions de gènere, desorientació sobre els valors, la moral i l’ètica; desorientacions sobre l’art i l’estètica ... en fi, un veritable desgavell.

Per tant, si la humanitat es rendeix davant els senyors que fan rodar una pilota  amb l’objectiu d’acabar posant-la, ells sí, en un lloc concret i poder cridar “Goool”!, pot tenir un punt de patètic, però també de celebració festiva, i no és estrany que ho faci. Allò que hauria d’estranyar-nos vertaderament és haver arribat a aquests cims de desorientació i haver contribuït potser a generar tal estat de perplexitat. Confiem que les vacances permetin de retrobar-nos amb aquelles coses essencials, la sortida o la posta de sol, el vol d’una papallona, el cant d’un ocell..., que ens recorden qui som i, potser, on anem. Bon estiu!



dimarts, 3 de juliol de 2018

"El Clínic, cor de Barcelona", de Perico Pastor

El Centre Cívic Urgell, al carrer del mateix nom a tocar a Provença, presenta fins el 21 de juliol una exposició de dibuixos de Perico Pastor sobre l’Hospital Clínic de Barcelona.

L’origen  d’aquest treball, “El Clínic, cor de Barcelona” va ser la llarga estada de la seva dona al Clínic on va ser intervinguda amb èxit d’una complexa lesió cerebral. Això va fer que Pastor visqués gairebé al Clínic durant set setmanes. I amb la seva capacitat d’observació i creativitat va concebre i realitzar un seguit de dibuixos sobre totes les instal·lacions i departaments del centre hospitalari: administració, urgències, UVI, quiròfans, laboratoris, diàlisi, cuines, tallers, etc, etc.

La sala d’exposició del centre presenta vuitanta quatre escenes de la vida de l’hospital agrupades en quaranta dos parelles. Els ingressos que s’obtinguin amb venda d’aquests dibuixos i el llibre que se n’ha editat es destinaran a tasques d’investigació del centre.

No cal dir que els dibuixos, elaborats  a la tinta xinesa i aquarel·la, tenen tot l’estil de Pastor i constitueixen una mostra excel·lent d’aquest nostre centre hospitalari de referència mondial i mereixen una bona visita. Perquè us en feu una idea aquí en teniu una petita mostra.

Clikeu a sobre per veure la sèrie completa


diumenge, 1 de juliol de 2018

L'Òpera dels dilluns

Avui escoltareu una peça i una interpretació inversemblants. Es tracta de l'ària "Agitata da due venti" de l'òpera barroca "La Griselda" de Vivaldi. Els focs d'articis vocals només els pot interpretar una veu privilegiada com la de Cecilia Bartoli. L'enregistrament correspon al famós concert de Vicença, que es va celebrar  al famós teatre de Palladio d'aquesta ciutat.



divendres, 29 de juny de 2018

L'Habitatge social


La insuficiència d’un parc públic d’habitatge a casa nostra és un tema que està permanentment sobre la taula. S’estudien i es proposen diferents mesures per tractar d’augmentar-lo per tal de fer possible el dret a l’habitatge, un principi constitucional reconegut. Però malauradament les dificultats per posar en marxa polítiques efectives ha sigut constant.

Fa pocs dies l’Ajuntament de Barcelona, seguint el model d’altres ciutats europees ha aprovat una mesura, que trigarà encara uns mesos a ser implantada efectivament, per la qual les promocions de nou habitatge a la ciutat estaran obligades a destinar un 30 % a habitatge social.

La Carme, sempre defensora d’aquestes polítiques, va publicar ahir un article molt interessant a La Vanguardia parlant d’aquesta mesura que volem reproduir al Blog.


dijous, 28 de juny de 2018

El debat de l'mmigració.

Com cada estiu, quan amb el bon temps s’accentuen les arribades massives d’immigrants, s’ha tornat a posar sobre la taula el problema de la immigració massiva des dels països del tercer món i la incapacitat pel primer de fer-hi front d'una maera justa i raonable.

S’ha dit en repetides ocasions que, ultra les accions que es puguin fer des dels països benestants per rebre els que arriben a la recerca desesperada d’unes millors condicions de vida, les proporcions del fenomen fan que la simple acollida no sigui una solució real. I que calgui afavorir realment a les economies dels països d’origen perquè allí la gent pugui viure dignament. Una solució fàcil de diagnosticar però que en les que en les condicions actuals dels sistemes polítics i econòmics d’occident sembla encara més difícil perquè la majoria de les intervencions econòmiques del món empresarial en els països del tercer món no són precisament per contribuir al seu desenvolupament propi sinó per aprofitar-se dels seus recursos naturals i humans.

Aquest vídeo d'un periodista americá, molt discutit, tracta d’explicar amb dades senzilles i gràfiques la magnitud del problema. Per a uns és una interpretació defensiva que justificaria les polítiques de bloqueig immigratori dels EEUU. Per a d'altres una visió que pot ajudar a entendre la magnitud del problema de fons i les eneormes dificultats per resoldre'l.




dimecres, 27 de juny de 2018

La bella Lola: Oh quin plaer, sentia jo...


No sé si la gent de “Sa Lola, Gastronòmic Bar Braseria” van pensar en aquesta havanera quan van posar el nom al seu restaurant, però certament, la seva cuina és un plaer pels sentits gustatius.

Els propietaris, Rafa Salinas (el xef), Albert Mir i Michelle Olde Weghuis (a la sala), vénen del Tickets Bar, i es nota. Ofereixen un menú gastronòmic, entre setmana a 25 i els caps de setmana a 35 euros, en el que podreu degustar algunes de les invencions de Ferran Adrià més les de collita pròpia. La relació qualitat-preu és bona, mireu el seu blog i veureu les seves creacions. Després només caldrà que aneu a Blanes, i al passeig al costat del mar, en una marquesina de contingut més aviat almodovarià, podreu degustar-les en format de quatre o cinc petites racions de primer, un plat a escollir de segon i postres. També us hi entra una copa de vi, però de segur que fareu curt i caldrà pagar una mica més, tot escollint algun altre vi de la carta, però s’ho val. Ara, això si, no us deixeu guiar per les aparences del local, que de fet, és més apropiat per ara a l’estiu, perquè no hi ha menjador interior. Dins el local només hi trobareu una barra, la cuina i els banys, tot plegat d’un aspecte d’allò més kitsch.


Passeig Pau Casals, 59,
17300 Blanes, Girona


dimarts, 26 de juny de 2018

Miguel Rios simfònic


El passat dijous varem anar a veure un concert del Festival de Pedralbes. Es tractava de la presentació d’una gira molt especial de Miguel Rios acompanyat d’una orquestra simfònica i el seu conjunt habitual.

La veritat és que m’esperava veure una vella glòria però ja en una certa decadència. I la nostra sorpresa va ser majúscula. Miguel Rios, al seus 74 tacos, està en una forma física i vocal increïble. Canta amb força i es mou amb una agilitat i un vigor extraordinaris. Va està actuant sense aturar-se més de dues hores i la seva música sona de meravella acompanyat de l’orquestra.

Us deixo una mostra d’una de les seves primers presentacions d’aquest nou format. Impressionant!

diumenge, 24 de juny de 2018

L'Òpera dels dilluns

Aquesta setmana varem anar l’òpera al cinema a veure Don Pasquale de Donizetti. La versió que ens varen oferir des de l’Opera Garnier de Paris va ser magnífica amb un posta en escena situada en la actualitat però que tenia molta gràcia i no desfigurava l’essència d’aquesta òpera còmica.

Ens va agradar especialment la soprano Nadine Sierra que interpretava el rol de Norina. No n’havia sentit a parlar mai encara però la veritat és que als seus trenta anys aquesta cantant nord americana promet una carrera brillant per la seva veu, la seva presència i les seves grans dots interpretatives. En sentirem a parlar. Aquí us deixo una mostra del seu cant interpretant un fragment de l’ària “Regnava nel silenzio” de Lucia di Lammermoor del mateix Donizetti.



divendres, 22 de juny de 2018

El cas de Badalona vist per l'Enric Juliana


Costa entendre el que ha passat a Badalona amb la moció de censura a l’alcaldessa Sabater i la proclamació d’un nou alcalde del PSC que haurà de governar amb 3 regidors i el soport de 9 del PP Potser aquest text que l’Enric Juliana, fill de Badalona, ha penjat al seu Facebook us ajudi a entendre-ho.

ELS FETS DE BADALONA  per Enric Juliana

Em sap greu el que ha passat a Badalona. Maria Dolors Sabater ha estat una bona alcaldessa. Es una persona excel·lent. Una persona de molt bona fusta, de les que ja en queden poques en política. Què ha passat? Badalona torna a ser laboratori. El Partit Socialista -el que queda del Partit dels Socialistes de Catalunya-, se sent humiliat per la història recent, i no vol desaparèixer, engolit per Ciutadans a l'àrea metropolitana, i per ERC a la segona corona metropolitana i a comarques. La moció de censura de Badalona va ser pensada abans que es conegués la moció de censura de Madrid. L'aparell del PSC va imaginar un cop de ma a Badalona per fer fora una alcaldessa caracteritzada com a independentista, per reconquerir terreny a Ciutadans i per intentar encarar les eleccions municipals del 2019 des d'una posició protagonista. Evidentment, temien unes eleccions del 2019 totalment polaritzades entre Xavier García Albiol i Maria Dolors Sabater. Quan a Madrid va triomfar la moció de censura de Pedro Sánchez, amb la conseqüent reorganització de tot el tauler polític, l'aparell del PSC ja no era a temps de parar la iniciativa de Badalona. Els militants de Badalona volien votar i van donar suport a la moció de censura de manera quasi unànime. El PSC, el que queda del PSC, se sent humiliat a Badalona, ciutat que van governar durant més de trenta anys, fins que els seus propis errors van donar l'alcaldia a Xavier García Albiol. Aquests darrers dies, l'aparell català del PSC tenia la secreta esperança que el Partit Popular fes un pas enrere i els evités el tràngol que ara els espera. Em consta. Creien que el PP no donaria el pas. O potser ho volien creure. Albiol ha estat maquiavèl·lic i els ha donat l'alcaldia. Aquí la teniu! Tres regidors han de governar durant un any una ciutat de més de dos-cents mil habitants, fent veure que no tenen un pacte estable amb el PP d'Albiol, un polític de perfil Le Pen i Salvini. Aquesta nova situació local no encaixa en el nou escenari general, en el que Miquel Iceta tindrà un important protagonisme com a gestor del diàleg polític a Catalunya. La política local sempre té vida pròpia, però Badalona des de fa anys ha esdevingut una ciutat aparador. Crec que el PSC ha fet un exercici tàctic que està per damunt de les seves possibilitats. El nou alcalde serà presoner d'Albiol. Si aquesta és la imatge que es consolida, el moviment de Badalona no ajudarà gens al paper reforçat que el PSC vol tenir a la política catalana després del canvi de govern a Madrid. Tanmateix també crec que l'equip de l'alcaldessa Sabater -subratllo: l'equip- ha comés un error molt important menystenint el PSC aquests darrers tres anys. L'any 2015 no hi havia majoria per a una alcaldia independentista. Hi havia majoria per a una política de front democràtic, amb una gestió nova, honrada i innovadora, que la personalitat de Maria Dolors Sabater expressa molt bé. Que és pensaven? Creien potser que els socialistes no s'atrevirien mai a donar un pas com el d'aquesta setmana? El complexe de superioritat moral sempre dona mals consells. Al voltant de Sabater hi ha persones de llarga experiència política, algunes de les quals van ser protagonistes del primer mandat democràtic municipal (1979-1983). Sincerament, esperava d'ells una mica més de perspicàcia. Propera cita: les eleccions municipals del maig del 2019. Els partits que fins el darrer moment han donat suport a l'alcaldessa Sabater (ERC, CUP, ICV, Podem i independents) estan obligats a sumar més vots i regidors que l'any 2015. Si ho aconsegueixen podran tenir opcions de tornar a governar la ciutat. Si no milloren resultats, les coses prendran una altra direcció. Amb el temps he aprés a valorar més les persones per la seva vàlua individual, que per les etiquetes polítiques. Per aquest motiu sempre he donat suport a l'alcaldessa Sabater. Espero que torni, amb millors assessors i consellers.



dijous, 21 de juny de 2018

Punts de vista 9

Triar una fotografia de SALGADO és una tasca certament difícil perquè aquest fotògraf brasiler, té innumerables imatges  que commouen i inciten a la reflexió. Ha dedicat força anys, més de cinc, per portar a terme cadascun dels seus dos grans reportatges, “Els treballadors” i “Les migracions”. Salgado és per a mi un colega per partida doble perquè abans de convertir-se en fotògraf va treballar com a economista en algunes organitzacions internacionals, la FAO crec recordar. Segurament aquesta feina el va posar en contacte amb aquestes temes que esdevindrien la seva obsessió. I potser  també per això el seus treballs són tan sistemàtics i tenen unes altes dosi de d’objectivitat i profunditat  alhora.


Camp de refugiats a Tanzània (1994) Sebastiao Salgado

Però Salgado no és només un fotoreporter excel·lent especialitzat en temes socials. És a més un extraordinari artista plàstic amb un estil inconfusible que li permet dotar d’una gran força tots els temes que retrata.  La forma de captar la llum, les gammes de grisos que aconsegueix en les seves imatges sempre disparades amb pel·lícula Kodak en blanc i negre, la perfecta sintonia entre els primers i els segons plans són elements recurrents que trobem en totes les seves fotografies.

Se li ha recriminat precisament que construeixi  sovint imatges belles amb elements o situacions que no ho són. Que portat per una actitud esteticista pugui arribar a crear imatges un tant irreals o que confonguin a l’espectador sobre la veritable naturalesa d’allò que tracten. Tot és opinable però crec que precisament en Salgado no ens amaga res, sinó ans al contrari fa un gran esforç per mostrar-nos tot allò que ell veu en els seus viatges arreu del mon. El que passa és que als seus ulls, i als meus també, la misèria o la desgràcia no estan oposats amb la dignitat i fins i tot amb la bellesa. I ell la busca i la troba. I precisament també per aquesta raó les seves imatges, sense ser sensacionalistes o repulsives, han arribat a moltíssima gent; i com deia Marc Riboud, un altra gran fotògraf francès, encara que no hagin canviat la realitat si més no hauran contribuït a  mostrar-la.

Aquesta que tenim  al davant retrata un camp de refugiats a Tanzània. És una imatge construïda a base d’un gran pla general i demana un gran format que malauradament aquí no tenim.
A primera hora del matí aquests centenars o milers de refugiats anònims comencen a sortir de sota les tendes improvisades. Unes tendes construïdes amb plàstics i quatre pals, amb allò que es pot dur carregat a l’esquena. Algunes cassoles comencen a fumejar i potser alguns hi escalfaran una mica d’esmorzar. No hi ha protagonistes tret d’algunes figures una mica més reconeixibles dels primers plans. Però no destaquen, s’integren perfectament en les successives fileres d’éssers que malviuen al camp. En aquest sentit és una imatge on l’individu compta poc, no té gairebé res  que el diferencií dels altres. La seva dramàtica condició ha fet que la seva personalitat es dissolgui en el col·lectiu. Tots s’amunteguen, els uns ben a prop dels altres, com si així es sentissin més protegits, com si busquessin la calor del grup. I no sembla endevinar-se cap activitat específica, cap projecte; han arribat fins aquí i esperen. Al fons el sol trenca les nuvolades i acaba de donar un to dramàtic, una mica apocalíptic, al conjunt de la imatge. 



dimecres, 20 de juny de 2018

La Kímica de Donald Trump



John Carlin és un magnífic periodista a qui varen fer fora de El pais, com a tants d’altres, però que, afortunadament pels lectors, ara escriu un article setmanal a La Vanguardia.

Aquest diumenge n’ha escrit un que parla de les grans similituds entre  Kim Jong Un i Donad Trump, aquest personatge que ni els més insensats podien imaginar que arribaria a president dels EEUU.
Llegiu-lo i trobareu un impecable perfil psicològic d’aquests dos dements.
.


dilluns, 18 de juny de 2018

El Museu de les mines de Cercs


Els Museus locals són probablement encara poc coneguts pel públic de les grans conurbacions. I, en canvi, els darrers anys han millorat moltíssim la seva qualitat i prestacions. Els darrers anys n’he visitat bastants i a alguns d’ells ens hem referit des del Bloc.

Fa pocs dies vaig visitar el Museu de les mines de Cercs, al Berguedà. El vaig trobar molt interessant i per això el vull recomanar. Dedicat monogràficament al carbó, és un museu de tècnica i d'història i, al mateix temps, vol explicar i donar a conèixer les múltiples i estretes relacions entre aquest combustible fòssil i l'entorn geològic, paisatgístic, econòmic i humà de l'Alt Berguedà. Avui, l'activitat minera a la comarca del Berguedà ha desaparegut, per això el museu es defineix com un centre d'interpretació que relaciona la tècnica i la història.

L'exposició està dividida en dos espais: D’una banda el món del carbó, la seva explotació, la importància de les infraestructures mineres, el transport i el procés de classificació previ al seu ús, tan com a combustible domèstic i industrial com a font primària per a obtenció d'electricitat. I alhora un repàs de la desaparició d’aquests font d’energia que han substituït les noves energies.

D’altra, la vida quotidiana al peu de la mina que té com a fil conductor la colònia minera de Sant Corneli i la seva gent a partir de la festa, l'esbarjo, el treball de les dones, l'escola, el dispensari, l'empresari i l'empresa, els treballadors i les seves reivindicacions socials i laborals. En aquest àmbit s'han incorporat recentment dos audiovisuals de les reivindicacions més emblemàtiques del col·lectiu miner: Els fets de Fígols de 1932 i La Tancada de 1977.

La visita a un dels habitatges de les famílies mineres i sobretot el recorregut per l’interior de la mina ens donen una impactant visió de la tremenda duresa de la vida i professió de miner.

Si passeu a prop de Cercs atureu-vos i visiteu el Museu.


diumenge, 17 de juny de 2018

L'Òpera dels dilluns


Aquests dies es representa al Liceu “Manon Lescaut” de Puccini i precisament ahir dissabte la varen retransmetre a més de 200 poblacions en la sessió anyal del Liceu a la fresca.

Pera això avui escoltarem la que és potser la seva ària més coneguda o si més no la que a mi m’agrada més: “Dona non vidi mai”.  I ho farem amb un enregistrament del 1980 de Plàcido Domingo al MET de Nova York. Tenia una veu plena i jove i la veritat és que és una de les que més m’agrada cantant aquesta ària.




Tiranosaures



En Florentino Pérez és per a mi el paradigma dels nefastos personatges que controlen els mecanismes del poder. Avui, aquest article de la Glòria Serra a La Vanguardia crec que descriu perfectament el seu perfil, la seva forma d’actuar i l’adhesió social que aconsegueixen
.

dijous, 14 de juny de 2018

Els mercats de Tanger


Fa poc vaig passar un cap de setmana a Tànger convidat per un amic que ara hi treballa. És una ciutat amb una història i una intensa vida com a port  franc  que ha esdevingut mítica com a lloc de trobada d’artistes i intel·lectuals en la segona meitat del segle XX. Pintors com Gauguin o Delacroix i escriptors com Bowles, Capote o Genet entre molts d’altres hi varen passar llargues temporades.

La ciutat, sense una especial monumentalitat, té en canvi tot un seguit de racons que recorden aquesta història cultural com per exemple els hotels històrics, el teatre Cervantes, la Legació america,avui reconvertida en Museu, la sinagoga o el cementiri jueu. La kashba i el seu zoco i els mercats, sense la grandesa d’altres ciutats àrabs, tenen també una forta vitalitat.  

Aquí us deixo un petit reportatge del zoco i el mercat del peix que resulta molt espectacular. Més endavant ja en penjaré un altre sobre els carrers i alguns monuments de la ciutat.

Clickeu a sobre de la foto per veure la sèrie completa


dimecres, 13 de juny de 2018

Carta oberta dels fotoperiodistes


Hem parlat repetides vegades de l'impacte de la revolució tecnològica en el món de la fotografia i més particularment en el del fotoperiodisme, que travessa una crisi enorme que està desfigurant la professió.
Fa pocs dies un ampli col·lectiu de fotoperiodistes de tot l'Estat ha adreçat, a través del Col·legi de Periodistes de Catalunya, una carta oberta a la ciutadania exposant la seva greu problemàtica.



dimarts, 12 de juny de 2018

Mas Miró a Montroig del Camp


Fa unes poques setmanes - divendres 20 d'abril - que el Mas Miró, de Montroig del Camp, va obrir les seves portes a la visita del públic. A l'enllaç Mas Miró hi trobareu tota la informació.
La visita és mot gratificant, ja que constitueix una oportunitat molt bona per acostar-nos a la figura de Joan Miró, molt especialment als seus anys joves en els que va covar el seu amor per la pintura i el seu geni.

Dins el Mas Miró, en el que Miró va passar temporades d'estiu des de ben jove, trobareu el seu món quotidià - taller, habitació, menjador, patis, camp, natura, ... - i  veureu amb els vostres propis ulls alguns dels recons que Miró va plasmar en alguns dels seus quadres mítics:  - La masia (el quadre que va entusiasmar Hemingway i que ara es troba a la National Gallery de Washington),  La taula, Retrat d'una vaileta, ... .

Fareu el recorregut del Mas guiats per les explicacions que podreu captar des del propi mòbil i que us faran palesa la simbiosi entre el Mas, Miró i la pintura. Finalitzada la visita del Mas, i seguint les instruccions que allà mateix us proporcionaran, fareu amb el vostre cotxe la ruta "El paisatge emocional de Miró", en la que visitareu alguns dels indrets propers que constituïen l'entorn de Miró, i que ell va immortalitzar amb la seva pintura: el poble de Montroig, que va pintar des de diverses perspectives i que el va fer fill adoptiu, la platja on anava a nedar, o l'ermita de Sant Ramon, situada al paratge de la Roca.

No us ho perdeu. Ben segur que, en acabar la visita, enriquidora i plaent, us faltaran dies per tornar a retrobar-vos amb Miró als altres espais que recorden la seva figura: La Fundació Miró, a Barcelona, que conté una representació significativa de l'obre de l'artista i d'altres pintors contemporanis i la Fundació Miró a Mallorca, on Miró va viure i treballar durant gairebé 30 anys, que, de forma conjunta, ens permeten acostar-nos a la figura i gaudir de l'obra d'aquest gran artista.