De segrests

Just ahir al vespre, poc abans de marxar, varem comentar amb la Clara el nostre disgust per la forma irresponsable com els mitjans de comunicació estaven tractant el tema del segrest dels cooperants espanyols a Mauritània. Era una gota més en un got plè d'abusos i intoxicacions informatives a les que ens sotmeten diàriament premsa, radio i televisió. Per això varem decidir penjar un post sobre el tema que ha redactat la Clara i que jo subscric integrament. Aquí el teniu

Encara que no som els periodistes de la família, a continuació presentem algunes consideracions sobre la pràctica generalitzada dels mitjans de comunicació que ens ha suggerit el tractament del segrest de tres cooperants a Mauritània:

i) Tenim dubtes que, malgrat el seu caràcter dramàtic, aquest episodi pugui ser considerat un notícia de primer ordre. Els mitjans sobredimensionen aquest tipus de notícies que tenen gran impacte emocional.

ii) Tenim dubtes que sigui legítim mantenir artificialment en primera pàgina aquest episodi quan, notòriament, no es disposa de cap informació nova. Per tapar aquesta inacceptable falta d’informació, s’utilitza informació irrellevant o bé amb poques garanties per donar resposta a l’interès que s’ha creat.

iii) Tenim dubtes que sigui responsable oferir certes informacions que poden afectar directament, i de manera contraproduent, la resolució d’aquest episodi.

iv) Tenim dubtes (què més voldríem!) que els mitjans puguin escapar a la perversa espiral comunicativa i evitar continuar ensopegant sempre amb la mateixa pedra. Les exigències informatives estan sobreestimades: estem convençuts que podem esperar a que es resolgui el segrest per què ens expliquin com ha anat.

Skyscrapers

El proper dilluns 7 no hi haurà ària perquè m´en vaig de viatge a Etiòpia. El dilluns 14 ens retrobarem amb la música per començar la setmana.

Mentrestant us deixo amb una segona entrega de fotos de Nova York. Després del retrats robats de fa uns dies avui trobareu una sèrie de l´altra aspecte emblemàtic de la ciutat, Els gratacels. Els podreu veure i admirar, sense agafar tortículis, clicant la foto següent.


Si per aquelles contrades trobo internet ja enviaré alguna crònica i si no fins ben aviat !

El llegat d'Agustí Centelles. Una situació molt trista

M’ha desconcertat la notícia que l’arxiu de les fotografies d’Agustí Centelles s’ha venut per 700.000€ al Ministeri de Cultura i aniran a parar a l’infaust Arxiu de Salamanca. No ho entenc encara i hauré d’esperar més notícies per aclarir-me.
Jo he parlat repetides vegades de Centelles al Blog i la més recent encara no fa quinze dies per recomanar l’exposició que s’està celebrant al centre d’art de Santa Mònica amb les fotos que va fer al camp de concentració de Bram

Em pregunto entristit el perquè de tot plegat.

. Potser manca de sensibilitat de l’administració pública catalana davant d’un patrimoni tant important des del punt de vista històric i sentimental? Potser si, però vull recordar l’extraordinària exposició monogràfica de l’obra de l’autor a la Virreina el 2006. Jo vaig coincidir precisament en la visita amb l’Octavi Centelles i em va dir que n’estava molt satisfet. Què ha passat des de llavors ?

. Potser excés d’ambició dels fills que han forçat les negociacions per obtenir-ne un màxim rendiment prescindint del valor d’unes imatges fetes a Catalunya i l’Aragó en temps de La República i la guerra civil? Potser sí però jo he conegut personalment l’Octavi i no em sembla que sigui aquest tipus de persona.

. Maniobres del Ministeri de Cultura que per despit al tema dels papers de Salamanca intenta ara per mitjans legals però competint amb una altra administració i pagant amb diners públics fer-se amb un patrimoni que en el fons és català ? Sobre aquesta raó en tinc menys dubtes.

Potser hi hagi una mica de tot però francament resulta molt trist. Aquest migdia he escoltat unes declaracions de la família molt enverinades i m’imagino que les possibles negociacions deuen haver estat penoses. Esperarem uns dies les explicacions de les parts però em sembla que la situació és irreversible i el mal ja està fet. Tot plegat em sap molt de greu per l’obra i la memòria de Centelles.

L'Ària dels dilluns

Sens dubte, avui tots la coneixereu. Cecilia Bartoli és una de les cantants d’òpera més populars dels darrers anys. Nascuda el 1966 debuta a l’Escala de Milà als 20 anys de la mà de Ricardo Muti. Comença cantant Mozart però poc a poc es converteix en una especialista d’òpera barroca que s’adiu molt a les característiques de la seva veu de mezzosoprano d’una extrema versatilitat que li permet fer les mes inversemblants de floritures vocals.

D’altra banda és una estudiosa de la música barroca i s’ha dedicat a la recuperació d’obres i cantants barrocs que ha editat en discs com ara “The Vivaldi Album”, “Àries italianes de Gluck”,”Maria Malibran”. Ha cantat sovint amb gran èxit a Barcelona i el seu proper concert serà el proper 10 de desembre a Palau on presentarà els seu més recent treball, “Sacrificium”, dedicat al món dels castrats.

Avui ens canta l'ària “Agitata da due venti”de l'òpera Griselda de Vivaldi , enregistrada en el seu ja històric concert de Vicenza. Veureu com demostra totes les possibilitats de la seva veu capaç d’aguts finíssims i de baixos d’extrema profunditat; un virtuosisme vocal barroc francament insuperable, tot i que a vegades per la seva exuberància pugui resultar una mica carregós. No crec, però, que sigui el cas d l’ària d’avui que em sembla magnífica.

Què passa amb en Pep Tossar ?

Llegeixo avui a La Vanguardia que en Pep Tossar presentarà potser per darrera vegada a Barcelona el seu extraordinari espectacle "L'història del senyor Sommer" , basada en un texte magnífic de Patrick Suskind. Soc un fan d'aquesta obra que he vist tres vegades.

Però la notícia explica també, sense massa claredat, que l'actor i director, per a mi un els millors del pais, segueix tenint seriosos problemes per disposar de sala per presentar les seves obres, dificultats per cobrar les subvencions, en definitiva per sobreviure. Ja en sabia alguna cosa d'aquests problemes arran de la presentació, ara fa uns mesos, a la minúscula sala de Círcol Maldà de la seva fantàstica obra " Molts records per a Ivanof " de la que era autor, director i actor. Llavors es va explicar a la premsa que Tossar havia propossat l'espectacle a diferents teatres i havia sigut rebutjada. Va haver de refugiar-se a la minúscula e incòmoda sala ubicada en un antic pis a sobre del Cinema Maldà que no reuneix en absolut les mínimes coindicions que s'han d'exigir a un teatre.

Per què passa això ? Com pot ser que un creador teatral de nivell de Tossar trobi tantes pegues per presentar-nos els seus excel·lents treballs ? És veritat que el seu es un teatre minoritari, delicat, intimista però d'una gran categoria i finessa intelectual, perfectament entenedor i capaç d'omplir sales mitjanes amb la deguda promoció. Potser ha tocat el voraviu a algú ? Hi ha alguna conxorxa al seu voltant ? A mi em resulta incomprenssible i m'agradaria que les coses milloressin i no es complís el que ell pronostica avui quan diu - No tengo más que hacer en esta ciudad, he hecho todo lo posible y cerraria el círculo despidiéndome con Sommers y su frase fetiche: "Déjeme en paz de una vez".

Perderiem un gran home de teatre.

Fotografia a Caixaforum

Walter Astrada

Aquestes properes setmanes es presenten a Caixaforum dos exposicions que interessaran sens dubte als aficionats al fotoperiodisme.

La primera "Cambodja, terra d'esperança" del fotògraf Gervasio Collar, que precisament acaba d'obtenir el Premi Nacional de fotografia. Collar és un fotoperiodista dels que jo anomeno de linia estètica clàssica, molt conegut darrerament pel seus treballs sobre les mines antipersones al sudest asiàtic. En aquest cas, i patrocinada per la Fundació "la Caixa", presenta una col·lecció amb una temàtica més amplia sobre la recuperació de la vida social a Cambodja després dels periodes de la brutal revolució dels Khemers rojos i les guerres amb el Vietnam. Imatges potents, en color i formats bastant petits, de factura clàssica, sense cruessa ni cap mena de morbositat.

En segón lloc es presenten les fotografies dels tres guanyadors i altres sis finalistes del concurs Fotopress que, com cada any, convoca la Fundació "la Caixa".
Nou petites sèries d'imatges en gran format, la majoria d'una gran duresa però algunes de gran qualitat. A mí m'han agradat especialment les dels fotoreportes Walter Astrada i Emilo Morenatti, que han aconseguit respectivament el segon i el primer Premi.
Una bona oportunitat per coneixer els treballs més recents dels nostres fotoperiodistes.

L'Ària dels dilluns

Avui escoltarem un gran cantant català. El baríton Manuel Ausensi, una de les veus més importants de la nostra lírica. Nascut el 1919 debutà la Liceu el 1947, curiosament l’any que vaig néixer, i hi va cantar durant tretze temporades seguides.

A més de les seves interpretacions operístiques Ausensi va ser un gran especialista en sarsuela i ens n’ha deixat nombroses gravacions.

Encara que es va retirar l’any 1969 va seguir actuant de tant en tant i va mantenir diverses activitats musicals fins al darrer moment. Una de les més conegudes fou la presidència del “Certamen de cant per a veus joves Premi Manuel Ausensi”, un concurs patrocinat per el Corte Inglés i dirigit per Pedro Hernandez que ha contribuït els darrers anys a descobrir moltes noves veus a casa nostra.

La gent que va conèixer Ausensi el recorda tant pel seu art com cantant com pel seu caràcter entranyable. Potser la seva trajectòria internacional no va respondre plenament als seus mèrits però tothom ha reconegut la forta personalitat de la seva veu, alhora molt poderosa i amb un timbre net i una gran elegància en la manera de cantar.

Avui l’escoltarem en l’ària “Ah! per sempre io ti perdei” de l’òpera “Els puritans” de Bellini, que recentment varem poder veure en una de les retransmissions d’òpera al Cinema.

RICARDO

Ah! per sempre io ti perdei. 

Fior d'amore, o mia speranza; 

Ah! la vita che m'avanza 

sarà piena di dolor... 

Quando errai per anni ed anni 

al poter della ventura, 

io fidai sciagura e affanni 

nella speme del tuo amor.

Els nostres origens. Un petit gran llibre

Aquest és l’any es celebra el segon centenari del naixement de Darwin, el científic anglès que va revolucionar en bona mesura la concepció del món. Això ha fet que haguem tingut la sort de poder llegir articles i reportatges als mitjans de comunicació i que s’hagin multiplicat els cursos i conferències sobre la seva teoria de l’evolució de les espècies. I això és bo perquè em sembla que, en general, la gent de la meva generació va ser molt poc informada, per raons obvies, de les idees de Darwin que són molt més riques i complexes que el que es desprèn de les versions simplistes que en tenim.
Aquesta actualitat ha fet també que ens preguntéssim sobre els nostres orígens i per extensió dels de la terra i del mon. I al voltant d’aquestes reflexions he recuperat i rellegit un llibret de divulgació que vaig comprar fa un parell d’anys a Cosmocaixa i que em sembla una petita meravella que vull recomanar a qui tingui algun interès per aquests temes entre científics i filosòfics.
Es tracta de “La història més bella del mon”, publicat a la col•lecció de llibres de butxaca d’Edicions 62. En un llibre breu de 170 planes on tres investigadors de primera fila , un astrofísic -H . Reewes-, un químic – J.Rosnay- i un paleontòleg – Y. Coppens- responen a les preguntes que els formula un periodista científic de la revista Express, Dominique Simonnet.
En un primer capítol s’examina l’origen de l’univers, des del “big bang” fins a la formació de la terra. A continuació s’exposen els inicis de la vida fins a l’explosió de les espècies. Finalment, el tercer capítol s’ocupa dels orígens de l’home i la seva evolució fins els nostres dies. Aquest temari no resulta especialment original. Si ho són en canvi la intenció pedagògica de les preguntes i la claredat i capacitat de síntesi de les respostes.
Aquests assumptes són tant complexs i tenen unes magnituds tan fora de mida que sempre que m’hi he posat he acabat perdent el fil i acceptant que em superaven i no arribaria mai ni a acostar-m’hi una mica. Això quan els temes no m’han arribat a produir una certa sensació de vertigen o d’angoixa. Doncs bé, per primera vegada haig de dir que he trobat un text capaç d’explicar, amb totes les limitacions i dificultats raonables, d’una forma senzilla i entenedora aquests veritables misteris dels nostres orígens. Si aquests temes us interessen o si sentiu una certa curiositat per saber de on venim ( saber on anem és encara més difícil, és clar ) us el recomano de debò. El podeu trobar a la nova megallibreria Bertrand a la Rambla de Catalunya, 37

Interactivitat

Aquest Blog va agafant un caràcter cada cop més interactiu, la qual cosa és magnífica.

Fa uns dies vaig recomanar a la Secció L'Article del dia la referència periodística d'un treball publicat per dos espanyols, professors a la London School of Economics, en el que s'analitzava la influència de la professionalitat dels presidents de les Caixes espanyoles sobre les seves activitats i la seva morositat.
Doncs bé, avui mateix he rebut d'un dels lectors, l'economista Vicente Ortún, el text complet de l'article en la seva redacció original en llengua anglesa que trobareu en el link següent

Did Good Cajas Extend Bad Loans?Governance, Human Capital and Loan Portfolios

En pocs dies entre tots plegats hem donat a coneixer el treball original a qui li pugui interessar i a més haurem col·laborat a que els qui el llegeixin puguin fer pràctiques d'ànglès...

L'Ària dels dilluns

Avui escoltarem la veu d‘un tenor històric de l’òpera espanyola, Miguel Fleta. Nascut a Hosca, Fleta va morir el 1938, jove encara als 41 anys, després d’una brillant carrera als Estats Units que va haver d’abandonar per una seriosa faringitis.
Gràcies a la meva amiga Mª Jesús m’ha caigut a les mans un CD amb àries i cançons seves enregistrades fa doncs ja molts anys. La qualitat no és per tant massa bona però permet valorar que aquest home cantaba meravellosament.
En general quan escoltem cantar els de començaments del segle XX trobem veus molt potents però dures, sense massa ductilitat. Tot el contrari de la manera de cantar de Fleta, sense crits ni estridències. Podriem escoltar alguna de les sèves interpretacions d’àries operístiques però em sembla que adient escoltar-lo en una peça que ha sigut cantada per tots els grans tenors i en la que Fleta está considerat com un dels millors interprets. Es tracta de la famosa cancó “Ay, Ay, Ay”, del compositor xilè Osmán Perez Freire. Així de passada canviem una mica el nostre registre habitual.

Agustí Centelles. " Fotos del camp de Bram "

El Centre d’Art Santa Mònica presenta una exposició, petita per la seva dimensió però gran pel seu contingut. Es tracta de les fotografies que Agustí Centelles va fer en els sis mesos que va estar internat al camp de refugiats de Bram al sud de França en acabar la guerra civil. Aquestes imatges tenen un enorme valor com a testimoni gràfic de les condicions de vida i les activitats dels exiliats en aquesta mena de camps d’internament però lògicament s’hi veu l’ull de un gran fotògraf. S’acompanyen a més de fragments del diari que Centelles va escriure en dues petites llibretes escolars.

Centelles havia estat un dels grans fotògrafs de la guerra civil i avui són mítiques les seves imatges de la ciutat de Barcelona, el front de l’Ebre o els bombardejos de Lleida. Per a mi es tracta ses dubte d’un fotògraf de la categoria d’un Robert Capa. Les 55 imatges que ara s’exposen formen part d’un conjunt molt més ampli de fotos, que inclouen les del període de la República i la guerra, que Centelles va deixar amagades en una maleta a la casa on l’havien acollit, precisament quan va poder sortir del camp contractat per un fotògraf de Carcasona. Centelles va tornar a Espanya a començaments dels anys cinquanta però no va recollir la maleta amb tots els negatius fins el 1977, després de la mort de Franco. Va ser a partir d’aquest moment que la dimensió de la seva obra va començar a ser reconeguda. Ara tenim una nova oportunitat de veure el treball d’un mestre fet en condicions particularment difícils que n’augmenten el seu valor.

Quim Monzó altra vegada: " De primera mano"

Ho sento però no tinc mé remei que repetir i tornar a recomanar l'article d'avui d'en Quim Monzó a " La Vanguardia". Torna a estar inspiradíssim. És clar que hem de reconeixer que la Junta d'Extremadura " se lo pone a huevo"; i mai més ben dit! Si voleu riure una estoneta llegiu:

"De primera mano"

Això és can Pixa

He trobat molt bona la columna d'avui d'en Quim Monzó a "La Vanguardia". Aquí la teniu:

"Francamente, esto es can Pixa"

"Las cuatro victorias de Sarkozy""

La Clara em va fer arribar fa uns dies un article d'anàlisi polític sobre la figura de Sarkozy publicat a diari PUBLICO per un periodista que no coneixia, Toni Ramoneda. Com que trobo que fa un plantejament força original i molt agut em permeto recpoamr la seva lectua que podeu fer clicant simplement el següent link:

Las cuatro victorias de Sarkozy

Per cert, quan llegiu un article que trobeu realment interessant em podeu fer arribar el link per publicar-lo al Blog que així augmentarà la seva interactivitat

L'Ària dels dilluns

Avui tornem a la veu de soprano. I escoltarem Emma Kirby, una gran soprano anglesa, especialitzada en música antiga - renaixentista i barroca . Nascuda el 1949 Kirby té una veu lleugera però molt elegant i versàtil. Ha cantat música religiosa i Handel, Bach i Mozart són els seus compositors preferits.

Avui l’escoltarem en la interpretació de, l’ària “Ruhe sanft, mein holde leben “ ( “Descansa en pau, bellesa de la meva vida” ) pertanyent a “Zaida”, l’òpera incompleta de Mozart. La peça requereix una veu suau i una interpretació molt dolça que Kirby broda.

La politització de les Caxes d'Estalvi

Fa uns dies "El Pais" informava de la presentació d'un estudi molt interessant elaborat per dos economistes espanyols de la London Scool of Economics. Es tracta d'un anàlisi en el que s'estudia quantitativament la relació entre els estudis i l'experiència empresarial dels Presidents de les Caixes d'estalvi i l'evolució de magnituds com el volum de prestecs immobiliaris, de préstecs a particulars i la solvència i la morositat de les carteres de les Entitats. Els resultats són impactants i demostren una molt important correlació entre aquestes variables.
Podeu trobar l'article clicant a:

Presentació article Vicente Cuñat Luis Garicano

L'Ària del dilluns

Avui tomarem a escoltar la veu d’un baríton. I en aquest cas serà de casa nostra. Es tracta de Joan Pons, el gran cantant menorquí.

Pons va començar a cantar de nen a la capella davídica de Menorca i va iniciar la seva carrera com a baix. Per indicació de Montserrat Caballé va canviar a la veu de baríton que certament ofereix un repertori molt més ampli. Des de llavors ha triomfat a la majoria de grans teatres d’òpera del mon i molt especialment al Metropolitan. A part de tenir una veu molt envellutada Pons canta amb una gran delicadesa i expressivitat.

Avui interpretarà una de les seves àries de referència i pel meu gust una de les més boniques per la veu d’un baix baríton com la seva. Es tracta de “Di Provenza il mar” de “La traviata”. És el passatge en el que Germont demana al seu fill Alfredo que deixi definitivament a Viloleta i torni a casa seva a la Provença.

Di Provenza il mar, il suol
chi dal cor ti cancello?
Al natio fulgente sol
qual destino ti furò?
Oh, rammenta pur nel duol
ch'ivi gioia a te brillò;
E che pace colà sol
su te splendere ancor può.
Dio mi guidò!
Ah! il tuo vecchio genitor
tu non sai quanto soffrì
Te lontano,
di squallor il suo tetto si coprì
Ma se alfin ti trovo ancor,
se in me speme non fallì,
Se la voce dell'onor
in te appien non ammuti,
Dio m'esaudì!

Pilar Rahola a "La Vanguardia"

Encara que jo sovint discrepo de la Rahola i fins i tot m'arriba a molestar pel seu to i la seva agressivitat trobo que avui la toca en la seva columna :

"La confianza del President"

Novetat: : El joc de Felix Bitllet

Si cliqueu a la imatge següent podreu jugar una estona a un videojoc que acaba d'apareixer publicat per " El tentacle". Cal moure les tecles de les quatre fletxes per tal de fer desplaçar amunt i avall i a dreta i esquerra l'inefable Sr. Bitllet de manera que pugui arreplegar tots els calés i fins i tot la creu de Sant Jordi abans que el cacin els mossos.

Ricard Terré. In memoriam

Acabo de llegir la notícia de que ha mort Ricard Terré, un dels gran fotògrafs espanyols del segle XX. Nascut a Sant Boi va ser un dels renovadors de la fotografia a Catalunya juntament amb companys com Ramón Masats, Oriol Maspons o Xavier Miserachs. Contratri a la línea academicista de l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya va ser molt influit per fotografs trencadors com Willliam Klein i Robert Frank i són molt reconegudes les fotografias del seu reportatge sobre la setmana santa. Va ser mebbre de la renovadora "Asociacion fotografica de Almeria" i el 1995 la Fundació "la caixa " va organitzar una exposició antològica de la seva obra.
Podeu seguir la seva trajectòria i veure moltes de les seves fotografies a la seva magnífica pàgina web clicant a:

http://www.ricardterre.com

La patacada

Quina alegria que ens ha donat el Madrid perdent ahir per 4 a 0 amb un equip de segona divisió B. Però no per la seva possible eliminació de la Copa ni per una eventual destitució de l’entrenador. No, ha sigut sobretot perquè aquest resultat posa en evidència el despropòsit i la desmesura del seu President, el superhome de negocis Florentino Perez, que es va gastar més de 250 milions d’euros per refer a cop de talonari una plantilla de jugadors galàctics viciada i desacreditada. Perquè seguint el model i l’actitud propis d’un milionari nou ric va creure que tot es comprava amb diners i només amb diners ( diners dels altres, és clar ), política que sens dubte deu seguir també en els seus negopcis. Que un club modestíssim “posi les peres a quarto” a un nou equip de galàctics em sembla molt edificant i em produeix una gran satisfacció.

El cas Millet: El gran silenci

És evident que el cas Millet està agafant una magnitud immensa per les dimensions de l’estafa i la implicació de moltes instàncies. Però a mesura que es van descobrint nous aspectes més em preocupa una idea : El fenomen del silenci, la por i la covardia de tots els que d’una o altra manera havien de tenir indicis sospites de les irregularitats econòmiques per una banda i proves palpables de la seva pèssima gestió musical humana del cor i les seves activitats.
Que un col•lectiu tant ampli faci ulls clucs a tots aquests indicis o no s’atreveixi a parlar-ne i denunciar-los d’una o altra manera i que tot això es mantingui ocult anys i anys es un fet preocupant i que planteja una qüestió de sanitat social.
No sembla, pel que se sap, que en Millet, Montull i els seus còmplices més directes, dels que per cert es parla poc, fossin personatges especialment brillants o intel•ligents. Sí eren, evidentment, vius i espavilats i sobretot corruptors per teixir una trama que ha costat tant de descobrir. Però és segur que havien de deixar rastres que a l’entorn del Palau s’estaven cometent tota mena d’irregularitats . I els que ho veien callaven i no ho deien obertament. Tret de l’anònim adreçat a Hisenda, que de ben poc va servir, tothom es mantenia en silenci. Proveïdors, professionals, constructors, arquitectes, auditors, músics, cantaires, membres dels consells, polítics, havien de veure d’una o altra manera que el clan Millet manegava arbitraria i despòticament tots el afers, tant econòmics com culturals , del Palau. Com es possible que això no transcendís, que no arribés als poders polítics i que si els hi arribava aquests fessin ulls clucs ?
Això em recorda bastant el cas del jutge Pascual Estivill. Era absolutament conegut a Barcelona per la comunitat econòmica i judicial que el jutge extorsionava des de feia anys els seus acusats, que empresonava arbitràriament per demanar compensacions econòmiques. I ningú deia res, tothom callava i mirava d’esquivar les envestides. Va caldre arribar, com en el cas Millet, a una situació límit i quan ja tot el mal estava fet perquè es produís la denuncia i s’hi posés remei.
Es comprèn la dificultat i el temor de la gent a enfrontar-se a les complicacions i eventuals conseqüències d’una denúncia, sobretot si es tenen unes institucions que prefereixen no veure els problemes per no haver d’actuar. Però és imprescindible que tant els que poden advertir com els que n’han de ser informats tinguin una actitud més valenta. Si no canviem d’actitud estem afavorint la constant aparició d’espavilats i delinqüents socials que s’aprofiten dels silencis i la covardia de la societat.

L'Ària dels dilluns

Ha arribat l’hora de les veus greus i profundes. Deixem per uns dies les sopranos i els contratenors per escoltar les veus de barítons i baixos.
Avui escoltarem la del baix-baríton nord americà Samuel Ramey cantant “Non piu andrai” una de les àries més conegudes de “Les noces de Figaro” de Mozart. Figaro s’alegra de que en Querubí marxi al servei militar i li deixi el camp més lliure per les seves aventures amoroses.



FIGARO
Non più andrai, farfallone amoroso,
notte e giorno d'intorno girando;
delle belle turbando il riposo
Narcisetto, Adoncino d'amor.
Non più avrai questi bei pennacchini,
quel cappello leggero e galante,
quella chioma, quell'aria brillante,
quel vermiglio donnesco color.
Tra guerrieri, poffar Bacco!
Gran mustacchi, stretto sacco.
Schioppo in spalla, sciabola al fianco,
collo dritto, muso franco,
un gran casco, o un gran turbante,
molto onor, poco contante,
Ed invece del fandango,
una marcia per il fango.
Per montagne, per valloni,
con le nevi e i solleoni.
Al concerto di tromboni,
di bombarde, di cannoni,
che le palle in tutti i tuoni
all'orecchio fan fischiar.
Cherubino alla vittoria:
alla gloria militar.

UNA OBSCENITAT

No sé si heu vist l’anunci que a doble plana publiquen avui la majoria dels diaris de Barcelona. Es tracta d’una doble suite d’hiperluxe a l’hotel ALVA PARK a la platja de Fenals a Lloret de Mar.

Perquè un en feu una idea de la proposta aquí en teniu un breu resum tot i que la lectura completa de l’anunci és impagable. (El trobareu per exemple a les pàgines 50 i 51 de La Vanguardia d’avui 22 d’Octubre)

Superfície de la suite 380 m2, dos dormitoris, spa, equips de música i televisió Bang Oluffsen, menjador privat, etc.

Serveis: Massatges i tractaments de tota mena,

Sopar amb caviar beluga, ostres, foie, llagosta, Vins selectes Chateau d’Yquem i Pouligny Montrachet

Entrada ales 16 hores i sortida a les 14 de següent.

Preu 3.500 euros. ( això sí, IVA inclòs) Ah, i el mateix anunci diu, Nit extra: 14.000 euros (sic)

Sembla mentida però deu ser veritat. Una obscenitat inqualificable !

NOVA SECCIÓ: L'ARTICLE DEL DIA

De tant en quan llegint la premsa trobo algun article que m’agrada i que crec que mereix ser compartit. Per això he decidit incorporar aquesta secció on el dia que trobi algun escrit interessant simplement anunciaré el tema i l’article i donaré el link perquè qui hi estigui interessat el pugui llegir amb un simple click. Avui proposo,

“Prosperitat sense creixement” de Marcel Coderch a “El Periódico”