Segons llibres

Aquest mes us recomano cinc obres de quatre autores i un autor que ja havien aparegut en aquests posts, en tots els casos amb llibres amb molt més impacte del que segurament tindran aquests. Començo per “El Evangelio” (Blackie Blocks), on l’andalusa Elisa Victoria, després de la feliç sorpresa que va ser “Vozdevieja” narra amb frescor i profunditat, sense perjudicis ni barreres lèxiques i amb molta energia la vida personal i laboral d’una mestra en pràctiques a una escola religiosa. La nova professora està empenyada en no equivocar-se, en no fer mal, en la seva feina amb nens molts petits, especialment amb aquells que se surten de la norma general i pels quals les institucions no tenen capacitat d’actuar en el sentit correcte i amb els mitjans necessaris. 

La millennial californiana Emma Cline, qui ens havia mostrat una visió de la història del criminal Charles Manson i la seva petita secta a “Les noies”, ens ofereix ara un text curt que sota el títol de “Harvey” (Anagrama, en català i en castellà) recrea lliurement un dia previ a una compareixença judicial del magnat i depredador sexual Harvey Weinstein. Ho fa amb uns detalls subtils a partir de comportaments més o menys trivials que aconsegueixen mostrar la monstruositat del personatge.

La barcelonina Clara Usón es permet a “El viaje de las palabras” (Seix Barral) jugar amb un imaginari viatge al passat d’una jove que acaba d’avortar i somnia que comparteix unes setmanes a la vida del gran literat rus Anton Txékhov a la seva finca de Mélikhovo i amb la companyia de familiars, amics i amants. El llibre ajuda a entendre la vida i l’obra de Txékhov però és a més un joc divertit, un somni lúdic que ajuda a la protagonista a compensar el seu  trauma convertida en una fan del seu ídol.

Jesús Carrasco, autor celebradíssim d’una obra que va ser portada al cine i fins i tot al còmic,  “Intemperie”, reflexiona ara a “Llévame a casa” (Seix Barral) sobre l’assumpció de les responsabilitats familiars. Un home jove torna de l’estranger per arribar a l’enterrament del seu pare i es troba amb la responsabilitat de cuidar la seva mare, malalta d’Alzheimer. M’ha semblat molt ben treballada la recuperació de l’amistat, la feina i la vida rural en el complicat salt a la maduresa del protagonista.

Acabo avui amb una proposta reservada pels admiradors de la Marta Sanz, qui al 2021 va lliurar en la meva opinió el millor llibre espanyol de l’any, “Pequeñas mujeres rojas, i durant els successius estats d’excepció va anar publicant a Instagram fotografies, dibuixos i pensaments que ara reuneix a “Parte de mí” (Anagrama). Una curiositat per bibiòfils martasànzfils.

L'Underground i la Contracultura al Palau Robert

El Palau Robert ens ofereix una nova i magnífica exposició. Es tracta d’una àmplia revisió sobre la cultura underground dels anys setanta a Barcelona que va tenir una gran força a la ciutat.

Dividida en diferents espais temàtics, documenta la irrupció de les comunes, el feminisme, la psicodèlia, l’ecologia, l’espiritualitat, les músiques i les arts d’avantguarda, els còmics o els fanzines, entre moltes altres referències.

L’exposició l’ha ideat i comissariat Pepe Ribas, cofundador de la revista Ajoblanco, i conté un gran nombre de materials que il·lustren aquells anys: llibres, cartells, fotografies, revistes, discs, posters, cançons, locals mítics, etc, etc. El disseny i l’estructura de l’exposició són també molt encertats i ens retrotrauen a uns anys d’intensa i singular activitat cultural.

Recordem que en aquests moment hi ha dues altres magnífiques exposicions al mateix Palau, ROCK VIU i EL TRICICLE que ja hem recomanat en posts anteriors. Tota una feinada pels visitants que farien bé de no acumular les tres exposicions en un mateix dia.

L'Ària dels dilluns

Ahir vaig anar a l’assaig general de La Boheme al Liceu, gràcies als meus amics Carme S. i Josep V. que m’hi varen convidar. La música de Puccini com sempre magnífica i aquesta vegada amb un muntatge escenogràfic d’Alex Oller que vaig trobar molt encertat.

Escoltarem avui la cèlebre “Si, mi chiamano Mimi”, interpretada per la que ha sigut considerada la millor soprano de la història en aquest rol: Mirella Freni.  L’acompanya, encara que no canti, en  Luciano Pavarotti que, com és sabut, havia sigut el seu germà de llet perquè els havia alletat a tots dos una dida coneguda de les seves mares que treballaven plegades.

CORAL Bells Oficis

                                                                   Carme Coral

Malauradament tanca una altra botiga de referència a Barcelona. Es  tracta de CORAL Bells Oficis, al carrer de la Palla,15, a ciutat vella.

Aquest establiment va obrir el Nadal del 1998, ara fa doncs 23 anys, de la mà de Carme Coral i al llarg de tots aquests anys ha presentat les més diverses peces de l’artesania del vidre.

La decoració de la botiga és alhora funcional i delicada i allí, en les seves prestatgeries i aparadors dissenyats amb gran encert per Anna Maria Sagarra, hi podem trobar veritables obres d’art dels mes reconeguts artistes d’aquesta especialitat. Era i, és encara per unes setmanes, un comerç de referència pels amants d’aquestes peces d’orfebreria del vidre, veritables joies dotades alhora d’una extrema bellesa i fragilitat.

Trobareu en les imatges adjuntes uns exemples d’aquestes meravelles i si en volguéssiu triar alguna del 14 de juny a finals de juliol la botiga encara estarà oberta de 10.30 a 13,30 i de 16 a 18.

Enyorarem de debò aquesta delicatessen que teníem a Barcelona.

Clickeu a sobre de la imatge per veure les altres

Aquarel·les

Avui us oferim una segona entrega de les pintures de la Montse Freixenet. En aquest cas es tracta d'una breu sèrie d'aquarel·les en les que novament explora, amb una altra tècnica, el terreny de l'informalisme. Gràcies Montse pels teus regals.

El Tricicle al Palau Robert

Al Palau Robert es presenta una exposició homenatge al grup teatral El Tricicle amb motiu del seus quaranta anys de professió. El seu darrer espectacle, amb el que s’acomiadaven del públic, que es presentava al Coliseum es va haver de suspendre degut a la pandèmia i aquesta exposició n’és, en certa manera, una reparació.

L’exposició està molt ben estructurada seguint, en forma de petites seccions, els  diferents muntatges al llarg de la seva dilatada carrera. Per cada un d’ells es poden veure vídeos de fragments destacats i tota una amplia mostra dels vestits, estris i mobiliari que varen utilitzar en les seves funcions. Pel que es pot veure segur que el magatzem del Tricicle deu estar ben ple!

Finalment, el visitant pot seure en una petita sala d’espectacles i escoltar l’entrevista dels tres grans mims on expliquen, aquesta vegada amb paraules!, la seva trajectòria professional i les riques experiències del seu treball en equip al llarg d’aquesta quaranta anys.

Una magnífica exposició per recordar un grup inoblidable.

"Mare of Easttown"

Els darrers dies he vist una sèrie curta, de les que m’agraden a mi, i de la que tothom en parla. Es tracta de Mare of Easttown. És un relat policíac ambientat en una petita població de l’Amèrica profunda. La protagonista és una policia local que investiga diferents crims que s’han produït a la població. La protagonitza la gran actriu  Kate Winslet que fa una interpretació immensa, magistral. Però no és aquest l’únic gran encert de la sèrie. El guió és magnífic i alhora que una trama policíaca és una magistral descripció de les misèries i dificultats de les famílies de classe mitja i  baixa de la societat americana. Són només set capítols però auguro que no trigareu set dies en acabar-la. La podeu veure a HBO. No us la perdeu.

L' Ària dels dilluns

Avui en la sèrie dedicada als grans cantants d’òpera del nostre paises escoltarem una de les millors veus de soprano de tota la història, la de Montserrat Caballé. Són molts, entre ells Freddy Mercury amb qui va compartir la interpretació de l’himne del JJOO del 92, que la qualifiquen de la millor de la història de l’òpera.

L’escoltem en la seva mítica interpretació de la “Casta Diva” de Norma, en una interpretació a l’aire lliure a l’Arena d’Orange. Una veritable meravella malgrat les evidents dificultats de l’enregistrament.

DIMONIS a la Rambla de Santa Mònica

Al Centre d’Art Santa Mònica es presenta fins el 13 de juny un muntatge audiovisual molt singular. És titula DIMONIS i és obra del grup Cabosanroque, una parella d'artistes sonors: Laia Torrents i Roger Aixut.

Està basat en la figura de Mossèn Cinto Verdaguer en la seva faceta d’exorcista del final de la seva vida i més en concret en les llibretes que el poeta va escriure de entre el 1890 i el 1893 mentre assistia a sessions d’exorcismes en un pis de Barcelona, per reflexionar sobre el fenomen de la possessió i les seves implicacions socials, estètiques, biològiques i fins i tot teatrals.

Per assistir-hi cal reservar les entrades a la pàgina web del Centre.

Mentrestant qui vulgui pot veure un petit vídeo que us permetrà fer-vos una idea del potent i complex d’audiovisual que s’hi presenta.

Breu Historia del Jazz i XX

 XX. Cloenda.

Al llarg  dels darrers quatre mesos hem pogut gaudir dels coneixements del meu bon amic Josep Molins sobre el món del jazz i escoltar les peces que tan encertadament ha posat al nostre abast. Avui conclou aquesta Secció que trobarem a faltar però espero que en un futur no molt llunyà poguem tornar a comptar amb la seva col·laboració. Gràcies Josep!

Aquells que hagueu escoltat las gravacions incloses en aquesta història del jazz, arribats a aquest punt us podeu preguntar que és exactament el jazz i que el distingeix d`altres formes musicals.

No es fàcil contestar aquestes preguntes perquè com passa tantes vegades no hi ha un acord sobre el tema, sinó més aviat opinions diferents. Si per començar anem a la etimologia de la paraula "jazz ", uns diuen que ve del crioll,  "xerrar" , altres d`un dialecte africà, segons el qual significaria "viure acceleradament" i no falta qui creu que deriva del cajun "jazzbelles", el nom que es donava a les prostitutes de Nova Orleans ( per Jezabel )

En el que si està d`acord tothom, és que el jazz originàriament era la música de les orquestres negres de Nova Orleans a començaments del segle passat, resultat de la barreja de dues grans tradicions musicals, la europea i la de l`Africa Occidental. Però òbviament , des del seu origen ha evolucionat molt i trobar una definició del que és avui no és senzill. El conegut Webster Dictionary en dona la següent (abreujada) "Música popular, originada a partir de càntics seculars i religiosos ("spirituals"), caracteritzada per la improvisació, el ritme sincopat, línies melòdiques específiques i la introducció de tècniques vocals en el  desenvolupament instrumental"

Aquesta definició posa l’accent en dues característiques que  són la base per distingir el jazz d’altres formes musicals, en concret, la tècnica instrumental i el "swing"  En el jazz el que veritablement és important no és tant el "que es toca" sinó "com  es toca ". Un mateix tema pot ser jazz o no ser-ho segons com sigui interpretat, i per aquesta raó molta gent pensa que el jazz més que una música és una forma d`interpretar música.  La tècnica instrumental del jazz es va formar, com explica molt bé en Ricard Gili, en el seu llibre "El jazz",  "a partir de la tècnica vocal negra, caracteritzada per l` atac violent de les notes, un vibrat molt marcat  i l'abundància d’inflexions ". El segon element important del jazz es el "swing" ( balanceig ) que és la pulsació rítmica pròpia de la música negra nord americana i del jazz en particular. Una interpretació sense "swing", segons en Gili, difícilment es pot considerar jazz.

Probablement no tothom està d'acord amb això, i de fet hi han formes musicals modernes que molta gent considera jazz,  que no tenen les seves arrels en la tradició musical negre americana i per tant les característiques anteriors. Però en el que quasi bé si  tothom coincideix, és en considerar el jazz com una de les aportacions més significatives dels Estats Units a la cultura mundial. Escolteu al respecte les paraules de Barack Obama.

Conseqüentment la Casa Blanca ha prestat sempre molta atenció al jazz organitzant amb assiduïtat vetllades musicals amb moltes de les seves figures. Fins i tot alguns Presidents han estat veritables fans i s`han atrevit a cantar o a tocar algun instrument, com p. ex. Barack Obama o Bill Clinton, que amb el saxo demostra que sap tocar alguna cosa més que una becaria.

Cinc dies pel Barri Xino

 

L’Arxiu Fotogràfic de Barcelona presenta a la seva seu de carrer de Comerç una exposició del reportatge que la fotògrafa polonesa Margaret Michaelangelis va fer el 1934 del llavors anomenat Barri Xino per encàrrec del GATPAC. Amb aquest encàrrec es volia documentar la situació d’insalubritat del barri que tenien el projecte de remodelar

Una exposició molt interessant sobre aquells moments de la història de la ciutat  en el període republicà  i dels intents del Pla Macià per sanejar del Districte V

Trobareu un comentari més ampli en la crònica que vaig escriure pel NÚVOL.

El "Cambalache" de Javier Melero.

Podrà agradar o no el tarannà desaferrat i escèptic de l’advocat Javier Melero però no es podrà mai negar la seva condició de professional brillant i eficaç. I ara li hauré de reconèixer, a més, la seva faceta de bon escriptor, després d’haver llegit Cambalache, un relat autobiogràfic, amb dosis d’auto-ficció, en el que explica la seva trajectòria professional des dels seus inicis, descriu amb ironia subtil els personatges amb els que ha tractat i fa repàs dels seus casos més importants; tot això en 350 pàgines que també son una crònica agredolça de la Catalunya que ha assistit a l’auge i declivi de Jordi Pujol.

Melero manlleva el títol del famós tango amb lletra de Enrique Santos Discépolo, del qual fa la citació dels seus dos primers versos en el preàmbul del llibre, com una autèntica declaració de principis: “El mundo fue y será una porquería, ya lo sé./En el quinientos seis y en el dos mil también…”.

Es pot entendre la seva visió desencantada i alhora lúcida de la vida si es coneixen els seus orígens: fill d’una família humil (el seu pare era un “obrero socialista hasta el fin”), va entrar a treballar en una filial de Banca Catalana amb la categoria de “botones” mentre estudiava, va ser uns anys  funcionari de presons (a la Model i Lleida-II) acabada la carrera, com a tècnic dels serveis de reinserció del Departament de Justícia, fins que va tenir l’oportunitat de saltar al despatx d’un penalista on va començar a exercir amb clients de pagament però també portant casos d’ofici (un d’ells, el d’un pare, subsaharià, que va mata els seus dos fills llençant-los pel balcó). D’aquell primer despatx, va passar a integrar-se al despatx de Pau Molins i Jesús Silva, després al bufet Cuatrecases, per finalment formar el seu propi despatx, juntament amb la seva companya Judit Gené.

Des de que va ser triat, per mèrits estrictament professionals, com a advocat de causes i persones vinculades amb Convergència, feina, òbviament, mai li ha faltat. Des d’Artur Mas, al cas 9-N, al tresorer Osàcar, al cas Palau, a Oriol Pujol, al cas ITV, a Jordi Pujol Jr., en diferents casos de corrupció, a Joaquim Forn, en el cas del “procés”. Melero no es vanagloria tant d’aquests assumptes de clients amb poder polític o econòmic (com Javier de la Rosa en el cas Grand Tibidabo) com d’altres en que la seva habilitat ha pogut lliurar gent “normal” de les urpes impietoses d’un sistema judicial fred i abusiu: com el cas del bomber “Delta Cero” en l’incendi de Horta, que va ser absolt desprès d’un linxament delirant, o el cas Raval, d’uns pares que suposadament prostituïen el seu fill, un muntatge que es va revelar fals de cap a peus.

A Cambalache no hi falta de res: hi ha reflexió política, crítica social, anàlisi jurídic, alhora que descripcions sorprenents de les seves aventures amoroses amb advocades i jutgesses, recordatoris emotius a amics ja traspassats, i referències delicades als seus pares, i a la seva parella actual, en una sàvia combinació de passatges de lirisme intens:

“Era ya muy tarde cuando llegué a casa y me tendí en la cama junto a Ana. (...) Llevaba años junto a mí y ya no podia imaginar la vida sin ella. Así acaba la gente como yo, sabiendo que valia la pena ir tan lejos para encontrar la piel definitiva para la vieja ceremonia. Todas las mujeres que había conocido a lo largo de mi vida eran mejores que yo. Más hermosas, más inteligentes y más buenas. Y era el amor presente el que iluminaba el pasado y lo dotaba de esa aura de centelleante plenitud, de agradecimiento, de lenitivo para la absurda banalidad de la vida”.

 I de fina mordacitat, com quan visita la casa del patriarca Pujol, al c/ General Mitre, per mantenir una reunió professional amb la família en ple:

“Los sofás se hundian al menor contacto con el cuerpo, de manera que, al engullirte, acababas como en unos de esos coches deportivos que tanto le gustaban a Jordi, el hijo mayor”.

Un llibre entretingudíssim que recomano vivament.

L 'Ària dels dilluns

Seguim amb la sèrie de l'extraordinària generació de cantants espanyols de la segona meitat del darrer segle. Avui és el torn de Plàcido Domingo, per a molts el millor tenor de la història, i sens dubte el que ha tingut una carrera més dilatada, malgrat els darrers esdeveniments hagin pogut entelar-la.

Amb la seva profunda veu de tenor líric-spinto interpreta avui una de les àries més representatives de l'òpera verista: "E lucevan le stelle" de Tosca.

I només jo vaig escapar-ne

                                                            Foto: Sílvia Poch

Gràcies a la nostra col·laboradora Imma Colomer, que encadena un projecte darrera un altre, vàrem poder assistir fa uns dies a una funció prèvia de l’obra que el Teatre Lliure presenta de dimecres a diumenge i fins el 20 de juny. Es tracta de “I només jo vaig escapar-ne” escrita per la prestigiosa dramaturga anglesa Caryl Churchill (Londres 1938) .

L’obra s’estructura a partir de les xerrades de quatre dones grans que seuen al jardí i comenten diversos aspectes de la seva vida, les seves dèries, les seves relacions i els seus conflictes personals, mentre prenen l’inevitable tè anglès.  A partir d’aquestes converses l’autora introdueix tot un seguit de reflexions, la majoria tremendament distòpiques, fins i tot diria que apocalíptiques, sobre el futur que ens espera.

 L’obra va ser estrenada a Londres el 2016 i per tant no pot incloure cap referència directa a la pandèmia però té un cert caràcter premonitori perquè alguns dels seus passatges ens fan pensar en algunes de les situacions que la humanitat ha viscut el darrer any.

El principal atractiu de l’obra és l’extraordinària interpretació de les quatre veteranes actrius que la protagonitzen: Imma Colomer, Vicky Peña, Muntsa Alcañiz i Lurdes Barba.

Amb un text que per la seves discontinuïtats penso que deu presentar serioses dificultats interpretatives aquestes grans de l’escena catalana ho broden sota la direcció de Marta Puyo. Un altre encert del muntatge, que possiblement funcionaria millor en un espai més íntim que la sala gran del Lliure, és la subtil música de fons que acompanya part de la funció que és una composició original de Clara Peya.

                                      Foto: Sílvia Poch

Breu Història del Jazz XIX

 XIX. El jazz a Catalunya (3)

. Les "estrelles" del “ Sant Andreu Jazz  Band ". Totes son noies, totes tenen actualment al voltant de vint i pico d'anys, totes van començar molt jovenetes i totes són excel·lents instrumentistes i cantants. La Motis i la Fernández, ja convertides en professionals, son les més conegudes, però no deixeu d'escoltar les altres. 

. Eva Fernández. Saxofonista i cantant. Cada cop que escolto “Jeep`s Blues", m'agrada més. Observeu la sorpresa i la felicitació de Dick Oatts, al final de la gravació. L`Eva estava tot just començant la seva carrera d’excel·lent saxofonista.

. Andrea Motis.Trompetista i cantant. Escolteu-la quan encara era molt joveneta, interpretant "My baby just cares me" que va popularitzar Nina Simone. 

. Elia Bastida. Violinista. Si Stephane Grappelli ressucités, aplaudiria la seva interpretació de "Shine"

. Rita Payés. Trombonista i cantant. Escolteu-la a "Stars fell on Alabama " 

. Magali Datzira . Contrabaix i cantant. "Night and day " Atenció, un cop més, al piano d’Ignasi Terraza

                                             Andrea Motis i Eva Fernández

ROCK VIU al Palau Robert

Al Palau Robert es pot veure l’exposició ROCK VIU que presenta les fotografies de Xavier Mercadé sobre el món del rock i la música en viu. És una exposició petita però molt potent.

Aquí teniu la crónica escrita pel NÚVOL.

La Donzella de la costa

El 1929 Joaquim Blanch membre d’un grup d’amics que solia cantar havaneres a la platja de Badalona, i entre elles la que diu “A la vora de la mar hi ha una donzella”, va construir unes casetes pels banyistes, unes casetes blanques, de portes blaves, que encara ara es conserven. És un retall d’història viva. Anys més tard s’hi va bastir al costat una casa de menjars. Actualment aquest és un espai molt gran, on hi trobareu des de les taules de la guingueta tocant a la sorra a la part baixa, amb zona coberta i descoberta, fins al restaurant més “posat” de la part de dalt, amb la seva zona de “chill out” on també hi fan concerts en directe, i tot amb el mar a tocar.

La cuina, que ha passat per diverses mans, ara està en un bon moment després que n’agafés les regnes Ramon Durich, un peixater que imposa la qualitat del producte: des dels més apreciats com les espardenyes o el calamars de potera fins els més populars. La seva oferta és clàssica marinera amb bons arrossos, tall de peix a la brasa o closca del dia, i és que en els productes de temporada rau el millor de la seva cuina. No badeu, el bon temps ha arribat, també els pèsols del maresme... i la brisa marinera fa fora tota mena de virus.

 

Passeig marítim s/n

08911 Badalona

l 669184488

info@donzella.cat

 

L' Ària dels dilluns

Avui seguim escoltant les veus dels grans cantants espanyols del que va ser una una generació d’excepció. Cantarà per tots nosaltres la gran soprano Victòria dels Àngels. I ho fa amb “Damunt de tu només les flors”, una cançó molt delicada del mestre Frederic Mompou i acompanyada al piano pel mateix compositor. Tot un luxe!

El color i tu

En Tino Soriano, un reconegut fotògraf i des de fa un temps també un prolífic autor de llibres de divulgacio i teoria fotogràfia. Acaba de publicar LOS COLORES Y TU, un llibre que aborda el tema del color a la fotografia des dels més diversos punts de vista i amb una nombrosa sèrie de recomanacuons pràctiques.

Si el tema us interessa aquí teni la crítica que vaig escriure sobre el llibre al NÚVOL.

Breu Història del Jazz XVIII

 XVIII. El jazz a Catalunya (2)

.  Ricard Gili. El fundador i director de " La  Locomotora Negra" es mereix que li dediquem aquest espai no solament per  les seves dots de trompetista al més pur estil  Louis Armstrong sinó també per la seva incansable labor pedagògica i divulgativa de la música de jazz a casa
nostra. Escolteu-lo a "In the sunny side of the street " amb el Quintet de Joan Chamorro.

 . Sant Andreu Jazz Band. Creat ara fa 15 anys per Joan Chamorro, al barri de Sant Andreu , és un exemple increïble de com una escola de música pot aconseguir partint de nens i nenes de 6 o 7 anys convertir-se en un  bressol de autèntiques figures, algunes de les quals com Andrea Motis o Eva Fernández, passades ja al camp professional, han assolit fins i tot projecció internacional. Escolteu si us plau a Alba Armengou amb 8 anys tocant  i cantant "When you smiling" i segur que us quedareu tan sorpresos com jo quan la vaig escoltar al Palau.
Escolteu també "Royal garden blues " i observeu com tres criatures de 10 anys o menys no desmereixen al costat dels professionals que les acompanyen.

. Ignasi Terraza, Un dels millors pianistes actuals, integrant del quintet de Joan Chamorro.
Escolteu el seu magnífic solo a "Moanin" acompanyant a  Andrea Motis, que està també absolutament brillant a la trompeta. 

 

Joan Chamorro i la seva Sant Andreu Jazz Band

La Foto fixa a la Filmoteca de Catalunya

La sala d’exposicions de la Filmoteca de Catalunya al Raval presenta sempre exposicions vinculades al mon del cinema que habitualment estan molt ben muntades i tenen força interès. Recentment vàrem parlar de la dedicada a la Marilyn i avui ho fem de la que s’exposa actualment.

Està dedicada a la Foto fixa una especialitat fotogràfica directament vinculada al mon del cinema. Aquí teniu la crònica que vaig escriure pel NÚVOL on trobareu tota la informació necessària per una bona visita. Aficionats a la fotografia i al cinema no us la perdeu.

Irene Vallejo

La Irene Vallejo va sorprendre tothom amb el seu meravellós llibre “El infinito en un junco” del que ja s’han fet més de quaranta edicions i que s’està traduint a quantitat de llengües de tot el mon.

Recentment va fer un magnífic pregó de la diada de Sant Jordi a l’Ajuntament de Barcelona.

I ara ens arriba un petit discurs que va fer a Zaragossa, la seva ciutat, amb motiu del cinquanta aniversari de l’Hospital Miguel Servet on havien tractat al seu fill.

És una altra meravella i per això el pengem avui al Blog.

L' Ària dels dilluns

He pensat que les properes setmanes podiem retre un petit homenatge a una generació de cantants d'òpera espanyols, homes i dones, de les generacions de la segona meitat del darrre segle. Una plèiade de cantants d'excepció per un pais que en aquells anys tenia, de fet, un únic tetre líric d'importància. Imagineu-vos un equip integrat per Carreras, Kraus, Aragall, Domingo, Pons,Victòria dels Àngels, Caballé, Berganza, Lorengar o Bayo. Realment impressionant i penso que irrepetible.

Avui començarem escoltant un enregistrament de Jaume Aragall al Festival de Torroella del 1991 cantant amb la seva veu única la cançó italiana "Mattinata", una serenata que Leoncavallo va dedicar al gran Caruso.

La NIt dels Museus

 Avui dissabte es celebra a Barcelona la Nit dels Museus on aquests estaran oberts i es podran visitar de les 18 a les 22 hores de forma gratuïta.

Per orientar-vos i ajudar-vos en la vostra tria podeu consultar, també de forma gratuïta, la Revista especial que en format PDF ofereix el digital NÚVOL  que cada any prepara un numero amb motiu del Dia Internacional dels Museus dedicat a resumir totes les exposicions i activitats  de museus, galeries i centres d’art de tota mena que es produeixen a la ciutat.

 Normalment s’encarta amb l’ARA, però enguany arran de les restriccions econòmiques que ha  comportat de la pandèmia, s’ha optat per un format digital.

Crec que és un magnífic document que dona fe de la vitalitat cultural de la ciutat malgrat les dificultats que ha suposat aquesta crisi sanitària i també de la cobertura que NÚVOL procura de forma permanent pel món de la cultura. El seu contingut us serà útil no només per aquesta nit sinó per tot el que resta de temporada.

Clickeu la imatge i trobareu l’enllaç per descarregar-vos el pdf de la Revista.

Els acrílics de la Montse

Els mesos de pandèmia la Montse Freixenet ens va animar en el nostre sever confinament domèstic amb les seves pintures. Ara que les coses han millorat força l'hem convidat a que ens presenti una sèrie de pintures acríliques geomètriques que formaven part d'una exposició que va presentar al centre l'Escola de la dona on segueix cursos de pintura. Enhorabona.

Clickeu a sobre per veure tota la sèrie

Breu Història del Jazz XVII

 XVII. El jazz a Catalunya (1)

 

A casa nostra hem tingut i tenim excel·lents músics de jazz: La selecció que segueix es òbviament limitada per l’espai i els meus gustos personals, però tots els que hi figuren són gent reconeguda a nivell internacional.

- Tete Montoliu. Pianista. Probablement el jazzman català  més reconegut fins avui fora d'Espanya. Va tocar amb moltes de les grans figures del moment.El podeu ecoltar interpretant “The shadow of your smile”

- La Locomotora Negra.  "Mood Indigo". Ja hem parlat abastament  en una ocasió anterior d'aquest conjunt, no professional, que acaba de plegar després de 50 anys d`actuacions.

-La Vella Dixieland. "Nobody knows when you are down and out " amb Montse Pratdesaba, més coneguda com "Big Mama Montse",  excel·lent cantant de blues. Tant el conjunt com ella fa 40 anys que actuen regularment

-Lluís Coloma Trio. Lluis Coloma, juntament amb Ignasi Terraza  és un dels millors pianistes catalans del moment. Toca el boogie-woogie amb una tècnica increïble.  Escolteu-lo al  “XII Blues and Boogie Reunion”, fa pocs anys a Terrassa.

-Oriol Romaní. El millor clarinetista català de tots els temps, sortit de la Locomotora Negra. Un prodigi. Escolteu-lo a "Smiling blues ".

­-Orquestra del Taller de Mùsics. "Dizzie Jazz" Un excel·lent conjunt de jazz tradicional, que aquí està acompanyat d`un del millors talents sortit de la Sant Andreu Jazz Band, de la que parlarem més endavant, la saxofonista i cantant Eva Fernández.

L'Enigma íber

El Museu d’Arqueologia de Catalunya presenta l’ENIGMA IBER, una exposició molt interessant, jo gairebé diria que imprescindible pels que estiguin interessats en la història.

La civilització ibèrica, una de les més importants de l’edat del ferro, va caure en l’oblit durant molts segles ofegada per la potència de les civilitzacions grega i romana.  

Aquesta exposició té precisament la gran virtut de redescobrir-nos el ric món cultural i artístic d’aquesta civilització. S’hi poden veure peces molt interessant de tota mena: artesania, art, eines, armes, numismàtica, etc. Totes molt ben presentades en vitrines amb un excel·lent il·luminació. Però sobretot el que resulta magnífic és la informació que procuren uns panells amb texts concisos i molt entenedors. I també els vídeos, molt ben sonoritzats, en les que diversos arqueòlegs, professors i investigadors especialitzats ens parlen dels diferents aspectes de la civilització íbera: la religió, les formes de vida, els ritus funeraris, etc que ens apropen a una part de la història que al menys jo coneixia ben poc.

Aquí teniu una petita mostra d’algunes de les peces que podreu admirar si us acosteu a Montjuic.

Clickeu per veure les altres imatges

El olvido que seremos

Acaben d’estrenar la pel·lícula “El olvido que seremos” de Fernando Trueba que vull recomanar molt especialment.

Està basada en una novel·la que vaig llegir fa un parell d’anys, i que ja llavors em va agradar moltíssim, escrita pel colombià Hector Abad Faciolince. És un homenatge al seu pare, un metge especialitzat en salut pública que va ser assassinat el 1987 degut a les seves activitats en defensa dels drets humans i la lluita per la Pau a Colòmbia

L’autor, que havia estat molt lligat al seu pare, en la novel·la descriu les seves activitats professionals i la vida de la seva família, en mig de la convulsa societat colombiana d’aquells anys.

La peli, amb guió de David Trueba, està dirigida amb l’habitual mestratge  per Fernando Trueba  amb una interpretació sensacional de Javier Cámara que broda el paper del doctor.

Si podeu llegiu el llibre que també es una meravella.

L'ària dels dilluns

 Aquest dijous, gràcies a l’amic Josep V. vaig poder assistir al Liceu al recital “Tres reines” de la gran soprano americana Sondra Radvanovsky. Presentava una producció que ja fa temps que volta on interpreta fragments de les tres òperes de Donizetti dedicades a tres reines Tudor angleses: Anna Bolena, Maria Stuarda i Roberto Devereux.

La interpretació de la Radvanovsky va ser magnífica però a més tot l’espectacle estava molt ben realitzat amb una orquestra, cor, vestuari i escenografia molt encertats. En resum, un magnífic espectacle operístic.

Aquí teniu l’escena final.

Mòbil o càmera.

El mòbil s’ha convertit en pocs anys en un aparell d’us absolutament universal. Una eina de la qual gairebé ningú pot prescindir. I una de les funcions més utilitzades és la de la seva càmera que ha convertit gairebé a tothom en fotògraf...

Parlant de tot aquest fenomen he publicat un article al NÚVOL que podeu llegir si el tema de la fotografia a través del mòbil us interessa.