dimecres, 29 de juny de 2016

Manolo

Després de regirar molts discs antics a botigues de segona mà, vaig veure que de l’artista que més “singles” i lp’s trobava era en Manolo Escobar.  Llavors vaig pensar que tenia força material per treballar. Si hagués trobat un altre cantant, l’hagués fet.
Després vaig veure que a quasi totes les portades sortia la seva cara. Per aquest motiu vaig fer una sèrie en la que relacionava les cares de Manolo Escobar amb treballs d’artistes d’art contemporàni que treballaven el tema del retrat.
Per fer la sèrie,  primer vaig haver d’eliminar amb photoshop  els texts inscrits  a les caràtules, de forma que la imatge quedés el més neta possible i només aparegués el rostre d’en Manolo Escobar i el nom de l’artista amb el que l’associava.  La sèrie consta de 21 imatges i és de l’any 2009.
Clickeu sobre la foto per obrir la sèrie


dimarts, 28 de juny de 2016

"Desde allà"

Desde allà és la pel·lícula que, contra tot pronòstic (i amb un jurat presidit per Alfonso Cuarón), va guanyar el Lleó d’Or de la Mostra de Venècia del 2015. Aquesta producció veneçolana s’emmarca dins aquest tipus de cinema d’autor llatinoamericà minimalista i cru que fa uns anys que ens està regalant petites joies
Dins la seva aparent senzillesa formal, l’opera prima del veneçolà Lorenzo Vigas amaga quatre pel·lícules en una.

Per una banda, el film ens ofereix el retrat psicològic d’un personatge: un homosexual solitari i reprimit que busca joves pobres de Caracas per mirar-los despullats mentre es masturba. En la vida d’aquest personatge pesa el ressentiment per la relació amb un pare desaparegut que reapareix en la seva vida. Mai acabem de saber res del cert d’aquesta relació, però el film ens convida a especular gràcies a les eloqüents mirades, silencis i girs de guió. En aquest retrat psicològic brilla amb llum pròpia l’actor xilè Alfredo Castro, habitual del cinema de Pablo Larrain, la presència del qual és una de les claus que ens manté enganxats a la pantalla.

Vigas ens presenta també un estudi del desig eròtic, en aquest cas homosexual, portat als límits de l’obsessió. És interessant veure com els dos personatges aprofiten les diferències d’edat i de classe social per imposar el seu domini dins aquesta relació. En un dels seus diversos girs narratius, Desde allà es converteix de cop i volta en una història d’amor i despertar sexual homosexual, amb moments inesperadament tendres i apassionats. El director aprofita, llavors, per mostrar les conseqüències socials que aquesta relació té en una societat tant homòfoba com la veneçolana.

I arribats a aquest punt, Desde allà encara ens reserva més sorpreses, fent una inesperada incursió cap al thriller en el darrer i més impactant gir de la pel·lícula, del qual val la pena evitar spoilers.



diumenge, 26 de juny de 2016

Coses que no entenc (o sí) XIII


¡APAGA Y VAMONOS!

. Que es puguin fer unes enquestes, abans de les eleccions i a peu d’urnes, tan desastroses.
. Que després de la corrupció i les polítiques del PP culminades amb el cas Fernández- de Alfonso el PP pugui millorar en 14 escons els resultats de les anteriors eleccions, fins i tot a Catalunya (més 1).
. Que malgrat la seva unió, PODEMOS i IU, no aconsegueixin millorar el seu nombre de d’escons.
. Que sigui possible resistir una altra legislatura amb el PP al front del Govern


L'Òpera dels dilluns

Demà dilluns anirem a l’Òpera al cinema a veure Wherter  de Massenet emesa des del Royal Opera House amb Joyce di Donato i Vittorio Grigolo: Quin repartiment de gran luxe!

Tots els grans tenors han cantat “Pourquoi me reveiller” en algun moment o altre de les seves carreres. Jo aquest a vegada m’inclino per fer-vos escoltar una versió molt antiga, (de l'any 1944) que no té ni enregistrament videogràfic. Però la canta amb tal delicadesa en Giuseppe di Stefano, un dels meus tenors històrics preferits, que no me n’he pogut estar. Espero que us agradi. 



divendres, 24 de juny de 2016

"Júlia, el desig"

En el seu Blog  personal, https://judithvives.wordpress.com/ la Judith Vives ha publicat una breu crònica d'una exposició que es presenta aquests dies al exclusiu recinte del Cercledel Liceu. Pel seu interès li hem demanat que ens la deixes publicar també a PROVA I ERROR

Dins les nombroses exposicions que s’estan fent a Barcelona amb motiu del centenari d’en Ramon Casas, he anat a veure l’exposició “Júlia, el desig”, que recull els retrats que l’artista va fer a la seva musa i amant Júlia Peraire. Segons la presentació de l’exposició, són retrats que la mostren “en totes les seves vessants: com a dona fatal, flamenca i senyora”. L’exposició és doblement interessant.
Per una banda, perquè posa llum a un personatge que durant dècades va quedar amagat en la foscor: la Júlia, vint anys més jove que Casas, procedent d’una família de classe modesta però amb idees modernes, lliurepensadors i feministes, va captivar  un artista que començava a despuntar en la Barcelona modernista, i la va convertir en la seva companya malgrat la incomprensió i les normes socials del seu entorn.
Júlia va desdenyar sempre la burgesia benestant barcelonina que, al seu torn, va desdenyar la seva actitud desafiant i contra les normes establertes i, en conseqüència, no en va voler saber mai res. Tot i això, Casas la va estar pintant durant anys –al llarg de deu anys va ser el seu únic tema pictòric- i al final, molt cap al final de la seva vida, també s’hi va casar. Els retrats de la Júlia fan un recorregut que va de la passió eròtica a la serenor de la parella estable, i ens parlen també de la dona/ciutat que aspira a ser moderna.

Per altra banda, l’exposició permet accedir a aquest espai exclusiu i vetat a la majoria de mortals que es diu Cercle del Liceu. I no deixa de ser irònic que la majoria de quadres que s’hi exposen –realment molt macos de veure- provinguin de col·leccions particulars d’aquelles famílies burgeses benestants que van desdenyar la Júlia mentre es delien per tenir un Casas. Ara, la sargantana, amb els seus múltiples rostres i el seu etern posat seductor i desafiant, se’ns mostra victoriosa i triomfal en les parets del temple de la societat que la va ignorar.
Gràcies, Júlia, per fer possible que nosaltres també hi puguem entrar.

dijous, 23 de juny de 2016

La nit de Sant Joan

Avui és la nit de Sant Joan, nit de coques, revetlla, xampany i xerinola.
He recuperat pels seguidors del Blog la inefable cançó de Sisa, el cantautor galàctic, per celebrar aquest començament de l'estiu. Aquí la teniu.




dimecres, 22 de juny de 2016

Escriptores, escriptors, infàncies i adolescències

Prendre com a referència els primers anys de la vida no és ni molt menys una exclusiva de les dones que es dediquen a la literatura, però sí és cert que acostumen a dedicar-hi majors contingents en les seves obres. Aquest és el cas dels darrers llibres que m'ha semblat bo recomanar en aquest blog. Començarem per la madrilenya, resident a Sevilla, Sara Mesa, de qui ja vaig proposar la lectura de l'exitosa "Cicatriz". Ara he recuperat "Cuatro por cuatro", que va ser finalista de l'Anagrama al 2012 però no s'ha reeditat fins ara. Novament, literarura abisal, ara amb un grup d'adolescents a un internat en una relació perversa amb els professors i directius de l'estranya institució titular de l'escola. Aquest any, Mesa ha reunit, també a Anagrama, uns quants relats a "Mala letra". Històries escrites a l'igual que les novel·les citades amb un to aparentment innocent i senzill, però que dóna per molts nivells de lectura i, sobretot, per atrapar als lectors en les seves pròpies angoixes i contradiccions des de la cara oculta de les seves pròpies vides. 

De la italiana Melania G. Mazzuco coneixíem, entre d'altres, la magnífica novel·la "Un día perfecto", que retratava coralment la crisi de la societat italiana. Ara, potser amb menys ambició, aprofita "Eres como eres" (Anagrama) per criticar les barreres  que fins fa poc  posava la legislació italiana a l'adopció plena i conjunta de nens per les parelles homosexuals. A tal fi, ens presenta Eva, qui al perdre a un dels seus dos pares va ser lliurada a uns tiets en contra de la voluntat de l'altre pare, Giose, antic cantant d'èxit. Eva es rebela i va a la recerca de Giose per acabar vivint junts a la carretera una aventura que triguem en saber si és més una fugida o un retorn a l'ordre.



Presentem ara un primer llibre, el d'Eva Losada. A "En el lado sombrío del jardín" (Ed. Funambulista) la protagonista retorna derrotada a la casa familiar de Lisboa des de Madrid després de perdre el seu matrimoni i la custòdia de la seva filla. El seu estat depressiu, amb greus antecedents personals, la fa viure uns mesos molt durs on va retrobant claus de la història de la seva família, barrejats amb un cas policial de molt antics arrels. Recuperar els bocins trencats de la seva vida per recomposar una nova fase requerirà fins i tot del suport d'un policia en un molt dens joc de miralls.


Però ja dic que l'exclusiva dels records infantils i d'adolecència no és femenina i per demostrar-ho ofereixo dos llibres recentes. Per una banda, el peruà resident a Barcelona Santiago Roncagliolo s'atreveix a "La noche de los alfileres" (Alfaguara) a emmarcar en la molt convulsa història de violència del seu país  una revenja  estudiantil que es va escapant de les mans dels seus autors.



D'una altra, el crític Juan Antonio Masoliver Ródenas recupera a la molt breu "La inocencia lesionada" (Acantilado) fragments de la seva infància a El Masnou als anys 40. Sorprén per la seva valentia l'explicació d'un cas real d'abusos sexuals a una escola del poble que va determinar actuacions públiques, com encara és habitual, insuficients.



dimarts, 21 de juny de 2016

La manifestació en favor dels immigrants

El passat diumenge a la tarda es va celebrar a Barcelona una manifestació en favor dels drets dels immigrants. La veritat és que hi va acudir molta gent i feia goig veure la Gran Via, el Passeig de Gràcia, el carrer Diputació i el Passeig de Sant Joan plens de grups de manifestants i pancartes  que agermanats defensaven un tracte digne i humanitari pels refugiats i immigrants que estan essent tant maltractats per la majoria de països i les institucions europees.

Aquí teniu un petit reportatge d’aquesta manifestació.

Clickeu sobre la imatge per obrir el reportatge


dilluns, 20 de juny de 2016

Fotografies que ens miren

La llibreria Altaïr va acollir dissabte la presentació del llibre de fotografia ‘RETRATS D'ARREU’ (2016) de l’economista, fotògraf i col·laborador de ‘Núvol’, Josep Maria Cortina. L’acte va aplegar un centenar de persones, moltes de les quals han estat mecenes que han fet possible l’edició d’aquest ampli recull de retrats. Unes instantànies que, a través de la mirada dels seus protagonistes, ens mostren el món que ha recorregut l’autor, aquí i allà, en incomptables viatges realitzats al llarg dels anys. Va presentar l’acte l’editor i llibreter Albert Padrol i va participar-hi també en Pere Coll, membre de l’ONG "Ecos de Mali", amb qui s’ha volgut col·laborar amb la publicació d'aquest llibre.
Cl
                                                              Foto: Pau Cortina

Amb una edició senzilla i acurada, el llibre ens porta de viatge per diversos llocs del planeta, de Mali a l’Iran, de Cuba al Vietnam, de Síria al Marroc o del Nepal a casa nostra. Sí, a casa nostra també, perquè aquest no és un títol de fotografia de viatge a l’ús, sinó un volum dedicat al retrat, la disciplina fotogràfica per la qual l’autor professa més atracció.

Retrats de canalla, de gent gran, parelles, d’artistes, comerciants o passavolants. La majoria fruit de l’aproximació i el contacte amb als personatges fotografiats. D’altres, ‘Retrats robats’, confessa l’autor en un capítol del llibre particularment suggerent.

Completen el volum una reflexió de Cortina sobre el gènere del retrat i un petit repàs per la seva evolució històrica, així com una sèrie de textos breus, que acompanyen i contextualitzen els diversos àmbits temàtics en què s’agrupen les fotografies, i finalment unes recomanacions generals sobre la pràctica del retrat.

En les instantànies de ‘Retrats d’arreu’ no només descobrim indrets i situacions; també es desplega davant nostre el joc de mirades que caracteritza el retrat. La del fotògraf, és clar, i la dels retratats. A través dels seus ulls, i per tancar el cercle, aquests imatges també ens miren a nosaltres, observadors.

Aquí teniu un petit reportatge fotogràfic de l'acte. Clickeu sonbre la foto per obrir-lo
                                                                       Foto: Pau Cortina



diumenge, 19 de juny de 2016

L'Òpera dels dilluns

El passat dimarts gràcies a la invitació del meu amic Xavier LL. vaig anar a escoltar el concert de Juan Diego Florez al Festival dels Jardins de Pedralbes. El repertori era fonamentalment líric, amb l’inconvenient del so amplificat, com no pot ser d’altra manera en un espai obert d’aquestes magnituds. 
Florez va estar molt bé, com sempre; ja sabem que és un tenor que no ofereix l’emoció del risc perquè no falla mai. Al final del concert va oferir algunes cançons populars que varen permetre comprovar que ho canta tot bé i que la seva veu dona les cançons una nova dimensió. Perquè ho pugueu comprovar he trobat aquest enregistrament d’un popurri de cançons llatines.




dijous, 16 de juny de 2016

Bruce Davidson a la Fundació Mapfre


Bruce Davidson és un gran fotògraf nordamericà , membre de la prestigiosa  Agència Magnum des de molt jove i amb una amplia obra en el terreny del documentalisme i el fotoperiodisme.
La Fundació Mapfre presenta una mostra molt completa dels seus principals reportatges. Aquí teniu la crònica escrita pel NÚVOL on es comenta àmpliament l'exposició.



dimecres, 15 de juny de 2016

El Museo del Prado i les nostres misèries.


Vivim d’esquena a Madrid. Madrid és la capital de l’estat. L’estat és una cosa molt seriosa, molt poderosa. Preferim ignorar-ho i no ho hauríem de fer.
El Museo del Prado és el museu de l’estat per antonomàsia. En estirar fins a començaments del segle XX la mostra de la seves col·leccions, ha completat el seu relat de la història d’Espanya. L’art permet de relacionar-la directament amb la història universal, sempre i quan qui l’exposa ho faci amb criteris museístics. Els estils són universals, els seus tractaments són personals, una agregació d’obres personals pot presentar-se com una “escola” local o estatal dins un estil determinat: neoclassicisme, romanticisme, pintura històrica, naturalisme, impressionisme... i si hi ha buits, es constata i llestos.
Jo solia acabar les meves visites al museu a les sales consagrades als Goya, tot avançant per la història. L’altre dia, però, després de veure-hi l’exposició Georges la Tour i mentre esperava el torn per entrar a la de El Bosco, amb gran sorpresa meva vaig trobar-me a la porta d’una exposició dedicada a Miquel Blay, esplèndida. En acabar vaig recórrer un seguit de sales veïnes que de Sorolla remuntaven fins a Goya, plenes sobretot d’artistes valencians i catalans. L’exposició Blay és un bon remat circumstancial al potent relat històric artístic penjat a les parets del Prado. No vaig disposar de temps per tornar a visitar el segon museu d’estat, el Reina Sofia, però les darreres visites no em van deixar cap marge pel dubte sobre la brillantor i coherència de la seva opció museística. Ara, sense anar-hi, vaig entendre que un i altre complementen un relat artístic unitari d’estat. Les batalles les guanya qui té el millor relat, ja sigui una rica novel·la o un senzill conte.
Per això, el que ha fet el MNAC amb les col·leccions del segle XX és un disbarat d’una extrema gravetat. El disbarat palesa la incompetència dels seus responsables actuals, la  gravetat apunta a les institucions que els nomenen i que ignoren què ha de ser un museu nacional. El mínim que podrien fer és anar a Madrid, i no parlem de París, Londres o Sant Petersburg. Allí, els responsables podrien aprendre a dirigir museus nacionals i les institucions assabentar-se de què són.
Fins a cert punt, les institucions reflecteixen una realitat social. Dos casos recents ens haurien de fer meditar. Primer, Xavier Serra de Rivera, que fa més de quaranta ans que ve exposant a Barcelona, ha presentat les darreres setmanes unes obres d’una qualitat i intensitat pictòrica que només es poden permetre els més grans. Doncs bé, dos dies abans de cloure’s l’exposició vaig fer una darrera visita a la sala Artur Ramon i em va semblar que només hi havia una etiqueta de venut. El contrast entre la passió pictòrica de l’artista i la inhibició dels col·leccionistes em va resultar brutal. També he de preguntar-te, lector, te l’has perduda? Segon cas, com un cabàs. Una jove pianista fantàstica  que ha brillat amb llum estel·lar al conservatori del Liceu on va venir a estudiar des de Moscou seguint el seu mestre, va convidar-me a un concert que anava a celebrar a l’auditori d’una casa imponent, del carrer més car, del barri més distingit de la nostra ciutat. Els convidats vam ser rebuts pels organitzadors del concert, els senyors de la casa, els quals després de saludar-nos, ens van indicar el camí de l’auditori. El fet increïble fou que a la porta, darrera una tauleta, una senyora ens esperava amb un talonari per demanar-nos “20 euros per la concertista”! . Miserables burgesos que doneu la raó al Dante, quina llàstima que un papa polonès hagi anul·lat l’infern! 





dilluns, 13 de juny de 2016

L'increïble article de Javier Marias

Aquest diumenge l’escriptor Javier Marías publica en el seu article setmanal del suplement del El Pais una ferotge i vidriòlica diatriba contra les forces de l’esquerra i especialment de Podemos i tots els seus líders i simpatitzants. Les desqualificacions i els insults que els adreça són realment increïbles.
Em costa d’entendre com es poden escriure tants despropòsits amb tan poques línies. Ni Cospedal, Rajoy, Sánchez Camacho i Albiol tots junts i inspirats podrien superar-lo.
Jo tenia l'escriptor per una persona elitista però molt més equilibrada. No m’extranya que amb intel·lectuals com aquest el PP pugui tornar a guanyar les eleccions.

Crec que és un article que  convé que es llegeixi per saber amb qui ens les hem. Aquí el teniu.



diumenge, 12 de juny de 2016

L'Òpera dels dilluns

Avui ens visita una soprano azerbajana molt prestigiosa a la que vaig tenir l’ocasió de veure fa uns dies a Riga. Allí varem coincidir amb el Festival Verdi i  Dinara Alieva  cantava el paper de Leonora a ”El Trovador”. La seva actuació ens va impressionar en un paper de soprano verdiana que exigeix alhora gran potència i ductilitat en la veu.
L’escoltarem en l’ària “D’amor sull’ali rosee”, que tan ens va impressionar en directe.



divendres, 10 de juny de 2016

Quan el terrat és l'escenari

El passat mes d'octubre ens referíem aquí, a propòsit de l'obra "Ventura", al fenomen emergent de fer funcions en domicilis particulars ("Teatre a casa"). Ara que arriba el bon temps ens toca parlar d'una derivada estiuenca d'aquesta modalitat: el cicle "Terrats en cultura". Com el seu nom indica, es tracta d'una programació de música, dansa i teatre en terrats de vivendes que els mateixos propietaris cedeixen generosament. Enguany se celebra ja la 4a edició, amb un dinamisme envejable, tant pel que fa als espais com per les propostes escèniques.

L'Hermínia, col·laboradora gastronòmica d'aquest bloc, em parla entusiasmada de l'experiència d'apuntar-se a un espectacle sense saber exactament on serà (no es comunica fins poc abans), de descobrir espais nous i vistes sorprenents de la ciutat al capvespre, i fins i tot d'un petit tast ofert pels organitzadors. També agraeix al Festival haver conegut artistes que sense iniciatives com aquesta probablement li haurien passat desapercebuts. 

Consultant la progamació d'enguany es pot veure clarament com el festival s'ha anat consolidant, perquè ara ja acull artistes que comencen a tenir un nom i treballen també en sales del circuit comercial de Barcelona. Pel què fa al teatre, és el cas dels joves dramaturgs/directors, Ivan Morales, Marc Rosich o Jordi Oriol (dirigit pel Xavier Albertí). O en el cas de la música, del nou grup de Yacine Benet, amic d'aquest bloc: "Yacine & the Oriental Groove". Podeu trobar més informació i la programació detallada (que s'allarga fins a l'octubre) aquí: Terrats en cultura.


dimecres, 8 de juny de 2016

"La final"

Aquest cop l’Imma ens vol llegir un conte ben original d’Andrea Jofre, especialista en relats curts, en general molt curts però potser per això molt intensos.
El que avui escoltarem el diu “La final” i va guanyar el 2015, mai més ben dit, la final del Concurs de contes de NÚVOL, el digital de Cultura. No ho sabia fins que no vaig consultar internet però, és clar, em va fer molta il·lusió pels lligams que m’uneixen a aquesta revista digital.
Un conte molt imaginatiu i molt potent. I recitat per l’Imma encara més. Ja ho veureu.







dimarts, 7 de juny de 2016

KIDS (roba de nens)

Aquest treball és del 2003 i tracta dels artistes més joves del panorama artístic; és per això que es veu un penjador d’escola on hi ha una peça de roba infantil.

Com en els altres treballs vaig fer diferents proves amb diferents penjadors i vaig decidir que aquest era prou neutre. Llavors vaig anar buscant roba de nens i els anava associant als artistes que hi apareixen.

Aquesta sèrie, que consta de 50 fotografies, està pensada com un gran penjador, es a dir les fotos es pengen a la paret, unes al costat de les altres. En aquesta sèrie, com en les altres, sempre hi ha una relació amb el moment personal de la meva vida. En aquest cas la meva filla tenia 5 anys.

Clickeu a sobre la foto per obrir el reportatge

diumenge, 5 de juny de 2016

L Òpera dels dilluns

Avui ens permetrem una petita llicència presentant el famós “Cor dels gitans”  de La Traviata amb uns ninots de plastilina animats. La música coral de Verdi sempre és magnífica i aquest divertimento l’he trobat simpàtic, tot i que la qualitat de l'enregistrament no sigui de gaire qualitat.
Operístics molt seriosos abstenir-se. 



dissabte, 4 de juny de 2016

Coses que no entenc (o sí) XII

. Que la Legió vingui a provocar fent una manifestació a Barcelona amb la seva cabra i demanant una seu

. Que el Bisbe de Lleida hagi de demanar als capellans de la seva diòcesi un certificat de penals que acrediti que no tenen antecedents de pederàstia!

. Que la població de Tortosa voti i decideixi mantenir al riu de la seva ciutat el monument franquista.

. Que després de tant de temps, declaracions i processos, ara els màxims responsables dels mossos, el Comissari en cap i el Secretari del Sindicat de comandaments, diguin que saben que algun mosso va disparar el tret, no de bola de goma sinó de foam, i que s’està amagant i no saben qui és.

. Que el Bisbe de València demani als seus fidels que desobeixin aquelles lleis que considera injustes basades en la ideologia de gènere, que és la més insidiosa i destructora de la humanitat.


divendres, 3 de juny de 2016

"Benvolgut mestre Català-Roca"


La Fundació SETBA presenta, fins al 23 de juny, a la seva seu de la Plaça Reial una petita però potent exposició on els retrats del gran mestre Francesc Català-Roca es presenten acompanyats de les imatges de deu destacats fotògrafs catalans als quals s’ha demanat que dialoguin amb ell.
Aquí teniu la crònica que varem publicar al NÚVOL.



dijous, 2 de juny de 2016

Les flors a Pedrinyà

Cada any per la segona Pasqua, s’organitza a la petita però deliciosa capella romànica de Sant Andreu de Pedrinyà, un llogaret que pertany al municipi de la Pera però que està molt a prop de Madremanya, una exposició de rams de flors.

Els habitants del petit veïnat i els que volen col·laborar dels pobles del voltant fan uns rams que es presenten el cap de setmana de la Pentecosta a l’interior i als voltants de la capella.
Són rams modestos, sense les pretensions de les grans ornamentacions de Girona i el nombre de visitants es limita als veïns i estadans de la zona. És encara, afortunadament, una mostra anònima. Esperem que mai se li acudeixi cobrir aquesta festa entranyable a cap cadena de televisió... Aquí teniu algunes fotos que vaig fer l’altre dia.

Clickeu a sobre la foto per obrir el reportatge


dimecres, 1 de juny de 2016

El VINITUS

“Més que vins”, diu el seu lema, i certament, tot i que en tenen una bona oferta, el què destaca a Vinitus és la qualitat del producte que ofereixen en forma d’entrepans, tapes i racions a uns preus que farien sospitar el contrari.
El cas és que, a suggeriment del nostre editor, vaig entrar amb cerca curiositat a aquest local farcit de turistes però també d’autòctons, situat en una de les zones més cèntriques de la ciutat. No es pot reservar, per tant cal esperar a la porta – sembla que sol estar sempre ple -, però cal dir que ben aviat vàrem poder seure a la planta que dóna al carrer i que és molt agradable. Hi ha un menjador a la planta de sota, que tot i no tenir finestres també es veu prou acollidor (em van comentar que hi solen posar a famílies i a grups).
Dit tot això, hi afegeixo el meu més sincer entusiasme per aquest bar-restaurant, tant per la qualitat de la seva cuina, com per l’amabilitat del seu personal multinacional. Podien haver optat per oferir un producte passable per a clients passavolants i en canvi han apostat per productes frescos elaborats de forma senzilla però suculenta a preus molt ajustats, especialment tenint en compte que estem al bell mig de Barcelona.
Els propietaris saben el què es fan, no en va porten molts anys en el negoci amb locals com la Cerveceria Catalana, la Flauta i el Ciutat Comtal. El VINITUS l’havien obert al centre comercial l’Illa Diagonal, però l’any passat el van traslladar prop dels seus altres negocis i, tot i que en el tram de carrer on està situat hi ha una bona competència, sobretot pel què fa a la truita de patates (hi acaben d’obrir també el “Lateral”, de la cadena madrilenya del mateix nom), els barcelonins superen el repte amb nota. No només la truita, en el seu punt just de cocció, sinó les carxofes en diferents textures fresca i tendre, les gambes, el foie, l’arròs amb llamàntol o fins i tot el “pinxo” anomenat “remena” i que té una barreja d’enciam, pernil i maionesa, estaven boníssims, això sense esmentar les torradetes de Santa Teresa, el pa de pessic de pastanaga o el mil fulls de fruïts vermells. En definitiva, no passeu de llarg, espereu una mica i gaudiu-ne.


Consell de Cent, 333
08007 Barcelona
Telf: 93 363 21 27
Obert cada dia, de 12 del migdia a 1 de la matinada


dimarts, 31 de maig de 2016

Gran teatre a la petita del TNC

En el darrer post vam parlar dels capgrossos, gegants i màscares amb els que Comediants omplen els seus espectacles. Avui parlem dels ninots que habiten durant unes setmanes (fins el 12 de juny) la Sala Petita del TNC. Són uns ninots/titelles fantàstics (els podeu veure a la fotografia), realitzats pel pintor Mim Juncà, que ajuden a explicar una història sobre la decadència d'un projecte artístic, del grup de persones que el va impulsar, i la seva reacció quan arriben al final de la seva peripècia. Parlem de "Qui bones obres farà", creada i dirigida per Pep Tosar.

Com diu la Judith Vives, col·laboradora d'aquest bloc, és una funció que parla "de la nostàlgia; de la memòria que es perd; del teatre com un acte d'amor; del teatre que penja, com titelles, d'un fil; de la vida (i la mort) dalt de l'escenari." Efectivament, l'espectacle parla del teatre i juga a fer teatre dins del teatre. Dins de "Qui bones obres farà" s'hi amaga "L'hort del cirerers" de Txèkhov (aquí no és la finca d'una família aristocràtica russa la que se subhasta davant l'impagament de la hipoteca, sinó una sala de teatre que s'enfronta al desnonament imminent); dins dels ninots s'hi amaga l'ànima dels actors i actrius que els utilitzen per encarnar els personatges; dins dels assajos que veiem s'hi amaga la pròpia obra.

A banda dels ninots, el muntatge és molt ric i s'enriqueix amb la música en directe i les projeccions (en directe i en diferit) en una gran pantalla translúcida que no acaba mai de tapar del tot l'escenari que veiem al fons de l'escenari. Joc de transparències: de nou, el teatre dins de la pantalla, el teatre a través de la pantalla. Però, sobretot, l'espectacle emociona gràcies als intèrprets, alguns de coneguts, la majoria agradables descobriments. D'entre tots ells, des de Prova i Error celebrem especialment la gran interpretació de la nostra col·laboradora Imma Colomer, que ens va captivar a tots.


diumenge, 29 de maig de 2016

L'Òpera dels dilluns

Aquests dies s’està representant al Liceu l’obra de Bellini “I Capuleti e i Montecchi” en la que destaca la intervenció de Joyce di Donato, una extraordinària soprano que ja ha esta present altres vegades al Blog.

He recuperat un enregistrament d’una versió en concert de l’any 2013 en que aquells que no tinguin l’oportunitat d’escoltar-la al teatre podran gaudir per uns minuts de la seva meravellosa veu. De tota manera sapigueu que el proper dia 1 de Juny l’opera al cinema ofereix l’enregistrament en directe des del Liceu i per tant la podeu veure per un mòdic preu.




dissabte, 28 de maig de 2016

RETRATS D'ARREU

Per fi el llibre de fotografia RETRATS D’ARREU ja està a la impremta.
Gràcies a la col·laboració de més de cent quaranta “mecenes” hem tirat endavant el projecte d’edició. Com ja hem anunciat, farem la presentació, i entrega del llibre als que el volen recollir en mà, el proper dissabte 18 de juny a les 12 del migdia a la llibreria ALTAIR.
Aquí teniu una foto de la maqueta



divendres, 27 de maig de 2016

Merda per un tub

Tensió, crisi, renovació, retirada, desfilada i diàspora. Heus ací diverses apreciacions sobre l’esdevenir del Partit Popular que trobàvem estampades a les portades dels diaris el 27 de maig del 2015. Ara fa tot just un any, i avui molts es pregunten què n'ha quedat d'aquell ànim renovador. 

Al final, ni tanta diàspora, ni tanta crisi, ni –evidentment- gaires senyals de renovació. Però llavors eren dies de ressaca electoral (autonòmica i municipal) i els resultats convidaven alguns barons del PP a pronunciar-se en aquest sentit, amb l'aprovació unànime de la ‘brunete’, com veieu aquí sota. Rajoy aguantava el tipus. Com sempre.



Una seqüència tediosa i de desenllaç previsible, potser sí. Però atenció, guionistes, que un deliciós ‘spin off’ d’aquesta pèssima sèrie ens alegrava el dia: L’aparició estel·lar de l’ex 'comissionista' del PP de Rus a València, el gerent corrupte d’Imelsa, el ‘yonqui dels diners’ -com li agrada definir-se-. Esperpèntic personatge.

Perpetrador i notari del saqueig a la Diputació de València, Marcos Benavent reapareixia als jutjats transmutat en una mena de hipster desmilloratamb aura de sanador (fraudulent), escampant la profecia redemptora: “Va a salir mierda por un tubo”, proclamava davant les càmeres abans d’entrar a declarar. I tant si en sortiria, de merda. Però Rajoy aguantava el tipus, i bé que l’aguanta encara. Com sempre.

L’hemeroteca ens regala la seva imatge i les seves declaracions, si us plau, no us les perdeu!

                                                                                                                       El Mundo                                    

dijous, 26 de maig de 2016

dimecres, 25 de maig de 2016

Llatinoamericans

No és aquest el primer cop que escric en aquest blog sobre Juan Gabriel Vásquez, un destacadíssim novel·lista colombià que va residir molts anys a Barcelona. "Los informantes", "Las reputaciones" i, sobretot, "El ruido de las cosas al caer" m'han semblat llibres de gran nivell. Tots ells tenen com a rerefons la història de la Colòmbia moderna i especialment la violència que l'ha travessat. Ara, a "LA FORMA DE LAS RUINAS" (com tots els altres a Alfaguara), Vásquez fa un pas més implicant-se personalment en la investigació dels magnicidis de dos líders liberals: el del general Uribe al 1914 i el de d'advocat Gaitán al 1948. Ho fa adoptant l'estil que Javier Cercas ha conreuat als seus llibres, amb una volguda barreja de realitat i ficció i un marge de llibertat pel lector, tot plegat sota un prisma ètic coronat pel respecte als nostres antecessors, actors d'un passat que no mor mai, i la preocupació responsable pel   futur dels nostres fills.  És ben interessant la seva reflexió, molt oberta, sobre les interpretacions de fets històrics en clau conspirativa.

També és colombià Pablo Montoya, de qui recomano "TRÍPTICO DE LA INFAMIA" (Random House). El llibre ens ofereix els retrats de tres personatges històrics europeus del segle XVI: el cartògraf i pintor Jacques Le Moyne, el pintor François Dubois i el gravador Théodore Bry. Tots tres protestants i francòfons. Cadascú d'ells  va viure fets carregats de violència i sectarisme, com ara la colonització d'Amèrica  i les guerres i matances en nom de la religió. Des del meu reconeixement d'ignorància respecte de fets tan importants com la Nit de Sant Bartomeu o l'abast de les denúncies de Frai Bartolomé de las Casas, celebro que des d'un mateix volum ens arribin informacions i missatges que uneixen fragments de la història de dos continents.

Per acabar aquest post de sabor llatinoamericà, em referiré al veneçolà
Rodrigo Blanco Calderón, qui ens radiografia a "THE NIGHT" (Alfaguara) fragments de la vida del seu país a partir de fets dramàtics de la crònica negra i enmig d'un ambient de crisi en el que persones ben diverses busquen la seva pròpia llum.
M'ha semblat un projecte molt ambiciós però desigual, por arrodonit, la qual cosa no m'impedeix proposar la seva lectura.



dimarts, 24 de maig de 2016

Impressionistes i moderns

Seguint la recomanació d'una lectora del blog - Conxita Pujol - volem remarcar per a tots aquells que encara no hi hagin anat, que tenim l'oportunitat de veure a Barcelona una magnífica exposició de pintura, "Impressionistes i moderns", que es pot visitar al Caixa Forum fins el dia 19 de juny.
L'exposició recull 60 obres mestres de la Philips Collection, una col·lecció creada pel col·leccionista nord-americà Duncan Phillips, que normalment tan sols es poden veure a la seu d'aquesta col·lecció, a Washington.
La visita a l'exposició permet alhora que gaudir d'obres excepcionals, constatar l'evolució de la pintura des de l'academicisme a l'impressionisme, i des d'aquest fins als nostres dies, ja que Duncan Phillips va adquirir obres d'una gran varietat  de tipologies, tenint sempre com a comú denominador la seva alta qualitat.
Ingres, Cézanne, Degas, Van Gogh, Matisse, Kandinsky  o Picasso són alguns dels grans pintors presents amb obres a la mostra; que destaca també per la presència de la pintura  nord-americana amb obres d'O'Keefe, Dove  o Diebenkorn.
Si encara no hi heu anat, aneu-hi  aviat, ja que possiblement us vindran ganes de repetir i tornar-la a veure abans que s'acabi.

E.Degas. Ballarines a la barra

diumenge, 22 de maig de 2016

L'Òpera dels dilluns

Aquest passat dimarts el meu amic i seguidor del Blog Xavier LL. ens va convidar a un concert de lied al Petit Palau. Actuava un baríton anglès, Benjamin Appl, que va interpretar un repertori de cançons de Schubert, Schumann i Grieg. Ens va agradar força perquè, encara que la seva veu no és especialment potent, té una dicció i un timbre molt agradables que s'adapten perfectament al lied. De manera que he decidit convidar-lo a que ens canti avui al Blog. He triat un enregistrament del 2014 d’una de les cançons de la Bella Molinera de Franz Schubert.