dimecres, 13 de desembre de 2017

Mestres i alumnes

Carlos Zanón és l'encarregat d'escriure els nous llibres de Pepe Carvalho, d'acord amb  els editors i els hereus de l'enyorat Manuel Vázquez Montalbán. Jo no havia llegit cap llibre seu fins la recent aparició de 'Taxi' (Salamandra), una novela negra molt treballada, ambiciosa i amb els barris de Barcelona com a escenari. És a dir, com totes les de Carvalho. Una trama declictiva relacionada amb el tràfic de droga plana sobre la vida del protagonista, Sandino, un taxista fill de taxista que triomfa amb les dones però no amb la vida. De fons, la música de The Class ens ajuda a seguir les rutes que entre Nou Barris i la Zona Franca va fent el nostre protagonista i que ens fan arribar a la doble conclusió de que volem més llibres de Carvalho... i de Sandino.

Precisament, en el seu dia vàrem recomanar 'La rubia de ojos negros', on John Banville, sota el seu segon nom literari, Benjamin Black, s'atrevia a ressucitar a Philip Marlowe imitant, amb molt d'encert, l'estil de Raymond Chandler. Ara es recupera una obra de Banville del 1973, quan a penes tenía 28 anys. 'Regreso a Birchwood' (Alfaguara) m'ha sorprés per la seva enorme maduresa literària. El protagonista recupera una memòria familiar amarga associada a la decadent casa de la finca irlandesa on va crèixer i d'on va marxar en la seva adolescència.

L'italià Giorgio Fontana va guanyar al 2011 el premi Racalmare Leonardo Sciascia per 'Por ley superior' (Asteroide). Llegint aquest llibre el record de l'estil de Sciascia està contínuament present tant per lleguatge com per la temàtica judicial que tant agradava a l'escriptor sicilià. El joveníssim Fontana ens presenta un veterà fiscal conservador que ha de fer front al curiòs reclam d'una periodista que li vol demostrar la innocència d'un tunisià acusar d'un acte violent. Es desferma així una trama subtil  aparentment senzilla que destarota els esquemes del fiscal i amenaça la seva carrera i la seva vida còmoda i segura.




dimarts, 12 de desembre de 2017

L'Infern segons Rodin

El pensador.                           Auguste Rodin

La Fundació Mapfre presenta l’ exposició “L’Infern segons Rodin”, molt interessant, com totes les que ens està oferint des de la inauguració de la seva seu barcelonina.

El tema de la mostra és el treball escultòric ”La porta de l’Infern” considerada l’obra central de la carrera d’Auguste Rodin. Un encàrrec del Govern francès perquè esculpís una porta monumental de bronze amb baixos relleus que representessin la Divina Comèdia que s’havia d’instal·lar en un futur Museu de Belles Arts a Paris.
L’obra no es va arribar a concloure però Rodin va treballar durant anys en la seva realització i bona part de les seves escultures més conegudes tenen el seu origen en els esbossos i treballs preparatoris de la porta.

L’exposició organitzada amb el Museu Rodin de Paris amb motiu del centenari de la mort de l’artista mostra un centenar d’escultures - en guix, marbre i bronze - maquetes, dibuixos i fotografies i permet fer un extraordinari recorregut per l’obra d’aquest genial escultor francès.

L’exposició estarà oberta fins el 21 de gener. A ne pas manquer!


diumenge, 10 de desembre de 2017

L'Òpera dels dilluns

El passat dijous varem anar a una sessió de l’Òpera al cinema on es retransmetia la inauguració de la temporada la Scala de Milà.
Es representava “Andrea Chenier” de Giordano, un clàssic de l’òpera  verista. El principal atractiu eren els dos protagonistes, l’Anna Netrebko i el tenor  Yusif Eyvazof. El morbo estava en l’actuació del tenor, que és l’actual  marit de la Netrebko. Es comenta que això li permet actuar el rols i teatres que difícilment estarien al seu abast sense la seva relació amb la diva. La veritat és que sense ser cap fenomen vaig trobar que tenia una veu potent i agradable; potser una modulació un pel rígida però també s’ha de considerar el tipus de cant verista. En canvi vaig trobar bastant  desmillorada a la Netrebko, fins al punt que quan va aparèixer en escena no la reconeixia; també em va semblar, potser per l’enregistrament que no era massa bo, que no estava en el seu millor moment de veu.

Avui escoltarem l’ària més coneguda de l’òpera, “Un di al azurro spazio” interpretada per en Luciano Pavarotti en un enregistrament del 1966 des del MET.




dissabte, 9 de desembre de 2017

Todo està en el aire

Aquests dies es succeixen les enquestes i sembla que tot està encara molt indecís.

Aquest article de l'Oriol Bartomeus publicat a AGENDA PÚBLICA m'ha semblat particularment aclaridor:



divendres, 8 de desembre de 2017

Per Nadal

Un altre acudit de fa quaranta anys que lamentablement resulta de rabiosa actualitat!



dijous, 7 de desembre de 2017

Per riure una estona

De tant en tant aquests dies necessito riure una estona. I no dec ser l’únic. L’altra tarda al programa d’Antoni Clapés a RAC 1 vaig escoltar un fragment d’una actuació de Martes i Trece parodiant un programa d’Encarna de Noche que els seguidors veterans del Blog recordaran perfectament. Vaig riure tant que l’he buscat a You tube i us l’ofereixo perquè passeu una bona estona.




dimecres, 6 de desembre de 2017

Dues breus reflexions per a desprès de la unilateralitat


Sembla que la via de la unilateralitat ha perdut força a Catalunya. Sovintegen les opinions que defensen que no te sortida. És potser prematur dir que la unilateralitat ha sigut abandonada, però no és inútil començar a reflexionar sobre la situació en la negociació bilateral.

Voldria fer dues consideracions. La primera és que la bilateralitat exigeix per tenir algun resultat positiu que l’altra part tingui alguna cosa a guanyar, altrament es absurd pensar que cedirà en res. Catalunya va obtenir l’autonomia a la Segona República perquè en el pacte de San Sebastian els republicans espanyols volien l’ajut des catalans per enderrocar la monarquia. En la transició democràtica de la fi dels 70, Suárez restableix la Generalitat  amb el retorn del President Tarradellas per evitar una majoria socialista-comunista a Catalunya.  En el futur qualsevol millora de l’autogovern català necessitarà com sempre d’un soci espanyol que en tregui algun avantatge. Serà l’aliança amb esquerres que vulguin treure del poder a la dreta espanyola  o a l’inrevés, dretes que vulguin impedir que les esquerres arribin al poder.

El camí és complicat i estret però existeix. Tanmateix hi ha una segona consideració a fer. S’ha de tenir clar a on porta el camí. No totes les tècniques democràtiques i descentralitzadores són útils per a Catalunya. El federalisme ha tingut èxits innegables a importants països, però només el federalisme asimètric té interès per al poble català.  Una solució “per a tots” no serà mai una bona solució pel problema català. Les fórmules en que Catalunya sigui un dels diversos ens subestatals espanyols són pitjors que les formules centralistes. Es mes fàcil entendre’s amb el govern central que amb més d’una dotzena de territoris units per l’anticatalanisme. La quota basca - sense entrar a considerar ara la seva justícia - mai seria aprovada en un òrgan amb representants dels territoris. La unilateralitat és en el moment present impossible, la mulltilateralitat porta al desastre.

Després de la unilateralitat, queda la bilateralitat, pactant amb les majories espanyoles en el joc dreta-esquerra i intentant una regulació específica per a Catalunya. 

Joaquim Ferret


dimarts, 5 de desembre de 2017

Claudia

Claudia és una obra de teatre documental interpretada per la pròpia protagonista de la història. Claudia ens explica que als 22 anys va descobrir que no era filla de la parella amb qui vivia, que sempre havia pensat que eren els seus pares, sinó que era filla de desapareguts.

Aquesta explicació ens porta per un recorregut tan personal com social per unes situacions que ni l'Argentina ni la pròpia Claudia ni el seu entorn haurien desitjat haver de viure. Però ho van fer.
I no va ser fàcil. No és fàcil. Si no fos per l'energia de les Abuelas de mayo, que lluiten per reobrir la memòria històrica, aquest cas, com tants d'altres, estaria amagat al bagul dels mals endreços, tancat amb forrellat fins que algú  el llencés.

Quan Claudia explica la seva història, quan passeja per un passat que encara és viu, ho fa d'una forma distesa i continguda, però alhora va deixant caure una càrrega emocional, poètica i reflexiva sobre l'espectador, que fa que  surtis tocat. Perquè els temes que toca Claudia són colpidors i no et són aliens: Com reacciones quan sacsegen el teu interior, quan la teva vida sembla canviar del tot ?. Com et sens quan descobreixes que no ets qui creies ser ?. Pots seguir estimant els que t'han enganyat, però que, alhora, t'han donat anys feliços ?. Com t'integres amb els que has descobert que són els teus però que fins fa poc eren uns desconeguts ? ...

L'obra ha estat construïda amb una excel·lent arquitectura per La Companyia del Pol Sud, els membres de la qual, Carles Fernández Glua i Eugenio Swarcer, també apareixen en escena contribuint a conduir el relat.

No us la perdeu. És una obra imprescindible. De moment la teniu al TNC fins el proper diumenge dia 10, però estic segur que tindrà llarga vida en molts altres escenaris si la protagonista no defalleix davant la càrrega que segur que li ha de suposar -  encara que sobre l'escenari no ho sembli -  explicar i reviure un i altre cop la seva història.




diumenge, 3 de desembre de 2017

L'Ària del dilluns

La soprano Tamara Alexeeva i la pianista Daria Piltyay

El passat divendres vaig assistir a una vetllada musical als Quatre Gats amb la que culminava una visita a la Barcelona Wagneriana i es commemorava també el 120 aniversari d’aquest establiment tan emblemàtic en el món de l’art barceloní.

La soprano Tamara Alexeeva i la pianista Daria Piltyay, totes dues residents a Barcelona, varen interpretar vàries àries de Richard Wagner. La força i la qualitat de la veu d’aquesta soprano wagneriana omplia la sala acompanyada per la delicadesa del so del piano de Daria.

Em vaig permetre enregistrar amb el mòbil algunes de les peces i encara que la qualitat està lluny dels estàndards discogràfics he volgut compartir-ne una d’elles amb els lectors del Blog. Espero que us agradi com a mi.

Escoltareu “Dich, theure Halle”, una ària per a soprano del "Thannhäuser".




divendres, 1 de desembre de 2017

Zarita

Zarita. Long time ago.            Foto: J.M.Cortina

Rafael Zaragoza - Zarita - és un gran guitarrista a qui vaig conèixer quan era un dels components de Secta Sònica, un grup de jazz rock integrat en el que es va anomenar música layetana, on als anys setanta tocava meu germà Victor juntament amb en Jordi Bonell i el Gato Pérez.

Avui us ofereixo una peça singular enregistrada amb les modernes tècniques actuals que us explico amb les seves mateixes paraules:

Es tracta d’un solo de guitarra, una elèctrica passada pel MIDI, amb un registre de SCAT. Aquesta darrera és una tècnica d'improvisació rítmica que fan servir els cantats de jazz fent sorolls vocals, no melòdics, amb la veu. El MIDI recull els atacs de corda de la guitarra i els converteix en notes 'vocalitzades'. La gran Ella era, també, genial amb l'SCAT.
El tema, inèdit, forma part d'una etapa un xic experimental que varem treballar a l'estudi Bonso, aquí a Gràcia, i combina instruments virtuals i reals. Reclamo l'atenció per la magnífica bateria den Quico Samsó, amb un impuls rítmic tremendo.”




dijous, 30 de novembre de 2017

"When the Saints"


Aquest vídeo pertany pertany a la pel·lícula "Five pennies" (1959) protagonitzada per Danny Kaye, actor còmic i molt bon cantant.

En aquest passsatge fa parella amb Louis Amstrong i interpreten la peça “ When the saints go marching in” basada en un himne Gospel al que hi han introduït una lletra molt divertida.



Manel Afonso



dimecres, 29 de novembre de 2017

El desplegable de PROVA I ERROR


Per celebrar el post número 2000 del Blog la LLuïsa va dissenyar i dibuixar un desplegable en el que il·lustra les diferents Seccions de PROVA I ERROR. És el que la darrera setmana varem oferir als lectors que responguessin a un petit questionari.  Els que vulguin encara són a temps de fer-ho.

Cliqueu a sobre per veure la imatge en més gran format


dimarts, 28 de novembre de 2017

"Wharhol. L'art mecànic" a Caixaforum


A Caixaforum es presenta fins el 31 de desembre una exposició molt interessant amb una àmplia mostra de l’obra d’Andy Wharhol, un artista cabdal en l’art modern del segle XX. Hi podreu veure una representació de les obres i tècniques de treball més representatives d’aquest creador,  des dels seus inicis com a dissenyador gràfic a Nova York fins que va morir  convertit ja en un mite universal de l’art pop.

Veient l’excel·lent tria  que s’hi presenta es pot calibrar la seva gran influència en la cultura de masses dels nostre temps.
La mostra està molt ben plantejada i té unes dimensions proporcionades que fan que resulti molt agradable de visitar. No us la perdeu. 



diumenge, 26 de novembre de 2017

L'Òpera del dilluns

Aquest mateix diumenge el tenor Josep Bros canta en un concert al Liceu amb el que es commemora les seves "noces d'argent" amb el Gran Teatre. Per celebrar-ho he triat el duet "A te o cara" de l'òpera " I puritani" de Bellini en el que canta amb Edita Gruberova amb qui ha format parella en moltes ocasions,

És sabut que la carrera de Bros va començar quan ara fa  vint-i-cinc anys, el 1992, una inesperada suplència del tenor titular el va fer  debutar cantant amb Edita l'òpera Anna Bolena. L'èxit va ser gran i des de llavors es va convertir en una parella habitual d'una de les més grans sopranos lleugeres dels darrers anys.

Aqui els teniu.



Un premi pels lectors fidels de PROVA I ERROR

El passat 15 d'Octubre varem publicar el Post número 2000. 
Per celebrar-ho PROVA I ERROR ha preparat dos preciosos objectes-record. En tenim una dotzena a disposició dels nostres fidels lectors que hem reservat pels primers que ens enviïn la seva resposta a aquest petita bateria de preguntes:

1 . Quin any va començar a publicar-se PROVA I ERROR?   
2 . Quantes Seccions estan obertes al Blog?
3 . Quina és la Secció amb el més alt nombre de Posts?
4 . Digues el nom d’una de les col·laboradores de la Secció Paraula Encesa
5 . Quina és la teva Secció favorita?
6. Aproximadament quans cops al mes obres el Blog?
7. Tens amics o coneguts a qui que creus que podria interessar conèixer PROVA I ERROR i rebre el correu del diumenge al vespre? 
Si és així escriu-nos les seves adreces de correu per fer-los-hi arribar.   
      
Per respondre i optar al record n’hi ha prou amb enviar un correu a l’adreça següent indicant: el número de cada  pregunta i la resposta corresponent.

josepmcp@gmail.com

Afanya't si vols ser un dels que rebrà l'obsequi!


dissabte, 25 de novembre de 2017

Coses que no entenc (o sí) XXXIII

.Que el País Vasc sempre aconsegueixi sortir-se amb la seva i el PP i el PSOE li aprovin novament el seu Cupo.

. Que tinguem una Ministra de Defensa que es deixa prendre miserablement el pel per uns humoristes russos

. Que Iceta no en tingui prou amb les selfies amb en Millo i l'Albiol, ara  incorpori a Societat Civil Catalana i en Ramon Espadaler, ex de UDC 

. Que els subjectes condemnats en ferm per l’asalt a la seu de Blanquerna aconsegueixin que el Constitucional eviti novament el seu ingrés a presó.

.Que un d’aquests acusats, Iñigo Perez de Herrasti doni la casualitat que és cosí del Ministre d’Educació, Iñigo Mendez Vigo, i cunyat de l’ex Ministre de Defensa, Pedro Morenés.

. Que Isabel Coixet hagi de fer ara un article explicant que la Rosa Maria Sardà va tornar la Creu de Sant Jordi el passat mes de juliol.

. Que si era cert el que explica Marta Rovira, Puigdemont no hagués optat per convocar les eleccions en lloc de cedir als que l’anomenaven traïdor.

. Que ara tothom s’atreveixi a fer llenya de l’arbre caigut.

. Que Santi Vila somrigui i estreny la ma al President del Govern que l’ha acusat de sedició i té empresonats als seus companys.

. Que costi tan reconèixer que el polítics que estan a presó per la seva condició són presos polítics.

. Que ara es descobreixin les connexions entre el CNI i l’immam de Ripoll.

.Que alguns trobin que lee persones que treballen a TV3 no són gent normal.



divendres, 24 de novembre de 2017

L'escola catalana i Cesc

Un acudit premonitori del Cesc, de fa ja molts anys. Brutal!




dijous, 23 de novembre de 2017

Bill Viola inspiration

Com deia fa uns dies, vaig anar a veure l’exposició antològica del video artista Bill Viola al Museu Guggenheim de Bilbao. Les seves instal·lacions de vídeos en gran format resulten impressionants. El mètode treball fonamental de Viola és filmar escenes a càmera molt lenta de manera que l’espectador pot tenir una visió dels tempos molt diferents dels habituals.

En sortir del Museu se’m va ocórrer fer un petit enregistrament utilitzant l’aplicació “slowmotion” del mòbil. Aquí teniu el meu petit homenatge a Viola.




dimecres, 22 de novembre de 2017

Eno-Taberna: Els tres porquets

Els fills dels propietaris de Can Pineda, un restaurant inaugurat el 1904 al barri del Clot, fan honor a la tradició familiar a la taverna que van obrir el 2009 a la Rambla del Poble Nou, tocant a la Gran Via.

Marc Cuenca i Javier Jovells van apostar per un espai petit, amb una gran carta de vins (a càrrec d’un tercer soci, en Joan València de Cuvée 3000) i una oferta de tapes i racions de gran qualitat en base al producte de temporada. Per això aquest mes hi podem trobar plats amb tòfona blanca del Piamont, saltejat de camagrocs arribats de Berga, carpaccio de ceps amb crema de pinyons, botifarra de pagès amb rovellons d’Osca a l’all, ous de reig... Només heu d’entrar a la pàgina del seu facebook, on han fotografiat les darreres creacions, per començar a fer salivera. Aquestes, conviuen perfectament amb els clàssics de la casa: la seva presa ibèrica macerada amb 25 ingredients, el tàrtar de vaca vella, el pop cruixent, uns “callos” que tenen fama de ser dels millors; i també amb d’altres més exòtics per nosaltres, com l’alambre, d’origen mexicà. De tot el què vaig provar només vaig trobar que no estaven a l’alçada les flors de carbassó farcides de bacallà.

Al local hi trobareu dues o tres taules baixes arran de finestra, una taula amb tamborets alts per 8 a 10 comensals, a sota la pissarra dels plats del dia, i un parell o tres de taules més sobre tines de vi i tamborets, a la paret del costat de la barra; així doncs, reserveu i gaudiu de ser dels pocs privilegiats del dia.

Per cert, fa un parell d’anys en Marc va obrir, també al Poblenou, una “bocateria”, La Caputxeta perquè sembla que el tema dels contes infantils és la seva flaca; així que podeu completar un altre dia l’experiència gastronòmica visitant també aquest establiment. Jo encara no ho he fet, però no trigaré pas gaire.

Els tres porquets, Rambla del Poblenou, 165, 
tel. 933998750, tancat els diumenges.

La caputxeta, Tànger, 148, 
tel. 932779495, obert cada dia.
08018 Barcelona


dimarts, 21 de novembre de 2017

“La invención de la naturaleza”, Andrea Wulf

Aquestes darreres setmanes, he llegit aquest llibre i, com que m’ha semblat molt interessant i que pel que sé ha tingut poc ressò, em permeto de fer-vos en cinc cèntims per si és del vostre interès.
Andrea Wulf, d’origen alemany-anglès, nascuda a la Índia i que actualment viu a Londres, ha fet un treball de recerca excepcional sobre la vida d’un personatge fóra de sèrie  que va ser Alexander von Humboldt.

La vida extraordinària de Humboldt ens és narrada amb molta fluïdesa, facilitat de llenguatge, i de manera molt amena, sense que això resti ni una mica de l’interès que ens desperten les innombrables aventures d’aquest home, la seves recerques constants, la originalitat de les seves idees, la valentia i la capacitat inventiva i la seva insaciable curiositat que el va fer recórrer bona part de Sud-Amèrica i Sibèria. El llibre s’adreça al públic en general, no cal ser cap especialista.
Humboldt, va ser capaç de incorporar a la observació científica la narrativa poètica i d’entendre de forma nova i diferent la naturalesa.  Les seves idees, encara avui en dia son considerades vigents i va ser  pioner en anunciar el canvi climàtic produït per l’activitat humana.
Va ser amic de Goethe, Shiller, Bonplant (amb qui va compartir el viatge a Sud-Amèrica), i els seus escrits i teories, van inspirar Darwin, Woodsworth, Thoreau, John Muir, i a alguns polítics sensibles amb la natura com Jefferson o Simón Bolívar.

A cavall dels segles XVIII i XIX, quan encara la tecnologia era incipient en molts aspectes i la comunicació es feia principalment per cartes manuscrites, Humboldt va establir relacions científiques i d’amistat amb gent d’arreu del món i els seus escrits i descobriments eren àmpliament celebrats, no només pel món científic sinó també per la societat en general. La seva fama es va estendre de tal manera, que s’ha donat el seu nom a innombrables, paratges, muntanyes , volcans, ciutats, etc… i els seus llibres constituïen autèntics bestsellers a l’època.  

Defensor sense fissures de l’abolició de l’esclavisme (contra la opinió del mateix Jefferson), dels drets dels indis i pobladors originaris dels països colonitzats de Sud-Amèrica, de les causes progressistes i dels principis de la revolució francesa, Humboldt va ser un personatge admirable i fascinant.
Per tot això als que us interessi, us recomano la lectura d’aquest llibre, que més a més de ser molt distret, ens ensenya una gran quantitat de coses sobre la naturalesa i de humanitat sobre la vida d’un home irrepetible.

Núria Pedrals 


diumenge, 19 de novembre de 2017

L'Òpera dels dilluns

Avui escoltarem un passatge de la primera òpera sèria de Mozart, "Mitriade". La va escriure quan només tenia la inversemblant edat de14 anys.

El duet "Se viver non degg'io" l'intrerpreten dues sopranos, Yvonne Kelly i Ann Murray (en un  paper originalment concebut per un castratto). La direcció és de Nikolas Harnoncourt i està enregistrat al meravellós Teatre de Vicenza obra de l'arquitecte Palladio.



divendres, 17 de novembre de 2017

"Tres presoners", d'Aurora Bertrana

Amb motiu de l’Any Bertrana, es reediten obres i es torna a tractar de dues figures que val la pena llegir o rellegir: Prudenci i Aurora Bertrana, pare i filla. Pel que fa a Aurora (1892-1974), va ser “una dona que causava estupor”, segons se la va definir  per la seva vida intensa i ànsies de llibertat, una vida ben bé de novel·la. Atreta per la literatura des de ben petita, el seu pare considerà que no era adient que una noia s’hi dediqués. Ella, una artista, es va inclinar per la música, estudià el violoncel i es guanyà la vida amb un “terceto de señoritas”, que tocaven jazz. Tanmateix, volia escriure i l’altra gran passió de la seva vida, el viatges, li ho va permetre. Intrèpida, visità la Polinèsia i el Marroc i de l’experiència van sortir dos llibres d’èxit, Paradisos oceànics (1930) i El Marroc sensual i fanàtic, (1936), tots dos reeditats.

Però, si gràcies als viatges Aurora va viure intensament i la seva visió del món s’eixamplà, les guerres, tant la Civil com la Segona Mundial, la van acarar amb el desarrelament i el sofriment. També, la van fer madurar i refexionar sobre la condició humana. Ho podem comprobar llegint un llibret, breu però intens, Tres presoners (2017), que ha reeditat Club Editor. La novel·la és fruit de la seva estada a Étobon, un poblet francès que va ser, en bona part, destruït per la guerra mentre que tots els seus homes, maquis, van ser afusellats pels alemanys. Aurora, dona compromesa, hi va arribar en una missió d’ajuda i va quedar tan colpida per l’ambient de desolació i tristesa que s’hi respirava que va haver d’escriure el llibre esmentat. Partint de la seva vida al poble, amb la presència de tres presoners alemanys portats per ajudar els camperols, Bertrana encerta a crear una sèrie de personajes versemblants i emotius, perquè en aquesta dura situació, els sentiments están a flor de pell, l’odi, evidentment, sobretot en les dones que han presenciats la mort de fills i marits; però també, la bondat i el perdó tan necessaris com difícils, un cop acabada la guerra. Però, el gran interès del llibre rau, des del meu punt de vista, en defugir el maniqueisme: el de bons i dolents i també, el de de vencedors i vençuts, perquè tant les vides dels uns com dels altres han estat, no només trastocades sinó, sovint, aniquilades per la guerra, com reflecteix una película recent, Frantz (2016) de François Ozon, al·legat antibel·licista com ho és, en definitiva, la novel·la de Bertrana. Atreta pel paisatge, amb el cicle de la terra, que no s’atura, el final de Tres presoners  resulta esperançador perquè, fins i tot enmig de les tragèdies i morts, una nova vida s’anúncia i, amb ella, l’amor que tot ho transforma. Un llibret, ben recomanable, doncs.            

Carme Arnau

La sèquia de Manresa

En una altra entrada d'aquest blog, quan parlàvem del Museu Agbar de les Aigües,  recordàvem com d'important n'és l'aigua per a les nostres vides, i l'esforç que a vegades s'ha de fer per disposar-ne.
Un veritable esforç es van veure obligats a fer els ciutadans de Manresa quan el 1336-37 una manca forta de pluja va assecar els pous de la ciutat i provocava problemes importants. En conseqüència, van començar les gestions perquè Pere III el Cerimoniós autoritzés la construcció d'una sèquia que portés l'aigua del riu Llobregat a la ciutat de Manresa.

Van haver de superar problemes importants. Un d'ells va ser l'oposició a l'obra del bisbe de Vic, ja que perjudicava els seus interessos (tenia molins per la zona que es movien amb corrents d'aigua), i va excomunicar la ciutat de Manresa. La situació es va superar quan, segons la tradició,  el 21 de febrer de 1345 una llum resplendent provinent de la muntanya de Montserrat va arribar fins a l'Església del Carme, on va entrar per una finestra i les campanes van començar a tocar soles. Aquest fet miraculós va influir sobre el bisbe, que va retirar l'excomunió i no es va oposar més a la construcció de la sèquia. En el seu record, els manresans celebren cada any el mes de febrer la Festa de la Llum.
La sèquia es va acabar el 1383. Inicia el seu recorregut a Balsareny, on recull l'aigua del Llobregat i transcorre durant més de 26 Km fins Manresa, travessant els municipis de Balsareny, Sallent i Sant Fruitós de Bages i Santpedor, amb un pendent de tan sols 10,63 m. Una meravella de l'enginyeria de l'època !. 

L'aigua, que s'aprofita tant per beure com per regar flueix a una velocitat de 0,40 m/seg i triga 18 h en fer el trajecte de Balsareny a Manresa. 
Tot el trajecte al costat de la sèquia, que supera 31 ponts o aqüeductes i 71 pontarrons, està condicionat, i permet fer passejades força agradables, en un entorn ple de vistes gratificants, que fa molt recomanable la sortida.

En la seva arribada a Manresa la sèquia ho fa al Parc de l'Agulla on hi ha un llac que, a més de servir de gaudi al Parc, fa de pre-filtre   i regulador de l'aigua. El Parc és un bon punt per iniciar el vostre recorregut per la sèquia, i també per informar-vos, ja que hi ha un punt d'informació. També podeu informar-vos consultant la web de "Parc de la Sèquia".




dijous, 16 de novembre de 2017

Joan Ponç a La Pedrera.

La darrera vegada que vaig veure Joan Ponç en persona va ser passejant pel Passeig de Gràcia, amb pas decidit, a l’alçada de La Pedrera. Havia de ser el 1982 o 1983. M’hi vaig fixar perquè jo acabava de tornar del Brasil i Ponç havia tingut una important etapa brasilera, la qual cosa va portar a interessar-m’hi un xic més del que interessava ell aquí aleshores. Després vaig saber que havia mort a Saint Paul de Vence, on es troba la Fundació Maeght. Corria el 1984 i no se’n va parlar gaire. Vuit anys més tard, Arnau Puig, amic i company seu des de l’època de Dau al Set, va preparar una exposició de la seva obra que es mostrà a la Fundació La Caixa. No va servir per corregir ni evitar el desinterès de les institucions culturals privades i públiques, ni del col·leccionisme i del públic en general per la seva obra.

Ara, Pilar Parcerissas ha concebut una esplèndida exposició de la seva obra que es mostra a La Pedrera. El lloc triat pel seu retorn pòstum Ponç probablement el consideraria un fet màgic perquè si sempre va sentir que allò que és màgic orientava la seva vida i es feia palès en la seva obra, no ho hauria de fer a la seva posteritat? La casa de Gaudí és un lloc incomparablement adient per comprendre la importància d’aquest artista i el desastre que ha suposat el seu escàs reconeixement per l’evolució de l’art català posterior.

En efecte, Ponç és, al meu entendre, l’anella que en la història de l’art succeeix a Miró i Dalí. Aquesta baula perduda, degut al menyspreu que nodreix a la ignorància i es nodreix de la mateixa, ha alterat seriosament l’evolució natural de la nostra tradició artística, i potser també de la tradició artística tout court perquè estem parlant de figures d’importància mundial. En tot cas, el desconeixement de Joan Ponç ha estat una gran mancança pel nostre art contemporani.  L’assimilació de la seva obra de gran dibuixant, pintor i revelador de móns hagués permès d’articular l’art dels més joves amb la formidable modernitat avantguardista catalana, tot protegint-lo de perdre’s enmig del desconcert i buidor que segueix caracteritzant  la major part de l’art que es fa al món.

L’artista, que pintava de nit, no ho va posar fàcil. La seva paleta és ingrata, lògicament, malgrat el seu homenatge a Cézanne. Les seves obres treballadíssimes requereixen una contemplació minuciosa i el món que revelen o creen és inquietant i profund, pertorbador a vegades, però no renuncien mai a l’interès o a la bellesa plàstics. La seva recerca continua es palesa en etapes ben marcades i unes poden agradar més que les altres. Però no perdeu l’oportunitat de conèixer o de tornar a gaudir l’obra aquest artista impressionant.



dimecres, 15 de novembre de 2017

Caminar, de Montserrat Abelló


Avui escoltarem una altra vegada la paraula de Montserrat Abelló, amb el seu poema "Caminar ciutat endins", en la veu de l'Imma.






dimarts, 14 de novembre de 2017

Incendios


Durant aquest mes de novembre es pot veure al Teatre Goya el muntatge en castellà de l’obra “Incendios”, dirigit per Mario Gas. Es tracta d’una producció del Teatro de la Abadía de Madrid que arriba ara a Barcelona i permet al públic de retrobar-se amb aquesta obra espectacular de Mouwad que aquí vam descobrir de la mà de La Perla 29.

Als qui havíem vist aquell mític muntatge ens costa trobar ara l'esperit màgic que ens va embargar llavors i que es respirava des de la primera fins a la darrera escena d'aquesta història tràgica. També ens sembla difícil, d’entrada, sentir una veu que no sigui la de Clara Segura pel personatge de la Nawal. Llavors l’actriu donava veu a aquest personatge en les diferents etapes de la seva vida, a la vegada que al de la seva filla (repte titànic!); en canvi, ara són dues altres grans actrius les que donen veu a la Nawal: la Laia Marull de jove i la Núria Espert de gran. Si bé la potència de Segura i la idea brillant de fer-li encarnar els dos personatges (mirall del que passava, per la banda masculina, amb el seu pare i germà, a mans de Julio Manrique) es troben a faltar, la màgia de sentir l'Espert declamar les 3 cartes que guien tota l'obra és emocionant. L'integritat de la Nawal, la seva fortalesa, ens arriben i commouen totalment. La potència de Mouawad és manifesta així, de manera diferent, en cadascun dels muntatges.



diumenge, 12 de novembre de 2017

L'Òpera dels dilluns

Aquesta setmana us proposo que escoltem la meravellosa ària ”Ombra mai fu” de l’òpera Serse de Haendel. La interpreta la veu absolutament inigualable del contratenor francès Philippe Jaroussky . És una música pensada perquè ens ajudia a asserenar-nos en aquests dies tan difícils que ens toca viure.



divendres, 10 de novembre de 2017

Blade Runner 2049

Amb la més que notable Arrival en el seu currículum, Denis Villeneuve havia fet prou mèrits com per assumir el repte de dirigir la seqüela de la mítica Blade Runner. Trenta anys després del film original, Blade Runner 2049 ens presenta un nou agent blade runner, interpretat per Ryan Gosling, que farà una descoberta que el tornarà a posar sobre la pista de Rick Deckard, el personatge al qual va donar vida Harrison Ford en el film original.

Tot el film està construït per portar-nos cap a aquesta aparició estel·lar, un moment culminant del film i al mateix temps molt significatiu d’una manera de fer del cinema postmodern, mitòman i referencial. Villeneuve construeix una ficció molt respectuosa amb el film de Ridley Scott, que intenta preservar la seva atmosfera i estètica, aconseguint així un film elegant i francament notable.

A Blade Runner 2049 hi podem trobar alguns apunts interessants que actualitzen la temàtica principal del film als temps actuals, on algunes de les coses que van pronosticar Philip K. Dick i Ridley Scott han començat a convertir-se en realitat. Entre elles, l’especulació sobre una “gran apagada” digital o el gran desenvolupament de la robòtica i la intel·ligència artificial. Avui és plenament vigent el debat ètic sobre allò que ens fa humans i que ens diferencia dels robots, més encara quan el transhumanisme es planteja una evolució de l’ésser humà a través de la seva integració amb elements robòtics. Els records i la memòria continuen sent el gran tema de Blade Runner, però ara s’hi afegeix també el tema de la procreació i la possibilitat que alguna dia una intel·ligència artificial sigui capaç de tenir fills.

Però mentre que el Blade runner original va marcar una fita no només dins la història del cinema de ciència ficció i del cinema en general i va influir en altres aspectes com el disseny, l’arquitectura o fins i tot en el debat filosòfic, el Blade Runner d’aquest 2017 és un film amb un aire nostàlgic, referencial i molt pendent d’agradar i acontentar els fans. Per això, tot i que és una pel·lícula de gran qualitat estètica i cinematogràfica, al mateix temps resulta massa impersonal i amb poca personalitat pròpia.



dijous, 9 de novembre de 2017

Pau, la força d'un silenci


Vaig veure la pel·lícula de TV3 “Pau, la força d’un silenci” sobre alguns aspectes de la vida de Pau Casals. Recomano al que no la varen veure que ho facin a través de TV3 a la carta.
Em va semblar un producte televisiu de molt alta qualitat que ens fa conèixer la categoria humana i l’alçada moral del mestre Casals. En aquell anys era un music de reconegut prestigi mundial que després de la guerra civil es va instal·lar a Prada de Conflent on va viure molt humilment i va ajudar als refugiats als camps de refugiats del sud de França. A més, malgrat la insistència perquè ho fes, va mantenir una obstinada i digna negativa a seguir actuant en públic mentre es mantingués la dictadura franquista.

Em va agradar tot, començant pel guió que es concentra en els anys de la seva estada a Prada. La direcció de Manuel Huerga, la fotografia i l’ambientació són magnífiques i extraordinària la interpretació de Joan Pera en el paper de Casals. També estan molt bé Carme Sansa en el paper de la dona de Casals, Nao Albet en el del deixeble, i Marc Cartes en el del violinista Schneider.

Per veure la pel·lícula des de l’ordinador clickeu el següent enllaç. Si disposeu d’una televisió que permeti la connexió amb internet cerqueu a la pàgina de TV3 allí la trobareu a la Secció de Pel·lícules a la carta.




dimecres, 8 de novembre de 2017

Dones lliures


Els tres llibres que recomano aquest mes tenen en comú que han estat escrits per dones i que tenen una vocació política més que evident. Començo referint-me a la quarta novel.la de la sèrie 'Episodios de una guerra interminable' - de clara estirp galdosiana - creada per Almudena Grandes. 'Los pacientes del Doctor García' (Tusquets) és una obra tan extensa com ambiciosa i té un puls narratiu, una riquesa documental i una força emotiva realment admirables. La xarxa d'evasió de criminals nazis constituïda als anys 40 entre Alemanya, Madrid i Argentina per la nazi Clara Stauffer és el centre de la trama. Els seus dos protagonistes principals són dos homes que treballen pels espionatges de la República i dels Estats Units per denunciar la  col.laboració dels governs dels generals Franco i Perón amb aquesta xarxa. La vida dels nostres herois quedarà marcada pel seu compromís ètic. Al seu voltant, desenes de protagonistes, alguns d'ells no ficticis, conformen una novel.la que m'ha semblat extraordinària. A destacar les protagonistes femenines i molt especialment les dues dones del Doctor García, tan diferents entre elles com immenses en el seu retrat.

L'escriptora txeca Monika Zgustova, que porta tres dècades residint a Barcelona, ha publicat en català i en castellà 'Vestides per a un ball a la neu' ( Galàxia Gutenberg). Durant anys, l'autora ha recollit pacientement el testimoni de dones que van ser víctimes de la repressió del règim soviétic al Gulag. Els casos corresponen fonamentalment a intelectuals i entre elles destaca el cas ja tractat a molts textos de  l'Olga Ivínskaia, l'amant de Boris Pasternak, que després de la mort del premi Nobel va pagar amb la seva filla Irina l'èxit d''El Doctor Jivago'. Zgustova sembla voler limitar-se a prendre acta respectuosament de les paraules d'aquestes dones, totes elles ja d'avançada edat o ja traspassades, però ho fa amb un gust i un to literaris realment admirables.

Fa molts anys que sóc seguidor incondicional de la madrilenya Belén Gopegui. En les seves primeres obres podem reconèixer molts temes que han acabat sent centrals en els darrers anys, com ara les frustracions dels joves amb el sistema econòmic i polític, el mileurisme, el control de la informació... I ho fa sempre amb una gran perspicàcia en el tractament dels personatges, una arquitectura literària complexa i un activisme    clar. Reconec que els seus darrers llibres han perdut fluidesa, però no puc deixar de destacar l'interès de 'Quédate este día y esta noche conmigo' (Random  House), protagonizat per la molt curiosa relació d'amistat formada per un jove universitari i una dona en la seixantena. Tots dos envien conjuntament una llarga i heterodoxa solicitud de feina ni més ni menys que a Google. Les reflexions incorporades pels seu redactors i pel seu receptor sobre la robòtica, el dret a la intimidat, el domini de la informació i molts altres qüestions mereixen una lectura que ha de ser  assossegada i, en tot cas, gens senzilla.