dijous, 6 de maig de 2021

Breu Història del Jazz XVI

 XVI. Jazz contemporani. (1)

- Brad Mehldau. Un pianista molt personal. Escolteu-lo a  "And I Love her" Es un fan de Barcelona. Hi ha un concert d´ell programat al Palau pel proper mes de Juny.

- Diana Krall. El seu èxit de públic es impressionant. A mi m'agradava més fa uns anys, ara està massa dispersa i toca una mica de tot. Escolteu-la a "I’m just like a so and so" una gravació dels seus començaments, molt poc coneguda però molt jazzística.

- Herbie Hancock. Pianista i compositor, un dels millors dels darrers anys. El seu conjunt toca "fusion", que com el seu nom indica es una barreja d´estils, bop, funk i  altres músiques. Una de les seves composicions més conegudes és "Cantaloupe Island" de la hi ha múltiples versions. Aquesta es una de les millors, molt funky i va ser
un èxit.

- Pat Metheny. Guitarrista i  un altre reconegut compositor. No sé gaire bé com qualificar la seva música, potser algú que em llegeix-hi em pot ajudar. Escolteu-lo a "Song for Bilbao".

- Wyinton Marsalis Orchestra. Marsalis es un gran trompetista i la seva orquestra  una de les millors dels temps actuals. Fa un anys va oferir un concert memorable al Carnegie Hall amb Eric Clapton, del que he extret "Kidman Blues" però val la pena escoltar-lo sencer. a You Tube.  També incloc "La vie en rose" una interpretació d'aquesta coneguda melodia amb un mestre de l’acordió, el gran Richard Galliano.


dimecres, 5 de maig de 2021

Molt neguit

 

No havia llegit encara res de dues autores en castellà que em plau recomanar-vos avui i que tenen en comú amb moltes literates actuals, com ja he escrit en altre ocasions en aquests blog, que s’atreveixen a enfrontar temes especialment complicats amb dones solitàries com a protagonistes i des d’òptiques tèrboles i inquietants. A més, ambdues han guanyat premis de prestigi. La valenciana Bárbara Blasco ha estat mereixedora del Tusquets amb “Dicen los síntomas”, on una dona que s’ha conformat amb una vida monòtona s’ha d’enfrontar a la malaltia mortal del seu pare. Un company d’habitació a l’hospital  emergeix com a subjecte complementari d’un llibre que compta amb l’humor com aliat.

D’altra banda, la colombiana Pilar Quintana ha guanyat l’Afaguara amb “Los abismos’, un llibre escrit des de la perspectiva d’una nena de nou anys que assisteix atemorida a la destrucció de vides i pateix el desamor de la seva mare. El text comença amb una aparença d’irrellevància però va guanyant en complexitat i subtilesa a mida que avança.

M’ha agradat molt tornar a veure publicat un llibre del gran Jaume Cabré, per mi el millor escriptor viu en català. I a tots ens ha sorprès que en lloc d’una novel·la llarga ens porti un conte llarg. O més aviat una faula. A “Consumits pel foc” (Proa), un mestre de vida anodina es troba al bell mig de situacions que l’allunyen de l’amor que està trobant per fi mentre una família de porcs senglars també va camí de la desgràcia. Com lliguen les dues històries? Llegiu i gaudiu del text.

No us estranyarà la meva fidelitat entusiasta al veterà Eduardo Mendoza i l’argentí Pedro Mairal. El primer conclou la trilogia suposadament para-autobiogràfica (disculpeu l’expressió) amb “Transbordo a Moscú” (Seix Barral), mantenint el to humorístic i augmentant la penetració analítica sobre la societat catalana i, també, sobre l’evolució del món a finals del segle XX. Mairal recupera un text anterior, “Salvatierra” (Libros del Asteroide), on novament un petit viatge serveix per descriure un protagonista i en aquest cas perquè ell recuperi la memòria del pare i la relació amb el germà. Com sempre, molt original i esplèndidament redactat però també més emotiu que mai.

I finalment, també mostro lleialtat a la molt bona literatura de Javier Marías, tot i el patiment i sovint l’escàndol que em causen els seus articles dominicals i altres mostres de la seva deriva reaccionària. Però sens dubte “Tomás Nevinson” (Alfaguara) és un gran llibre, que recomano llegir no abans de “Berta Isla”, ja que els seus protagonistes són parella i els fets d’un són continuació dels de l’altre. El conflicte ètic sobre les causes que justifiquen matar a algú quan no s’està segur dels riscos que s’eviten amb aquesta acció em sembla molt ben plantejat i genera en el lector un neguit paral·lel al de l’espia Nevinson.




dimarts, 4 de maig de 2021

La senyoreta primavera

 

Quin gust escoltar la veu provocadora i entremaliada d’en Jaume Sisa, recordant-nos que “la senyoreta primavera, la sang ens altera”. Ens desperta sensacions, posa llum als grisos hivernals; feia anys que no badava tanta estona davant els camps florits de colza i roselles sobre verd dens i intens, absolutament hipnòtic.

Però hi ha circumstancies que no canvien amb el pas de les estacions climàtiques; ni ha de perennes que semblen impossibles d’ofegar amb pluja o ressecar amb els rajos solars. Vull referir-me Senyor Editor, a diferents accions i reaccions que son presents al nostre entorn, més o menys proper: absentisme legislatiu per superar la greu crisi econòmica i ajudar els més afectats; incoherències judicials amb determinats jutges i fiscals remant cap al seu far guia; actituds vials incíviques amb passivitat municipal; governs en funcions que cobren un sou però que no funcionen; plantilles laborals enviades al atur per empreses preocupades a oferir més guanys als socis i als mercats financers. I al mig de tant matoll, l’únic brot que verdeja, no sense dificultats, es la esperançadora vacuna anti covid.

Entretant, als camps del quilòmetre zero del estat espanyol, està sorgint una planta amb desig d’independitzar-se de qualsevol altre espècie autonòmica o estatal. Vol ser la única, la més gran i l’exemple de la més lliure, faltaria més. Senyor editor, quan publiqui aquestes línies, tots sabrem si la planta floreix o si ha estat perjudicada per un imprevist  xàfec de primavera.


diumenge, 2 de maig de 2021

L 'Ària dels dilluns

Aquestes setmanes es representa diferents ciutats catalanes l’òpera AIDA, a càrrec de la companyia de l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell.

Com sabeu AIDA és una òpera d’encàrrec a Verdi, que ja estava en l’etapa final de la seva carrera, per celebrar la inauguració del canal de Suez, que precisament és noticia aquests dies. Sense cap intenció és purament casual que el Canal sigui objecte del comentari d’Ací i d’Allà que vàrem publicar el divendres. Casualitats  de la vida!

Una de les àries més coneguda de l’òpera, i que constitueix un repte per tots els tenors, és “Celeste Aida”. M’ha sigut molt difícil triar una versió d’entre les moltes que es poden trobar a la xarxa, encara que poques d’elles en format vídeo. És difícil escollir entre Kaufman, Pavarotti, Domingo, Carreras , Bergonzi, Di Stefano i “tanti d’altri” que l’han cantat meravellosament. Finalment, en un balanç entre la qualitat de la veu i la del vídeo m’he inclinat per la de Roberto Alagna. Aquí la teniu.



divendres, 30 d’abril de 2021

Fulles mortes.


Fa poques setmanes, un immens vaixell va obturar el canal de Suez provocant una interrupció severa del flux de petroli del Mitjà Orient i del tràfic de mercaderies entre Orient i Occident. L’economia mundial té el seu propi sistema circulatori i, dins d’aquest, el canal que va obrir Ferdinand de Lesseps entre 1859 i 1869, unint el Mediterrani i el Mar Roig, és la seva artèria caròtida esquerra; el canal de Panamà, la dreta.

La primera imatge que em va arribar de l’accident, una travessada eslora de quatre-cents metres, talment una immensa pancarta, en la qual es llegia en lletres molt grosses, GREEN, em va fer fantasiejar amb una de les memorables accions de Greenpeace de l’època del seu fundador Bob Hunter. Aquell activista va anunciar el canvi de cicle de les polítiques transformadores del roig al verd, en dir: “Si esperem fins que els humils heretin la terra, ja no quedarà res per heretar”.

Poc després vaig veure que davant i enganxat a GREEN i havia EVER, formant el nom del consignatari taiwanès, de ressonàncies de cançoner francès en la particular estètica vegetal i un xic perversa de l’Extrem Orient, que es tradueix com a “Fulles perennes”. Però la fantasia, amb tota la seva potència, ja havia ocorregut en el meu esperi, i potser en algun altre, amb el següent resultat: els ecologistes hauríem paralitzat l’economia basada en el petroli i en l’explotació dels treballadors. Una economia esmorteïda endemés per la pandèmia de la Covid-19, conseqüència de la destrucció dels ecosistemes naturals i la sobreexplotació animal.


Passat el miratge, un cop el canal ha estat desembussat, el sistema sembla reafirmar la seva perennitat. És així?

Els lectors que fa temps segueixen els D’Ací D’Allà  potser recordin l’elegia a una nevera què, prop de complir els vint anys, era afectada d’aturades recurrents.. Estava desnonada per tothom, inclòs pel seu company propietari, qui, en un últim gest i com aquell qui va a Lourdes decidí cridar per darrera vegada un altre reparador d’electrodomèstics. Aquell home va resultar tenir un talent inusual. Només treure la nevera de l’armari on vivia encaixada i mirar-li el darrera, va veure que tot el mal provenia de l’embussament d’un simple, mínim, tubet de plàstic. La subsegüent bufada va tenir l’efecte de l’alè del Senyor i la nevera va tornar a la vida i en ella segueix. Tanmateix té vint-i-dos anys, i tot i que de neveres com ella ja no se’n fan, seria ridícul tenir les expectatives de quan la vaig comprar. Elevant la reflexió a la salut humana, qui hagi patit algun problema del sistema circulatori sanguini i hagi tingut la sort de poder-se’n recuperar també seria ben il·lús si cregués que torna a ser jove.

En conclusió, els sistemes vius, inclosa l’economia tenen un veritable taló d’Aquil·les en els seus sistemes circulatoris. Els embussos que s’hi solen produir poden ser precipitats per una cura deficient, però es deuen a hipertròfies del sistemes en declivi. Al tipus de transports que avui requeix el Capital: vaixells, camions o avions gegantins, no els escau el nom de “fulles perennes” sinó el de fulles mortes que palesen la seva senectut.  


dijous, 29 d’abril de 2021

Breu Història del jazz XV

 XV - Jazz modern (3) 

- Lionel Hampton Orchestra. "Hey-ba-ba re-bop" Lionel Hampton fa ballar el públic holandès al festival de Jazz del Mar del Nord el 1978.

- Bill Coleman-Benny Carter "I've found a new baby" . Una gravació magnifica del gran Bill Coleman, trompetista clàssic afincat a Paris,que va tocar varies vegades a Barcelona al Jamboree i a la desapareguda Cova del Drac, del carrer Tuset.

- Gerry Mulligan-Johnny Hodges "Bunny". Una gravació històrica de dos grans saxos, soprano Mulligan i alt Hodges.

- BB King  "Sweet little angel". Un dels millors blues de BB King, un bluesman reconegut.

- Sonny Stitt Quintet  "Cherokee". Escola de Charlie Parker. Sonny Stitt sona molt semblant al mestre, però igualment convincent contemporani. Aquesta composició del conjunt del pianista Horace Silver es de finals dels 90.

- Monty Alexander. Un gran pianista actual,versàtil i molt imaginatiu.Escolteu "I've got you under my skin "


 

dimecres, 28 d’abril de 2021

Coses que no entenc (o sí) LXII

 


. Que un jutjat de Madrid dictamini que la FIFA o la UEFA no poden sancionar jugadors o clubs espanyols en matèria de competicions internacionals.

. Que un personatge com Florentino pugui ser capaç de crear un embolic que es desmunta en unes hores com un “bolado”.

. Que els grans clubs de futbol manifestin que necessiten més recursos quan els dilapiden des de fa anys en incomprensibles fitxatges milionaris, sous inversemblants, comissions a intermediaris i altres despeses sumptuàries.

. Que els promotors de la Superlliga hagin acabat blanquejant i fent bons els corruptes gestors de la FIFA i l’UEFA.

. Que un únic partit pugui bloquejar indefinidament la renovació de l’aparell judicial espanyol  i que l’UE no faci més que bloquejar els intents desesperats per evitat aquest increïble abús.

. Que les crisi bancàries no comportin l’acomiadament d’alguns directius que com les oficines també deuen sobrar i sobretot que no es revisin els sous milionaris que s’assemblen bastant als d’alguns jugadors de futbol.

. Que algú es sorprengui que  l’Esperanza Aguirre i el seu marit hagin delinquit en la venda d’un quadre de Goya, que ells mateixos varen fer taxar al Museu del Prado.

. Que la despesa militar a Espanya hagi augmentat el 9,4 % el 2020, l’any de la pandèmia.

. Que es parli tant i es dediquin tants recursos a l’exploració de Mart en lloc de gastar-los en tantes necessitats com tenim a la terra.

. Que el CGPJ també hagi de recorrer al Tribunal Constitucional, que ja no deu saber 

. Que els negociadors de JxCat i ERC només aconsgueixin "conjurar-se", suposo que cadsa cop amb més intensitat, cesprés d'inacabables negociacions.

. Que el JUSAPOL, organitació d'inequívoca orientació política, pugui forçar el TSJC a dictar una resolució sobre com s'ha d'organitzar la vacunació dels cossos de seguretat.

. Que ara tothom envii cartes amb bales per acabar d'embolicar i confondre la tramesa inicial.

 

dimarts, 27 d’abril de 2021

La catedral

Ja fa uns anys vaig fer una exposició en la que fotografiava els terrats de ciutat vella. Entre els llocs que vaig visitar destacaven les cobertes d’alguns dels temples més emblemàtics de la ciutat: La Catedral, Santa Maria del Mar, l’Església de Sant Jaume o la del Pi.

L’altra dia, en una de les passejades matinals per la ciutat, vaig entrar a la catedral i vet aquí que hi havia la possibilitat de pujar al terrat que ara està preparat per visites turístiques. Però, és clar, estava sol i vaig poder gaudir un altre cop d’unes vistes magnífiques sobre la part baixa de la ciutat.

És una sortida que recomano i per animar-vos aquí teniu quatre fotos del que veureu.

Clickeu a sobre per veure totes les imatges



diumenge, 25 d’abril de 2021

L'ària del dilluns

La Imma C. em proposa molt encertadament que escoltem una magnífica interpretació d’una de les millors sopranos espanyoles del moment. Es tracta de Sara Blanch, una jove de 33 anys nascuda a Darmós, a la Ribera d'Ebre, que des de fa un temps ocupa un lloc molt destacat en el panorama operístic i que ja ha estat present en diferents ocasions al  Blog.  L’escoltarem cantant l’ària “Quando rapito in estasi” de “Lucia di Lammermoor” de Donizetti. Bravissima!


divendres, 23 d’abril de 2021

Sant Jordi. Rosa i llibre

La Lluïsa Jover ens ofereix, com cada any, la seva estampa de Sant Jordi.



Així doncs, molts llibres i moltes roses per a tots els lectors del Blog !
 

dijous, 22 d’abril de 2021

Maoisme caribeny


El colombià Juan Gabriel Vásquez és, al meu parer, un dels millors escriptors llatinoamericans actuals.  El seu tema recorrent és la constatació de com la força de la història, sovint expressada violentament, condiciona i fons i tot arruïna la vida dels éssers humans. A ‘Volver la vista atrás’ (Alfaguara), l’autor fa ús de la increïble joventut del gran director de cinema Sergio Cabrera, qui amb a seva família va anar a viure a la Xina, va ser conèixer la revolució cultural i va tornar a Colòmbia per combatre amb la guerrilla. Ni el novel·lista més atrevit hauria gosat imaginar unes peripècies com les que va patir la família Cabrera. Impressiona el ritme sempre intens de la narració, a l’alçada de la història.

L’israelià Door Mishani ha construït a ‘Tres’ (Empúries i Anagrama) una novel·la que triguem molt en veure que és negra i fins i tot policíaca, amb la violència sobre dones vulnerables com a protagonista. El text avança amb aparent calma, fins i tot quan l’horror dels crims esparvera el lector fins arribar a una resolució realment sorprenent i intel·ligent.

Edurne Portela, de qui ens han agradat ens els darrers anys tant els seus assajos sobre països que han patit la violència política com les seves novel·les a partir del mateix tema, decideix ara situar la trama de ‘Los ojos cerrados’ (Galàxia Gutenberg) a un petit poble rural on una parella es trasllada i on la dona acabarà trobant una història dura relacionada amb els assassinats a la guerra civil.

Pablo Sánchez, català resident a Sevilla, on exerceix com a professor de Literatura, ha publicat ‘Yo no he muerto en México’ (Algaida), potser la seva millor novel·la. Fidel al seu estil, basat en un humor vitriòlic, Sánchez, qui també havia viscut a Mèxic, combina la crítica al món acadèmic i als patriotismes amb històries d’amor i amistat i fins i tot enuncia teoria literària mantenint en tot moment l’interès del lector.



dimecres, 21 d’abril de 2021

El somni americà al Caixaforum

Caixaforum ha inaugurat una de les seves sempre interessants exposicions. En aquest cas es tracta de “El somni americà. Del pop a l’actualitat”.  Amb els fons d’art gràfic contemporani americà procedent del British Museum es pot veure una mostra molt completa dels principals artistes del món pop nascut als EEUU.  

Hi trobareu obres de noms tan coneguts, entre molts d’altres, com  Lichtenstein, Warhol, de Konning, Rauschenberg, Judd, Johns o Close.  Es tracta, en la majoria dels casos d’obra gràfica, serigrafies i litografies, entre d’altres tècniques de reproducció seriada, que van donar una nova dimensió a l’art plàstic. Aquest, gràcies a la seva reproductibilitat es va posar a l’abast d’un públic més popular i d’altra banda la seva temàtica es va vincular a les problemàtiques polítiques i socials de l’època.

Si us inteerssa l'art modern no us la perdeu!

dimarts, 20 d’abril de 2021

El V Centenari dels Comuneros de Castella i 3

V Centenari Comuneros. “Amapola comunera, en todo el trigal se ampara”.

La celebració de la festa de Villalar cada 23 d’abril té una banda sonora pròpia. La va escriure el poeta Luis López Álvarez, i es van encarregar de posar-li música el grup Nuevo Mester de Juglaría.

https://youtu.be/2qR0NM42K9A

Luis López Álvarez va néixer a La Barosa (El Bierzo, província de Lleó) en 1930. Va iniciar la seva vocació poètica amb tan sols 13 anys. Va estudiar periodisme a Paris, especialitzant-se en estudis llatinoamericans. Molt vinculat culturalment a la República del Congo, va treballar des de 1968 com a funcionari internacional al servei de la UNESCO, principalment a l’àmbit d’Amèrica Llatina i el Carib.

La seva vida, tot i així, està profundament lligada als seus arrels. Va escriure Los Comuneros com a reivindicació, una característica intrínseca al moviment: una mena de rebutjar l'obscurantisme envers un dels episodis més importants de l'historia de Castella. Va començar a escriure el romanç en 1967, i va ser publicat el maig de 1971 per Cuadernos para el Diálogo, amb pròleg de Vicente Aleixandre.

El romanç en sí està dividit en pròleg i sis parts centrals, que descriuen la revolta des de l’arribada de Carles I a la Península fins a la derrota en Villalar, i un epíleg: el Canto de Esperanza, que està considerat l’himne oficiós de Castella:

Desde entonces ya Castilla
no se ha vuelto a levantar, ¡ay, ay!
No se ha vuelto a levantar
En manos de rey bastardo
o de regente falaz
Siempre añorando una Junta
o esperando un capitán.


El Nuevo Mester de Juglaría és un dels grups més veterans del folk en castellà. Gràcies a la seva feina de recopilació i reconeixement de la tradició musical castellana, va arribar a les seves mans el romanç de Los Comuneros poc després de la seva publicació. En una recent entrevista a El Norte de Castilla, un dels seus membres, Fernando Ruiz, explica com “ho van aconseguir”:

“L’adaptació en sí no va ser complicada, per les pròpies virtuts que tenia el text”. López Álvarez treballava llavors a La Habana com a diplomàtic, però una senzilla carta va ser suficient per a connectar lletra i música. Los Comuneros va ser un gran èxit dins de la música folk, arribant a vendre més de 100.000 discs i convertí la Guerra de las Comunidades en un cantar de gesta contemporani:

Común es el Sol y el viento,
Común ha de ser la tierra,
Que vuelva común al pueblo
Lo que del pueblo saliera.

Lletres que mantenen la seva vigència, gairebé 50 anys després. I que han ressonat a la Campa de Villalar juntament amb el crit de “Castilla entera se siente comunera” cada 23 d’abril… Fins i tot fa un any, durant el confinament estricte, amb un viral vídeo de You tube on els components del Nuevo Mester es van llançar a tocar el Canto de Esperanza des de casa. Avui ja és difícil dissociar la celebració de Villalar d’aquest grup de música folk. La narrativa de Los Comuneros sona a jotas i ritmes tradicionals castellans.

Elena Minguela


diumenge, 18 d’abril de 2021

L'Ària dels dilluns

La Maria Bayo és un gran soprano a qui trobo que potser no s’ha reconegut degudament la seva qualitat. Amb una veu preciosa però relativament lleugera canta de meravella les àries de la Zarzuela barroca.

Avui us en ofereixo tres de sarsueles de José de Niebra en un enregistrament que és una mica llarg però que segur que els aficionats al cant de qualitat trobareu curt.




divendres, 16 d’abril de 2021

Paisatges empordanesos

Aquests dies de Setmana Santa el paisatge empordanès lluïa amb tota la seva bellesa. Vaig aprofitar per fer algunes proves amb el meu nou mòbil. I vaig constatar, un cop més, que la qualitat d’aquests nous aparells està arraconant les càmeres amb òptiques i sensors tradicionals. Comproveu-ho vosaltres mateixos.

Clickeu a sobre per veure totes les fotos


dijous, 15 d’abril de 2021

Breu Història del Jazz XIV

XIV - Jazz modern (2)


- Hugh Laurie. Pianista i cantant a New Orleans. El jazz clàssic segueix viu. "Tipitina".

- Jimmy Witherspoon.Cantant. Blues autèntic, amb forca i emotivitat, allunyat de les concessions comercials. "Nothing's changed".

- Ella Fitzgerald. Cantant. Escolteu-la cantant opera jazz (Porgy and Bess) acompanyada per Louis Armstrong  "It ain't necessarily so".

- Jimmy Smith. Organista. Algù havia pensat que no es podìa tocar jazz amb un orgue ? "All day long"-

- Dexter Gordon. Un saxo amb una gran personalitat. "Willow weep for me."

- Miles Davies.Trompetista superconegut i en la meva opinió un pelsobrevalorat. Va tocar amb Charlie Parker i va evolucionar cap el cooljazz. La seva obra capital, "Kind of blue" no us la poso perquè sincerament no m’agrada. En el seu lloc he posat "Milestones".



dimecres, 14 d’abril de 2021

Josep


El cinema d'animació per adults és un gènere minoritari però que ha donat algunes pel·lícules que han arribat al gran públic. Penso, per exemple, en Vals con Bashir o Persépolis. En alguns casos, com el de Persépolis, es tracta d'adaptacions cinematogràfiques de còmics o novel·les gràfiques. I aquesta és la raó fonamental d'optar per l'animació. En d'altres casos no hi ha un motiu tan evident. 

En la pel·lícula de la que us parlem avui, Josep, sí que hi ha un motiu poderós: el motor de tota la història són precisament unes il·lustracions que demanaven que la seva història, i la del seu autor, fos explicada de forma plàstica.  Josep és cine fet amb dibuixos, els originals de Josep Bartolí, i els creats per l'il·lustrador Aurel. La història que porten és la de la rebuda que van tenir els refugiats republicans a França. I també la de l'impuls d'un artista que va voler documentar aquesta experiència traumàtica. Els dibuixos estan acompanyats i animats per veus i música, també excepcionals, de Sergi López i Sílvia Pérez Cruz.

La pel·lícula és una meravella. La podeu veure a Filmin i també podeu saber més de la peli i conèixer un dels seus impulsors en aquesta peça del TN de TV3.

 


dimarts, 13 d’abril de 2021

El petó


              Joan Fontcuberta

Avui és el "Dia del petó". I ara que amb això de la pandèmia els petons són poc freqüents us he penjat aquesta fotografia d'un mosaic composat per en Joan Foncuberta. El trobareu a la plaçeta Isidre Nonell, a tocar de la plaça de la catedral. És una obra del 2014 i està constituït per 80 columnes i 50 files de rajoles, que sumen 30,4 metres quadrats, amb unes 4000 fotografies proporcionades per la ciutadania, que es van escollir segons el seu color i la seva densitat per composar el mosaic amb un potent programa informàtic d'edició.

Clickeu a sobre per veure'l en format més gran


El V Centenari dels Comuneros de Castella 2

V  Centenari Comuneros. El temps de la llibertat.


V  Centenari Comuneros. El temps de la llibertat. II

 

El proper 22 d’abril, com permeti la pandèmia, es donarà el tret de sortida a les celebracions del V Centenari de la derrota a la batalla de Villalar de Padilla, Bravo i Maldonado. Aquests són els principals  actes previstos:

. El primer gran esdeveniment serà l’exposició, que es podrà visitar a la seu de les Cortes de Castilla y León fins el 20 de setembre. L’exposició s’estructura en tres àmbits. El Movimiento permetrà conèixer als protagonistes i els orígens del conflicte, el desenvolupament dels alçaments i esdeveniments bèl·lics. El tiempo habitado servirà per a posar context geogràfic i cronològic, endinsant-nos en la Castella del segle XVI de forma vivencial. El tercer àmbit, Comuneros. De la Realidad al Mito, traça l’evolució del moviment comunero des de la seva realitat històrica fins les diverses interpretacions posteriors.

. Del 19 al 22 de maig es celebrà a Valladolid el Congrés Internacional, el qual analitzarà el moviment comunero des de la interdisciplinarietat i s’articularà en quatre grans seccions temàtiques: Història i Historiografia del moviment; Comunitats, propaganda i cultura escrita; Dret i institucions jurídiques, i Idees polítiques i societat.

. El plat fort arribarà a la tardor. Amb una òpera contemporània en tres actes, titulada Los comuneros, que amb música i llibret de Igor Escudero  adapta al segle XXI l'historia de la Guerra de las Comunidades. Una composició pensada per a nous públics, amb l’historia dels Comuneros com a eix vertebrador i música «tonal, clara i popular», per apropar-nos al costat més humà dels protagonistes de la revolta. Comptarà amb l’interpretació de la OSCyL (Orquestra Simfònica de Castella i Lleó )

. A més, amb l’inici de l’any ha començat el rodatge d’una pel·lícula documental, Comuneros, que veurà la llum també a la tardor de 2021. Dirigida pel cineasta val·lisoletà Pablo García Sanz , busca reivindicar la indiscutible importància històrica de la Guerra de las Comunidades de Castilla i de la batalla de Villalar amb els ulls del segle XXI. La banda sonora és part fonamental del documental. Composta pels músics i creadors Carlos Herrero i Héctor Castrillejo (cofundadors del grup palentí de música d’arrel El Naán)  revisa i adapta el romanç Los comuneros de Luis López Álvarez.

Tota la programació es pot trobar detallada a la web:  http://milquinientosveintiuno.es.

 

Elena Minguela

dilluns, 12 d’abril de 2021

Coses que no entenc (o sí) LXI


. Que Jordi  Évole dediqui dos programes a escoltar, donar veu i difondre les idees d’un paranoic com  Miguel Bosé.

. Que avui el Suprem decideixi processar al diputat de UP, Alberto Rodriguez, per una puntada que presumptament va donar a un policia en una manifestació a Canàries el 2014.

. Que la instrucció del cas Pujol pugui durar 8 anys i que encara no es convoqui el judici fins a l’any vinent

. Que vistes les dades científiques les autoritats sanitàries europees hagin sigut capaces d’organitzar un embolic com el dels efectes secundaris de les vacunes.

. Que el PP, que pretenia presentar com a candidats a les eleccions a dos persones que manifestament no complien els requeriments legals exigits, ara tingui la barra de recórrer una vegada més al Constitucional la resolució judicial.  

. Que l’Audiència Nacional hagi anul·lat la destitució ministerial d’un càrrec com el de Pérez de los Cobos, que depèn de la designació del ministre.

. Que en la situació econòmica del Barça encara algú segueixi parlant de fitxatges de l’ordre de 150 milions.

. Que una persona del nivell intel·lectual i polític de Diaz Ayuso, que no tinc paraules per qualificar, s'estimi que pugui ser votada per un milió tres-cents mil madrilenys.

. Que la tripleta electoral de l’independentisme estigui donant l’espectacle de la seva desunió i protagonitzant una llarga i dolorosa baralla fratricida.

. Que els ultres que varen assaltar la seu de Blanquerna el 2013 hagin aconseguit un cop més, amb la col·laboració de diferents instàncies de la judicatura (Audiència de Madrid i Tribunal Constitucional), evitar el seu ingrés a presó.


diumenge, 11 d’abril de 2021

L'Ària dels dilluns

Aquests dies es representa al Liceu l’òpera Otelo de Giuseppe Verdi. En el repartiment figura un dels  tenors heroics més reconeguts dels darrers anys: l’alemany Gregory Kunde

Aquí teniu un passatge de la seva potent interpretació.



divendres, 9 d’abril de 2021

El port de Barcelona dels anys cinquanta al Museu Marítim

Si tot passejant passeu a prop del Museu Marítim teniu l’oportunitat de veure una mostra fotogràfica prou interessant. Es tracta d’una altra col·lecció de fotografies trobades per atzar per un col·leccionista, Toni Amengual, en un contenidor de brossa a Palma de Mallorca. Eren les fotografies que als anys quaranta i cinquanta del segle passat va fer una aficionat als voltants del port de la Ciutat de Barcelona

Joaquin Tusquets era un industrial que en les seves estones de lleure practicava amb gran encert la fotografia amateur. Soci de l’Associació Fotogràfica de Catalunya, com el meu pare, va dedicar moltes de les seves estones de lleure a passejar pels molls del port i en va fer un reportatge d’una innegable qualitat. Vaixells de vela, pescadors, treballadors portuaris, objectes i atuells de pesca, passejants van ser retratats amb una gran encert i constitueixen una visió poc coneguda i de gran qualitat del port d’aquells anys.

El Museu Marítim va comprar fa un parell d’anys la col·lecció de negatius i ara en fa una magnífica presentació on també s’hi poden veure altres fotografies de l’autor fetes a Canàries o d’Andalusia, així com de paisatges de la Catalunya interior.


dijous, 8 d’abril de 2021

Breu Història del Jazz XIII

 XIII - Jazz modern (1)

Per no allargar aquesta sèrie de comentaris més enllà del que editor
del blog m'ha demanat, faig una breu referència a alguns del
principals músics de jazz posteriors als anys 50, i insisteixo en lo
“d'alguns" perquè òbviament n`hi ha molts més que per raons d'espai no
puc ni mencionar.

- Modern Jazz Quartet..-"Yesterdays" Jazz intelectualizat i de gran
qualitat amb un vibrafonista excepcional, Milt Jackson, que també
podeu escoltar a "Opus de Funk".

- John Coltrane.- Un altre saxo innovador, amb una personalitat fora de

sèrie."Blue Train".

- Art Blakey and the Jazz Messengers.- Un conjunt icònic dels anys 60.
amb un gran drummer. "Moanin".

- Sonny Rollins.- Un altre saxo formidable, que ha tocat varies vegades
a Barcelona,  "St Thomas".

- Max Roach Quintet, amb Sonny Rollins al saxo i Clifford Brown a la
trompeta.-. Escolteu com un vals es pot interpretar a l`estil be bop "Valse Hot".
Una passada!

Dave Brubeck- Paul Desmond.- Els blancs també saben tocar bon jazz.
"Take five "
 
-Stan Getz.- Per obra i gràcia d`aquest senyor i del gran compositor
Antonio Carlos Jobim, el jazz i la samba es fusionen i neix la bossa
nova. Escolteu amb delectació "The girl from Ipanema" amb Astrud
Gilberto
i "Desafinado" amb Joao Gilberto, èxits mundials a mitjans
del seixanta.

Oscar Peterson Trio.-Un dels millors pianistas de jazz de tots el
temps acompanyat de Ray Brown un gran baix. "You look good to me "

 

dimecres, 7 d’abril de 2021

"La guerra infinita", d'Antoni Campañà

El MNAC presenta una magnífica exposició antològica del fotògraf Antoni Campañà que malgrat ser un gran fotògraf ha guanyat notorietat recentment degut a la publicació d'un llibre amb les seves fotografies de la guerra civil que havia tingut amagades gairebé vuitanta anys.

Aquí teniu  la crònica que vaig escriure pel NÚVOL.


dimarts, 6 d’abril de 2021

El V Centenari dels Comuneros de Castella 1

La meva neboda Elena, una vallisoletana plenament integrada a casa nostra com es pot veure pel seu magnífic nivell de català, ens proposa una mirada àmplia al voltant de l’anomenada Guerra dels Comuneros que té un paper de força rellevància històrica per a la Comunitat de Castella Lleó. Aquest és el primer dels tres posts que ens ofereix.

V Centenari Comuneros. “Desde entonces ya Castilla no se ha vuelto a levantar”… ¿o si?"

2021 marca una dada rellevant per Castilla y León, ja que es compleix el V Centenari de la “Batalla de Villalar”, amb la que es va posar fi a la Guerra de las Comunidades. Un alçament popular contra el poder establert, i contra la imposició d’un govern no desitjat per part del poble i la petita noblesa del Regne de Castella.

Començarem per un repàs del context històric, la seva reivindicació i com ha arribat la festa a l’actualitat.

Principis del segle XVI. La mort d’Isabel la Catòlica havia deixat al Regne de Castella sumit en la inestabilitat, fins que va accedir al tro Carles de Habsburg, fill de Joana i Felip I (el Bell) i net dels Reis Catòlics.

Males collites, pesta, i una pressió tributària asfixiant eren els principals motius de descontentament quan el jove monarca va desembarcar a la Península en 1519... Acompanyat per un seguici estranger, sense parlar la llengua i amb la intenció clara, amb la convocatòria de Corts a Galícia, de sagnar les arques per aconseguir ser escollit Emperador del Sacre Imperi Romà Germànic.

Les ciutats, descontentes, s’aixequen contra el govern en veure la situació, començant Toledo i Segovia fins arribar a tots els cantons de la Meseta. Els flamencs aconsegueixen el suport de l’alta noblesa i els grans terratinents, i al febrer de 1521 Carles (ja I d’Espanya i V d’Alemanya) dicta l’Edicte de Worms amb el qual condemna als rebels.

El 23 d’abril, les tropes comuneres, liderades per Juan de Padilla, Juan Bravo i Francisco Maldonado són interceptades al Puente del Fierro, a la localitat de Villalar. Els Comuneros van ser derrotats sense pal·liatius, i els seus líders, decapitats al dia següent.

Malgrat els intents de María Pacheco, dona de Padilla, de mantenir viva la rebel·lió des de Toledo, amb la tornada del rei l’estiu de 1522 es va donar per finalitzada la revolta.

Les conseqüències, per a Castella, les van pagar els de sempre. Els que van lluitar pel poble, els més humils, que es van veure ofegats pels impostos per compensar una noblesa que havia patit danys. La indústria tèxtil castellana, que va perdre una oportunitat d’or per renovar-se i modernitzar-se. I tampoc és que la noblesa es veiés molt reforçada: Carles I va portar també una nova forma de monarquia autoritària, amb tots els seus súbdits subordinats a la Corona.

 

I després, què?

Des de la derrota, no es va recordar als Comuneros fins 300 anys després, quan el liberalisme els va restituir com a «precursors de la llibertat». El mateix Juan Martín Díez el Empecinado, heroi de la Guerra del Francès, els homenatja al III Centenari de la Batalla de Villalar.

Però no és fins la Transició quan el llegat de Padilla, Bravo i Maldonado es va veure àmpliament reconegut, després dels intents del franquisme per acabar amb qualsevol incipient reivindicació de nacionalisme castellà. Des de 1976 es van celebrar concentracions no autoritzades a Villalar, que van adquirir caràcter oficial quan el 1983 la festa va ser escollida com a dia de la comunitat autònoma de Castilla y León.

Desprès d’un vergonyós intent per part del llavors president de la Junta José Mª Aznar de convertir el 1987 la celebració en itinerant, des de 2002 Villalar és una diada amb la participació de tot l’espectre polític castellà, on el record de la derrota és a la vegada simbolisme, protesta i festa. Un esdeveniment plenament consolidat, i que aquest any compleix el seu V Centenari amb una dificultat afegida: la de la pandèmia que ens afecta.

Elena Minguela


diumenge, 4 d’abril de 2021

L'Òpera dels dilluns

Avui és diumenge de Pàscua i per això he pensat que podríem escoltar un fragment inicial de la composició d’Antonio Vivaldi Gloria in excelsis Deo.


 

divendres, 2 d’abril de 2021

Gran blau


Aquesta és una altra família que ha seguit el negoci de generació en generació. Els avantpassats de la família Torné Vidal eren pescadors del Serrallo, que aviat van esdevenir emprenedors: el besavi va fundar la primera fàbrica de gel de Tarragona, l’avi es va instal·lar com a majorista al Mercat Central del peix a Mercabarna. Els néts van obrir el Gran blau el 2008 per abastir al sector de la restauració. Un dels seus clients és l’hotel Majèstic i un total de 19 xefs amb estrelles Michelin.

Recentment han estat guardonats pel premi Innova de Mercabarna, gràcies a una aplicació destinada a la restauració i la seva nova web per a consumidors finals. Podreu triar com voleu preparat el peix o el marisc i el tipus d’envàs. Com a complement hi trobareu consells per cuinar-lo, alguna recepta i fins i tot els beneficis de cada espècie per la salut. També ofereixen alguns packs: el pack mariscada, el pack paella, el pack oriental o el pack saludable. Si no trobeu el què busqueu on line, podeu telefonar-los o enviar un correu electrònic i personalitzar la comanda. Així podreu menjar a casa amb producte d’un restaurant amb estrella.

   

https://granblau.es

https://granblau.es/blog

dijous, 1 d’abril de 2021

Breu Història del Jazz XII

 XII - El “be bop”. Charlie Parker.

Sí Louis Armstrong és la figura capital del jazz clàssic, el saxo alt
Charlie Parker, anomenat "Bird ", ho és del jazz modern. Juntament amb
el trompetista Dizzy Gillespie, el pianista Thelonious Monk i altres
va ser el impulsor de una nova forma de tocar, anomenada "be bop".


Aquest terme es una onomatopeia utilitzada per designar un nou estil
de jazz aparegut a finals dels 40, caracteritzat entre altres coses
perquè el fraseig utilitza explosions de notes en cascada i en certa
manera vulnera les cadències de la base melòdica. En els seves
primeres interpretacions, Parker es mostra influït per Lester Young,
però aviat desenvolupa un estil propi d`una imaginació i una forca
increïbles, basat en una tècnica impressionant. Parker va morir molt
jove, als 35 anys, consumit com Young per les dogues. La seva
influència sobre el jazz posterior ha estat immensa i ha donat lloc a
variants com el "cool jazz" i d’altres...

Escolteu, sobretot,  si us plau,
"Now's the Time" i "Confirmation",
dos temes que toca amb el seu propi conjunt i també
"Bird and Diz",
amb el trompetista Dizzy Gillespie. I per donar-vos ben bé compte  de
fins on pot arribar la seva capacitat d'improvisació,  escolteu en què
es converteix en les seves mans un tema tan banal i insignificant com
"Tico-Tico"


Clint Eastwood, un gran aficionat al jazz, li va dedicar una pel·lícula
"Bird " que us recomano.