dijous, 5 de maig de 2016

Pere Quart: La vaca suissa

En Pere Quart va ser un poeta que m’agrada molt perquè escrivia amb gran força poètica i alhora amb una claredat meridiana. Avui escoltarem un poeta “La vaca suïssa”en el que juga amb el paral·lelisme amb “La vaca cega” de Joan Maragall.





dimecres, 4 de maig de 2016

La mundana de Sants

Els meus comentaris sobre restaurants, sempre han estat positius, atès que es tracta de recomanacions que m’agrada fer-vos. En aquesta ocasió he tingut algun dubte, ara us explico el perquè. Sembla ser que la Mundana va néixer com una vermuteria, un vermut, una tapeta de llauna, taules petites, espai reduït, barra... Però ara s’ha convertit en una taberna gastronòmica de racions per compartir. Tant un aspecte com l’altre són importants, perquè formen part de la incomoditat o del cert maltracte al que els clients ens veiem sotmesos,  bé perquè no hi caben els plats que van portant i sembla que t’apressin per acabar,  bé perquè si intentes compartir uns primers i fer la resta com a segons, un per cadascú, et serveixen igualment un plat cada deu minuts, per la qual cosa quan porten el primer plat, la resta de comensals s’ho miren, fins que la darrera persona menja quan els altres ja fa estona que han acabat.

Dit això, em trec al barret davant cadascun dels platillos que serveixen, tots espectaculars, dignes d’un restaurant dels de cuina d’autor, no d’una vermuteria reciclada. Com que jo vaig ser la persona a qui van portar primer el seu plat, després vaig anar tastant tota la resta, per entretenir-me, i certament, tots tenien un altíssim nivell: el tàrtar de tonyina, melós, amb una salseta oriental que en realçava el gust, l’escalopa de foie, al punt just de cocció, acompanyat d’una crema de blat de moro que hi maridava perfectament, la papada cuita a baixa temperatura amb salsa teriyaki es desfeia a la boca... fins i tot les croquetes de rostit amb un arrebossat cruixent i les patates braves servides en forma de lingot rematat amb puntets de maionesa d’estragó i all i oli fumat amb tinta de calamar, mereixen menció especial. Finalment, les postres estan igualment molt aconseguides, vaig provar el babá del Raiguer, que era com prendre’t alhora la copeta de final del dinar. Els artífexs d’aquest bé de Déu són n’Alain Guiard que dóna el toc afrancesat a alguns plats (ha treballat de segon amb xefs de volada a l’Àbac i al Mandarin i es nota) i en Marc Martín. Ambdós van obrir al mateix barri una hamburgueseria que, pel que sembla, se’ls hi va fer petita vistes les extraordinàries dots culinàries que demostren aquí.

Per acabar destacaré la vaixella –d’aires japonesos- com a punt positiu a afegir, i els vins com a punt negatiu perquè tenen una oferta amb una baixa relació qualitat-preu: el montsant que varem provar era acceptable, però el verdejo no valia els 19 euros que en feien pagar, ni la temperatura era l’adequada. En definitiva, us convido a anar-hi mentalitzats dels inconvenients per poder gaudir al màxim de la seva alta cuina.

La Mundana de Sants
Carrer del Vallespir, 93, 08014 Barcelona
Telèfon:934 08 80 23
https://www.facebook.com/lamundanabcn/

dimarts, 3 de maig de 2016

El caso Fritz Bauer

Alemanya és avui una potència mundial que viu un dels moments de més auge en la seva història. Per aquest motiu resulta força interessant l'exercici que es fa en la pel·lícula El caso Fritz Bauer de mirar enrere cap un dels seus moments més difícils.
No em refereixo directament als terribles moments de les matances nazis o de la segona guerra mundial, sinó a uns pocs anys després de finalitzada la guerra, quan una Alemanya encapçalada per Konrad Adenauer es troba en plena recuperació econòmica. Recuperació econòmica, sí, però amb els ulls closos cap el passat recent com si res hagués passat, sense metabolitzar ni treure cap lliçó dels terribles esdeveniments que es van deixar enrere.
Com si els judicis de Nuremberg haguessin tancat del tot la història, la societat alemanya tornava a intentar fer vida normal, amb molts dels antics responsables de la barbàrie nazi ocupant llocs importants en la nova societat.

Fritz Bauer, fiscal general del nou estat, no creu que aquesta situació sigui adequada, i posa tota la seva determinació en que es processin importants criminals nazis, però Bauer sembla trobar-se quasi sol en aquest objectiu, davant una societat alemanya que sembla haver establert un pacte de silenci respecte a aquest tema.
La pel·lícula inclou una trama secundària lligada a l'homosexualitat del personatge central i un dels seus ajudants, i als problemes que això comporta en una societat poc tolerant, però crec que, encara que potser contribueix a fer més intrigant la història, distreu una mica del tema central, que ja en sí mateix dóna molt de sí.

Ens trobem davant un thriller polític d'alta intensitat, més precís i humà que explosiu; amb una ambientació acurada i bones interpretacions, que sosté l'interès fins al final. El guió es basa en la seva part nuclear en fets totalment verídics: Gràcies a la determinació del fiscal Bauer va ser possible la realització del judici d'Auschwitz, i la societat alemanya, especialment les generacions més joves, van poder començar a mirar enrere i intentar entendre el que no té cap explicació.

Pel·lícula sòbria i ben feta, que mostra la necessitat d'encarar la història propera i la lluita de la fortalesa i la determinació contra la inèrcia i la inacció. Potser en l'Alemanya d'Adenauer alguns grans mals s'havien superat i deixat enrere,  però aquesta eterna lluita seguia vigent. Per aquesta raó, val la pena veure la pel·lícula i reflexionar sobre els dilemes que ens planteja, que segueixen essent totalment rellevants a casa nostra.


diumenge, 1 de maig de 2016

L'òpera dels dilluns


Aquesta setmana varem anar a veure Lucia di Lammermoor a una sessió de l’Òpera al cinema. La veritat és que els intèrprets ho varen fer tots molt bé però la versió escènica que aquesta vegada va oferir la Royal Òpera House de Londres no ens va agradar gens ni mica. El director artístic es va inventar un embaràs de la Lucia i per si fos poc un avortament que la feia passejar ensangonada mentre cantava l’escena de la bogeria. Per rematar-ho es suïcida tallant-se les venes en una banyera. Ja us podeu imaginar el festival de sang i fetge. Vaja, que en algun moment ens va sembla que el director era un deixeble d’en Tarantino.

Per compensar-ho teníem l’excelsa veu de la Diana Damrau que avui us oferim en la seva interpretació de la famosa ària de la bogeria després d’assassinar el marit; una peça que ja ha sonat al Blog però que no em resisteixo a tornar a oferir. Ja ho veieu, tot plegat paroxisme romàntic.



dissabte, 30 d’abril de 2016

"Oona i Salinger"

Acabo de llegir OONA I SALINGER una singular novel·la escrita per Frederic Beigbeder en la que tracta de reconstruir de forma ficcionada, però basant-se en fets real,  la relació entre Oona O’ Neill, filla de l’escriptor teatral americà i Premi Nobel de literatura, i J.D.Salinger, un altre reconegut escriptor americà. La parella es va conèixer al New York dels anys quaranta quan ell tenia 24 anys i ella només  15. La seva singular relació es va trencar quan Salinger es va enrolar a l’exèrcit americà i va marxar a Europa per participar molt activament en la II guerra mundial i no es va reprendre mai més. Als 18 anys Oona es va casar amb Charlie Chaplin amb qui va tenir vuit fills. Per Salinger, la seva relació amb Oona va deixar una empremta imborrable.

Per les pàgines de la novel·la travessen els glomurosos ambients del Nova York dels quaranta, amb personatges com Truman Capote, Orson Weles i E. O’Neill.  També la traumàtica realitat de II gran guerra i alguns passatges de la vida del genial Chaplin. Tot escrit en una prosa original i amb una fina ironia. Un llibre per passar molt bones estones.



divendres, 29 d’abril de 2016

D'Innova a Ciudadanos

No és que el Cas Innova esclatés aquell dia, però el 29 d’abril de 2015 es va efectuar una operació policial relacionada de força envergadura, amb la detenció d’una tinent d’alcalde de Reus (l’epicentre del conglomerat empresarial investigat) i 8 persones més relacionades amb la mateixa causa.

Aquest és un macro cas encara obert que consta de 14 peces separades i més de 110 imputats, i que recentment ha dut el jutge instructor a demanar auxili a instàncies superiors en veure’s al límit del “col·lapse”. Un cas que mereixeria, sens dubte, el comentari de l’expert jurista d’aquest bloc... 

La premsa catalana se’n feia eco a les respectives portades i amb nivells d’entusiasme diferents. Cadascú és lliure d’interpretar per què l’Ara destacava el cas de les reclamacions de l’euro per recepta tombat pel TC, per què ‘El Periódico’ titulava sobre Innova en clau preelectoral, o per què ‘El Punt Avui’ no obviava per una vegada una notícia que afecta el partit de govern i alguns dels seus responsables polítics.

I mentre les capçaleres d’aquí reflectien, poc o molt, l’abast de l’’Operació Cirurgia’ –un cop més, bravo per l’enginy semàntic policial-, la premsa estatal feia les seves càbales sobre la batalla interna al PSOE.

La baralla de galls –clandestina- entre el secretari general i la presidenta andalusa, amb la corresponent i inestimable intervenció de Felipe González, feien les delícies de rotatius com l’’ABC’ i ‘La Razón’. No així a ‘El Mundo’, que relegava el tema al faldó inferior en benefici d’una entrevista exclusiva al president egipci, Al Sisi.


I no m’oblido d’’El País’. L’ex referent periodístic espanyol no va fer sang amb la crisi del PSOE, doncs hi ha vies més sibil·lines de fer mal. Per exemple, sumar-se a la campanya per Ciudadanos, estampant a quatre columnes una declaració d’intencions electoralista del partit de Rivera: “Ciudadanos descarta pactos de gobierno antes de las generales”. Doncs enhorabona, que deia aquell. 


 

dijous, 28 d’abril de 2016

La biblioteca Rossend Arús

Al Passeig de Sant Joan 26 hi ha la Biblioteca pública Rossend Arús, que poca gent coneix i que mereix una visita, tant per l’edifici que ocupa com pel fons que conté.
Rossend Arús, fill d’una família benestant de l’Hospitalet, va ser un membre destacat de societat catalana del seu temps. Demòcrata d’ideologia republicana, lliurepensador i maçó va ser un filàntrop preocupat pel progrés de la seva comunitat.

En morir el 1891 i va encomanar als seus hereus de confiança, Valentí Almirall i Antoni Farné, la creació d’una biblioteca dedicada especialment a la documentació sobre el moviment obrer i la maçoneria. La biblioteca es va obrir el 1895 i va funcionar fins a la Guerra Civil. Malgrat els perills que corria es va conservar tancada va romandre tancada fins a la seva reobertura el 1967. L’edifici i les instal·lacions obra de l’arquitecte Bonaventura Bassegoda es conserven en un estat magnífic. El centre acull visites programades i té un considerable interès. El vaig visitar fa uns dies i aquí teniu les imatges que segur que us faran venir ganes d’acostar-vos-hi. Trobareu informació a la seva pàgina web

Cliqueu la foto per obrir el reportatge



dimecres, 27 d’abril de 2016

La segona novel·la

Diuen alguns crítics que sovint els escriptors no saben sobreviure a l'èxit d'una bona primera obra. El que és segur és que la por al paper en blanc es multiplica quan les expectatives són altes. No sé si va sentir això l'estremeny Jesús Carrasco després de que "Intemperie" una molt bona narració, que a mi em va semblar com si Miguel   Delibes hagués escrit un western, fos tan ben rebuda i tan traduïda al 2013. Ara, amb "LA TIERRA QUE PISAMOS" (Seix Barral), Carrasco torna a sorprendre positivament amb una novel·la que té com a marc geogràfic una Espanya atemporal invadida per un imperi centreeuropeu. En un clima d'absència de llibertats, la dona d'un general victoriòs  i malalt desenvolupa una curiosa i arriscada relació protectora amb un fugitiu de molt feble salut física i mental. Aquesta història i el seu tractament recorden molt "L'edat de ferro" un dels millors llibres del Nobel sudafricà John M. Coetzee.

Ja fa més de mig segle que Mario Vargas Llosa va escriure la seva primera novel·la i ignoro quant pateix abans de treure’n  una altra. El que és segur és que, a punt de convertir-se en octogenari i tot i no mantenir la prodigiosa ambició literària que ha produït alguns dels millors llibres en castellà de la història, encara té capacitat d'aportar coses noves i moltes satisfaccions als seus lectors. Aquest és el cas de "CINCO ESQUINAS" (Alfaguara), que en to de comèdia serveix a l'autor peruà per tres coses: ajustar comptes amb Fujimori i el seu gos caçador Vladimiro Montesinos; reflexionar sobre el paper dels mitjans i entre ells la premsa groga; i permetre's un divertit joc eròtic que pivota sobre una relació lèsbica. En tots tres propòsits Vargas Llosa torna a encertar.
 
I ara una novel·la negra. Fa anys que Jordi de Manuel va crear el personatge literari de l'inspector de la policia nacional Marc Sergiot, home amarg, ètic i dotat d'una gran intuició. Ara el fa visitar Galícia, on les seves vacances a una aldea, convidat per un col·lega, es veuen trasbalsades per una història de crims passats i presents propis  del món rural i amb elements autòctons. L'herència de la terra, els abusos sexuals, el xantatge i la revenja apareixen enmig d'un estiu marcat pels incendis com a causes i mòbils d'uns crims sòrdids. Sota el títol de "FOC VERD", el llibre forma part de la col·lecció crims.cat (Alrevès Editorial).  



dimarts, 26 d’abril de 2016

El vell nou món

Aquest és un d’aquells vídeos que val la pena veure. Es tracta d’una recreació en moviment del New York dels anys 20 feta a partir de fotografies de l’època . Un viatge al passat gràcies a la més moderna tecnologia  




diumenge, 24 d’abril de 2016

L'Òpera del dilluns

Aquests dies es representa al Liceu “Simon Boccanegra” una òpera que encara que no sigui de les més prestigioses de Verdi porta el seu segell.  La canta Plàcido Domingo que amb més de setanta anys conserva encara una veu, de to més baritonal, però molt digna.

Avui escoltarem la seva interpretació de l’ària “Plebe! Patrizi” enregistrada  l’any 2008 al Metropolitan Opera House de Nova York.



Amb els nòmades al desert del Marroc

El passat mes de Desembre varem fer un curt viatge al desert que ens va permetre conviure amb algunes famílies de nòmades berbers a la zona fronterera entre el Marroc i Argèlia. Va ser una experiència interessantíssima. Aquí teniu un petit reportatge de la nostra convivència a les seves “jaimas”.

Clickeu a sobre per veure la col·lecció


dissabte, 23 d’abril de 2016

Les roses i la Casa Batlló

Enguany la casa Batlló, una de les icones de la ciutat, s'ha guarnit com mai per Sant Jordi. Aquí en teniu el testimoni. L'acompanyem d'un breu poema de Josep Maria de Sagarra.


Sant Jordi té una rosa mig desclosa,
pintada de vermell i de neguit;
Catalunya és el nom d'aquesta rosa,
i Sant Jordi la porta sobre el pit.

La rosa li ha contat gràcies i penes
i ell se l'estima fins qui sap a on,
i amb ella té més sang a dins les venes
per plantar cara a tots els dracs del món.



Josep Maria de Sagarra (1894-1961)


divendres, 22 d’abril de 2016

La diada de Sant Jordi

Si el dia de Sant Jordi passegeu per la ciutat i passeu per la confluència de la Rambla de Catalunya amb la plaça de Catalunya trobareu la parada de l’ANC. Allí hi veureu un enorme mural de més de 8 metres de llargada per dos d’alçada amb unes vuitanta fotografies que volen oferir un retrat del país, els seus paisatges i la seva gent. N’hi ha una trentena de meves.

Clickeu a sobre per veure-la en gran

dijous, 21 d’abril de 2016

Joana Biarnés: Una (i única) entre tots

Es va colar a la suite dels Beatles, va enganyar Roman Polanski, va ser fotògrafa de Raphael, va escollir el vestit de Massiel per Eurovisió, Clint Eastwood la va besar als llavis. Fou amiga de Xavier Cugat, Joan Manuel Serrat, la Duquesa d’Alba, Fernando Rey, el Cordobés, Lola Flores, Salvador Dalí… Com és possible que d’un personatge com aquest no en sapiguéssim res?
Afortunadament, un documental que s’acaba d’estrenar fa justícia al geni i figura de Joana Biarnés, la primera fotògrafa dona que va treballar en els mitjans de comunicación d’aquest país. Una pionera del fotoperiodisme que va haver d’enfrontar-se al masclisme imperant, i que va fer servir tots els seus recursos i enginy per fer-se un lloc en la professió.
Biarnés en primera persona i amb una modèstia encisadora ens explica tot això i moltes altres coses més de la seva sorprenent i valenta trajectòria professional. Al seu costat, en el documental, trobareu el testimoni de periodistes, cantants, fotògrafs i amics diversos que completen el retrat extraordinari d’una dona única.
Ja em perdonareu l'atreviment, però veig aquest “Joana Biarnés, una entre tots”, com gairebé, gairebé com el nostre Searching for Sugar Man particular. Per l'emoció de la descoberta i per la reivindicació del personatge, absolutament fantàstic. Per tot això, queda més que recomanat.



El documental es pot trobar a FILMIN i també es projecta a diferents espais. Podeu trobar informació a: http://www.eldocumentaldelmes.com/


dimecres, 20 d’abril de 2016

Somnis d’òpal.

L’ací més constant i proper de tots els acís de la nostra vida, segurament és la casa. De casa estant, havent dinat, alguns dies de la setmana, es pot veure una de les pel·lícules que ens ofereix Barcelona TV amb un encert que no per freqüent és menys sorprenent.  La mateixa pel·lícula s’emet el vespre. No estic segur si és el vespre del mateix dia o bé la vigília. En tot cas, les repeticions estan pensades de manera que es puguin cosir els fragments si la son nocturna ens ha fet perdre el final o la migdiada no ens ha deixat veure prou bé com començava la pel·lícula.
La darrera delícia de la que he pogut gaudir és Opal Dreams, una pel·lícula australiana del 2006. L’he vist de tarda i d’una tirada. La seva intensitat poètica, amb un punt de suspens de terror, m’han mantingut clavat, ben despert, a la chaisselongue davant de la pantalla.

Seguint la llei que el mínim és el màxim, se’ns presenta una família de pare i mare i fill i filla que han anat a viure en una zona desèrtica del sud d’Austràlia, l’allà més enllà de tots, impulsats pel somni de trobar-hi òpals. El pare ha aconseguit la concessió d’un petit terreny per cercar-los. No està sol, sinó envoltat per veïns àvids i gelosos d’allò que és seu, tot i que potser només sigui una quimera. Trepitjar-los la terra, és molt perillós. De seguida et poden acusar de lladre i tothom s’ho creu.
Tampoc la família en el seu si és sola. La filla té dos amics imaginaris, un noi i una noia. Juga amb ells, se’ls endu a l’escola, els posa el plat a taula i fins i tot la gent del poble els regala piruletes. Per a ella, aquelles creacions del seu cervell són tan reals com la realitat mateixa. En el desert australià, en mig de cercadors d’òpals, la dimensió imaginària de la nena es correspon, en analogies inquietants i màgiques, amb la de la realitat social que l’envolta. Però com les vertaderes analogies són inverses, així la nostra imatge en el mirall, a la puresa de la imaginació de la nena li correspondran la calumnia i l’odi excloent i destructiu contra la seva família dels buscadors d’òpals.
El drama es desferma la nit del dia que els seus dos amics imaginaris “es perden”, i amb ells es va perden la salut de la filla i la pau de la família. La línia que separa la realitat de la quimera és molt fina, i nosaltres, ve a dir el film, estem damunt d’aquesta línia. El desenllaç es tan imaginatiu i emotiu com precís. En acabar, amb els ulls encara humits, hom pensa que cap altra final hagués estat possible. Aquesta matemàtica artística remata la petita meravella.

La recomanació a veure Sommnis d’òpal, on i quan pugueu trobar-la, voldria estendre-la a l’espai de tarda (o nit) que la televisió de la ciutat ofereix als cinèfils, especialment a aquells que podem permetre’ns d’aixecar-nos del sofà a la cinc de la tarda si la cosa val la pena, que no és sempre. Malgrat l’oportunitat nocturna de veure-les o reveure-les, solen ser pel·lícules que, personalment, trobo més adients per la sessió de tarda. Ara, perquè que els dies s’allarguen fins envair la nit, i l’hivern, perquè el fred convida a no sortir de casa.



dimarts, 19 d’abril de 2016

Barcelona i les bicicletes

En Jordi Puntí és periodista i autor d’una de les novel·les que m’ha divertit i entretingut més els darrers anys,  “Maletes perdudes”, que recomano entusiàsticament. Però avui arriba al Blog per una article sobre bicicletes i altres mitjans de transport amb rodes i sense motor que darrerament s’estan convertint en un malson pels vianants que caminem per la ciutat i provocant fins i tot accidents tant greus com el que es va endur Muriel Casals. Com que comparteixo  moltes de les coses que diu l’incloc a la Secció de l’Article del dia.



diumenge, 17 d’abril de 2016

L'Òpera dels dilluns

George Gershwin

Aquest cap de setmana s’han pogut escoltar a l’auditori tres concerts dedicats a la música americana del segle XX.  Vàrem assistir al del dissabte i l’orquestra, el director i el pianista, Alexei Volodin, varen sonar de meravella. Per celebrar aquests concerts avui us oferirem una peça l’antològica, la cançó ”Summertime” de “Porgy and Bess”, l’òpera de George Gershwin,  interpretada per la mítica Ella Fitzgeralt. És una filmació antiga, del 1968, però la seva versió resulta impressionant.



dissabte, 16 d’abril de 2016

Coses que no entenc (o si) X


Que el Ministre de l’Interior guardoni al Director de La Razón Francisco Marhuenda i l’anomeni “Comisario Honorario de la Policia"... "por sus merecimientos contraídos en virtud de la labor realizada en favor del cuerpo de la Policia Nacional”

Que RTVE no hagi  informat que Aznar i la seva dona, la inefable Ana Botella, han sigut objecte d’una sanció de 270.000 € per defraudació fiscal en utilitzar una societat pantalla per facturar les seves activitats professionals i rebaixar així el tipus impositiu que si li havia d’aplicar.


Que TV3 i fins i tot You Tube hagin eliminat el vídeo d’Empar Moliner en el que cremava pàgines de la Constitució en nom de la qual s’ha il·legalitzat el Decret de la Generalitat per evitar la pobresa energètica.



divendres, 15 d’abril de 2016

Els 'crítics' del PP

L’hemeroteca ens recorda que, tot just fa un any, la política espanyola vivia un episodi poc freqüent. Parlem de les discrepàncies públiques i notòries –“escletxa”, segons alguns mitjans- al sí del PP, per la reforma de la llei de l’Avortament.  

De manera gairebé insòlita, fins a 5 diputats populars van votar en contra de la reforma del text al Congrés. Eren els afins a Gallardón, autor d’un primer projecte de llei tan retrògrad i impresentable que Rajoy va haver de retirar-lo per falta de suports, el què va motivar la dimissió del ministre.  

Diu el tòpic (i ensenya la Història) que l’esquerra s’ha caracteritzat per la seva capacitat de dividir-se i perdre’s en escissions ideològiques, mentre la dreta actua ‘com un sol home’ pels seus objectius polítics. El cas de la llei de reforma de l’avortament pot ser entès com l’excepció que confirma aquesta norma no escrita.

És clar que quan electoralment escombres des l’apolític fins al falangista més animal, i des del liberal moderat fins a l’ultra catòlic, el sorprenent és que fissures com les provocades per l’avortament no apareguin més sovint. Vist així, potser allò que caracteritza el PP no sigui la seva pretesa unanimitat, sinó saber rentar la roba bruta a casa... 


dijous, 14 d’abril de 2016

Julieta: Almodovar fugint d'Almodovar

Resulta força complicat posicionar-se davant la nova pel·lícula de Pedro Almodóvar, la desconcertant Julieta. El film, protagonitzat per Emma Suárez i Adriana Ugarte, és un melodrama maternofilial que reuneix alguna de les dèries presents en la filmografia del director manxec: la dona que pateix, la passió amorosa, el suspens... Però hi ha alguna cosa en aquesta pel·lícula inclassificable que ens parla d’un Almodóvar en procés de transformació.

En els darrers, la filmografia d’Almodóvar ha entrat en una fase de maduresa que té en Volver i La piel que habito els grans títols de referència. Des de llavors, el director manxec està explorant els límits del seu propi estil. Això és el que fa amb aquesta Julieta plena d’autoreferències que es mostren a través de cites i elements que remeten a la seva obra d’una forma el·líptica:  Una càmera tafanera es fixa subtilment les portades dels llibres de Marguerite Duras o en la foto de Chavela vargas, en els papers pintats de les parets o les arracades “ochenteras”; un diàleg fugisser menciona a Patricia Highsmith, algunes imatges ens teletransporten al cinema de Hitchcock (els primers plans femenins, la majordoma de Rossy de Palma, les onades contra les roques...); la música d’Alberto Iglesias ens descriu una atmosfera de thriller melodramàtic...
 https://ssl.gstatic.com/ui/v1/icons/mail/images/cleardot.gif
Almodóvar juga a ser almodovarià sense acabar-ho de ser, com si fugís de sí mateix. Es percep l’empremta d’un director vol seguir complaent al seu públic i al mateix temps intenta fugir de tot allò que ell mateix representa. La presència mateixa d’Emma Suárez, una actriu que encaixa tan poc en l’univers de les “chicas Almodóvar”, ja es per si mateixa una declaració d’intencions.

Per tot plegat, Julieta és al mateix temps el zenit de l’amanerament almodovarià i la seva pròpia depuració. Aquesta contradicció és la que fa de Julieta una pel·lícula irregular, amb grans llacunes de guió i pèrdues de ritme que es tradueixen en pèrdues d’interès de la història (especialment tot el capítol de la vida de Julieta amb el pescador gallec).


Hi ha també en aquest film una mena d’aposta per l’estètica de la inversemblança. El director porta contínuament la pel·lícula al límit del naufragi, i es (ens) posa a prova contínuament amb el·lipsis, flashbacks i girs argumentals que són la clau que acaba mantenint Julieta en la línia de flotació. En definitiva, aquest és un exercici atrevit i ple de riscos no sempre reeixit, però prou suggeridor al capdavall. I amb totes aquestes contradiccions, Julieta és una obra singular dins la trajectòria almodovariana.



dimecres, 13 d’abril de 2016

Barrets i peixos


El passat diumenge es va celebrar a la Rambla de Catalunya la setena edició de la “Passejada amb barret “, una iniciativa  que amb els anys va adquirint solera. Unes 500 persones es van guarnir els caparrons per lluir el seus barrets.

Molt abans d’aquests esdeveniments la Lluïsa ja imaginava barrets de dona ben singulars- fets amb peixos -  i els dibuixava en una col·lecció de plats. Aquí teniu la prova de la seva intuició




dimarts, 12 d’abril de 2016

Europa i els refugiats

Una fidel lectora del Blog, Montse C, em recomana un article d'opinió publicat  ahir a el Pais. Es tracta de "Desgobierno y refugiados", escrit per la filòsofa Victòria Camps  que reflexiona sobre l'actitud dels governs occidentals respecte del problema dels refugiats. Aquí el teniu:



Nuestra hermana pequeña

Amb motiu de la presentació de l'obra teatral "Dansa d'agost" en aquest mateix blog, Clara Cortina i Judith Vives ens esmentaven pel·lícules que ens parlen de la complicitat femenina. En aquest moment hi ha a la cartellera de cinema una magnífica pel·lícula basada en aquest tema.
Es tracta de la japonesa "Nuestra hermana pequeña", del director Hirozaku Koreeda, que ja havia tractat especialment la temàtica familiar en films com "Milagro", "Still walking" (Caminando) o "Nadie sabe"; seguint les petjades del gran clàssic del cinema japonès Yasujiro Ozu, que els anys 50 i 60 va fer pel·lícules excel·lents com "El sabor del sake" o "Cuentos de Tokio".

La pel·lícula explica la història de tres germanes que viuen a Kamakura, després que el seu pare les abandonés quan eren petites. Quan assisteixen al funeral del pare descobreixen que tenen una germanastra més jove, i la conviden a viure amb elles. Ella accepta i el nucli de la pel·lícula el constitueix la convivència i complicitat entre aquestes quatre noies, cadascuna amb la seva personalitat, amb la intervenció d'alguns personatges secundaris, entre els que destaca la mare de les noies, que també les havia deixat. Tot i que darrera cadascun dels personatges hi ha petits drames, tots se superen amb la força de la bona voluntat i d'una visió positiva de la vida. Pot semblar que tot és massa idíl·lic, ja que la societat japonesa, i els joves en particular, estan - com a tot arreu - plens de situacions problemàtiques, però està bé focalitzar els ulls en les relacions personals i en l'estimació i suport mutu, en la capacitat de perdó i en l'acceptació i superació dels obstacles com alguns dels pilars de la felicitat personal i social, com ja veiem recentment en una altra pel·lícula ressenyada en aquest blog (Una pastisseria a Tokio).

Quan aneu a veure la pel·lícula, més que veure una història - possiblement es podria aprofundir més el fil argumental de molts aspectes de la narració i voldríeu saber més coses sobre cadascun dels personatges o situacions - assistireu a un recital de poesia: La cinta és pura poesia, i para especial atenció als petits detalls - passejos en bicicleta i per la platja, focs artificials, menjars, moments d'intimitat i recolliment, ... - tant pel que fa a les relacions interpersonals com a les localitzacions i el paisatge. En aquest sentit, quan sortireu de la sala, us sentireu reconfortats com quan, en aquest mateix blog, heu sentit la paraula encesa de l'Imma Colomer o heu pres contacte amb els pinzells de la Lluïsa Jover o la Victòria Campillo.





diumenge, 10 d’abril de 2016

L'Òpera dels dilluns

Aviat es representarà al Liceu en versió concert l’òpera Serse de Haendel. Una de les àries més famoses d’aquesta òpera i potser de l’extens repertori operístic de Haendel sigui aquesta “Ombra mai fu” que avui escoltarem interpretada per Andreas Scholl, un dels més grans contratenors dels darrers temps.




divendres, 8 d’abril de 2016

Dansa d'agost

Ahir, la Judith Vives, que acosta el cinema a aquest bloc, recordava un seguit de pel·lícules que ens parlen de la complicitat femenina, sovint a través d'un grup de tres, quatre o cinc germanes. Per exemple, la recent pel·lícula turca "Mustang" o les clàssiques "Hannah y sus hermanas" i "Mujercitas". Doncs bé, podem afegir ara a aquesta sèrie una obra que es presenta aquests dies a la Biblioteca Nacional de Catalunya: "Dansa d'agost", de Brian Friel. Com sempre a la Biblioteca, la producció és de La Perla 29, però en aquesta ocasió el director de l'espectacle és Ferran Utzet (que ja havia presentat fa uns anys "Translations / Traducccions", del mateix autor).

És una obra irlandesa de fa uns 20 anys, ambientada l'estiu de 1936 en un entorn rural, allunyat del món. Qui ens transporta a aquell estiu és un home que en té records d'infància i que els comparteix amb els espectadors per presentar-nos cinc germanes, que són també cinc grans personatges femenins. Cinc construccions precises d'unes dones amb poques semblances (malgrat el parentiu) que conviuen i comparteixen una mateixa sort, però que senten i desitgen coses ben diferents (en podeu trobar una descripció detallada aquí). 

La funció val molt la pena, sobretot per les cinc grans actrius que aixequen aquestes germanes: Màrcia Cisteró, Mónica López, Marta Marco, Nora Navas i Carlota Olcina. Quin luxe veure-les reunides i quina emoció veure-les ballar juntes en l'escena més intensa de l'obra. 


dijous, 7 d’abril de 2016

Coses que no entenc ( o si ) IX

   

Que ara que tenim tants polítics joves com Iglesias, Errejon, Sánchez, Colau, Rivera, Arrimadas, Domenech, Puigdemont, Junqueras i tants d’altres, seguim instal·lats en la més vella, tradicional i anacrònica  de les polítiques.

Que als nostres polítics no se'ls hagi fet veure cent vegades, sense interrupció,  la sèrie Borgen.

Que formant part del mateix Govern el Vicepresident Sr.Junqueras no informi al President de la Generalitat Sr. Puigdemont que s’ha entrevistat en secret amb el líder del PSOE.

Que a Islàndia el primer ministre trigui 48 hores a dimitir i aquí després de més de dos anys i un nombre quasi infinit d’escàndols no hagi dimitit ni Déu.


Per què la complicitat de les dones?

Els problemes de la família Pujol amb la justícia, des de que van caure en desgràcia, són incessants. La setmana passada li va tocar sortir a la palestra a l’Oriol Pujol, aquell jove valor de Convergència que si no hagués sigut pel cas de les ITV, hagués succeït en el poder ben aviat al propi Artur Mas, entronitzant en el nostre país una autèntica dinastia familiar. De poc hi va anar.

Però la qüestió és que ara està negociant amb la Fiscalia Anticorrupció per tal d’arribar a un acord per no celebrar el judici. La base d’aquest acord, pel que diu la premsa, consistiria en que s’avindria a acceptar una pena una mica superior als dos anys, pels delictes que se li imputen de suborn, tràfic d’influències i falsedat, atès que la investigació dona per provat que va aprofitar la seva influència política per afavorir a empresaris del seu entorn personal, naturalment a canvi de sucoses comissions il·legals.
Fins aquí, tot normal: estem acostumats tant a aquesta mena de pràctiques corruptes per part d’alguns polítics, com a aquest tipus de “pactes” entre acusats i Fiscalia per rebaixar penes i no celebrar judicis.

Ara bé, el que em fa gràcia d’aquest afer és com una vegada més aquests presumptes corruptes fan servir a les seves dones en les seves operacions il·lícites, utilitzant-les com a peces instrumentals per fer pagaments o cobraments indeguts, o fent-les intervenir per cobrir o encobrir les actuacions irregulars dels seus marits. La veritat és que sembla mentida que això passi encara al segle XXI i en persones suposadament preparades i en tot cas molt ben assessorades. Casos d’aquest tipus de matrimonis atrapats en aquesta desagradable xarxa, els veiem constantment avui en dia. Però, ¿com és possible que els uns els hi proposin i les altres ho acceptin? La resposta a la segona pregunta per mi és més difícil d’esbrinar que la primera.  

El cert és que Anna Vidal, la dona d’Oriol Pujol, va cobrar fins a 700.000 €, facturant serveis inexistents als beneficiaris del tràfic d’influències de “l’hereu”, que en realitat encobrien comissions que es pagaven com a contraprestació d’aquells favors. I com és natural ara Oriol Pujol remou cel i terra per tal d’obtenir la seva exculpació o la imposició d’una pena que no la faci entrar a la presó. Tot plegat lamentable, però exemplificador. Pel que he vist i llegit, només els “amateurs” cometen aquests errors. Els gàngsters de debò mai involucren les seves dones en els seus negocis bruts.




dimecres, 6 d’abril de 2016

Can Kenji: Cuina japonesa

En Kenji Ueno fa més d’una dècada que va arribar a Barcelona, va estar treballant en bons restaurants japonesos de la ciutat comtal fins que el 2010 va obrir, al carrer Rosselló amb Passeig de Sant Joan, la seva pròpia Izakaya, una taverna japonesa inspirada en les tradicionals del seu país. Recentment, acaba d’obrir el restaurant AIUEnO, just al davant de Can Kenji, amb una oferta basada en un parell de menús degustació de 24 i 30 € i un aire més “modernet”(obra de l’estudi Miel arquitectos), però amb una mateixa idea: la cuina d’autor i de fusió entre la tradició japonesa i la mediterrània, utilitzant productes locals i de temporada.

La novetat de la recent inauguració, la passió del xef, casat -sigui dit de pas- amb una catalana i l’originalitat de la seva proposta fan que l’hagi triat com a recomanació pel que fa a la cuina japonesa, molt assentada a la nostra ciutat, on hi ha una nombrosa oferta i de qualitat, per la qual cosa escollir un restaurant es fa ben difícil.
Can Kenji obre per dinar (amb menú de migdia), per sopar i els festius (a la carta i amb menú desgustació). Ofereix plats per compartir que van des de la més pura tradició japonesa fins a plats típicament de cuina mediterrània amb tocs orientals com el saltat de secret de porc ibèric amb kimuchi,  ànec i cebeta saltats amb miso, fideus somen amb albergínia escalivada amb salsa freda de sèsam, oniguiri de risotto de porcini (surenys) a la planxa o bistec tàrtar oriental. Els sushi són de molt bona qualitat. Pel què fa als postres, ara a l’hivern hi havia flam de moniato, tiramisú de te verd i Baileys o gelat de mongeta dolça. Trobareu una bona oferta de vins del Montsant, el Penedès, el Priorat i l’Empordà amb una selecció de sakes importats del Japó, shochu de blat i de moniato i fins i tot uns còctels japonesos.

Al nou local hi trobareu dues llargues barres –una amb vistes a la cuina-, una taula gran comunitària i una taula trapezoïdal ben ample per compartir àpat i conversa amb un grup de fins 14 persones. La seva oferta és una mica més elaborada: els rotllets d’espàrrecs de marge embolicats amb cansalada viada i un suquet de poma al forn o les mandonguilles de tofu amb shiitake i fons de bonítol sec laminat, en són un exemple. Aquí tanquen els dilluns i els diumenges.


Can Kenji, Rosselló, 325  08037 Barcelona
Tlf. 934761823
AIUEnO, Rosselló, 296  Tlf. 93 328 37 11


dimarts, 5 d’abril de 2016

La fascinació pel cinema de Hitchcock

Vertigo, d’Alfred Hitchcock, està considerada la millor pel·lícula de la història.  Avui ningú posa en qüestió la seva influència d’aquest i altres films de la seva filmografia, però a finals dels anys cinquanta, poca gent es prenia seriosament el cinema de Hitchcock. Considerat com un bon entertainer i poca cosa més, van haver d’arribar uns joves francesos apassionats pel cinema per posar les coses al seu lloc. Els cineastes de la Nouvelle Vague i la seva plataforma escrita, la revista Cahiers du Cinema, van ser els primers a reivindicar el cinema d’Alfred Hictchcock, en una presa de posició ideològica que canviaria per sempre la forma d’entendre el cinema i assentaria les bases de l’anomenat “cinema d’autor”.

Curiosament, la coronació definitiva d’Alfred Hitchcock arribaria no en forma de pel·lícula, sinó de llibre: El cinema segons Hitchcock, de François Truffaut, on el director dels 400 cops transcriu l’entrevista que va fer al geni del suspens l’any 1962. En aquest llibre publicat l’any 66, Truffaut convida Hitchcock a disseccionar una per una les seves pel·lícules, desvetllant les claus que defineixen el suspens hitchcockià que avui podem reconèixer no només en les seves obres, sinó en la de tants i tants directors posteriors.

Per això, un dels grans encerts del documental Hitchcock/Truffaut, dirigit per Kent Jones i estrenat al cinema aquesta setmana –coincidint amb el 50è aniversari de la publicació del llibre- , és la presència d’una llarga llista de directors admetent la influència de Hitchcock en la seva trajectòria. No falta Martin Scorsese, sempre actuant com a padrí del Cinema, així en general, i Peter Bogdanovich, que en el seu moment i des del nou cinema americà dels 70 també va actuar com a teòric i reivindicador dels grans cineastes del Hollywood clàssic.

També hi trobem a David Fincher, situat com un altre punt de referència en la línia d’evolució del thriller i el cinema de suspens. O Paul Schrader, que va escriure el guió de Fascinación, de Brian de Palma, aquesta gran còpia-homenatge a Vertigo. Trobem a faltar Brian De Palma, la filmografia del qual està més que plena d’homenatges, còpies i cites a Hitchcock, però sembla que ell mateix estava participant en el rodatge d’un documental sobre la seva pròpia filmografia. En el seu lloc aporten el seu testimoni directors ben curiosos i variats, des de Wes Anderson a Arnaud Desplechin, d’Olivier Assayas a Kiyoshi Kurosawa o Richard Linklater. Directors d’arreu del món plegant-se a la realitat més òbvia: sense Hitchcock no existiria el cinema modern. 

Resulta força irònic constatar que dos màsters del cinema com Hitchcock i Truffaut no pensessin en el valor de la imatge filmada i es decidissin a rodar les 27 hores d’entrevista efectuada durant una setmana del mes d’agost del 1962. Afortunadament, l’any 93 l’exdirector de la Cinemateca Francesa Serge Toubiana va trobar l’àudio enregistrat i el va donar a conèixer en una sèrie de ràdio. Aquest àudio és una altra de les bases d’aquest documental que troba un altre puntal en les fotografies de la trobada que va fer Philippe Halsman.
I per últim, prenen gran protagonisme els fragments i seqüències de les pel·lícules d’Alfred Hitchcock, i al final potser ja no calen més paraules, perquè són les imatges les que amaguen i al mateix temps desvetllen tota la màgia del suspens i de la fascinació que encara avui segueix despertant Hitchcock en tots nosaltres.




diumenge, 3 d’abril de 2016

L'Òpera dels dilluns

Ja fa temps que tinc ganes d’escoltar algun fragment de Juli Cesar, la meva òpera favorita de Haendel. No és la primera vegada, ni la darrera, que sona al Blog. Avui he triat un breu fragment "Non è si vago e bello" en el que Cesar, interpretat per la gran mezzosoprano  Sarah Connally fa a la cort a  Cleopatra, Danielle de Niesse. Pertany a l’excel·lent producció del festival de Glyndebourne del 2005.