"La vida es una tómbola"

"La vida es una tómbola, tom, tom, tómbola..."

Antonio Beneyto a Montserrat

Com ja és sabut, el Museu de Montserrat, que es nodreix fonamentalment de les donacions dels fidels, té uns fons d’art català de primera categoria. S’hi han dedicat molts recursos per part de  la comunitat de monjos sota la direcció del pare Laplana i avui és una petita joia que cal visitar quan es puja Montserrat. De tant en tant, a més dels fons permanents, s’hi organitzen exposicions temporals com la que s’ha inaugurat fa molts pocs dies a l’Espai Pere Pruna del museu, dedicada al pintor Antonio Beneyto. Es tracta d’un artista singular al que s’inclou en el corrent surrealista contemporani i que escriu, pinta, fa escultura, ceràmica i decora i treballa tota mena de materials i objectes. Originari de la Mancha, Beneyto va arribar a Barcelona el 1967 després d’una llarga estada a Mallorca i des del seu taller del barri Gòtic ha realitzat una obra cada dia més valorada.

L’exposició és un bon resum de la gran diversitat del treball de l’artista. Alguns del seus treballs ens recorden l’univers plàstic de Joan Ponç però amb un tractament del color i la forma molt personal. Les petites escultures i els objectes pintats tenen un encant molt especial. Si aquests dies de vacances, o més endavant fins el 6 de juliol, us acosteu a Montserrat no deixeu de  veure aquesta petita però gran exposició.

La Pedrera. Una visita virtual

Ja fa uns mesos vaig parlar de les fotografies esfèriques que permeten fotografiar 360 graus en horitzontal i 180 en vertical de manera que l’espectador es pot moure per tot l’espai que envolta el fotògraf. A més, les noves tecnologies permeten utilitzar el moviment i el zoom amb una extrema suavitat. La combinació i enllaç de diferents fotografies permet passar de l’una a l’altre sense solució de continuïtat i simular així  un passeig per determinats espais. Aquesta tècnica s’està utilitzant molt amb finalitats educatives i turístiques i fa possible visites virtuals a museus i altres espais que es vulguin mostrar.

Avui,  podreu visitar la Pedrera com si fóssiu un “guiri” més; i sense pagar l’entrada, gràcies a la invitació que em va fer la fidel lectora del Blog Margarita LL.  Clickeu sobre la foto i passegeu-hi amb calma, aprofitant tots els recursos de l’aplicació, i passareu una bona estona aquests dies de vacances.

L'Òpera dels dilluns

Ja tenim la setmana Santa a sobre i per això aquest dilluns escoltarem música religiosa. Ho farem amb un dels fragments més cèlebres de la“Passió segons Sant Mateu” de J.S.Bach, que ja ha sonat altres vegades al Blog però que per la seva bellesa  no em resisteixo a tornar a escoltar. 

Es tracta de l’ària per mezzosoprano “Erbarme dich mein Gott“ (El meu Déu és misericordiós) que interpretarà la cantant hongaresa Julia Hamari. Es pot apreciar el increïble joc de la veu i el violí que junts interpreten realment un duet extraordinari. Bona setmana Santa a tots.

Senior i el Cor Brutal

Hui escrivim a quatre mans. Ja ens perdonarà l'editor, però l'ocasió ho requerix! La idea era parlar-vos d'un grup valencià, Senior i el Cor Brutal. I hauria estat lleig fer-ho sense la supervisió de la Paula, gran fan del grup i nascuda també entre tarongers...

No penseu que trobareu en la música de Senior traces de folclore valencià, ni en les seues lletres massa reivindicació de país. És un grup de rock que encapçala un personatge singular, Miquel Ángel Landete. En valencià de poble, mamat a casa tota la vida, escriu cançons des de l'estomac. Parlen del que parlen les seues lletres, no cauen en els tòpics de la cançó amorosa, costumista o de denúncia. No hi ha artificis sinó molt de sentiment i un estil propi d'expressar-lo, entre la poètica i la incorrecció, que mai es mossega la llengua.

La setmana passada van venir a Barcelona per presentar el seu nou disc, 'El poder del voler', i els vam anar a veure a la sala Sidecar -pels que no la conegueu, una caverna de la Plaça Reial-. Pareixia que actuaven a casa, amb la sala plena, una bona representació de la colònia valenciana a Barcelona i tamé més d'una ploma de la crítica musical barcelonina.

Admetem que Senior i el Cor Brutal potser no és “per a tots els públics”, però a alguns ací ens encanta la barba de Landete. I la seua actitud igualment descuidada i sincera quan es posa davant del micròfon.

En aquest enllaç teniu un trosset d'un altre concert del grup a Barcelona fa un parell d'anys.

 Paula i Pau

Joan Vergés: "Em dius que el nostre amor"

Joan Vergés, metge i poeta, va morir fa unes setmanes. Nascut el 21 de març del 1928 molts dels seus poemes han estat musicats per diversos músics i cantautors, sobretot per Toti Soler, Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet i Joan Manuel Serrat, entre d’altres.

Avui li retem homenatge amb el recitat del seu poema ”Em dius que el nostre amor”

Una hora de llibertat per Otegi.

Acabo de llegir que ahir, per primera vegada en quatre anys, es va autoritzar a Arnaldo Otegi a sortir una hora de la presó, sí una hora, per assistir a l’enterrament de la seva sogra!. Recordem que el polític basc està condemnat per l’Audiència Nacional a sis anys i mig de presó per l’acusació d’haver participat en el procés de reconstitució d’Herri Batasuna a través d’un nou partit, seguint instruccions d’ETA... Després de tres anys i mig de condemna, el Tribunal Constitucional va rebutjar concedir-li cap mena d’alleujament parcial a la pena de presó, al·legant la gravetat dels fets.

No soc expert jurídic però tinc sentit comú i sensibilitat. Quan veig la quantitat de mafiosos i culpables evidents que no acaben mai de ser jutjats, que quan ho són surten amb penes ridícules, que es fan tota mena d’equilibri per condemnar-los a penes que no s’han de complir, que quan s’han de complir al cap de quatre dies se’ls concedeixen tota mena de beneficis penitenciaris que atenuen sensiblement la pena; quan veig tot això la meva indignació és gran. I tinc la absoluta certesa que la justícia no és igual per tothom. Que es fa a mida com convé als interessos dels que la manipulen al seu gust.

No tinc cap interès particular en favor del moviment abertzale en general ni d’Otegi en particular, però sempre que l’he escoltat he tingut la impressió que ha estat un element clau en el llarg i dolorós procés pacificació a Euskadi. És sabut que en el passat va militar a ETA i que després hi ha mantingut relacions és evident, per la qual cosa ha passat molts anys a la presó. Però penso, potser amb ingenuïtat, que en els darrers anys ha tingut un rol important en el procés de retirada del grup terrorista de la lluita armada. I així se l’ha premiat, tancant-lo a la presó més de sis anys i sense cap possibilitat de rehabilitació ni d’obtenció de benefici penitenciari. D’altra banda podeu llegir en aquest article algunes consideracions sobre el procés en les que s’analitzen tota una sèrie d’informacions que fan dubtar sèriament de la solidesa de la sentència i que també explicarien la duresa dels règim penitenciari al qual està sotmès. El temps i el seu paper polític en el futur jutjaran els fets.

L'Òpera dels dilluns

Aquesta setmana escoltarem la gran mezzosoprano americana Joyce di Donato interpretant una ària de “La dama del Lago”, una òpera de Giacomo Rossini, no massa representada.  Podreu apreciar la seva extraordinària veu i la habilitat per cantar “Fra il Padre”, una peça plena d’artificis vocals de gran complexitat. I veureu perquè, amb tota justícia, se la qualifica de mezzosoprano de coloratura...

Una altre Roto

Ho sento però aquesta setmana el Roto està tant inspirat que no me'n puc estar de publicar dos acudits.

Un hombre con gafas de pasta

L'estiu passat vaig poder repescar a la Sala Villarroel una obra de teatre estrenada l'any 2010 a la Sala Flyhard: "Un home amb ulleres de pasta". Ara, gairebé quatre anys després, l'espectacle arriba a Madrid, interpretat per nous actors i en una versió traduïda i lleugerament revisada per l'autor, Jordi Casanovas, que n'és també el director. La sala que els acull, La pensión de las pulgas, recorda en certa manera la Flyhard de Sants on s'havia estrenat. També es tracta d'un espai molt reduit, per un màxim de 35 espectadors que s'asseuen envoltant l'escenari. Diu Casanovas que el propi espai és l'escenografia, els espectadors se senten uns convidats més del sopar que comparteixen els personatges, com si estiguessin a casa seva, de manera que es difuminen els límits entre el que passa dins i fora de l'escenari. 

Aquesta sensació de proximitat és especialment important per aquesta obra, que l'autor qualifica de "thriller psicològic" i que en certs moments arriba a desconcertar realment l'espectador. Jo, com a mínim, vaig passar de la rialla a la por i de la por a la rialla en pocs instants, en una experiència emocional intensa. L'obra representa la trobada entre 4 personatges, tres amics i un desconegut, l'home amb ulleres de pasta, que viuran un joc divertit i pervers alhora que vol reflexionar sobre els límits entre la seducció i la manipulació. Només us diré que no vaig poder evitar que m'inquietessin els intercanvis mantinguts després de la funció amb l'actor protagonista a través d'una xarxa social: actor o personatge, ficció o realitat? Una vegada més la màgia del teatre havia funcionat.

La pensión de las pulgas està al barrio de las letras, al carrer Huertas, i la funció s'hi presentarà, de moment, tots els dilluns del mes d'abril en sessió doble. Per si teniu ocasió d'anar-hi o ganes de recomanar-la.

El Roto i la droga

Una vegada més el Roto la clava !

De camí cap al Nord: EL PICHORRADICAS

L'antiga casa Ignacio (actualment hotel i restaurant "Pichorradicas") a Tudela, és un bon lloc per fer parada i fonda de camí cap a Castella, el País Basc o també si esteu visitant la zona sud de Navarra, entre les Bàrdenes i la Ribera. Amb motiu d’alguna sortida d’aquesta setmana Santa es pot presentar l’ocasió de visitar-la.

Just darrera de la plaça major hi trobareu aquest restaurant amb productes de temporada de qualitat, de proximitat i a un preu raonable. No hi ha menú, però sí que participen en totes les jornades gastronòmiques de la zona.

El lloc és agradable i, malgrat el nom nou que li han posat, menjareu uns plats cuinats al seu punt i ben servits, un exemple: l’amanida tèbia amb calamarçons i productes d’horta, que vaig provar, estava... “de llàgrima”.

http://www.pichoradicas.es/

c/Cortadores,11

3150'0 TUDELA Navarra

Tel: 948821021

El gran "cartoon" de Wes Anderson

En la filmografia de Wes anderson, “Fantastic Mr Fox” va marcar un punt d’inflexió.  Aquella adaptació animada de la novel·la juvenil de Roald Dahl separa l’etapa de definició de l’estil propi (amb les seves millors pel·lícules ‘The royal tennenmbaums’, ‘Viaje a Darjeeling’ i ‘Life aquatic’) d’una segona època marcada pel manierisme i l’obertura de la seva obra al gran públic. Va quedar clar amb ‘Moonrise Kingdom’ i es confirma definitivament amb ‘Gran hotel Budapest’, la seva pel·lícula més recent.

 En aquesta etapa manierista, ‘Gran Hotel Budapest’ és la culminació d’un procés que podríem definir com la wesandersonització de Wes Anderson, és a dir, l’exageració d’aquells elements característiques de la seva filmografia: l’ús del color, la composició coreografiada del pla i els calculats moviments panoràmics de càmera si parlem a nivell formal; la simplificació caricaturesca dels personatges, la mirada ingènua i el gust d’explicar històries dins d’altres històries, a nivell argumental.

No deixa de ser curiós que aquest segon punt d’inflexió en la carrera de Wes Anderson arribi amb una pel·lícula que, de nou, sustenta la seva estètica i el seu ritme en l’animació, la il·lustració i el cartoon. Més que en cap altre pel·lícula, els personatges són plans, exageradament expressius i grotescos, i semblen moure’s aïlladament en cada pla, com si estiguessin delimitats pels marcs d’una tira de còmic i on el moviment quedés limitat en el temps. La suma d’aquests quadres filmats, d’aquestes coreografies divertides, exagerades i absurdes, dota el film del seu peculiar ritme, trepidant i irreal. I en la repetició de situacions amb només petites variants se sustenta, en gran part, la comicitat de la pel·lícula. Anderson revisita així, a través del seu particular punt de vista, els subgèneres clàssics de la comèdia americana, l’slapstick i l’screwball. 

Un altre dels pilars de ‘Gran Hotel Budapest’ és el seu repartiment coral integrat per la colleta habitual (Bill Murray, Jason Schwartzman, Bob Balaban), als quals se sumen noms de prestigi com Harvey Keitel, Willem Dafoe, Edward Norton i Jeff Goldblum, sense oblidar la dosi d’Star System europeu: Jude Law, Matthieu Amalric, Lea Seydoux o Tilda Swinton. I tots ells encapçalats per un Ralph Fiennes que mostra una inèdita vis còmica amb gran potencial. El director s’ha recolzat, i molt, en la solvència més que contrastada d’aquest repartiment capaç de dotar d’ànima i substància a tot un catàleg de personatges que semblen inspirats en les il·lustracions costumistes de Norman Rockwell, però que pateixen de ser tan plans com els dibuixos d’un cartoon.

Als crèdits finals, Anderson ens informa que ‘Gran Hotel Budapest’ s’inspira genèricament en els relats de l’escriptor austríac Stefan Sweig, tot i que aquesta cita sembla més una boutade amb finalitats estètiques que no pas una referència present al film. ‘Gran hotel Budapest’ és, en efecte, un gran artefacte visual que recrea una certa visió de l’Europa d’entreguerres, molt idealitzada, ingènua, caricaturesca i naïf, i el nom d’Sweig només pretén europeïtzar encara més aquesta recreació que, insisteixo, té molt més a veure amb la tradició de la comèdia americana i la il·lustració de Norman Rockwell que no pas amb el pensament europeu.  

L'Òpera dels dilluns

Aquest passat divendres va cantar al Liceu, amb un gran èxit de públic, Johnas Kaufmann, que potser és avui en dia el tenor amb més glamour del firmament operístic. És un Adonis que embogeix el personal. Però diguem-ho tot, té una forta personalitat i una veu molt  extraordinària i amb un timbre molt personal.

La seva actuació del Liceu era la primera d’una gira de presentació del seu darrer  treball discogràfic, els lider “Winterreise” de Schubert. No he trobat cap vídeo de qualitat perquè el pugueu escoltar en aquesta obra. Però no em sap massa greu perquè he triat una seva interpretació de l’arxiconeguda, però no per això menys extraordinària, ària “E lucevan le stelle” de La Tosca, que trobo que s’adiu moltíssim a la seva veu de tenor amb un registre baritonal. La música de Puccini i la veu de Kaufmann m’han emocionat una vegada més. Per això us he penjat l’escena completa amb el pròleg a l’ària. És un fragment una mica llarg però que es fa curt.

Obsolescència programada, no gràcies

Obsolescència programada és un concepte de pronuncia difícil i fins i tot desagradable d’escoltar. Sobretot, pel què significa. Mirem el diccionari: “És la planificació de la fi de la vida útil d'un producte perquè es torni obsolet o inservible al cap d'un període de temps calculat pel fabricant”. Vaja, una manera molt educada d’explicar el frau sistemàtic al consumidor, una presa de pèl tan normalitzada com escandalosa. Si us interessa, ho explicava molt bé el documental ‘Comprar, llençar, comprar’ de Cosima Dannoritzer que va emetre el ‘Sense Ficció’ de TV3 l’any passat.

L’altre dia vaig llegir el cas d’una empresa de sistemes d’enllumenat catalana, contrària a aquesta forma infame de producció, que fabrica productes la vida dels quals és tant llarga com la tecnologia ho permet. A més, tot el que comercialitzen és reparable (sí, bombetes reparables). Benito Muros és l’enginyer que hi ha al darrere d’aquesta iniciativa empresarial, una de les que practica el Moviment SOP (Sense Obsolescència Programada).  

Eficiència, sostenibilitat i ètica, per resumir-ho. És de sentit comú, però no abunden els exemples. I així anem, comprant i llençant, comprant i llençant, perquè algú ha decidit “estimular positivament la demanda” limitant la vida útil dels nostres electrodomèstics, determinant les hores de llum exactes -i escasses- que s’encendrà la bombeta.     

*La ja famosa bombeta del Parc de Bombers de Livermore (Califòrnia), encesa des de fa 113 anys 

“Peste & Còlera” de Patrick Delville

                 

L'escriptor francès Patrick Deville deu estar sorprés d'haver guanyat uns quants premis literaris amb "Peste & Cólera" (Anagrama), una biografia documentada de la vida de metge suís Alexandre Yersin (1863-1943). De fet, sembla que li hauria agradat més a Deville que els guardons els hagués recollit en vida Yersin, un pasteurià  que comptà entre els seus mèrits ni més ni menys que el descobriment del bacil de la peste.

 Però la seva vida  va anar molt més enllà de la investigació científica: va ser un viatger, un aventurer i un emprenedor amb una mentalitat enciclopèdica, l'últim reneixentista. Enlloc de conformar-se amb una esplèndida carrera científica dins del   selecte grup de deixebles del doctor Pasteur, Yersin va viatjar per mig món i no va deixar camp del coneixement sense explorar des de la mecànica, l'òptica o l'electrònica fins l'estudi dels clàssics grecs i llatins passant per la botànica, l'agricultra i la ramaderia. Personatge apolític i célibe, les passions dels dos segles que va conéixer no el van atrapar i sols es va lliurar a l'aventura purament intel·lectual.

 Com empresari, Yersin la va encertar en camps també diversos i va aconseguir fortunes que va destinar a les seves investigacions: fent vacunes o quinina, plantant hectàrees per produir cautxú, conreuant flors i aliments... Amb estil sobri, Deville explota els arxius i les biografies prèvies del seu protagonista i s'estranya del poc reconeixement que ha tingut a França i tota Europa, compensat parcialment pel que sí manté a Vietnam, on Yersin es va establir més de mitja vida i on finalment va morir.

Ricard Fernandez

Colita a La Pedrera

Fa pocs dies s’ha inaugurat a La Pedrera una exposició antològica dedicada a la fotògrafa Colita que està tenint un gran èxit. He publicat un article sobre el contingut de l’exposició al NÚVOL Digital de Cultura que trobareu clickant aquest enllaç.

El caballero de Olmedo

Fins el 13 d'abril es presenta a la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure una obra de Lope de Vega, dirigida per Lluís Pasqual: El caballero de Olmedo. El muntatge és una col·laboració de la Joven Compañía Nacional de Teatro Clásico y la Kompanyia Lliure, que es va estrenar a Madrid el mes de febrer i que ara ha arribat a Barcelona. Després de sortir del teatre em va quedar una sensació agredolça. D'una banda vaig trobar que l'escenografia i l'acompanyament musical eren un encert. Però de l'altra em va semblar que el repartiment fluixejava una mica. 

L'escenari està despullat i només l'omplen cadires on seuen els actors i músics de manera intermitent quan no estan en escena. Tot sembla preparat per un concert de flamenc i la música efectivament és molt protagonista: marca el to de cada escena i fins i tot el ritme en el recitat del vers de Lope. Els dos músics, amb guitarres i caixes, són esplèndids, i és preciosa la cançó que narra la tragèdia del Caballero de Olmedo i que canten tots els actors junts per obrir la funció.

Però és una llàstima que aquest marc idoni per explicar la història de Don Alonso y Doña Inés no es pugui aprofitar pels problemes del repartiment. El principal és que Don Alonso no convenç ni és el cavaller "atractivo, valiente y cortés" que volia Lope. De la mateixa manera que el seu competidor, Don Rodrigo, no apareix "cobarde y traicionero". Tot plegat fa difícil de creure la preferència de Doña Inés pel primer enlloc del segon. També em va costar veure en Doña Inés, "la dama de la que se enamoran tanto don Alonso como don Rodrigo"...

Faltaria per afegir que la proposta no ajuda a fer arribar el vers a l'espectador. La majoria dels intèrprets tenen dificultat amb la dicció, sobretot el protagonista, i només destaca l'actor de la Joven Compañía Nacional de Teatro Clásico que interpreta Don Rodrigo. Per acabar-ho d'adobar, a un dels personatges amb més text, Tello, se li ha imposat un accent andalús artificiós que dificulta enormement la comprensió del vers. Fins al punt que alguns espectadors confessaven recórrer als sobretítols en anglès. Una llàstima.

Per compensar aquesta visió poc entusiasta, us deixo també la crònica de Marcos Ordóñez, que va veure l'espectacle a Madrid amb Carmen Machi enlloc de Rosa Maria Sardà, i a qui sembla que va agradar més que a mi: Bulería y luna de Olmedo.

Foto gentilesa d'O.G.

L'Òpera dels dilluns

Núria Rial és una soprano catalana, nascuda a Manresa,  que potser és més coneguda a l’estranger que a casa nostra. Per això hem volgut presentar-la avui al Blog.

Rial és una soprano de veu lleugera que s’ha especialitzat en música barroca i del renaixement, modalitats en la que ha aconseguit fama internacional i avui canta amb els millors especialistes. Darrerament ha format parella diferents vegades amb Philippe Jaroussky, l’estrella dels contratenors.

Avui la escoltarem en una ària de Haendel "Flammande Rose", la darrera de la sèrie de les nou Àries alemanyes del gran compositor, escrites just abans de marxar a Anglaterra, i en la que la soprano pot lluïr les seves millors qualitats. Música relaxant per un bon començament de setmana.

La torre de les Aigües del Besòs

Ahir es va inaugurar la rehabilitació de la torre de les Aigües de Besòs, que ha estat abandonada des de fa molts anys. I he recuperat del meu arxiu unes fotografies que vaig fer cap a l’any 1998. En aquella època treballava en una sèrie sobre els terrats de Ciutat vella i m’enfilava a tots els edificis que podia. Un matí varem passar a prop de la torre i ens varem atrevir amb el meu cosí i un  amic holandès a pujar-hi en unes condicions certament perilloses, com veureu per les imatges. Però el paisatge era realment impressionant. Els terrenys que envoltaven la torre, on més endavant es construiria Diagonal mar estaven encara verges. Veureu quines panoràmiques tan insòlites.

Felicitacions mòbils.

Ahir va ser Sant Josep i, és clar, vaig enviar i rebre bastants felicitacions. I és curiós constatar el canvi el model de comunicacions que estem experimentant darrerament. De les cartes i les targetes varem passar a les trucades per felicitar als amics i familiars. El telèfon no para, dèiem. Doncs ahir pràcticament no va sonar. Fixeu-vos amb les dades.

Vaig rebre 90 felicitacions amb el següent desglòs per mitjans,

. Whats app                                    37
. Correus electrònics                      35
. Trucades telefòniques                  11
. Missatges pel Facebook                 3
. Missatges SMS                                3
. Hangout                                         1

El resum és que només el 12 % de les felicitacions va arribar per la veu. La resta missatges de tota mena a través del mòbil o la xarxa,  És clar que sense el mòbil segur que n’hagués rebut moltes menys. Nous temps comunicatius.

‘La grande bellezza’

Amb aquest post engeguem una nova Secció fixa al Blog que es dirà PANTALLES. Estarà a càrrec de la periodista i especialista en cinema Judith Vives, que s'ha brindat a col·laborar amb nosaltres i unir-se a la Cia. Ja veureu com tots aprendrem molt de les seves crítiques i propostes. Benvinguda al Club. Per cert la Judith té un Blog, espaiisidor.blogspot.com/, on trobareu molt material cinematogràfic.

En la seqüència inicial de ‘La Grande Bellezza’, un grup de turistes visiten un dels parcs de Roma on un cor està cantant. La càmera sobrevola l’espai, s’escola entre el cor com les notes de la seva melodia, i segueix a un dels turistes que s’allunya del grup per poder fer una fotografia del paisatge romà. I llavors, el turista cau fulminat. Mort per síndrome d’Stendhal. És la gran bellesa de la ciutat eterna, però sobretot, la de l’existència que se’ns escapa, com el temps entre les nostres mans.

 A Jep Gambardella la vida també se li escola. Als 65 anys, aquest escriptor i diletant s’arrossega de festa en festa, de dona en dona i vaguejant sense rumb per la nit romana, mentre es dedica a escriure cròniques de societat i busca infructuosament un instant de gran bellesa que aturi el temps i doni sentit a la seva vàcua existència.

 El director Paolo Sorrentino segueix el passeig existencial del protagonista de ‘La grande bellezza’ pels carrers de Roma, amb un moviment de càmera lleuger i flotant que s’escapa de l’escena, com el temps fugisser i la bellesa inassolible s’escapen de la seva vida. L’actor Toni Servillo entra fins la medul·la de Jep Gambardella i ens fa enamorar d’aquest cínic sentimental desil·lusionat que no renuncia, malgrat tot, a recuperar la bellesa perduda que doni sentit a tot plegat.

Jep és l’escriptor sense idees, l’intel·lectual hedonista i diletant, el cínic lúcid amb la paraula al carregador a punt per disparar, i el sentimental nostàlgic de la bellesa perduda, i a través de la seva mirada es dibuixa el retrat d’una Roma decadent, dels seus intel·lectuals desencantats i hipòcrites, la noblesa vinguda a menys, les festes horteres, la cultura consumista i absurda, la corrupció i l’església omnipresent.

 A ningú se li han escapat les nombroses ressonàncies de ‘La grande belleza’, guanyadora de l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa, amb ‘La dolce vita’ de Fellini, amb la que és indubtable que s’estableix un diàleg. Gambardella recupera el paper d’observador que tenia Marcello Mastroianni, però la Roma de Sorrentino, la de l’era Berlusconi, queda lluny del glamour de les festes fellinianes. Ara els intel·lectuals i els nobles malgasten el temps en festes decadents on sonen cançons de Raffaela Carra, mentre la nostàlgia i el desencant s’apoderen dels carrers, les viles i els palaus, tan fantasmagòrics i solitaris com les ànimes d’aquells que els habiten.

L'estrany cas del femur trencat de Fèlix Millet

L’especial sensibilitat actual respecte a l’escassa eficiència del nostre sistema judicial per jutjar i finalment castigar adequadament els múltiples casos de corrupció que s’han multiplicat en els darrers anys, va tenir un altre motiu d’enuig quan ens vam assabentar que Fèlix Millet s’havia trencat el fèmur el dia abans del judici oral del cas Hotel del Palau.

Acostumats a argúcies processals de tota mena, a excuses variades per retardar “ad calendes greques” els judicis, a l’ús de les evasives més vulgars per ignorar allò que s’hauria de saber, etc., tothom es va pensar, primer, que Millet no s’havia trencat el fèmur i que només ho feia veure, i després, que aquell accident casual (?) podria provocar un ajornament “sine die” del judici i amb això augmentar l’aura d’impunitat que envolta al denominat “saquejador confés” del Palau.

Hem de celebrar, però, que aquells mals auguris no es van acomplir, perquè encara hi ha jutges/sess amb decisió i caràcter, que, de vegades, i ho subratllo, poden i saben posar fre a les maniobres fraudulentes i dilatòries d’alguns imputats a l’empara d’una legislació processal sovint massa garantista.

La jutgessa del cas Hotel va enviar un metge forense a casa de Millet el dia abans del judici per comprovar el seu estat de salut, va obviar les seves afirmacions d’alienació mental transitòria (“no sóc jo, degut a la medicació que prenc”), i no hagués dubtat en portar-lo a la Sala de Vistes “manu militari” si s’hagués resistit a no comparèixer. Impecable.

També és veritat que Millet és des de fa temps un àngel caigut, i no sembla arriscat per la judicatura aplicar-li el rigor de certes mesures legals. Si no fos un àngel caigut i rondés per l’òrbita del PP, ja en parlaríem. I si no, que li preguntin a Baltasar Garzón i a Elpidio José Silva...

Sant Medir

Cada any el 3 de març es celebra la festa de Sant Medir. Desfilada de cavalls, bandes de música, caramels a dojo, infants i grans corrent esperitats darrera dels carruatges.

Aquest any m’hi vaig acostar al matí, quan les colles desfilen pels carrers de Gràcia llençant caramels envoltats per la cridòria dels menuts que els en reclamen més i més per omplir bosses i butxaques.

Aquí teniu un breu reportatge en blanc i negre que vaig fer. Veieu-lo, si podeu, rossegant un caramel i recordant les vegades que heu participat de la festa.

L'Òpera dels dilluns

Aquest dissabte vaig tenir la sort d’assistir a un concert de música coral en l’incomparable marc de la Capella de Santa Àgata al Palau del Tinell.  M’hi va convidar l’amiga Lluïsa C. una de les sopranos de la Coral Càrmina, que interpretava vàries peces de música coral barroca i entre elles obres de J.S.Bach. 

Per rememorar el concert i les excel·lents interpretacions que varem escoltar vull oferir avui la coral "Jesus bleibet meine Freude" de la Cantata BWV 147 que ens varen oferir com a bis de la seva actuació.

La interpreta el Arnold Schoenberg Chor deViena i el Concentus Musicus Wien  dirigits per Nikolaus Harnoncourt. 

Concerts a demanda

Heus aquí un concepte molt del nostre temps: el concert a demanda. El que vindria a ser el verkami de la música en directe. Una promotora (Cooncert) ha posat en marxa  un sistema per muntar concerts reduint al mínim els riscos econòmics. Com? Organitzant només aquells que la gent hagi proposat, votat i comprat prèviament a través de la seva web.

Una persona proposa un o diversos artistes que li agradaria veure en directe. La gent hi vota a favor, o no. Si hi ha un quòrum  de 100 vots favorables la promotora fa les gestions per programar-lo, amb data i sala. Aleshores, com passa amb el crowdfunding, es poden adquirir les entrades, sabent que si no s’omple la sala –mínimament- el concert no es realitzarà i evidentment no et cobraran l’import. 

 Pulp

És un sistema anticrisi, un més, en un sector especialment castigat i rematat per la genialitat del 21%. Però també apunta a un canvi de paradigma, potser només circumstancial, que va en la línia de socialitzar la programació cultural. Per dir-ho d’alguna manera, el prescriptor és el fan. Ell i el suport que la seva proposta pugui sumar. 

La promotora aquí assumeix que no programa al seu criteri, només executa el desig dels altres. Una manera intel·ligent de salvar els mobles i fer partícip el personal, dos en un. Una iniciativa a seguir de prop.

"La Rubia de Ojos Negros" de BENJAMIN BLACK

 PHILIP MARLOW RESUCITA

John Banville/Benjamín Black es un escritor con doble identidad; una para escribir novela de estilo libre y la otra para novela negra. En los dos es un maestro.

Quirke es un médico forense reconvertido a detective en El Secreto de Christine. Es un personaje creado por B.Black con una personalidad peculiar; hombre solitario, mujeriego, bebedor, que tiene contactos en la policía y  un concepto ético y legal  muy particular,  a la vez que dotado de un instinto especial para seguir el hilo en casos complejos.

Con estos mimbres alguien propuso a Benjamín Black/John Banville que él podría resucitar al detective Phillips Marlowe, con permiso de la familia de Raymond Chandler, ya que su estilo como escritor de novela noir tenía ciertas semejanzas con el de Chandler; irónico, inteligente, digno. Coinciden ambos en sus culturas originarias Británico-Irlandesas, lo que da pie a que entre ambos exista una gran complicidad, como si Chandler estuviera aún vivo y hubieran comentado la novela antes de publicarla.

Y en estas Philip Marlowe es resucitado en La Rubia de Ojos Negros. Detective que recuerda al Quirke de B. Black y el  argumento y los personajes a  las  novelas de R. Chandler - denuncia social, abusos de poder, marginación e injusticias - con el toque personal  B. Black, (cierto romanticismo, tintes melancólicos) además de una actualización de los ilícitos como telón de fondo (tráfico de drogas en lugar de contrabando de whisky).

El resultado del experimento es soberbio, la lectura deliciosa; confirma lo ya sabido, que John Banville/Benjamín Black es uno de los mejores escritores británicos actuales. Su prosa es amena y descriptiva, los diálogos son brillantes, secos, cáusticos. No se que más se puede pedir, si al final, como lector, también acabas enamorado, pensativo y añorante, como P. Marlowe, de La Rubia de Ojos Negros.

Juan Gonzalez

HER

L’altra dia vaig anar a veure HER, del director Spike Jonze. Pensava que per algú que, com jo, està bastant enganxat a l’ordinador i a les noves tecnologies era una pel·lícula de visió oblidada i a més totes les crítiques i recomanacions eren força positives. I la veritat és que no me n’arrepenteixo.

Com molts sabreu l’argument descriu una relació amorosa entre un escriptor i un Sistema Operatiu (S.O.) molt evolucionat, que parla, interactua, pren iniciatives i sembla tenir fins i tot sentiments. Encara que pugi semblar un pel exagerada, aquesta metàfora et fa pensar també més àmpliament en les noves formes de relació més properes que ha obert l’era digital, de la que ja en tenim avui moltes expressions, com els jocs, els xats, els primers robots, les relacions anònimes i impersonals, etc.

D’altra banda la trama s’endinsa de la consideració més àmplia de la dificultat de la comunicació en les relacions de parella i la soledat última a la que sovint estan abocades les vivències més íntimes. Penseu que la feina del protagonista és la d’escriptor, per encàrrec, de cartes personals que els interessats no saben escriure i  encomanen a una empresa especialitzada. És a dir, una nova professió, la dels “escrivents”del futur. La tecnologia suprema no sembla poder aportar massa solucions als problemes sentimentals de l’escriptor.

Els escenaris urbans i els espais de la societat futurista en que es desenvolupa l’acció estan molt ben concebuts i tractats  sense exageracions; igualment els equips tecnològics que s’utilitzen resulten discrets i creïbles. La fotografia i la música són excel·lents.

La interpretació de Joaquin Phoenix, germà del mític River Phoenix, que va morir molt jove, resulta molt convincent. La veu en off del Sistema Operatiu pertany a Scarlett Johansson i per descomptat convé veure la pel·lícula en versió original que projecten al Verdi o al Balmes.

ROSA LEVERONI. Testament

Avui és el torn de Rosa Leveroni, una poetessa catalana deixeble de Carles Riba que  va prologar el seu primer llibre, Epigrames i cançons (1938).

Rosa Leveroni pertany a la generació de Mercè Rodoreda, Pere Calders o Salvador Espriu, escriptors que van viure la Guerra Civil quan començaven a publicar llibres madurs

Avui escoltarem el seu poema Testament d’una lluminosa bellesa.

"El anarquista que se llamaba como yo"

L'escriptor català Pablo Martín Sánchez ha trobat en un anarquista basc homònim, que va viure a cavall entre els segles XIX i XX, un bon motiu per oferir-nos un llibre de més de 600 planes editat per Acantilado. El resultat es troba a mig camí entre els legítims trucs de best seller i la fecunda imaginació d'un Ruiz Zafón en "La sombra del viento" i el bon tracte de la llengua i part del sentit de l'humor i la tendresa del Mendoza de "La ciudad de los prodigios". El protagonista, sobre qui l'autor novel·la una vida real que va ser curta i molt convulsa, pateix uns temps, els de la crisi del 98, la Setmana tràgica i la  dictadura de Primo de Rivera, que no li van deixar més opció que la militància revolucionària, l'exili i la mort. 

 Cal dir que Pablo Martín s'ha documentat molt sobre la gens honrosa història d'Espanya d'aquells anys, especialment sobre els fets de 1924 a Vera de Bidasoa, quan un petit exèrcit dirigit per Durruti i Ascaso va fracassar en la seva pretesa invasió d'Espanya pels Pirineus per encendre la rebelió  i acabar amb el dictador i la monarquia d'Alfonso XIII. Però aquesta documentació, rica i ben tractada, no ofega la narració, en la que s'insereix una bella i trista història d'un amor impossible, un regal que Pablo Martín Sánchez fa al seu protagonista i als lectors.

 No hi falten al text, en el seu llarg passeig pel País Basc, Salamanca,  Madrid, Barcelona, París, Buenos Aires i Pamplona, els "cameos", no sols dels dirigents anarquistes citats, sinó d’intel·lectuals com ara Unamuno, Blasco Ibáñez, Ortega i Gasset i Ferrer i Guàrdia o del propi Francesc Macià. Amb tot, els que no provenim de la tradició àcrata podem conèixer, valorar i estimar, gràcies en part a la feliç coincidència dels noms de l'autor i del protagonista, part de les circumstàncies, l'heroisme i fins i tot la ingenuïtat dels sindicalistes d'aquells anys.

Ricard Fernandez