dimarts, 25 novembre de 2014

Torres Dulce, el jardiner fidel

El Fiscal General de l'Estat acostuma a ser un càrrec controvertit. Recau en juristes de reconegut prestigi, però al tenir el vici d'origen de ser designats pel Govern de torn, la imparcialitat i oportunitat de les seves actuacions és sovint qüestionada i posada en dubte per aquest mateix biaix ideològic i partidista. I amb raó.
Torres-Dulce, gran cinèfil i madridista de pro, està ara en l'ull de l'huracà mediàtic per haver promogut la famosa querella contra Artur Mas, de la qual l'inefable Sánchez-Camacho se sent tan orgullosa, després d'haver pronosticat que s'acabaria presentant sí o sí, quan el més el calent era a l'aigüera. ¿Podem, però, considerar-lo com el dolent de la pel.lícula d'aquest cras error polític?
Entenc que no. La Fiscalia no tenia altre remei que resoldre sobre la procedència o viabilitat de la querella, ja que li exigia l'article 8 del seu Estatut Orgànic: “El Gobierno podrá interesar del Fiscal General del Estado que promueva ante los Tribunales las actuaciones pertinentes en orden a la defensa del interés público".
Torres-Dulce ha estat hàbil contrarrestant l'amotinament dels Fiscals catalans (evitant un desenllaç tipus "Rebelión a bordo"), però ha perdut l'ocasió de ser tan intel.ligent com els seus subordinats amotinats, que van qualificar les actuacions de Mas, Ortega i Rigau com d'"argúcies" (és a dir, trapelleries pseudo-legals d'advocat amb ofici), fetes amb un punt de "deslleialtat", que no mereixerien una resposta penal.
Hi estic bastant d'acord. La última "ratio" del Dret Penal no ha d'estar al servei d'interessos polítics partidistes, com si fos un arma llencívola. Perquè, siguem sincers, una miqueta de desobediència, sí que hi va haver, però a la vista, ciència i paciència de tothom.
I una argúcia tolerada no ha estat mai, ni pressumptament, delicte.



diumenge, 23 novembre de 2014

L'Òpera dels dilluns

Aquest cap de setmana al concert de l’Auditori la OBC han interpretat “Un conte il·lustrat de Peter Gynt” del compositor noruec Edvard Grieg. Un dels fragments d’aquesta composició és la coneguda “Cançó de Solveig”. Avui us la oferim interpretada per la soprano australiana Mirusia Louwerse que n’ha fet una de les peces emblemàtiques del seu repertori.




divendres, 21 novembre de 2014

Regala Centelles

Quantes vegades hem de fer un regal especial a algú i no hi ha manera de decidir el què? Si hi ha sort, apareix una ànima bondadosa amb una idea original que et salva i, quan arriba el dia, et fa sentir el millor regalador del món. I l’afortunat? L’afortunat s’emporta el regal i a més es guarda la idea pel dia que li toqui a ell obsequiar algú, o per aconsellar un altre indecís, és clar.

Ara oblideu aquest embarbussament i apunteu a la llibreta: Experiència Centelles. Vull dir, EXPERIÈNCIA CENTELLES. El regal que marcarà tendència aquestes festes de Nadal i que no se us pot escapar, creieu-me!

L’Experiència Centelles és un itinerari per les fotografies que Agustí Centelles va realitzar el dia que l’infaust ‘Alzamiento’ va arribar a Barcelona, el 19 de juliol de 1936. I diem “itinerari per les fotografies” perquè no és només una ruta pels indrets que apareixen a les seves imatges, sinó tot un exercici de reconstrucció dels fets que s’hi mostren (com podeu veure a la imatge, gentilesa del Josep Maria) i del punt de vista del fotògraf.


L’inici i principal punt d’interès del recorregut és aquesta icònica fotografia d’uns milicians apuntant les seves armes, recolzats en els cossos abatuts d’uns cavalls, a la confluència dels carrers Diputació i Roger de Llúria. Les investigacions de l’associació que organitza aquesta activitat (Arqueologia del punt de vista), explicades magistralment pel fotògraf Ricard Martínez, ens permeten reviure l’escena al detall: la successió dels fets, la intensitat del moment, la intenció del fotògraf i fins i tot l’hora del dia en què va disparar la seva càmera.

L’aventura continua seguint part del recorregut que va fer Centelles aquell matí, i culmina a Plaça Catalunya, on el fotògraf va documentar els durs enfrontaments pel centre de comunicacions de la Telefònica o l’Hotel Colón, entre altres. Impressiona i molt posar-se a la pell d’aquest home en aquella situació. Un fotògraf que “va sortir de casa com a foto-periodista i va tornar investit de fotògraf de guerra”, tal i com ho resumeix en Ricard Martínez.

I no us avanço res més, que l’interessant és viure-ho. Ja em direu si ho heu gaudit en qualitat de regalador, de conseller o de regalat!       

dimecres, 19 novembre de 2014

El prestigi de la calumnia.

Pels que vulguin acompanyar aquest text amb bona música els suggereixo aquesta peça de Rossini "La calunia e un venticello" del Barbier de Sevilla.



Un cop més un home, un ciutadà, ha estat a punt de ser ensorrat en el fang de la indignitat i la corrupció per una calumnia. El diari El Mundo va filtrar fa uns dies unes “informacions” segons les quals l’Alcalde Barcelona, Xavier Trias, hauria tingut una quantitat important de diners dipositats en un compte bancari a Suïssa, posteriorment traslladat a un banc andorrà. La “descoberta” hauria estat obra dels serveis policials especialitzats en aquests assumptes i s’hauria “canalitzat” vers el diari des de el Ministerio del lnterior del Gobierno de España en una conjuntura en la qual l’afebliment de les autoritats catalans els resulta altament desitjable.
Malgrat el desmentiment immediat i la indignació del perjudicat, vaig poder constatar que l’acusació tenia en moltes persones, fins i tot del meu entorn, una acollida més favorable, un major crèdit, que les paraules i l’actitud de Trias, tot i que em van semblar sinceres.
Com ha succeït tantes vegades, per no dir sempre, en demostrar-se que l’acusació era falsa i injustificada no hi hagut correcció per part del diari. En aquest cas, l’alcalde va aportar els documents de la banca suïssa que certificaven la falsedat de l’acusació i la “fabricació” de les “proves” publicades. També va demanar lògicament la dimissió del ministre. Això no obstant i com és habitual, enlloc del reconeixement explícit de la seva innocència per part de l’opinió pública, s’ha produït un silenci mesquí banyat sovint en la desconfiança i en l’escepticisme. De fet, com va dir encertament el mateix Trias en la seva primera reacció en llegir la “notícia” que l’embrutava, el mal ja estava fet i tenia quelcom d’irreparable.
La gravetat de les reaccions socials tan ben predisposades a creure’s les calumnies no es pot justificar ni minimitzar per l’incessant reguitzell de casos de corrupció, ni tampoc perquè els que finalment resulten ser culpables acostumin a reaccionar negant d’entrada qualsevol culpabilitat. L’honorabilitat de les persones hauria de defensar-se personalment i socialment fins que uns tribunals dignes provessin que l’havien perduda. També seria just que la pèrdua fos proporcionada al delicte o a la falta, i no dugués sempre al deshonor total. Altrament, tots estem exposats a ser víctimes de les calumnies, fins i tot de les més absurdes i infundades, malgrat creure que esdeveniments d’aquesta mena no ens succeiran mai, que estan reservats als altres, i ara sobretot, als polítics.
Seria llarg i difícil d’esbrinar les causes del prestigi que gaudeix la calumnia i certament no és aquest el lloc adient per intentar-ho. Em limito a constatar-ho i a sotmetre-ho a la meditació dels lectors del blog. Tanmateix, vull recordar, perquè s’han divulgat abastament en els darrers temps en els diaris, que alguns dels actuals estudiosos de les neuro-ciències sostenen que la part més arcaica del cervell, aquella que compartiríem amb els rèptils, seria el “lloc” on raurien l’agressivitat i la malfiança defensiva, i per tant, seria la base orgànica, objectiva, on acolliríem les calumnies.  Davant aquesta mena de divulgacions “científiques” potser convindria recordar que, des del temps que érem parents dels rèptils, el nostre cervell ha crescut i s’ha desenvolupat tant que ha esdevingut humà, és dir, capaç de cavalcar amb dificultats però dignament sobre els instints  i, molt de tant en tant, capaç d’escriure sobre les causes i efectes de la calumnia amb l’art d’un Shakespeare a  Otelo, per exemple, o amb la música dels Verdi o Rossini.

dimarts, 18 novembre de 2014

Fotografies estil Salgado

Des de fa unes setmanes es pot veure al Caixaforum una exposició fotogràfica del màxim nivell, GÈNESIS, de Sebastiao Salgado de la qual n’he parlat abastament al Blog i a les cròniques al NÚVOL tant de l’exposició com de la pel·lícula “La sal de la Tierra” que s’ha estrenat recentment.
Normalment la fotografies de naturalesa es fan en color. Però Salgado, fidel al seu estil i la seva tècnica, ho ha fet en blanc i negre amb uns extraordinaris resultats. L’altre dia, motivat per la visita a l’exposició, em va venir al cap editar amb blanc i negre algunes imatges que havia fet al desert de Líbia, en un viatge memorable, ja fa anys. Per això, amb la col·laboració del meu amic Josep Maria P. vaig fer diferents proves fins a trobar una aproximació a allò que, amb tota la humilitat de món, en podrien anomenar el perfil Salgado. La veritat és que quan he comparat les fotografies originals en color amb aquestes que veureu en blanc i negre trobo que em quedaria amb les darreres. No dèiem que la natura era en color?
Aquí les teniu.



diumenge, 16 novembre de 2014

L'Òpera dels dilluns

Algú dirà que l’Anna Netrebko surt molt sovint al Blog. I tindrà raó. Què hi farem si és la meva soprano favorita! Aquest darrer dijous vaig tornar a anar a una sessió d’Òpera al Cinema. Projectaven Il Trovatore, en una versió recent dirigida per Daniel Barenboim a Berlí i amb un repartiment encapçalat per la Netrebko en el paper de Leonora i Plàcido Domingo  en el del Comte Luna.  No cal dir que vaig tornar a sortir fascinat  amb la interpretació de la soprano russa. Domingo que ja té setanta anys aguanta prou bé el paper encara que la seva veu ha perdut potència i frescor. No he trobat una versió d’aquesta representació i per això n’he triat un altra enregistrada en un concert  ell 2011 en la que la Netrebko interpreta l’extraordinària ària  "Quel suon, quelle preci solenni" acompanyada pel gran tenor Jonas Kauffman. Quina parella!



dissabte, 15 novembre de 2014

I ORIGINS, respostes científiques a dubtes espirituals

Sitges 2014 premia un drama científic que busca respostes a l’existència del més enllà
Mike Cahill ja va sorprendre l’any 2011 a Sitges amb la seva emocionant opera prima “Another Earth”, una pel·lícula de ciència ficció amb rerefons filosòfic sobre una estudiant del MIT que entrava en contacte amb un planeta terra paral·lel. El bon regust que va deixar aquesta pel·lícula feia que el seu segon llargmetratge, ‘Orígenes’ s’esperés amb certes ganes al Festival de Sitges 2014, on finalment s’ha endut el premi a la millor pel·lícula.
El títol original de la pel·lícula, I Origins, planteja un joc de paraules entre el jo i l’ull, que és la matèria que estudia el protagonista del film: un biòleg molecular (Michael Pitt) que investiga sobre l’evolució dels ulls fa un descobriment inesperat amb implicacions filosòfiques i espirituals que posen en qüestió tant les seves fermes creences científiques com el seu escepticisme sobre l’existència d’un “més enllà” o un ésser superior.
Amb aquest argument, ‘Orígins’ torna a posar sobre la taula el debat mai resolt entre ciència i espiritualitat. Un tema que s’ha abordat al cinema en diverses ocasions i resultat diversos, des del críptic ‘2001’ de Kubrick fins a la mística ‘Contact’ de Robert Zemeckis. Origins segueix més en l’estela d’aquest darrer film, posant el focus en el personatge del científic descregut que només es refia d’allò que pot demostrar amb dades de laboratori. Fins que una sèrie d’atzars i casualitats que prenen la forma d’un amor amb final tràgic fan aparèixer els dubtes que faran trontollar la seva vida.
Amb aires i vocació de drama abans que de pel·lícula de gènere, ‘Orígins’ resulta més interessant en la seva primera part, on es combina la investigació científica de l’ull amb la petita història d’amour fou del protagonista. En la segona part, quan es planteja obertament el debat espiritual, la pel·lícula comença a transitar per la delicada línia que separa el debat científico-filosòfic del new age de postaleta. Però Mike Cahill torna a fer gala, com ja va fer amb Another Earth, de la seva elegància i contenció, que són les claus per les quals ‘Orígins’ no se li ha escapat de les mans (ni tan sols en les seqüències estereotipades que tenen lloc a l’Índia, la part més fluixa de la pel·lícula). Cal fer l’esforç de quedar-se fins al final de tot dels títols de crèdit, per quedar-se amb una dada més que ajuda a reinterpretar el discurs que Cahill planteja amb el seu film.
Però més enllà de girs i sorpreses, és la moderació i el bon gust d’aquest realitzar nord-americà el que pot explicar també perquè aquest film, davant altres propostes més arriscades, ha captivat el jurat del Sitges 2014. Un jurat contemporitzador que ha buscat equilibris i ha mirat de quedar bé amb tothom, segons sembla indicar el fet que pràcticament totes les categories del palmarès s’hagin resolt amb ex-aequos i mencions especials.

divendres, 14 novembre de 2014

El teatre pren la paraula

En aquestes pàgines han anat apareixent ja una llarga llisa de dramaturgs i directors d'escena. Aquells pels que tenim debilitat ho han fet de manera recurrent, com Alfredo Sanzol (en motiu dels seus espectacles "En la luna" i "Aventura") o Guillem Clua (per les seves nominacions als Premis Max i Butaca). Avui tinc el plaer d'anunciar-vos que, gràcies a un cicle de converses organitzat pel Teatre Romea, podrem veure'ls a l'escenari parlant de teatre. Un petit plaer pels que enriquim la nostra afició al teatre amb una dosi de mitomania.

La programació, que podeu veure complerta al cartell, és més que atractiva i encerta especialment en l'emparellament dels ponents (arribats gairebé a parts iguals de Barcelona i Madrid). La propera sessió, per exemple, la protagonitzaran Mario Gas i Alfredo Sanzol i la darrera Guillem Clua i Andrés Lima (col·laborador habitual de la companyia Animalario). També hi estan convidats Salvador Sunyer (director del Festival de Teatre Temporada Alta, Girona), Ángeles González Sinde (ex ministra de Cultura i assídua del Romea), Joan Font o els directors de cine Mariano Barroso i Benito Zambrano. Cada sessió gira al voltant d'un tema específic, com per exemple: la intersecció entre el teatre i el món audiovisual; el teatre i el conflicte social; l'autor local i el món global; l'autonomia del dramaturg envers les productores teatrals. En definitiva, una oferta dirigida sobretot a la gent de la professió, però que alguns potser voldrem aprofitar.

Es tracta de la segona edició d'aquestes converses. Com que la primera va passar desapercebuda a Prova i error, ara us avisem quan tot just acaba de començar. Això sí, sembla que cal inscriure's amb antelació a info@fundacioromea.com.


dijous, 13 novembre de 2014

Una entrevista de Pablo Iglesias a Enric Juliana

M'ha arribat, a través de la Clara, aquest vídeo que reprodueix l'entrevista de Iglesias a Juliana en el programa La Tuerca.
Crec que és una lliçó d'anàlisi política, serena i reflexiva. És llarga però es fa curta. Ja ho veureu.



dimecres, 12 novembre de 2014

Salvador Espriu. "El meu poble i jo"







En aquests dies tant intensos serà bo escoltar la veu de Salvador Espriu que ja ha estat una altra vegada en aquesta Secció. Es tracta del molt conegut poema “El meu poble i jo”.






dimarts, 11 novembre de 2014

El post del lector


Ricardo Darín, protagonista de uno de estos relatos salvajes llenos de tensión y drama, se dice sorprendido de que la película levante carcajadas. Probablemente se trata de una técnica más de promoción. Las historias son absolutamente demoledoras, violentas, con frecuencia trágicas, decididamente salvajes, pero, al mismo tiempo, tarantínamente divertidas, graciosas y muy osadas. Esa combinación es el gran mérito del film. Una verdadera y espeluznante delicia.    
  
La película es en realidad una colección de cinco historias independientes (más el divertimento inicial) que tienen en común al director y guionista, Damián Szifrón, el tema - la venganza- y, hasta cierto punto, el planteamiento. Todas parten de una situación más o menos tensa: la aparición del culpable de la muerte del padre de la camarera, el pique entre dos conductores (una de mis favoritas), la grua que se lleva un coche aparcado, (Darín, siempre Darín), el padre que quiere salvar al hijo de la cárcel y la presencia de una ex amante del novio en la boda (absolutamente delirante hasta el final).

La actitud y la moral de los personajes es casi siempre detestable (es lo que hay), los desenlaces casi siempre previsibles (pero no importa) y el fondo de la película, a pesar del humor y la inteligencia de las historias, perturbador. Y si todo eso no basta, “Relatos salvajes” es la película más vista en Argentina en toda la historia y los argentinos no son cualquier cosa. 

Antonio Cortina

dilluns, 10 novembre de 2014

El 9 - N a Gràcia

La jornada del 9-N va ser un èxit de participació, d’organització i d’expressió democràtica. Al matí vaig sortir a passejar pel barri i veure l’ambient que es respirava en alguns col·legis electorals propers de Gràcia . Vaig tenir la sort, gràcies a una informació privilegiada d’en Pau, d’estar al Col·legi electoral on votava el President Mas i per tant de fer algunes fotos de la seva arribada acompanyat d’en Jordi Évole que l’acompayava per gravar el programa que es va emetre al vespre.

Aquí teniu el petit reportatge dels tres col·legis que vaig visitar..



diumenge, 9 novembre de 2014

L'Òpera dels dilluns

L’altre dia, en un dels seus programes de radio en el que parlava de Turandot, Ramón Gener va recomanar una històrica actuació del tenor italià Lauro Volpi al Liceu de Barcelona el 1972.
És doncs una gravació molt antiga i el seu interès rau en que Volpi va cantar la dificilíssima ària “Nessun Dorma” a l’edat de 80 anys. Sí, ho heu llegit bé i més sorpresos quedareu encara quan el veieu i l’escolteu. Impressiona la seva força.

En Volpi coneixia bé aquesta ària perquè, a part d’haver-la cantat centenars de vegades al llarg de la seva carrera,i  sembla que Puccini la va escriure aquesta pensant en que la interpretés el tenor italià. El compositor va morir el 1924 i va deixar inacabada l’òpera que es va estrenar a Milà el 1926. 



dissabte, 8 novembre de 2014

Monago o una desvergonya més.


Això del Monago és delirant. Recordem que el President de la Comunitat d’Extremadura és un dels personatges  que recentment ha dit una de les col·leccions de barroeries més importants sobre Catalunya, com per exemple la darrera parlant d’una eventual reforma fiscal.  "Porque si es más perras para Cataluña yo ya digo que no. Porque a mí no me van a quitar ni un céntimo de euro para dárselo a cuatro que estan montando letritas en las avenidas”
Resulta que ara l’han pillat, com tothom sap, perquè va fer 32 viatges particulars a Canàries, pagant el Senat, per visitar la seva amiga, una militant del PP. Potser és per això que diu que era una qüestió de feina...
El primer dia declara que es tractava de viatges de feina, que estaven plenament justificats i que això és un atac polític dels seus enemics. I l’endemà es desdiu, sense cap mena de vergonya, i manifesta que no ho pot justificar i que tornarà els diners.
El fet en si mateix ja mereixeria en qualsevol país la seva dimissió immediata; i per si això no fos poc la mentida, en menys de vint-i-quatre hores, una segona dimissió. I vet aquí que no passa res i que a sobre Rajoy i Cospedal van a Caceres i li donen públicament tot el seu recolzament. (Per cert com el que li dona I.U. perquè pugui governar la Comunitat...) I això ho fan en unes "Jornadas sobre el buen Gobierno" organitzades pel PP d'Extremadura. Indescriptible. Sobren les paraules i els qualificatius.


divendres, 7 novembre de 2014

Casagemas i l’ombra de Picasso

Aquests dies podeu veure al MNAC una exposició sobre el pintor Carles Casagemas (Barcelona 1880-1901), un artista que ha passat bastant desapercebut en el relat artístic català per una seguit de circumstàncies. Normalment no faig ressenyes d’exposicions, tot i que per raons de feina em faig un fart de visitar-ne. Però la desgraciada història, gairebé desconeguda, d’aquest personatge m’ha animat a fer-ho.

La primera raó, i la més determinant, perquè la figura de Casagemas no transcendís més enllà dels entesos en el món de l’art és la seva mort prematura. El pintor es va suïcidar als 20 anys a París, víctima d’un desequilibri mental que el va dur a obsessionar-se amb una parisenca que no el corresponia. Tot i amb això, a aquella edat l’artista ja havia pintat 45 quadres, molts d’ells remarcables.

El segon motiu, i el més irònic, ens porta a parlar de Pablo Picasso. El pintor malagueny i Casagemas no només van ser coetanis, sinó que es van conèixer personalment, van travar amistat i fins i tot van compartir taller i viatges. La influència que Picasso va exercir en Casagemas –i viceversa, probablement- es veu perfectament en les obres exposades al MNAC.


 Però l’ombra de Picasso és molt allargada, tant, que ha relegat la figura de Casagemas a la d’un “actor secundari de la seva biografia”, en paraules del comissari de la mostra. El pintor malagueny va ser un referent, un mentor i un company per a Casagemas, sí. Però la dimensió i transcendència de la seva figura també l’han fet responsable involuntari de l’ostracisme del seu amic, sempre segons la tesi d’aquesta interessant exposició.

L’obra de Casagemas s’ha exhibit en comptades ocasions. Ara el MNAC n’exposa 38 quadres, 13 dels quals són inèdits. A més, hi ha tres retrats que Picasso li va fer en moments diferents de la seva curta vida.

dijous, 6 novembre de 2014

"Dones a l'Afganistan"

Al Palau Robert es presenta una magnífica exposició d’un dels millors fotoreporters espanyols, Gervasio Sánchez. Es tracta d’un reportatge sobre la situació de les dones a l’Afganistan. Aquí teniu la crònica que he escrit pel NÚVOL que espero que us animi a visitar-la



dimecres, 5 novembre de 2014

Les bones hamburgueseries de Barcelona o qui té por de McDonald’s


En les darrers dos anys, alhora que ha revifat de manera espectacular el gin tònic, sembla que Barcelona s’ha tornat boja per les hamburgueses, de fet diuen que l’un i l’altra són la parella ideal.
Però si parlem de les hamburgueses, no només trobem restaurants, tavernes i bars que les treballen molt bé, sinó que a més han començat a obrir locals on l’hamburguesa és l’eix central de la carta. Les serveixen amb gran diversitat de combinacions, no només amb acompanyaments de tota mena sinó també amb diferents varietats de pans i fins i tot de coccions, a la planxa o a la brasa...; en definitiva al gust de tothom. Hi ha llocs on tu mateix/a pots fer la tria dels diferents elements que acompanyen el tros de carn picada o de vegetal picat (perquè també n’hi ha pels que no sou carnívors), però una cosa tenen en comú, busquen la qualitat en el producte i s’allunyen del plat greixós d’altres temps entremig de pans sintètics.
La majoria tenen uns preus prudents i sobretot un look nordamericà: abans d’arribar al McDonald’s, sembla que la història situa l’origen de l’hamburguesa entre els mongols al segle XII, per tant l’Àsia central, i el poble rus, el qual va tenir grans relacions comercials amb el port d’Hamburg entre els segles XIII i XVII, d’on van sortir gran nombre d’immigrants durant la colonització europea del XIX i principis del XX a Amèrica del nord.
Si avui us explico tota aquesta història és perquè no us parlaré d’una o dues hamburgueseries, hi ha diferents llistats de les millors a internet i se’m fa difícil visitar-les totes, així que us diré que he estat en algunes i, en general, m’han semblat excel·lents, potser unes més sorolloses que altres, unes més sofisticades que altres, però creieu-me, amb un nivell qualitat que no té res a envejar a les que mengen o han menjat des dels cowboys de l’oest dels EUA fins els hipsters o qualsevol altra tribu urbana novaiorquesa.



Per a una informació més detallada us recomano que consulteu:

http://bestburgerintown.wordpress.com

http://www.timeout.es/barcelona/es/restaurantes-bares/hamburguesas

http://enbarcelona.com/restaurantes/noticias/Las-mejores-hamburguesas-de-Barcelona-274


dimarts, 4 novembre de 2014

Un article de Byung-Chul Han

Davant de la duresa de la crisi a molts països europeus, dels altíssims nivells d’atur, de la pèrdua de poder adquisitiu i la retallada de prestacions socials, que fan perillar l’estat del benestar, ens preguntem sovint sobre la manca d’una resposta enèrgica dels col·lectius més afectats, classes mitjanes i treballadores, joves i estudiants. Hi ha certament moviments de protesta però semblen molt tímids davant la gravetat de la situació. És interessat llegir aquest article que va publicar a El Pais fa unes setmanes el filòsof Byung-Chul Han, titolat “¿Por qué hoy no es posible la revolución?”, on dona algunes claus expop`licatives d’aquest fenomen.
Han és un pensador coreà, llicenciat a Alemanya i actualment professor a la Universitat de Berlin. Recentment ha publicat tres llibres que han tingut un gran èxit  “La sociedad del cansancio”, “La socirdad de la transparencia” i “ La agonia de Eros”.



diumenge, 2 novembre de 2014

L'Òpera dels dilluns

Avui canviarem la habitual peça operística per un concert. La raó és que aquests dies hem sabut que Jordi Savall, que havia estat guardonat pel Ministeri de Cultura amb el Premio Nacional de Música, ha adreçat una carta al Ministre en la que, entre altres coses li  diu literalment, Lamento tener que comunicarles pues, que no puedo aceptar esta distinción, ya que viene dada de la mano de la principal institución del estado español responsable, a mi entender, del dramático desinterés y de la grave incompetencia en la defensa y promoción del arte y de sus creadores.

És per això, per aquesta actitud decidida i enèrgica, que ja han tingut altres artistes, com Javier Marias, que recentment va renunciar també al Premio Nacional de Literatura, que avui hem pensat que dedicaríem aquest dilluns a la música de Savall.

L’escoltarem en una gravació del seu conjunt “Le Concert des Nations” que interpretarà el Concerto Grosso in D d’Arcangelo Corelli.




divendres, 31 octubre de 2014

Ullate balla Morente

 Aviat farà quatre anys de la mort del músic i mestre Enrique Morente. Per retre-li homenatge, el coreògraf Víctor Ullate ha recuperat un espectacle que havien concebut junts fa uns anys en el que es fusionen el flamenc i el ballet: "El Sur". L'ha presentat primer als Teatros del Canal a Madrid i s'ha pogut veure també al Teatre Poliorama durant aquest mes d'octubre (la darrera funció és diumenge vinent).

El muntatge utilitza peces interpretades pel mateix Morente i per la seva filla Estrella, algunes d'elles inèdites i cedides expressament pel músic. La força de la seva música és extraordinària, commovedora: recupera música popular o poemes de García Lorca i els combina amb creacions pròpies. Gràcies a aquest recull musical s'entén perfectament que Morente fos reconegut com un renovador del flamenc. 

El repte d'Ullate i la seva companyia (encapçalada pel seu fill) és composar una coreografia que permeti ballar aquesta música sense recórrer als moviments propis del flamenc però sense trair-ne l'esperit. La meva impressió va ser que ho aconseguia totalment. L'elegància i la rotunditat del ballet, també l'escenografia i el vestuari, potenciaven (si això és possible) la intensitat de la música. Fins i tot la creació d'una història d'amor i desamor amb final tràgic, que serveix de fil conductor de l'espectacle, em va semblar encertada. Si no fossiu a temps de disfrutar-lo, aprofiteu l'avinentesa per descobrir o redescobrir el cantaor. Val la pena.



dijous, 30 octubre de 2014

Economistes!

Ja té raó, ja !     Però pobres de nosaltres...

dimecres, 29 octubre de 2014

"Deux jours, une nuit"


Aquesta és la darrera pel·lícula del germans Jean Pierre i Luc Dardenne, cineastes belgues que ha fet sempre un cine molt directe i compromès. Amb “Rosseta” i “El nen” han guanyat dues vegades la Palma d’Or al Festival de Cannes.
En aquest cas ens proposen una història que té una trama i una realització molt senzilles però d’una gran intensitat. En una petita industria, els seus setze empleats han de decidir en una votació si accepten perdre una prima de productivitat a canvi que no s’acomiadi una de les seves companyes. Aquest dona, que travessa una forta crisi personal, visita els seus companys al llarg del cap de setmana - dos dies i una nit - per tractar d’obtenir el seu suport i conservar el lloc de treball. I és clar, es troba amb tota mena de problemàtiques, respostes i actituds, totes elles marcades per la precarietat laboral i econòmica que vivim en aquests temps difícils.
Podríem dir que es tracta d’un conte moral que ens apropa, d’una forma serena i realista, als comportaments humans en situacions de dificultats i compromís, sense demagògia i amb un gran respecte.

La protagonista del film, Marion Cotillard, potser una de les actrius més emblemàtiques del cinema francès actual, fa un magnífic treball en el paper de la dona acomiadada.


dimarts, 28 octubre de 2014

"El Capital al Segle XXI" de Thomas Piketty

La creixent desigualtat econòmica s’ha col·locat darrerament en el centre dels debats econòmics. Després d’un període d’uns quaranta anys posteriors a la segona guerra mundial en els que el progrés i el creixement econòmic semblava afavorir una redistribució de les rendes i la riquesa als països occidentals, va començar una nova època en la que les desigualtats tornaven a reaparèixer progressivament. La darrera crisi econòmica, amb els seus efectes sobre les classes menys afavorides, ha augmentat la força del fenomen i l’ha fet cada dia més evident, fins al punt que avui es considera ja un dels factors que més contribueix a agreujar la crisi sistèmica que afronta l’economia capitalista.
L’any 2013 es va publicar un important treball que estudia i sistematitza aquest fenomen:  “CAPITAL IN THE TWENTY-FIRST CENTURY”, de l’economista francès  Thomas Piketty. Un treball que ha tingut un gran ressò en  els mitjans econòmics, fins al punt que ja es parla sovint de Piketmania...


Havia demanat a Josep Vidal, company economista i seguidor del Blog, que havia llegit a fons aquest llibre, que en fes un ampli resum per oferir-lo als lectors del Blog interessats per aquests temes. I precisament quan ja estava llest i anàvem a publicar-lo varem saber que el mateix Piketty venia a Barcelona per dictar la conferencia inaugural del curs de la Facultat d'Econòmiques de la Universitat Pompeu Fabra. Hi varem anar, és clar, per escoltar en directe les seves tesi. Una conferència molt interessant que no ens podíem perdre.
Fent click al llibre trobareu doncs el complet resum que Vidal ha preparat i que esperem us informi sobre les tesi de Piketty de les que segur trobareu freqüents referències als mitjans. I fins i tot potser aquest post estimuli a algun lector a llegir l’obra completa que, per cert, acaba de ser publicada en català per RBA.



diumenge, 26 octubre de 2014

L'Òpera dels dilluns

Ja sé que algú podrà dir que em repeteixo i que fa pocs dies ja varem escoltar Anna Netrebko cantant Verdi. Ho sento, potser tingui raó, però he descobert aquesta gravació de la meva cantant preferida i la veritat no me’n puc estar d’oferir-la als seguidors de Blog. És una bona manera de comprovar la versatilitat de la seva veu capaç d’interpretar papers de soprano verdiana i alhora fer les filigranes del bel canto. Ja ho veureu vosaltres mateixos. Avui canta l’ària “Vien, diletto, e in cel la luna” de “I puritani” de Bellini en la que Elvira embogeix transtornada pel seu amor per Artur. Crec que la veu i la interpretació de la reina del Metropolitan són impagables.




divendres, 24 octubre de 2014

GÈNESI de Sebastiao Salgado


Ahir vaig tenir el privilegi d’assistir a la roda de premsa de presentació de l’exposició fotogràfica “GÈNESI” del gran fotògraf brasiler Sebastiao Salgado, que, a més, després de la seva xerrada ens va regalar una visita guiada per ell mateix per les diferents sales de Caixaforum.  
Realment va ser una sessió d’aquelles que un fotògraf no pot oblidar fàcilment. Salgado és, tots ho sabem, un dels més grans fotògrafs dels darrers quaranta anys i els seus treballs “TREBALLADORS” o “MIGRACIONS” han donat la volta a món i han meravellat milions d’espectadors.  Però pel que vaig poder comprovar ahir és també un home senzill, excel·lent comunicador i amb una formació humanística i unes conviccions molt profundes. Cal dir que la seva formació bàsica fou la d’economista i que només va començar a fotografiar el 1979 en arribar a París, quan encara treballava com a tècnic d’una organització internacional del cafè. Sort que va canviar el despatx per la càmera però cal reconèixer que en totes les seves explicacions dels seus projectes es fan evidents uns molt sòlids coneixements socials que han contribuït molt al seu treball com a fotodocumentalista, com li agrada de catalogar-se.
En poc més d’una hora Salgado va sintetitzar els principals trets de les diferents etapes de la seva trajectòria i les va situar en el context dels grans canvis que el món ha experimentat en els darrers anys i que ell ha tingut la gran sort de poder documentar.
Escriuré un comentari més ampli per publicar al NÚVOL sobre l’exposició pròpiament dita, que evidentment cap aficionat a la fotografia es pot perdre,  però mentrestant no he pogut resistir la temptació de fer-ne aquest avançament pels lectors del Blog. I d’acompanyar-lo amb algunes de les fotografies que vaig tenir l’oportunitat de fer al mestre mentre ens explicava les seves experiències als llarg dels vuit anys que ha durat aquest llarguíssim projecte documental.



dijous, 23 octubre de 2014

El cas Blesa o " Sic transit gloria mundi"

No puc evitar recordar la incontestable saviesa d’aquesta locució llatina de només quatre paraules quan un personatge públic, creient-se tocat per la gràcia divina i exercint un poder omnímode –o gairebé- sobre la resta dels seus conciutadans, ensopega al cap del temps amb la crua realitat i cau en la més absoluta de les misèries, rebregat, trepitjat i escarnit per la ira venjadora dels seus congèneres.
No hauríem de reservar la invocació de la frase només a episodis tan sagnants, com els terribles finals de Ceacescu, Sadam Hussein, o el més recent de Gadaffi. Hi ha altres finals que sense acabar amb l’execució física del prohom, simbolitzen tanmateix el caràcter passatger i efímer de la glòria humana.
Aquesta funció imprescindible de posar a tothom al seu lloc, d’aturar els excessos megalomaníacs i de penalitzar els aprenents de bruixot, l’exerceixen, si més no en els països democràtics, els tribunals de justícia. Ni sempre, ni de vegades bé , és clar.
Es més. De vegades, són els propis Jutges encarregats d’aplicar justícia els que són obligats a arrossegar-se per terra, si no són molt curosos en la seva feina d’instrucció judicial contra els abusos flagrants de membres del “establishment”. Els casos de Baltasar Garzón i Elpidio José Silva són paradigmàtics de l’extrem risc d’enfrontar-se amb el poder polític i financer de debò.
Per això, quan un altre Jutge, Fernando Andreu, ni millor ni pitjor que els esmentats, però sí més curós i prudent, pugui aconseguir- com crec que aconseguirà- embargar béns de Miguel Blesa i Rodrigo Rato, per import de 16 i 3 milions d’euros, respectivament, per assegurar la seva responsabilitat civil en els afers d’administració deslleial que se’ls hi imputa en el cas Caja Madrid, caldrà celebrar entusiàsticament la notícia.

I si algun dia ens assabentem que l’advocat de Blesa demana al Jutge Andreu  que li permeti rebre una assignació major de diners –atès que tindria els comptes corrents bloquejats- perquè els autoritzats judicialment no li arriben per passar el mes (com va demanar fa poc Luis Bárcenas al Jutge Ruz), aleshores aquell dia serà el moment per fer servir la versió castellana –i castissa- d’aquesta locució genial: “Miguelito, ¡quién te ha visto y quién te vé!”.



dimecres, 22 octubre de 2014

Recerca i fugida de la veritat

“Así empieza lo malo”, el darrer llibre de Javier Marías, pren el seu títol  d'una cita de Shakespeare ("Así empieza lo malo y lo peor queda atrás"). I efectivament hi trobem coses males i pitjors referides tant a la vida d'una parella com a la història de l'Espanya franquista. Els fets estan datats al 1980, quan el país despertava del malson de la dictadura sense atrevir-se a revisar del tot les quatre dècades funestes. En aquell ambient, un home i una dona pateixen el resultat tant de l'engany com de la crua revelació de la veritat. Optar per saber o per no saber ens apareix com un projecte arriscat.
 Sabem que les novel.les de Marías estan tan plenes de digressions que sovint s'oblida el fil de la trama central o fins i tot acabem dubtant de que existeixi aquesta trama. No és el cas d'aquesta darrera obra, molt més centrada en la vida de la parella i d'una sèrie de secundaris que viuen al seu voltant i entre els quals trobem persones inquietants, alguna d'elles realment repulsiva i, com a "Los enamoramientos", un deliciós "cameo", aquest cop més llarg, de l'acadèmic Francisco Rico.
 Javier Marías manté la seva prosa, rica i d'un estil molt reconeixible, i aconsegueix més que mai generar tensió i interès al voltant d'uns personatges torturats i amb poc espai per l'esperança. El narrador, un personatge clarament associable al propi autor, es converteix en espia actiu, primer a requeriment del primer protagonista i després com a interessat en una veritat que ningú vol sentir i en el dolor, la culpa, la rancúnia i la possibilitat del perdó que recorren tota la història.


dimarts, 21 octubre de 2014

Trampes al solitari


Els mètodes pel càlcul de les estadístiques nacionals i les grans magnituds macroeconòmiques sempre m’han semblat molt complexes. Fan sevir sovint indicadors, com ara els kws consumits o les Tones de ciment produïdes,  el nombre de vehicles venuts, etc, etc a partir dels quals estimen les macromagnituds que després ens concentren en unes poques xifres màgiques: El PIB, la Formació de Capital, la Renda Nacional,etc. Ens les creiem perquè no tenim més remei.
Però vet aquí que ara ens arriba la notícia que l’Eurostat, la Oficina europea que dicta les normes i els procediments que han de regir aquest càlculs cabalístics, ha decidit que s’incloguin en les bases dels càlculs una sèrie d’activitats que fins ara no ho estaven. Fixeu-vos, amb el 2010 com a any base,  és a dir amb caràcter retroactiu, a més, s’incorporaran al càlcul del PIB les següents activitats:
. Les relacionades amb la prostitució
. Les relacionades amb la droga i el seu tràfic
. La compra d’armes es considerarà inversió
. Les despeses en Investigació i Desenvolupament es consideraran inversió
Amb aquest procediment tant enginyós s’ha aconseguit d’una tacada fer que el PIB de l’Eurozona augmenti el 3,7 %. L’activitat econòmica real i l’ocupació segueixen sent les mateixes però gràcies a la màgia dels estadístics el nostre PIB és més gran. I és clar, com a conseqüència la el quocient entre Deute Públic i PIB, l’indicador amb que mesura l’endeutament dels països, s’ha reduït automàticament. Vols millorar en rati?; doncs augmenta el denominador. Així de senzill. I de passada es pot evitar reconèixer disminucions dels creixements del PIB que indiquen la caiguda en recessió de determinats països.
Ens queixem sovint de les nefastes conseqüències de la enginyeria financera i ara acabem redescobrim a nivell europeu els grans avantatges de la més antiga enginyeria contable. D’això se’n diu “Fer-se trampes al solitari”!

I si per això s’ha de reconèixer la legalitat, si més no estadística, de la droga, la prostitució i el tràfic d’armes, doncs endavant. Un exemple més de la immoralitat que domina Europa i els seus dirigents.  


diumenge, 19 octubre de 2014

L'Òpera dels dilluns

El passat dimarts, gràcies a la meva amiga Margarita S,  vaig tenir l’oportunitat d’assistir al Palau de la Música a un magnífic concert de la prestigiosa “Budapest Festival Orchestra”on la veu tenia un paper molt important. Varen interpretar en primer lloc “Les quatre darreres cançons” de Richard Strauss i  tot seguit les “Cançons d’un camarada errant” de Gustav Mahler, seguides de la seva Quarta simfonia, on el darrer moviment és també una exquisida cançó.  Per això, avui us oferirem la darrera de les darreres cançons, “Im abendrot” (El capvespre) en una versió interpretada magistralment per la soprano americana Renée Fleming, que té una veu que s’adapta meravellosament bé a les cançons  de Strauss. 



  

divendres, 17 octubre de 2014

L'encarregat

En aquest bloc ja hem parlat en una altra ocasió del dramaturg britànic Harold Pinter. Va ser en ocasió de l'estrena a Barcelona de la seva obra "El montaplatos", a càrrec de la companyia madrilenya Animalario. Ara es presenta a l'Espa Lliure un altre text de l'autor, "L'encarregat", fins el 26 d'octubre. L'obra ja es va estrenar l'any passat amb tant èxit que ara l'han tornada a programar; a més, acaba d'obtenir dues nominacions als Premis Butaca 2014: per millor espectacle de petit format i per millor actor de repartiment (Albert Pérez).

Harold Pinter solia plantejar situacions dramàtiques potents a partir de la confluència de pocs personatges, molt sovint una parella o un trio, amb textos més aviat despullats, sense massa elements de context. Aquí presenta la relació triangular entre tres personatges singulars: un indigent i dos germans ben diferents que l'acullen a casa seva i que fins i tot li ofereixen una cosa semblant a una feina. Si a "El montaplatos" es creava un clima de tensió i d’intriga fantàstic entre dos assassins, en aquest cas l'atmosfera que resulta de l'encreuament dels tres paios és més aviat desconcertant i absurda. El director Xicu Masó destaca el sentit de l'humor que té la peça i el reforça en el seu muntatge. Hi ha moments, diàlegs, realment delirants en la seva absurditat. Jo diria que val molt la pena sobretot per la interpretació de l'Albert Pérez, que veieu a la fotografia, i que fa realment una construcció impressionant del personatge de l'indigent-encarregat. Molt recomanable.