Citacions per una mesa electoral

¿Què fer si es rep la citació per anar una mesa electoral pel referèndum de l’1-O?

La pregunta que formulo és de molt senzilla resposta per un independentista de pedra picada o per un unionista de soca-rel: el primer hi anirà sense pensar-s’ho dues vegades i l’altra declinarà enèrgicament a col·laborar en un referèndum que considera il·legal.

Però la pregunta és pertinent per aquella gent, diguem-ne d’ordre, i en certa manera temorosa de la llei, grup social heterogeni en el que hi cabria des de l’independentista instrumental, a l’unionista moderat, passant pel catalanista pragmàtic, que poden estar disgustats pel fet que, facin el que facin, poden rebre una patacada legal, per qualsevol dels dos bàndols:

Si es presenten a formar part de les meses electorals, poden témer que es faci realitat l’amenaça del Fiscal General de l’Estat, que assegura que poden ser perseguits penalment com a “cooperadors essencials en un acte il·legal”, i si no es presenten, la Generalitat pot imposar sancions econòmiques, atès que es obligatori comparèixer segons la Llei catalana de Referèndum, la qual es remet, en matèria de sancions, a la Llei espanyola del Règim Electoral General, de 1985.

Hem de reconèixer que la situació pot ser incòmode i fins i tot esdevenir kafkiana (autor, casualment o no, de l’obra “El procés”), com a símbol de l’angoixa que pot patir un ciutadà normal i corrent sotmès a dues legalitats enfrontades i inconciliables.

Sembla de tota manera que aquest dilema existencial/legal no arribarà a produir-se, atès el zel posat per l’Estat per impedir que les citacions per a les meses electorals arribin als seus 55.000 destinataris, entre presidents i vocals.

Però, per si un cas arribessin, i no es tingui clar el què fer, sempre tindreu l’opció de fer el que feia un conegut meu advocat quan no volia anar a un judici i provocar la seva suspensió: li demanava a un amic seu metge que li fes un certificat mèdic fent constar que patia un atac de còlic-nefrític i el presentava un dia abans al Jutjat per excusar la seva absència a l’endemà. Crec que ho ha fet set o vuit vegades, i sempre li ha sortit bé.

És només una idea. 

El cocodril

Seguim amb els dibuixos amb els que la Lluïsa va il·lustrar els poemes de Miquel Desclot de “El bestiari de la Clara".

Avui li toca el torn al cocodril, que pateix de mal de queixal. No és d’extranyar amb tants com en té…

El cocodril

           del Nil

       crida al mussol

          del Pol:

     -Ai, el queixal

         quin mal!

 I el mussol

         del Pol

   al cocodril 

         del Nil:

   -Posa t’hi gel

          amb mel

Dalí Eureka! a Ceret

Com dèiem fa poc parlant de l’exposició Dalí al Palau Robert, el geni de Figueres està de moda,. Aquest estiu, fins el 30 de setembre, els seus fans es poden acostar al Museu d’Art Modern de Ceret que presenta una altra mostra el seu art, “Dalí Eureka!”, que vol incidir especialment en la importància que la ciència va tenir en la seva obra.

És una exposició que presenta 180 obres de Dalí cedides per la Fundació Gala-Salvador Dalí, el Museu Reina Sofia de Madrid, el Centre d'Art Georges-Pompidou de París i diverses col·leccions privades. La resta fins a les 300 peces exposades són obra d’artistes vinculats a Dalí com Buñuel, Man Ray, Descharnes o Brassai.

L’exposició, molt àmplia, està estructurada a partir de seccions dedicades als diferents conceptes científics que Dalí va anar utilitzant al llar de la seva obra: les teories de la relativitat, la física quàntica, el principi d’indeterminació, la psicoanàlisi. 

  

Tot aquest material podrà ajudar al visitant a dilucidar fins a quin punt el coneixement de Dalí de tot aquest mon científic era real o si poc a poc el va utilitzant simplement com un element més de la creació del seu personatge mediàtic i delirant, un geni de la impostura.

"Respecte", d'Antoni Puigverd

Fins i tot un intelectual com Antoni Puigverd, tan lluny de l'independentisme, escriu un article com aquest on posa de relleu la manca de respecte envers els catalans de les elits espanyoles. Aquí el teniu.

"RESPECTE"

L'Òpera dels dilluns

En aquests començaments de temporada és moment d’escoltar enregistraments mítics. I avui hem triat l’ària “Casta Diva”, de Norma de Bellini, probablement una de les més famoses de la història de l’òpera.  La interpreta un altre mite, Maria Callas, en un enregistrament del 1957 quan la diva estava en plenitud de facultats. Impressionant! Ahir precisament es complia el 40 aniversari de la seva mort.

"Repressió" de Manuel Castells

Una altre magnífic article de Manuel Castells a La Vanguardia d'avui.

"REPRESSIÓ"

VISA pour l'image

Com cada any a començaments de Setembre anem a Perpinyà per veure el VISA pour l’Image, el millor certamen de fotoperiodisme del món. 

Aquesta vegada m’hi he quedat dos dies i he pogut viure unes jornades de la setmana professional, entrevistar al President del Festival i assistir a diversos actes inclosa una de les sessions de passi diapositives al amfiteatre del Camposanto. Tota una experiència.

Aquí teniu la crònica publicada al NÚVOL.

La manifestació de l'11 de Setembre

El passat dilluns es va viure una nova gran manifestació de la Diada. Com cada any vaig fer algunes fotos que us ofereixo en aquest breu reportatge.

Clickeu sobre la imatge per veure tot el reportatge

Santa Gula

Per començar el curs, de nou us presento un petit gran restaurant, el Santa Gula, a Gràcia, a la plaça Narcís Oller, una de les més petites del barri i per això ben acollidora, amb remor d’aigua inclosa. Aquí, el 2011, el xef Martin Marchese (ex Speakeasy), en Xavier Grau (de l’empresa “Xarcuteries Grau” de Sant Cugat) i en Naxo Núñez (comunicació), van obrir aquest Bistrot de cuina honesta (segons les seves paraules). De primer tancaven els caps de setmana i tenien obert tot el dia, ara obren també els festius, però tanquen fora de les hores dels àpats.

El què ens ofereixen és una carta curta, de les que a mi m’agraden, que va canviant una part dels plats cada quinze dies perquè gaudim dels productes de temporada. Hi mantenen els preferits de la clientela: els raviolis de bolets i gambes amb suquet de parmesà, el garrí de Segòvia amb mango caramel·litzat, la papillote de vieires, curry verd, verduretes, coco i keffir de llima o l’arròs negre del Delta de l’Ebre amb sepionetes i all i oli de braves. Són racions no gaire grans però molt saboroses i ben executades, a un preu mitjà de 12 euros. Al xef li agrada incorporar productes exòtics i també fa ceviche peruà, amanida thai o pincanha de Black Angus, amb el seu toc personal.

Guardeu un raconet per les postres, que són delicioses, aquí una petita mostra: crumble de poma i gingebre amb gelat de vainilla o babá de rom amb mascarpone i llima, també tenen un bon assortiment de formatges de la xarcuteria de la família Grau. Finalment us diré que els vins són una mica cars (darrerament els restaurants tornen a pujar els preus del vi, sembla que vulguin que ens passem a la cervesa), però, en canvi, la coca de pa amb tomàquet i el cafè ristretto, eren d’allò més bo i a preu raonable.

Plaza Narcís Oller 3,

08006 Barcelona.

T 93 185 76 49

www.santagula.es

Elogi moderat del maquillatge

Tots coneixem el fi sentit de l’humor d’en Sergi Pamies. Aquest més d’Agost, en mig de les dramàtiques cròniques que ens ha tocat llegir, la seva fina ploma ens ha fet companyia.

El darrer dels seus escrits que ironitza, com ell sap fer, sobre les despeses dels polítics en matèria de cura personal m’ha semblat digne de ser compartit. Aquí el teniu:

ELOGI MODERAT DEL MAQUILLATGE

L'Òpera dels dilluns

Avui, gràcies a l’amiga Maria Jesús C, he anat al Liceu a veure l’assaig general de ”Il viaggio a Reims”, una de les òperes potser menys conegudes i representades de Rossini. I la veritat que m’ha agradat moltíssim. La  posta en escena és molt senzilla, com correspon a una trama també poc complexa. Ha destacat, però, un repartiment amb cantants molt joves que ho han fet de meravella. I, és clar, per sobre de tot la música de Rossini, alegre, refrescant i plena d’optimisme, que prou falta ens fa aquests dies.

He triat una ària, "Di vaghi raggi adorno ",  interpretada el 1988 per la gran Caballé sota la direcció de Claudio Abbado.

I bona Diada a tothom!

Les Festes de Sant Joan a Ciutadella

Aquest any, gràcies a l’hospitalitat dels meus amics menorquins, la Maria i en Miquel, he pogut viure i conèixer a fons les Festes de Sant Joan a Ciutadella.

Malgrat la gran quantitat de gent que hi assisteix he quedat sorprès per la seva autenticitat. Es respecten rigorosament uns protocols antiquíssims no escrits i tota la festa es extremadament cerimoniosa. El vestuari, la vistositat, el rigor i la puntualitat amb que es produeixen el seguit d’actes al llarg dels dies que dura la festa és impressionant.

Els ciutadellencs hi participen amb un entusiasme i una fraternitat excepcionals. Les cases del carrers de la ciutat vella estan obertes a amics i coneguts que fan la ronda per saludar-se, abraçar-se, fer un mos i prendre un gin amb llimonada o una cervesa a cada estació...

Els més de 120 cavalls i cavallers circulen - fent unes passejades que s’anomenen caragols - pels carrers plens de gent i entren i surten de les entrades de les cases amb tota normalitat. La gent s’acosta als cavalls i els toca i acarona amb afecte sense cap mena de por. I els cavalls i els experts genets es mouen amb tota normalitat en mig de la gernació que els envolta. “Amor pel cavall” podria ser un dels lemes de la festa.

Em va semblar que en aquesta ocasió la fotografia resultava insuficient per enregistrar tota la seva força, Per això em vaig inclinar per fer vídeo. Trobo que incorporant la música i el moviment es recull molt millor l’ambient de Ciutadella aquests dies.

Trobareu el vídeo que he editat en aquest enllaç de YouTube on està penjat. 

SAPIENS

Acabo de llegir un llibre d’assaig que trobo extremadament recomanable. Es tracta de SAPIENS, escrit per l’historiador jueu Yuval Noah Harari. Doctorat a Oxford és catedràtic de la universitat de Jerusalem i amb aquest llibre ha aconseguit fama mundial.

SAPIENS  vol ser una breu història de la humanitat, que comença amb dels primers homínids africans i segueix les traces de les tres grans revolucions de la nostra espècie: les revolucions cognitiva, agrícola i científica.

Malgrat la profunditat de les seves reflexions està escrit en un llenguatge senzill i clar i farcit de casos i exemples molt entenedors i posa en qüestió  la feblesa de moltes de les idees preconcebudes i de mites que  ens hem empassat.

En diferents a capítols tracta específicament la revolució agrícola i les seves conseqüències i implicacions.  El segon blog es dedica als elements que han permès configurar les civilitzacions humanes: el diner, les religions i la visió imperial. En tercer lloc es centra en la revolució científica i els seus elements motrius: la ciència, la industria i el capitalisme. Finalment, aborda la situació actual de l’homo sapiens i les expectatives de la seva futura transformació en un esser nou al que anomena Homo Deus, que ha sigut objecte d’un segon llibre que ha publicat recentment.

SAPIENS, ha sigut un gran èxit a tot el món; diuen que se n’han venut més de cinc milions d’exemplars. Però no us confoneu, no és allò que en diem un best seller. Es un llibre molt seriós, amè i que us pot omplir les tardes d’estiu de coneixement.

Picasso a Perpinyà

El dia que us acosteu a Perpinyà no deixeu de visitar el Museu d’Art Hyacinthe Rigaud que s’ha inaugurat fa pocs mesos. Està ubicat al centre de la ciutat en un palauet que pertanyia a la família noble Lazerme L’immoble va ser adquirit per la Vila de Perpinyà el 1979 i darrerament s’hi han fet unes importantíssimes obres de rehabilitació. Que han sigut inaugurades el passat mes de juny.

El fons permanent del Museu té els seus orígens a mitjans del segle XIX quan es varen començar a adquirir diverses pintures del reconegut retratista de cort, Hyacinthe Rigaud que era fill de Perpinyà. A més de bona part de l'obra d’aquest pintor, el museu compta amb nombroses obres dels primitius medievals catalans, obres clàssiques i romàntiques (Il Tintoretto, Ingres, Arístides Maillol...)

A més d’aquests fons permanents enguany i fins el 5 de novembre es presenta una exposició temporal: “PICASSO PERPIGNAN Le cercle intime 1953-1955 “. En aquests anys, i en uns moments de crisi personal deguda a la separació de la seva dona Françoise i la nova relació amb Jacqueline, Picasso i el seu entorn més íntim passen llargues temporades a Perpinyà convidats per la família Lazerme, en el palauet que ara és la seu del Museu. Concebuda com una galeria de retrats, l’exposició presenta imatges, pintures i fotografies, dels íntims del pintor tot proposat a través d’una abundant documentació, una crònica de les estades perpinyaneses de Picasso. Un material, presentat amb molta cura per la sempre solvent museística francesa, que permet, una vegada més constatar la genialitat de Picasso.

Tot plegat, exposició permanent i temporal, mereix una visita a Perpinyà, que es pot combinar amb el gran Festival de fotoperiodisme VISA pour l’image que es celebra la primera quinzena de setembre.

Desmuntar les mentides

Un article de la Milagros Pérez Oliva que, encara que el publiqui El Pais. és interessant  llegir.

EL QUE COSTA DESMUNTAR LES MENTIDES

Tornem a obrir amb l'Òpera dels dilluns

S’acaben les vacances i tornem a obrir el Blog per començar una nova temporada que estarà carregada de noticies, articles i escrits de tota mena. Pel que fa als continguts es mantenen la major part de les seccions però com cada any hi anirem introduint algunes petites novetats.

Us hem d'informar que d'’aquí poques setmanes el Blog assolirà una fita important:

Publicarem el Post numero 2.000, després de nou anys de presència continuada. Una xifra que per un blog amateur com aquest ens sembla destcada, Amb l'afegit que en tot aquest temps ni un sol dilluns ha deixat de sonar l’ària amb la que comença la setmana. Per celebrar aquesta efemèride tenim previstos alguns esdeveniments que anunciarem oportunament en els propers dies. Estigueu atents.

Ens agradaria també recordar una vegada més als nostres lectors que si volen poden participar més activament en el Blog. Com? Doncs d’una banda fent comentaris als posts publicats i de l’altra escrivint algun post a la Secció EL POST DE LECTOR, que està sempre oberta a tothom. Per això només cal que m’envieu el text  a la meva adreça de correu (amb una extensió màxima d’unes 300 paraules) en un arxiu Word i el publicarem degudament il·lustrat.

També, per tal de contribuir a una mica a la difusió del Blog el podeu recomanar a amics i coneguts; i si voleu que rebin el correu de cada diumenge al vespre només cal que em faciliteu les seves adreces de correu i els afegirem a la llista de distribució de la Newsletter setmanal.

Avui, per inaugurar les nostres peces operístiques dels dilluns, he decidit retre un record a  la veu d’Enzo Dara que ha mort aquest darrer més d’agost. Dara era un gran baix italià especialitzat en papers còmics, sobretot en òperes bufes de Rossini i Donizzetti. Va cantar sovint al Liceu on era un personatge molt apreciat.

Avui l’escoltarem en la seva interpretació de “Barcarola a dues veus” de L’Elixir d’amor. L’acompanya l’extraordinària Kathleen Battle, en un enregistrament del 1992. Si us hi fixeu veureu també aparèixer en pantalla a en Joan Pons, que aquí no canta però que era present en el repartiment.

L'Òpera dels dilluns

Aquest  és darrer dilluns operístic abans de les vacances. Per això he triat un passatge d’una opereta vienesa molt divertida “El rat penat” en una enregistrament del 1990 a l’òpera de Viena en el que podreu gaudir de la veu juvenil d’Edita Gruberova interpretant "Mein Herr Marquis", una peça fresca i carregada de bon humor

Molt bones vacances i fins al Setembre!

Tancat per vacances

Hem arribat a mitjans de juliol i és hora de començar les vacances, sobretot aquest any que podem gaudir de net.

Aquesta ha sigut una temporada plena de notícies e informacions de tota mena en la que hem publicat 250 Posts. Ben aviat arribarem, segurament a mitjans d’Octubre, a la xifra dels 2000 posts després de nou anys de presència en els que cap diumenge al vespre ha fallat la presència de l’Ària setmanal.

El nombre de lectors de PROVA I ERROR està situat al voltant dels quatre cents setmanals i els nostres col·laboradors habituals ens ofereixen regularment les seves generoses col·laboracions. També, de tant en tant, alguns lectors ens envien el seu Post del Lector; animem a tothom que s’engresqui i segueixi el seu exemple o, si ho prefereix, que escrigui simplement algun comentari que els Posts li suggereixin.

Tornarem a estar amb tots vosaltres el diumenge 3 de Setembre. Mentrestant, si us vaga, sempre podeu trobar al Blog alguna ària per escoltar, la recomanació d’un llibre per llegir, un poema o un conte recitats, o un bon restaurant per sopar. Només cal que consulteu la Secció del Blog corresponent i allí els trobareu.

Bon estiu i bones vacances a tothom! 

Fantàstics, aquests anglesos

Ian McEwan i Grahan Swift tenen en comú ser grandíssims escriptors i haver nascut a finals dels 40 a Anglaterra. Ara ens lliuren dues novel·les curtes on tornen a mostrar el seu magisteri. El primer, després del merescut èxit de "La llei del menor", juga de nou amb el seus personatges -una dona i dos germans, un dels quals és el  seu marit i l'altre el seu nou amant- amb "Closca d'anou" (Anagrama en català i castellà) vistos des d'una perspectiva impossible, la del fill encara no nascut que percep el món des de la panxa de la protagonista. El segon, a "El Domingo de las Madres" (Anagrama) ens ofereix la història d'una criada que se'n va al llit amb un jove de classe alta a punt de casar-se amb una altra dona del seu cercle social elitista. Recomano aquest llibre molt especialment. És, en la seva brevetat, una autèntica joia que, per cert, acaba amb reflexions lluminoses sobre la literatura i la "veritat", definida com la fidelitat a la matèria de la vida i l'intent de capturar "la percepció mateixa d'estar viu".

Aconsello també dos autors catalans en castellà. Gonzalo Torné ens explica a "Los años felices" (Anagrama) la relació entre un grup d'amics a Nova York en un moment indeterminat dels anys 60 o 70. Els lectors d'aquest post s'estranyaran de la meva recomanació, ja que acostumo a primar els narradors fluids i austers, quan aquest cas és més aviat del que podem anomenar " excel·lent escriptor de frases", ple d'expressions brillants que no sempre van en benefici del recorregut de l'experiència lectora però sí d'una profunda reflexió sobre l'amistat. Pel que fa a la Sònia Hernández, presenta el que per mi és el seu millor llibre, "El hombre que se creía Vicente Rojo" (Acantilado), on es desenvolupa un joc d'identitats en la relació d'una dona i la seva filla amb un probable impostor que diu ser el gran pintor catala-mexicà Vicente Rojo.

Acabo el text d'aquest mes amb una novel·la que jo qualificaria d'Indie i que per tant no m'estranyaria que fos tralladada a les pantalles. L'ha escrit la irlandesa Maggie O'Farrell, el títol és "Aquest deu ser el lloc"/"Tiene que ser aquí" (L'altra editorial/Asteroide) i és una recargolada però ben construïda i resolta història d'amor amb tots els ingredients per captar al lector.

"Dalí, breaking news" al Palau Robert

Aquest dies Dalí torna a estar de moda. Un jutge ordena l’exhumació del seu cadàver davant de la demanda de paternitat d’una pitonissa de Figueres i el Palau Robert presenta una exposició de fotografies  del pintor procedents dels  arxius de l’Agència EFE.

Si passeu a prop del Palau entreu-hi una estoneta i veureu una col·lecció de fotos de l’artista en diferents moments de la seva trajectòria. Evidentment, es comprova que Dalí tenia una personalitat tremendament fotogràfica. Era un actor i gaudia davant de la càmera que li permetia expressar els seus sentiments més narcisistes. Dubto que hi hagi hagut mai un pintor tan fotografiat com ell. Ell era un reclam per la càmera i alhora la càmera ho era per a ell. Màxima complicitat doncs. A la sala es projecta també una llarga entrevista que li va fer Joaquin Soler Serrano i on s’expressa àmpliament la seva personalitat.

El Pare Nostre de Miquel Martí Pol

Avui escoltarem la versió del Pare Nostre, la pregària cristiana més universal, en la versió que en va fer el gran poeta Miquel Martí Pol

                                        Foto: Pedro Madueño

Coses que no entenc (o sí) XXXI

. Que mentre el Parlament català aprova la Llei que condemna als judicis i crims del franquisme a Madrid donin al ministre franquista Martin Villa una medalla commemorativa de les primeres eleccions democràtiques del 77. Dos països diferents.

. Que els regidors del PSC, que formen part del Govern Municipal de l’Ajuntament de Barcelona, recolzin la proposta del PP relativa al referèndum que el ple ha rebutjat per majoria.

. Que desaparegui el programa “8 al dia de Josep Cuní”, que presumiblement serà substituït per una  mica més de tele escombraria.

. Que després de tot allò que hem escoltat en l’entrevista de Jordi Évole al comissari Villarejo no hagi passat res de res. La impunitat en aquest país no sembla tenir límits.

. Que els tres anteriors Presidents del Govern espanyol es posin sempre, i tan despresa, d’acord quan es parla de Catalunya. Quina pinya!

. Que el PdeCat anuncií ja que vendrà la seva nova seu del carrer de Provença, que acaba tot just d’inaugurar.

. Que Podemos també s’afegeixi a aquesta ambigüitat dels partits espanyols respecte de la legitimitat del Referèndum.

. Que els Comuns no siguin capaços de definir-se clarament sobre el Referèndum i segueixin jugant també a la puta i la Ramoneta, com tan han criticat.

. Que un egidor del PDeCat de l'Ajuntament de l'Escala i l’exercit espanyol es dediquin a fer maniobres militars  en una plaja de  la costa Brava amb la intenció de distreure als turistes.

L'Òpera dels dilluns

L’altre dia, gràcies a un amic comú, vaig conèixer personalment el tenor Ignacio Encinas i he pensat que estaria bé convidar-lo a participar en el nostre Blog.

L’escoltarem en la compromesa ària  “Di quella pira” del Trovador de Giusepe Verdi. Com veureu la resolt amb gran solvència i ens ofereix un pinyol final impressionant. Benvingut a PROVA I ERROR.

Weegee, el fotògraf de la nit a Foto Colectania

"El revòlver segueix apuntant al mort boterrosa a la voreraWeegee  International Center of Photography

Cortesía Col·lecció M. M. Auer

La Fundació Colectania presenta una exposició del destacat reporter americà Weegee que els anys 40 del segle passat es va fer famós amb les seves fotos de la nit de Nova York. Aquí teniu la crònica que he publicat al NÚVOL que espero us animi a anar a veure-la.

Clica a sobre per enllaçar

La globalització

"Un globo, dos globos, tres globos..." Milions  de globus!

Korpilombolo: una il·lusió en lluita contra els elements.

Així és com es defineix a sí mateix el restaurant de la costa que aquest estiu us recomano. Fa més de deu anys que el visito de tant en tant, després de la primera descoberta orientada per la gent del restaurant BoTic de Corçà (des de 2009 tenen una estrella Michelin pel què són una altra bona adreça gastronòmica, és clar que més cara).

Però anem a l’Escala, que és on es troba el KORPILOMBOLO, nom de la ciutat sueca que va veure néixer a la mestressa, l’Anette Wagberg, que amb el seu company, l’empordanès Pau López Solés, porten tots sols aquesta troballa de 8 taules (és imprescindible reservar). Fa set anys que s’han instal·lat en un dels carrers estrets de prop de la platja, en un espai molt més acollidor i cèntric que el primer local. La crisi va fer que prescindissin d’altre personal, reduïssin les dimensions i que ells dos se’n cuidin de tot. Ella a la sala ens aconsella sobre les mitges racions que ara ofereixen amb la mateixa qualitat i originalitat de sempre; ell és qui aconsegueix les petites meravelles amb un bon producte i una excel·lent elaboració.

La carta es composa d’un apartat de platillos fets amb el producte estrella de la localitat, l’anxova; així trobem, per exemple,  una terrina de foie amb anxova i taronja o una amanida de botifarra dolça amb poma i vinagreta d’anxoves. Però no s’estan d’oferir un carpaccio de ren (com no podia ser d’altra manera que dirien els saberuts d’avui) o una curiosa escudella sòlida. La panxeta a baixa temperatura amb vieires és de llàgrima però les sardines marinades amb caviar de raïm una joia de simplicitat. El pa, fet per ells, els postres, pràcticament tots “de la casa”, i la bona selecció de vins, completen aquest bon restaurant.

Carrer del Mar, 28

17130 L’Escala (Girona)

Tel. 972 77 32 95

De dijous a dissabte:

de 13.00 a 15.30 h i de 20.00 a 22.30 h

Diumenge, de 13.00 a 15.30 h

La gallina capitana

Continuem amb els dibuixos en color que la Lluïsa va fer per il·lustrar els deliciosos poemes del Bestiari de la Clara de Miquel Desclot . Avui La gallina capitana.

La gallina capitana
fa un decret cada setmana

que les lloques i els pollets 

no s'ajoquin amb peus freds

que els pardals i les colomes
posin bé els punts i les comes; 

que les oques de l'estany
facin pipi dins el bany;

que les polles i els pollastres
prenguin model dels sapastres;

que els galls dindis i els paons
no s’acabin els torrons;

que els garrins i les conilles
vagin sempre amb sabatilles.

La setmana que fa set.
per descans fa fer un banquet.

L'Òpera dels dilluns

Aquest setmana s'ha projectat al cinema una versió de l'Otello de Verdi des de la Royal Opera House. Un dels passatges més celebrats d'aquestà òpera és l'Ave Maria. Avui l'escoltarem cantada per una de les meves sopranos favorites, la nord americana Renée Fleming.

La Plaça del Sol i la Rosa de Foc.

El dia 21 de juny els activistes de Greenpeace van regalar a Barcelona el motiu d’una fotografia que va reproduir-se a mig món, engrandint el prestigi de ciutat avançada en la defensa de les causes justes. Ignoro les característiques de la pintura amb què van transformar la plaça de Francesc Macià en un Sol impressionant. Només sé que era ecològica, però potser s’assecava lentament i el pas de vehicles podia empastifar les calçades de les zones properes. De ser així, s’entendria la ràpida mobilització dels serveis de neteja urbana, altrament la pressa semblaria xocar amb l’ideari de l’equip de govern municipal.

L’objectiu de Greenpeace era recordar la necessitat d’accelerar el canvi de model energètic davant no solament els advertiments dels científics, sinó de les evidències de l’escalfament planetari. L’elecció de Barcelona per fer-hi aquesta acció suposo que va ser per la capacitat de ressonància mundial que ha adquirit la ciutat les darreres dècades, però, sobretot i en un sentit menys positiu, perquè ens trobem sotmesos a unes polítiques  energètiques i econòmiques d’Estat marcadament retrògrades.

En les ressenyes de les presentacions del meu llibre, La senectud del capitalismo. Un reto a la juventud, s’ha posat l’accent més en la seva dimensió ètica, d’epístola moral o d’art de viure que en la seva dimensió econòmica i ecològica. No és cap retret ans el contrari, ja que qui va elegir per presentar-lo a persones eminents de camps allunyats de l’economia vaig ser jo mateix. Però la gravetat dels fenòmens climàtics m’obliguen a recordar breument el fil argumental ecològic, econòmic i social que travessa el llibre de la primera a la darrera pàgina.

La mundialització capitalista clàssica, induïda per la recerca de fonts energètiques i matèries primeres barates, variades i abundants, ha anat agafant complexitat amb la difusió global de la tecnologia, la millora i abaratiment dels mitjans de transport i la caiguda o permeabilitat dels blocs  “comunistes”. Tot això permet els capitalistes d’anar a la recerca dels sous més baixos, es trobin o es trobin, per la producció de mercaderies. Aquesta dispersió i desigualtat de la classe obrera implica una pèrdua de la consciència de classe i, fins i tot, de la pròpia noció de classe social. La massificació i lenta millora dels treballadors dels llocs més retardats coincideix amb la terciarització, l’empobriment i la precarietat creixent dels treballadors dels llocs avançats, o la seva marginació, què afecta particularment els joves. Aquesta situació dificulta les lluites els treballadors i fins i tot pot induir, com estem veient, a la desafecció política o a apostar per opcions xenòfobes, excloents i anti ecològiques.

Simultàniament a la dispersió i a la crisi d’identitat de la classe treballadora, s’accelera la concentració capitalista. L’1 per cent de la població mundial ja posseeix tant com el 99 per cent restant. Són 75 milions de rics front a 7.425 milions de persones més. D’aquesta desproporció neixen totes les actuals fantasies monstruoses “de rics”: la immortalitat, el turisme espacial, la residència extraterrestre... El pitjor de tot és que orienten i financen les recerques científiques i tecnològiques per realitzar-les, així com aquelles que poden fer cada cop més prescindibles els “altres”, començant per la robòtica, passant per la degradació humana a través dels mitjans de comunicació, els nous paradigmes “morals” i les drogoaddiccions, fins arribar a les guerres obertes i al segrest i assassinat dels nens de totes les calcutes del món per extreure’n els òrgans o fer-ne altres barbaritats... L’argument immoral dels “rics” per justificar les seves opcions i privilegis, sempre és el mateix: “allò que comença per nosaltres amb el temps s’acaba difonen a la resta”. Mentre, posen interminables traves a aquelles opcions que es basen en arguments morals igualitaris, talment l’energia solar, ja que el Sol surt per a tothom. Però si no defallim, un dia, la nostra ciutat, enlloc d’esdevenir literalment una Rosa de Foc en un planeta ardent, recordarà aquell dia juny de l’any 2017 com una fita vers un temps millor i  la plaça Francesc Macià (o com es digui aleshores) prendrà el sobrenom de la Plaça del Sol, amb el beneplàcit de la gent de Gràcia. Bon estiu!

Incendis

Els incendis de El Roto.