La sanitat avui

La pandèmia ha posat en qüestió tot un seguit de paradigmes de les nostres formes de vida: Globalització, canvi climàtic, desigualtat, etc. Sobre tots aquests temes hi ha tremendes dissensions polítiques i resulta molt difícil esperar un acord majoritari que es tradueixi en mesures concretes a mig termini. 

En canvi, portats per la por, sembla que en matèria sanitària si que hi hagi un cert consens sobre la necessitat de millorar la situació actual. S’admet generalment que les retallades en sanitat han sigut molt grans i han deixat el sistema de salut molt tocat. Que les dotacions econòmiques i personals són clarament insuficients i s’haurien de reforçar amb caràcter immediat. També que hi ha molts aspectes a millorar en la gestió i el funcionament de l’aparell sanitari. 

Tothom en parla però de moment no s’observen mesures que tradueixin aquests desideràtums i pocs precisen de manera senzilla les dades que ens ajudarien a calibrar la magnitud del problema. 

Mentrestant, desesperats, els metges dels centres d’atenció primària estan en vaga, els MIR ja han convocat la tercera jornada de vaga i els conductors d’ambulancia també. El 50% dels MIR formats a Catalunya marxen a la resta d’Espanya o a l‘estranger per millors condicions econòmiques i de treball.

Hem demanat a VICENTE ORTÚN, company i professor de la Pompeu Fabra, especialista en economia de la salut, que ens il·lustri sobre la situació actual de la sanitat a Espanya. Ens ha preparat una síntesi amb dades i informacions que ens permetin fer-nos una idea de les dimensions del problema. 

Aquí teniu en format pdf el seu escrit.

 SISTEMA SANITARI I SALUT

El Vell Guerrer a l'IEFC

Els seguidors del Blog, i especialment els amants de la fotografia, saben de la meva estima per Joan Guerrero,  com a gran fotògraf i excel·lent person. I segurament han llegit alguna de les cròniques sobre les seves exposicions, publicacions i altres activitats que empren constantment.

La darrera és una exposició a l'IEFC, a la seva seu de l'Escola Industrial, que estarà oberta fins el 20 de novembre. Aquí teniu la crònica que vaig escriure sobre la mateixa pel NÚVOL.

Els peixos de Benicarló

En el primer confinament de la pandèmia la Montse Freixenet  ens va regalar magnífiques imatges de cafès i de flors que segur que els lectors del Blog recordareu.

Aquest estiu, des del seu refugi de Benicarló, ha dibuixat una sèrie de peixos del mediterrà dels que hem fet una petita tria per tots vosaltres. 

Clickeu a sobre per veure tota la sèrie

Recolzem els restaurants

Els restaurants i bars estan tancats degut a la pandèmia. Però la nostra crítica gastronòmica ens fa una bona proposta per seguir gaudint de les seves creacions i alhora recolzar la seva difícil situació econòmica.

En aquests temps de pandèmia, sindèmia i altres incerteses, un bon àpat ens hauria de permetre continuar gaudint de la nostra naturalesa humana de menjar en companyia. Els restaurants sempre han estat un bon lloc per compartir aquesta activitat social i no ens podem permetre que agonitzin o morin en mans de les nostres accions contra el virus. He sentit a dir que potser ja anirà bé una mica de neteja, segur que sí, però entre els que moriran perquè no feien bé la feina, també n’hi hauran d’altres que no mereixen aquesta censura. Així que us animo a ajudar-los encarregant-los-hi algun dels àpats quotidians o festius que feu amb els vostres “contactes propers”, durant aquesta travessa del desert.

La meva experiència en els dos darrers caps de setmana ha estat molt positiva, el primer dissabte després d’una passejada pel Montnegre-Corredor vaig anar a Can Rin, a Cabrils, ells tenen una web que facilita molt la feina de l’elecció de la carta que ofereixen. Aquest darrer dissabte, després de visitar tres edificis en el marc de la 48OpenHouse a BCN, vaig passar per Can Boneta, que ofereix un parell o tres de menús a escollir. En ambdós casos ha estat una excel·lent experiència. Teniu molt per triar, bons restaurants dels que us he anat recomanant cuinen els seus millors plats perquè els mengeu a casa. No ho desaprofiteu.

L'Ària dels dilluns

Aquesta setmana l'Òpera de Sabadell ha inaugurat la temporada amb la representació de La flauta màgica. El dificil paper de la Reina de la nit l'interpreta una de les més brillants joves sopranos catalanes: Sara Blanc. Per sort hem trobat una video d'ella mateixa en aquesta ària tan compromesa. Bravo!

El Gato Pérez. Ara ja fa trenta anys.

Ara fa trenta anys va morir, molt jove, el Gato Pérez, un músic singular que va marcar una època a la musica popular a Barcelona. Va tocar una temporada amb el meu germà Victor al conjunt Secta Sònica i d’aquella època són aquestes  de fotos que li vaig fer en un estudi de gravació.

El Gato Pérez amb en Jordi Bonell

El Gato Pérez i en Victor Cortina

Per recordar el seu estil inconfusible aquí teniu una de les seves cançons més populars: "Lo que me da la gana", que era efectivament el seu lema vital.

josepmcp · Lo que me da la gana El Gato Pérez

Tony Catany. Visita guiada a l'exposició

Fa uns dies vaig parlar de l'exposició de Tony Catany a la Sala Parés. Ara m'arriba aquest vídeo en el que Antoni Garau, Director de la Fundació Tony Catany i comissari de l'exposició, ens fa una visita guiada molt interessant perquè explica en primera persona com es va concebre aquesta mostra. Fans de la fotografia i de Catany aquí la teniu. 

D’Atenes a Babel.

Havíem estat hereus de l’àgora de l’Atenes de Pericles. Aquell esperit de civilitat que s’hi donava havia impregnat fins el moll de l’os el nostre. La trobada, la conversa,  el debat, la discussió, el contar històries, els acudits, les anècdotes i, per damunt de tot, el diàleg com a eina de construcció de coneixement, d’acceptació de l’altre, de delimitació de personalitats foren les seves meravelloses conseqüències. Aquelles eines de civilització havien marcat les nostres vides i havien caracteritzat els nostres espais de relació social, des de la taula familiar al parlament democràtic.

Tanmateix, en un sopar amb amics, als quals no havia vist des d’abans de confinament, vaig poder observar una severa alteració d’aquell esperit. En efecte, jo recordava les posicions que havien mantingut anteriorment sobre alguns aspectes de la vida i de la societat, però veia que no solament s’havien encallat en aquelles mateixes posicions, sinó que s’hi havien emmurallat. En presència dels altres comensals cadascú s’explicava  per torns, això sí, però sense cap interacció d’idees i amb escoltes passives, tancades, gairebé resignades. Era obvi que el confinament i el distanciaments pandèmics havien fet de les seves.

Fa anys, en un llarg i esborronador viatge camí de l’altiplà bolivià vaig compartir un dels seients continus d’un autobús humil amb un indi d’aquelles contrades. Després de molta estona de conversa en castellà, de sobte vaig percebre que, malgrat compartir el mateix idioma, aquell home no havia entès res del que jo li estava dient i probablement jo tampoc res del que ell m’havia dit. Aleshores vaig començar a entendre que la llengua comuna no homogeneïtza els diferents codis culturals i, per tant, no garanteix la comprensió, sinó que sovint la falseja i ocasiona un galimaties. El vi, per exemple, no serà mai el mateix per nosaltres que per un indi bolivià, ni la xirimoia serà el mateix per a ell que per nosaltres, malgrat utilitzar els mateixos mots per anomenar-los.

El mite de la Torre de Babel després dels imperis i la globalització actual ja quedava curt. Ens diu que Déu castigà a la gent a no entendre’s i a dispersar-se fent-los parlar llengues diferents per no haver comprès les raons que el portaren a gairebé exterminar la seva creació terrestre amb el Diluvi. El desmemoriat i estúpid orgull dels humans els va fer creure que podrien fugir d’un altre càstig semblant si escalaven fins el cel amb una construcció portentosa. D’aleshores ençà ens hem tornat tant estúpids i orgullosos, si no més, que els nostres ancestres mítics, i Déu, més subtil, fart de què destruïm la seva obra i que ens condemnem a no entendre’ns ni en el nostre propi idioma, ha canviat el càstig lingüístic per una malaltia que fa palpable que hem triat el camí que porta a la infinita solitud.  

Barcelona Memòria Fotogràfica

L’espai IDEAL Centre d’arts digitals està especialitzat en la producció d’espectacles audiovisuals utilitzant les més modernes tecnologies del món de la imatge. Es va obrir fa uns mesos amb una exposició sobre Monet que va tenir un considerable èxit.

I ara inaugura la temporada amb un muntatge audiovisual sobre Barcelona fotografiada per sis grans fotògrafs de la segona meitat del segle XX:  Francesc Català-Roca, Oriol Maspons, Leopoldo Pomés, Xavier Miserachs, Joana Biarnés i Colita .

La proposta consisteix en una experiència immersiva amb projeccions a 360º i la visió de les imatges sobre uns 1000 m² de pantalla en una gran sala. Finalment s’ofereix també una experiència de realitat Virtual amb 3D on el tema és també la nostra ciutat combinada amb fragments de les esmentades fotografies.

La veritat és que el conjunt resulta molt interessant. Primer perquè podem gaudir de les millors fotografies que s’han fet d’una Barcelona avui ja desapareguda: Visca la nostàlgia!  Però en segon lloc perquè el muntatge està molt ben fet i ens permet veure-les en un format immens amb una gran qualitat. El ritme del passi i les seves transicions estan molt aconseguides com la música que acompanya les projeccions.

En fi, que és un  muntatge que combina amb uns grans resultats la fotografia tradicional amb les modernes tècniques audiovisuals. Cal reservar les entrades perquè l’aforament és molt limitat degut la natura de l’espectacle i ara, encara més, per les limitacions que imposa la Covid. Ho podeu fer a través de la web de l‘IDEAL.

L'Ària dels dilluns

Fa temps que no escoltem Haendel i la seva meravellosa música. Per això avui us proposo un fragment de “Giulio Cesare” en la inoblidable versió de l’òpera de Glyndebourne en una creació de David Mc Vicar.

Es tracta de la peça “Va Tacito” interpretada per la fantàstica mezzo soprano  Sarah Connolly.

Desfilada judicial

És desesperant. No puc més amb la inimaginable actitud del poder judicial que no para de boicotejar constantment les mesures que adopten les institucions polítiques i els especialites sanitaris.

És de jutjat de guardia (sic) i repugna la raó que uns individus sense el més mínim coneixement es permetin donar lliçons als especialistes i contribueixin a la desorientació de la població. Ells si mereixerien ser jutjats per un comportament criminal.

En Farreres ho descriu prou be en el seu acudit.

Coctels

Estem atravessant uns moments difícils en que no podem socialitzar, reunir-nos amb amics per prendre un cafè o una copa en un bar o anar a sopar amb una colla a un restaurant. 

Per això hem pensat que podiem recordar, per consolar-nos, les visites a espais avui prohibits: Les cocteleries. I hem recuperat algunes imatges de la Lluïsa que amb la seva imaginació ens ofereix persones gaudint d'un bon coctel. 

Esperem que aviat puguem tornar-hi!

Clickeu a sobre per veure en major tamany

Correr com a infiniu

Avui un nou poema, "Correr com a infinitiu" de Montserrat Aloy recitat per la Imma.

KBr, un nou espai fotogràfic a Barcelona

La Fundació Mapfre acaba d'obrir un nou espai fotogràfic a Barcelona que continuarà amb la tasca que fins ara desenvolupava a la casa Garriga Nogués. 

L'altre dia el vaig visitar juntament amb les dues grans exposicions amb que inauguren la nova seu. Aquí teniu la crònica publicada al NÚVOL.

L'Ària dels dilluns

L’altre dia escoltava un disc d’àries d’òpera cantades per un dels meus tenors favorits Giuseppe Di Stefano. I he confirmat que la seva veu és potser la més elegant que hagi escoltat. La seva veu és transparent, cristal·lina i alhora que té una força impressionat en els seus aguts els seus registres mitjos tenen quan cal un to baritonal magnífic. Puja i baixa amb elegància amb un timbre quan cal avellutat i amb uns delicadíssims fils di vocce.

No he trobat cap enregistrament de vídeo amb la mínima qualitat necessària per apreciar les qualitats de la seva veu. Per això aquest dilluns us proposo escoltar simplement dos tracks. Primer “Salut, demeure chaste et pure” de Faust de Gounod.  

I després amb l’arxiconeguda “ Una furtiva làcrima” de l’"Elisir d’amore" de Donizetti. Mireu que l’hem escoltat vegades però penso que poques com la seva versió.

Enjoy!

Alfons Borrell Pintor 1931-2020 In memoriam

Alfons Borrell al Foyer del Liceu 2019  Foto: J.M.Cortina

És la segona vegada aquest any que en Josep Maria em demana per a PROVA I ERROR un  escrit de comiat per un amic que també coneixia prou bé. Estem de mala ratxa.

La nostra amistat ve dels primers anys 60, fou intensa des del primer moment i es va estendre ben aviat les respectives famílies. Ens va presentar el poeta Josep Ramón Bach de qui, malauradament, ja us en vaig parlar fa uns mesos.

No parlaré massa de la seva obra com a pintor de la que en podreu trobar arreu cròniques ben explicades per experts i en els links dels reportatges que trobareu al final. Em seria impossible destriar l’obra del personatge i el seu entorn.

L’Alfons ha estat un lluitador incansable per la seva pintura i per la seva família. De ben jove, abans de fer la mili,  ja tenia clar que volia ser pintor. Fins a finals dels anys 80, però, va haver de compartir la pintura amb l’ofici de rellotger i això el neguitejava molt, tot i que la rellotgeria era el negoci familiar i no li desagradava; escollir el seu camí en la pintura l’angoixava i necessitava compartir sovint aquests dubtes.  Se’m fa difícil no parlar aquí de la seva muller, la Rosa. Amb les altres coses de la vida l’Alfons també dubtava i aquí la Rosa va jugar un paper decisiu fent-li sempre costat, animant-lo a no renunciar de la pintura, fent equip a casa, amb la canalla i a la rellotgeria. Una companya excepcional en tots els aspectes. De fet, amb el temps, Borrell va veure clar que l’ofici de rellotger li va permetre poder pintar el que volia lliure de pressions de les corrents del moment sense posar en perill l’economia familiar.

Als anys setanta organitzant la “Sala Tres” (art actual) a l’Acadèmia de Belles  Arts de Sabadell vam convidar a molts artistes d’avantguarda amb els quals habitualment s’establia una bona relació i l’Alfons podia contrastar i debatre amb els seus col·legues sortint del seu natural aïllament. Amb el temps va anar teixint una potent xarxa d’amistats en el món de l’art: en Lluís Maria Riera director artístic de la galeria Joan Prats,  Joan Brossa amb qui el 1993 va il·lustrar el llibre de poemes “Trasllat”, el pintor Perejaume, company de galeria, el ceramista i veí d’estudi Benet Ferrer i una llarga llista d’artistes de totes les generacions. Ningú tan tímid en aparença no ha tingut mai tants amics.

El 1973 la família va comprar una borda a Son del Pi; va significar molt per Borrell que va quedar embruixat d’aquells colors i d’aquella natura. Caminant per les muntanyes de Són al seu costat vàrem passar moments màgics; comprenies immediatament la seva passió per aquest món.

Després del trasbals de la mort de Rosa l’any 1988, superats els primers moments difícils, la seva obra va evolucionar incorporant trets de lirisme i nostàlgia i, es clar, el color “rosa”.

El seu currículum es llarg i prestigiós: Galeria Joan Prats (cada dos anys), Tecla Sala, Fundació Miró, Centre Georges Pompidou, Tokio, Nova York....però sempre mantenint-se molt proper al seu cercle d’amistats. Les darreres setmanes ha presentat La Capella Blava -pintant un espai de contemplació en un jardí d’un antic convent de monges- i una exposició a L’Acadèmia de Belles Arts, les dues a Sabadell. Tenia altres  projectes en marxa.

El dimarts 6 d’octubre de 2020 ens va deixar després d’esmorzar assegut tranquil en seu silló del menjador tot mirant el seu jardí que per ell simbolitzava el seu amor per Rosa.

Francesc Casas
Sabadell, a 8 d’octubre de 2020

Amb aquest el reportatge que va produir Fundació Vila Casas quan va organitzar l’exposició en homenatge als 80 anys del pintor us podeu fer una bona idea de la seva singular personalitat

L'escola en temps de guerra

Avui LaVanguardia publica una fotografia del Yemen on ens mostra el primer dia de classe en una escola enderrocada per les bombes.

Crec que aquesta extraordinària imatge  posa de manifest sense gaires paraules el drama de les guerres per a la població,

Confirmacions i sorpreses

Els lectors que ja coneguin a Rosa Montero, Sara Mesa, Ignacio Martínez de Pisón i John Lanchester no s’estranyaran de que tornem a recomanar les seves darreres obres. Montero en ofereix amb aparença de faula moral a ‘La buena suerte’ (Alfaguara) el doble relat de l’horror i l’esperança, amb el sentiment de culpa com a convidat. Amb un estil auster similar al que va assajar a ‘La carne’, aconsegueix de nou dibuixar uns personatges tan diferents entre ells com complementaris en la lluita per la felicitat. Mesa manté a ‘Un amor’ (Anagrama) el clima torbador de les seves obres anteriors explicant-nos l’atracció per l’abisme d’una dona que arriba a un poble perdut i és víctima continuada de successos més que desagradables davant dels quals no sap trobar sortides clares. Continua consolidant l’escriptora resident a Sevilla la millora de la seva factura narrativa. A ‘Fin de temporada’ (Seix Barral), Martínez de Pisón torna a treballar sobre la família, en aquest cas una monoparental en la que el fill intenta comprendre la fugida de la seva mare d’Extremadura esbrinant els fets in situ  i havent de triar entre l’amor filial absolut i l’amor a una jove francesa. Finalment, l’anglès John Lanchester, que ens tenia acostumats a històries sobre el passat, ens sorprèn a ‘El Muro’ (Anagrama) amb una distòpia dissortadament gens improbable, la d’un país tancat físicament a les migracions imposades pel canvi climàtic. L’experiment li funciona.

Però aquest mes ens hem de felicitar també per tres bons llibres d’autors per mi nous. Comencem per l’Anna Ballbona, qui amb ‘No sóc aquí’ va guanyar el premi Anagrama en català. Amb un estil fresc, l’escriptora de Montmeló construeix la biografia d’una dona que viu a la perifèria d’un poble també perifèric. La barreja entre els mons rural, industrial i urbà i entre tres  generacions és resolta molt eficaçment en aquest llibre, ja traduït al castellà per la mateixa editorial. M’ha agradat molt especialment ‘La forastera’ (Alfaguara), de la periodista catalana Olga Merino. Una dona en la cinquantena torna a un poble del sud d’Espanya després de molts anys a Londres i mentre viu marginalment comprova com una llarga sèries de suïcidis condiciona la seva pròpia vida i la del poble. A destacar un llenguatge que Delibes aplaudiria, uns personatges magistralment definits i una tensió narrativa que no decau en cap moment. Finalment, introdueixo una obra de no ficció escrita pel periodista nord-americà Patrick Radden Keefe, qui s’ha passat anys recollint materials i testimonis per ‘No diguis res’ (Psriscopi/Reservois Books) per reconstruir els anys més violents de la lluita entre l’IRA, els paramilitars i l’exèrcit britànic a Irlanda del Nord.  Tot i la distància de mig segle, aquests fets continuen vius i sense resoldre plenament i l’autor ens mostra, amb un estil propi d’un magnífic reporter, les diverses perspectives d’una realitat gens fàcil de copsar i encara més de jutjar.

El ditxós tramvia de la Diagonal

Aquest estiu ha tornat a reapareixer el culebrot del tramvia per la Diagonal. Sembla que l'alcaldesa i el  seu equip segueixen amb la dèria de tirar endavant un projecte que sempre hm'ha semblat un disbarat.

Una bona amiga m'ha fet arribar un article del Quim Monzó a La vanguardia, datat del 2018 en que ja exposava  amb tota claredat les raons per les quals no tenia sentit engegar unes obres com les proposades.  El temps passa però veig que l'obstinació no.

Aquí teniu el text d'en Monzó.

PASSIÓ PELS RAILS

L' Ària dels dilluns

Aquesta setmana s'ha inaugurat la temporada del Liceu amb una versió en concert de Il Trovatore.
Amb aquest motiu avui escoltarem avui el Cor dels gitans en un enregistrament del mateix Liceu de l'any 2017. 

Verdi és possiblement un dels compositors que més destaca en matèria de cors en les seves òperes i aquest és un dels més populars.

L'Església de Beget

Aquests dies de pandèmia conviden a prendre's les coses amb calma i tranquil·litat. Potser per això pot resultar interessant, quan les circumstàncies ho permeten, redescobrir racons del nostre territori mereixedors que hi dirigim una mirada curiosa a causa de la seva història i el seu encant.

Vull, doncs, parlar-vos de l'Església de Beget situada al Ripollès, quasi al tocar de la frontera amb França.

Beget és un poble de muntanya, en mig d'un paisatge corprenedor, situat en un dels confins del Ripollès, que té una Església romànica del segle XII, Sant Cristòfor de Beget, amb un campanar adossat quadrat, de quatre pisos d'alçada, amb arcs, i un absis semicircular bellament ornat amb una cornisa.

Si l'exterior té una bellesa que s'emmarca tant amb la del poble com amb les muntanyes i el cel que li serveixen de fons, l'interior ens depara també força sorpreses, entre les que destaca el retaule major, barroc, que acull dues obres admirables : La Majestat de Beget, una talla excepcional de 2 metres d'alçada i d'extensió de braços, que és una de les obres mestres del romànic català, que va tenir un lloc destacat en l'exposició "Convidats d'Honor", que va organitzar el Museu d'Art de Catalunya, amb motiu del seu 75^è aniversari.  I al pis superior, una magnífica escultura del patró, Sant Cristòfor, que es diu que va ser feta del tronc d'un sol arbre. En un lateral descobrireu el retaule de la Mare de Déu de la Salut, que inclou una talla de la Mare de Déu que pel posat recorda la Moreneta.

Pareu atenció al sostre i a algunes columnes, que han estat pintats per Joan Granados Llimona, nét de l'escultor Llimona i el músic Granados, així com a l'interior de l'absis que va ser decorat pel pintor olotí Joaquim Vayreda.

BARCELONA Fotògrafes

L'Ajuntament de Barcelona ha publicat un llibre de fotografia, BARCELONA fotògrafes, en el que la historiadora Isabel Segura fa una selecció de les dones fotògrafes que al llarg del segle XX han fotografiat la nostra ciutat.

Aquí teniu l'article que hem publicat al NÚVOL sobre aquest llibre.

El Circ Raluy

Aquest estiu vàrem anar al CIRC RALUY que actuava a Torroella. Com se sap un circ d’estil absolutament tradicional tant pel que fa a l’estètica, els carruatges i a la seva mateixa filosofia de l’espectacle.

Resulta admirable que gràcies a aquest circ es conservi encara viu un espectacle de fa tants anys. Recordo quan un oncle meu que vivia fora de Barcelona cada cop que venia de visita a la ciutat em portava al famós Circo Americano que acostumava a actuar a la Monumental.

Vaig aprofitar la visita per fer un petit reportatge nostàlgic que trobareu en aquest enllaç al You tube.

CON-FI-NA-MENT

En Valentí ens fa arribar aquest poema de la màxima actualitat.

                                  

                          CON-FI-NA-MENT

                                     en ple desert

                                     d’idees, virus

                                     ens cal l’encert

                                     d’harmònics idus

                                    - car món sofert

                                     trastorns contigus

                                     no ens fan experts

                                     de fets ambigus -

                                     ens cal concert:

                                     canvis exigus

                                     per fer del cert

                                     camí proficu

CON:     prefix que vol dir “juntament amb”; “en comú”

FI:         acabament, terme

NA:       article personal  usat més a les Balears

MENT:  facultat cognoscitiva de l’intel·lecte humà

 

                              

        Valentí Gómez i Oliver

          26/09/2020

Els tres tenors

L’altre dia vaig veure el documental Pavarotti a Movistar+. És un treball de considerable interès pels amants de l’òpera. En un dels passatges es reprodueix un fragment del mític concert de les Termes de Caracal·la.

Va ser al juliol de 1990, amb motiu del Mundial de futbol d’Itàlia, que es va organitzar un gran concert a les Termes de Caracal·la, a Roma, en el que per primera vegada varen cantar junts els tres grans tenors de l’època, probablement uns dels millors del segle XX.

L’èxit va ser monumental i des de llavors varen repetir moltíssimes vegades les actuacions del trio Pavarotti, Carreras i Domingo. Per alguns, una trista vulgarització de l’òpera i per d’altres una notable contribució a la seva popularització.

Avui us oferim la interpretació de Nessun Dorma, interpretats a tres veus sota la direcció d’un altre gran de la música, Zubin Mehta. Un gran espectacle i unes veus que avui enyorem!

Juliette Greco

Fa pocs dies va morir als noranta tres anys Juliette Greco, artista francesa, musa de l'existencialisme parisí, cantant i actriu mitica. 

Per retre-li un petit homenatge l'escoltarem cantant una de les seves cançons més emblemàtiques "Déshabillez moi" on fa gala de la seva especial sensualitat. Una cançó que ella va ser la primera a interpretar en francès l'any 1967 i que va provocar un notable escàndol  pel seu contingut eròtic.

Els de la meva generació la recordem.

Coses que no entenc (o sí) LIX

Ho sento però haig de dir en veu alta que penso que aquest país s’ha tornat boig, que tothom va a la grenya, uns  contra els altres i tots contra tots, d’una forma tan desesperada que si seguim així acabarem molt malament.

Fixeu-vos en els darrers esdeveniments dels darrers dies que, un cop més, no entenc.

. Que un Club tan gran com el Barça tingui un President tan petit com Bartomeu.

. Que amb la pobresa, atur i desigualtat que viuen milions de persones ens haguem de preocupar i conmoure per les penalitats dels pobres futbolistes que cobren desenes de milions cada any.

. Que el Suprem estigui a punt d’incapacitar el President de la Generalitat perquè va posar un a pancarta.

. Que el President de la Generalitat digui que el President del Govern és un tros de quòniam.

. Que l’Ajuntament de Barcelona, amb el vot dels comuns es dediqui, a iniciativa de Manuel Valls, a  retirar la medalla d’or de l’Ajuntament de la ciutat a Heribert Barrera.

. Que el PdCat i Junts per Cat segueixin a la grenya i es tirin els plats pel cap sempre que poden.

. Que l'ANC i l'Omnium tampoc es posin d'acord en com respondre a la sentència contra Torra.

. Que el Fiscal en cap del Suprem denunciï que dos fiscals, que casualment eren els mateixos que els del judici del procés, van intentar pressionar-lo perquè encausés al Govern per la gestió de la pandèmia

. Que el mateix President del CGPJ, que és qui ha ocupat el càrrec pendent de renovació i mentrestant ha fet tots els nomenaments als òrgans judicials que li ha convingut, denunciï ara que no s’està renovant la cúpula judicial.

. Que el Govern impedeixi que el Rei acudeixi a Barcelona a l’entrega de títols als futurs jutges.

. Que Carlos Lesmes faci córrer intencionadament que el Rei li ha dit hauria volgut venir a Barcelona.

. Que els jutges, que són suposadament l’estament més neutral, critiquin obertament al Govern perquè no ha deixat venir Felip VI i cridin “ Viva el Rei” a l’acte.

. Que després d’una suposada reunió de pau entre els Presidents del Govern i de la Comunitat de Madrid, i de la creació d’un Comité de coordinació, la Comunitat anunci unes mesures i el Ministre de Sanitat digui en roda de premsa que li semblen insuficients.

. Que Carmen Calvo digui que agraeix que  Felip VI  "estigui sempre al seu lloc, que és el de la neutralitat " i Garzon que “La posición de una monarquía hereditaria que maniobra contra el Gobierno democráticamente elegido, incumpliendo de ese modo la constitución que impone su neutralidad...”     

I mentrestant el pais presenta un dels pitxors records en els efectes de la pandèmia de la Covit. 

 

M'aturo per no fatigar als lectors. Tot plegat fa fàstic i pena!

Currandes

La Marina Rosell i la Maria del Mar Bonet són les dues veus femenines més representatives de la Nova Cançó. I les dues han tingut una llarga vida artística perquè avui encara canten freqüentment a recitals i enregistren les seves obres.

El meu germà Victor va ser uns anys el guitarrista acompanyant de la Marina i ara per gentilesa d'en  Toni Olivé ens ha caigut a les mans un fragment del programa de televisió Musical Express de l’Àngel Cases en el que les dues canten unes molt feministes corrandes acompanyades per en Xavier Batllés a la bandúrria i en Victor a la guitarra flamenca.

Aquí els teniu a tots quatre en aquest enregistrament del l’any 1980, fa doncs ja quaranta anys!

Barcelona 2050

BARCELONA. REPTES URGENTS PER UN FUTUR SOSTENIBLE

El passat dimarts TV3 va emetre un reportatge molt interessant sobre el futur de la ciutat de Barcelona. Produit per MediaPro i dirigit per Joan Úbeda el documental recull les opinions d'una trentena d'especialistes que reflexionen i tracten d'apuntar les línies mestres per abordar el futur de Barcelona a mig i llarg termini. 

S'hi parla de la configuració metropolitana, dels problemes urbanístics, de l'habitatge, del transport, la promoció econòmica, etc. L'estructura i la realització del programa són molt encertades i les idees i propostes que formulen els intervinents, entre ells la Carme que parla de l'habitatge, són en general de gran interès. Com que malauradament l'emissió va començar a un quart de dotze i va acabar a tres d'una de la matinada aquí us deixo l'enllaç per si algú el vol recuperar  a TV3 a la carta. 

I bona Festa major, avui dia de la Mercè!

Les imatges de Toni Catany a la Sala Parés.

La sala Parés, la galeria d'art més antiga de Barcelona, presenta una exposició de fotografies de Toni Catany. en la que es poden veure una magnífiques sèries de bodegons, natures mortes i plantes humils del pati de la casa de la seva mara a LLucmajor.

Aquí teniu la crònica que vaig escriure pel NÚVOL i que potser us animi a visitar-la quan passejeu pels avui tranquils carrers del centre de la ciutat.