dimarts, 24 d’abril de 2018

"Passejades de Nobels" a CaixaForum



Fa tot just una setmana es va inaugurar a Caixaforum una exposició de fotografia molt interessant en la que es presenta un treball fotoperiodístic de llarga durada sobre els Premis Nobel de Literatura en el que s'ha fet un seguiment de la seva vida quotidiana.

Aquí teniu la crònica escrita pel NÚVOL.




diumenge, 22 d’abril de 2018

L'Òpera dels dilluns

El pàssat divendres vaig anar, gràcies a l'amiga M. Jesús C, a l'assaig general de l'òpera rusa Demon, del compositor Anton Rubinstein. No és una obra massa representada i com m'acostuma a passar amb les òperes russes resulta una mica feixuga. Però en aquest cas el repartiment és molt bo i sobretot el montatge escènic realment extraordinari.
De moment, avui he triat l'ària del dimoni interpretada per un joveníssim Dimitri Hvorotobsky que, com sabeu, va morir, encara jove, fa molt poc.
D'ací uns dies penjaré un petit reportatge fotogràfic amb imatges de l'escenografia que tant em va agradar perquè la pugueu apreciar.



Sant Jordi i el Drac català


Demà és Sant Jordi i una vegada més la LLuïsa ens fa un dels seus regals. Aquí teniu Sant Jordi i el nostre Drac dormint i jugant pacificament amb la canalla...

Clicka a sobre per veure la imatge en gran format


dissabte, 21 d’abril de 2018

"L'Empestat" a la Sala Beckett


L'Hermínia m'ha parlat molt bé de "L'Empestat", una obra de teatre que es representa la Sala Beckett. I m'ha fet llegir una crítica que la Neus, una espectadora, va penjar als comentaris del TR3SC. Com que m'ha semblat força interessant em permeto publicar-la avui al Blog perque els nostres lectors puguin gaudir també d'aquesta recomanació. Gràcies Neus!


“El pensament és el llenguatge, i l’intel·lecte està en la parla”. “A mi em diuen l’empestat, l’home tort, el desdenyat. Sóc l’Estrany, el malentès, l’Home Revoltat. L’un i l’altre, i tot plegat”.

“L’Empestat”, una obra que no us deixarà gens indiferents. “L’Empestat” es va estrenar a Girona el 28 de novembre de 2015 dins del Temporada Alta i jo la vaig veure a La Seca Espai Brossa durant el Festival Grec de 2016. La posada en escena que ha triat en Xavier Albertí, director d’aquest muntatge, no us deixarà gens indiferents. Un piano i pluja... Carles Pedragosa toca el piano i, juntament amb Jordi Oriol, reciten i emeten sons, buscant les diferents capacitats acústiques de la veu. Tot ho fan sota la pluja, una pluja que cau incessant sobre tots dos durant tota l’hora que dura la representació. Realment és espectacular !!! De fet la caixa del piano es converteix en una espècie de banyera on en Jordi Oriol entra i surt sense parar, mentre recita els versos de l’obra. “L’Empestat” escrit per Jordi Oriol, és el fruit de la barreja d’elements de l’obra “La Pesta” d’Albert Camus i de “La Tempesta”( la darrera obra de Shakespeare).

Amb aquest text, l’autor ens porta a reflexionar sobre la capacitat que té el llenguatge en el procés de creació del pensament, i com alhora, la paraula ens fa presoners. L'autor juga amb el llenguatge, la musicalitat del text i la posada en escena en igual de condicions. El text a part de ser genial, està escrit en vers. La música, en directe, és un element indeslligable a l’escena. Carles Pedragosa interpreta al piano durant tota l’estona fragments de la Simfonia número 17 de Beethoven (Titulada “La Tempesta”). I la posada en escena, amb la pluja incessant, li dona molta força a l’obra. Els dos protagonistes del muntatge són Ivan (Jordi Oriol) i Gabriel ( Carles Pedragosa). Es troben sols enmig del mar. Han estat condemnats al ser alliberats. El do de la paraula, que li han donat els deus a Ivan, farà que visqui torturat per una llengua que només li servirà per evocar el món que l’ha traït. Sensacionals les actuacions de tots dos actors !!!! No us la podeu perdre !!!!

Neus

dijous, 19 d’abril de 2018

Forgendros III

Aquesta és la tercera entrega dels inoblidables acudits d'en Forges, en una minisecció que, pel que em diuen, està agradant força.

             Clickeu a sobre de l'acudit per veure tota la sèrie 





dimecres, 18 d’abril de 2018

Xanc i Meli


Aquest mes continuaré amb la meva recomanació de restaurants propers a sales de teatre. En aquesta ocasió es tracta d’una sala del circuït alternatiu: La Gleva Teatre, al barri del Farró, al costat de Gràcia. Es tracta d’una sala petitona, igual que el restaurant del què us parlaré avui: el Xanc i Meli, situat ben a prop. El nom del restaurant, promet, són originals i agafen una expressió de Cadaqués que, tot i que es refereix a un plat de suquet de peix, també fa referència a què una cosa està “per sucar-hi pa”! Pel què sembla, Cadaqués era el lloc d’estiueig dels propietaris: l’Ignasi Teixidor i en Joan Tharrats.

Xanc i Meli ofereix plats per sucar-hi pa literalment: bacallà amb musselina d’alls i samfaina, mandonguilles amb sípia o amb pèsols, menuts de vedella ofegats, ous atropellats amb botifarra i ceba caramelitzada..., plats de cullera a preus molt raonables. L’oferta de vins –catalans- també és molt continguda de preu. I de postres unes trufes de xocolata negra, de pecat, a banda dels taps de Cadaqués, les torrades de Santa Teresa o una tatin casolana. Els caps de setmana hi podeu anar a fer el vermut.

A banda de les tres o quatre taules de l’entrada i uns quants tamborets alts a la barra, disposen d’una sala, passada la cuina, amb quatre o cinc taules més que permet fer reserves per petits grups. L’interiorisme d’Aureli Mora i Omar Ornaque (AMOO: http://amoo.cat/XANC-I-MELI), ha estat publicat en una revista grega de l’especialitat que tenen per consultar, a la vostra disposició. Curiositats de la vida.


Xanc i Meli, Francolí, 53
Tel. 655.073.104


dimarts, 17 d’abril de 2018

World Press Photo 2018

 Premi foto de l’any.  Protesta contra el president Nicolás Maduro.Foto: Ronaldo Schemidt

Ben aviat es presentarà a al CCCB l'exposició dels treballs guanyadors del World Press Photo 2018.

Aprofitant que la Silvia Omedes, directora de Photographic Social Vision, ha actuat enguany com Secretària del Jurat internacional dels Premis l'hem entevistada al NÚVOL i ens ha explicat de primera mà el funcionament dels premis més prestigiosos de fotoperiodisme. 
Aquí teniu l'entrevista:


diumenge, 15 d’abril de 2018

L'Òpera dels dilluns

Diana Damrau és una cantant que enamora i avui l’escoltarem en l’ària “Je Veux Vivre”, de Roméo et Juliette, l’òpera de Gounod.




dijous, 12 d’abril de 2018

Coses que no entenc (o sí) XXXVIII



 . Que El PSOE s’hagi oposat a despenalitzar el delicte de injúries a la Corona, tot i la sentència d'Estrasburg.
. Que es pugui fer un culebrot tan dolent, avorrit i mal interpretat com el que ara fan els migdies a TV3  i que la gent el segueixi.
. Que com més dura i autoritària és l’acció del Govern espanyol  i faria falta una acció unitària més desunides apareixen les forces  del moviment independentista.
. Que es puguin trobar uns pitjors portaveus parlamentaris que Rafael Hernando del PP i  Margarita  Robles del PSOE.

. Què ningú pugi donar una explicació del que està passant a Síria des de fa tants anys.

. Que des de Ciutadans es pugui equiparar la Fundació Francisco Franco amb l'ANC o l’OMNIUM.

. Que Cifuentes no hagi dimitit encara.         

. Que per una extranya coincidència es detingui ara Hervé Falciani per una sol·licitud d'extradició de Suissa.

Forgendros II

Avui publiquem la segona entrega dels acudits de Forges que ens acompanyaran unes setmanes.

 Clickeu a sobre de l'acudit per veure la sèrie 


dimecres, 11 d’abril de 2018

Punts de Vista 6


Ja fa un temps vaig iniciar una Secció en la que proposava mirar les fotografies amb calma perquè sempre m’ha semblat que en general les mirem massa de pressa, sense gairebé aturar-nos-hi. I això, ens passa a tots els nivells. Tant si mirem unes simples fotos de les vacances com si es tracta de la col·lecció de fotos familiars o bé les imatges fotogràfiques dels diaris i les revistes. Fins i tot quan anem a veure una exposició passem per davant de les fotografies com empesos per un mal esperit.
Aquest retret m’ha fet sovint aturar-me en la contemplació d’una fotografia. Dedicar-hi una estona de calma, examinar-ne els diferents elements, situar-la en el seu context temporal o cultural. Deixar que la memòria treballi i em porti idees, records o imatges relacionats amb la seva temàtica o estètica. En definitiva, deixar transcórrer el temps necessari perquè pugui manifestar-se el poder evocador de les fotografies.
Com més passa el temps i la tecnologia digital i sobretot la mòbil ens inunden d’imatges penso que aquesta pràctica esdevé més necessària. Per això he volgut reprendre-la i a partir d’ara, de tant en tant, aniré triant alguna imatge i comentant-la pels lectors del Blog amb la intenció que aquest exercici fomenti aquesta contemplació més pausada i enriquidora.
Començarem avui amb una imatge d'un gran fotògraf francès. 

Aquesta imatge pertany a un dels grans mestres de la fotografia  francesa del segle XX. ROBERT DOISNEAU  era un fotògraf urbà que va utilitzar els barris i els carrers de París com el seu millor estudi fotogràfic. La majoria dels seus treballs  recullen escenes, personatges del carrer, nens, porters, artistes, botiguers, cambrers i tantes altres professions. Són generalment imatges ingènues, plenes de tendresa i simpatia pels personatges  que presenten. Se li ha recriminat a vegades una certa manca d’espontaneïtat en la mesura en que hom té sovint la sensació que les situacions no són del tot espontànies, que han estat planificades prèviament, que els personatges han  estat instruïts per representar el seu paper. No capten, per tant, el famós moment únic perquè s’han pogut repetir fins que ha calgut. És coneguda en aquest sentit la història de la seva foto anomenada “El petó” on una parella es besa apassionadament davant l’Ajuntament de París; molts anys després els protagonistes  van aparèixer i explicar com havien posat per la foto. Aquesta crítica te una certa raó si es parteix del principi que una fotografia que es presenta amb una aparença intrínseca de naturalitat hauria d’haver estat obtinguda sense cap artifici. Però potser ens ho hem de mirar d’una altra manera una mica menys estricta. I assumir que com deia al començament l’estudi de Doisneau, àmbit on suposadament s’accepta la preparació i manipulació de les objecte a retratar, és el carrer. El fotògraf hi col·loca allí els seus personatges i recrea les històries que més li convenen sense altra preocupació.

És curiós constatar que en aquesta fotografia s’inverteixen els termes de la nostra mirada; en lloc de contemplar embadalits, com fem habitualment, allò que ens presenta l’aparador l’utilitzem per mirar allò que hi ha fora. Hi ho fem d’amagat, sense que el personatges observats se n’adonin. És a dir com uns veritables “voyeurs”. Tenia consciència aquesta parella que l’ull de Doisneau els estava espiant en aquell instant? En aquest cas no ho sembla o si més no la interpretació és excel·lent; d’altra banda la imatge bruscament  tallada del cavaller i la presència d’uns nois en una actitud molt espontània a l’altra banda del carrer semblen recolzar aquesta opinió. Però com hem dit això no és essencial.
La parella burgesa de mitjana edat, ben empolainada i amb uns barrets molt elegants, passeja pels carrers de París una tarda de Dissabte. Pot ser pel Faubourg Saint Honoré? No tenen pressa I fan el badoc; s’aturen  davant la vitrina d’una galeria d’art i comenten el quadre que no veiem. Era un paisatge? pot ser un bodegó?. Tant se val;  el marit  escolta els comentaris de la seva dona però és evident que el que l’interessa és una altra cosa. Aquesta vegada sí que una imatge val més que cap paraula. La nostra mirada es desplaça divertida d’esquerra dret i de dreta a esquerra amb total complicitat amb el fotògraf i amb l’íntima satisfacció d’haver enxampat  Monsieur Dupont fascinat pel “derrière” de la  corista.


diumenge, 8 d’abril de 2018

L'Òpera dels dilluns


Aquesta setmana hem anat a l’òpera al cinema a veure Macbeth de G. Verdi. Per això avui us oferim l’ària “Ah la paterna mano” interpretada per Jonas Kaufmann, el tenor del moment.




divendres, 6 d’abril de 2018

Miserachs a la Pedrera


Es va inaugurar fa pocs dies a la Pedrera una exposició antològica de l'obra de Xavier Miserachs.
No us la perdeu perquè és excel·lent.
Aquí teniu la crònica que vaig escriure pel NÚVOL.

                     Clickeu a sobre de l'icona per veure el text

dijous, 5 d’abril de 2018

Forgendros I



Fa uns dies va morir en Forges. Els que el seguíem sabem que era molt més que un humorista. Era un pensador que amb els seus acudits gràfics ens mostrava la veritable naturalesa del comportament humà i de la realitat que ens envolta.
Al Blog hi hem penjat alguns dels seus acudits. Però ara li volem retre un  petit homenatge i per això en les properes setmanes publicarem uns quants Posts amb una selecció dels acudits que més m’han agradat.
Visca els Forgendros que tant trobarem a faltar!

Clickeu a sobre de l'acudit per veure la sèrie 



dimecres, 4 d’abril de 2018

Els peixos i la LLuïsa




La Lluïsa dibuixa tot el que se li posa per davant i aquesta vegada ens ofereix uns peixos de colors que ens agradaria trobar-nos quan arribi la calor i ens tornem a banyar a les cales de la nostra costa...

Clicka a sobre per veure tots els peixos



dimarts, 3 d’abril de 2018

Espanya és catòlica.

El catedràtic de Dret Constitucional de la Pompeu, Marc Carrillo, ha escrit aquest article on exposa clarament la inconstitucionalitat de determinades pràctiques relacionades amb la Setmana Santa.



diumenge, 1 d’abril de 2018

L'Òpera dels dilluns


Avui és diumenge de resurrecció i per això us proposo que escoltem el moviment “Et resurrexit” de la Missa en H-moll de J.S Bach, enregistrada el 1969 i dirigida per Karl Richter. Una delícia.



divendres, 30 de març de 2018

El insulto


Aquesta pel·lícula libanesa dirigida per Ziad Doueiri és força interessant de veure. Ziad Doueiri va treballar d'assistent de càmera per Quentin Tarantino, coneix bé el seu ofici i està compromès amb la idea que el cinema pot ser alhora entreteniment i vehicle d'expressió d'idees i emocions. Amb un relat ben estructurat i conduït, la pel·lícula va ser nominada a l'Òscar a la millor pel·lícula estrangera, i un dels seus protagonistes, Kamel El Basha, va obtenir el premi al millor actor al festival de Venècia.

Quan alguns dels lectors més grans d'aquest blog estudiaven, Líban era conegut com "la Suïssa d'Orient". Malauradament,  ha plogut molt des de llavors i la vida no ha estat fàcil per als libanesos, com per cap altre país d'aquest vesper que és el Pròxim Orient. Una guerra civil cruenta, amb episodis que van marcar la memòria de les persones,  i els conflictes veïns com el palestí - israelià o l'inacabable guerra de Síria, han provocat que en el Líban, el país musulmà amb més diversitat religiosa (la majoria musulmana conviu amb un 40% de cristians) convisquin 5 milions d'habitants nacionals amb més de 450.000 refugiats palestins i prop de 2 milions de refugiats siris, en una convivència que ho és tot menys fàcil.

És en aquest context on un petit incident quotidià entre un palestí i un cristià - un insult  - inicia una espiral incontrolable d'accions judicials i polítiques, que fins i tot ultrapassen la pròpia voluntat dels protagonistes. Assistirem perplexos a un festival on la discòrdia sembla poder amb la concòrdia, on els jutges han d'arbitrar conflictes on intervenen emocions personals profundes, i on la memòria històrica i la situació política dóna una dimensió més ampla a allò que podria haver quedat limitat a la intimitat de 2 persones.

Una història entretinguda i ben explicada, amb moments força variats i pinzellades d'humor i d'humanitat, que ens convidarà a fer també nosaltres de jutges i donar el nostre veredicte, alhora que ens farà un repàs de la història d'aquest racó tan complicat del nostre món, i no tan llunyà del nostre. Com veieu, motius per veure aquesta pel·lícula no en falten.



dimecres, 28 de març de 2018

Passejants, records, una primera obra i grans poemes


El darrer llibre d'Antonio Muñoz Molina parteix d'una bona idea, està meravellosament escrit i, tot i això, punxa, cosa que jo creia que no diria mai del meu escriptor espanyol preferit. “Un andar solitario entre la gente” (Seix Barral) reflecteix el passeig de l'autor, emulant una llarga sèrie de literats ilustres (Poe, Baudelaire, Wilde, Benjamin...) per ciutats diverses (Madrid, París, Nova York, Lisboa) sota la pressió dels missatges publicitaris que envaeixen l'espai urbà i prenent nota de qualsevol imatge o conversa. Què és el que falla? En la meva opinió, la reiteració, la redundància, construint amb ambició un volum de cinc-centes planes que potser hauria estat més rodò amb una tercera o quarta part. I, dit això i per no sentir-me un heretge, amics i amigues, també us dic no es pot escriure millor.

En canvi, Fernando Aramburu, el triomfador literari -i comercial - de la també molt  llarga 'Patria',  ens ofereix ara “Autorretrato sin mí” (Tusquets), un delicat exercici de prosa poètica al voltant de la seva vida. La família, l'amor, la Donosti natal i l'Alemanya adoptiva són objecte del seu record i les seves reflexions i aconsegueixen donar-nos claus, sovint emotives i a voltes humorístiques, de la seva obra.

El Grup 62 i Seix Barral recuperen en català i en castellà la primera novel.la de la gran escriptora nord-americana Siri Hustved, “Els ulls embenats”. Escrita al 1992, ens dóna ja molts senyals dels temes més treballats per ella: el món femení i la seva relació amb els homes, la salut física i mental i l'art. La seva estructura en relats independents amb una protagonista en comú, una jove i brillant estudiant, funciona molt bé i la converteix en una 'opera prima' molt recomanable.

Saltant-me la norma de referir-me únicament a obres de ficció i en prosa, acabo suggerint el darrer lliurament de poemes de Joan Margarit, a qui vaig conèixer en la seva qualitat d'arquitecte i de qui admiro els seus versos, tan precisos, emotius i contundents com la seva veu. A “Un hivern fascinant” (Proa) arrodoneix l'actuació amb  un epíleg de sis planes on confesa el doble impuls de la seva poesia: la veritat i la bellesa. Per ell, 'El territori de l'art és només aquell on coincideixen' tots dos elements. Hi estic d'acord.



dimarts, 27 de març de 2018

Dies amargs.

Aquests dies són dramàtics i molt tristos. Repressió molt forta i tantes dificultats dels partits polítics per posar-se d'acord sobre la millor manera fer-hi front.
L'altre dia, passant per la plaça del Diamant em vaig fixar en l'estàtua nua de la dona del monument a Mercè Rodoreda, que també va patir la duresa de la repressió i l'exili. Li havien  posat un mocador groc al coll, com el que porta ara tanta gent. Em va semblar que representava molt bé els sentiments que molts sentim aquests dies.



diumenge, 25 de març de 2018

L'Òpera dels dilluns

Comença la Setmana Santa i per seguir la tradició avui escoltarem una ària de la Passió segons Sant Mateu, de J.S.Bach: "Tingueu pietat, Déu meu". La interpreta la contralt francesa Delphine Galou.



Bona Setmana Santa a tots!


divendres, 23 de març de 2018

La Passió d’Anna Campbell.



Anna Campbell, nascuda a Lewes, East Sussex, tenia 26 anys i era lampista. Volia un món millor, estava disposada a lluitar fins les darreres conseqüències per aconseguir-ho i es va integrar a les files de la YPJ, el braç femení de les Unitats de Protecció del Poble Kurd (YPG).
No podia fer millor elecció. Era un esperit pur, però no era pas una ingènua. Podia haver vist els mitjans de comunicació parlar abastament de les combatents kurdes quan les agències volien donar la visió que allò més urgent, gairebé la raó d’ésser de la guerra de Síria, era recuperar els territoris en mans de l’Estat Islàmic. Malgrat la informació esbiaxada i la frivolitat de presentar les joves peshmergues amb tot el glamour dels magazines de cap de setmana, eren sens dubte un exemple incomparable per les joves idealistes de tot el món, i Anna era una de les més lúcides i valentes.

La lluita del poble kurd va molt més enllà del feminisme 8M, molt més enllà del catalanisme 1O, de les reivindicacions dels jubilats..., tot important, però, sincerament, de broma si és comparat amb les lluites del poble kurd. Aquestes lluites haurien de ser un far per a totes les altres, però en les multitudinàries manifestacions recents no he vist que s’aixequessin gaires banderes kurdes. I què dir del paper de tots plegats després d’assistir impassibles, menys commoguts que davant una pel·lícula de guerra, a la destrucció de Síria, un dels bressols de la civilització, un dels països més bonics i de gent més amable?. I no parlem dels governs i de les oposicions respectives, que en el millor dels casos romanen callats, i en altres casos envien armament sota mà o obertament.

Davant aquest panorama desolador, la sola presència d’Anna Campbell a Afrin ja era un fet admirable que, de saber-ho, ens podia avergonyir però també ens redimia de la nostra passivitat, del conformisme pràctic i de l’immobilisme resultant de les nostres ànimes saturades, fins i tot, les més joves.
Anna, que sembla una noia coneguda del nostre barri, va voler estar al lloc de la batalla més desigual. Les seves companyes kurdes van voler protegir-la no deixant-la posar a primera línia, però la desproporció entre un poderós i rabiós exèrcit de l’OTAN, el turc, i els resistents kurds d’Afrin era tan brutal que tot el terreny de batalla va esdevenir “primera línia”. Anna Campbell va trobar-hi la mort.
Nesrin Abdullah,  la comandant i portaveu de la milícia YPJ, en assenyalar la gran pèrdua, ha descrit Anna com “una feminista sincera i valenta”, que “amb la seva ànima internacional i el seu esperit revolucionari, ha fet palès el poder de les dones  i ha expressat la seva voluntat de crear un món millor en totes les seves accions”.

La jove revolucionària de Lewes tenia un sentit innat de la justícia i havia heretat la tradició de lluita de la classe obrera anglesa. El seu temps, terriblement breu, ha tingut però aquella qualitat que ens pot fer sentir als humans que tenim un destí comú i que la injustícia, per lluny que sembli produir-se, ens afecta  a tots. D’aquest sentiment va sorgir un cosmopolitisme revolucionari mític, talment el de les Brigades Internacionals i de tants altres exemples. Pocs dies després de la mort d’un jove gallec també entre els kurds, el sacrifici d’Anna Campbell ha estat la darrera prova de la vigència d’aquella tradició memorable. Que la qualitat del temps, l’eternitat, amb que ha estat teixida la seva vida servi el seu record ...,  i que aquest mantingui viva la nostra esperança.

Els que vulguin fer pràctiques d'anglès aquí trobaran l'article que parla d'ella.


Anna Campbell


dimecres, 21 de març de 2018

La Primavera

Ha arribat la Primavera i per celebrar-ho res millor, si us ve de gust, que escoltar una magnífica versió del concert de Vivaldi interpretat per un dels meus violinistes preferits, l' Itzhak Perlman


dimarts, 20 de març de 2018

Master Class



Hem anat a veure l’obra de teatre Master Class que recrea una d’aquestes sessions en la que la Divina dona unes classes de cant a alumnes de la prestigiosa escola Julliard School de Nova York.

L’obra de Terence McNelly, escrita amb notable sentit de l’humor, penetra en el mon del cant i en particular del complex personatge de Maria Callas que al llarg de l’obra ens mostra la seva forta personalitat i les seves complexes i contradictòries relacions amb el seu primer marit i manager Meneghini i sobretot amb Aristòtil Onassis de qui estava bojament enamorada i que va arruïnar la seva carrera.

L’obra té una trama molt senzilla i es presenta també amb una fórmula teatral sense especial complexitat però molt efectiva. La seva originalitat i gran mèrit ha consistit en fer que la protagonista sigui no només una bona actriu sinó una extraordinària cantant com Maria Bayo, que està immensa. Acompanyada per excel·lents cantants joves en el paper dels seus alumnes constitueixen un excel·lent equip sota la batuta del també jove director Marc Montserrat.



diumenge, 18 de març de 2018

L'Òpera dels dilluns


Barbara Hannigan és una figura del món de la música ben singular. Reuneix alhora dues condicions, és una magnífica soprano i una gran directora d’orquestra. I per tant en moltes de les seves actuacions és ella mateixa qui dirigeix els músics i interpreta les cançons alhora.  A més, està especialitzada en  música i òperes contemporànies, que tenen una especial dificultat.
Avui l’escoltarem en la seva interpretació de “I got rhythm” de Gershwin dirigint també l'orquestra.

.


divendres, 16 de març de 2018

Pianos al Passeig de Gràcia

Amb motiu del Concurs Internacional de Música Maria Canals el passat dissabte es van instal·lar al passeig de Gràcia deu pianos que tothom que ho desitges podia tocar.

Vaig passar-hi una  estona escoltant tota mena de pianistes que em produïen alhora sentiments d'admiració i enveja.

Aquí tenuiu quatre fotos per recordar aquest matí tan musical.

Clickeu a sobre la foto per veure el reportatge


dimecres, 14 de març de 2018

La barra del gourmet


Com ja sabeu a banda de la bona cuina, m’agrada el teatre, per això, en més d’una ocasió us he recomanat un restaurant prop d’alguna sala, doncs hi torno. En aquesta ocasió, el restaurant que us recomano està molt  a prop de La Villarroel. Es tracta de “La barra del gourmet”.

El 2012 el grup Mondofino S.L. es va unir a La Vanguardia per constituir un Club de Vins per als subscriptors del diari i més endavant el van estendre a productes gourmet. Ara, han volgut posar a l’abast del públic en general aquests productes de qualitat de la mà de la xef Panda Gay, que ha elaborat una carta de racions gustoses i a voltes originals, moltes d’elles seguint la tècnica de cocció de la baixa temperatura. En destaca la papada de porc, la tonyina, el bacallà o les vieires, que es veuen completades per plats freds com la seva Russa imperial, segons ells, la millor del món. No la vaig provar, però en canvi si que vaig salivar amb les Migas amb ou a baixa temperatura i el Taco de cua de bou.

Una pantalla al fons del menjador interior va mostrant els productes que utilitzen i que comercialitzen a la botiga de l’entrada, tots de proximitat: torrons i mel Alemany, olis Bargalló, cansalada de Cal Rovira, vedella de Cal Mabres, etc. De tant en tant, fan sessions gastronòmiques i maridatges. També lloguen el local per actes privats.

Pel què fa a la beguda, tenen una bona oferta de vins a preus quasi de bodega, i també ofereixen cockteleria i vermuteria. El pa és del forn Baluard. De postres: catànies, gofres i altres delicadeses.

Tel. 931 89 56 45
Carrer de la Diputació, 164
08011 Barcelona




dimarts, 13 de març de 2018

BRASSAI a la Fundació Mapfre



A la Casa Garriga Nogués, al carrer de Diputació, 250 la Fundació Mapfre, presenta una magnífica exposició dedicada al gran fotògraf francès, BRASSAI. Us animo a veure-la.

Aquí teniu, per escalfar motors, la crònica que vaig escriure fa uns dies pel NÚVOL.



diumenge, 11 de març de 2018

L'Òpera dels dilluns

Fa uns dies varem veure a l’òpera al cinema una excel·lent versió de Carmen des del Royal Opera House. Els cantants, com sempre molt bons, però ens va agradar moltíssim sobretot la posta en escena de Barry Kosky, la seva escenografia i els ballets que l’acompanyaven.

Malauradament no s’ha publicat encara cap vídeo d'aquets versió però us oferirem una magistral interpretació de l'Habanera  a càrrec de la grandíssima mezzo Elina Garanca, enregistrada al Metropolitan de NovaYork el 2010 en la que feia parella amb en Roberto Alagna en el rol de Don José.



divendres, 9 de març de 2018

Veus divines, veus humanes



. Concert d’Anne Sophie von Otter, mezzosoprano, Palau de la Música, el 9 de gener de 2018 i de Diana Damrau i Jonas Kaufmann el 24 de febrer de 2018
El passat dia 9 de gener, la humanitat va arribar al Palau de la Música, Anne Sophie von Otter no és una soprano lleugera de l’Olimp celestial, és una mezzosoprano sueca, amb una veu d’una calidesa, una expressivitat i una sensibilitat extraordinàries. Es va presentar acompanyada al pianoforte per Kristian Bezuidenhout, jove pianista d’origen sudafricà format a Australia i Estats Units.
La capacitat d’establir empatia amb el públic, la senzillesa i proximitat en les explicacions que va donar, l’elegància de la gestualitat que expressava més enllà de les pròpies paraules el sentit de les cançons.
El programa en dues parts, estava format per cançons de Mozart, Haydn Schubert i no podia faltar un compositor suec, en aquest cas Adolf Fredrick Lindblad, que ens va descobrir unes delicadíssimes cançons d’aire mozartià de gran bellesa.
El concert va deixar aquell sentiment de felicitat per haver pogut assistir a un esdeveniment inoblidable i que durant una bona estona, en el nostre pensament, seguíem escoltant.

. El dia 24 de febrer, la divinitat va arribar al Palau de la Música, la parella Damrau-Kaufmann extensament recreada en aquest blog, acompanyada per Helmut Deucht al piano, excel·lent pianista d’origen austríac, va oferir en dues parts, 46 cançons del Italienisches Liederbuch d’Hugo Wolf. 
No ens estendrem aquí en lloar les meravelloses-divines  veus que ambdós cantants tenen, que son l’enveja de qualsevol humà, ni en el reconeixement de l’excel·lent  tècnica i expressivitat que llueixen, doncs són reconeguts com dues de les veus més sensacionals de l’actualitat.
I aleshores ens preguntem, es necessari intentar teatralitzar de manera més o menys afortunada, les lletres de les cançons?, lletres que per altra banda son d’un romanticisme tou i falta d’interès important en la major part de poemes?. No es suficient amb l’expressivitat que els propis cantants exhibeixen?, perquè banalitzar, intentant “amenitzar” una música, que de per si es exquisida i que no necessita cap embelliment per ser apreciada?.
Em fa pensar que aquest tipus de representacions formen part de la deriva actual en la que es troba immersa la cultura en general. Tot s’ha de facilitar i banalitzar per a que sigui apreciat per molta gent. Em pregunto, perquè aquest dos cantants de categoria indiscutible, es presten a fer aquest tipus de comèdia?. Era molt més bonic escoltar-los mirant l’arquitectura del  Palau.
Deixant apart que el programa va resultar una mica massa monòton per ser tant extens, el concert va ser bonic, però no ens va deixar aquell regust de felicitat, del que parlàvem més amunt.  
Inexplicablement, el Palau de la Música estava mig buit en el concert d’Anne Sophie von Otter, i ple de gom a gom, en el concert Damrau-Kaufmann. Serà que la fascinació que exerceixen els déus ens impedeix apreciar la bellesa humana?

Núria Pedrals