dimarts, 18 de setembre de 2018

Antoni Benaiges, el mestre que va prometre el mar.



Antoni Benaiges i els seus alumnes

Al Museu Marítim de Barcelona, a l’extraordinari edifici gòtic de les antigues Dressanes, es presenta “El mestre que va prometre el mar” una petita exposició que és una gran meravella.
Es tracta de la història d’Antoni Benaiges, un mestre de la República, fill de Mont-Roig del Camp, que els anys trenta va ser destinat a  Bañuelos de Bureba,  un petit poblet de la província de Burgos.
Allí, en una escola sense aigua, llum ni mitjans de cap mena, va ensenyar als nens i les nenes  del poble aplicant l’innovador sistema pedagògic de Freinet. La metodologia de treball consistia en editar a l’escola unes petites publicacions o 'quaderns' a partir dels dibuixos i els textos lliures que feien els nens i nenes, i que eren un reflex de la seva manera de viure i d’entendre el món: sobre la família, les amistats, la població, els paisatges, les festes, les excursions, els viatges, els jocs, el folklore... Fins que el 1936 els assassins feixistes el varen anar a cercar, torturar i finalment executar i enterrar en una de tantes foses comunes.
Un dels treballs que va proposar als nois va ser escriure unes breus redaccions sobre com pensaven que devia ser el mar, un mar que naturalment cap d’ells  havia vist mai i que els va prometre que  un dia visitarien plegats. Aquest texts  varen ser majoritàriament destruïts pels nacionals; sortosament, però, se n’han conservat alguns exemplars gràcies als que va guardar la família.
L’exposició s’estructura a partir d’aquest texts i explica sintèticament, però de forma molt entenedora i profundament emotiva, la peripècia d’aquest mestre exemplar, la tasca educativa que va emprendre la República i la brutal repressió que va patir.

    Marga                                  Foto J.M.Cortina

S’han enregistrat, en la veu d’alumnes de l’escola Orlandai, dotze d’aquests relats que es poden escoltar a través d’uns auriculars instal·lats en les closques d’uns grans caragols de mar mentre se sent de fons la remor de les onades i es contempla en un gran panell un paisatge marí.

No us perdeu aquesta petita però gran exposició.

dilluns, 17 de setembre de 2018

Un conte: "Gespa, pèrgola i barbacoa"


Avui us oferirem el conte que  acaba de guanyar el tercer premi del concurs de contes que convoca cada estiu el NÚVOL digital de cultura. Com veureu és un conte tan breu com bo. I per això he pensat que als nostres lectors els agradaria llegir-lo.  
L'autor, en Jordi Benavente,  és un jove periodista nascut a Martorell el 1980 que, come ell diu:  Escriu. Escriu perquè llegeix. I llegeix tant com pot. Col·labora amb La Llança, Núvol, La Godot, Report.cat, El Matí Digital... És autor del llibre Martorell negre (Curbet, 2014), d'una colla de contes i d'un dietari.
Aquí  teniu doncs :"Gespa, pèrgola i barbacoa":

A Pere Calders

Té gairebé dos anyets, sap que no pot guixar a terra amb els colors, a terra no, diu, ho sap, només sobre el paper, però agafa el verd i s’hi aplica, s’hi està una bona estona…
I fa créixer herba al parquet.
I nosaltres, entre emprenyar-nos amb ell i no emprenyar-nos-hi, entre crucificar-lo i comptar fins a cent, triem creure’ns el seu gest.
Hi caminem descalços. Hi juguem a pilota. Hi fem tombarelles. I havent sopat ens hi estirem panxa enlaire a mirar els estels, contentíssims de tenir per fi jardí tot i viure en un cinquè tercera.
Al final, a casa ens salva la imaginació. De vegades, ni això. Però sovint és tot el que tenim.

              https://twitter.com/jordibenavente


diumenge, 16 de setembre de 2018

L'Òpera dels dilluns

Aquest dilluns canviarem una mica de registre i ens passarem al musical. Escoltarem una de les cançons de West Side Story, per a mi un del millors de la la història. Es tracta del duet "Maria", que va ser interpretat en la versió discogràfica, enregistrada el 1984, per Josep Carreras i Kiri Te Kanawa dirigits pel mateix Leonard Bernstein, el gran músic i compositor nord-americà, autor de l'obra.

Avui l’escoltarem per una altre parella de primera fila: la composta pel consagrat Diego Flórez i Nadine Sierra, una molt jove soprano nord-americana però de la que sentirem a parlar.

Aquí els teniu.




dijous, 13 de setembre de 2018

VISA pour l'image a Perpinyà



Com cada any a començaments de setembre es celebra a Perpinyà el VISA pour l’image, el més prestigiós festival de fotoperiodisme del món. I com cada dany l’he anat a veure. Encara hi sou a temps fins el proper diumenge.

Tant si us animeu, com si ja l’heu vist, com si no hi anireu, aquí teniu la crònica que vaig escriure pel NÚVOL.




dimecres, 12 de setembre de 2018

Ostres quin raconet!!!


Doncs sí! És el nom d’un restaurant, bé d’un “xiringuito de platja”, d’una guingueta molt ben posada (veig  que aquesta paraula es va estenent https://ca.wikipedia.org/wiki/Guingueta).

No es troba gaire lluny d’una altra que us vaig recomanar fa temps, el Sotavent, a Caldetes, ben a prop de l’estació del tren, però sobretot prop de la sorra i del mar.
Hi vaig anar a sopar fa poc i aquella nit l’ambient era molt tranquil, tot i ser principis de juliol, però el millor fou la cuina.

Per suposat hi trobareu ostres, que en aquesta ocasió no vaig tastar, però sí una amanida de tomàquet amb gust de tomàquet, acompanyat de tonyina i ceba. Els musclos a la brasa, tal i com a mi més m’agraden, eren petits i gustosos; el tàrtar de bou, que no hagués demanat mai en un lloc de platja, boníssim, la mini hamburguesa de bou de mar, per llepar-se els dits. I com a punt final, la coca de Llavaneres, tres trossos generosos (demaneu-la sense acompanyament de nata, no li cal). I res, a gaudir del final de l’estiu. Passeu-vos-ho bé i bona tornada de vacances.


Passeig dels Anglesos, 2,
08393 Caldes d'Estrac
Telèfon: 646 04 32 95



dimarts, 11 de setembre de 2018

TOTS ELS COLORS DEL GROC


Aquest estiu he fet i penjat cada dia una foto a Facebook i Instagram on el color groc ens recordés els presos polítics que estan tancats injustament a les presons. És un sèrie que he anomenat TOTS ELS COLORS DEL GROC .

Com que molta gent no participa d’aquestes dues xarxes no han pogut veure les fotografies i em diuen que voldrien fer-ho. Per això he penjat un àlbum on es poden veure les 50 imatges que he penjat fins avui. Quan acabi la sèrie actualitzaré novament l’àlbum.

TOTS ELS COLORS DEL GROC
Clickant aquesta foto s’obrirà l’àlbum




diumenge, 9 de setembre de 2018

L'Òpera dels dilluns

JA TORNEM A SER AQUÍ
Després d’unes llargues però merescudes vacances PROVA I ERROR torna a obrir la porta per oferir als seus lectors notícies, recomanancions i opinions ben variades.
Com correspon al moment d’inici de curs avui us proposem una obertura. I hem pensat en un fragment de la de l’òpera Guillem Tell de Gioachino Rossini que té molta marxa, una marxa que segurament ens caldrà per afrontar la tardor que s’albira mogudeta.
Donem la benvinguda tots els lectors i lectores del Blog.


diumenge, 22 de juliol de 2018

L'Òpera dels dilluns

Arriba l’estiu i el nostre darrer dilluns musical. He pensat que ens podem acomiadar amb “Summertime” de Porgy amb Bess  de G. Gershwin en la versió de referència interpretada per Ella Fitzgerald i Louis Amstrong.

Bon estiu a tothom!



divendres, 20 de juliol de 2018

Tancat per vacances




Ha arribat el temps de les vacances i PROVA i  ERROR tancarà, com cada any, les seves pàgines fins a finals d’Agost.
Aquesta temporada ha sigut intensa i varem celebrar el Post número 2000 el passat més de Novembre. Ara ja hem superat els 2200 gràcies a tots els col·laboradors, sempre disposats a contribuir amb les seves generoses aportacions.

L’any vinent tindrem, espero, alguna nova incorporació que ens ajudarà a millorar encara la diversitat dels nostres posts.
Com sempre, l’única recança de l’editor és no aconseguir un augment del nombre de lectors i visites, segurament degut  a una insuficient tasca de difusió, perquè la veritat és que entre els nostres fidels tothom coincideix a fer-nos saber l’interès i la utilitat de la publicació i les informacions culturals i d’opinió que hi publiquem. Si algú pot contribuir indicant-nos nous lectors potencials o donar-nos alguna idea per la difusió de PROVA i ERROR li estarem molt agraïts.
Diumenge encara trobareu la darrera ària dels dilluns de la temporada.

I, com haureu vist, aquestes dues darreres setmanes hem recomanat moltes exposicions de gran interès que estaran obertes a l'estiu pels que es quedin uns dies a Barcelona. Aprofiteu per veure-les amb poca gent.

Bones vacances a tots, col·laboradors i lectors!

dijous, 19 de juliol de 2018

Gala Dalí al MNAC



El MNAC presenta aquests dies l’exposició “GALA SALVADOR DALÍ Una habitació pròpia a Pubol”.
És sabut que Gala va ser molt més que la musa de Dalí, sobre qui va exercir un influència decisiva, des que el va conèixer el 1929 a Cadaqués, i que amb la seva forta personalitat de dona enigmàtica i intuïtiva es va relacionar amb molts artistes i intel·lectuals del seu temps.

Dalí li va regalar i decorar el castell de Púbol, que està a tocar de Madremanya i que hem visitat en diverses ocasions. Ara, amb aquest escenari com a centre, es presenta una mostra en la que es poden veure molt diversos dibuixos i pintures en las que Gala és la gran protagonista, objectes personals, correspondència, fotografies fetes pels més reconeguts fotògrafs de l’època i altres materials d’interès.



dimecres, 18 de juliol de 2018

La Capella de Jujol de Roda de Berà.


Si seguint la recomanació del post anterior aneu a Roda de Berà i visiteu el Museu de la Ràdio i l'Espai Jujol que hi ha disposat al mateix edifici del museu, demaneu de visitar la Capella Jujol. Us haureu de desplaçar una petita distància, però val la pena. En sortireu exultants.

La Capella de Jujol de Roda de Berà era una capella que formava part de la masia "Mas Carreras". El "Mas Carreras" i la capella van ser reformats entre 1942 i 1944 per l'arquitecte Josep Maria Jujol que hi va incorporar la seva peculiar visió de l'art i la bellesa. Anys després el Mas Carreras va ser enderrocat, ja que en aquella època les masies no eren objecte de protecció patrimonial i artística, i tan sols es va salvar la Capella.

Jujol va intervenir a la capella ampliant-la amb un petit absis, i hi va disposar un altar fet amb pedra d'Ulldecona. Va disposar l'altar de forma separada per tal que es pogués oficiar cara al poble, avançant-se en dècades a les reformes del concili Vaticà. Jujol va dur a terme igualment de forma personal  la decoració i pintura de les parets i les vidrieres. Pere Virgili, fill del paleta que va col·laborar amb Jujol, i actualment director del Museu de la Ràdio i de l'Espai Jujol de Roda de Berà, recorda com observava, essent un vailet de 14 anys, com Jujol, que llavors rondava la seixantena, dibuixava i pintava personalment en les parets fins assolir el resultat que el deixava meravellat.
Explica Virgili, admirador confés de Jujol, que Jujol va disposar igualment les làmpades i canelobres que hi ha dins la capella i va prendre cura personal de tots els detalls de la restauració. Recorda que la mestressa de la masia va fer canviar el cap del Sagrat Cor de grandària natural que hi ha dins la capella perquè no la satisfeia.
El conjunt és realment un esclat de bellesa concentrat en un espai  reduït. Es pot dir ben bé allò de "en el pot petit hi ha la bona confitura".


El Museu de la Ràdio "Luis del Olmo" a Roda de Berà


L'any 2012 es va constituir el Museu de la Ràdio "Luis del Olmo", ubicat al centre cívic La Roca Foradada, al bell paratge del Roc de Sant Gaietà, de Roda de Berà. El Museu neix d'una col·laboració entre l'Ajuntament de Roda de Berà, que disposa el personal i el local del Museu, i Luis del Olmo, que cedeix  per exposició un conjunt important d'aparells de la seva col·lecció.
El museu val molt la pena de visitar ja que, a més de ser un goig per la vista, tant pel continent com pel contingut, permet fer una passejada per la història de la ràdio, a través dels prop de 400 equips exposats.
Així, el museu disposa d'un conjunt de ràdios galena, de la dècada 1920-30, que va ser la primera tecnologia que van utilitzar els receptors, i que va constituir per molts l'inici de la seva relació amb la ràdio.

La següent etapa de la història de la ràdio va tenir lloc a través de l'ús de la tecnologia de vàlvules o tubs de buit, que van ser desenvolupats a partir de la invenció de l'audió o tríode per part de Lee de Forest.
Amb l'arribada de les vàlvules, la ràdio va gaudir d'un "boom" i d'una gran acceptació per part del públic en general i de les famílies en especial. Els aparells eren grossos, d'una estètica molt acurada, ja que estaven al centre de la vida familiar, i ocupaven espais privilegiats a la llar, com més endavant ho faria  la televisió. Passejant pel museu veurem forces equips i molt variats, però tots ells molt elegants.

Abans, però, la dècada de 1930, els règims fascistes europeus, i molt especialment Alemanya, van fer ús de la ràdio per fer propaganda política i adoctrinament amb les seves idees. L'estat alemany va promoure la fabricació de receptors de ràdio de preu assequible per donar suport a aquesta actuació.
El museu disposa alguns aparells d'aquesta època, que porten l'emblema de l'àliga o l'esvàstica. Així, el model VE-301 va prendre la seva denominació de la data del 30 de gener de 1933, el dia de la investidura d'Adolf Hitler com a canceller d'Alemanya. Aquests aparells només podien connectar-se a les emissores locals governamentals, que disposaven de monopoli informatiu.
Podreu veure també alguns aparells d'especial significació. Així, un dels primers aparells de ràdio portàtils per cotxe de l'any 1934, o un dels primers aparells amb bateries, que poden considerar-se un antecedent de les piles.
El museu té aparells de moltes nacionalitats, tan espanyols com d'altres països. Comparant la diferència tecnològica entre equips espanyols i equips americans de la mateixa època, constatarem que la difusió de la tecnologia entre països més i menys avançats  era lenta.


Com hem dit, el museu ha estat possible gràcies a la generositat de Luis del Olmo. No és doncs estrany trobar-hi records personals, com el primer receptor de ràdio que hi va haver a la casa familiar quan en Luis era encara un jove que intentava obrir-se pas en el món professional de la ràdio.
Passejant pel museu constatarem la reducció de dimensions i canvi a dissenys més funcionals que va significar la substitució de les vàlvules pels semiconductors o transistors, paraula que va donar nom a aquests aparells més reduïts, que a Espanya es van consolidar la dècada dels 60.

No ens estendrem més en la descripció dels aparells de ràdio del museu. N'hi ha molts i en gaudireu durant la visita. I és que volem en aquesta entrada dedicar un espai a les altres joies que disposa el museu. Molt especialment a les caixes de música: Una de suïssa de 1820 i un equip Polifon Sirion de 1885. Són una mostra de com el treball dels autòmates va constituir una de les primeres formes de producció mecànica de música,  a la que seguiria el fonògraf d'Edison, del que el museu en disposa diversos models. Podreu també contemplar un magnetòfon de fil, antecedent dels de cinta magnètica, tocadiscs i equips complexos del tipus pick-up.

El museu dedica també un espai a records personals de Luis del Olmo, molt especialment una selecció dels molts i merescuts premis que va aconseguir en la seva dilatada carrera. Igualment dins l'edifici del Museu hi ha  un espai dedicat a l'arquitecte Jujol - l'Espai Jujol - amb qui el director del museu va tenir una estreta relació, però aquest tema mereix específicament una entrada diferent d'aquest blog. I és que us recomanem que el dia que visiteu el museu de la ràdio, aprofiteu per visitar també la Capella de Jujol, de la  que es pot dir que és un espai reduït que us captivarà perquè està ple de bellesa.

Per a informació sobre la visita podeu consultar la web del museu.

dimarts, 17 de juliol de 2018

El maig del 68 al Palau Robert



Darrerament hem parlat al Blog del maig francès del qual enguany es celebra el 50 aniversari. Ara ho tornem a fer perquè a la Sala 4 del Palau Robert es presenta una exposició de 50 fotografies realitzades aquells dies per 20 fotògrafs de premsa del diari France-Soir.

És una selecció d’un fons de més de 25000 imatges amb les que es varen enregistrar els episodis de violència al carrer amb enfrontaments entre estudiants i obrers i les forces d’ordre públic franceses.
La mostra estarà oberta fins l’onze de setembre i ofereix un record gràfic molt interessant d’aquells fets històrics.
A més, si aneu al Palau Robert podreu aprofitar veure encara dues exposicions superinteresants que ja varem recomanar fa uns dies:



diumenge, 15 de juliol de 2018

L'Òpera dels dilluns


El passat dilluns us parlava de la gran representació de la “Lucia di Lamermoor” des del teatre Real de Madrid i la bogeria del públic que va forçar el bis del sextet del segon acte. Ara ja s’ha publicat a You tube. I aquí el teniu perquè també en  pugueu gaudir com ho vaig fer jo el passat dissabte ja de matinada.



divendres, 13 de juliol de 2018

Visages et Villages



Si encara no l’heu vista no us perdeu la pel·lícula Visages et Villages de la cineasta francesa Agnes Varda, una de les components de la Nouvelle Vague. Als seus 88 anys ha dirigit i interpretat una magnífica pel·lícula reportatge amb col·laboració amb el fotògraf-artista visual JR de 36 anys.

Tots dos es passegen per petites poblacions franceses amb una furgoneta de JR, dialoguen  i fotografien la gent que troben i fan grans ampliacions gegants que pengen a les parets de tota mena d’edificis i construccions. Les relacions entre ells dos, les seves converses, els espais que filmen, tot plegat constitueix un còctel que beu amb una gran plaer.
No us la perdeu!

Per situar-vos en la gran personalitat d’Agnes Vardà reproduiré un article que la nostra especialista cinematogràfica Judith Vives va escriure a la revista digital


La fotografia catalana 1973-1982 a La Virreina


El Palau de la Virreina presenta aquest estiu una gran exposició fotogràfica dedicada a una generació de fotògrafs catalans que en la dècada dels setanta del segle passat varen iniciar un moviment de renovació estètica i conceptual de la fotografia casa nostra.

Aquí teniu la crònica que he escrit pel NÚVOL



dijous, 12 de juliol de 2018

Fotografia japonesa a la Fundació MAPFRE


La Fundació Mapfre presenta una nova exposició de fotografia a la seva seu del la Casa Garriga Nogués al carrer de Diputació.
Es tracta del fotograf japonès Shomei Tomatsu, que va fer un excel·lent retrat de la societat japonesa després de la segona guerra mondial.
Aquí teniu la crònica que vaig escriure pel NÚVOL.



dimecres, 11 de juliol de 2018

Bestiari


Una nova entrega del Bestiolari de la LLuïsa i en Miquel Desclot. Aquest cop el lloro cridaner.


Lloro de gàbia

Entra una dona a la botiga
amb un vestit jaqueta verd
i el lloro fa des d'una biga
-Cotorreta, fem un concert?



dimarts, 10 de juliol de 2018

Els dinosaures al Berguedà


A Fumanya, un indret que pertany al terme municipal de Figols, va funcionar una explotació minera de carbó a cel obert, activa entre 1975 i 1986, que va deixar al descobert un impressionant jaciment paleontològic amb més de 3.500 empremtes de dinosaures de més de 65 milions d’anys.
A partir dels treballs paleontològics d’estudi d’aquesta troballa s’ha construït un Centre d’interpretació dels Dinosaures. L’edifici és petit però magnífic i la presentació museogràfica molt pedagògica.

Tenim del mon dels dinosaures una visió molt cinematogràfica, generada per la pel·lícula Jurasic Parc i les seves seqüeles. Però aquests animals varen tenir una llarga existència de més de 160 milions d’anys fins que varen desaparèixer ara en farà 65 degut probablement a la col·lisió amb la terra d’un enorme meteorit que va alterar brutament les condicions ambientals del planeta i va provocar la desaparició de la majoria de les espècies.

Després de la visita al Centre d’interpretació sabreu molt més de tot aquets món i aquest animals.



diumenge, 8 de juliol de 2018

L'Òpera dels dilluns

El passat dijous varem anar, gràcies com sempre a l’amiga M.Jesús, a l’assaig general de “La Favorite” al Liceu. Aquesta vegada varem tenir una decepció total. És una òpera de l’època francesa de Donizetti i la vaig trobar llarga, ensopida i amb un interès musical a gran distància de les òperes més conegudes d’aquest compositor.

Però per sort aquest dissabte varen retransmetre des del Teatre Real de Madrid la “Lucia di Lamermoor” amb un muntatge que em va agradar molt i sobretot amb un repartiment extraordinari. Javier Camarena en el paper d’Edgardo i, per a mi una magnífica descoberta, la soprano americana Lisette Oropesa en el paper de Lucia. L’haurem de seguir de prop. Els papers d’Enrico i Raimondo van ser també de gran qualitat
El públic del Real embogia i fins i tot, cosa insòlita, va aconseguir que bisessin  el concertant del segon acte.  Si voleu veure la retransmissió de l’òpera sencera la trobareu a You tube en aquest enllaç:
 https://www.youtube.com/watch?v=LME3pH3tckU

Escoltarem doncs la Lisette es un enregistrament de “ Spargi d’amaro pianto”, una de les més famoses àries de bogeria de la història de l’òpera. 



divendres, 6 de juliol de 2018

Però, ¿què vol dir “torticero”?


Com era d’esperar, el Tribunal Suprem ha confirmat el processament de Puigdemont i de la resta d’investigats en la causa sobre el procés de Catalunya, avalant la instrucció feta pel jutge Llarena. Això vol dir que tots ells seran jutjats no solament pels delictes de desobediència i malversació, sinó també pel de rebel·lió, pel qual es demanen unes penes estratosfèriques de fins a 30 anys de presó.

El Tribunal Suprem considera que la tipificació dels fets per tots coneguts com a rebel·lió és suficientment raonable com per no descartar-la d’entrada, atès que, si bé no es va emprar violència explícita (com al juliol del 36 o al febrer del 81), a parer seu, no es descabellat apreciar que va existir un alçament amb una utilització “torticera” del poder per a aconseguir la independència de Catalunya al marge de la llei i negant l’autoritat de l’Estat. Atenció: utilització “torticera” del poder.
Reconec que sempre m’ha admirat la presència constant d’aquest adjectiu en tota mena de resolucions judicials, perquè em fa l’efecte que poquíssima gent comprèn el seu significat i perquè no conec ningú del meu entorn proper -professional o no- que el faci servir ni tan sols de forma excepcional. Confesso que sí l’he escoltat dita per companys de Madrid amb qui he hagut de tractar, deixant-me sempre el dubte de si a la capital és habitual el seu ús, o si només era una qüestió de fatxenderia. Suposo que d’aquí em deu venir la fascinació per aquesta paraula tan castellana, que, curiosament, no té el seu equivalent literal en català.

Torticero/a, que ve del llatí “tortus” (torçat) vol dir allò que no és conforme a dret o a la justícia, és a dir, injust. També poden ser sinònims de torticero/a, en català o castellà, adjectius com malintencionat/da, retorçat/da, manipulador/a, enganyós/a, pervers/a, etc. El que em sembla lamentable, però, és com el poder judicial, en general, s’obsedeix a utilitzar reiteradament expressions tan arcaiques com aquesta, pròpies de l’Edat Mitjana, per explicar-nos realitats del segle XXI, ja no sé si per inèrcia elitista o per evitar que la gent normal pugui entendre les seves resolucions.

Moltes vegades l’ús de tecnicismes és necessari per ser rigorós i precís en els conceptes, però no és aquest el cas. Rere d’un determinat llenguatge hi ha una determinada ideologia, i ara que hi caic, crec que en el fons no són de fiar aquells que fan servir la paraula “torticero/a”... Temps al temps.

La justícia a la catedral de la Valletta. Malta
Foto: J.M.Cortina


dijous, 5 de juliol de 2018

Un poema de El Romancero Gitano

El bon amic Pepe Molina. personatge polifacètic, escriu relats i memòries dels moviments socials però també té fusta d'actor i de tant en tant ens regala amb recitats de poemes.
Avui escoltarem el que ha enregistat amb el conegut poema "El prendimiento de Antoñito el Camborio" del Romancero Gitano de Federico Garcia Lorca.


Pepe Molina 

dimecres, 4 de juliol de 2018

Simis, gols i papallones.

La confrontació amb un escenari global com la Copa del Món de futbol ens revela amb tota la patètica cruesa l’estat anímic de veritables multituds humanes de totes les procedències. La divinització concreta d’un personatge trontollant, per dir alguna cosa, com Maradona, amb homes adults besant-li literalment els peus o el que convingui, correspon a la tragicomèdia d’una humanitat perduda, radicalment desorientada. La virtut d’aquest escenari global en excitació és que ens permet de veure realitats que en tenir-les a prop no són tan fàcils de situar en la seva magnitud cultural d’època.

L’adoració que es té per uns senyors, exclusivament per les seves habilitats motores, ens projecte vers el temps immemorial en què els incipients humans vivien als boscos primitius en companyia, més o menys cordial, amb els seus cosins darwinians, els simis. Desconec els mecanismes d’orientació en un bosc espès i inabastable, però, en afrontar la primera plana, l’humà primitiu va haver de traçar al terra i fixar a la imaginació el senyal d’orientació fonamental, una creu de nord a sud, d’est a oest. A partir d’aquell senyal es va anar construint el món humanitzat en les seves vessants culturals més diverses.

Mil·lennis més tard, la caiguda en desgràcia del revestiment cristià d’aquell signe primordial, tan accentuada recentment i, molt particularment, en llocs i sectors socials que ens són propers, ha pogut comportar un menyspreu o l’oblit del senyal mateix i, per tant, una desorientació substancial o fins i tot la ignorància de la possibilitat i de la necessitat d’orientar-se, de donar un sentit a la vida.

L’avinentesa d’una breu i recent convivència amb un grup de joves de disset i divuit anys m’ha fet comprendre quelcom que, en major o menor mesura, ens afecte gairebé a tots: estem radicalment desorientats. No es tracta solament d’allò que apareixia en primer pla en el cas juvenil, l’elecció d’estudis i professió, sinó d’una mena d’estat de perplexitat general. Desorientació davant la gran qüestió de la transcendència, desorientació sobre la identitat política, desorientació sobre el model familiar o les qüestions de gènere, desorientació sobre els valors, la moral i l’ètica; desorientacions sobre l’art i l’estètica ... en fi, un veritable desgavell.

Per tant, si la humanitat es rendeix davant els senyors que fan rodar una pilota  amb l’objectiu d’acabar posant-la, ells sí, en un lloc concret i poder cridar “Goool”!, pot tenir un punt de patètic, però també de celebració festiva, i no és estrany que ho faci. Allò que hauria d’estranyar-nos vertaderament és haver arribat a aquests cims de desorientació i haver contribuït potser a generar tal estat de perplexitat. Confiem que les vacances permetin de retrobar-nos amb aquelles coses essencials, la sortida o la posta de sol, el vol d’una papallona, el cant d’un ocell..., que ens recorden qui som i, potser, on anem. Bon estiu!



dimarts, 3 de juliol de 2018

"El Clínic, cor de Barcelona", de Perico Pastor

El Centre Cívic Urgell, al carrer del mateix nom a tocar a Provença, presenta fins el 21 de juliol una exposició de dibuixos de Perico Pastor sobre l’Hospital Clínic de Barcelona.

L’origen  d’aquest treball, “El Clínic, cor de Barcelona” va ser la llarga estada de la seva dona al Clínic on va ser intervinguda amb èxit d’una complexa lesió cerebral. Això va fer que Pastor visqués gairebé al Clínic durant set setmanes. I amb la seva capacitat d’observació i creativitat va concebre i realitzar un seguit de dibuixos sobre totes les instal·lacions i departaments del centre hospitalari: administració, urgències, UVI, quiròfans, laboratoris, diàlisi, cuines, tallers, etc, etc.

La sala d’exposició del centre presenta vuitanta quatre escenes de la vida de l’hospital agrupades en quaranta dos parelles. Els ingressos que s’obtinguin amb venda d’aquests dibuixos i el llibre que se n’ha editat es destinaran a tasques d’investigació del centre.

No cal dir que els dibuixos, elaborats  a la tinta xinesa i aquarel·la, tenen tot l’estil de Pastor i constitueixen una mostra excel·lent d’aquest nostre centre hospitalari de referència mondial i mereixen una bona visita. Perquè us en feu una idea aquí en teniu una petita mostra.

Clikeu a sobre per veure la sèrie completa


diumenge, 1 de juliol de 2018

L'Òpera dels dilluns

Avui escoltareu una peça i una interpretació inversemblants. Es tracta de l'ària "Agitata da due venti" de l'òpera barroca "La Griselda" de Vivaldi. Els focs d'articis vocals només els pot interpretar una veu privilegiada com la de Cecilia Bartoli. L'enregistrament correspon al famós concert de Vicença, que es va celebrar  al famós teatre de Palladio d'aquesta ciutat.



divendres, 29 de juny de 2018

L'Habitatge social


La insuficiència d’un parc públic d’habitatge a casa nostra és un tema que està permanentment sobre la taula. S’estudien i es proposen diferents mesures per tractar d’augmentar-lo per tal de fer possible el dret a l’habitatge, un principi constitucional reconegut. Però malauradament les dificultats per posar en marxa polítiques efectives ha sigut constant.

Fa pocs dies l’Ajuntament de Barcelona, seguint el model d’altres ciutats europees ha aprovat una mesura, que trigarà encara uns mesos a ser implantada efectivament, per la qual les promocions de nou habitatge a la ciutat estaran obligades a destinar un 30 % a habitatge social.

La Carme, sempre defensora d’aquestes polítiques, va publicar ahir un article molt interessant a La Vanguardia parlant d’aquesta mesura que volem reproduir al Blog.


dijous, 28 de juny de 2018

El debat de l'mmigració.

Com cada estiu, quan amb el bon temps s’accentuen les arribades massives d’immigrants, s’ha tornat a posar sobre la taula el problema de la immigració massiva des dels països del tercer món i la incapacitat pel primer de fer-hi front d'una maera justa i raonable.

S’ha dit en repetides ocasions que, ultra les accions que es puguin fer des dels països benestants per rebre els que arriben a la recerca desesperada d’unes millors condicions de vida, les proporcions del fenomen fan que la simple acollida no sigui una solució real. I que calgui afavorir realment a les economies dels països d’origen perquè allí la gent pugui viure dignament. Una solució fàcil de diagnosticar però que en les que en les condicions actuals dels sistemes polítics i econòmics d’occident sembla encara més difícil perquè la majoria de les intervencions econòmiques del món empresarial en els països del tercer món no són precisament per contribuir al seu desenvolupament propi sinó per aprofitar-se dels seus recursos naturals i humans.

Aquest vídeo d'un periodista americá, molt discutit, tracta d’explicar amb dades senzilles i gràfiques la magnitud del problema. Per a uns és una interpretació defensiva que justificaria les polítiques de bloqueig immigratori dels EEUU. Per a d'altres una visió que pot ajudar a entendre la magnitud del problema de fons i les eneormes dificultats per resoldre'l.




dimecres, 27 de juny de 2018

La bella Lola: Oh quin plaer, sentia jo...


No sé si la gent de “Sa Lola, Gastronòmic Bar Braseria” van pensar en aquesta havanera quan van posar el nom al seu restaurant, però certament, la seva cuina és un plaer pels sentits gustatius.

Els propietaris, Rafa Salinas (el xef), Albert Mir i Michelle Olde Weghuis (a la sala), vénen del Tickets Bar, i es nota. Ofereixen un menú gastronòmic, entre setmana a 25 i els caps de setmana a 35 euros, en el que podreu degustar algunes de les invencions de Ferran Adrià més les de collita pròpia. La relació qualitat-preu és bona, mireu el seu blog i veureu les seves creacions. Després només caldrà que aneu a Blanes, i al passeig al costat del mar, en una marquesina de contingut més aviat almodovarià, podreu degustar-les en format de quatre o cinc petites racions de primer, un plat a escollir de segon i postres. També us hi entra una copa de vi, però de segur que fareu curt i caldrà pagar una mica més, tot escollint algun altre vi de la carta, però s’ho val. Ara, això si, no us deixeu guiar per les aparences del local, que de fet, és més apropiat per ara a l’estiu, perquè no hi ha menjador interior. Dins el local només hi trobareu una barra, la cuina i els banys, tot plegat d’un aspecte d’allò més kitsch.


Passeig Pau Casals, 59,
17300 Blanes, Girona


dimarts, 26 de juny de 2018

Miguel Rios simfònic


El passat dijous varem anar a veure un concert del Festival de Pedralbes. Es tractava de la presentació d’una gira molt especial de Miguel Rios acompanyat d’una orquestra simfònica i el seu conjunt habitual.

La veritat és que m’esperava veure una vella glòria però ja en una certa decadència. I la nostra sorpresa va ser majúscula. Miguel Rios, al seus 74 tacos, està en una forma física i vocal increïble. Canta amb força i es mou amb una agilitat i un vigor extraordinaris. Va està actuant sense aturar-se més de dues hores i la seva música sona de meravella acompanyat de l’orquestra.

Us deixo una mostra d’una de les seves primers presentacions d’aquest nou format. Impressionant!

diumenge, 24 de juny de 2018

L'Òpera dels dilluns

Aquesta setmana varem anar l’òpera al cinema a veure Don Pasquale de Donizetti. La versió que ens varen oferir des de l’Opera Garnier de Paris va ser magnífica amb un posta en escena situada en la actualitat però que tenia molta gràcia i no desfigurava l’essència d’aquesta òpera còmica.

Ens va agradar especialment la soprano Nadine Sierra que interpretava el rol de Norina. No n’havia sentit a parlar mai encara però la veritat és que als seus trenta anys aquesta cantant nord americana promet una carrera brillant per la seva veu, la seva presència i les seves grans dots interpretatives. En sentirem a parlar. Aquí us deixo una mostra del seu cant interpretant un fragment de l’ària “Regnava nel silenzio” de Lucia di Lammermoor del mateix Donizetti.