diumenge, 24 de juliol de 2016

Tanquem per vacances!


Un any més arriba l’estiu i el Blog i els seus col·laboradors es mereixen unes setmanes de vacances. Per tant, aquests dos Posts d’avui diumenge son els darrers fins que puntualment tornarem a obrir el proper diumenge 4 de Setembre.

Gràcies a tots els lectors per seguir fidelment el Blog que té de l’ordre de tres cents lectors setmanals. I gràcies sobretot als col·laboradors que setmana darrera setmana s’esforcen per portar-nos les seves opinions i mantenir-nos informats de tota mena d’activitats culturals.

Com veieu en el Post anterior a aquest us deixem un bon regal musical per aquest dies de vacances de manera que podeu seguir entrant al Blog sempre que vulgueu per gaudir de bona música. Ja sabeu que l’enllaç a clickar és:

 http://josepmcp.blogspot.com.es/

Que passeu tots un bon estiu!


Les Òperes de l'estiu

En  Miquel  Moreno, un fidel seguidor del Blog i gran aficionat a la música, ha fet una feinada que vull compartir amb tots els lectors del Blog.

Fixeu-vos-hi bé: Ha extret les pistes musicals de tots el vídeos de Youtube penjats les cinc darreres temporades - uns 200 - a la Secció L'ÒPERA DELS DILLUNS; n’ha confeccionat una llista amb el nom de l’intèrpret, la peça i l’obra i autor.  Els ha guardat en format Mp3 de manera que ara són reproduïbles en qualsevol dels aparells de tota mena que llegeixen aquest format.
Per això els he penjat a GOOGLE DRIVE de manera que amb l’enllaç que segueix els podeu trobar tots i escoltar-los o descarregar-vos-els al vostre ordinador, llapis de memòria o telèfon.
És un gran real per escoltar bona música aquest estiu mentre el Blog està tancat per vacances. És així com ens acomiadem amb aquest present musical donant novament les gràcies a en Miquel.

L’enllaç per accedir a les àries és el següent:


N’hi ha prou amb clickar-lo i a escoltar bones àries.


dissabte, 23 de juliol de 2016

Coses que no entenc ( o sí ) XV


. Que els quatre pels escardalencs que té el President francès François Hollande li costin a l’Estat 10.000 euros mensuals que cobra el seu perruquer ( això sí, segons diuen, per  estar 24 hores al seu servei...)

. Que Anglaterra faci Ministre d’Assumptes Exteriors un personatge que ha estat qualificat sovint com a pallasso i que ha insultat repetidament als líders dels EEUU, Rússia i Alemanya, per exemple.

. Que la Fiscalia consideri que no cal investigar les actuacions de Fernández Diaz.

. Que el Barça segueixi tenint com a patrocinador principal a Qatar, un dels països que finança l’intregrisme islàmic més radical.

. Que Convergència, o com ara es digui aquest partit,  doni els seus vots per la mesa del Parlament al PP i alhora estigui negociant amb Junts pel Sí i la CUP el procés de desconexió. 


divendres, 22 de juliol de 2016

Els Comediants

El passat divendres 20 de Maig la Clara va publicar a la Secció ESCENES un Post que parlava a l’exposició dedicada als Comediants que es presenta al Palau Robert i que podeu tornar a llegir aquí. Certament és magnífica i els que encara no l’hagin vista tenen temps fins a finals d’Agost.

L’altre dia hi vaig anar i vaig fer un petit reportatge fotogràfic que avui us ofereixo. Aquí el teniu. La plàstica i la imaginació dels Comediants és imbatible.

Clickeu sobre la foto per obrir el reportatge



dijous, 21 de juliol de 2016

El paradís barceloní de Toni Catany

Fa unes setmanes, amb motiu de l’exposició de Toni Catany a La Pedrera vaig tenir l’oportunitat de visitat el seu estudi al carrer Nou de les Rambles, en una visita guiada per l'Antoni Garau president de la Fundació que administra el llegat del gran fotògraf.
Trobareu en aquest article del NÚVOL una crònica de la visita i de la gran impressió que em va produir aquest espai únic.


Com que també vaig fer un petit reportatge fotogràfic el podeu veure també tot seguit clickant aquesta fotografia.



dimecres, 20 de juliol de 2016

Arquitectura sagrada de Moneo.

Les activitats pròpies de la capitalitat europea de la cultura, com gairebé tot el que darrerament succeeix a Donostia, estan impregnades per la novetat de la pau, tan costosament assolida, i per la defensa de la memòria. L’exposició més important, Tractats de pau, així ho palesa. Complexa, original i extensa ocupa els espais del Museu de Sant Telmo i del Centre Cultural Koldo Mitxelena.

Més enllà de l’efemèride cultural, tot remuntant el riu Urumea i damunt un relleu prou elevat, apareix una paret blanca. Malgrat la seva senzillesa és una de les façanes d’una església única, la Parròquia del Iesu,  que ha projectat fins els seus mínims detalls l’arquitecte Rafael Moneo. El monument s’alça al costat d’un jardí de flors blanques, El jardí de la memòria, la qual cosa, al meu entendre i al marge de quina fos la voluntat dels constructors i de la funcionalitat parroquial estricte, li dóna inevitablement un caire expiatori, com el de la nostra Sagrada Família.
Res en l’estil depurat fins l’esglai de Moneo permetria que allarguéssim la comparació amb l’obra de Gaudí si no fos per la genialitat que caracteritza totes dues esglésies. L’època també és una altra i planteja una qüestió interessant: per què arquitectes com Le Corbusier, Niemeyer, Alvaro Siza o el mateix Moneo davant el repte de fer un espai sagrat, capella, església o catedral, donen el millor d’ells mateixos i ens han deixat obres sublims?

Privilegiant la seva interioritat i la del visitant, l’església del Iesu ens rep amb un text mural de sant Lluc referit a la Resurrecció de Crist escrit en lletres blanques sobre fons vermell. Seguidament, ens acull un pati o claustre enjardinat pel que arribem a l’església pròpiament dita. Hi entrem per un espai discret de sostre baix, en una finestra interior del qual hi ha l’única peça escultòrica del conjunt, la Mare i el Nen, obra de José Ramón Anda. En accedir a la nau principal, ens veiem transposats a un inefable espai de llum. La llum penetra des del sostre del temple, format per una creu estructural lleugerament irregular, corprenedora. És la marca suprema d’aquest prodigi arquitectònic i religiós.
L’arquitecte ha dissenyat o almenys ha pensat tots els detalls, des dels bancs pels fidels fins l’altar, una taula de fusta on Leonardo hagués pogut fer asseure les tretze figures del seu Sant Sopar. Al fons, un retaule que, en obrir-se, dóna una sensació d’infinit. Presenta uns tons lleugerament més foscos que el blanc de les parets, però en apropar-nos veiem que és una obra a l’oli minuciosament treballada per Xavier Altain i inspirada en els fractals. Un Crist de Moneo, inspirat en la Majestat de Batlló, lleugerament descentrat respecte a l’eix que conformen el retaule i l’altar, sembla voler indicar-nos que el centre de l’església és ella mateixa i potser el cor de qui hi conviu. Perplex per aquesta heterodòxia, li comento a Jesús Mari Zabaleta, el rector i promotor d’aquesta meravella. Ell em dóna la clau de tot això, no sé si la recordo bé, però la recordo així: hem d’estar còmodes amb la incertesa,

A l’esquerra de la nau, l’espai del cor, elevat, conté un òrgan esplèndid de forma i sonoritat. A la planta, a més de la nau principal, Moneo ha concebut tres altres espais que articulen el conjunt jugant amb diferents alçades i obertures de comunicació entre ells i amb la nau del temple: l’espai del sagrari, amb la presència d’un tapís de Chillida; un espai que evoca l’esperança, on l’arquitecte ha dissenyat un confessionari obert, insòlit, i el baptisteri, íntim i pur com l’aigua d’una una pica que també és una font. L’església conté un altre espai altíssim, normalment tancat, que ens obre al misteri de la sonoritat. Prop d’ell, una escala metàl·lica ens puja al terrat. És l’altre costat de la creu, envoltat de les vidrieres que protegeixen els espais buits i deixen passar-hi la llum zenital. No oblidaré mai l’experiència.



dimarts, 19 de juliol de 2016

"Brida" de Maria Mercè Marçal

Maria Mercè Marçal va ser una escriptora molt polifacètica amb una intensa vida professional. Poetessa, editora, catedràtica d’Institut i activista feminista són alguns dels seus principals registres. Va morir molt jove als 45 anys però va deixar una obra poètica que és molt llegida. Avui la Imma ens recita “La brida”, que dibuixa bé alguns trets de la seva personalitat.




dilluns, 18 de juliol de 2016

Tots som babaus?

En relació a una de les (moltes) coses que no entén l’autor del blog -“que algú pretengui que jo també sóc com Messi!”- vegeu el núm XIV de les Coses que no entenc (o sí)-, voldria fer una breu reflexió, afegint-me per descomptat a la seva justificada indignació. Perquè, en efecte, la campanya engegada pel Barça, anomenada “TotssomLeoMessi” és una de les campanyes solidàries més ridícules i lamentables que s’hagin pogut concebre mai, per bé que estigui en plena consonància amb la frivolitat que caracteritza el món del futbol i el seu entorn. 

Ja és d’una total manca d’originalitat fer servir una vegada més l’expressió “tots som fulanet o fulaneta” sempre que es vulgui demostrar solidaritat amb algú (els hereus de JFK hauríem de cobrar royalties per la frase pronunciada a Berlin l’any 1963, Ich bin ein Berliner), però que a sobre ho haguem de fer per un esportista d’èlit, multimilionari, que ha estat condemnat per un delicte fiscal -en primera instància- per un Tribunal Penal radicat a Barcelona, em sembla inconcebible. ¿Ho hem de fer perquè, malgrat tot, juga en el nostre equip i marca molts gols? La veritat és que una iniciativa així, basada en remarcar la malignitat del poder judicial i d’Hisenda, i en donar suport a l’infractor per ser “un dels nostres” (el millor del nostre equip) desqualifica als “cervells” (¿?) que l’han creat.  

Les sentències, naturalment, poden ser objecte de crítica i de recurs, i també la que ens ocupa conté aspectes discutibles i interpretables. Però Messi ha tingut un judici amb totes les garanties, i ha comptat amb l’assessorament d’advocats i fiscalistes de primera fila per defensar les seves tesis sobre l’abast jurídic de la (seva) ignorància en matèria de deures fiscals. No pot sortir un portaveu del Barça a parlar seriosament, amb veu engolada i posat reptador, d’”humilació, escarni i acarnissament” del que està sent víctima el nostrat jugador. Apart de ser un insult a la intel·ligència de molta gent, és una autèntica invitació al culers a negar la imparcialitat i professionalitat de l’òrgan judicial que ha declarat Messi culpable d’un delicte fiscal, per un pur rampell de passió futbolera. Ho trobo d’una gran irresponsabilitat.



S’ha dit que el futbol és la cosa més important de les coses menys importants de la vida. Jo introduiria una petita variant: el futbol és la cosa més infantilitzadora de les coses menys importants. de la vida.


diumenge, 17 de juliol de 2016

L'Òpera dels dilluns

Fa temps que no escoltem cap cantant del país i encara que és veritat no tenim les figures d’abans no hem d’oblidar de les nostres veus. Per això us proposo que avui escoltem una de les millors, la de Josep Bros, un tenor que ha format parella en moltes ocasions amb la gran Gruberova.
Canta la famosa ària “A mes amis” de “La Filla del Regiment” de Donizetti. Aquesta ària és un veritable repte per tot tenor perquè ha de cantar nou dos de pit. A veure si els identifiqueu...



dissabte, 16 de juliol de 2016

El Roto tampoc ho enten!

El Roto que, com jo, tampoc enten les coses ( o sí )


divendres, 15 de juliol de 2016

El crack borsari a l'escenari

En aquest primer post dedicat a la programació del Festival Grec d'enguany, parlem de l'obra Lehman Trilogy, que es presenta durant tot el mes de juliol a la Sala Villarroel. És un espectacle que rep l'etiqueta de "teatre documental" perquè aborda una qüestió d'actualitat, en concret la crisi financera que va originar la llarga crisi econòmica d'inicis del s.XXI. I perquè ho fa aportant informació real i no ficcionada sobre l'orígen i evolució de Lehman Brothers a través de la nissaga familiar.

L'autor és un jove dramaturg italià, Stefano Massini, que ja acumula uns quants èxits, com els monòlegs que ha dirigit Lluís Pasqual aquesta temporada al Lliure, interpretats per Rosa Ma. Sardà i per Míriam Iscla. Lehman Trilogy ja s'ha pogut veure recentment a París i al Teatro Piccolo de Milà i la seva estrena a Barcelona és tota una primícia. 

El repartiment és exclusivament masculí, i cadascun dels sis intèrprets encarna un dels membres de la família Lehman, començant pels tres jueus alemanys que van arribar, un darrere l'altre, als Estats Units a mitjans del segle XIX i que van fundar el primer negoci amb el nom Lehman Brothers. D'aquella botiga de teixits en l'Alabama esclavista del cotó, a la societat financera que va esclatar el setembre de 2008, seguim les peripècies dels descendents dels tres germans. L'obra se centra en els detalls biogràfics i les personalitats de cadascun d'aquests personatges, recorrent a una narració original en la que les diferents veus són a la vegada 1a i 3a persona. Però per sobre del text, és destacable sobretot el treball dels actors (Santi Ricart, Òscar Muñoz, Jordi Rico, David Vert, Jacob Torres i Rubèn de Eguía). Podeu escoltar-los a ells mateixos parlant de la seva feina en aquesta entrevista radiofònica


dijous, 14 de juliol de 2016

"Recuerdos de Puerto Real" de Joan Guerrero

En Joan Guerrero és un grandíssim fotògraf del qual hem parlat repetidament en aquestes pàgines.
Avui he trobat aquest reportatge amb els seus records de Puerto Real. Les imatges són bellíssimes i m'ha semblat que pagava la pena presentar-les al Blog. Aquí les teniu.



dimecres, 13 de juliol de 2016

Tertúlies


Ja sabem que a la  Luïsa li agrada molt pintar sobre vidre i també conversar amb els amics. No és extrany doncs que hagi dedicat una sèrie de plats al món de les tertúlies.
Aquí en teniu uns bons exemples


Clikeu sobre la imatge per obrir la sèrie.



dimarts, 12 de juliol de 2016

Coses que no entenc ( o sí ) XIV


. Que el nou nom de CDC es digui Partit Demòcrata Català com si la majoria dels altres partits catalans no ho fossin.

. Que algú pretengui que jo també soc com Messi!

. Que aquesta darrera setmana cada matinada cents de milers de persones s’entretinguin veient les retransmissions del lamentable espectacle de Pamplona.

. Que es vegi venir de lluny que el PSOE farà possible que torni a governar Rajoy i el PP.

. Que Iceta torni per enèsima vegada amb el romanço del referèndum quan coneix perfectament la posició de l’executiva i els barons del PSOE.


diumenge, 10 de juliol de 2016

L'Òpera dels dilluns

No cal que us digui que aquests dies fa una calor espantosa perquè segur que l’esteu patint com tothom. Per això he tractat de trobar una ària refrescant per aquesta nit de diumenge. I he pensat que veure la Danielle de Niesse interpretant la Cleopatra de “Juli Cesar” de Haendel  refrescant-se en una banyera podia ajudar-vos a suportar millor aquestes calorades.  

El fragment correspon a l‘antològica versió estrenada el 2005 al Festival de Glynderbourne,  amb una magistral direcció escènica de David McVicar, que ja ha sonat altres vegades al Blog.



divendres, 8 de juliol de 2016

Avís prou important


Si rebeu al correu, com m'ha passat a mi, una factura d'ENDESA d'un import molt exagerat no se us ocorri obrir l'enllaç per consultar la factura, com us demanen que feu. Per sort jo no ho vaig fer!

Es tracta d'un frau semblant a aquell cas en que es rebia un mail de CORREUS avisant que tenien un paquet al teu nom. L'efecte que produeix és l'encriptació tots els arxius i després et demanen que facis diferents pagaments per desencriptar-los.

Esborreu el correu sense obrir l'enllaç i aviseu a amics i coneguts

Aprofito l'ocasió per recomanar que tingueu sempre una còpia de seguretat dels vostres arxius en un disc extern.

dijous, 7 de juliol de 2016

Tornem a l’escola

Tornar a l’escola, quina gran idea. Aquesta tarda hem vingut a l’Orlandai, el vell Orlandai, renascut ja fa uns temps com a ‘escola de vida’, perquè així la va batejar el Marcel. És per ell que hem vingut, avui que fa ja cinc anys que va morir prematurament. La seva extensa família s’ha reunit per pensar-lo i reivindicar-lo, com s’ha de fer amb els bons. I allà, al pati que porta el seu nom, hi han plantat una escultura preciosa que el recordarà per sempre.

El Marcel Oliveres Künzi va morir el 2 de juliol del 2011, víctima d’un càncer implacable. Massa aviat, sí, però amb 28 anys havia fet i donat molt. El Marcel va ser ànima i part de l’equip fundador del projecte Casa Orlandai, jove però emblemàtic centre cívic de Sarrià en què es va transformar la nostra antiga escola (avui ubicada a un altre punt del barri). Per això és bonic, i és just, que en aquell terra polsegós on durant anys hi cabia tot el nostre món, avui hi hagi gravat l’epitafi “D’una escola d’infants a una escola de vida”, Marcel díxit.  

Sembla mentida, però no és un dia trist, i tampoc ho vol ser l’acte de record al Marcel, al qual ens han convocat amb aquest recordatori: “Dedicat a totes les persones que estimen la vida i la converteixen en un acte de generositat i amor; que la saben viure amb alegria perquè no n’obliden les dificultats, i les integren i les aprofiten per reforçar la solidaritat entre iguals”. Totes les persones com el Marcel, és clar.
Hi ha un micròfon obert i torns de paraula. Parla l’Arcadi i avui ja no se li trenca la veu, quin home. Els amics més propers, la família de Sarrià, també hi diuen la seva. Altres s’hi sumen amb música. Els Tronatrons també han vingut. Parlem del futur, bona senyal.

Instal·lar l’escultura dedicada al Marcel ha requerit gairebé un pla quinquennal. Un periple legal i administratiu, ens expliquen la seva companya, la Berta, i els artífex de la peça, Núria Belloc i Hèlios d'Armengol. Però aquest viatge ha culminat, i ho ha fet bé. Han passat cinc anys, i amb l’acte d’avui sembla que es tanca un cercle. L’escultura-Olivera ja arrela fort al pati del Marcel, com ell ho va fer a l’escola, a la Casa, i a la vida.

Avui hem tornat a l’escola pel Marcel. Gràcies al Marcel. No deixarem de venir-hi.


"Obscenidades" d'Antoni Puigverd

Ahir, l’Antoni Puigverd va publicar a La Vanguardia un article que sota el títol OBSCENIDADES conté algunes idees que m’han semblat interessants.
Aquí el teniu



dimecres, 6 de juliol de 2016

La salabror de l’estiu a boca

En el darrer post de la temporada us volia parlar d’algun restaurant amb terrassa des d’on es veiés el mar, cal aprofitar el privilegi de viure mirant al Mediterrani. I just el dia de la Música, quan l’OCB hi va oferir un concert a l’aire lliure, vaig revisitar la zona de restaurants que estan a sota de l’Hotel W (conegut com Vela).
Altres vegades havia anat al “Pez Vela” del grup “Tragaluz”, però estava molt ple, així que vaig tornar a “Gallito” del grup “En compañía de lobos” i resulta que ambdós tenen en comú l’empresari Tomàs Tarruella. 

La seva és una història d’èxit, quan els seus pares es van separar, va obrir amb la seva mare, Rosa M. Esteva, bona cuinera familiar, el restaurant “Mordisco”, el primer del futur grup Tragaluz, que ha anat obrint restaurants amb identitats molt diverses, però amb un element comú: el bon gust, la bona cuina i una relació qualitat preu molt acceptable, en Tarruella diu que va popularitzar l’elitisme culinari.
Menys conegut, perquè és més jove, el grup “En compañía de lobos” ja ha obert cinc restaurants a Barcelona, dos a Madrid i un a Mèxic (que per cert ha batejat amb el nom de “Cuines”), entre ells el Gallito, del què avui us parlaré després d’aquesta llarga introducció.

Com els altres restaurants del grup, té una molt cuidada decoració informal, diríem que bohèmia. A l’entorn marítim li va molt bé. En aquest cas la cuina té una tirada cap a llatinoamèrica i hi podeu provar un ceviche de corvina molt fresc, unes escopinyes amb gingebre ben originals i, sobretot, les torrades de tonyina amb alvocat!!! que es desfan a la boca, el secret sembla ser que és el tall. També hi trobareu bons arrossos, hi destaca el de calamars, gambes i carxofes. Les postres i els combinats per fer una copeta final acaben d’arrodonir la vetllada nocturna, amb les llums de la costa al fons... què més podeu demanar? Que tingueu un bon estiu!!!


Gallito
Passeig Mare Nostrum, 19-21
08039 Barcelona
Tel. 933123585


dimarts, 5 de juliol de 2016

La Vikipèdia

Sovint, quan desitgem consultar el significat d'un concepte o esbrinar-ne dades més específiques, utilitzem Internet i anem a parar a la vikipèdia.
I, potser, al fer-ho no ens adonem prou com aquest servei d'Internet materialitza aquell vell desig que el món antic tenia d'aplegar en un indret una part signifcativa del coneixement disponible, que va portar al projecte de la biblioteca d'Alexandria.
El que sorprèn de la vikipèdia és que, efectivament, és "com una enciclopèdia molt gran", però amb unes característiques molt singulars:

·        És consultable directa i gratuïtament per Internet, sense inclusió de publicitat.

·        És consultable en diferents llengües, actualment prop de 300. Els continguts en les diferents llengües no són idèntics, ja que són proveïts directament pels parlants de cada llengua.

·        Es construeix col·lectivament, sense cap comitè editor central. Qualsevol pot contribuir-hi. Per garantir la qualitat del contingut, els continguts han de contenir referències que especifiquen fonts -  com llibres, articles o pàgines web -   on s'exposa d'on prové aquest contingut i s'explica amb més detall. Els nous continguts, o les modificacions d'aquests, són immediatament publicats, i són revisats per un comitè que pot desautoritzar-los si els considera inadequats. Les accions d'aquests comitès poden ser alhora contrarestades. Si s'escau, pot arribar-se a un arbitratge final, sota una política de neutralitat.

La vikipèdia va ser creada per Jimmy Wales i Larry Sanger el gener del 2001, tot i que el segon abandonaria aviat el projecte, seguint els conceptes del programari lliure proposats per Richard Stallmann, i aprofitant l'èxit de la utilització d'Internet assolit des de la creació de la web per Tim Berners-Lee.
Des d'aleshores el seu creixement ha estat molt important: Actualment hi ha 38 milions d'articles, en més de 250 llengües, amb prop de de 500 milions de visitants diferents al mes.
Cal destacar que la comunitat catalana ha estat des dels seus inicis una de les més actives en la contribució a la vikipèdia. Així, el març del 2001, es va constituir, poques hores després de l'alemanya, en la segona comunitat no anglesa que s'integrava a la vikipèdia i durant algun temps va ser la majoritària en contingut en llengua no anglesa.
Actualment la vikipèdia catalana té més de 511.000 articles i és la 17versió segons nombre d'articles. L'anglesa en té 5.184.000 i la castellana,1.200.000.
Viqupèdia és conduïda des d'una organització sense ànim de lucre, finançada a través de donacions voluntàries, amb un nucli de 300 treballadors  que duen a terme les tasques tècniques i administratives bàsiques. La disposició i actualització dels continguts, i tot el funcionament de la vikipèdia en general es duu a terme per part de voluntaris, els quals poden integrar-se en els diferents comitès i grups de treball, que funcionen democràticament.
Si voleu conèixer alguns d'aquests voluntaris,  alguns dels quals porten anys contribuint a la vikipèdia i hi han realitzat milers de  contribucions, podeu clicar la pestanya "Mostra l'historial" de qualsevol article. Hi constatareu les  actuacions i modificacions que han conduït al contingut actual de l'article, i el nom i les motivacions de les persones que les han fet.  
Si voleu aprofundir més en el coneixement d'aquesta eina, podeu consultar el "Portal viquipedista",  Segur que hi trobareu forces aspectes interessants que  potser us animaran a esdevenir voluntaris, i enriquir l'equip de treball que hi ha al darrera d'aquest excepcional projecte.



dilluns, 4 de juliol de 2016

"De la picaresca al esperpento", de Xavier Antich


Avui en Xavier Antich publica un magnífic article a la Vanguardia sobre el ministre de l’Interior i la seva repugnant actuació política. Unes accions que mereixerien una resposta enèrgica dels partits polítics, resposta que a Espanya malauradament no s’ha produït. Aquí el teniu:



diumenge, 3 de juliol de 2016

L'Òpera dels dilluns

Aquesta setmana s’estrena al Liceu “La boheme”, de Giacomo Puccini, una de les òperes més representades de la història. Avui us oferirem ¡una versió de referència. L’enregistrada a la Scala de Milà el 1965, dirigida per Herbert Von Karajan i amb direcció artística de Franco Zeffirelli.

Mirela Freni, una de les més grans Mimis de la història, canta “ Si mi chiamano Mimi”





"Retrats d'arreu" al NÚVOL

                                       Foto: Pau Cortina

Ara fa quinze dies varem presentar el llibre RETRATS D’ARREU a la Llibreria ALTAIR. La Judith Vives, periodista i col·laboradora del Blog, ha fet una crònica de l’acte que ha publicat a NÚVOL. És aquesta:



dijous, 30 de juny de 2016

Premi especial

El passat dijous el Col·legi d’Aparelladors de Barcelona va entregar a la Carme el Premi Especial a la Trajectòria Professional 2016, que li ha estat atorgat recentment. Un premi que té ben merescut per tota la feinada que ha fet, i segueix fent, durant tants anys. Enhorabona!

                                                                                      Foto: Pilar Aymerich


Al recollir el premi la Carme va pronunciar unes magnífiques paraules d’agraïment que si voleu podeu llegir tot seguit:



dimecres, 29 de juny de 2016

Manolo

Després de regirar molts discs antics a botigues de segona mà, vaig veure que de l’artista que més “singles” i lp’s trobava era en Manolo Escobar.  Llavors vaig pensar que tenia força material per treballar. Si hagués trobat un altre cantant, l’hagués fet.
Després vaig veure que a quasi totes les portades sortia la seva cara. Per aquest motiu vaig fer una sèrie en la que relacionava les cares de Manolo Escobar amb treballs d’artistes d’art contemporàni que treballaven el tema del retrat.
Per fer la sèrie,  primer vaig haver d’eliminar amb photoshop  els texts inscrits  a les caràtules, de forma que la imatge quedés el més neta possible i només aparegués el rostre d’en Manolo Escobar i el nom de l’artista amb el que l’associava.  La sèrie consta de 21 imatges i és de l’any 2009.
Clickeu sobre la foto per obrir la sèrie


dimarts, 28 de juny de 2016

"Desde allà"

Desde allà és la pel·lícula que, contra tot pronòstic (i amb un jurat presidit per Alfonso Cuarón), va guanyar el Lleó d’Or de la Mostra de Venècia del 2015. Aquesta producció veneçolana s’emmarca dins aquest tipus de cinema d’autor llatinoamericà minimalista i cru que fa uns anys que ens està regalant petites joies
Dins la seva aparent senzillesa formal, l’opera prima del veneçolà Lorenzo Vigas amaga quatre pel·lícules en una.

Per una banda, el film ens ofereix el retrat psicològic d’un personatge: un homosexual solitari i reprimit que busca joves pobres de Caracas per mirar-los despullats mentre es masturba. En la vida d’aquest personatge pesa el ressentiment per la relació amb un pare desaparegut que reapareix en la seva vida. Mai acabem de saber res del cert d’aquesta relació, però el film ens convida a especular gràcies a les eloqüents mirades, silencis i girs de guió. En aquest retrat psicològic brilla amb llum pròpia l’actor xilè Alfredo Castro, habitual del cinema de Pablo Larrain, la presència del qual és una de les claus que ens manté enganxats a la pantalla.

Vigas ens presenta també un estudi del desig eròtic, en aquest cas homosexual, portat als límits de l’obsessió. És interessant veure com els dos personatges aprofiten les diferències d’edat i de classe social per imposar el seu domini dins aquesta relació. En un dels seus diversos girs narratius, Desde allà es converteix de cop i volta en una història d’amor i despertar sexual homosexual, amb moments inesperadament tendres i apassionats. El director aprofita, llavors, per mostrar les conseqüències socials que aquesta relació té en una societat tant homòfoba com la veneçolana.

I arribats a aquest punt, Desde allà encara ens reserva més sorpreses, fent una inesperada incursió cap al thriller en el darrer i més impactant gir de la pel·lícula, del qual val la pena evitar spoilers.



diumenge, 26 de juny de 2016

Coses que no entenc (o sí) XIII


¡APAGA Y VAMONOS!

. Que es puguin fer unes enquestes, abans de les eleccions i a peu d’urnes, tan desastroses.
. Que després de la corrupció i les polítiques del PP culminades amb el cas Fernández- de Alfonso el PP pugui millorar en 14 escons els resultats de les anteriors eleccions, fins i tot a Catalunya (més 1).
. Que malgrat la seva unió, PODEMOS i IU, no aconsegueixin millorar el seu nombre de d’escons.
. Que sigui possible resistir una altra legislatura amb el PP al front del Govern


L'Òpera dels dilluns

Demà dilluns anirem a l’Òpera al cinema a veure Wherter  de Massenet emesa des del Royal Opera House amb Joyce di Donato i Vittorio Grigolo: Quin repartiment de gran luxe!

Tots els grans tenors han cantat “Pourquoi me reveiller” en algun moment o altre de les seves carreres. Jo aquest a vegada m’inclino per fer-vos escoltar una versió molt antiga, (de l'any 1944) que no té ni enregistrament videogràfic. Però la canta amb tal delicadesa en Giuseppe di Stefano, un dels meus tenors històrics preferits, que no me n’he pogut estar. Espero que us agradi. 



divendres, 24 de juny de 2016

"Júlia, el desig"

En el seu Blog  personal, https://judithvives.wordpress.com/ la Judith Vives ha publicat una breu crònica d'una exposició que es presenta aquests dies al exclusiu recinte del Cercledel Liceu. Pel seu interès li hem demanat que ens la deixes publicar també a PROVA I ERROR

Dins les nombroses exposicions que s’estan fent a Barcelona amb motiu del centenari d’en Ramon Casas, he anat a veure l’exposició “Júlia, el desig”, que recull els retrats que l’artista va fer a la seva musa i amant Júlia Peraire. Segons la presentació de l’exposició, són retrats que la mostren “en totes les seves vessants: com a dona fatal, flamenca i senyora”. L’exposició és doblement interessant.
Per una banda, perquè posa llum a un personatge que durant dècades va quedar amagat en la foscor: la Júlia, vint anys més jove que Casas, procedent d’una família de classe modesta però amb idees modernes, lliurepensadors i feministes, va captivar  un artista que començava a despuntar en la Barcelona modernista, i la va convertir en la seva companya malgrat la incomprensió i les normes socials del seu entorn.
Júlia va desdenyar sempre la burgesia benestant barcelonina que, al seu torn, va desdenyar la seva actitud desafiant i contra les normes establertes i, en conseqüència, no en va voler saber mai res. Tot i això, Casas la va estar pintant durant anys –al llarg de deu anys va ser el seu únic tema pictòric- i al final, molt cap al final de la seva vida, també s’hi va casar. Els retrats de la Júlia fan un recorregut que va de la passió eròtica a la serenor de la parella estable, i ens parlen també de la dona/ciutat que aspira a ser moderna.

Per altra banda, l’exposició permet accedir a aquest espai exclusiu i vetat a la majoria de mortals que es diu Cercle del Liceu. I no deixa de ser irònic que la majoria de quadres que s’hi exposen –realment molt macos de veure- provinguin de col·leccions particulars d’aquelles famílies burgeses benestants que van desdenyar la Júlia mentre es delien per tenir un Casas. Ara, la sargantana, amb els seus múltiples rostres i el seu etern posat seductor i desafiant, se’ns mostra victoriosa i triomfal en les parets del temple de la societat que la va ignorar.
Gràcies, Júlia, per fer possible que nosaltres també hi puguem entrar.

dijous, 23 de juny de 2016

La nit de Sant Joan

Avui és la nit de Sant Joan, nit de coques, revetlla, xampany i xerinola.
He recuperat pels seguidors del Blog la inefable cançó de Sisa, el cantautor galàctic, per celebrar aquest començament de l'estiu. Aquí la teniu.