divendres, 27 març de 2015

Naomi Klein


Naomi Klein ha visitat aquest divendres Barcelona per promocionar el seu últim llibre, 'Això ho canvia tot' (Empúries). L’autora de dos títols d’èxit i de referència del pensament altermundista com ‘No logo’ (2000) i ‘La doctrina del xoc’ (2007), ha presentat el nou llançament per partida doble, al matí a la premsa, i aquest vespre amb una conferència al CCCB.

Jo hi he pogut anar al matí, i he gravat la roda de premsa per a l’ACN, de la qual hem extret aquests talls que us enllaço aquí. Són en anglès, això sí. La tesi del llibre és, per fer-ho fàcil, que el neoliberalisme econòmic és bastant enemic de la lluita contra el canvi climàtic.

“El primer que hem de fer és enterrar el neoliberalisme”, diu. I és que tot allò que ha de passar perquè  disminueixin els nivells d’emissions de CO2 a l’atmosfera, d’acord amb els advertiments científics, “col·lisiona” amb la lògica de l’austeritat i la privatització dels actors del sector energètic i els seus interessos.

Després segueix amb reflexions sobre la capacitat de l’economia verda de suplantar a nivell ocupacional l’actual model de producció i distribució energètica i deixa clar que no combrega del tot amb les teories del decreixement pur i dur.

Finalment parla de la ‘qüestió nacional’ catalana (a dia d’avui és gairebé impossible assistir a una roda de premsa d’un estranger que ens visita sense que caigui la pregunteta). Amb gran cintura, l’autora ha sabut satisfer a tothom. "Sí, estic a favor de l’autodeterminacio. No, la independència no és garantia de millors polítiques per la conservació del clima”, ha despatxat. 

dijous, 26 març de 2015

Una foto a cada instagram

Aquest darrer cap de setmana es va celebrar a Barcelona una trobada-concurs d’aficionats a la fotografia seguidors d’Isatagram, la primera plataforma digital de fotografia que avui té més de 300 milions de seguidors. Interessat pel fenomen m’hi vaig acostar  per veure de què anava i aquí teniu la crònica que vaig escriure pel NÚVOL 



dimecres, 25 març de 2015

Filles, mares i fins i tot monges

Fa vint anys, l'escriptora feminista Laura Feixas va compilar per Anagrama "Madres e hijas", amb relats de Chacel, Laforet, Martín Gaite, Matute, Grandes i un florit etcètera. En aquest volum, que es segueix reeditant amb èxit, podem llegir un ajustament de comptes que Esther Tusquets feia amb la seva mare. Ara, la seva filla, Milena Busquets, novela amb evidents contactes amb la realitat, la desoreintació en què l'ha deixat la mort de la seva mare. "También esto pasará" (Anagrama) s'ha enfilat al capdamunt de les llistes de vendes i s'ha traduït a unes quantes llengües, entre elles el català (Ara Llibres). El to és ben diferent al que va utilitzar la seva mare, un homenatge gens afectat a la figura humana i intelectual de l'autora de petites joies literàries com "El mismo mar de todos los veranos". Suposo que l'èxit d'aquesta novel·la rau sobretot en la forma aparentment lleugera d'abordar l'explicació dels dies estiuencs passats després del funeral a Cadaqués, amb la protagonista rodejada de fills, amigues i amants. Però lleuger, prou que ho sabem, no és el mateix que frívol i el llibre ens deixa amb un sabor agredolç sobre l'eterna dificultat de sobreviure a la mort dels éssers estimats.

Precisament, Esther Tusquets va ser la fundadora i ànima de Lumen, l'editorial on la jove catalana Cristina Morales publica "Malas palabras", un llibre sorprenent per la seva qualitat i, sobretot, pel seu tema, ni més ni menys que un suposat text redactat per Santa Teresa de Jesús en paral·lel al seu "Libro de la vida". Morales, imagina que, temerosa de la Inquisició, la mare Teresa escriu amb el cor obert sobre la seva pròpia història i sobre els seus projectes fundacionals de l'ordre de les Carmelites Descalces. Als coneixedors del món teresià, ens meravella comprovar la verosimilitud amb la que s'assoleix el propòsit tant des del punt de vista històric com des del llenguatge. Per cert, entre els millors passatges del llibre trobem el Testament de la mare de Teresa i les reflexions sobre els múltiples embarassos que la varen consumir. 




dimarts, 24 març de 2015

Música i pintura

Fa unes setmanes es va celebrar a Barcelona el prestigiós concurs de piano Maria Canals. Amb aquest motiu varen aparèixer al carrer pianos i pianistes que tocaven pel públic. Un dels llocs emblemàtics on es varen fer aquests concert populars va ser la Plaça Reial. Allí, la Fundació SETBA, de la recentment hem parlat al Blog, va organitzar un acte de maridatge entre música i pintura. Alumnes de l’Escola Massana varen pintar unes grans peces mentre sonava la música. Vaig anar a veure-ho i aquí teniu un petit reportatge fotogràfic de l’acte.



diumenge, 22 març de 2015

El Musical del dilluns

Hi ha qui pensa, i entre ells el meu amic Joan Guerrero, que aquest número de dansa és el millor de la història del musical. És una afirmació molt categòrica i encara que en matèria de gustos res està escrit la veritat és que és un número extraordinari. Es tracta de la peça “Beguin the beguine” original del gran músic Cole Porter que la va composar el 1934. Més tard, el 1949,  se’n va incorporar una versió més rítmica, com a peça de ball, al musical The Broadway Melody”. El van interpretar Fred Astaire i Leonor Powell, els reis indiscutibles del claqué en aquells anys. 



divendres, 20 març de 2015

Una giornata particolare

 Tan si heu vist la pel·lícula d'Ettore Scola como si no, l'espectacle que la companyia La Perla 29 acaba d'estrenar a la Biblioteca de Catalunya us pot interessar. El repartiment és segurament el principal atractiu d'aquesta proposta: un tête à tête de la Clara Segura i el Pablo Derqui. Entre tots dos actors hi ha tanta complicitat com la que descobrim entre els dos personatges, Antonietta i Gabriele, i això és clau per poder-nos explicar la història que ens expliquen. És una història petita i gran a la vegada: petita perquè és íntima, continguda i, com diu el director, Oriol Broggi, on la força es troba en els matisos. Però també és una història gran perquè emociona i aborda la tristesa que provoca la manca de llibertat i la força d'un encontre fugaç entre dues persones.

Derqui i Segura només havien treballat junts en un escenari a una de les darreres produccions de la mateixa companyia, 28 i mig, en la que no és difícil veure el germen d'aquesta nova funció. Aquella vegada també ens proposaven la versió teatral d'una peli italiana (el 8 i mig de Fellini) i allà Pablo Derqui es presentava com el nostre nou Mastroianni, que ara torna a encarnar. Per la seva banda, Clara Segura interpretava llavors múltiples papers, preparant potser el terreny, qui sap, d'aquesta Antonieta "alla Loren". Esperem que la seva col·laboració tingui futur i ens segueixi donant més ocasions de gaudir-ne. De moment, teniu temps d'anar a la Biblioteca fins a primers de maig.


dijous, 19 març de 2015

Cases Icòniques: La Ricarda i la casa Bloc

Fa uns mesos es va celebrar a Barcelona un Congrés ben singular, el de  les  “Cases icòniques”, una organització que aplega cases singulars construïdes al segle XX i que es poden ses visitades.
Amb aquest motiu es van organitzar unes visites a algunes de les cases icòniques barcelonines i vaig tenir el plaer de ser-hi convidat. Concretament varem visitar les tres cases de l’anomenada “ Mansana de la discòrdia” al Passeig de Gràcia, la Casa Batlló,  la Casa Ametller i  la Casa Lleó i Morera de les que ja vaig oferir un reportatge aquí al Blog.  

També varem visitar dos altres joies de l’arquitectura moderna. En primer lloc 'La Ricarda' al Prat del Llobregat, residència de la família  Gomis construïa per l’arquitecte Antoni Bonet a la segona meitat dels anys cinquanta. Se li han practicat diferents restauracions però conserva la major part del mobiliari i las instal·lacions originals. És un magnífic exemple del racionalisme arquitectònic català.

La segona visita va ser la racionalista 'Casa Bloc' al barri de Sant Andreu. Uns blocs d’habitatges promoguts per la Generalitat al temps de la segona República per allotjar famílies treballadores del barri de Sant Andreu de Barcelona. És obra dels arquitectes del GATPAC, Josep Lluis Sert, Josep Torres Clavé i Joan Baptista Subirana. Un exemple de la construcció d’habitatges socials de la qual encara es pot visitar un pis en el seu disseny i materials originals.
Aquí teniu un breu reportatge fotogràfic de les dues cases.
   


dimecres, 18 març de 2015

Carrer Dolores Ibarruri.

Avui D’Ací D’Allà us proposa un problema a tall de joc. Se us cita en un lloc de l’àrea metropolitana de Barcelona, capital inclosa, i només se us diu que el lloc es troba al carrer Dolores Ibarruri. La cita és amb una nena o una noia vestida amb camiseta de futbolista de color blau. On aniríeu a trobar-la? Us sembla un problema irresoluble?
Si teniu a mà “Barcelona. Guia de la ciutat” semblarà lògic que primer cerqueu en el seu índex de carrers. Dons bé, ni per la lletra D ni per la I no n’hi trobareu cap de carrer que respongui pel nom de la revolucionària. Si insistiu, incrèduls, cercant per la L o la P no tindreu pas millor èxit. Caldrà ampliar la recerca a l’àrea metropolitana i, a tal fi, es podrà recórrer a Google. Aleshores us apareixeran dos carrers Dolores Ibarruri: un, al Prat de Llobregat, i l’altre, a Sant Adrià del Besòs. Per tant, ja tenim delimitat l’abast del problema a dos únics carrers. Sorprenentment, allò d’aparença irresoluble sembla ara de solució senzilla. I això, malgrat trobar-nos en el que fou considerat “cinturó roig” de Barcelona.

Obro un parèntesi. Tot fullejant La Vanguardia he vist que l’Enric Juliana relatava un encontre amb l’escriptor portuguès Gabriel Magalhaes per parlar de la crisi. De la conversa en destacava aquesta declaració que el va colpir: “Miri, allò que la Unió Soviètica va donar als treballadors europeus – una bona seguretat social sota amenaça revolucionària – ara ens ho pren la Xina Popular i el seu tremend exèrcit industrial”. 
Segueixo dins el parèntesi per recordar la tarda que vaig passar amb La Pasionaria a Moscou a la primavera de 1968. Seguia essent una dona de vivesa i intel·ligència impressionants. Havia estat una gran figura de la Tercera Internacional on es tutejava amb Stalin i Mao. Considerava la Unió Soviètica com una mare: l’adorava malgrat saber-ne els defectes. En canvi, detestava Mao i desconfiava de la Xina. Tanco el parèntesi.

Heu vist que quedaven dues opcions per solucionar el problema que ens ocupa. El carrer Dolores Ibarruri del Prat de Llobregat, vist en el mapa, sembla llarg i poblat. En canvi, el carrer de Sant Adrià del Besòs neix a tocar la llera del riu, entravessa un descampat, que s’utilitza de pàrquing, i va a topar amb la paret que tanca l’immens solar de la vella central tèrmica on s’alcen les tres imponents xemeneies que dominen el litoral nord barceloní. Just abans d’aturar-se al solar, trobem els dos únics equipaments municipals que donen alguna funcionalitat al nom del carrer: un poliesportiu i un camp de futbol. Per tant, fareu bé d’optar primerament per explorar el carrer de Sant Adrià.

Passats a l’acció, podeu arribar-vos-hi en tren, que s’atura darrera el camp de futbol. Però jo us aconsello un mitjà que no vagi gens soterrat, talment el cotxe o, millor, el tramvia de la línia 4 fins el final. Així, pel camí, a la dreta podreu veure la incineradora de residus urbans i les noves tèrmiques, mentre a l’esquerra deixeu els barris de La Mina i La Catalana, just abans de creuar el riu. Arribats a la porta del camp del carrer Dolores Ibarruri hi trobareu la noia de camisa blava, que us espera. El problema del nostre joc, per tant, està resolt.  Però la noia i les seves companyies del San Gabriel, en tenen un de debò de problema. Deixeu que us l’expliquin. Val la pena. Per això, amb el vostre permís, hi dedicarem el proper post.



dimarts, 17 març de 2015

"Flash Back" Tot Pomés a la Pedrera

Fa uns dies s’ha presentat a La Pedrera l’exposició antològica del fotògraf i publicista Leopoldo Pomés. Vaig tenir l’oportuninat d’assistir a la roda de premsa amb la presència del mateix Pomés i a la visita guiada pel comissari de la mostra, l’escriptor i periodista Julià Guillamon.

En aquest enllaç trobareu la crònica que he escrit pel NÚVOL d’aquesta magnñífica exposició que els aficionats a la fotografia no es poden perdre.



diumenge, 15 març de 2015

El Musical dels dilluns

Aquesta setmana farem un salt endarrere en el temps i tornarem a un dels primers Musicals, “42nd Street”, es a dir el carrer 42 de Nova York, un via emblemàtica pel nombre de teatres musicals que hi estan instal·lats. Els seus números musicals són celebres i van ser font d’inspiració i per moltes obres posteriors. Avui veurem  l’escena final que comença amb un ball de claqué de Ruby Keller i continua amb una mena de fals  travelling compost de moviments corals i números de ball del cos de dansa. Pensem que això és una pel·lícula del 1933, pocs anys després dels inicis del cinema sonor. Realment espectacular!




dissabte, 14 març de 2015

Samba

Un cop més el cine francès ens ofereix una bona pel·lícula, SAMBA, dels directors Olivier Nakache i Eric Toledano, que fa uns anys ja ens varen oferir una altra pel·lícula d’èxit que molts recordareu,“Intocable”.
En aquesta ocasió  ens expliquen una història de l’emigració clandestina a França i d’algunes de les persones dels serveis socials que els atenen. Amb l’amenaça permanent de detenció per la policia i l’expulsió del país   Samba, el seu oncle i els seus col·legues viuen tot un seguit de peripècies mentre sobreviuen amb treballs precaris i unes condicions de vida molt difícils.
Com es tradicional en la seva obra, els directors fan una pel·lícula pel gran públic amb molts tocs d’humor però aconsegueixen un tractament profund del tema. Ens demostren que es pot fer cinema molt seriós i de qualitat amb plantejaments no excessivament dramàtics i sofisticats.

El treball dels dos actors principals Omar Sy, que era el cuidador a “Intocable”, i Charlotte Gainsbourg és excel·lent i la resta del  repartiment està a la seva alçada. La fotografia i sobretot la banda musical són també molt bones. El ritme de la pel·lícula no decau en cap moment i et fa passar un parell d’hores molt agradables i interessants alhora. Ben recomanable.


dijous, 12 març de 2015

"Acorar" a l'Espai Brossa


Fins el 22 de març podeu veure a La Seca Espai Brossa l'obra Acorar, escrita i interpretada per Toni Gomila. Fa una mica més de 2 anys - l'octubre de 2012 - la vaig veure i em va deixar un record inoblidable. Es tracta d'un monòleg que és pura poesia, poesia d'una vida popular que sembla que se'ns escapi, i que Toni Gomila recull i, de forma magistral, ens la serveix en safata. La matança del porc - molt tradicional a les Illes, però també a diversos indrets a casa nostra -  és una excusa per passejar-nos per un món que podem creure que s'ha perdut però que ressona molt fort dins nostre. Un món de paraules, sons, colors, olors, tradicions, oficis i  sensibilitats, del qual hauríem d'aprendre i conservar moltes coses.
Si cliqueu l'enllaç que he posat de l'obra, veureu que totes les opinions que hi surten són encomiàstiques. No hi puc estar més d'acord. Vull tan sols acabar amb una recomanació: No us la perdeu !. Passareu una estona fantàstica !.

Jordi Castells



dimecres, 11 març de 2015

Eva i els Adamites

Continuem amb la seriè de il·lustracions del llibre “Eva i els Adamites"


EVA I ELS ADAMITES II
      (Clickant la il·lustració s’obrirà a pantalla sencera)  

"Parlo als que han tombat la seixantena... No es pot viure sense l'estimada costella malgrat que, comparada amb altres de més joves, sembli un os" E. Satué.


  

dimarts, 10 març de 2015

En record d'Ovidi Montllor


Avui fa vint anys que l’Ovidi Montllor se’n va anar de vacances, com deia ell mateix. No cal dir que era un cantant molt admirat per la nostra generació. Tenia una veu extraordinària i una capacitat actoral esplèndida. Recordem encara alguns dels seus concerts acompanyat pel seu gran amic, en Toti Soler, i escoltem molt sovint les seves cançons que no han perdut ni un gram de la seva força. Per això avui us proposo que escoltem “Les meves vacances”.

diumenge, 8 març de 2015

El Musical del dilluns

Avui presentarem un fragment del que per a molts és el musical més popular de la història: “Singing in the rain” produïda per la Metro-Goldwin-Mayer i dirigida el 1952 per Stanley Donen i Gene Kelly.
Segur que tots la heu vista més d’una, dues i tres  vegades i probablement coincidireu amb mi que és molt difícil escollir un dels “números” d’entre tants moments màgics com presenta la pel·lícula. He volgut fugir de l’arxiconegut ball sota la pluja de Gene Kelly i he preferit, a més, que apareguin en pantalla d’altres dels protagonistes, com són Debbie Reynolds i Donald O’Connor. Per això he triat el fragment “Good Morning” on el trio té la idea de fer una pel·lícula musical per superar la crisi que els provoca l’aparició del cinema sonor, un tema sovint tractat i del qual el darrer exemple és la recent “The artist”. És una veritable delícia veure’ls ballar en aquesta corografia de Kelly en la que Reynolds, que no era ballarina, es defensa la mar de bé.



dissabte, 7 març de 2015

"Quadrilàter"

Si passegeu pel centre de la ciutat aprofiteu l’ocasió per visitar, com vaig fer jo, una exposició força interessant. La trobareu en un magnífic pis de la Plaça Real de Barcelona, seu de la Fundació Setba (acrònim dels set balcons del pis que donen a la plaça). Aquí us deixo la crònica que en vaig fer pel NÚVOL. 



divendres, 6 març de 2015

Teatre a Buenos Aires

Durant la preparació d’un proper viatge a Buenos Aires, m’endinso en la cartellera teatral d’aquesta ciutat. Ho faig amb una gran admiració, perquè a Barcelona fa temps que ens arriben els ecos de la important renovació de la dramaturgia i l’escena argentina, porteña. L’èxit d’obres de petitíssim format que s’estrenen en pisos particulars o mini espais i que es basen en històries sobre la quotidianitat dels personatges. Alguns dels protagonistes d’aquesta renovació, com Javier Daulte, Daniel Veronese o Claudio Tolcachir, són dramaturgs i directors ben coneguts a La Villarroel o el Teatre Lliure (o el Matadero de Madrid).

De manera que el primer que he fet és consultar la programació del teatre Timbre 4, fundat per Tolcachir al barri del Boado i descobreixo que aquest darrer més de febrer s’hi ha celebrat un festival de teatre català, gràcies a la col·laboració amb el Temporada Alta de Girona. Entre altres espectacles, s’hi ha pogut veure el “Non Solum” de Sergi López i Jorge Picó i el "Con la claridad aumenta el frío", d'Imma Colomer i Pep Tosar. Sembla que també allà arriben els ecos del nostre teatre i que la circulació funciona en els dos sentits.

A banda de les interessants propostes que es troben en el circuit de teatre independent o “off”, Buenos Aires també es famosa per la gran oferta de teatres que es concentren a la calle Corrientes (una mena d’híbrid entre Brodaway, la Gran Via madrileña o el nostre Paral·lel). També aquí hi ha sorpreses perquè descobreixo que varies de les obres que estan en cartell també les hem pogut veure a Barcelona  recentment, per exemple “El nom” (estrenada al Teatre Goya) o “Toc toc”  (Teatre Borràs). Es tracta de produccions que aconsegueixen un èxit internacional i que traspassen fronteres, com els bons "bestsellers".

Finalment, les cartelleres barcelonina i porteña semblen més properes del que es podria esperar. En diverses ocasions m’he referit  en aquesta secció a la connexió entre les cartelleres teatrals de Madrid i Barcelona; després d'aquest viatge hi afegiré un tercer eix.


dijous, 5 març de 2015

Migracions, 50 anys després de Candel

En els darrers mesos ha coincidit la publicació de diversos llibres i revistes sobre el fet migratori. Coincideix això amb el cinquantenari de la publicació d'"Els altres catalans" un llibre en el que Paco Candel donava una perspectiva molt propera dels barris on els immigrants originaris d'altres terres d'Espanya s'establien i lluitaven per un futur millor.
A "Milagro en Barcelona" (Ariel), el veterà fotògraf colomenc Joan Guerrero i l'escriptor adrianenc Javier Perez Andújar construeixen amb èxit una visió de la immigració extracomunitària a la perifèria barcelonina. Les formidables fotografies en blanc i negre de Guerrero, que cobreixen els seus 45 anys de professió, són comentades per l'autor de "Los príncipes valientes" i "Paseo con mi madre" amb el seu habitual estil farcit de jocs de paraules, cites culturals diverses, humanitat i humor. Les fotografies cobreixen homes i dones arribats de l'Amèrica Llatina, del Magreb, de l'Àfrica subsahariana o del Paquistàn enmig d'espais urbans tan diversos com el passeig fluvial del Besòs, Can Zam, les cues d'estrangeria, la plaça del MACBA o un local de reunions de la PAH, llocs tots ells on ara mateix enfronten la crisi les persones que exerceixen "el oficio más viejo del mundo", l'emigració.
També l'escriptor de la franja Francesc Serés dóna una visió de la immigració no menys deutora de l'herència candeliana al conjunt d'escrits que conformen "La pell de la frontera" (Quadrens Crema). Bona part del seu contingut està dedicat a la descripció de les condicions materials de vida dels treballadors que durant anys van anar arribant a les comarques del Segrià i el Baix Cinca. Cal destacar la inclusió al volum d'un bon grapat de fotografies dels cubicles que s'han anat endreçant aquests nous immigrants: pallars, cases abandonades, tendes de campanya i fins i tot  canonades han anat acollint aquests homes i els pobres mobiliaris, utillatges i vestuaris que han anat aconseguint dels abocadors o de la solidaritat veïnal. Aquests fragments es complementen amb altres amb àmbits territorials i temàtics diversos com ara el que es refereix a la feina del propi escriptor com a professor a una aula d'inclusió a Olot.

Podem saludar també que a l'edició d'aquests llibres s'hagi unit la de l'estudi d'Andreu Domingo "Catalunya al mirall de la immigració. Demografia i identitat nacional" (L'Avenç), recentment guardonat amb el Premi Ciutat de Barcelona d’assaig. Igualment, la Fundació Nous Hortizons al seu número 207 ret homenatge a Candel al monogràfic "Catalunya: del país real a la comunitat imaginada", que inclou la recuperació de textos de Vázquez Montalbán, Francesc Valleverdú i el propi Candel i un merescut record del recentment traspassat Miquel Caminal. Finalment, L'Avenç, al seu número 407, comença 2015 amb la immigració com a tema de portada i un article del propi Andreu Domingo que revisa les referències bibliogràfiques sobre la immigració a Catalunya.


dimecres, 4 març de 2015

Els gastrobars no només viuen als hotels.

El concepte del gastrobar que, com vaig comentar en el post de febrer, han sabut aprofitar els hotels de categoria, s’ha extès molt darrerament, potser propiciat per la crisi econòmica i la millora de la cultura culinària. Es tracta de bars-restaurants, bars de tapes o platillos de bona qualitat; es vol així acostar l’alta cuina d’autor a un nombre més ampli de públic, atès que permet uns preus més assequibles. De passada, el vostre estómac sempre us agrairà un àpat més lleuger, tot i que els què sigueu de vida, cap problema! es demanen més racions i podeu tastar molts més plats.
El Bitxarracu és un d’aquests restaurants que es defineix a ell mateix com a gastrobar. El van obrir l’any passat els propietaris del celebrat restaurant Lluerna de Santa Coloma de Gramanet, en Víctor Quintillà (el xef) i la Mar Gómez (la somellier), que aquí s’han associat amb el professor de cuina Lluís Tomàs amb la voluntat de ser el germà alternatiu, més desenfadat i canalla, del Lluerna; el seu símbol és un bitxo, un pebrot vermell dels què piquen.
La carta és, doncs, informal però elaborada, amb un menú de migdia (12 euros) i dos petits menús degustació de nit (15 i 20 euros) on podeu provar entre 4 o 5 plats (a mi em va agradar especialment l’hamburguesa de magret d’ànec i festucs sobre parmentier de mostassa o el caneló de pollastre de pagès), més les postres, compartint entre dues persones. Si hi afegiu 5 euros més també us hi entra el vi de la casa, cervesa artesana de barril i cafès.

Tenen una carta curta d’altres platillos fora dels menús, on introdueixen plats que en Víctor va aprendre a Tailàndia o algun de marroquí, al costat de la botifarra de Cal Nen, elaborada segons indicacions del xef amb un toc d’orujo a la xarcuteria del costat del Lluerna. També hi podeu trobar alguns entrepans amb pa d’oli del forn Turull de Terrassa (un de papada, formatge brie i pebrot escalivat, o de vedella ecològica del Pirineu, o d’ou ferrat amb pernil ibèric), formatges i embotits artesans catalans. Que vagi de gust.

Lluis Tomàs i Victor Quintilla               Foto: Mònica Tudela
BITXARRACU
C/ València, 212
931148444
www.bitxarracu.com

dimarts, 3 març de 2015

Timbuktu


Per fi he anat a veure TIMBUKTU, la pel·lícula del director maurità Abderrahmane Sissako, un dels més prestigiosos directors de cinema africans. El tema central és l’arribada a Mali de les forces yihadistes que, procedents bàsicament de les milícies expulsades per la guerra de Líbia, estan sotmetent els països subsaharians al terror islamista fins a extrems inimaginables que han desembocat en les actuals atrocitats de l’Estat Islàmic.
El film està construït amb simplicitat i produeix una gran sensació de veracitat. Els personatges, els ambients i els fets que explica resulten absolutament creïbles i produeixen una forta impressió. La barbàrie i la brutalitat de les milícies yiadhistes que imposen la sharia a la pacífica població de Mali són esgarrifoses. Els que varem tenir la oportunitat de viatjar a aquell país quan vivia en la pobresa però en un ambient de total tranquil·litat ens sentim especialment commoguts.
A part de la seva duresa la pel·lícula té molts altres valors: els paisatges africans del desert, la fotografia, i unes interpretacions i una música excel·lents. L’any 2014 va ser seleccionada per competir per la Palma d’Or al Festival de Cannes i nominada com a millor film de llengua estrangera als Oscar. En resum una pel·lícula per anar a veure.Aquí teniu el trailer.



diumenge, 1 març de 2015

El Musical del dilluns

Començarem pel principi i avui ens n’anirem molt lluny en el temps. Gaudirem d’un passatge de ball d’una pel·lícula musical de 1935, “Top Hat”, és a dir Barret de copa. Amb música i coreografia del compositor Irving Berlin va ser un musical interpretat per dos ballarins  de primera categoria, potser la parella més emblemàtica de la història del musical, Fred Astaire i Ginger Rogers, que varen ser protagonistes de  grans èxits tant al cinema com al teatre.
Els veurem cantar i ballar "Cheek to cheek", una peça que tothom reconeixerà i que la majoria haurà vist alguna vegada. Però no hi fa res; segueix essent una delícia veure els harmònics desplaçaments de la parella com i en lloc de ballar estiguessin patinant.



divendres, 27 febrer de 2015

Torrent a La Camarga

 Ferran Torrent recupera en la seva última novel·la la crònica del seu temps, amb l'especulació i la corrupció al País Valencià com un mal permanent. 'Un dinar qualsevol' (Columna) és una ficció basada en fets reals, un retrat de la societat valenciana actual a través de la mirada d'un periodista veterà que, amb el propòsit inicial d'investigar la venda dels terrenys de Mestalla, acaba estirant el fil d'una corrupció "que ha esdevingut un modus vivendi".

Finalment ha escrit ficció, tot i que l'origen del llibre va ser un encàrrec periodístic, un reportatge al voltant de la corrupció. Però quan es va adonar que la informació obtinguda en llargues converses amb fonts diverses era tan certa com difícilment verificable, va decidir decantar-se per la novel·la i transcendir la corrupció per fer “una mirada” a la societat valenciana actual. 


Tot això ho explicava el mateix Torrent dimecres passat en un dinar de premsa convocat, amb gran puteria, al restaurant La Camarga, potser us soni... Un dinar amb ‘micros’, sí, però aparentment només els de les ràdios que van assistir a tan prometedora cita. Tot legal.

El confident habitual de l’escriptor n’hi ha explicat de molt grosses, ens deia, al voltant de la corrupció al País Valencià (del PP). Segurament, res que no hagués imaginat ja un valencià de l’Horta, i per a més inri inventor d’històries, com ell. Tristes confirmacions d’aquest “modus vivendi” esperpèntic dels Zaplanes, Fabres, Camps, empresaris i especuladors...

Però també d’una societat massa tolerant, diu Torrent, amb tota aquesta cort d’impresentables, sempre que “hi ha hagut un plat a taula”. Taula al voltant de la qual s’asseuen sovint Torrent i els seus amics del poble, per gaudir de llargs dinars: un bàlsam davant la mediocritat regnant. Així és, i així són, assumeix amb somriure amarg l’autor d’‘Un dinar un dia qualsevol’.




dijous, 26 febrer de 2015

En record de José Garcia López

Llegeixo a La Vanguardia, que és on apareixen aquestes notícies, que ha mort als 99 anys en José Garcia López, que va ser catedràtic de Literatura i professor meu a l’Institut Milà i Fontanals, on vaig estudiar allò que llavors s’anomenava Batxillerat Superior. A mitjans dels anys seixanta aquell Institut tenia un quadre de professors extraordinaris. Encara que probablement als lectors del Blog no els diran res aquests noms vull recordar per exemple els de Casulleres, de Matemàtiques o Candel de Geologia. Però per a mi destacava per sobre de tots en Garcia López. Va ser no només un professor de la seva especialitat sinó que em va ensenyar a escriure i en certa manera a raonar i a expressar-me. Era un brillant professor universitari però les purgues de la dictadura el varen confinar a l’àmbit de l’ensenyament mitjà, com varen fer també  amb la seva dona, la també brillant catedràtica de l’Institut Montserrat, Carmina Pleyan. Tots dos varen ser una parella d’intel·lectuals estimadíssims per les generacions que van poder gaudir dels seus ensenyaments.
Permeteu-me que en la meva condició d’editor em concedeixi el privilegi d’un breu exercici de nostàlgia i pugui recordar les seves explicacions sobre els corrents literaris i  la vida en general mentre l’aula s’omplia de l’olor del tabac dels seus cigarrets que “liava” un darrera l’altre amb el tabac que portava en una petaca de cuiro. I quan sonava el timbre anunciant el final de la classe tots haguéssim preferit no sentir-lo.

Com que no tinc ni he trobat a la xarxa cap fotografia seva he reproduït la portada del seu magnífic manual d’Història de la literatura.

dimecres, 25 febrer de 2015

Llibres pel Metro

Cada matí constato que al transport públic els gadgets (mòbils, i-books, tablets...) han guanyat la batalla al paper. I també que portar un llibre pesat a sobre es va convertint en una anomalia. A això cal afegir que la lectura de  molts textos és difícil en curts trajectes i posicions incòmodes. Proposaré per tant una quantes lectures de llibres curts i compatibles tant en tamany com pel seu contingut amb parades de metro, transbords i fins i tot estacions d'autobusos i tramvies o terminals aèries. Com veureu, n'hi ha per tots  els gustos.

Començo per un petit recull de memòries d'infància del poeta, traductor i home de teatre Feliu Formosa, qui a "Sense nostàlgia" (Proa) recupera la història de la seva família, amb especial esment a la repressió viscuda pel seu pare, militant del POUM de Sabadell, qui va viure l'exili exterior i l'interior. A cavall del Vallès i el carrer Aragó, prop dels Encants, en Feliu ens ofereix records de la seva infància. Ideal doncs per viatgers de les línies del Vallès Ferrocarrils Catalans.

Pels mateixos anys que en Formosa, començaments dels 30, va néixer Juan Marsé, amb qui Lumen ha treballat la preciosa edició il·lustrada de "Noticias felices en aviones de papel". L'autor de "Si te dicen que caí" torna al paisatge de la seva adolescència amb una senzilla història de postguerra que uneix un jovenet amb una senyora gran. Perfecte per a la línia groga a l'alçada de Gràcia i el Guinardó.

El mateix sabor nostàlgic i agredolç ens deixa "Rellotges en temps de pluja", de l'Antònia Carré-Pons (Meteora), on es combinen quatre històries de gent corrent a la recerca de la felicitat. Perfecte per l'autobús 50. O el 47.

Es pot llegir a trossos el curiós exercici de barreja autobiogràfica i de crítica literària que fa el donostiarra Fernando Aramburu a "Las letras entornadas" (Tusquets). M'ha agradat molt llegir els seus homenatges a la llibreria Lagun, víctima dels franquistes i dels etarres, o a autors tan diversos com Celaya, Cortázar, Borges, Blas de Otero, Cervantes, Flaubert, Dostoievski o el recentment desaparegut Ramiro Pinilla.

Precisament, Ramiro Pinilla va deixar escrit poc abans d'acabar els seus 91 anys de vida el tercer llibre de la seva sèrie de novel·la negra amb Samuel Esparta (seguidor confès de Sam Spade) com a protagonista. "Cadáveres en la playa" (Tusquets) pot acompanyar el llibre d'Aramburu per la moderna línia de Metro de Bilbao.

Finalment, recomano "Blitz" (Anagrama), un llibret del novel·lista i cineasta David Trueba on la relació entre un jove arquitecte paisatgista en crisi i la seva veterana traductora en un congrés a Múnich centra la nostra atenció. Es pot llegir a l'AVE o al Pont Aeri.
En fi, qui amenaça no és traïdor: el pròxim mes torno amb  els totxos!



dimarts, 24 febrer de 2015

Crònica d'un Viatge al Japó

Ara fa poc més d'un any, uns amics ens van explicar les seves experiències d'un viatge que havien fet al Japó, del qual van tornar força entusiasmats.
Encomanats del seu entusiasme, i seguint un grapat de consells que ens van donar,  ens vam decidir a anar-hi, vam preparar el viatge, i hi vam estar 15 dies, l'agost passat. Vam gaudir tant preparant-lo, com després en el viatge  pròpiament dit, en el que vam constatar  que el Japó és un país amb molts atractius, ja que combina un funcionament, organització i seguretat envejables, amb la conservació d'una cultura i una tradició mil·lenàries.
Per aquest motiu, volem compartir amb els lectors del blog aquesta experiència, perquè de la mateixa manera que a nosaltres ens va animar a anar-hi el contacte amb els nostres amics, volem transmetre el nostre entusiasme, les nostres reflexions i consells als lectors que estiguin interessats, amb el desig que els siguin útils i, potser, els animin a anar-hi.
Els que estigueu interessat cliqueu CONSELLS JAPONESOS tindreu el text pdf amb les reflexions i consells del viatge; i si cliqueu la fotografia, accedireu a una selecció de les fotografies que va fer la Maria Rosa

Rosa Maria Miquel i Jordi Castells

diumenge, 22 febrer de 2015

"Candide" de Leonard Bernstein

Ja fa dies que rumio la possibilitat de dedicar algunes setmanes la Secció de l’Òpera dels dilluns a una selecció de passatges de Musicals, un espectacle que alguns consideren, en certa manera, l’òpera del segle XX. La comèdia musical, que va començar com a teatre musical a començaments del segle, sobretot als Estats Units, va experimentar un gran impuls amb l’aparició del cinema sonor els anys trenta i des de llavors es va convertir en un espectacle molt popular. Estretament lligada al món de la dansa no crec que se la pugui considerar un gènere menor sinó un modalitat artística amb característiques pròpies. Grans músics, ballarins i cineastes ens han deixat pàgines memorables que aquestes properes setmanes tractarem de recordar. I com que avui iniciem l’experiència començarem per una obertura, la de “Candide”, del gran compositor Leonard Bernstein. Catalogada com a opereta còmica en dos actes està basada en una novel·la de Voltaire i es va estrenar a Broadway el 1959. L’escoltarem en una gravació dirigida pel mateix compositor. Quin privilegi veure el pare de la criatura dirigint la London Symphony Orquestra el 1989!

Espero que aquest experiment de canviar temporalment la Secció dedicada a l’opera per la de “El Musical dels dilluns” agradi als seguidors melòmans del Blog.




dissabte, 21 febrer de 2015

Calçots i calçotades.

Recollint el guant llançat per en Lluís Boada en el seu post del 18 de febrer, i vist que durant el mes de març encara hi sou a temps, avui el radar us localitzarà tres restaurants on podeu menjar bons calçots o bé fer una bona calçotada que no és ben bé el mateix però s’hi acosta.
Ja fa força anys que el fet de menjar calçots i les trobades d’amics per fer una calçotada van depassar el terme de la ciutat de Valls per estendre’s pel Tarragonès primer i per tot Catalunya més tard, ara fins i tot en podeu trobar a la carta d’un restaurant de Londres, el Brindisa.
En els darrers deu o dotze anys la producció de calçots s’ha incrementat exponencialment, fins hi tot sé d’un poble de Toledo, Consuegra, que s’ha especialitzat en la producció d’aquesta ceba dolça que han après a calçar i que venen en grans quantitats per les nostres contrades.
El cert és que jo sempre he preferit anar a menjar calçots més que no pas fer tota una calçotada, és a dir el menú complet (amb la carn de xai a la brasa, la botifarra negra i blanca, les carxofes, les mongetes del ganxet i per acabar la taronja i la crema catalana), però també val a dir que quan n’he fet una ha resultat una experiència ben agradable, sobretot si no es va a parar a una d’aquelles masies que fan calçotades com qui dóna de menjar als pollastres, d’una manera que quasi sembla industrial, que també n’hi ha.
Bé el restaurant on vaig des de fa anys, com un ritual anual amb una colla d’amics, una parella dels quals ve expressament de Osca ciutat, es troba a Roda de Barà i té per nom “Les Guatlles”. Es tracta d’una antiga masia senzilla on criaven guatlles. Serveixen els calçots a taula (hi ha restaurants que us els fan menjar al pati) sobre la tradicional teula, i no cal que feu tot el menú, podeu acompanyar-los amb unes guatlles flamejades, o uns cargols a la llauna... però el més important és que sempre tenen un producte excel·lent i la salsa és realment bona. Actualment ja és la tercera generació la què ha après a fer la tan exquisida combinació.
Als altres dos restaurants, sí que hi he anat a fer el menú sencer, el més famós i típic, situat a Valls a la barriada de Masmolets, és Cal Ganxo i només per veure la masia (us recomano que feu un tomb sencer pel pis de dalt i el de baix), ja val la pena. Cal que reserveu amb molta antelació, tot i que és molt gran, s’omple de seguida, però malgrat tants comensals, la qualitat i el servei són també molt bons.
Per fer la terna, he triat un restaurant familiar de la Masó, Casa Guri, que també és un lloc molt agradable i amb producte de qualitat.

LES GUATLLES, Roda de Barà, cap a l’estació. Tel. 977809022
CAL GANXO, Masmolets/Valls. Tel. 977605960
CASA GURI, La Masó, C/ Sant Sebastià, 20. Tel. 977637346

La revista Descobrir Catalunya d’aquest febrer passat, núm.204, dedicava el seu reportatge central als Calçots de l’Alt Camp; us el recomano també.

dijous, 19 febrer de 2015

La condemna social de Jordi Pujol Ferrusola

Francament, no deu ser fàcil avui dia ser Jordi Pujol Ferrusola. Deu ser dur tenir una ex amant hiperactiva que es dedica a pregonar a tort i a dret que ets un evasor d’impostos compulsiu i que t’has enriquit amb el tràfic d’influències, i un oncle que abomina públicament de la teva col·lecció de cotxes de luxe, i uns adversaris polítics del teu pare que no fan més que posar-te querelles per blanqueig de capitals i d’altres delictes quan tu només et consideres un espavilat dinamitzador de negocis. A sobre, ara és el teu propi pare qui t’assenyala amb el dit, en seu judicial, com un dels administradors de la fortuna familiar més opaca i misteriosa de tota la història política de Catalunya (des de 1714), raó per la qual resultes imputat juntament amb els teus propis pares i dos dels teus germans.
Amb Jordi Pujol Ferrusola, passa com amb l’Iñaki Urdangarin, el Fèlix Millet o el Luis Bárcenas (podeu afegir-ne algun més si voleu): que abans de que recaigui sobre ells una sentència penal condemnatòria (més que probable) ja estan condemnats socialment. L’opinió pública, amb la informació rebuda dels mitjans de comunicació, ja ha dictat la seva sentència: són culpables. Tant se val que no sapiguem si és per un delicte contra la Hisenda Pública, o d’estafa, o d’apropiació indeguda, o de malversació de cabals públics, o de finançament il·legal, o d’administració fraudulenta, etc. Ho són, de culpables, sens dubte. El judici popular, en casos flagrants com aquests, anticipa el veredicte de culpabilitat que emetran els professionals de la justícia. La presumpció d’innocència desapareix de facto perquè tots creiem ser com testimonis presencials de malifetes irrefutables executades amb traïdoria i desvergonyiment. No considero funesta, doncs, la  condemna social per si mateixa, ja que en molts casos simplement preanuncia la condemna jurídica que vindrà després, talment com el llamp és el preàmbul indefectible del tro.
Però sent curosos, el cert és que com que la condemna jurídica –la que realment compta en un Estat de Dret- no ha estat dictada en els casos esmentats, caldrà admetre que existeix encara la possibilitat, per bé que remotíssima, de que un gir inesperat, processal o de fons, canviï la previsió de culpabilitat a la que tots ells estan abocats.

No sembla aquest el cas, però, de Jordi Pujol Ferrusola. ¿Algú que fos innocent de veritat se li acudiria comprar una mansió a Nova Zelanda, país que no té un tractat d’extradició amb Espanya, perquè hi vagin a viure la seva ex dona i la seva ex sogra?



dimecres, 18 febrer de 2015

Itinerari Ramon Casas: de Vinçon al Museu de Valls.

Febrer ens regala dies assoleiats que conviden a passejar. Poden ser passejades urbanes, relativament curtes, pels espais centrals de la ciutat. Poden ser també més llargues, d’un dissabte o diumenge, per sortir fins algun punt més calm de la nostra geografia a estirar les cames, respirar amb llibertat, fer un bon àpat i deixar-nos sorprendre per quelcom d’inesperat.
Us proposo un itinerari de la ma de Ramon Casas que permeti d’aplegar les dues menes de passeig. L’ordre el fixarà la conveniència de cadascú, però a l’hora de proposar-vos-ho, deixeu-me començar-lo pel passeig de Gràcia, concretament per la botiga Vinçon on en l’espai d’exposicions que va ser taller de Casas podreu contemplar una obra recent de Francesc Artigau, esplèndida tan per la seva bellesa com per les seves dimensions. 

                                                               Foto: J.M.Cortina
S’exposa sota el nom El taller d’Artigau en l’estudi de Ramon Casas. Bàrbara Marchi li ha dedicat un comentari crític complet i encertat a la Revista digital El Núvol que em sembla una immillorable preparació per la visita. Aquí teniu l’enllaç.

El  segon component de l’itinerari ja requereix posar-se a la carretera o anar a l’estació del tren. Es tracta de la molt bonica exposició de cartells de Ramon Casas, pertanyents a la col·lecció Marc Martí, que té lloc fins el diumenge 1 de març al Museu de Valls. Aquest equipament es troba al cap damunt del passeig dels Caputxins, al costat de l’església de la Mare de Déu del Lladó i davant de la primera Biblioteca Popular que va fer la Mancomunitat per iniciativa d’Eugeni d’Ors.
Molts dels museus comarcals i locals de la xarxa de museus de Catalunya tenen un considerable interès tant per les col·leccions pròpies, basades en donacions, com per les exposicions que s’hi presenten. Aquest interès té una gran potencialitat si el MNAC va consolidant i augmentant el suport que els hi pot donar, facilitant la producció d’exposicions, que podrien viatjar per la xarxa, o cedint-los obres en dipòsit per millorar les col·leccions i permetent la contemplació pública de moltes obres de valor que solen romandre als magatzems de Montjuïc.
No cal dir que si teniu algun conegut pels camps de Tarragona i us convida a fer una calçotada familiar val la pena aprofitar l’avinentesa. Com la meva família materna ve de Valls, per a mi els calçots han estat sempre una menja deliciosa i casolanament campestre. Abans de la industrialització d’aquest memorable invent de la pagesia vallenca, la segona quinzena de febrer era una època perfecte per menjar-los. Em consta que a Valls hi ha molts pagesos que els cultiven bé i fins i tot certifiquen l’origen del calçot. Pel que fa als restaurants, el blog disposa dels savis consells d’ Hermínia Pujol i això em permet de rentar-me’n les mans (mai tan ben dit, com en aquest cas), tot i que no sé si ella voldrà endinsar-se per aquest terrenys. Mai és com a casa, però, no dubteu que hi ha llocs que ho fan molt bé. Si l’encerteu, quin plaer aquest un àpat dolçament pantagruèlic després d’haver contemplat les dolceses de les noies dels cartells de Casas, de les quals aquí us en presentem una escollida i irresistible mostra per temptar-vos o consolar-vos. Clickeu sobre la foto i s’obrirà la nostra exposició particular.



dimarts, 17 febrer de 2015

Llegir economia i trencar mites

Alguns dels clàssics de les ciències econòmiques eren també grans escriptors: Smith, Stuart Mill, Marx... Keynes ens va regalar obres més que legibles -i perdurables- com ara "Les conseqüències econòmiques de la pau" i els seus "Assajos de persuasió". En dècades anteriors, els economistes progressistes ens alimentàvem del geni pedagògic de John K. Galbraith i, més tard de Paul Krugman i Joseph Stiglitz, tots dos reconeguts fa uns anys pel Jurat del Nobel.
 Ara, la duresa de la crisi i el fracàs evident del model neoliberal estan ampliant la nòmina d'aquest nou star-system. Als dos darrers citats, que converteixen els seus escrits en best sellers, s'afegeixen amb força nous noms. No cal que destaqui el més evident, Thomas Piketty, qui amb "El capital al segle XXI" (La Magrana) ha fet un crit d'alerta sobre les causes i els efectes de la desigualtat a través d'un molt documentat estudi que travessa tres segles de dades sobre països capitalistes. I tampoc cal que expliqui qui és Yanis Varoufakis, qui al 2011 ens va sorprendre amb "El minotauro global" (Capitán Swing), on explicava la importància dels fluxos econòmics per explicar els equilibris i, sobretot, els desequilibris internacionals, amb una més que encertada reflexió sobre la necessitat actual de que els països del Nord d'Europa rescatin els del Sud a través de moviments financers ben diferents dels que s'han vingut imposant i que a ell mateix li toca enfrontar ara com a nou ministre de Finances grec. Altres noms interessants són en James Galbraith, fill d'en John i hereu de les seves idees, qui acaba  de publicar a Espanya "Desigualdad y desequilibrio" (RBA) o Jeremy Rifkin, qui a "La sociedad de coste marginal cero" (Paidós) teoritza sobre la societat emergent dels "proconsumidors".
 Més aprop nostre, a Catalunya, en Joan Majó i l'Antón Costas es preocupen a la seva abundant producció editorial i com articulistes per donar-nos una visió socialdemòcrata de perquè hem arribat a aquesta crisi i per on hauríem d'intentar sortir d'ella, amb crítiques clares a l'austeritat a ultrança i una greu preocupació per la desigualtat.
 Però avui vull subratllar la importància i l'interès  del llibre "El Estado emprendedor" (RBA), escrit per l'economista italiana Mariana Mazzucato. Es tracta d'un estudi amb sòlides bases teòriques keynesianes i schumpeterianes que discuteix amb exemples concrets i detallats (indústria farmacèutica, Internet i energies alternatives) el mite de que el sector públic no innova i el privat sí. Ans al contrari, Mazzucato assegura que l'Estat ha tingut un paper clau en totes les grans innovacions de les darreres dècades, especialment en el finançament de la investigació bàsica. I afegeix que els principals beneficiaris d'aquest gran esforç haurien de veure especialment gravades les seves enormes plus-vàlues per tal de retornar a la societat part de l'ajut previ de l'Estat  i per finançar nous esforços d'investigació i inversió. Paradoxalment, sabem que la realitat és que algunes grans transnacionals en sectors punters, com ara les que lideren la Xarxa, aconsegueixen eludir les seves contribucions a les hisendes nacionals amb enginyeria fiscal i paradissos diabòlics. Gran llibre
.