dimarts, 24 de gener de 2017

Visita al Monestir de Pedralbes

Fa uns dies en Jordi Castells ens recomanava una sèrie de concerts al Monestir de Pedralbes. A més de la música, la visita al Monestir és per si mateixa molt interessant. Hi vaig anar fa poc i vaig passejar per l'esglèsia, el claustre, les seves capelles i altres espais conventuals, sobretot la gran sala on s’exhibeixen uns magnífics retaules i altres obres de l’art religiós. Una visita un diumenge al matí pot ser una  activitat molt recomanable. Trobareu tota la informació al la web del Monestir.
I aquí teniu una petita  mostra fotogràfica del que hi podeu veure.

Clickeu a sobre la foto per obrir el reportatge


diumenge, 22 de gener de 2017

L'Òpera dels dilluns

El passat diumenge es va estrenar al Liceu l’òpera Wherter de Jules Massenet. Inspirada en la novel·la de Goehte és considerada una de màximes representacions de l’esperit romàntical món de l'òpera.

La versió que es representa al Liceu porta la firma de Willy Decker, que ha dissenyat  una escenografia i una estètica molt modernes però alhora respectuoses amb l’argument i el caràcter dels protagonistes. Entre els intèrprets destaquem el tenor Piotr Beckzla  que té una veu molt adient al rol de Werher i que ha tingut un èxit extraordinari fins al punt que la nit de l'estrena va haver de fer un bis en l'ària que també bisarà pels lectors del Blog... Per això avui l’escoltarem en una gravació del passatge més emblemàtic de l’òpera: ”Pourquoi me reveiller”




divendres, 20 de gener de 2017

Lalaland

Damien Chazelle és un jove realitzador que es va fer nom amb Whiplash, i abans amb el guió de Grand Piano, dues obres on la música (i l’obsessió per la perfecció de l’intèrpret) ja tenia un paper protagonista. Ara fa el salt al musical com a gènere pròpiament, amb la pel·lícula que ja s’ha convertit en el gran èxit de la temporada, Lalaland. Guanyadora dels Globus d’Or, el film s’ha imposat a les taquilles i ja s’anuncia com una ferma candidata a triomfar en el repartiment d’Oscars.
Agradin o no els musicals, Lalaland ha fet realitat allò que molt pocs títols aconsegueixen: que tothom en parli. Els fans de la pel·lícula destaquen el seu optimisme, alegria i color, el frescor de les coreografies, la química entre els dos protagonistes, Ryan Gosling i Emma Stone, i sobretot, l’aire vintage que recorda a un cinema que ja no es fa, aquells musicals de la Metro d’Arthur Freed i Vincente Minelli, les pel·lícules amb Gene Kelly i Cid Charisse.Els detractors, en canvi, la troben freda i impostada, força previsible i amb uns números musicals que, per més moviments de càmera que s’hi posin, disten d’acostar-se a la màgia i la grandesa de films com Cantando bajo la lluvia o Un americano en París.
Chazelle ha volgut fer un homenatge a aquest tipus de cinema i també als musicals coloristes de Jacques Demy (Los paraguas de Cherburgo), amb una estètica vintage i uns escenaris que sempre tenen aquell punt de postís i teatral, malgrat que moltes de les seqüències estan rodades en escenaris reals i molt emblemàtics de la ciutat de Los Angeles.
En aquest sentit, Lalaland busca convertir-se en un títol de referència sobre la ciutat de les estrelles i no s’estalvia treure els seus grans tòpics, entre els quals els famosos embussos de trànsit i el glamur de la vida de Hollywood. La seqüència inicial, el número coreogràfic més espectacular de la pel·lícula, té lloc en una d’aquestes autopistes col·lapsades pel trànsit, amb vistes al Downtown de Los Angeles. Més endavant, els estudis de la Warner Bros o l’observatori Griffith que va popularitzar James Dean a Rebelde Sin causa són altres localitzacions que apareixen en aquest retrat de la ciutat que es vol entranyable, mitòman i nostàlgic.La cita a Rebelde sin causa és recurrent i el podem prendre per una altra de les influències del film, però no és el títol de Nicholas Ray, sinó un altre clàssic encara més clàssic, la gran referència narrativa de Lalaland. I es que Mia i Seb reprodueixen d’alguna manera aquella història d’amor impossible entre Bogart i Bergman a Casablanca, amb el record de París i una melodia de piano inclosa.
Però encara hi ha una altra referència més directa, el New York New York de Martin Scorsese, que comparteix amb LalaLand el fil argumental: la història dels dos artistes que han de renunciar a la seva història d’amor per poder fer realitat els seus somnis, marcats pel pes d’una ciutat, que canten i ballen malgrat la tristesa de la separació final. Fins i tot la fletxa lluminosa que assenyala l’entrada al local de Seb ens recorda a la fletxa que assenyalava a un Robert de Niro esperant a una Liza Minelli que el deixarà plantat.
Chazelle és un storyteller amb les fórmules narratives molt ben estudiades i apreses, i tant d’artifici i impostura acaba per fer que Lalaland es vegi massa freda i calculada. En el guió hi ha abocat tots els trucs possibles i coneguts per enganxar-nos, sorprendre’ns, emocionar-nos i també guiar-nos cap a un final que tots voldríem màgic i feliç, però que sabem que no podrà ser possible. Per això, abans del final tenim un altre final, on la parella canta i balla feliç per sempre més.
Aquesta és, en definitiva, la funció del musical, la de fer reals els somnis que en la vida se’ns escapen. I amb aquesta espurna de felicitat possible que també ens regala Lalaland ens quedem. Malgrat els trucs de guió, malgrat els artificis i els càlculs, malgrat que Ryan Gosling no sigui Gene Kelly ni els diàlegs de Lalaland siguin els de Casablanca. Malgrat tot, Lalaland ens recorda, una vegada més, que sempre ens quedarà París.

dijous, 19 de gener de 2017

"LEER" d'André Kerstéz


Recentment s’ha reeditat un petit gran llibre de fotografia. Es tracta de LEER amb les fotografies que el gran fotògraf hongarès  André Kerstéz va dedicar al món del llibre i de la lectura en general. És una selecció d’imatges captades durant tota la seva vida.
Aquí teniu la crònica que vaig escriure pel NÚVOL.



dimecres, 18 de gener de 2017

En record de Montserrat Palou, mare d’un amic.

En Josep Maria Cortina i jo érem del mateix curs de la Facultat d’Econòmiques. També practicàvem un mateix esport, l’handbol, però en equips diferents. Això no obstant, vam coincidir en algun partit de l’equip de la facultat i en la selecció juvenil. Ens vam mobilitzar junts contra l’expulsió del professor Manuel Sacristán, la qual cosa va suposar que ens expedientessin i perdéssim la matrícula, però per a altres companys i companyes molt properes, com l’Isabel i la Carme, va significar l’expulsió del districte universitari de Barcelona i haver d’anar a estudiar a Bilbao.

En Josep Maria i jo vam agafar el bon costum d’estudiar junts, ara a casa seva, ara  a casa meva, sovint amb altres companys. Aquelles hores d’estudi solien anar acompanyades de berenars suculents. Les nostres cases eren obertes de bat a bat i els nostres familiars estaven encantats d’aquelles trobades, la qual cosa no excloïa que fessin notar les seves preferències. Sobretot les nostres mares, tenien el nas molt fi. Sembla que no està bé que ho digui perquè la  Montserrat sempre va mostrar-me un gran afecte, així com ell era molt apreciat a casa meva. A la universitat ens vam anar polititzant i comprometen. En Josep Maria, més serè i mesurat, no ho va fer tant com jo. Tanmateix, vam tornar a ser expulsats de la facultat. Jo vaig dedicar-me gairebé totalment a l’activitat política. Va arribar un punt que ja no podíem estudiar, ni jo viure, a casa meva, molt vigilada i, a cops, visitada per la policia. Malgrat els perills que suposava rebre’m, sempre vaig tenir obertes les portes de casa seva. Mai hi vaig rebre cap admonició, sinó bons consells, molt d’afecte, barrejat amb temor pel que em pogués succeir, i un punt d’admiració. La lluita no tenia aturador i a la fi vaig haver d’exiliar-me per evitar coses potser pitjors.

Han passat els anys. El primer en deixar-nos va ser el pare d’en Josep Maria. Ben més tard, va morir la meva mare i, poc després, el meu pare. Han passat els anys. Els meus pares ja en fa vint que falten. Montserrat acaba d’anar-se’n ara. Tenia noranta un anys i ningú ho hagués dit. El darrer dia que vaig visitar-la va elogiar-me el seu marit per la manera tan encertada de triar les escoles on van estudiar els fills. Semblava que el temps no passés per ella. La seva pell era fresca, el seu caràcter denotava gran fortalesa interior, sempre anava impecablement vestida i arreglada, i es mantenia intensament atenta a tots els moviments de la casa. A vegades hi anava a dinar, el darrer cop en companyia de la meva filla, a qui sabia estava fent un gran regal, una lliçó d’amistat i humanitat.

Pel que fa a mi, la senyora Cortina sempre va ser d’una generositat extrema en l’afecte i l’elogi. Era la seva manera de ser. Trobava els mots i els fets per convèncer a qui estimava de no perdre mai la fe en un mateix i de sentir el valor propi, fossin quines fossin les circumstàncies de la vida. El seu amor no s’acaba. Ens ha fet molta companyia amb la seva manera d’ésser al món, la seva femenina elegància, la seva incondicional presència i amor a la família i la seva il·limitada bondat. Se n’ha anat en pau, sabent que ens deixava uns dignes successors. Infinites gràcies, Montserrat. 



dimarts, 17 de gener de 2017

Amor a primera vista


Avui escoltarem “Amor a primera vista” un poema carregat d’ironia. Pertany a Wislawa Szymborska (1923/2012) una poetessa polonesa, poc coneguda a casa nostra, i que va ser guardonada amb el Premi Nobel de literatura l’any 1996.




diumenge, 15 de gener de 2017

L'Òpera dels dilluns

El passat dimarts va morir la meva mare, Montserrat Palou, als 91 anys, a conseqüència d’una pneumonía que no va poder superar. Dona de gran vitalitat, com saben bé els que la coneixien, ha marxat, malgrat la seva edat, en plenes facultats, com ella sempre havia volgut. Descansi en Pau. En el seu record sonarà avui l’emotiu  “Libera me” del Rèquiem de Verdi dirigit per Claudio Abbado, que en aquells moments estava greument malalt,  i cantat per Angela Gheorgihu.

Els que la coneixien poden trobar també en aquest enllaç el text amb el que la varem acomiadar  a la misa que es va dir el passat divendres a l'Esglesia de Pompeia i en la que ens varen acompanyar tants i tants amics que l'estimaven.






divendres, 13 de gener de 2017

Les veus del Monestir

El cicle "Les veus del monestir", activitat que té lloc des de l'any 2013,  organitzat pel Districte de Les Corts de l'Ajuntament de Barcelona,  ofereix mensualment una sessió de música lírica, en el marc del Monestir de Pedralbes. Les sessions tenen lloc en general el darrer dijous de cada mes a les 7 de la tarda. Noteu les excepcions del maig (18 de maig) i juliol (12 de juliol).
Cada mes ens ofereix un tipus de música diferent. Enguany, el programa complet és el següent:

FLORESTA DE AMAZONAS, cançó brasilera
26 de gener, 19 h
Beatriz de Sousa, soprano
Obres de: A. Carlos Gomes, C. Santoro, H. Villa-Lobos, etc.

SOUVENIR DE PARIS, cançó i òpera francesa
23 de febrer, 19 h
Silvia Sabater, soprano
Obres de: G. Fauré, Ch. Gounod, C. Debussy, etc.

RUSSIAN SERENADE, cançó i òpera russa
30 de març, 19 h
Olga Privalova, mezzosoprano
Obres de: P. Tchaikovsky, S. Rachmaninov, etc.

TARDE EN LOS JARDINES DE ESPAÑA, cançó i sarsuela espanyola
27 d´abril, 19 h
Cristina Igea, soprano
Obres de. E. Granados, M. De Falla, A. Barbieri, M. Moreno Torroba, etc.

LA LÍRICA DEL MÓN
18 de maig, 19 h
Jordi Galán, tenor
Obres de: G. Puccini, G. Verdi, W. A. Mozart, P. Tchaikovsky, Ch. Gounod, F. Lehar, etc.

SUMMERTIME, cançó americana
29 de juny, 19 h
Laura Martínez, soprano
Obres de: G. Gershwin, L. Bernstein, etc.

GRAN GALA D´ÒPERA
12 de juliol, 19 h
Solistes a determinar

La direcció musical és a càrrec de Ricardo Estrada, la direcció artística a càrrec de VOCE, i de la gestió musical se n´ocupa el Centre d´Estudis Musicals A Tempo.
L'entrada és lliure i gratuïta, però cal reserva prèvia ja que la capacitat és limitada. La reserva es pot fer telefònicament (93 256 34 27) o per correu electrònic (reservesmonestirpedralbes@bcn.cat).

És una magnífica oportunitat per gaudir, en un marc incomparable, de veus joves i espectaculars.



dimecres, 11 de gener de 2017

Tocant Gershwin


Avui les madames s'han passat al mon del jazz i ens interpreten Gershwin

                         Cliqueu a sobre per veure la sèrie


dimarts, 10 de gener de 2017

Les fotos de Tino Soriano

En Tino Soriano és un gran fotògraf, especialitzat en fotografia de viatges i fotògraf oficial del National Geographic. Però és també un fotògraf  extremadament polifacètic com podreu comprovar en aquest vídeo, “Shooting with a smile”, que resumeix les seves fotografies de la vida quotidiana. Si us agraden no dubteu en consultar, a més, la seva pàgina web que reuneix una mostra més àmplia dels seus treballs i que mereix una llarga visita.

Clickeu sobre la imatge per veure el vídeo



diumenge, 8 de gener de 2017

Stabat mater dolorosa

Aquest dilluns escoltarem la trista ària del Stabat Mater de Pergolesi



divendres, 6 de gener de 2017

Un regal de Reis: La boira gebradora

Fa uns dies vaig fer una visita a la Terra Alta i em vaig trobrar amb l’insospitat espectacle que ofereix la gebrada aquests dies de molt de fred i boira gebradora. No portaba la càmera però afortunadament avui els mòbils donar una qualitat molt respectable. Aquí teniu un petit álbum amb algunes de les imatges que vaig trobar. És el meu regal de Reis pels seguidors de Blog.

Clickeu a sobre la imatge per obrir l'àlbum


dijous, 5 de gener de 2017

Frantz

Aquesta pel·lícula del director francès François Ozon, és un remake de The Broken Lullaby, que Ernst Lubitsch va dirigir l'any 1932.La pel·lícula explica la història d'un soldat francès que viatja a un poble alemany pocs dies després de l'armistici que va posar fi a la primera guerra mundial. Allà deixa flors sobre la tomba d'un soldat alemany i coincideix amb la seva promesa, qui, com tota la família, està consternada per la seva mort.

Rodada en blanc i negre, tot i que amb algunes escenes en color que volen remarcar  situacions especials a l'espectador, Frantz ens vol posar en contacte amb el fet de la violència,  la guerra i les seves seqüeles, cosa possiblement interessant en un moment en què els medis de comunicació, especialment els telenotícies,  ens la visualitzen diàriament sense donar-nos temps a pair-ne les conseqüències.
Agermanats en l'alegria del final de la guerra i la tristesa pel record dels que hi han caigut, però sense deixar enrere les pulsions que hi van portar, els antics contendents - francesos i alemanys, guanyadors i perdedors -  no poden deixar de veure - malgrat la pau recentment signada - un enemic en l'altre bàndol. Tot és encara massa recent. El dolor lluita contra la reflexió que convida a encetar noves visions i nous horitzons.

La història central entre dues persones joves - molt bona la interpretació de Paula Beer, reconeguda amb un premi a Venècia - serveix de marc per passejar-nos per un espai devastat i un temps d'emocions difícils en el que el cinema - una vegada més - llença una invitació a la vida i la pau.

Pel·lícula bonica, emotiva i ben feta. Recrea amb saviesa i sensibilitat  uns temps ja passats en els que els confessors actuaven de psicoanalistes i consellers i els homes es trobaven a la barra del  bar o compartint seient en taules rodones.  En Frantz teniu una bona oportunitat de retrobar-vos amb el cinema si és que amb motiu de les festes nadalenques hi heu desconnectat.



dimecres, 4 de gener de 2017

Ziryab

Abu I-Hasan Ali Ibn Nafi, fou cantant, compositor, poeta i mestre; un erudit amb grans coneixements d’astronomia, geografia, meteorologia, botànica, cosmètica, art culinari i moda. Va néixer a Bagdad a finals del segle VIII i va viure més de 30 anys a l’Andalusia islàmica. Els seus orígens ètnics són motiu de controvèrsia: àrab, negre africà, kurd o persa, en canvi la seva veu dolça tocant el llaüt, instrument al qual va incorporar la cinquena corda, era famosa arreu, d’aquí el seu malnom de Rossinyol (Ziryab).

No ens ha d’estranyar que la Kate Burton (una “belgian brit”) posés aquest nom al restaurant que va obrir Barcelona després d’anys vivint i treballant amb Metges sense fronteres i amb la Creu Roja pel proper i mitjà orient. M’ha semblat molt pertinent començar l’any amb un lloc com aquest, on una dona europea admiradora de la cultura àrab i en especial de la seva gastronomia i la seva música, ens dóna l’ocasió de gaudir-ne també a nosaltres.

Al restaurant Ziryab entrareu dins un món de fusió àrab-català difícil de descriure. Tapes, copes, brunch, menú del dia, sopar a partir de les sis de la tarda... una oferta molt àmplia amb una carta reduïda però saborosa (sopa de carbassa, figues i gingebre a l’hivern o gaspatxo de tomàquet amb maduixes i oli d’olives picant amb un gelat d’alfàbrega i llima a l’estiu). La carta de vins és molt catalana però també i trobareu vins del Líban o el Marroc i una cervesa palestina.

Us atendrà un equip humà multicultural (em va agradar trobar-hi també una cambrera jueva de Tel Aviv), que us parlarà en català, castellà, anglès... i en llenguatge de signes pels sords (el germà de la Kate, ho és, i també una part del grup), i us farà sentir com a casa. El lloc és petit i molt acollidor, però recomano el pis de dalt si preferiu una mica més d’espai.

Ara només em falta anar tastar el seu “Zibaretto Sour” (Amaretto sour amb un ingredient secret importat de Siria) al Shisha Lounge, que també regenten molt a prop, on, de fet, van obrir originalment el restaurant.


Ziryab (bar de vins i tapes de fusió), Carrer dels Ases, 16
Shisha Lounge, Carrer Grunyí, 4
08003 Barcelona
Tel. 932681774
 No deixeu de llegir el facebook del restaurant: ziryabBCN i blog trilingüe de la Kate: http://ziryab.es/blog


dimarts, 3 de gener de 2017

La resurrecció de Joana Biarnés

La Joana Biarnés va ser la primera fotoperiodista espanyola i darrerament la seva obra està essent molt reconeguda. Ara, la galeria Valid Foto BCN presenta una mostra d’una setantena de les seves fotografies que és força interessant. Aquí teniu la crònica que he escrit pel NÚVOL.



diumenge, 1 de gener de 2017

L'Òpera del dilluns

Avui és cap d’any i per tal de celebrar-ho com cal us oferim una peça del concert que cada primer de Gener ofereix de la Filharmònica de Viena dirigida pels millors directors d’orquestra. He triat la deliciosa polka de la Libèlula dirigida per Carlos Kleiber, que els seguidors del Blog ja saben que és el meu preferit. Admireu sobretot l’elegància de la seva manera de dirigir
Bon any a tots!



divendres, 30 de desembre de 2016

Ramon Casas a Sitges


Enguany es commemora el 150 aniversari del naixement de Ramon Casas i amb aquest motiu s’han organitzat diverses mostres de la seva obra a diferents ciutats de Catalunya.

Potser la més rellevant és la que es presenta al Museu Maricel de Sitges on s’exhibeixen més de 170 pintures, dibuixos i cartells que ofereixen una completa panoràmica de tota la seva trajectòria. A més de les seves obres també es poden veure altres pintures d’artistes contemporanis seus - Sorolla, Romero de Torres i Pablo Picasso entre d’altres- , i molt particularment de Santiago Rusinyol amb qui va tenir una estreta relació. També hi ha fotografies d’època que il·lustren temes que va pintar Casas.

L’exposició ocupa les tres plantes del Museu i les obres estan agrupades en vuit sales segons un criteri  temàtic la qual cosa fa la visita molt pedagògica.
La mostra estarà oberta fins el 14 de Febrer i per més informació podeu consultar la web del Museu. Una exposició que sens dubte mereix una escapada fins a la Blanca Subur.



Yves Montand

Yves Montand, va neixer a Italia però va creixer a Marsella on els seus pares havien emigrat.
Comença la seva carrera com a cantant de Music hall i és descobert per Edith Piaf, la devoradora d'homes, que el converteix en un dels seus amants. Potser és més conegut per la seva dilatada carrera cinematogràfica però tenia una veu atractiva i una gran presencia en escena que podreu comprovar en aquest enregistrament d'un dels seus títols més coneguts,"A Paris", que va cantar en un concert a l'Olympia



dijous, 29 de desembre de 2016

dimecres, 28 de desembre de 2016

Dos joves i una joveníssima

Acantilado ha publicat per segon cop obres del nord-americà d'origen nigerià Teju Cole i del català Pablo Martín Sánchez, tots dos nascuts a mitjans dels 70. Cole va obtenir un gran èxit amb "Ciudad abierta" i ara es recupera un petit llibre anterior, "Cada día es del ladrón",  on un metge visita Lagos després de quinze anys d'absència i comprova l'augment extraordinari de la corrupció i la picaresca a Nigèria. Tornem a gaudir d'un gran narrador que és abans que res un excel·lent observador de la realitat que contempla amb curiositat. Les seves fotografies, insertades en el text, ajuden a endinsar-nos en la seva mirada.

Pel que fa a Pablo Martín Sánchez, recordem en aquest blog han aparegut dos cops les resenyes  entusiastes de "El anarquista que se llamaba como yo".  Ara l'autor pren com a referència a “Tuyo es el mañana”  el dia en que va nèixer, al bell mig de la convulsa transició política espanyola i a la ciutat de Barcelona. Les perspectives són les dels seus set personatges principals, dos d'ells ben especials: un gos de carreres i la dona immortalitzada a un retrat penjat a un saló. Els altres són un professor universitari, una alumna seva -tots dos implicats políticament-, un home ric -fill de la dona del quadre-, una nena i el nen que neix aquell dia. El llibre és molt menys ambiciós que l'anterior, però s'agraeix aquest acostament a la memòria d'aquells temps oferida per qui no en pot tenir un record directe.

El plat fort d'aquest mes és sens dubte "La chicas"/"Les noies", publicat per  Anagrama en les dues llengües, un relat inspirat en el grup que Charles Manson va liderar a finals dels 60 i que va fer-se tristament famòs per les matances que va perpetrar,  amb l'actriu Sharon Tate com a víctima més recordada. La història està explicada des de la perspectiva d'una noia de catorze anys que es va relacionar amb el col·lectiu i que encara avui es pregunta si podia haver estat finalment una de les assassines. Però el que més interessa és l'explicació de la vida,  plena d'anhels i frustracions,  d'una adolescent que desitjava estimar i ser estimada. El nivell literari, tant en la confecció i el desenvolupament de la trama com en la penetració psicològica, m'ha semblat altíssim. I el més sorprenent és que la seva autora, Emma Cline, va néixer al 1989 i va lliurar aquest primer llibre seu amb només vint-i-quatre anys. La sorpresa del món editorial i dels crítics ha estat immensa. I jo la comparteixo.


dimarts, 27 de desembre de 2016

Post del Lector: "Sonámbulos"

Se movilizaron  65 millones de soldados, desaparecieron 3 imperios, murieron   20 millones de personas y otros 21 millones fueron heridos. Son los datos “grosso modo” de la que el historiador F. Stern calificó como “la primera calamidad del siglo XX, la calamidad de la que surgieron todas las demás”.
A finales del 2015  Galaxia Gutenberg  publicó,  traducido al castellano, el libro “SONÁMBULOS Cómo Europa fue a la guerra en 1914” del historiador británico Christopher Clark.  El libro esta deviniendo cómo un clásico en el mundo cultural porque no es un libro más - entre los centenares publicados - sino que se hace preguntas e  intenta buscar respuestas a cómo el mundo civilizado pudo llegar a una catástrofe tan grande,  partiendo de un magnicidio que, por importante que fuera, no dejaba de ser un hecho acaecido en una ciudad de los Balcanes y que involucraba a dos países concretos, Serbia y el Imperio Austrohúngaro.

El libro comienza haciendo una breve incursión en los antecedentes históricos en la historia de Serbia y el progresivo ascenso del nacionalismo violento, como fue el salvaje  asesinato del rey  Alejandro Obrenovic y la reina Draga por una conspiración en 1903.   Sus autores se hicieron dueños de los aparatos del estado, manejando a placer los hilos del poder y alentando  el nacionalismo (La Gran Serbia), que se creyó impune. Años después, grupos paraestatales serbios organizaron  el complot que acabaría con la vida del Archiduque Francisco Fernando y su esposa, la archiduquesa Sofía Chotek, en Junio de 1914 en Sarajevo. Asesinato que daría lugar a la declaración de guerra de Austria a Serbia en Julio de ese mismo año,  ya que  Serbia se negó a colaborar en esclarecer el crimen en las condiciones que exigió Austria, posiblemente por las implicaciones de los aparatos estatales de seguridad en el atentado.

Esto solo es el comienzo porque el autor se pregunta cómo es posible que un hecho tan local, ocurrido en un rincón de Europa, los Balcanes, cuyo historial de violencia no era nuevo, pudiera dar pie a que la cosa se descontrolara como lo hizo. El libro se detiene en un análisis pormenorizado de los diferentes responsables políticos de la época, las alianzas entre países, los intereses comerciales, el ascenso del militarismo, las cuentas pendientes entre Alemania y Francia, las amenazas Rusas al Imperio Inglés, el ascenso del Imperio Alemán, la colonización de África (Egipto, Marruecos, Libia), etc.

Se trata de un libro voluminoso, 798 páginas, pero de gran interés para los aficionados a la historia europea que aporta una nueva visión sobre la gran guerra,  la acción política en general y sus efectos, acontecimientos que no han perdido vigencia a pesar del siglo transcurrido.

Juan González


diumenge, 25 de desembre de 2016

L'Òpera de la setmana

Per concloure aquesta setmana de temes nadalencs us proposem que avui  escolteu aquest breu resum de l'oratori de Nadal num 248 de J.S.Bach dirigit per John Elliot Gardiner. Bon Nadal !




dissabte, 24 de desembre de 2016

La nit de Nadal

Ja tornem a ser a la Nit de Nadal i repetiré, com s'escau, la tradició amb aquest Post .
Jo, que vaig néixer un 25 de Desembre, tinc un costum, que faig extensiu als lectors del Blog. Llegeixo algun fragment del magistral poema "Poema de Nadal" de Josep M de Sagarra i escolto una nadala musical preciosa, “Simfonia nº 1 D’un matí, d’una nit de Nadal ”, que Pau Riba va incloure en el ja mític disc DIOPTRIA. Poètica, tendra, intencionada, nostàlgica, trobo que aquesta cançó ens transporta a Nadals ja molt antics.
Aquí teniu un breu fragment del poema i la cançó de Pau Riba.

Si ets net de cor, pastor mesquí
no t'has de perdre pel camí
que et va guiant l'estrella cauta;
no t'has de perdre, pastoret,
anant seguint el camí dret,
amb el sac de gemecs i la flauta!
Pastor dels meus somnis d'infant,
de les meves tristeses de gran.
pastor menut del meu pessebre,
tant és que fem com que no fem,
sempre es troba el camí de Betlem,
encara que ens escanyi la tenebra!

             Josep Maria de Sagarra

Clikeu sobre la imatge per escoltar Pau Riba



divendres, 23 de desembre de 2016

Post del lector

Avui publiquem el segon dels poemes de Nadal de Roser Benet, amb il·lustració de Carme Bohera i el recitat d’Imma Colomer. Espero que gaudiu tant com jo d’aquest Pollastre de Nadal.




                                        EL POLLASTRE DE NADAL

                                        Mal dia per ser pollastre
                                        La vigília de Nadal.

                                        Les potes avui em fan figa
                                        i la cresta em tremola,
                                        cap gallina no em consola
                                        i el meu cant s’entortolliga.

                                        Sé que tots em volen mal,
                                        i malgrat faig sortir el sol
                                        i amb un crit faig brillar l’astre,
                                        pressento que ve Nadal:
                                        mal dia per ser pollastre!

                                       Avui em tallaran el coll
                                       amb una fulla molt fina,
                                       la sang rajarà a doll
                                       i em vindrà pell de gallina!

                                      Això darrer és el pitjor!
                                      De mi no ho hagués dit mai!
                                      Mal dia per ser pollastre
                                      la vigília de Nadal.

                                                                 Roser Benet


dijous, 22 de desembre de 2016

La Nadala del Blog

Torna l'hora de felicitar el Nadal als lectors del Blog. 

Tot l’equip que elabora PROVA I ERROR us vol desitjar molt Bones Festes amb aquesta Nadala que segueix un tradició ja molt antiga avui totalment perduda. Una reivindicació del paper, la cartulina i l'entrega en mà. 

Feu click i: Visca la nostàlgia!


Clara, Pau, Carles, Hermínia, Judith, Marta, Ricard, Lluís, Lluïsa, Jordi, Imma,Victòria i Josep Maria.


dimecres, 21 de desembre de 2016

L’Infern, a l’altre món.

Causa perplexitat que els tres darrers papes de Roma no s’hagin posat d’acord sobre l’Infern. Es tracta, com veurem, d’una qüestió tan important que haurien d’haver apel·lat al seu do d’infal·libilitat, del qual no em consta que hagin anunciat la seva prescripció, per evitar, si més no, la perplexitat de la gent de bona fe, més o menys com nosaltres, lectors del blog.

Com no sentir-se perplexes si un ens diu que no és un lloc, sinó una mena d’entitat metafísica (Joan Pau II, mai m’ho hagués pensat de Vos!); l’altre, el corregeix dient que, i tant si és un lloc, com sempre havia estat (quin bé que fa l’ortodòxia de tant en tant, oi, Benet XVI?)  i ara el bon Francesc ho remata dient que l’Infern és incompatible amb la misericòrdia divina.

Per Déu!... Si no tingués les idees tan clares al respecte, jo, més que no pas perplex, estaria indignat. I aquesta claredat la dec als Pastorets. De petit, no me’ls perdia cap any quan anàvem a Valls a passar el Nadal amb els padrins. Els feien molt bé les noies i els nois de la vila al Teatre Principal. Hi havia moments estel·lars com quan els pastorets tremolaven i tartamudejaven, tan còmicament, en sentir la proximitat del Maligne. A Valls el pastorets es diuen Fredolic i Garrafó perquè allà no segueixen el llibret de Folch i Torres, sinó que es representa un text que Francesc d’Assís Picas va escriure el 1954, La Flor de Nadal, contribuint a la renovació del gènere.

Ara bé, el vertader clímax era l’Infern, amb l’esgarrifosa caldera de Pere Botero bullint, a punt de coure els pastorets, i de pas a tots els assistents ja plenament identificats amb ells, després d’ésser ben punxats per les forques de l’exèrcit de Satanàs i Llucifer. Quin Llucifer més fantàstic feia el meu cosí Joan Maria, tan literalment i precoçment malaguanyat!
El desenllaç, a més d’alliberador, era bellíssim perquè la noia que encarnava l’argentat i lluminós arcàngel Miquel que vencia amb la seva espasa flamígera i la seva determinació les fúries de l’Infern, era, en disputa amb Mare de Déu, a qui solia guanyar, la més bonica del lloc.

Mentre, en acostar-se aquestes festes de renaixements,  ens passen per davant dels ulls un rosari ubic d’Aleps de totes mides, sense treva, ans el contrari; mentre tantes forces malignes s’obstinen a fer-nos creure que Sartre es quedava curt i que l’Infern som tots nosaltres, he volgut recordar que l’Infern fou concebut com una realitat gairebé infantil, un dipòsit del mal, un lloc palpable, proper, possible, però alhora evitable. A les seves portes un àngel ens guarda, i els seus límits, un precipici del càstig, són també els darrers límits d’un món amable. L’Infern és un lloc diferent d’aquesta terra. Aquesta és la meva fe. Bon Nadal!

   El banyetes

dimarts, 20 de desembre de 2016

Post del Lector

Una fidel lectora del Blog, la Roser Benet, em va fer arribar fa uns dies un parell de poemes de Nadal, que formen part d’un Bestiari poètic que ha anat escrivint. Es tracta dels dedicats al Gall i la Gallina, pobres bestioles que aquests dies no ho passen massa be...

Em varen agradar molt i per això vaig decidir fer-ne un Post del Lector per aquestes festes. Com que tenim la sort de comptar amb grans col·laboradores vaig demanar a la Imma Colomer que hi posés la seva veu i a la Carme Bohera els seus dibuixos. Les dues van accedir a la meva sol·licitud  i aquí en teniu el magnífic resultat.



  
                                LA GALLINA FETA CALDO

                                          He sabut que aquell pollastre
                                          que m’empaitava al corral
                                          el rostireu per Nadal.
                                          Ja li està bé al molt sapastre!

                                         “-Que totes et ponen, deies,
                                         mascle de vol gallinaci?
                                         Doncs que bon profit et faci!
                                         Massa temps fent el pillastre
                                         cada vegada que em veies...
                                        Ara per tu va el pollastre!”

                                        Escaldat i sense plomes,
                                        la mestressa l’ha farcit
                                        amb pinyons, prunes i pomes.
                                        Doncs que us faci bon profit!

                                        Ben guarnit farà patxoca.
                                        Entrarà al menjador
                                       aclofat com una lloca
                                       i envoltat d’expectació.

                                      -Qui vol cuixa, qui vol pit?
                                       menuts, cresta, ales, carpó?
                                       Vinga, va, aixequeu el dit
                                       i preneu el tall millor.

                                       “....De caldo, sento parlar?
                                       Hauríeu de dir-ne brou!
                                       Jo escataino en català
                                       perquè em surt del bec i prou!”

                                       Ara sento l’esmolet...
                                       Algú s’acosta al corral,
                                       veig com brilla un ganivet.
                                       De por que em facin un tall
                                       -jo, covarda?- faig un gall.
                                       Endevino el meu final:
                                       feta caldo per Nadal.

                                                         Roser Benet

diumenge, 18 de desembre de 2016

L'Òpera dels dilluns

Torna el Nadal i amb ell el Mesias de Haendel. El passat dimarts, com ja és tradició, varem anar al Palau a escoltar el Mesias participatiu de la Caixa i ens va agradar molt, sobretot el cor i els intèrprets masculins, dirigits per Víctor Pablo Pérez.

Aquest dilluns us oferirem una interpretació del passatge "For unto us a Child is born" en el que el moment del naixement de Jesús és anunciat per tot el cor d’una manera fulgurant. El canta el cor del King's College de Cambridge




dissabte, 17 de desembre de 2016

Coses que no entenc (o sí) XXIII

. Que el Govern ofereixi encara més concessions econòmiques al PNV i a Euskadi per tal d’obtenir el seu possible suport.

. Que la marxa en defensa de la constitució espanyola a Barcelona només aconsegueixi aplegar 300 persones.

. Que els enllumenats que omplen els  carrers comercials, per alegrar-nos les festes, puguin ser, en general, de tan mal gust i produïr una veritable contaminació lumínica que tots hem de suportar.

. Que no hi hagi ni un euro per invertir a Rodalies i trobin 5500 milions per recomprar les autopistes radials de Madrid.

. Que mentre la fiscalia cita a declarar a la Forcadell el Tribunal Suprem arxivi la denuncia contra el ministre Fernández Diaz per les seves converses i manipulacions amb el Cap de l’Oficina Antifrau de Catalunya.


dijous, 15 de desembre de 2016

La chanson: Georges Brassens

Georges Brassens és sens dubte el cantant francès que més he escoltat i per qui a casa sentim una gran admiració. Em sé de memòria part dels texts de les seves cançons i perquè us feu una idea de la meva devoció quan ens varem casar un dels regals va ser una col·lecció completa dels seus LP en vinil que encara guardo gelosament.

Nascut a Sete el 1921 va morir ben jove, als 61 anys, el 1981. És, sens dubte, el cantant que més va influir en la nova cançó:  J.M.Espinàs, J.M.Serrat, Q.Pi de la Serra i J.Subirachs han cantat en català les seves cançons. Més tard Miquel Pujadó ha dedicat tres discs a la seva obra. També Paco Ibañez va cantar “La mala reputació”

Aquestes versions amb la traducció dels texts han sigut molt importants perquè les lletres, carregades de sentit de l’humor i de poesia, són fonamentals en les cançons deBrassens

Se’m fa molt difícil triar una cançó perquè n’hi tantes que m’entusiamen! Però he pensat que us proposaria aquest enregistrament històric de “Les copains d’abord” a la mítica sala Bobino de París. Però a partir d'aquesta cançó podeu enllaçar, si us ve de gust, a moltes altres que ofereix el You Tube