La tercera pel·lícula del director Carles Marquès Marcet, un dels talents
del cinema català més interessants del moment, reprèn dos dels temes que, de
moment, han definit la seva filmografia. Per una banda, la vida de parella i
les dificultats per capejar els esculls que poden minar la relació. Així passa,
per exemple, amb la distància que s’interposa entre els protagonistes de la
seva opera prima: 10.000 km. L’altre gran
tema és el de la maternitat i el trasbals que suposo, fins i tot quan només es
tracta de prendre la decisió, com és el cas de Tierra firme.
Ara, a Els
dies que vindran, la parella protagonista -interpretada per la parella real
dels actors David Verdaguer i Maria Rodríguez Soto - es troba amb un embaràs no
buscat i han de decidir si el tiren o no endavant. La gràcia és que l’embaràs
que ens mostra el film és 100% real, ja que el projecte es va posar en marxa en
el moment en què els dos protagonistes van anunciar que esperaven un fill i es
va rodar durant els nou mesos posteriors.
Aquest és un dels elements més remarcables de
la pel·lícula, que ajuda a explicar en gran part l’autenticitat que es respira
en aquest film, que més d’un podria interpretar com a gairebé un documental,
(ull, SPOILERS) especialment en el tram final on podem veure les imatges reals
del part.
El fet que la pel·lícula ens converteixi en
testimonis de la transformació física de la Maria a mesura que avança l’embaràs
ens recorda que el cinema és l’únic art que pot convertir el pas del temps en
material de construcció cinematogràfica, i l’emoció que això ens provoca es fa
difícil d’explicar. Només cal pensar en els exercicis de Richard Linklater, que
ha retratat l’evolució d’una parella en el temps a la trilogia d’Antes del amanecer/atardecer/anochecer o
el pas de la infància a l’adolescència a Boydhood.
En el cas d’Els dies que vindran, el director ha aprofitat a més unes imatges
d’arxiu reals de l’embaràs de la mare de Maria Rodríguez i el seu propi part, i
els pares de l’actriu apareixen al film donant vida als pares del seu
personatge, per la qual cosa es crea un paral·lelisme interessant que reforça
la idea del cercle de la vida.
Tan o més interessant és el joc que Marquès
Marcet crea entre la realitat i la ficció, introduint petits elements que posen
en qüestió els límits d’allò que és real, com per exemple canviant el nom i la professió
dels protagonistes per recordar-nos que només son uns personatges inventats.
Així, tot i saber que l’embaràs que veiem és real, el fet que la pel·lícula ens
recordi que son actors interpretant un paper ens fa dubtar sobre on acaben les
experiències reals i on comença la representació. Però potser és, precisament, el
fet que s’introdueixin els elements ficcionats, el que contribueix a fer més
versemblant i autèntica la història d’aquesta parella que, com tantes i tantes
altres, han d’afrontar els reptes de la maternitat, una transformació física i
emocional que els posa a prova i que els fa créixer com a persones. Real com la
vida.
Potser el cantautor més conegut del País Basc va ser
Imanol. L’escriptor Harkaitz Cano li
ha dedicat una esplèndida biografia novel·lada - fins i tot li ha canviat el
cognom- a “La voz del fakir” (Seix Barral), traduïda de l’euskera. La vida del
protagonista va estar fortament travessada pel compromís polític, que en el seu
cas el va portar a la lluita antifranquista des d’ETA, la presó, l’exili, la
col·laboració amb el món abertzale ja en democràcia i, finalment, l’enfrontament
amb el terrorisme, amb el duríssim resultat de la marginació laboral i
l’assetjament personal.
Es diu Agustín
Martínez Becerra, és sevillà, i ha pronunciat una de les frases més tramposes i
inquietants que he sentit a dir darrerament, relacionada amb la justícia, fins i
tot més que algunes de les pronunciades pel fiscal Zaragoza o per l’advocat Gonzalo
Boye, salvant les distàncies. Diu així: “El Tribunal Supremo ha dictado la
sentencia que toda la sociedad quería, que se haya hecho justicia es otra cosa”.
Entrades
