dimarts, 30 setembre de 2014

"Boyhood": atrapar el temps

El director Richard Linklater ha convertit el pas del temps, el sentit de l’existència i els límits entre realitat i ficció en matèria de reflexió d’algunes de les seves millors pel·lícules. Tant a la famosa trilogia d’ “Antes del amanecer”, “Antes del atardecer” i “Antes del anocher”, com a l’experiment animat “Waking life”, per citar alguns dels seus títols, el director texà s’ha anat plantejant dubtes existencials que giren al voltant de com el temps marca les persones i com el cinema pot captar l’essència d’aquesta transformació.
Amb la seva darrera pel·lícula, “Boyhood”, Linklater porta aquesta preocupació filosòfica i estètica a un punt àlgid, ja no només de la seva carrera, sinó també dins el conjunt de la història del cinema. “Boyhood” mostra el procés de creixement d’un nen des de que té sis anys fins que arriba als 18, amb totes les vivències, il·lusions, desenganys i records que van posant la base de la seva pròpia personalitat.
Rodada durant dotze anys, la proposta de “Boyhood” resulta tan senzilla en el seu plantejament com èpica en la seva execució: Linklater va convocar el seu equip durant tres o quatre dies l’any durant tota la dècada i escaig que va durar el rodatge. Així és com ha pogut captar els canvis físics dels actors (el seu fetitx Ethan Hawke i una immensa Patricia Arquette), les tendències estètiques de cada època, i el sentir social i polític de cada moment històric, amb un verisme mai vist en una pantalla de cinema. Però és en el creixement del protagonista, en els seus canvis vitals, i en els detalls que van configurant la seva personalitat, on “Boyhood” ens regala els seus moments més espectaculars i emocionants.
No és la primera vegada que veiem un personatge que va envellint a la gran pantalla: la sèrie de Harry Potter (que casualment surt referenciada a “Boyhood”) o el cicle de Truffaut sobre Antoine Duhamel (Jean Pierre Leaud) que arrenca amb “Los 400 golpes” són alguns experiments previs que venen al cap davant la proposta de Linklater. La novetat, a “Boyhood”, és que veiem tota l’evolució dels personatges en una única pel·lícula de prop de tres hores de durada, que converteix els espectadors en testimonis d’un viatge apassionant: el del nen que es va obrint a la vida mica en mica, a cop d’alegries, desenganys, èxits i fracassos.
Linklater opta per apuntar situacions familiars i personals sense entrar en gaires detalls. No pretén explicar, ni d’això es tracta, la història d’aquest nen en particular. La intenció és una altra, la de captar de forma genèrica el pas del temps i atrapar l’essència de cada moment. Un repte que només el cinema, l’únic art que té la imatge i el temps com a matèries primes, ha pogut fer possible. 



diumenge, 28 setembre de 2014

L'Òpera dels dilluns

Avui tornarem a escoltar una ària del Barbiere, perquè precisament dijous varem anar a l’Òpera al Cinema a veure una representació d’aquesta obra mestra, que Rossini va composar quan tenia només vint-i-quatre anys! Era una retransmissió en directa des de l’Òpera de la Bastille a París amb un repartiment i un muntatge excel·lents. Com que he localitzat una interpretació de la meszzosoprano francesa Karine Deshayes que cantava el paper de Rosina, i com que encara no ha estat mai al Blog, he pensat que era una bona ocasió per presentar-vos-la. Ens oferirà l’ària “Una voce poco fa”, que segurament tots coneixeu però que sempre agrada tornar a escoltar.




divendres, 26 setembre de 2014

Mai és tan fosc

Costa escriure amb rigor sobre un projecte que gira al voltant d’algú conegut i estimat com és l’Arcadi Oliveres. Així doncs, deixarem el rigor per una altra ocasió i us parlaré del documental ‘Mai és tan fosc’ des de la parcialitat i la simpatia més absolutes. 
L’Arcadi és el protagonista de ‘Mai és tan fosc’. Una pel·lícula documental de petit pressupost sobre aquest economista, professor i activista de base cristiana, que ha aconseguit estrenar-se als cinemes Verdi.
Se n’ha parlat com una ‘road movie’, perquè la cinta fa èmfasi en el frenesí de desplaçaments constants –en cotxe, tren o avió- de l’Arcadi per pronunciar conferències i participar en xerrades aquí i allà, difonent la seva veu crítica amb el sistema capitalista. Per tant no és una biografia a l’ús, sinó més aviat una aproximació a una manera de ser, de pensar i d’actuar.
El documental es va gravar entre el 2011 i 2012, dos anys de sacsejada col·lectiva i personal per al protagonista. D’una banda, per l’eclosió del moviment ’15-M’, que l’Arcadi va veure i viure amb l’esperança de qui ha fet seu el proverbi xinès ‘Mai és tan fosc com abans que surti el sol’. De l’altra, per la malaltia i la mort d’un dels seus fills, el Marcel.  
La pel·lícula té la virtut de remoure, coneguis o no el personatge. Però com deia al principi, potser això ho hauria de dir algú altre. En qualsevol cas penso que la directora, Èrica Sànchez, ha aconseguit -com volia- no fer una pel·lícula “d’autoconsum” per a gent conscienciada o de l’entorn de l’Arcadi. Perquè la integritat i la humanitat que ell desprèn són d’interès universal, poc freqüent, però universal. 
Aquí teniu el trailer del documental que, repeetixo, es pot veure ara mateix als Verdi.



dijous, 25 setembre de 2014

"Pieter Hugo, Kin" a la Fundación Colectania

La Fundación Foto Colectania presenta aquests dies, a la seva seu del carrer Julian Romea, 6,una magnífica exposició del fotògraf sudafricà Pieter Hugo. L’he anat a veure i sens dubte mereix la meva recomanació.
Aquí trobareu la crònica que he escrit pel NÚVOL digital de cultura.



dimecres, 24 setembre de 2014

"El balcón en invierno" de Luis Landero


Luis Landero va irrompre a la literatura espanyola al 1989 amb "Juegos de la edad tardía", que va ser premiada amb el Nacional de Narrativa i el de la Crítica. Des de llavors, ens ha deixat una sèrie de grans obres entre les quals jo triaria, a més de la  citada, "El guitarrista", la història, amb base real, dels seus anys de músic en companyia del seu cosí. En tots els llibres trobem el rastre de l'herència de Cervantes -i de la parella Quixot-Sancho Panza- amb la presència d'éssers a la recerca d'un objectiu impossible pel qual no acaben de posar mai tota la seva voluntat.
Ara, ja jubilat, Landero seu al balcó del seu despatx per aparcar la redacció d'un nou llibre ("¡Oh, no Dios mío, otra novela no, otra vez no! Otra vez el hombrecillo gris y sus grandes o pequeños afanes, no!") i per reflexionar sobre els orígens de la seva dedicació a la lectura i l'escriptura amb una sèrie de records sobre la seva infància a Extremadura, la migració de la seva família al barri madrileny de Prosperitat, els seus anys joves de formació i els antecedents familiars. L'escriptor troba en la seva família i la seva vida moltes pistes sobre la seva pròpia obra, amb una sèrie de fets i anècdotes explicades amb carinyo i respecte i redactats, com és habitual en ell, artesanalment, sense pressa, "con jeito".
Cal destacar com parla del seu pare, amb qui va tenir una relació difícil, de la seva mare, encara viva i gairebé centenària, i del seu cosí i alhora cunyat, un artista i inventor mort fa deu anys. I, encara més que tots aquests records personals, és  un plaer veure com Landero ens dibuixa la seva infància rural sense llibres ni mestres però amb una tradició oral tan rica com un vocabulari condemnat a perdre's. Anys després, a Madrid, el futur escriptor troba finalment un mestre i uns llibres que l'encaminen, feliçment per nosaltres, cap a la seva vocació per les lletres.



dimarts, 23 setembre de 2014

L'Orquestra Plateria s'acomiada

Avui he vist l’anunci d’un concert de l’Orquestra Plateria amb motiu de les festes de la Mercè. Serà l’inici de la seva gira de comiat amb la que tancarà una trajectòria de més de quaranta anys. Va néixer com un divertiment d’un grup d’amics de l’anomenada música Layetana, entre els quals Jaume Sisa i el Gato Perez, i ve’t aquí que ha  animat la música popular i les festes majors de moltes generacions.
Ara, i tenint en compte que és la nostra festa major, us proposo que escolteu la seva versió de “La rumba del Barcelona” de l’inoblidable Gato Perez.




diumenge, 21 setembre de 2014

L'Òpera dels dilluns

Avui escoltarem la veu de Núria Rial, una jove i magnífica soprano manresana. Ens interpretarà Flammende Rose, Zierde der Erden ( Rosa flamejant, ornament de la terra) que pertany al conjunt de les 9 Àries alemanyes que  va composar G.F.Haendel .


Núria Rial, que ja va particiar al Blog cantat a duo amb el prestigiós contratenor francés Philippe Jaroussky, s’ha especialitzat amb la música barroca i renaixentista i ja veureu que la seva veu s’adiu meravellosament bé a aquestes melodies.





"Sentimientos y emociones"

Un article molt interessant de Milagos Perez Oliva, periodista i durant molts anys Defensora del Lector a El Pais.



dissabte, 20 setembre de 2014

Obres

Es tracta d'obres menors per les quals no cal llicència.




divendres, 19 setembre de 2014

La Colometa a la Plaza Santa Ana


El dia de la Mercè s’estrena a Madrid una versió teatral de la Plaça del Diamant de la Mercè Rodoreda. L’obra s’havia presentat a Barcelona l’any 2007 en versió de Benet i Jornet. Ara, al Teatro Español de la Plaza Santa Ana, hi trobem una nova i atrevida proposta de Joan Ollé: en castellà i en forma de monòleg interpretat per la Lolita Flores. Sí, la Lolita Flores.

A primer cop d’ull, la tria d’aquesta artista per encarnar la famosa Colometa sembla sorprenent, però potser és més apropiada del que sembla. D’entrada, una desperta seguidora d’aquest bloc ja li ha trobat una connexió biogràfica evident amb Gràcia (com bé sabeu Lolita és filla del rumbero gracienc “El Pescailla”). D’altra banda, el repartiment encaixa amb la decisió del director de presentar una Colometa madura, la que coneixem al final del llibre. Aprofitant la narració en primera persona de la novel·la, l’espectacle dóna a l’actriu l’oportunitat i el gran repte d’explicar-nos a capela i retrospectivament tota la història del personatge.

No és la primera vegada que Joan Ollé treballa a Madrid, l’any passat ja va presentar al mateix Teatro Español una obra Vargas Llosa. El seu darrer espectacle a Barcelona va ser “Doña Rosita la Soltera”, al TNC. Feliç seqüència aquesta de muntar Lorca al Nacional de Catalunya i Rodoreda a l’Español de Madrid... En tot cas, ens cal confiar que l’espectacle viatjarà després cap a Barcelona perquè aquí també puguem gaudir-ne.


dijous, 18 setembre de 2014

Monago baixa els impostos a Extremadura


Aquest país és una meravella. El President del PP d’Extremadura i de la seva Comunitat acaba d’anunciar una rebaixa que afectarà a diferents figures impositives i que suposarà una reducció d’impostos estimada en 114 milions d’Euros. És a dir, que mentre la majoria de ciutadans pateixen l’impacte de les retallades i els augments impositius i les diferents hisendes autonòmiques fan mans i mànigues per reduir el seu dèficit l’inefable  Sr. Monago es permet el luxe de baixar els impostos del seus conciutadans, la qual cosa des de la perspectiva del PP és particularment interessant. Però naturalment, la mesura té connotacions i conseqüències que no es poden passar per alt de cap manera. Unes poques xifres ho il·lustraran.
Les diferents CCAA recapten una massa d’impostos, en tenen cedida una part i després reben transferències per part de l’Estat d’acord amb els criteris establerts en l’actual model de finançament. És el mecanisme de solidaritat interterritorial establert en el seu dia i objecte de moltes crítiques. Doncs bé, d’acord amb aquest model cada comunitat recapta un determinat import per càpita i després de tots els ajustos esmentats (l’anomenat anivellament) acaba rebent uns recursos fiscal finals. Si la mitja de les comunitats de règim comú és 100 aquestes són les posicions d’Extremadura i Catalunya el 2011.


Capacitat inicial
( Índex )
Num d’ordre
Recursos Finals
( Índex )
Num d’ordre
Catalunya
119,1
3er
99,9
10è
Extremadura
76,2
14è
114,5
Mitjana Espanya
100,0

100,0

Font: Dep. D’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya.

És a dir, que després de l’anivellament Extremadura rep de l’Estat molts més recursos per càpita que Catalunya i passa de la tercera a la desena posició en recursos fiscals per càpita.
Doncs bé, la reducció fiscal que proposa Monago el que fa és disminuir encara més la capacitat inicial recaptatòria de la seva comunitat i per tant demandar més recursos a transferir per part de les altres comunitats per tal d’assegurar els finançament de les seves necessitats. Un clar abús del  raonable principi de solidaritat que els darrers anys ja s’ha portat al límit. En definitiva, una burla més dels governants del PP que, francament haig de dir, que se’ns pixen a la boca, encara que aquesta sigui una expressió prou desagradable.

dimecres, 17 setembre de 2014

L’àlbum de Vistabella.


No he sabut trobar-lo a Google. Em sembla que no hi surt. Vistabella és un poble d’un centenar d’habitants, administrativament una pedania del municipi de La Secuita, juntament amb les Gunyoles i l’Argilaga. Els orígens es troben vinculats al Monestir de Santes Creus perquè hi havia l’estable dels ramats de La Tallada, mas on hi residia sempre un monjo,  imponent avui encara malgrat trobar-se a punt d’esdevenir ruïna.
L’església de Vistabella sí surt a Google, i amb raó, perquè la gent del poble, disposada a arromangar-se de valent per construir-la, va encarregar l’any 1917 a Jujol de fer-la. Aquest es va lluir no solament pel projecte i la direcció de l’obra, sinó per la totalitat dels elements decoratius. Algunes peces han estat al MOMA i John Malkovitch és un il·lustre freqüentador de la petita joia arquitectònica que va inaugurar-se l’any 1923.
Val la pena visitar-la. No es gaire difícil arribar-s’hi perquè de Vistabella a l’estació Camp de Tarragona només hi ha un parell de kilòmetres. Sempre que utilitzo aquesta estació de trens d’alta velocitat, un luxe inaudit en mig d’una zona boscosa, em venen al cap unes imatges d’Alphaville de Godard i d’Anna Karina extraviada pels corredors d’un temps futur o potser simplement hipotètic. L’església de Vistabella i l’estació del Camp de Tarragona són dues experiències dignes de ser viscudes, que poden relacionar-se passejant per un bonica carretera ascendent en mig d’un bosc que aboca al poble. Per visitar l’església cal contactar amb el senyor Josep Rovira (Tel:972625461).  L’horari de visites és de 10 a 12 i de 16 a 19h.
Ara bé, allò que motiva aquestes ratlles no ha estat fer aquesta recomanació, sinó el que els francesos en diuen un fait mineur. Dolors Brunet, historiadora de l’art i durant molts anys directora de l’Institut Montserrat de Barcelona, filla i des de fa un temps resident al poble, va tenir la pensada de demanar a totes les famílies les fotos que conservessin a casa. En va reunir unes 1200, les va triar, les va millorar i va exposar-ne unes quantes d’ampliades en el casal del poble que duu el nom de Josep Maria Jujol i abans havia estat l’escola, construïda en temps de la Mancomunitat amb aquella dignitat marca de la casa. Dos àlbums que els assistents podien fullejar completaven l’exposició. Imatges de la Mancomunitat, la Dictadura, la República, la guerra civil i la postguerra, des de d’inauguració de l’església al milicià pinxo que es va acabar casant amb la noia de la mà alçada, des de l’arribada i processó de la imatge de la verge de Fàtima, els inicis de la motorització, amb el contrapunt de les cares i les eines dels temps, dels animals de feina, etc. La iniciativa em sembla exemplar no solament per constituir un singular relat històric i per la sorpresa de trobar-hi fotografies interessants en tots sentits, sinó per la manera de reforçar i d’enaltir la comunitat, tot fent palès als seus integrants a través de llurs documents gràfics més senzills, que foren ells i segueixen sent ara els autors d’una història amb moltes facetes, que malgrat tot ha valgut la pena de ser viscuda i recordada. Pels que no vareu tenir l’oportunitat de veure l’exposició clickant la fotografia en trobareu una bona mostra.


dilluns, 15 setembre de 2014

POST DEL LECTOR: Passejada amb la Maria

Aquest any ha fet divuit anys que va néixer la nostra filla i germana Maria, que va morir de càncer el novembre de 2009. Com per qualsevol família els divuit anys del naixement d’un fill o una filla és una data molt especial. Ens hauria encantat poder celebrar amb ella aquest i tots els seus aniversaris i malgrat tot, a la nostra manera, ho fem.
És per això que hem decidit organitzar una caminada “UNA PASSEJADA amb la Maria” el dia 28 de setembre a les 9 del matí a Sant Julià de Cerdanyola, amb l'objectiu de recaptar fons per avançar en el tractament del càncer infantil. És el nostre regal per ella. Ens agradaria molt que ens acompanyéssiu aquest dia, que caminéssiu amb la Maria. Necessitem que ens ajudeu a  fer-ne difusió, passeu-ho als vostres amics, als companys de feina, als veïns, als pares de l’escola...
Aquí, a  http://implica-t.org/ca/campaigns/una-passejada-amb-la-maria/ trobareu la informació de com inscriure-us, de l'itinerari i de com fer un donatiu.
El preu de la inscripció és de 5€ per persona, que són íntegrament per l’obra social de Sant Joan de Déu. Els donatius no tenen límit. El 70 % del pressupost per investigació sobre càncer infantil prové de fons privats.
Després de la caminada podem dinar plegats. Porteu el vostre pícnic o afegiu-vos a la botifarrada que estem organitzant amb la col·laboració de molta gent del poble. Reserveu el vostre tiquet trucant al telèfon 649774776 (Marta). Bocata de buti o formatge + beguda = 3€. Teniu temps fins el dimecres dia 24 per fer-ho.
Si voleu organitzar alguna activitat complementària (actuacions, jocs, tallers,...), coneixeu algú que pot fer-ho  o teniu alguna idea poseu-vos en contacte amb nosaltres a unapassejadaamblamaria2014@gmail.com
Hem preparat un cartell informatiu, si us sembla que el necessiteu, ens el demaneu i us l'enviarem.
La  malaltia i la mort de la Maria ha estat un fet devastador però pel camí hem trobat molta gent que ens recolza i ens estima.
Moltes gràcies. Us esperem el dia 28.
 
Marta, Ricard, Martí i Pau

diumenge, 14 setembre de 2014

L'Òpera dels dilluns

Del 14 al 25 de Setembre es representarà al Liceu una de les òperes més populars del repertori, “Il barbiere di Seviglia” de Giacomo Rossini, amb l’atractiu especial que suposa la direcció artística de Joan Font de Els Comediants.
Avui escoltarem una de les àries més espectaculars de l’òpera, “Largo al factotum” en la que Figaro ens canta les seves excel·lències. He dubtat bastant per triar la versió i finalment m’he inclinat per la d’un baríton que m’agrada molt . Es tracta de l’italià Pietro Spagnoli, encara que el seu cognom sembli indicar una altre origen... Es correspon a una realització del Teatro Real de Madrid que tenia també una escenografia i un vestuari molt originals.
Gaudiu doncs de la seva veu i del cant “silabato” i els "crescendos" tant típics de la música de Rossini.



divendres, 12 setembre de 2014

“LE PEINTRE ET L’ARÈNE. Art et tauromachie de Goya a Barcelo”


Si aquesta tardor teniu l’oportunitat d’apropar-vos a Ceret no us perdeu l’exposició que es presenta al seu actiu Museu d’art contemporani, que vaig anar a veure aquest mes d’agost. Enguany han preparat una mostra dedicada a la tauromàquia, que durant molt temps va ser font inesgotable d’inspiració pels més gran artistes plàstics.
Com en totes les exposicions d’aquest petit però magnífic museu, la mostra està molt cuidada i la selecció que s’hi presenta és d’unes dimensions raonables, que permet visitar-la sense quedar aclaparat, com passa tant sovint, per l’afany de mostrar un nombre desmesurat d’obres que acaben saturant l’espectador.
Cal, evidentment, que no sentiu rebuig pel món tauri i que la seva estètica us atregui. Si és així, podreu veure varies sèries d’una qualitat excepcional. Destaques sobre totes, la dels gravats a la pluma “Tauromaquia” de Goya , clarament entroncats amb  la seva pintura negra  i “La tauromaquia o l’art de torejar” de Pablo Picasso. Del mateix autor es presenta també un conjunt de peces de ceràmica decorades amb els seus dibuixos que és una petita meravella. També molt interessants són les sèries d’Antonio Saura o Claude Viallat o Francis Bacon, a més de treballs de molts altres pintors, com Clavé, Gris o Gironella.
Resumint, una exposició que és una magnífica excusa per visitar Ceret, al peu del Canigó, i passejar unes hores per la Catalunya Nord.

dijous, 11 setembre de 2014

Un país normal

Avui 11 de Setembre us proposo veure aquest vídeo que m'ha semblat molt normal, davant de tanta anormalitat.




dimecres, 10 setembre de 2014

Montserrat Abelló, en la seva mort

Ahir va morir, als 94 anys, Montserrat Abelló, poetessa tarragonina nascuda el 1918 i Premi d’Honor de les Lletres catalanes l’any 2008. Per això, com un petit homenatge,  avui repetim el  poema que ja varem recitar el mes de gener d'enguany.



dimarts, 9 setembre de 2014

“Dos taüts negres i dos de blancs” de Pep Coll

El temps més aviat tardoral d’aquest mes d’Agost ha afavorit especialment  la lectura. Per això vull recomanar un llibre que he trobat excel·lent. Es tracta de “Dos taüts negres i dos de blancs” de Pep Coll publicat per Proa.
La novel·la recrea la història real de la matança d’una família de masovers a Carreu, al Pallars Jussà, l’any 1943 , un crim que va commocionar les masies i els pobles veïns de la comarca. Pep Coll, nascut a Pessonada, un poblet proper al lloc dels fets, investiga els secrets d’aquest crim i de tots els seus autors, que tot i ser perfectament identificats pels seus veïns  varen resultar declarats innocents per la justícia i varen seguis vivint a la comarca.
L’autor utilitza la tècnica de presentar la història des de la perspectiva de dinou del protagonistes dels fets, víctimes, assassins, testimonis, veïns, jutges i policies, etc. Això li permet donar una visió molt rica i polièdrica i jugar amb  l’estructura temporal per anar desvetllant els fets amb una gran habilitat narrativa.
D’altra banda la prosa és magnífica, amb la recuperació d’un lèxic riquíssim propi d’aquelles contrades i d’aquells temps, avui en perill d’extinció. Tot lliga, res grinyola en la forma d’expressar-se i parlar dels personatges. Això fa que el lector es pugui senti realment transportat als escenaris on  es va produïr  un crim esgarrifós en un text que està a l’alçada de grans obres com per exemple “A sang freda” de Capote.


diumenge, 7 setembre de 2014

"Els Miserables", el musical de M. Schönberg

A finals de Juliol varem anar al Liceu a veure el musical “Els Miserables”, segons sembla un dels més representats de la història del gènere.
La veritat és que la funció va superar les meves expectatives i ens va agradar molt. L’escenografia, la il·luminació i el vestuari eren magnífics i en general els cantants ho varen fer molt bé. La història, basada en la novel·la de Victor Hugo, és força interessant i la música del compositor francès Claude-Michel Schönberg molt encertada. En resum, un bon espectacle musical.

Avui, per començar la temporada, us ofereixo un dels passatges més rítmics i brillants, “Master of the House”,  l’escena en la qual els taverners canten mentre roben als parroquians. Aquesta peça va inspirar un dels esquetxos més brillants de Polònia que també us ofereixo, en una sessió doble, per començar la temporada musical de forma divertida; que falta ens fa!






divendres, 5 setembre de 2014

"Viva la libertà"


Ja fa temps projecten a Barcelona una pel·lícula que he vist aquest estiu i que voldria recomanar. Es tracta del film italià “Viva la libertà” del director Roberto Andò  i interpretada peu una dels grans actors italians dels darrers temps Toni Servillo.
Es tracta d’una història política en clau d’humor contingut. El Secretari del partit de l’oposició a italià  pateix una crisi de depressió, fuig inesperadament a França i abandona les responsabilitats del càrrec. Mentre confien en el seu retorn els dirigents del partit troben un seu germà bessó, intel·lectual de prestigi afectat també per un trastorn mental i que acaba de sortir d’un sanatori. El convencen perquè el substitueixi en determinats actes i ràpidament, amb la seva personalitat i la seva espontaneïtat, conquesta els quadres del partit, els electors i dispara les expectatives electorals del partit que vivia uns  moments molt compromesos. I, és clar, un dia el germà reapareix.
Malgrat el seu caràcter novel·lesc la història enganxa des del començament i manté l’ interès en tot moment. Els diàlegs i les peripècies dels protagonistes resulten perfectament creïbles i darrera d’una història d’embolics polítics s’expressen uns reflexions més profundes.
Cal destacar molt especialment l’actuació del camaleònic Toni Servillo, que interpreta, millor dit broda, els papers dels dos germans.

Aprofiteu i veieu-la al nou Cinema Balmes en versió original abans que la treguin.


dijous, 4 setembre de 2014

Sobiranisme i corrupció

L'Enric Juliana analitza en el seu article d'avui l'equívoca associació que es fa entre corrupció i sobiranisme. És interessant, com sempre, llegir els seus assenyats punts de vista



dimecres, 3 setembre de 2014

"VISA pour l'image" a Perpinyà


Com cada any, quan arriba Setembre, la temporada fotogràfica s’obre amb el "VISA pour l’image" de Perpinyà. Aquí teniu la crònica que he escrit pel NÚVOL.



dilluns, 1 setembre de 2014

Tornem a obrir.


Ja s’ha acabat el mes d’Agost i tornem a obrir després de les vacances. Pensava l’altre dia que, afortunadament, hem tingut tancat el Blog perquè així  aquestes darreres setmanes no hem hagut de comentar les notícies dolentes o dramàtiques que s’han succeït sense aturador. Començant per  la situació a l’Orient Mitjà amb la monstruosa guerra i els bombardejos a la franja de Gazza i les accions en torn de l’Estat Islàmic, el conflicte d’Ucraïna, el virus de l’Ebola, l’arribada massiva d’immigrants, etc, etc, etc. I, per acabar-ho d’adobar a casa nostra el terrabastall de la confessió de Pujol i tot el que això comporta per la societat i la política catalanes. I ara, una rentrée que es presenta d’allò més incerta.
Tenim per endavant uns mesos que, sens dubte, seran molt complicats i emocionants. Penso que, a hores d’ara, ni els protagonistes més directes, ni els analistes més fins tenen una idea de per on aniran els trets ni on serem d’aquí unes mesos. Per tant, haurem d’esperar esdeveniments. Mentrestant, el Blog tornarà a estar actiu i procurarà, com sempre entretenir, informar i, quan pugui, divertir als seus lectors.
Seguirem amb les mateixes Seccions que la darrera temporada, que ja coneixeu, i n’encetarem dues de noves:
LLIBRES: Que anirà a càrrec de Ricard Fernández, un lector empedreït que malgrat les seves moltes ocupacions devora els llibres. Els lectors habituals del Blog segur que ja el coneixen perquè ens ha fet, a través dels seus Posts del lector, unes recomanacions excel·lents. Fins al punt que hem aconseguit fitxar-lo com a col·laborador permanent.
D’ACÍ I D’ALLÀ: Una secció d’opinió que anirà a càrrec de Lluís Boada, un bon amic de fa molts anys, economista i  assagista, a qui hem convençut també perquè ens aporti les seves sempre interessant reflexions.
I ara, per començar amb una mica de bon humor la temporada, us ofereixo una creació ben singular. Vaig rebre a començaments d’agost el text d’una nova versió per l’havanera “El meu avi”, inspirada per la confessió de l’ex Molt Honorable o, si es vol dir d’una altra manera, del avui Molt Deshonorable. I com que teníem a prop dos cantaires de la família, la Rosa i la Maria, ens varen interpretar la versió que vaig enregistrar i que tot seguit podeu escoltar.
Ànims i bona tornada a tothom.

diumenge, 27 juliol de 2014

"Tanquem per vacances"

S’acaba la temporada i, un any més, “Tanquem per vacances” durant el mes d’Agost. Han sigut onze mesos de força activitat en els que hem publicat 240  posts, més de 5 per setmana. Com sempre hem parlat una mica de tot, d’òpera, de política, d’art, de llibres o de cinema, entre d’altres coses i hem  publicat també alguns reportatges fotogràfics. Aquesta temporada hem arribat al post número 1000,  fita que varem celebrar el mes d’Octubre amb un escrit per d’en Ramon Gener, el creador del programa “Òpera en texans”.
Enguany també  hem enriquit considerablement el Blog amb les Seccions de gastronomia: RADAR GASTRONÒMIC,  poesia: PARAULA ENCESA , actualitat jurídica: DURA LEX SED LEX i cinema: PANTALLES.  Vull agraïr a tots aquests col·laboradors la seva tasca i la paciència que tenen amb l’editor... També ha augmentat sensiblement el nombre de  Posts del Lector, una Secció que està oberta a tots els que vulguin expressar i compartir les seves idees i opinions.
Esperem que tot plegat us hagi  informat i distret  al llarg d’aquests mesos i que ho torni a fer a partir de setembre.
Una abraçada a tots i molt bon estiu.

Josep Maria i Cia.


L'Òpera dels dilluns

Avui escoltarem música de Vicent Martín i Soler, un músic valencià que va arribar a les més altes cotes operístiques del seu temps. Martín i Soler va iniciar la seva carrera a Madrid, a la cort de Carles IV, i es va traslladar després a la cort de Nàpols, primer, i a Viena, a la cort de Josep II, després;  finalment va treballar i viure a a Sant Petersburg, a la cort de la tsarina Caterina. Fixeu-vos quin recorregut per les principals capitals operístiques del seu temps de qui s’ha dit que, a Viena, gairebé va arribar a eclipsar la figura de Mozart. Va compondre més de 30 òperes, moltes d’elles amb llibret de Lorenzo Da Ponte, el mateix llibretista de Mozart. Recordem que un fragment de la seva òpera de més èxit, “Una cosa rara”, sona  en un passatge de “Don Giovanni” quan els protagonistes estan escoltant melodies d’èxit d’aquells temps

Hem triat l’ària "Si dice qua e là" de l’òpera “L'arbore di Diana” interpretada per la gran soprano Maria Bayo, en un concert que va donar al Liceu de Barcelona el 2003. 




divendres, 25 juliol de 2014

Recordant Monti

Ara que fa un any llarg de la mort de Joan Montanyès, ‘Monti’, el Teatre Grec ha tingut l’encert de retre-li homenatge programant l’obra en què treballava l’enyorat pallasso quan va marxar, víctima d’un càncer. El director del festival, Ramon Simó, era amic i col·laborador d’en Monti, i a ell li hem d’agrair que el Grec vulgui mantenir viu el seu record.

‘Rhum’ és el nom de l’espectacle, que es pot veure encara avui i demà dissabte a l’Espai Lliure del Teatre Lliure. Com dèiem, no ha calgut inventar gran cosa perquè és una obra que Monti gairebé va arribar a estrenar. Martí Torras va treballar amb ell preparant l’espectacle i ara ha exercit de director, al capdavant d’un equip on no hi falten els habituals Jordi Martínez i Oriol Boixader ‘Oriolo’.

Joan Montanyès, 'Monti' / Autor: David Ruano

Ironies de la vida, ‘Rhum’ era un homenatge de Monti al seu ofici, que recordava la figura d’un cèlebre pallasso de la primera meitat del segle XX, Jacinto Sprocani, àlies Rhum. Montanyès desconeixia aleshores que la professió acabaria retornant-li aquell acte de generositat.

"Hem intentat fer un espectacle que reuneixi tots els ingredients del millor Monti. Ell tenia uns espectacles deliciosos que tothom recorda”, explica Torras sobre la recuperació de ‘Rhum’ en absència del seu creador.

Realment, l’estil de Monti, un dels tres pallassos més importants de Catalunya al costat de Tortell Poltrona i Leandre, ha deixat empremta. Tot i que jo només vaig veure la divertidíssima ‘Petita feina per a pallasso vell’ a la Sala Muntaner, es recorden sobretot ‘Klowns’ i ‘Utopista’, dos espectacles que van entusiasmar a can Cortina Trilla.

I bon estiu!  

dimecres, 23 juliol de 2014

"Nowhere"

De tant en tant m’arriba algun vídeo, dels molts que circulen per la xarxa, que crec que és interessant veure. És el cas d’aquest fragment d’un ballet del coreògraf grec Dimitris Papaioanou  que m’ha fer arribar l’amiga Llum F. i que m’ha semblat d’una elegància extraordinària. Creat el 2009, era un homenatge a la gran coreògrafa alemanya Pina Bausch.
Espero que us agradi



diumenge, 20 juliol de 2014

L'Òpera dels dilluns

Aquests dies s’ha representat al Liceu l’òpera “Porgy and Bess “ de George Gershwin. Gràcies al meu cosí Toni vaig poder anar-hi el dia de l’estrena.
La veritat és que a mi em va agradar molt i que el públic va acollir també amb entusiasme la versió que presentava la Cia Sudafricana Cape Town Opera. Els cors, els ballarins i els solistes van estar magnífics i l’escenografia, situada en uns barris marginals de Soweto, va resultar molt encertada.

Per recordar la seva interpretació avui veurem un vídeo promocional que, en un ambient especialment festiu, la companyia va rodar a les Rambles, davant del Liceu, amb la participació dels vianants que passaven per allí.



divendres, 18 juliol de 2014

"Informe per una acadèmia"

Fa unes setmanes us vaig parlar aquí de "L'Onada", un muntatge de teatre aficionat que fins i tot millorava la versió professional que podíem trobar a la cartellera. Avui segueixo en la mateixa línia i us anuncio l'imminent estrena d'una versió lliure de l'obra "Informe per una acadèmia", de Kafka. Com potser alguns sabreu, aquesta temporada s'ha presentat al Teatre Lliure aquest monòleg, interpretat amb molt èxit per Ivan Benet. Doncs ara s'estrena una altra versió del text amb el títol "Hagenbecht", dirigida per Hèctor Mora, bon amic, i protagonitzada per Marçal Bayona, alumnes tots dos de l'Institut del Teatre.
No conec la versió de Benet, però us garanteixo que aquesta és un gran encert. El director ha volgut portar cap al món del cabaret i de les variétés el discurs d'aquest ésser que ha deixat de ser un simi per incorporar-se al món dels humans. L'espectacle sorprèn i diverteix alhora. Marçal Bayona està esplèndid i troba en tot moment el recolzament necessari en els seus acompanyants a escena i també en el públic. Els podreu veure i disfrutar-los aquest cap de setmana i el següent al Centre Cívic de Sant Andreu