El dia 21 de juny els activistes
de Greenpeace van regalar a Barcelona el motiu d’una fotografia que va reproduir-se
a mig món, engrandint el prestigi de ciutat avançada en la defensa de les
causes justes. Ignoro les característiques de la pintura amb què van
transformar la plaça de Francesc Macià en un Sol impressionant. Només sé que
era ecològica, però potser s’assecava lentament i el pas de vehicles podia
empastifar les calçades de les zones properes. De ser així, s’entendria la
ràpida mobilització dels serveis de neteja urbana, altrament la pressa semblaria
xocar amb l’ideari de l’equip de govern municipal.
L’objectiu de Greenpeace era
recordar la necessitat d’accelerar el canvi de model energètic davant no
solament els advertiments dels científics, sinó de les evidències de
l’escalfament planetari. L’elecció de Barcelona per fer-hi aquesta acció suposo
que va ser per la capacitat de ressonància mundial que ha adquirit la ciutat
les darreres dècades, però, sobretot i en un sentit menys positiu, perquè ens
trobem sotmesos a unes polítiques
energètiques i econòmiques d’Estat marcadament retrògrades.
En les ressenyes de les presentacions
del meu llibre, La senectud del
capitalismo. Un reto a la juventud, s’ha posat l’accent més en la seva
dimensió ètica, d’epístola moral o d’art de viure que en la seva dimensió
econòmica i ecològica. No és cap retret ans el contrari, ja que qui va elegir
per presentar-lo a persones eminents de camps allunyats de l’economia vaig ser
jo mateix. Però la gravetat dels fenòmens climàtics m’obliguen a recordar
breument el fil argumental ecològic, econòmic i social que travessa el llibre
de la primera a la darrera pàgina.
La mundialització capitalista
clàssica, induïda per la recerca de fonts energètiques i matèries primeres
barates, variades i abundants, ha anat agafant complexitat amb la difusió
global de la tecnologia, la millora i abaratiment dels mitjans de transport i
la caiguda o permeabilitat dels blocs
“comunistes”. Tot això permet els capitalistes d’anar a la recerca dels
sous més baixos, es trobin o es trobin, per la producció de mercaderies.
Aquesta dispersió i desigualtat de la classe obrera implica una pèrdua de la
consciència de classe i, fins i tot, de la pròpia noció de classe social. La
massificació i lenta millora dels treballadors dels llocs més retardats
coincideix amb la terciarització, l’empobriment i la precarietat creixent dels
treballadors dels llocs avançats, o la seva marginació, què afecta
particularment els joves. Aquesta situació dificulta les lluites els
treballadors i fins i tot pot induir, com estem veient, a la desafecció
política o a apostar per opcions xenòfobes, excloents i anti ecològiques.
Simultàniament a la dispersió i a
la crisi d’identitat de la classe treballadora, s’accelera la concentració
capitalista. L’1 per cent de la població mundial ja posseeix tant com el 99 per
cent restant. Són 75 milions de rics front a 7.425 milions de persones més.
D’aquesta desproporció neixen totes les actuals fantasies monstruoses “de
rics”: la immortalitat, el turisme espacial, la residència extraterrestre... El
pitjor de tot és que orienten i financen les recerques científiques i
tecnològiques per realitzar-les, així com aquelles que poden fer cada cop més
prescindibles els “altres”, començant per la robòtica, passant per la degradació
humana a través dels mitjans de comunicació, els nous paradigmes “morals” i les
drogoaddiccions, fins arribar a les guerres obertes i al segrest i assassinat
dels nens de totes les calcutes del
món per extreure’n els òrgans o fer-ne altres barbaritats... L’argument immoral
dels “rics” per justificar les seves opcions i privilegis, sempre és el mateix:
“allò que comença per nosaltres amb el temps s’acaba difonen a la resta”.
Mentre, posen interminables traves a aquelles opcions que es basen en arguments
morals igualitaris, talment l’energia solar, ja que el Sol surt per a tothom.
Però si no defallim, un dia, la nostra ciutat, enlloc d’esdevenir literalment
una Rosa de Foc en un planeta ardent, recordarà aquell dia juny de l’any 2017 com
una fita vers un temps millor i la plaça
Francesc Macià (o com es digui aleshores) prendrà el sobrenom de la Plaça del
Sol, amb el beneplàcit de la gent de Gràcia. Bon estiu!
Ian McEwan i Grahan Swift tenen en comú ser grandíssims escriptors
i haver nascut a finals dels 40 a Anglaterra. Ara ens lliuren dues novel·les curtes on tornen a
mostrar el seu magisteri. El primer, després del merescut èxit de "La llei
del menor", juga de nou amb el seus personatges -una dona i dos germans,
un dels quals és el seu marit i l'altre
el seu nou amant- amb "Closca d'anou" (Anagrama en català i castellà)
vistos des d'una perspectiva impossible, la del fill encara no nascut que
percep el món des de la panxa de la protagonista. El segon, a "El Domingo
de las Madres" (Anagrama) ens ofereix la història d'una criada que se'n va
al llit amb un jove de classe alta a punt de casar-se amb una altra dona del
seu cercle social elitista. Recomano aquest llibre molt especialment. És, en la
seva brevetat, una autèntica joia que, per cert, acaba amb reflexions
lluminoses sobre la literatura i la "veritat", definida com la
fidelitat a la matèria de la vida i l'intent de capturar "la percepció
mateixa d'estar viu".
Així és
com es defineix a sí mateix el restaurant de la costa que aquest estiu us
recomano. Fa més de deu anys que el visito de tant en tant, després de la
primera descoberta orientada per la gent del restaurant BoTic de Corçà (des de
2009 tenen una estrella Michelin pel què són una altra bona adreça gastronòmica,
és clar que més cara).
El dia 21 de juny els activistes
de Greenpeace van regalar a Barcelona el motiu d’una fotografia que va reproduir-se
a mig món, engrandint el prestigi de ciutat avançada en la defensa de les
causes justes. Ignoro les característiques de la pintura amb què van
transformar la plaça de Francesc Macià en un Sol impressionant. Només sé que
era ecològica, però potser s’assecava lentament i el pas de vehicles podia
empastifar les calçades de les zones properes. De ser així, s’entendria la
ràpida mobilització dels serveis de neteja urbana, altrament la pressa semblaria
xocar amb l’ideari de l’equip de govern municipal.
Quan obrim l'aixeta de
casa i gaudim d'un raig d'aigua, accedim de forma còmoda a un servei que suposa
i ha suposat un esforç significat de moltes persones, empreses i institucions,
per aprofitar, canalitzar i distribuir el regal líquid que ens fa la natura.
Tinc
una excel·lent notícia per la gent que ens agrada el teatre i el bon menjar: recentment
ha obert el restaurant de la nova seu de la Sala Beckett, al Poble nou. El
propietari és en Llorenç Roca, un home amb experiència en el sector que diu que
vol fer créixer aquesta iniciativa sense pressa i amb ganes de fer bona feina. El xef és en Manel Marquès, nebot de l'enyorat Manel Marquès. del Suquet de l'Almirall, que va morir el gener d'enguany.
Entrades
