El passat 20 de
gener malauradament ens va deixar en Jordi Fàbregas.
Molts el coneixíeu per ser un dels més grans impulsors de la música d’arrel del nostre país, extensament reconegut i premiat. Jo també, però sobretot el coneixia com el pare del Pol i el Boi i el company de la Lola. Ens solíem trobar pel carrer a Gràcia, a prop de casa i del CAT (Centre Artesà Tradicionàrius) i era una petita ocasió per intercanviar una càlida salutació i un somriure, darrerament sota la mascareta és clar. Eren trobades més breus del que hagués volgut, les presses sempre ens empenyen a uns i altres. En una d’elles comentàvem la casualitat que el meu fill, ara vagi a la mateixa escola bressol que el Pol, i que va ser el primer punt de trobada de les nostres famílies. Allí canviaven bolquers colze a colze amb la meva mare i ell solia anar-hi a cantar a les trobades i festes escolars, no només a La Fontana, al Reina Violant també.
La seva mort em
duu a recordar moments compartits també al cau, el Pere Rosselló. El recordo a
les sortides de pares o a les festes del solstici d’hivern mans a la guitarra i
fent-nos cantar a tots. Sé que ell i la Lola encara ara formaven part de la
primera unitat de Ietis, “el grup de pares”. Crec que ja no estaven ni tan sols
vinculats pròpiament al cau, malgrat això seguien tenint aquest sentiment de pertinença
a la unitat i buscaven una o altra excusa per a fer una trobada mensual.
És estranya
aquesta sensació de pertinença, un sentiment que íntimament et fa sentir a prop
de persones malgrat que no hi tinguis un contacte tan estret ni freqüent com
voldries. Una mica com una família sense lligams de sang i així m’agrada pensar
en ell.
Descansa en pau Jordi ara a prop del Boi podeu tornar a fer música junts, i si us el trobeu, saludeu al meu pare.
Núria Piera Trilla
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada