divendres, 9 d’octubre de 2020

Alfons Borrell Pintor 1931-2020 In memoriam


Alfons Borrell al Foyer del Liceu 2019  Foto: J.M.Cortina

És la segona vegada aquest any que en Josep Maria em demana per a PROVA I ERROR un  escrit de comiat per un amic que també coneixia prou bé. Estem de mala ratxa.

La nostra amistat ve dels primers anys 60, fou intensa des del primer moment i es va estendre ben aviat les respectives famílies. Ens va presentar el poeta Josep Ramón Bach de qui, malauradament, ja us en vaig parlar fa uns mesos.

No parlaré massa de la seva obra com a pintor de la que en podreu trobar arreu cròniques ben explicades per experts i en els links dels reportatges que trobareu al final. Em seria impossible destriar l’obra del personatge i el seu entorn.

L’Alfons ha estat un lluitador incansable per la seva pintura i per la seva família. De ben jove, abans de fer la mili,  ja tenia clar que volia ser pintor. Fins a finals dels anys 80, però, va haver de compartir la pintura amb l’ofici de rellotger i això el neguitejava molt, tot i que la rellotgeria era el negoci familiar i no li desagradava; escollir el seu camí en la pintura l’angoixava i necessitava compartir sovint aquests dubtes.  Se’m fa difícil no parlar aquí de la seva muller, la Rosa. Amb les altres coses de la vida l’Alfons també dubtava i aquí la Rosa va jugar un paper decisiu fent-li sempre costat, animant-lo a no renunciar de la pintura, fent equip a casa, amb la canalla i a la rellotgeria. Una companya excepcional en tots els aspectes. De fet, amb el temps, Borrell va veure clar que l’ofici de rellotger li va permetre poder pintar el que volia lliure de pressions de les corrents del moment sense posar en perill l’economia familiar.

Als anys setanta organitzant la “Sala Tres” (art actual) a l’Acadèmia de Belles  Arts de Sabadell vam convidar a molts artistes d’avantguarda amb els quals habitualment s’establia una bona relació i l’Alfons podia contrastar i debatre amb els seus col·legues sortint del seu natural aïllament. Amb el temps va anar teixint una potent xarxa d’amistats en el món de l’art: en Lluís Maria Riera director artístic de la galeria Joan Prats,  Joan Brossa amb qui el 1993 va il·lustrar el llibre de poemes “Trasllat”, el pintor Perejaume, company de galeria, el ceramista i veí d’estudi Benet Ferrer i una llarga llista d’artistes de totes les generacions. Ningú tan tímid en aparença no ha tingut mai tants amics.

El 1973 la família va comprar una borda a Son del Pi; va significar molt per Borrell que va quedar embruixat d’aquells colors i d’aquella natura. Caminant per les muntanyes de Són al seu costat vàrem passar moments màgics; comprenies immediatament la seva passió per aquest món.

Després del trasbals de la mort de Rosa l’any 1988, superats els primers moments difícils, la seva obra va evolucionar incorporant trets de lirisme i nostàlgia i, es clar, el color “rosa”.

El seu currículum es llarg i prestigiós: Galeria Joan Prats (cada dos anys), Tecla Sala, Fundació Miró, Centre Georges Pompidou, Tokio, Nova York....però sempre mantenint-se molt proper al seu cercle d’amistats. Les darreres setmanes ha presentat La Capella Blava -pintant un espai de contemplació en un jardí d’un antic convent de monges- i una exposició a L’Acadèmia de Belles Arts, les dues a Sabadell. Tenia altres  projectes en marxa.

El dimarts 6 d’octubre de 2020 ens va deixar després d’esmorzar assegut tranquil en seu silló del menjador tot mirant el seu jardí que per ell simbolitzava el seu amor per Rosa.

Francesc Casas
Sabadell, a 8 d’octubre de 2020

Amb aquest el reportatge que va produir Fundació Vila Casas quan va organitzar l’exposició en homenatge als 80 anys del pintor us podeu fer una bona idea de la seva singular personalitat


1 comentari:

Manel ha dit...

Descansi en Pau. Un artista honest i un home entranyable !!!!!!