Trucades gratis

Des de fa un temps totes les companyies de serveis telefònics ofereixen als seus clients unes tarifes variades però amb una característica pràcticament comuna: trucades “gratis” i il·limitades. Això no obstant, els clients, o sigui, nosaltres, cada cop enviem més missatges i truquem menys. És a dir, en igualtat de condicions optem per escriure, enviar fotos i vídeos o deixar missatges de veu enlloc de mantenir una conversa simultània amb l’altre. 

Aquest fenomen cada cop més generalitzat l’hem pogut experimentar de manera aclaparadora al llarg de les recentment passades festes nadalenques, amb l’agreujant personal de celebrar l’aniversari durant aquest període. Si jo  he enviat, posem pel cas, un centenar de felicitacions via WhatsApp i n’he rebut una seixantena per aquest procediment, les trucades rebudes i enviades, comptant totes les efemèrides, amb prou feines han arribar a la desena, més de la meitat de les quals entre familiars ben propers. Que cada lector faci els seus comptes i balanços personals.

No negaré allò que és obvi: les noves tecnologies comporten noves facilitats. En aquests cas, m’han permès felicitar a cent persones, xifra que s’hagués vist reduïda a menys de la meitat si hagués hagut de trucar o enviar un chritsmas per correu postal. La qüestió no és discutir la utilitat del nou mitjà, si no per què ens deixem arrossegar per la corrent  fins i tot quan resulta empobridora.

En efecte, poder sentir a través de la veu i la seva entonació l’estat d’ànim de la persona amiga, escoltar allò que ens vol dir estigui alegra o trista, il·lusionada o melangiosa, i animar-nos amb ella o mirar d’animar-la si li convé, és una petita meravella i certament més enriquidora que enviar o rebre una fotografia bonica i un vídeo divertit o interessant.

Quan allò més comú era parlar de viva veu, encara que fos per telèfon, potser ni ens adonàvem de la riquesa humana que comportava.  Ara, en canvi, quan és més variada i fàcil la possibilitat de comunicació i la facilitat mateixa ens indueix a renunciar a la parla, de sobte es pot fer evident el significat de la pèrdua. Rebre infinitat de missatges i no sentir gairebé cap veu, almenys en proporció, genera una estranya sensació de buit i una nova forma de solitud. És el triomf d’una de les perversions més sofisticades del capitalisme: aconseguir que no parlem quan podem fer-ho sense sobre cost econòmic, “gratis, diu enganyosament sovint.

El cas és que l’amplitud de les possibilitats de comunicació digital planteja un nou repte en l’exercici de la nostra llibertat. Hem d’escollir entre creuar o no les nostres veus, entre sentir més de prop o de lluny la presència de l’altre, entre voler saber com es troba o pressuposar-li un benestar que ens deixa còmodes en la nostra indiferència narcisista. Per tant, la petita eina mòbil omnipresent que ocasiona una de les situacions més característiques de les nostres vides actuals, mirar-la i tocar-la constantment, si som prou lliures per dominar-la, ens pot obrir les portes a la petita meravella del cercle de la realització humana: donar, rebre i mirar de deixar les coses millor que les hem trobades.