Sense ficció

Abusant de la tolerància del nostre editor, em permeto sorprendre els amables lectors destinant un post a llibres que no són novel·les ni relats ni contes. Cap d’ells és estrictament un assaig, però tots descriuen fets reals i ho fan amb qualitat literària. Començo pel que m’ha produït un major plaer intel·lectual. Les memòries de joventut del premi Nobel d’Economia bengalí Amartya Sen, “Un hogar en el mundo” (Taurus) interessarà sens dubte no sols als economistes, sinó també als interessats per la filosofia, la teologia, la història, la política, l’antropologia, les matemàtiques, la filologia, la política, la sociologia... L’erudició de Sen, basada en una biografia densa i extraordinària  i en un tarannà progressista obert i cosmopolita, apareix com un regal que desitjo ferventment que trobi continuïtat en nous lliuraments.

El gran periodista nord-americà Patrick Radden Keefe, que ja ens havia entusiasmat amb l’anàlisi del conflicte nord-irlandès a “No diguis res”, torna a impressionar-nos amb “L’imperi del dolor” (Periscopi i Reservoir Books). Amb rigor i detall, el llibre explica la història de la família Sackler, que durant dècades ha aprofitat sense escrúpols la liberalitat i la corruptibilitat dels poders públics als Estats Units davant de les empreses farmacèutiques i especialment davant les possibilitats que aquestes tenen d’enganyar  a metges i pacients pel que fa a  les prescripcions i el consum de medicaments. El cas dels opiacis, com ara l’Oxycontin,  que des dels anys 90 han causat una autèntica plaga d’addicció, criminalitat i mort, sorprèn per la incapacitat còmplice de la justícia i els reguladors de fer front a les xarxes d’interessos generades per uns executius desaprensius. Recomano no sols llegir el llibre sinó també visionar la sèrie Dopesick (Disney+) i el documental ‘El crimen del siglo’ (HBO) sobre el mateix tema.

I què puc dir de la publicació pòstuma de la primera part dels Diaris de l’enyorat escriptor valencià Rafael Chirbes? Sota el títol de ‘Diarios 1 y 2. A ratos perdidos’ (Anagrama) hi trobem un conjunt irregular d’anotacions durant dues dècades (1984 a 2005), amb la qualitat literària com únic punt en comú. Assistim a les crisis vitals i creatives de l’autor, a les seves relacions d’amistat, de parella i fins i tot sexuals, a les seves lectures i els seus viatges, a l’inici de la publicació dels seus textos i a les seves crítiques literàries vitriòliques (per mi algunes massa cruels i fins i tot injustes). Potser sols té sentit recomanar el llibre als lectors de Chirbes, però alguns fragments (si us plau, llegiu les pàgines 402 a 412) poden commoure a qualsevol persona.

Per compensar els tres llibres anteriors, que no negaré que són uns autèntics “totxos”, proposo un volum més lleuger en el tamany i en l’estil. “Gent d’ordre. La desfeta d’una elit” (Galàxia Gutenberg) és un exercici ple d’humor del periodista barceloní Cristian Segura per definir el que ell anomena “Upper Diagonal”, és a dir, les famílies de tradició burgesa de la capital catalana. M’ha sobtat- i agradat- que la seva causticitat no traeix la complicada fidelitat de l’autor a una classe social i uns entorns urbans als que ell mateix pertany. I em semblen especialment interessants les seves apreciacions sobre les relacions d’aquestes elits decadents amb l’emprenedoria, la política, la relació, la llengua i, recentment, el ‘procés’.