dimecres, 18 de maig de 2022

Morandi a La Pedrera.

Un grup de joves devoradors de cultura vam experimentar un fenomen que segurament no es pot restringir a la nostra època. Hi havia artistes que t’havien d’agradar perquè el prestigi que gaudien en aquell temps i en els cenacles culturals influents ho imposaven. En el cinema això era palès, estar al dia de vegades ens va portar a combregar amb rodes de molí, amb “rotllos” d’una lentitud i una pretensió insuperables, alguns dels quals no serà difícil que ens vinguin ara mateix a la memòria. En les arts plàstiques també succeïa, però no tant, potser perquè la nostra devoció no era tan apassionada com la que dedicàvem al cinema. Al meu parer, l’expressió suprema d’aquest fenomen en pintura era Piet Mondrian, les làmines del qual, amb les seves geometries rectilínies en negre, vermell, blanc i algun groc de tant en tant, penjàvem sovint de les parets de les cambres i pisos dels joves dels anys seixanta i setanta.

Giorgio Morandi no era tan “popular”, però també era un artista indiscutible. A diferència de Mondrian, als grans pintors com Morandi la reproducció gràfica  també als ha donat molta fama però en canvi artísticament els ha empobrit moltíssim. Per exemple, és impossible de percebre-hi la subtilesa, el volum i la llum de les pinzellades. Així s’esvaeix el misteri pictòric i tot queda reduït, en els millors dels casos, a un cert enigma “literari”. La reproducció gràfica va bé als pintors “plans” perquè tot ho aplana. La llum constant sobre els quadres en la penombra de la majoria dels museus i sales d’exposició ha anat acabant de donar el cop mortal a la pintura viva, aquella que interactua amb la llum natural, infinitament variable, i ens sorprèn cada cop que la contemplem.

A Barcelona no hi cap museu que tingui morandis  i tampoc ens consta que n’hi hagi en cap col·lecció particular. Ens agradaria fer-ho, però no creiem equivocar- nos. És el que succeeix quan les institucions que vetllen pel patrimoni artístic no tenen pressupost per adquisicions. Aleshores no cal tenir una estratègia ni una política de compres. Com el col·leccionisme i el mercat de l’art són aquí prims com el paper de fumar, els col·leccionistes i els seus descendents, a cops per proïsme però més sovint com a mal menor davant la perspectiva de vendre a preus ridículs, ofereixen a les institucions les obres de la seva propietat. La política museística aleshores es redueix a acceptar les donacions i negociar-ne les condicions, o  simplement a refusar-les.

La darrera exposició de Morandi que es va fer a la ciutat data de 1985. Per tant, La Pedrera ens ofereix una d’aquelles oportunitats que, en aquest cas literalment, passen un cop o potser dos a la vida. Personalment, en aquest interval, havia vist poques obres de Morandi. En recordo un parell en un passadís dels Museus Vaticans, entre les estances pintades per Rafaello i els Michelangelo de la Capella Sixtina. En aquell context i aïllades de la resta de la seva producció, em van semblar alineades amb una de les tendències de l’art occidental dels darrers cent anys, que es caracteritza per una mena d’anèmia. En una paraula, no en guardava un bon record. Però front a la mostra que se’ns ofereix ara, la meva percepció ha canviat radicalment. L’exposició és una meravella. Dins un conjunt magnífic, hi ha algunes obres prodigioses i un parell o tres d’harmonies en blau que són vertaders miracles. L’exposició té la virtut afegida de presentar-­nos amb encert l’home i l’entorn on transcorregué la seva vida, la qual cosa, a més a més, situa molt bé una de les seccions de la mostra que m’ha semblat particularment interessant, la dedicada als seus gravats. Perquè Morandi va romandre tota la vida a la seva ciutat, on va fer sempre de professor de gravat a l’escola d’art.

Prepareu l’esperit i deixeu que la contemplació faci la resta. Vivim temps de distracció i no faré spoiler, però la conclusió, que cultivà Morandi, és aquesta: el més humil element de la realitat és mereixedor de la nostra completa atenció o, millor dit, ens mereixem de posar la nostra plena atenció a la realitat, fins i tot la més simple, fins i tot la nostra. Les obres de Morandi són una al·legoria d’allò que ens espera.

 

5 comentaris:

victoria campillo ha dit...

Gràcies pels teus comentaris encertadissims. A veure si tothom s'amima a veure aquestes meravelles!

Josep M.Cortina ha dit...

Una crítica excel·lent

Montse Freixenet ha dit...

És una exposició excel·lent!

Hermínia ha dit...

Jo el desconeixia i em va sorprendre molt gratament, a més està molt ben comisariada.

Francesc Fontbona ha dit...

Gran exposició, que a més ens mostra que Morandi era força més que les seves silencioses i fascinants natures mortes. He trobat a faltar, tractant-se d'en Lluís, una meditació comparativa amb l'Humbert.