Giorgio Morandi
no era tan “popular”, però també era un artista indiscutible. A diferència de
Mondrian, als grans pintors com Morandi la reproducció gràfica també als ha donat molta fama però en canvi artísticament
els ha empobrit moltíssim. Per exemple, és impossible de percebre-hi la
subtilesa, el volum i la llum de les pinzellades. Així s’esvaeix el misteri
pictòric i tot queda reduït, en els millors dels casos, a un cert enigma
“literari”. La reproducció gràfica va bé als pintors “plans” perquè tot ho
aplana. La llum constant sobre els quadres en la penombra de la majoria dels
museus i sales d’exposició ha anat acabant de donar el cop mortal a la pintura
viva, aquella que interactua amb la llum natural, infinitament variable, i ens
sorprèn cada cop que la contemplem.
A Barcelona no hi
cap museu que tingui morandis i tampoc ens consta que n’hi hagi en cap
col·lecció particular. Ens agradaria fer-ho, però no creiem equivocar- nos. És
el que succeeix quan les institucions que vetllen pel patrimoni artístic no
tenen pressupost per adquisicions. Aleshores no cal tenir una estratègia ni una
política de compres. Com el col·leccionisme i el mercat de l’art són aquí prims
com el paper de fumar, els col·leccionistes i els seus descendents, a cops per
proïsme però més sovint com a mal menor davant la perspectiva de vendre a preus
ridículs, ofereixen a les institucions les obres de la seva propietat. La
política museística aleshores es redueix a acceptar les donacions i negociar-ne
les condicions, o simplement a refusar-les.
La darrera
exposició de Morandi que es va fer a la ciutat data de 1985. Per tant, La
Pedrera ens ofereix una d’aquelles oportunitats que, en aquest cas literalment,
passen un cop o potser dos a la vida. Personalment, en aquest interval, havia
vist poques obres de Morandi. En recordo un parell en un passadís dels Museus
Vaticans, entre les estances pintades per Rafaello i els Michelangelo de la
Capella Sixtina. En aquell context i aïllades de la resta de la seva producció,
em van semblar alineades amb una de les tendències de l’art occidental dels
darrers cent anys, que es caracteritza per una mena d’anèmia. En una paraula,
no en guardava un bon record. Però front a la mostra que se’ns ofereix ara, la
meva percepció ha canviat radicalment. L’exposició és una meravella. Dins un
conjunt magnífic, hi ha algunes obres prodigioses i un parell o tres
d’harmonies en blau que són vertaders miracles. L’exposició té la virtut afegida
de presentar-nos amb encert l’home i l’entorn on transcorregué la seva vida,
la qual cosa, a més a més, situa molt bé una de les seccions de la mostra que
m’ha semblat particularment interessant, la dedicada als seus gravats. Perquè
Morandi va romandre tota la vida a la seva ciutat, on va fer sempre de
professor de gravat a l’escola d’art.
Prepareu l’esperit
i deixeu que la contemplació faci la resta. Vivim temps de distracció i no faré
spoiler, però la conclusió, que
cultivà Morandi, és aquesta: el més humil element de la realitat és mereixedor
de la nostra completa atenció o, millor dit, ens mereixem de posar la nostra
plena atenció a la realitat, fins i tot la més simple, fins i tot la nostra. Les
obres de Morandi són una al·legoria d’allò que ens espera.
5 comentaris:
Gràcies pels teus comentaris encertadissims. A veure si tothom s'amima a veure aquestes meravelles!
Una crítica excel·lent
És una exposició excel·lent!
Jo el desconeixia i em va sorprendre molt gratament, a més està molt ben comisariada.
Gran exposició, que a més ens mostra que Morandi era força més que les seves silencioses i fascinants natures mortes. He trobat a faltar, tractant-se d'en Lluís, una meditació comparativa amb l'Humbert.
Publica un comentari a l'entrada