Pau Casals L’Associació Obrera III

Ja explicava en el post anterior, parlant de l`Orquestra Pau Casals, la importància de la seva obra, no solament musical sinó social. Des del 1920, l’orquestra que va fundar i finançava, va tenir èxit. Amb la Mancomunitat creant una idea de país i treballant per fer-la. L’amistat, respecte i veneració de Pau Casals per Josep Antoni Clavé i una anada el 1924 a un concert al Royal Albert Hall de Londres per escoltar un concert ( a 1 penic l´entrada) per a obrers, sembla haver estat la combinació perfecte per decidir crear alguna cosa semblant.

La formació de l’Associació

Pau Casals va voler crear una associació gestionada pels propis obrers: “El que jo volia era una associació específicament obrera, regida i administrada pels mateixos obrers que la compondrien”. Va trobar l’ajuda inestimable de l’Ateneu Polytéchnicum (al carrer Alt de Sant Pere, 27) en la figura de Rafael Campalans. Tinguem en compte que en aquell moment la Diputació recentment restaurada per la dictadura de Primo de Rivera anava desfent la feina de la Mancomunitat. És per aquest motiu que el director de l’Escola del Treball, Rafael Campalans, amb professors i alumnes van deixar en bloc l’Escola del Treball i van fundar l’esmentat Ateneu Polytéchnicum. Gràcies a ells la creació de l’estructura de l’Associació va ser ràpida i sòlida, com es pot deduir de la serietat dels seus estatuts. Es va fundar amb 300 socis i van arribar fins a 3000.

El “capital” que Pau Casals va oferir a l’Associació van ser, tal com diuen els seus estatuts, dotze concerts anyals, 6 a càrrec de l’Orquestra Pau Casals i 6 de música de cambra. És sorprenent la claredat del que volia dir per a ells “Associació Obrera de Concerts”. Als seus estatuts, al capítol II, article 10 hi ha 3 apartats on s’expliquen les condicions per poder ser-ne membre. Diuen el següent:

a) Tots els individus d’ambdós sexes, majors de 14 anys, que visquin del producte del seu treball, a sou d’un patró i sempre que el jornal que tinguin assignat no ultrapassi de 16 pessetes diàries.
b) Els familiars d’un soci, entenent-se com a tals, pares, muller i fills majors de 10 anys
c) Els individus d’ambdós sexes que no exerceixin un treball determinat, mentre el jornal del que guanyi el cap de família del qual depenen, no ultrapassi, també, de la quantitat esmentada en l’apartat a) del present article.

Al mateix temps també tenien clar qui no podia ser soci. Normalment en els estatuts d’una associació es posen les condicions per ser-ne soci i s’entén que qui no les compleixi no pot ser-ho. En aquest cas s’hi fan constar perquè no sigui dit. No em puc estar de copiar-les: Capítol II, article 11

a) Els patrons de qualsevol categoria i els individus que exerceixin professions liberals.
b) Els familiars dels mateixos i que d’ells depenen.
També a l’article 19 del mateix capítol s’especifica que si el soci que havia entrat a l’Associació millorava la seva renda per sobre del que marcava l’apartat a) de l’article 10, era “pregat de donar-se de baixa” També s’especifica que l’Associació no és “una organitzadora de concerts sinó una col·lectivitat que proposa fer-se una cultura musical”.

El primer concert de l’Associació va tenir lloc el 8 de novembre de 1925 a les 11 del matí al Teatre (Circ) Olympia (era a la Ronda de Sant Pau núm. 27, cantonada amb el carrer Aldana. Es va enderrocar el 1947 per aprofitar el ferro amb què estava construït). Normalment tots els concerts es van fer al Palau de la Música. No disposem de l’espai per poder comentar el repertori dels més de 64 concerts que es van fer per a un públic per al qual totes les obres probablement eren noves. Els programes que oferí l’Orquestra eren els mateixos de la seva temporada, sense canviar obres ni solistes.

Dels més de 36 concerts de cambra que es van fer voldria destacar la integral dels quartets de Beethoven que es van interpretar el març i l’abril de l’any 1935 al Palau de Projeccions de Montjuic (era on és ara el Palau de Congressos) pel Quartet de Corda de Barcelona, format en aquella època per Martí Cabús i Joan Farrarons, violins, Claudi Agell, viola i Sants Sagrera, violoncel.

No s’acaba aquí l’activitat de l’Associació. El 1934 es va crear l’Institut Orquestral. Va ser una orquestra-escola per ampliar l’educació musical dels socis. Els concerts els feien dintre de la temporada de l’Associació. Una de les seves activitats més populars eren els Mítings-Concerts que es donaven un diumenge al matí al mes en un barri de Barcelona. Van durar de 1935 al 1937. Va ser el seu director i ànima el mestre Joan Pich Santasusana i van ser els seus valedors en Pau Casals i Joan Lamote de Grignon. El 1937 es va fundar l’orquestra “Els Amics del Clàssics” amb membres de l’Institut Orquestral, encara en actiu i que es podria considerar, com els va dir Pau Casals, “una branca de l’Obrera” Al 1934 es va crear “Estudis Musicals”, escola de música per a obrers dirigida per la famosa pianista i pedagoga Blanche Selva. Escola que estava situada a la seu de l’Ateneu Polytéchnicum. També es va constituir un cor “Cantors de l’Obrera” el 1936 dirigit per Manuel Borgunyó, però degut al començament de la Guerra Civil espanyola no va tenir ocasió de fer els concerts previstos. El 1927 es va crear l’Associació Obrera de Teatre imitant la de Concerts. Va ser creada i dirigida per Adrià Gual i va estar activa fins el 1929. També el 1927 es va dotar d’una revista mensual, “Fruïcions”, que al 1932 es va convertir en un Noticiari.

És possible que Pau Casals fos el darrer patrici de la gran burgesia catalana. La seva generositat va actuar en dos nivells: en el nivell superior de la cadena o piràmide musical amb una orquestra simfònica amb l’ambició d’emular el nivell musical de les grans ciutats europees. Un nivell que només es podria comparar amb l’OBC dels darrers 10 anys del segle XX. Encara, avui dia, no hi ha cap projecte simfònic a Espanya que s’hi pugui comparar. El segon nivell en què va actuar va ser la base musical. Provocant, fent, suggerint....una associació musical d’obrers. Ja està explicat més amunt fins on va arribar. En la mateixa època de l’OPC, una altra formació musical de Barcelona, la seva Banda Municipal, va tenir un paper preponderant en la vida musical de la ciutat. La potent figura de Joan Lamote de Grignon va crear un instrument de primera qualitat i una política de educació per a les classes obreres de primer ordre. Llàstima que la Guerra Civil malmetés aquest ingent treball.

Bibliografía L’Associació Obrera de Concerts – Jaime libros – Barcelona 1977 Casals, Enric – Pau Casals, Editorial Pòrtic – Barcelona 1981 Corredor, Josep Maria – Converses amb Pau Casals – edicions de l·l- Girona 2012