Punts de Vista 2. HELMUT NEWTON

"June Newton" (1972) Helmut Newton

Aquesta és una de les fotografies de nu que m’ha produït un impacte més intents. El seu autor, HELMUT NEWTON, és un gran especialista de fotografia de moda i de nus. Tot i això, en general les seves fotos sempre m’han semblat una mica artificioses i les seves protagonistes dones en certa manera irreals. Sempre molt belles, espectaculars, amb uns cossos de proporcions perfectes. Aquesta perfecció, però, les fa fredes, distants, irreals com deia. El marc en que habitualment situa Newton les seves models són també particulars, cambres d’hotels de luxe farcides de mobiliari sofisticat, restaurants exclusius, botigues de moda o de joies, etc. I és clar, per fer joc amb tot plegat el fotògraf tria habitualment un vestuari- que en general es circumscriu a roba íntima- adient i ens ofereix un amplíssim repertori de puntes, lliguers, mitges, sostenidors, etc. Doncs bé, la foto que ara contemplem representa per a mi l’antítesi d’aquesta fórmula tant sovint utilitzada per Newton.

Un dia, cansat de tant "glamour", l’autor va recuperar per un moment la naturalitat; potser fou perquè estava fotografiant la seva dona i no una model professional , però el cert és que pel meu gust la va encertar.

La imatge utilitza un pla mig que facilita un bon nivell de detall de la persona retratada i alhora proporciona una informació significativa del context en que es produeix el retrat. El primer pla, lleugerament desenfocat i amb una suau sobreexposició respecte de la resta, ens mostra sense entrar en detall i sense distreure l’atenció que s’ha acabat el sopar; un sopar privat, sens dubte íntim, que té lloc probablement en el menjador o la cuina d’un apartament. I després el retrat. La cara i els pits, o els pits i la cara; més ben dit, tots dos alhora. La cara amb una expressió relaxada i tranquil·la manifesta clarament la satisfacció, el benestar que li ha produït un bon sopar en la bona companyia del fotògraf; perquè es te la sensació de sopar compartit entre fotògraf i model. I ho expressa amb naturalitat, sense simulació. Per acabar-ho de completar la June encén un cigarret, aquell cigarret que té tant bon gust després d’un àpat. Potser aquí s’intueix un dels elements d’artificiositat que difícilment Newton pot evitar en les seves fotografies; el cigarret ja crema mentre el llumí segueix encès a una certa distància i la pose resulta evident. Però tant se val, la sensació es transmet magníficament sense distorsió. El fons molt poc il·luminat confereix per contrast al personatge principal d’un relleu especial.

I després el nu. Els pits madurs, sobre els que es projecta la llum més intensa, s’ofereixen generosos, lliures, i gràcies a un vestit descordat apareixen emmarcats com si d’una obra d’art es tractés. I es presenten al fotògraf i a l’espectador amb naturalitat, sense pudor. Com un darrer regal després de l’excel·lent sopar. Segona artificialitat, és clar, perquè no es pot dir que aquesta sigui una sobretaula massa habitual; però aquí està la màgia d’aquesta imatge que aconsegueix transmetre una sensació de sensualitat i benestar, de satisfacció dels sentits que es vol compartir amb l’espectador. Llàstima que no hi fóssim.

El conjunt és una imatge senzilla, simple de composició i carregada de sensualitat. Una sensualitat que resulta creïble, a l’abast dels mortals i no com d’altres, que són patrimoni exclusiu de protagonistes de pel·lícula. Una imatge i una sensualitat que m’han enamorat.