Continuant la nostra ruta hem passat dos dies al Parc Nacional d'Iguazú. La impressió que m'han causat les catarates és dificil de descriure. És un espai natural d'unes dimensions i una potencia tan colosals que es necessitaria la capacitat d'adjectivació de'n Pla per donar-ne una idea una mica precisa. Poques vegades havia vist un fenómen que mostrés amb tanta intensitat la forca de la natura. Els itineraris del parc estan molt ben dissenyats i en un excellent estat de conservació; d'altra banda la seva immensitat fa que encara que hi hagi forca visitants- en rep més d'un millió cada any- es tingui la sensació d'estar en un espai en estat salvatge gairebe sense intervenció humana. Hem tingut temps per veure'n les principals cascades, tant des del vessant argentí com del de Brasil, navegar en barca pel riu Iguazú i situar-nos gairebé a sota de les cascades. Com podeu imaginar la cámara treu fum tot i que els nuvols de vapor d'aigua que generen els salts ajuden a refredar-la...
Realment pels que teníem com a referents de cascades les de Sant Miquel del Fai o el Salt de Sallent aixó de Iguazú té unes proporcions inimaginables. Em sembla que ens costará trobar espectacles naturals d'aquesta categoria peró confiem que l'exhuberant natura del continent sudamericá ens torni a sorprendre.
dimarts, 13 de gener del 2009
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Entrades
3 comentaris:
Ja ho deien les "Teresas" que era espectacular!
L'emoció davant les cascades és comparable a la de davant les pàgines del Larsson?
petons
És diferent pero jo tot i que en Larsson és molt emocionat, com bé sabem tots, si hagués de triar preferiria veure Iguazu...
fas be de posar Sant Miquel del fai com al nostre Iguazu.Es ben veritat que el nostre es un pais petit
Publica un comentari a l'entrada