Sobre l’affaire Millet s’ha escrit molt i evidentment s’escriurà molt més encara. És un assumpte realment escandalós i jo estic convençut, com tanta gent, que hi havia moltes persones que d’una o altre manera coneixien o podien sospitar d’algunes de les múltiples irregularitats que s’estaven cometent i que per diferents raons optaven pel silenci . És difícil de creure que proveïdors, industrials, professionals, empleats, assessors, representants de l’administració, membres de les Juntes i Consells en contacte amb l’Orfeó, no s’haguessin topat amb indicis que els fessin tenir sospites més que raonables del què estava passant.
Hi ha, però, un aspecte que em crida l’atenció i és la poca importància que s’ha donat a la total inoperància de les auditories a les que se suposa estaven sotmeses les Entitats des de la que s’ha comés aquest delictes tant importants i que tenien per missió exclusiva vetllar per la fiabilitat dels comptes.
He escoltat en la veu del Conseller Treserras que es treballava amb auditories financeres i que a partir d’ara s’haurien d’encarregar de tipus operatiu. Per l’amor de Déu, quin disbarat! El nombre i la magnitud de les irregularitats comeses fa impensable que una auditoria seriosa no n’hagués detectat algunes. Un simple exemple. Qualsevol que hagi treballat una mica en el ram sap que un auditor solvent revisa les factures i fa una ronda de confirmació amb els emissors per comprovar que són autèntiques. Evidentment si aquest emissor està conxorxat amb el receptor l’engany és possible. Però una altra pràctica imprescindible en el cas de factures significatives és verificar que la suma de pagaments fets a un determinat proveïdor iguala l’import de la factura emesa. Si això s’hagués fet s’haguessin detectat les factures inflades ( per cert amb coneixement i connivència de l’emissor, com el cas del Sr.Colom que reconeix haver emès un rebut per 25 Milions i haver-ne rebut només 12) i s’haguessin descobert les sortides de diner negre cap als administradors.
Un altre aspecte curiós és l’actitud tan benèvola del jutge respecte dels principals implicats en aquest frau de proporcions impensables. No dubto que els responsable s’asseuran al banc dels acusats i seran condemnats amb més o menys rigor. Però crec que no hi ha una explicació raonable pel tacte deferent que estan rebent de moment. L’immensa alarma social que ha provocat el cas crec que és un motiu més que suficient per ordenar una presó condicional a l’espera de la instrucció. El sentit comú i l’opinió pública crec que ho esperaven i se sentiran decebudes amb la justícia si no actua amb el màxim rigor.
dissabte, 3 d’octubre del 2009
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Entrades
8 comentaris:
Hola Josep,
yo también he vuelto, tarde, pero héme aquí. Me he puesto al día. He disfrutado con tus arias y he comentado algunas de las noticias que has ido "colgando" en este estupendo blog en las últimas semanas.
En cuanto al cas Millet, todo lo que dices es más que cierto. Me ha parecido que los duendes te han jugado una mala pasada y hablas de prisión condicional donde, seguramente, querías decir incondicional, no?
Para mí, desde luego, la prisión incondicional sería lo mínimo. Estas dos últimas semanas, en TV3 me parece, están emitiendo un programa sobre presos en las cárceles. Unos reportajes realmente interesantes. Allí se ve, entre otras muchas cosas, cómo ciertos jueces se extralimitan a la hora de imponer las penas, por cosas más o menos insignificantes si lo comparamos con casos Millets, por ejemplo. La justicia es un cachondeo, dijo alguien hace ya algún tiempo, y realmente así lo parece.
Algo curioso (por llamarlo de alguna manera) del cas Millet, ha sido el comprobar cómo en el pasado éste ladrón (y dejémonos de eufemismos), ya estuvo condenado en el caso Renta Catalana, por falsificación documental. Era, ya, por tanto un delincuente. ¿Quién, pues, y por qué motivo, nombró a este chorizo Director de l'Orfeó? És que hi ha per lllogar.hi cadires.
Más leña. Ahora resulta que ese señor (o sus adláteres) conceden subvenciones millonarias a ciertas fundaciones que,mira por dónde, están estrechamente ligadas a ciertos formaciones políticas. En concreto, se habla de una partida de 600.000 euros a la Fundación de Trías Fargas. Convergència se defiende diciendo que estas donaciones están perfectamente auditadas. ¿Seguro? ¿Por qué no nos explican a qué dedicaron tanto dinero? ¿Por qué, como dice Josep, no muestran las facturas y se cotejan? ¿De verdad nos quieren hacer creer que esa fundación ha dedicado 600.000 euros a actos culturales? ¿Nada, nada, nada, se ha utilizado para financiaciones de cualquier tipo del partido?
Como muy bien publica hoy El Periódico de Catalunya en su portada dominical, que se investigue a El Palau, "peti qui peti". Y dejémonos de tantas tonterías.
Esteban,
Tens tota la raó del món. Hauria d'haver dit "incondicional" encara que ben pensat i donat el cas potser hauria estat millor dir "perpètua...
Tots entenem què es el mecenatge, i som conscients que ha sigut un dels motors imprescindibles de la cultura i les arts.
Però quan el mecenatge ha sigut dirigit a partits polítics o fundacions afins a ells, la transparència dels moviments de capital ha de ser exquisida i això no s'ha complert a la nostra jove democràcia. Tot i que el cas "Millet", segur que es tracta per una part d'un cas de pillatge criminal, per l'altra, ara veiem que s'involucra també un tema de financiació de partits i es quan comença a fer mala olor, sobre tot veien que no es tracta tan sols com un cas criminal i que els autors campen lliures.
Al final haurem de lamentar que aquest cas, perjudicarà a les Fundacions autèntiques, ONGs i d'altres que sí treballen pels demés.
hola, Cada cop que he llegit els comentaris sobre el caracter del Millet he recordad les teves impresions quan vas fer les fotos del Palau,penso que som uns ganduls que tot ja ens esta be i que ningu es mulla, d'aixo s'ha valgut aquest home, de la nostra mandra. Molts petons Josette
Amic Cortina,
Igual que tots els que han opinat i imagino que també que la resta dels catalans, estic extremadament dolgut per l’afer Millet. Qualsevol cosa que afecti el Palau me la noto com si et trepitgessin l’ull de poll; crec que el sentiment de catalanitat que envolta la seva aura potser només la supera Montserrat.
Potser recordes que jo sóc Censor Jurat de Comptes i que abans d’entrar al banc on vam treballar junts havia fet d’auditor vuit anys a una companyia anglesa. Voldria dir al respecte que l’auditoria comptable (en Treserras en deia financera), només dona fe de que tot el que ha ocorregut està correctament comptabilitzat al compte corresponent i, per tant, els estats financers reflecteixen fidelment la posició financera de l’entitat a la data del balanç i el resultat de les operacions hagudes en el període auditat. Es a dir, per posar un exemple aclaridor, que si una empresa paperera compra una tona de nines de porcellana (de les cares) i ho considera primera matèria pel “pulper”, en principi l’auditor no jutjarà res si està correctament documentat.
Vull dir que, el crec que caldria fer, quan es mouen fons socials i tractem amb organismes d’aquest tipus, és una auditoria de gestió; el que a la meva època en dèiem “test in depht” i que ara en diuen “dew diligence”, allò que en Laporta suggeria d’aixecar catifes i va quedar en res (God save Gaspart).
En qualsevol cas, veien que hi ha algun ex company a la sindicatura de comptes, també t’he de dir que no em faria massa il·lusió ser-hi pel mig i estic molt bé llegint el teu blog.
Hola Josep Mª,
Malgrat el que diu en Jose Luis, crec que els Auditors tenen la seva part de culpa. Ja que com be ell diu, confirmen que "els estats comptables reflecteixen la realitat econòmica de l'empresa". Crec que en els darrers anys hem tingut, no sols a casa nostre, fets evidents que això no és així (ENRON, per exemple).
Si els estats comptables del Palau (ja sia Fundació, Patronat ó Orfeó, que ja mi perdo) fos realment així, com podria ser que sortisin pagaments de 12M, quan és firma un paper per 25M (Sr. Colom). I que em dieu de l'import de les obres: tripliquen els pressupostos, ningú diu res i el mateix arquitecta diu que va facturar MOLT menys (tampoc s'enten).
Malgrat el que pugui semblar de les meves paraules, soc economista i Professor Mercantil, per tant, tinc MOLTS amics en el món de les Auditories.
Estic d'acord amb la resta de comentaris, però afegiria que en quan a les Fundacions s'hauria d'extremar el seu control de la gestió, especialment quan treballen en fons procedent d'estaments públics. He treballat en una que s'auditava, però "comptablement"!!.
Una abraçada
En quant a l'affaire Millet,he llegit tot el que s'ha publicat.He quedat esborronada i més encara quan per TV he vist la seva cara impassible com aquell que no ha fet res.És cert també, que no entenc de cap manera la benevolència amb que l'han tractat els homes de lleis, quan a un pare que roba potser per poder donar menjar a la familia, es pot passar nits a comissaria o presó preventiva fins la realització del judici qui sap quan.Segueixo el programa a la presó de TV3, que algú més en parla en el seu comentari i que m'ajuda a entendre moltes coses de la nostra societat.Com que sóc una persona que visc molt bé amb el que tinc, no puc entendre de cap manera l'AMBICIÓ desmesurada, l'ha ODIO. Amb un personatge com Millet i tants d'altres (masses)jo seria molt cruel.
Una abraçada a tots. Montse
No em veig amb cor d'ampliar les reflexions que la seva mossegada periodística ha generat, totes elles edificants. Però aixó sí que li diré: vostè mossega cap a dalt, sr. cortina!
Millet demissió, preventiva i 30 anys a la deriva!
Publica un comentari a l'entrada