L'ària del dilluns

Després del parèntesi de la darrera setmana aquest dilluns tornem a les nostres àries de sempre.
Segur que la majoria dels que segueixen aquesta secció heu sentit a parlar de la Mirna Lacambra. I probablement la coneixeu com a impulsora de les temporades de l`òpera de Sabadell que varen néixer a partir de la fundació el 1982 l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell que ella va impulsar. Doncs a partir d’ara la coneixereu també com a cantant. Mirna Lacambra va començar la seva carrera musical com a soprano debutant al Liceu la temporada 1957-58 i va actuar a diversos escenaris operístics fins l’any de la seva retirada el 1986. Des de llavors s’ha dedicat molt activament, com ja he m dit a la promoció de l’òpera per tot Catalunya. Mirna va ser una soprano lírica potent i tenia una veu magnífica, elegant i ben timbrada, com podreu comprovar escoltant-la cantar l’ària “Addio del passato” de “La Traviata” on la Violetta ja a punt de morir recorda i s’acomiada del seu passat. Aquesta gravació va ser emesa fa unes setmanes al programa “Història de l’òpera al Liceu” que presenten a Catalunya Radio en Marcel Gorgori i en Roger Alier i del que , com ja he dit en repetides ocasions, soc un fidel seguidor i que recomano especialment als aficionats a l’òpera.

VIOLETTA

"Teneste la promessa la disfida

Ebbe luogo! il barone fu ferito,

Però migliora Alfredo

È in stranio suolo; il vostro sacrifizio

Io stesso gli ho svelato;

Egli a voi tornerà pel suo perdono;

Io pur verrò Curatevi meritate

Un avvenir migliore. -

Giorgio Germont".

È tardi!

Attendo, attendo nè a me giungon mai!...

Oh, come son mutata!

Ma il dottore a sperar pure m'esorta!

Ah, con tal morbo 

ogni speranza è morta.

Addio, del passato bei sogni ridenti,

Le rose del volto già son pallenti;

L'amore d'Alfredo pur esso mi manca,

Conforto, sostegno dell'anima stanca

Ah, della traviata sorridi al desio;

A lei, deh, perdona; tu accoglila, o Dio,

Or tutto finì.

Le gioie, i dolori tra poco avran fine,

La tomba ai mortali di tutto è confine!

Non lagrima o fiore avrà la mia fossa,

Non croce col nome 

che copra quest'ossa!

Ah, della traviata sorridi al desio;

A lei, deh, perdona; tu accoglila, o Dio.

Or tutto finì!