Ha mort en Joan Triadú. Segur que trobareu a tots els diaris i mitjans notes necrològiques en les que es passa revista a les principals etapes de la seva vida i a les seves múltiples activitats literàries, pedagògiques i socials.
Jo en parlo avui amb gran respecte per tota la seva trajectòria però també perquè recordo la seva presència els estius que vaig passar a Cantonigrós on ell també bé estiuejava. El recordo al porxo de l’església a la sortida de missa major els diumenges al matí; també passejant poble amunt i avall, probablement anant a casa d’alguns estiuejants per organitzar el Festival de poesia, una de les primeres manifestacions culturals catalanes de la postguerra de la que tant s’ha parlat. Nosaltres, molt petits llavors, no coneixíem encara la seva rica personalitat i el veiem com un home seriós, més aviat eixut, sempre atrefagat i amb cara de pocs amics.
Va ser molts anys després quan l’editorial Proa va publicar el “ Dietari de la memòria, 1938-1940 ", un llibre extraordinari en el que explica els anys de la seva joventut, quan vaig comprendre la riquesa i el valor de la seva personalitat. Es tracta d’un diari que el mateix Triadú va escriure quan tenia entre 17 i 20 anys i en acabar la guerra va quedar amagat seixanta anys fins a la seva publicació el 2001 seguint la redacció originals només amb lleugers retocs. El llibre explica la seva infantesa i la dura experiència dels anys de guerra d’un noi de família molt humil que amb una tenacitat enorme es forma, estudia i fa de mestre a Granollers per guanyar-se la vida i sobreviure a uns temps tant difícils. Resulta prodigiosa la maduresa intel·lectual del jove Triadú però alhora permet entendre la seva trajectòria posterior. Si encara el trobeu us el recomano de veritat.
Entrades
2 comentaris:
Doncs, seguiré la recomanació. De fet, el tenia pendent de lectura, però no sabia qie estava escrit quan passaven els fets narrats. Era un home molt culte i lúcid, i un veritable resistent. Ens quedem una mica orfes, de les generacions que van viure la guerra que pocs en deuen quedar.
Li he llegit una traducció d'alguns sonets de Shakespeare que em sembla també recomanable.
Et vaig comentar l'altre dia que les meves primeres classes de català l'any 56 les vaig fer amb ell al 1r CICF del c/Santaló, no vaig acabar el curs per incompatibilitat horaria amb els estudis d'infermeria. És una cosa la qual,al llarg del temps, m'ha tocat penedir-me'n. No sabia res del llibre i el buscaré per llegir-lo, gràcies, per a mi és una descoberta.
Montse
Publica un comentari a l'entrada