dissabte, 28 d’abril de 2012

Digueu-me somiatruites


Em titllareu d’ingenu o de somiatruites. Pensareu que no comprenc la mecànica i les pràctiques polítiques. Direu que m’he begut el seny. D’acord, probablement tingueu tota la raó de món. Però haig de dir que em sembla que la situació excepcional a la que han arribat  Catalunya, Espanya, i també en bona mesura Europa, requereixen actituds i acords polítics també excepcionals. En canvi, i parlant ara de casa nostra, seguim assistint a la retòrica i les formes polítiques de sempre. Enfrontaments constants, culpabilització permanent del contrari, retrets sobre la gestió anterior, manca de voluntat d’acord, de pacte i de cessió de les posicions pròpies.
Ho hem vist aquests darrers dies tant en el debat del pressupost al parlament de  Madrid com a la sessió de control al parlament de Catalunya. Tots els líders s’acusen i contradiuen els uns als altres sense que semblin voler aconseguir un acord entre ells que sembla que pogués reduir el seu protagonisme o distanciar-los dels seus electors. I això passa no pas abans d’unes eleccions sinó en ple inici dels mandats electorals i en mig de la pitjor crisi econòmica i social de la democràcia.
El sentit comú diu que en una situació com la que travessem, amb un endeutament extern immens i una total dependència dels mercats exteriors, uns nivells d’atur insuportables, una manca de possibilitats de creixement, l’amenaça d’un conjunt d’intervencions creuades, etc, etc,  el consensus, l’acord i el pacte són imprescindibles.
Ja se sap que quan les coses van mal dades de debò tothom es protegeix, tira cap a casa, culpa als altres i si cal adopta actituds agressives. I és precisament contra això que cal lluitar a tots nivells.

No sé si s’ha de parlar de governs d’unitat, de concentració o d’uns pactes molt profunds, encara que siguin temporals, sobre els grans temes d’Estat. Però s’han d’ajornar diferències, prescindir dels interessos electorals, que per altra banda ningú sap ja massa bé quins són exactament i com defensar-los, sacrificar posicions ideològiques i arribar a acords.
Això pot fer entendre a la ciutadania el sentit de l’esforç que se li demana i sobretot fer que els polítics i gestors puguin dedicar els seus esforços a la reconstrucció d’un país avui desmoralitzat i sense horitzó. Una actitud com aquesta segurament milloraria les expectatives de recuperació internes i faria que la valoració exterior, avui tant important, també millorés.
Aquest canvi d’actitud s’ha de demanar per extensió a tots els agents socials que amb actituds tancades sovint bloquegen o retarden canvis que acabaran produint-se. I també als mitjans de comunicació que podrien fer una significativa contribució al clima social si informessin amb realisme i veracitat però sense l’afany exagerat, morbós i sensacionalista amb que ben sovint acostumen a informar.
Acudint un cop més al símil mèdic. Tenim un malat molt greu. Els familiars i els metges discuteixen però no es posen d’acord sobre el tractament perquè tots volen tenir raó i aparèixer com els millors. I a sobre li anem dient cada cinc minuts que està molt malament i no se’n sortirà. Com penseu que pot acabar el malalt ?

2 comentaris:

Josep Rucabado ha dit...

Josep M.

Aquestes ratlles són exactament el que penso des de fa temps. M'imagino que no som els dos únics en aquesta línia.

Al meu parer la qüestió està en la funció dels polítics: ser transmissors/executors de la voluntat dels ciutadans en l'àmbit de la gestió de les prioritats del país, o ser membres d'una organització competidora en un mercat electoral per intentar imposar el seu model social. El punt dolç entre aquests dos extrems seria un punt intermedi probablement més proper al primer que al segon. El comportament observat dels agents polítics sembla que és just a l'inrevés. Un factor negatiu que s'hi afegeix és la visió curt-terminista que tenyeix bona part de les mesures i objectius dels mateixos agents -visió predominant per altra banda, en sectors rellevants en el nostre sistema social.

La qüestió és com pot cristalitzar un moviment ciutadà massiu que forci als seus representants constitucionals a canviar els paràmetres de la seva actuació primant els interessos de la ciutadania enlloc dels interessos dels partits en els seus objectius, i la col·laboració enlloc de la confrontació en els seus mitjans. No deixa de ser una tasca difícil per a una ciutadania una part de la qual es manifesta de manera no tant llunyana a la dels seus polítics.

MANEL ha dit...

Estimat Josep Maria:
Estic totalment d'acord amb el teu punt de vista.
Qué podem fer perquè el "seny català" s'imposi i els polítics, d'una vegada, es posin TOTS devant el carro i comencin a tirar?
SI NO SOM CAPAÇOS DE FER PINYA, NO TINDREM CAP DRET A LAMENTAR-NOS DESPRÉS.
Manuel Mir