dijous, 3 de maig de 2012

Si Max (Estrella) levantara la cabeza...

Aquest diumenge vinent aniré a veure Cosas que hoy decíamos al Teatro de la Abadía, obra dirigida pel Julio Manrique que es va poder veure a la sala Villarroel la primavera passada (abans havia estat a la Beckett). També tinc pendent anar a veure, al Teatro Fernán Gómez, una obra que la meva amiga Anna m’ha recomanat amb insistència: es diu Nuestra clase i la dirigeix la Carme Portaceli (potser la vau veure al Lliure o a l’últim Grec). En canvi, em vaig estalviar Quitt, el darrer muntatge del Lluís Pascual al Lliure, que va arribar recentment al Teatro Valle Inclán. Me l’havien desaconsellat des de Barcelona, i efectivament els meus amics teatreros de Madrid van marxar a la mitja part.  La temporada passada vaig veure dos altres muntatges del Julio Manrique: American Buffalo i Product. El primer al mateix Teatro de la Abadía i el segon al Centro Dramático Nacional.

Vaja, ja ho sabeu, no és la primera vegada que us en parlo; m’agrada aquesta circulació dels espectacles, perquè em donen una segona oportunitat com a espectadora, i em permeten seguir l’actualitat teatral de Barcelona des de Madrid estant. Ara bé, si m’ho permeten a mi, perquè no ho permeten als “profesionales de las Artes Escénicas de todo el Estado Español” que atorguen els Premios Max? És una pregunta que em sorgeix inevitablement després d’haver vist la gala de dilluns passat. Qui són aquests professionals? On són? Quin teatre veuen? Fins i tot si estiguessin concentrats a Madrid, afortunadament no hi hauria cap raó per la qual haguessin de prescindir del teatre fet a Catalunya, perquè arriba a Madrid amb fluïdesa i hi arriba traduït al castellà la majoria de vegades.

Per tant, si no en prescindeixen per una qüestió logística, d’accés, no em queda altra remei que pensar que en prescindeixen per qüestions de criteri. De la mateixa manera que és molt difícil que una obra que no s’ha estrenat en un circuit comercial sigui considerada, sembla que tampoc una obra estrenada a Catalunya no té possibilitats. Em consta que no sempre havia estat així. I és una llàstima aquest gir, perquè si aquest és l’aparador del teatre espanyol, es deixa molta cosa bona a la rebotiga. Esperem que rectifiquin i l’any que ve Incendis pugui estar entre els espectacles nominats. I esperem també que us portin aviat Veraneantes a Barcelona, perquè, les coses com siguin, l’obra guanyadora d’enguany és una petita meravella.

 Clara

2 comentaris:

Josep M.Cortina ha dit...

Magnífica crónica. L'hauria de llegir en Marcos Ordoñez !

Rosa ha dit...

Estic d'acord amb el Josep Maria!